Arxiu d'etiquetes: maternitat

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement, la mare protectora i el paper educatiu i afectiu maternal

General, , , , , ,

Continuant amb poemes de Rosa Rovira Sancho en què apareix el tema de la maternitat, el copsem en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”. Així, en els versos de “Vostre niu” (p. 9), diu

“Prodigi pels pares

és l’arribada d’un fill,

tu vas ser la primera

en aquest feliç niu.

 

Poncella de rosa

del nostre jardí

rossinyol que canta

refilant al matí”.

 

 

Primerament, pensàvem que es tractaria d’una xiqueta (la poncella), qui, com l’ocell que canta a l’eixida del sol, ho fa en el moment del dia que va unit amb la infantesa: de matí. Ara bé, el mateix dia que escriguérem aquests versos, el 25 de març del 2025, la poetessa ens comentà amb aquests mots en un correu electrònic: “el  vaig dedicar a la meva primera filla, en el seu casament”. 

Igualment, l’autora exposa al nen com serà l’educació que rebrà del seus pares:

“Et porta i et guia

pel camí de l’amor,

dolçor i alegria

sereu un sol cor.

 

La vida i la casa

perquè compartiu,

amb dies de glòria

serà el vostre niu”.

 

En una altra composició del mateix llibre, titulada “Lluna de juliol” (p. 37), la mare és representada per la lluna (qui, de primeria, ja és més gran que la xiqueta i va acompanyada dels estels, els quals simbolitzen els seus fills) i farà valença a la nena. La xiqueta, a mitjan nit, amera l’aroma de l’hortènsia i es dirigeix a la dona i mareta:
“Una lluna tafanera

treu el cap per l’horitzó,

els estels que l’acompanyen

volen fer-li un petó.

 

Digues lluna encisadora

que em véns a veure a mi?

Jo estic aquí a la fosca

vine a fer-me llum aquí!

 

Tu seràs la meva musa

mentre no pugui dormir,

escriuré en el silenci

i una cosa t’he de dir:

 

Ets la lluna platejada

a tots deixes encisats,

sota teu hi han abraçades

i petons d’enamorats!”.

 

 

O siga que, per una banda, fa acte de presència la mare protectora i que facilita el bon son dels infants, la mare que acull, la mare inspiradora per a l’escriptora i, àdhuc, la mare (ací, vinculada amb el color argent, associat a l’obagor) que fa possible un ambient de confiança entre nuvis i entre parelles d’enamorats.

Un altre poema en què es reflecteix lo afectiu és “Felicitats mare!” (p. 49), fet per a un encàrrec. Cal dir que captem un lligam entre la figura materna i l’arquetip del rei (però en una dona) i que una cosa no exclou l’altra:

“De Sant Mateu tens un estel

que et guia cada matí,

de Navarcles una vida

que dia a dia va fent camí.

 

Amb l’Antoni et vas casar

(…) i amb l’Alícia i el Francesc

feliç unió, va ésser coronada.

 

Ets la reina de les mares

de la vida i de l’amor,

ets la joia predilecta

que hi ha dintre el nostre cor”.

 

 

Adduirem que, tot i que els versos tenen a veure amb l’aniversari d’unes noces, se centren més en lo maternal:

“et volem felicitar,

(…) et volem recompensar.

 

Felicitat en aquest dia

amb la família al teu costat,

tots units fent una pinya

d’amor i d’amistat”.

 

 

El 25 de març del 2025, mentres escrivia aquest poema, recordí que, en cals meus pares, quan encara hi vivia (fins als trenta-huit anys) i algú em demanava quina era la professió de ma mare o bé de què treballava, sovint, li responia (i ho he dit moltíssimes vegades, fins i tot, després) “Mare”, però no mestressa de casa. A més, ella n’era la senyora ama (o, com dirien en altres indrets catalanoparlants, la mestressa o bé la madona). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Poesia matriarcal per a noces i educació matriarcal de mares a fills

General, , , , , , ,

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

 

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

 

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

 

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

 

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

 

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

 

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

 

 

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

 

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

 

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

 

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ritus de pas, infantesa, agraïments i vellesa en poemes matriarcals

General, , , , , , , , ,

Una altra composició de l’obra “Poemes 2000/2011”, en què es plasma la maternitat i la infantesa, és “Nova llum” (p. 36), amb símbols que tenen a veure amb lo primaverenc (com ara, l’eixida del sol) i amb una dedicatòria:

“És l’albada d’un nou dia

car l’Aleix és batejat.

Tot creixent i anant fent via,

que eixa llum sigui la guia

que perduri al seu costat”.

 

 

Quant al vers sobre fer camí, ma mare m’ha dit en diferents ocasions un refrany sobre els xiquets, el qual deia un oncle seu: “La carn que creix, no para”.

