Arxiu d'etiquetes: maternitat

Dones ben considerades, maternitat i el lligam mare-filla

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i en què capim detalls matriarcalistes, és “El nan saltador”. Començarem dient que, quan jo era xiquet, aprenguí un relat paregut (però en castellà) i amb uns personatges i amb un desenvolupament semblants. Un moliner que tenia una filla molt polida i molt conreada rep un dia el rei, qui era de pas després d’haver anat de cacera. Quan el monarca li demana si té molta família, l’home li respon “És una xicona molt senzilla i treballadora (…) és capaç de transformar la palla en or!” (p. 217).

Cal dir que el sobirà, potser per si el pare era un fatxenda, li diu:

“-Escolteu-me bé, moliner. Ara tancareu la vostra filla a la pallissa tota la nit i, si, a l’endemà, ha transformat la palla en or, es casarà amb el príncep, amb el meu fill. Ara bé: si tot això és una enganyifa, manaré que la maten els meus criats. Del rei, no es burla ningú” (p. 207). Aquesta responsió lliga amb l’arquetip del rei: el seny de la justícia i l’honradesa.

En un passatge posterior, un nan s’apareix a la jove i li comenta que li podrà ajudar si ella li promet que ha de donar-li el primer fill perquè li servesca.

Com que la xica li ho accepta, la fadrina es pogué casar amb al príncep i tingueren un xiquet garrit i “polit com sa mare” (p. 218). Nogensmenys, com que el nan, ja vell i tot, se li apareix i li demana el fill, però ella no volia, li posa una condició (és a dir, ací és ella qui marca el compàs): “Si, d’ací a tres dies, quan jo tornaré, endevines el meu nom, jo me n’aniré i et deixaré tranquil·la per sempre” (p. 218). Com podem veure, el personatge masculí passa a territori femení (perquè ella el condueix) i la fadrina “va enviar tots els seus criats per les viles, per les serres, pels masos, pels bancals, perquè s’ensenyaren noms i poder ella endevinar-li’l” (p. 218).

Agregarem que, en aquesta narració (com en la que jo oïa quan era xiquet), hi ha un criat de la filla que és qui sent la lletra de la cançó que cantava el follet i, en acabant, “se’n va anar corrents amb el cavall fins al palau, per dir-li-ho, a la seua ama” (p. 218).

D’ara en avant, la noble fa que el nan crega que ell guanyarà la mà i, al capdavall, li afig:
“-No et dius (…) ‘nan saltadoret’?

En sentir això, al nan, se li va fer tot negre i li va respondre ben fotut:

-L’heu endevinat. Eixe és el meu nom. Podeu viure amb el vostre fill per a sempre.

(…) I la molinera va poder criar el seu fillet que tant volia” (p. 219). O siga que hi ha un eixart entre la dona i el fill, el tema de la maternitat.

Finalment, aquest relat, a diferència de la majoria, addueix una moralitat i, de pas, un senyal perquè servesca com a educació per a l’esdevenidor: “Això vol dir que un no ha de prometre allò que no puga complir després” (p. 219).

Una altra contarella amb signes matriarcals, “El bou de plata”, també és recollida en el llibre “Rondalles populars valencianes”. En iniciar-se, ja copsem que la dona és qui determina el futur immediat del marit i, ben mirat, de la filla: “Era un matrimoni que tenia una xica. I el matrimoni es volia molt. I la dona era malalta. Va cridar l’home i li va dir:

-Ara jo he de saber si em vols o si no em vols. Jo em moriré. Este anell, te l’assages. A la que li vinga bo, t’hi has de casar.

-Veges!, este anell.

Però la dona es va morir. I ell diu a la filla:

-Ara només fa falta assajar-te’l tu.

-I si m’assaja i em ve bo, què? Què?

-Ta mare m’ha dit que ho he de fer. Si et ve bo, m’he casar amb tu, filla.

Li l’assaja i… com si li l’hagueren fet per a ella.

I res, la filla se’n va a ca la veïna, una veïna que feia molt per la xica” (pp. 229-230).

Per consegüent, el pare segueix els dictats de la dona (com si es tractàs d’un testament) i, altrament, hi ha un nexe entre la mare i la filla, per mitjà de l’aliança que la muller fa que passe a la jovencella (no al marit), un detall que, per exemple, ens evoca altres Pobles matrilineals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones que salven i educació matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella de la mà negra, quan la jove aplega a la casa de la mà, s’asseu a la porta i una senyora de bon cor li diu:

“-Entra.

