Arxiu d'etiquetes: maternitat

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat

General, , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.

Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:

“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!” (p.121).

Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.

El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:

-Vinc a veure.

I, quan torna cap a França, comenta:

-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.

Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.

Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.

A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?

I el marit li afig:

-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.

Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:

-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).

Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.

En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:

-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!

Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:

-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, dones i maternitat

General, , , , , ,

Un altre passatge de l’obra “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, en què es plasma el matriarcalisme és quan la dona, finalment, accepta que el cavaller puga tenir relacions sexuals amb ella: “La monja no mostra orgull quan veié l’argent, ans féu gran acolliment al cavaller, qui començà, com de primer, a requerir.

La monja es féu un poc tenir i es féu pregar” (p. 73).

A continuació, el noble la convida a prendre diners “i que li plaga que, en breu, li dó sa amor i que prenga del servidor el dit present. La monja pareix que consent a la demanda i diu amb paraula blana:

-Monsenyor (…) jo us vull gran bé i, en breu temps, jo compliré els vostres plaers.

Tot seguit, la monja agafa la copa i els diners i promet fermament al cavaller de complir tot lo que li vinga de plaer” (pp. 73-74).

Per consegüent, l’home s’ha hagut de guanyar la confiança de la dona i ella ha estat qui ha decidit quan l’admetria i amb quines condicions.

I més: la dona també tenia relació amb altres hòmens, com ho manifesta fra Bernat a un home:

“-Senyor: per a mi, no val una figa lo que dieu (…). Qui, per ella, és afletxat, no se’n calça gaire temps, perquè heu de saber que només en fa mig, d’any, que ho hi he estat, i fa com si no em conegués. I jo em pens que algun altre hi ha arribat que en fa allò que li ve de gust” (p. 37).

Quant al mot “calçar”, partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es refereix a “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. I, d’acord amb el context, ella fa vida amb molts hòmens.

En un fragment posterior, ix el tema del paper de les dones en la maternitat i copsem que lliga amb la dels Pobles matriarcalistes i, de pas, com són tractades en aquestes cultures: “les dones ens han portats i tots nodrits; per això, ningú els deu fer despits; ni en malparleu, si voleu estar mon amic (…) car tota natura humana les deu amar, servir i fer tots plaers i dar honor. Vos prec que en parleu amb sabor i que siguem clars” (p. 75).

Més avant, passem a uns versos amb la delectança sexual de l’home, tal com diuen a fra Bernat: “tot el vostre paradís i el vostre repòs és quan podeu estar en claus en algun lloc on hi haja dones fent tal joc amb la vostra maça, que pareix que sia forment en plaça a dos i mig” (p. 76). La maça simbolitza el penis en erecció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, maternitat i hòmens que fan costat dones

General, , , , ,

Altra vegada en “El llibre de fra Bernat” apareixen trets matriarcalistes, com ara, el fet que no se censure l’acte de fer un massatge eròtic: “i jo cuitava a retenir-lo fregant els braços (…). La monja estava amb gran deport amb el cavaller, que no es cura del desplaer de fra Bernat; (…) d’una dolçor que, en paradís, semblava estar, car jo pensí que devia passar totes les belleses” (p. 68).

Aquesta delectança no refusa la maternitat, sinó que l’entén com una part més i connectada amb la vida terrenal: “Quan jo veia ses blanques mamelles sens cobertor, mai no havia vist falcó, ni astor que es debatés tan bé. El frare digué:

-Qui li pogués batre el seu broquer!” (p. 68), això és, la vulva.

Passa que el Bernat també tenia ben assumit que les dones portaven les regnes i que elles orientaven cap a on volien que anàs l’home: “Senyor: jo crec que totes les dones són honrades i que juguen a les canviades així com els plau i que porten l’home, així com dau fals, al jugador” (p. 69), al lloc de la casa o del convent, on la monja i ell faran els jocs sexuals. Com hem vist, la dona podríem dir que, tirant per baix, és encisadora i que guanya la mà al religiós.

Però la bellesa va més enllà de lo que podria ser un acte en el llit o, qui sap si asseguts. El personatge masculí també acull bé la formosor femenina i, no debades, demana al company:

“-Senyor: digau, per vostra fe, ¿vos pareix bella?