En eixe seny, encara que, més aïna, ambientat en la festa de Nadal, en el poema “Ja voltegen les campanes” (p. 41), referit a la Nadala del 2003, la capim junt amb el desig de concòrdia, un tret que sol anar unit a la naixença:

“Es retorna a la infantesa

enyorant el temps passat,

recordant plens de tendresa

que l’Infant Jesús és nat.

 

Que la llum de l’establia

il·lumini el nostre entorn,

i ens uneixi amb harmonia

com aurora d’un nou jorn”.

 

Per tant, aquest nou dia podria evocar-nos el ressorgiment de la vida, en aquest cas, en els primers moments que el nen viu en contacte amb la mare i amb el món real.

Continuant amb la infantesa, però ben avançada, la poetessa enllaça amb el xiquet que pren la Primera Comunió, això és, que té uns nou anys: en “Avui és un jorn d’alegria” (p. 45). Afegirem que, en la segona estrofa i en la següent, fa com una mena d’homenatge i d’invitació perquè els altres també hi participen (al meu coneixement, per fer valença als qui van dedicades aquestes línies): 1) a una xiqueta (la innocència i la creativitat) i 2) a un ancià (l’experiència, la saviesa i lo ancestral), com se sol fer en les cultures matriarcalistes, puix que no sols s’interessen per la flor de l’edat i per la plenitud de la vida (tradicionalment, el jove i l’adult, respectivament), ni per una mena de jovenesa eterna:

“La Gemma un xic cofoia

avui fa la Comunió,

fem que no li falti joia

ni regals, ni la il·lusió.

 

Però avui hi ha una altra festa

per gaudir i per celebrar

el Joanito a cal Geroni

fa molts anys que hi va arribar.

 

Fa vuitanta primaveres

i no està gaire fumut,

el bastó se’l deixa a casa

i diu que viu la joventut”,

 

 

ja que l’home encara es conserva bé, fort (gens fotut, ací, “fumut”) i, igualment, l’autora li desitja llarga vida i li agraeix l’empremta (llavor) que ha deixat amb els anys, la qual, altrament, podria simbolitzar els fills i els néts:

“Qui dia passa any empeny

diu una dita riallera,

confiant de poder veure

la propera primavera.

 

Aquí tens al volt de taula

la llavor que has escampat,

i et desitgem tots plens de joia

PER MOLTS ANYS I FELICITAT” . 

 

Finalment, direm que l’endemà de plasmar aquests versos i què consideràvem que significaven, el 28 de febrer del 2025, l’autora en envià un correu electrònic en què deia “Desxifres i interpretes molt bé tot allò que he escrit. Molt agraïda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Montseny i l’empelt amb la mare

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):

“A tothora ets anhelada,

serralada del Montseny;

ets muntanya curullada,

del poeta ets admirada

sedejant d’amor i seny.

 

Matagalls, joliu turó

on amb força l’aire empeny,

cap al cel ets l’ascensor

entonant fina cançó

pel teu pare, oh bell Montseny!

 


Les Agudes emboirades,

damisel·les amb barret,

vianants d’altres contrades

les observen encisades

faci sol o faci fred”.

 

 

Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.

A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i durant tot l’any.

A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):

“Contemplant en les alçades

nuvolades dalt del cel,

es bressolen enllaçades,

somrients per les ventades

sustentant el meu anhel.

 

Quan el vent bufa de tarda

quan el sol ja s’ha finat,

si els boscos fan basarda

les carenes fan de guarda

pel sagal enamorat”

 

 

i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.

En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,

“A les valls reneix la vida,

l’aigua brolla flamejant,

flors boscanes fan florida,

bella serra ben vestida

de natura exuberant.

 

Dels poetes ets la musa

escampant lletres al vent,

reguitzell de ment confusa

entre raigs de llum difusa

inspirant el seu talent”.

 

 

O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.

Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:

“Ets, Montseny, oh bella serra,

esbrinant nostre destí,

ets al cor de nostra terra,

com arrel a tu s’aferra

el vianant i el pelegrí”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, protecció dels fills, agraïment i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix el tema de la maternitat i, igualment, el sentiment de pertinença a la terra, és “A la Verge de Montserrat” (p. 28), exposat per la poetessa de Monistrol de Calders:

“En el cor de nostra terra,

sol ixent dels catalans,

t’alabem, oh Verge bruna!,

bell estel dels cristians.

 

Catalunya et fa princesa

del fidel adelerat,

i les mares et fan reina

oh Verge de Montserrat!

 

De bellesa atractiva,

d’esplendor celestial,

de comesa protectora,

de joliu sol virginal.

 

Ets amor per tots els homes

quan et saben estimar;

en el fons de tots els cors

el teu nom s’ha d’invocar.

