Arxiu d'etiquetes: maternitat

Dones que menen, subministradores i el lligam mare-fills

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i compilada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, es “Sa serp”: “Era un pescador que anava a pescar i li va eixir un peix que li diu:

-No em mates! Perquè, si em mates, seràs desgraciat; i, si no em mates, seràs afortunat.

-Ai! -diu ell-, doncs no et mataré -i la solta” (p. 119).

Aquestes paraules del peix (animal aquàtic i, en aquest cas, femení) poden remembrar-nos que la dona és la subministradora de vida i que, si desapareix lo vinculat amb la mare (de què els fills, en trauen aliments), no hi ha vida en la terra.

Després, com que el pescador ha seguit els dictats del peix, “sa fortuna li venia i no sabia d’on. As pescador, tots es dies li eixia es peix i s’home i es peix es varen fer molt amics.

I, quan ja feia molt de temps que, en la família, eren molt rics, sa dona digué as marit:

‘-(…) Per què no mates es peix? (…) Jo tinc ganes de menjar peix!

I ell se n’anava tot disgustat i es peix li va dir:

-¿Veritat que sa teua dona vol que em mates?

L’home respon as peix:

-Sí, però no t’he de matar” (p. 119).

O siga que, per una banda, l’home segueix les directrius de la muller i, per una altra, copsem la típica dona intuïtiva i que, amb la mirada, encerta. Quant al personatge masculí, ha assumit el paper que fa el peix i hi ha bona avinença entre tots dos.

Nogensmenys, l’animalet, resolutiu, li amolla:

“-Doncs, mata’m. I em poses sa cua, ses aletes i es cap: ho colgues en es jardí; i, sa carn, vos la mengeu.

En es jardí, els va eixir dos cavalls blancs (un per cada xic que tenien) i dos arbres.

El peix li afig:

-Quan aquells dos arbres estiguen pansits, perquè es teus xics estan malament” (p. 119).

Per consegüent, es plasmen detalls sexuals (com ara, el jardí) i també relatius a la futura fecunditat (es colguen les sements, ací representades per les diferents parts del peix).

Igualment, hi ha personatges masculins i hi ha un lligam amb la mare: els dos cavalls blancs (color masculina) i els dos arbres (símbol associat a la maternitat). Aquest signe també es reflecteix en el fet que, si la vegetació és mústiga, això afecta els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«Home bo», dones febles protegides i que menen i agraïts

General, , , , , ,

Continuant amb l’esmentada rondalla en la tesi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, a mitjan camí, el noi troba una àguila, un lleó i una formiga que es barallaven per un ruc mort (com en altres relats de la mateixa corda). Cal destacar els mots del lleó:

“-Escolteu, bon home. ¡Vejam si ens podeu fer una favor! Ací discutim pes ruc. Vejam si vós ens ho resoleu i ens feu les parts” (p. 112). El detall de qualificar un desconegut com bonhomiós (fins i tot, encara que fos com una part d’aquesta fórmula de presentació) ens lliga amb un tret de què parla un poc Mª Carmen Basterretxea en nexe amb el Poble basc: considera el proïsme com un amic. No parlem d’eixa salutació buenrollista del típic “¡Hola, amigo!” del primer quart del segle XXI (que alguns castellanoparlants m’han dit com si haguéssem menjat junts moltes sopes), sinó d’un signe matriarcalista: els humans són bons per naturalesa.

No deixarem fora un fragment en què el paper principal va cap als més petits (qui sap si, àdhuc, com a compensació a la discriminació de la dona en el moment que els narradors, un home i una dona, relataren la contarella) i cap als més desvalguts:

“El jove diu a tots tres:

-Ai: mireu. Jo trobe que es cap pot ser per a sa formigueta, perquè, així, té casa per a  viure-hi. I, com que ella és xicoteta, ho corre tot i cerca totes ses molletes,… es cap pot ser per a sa formigueta” (p. 112). La dona com a administradora i com a cuinera.