-Fra Bernat: sota la gonella, la volguera mirar; llavors, sabria divisar sa bellesa” (p. 68).

Com a aclariment, la gonella és una peça de roba, llarga, que portaven hòmens i dones, composada de cos i de falda, poc o molt, llarga. O siga que exposa el  desig de descobrir.

Aleshores, fra Bernat trau uns mots que, per una banda, poden ser interpretats com a professió (dedicació a la vida religiosa) i, per una altra, com a penetració del penis (atenent als térmens “església”, com a sinònim de vagina i, per extensió, de vulva; i, de pas, “convent”, ben acostat al primer): “Senyor, ben bé féu una gran bestiesa qui la volgué metre en monestir per servir Déu; i fou gran dany, car més valguera a fer infants. I pens que ella maleí tot l’any aquell qui la hi admeté” (p. 69).¿Fou forçada, per part d’algun familiar, a fer vida de monestir, per exemple, perquè destacava en algun camp i preferien relegar-la? Fóra interessant trobar estudis sobre la vida familiar i la conventual entre els més benestants en al final del segle XIV.

Aquestes frases em fan pensar en la bona coneixença que fra Bernat té de la monja, detall que només és possible (i amb franquesa), quan hi ha confiança vivencial i transparència en les relacions entre ambdues bandes, imprescindible perquè hi haja bona avinença. Més encara: pareix que ell, en tot cas, es posaria de part de la dona i del gaudi eròtic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Arbres perennes, dones que subministren i terres fèrtils

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries que figuren en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista Dani Rangil, captem trets matriarcalistes en “La surera de can Montsant. Hortsavinyà”, puix que ens evoca personatges com la mare que alleta. Així, Madrona Molins diu que “L’amo de can Cuca, el vell, en Cuca, treballava amb el seu fill, en Rossendo, a can Montsant. Xerracaven un suro que ja l’havien tallat. Van veure-hi un forat i van dir:

-Aquí, potser, hi havia hagut algun eixam d’abelles.

Però van veure que queien unces d’aquelles grogues i van omplir pel tiberi el cabàs que portaven. Van plegar de treballar a bosc i van comprar cal Sordet, can Buc Bèstia i dues cases a Canet; i el noi, en Rossendo, com que encara era fadrí, per enamorar la seva dona, (…) es va fer posar tota la dentadura d’or. I el que van matar, en Quimet, també en portava moltes, de peces d’or a la boca” (p. 228).

Per consegüent, hi ha punts en comú amb les rondalles en què una jove entra dins la terra i és acompanyada per una mà que li fa de guia, en un lloc on gaudirà del benestar, en aquest cas, unit a la dolçor: la mel de les abelles.

Igualment, el fet de confiar-hi té la seua recompensa: les onces d’or i els bons investiments que faran pare i fill.

Al capdavall, com si fos un reflex de les bones decisions, les dents passen a ser daurades.

Una altra narració amb detalls del mateix ram és “El toro de Puig Castell” (p. 229), curta i sucosa: “Es deia que si hi havia un toro d’or soterrat al Puig Castell [ Sant Cebrià], hi havia anat molta gent a gratar i encara ara hi ha gent que hi va” (p. 229). És a dir, que copsem un animal relacionat amb la lluna i que, a més, és una divinitat del camp i unida a la fertilitat (amb unes banyes que, en conjunt, tenen forma de mitja lluna) i que, com la fortuna és en lo tel·lúric, hi ha un vincle amb la Mare com a font de vida, com si fos la dona que alleta el nin. Ben mirat, hi acudeix molta gent.