Va entrar dins, li van preparar una bona cambra i la xica diu:

-Veus? És el que ell m’havia dit” (p. 208).

Així, la fadrina emboca en la casa nova, en lo que podríem dir la segona fase de la jovenesa, ben a prop de quan es case.

Nogensmenys, ella enllaça amb lo maternal: amb el xiquet de la senyora. Altrament, “el tenia allà, en la cambra, una cambra bonica. Però, de nit, quan dormien, ella es va adonar que un pardal entrava dins la cambra i que, amb les dues ales, agafava el xiquet i el passejava per tota la cambra” (p. 208).

Per això, la tercera nit, la xica avisa de l’ocell i va entrar-hi el criat, qui, en un passatge posterior, agafa l’au negra i, quan ell estava a punt de matar l’animalet, la xica diu a l’home:

“-No, no, no el mateu, que m’agraden molt els animals. Deixeu-me’l tindre. Almenys, un poquet de temps.

I comença a acariciar-lo així, per damunt, i li troba un bony” (p. 209).

En acabant, com en altres rondalles ho fa un príncep (però, ací, una xica), li lleva una agulla i, “enmig, comença a aparéixer un senyor, un príncep… (…) era un príncep que li havien tirat una maledicció i, fins que una xica no se’n compadira i no li llevara eixa agulla, perquè era encantat: era una mà negra i, després, un pardal” (p. 209). En altres mots: la dona allibera el príncep i, ben mirat, fa que desaparega la blasfèmia a què l’havien condemnat, detall que té relació amb el matriarcalisme.

Continuant amb l’obra “Rondalles populars valencianes”, el relat “Els tres pèls del dimoni” és ple de passatges amb signes tel·lúrics i, a més, presents en altres narracions: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita, i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç, i que es casaria amb la filla del rei.

Tot açò va tenir molta anomenada i, és clar, va arribar a oïdes del rei” (p.  210), qui, alatrencat, envia uns criats perquè maten el nounat. Ara bé: els patges, com que això els faria pena i, més encara, d’un nin formós, “Perquè no li fera mal ningú, van fer amb joncs una cistelleta, el van ficar dins i el van tirar al riu” (p. 210). Al capdavall, un moliner arreplega l’al·lot i el porta a un molí, on també és ben acollit per la seua muller, que no tenien fills, “si no eixia ningú que el reclamara” (p. 211).

Passaven els anys, el xiquet aprenia les faenes de la casa i, “quan tenia díhuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 211). Llavors, el monarca s’atansa per la casa, és ben rebut i capta que el xicot era el xiquet que ell havia cercat anys arrere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Ritu de pas femení a l’adolescència, maternitat, velles i nounats

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “La mà negra”. Cal dir que, en aquest relat, és simbolitzat el pas de la infantesa a la joventut. Així, un pare de tres filles diu que ja estava fart de treballar com a llenyater i que ja encorbava. A més, que donaria tot per no fer més llenya.

Llavors, se li apareix una mà negra que li diu:

“-Bé: així, tot el que tens darrere la porta, hauràs de donar-m’ho. Si vols, jo m’encarregue de fer-te sempre tota la llenya” (p. 206). Per tant, un personatge femení (la mà) li fa la tasca i és associat al servici i a la vigor.

Passa que, en aplegar a casa, hi ha les tres filles. Les dues més grans li diuen que, com que ell ha fet un pacte, l’ha de complir. I decideixen anar-hi. No obstant això, un cavall blanc i una mà bruna fan acte de presència davant cada una de les fadrines i, totes dues, quan una veu els comenta que hauran de menester menjar, li amollen que no tenen fam, ni volen menjar. Llavors, aquella mà els ordena que baixen del cavall.

En nexe amb la filla petita, a mitjan camí, una veu li diu:

“-Tindràs fam, voldràs menjar.

-Estic desmaiada. Si tinguera una taula parada de tot…

Zummm! Una taula parada de tot: els millors menjars i tot. (…) Tot el que ella demanava, tot ho tenia. La xica va descansar. I ala, continua tot. Se la porta a un castell, l’entra dins i la porta tot ple de criades al voltant. El que fera falta, eh? (…) Totes les criades, totes, servint-la. I ella:

-Ai!: ací estic millor que a ma casa. (…) Però, escolteu -diu a la mà negra-: he d’escriure a mon pare per dir-li que estic bé, que no es preocupen per mi.