Quan escriguérem aquestes darreres línies, el 8 de novembre del 2026, evocàrem unes paraules d’un neuròleg amb qui parlàvem ben avançada la tardor del 2014: ens deia que, quan u té una casa pagada, no devia no poder viure com si ell no la comandàs. Altrament, recordàrem uns mots que ens amollà una dona respecte de la situació en una parròquia valenciana després del canvi de capellà en el 2023: molts parroquians s’hi sentien com si hi hagués una gallina sense cap…

Per això, emparar els més febles (ací, físicament i simbòlicament) és, sovint, guanyar-se la confiança i la simpatia de molta gent que no redueix la vida a menar, ni a cap lluita (per ocupar càrrecs de poder, ni pel renom)… En tot cas, fets com la reconeixença els prové fruit de la seua actitud en el dia rere dia orientada cap a la gent i per la terra on es viu i on es governa, no pel fet de tenir-ne ànsies de manar perquè sí i en línia amb el «porcojonismo» castellà.

Una altra part interessant d’aquesta rondalla (i diferent a moltes del mateix ram en què un foraster fa d’‘home bo») és l’agraïment. Diu així:
“Els va fer ses parts i tots van estar-ne contents i se’n va. Quan havia caminat un trosset, es diuen:

-Ai! Que desagraïts! No li hem donat ni ‘Gràcies’! Doncs el podríem cridar.

I el criden.

I un dels tres li trau:

-Ai! Vós direu ‘Quins desagraïts!’. No vos hem dit ‘Gràcies’.

El xic diu:

-Ah! Tant se val!

Llavors, li respon el primer:

-No, no! Jo, de sa meua part -es lleó-, vos done moltes gràcies i, quan vós digueu ‘Déu i home’, vos feu home; i, quan digueu ‘Déu i lleó’, vos fareu lleó” (p. 112).

I, de manera pareguda, l’àguila i la formiga.

En un passatge immediat, el minyó se’n va a cercar la Torre d’Aragó i, com que capta què diu el negre a la xica i els tres animalets li fan valença i l’orienten, “se’n va anar a casa des Llevant. I es Llevant li digué:

-Ai! Jo no ho sé! Aneu a casa des meu germà es Ponent” (p. 112).

Ja en ca Ponent, la muller d’aquest vent, com que ella havia acollit el noi i l’home pretén menjar-se la carn humana que olora, “sa dona el va convéncer:

-És que és un home que és bon home, ha vingut en cerca de la Torre d’Aragó i li han dit que tu ho saps. Per què no l’acompanyes?

-Ei! Doncs,… toca… L’acompanyaré” (p. 113).

Per consegüent, l’esposa, sense traure la violència i sí, en canvi, un to maternal, assoleix que el marit es pose de part del vailet.

Al capdavall, i com a fet curiós, hi ha un tercer vent que adobarà el terreny del jove. Ara bé, aquest vent, en la narració, figura com a germà, té nom femení (Tramuntana) i copsem que és una dona: “se’n  va anar a casa de sa Tramuntana. Sa Tramuntana, sa mateixa (…).

Torna a dir ‘Déu i àguila’ i,… hala! El jovenet segueix sa Tramuntana i arriben a sa vora de la mar:

-Mira. ¿Veus allà, dins, una punteta? És la Torre d’Aragó” (p. 113).

En acabant, com la mare que considera que el fill ja ha aprés com fer les passes següents, el deixa fer camí i el minyó s’atansa cap al balcó on era la xicota que residia amb el negre (p. 113).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Bacones i porquets previsors, maternitat i consistència

General, , , , , ,

Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:

“Això era una baconeta, un anyell i un pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:

-Jo vull fer-me una caseta.

I s’anyell diu:

-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.

I es pollastre amolla:

-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).

Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):

“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).

Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:

-Obriu, obriu, fillets,

que la mare ve de pasturar;

amb ses mamelletes plenes,

per a donar-vos mamar” (p. 67).

 

Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.

Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).

Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:

“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).

Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.

Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).

I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:

“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).

Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:

“-Mira: que et duc confits i coses bones.

-No! No!

-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.

I es porquet li respon:

-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).

Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa) i la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

General, , , , ,

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, ell també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, en narracions, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencar, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, copsa com ell li lleva una punxa i, aleshores, el porquet li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor; i, s’altre, era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem capit dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Educació maternal, xiquets eixerits i mares interessades pels fills

General, , , , , ,

Una altra rondalla que hem triat de la recerca sobre el patrimoni rondallístic de la vila de Tàrbena (la Marina Baixa), i amb punts en comú amb relats semblants de tot l’àmbit lingüístic, és “Es xotets”, en què és ben present lo maternal. Nogensmenys, direm que fou arreplegada en 1992 i que els fillets de la xota no són cabretes, sinó mascles, un fet significatiu: la introducció de personatges, sovint, amb detalls no matriarcalistes o bé masculinitzats en la seua psicologia (i no cal que siguen hòmens), va unida a la penetració del castellà en la vida social i en l’ús diari en àmbits tradicionalment catalanoparlants del segle XVIII fins al primer quart del segle XX. Així, diu:

“Una volta era una cabreta que tenia set fillets: set xotets. Feia molt de fred, ella volia anar a cercar llenya i els va dir:

-Tanqueu-vos dins des corral i no obriu sa porta perquè hi ha un llop que va per aquí i, si vos enganya, vos se menjarà.

I sa cabreta se’n va anar” (p. 58).

En tocar el llop a la porta, el més grandet li diu “la mareta té sa veueta més fineta. Tu la tens molt grossa: tu ets es llop” (p. 58). Heus ací un primer detall: en els Pobles matriarcalistes, és ben considerada la veu fina, la natural, en lloc de la rudesa, ni de la veu forta.

En eixe seny, la dona salvarà l’home (ací, el mascle), puix que la marona és vinculada amb el part, amb la criança (els ous):

“-Ai: com els enganyaré? -diu es llop-. Ai: me’n vaig a aqueix corral, que n’hi ha molt, de gallines, i que em donen ous (perquè es ous cruns fan sa veu fineta).

I va menjar es ous” (p. 59).

Tot i això, en revenir a ca la cabreta, el xotet més grandet veu que el llop té les potes negres.

En acabant, encara que el foraster passa per un molí i que el moliner l’empolsega amb farina, el xotet “més xicotet, que era espaviladet i era tan xicotiu, es va amagar dins de sa caixeta (…).

Com que, al moment, ve sa mare, veu la porta oberta i ja ho va pensar. Se’n va anar corrent!:

-Ai! Es meus fillets!” (pp. 59-60).

És a dir: per una banda, el fillet recorre a un material de recepció (la caixeta) i, simbòlicament, ho fa a la cabreta, qui el troba i li demana un poc després.

Ben mirat, es plasma la importància maternal: ella posa interés pels xiquets.

A continuació, mare i fill (ací, com si fossen un empelt) menen cap a la vora del riu i, quan hi són, la cabra, amb una destral, obri la panxeta del llop “i varen eixir tots es fillets.

-¡Mare, mare!” (p. 60).

Altrament, la cap de casa mena l’acció posterior i l’explica als xotets: “li omplirem sa panxa ben plena de pedres i, després, el cosirem” (p. 60) i, quan la marona, de darrere d’una soca d’un arbre estant, capta que el llop s’atansa al riu i hi cau, diu als fillets:

“-Hala! Ja no ens destorbarà més! Ja no farà més maldats!” (p. 60).

En altres mots, la dona ha estat més deixondida que l’home, ha fet valença als fills i, a més, el nexe entre la cabreta i els xotets ha adobat el terreny als personatges de bon cor, a la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que adoben el terreny i fills que empelten amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb el tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, escriguí un post en què deia “Ara mateix, he parlat amb ma mare i m’ha dit la paraula ‘familiaritat’.

¿Com es plasmava la familiaritat, per mitjà de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de ma àvia materna, per exemple, molt, mentres que ella, mon avi matern, ma mare i jo jugàvem al dòmino, quan jo devia tenir uns quinze anys, a mitjan dels anys huitanta del segle XX. En tinc bons records: afavorien les relacions amb els altres”.