En la contalla, “Roca Rossa”, recopilada per Dani Rangil mitjançant Jaume Aliva, el narrador li indica que ell coneixia “un [ home] que li havien dit que allà, a sota d’un arbre que no perd la fulla, hi havien amagat una olla amb or. Segons ell, qui li havia dit que era una persona de fiar. Vam mirar en un llorer…, vam portar esmorzar, dinar, fato i eines” (p. 232) i tornaren a casa tal com n’havien eixit (i les butxaques, també). En altres paraules, l’arbre (la dona) té vida al llarg de l’any (com el pas del temps) i lliga amb la tenalla (receptiva) i amb l’abundància terrenal i, a banda, lo feminal és ben considerat (i hi posen molta fe i, com veiem, lluny de les ànsies d’enriquir-se).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Serps, dones fortes, maternals i xicots

General, , ,

Continuant amb l’obra del folklorista de Calella, hem accedit a relats en què hi ha una serp grossa, negra, amb pèls a l’esquena. Altrament, en “La serp de cal Futroc”, apareixen detalls en aquesta línia i amb dones que figuren en rondalles: “Els avis de can Preses m’havien explicat que, a cal Futroc, hi havia una serp (…). Allà, una vegada hi havia un home (…). Li va sortir una serp molt grossa, [ ell] li va fotre un cop de dall i la va partir. (…) Però, darrere, n’hi va sortir una altra molt més grossa [que] (…) es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer; i la serp, a darrere” (pp. 55-56).

Una narració més semblant a algunes en què la serpent porta un diamant és “La serp de can Coris”: “Nosaltres vivíem davant de can Coris. La meva mare era la Pepita Amargant, nascuda el 1913, i aquesta història ja li explicava la seva àvia.

(…) hi havia un safareig amb una font d’aigua de la mina que tot l’any baixava.

Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era molt vella, tenia uns pèls blancs a l’esquena i una pedreta sobre el cap. A la mama, li havien explicat que era una pedra bonica i que, per a beure, se la treia amb la cua, bevia, es recreava a la font i, després, se la tornava a posar” (p. 56). Com podem veure, hi ha símbols feminals: la font, l’aigua, la mina (en altres contarelles, una espluga) i el fet que tot l’any baixàs aigua.

Tot seguit, la dona que ho relata indica que, tant els senyors de can Coris com també les minyones, volien fer-se amb la pedreta i, al capdavall, com que ho assoleixen, de la porta de la casa estant, “La dona va prometre que faria una finestra interessant (…) i, si observes, a la finestra de can Coris, hi és una serp. Hi ha una cara d’una dona i una serp amb un cap” (p. 57). Per consegüent, dos trets matriarcalistes: la dona i l’animal esmentat.

En la rondalla posterior, “El diamant del serpent”, se’n reflecteixen molts. Així, “Els serpents són com serps molt grosses, els creix una llarga cabellera al clatell i, a més de córrer, també volen per damunt dels arbres.

S’explicava molt temps enrere que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap .(…) el serpent era molt ràpid i s’hauria cruspit de seguida el lladre.

Aquest serpent tenia el costum de banyar-se en un estany. Ho feia sovint i era l’únic moment que es treia el diamant del cap i el deixava a la riba. La gent ho sabia (…).

Un xicot va pensar la manera d’aconseguir el diamant sense deixar-hi la pell” (p. 57). Cal dir que els cabells simbolitzen la força, que la dona és àgil i que, com en altres relats, marcava el seu territori i era molt respectada. A més, s’atansava a l’aigua i a un estany (senyals d’acollida).

No obstant això, el vailet, ja a prop de la serp, “va saltar per damunt dels matolls i va arreplegar el diamant” (pp. 57 i 59) i encara que la serpent li anava darrere, “el xicot, amb quatre gambades i un salt, es va ficar dins la bóta i la va tapar” (p. 59), ella es mor i el jove aconseguí el seu objectiu, fet que ens porta al refrany “La joventut tot ho venç”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Serps, maternitat matriarcal i serpents que porten les regnes

General, , , , , ,

En aquest apartat sobre serps amb serrellera o serpents que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, es reflecteixen detalls en nexe amb les rondalles en què uns xiquets fills de nobles (principalment, de reis) tenen un estel al front. Així, Dani Rangil agrega que un interlocutor féu aquests comentaris a Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936), escriptor: “Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que, llavors, pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida” (p. 52). Sobre aquest diamant, cal dir 1) que representa la llum (però també la sobirania, com ho farien les perles incrustades en una corona), 2) que, qui el vol agafar, s’ha d’atansar a la dona (i mare), 3) que el fet de fer-se amb ell podria simbolitzar que el xic accedeix al seu regnat, a la seua maduresa en plena joventut, 4) i que la riquesa, al meu coneixement, més aïna, lliga amb el minyó que porta les regnes de la seua vida.