-No, no pots escriure: sols quan jo et diré el que hages de fer. Ara per ara, no res” (p. 207).

Sobre aquest paràgraf, al meu coneixement, ens trau una infància en què la filla rep les favors i les necessitats en cada moment que li cal i li ho aplanen la mare (la mà negra), personatges femenins (les caseres) i, a banda, la filla encara lliga amb la terra (en aquest cas, simbolitzada per son pare).

Això encara es nota més quan, en un ambient en que la xiqueta viu i en què “Tot el que feia era passejar (…), passejava pels jardins, totes les criades al seu servei” (p. 207), la mà negra li reporta que s’havia mort sa mare.

Ací captem un major eixart amb l’altra banda de la família: amb la maternal, amb sa mare. Això explica que l’al·lota vullga assistir al soterrar, o siga, estar junt amb la marona a mitjan tardor (per novembre): “La qüestió és que la xica se’n va al soterrar i tot, i, per encendre el ciri de sa mare, es fica dins de la butxaca una caixeta de llumins. I, quan va arribar-hi, el cavall blanc que la va portar allà, no hi havia mà negra” (pp. 207-208), malgrat que la noia no havia portat res de lo que li havia oferit son pare.

Per consegüent, la xica s’endinsa en una etapa en què li serà imprescindible comptar amb algú que li faça de mare, que l’eduque en el pas a la joventut. En eixe seny, afegirem que la mà li compensa la bonesa que ella ha manifestat des que es coneixen: “com que has estat una xica tan rebona i tan simpàtica, et done este cabdell de fil i tu, a poc a poc, l’amollaràs” (p. 208), de manera que la jove, amb un paper com qui vola un catxirulo, comença a ser qui porta la seua vida.

És clar, en un entorn feminal i amb unes velles amb molta experiència i que s’interessen pels xiquets i pels nounats, és a dir, maternal, en què ella els demana:

“-Què brodeu? Ai!, quines coses més boniques! Coses de xiquet.

-És per al fill del rei (…). Li fem l’aixovar.

-Ai!, quin cosa més bonica.

Va mirar tot el d’allà (…) i la xica (…) se’n va amb el cabdell” (p. 208), en altres mots, amb el lligam que l’empelta amb sa mare i amb la terra (ací, ja en l’hivern, empiulant amb les ancianes que, com el mes de desembre, van unides a l’esperança en l’esdevenidor del xiquet ara parit).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, reis en pro de la maternitat i el part

General, , , , , , , ,

Després, el xicot se’n va cap a una deu on hi havia un arbre paregut i, a més, “una basseta al seu voltant” (p. 197), fet que lliga amb el simbolisme de la dona i amb l’aigua.

Ben mirat, “El jove li va dir que pujara dalt de l’arbre tan gros que hi havia al darrere la font, i ell, mentre, anava al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove” (p. 197) i, així, el jove la considera bé i la protegeix.

Passa que, al moment, una criada lletgíssima, coneguda com “la mulata lletja”, s’atansa a la joveneta i, al final, aconsegueix que la princesa es deixe pentinar i que, per això, la xica es convertesca en un colom (com en altres contalles semblants).

Agregarem que, quan ja feia un temps que s’havien casat, les serventes veuen l’ocell i senten un missatge que diu que el monarca era casat amb una dona lletja. I, com que el sobirà volia matar-lo, les criades, “Al cap d’uns dies, van anar a regar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va fer-se gros molt ràpidament. Les criades ho van dir al rei i ell va respondre que regaren i que tingueren cura d’ella (…). Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grosses. I les criades les van servir a taula” (p. 198).