 

Ets la llum de l’estelada

en el goig de la lloança,

l’oració a tu, Donzella

és el cant de l’esperança”.

 

 

Com podem veure, l’autora comenta que els catalans han triat com a estel de la seua vida una dona, la qual, pel color, bru, connecta amb la saviesa i, a més, amb la foscor, tot i que la festivitat tinga lloc en plena primavera (en abril) i no en l’estació més obaga.

Agregarem que el títol de princesa no la relega a un segon terme, puix que, com en més d’una rondalla, es correspondria al personatge femení que comanda un regne i que ho fa amb aquest tractament.  

A banda, capim un tret que figura en l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal: la bellesa tenia bona acollida, com ara, en temps del rei Jaume I (segle XIII) com també la maternitat (ací, sota els mots “atractiva” i “protectora”, respectivament), llunyans a èpoques que podrien vincular-les amb l’apoderament o amb la força física (encara que, altrament, n’hi havia, de fortes,… i entre dones nascudes abans de 1920).

De fet, en acabant, parla d’un amor fraternal cap al conjunt dels habitants i, de rebot, ells se l’estimen, connecten amb Nostra Senyora de Montserrat. Aquest darrer detall apareix en relats en què el rei (o bé un comte, o bé un duc…) porta les regnes d’un territori i, com que és just i benèvol, tothom gaudeix de bones collites i impregnat d’un estat d’harmonia.

No debades, com a senyal d’agraïment, Rosa Rovira Sancho comenta que “el teu nom s’ha d’agrair”. Al cap i a la fi, com diu un refrany que hem oït, “De ben parit, és ser agraït”. I, com que hi ha bon lligam entre la Mare i els fills i la terra, els goigs que li canten van acompanyats d’esperança i, de pas, els catalans no fan com qui, en resposta al fet que el patró de la vila no els protegeix, el deixen en un escampat fins que complesca amb el seu deure, o siga, amb la confiança que li havien depositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, bandes de música i maternitat en Massarrojos

General, , , , , ,

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, apareix en relació amb rectors que, en lloc de dedicar-se, més bé, a la vida contemplativa o a l’oració, formaven part de bandes de música amb què també tenien relació compositors de la vila (com ara, Salvador Giner, famós, entre d’altres coses, per l’obra “L’entrà de la murta”, la qual té a veure amb els Sants de la Pedra).

No debades, l’autor comenta que “Massarrojos va concórrer a aquest romiatge amb els seus estandards, amb les seues banderes i amb música. La presidia Mossén En José Bau, qui acompanyava la nombrosa representació de la nostra vila. La Banda harmonitzava càntics religiosos, entre els quals es cantava, indefectiblement, per part de totes les colles de cada poble, un himne tradicional aleshores, dels pelegrinatges i d’altres manifestacions grandioses i religioses de la pietat valenciana” (p. 273).

Adduirem que, en una nota en la mateixa pàgina, s’indica que “L’Himne dels Pelegrinatges tenia la següent lletra, de què només calia canviar el nom del poble:

Deixem-se[1] la casa i anem’s-en a peu

a veure, de Foios, la Mare de Déu.

No importa la boira, el sol, ni la pols,

la molta distància; patim un poquet

el vell, la xiqueta, els casats i els fadrins;

de l’Horta de València, tots som pelegrins.

Deixem-se la casa, etc.”.

 

Per tant, copsem la figura de la mare i persones de totes les edats en una societat pregonament religiosa (això sí, de línia vernacla, matriarcal).

En passar a la plana 274, continua el lligam entre les bandes de música, actes religiosos, capellans, el veïnat i fills del poble. Així, podem llegir que, en 1907, amb motiu d’un pelegrinatge molt concorregut a Nostra Senyora de Montcada, hi prengué part la Banda de Massarrochos i que “Mossén José Bau compongué la lletra de l’Himne que Massarrojos oferí a la nostra Mareta, cantat per tot el veïnat. La melodia fou obra musical d’en Salvador Giner, qui, a instàncies de Benjamín Ferrandis, amb unes hores de temps, posà terme a aquest treball improvisat. Entre totes les viles, que en foren moltes, Massarrojos s’emportà la palma en aquest inoblidable romiatge. La lletra deia així:

COR:

Venim de Massarrojos,

anem a visitar

a la Verge Maria,

la perla de Montcâ.

Ella és la nostra mare,

la dels Desemparats;

a tots, que mos empare;

a tots, jóvens i ancians.

 

ESTROFA:

Volgueren els impius

[ja] matar la fe cristiana

i ataquen plens de ràbia

a la Mare de Déu.

Digam nosatros:

‘Vixca la Verge sobirana!’,

veïns de Massarrojos

cridant a tota veu” (p. 274).