En el paràgraf següent, el folklorista parla sobre la combinació que, en l’època medieval, feien personatges molt emparentats entre ells (la serp, el drac i el cocodril) i ens n’agrega una síntesi sobre uns quants. En qualsevol cas, cal tenir present que tant el drac com la serp són femenins. Recorre a l’obra “Bestiaris”, de Saverio Panunzio (ací, amb lleugeres adaptacions):

“ORPÍ: L’orpí és una serpent la qual guarda l’arbre on el bàlsam es fa (…) qui ningú no es gosa acostar a l’arbre per prendre del bàlsam, sinó quan ella dorm” (p. 53). Igualment, aquest orpí connecta el cap amb la cua i és tel·lúric: “tanca’s l’una orella amb sa coa; i, l’altra, frega tant per terra, per tal que el so de l’instrument no la puga fer adormir” (p. 53).

Un altre animal que inclou és la vibra, la qual “d’aquell cap [ de la mare], ella engendra. Mes, quan els fills (un mascle i una femella) han vida, que han temps d’eixir fora del cos de la mare, ells vénen i trenquen el ventre de llur mare i, per força, ixen fora, en tal manera que llur pare i llur mare moren per ells (i, per tant, mai n’hi ha més de dos)” (p. 53). O siga que la vibra sorgeix del cap de sa mare i, quan ja és adulta i es casa, s’acosta el part, després del qual naixen uns fills. Adduirem que ací es plasma un detall, al nostre parer, matriarcalista i que enllaça amb una maternitat ben acollida, àdhuc, pels hòmens: el pare i la mare donen la seua vida pels fills; i la renovació de la vida, mitjançant una nova generació, és ben vista i ben considerada.

I, més encara: una maternitat en què s’entén que, com diu una dita valenciana, “No hi ha més mare que la que parix”. Nogensmenys, ací, el pare també hi pren part, no és alié a la vinguda del nounat.

Al capdavall dels animals, hi ha el basilisc (nom que significa “reietó”), del qual diu que “aquests són reis de les serps i no és bèstia al món qui es vulla combatre amb ells” (p. 53). Per consegüent, ningú els repta a lluitar. I, com que és una altra variant de serp, representa una dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Serps, dones protectores i mares que salven filles

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de les serps, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador entra en un tema que resulta sucós per la gran coincidència entre la realitat i els relats, no sols en els indrets de què ell fa esment, sinó perquè són semblants a molts altres llocs de tot l’àmbit lingüístic, on hi ha narracions d’eixe estil. Diu així:

“Sorprèn la facilitat amb què he trobat testimonis i que m’han relatat històries força increïbles de serps en les quals el protagonista no era un personatge anònim o llunyà, sinó ells mateixos o un parent o un conegut molt immediat” (p. 46). És la típica contarella en què 1) una mare donava mamar a un fill però, entremig, 2) una serpent (animal tel·lúric i que empiula amb la maternitat) substitueix el xiquet durant uns moments del dia i en què, a més, 3) en el termini d’uns quants dies, el nin passa a estar molt prim, fins que 4) la mare s’adona i el fill s’allibera i torna a beure lleteta maternal. Per això, el folklorista inclou aquests mots: “Finalment, van descobrir que, durant el dia, s’amagava a sota del mateix llit arrapada al sunyer” (p. 46). Ací podríem lligar la serpent amb la foscúria, amb la terra (el llit) i amb el matalap (representat pel sunyer, la terra).

És més: Dani Rangil, com que la història li havia estat contada per una dona d’origen andalús, afig que, “Durant anys, vaig pensar que aquesta era una creença pròpia del sud de la Península Ibèrica, però Pep Coll ha recollit relats semblants de la gent del Pirineu català” (p. 46).

Unes planes després, en la secció “Tertúlia sobre serps”, u dels participants en la recerca conta amb uns mots que hem llegit d’altres terres catalanoparlants: “La meva mare em va fer anar a cercar el meu pare a can Cinquanta. I, com que havia de travessar la riera i no hi anava, em va cridar:

-Què fas, nena? Que no ve el teu pare?