Tocant a aquest darrer fragment, direm que és ple de vocabulari empeltat amb la sexualitat i que, a banda, inclou la maternitat. Així, 1) “regar l’hort” (com també “regar l’horta”) significa tenir relacions sexuals un home i una dona; 2) les gotes (que podrien connectar amb la menstruació i, igualment, amb la color de la sang com a representació de vida femenina) fan com les d’aigua (però, en aquest cas, enllaçant amb el naixement de tres xiquets, les tres llimones de què, més avant, parla el narrador); 3) la llimera és en relació amb l’arbre com a símbol en nexe amb la comare que apareix en algunes llegendes com una dona que trau el nin que permet la continuïtat de la vida (la generació dels pares i la dels tres nens); 4) el rei, interessat per la maternitat, promou que la dona tinga futur i, per això, les minyones (amb un paper semblai havia en el pou maternal, és a dir, en la bossa interior) la tracten bé, l’alimenten d’aigua, garanteixen que puga estar fèrtil en l’esdevenidor pròxim. I 5) les tres llimes, empiulant amb el relat del forat de què hem escrit adés, són acollides en la taula (o siga, en la família i en l’ambient reial) i ho fan amb garridesa infantil.

Llavors, el sobirà, qui volia mestallar aigua amb el suc de la llima, veu com, “de sobte, li va aparéixer aquella xica guapa” (p. 198), així com una marona ho faria en ajuntar-se amb el marit després del part.

Finalment, el rei, en veure que la jove era la princesa que ell volia, “va dir que, a partir d’aquell moment, la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes” (p. 198).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Pares i mares que lliguen amb fills, la maternitat i senzillesa

General, , , , , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què capim trets matriarcalistes, és “Trencafaldetes”. Així, un pare resta viudo amb una xiqueta i decideix “tornar-se a casar per donar-li una mare a la seua filla” (p. 177): el tema de la maternitat.

A més a més, la filla acompanyava el pare al bosc i un dia escolta la conversa entre la madrastra i l’adult: “Mira: he pensat que, si deixares la Trencafaldetes al bosc, potser que passara per allí un home ric que se l’emportara i que li donara una bona vida. Jo patisc molt de veure que no li podem donar el pa que li ha de menester i que no podem ni comprar-li una faldeta. La pobreta sempre va esgarradeta!” (p. 177). Sobre aquest tema, ens comentaren de persones que, en una situació pareguda, per exemple, portaven els seus fills (ben petits i de poc de temps) al costat d’un convent o d’un lloc de funció caritativa, amb intenció de poder tirar avant.

Al capdavall, la mare convenç el marit; i Trencafaldetes, en línia amb rondalles com la de Cagasitges (recollida per Josefina Roma), tira rametes que havia arreplegat en el camp i, així, pot tornar a sa casa.

Mentrestant, son pare, qui estimava la xiqueta, tot i que estava en la taula i acompanyat de la madrastra, evocava la filla fins al punt que, en presentar-s’hi ella, “Son pare la va abraçar plorant i digué a la seua dona:
-Si la vols, viurà ací; si no la vols, també: així que tu veuràs si te’n vas o si romans ací” (p. 178).

Amb les darreres paraules del parent, el narrador es posa de part de la filla i de l’adult i, ben mirat, assegura el lligam entre les dues generacions i entre l’adultesa del pare i l’esperança (no va unida al plor) de la noia.

Un altre relat amb signes matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és “La fesolera”. Una mare resta viuda i amb el seu xiquet. Ell, arriscat, se’n va al mercat amb una vaca que li dóna la marona. En presentar-la a un mercader, l’home li diu “jo et donaré, en compte de set monedes, set fesols. I ara aplegues a casa i els deixes caure en el corral, els fesols, i veuràs quina sort et porta” (p. 178).

En les línies vinents, hi ha passatges que podrien empiular amb l’engany, com la mareta indica al xiquet, amb qui són com una llepassa: molt units. Com a mostra, ambdós van junts.

Passa que, a l’endemà, “aguaiten al corral i hi veuen que havia eixit una fesolera, molt grossa, molt grossa. I el xiquet es posa a la fesolera, a pujar fesolera amunt, fesolera amunt” (p. 179), fins que arriba a un país on hi havia un palau preciós i un monstre que roncava.

Més avant, l’al·lot, amb diners, baixa a sa casa i els ensenya a sa mare, com també esdevé en una altra part de la contarella, quan es fa amb una gallineta (animal que podria ser en nexe amb la maternitat i amb la reproducció com a símbols de prosperitat): haurien perdut la vaca i ara adquireixen una gallina (possiblement, una mena de gallina dels ous d’or).

Finalment, el xiquet, com que agafa un ou i no vol que el monstre el puga seguir, davalla cap a sa casa i, “amb unes estisores, talla la fesolera. I el monstre va caure (…) i es va matar al mas. I ell es féu amb la gallineta” (p. 180), la qual, cada dia, ponia l’ou d’or i, així, mare i fill eixiren de la pobresa i foren molt rics “I molt feliços, sort del xiquet” (p. 180).