Doncs bé: en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Roger De Martinet Bramassacs de Villec, em comentà “En el meu cas, es plasma explicant rondalles, històries i anècdotes de gent de la vila, etc., i asseguts davant la llar de foc, que era l’única calefacció que teníem. És clar, sense televisió. Ho recordo amb nostàlgia. Actualment, tots callats perquè puguem escoltar què diuen a la tele”.

L’endemà, 1r de desembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Isabel Lliteras Fiol ens posà “Jo no vaig conèixer es meu padrí per part de ma mare. De part de mon pare, era una altra cosa. Però, amb ses meves perles (padrina i tia), quan havien acabat d’escurar, sí que fèiem timbes i tothom s’apuntava: escambrins[1], Siset, Ramiro, parxís. I jugaven a cèntims, però no els importava. Tenien una bogeria per jugar, perquè els donàvem garses per perdius. Més ben dit: se’l deixaven prendre i fèiem una pancada de riure” (Isabel Lliteras Fiol). Tocant a aquests mots, els quals llisquí a ma mare el mateix dia, la seua germana (i tia meua) feia una cosa semblant amb les àvies i amb una germana d’una de les dues àvies de ma mare i que era fadrina.

Afegirem que hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es capeix que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill a tothora és fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó[2], deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un seny teòric, ans per mitjà de l’acció), puix que “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li agrega:

“-Fill meu; perquè no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que indica la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, s’atura a dormir i, de dia, ja de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem captar com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. Adduirem que, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare (totes dues, molt actives i molt arriscades), En Pere Poca-por, arriscat, amolla “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells[3], que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em posà un amic, sobre la cultura colla i traslladables a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

Ben mirat, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, copsem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però, ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). Altra volta, un home molt decidit i d’actuar. Això explica que “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). Agregarem que, altra vegada, sense embuts, solta “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li adobarà el terreny i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense ajornar-ho, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen fer (p. 131). Ara bé, li comenten que, d’ençà de fa “una mala fi d’anys, que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que no aconseguien mai véncer-los. Tanmateix, Pere Poca-por i els gegants entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Poca-por d’anar a romandre en el castell, ell, valent, els respon “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). O siga, que, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Prosseguint amb el relat, un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes contarelles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home (o, com ara, el jove). Altrament, aquesta velleta ens evoca les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[4] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia que li mostre com ella fa un assaig, reviscolen uns quants moros que eren morts i, més encara, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Manifest. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb la revifalla dels moros, li l’agafa àgilment, mata aquella velleta i, àdhuc, procedeix com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). Altra vegada, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, la dona és ben considerada i que es fa lo que decideix la dona.

No deixarem fora que, tocant a la manera de fer d’eixes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot consultar en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (vila de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li demanen “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí: ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i, després, la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Connectant amb aquesta entrevista, el 3 de setembre del 2021, ma mare, per telèfon, em digué “A mi, m’ha agradat el camp, no m’ha fet pena”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] El joc de cartes “la brisca”.

[2] Molt bonic, graciós.

[3] Nan.

[4] En aquest cas, moros.

Maternitat, dones que salven, garrides i ben considerades

General, , , , , , , ,

Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, en “Per un bateig», quan diu

«La senyora llevadora,

molt de gràcies ne pot fer

a l’humil Verge Maria,

puix que tot li ha anat bé.

 

Maria, quan vàreu néixer,

Maria vos posaren per nom,

Maria vos han cridada,

la més bonica del món” (p. 394).

 

Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.

En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:

“Per un minyó

A

Qui vos ha passat l’aigua,

jove, tan matí,

qui us ha passat l’aigua,

jove, per venir?

 

No hi ha pont, ni barca,

 jove graciós;

no hi ha pont, ni barca,

sinó les amors” (p. 394).

 

I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla

“Qui és aqueix jove,

de sa gent, estimat,

Déu li doni una minyona

que sigui de seva edat.

 

Que sigui de seva edat

 i al gust de la seva gent.

Déu li’n doni una minyona

de molt bon enteniment” (p. 396).

 

Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, trets que empelten amb el matriarcalisme.

Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:

“Si jo n’era donadora

d’un clavell que tinc a l’hort,

el donaria a n’aquest jove

que, de mi, tingués record” (p. 396).

 

Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).

Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:

“Si jo n’era donadora

de donar el que voldria

a n’aquest galant fadrí,

donaria una minyona

de molt bon enteniment

que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).

 

Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat

General, , , ,

Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu

“La veig a dalt del balcó,

li dic si puc pujar,

me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).

 

A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,

“A tothom, dóna un clavell;

a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).

 

És a dir, la dona, molt oberta i servicial, afluixa tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.

Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:

“Una nineta de quinze abrilets

dormia sola i pensant aixís:

‘-Si en pogués dormir

amb lo que jo voldria

(…) -Quan serem casats, embrassarem

la dona.

-Si en veig que tingui massa dolors,

n’haurem de cercar una altra que

me faci bon fricot.

-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:

per jo, me s’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).

 

Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerat, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).

Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.

“Ai!, mare, que teniu minyones:

els-e deixeu pas anar.

En aquest mes de Maria,

sols hi van per festejar” (p. 316).

 

Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.

Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

tenen flors a les sabates

per enganyar los fadrins” (pp. 316 i 318).

 

Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons de festeig i parts en el llit

General, , , , ,

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

‘El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

 

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

 

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

 

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

 de rosetes tot florit” (p. 296).

 

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.

És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones acompanyades de marit, de la canalla i maternitat

General, , , , , , ,

Continuant amb música matriarcal en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), tot seguit, en posa unes quantes de caire eròtic, com ara, “Muntanyes de Canigó (B)”. Així, un home comenta que no sap si anar-se’n de matí o fer-ho de vesprada, però, al capdavall, diu:

“I me som determinat

de me n’anar a la vesprada.

Quan som arribat allí,

som trapat porta tancada:

‘-Enamorada: baixa a obrir

que tinc la barba gelada (…).

-Com baixaria a obrir,

quan ne som al llit cotxada?’.

D’una banda, hi ha el marit 

i, de l’altra, la canalla’” (p. 290).

 

O siga que, en aquest passatge, hi ha un simbolisme ben manifest: l’home té fred (en un moment del dia no precisament associat a lo masculí) i la dona és en companyia del marit i, almenys, de dos fills (puix que parla de la canalla). Aquest darrer detall reflecteix que, quan hi ha bona avinença (bé en la vida real, bé, per exemple, en les rondalles), les parelles són com un empelt que adoba la «fertilitat» (que nasquen nins). Altrament, la muller és interessada per la maternitat i, per això, és colgada junt amb els xiquets, possiblement, de pocs anyets.

Després, hi ha un diàleg entre el marit i la dona i es plasma molt de vocabulari eròtic que tractarem més avant:

“Mentre tingué aquestes raons,

el marit se despertava.

‘-Amb qui enraones, tu,

amb qui enraones ara?

-Amb el forner de l’endret,

que em diu si som pastat encara.

-Com hauria pastat jo,

si no tinc farina passada?

Faré anar els mossos al bosc,

les criades iran a l’aigua.

-Tu, marit, que ets ben xaiet,

hauries d’anar a la caçada” (p. 290).

 

Per consegüent, el personatge femení amolla que el marit encara no ha fet la penetració i, per això, no hi ha hagut eixe eixart entre el penis i la dona (no ha entrat en el forn). Ben mirat, l’home addueix que encara no ha tingut relacions sexuals amb ella (ell no té la farina passada).

Ara bé: la dona preferiria gitar-se amb qui seria el nouvingut, qui havia estat set anys lluny. No debades, ella diu “Tu, marit, que ets ben xaiet, / hauries d’anar a la caçada” (p. 290) i, altrament, la muller el considera fidel, «bon xiquet».

Unes pàgines després, la investigadora exposa una nota bibliogràfica “amb refrany: ‘Una polleta rossa / petita bonica / vos porta l’esmorzar / petita com va” (p. 292). És a dir, una joveneta garrida que, atenent al tractament de vós, potser, fa de criada d’una xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.