-És que no hi he pogut anar perquè aquí hi ha una cosa que no puc anar-me’n. A la que vaig per a caminar, em ve al darrere i, a la que em paro, es torna a amagar.

-Ja vinc.

HI havia una serp… impressionant! La va matar amb el mànec d’un magall” (p. 51), és a dir, d’un lligó. 

En el cas de què parlàvem, un personatge femení i no vinculat amb lo cristià, no pot travessar perquè un altre (i que sí que és cristià) li fa de barrera. Ací, ben mirat, la mare salva la filla.

En un altre punt, “Serps amb serrellera o serpents”, el recopilador de Calella, tocant a alguns papers de les serps, escriu que la serpent “es pot menjar la gent i guarda tresors fabulosos en coves soterrades o en cambres ocultes de castells, en monestirs o en altres edificacions de l’antigor més modestes com can Salviró de Vallmanya” (p. 52). Per consegüent, la serp rep unes funcions més en nexe amb la dona com a protectora de lo vernacle i no cal dir que de la maternitat i de l’esdevenidor, ja que, per mitjà del passat, es pot perpetuar la vida (amb els qui es gesten en l’espluga i que, en acabant, viuran arran del part).

Així, com en altres llegendes (encara que recollides en l’obra sobre la cultura oral del Montnegre), apareixen texts de la mateixa corda: “A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent cercant-hi or. Però, allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla… Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una, de gruixuda, de no sé quants metres, un rellamp de serp un dia que hi anava a pasturar els porcs” (p. 52). O siga, copsem el detall dels qui, moguts pel desig d’enriquir-se (o, si no, més d’una vegada, d’eixir de la pobresa), intenten arreplegar or. Ara bé, igualment, capim el paper de sopluig maternal: el suro, com en aquelles contalles en què una filla viu en una surera (o, per exemple, en una alzina) que li fa de marona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llegendes en relació amb el part i amb la infantesa

General, , , , ,

Prosseguint amb la introducció de l’obra de Daniel Rangil, aquest enllaç entre el xicot i la dona d’aigua, fins i tot, fa que “El llevant va esdevenir un sot infinit orfe de rius, d’estanys i de vida i, al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt, desplaçada per tot allò que es dipositava al seu fons” (p. 13). Aquest fragment va acompanyat de simbolisme: mentres que la banda oriental perd, n’augmenta l’occidental (la de la posta i, així, la feminal) i, de pas, plasma que, com diu una dita, “Mentres hi ha vida, hi ha esperança” (ací, generada pel bon vincle entre una sirena que fa de mare i el jovenet).

A més, com si, igualment, hi hagués un acte sexual que porta a un futur part, l’animalet marí (Tetis) “sentia créixer al seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre” (p.  13). I, com en una explicació de com naix un nin, el folklorista posa que “L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrasant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis (…), en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua” (p. 13).

Anem a pams: 1) l’altra banda de la serra és la vida fora del cos de la mare, la vida biològica i tel·lúrica,  2) després de trencar aigües, 3) tocant a l’alè, va acompanyat d’un tret matriarcalista (la pedra) i, així, inclou un pas que podem considerar que és fet per dones (la comare recorreria a eixa mena de sílex) i 4), com a resultat, n’ix el primer nét i es garanteix la continuïtat.

Aquest lligam és tractat com una serralada: “D’un munt enorme de penyals amuntegats, llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços deixant Esmè sa i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut” (p. 13). Aquest passatge pot evocar-nos l’instant en què la mareta agafa el nen que tenia en braços i, sense alliberar-lo per complet, el posa amb els peus tocant terra i l’agafa de la mà, per exemple, per a passejar tots dos.

Finalment, el narrador comenta que “La sirena (…) i les aigües de la seva mar s’escolaren totes cap al sot infinit dels erms de llevant, unint-se a les de la llunyana Mediterrània i, juntes, van avançar fins als peus del que havia restat de l’antigament extensa serra del Montnegre” (p. 13): s’havia iniciat la infantesa del nen (ací, la del nét).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.