D’aquesta manera, la narració és una defensa de la senzillesa: així, entre monedes d’or o una fesolera, el mercader li dóna una fesolera. La planta, encara que no fructifica al moment, ho fa uns dies després i, altrament, aplana que el fill, aventurer, puga anar a altres terres, revenir i traure suc a lo que ha aprés en el pas de xiquet a jove. I no cal dir que fent bona lliga amb sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que permeten, fills senzills, atrevits i nobles i dones que guien

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:

“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.

En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.

Un dia, Peret va dir a sa mare:

-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.

-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?

Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:

-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.

Tu, on has d’anar, Peret?

-Jo vull anar-hi, senyor batle!

-Segur que ho sap ta mare?

-És clar que sí, home!

-I, a ton pare,… també li ho has dit?

-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).

Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.

També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.

Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…

-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).

Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).

Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.

Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:

“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).

Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.

“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).

D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.

En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i comunalisme

General, , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “La perera”. Començarem dient que les peres simbolitzen les mamelles i que, igualment, són en nexe amb la primavera i amb lo femení (com ara, pel paper de l’aigua): “Hi havia un hort que feia tres peres d’or a l’any. I tots els anys les furtaven. I l’amo tenia una xica la mar de lletja i l’home va dir:

-El que guardarà les peres, que no se les enduguen, es casarà amb la meua xica” (p.148), això és, qui tracte bé la dona, qui no n’abuse.

Després, dos jóvens es fan amb una pera (cada u, amb una) i, quant a un tercer, decideix anar amb una guitarra, passatge que lliga amb els jovenets que, en aplegar maig, ho feien a cantar a fadrines, un fet que, en general, era ben rebut per les  jovenetes i de què ma mare (1943) m’ha parlat algunes vegades.

Aquest xic “va veure que un anava a furtar la pera. Estira la pera i se’n va. I ell, darrere, se’n va darrere, darrere, darrere, i va veure com es va estacar dins un forat, dins una  cova; dins un forat” (p. 148).

Sobre aquest paràgraf, direm que conté vocabulari igualment eròtic, a banda de la pera: estacar en un forat (introduir el penis en la vulva), una espluga (la vagina i, més encara, la vulva). Altrament, el personatge masculí s’endinsa en terreny femení i en la mare: “On va la corda, va el poal”.

Passa que els seus companys, quan ell els comenta que ja li podien ajudar, l’amollen i ell roman en la cova.

Més avant, apareix el dimoni (associat a la dona), que era “qui s’enduia les peres” (p. 149), o siga, que ho feia una senyora (podríem considerar que en un paper paregut al de mare).

Al capdavall de la narració, hi ha mots que ens enllacen amb contalles com les de Cigronet, puix que ell “No podia pujar. Però els pares, en fer-los tanta falta el xic, el cercaven i no paraven (…) I, per fi, van anar a la guàrdia. I, eixos que el van deixar caure, van dir que l’havien deixat caure i que era dins d’aquell forat. I van posar una corda. Ell va pujar amb les tres peres i es va casar amb la xica” (p. 149). Així, hi ha un lligam entre els parents i el fill.

Un altre relat amb característiques comunes en la cultura vernacla és “Joanet l’Orso”, en què es copsa la força d’un xiquet, qui sol ser fill d’una geganta: “era un xiquet que era tan valent, tan fort i tan robust que (…) arrancava pins com si foren cebes” (p. 149). I com que feia tanta maldat en la vila, uns quants veïns, en una reunió, acorden que se’n vaja. No obstant això, empiulant amb la tradició comunal, ell els diu: “Mireu: si voleu que jo me’n vaja (…), m’heu de fer una gaiata que pese cent quintars.

I les persones: -Com ens ho hem d’arreglar?” (p. 149).

Heus ací que se’n van a un ferrer, qui mamprén la faena i, en un aplec amb el xiquet, arriben a un pacte:
“-Ens has dit que te n’has d’anar.

-Doncs, sí.

Agafa la gaiata i se’n va” (p. 150).

Aleshores, passem a un fragment en què, cap al capvespre, l’al·lot se’n va a una vila i es troba amb uns roders que havien furtat en les principals cases. Ara bé: quan el veuen, s’inclinen per deixar que ell prenga una maleta de diners.