 

Per consegüent, altra vegada, captem un fet en què figura la dona (ací, Nostra Senyora) i, més encara, com a sobirana, tret que rep l’aprovació de la gent del poble i que, àdhuc, podríem pensar que com a defensa i que, de pas, connecta amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Forma prou habitual, en el llenguatge parlat, de dir “deixem-nos”. En el mateix vers, apareix “anem’s-en” (reducció en la pronúncia de la forma “anem-nos-en”).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, naturalisme i maternitat en Massarrojos

General, , , , ,

Tot seguit, en el punt “Les dos Llometes” (pp. 244-245), el capellà de Massarrojos posa uns versos sobre dues llomes amb bona panoràmica de la natura (pins centenaris, garroferes…), com a mirador, com a indret d’esplai, de tranquil·litat, de pau i situat a punt del dinamisme del camp valencià i de la ciutat de València. Igualment, plasma una simpatia pel naturalisme i, per consegüent, el sentiment de pertinença a la terra. Amb lleugers retocs, diu així:

“LES DOS LLOMETES

(Massarrojos) Popular

            Dedicada a D. Domingo Doménech Ibáñez, pvre. (1947)

 

En el per amunt del Poble,

quasi no aplegen a ser,

per sa altura, ni llometes,

lo que Llometes diem.

D’allí dalt, se veu tot l’horta,

tota eixa Vega esplendent

com una verda esmeralda[1]

que, entorn València, s’estén”.

 

Aquests versos podrien enllaçar amb la concepció de la natura en les cultures matriarcalistes, pel paper de l’extensió d’aquesta terra baixa (l’horta) i per la identificació amb una maragda (és a dir, amb un metall preciós).

En acabant, tracta sobre el paper confortant que fan alguns arbres de la zona, tradicionals en el secà valencià, com ara, les garroferes:

“En l’estiu, les garroferes

donen allí sombra[2] arreu;

bé ho sap açò don Domingo;

baix ses rames, allí pren

les siestes[3], sens més abrigo

ni capçal que un cudolet;

i, en defensa dels insectes,

en la cara, un mocadoret”.

 

En aplegar l’hivern, els arbres i la terra tornen a fer un paper important, àdhuc, per a reviscolar l’ànima:

“Ben arrecerats dels aires

i, de l’hivern, les fredors,

les Llometes tenen puestos[4]

que ens ressusciten a un mort”.

 

No debades, per mitjà de les herbes medicinals, fan paper als habitants de la contornada, per exemple, als qui estan alifacats (clot-i-piu; en altres fonts, “cloc-i-piu”):

“D’açò, el Pare Cipriano

podia donar raó,

com dels perfums dels tomellos

i del romer sa flairor.

Creix el té, herba d’olives,

palito d’or i romer,

setge, olivarda, espígol,

saullâ i timonet;

per això, en Massarrojos,

quan u està ‘clot i piu’,

se’n puja a les dos Llometes

i, al davallar, ja està viu”.

 

També captem ocells que passen per eixos indrets i que hi donen vida:

“Allí els pardalets no es cansen

de refilar junt al niu.

Els verderols, caderneres,

gafarrons i tot estius,

paixarells[5] i cogullades,

gavatxets i tortolins

fan el concert més alegre,

més bonic i tan festiu…

que el sentir-lo és una glòria,

tant en l’hivern com l’estiu

i em sembla, dins la memòria,

un fantàstic paradís.

 

Pels pins de les Llometes,

pel cel i per la llum,

pel sol i per les vistes,

per les herbes i perfums…,

pels pardalets que canten

de la rama al caramull,

pels dolents que allí ens troben

i recobren la salut…,

val la pena que jo cante,

amb sentir de gratitud,

a les Llometes del Poble,

del poble que jo he naixcut”.

 

Finalment, el poeta addueix una dedicatòria a l’amic per a qui ha plasmat la composició i, de pas, podem pensar que aprofita el malnom (Conill, “els Conills”) i que l’afig pròxim al paper maternal de la dona: les conilles preparen la casa (el cau) per als fills (els conills). Diu així:

“I perquè, en les Dos Llometes,

n’hi han escarvats[6] de conills,

pels caus que, entre les penyes,

fan les conilles p’als fills,

per això avui[7] vos ofrene,

don Domingo, mon amic,

estos  versos, que els dedique,

a tu i a tots els Conills” .

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme en lloc de “maragda”.

[2] Castellanisme en lloc de la forma “ombra”.

[3] Castellanisme que es pot substituir pel mot genuí “sesta”.

[4] En llengua catalana, “llocs”.

[5] El DCVB envia a “passerell” i, en aquesta segona entrada, indica que “paixarell” és una forma antiga d’escriure aquest mot, relatiu a un ocell.

[6] Amb la paraula “escarvats” (procedent del verb castellà “escarvar”) fa referència a “furgues” que han fet els conills.

[7] En l’original, “vui”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)