Finalment, ric, arran de l’esdeveniment, “Se’n va i, quan arriba a la vila, el van rebre i va comprar finques, cases, va ser un gran home i va acabar com un personatge” (p. 150). Agregarem que, en aquests mots, podria haver-hi el pas d’un xic desinquiet i que poques vegades fa valença, a u que, tot i haver-se tornat acabalat, és lliberal amb la gent i, per això, el narrador indica que “va ser un gran home”, puix que, en el fons, devia ser senzill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei, maternitat, dones recompensades i fills sincers

General, , , , ,

Prosseguint amb l’antologia esmentada, en la narració “La serp de set caps”, amb versions semblants i d’indrets diferents, capim signes matriarcalistes, per exemple, l’actitud de la mare (encara que només al principi i al capdavall) i que la seua manera de relacionar-se amb el fill li farà costat. En una vila, hi havia una serp i “El rei va manar fer una crida per donar una bona recompensa: aquell qui la matara, es casaria amb la princesa.

Un xic molt pobret que vivia amb sa mare” (p. 147) demanà una dia a sa marona:

“-Mare: ¿i si jo ho intente i mate la serp? No perd res i, si la mate, puc casar-me amb la princesa” (p. 147).

La mare, encara que ho considerava impossible, no li respon que no, ni li ho desaprova. És més: l’endemà, el xic “se n’anà a la muntanya a cercar la serp i, a mitjan camí, es trobà un vellet que li demanà:
-On vas tan de pressa?

El xic li va explicar:

-Me’n vaig a cercar la serp dels set caps (…).

L’home va sentir pena del xic perquè el veia poc preparat i perquè, fins ara, no havia aconseguit ningú matar-la. I li donà un consell:

-Tots els que van a matar la serp s’esperen que tanque els ulls (…). Tu, el que has de fer és esperar que tinga els ulls oberts i, aleshores, tallar-li els caps.

El xic li va fer cas” (p. 147).

La interpretació d’aquests passatges inclou l’empelt entre l’ancià amb molta vida i el jove, encara que, tradicionalment, la saviesa vaja lligada amb una provecta o bé amb un personatge femení. A banda, el xicot té per bé les indicacions de l’home. I, quant a la serpent (símbol de la dona, de la maternitat i de lo tel·lúric) i als ulls, té una explicació: els ulls li romanen oberts durant la nit (moment del dia en nexe amb lo feminal) i, en canvi, de matí i a migdia, els tanca (simbòlicament, són els moments més masculins del jorn).

En un passatge immediat, el minyó talla les llengües dels caps, però no els caps, i se les alça en un mocadoret. Nogensmenys, “un rodamón li va descobrir els set caps i, assabentat de la recompensa (…), li’ls va furtar.

A l’endemà, el rodamón es presentà al palau (…). La princesa es va espantar de veure’l tan vell i tan brut. Però el rei va manar que allò que havia promés s’havia de complir, de manera que ella s’havia de casar amb ell” (p. 147). Per consegüent, la filla del monarca se centra en lo més exterior; mentres que el sobirà, a ser home de paraula i evoca la dita “Paraula de rei no pot mentir”.

Ara bé: a mitjan festa (organitzada pel rei), “va acudir el xic que, de veritat, havia matat la serp. Es va presentar davant el rei i li va demanar” (p. 147) com sabia que l’home que li havia dut els set caps era qui havia mort la serpent i, ben mirat, li agrega: “Jo li promet que jo sóc l’autor de la matança” (p. 148).

Llavors, com que el monarca ha de ser motiu d’exemple per al poble, l’al·lot li diu:

“-Obriu les boques dels caps i veureu com no tenen llengua.

Així ho va fer el mateix rei per assegurar-se i, aleshores, ell va traure el mocador de la butxaca i va mostrar les set llengües i va explicar que ell va ser qui la va matar” (p. 148).

En acabant, “La princesa es va alegrar molt perquè este xic era jove, sabut, trempat i valent” (p. 148). En altres paraules, la fadrina no s’inclina per la força, sinó que, com ara, inclou la saviesa (la primera intervenció al rei i, tot seguit, la qüestió que presenta al cap d’estat).

Finalment, “Prompte es va celebrar el casament i la mare del xic també va anar a viure al palau” (p. 148) i, així, el fill agraeix què la mare li hagués permés anar a cal sobirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, dones ben considerades i comunalisme

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, amb edició de Rafael Beltran, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “La serp Tereseta”, recollida pel folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) i que hem llegit amb versions del mateix ram. Així, en la vila d’Olocau, hi havia un home que era llenyater i pastor i que vivia allunyat de la població. Un dia, “arreglant una sitja, de davall d’unes roques que hi havia prop d’allí, veié eixir-ne una serpeta” (p. 135), això és, una dona associada amb la maternitat i amb la llet.

Com que l’animalet no l’astorava, ell passà a domesticar-la, “entreteniment a què es dedicà mentres cuidava de la sitja de carbó” (p. 135) i li posà de nom Tereseta. A més, hi havia tan bona avinença entre ambdós que, quan ell la cridava pel nom, la serpeta “deixava, de seguida, el cau de davall de les roques i acudia a la veu fent esses i revoltes” (p. 135).

Més avant, posa que la serpeta creixia, “encara més, per lo ben alimentada que la tenia el carboner, puix mai deixava de fer-li part de son dinar (…) i, encara aquella, si ell no era massa apartat, li feia alguna visita” (p. 135). Per consegüent, l’home s’acostava a la dona i ella ho feia al llenyater.

“Un dia va ocórrer que el carboner tingué una brega amb un pastor i que el matà, per lo que  anà a presidi (…) i, (…) ja ben vell, aprofitant indults, isqué del presidi i, una volta en el carrer, lo primer que féu va ser l’anar en cerca de Tereseta” (pp. 135-136).

Ara bé, Tereseta ja havia crescut i el pastor “veié eixir, de davall de les roques, una serp tan grossa (…), amb llarga cabellera com la de dona, la qual, enroscant-se-li al cos, li féu cruixir la caixa del pit, matant-lo. Quant a la mort del pastor, escapa de la corda del vogí, però, a sa tornada, no es pogué desllapissar de la (…) serp amb cabellera.

Contat per D. Emili Lluch, qui l’aprengué de sa bona àvia, ja difunta” (p. 136).

En altres mots, el pastor ha passat a la vellesa (ací, simbòlica) i, aleshores, la serpeta ja era grossa i forta (una xica, potser a ben avançada la joventut) i, com que ella el mata (simbòlicament), també es desempelloga d’eixe intent de domesticar-la, de tractar-la com un gos i, de pas, la dona entra en la fase anterior a l’inici de l’adultesa.

Cal dir que la transmissora d’aquesta narració havia estat una padrina de qui la contà al folklorista.

En el relat següent, “L’assemblea dels gossos”, en la mateixa obra, hi ha temes interessants: la presentació d’un projecte al rei, la conveniència de comptar amb un lletrut i, finalment, el paper decisiu que fan les dones en tasques així.

En un regne on els animals encara es parlaven, els gossos acorden portar un greuge al monarca “perquè fera una llei que els protegira dels excessos de les persones i aconseguir que les molles i els ossos es repartiren entre homes i gossos en la mateixa proporció” (p. 136). Per tant, copsem un tema lligat amb l’arquetip del rei: que els habitants del reialme visquen en bones condicions, independentment de la riquesa que tinguen.

En acabant, del palau estant, els demanen signatures de tots els qui estaven d’acord amb la proposició. Ben mirat, a banda del pactisme, s’indica que, “A la plaça de la vila, van fer una gran assemblea i (…) van aconseguir posar-se tots d’acord en el que demanarien al rei” (p. 137). Agregarem que el redacten “en un pàmpol de figuera” (p. 137), és a dir, amb la dona (la figuera) com a persona que faria de mitjancera i de missatgera amb el sobirà.

No obstant això, com que el riu baixava molt cabalós, primerament, no sabien què fer. Llavors, el paper del més lletrut és cedit a l’home que feia de cap de colla dels gossos, qui diu “Ara, agafeu eixe pàmpol i l’enrotlleu i, aleshores, me’l fiqueu pel cul i, així, no es banyarà” (p. 137). I, com que els va agradar la idea, ho feren.

Finalment, se’n moriren, molts dels gossos, i ja no recordaven qui era el seu cap i, per eixe motiu, “van començar tots a olorar els culs dels altres gossos (…). Per això, hui dia (…) encara cerquen el pàmpol de figuera amb aquell missatge” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.