Arxiu d'etiquetes: maternitat

El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.

A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).

En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.

En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.

Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament”  (p. 441) i, així, elements feminals.

Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:

“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).

-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?

-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).

Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.

Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat

General, , , , , , ,

En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.

En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).

Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).

Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).

En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

«La barca ha parit», maternitat i lligam amb la terra

General, , , , ,

El 23 de gener del 2024, en relació amb la frase “La barca ha parit”, que el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) indica que diuen quan tiren la llanxa a la mar, Luis González Sese ens escrigué en el grup “El refraner valencià”, en què l’havíem publicada: “’Terra ferma’, ací, a la Marina, encara s’empra.

‘El marge ha parit’. En els marges de pedra seca, que aguanten la terra, diem que ha parit quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir. No sé si t’interessa, però la intenció és bona: ‘El marge ha parit’”. En acabant, li responguérem i començàrem un diàleg:

“-Això és una mostra més que el matriarcalisme té relació amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) són molt lligades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic (el llatí ‘mater’).

-Gràcies per l’explicació. Al marge, se li fa la panxa i, per a arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitar fer més mal i traure les pedres de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si això serà un desgavell, però la reparació sí que pareix un part amb cesàrea: obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, en traiem el xiquet i cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et pot servir per a alguna cosa.

-No és cap desgavell. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, cap a la mare (entesa, fins i tot,  com la Mare Terra), perquè és qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat.

-Al cap i a la fi, de la terra, en naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i de veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i de cuidar-la com a un fill era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, poc o molt, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, tots dos”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:

-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-fill, fills recompensats i mares que salven

General, , , , ,

Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que figura en el recull “Rondalles populars valencianes”, és “La flor del lliri blau”, la qual és molt coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Un rei promet que “qui li dugués la flor del lliri blau, es casaria amb la seua filla.

El jardiner del palau reial, qui tenia tres fills, els animà a provar fortuna. Els tres germans (…) van partir per cercar la flor. Van caminar camins plegats, fins que arribaren a un punt on decidiren separar-se. Així mateix, prengueren l’acord d’ajuntar-se en aquell lloc, per retornar, al cap de cer temps. I cadascú va seguir un camí diferent” (p. 288). Començarem dient que aquest paràgraf té punts en comú amb una rondalla que hi ha en l’obra “El matriarcalismo vasco” (en què, a més, els autors en fan una explicació, pp. 53-55).

Igualment, com en molts relats, el més xicotet dels germans és qui ho aconsegueix i, nogensmenys, evoca els seus germans: “El més menut va trobar la flor i regressà a l’indret indicat. Després, hi aplegaren els altres dos germans” (p. 288), els quals decideixen matar-lo “i el van colgar a la vora d’un riu. Tot seguit, es dirigiren cap a casa amb la flor del lliri blau.

Son pare els va felicitar. I, quan els va demanar notícies sobre el fill que faltava, li respongueren que no en sabien res” (p. 288).

Així, el pare té present tots els fills, no sols els qui li fan pensar que se n’ha mort el petit.

Afegirem que, un poc després, els dos més grans porten la flor al monarca, qui ordenà fer els preparatius per al casament de la princesa i del germà gran. D’aquesta manera, l’enllaçament es farà entre un personatge femení de la cort i el fill d’un jardiner.

Ara bé: com que el fill petit era junt amb la mare i la terra “l’alletava”, “En el transcurs d’aquest temps, al germà soterrat, li van eixir canyes, en compte de cabells. Un pastor pasturava les ovelles a la vora del riu” (pp. 288-289) i, en tocar les canyes, va sentir que els germans havien colgat el més petit de tots tres.

Llavors, l’home “Se’n va anar a la vila i ho va comunicar a un veí. Tots dos s’encaminaren cap al riu i, quan aquest home tocà les canyes” (p. 289), ou que el més xicotet havia estat soterrat pels altres dos. Adduirem que, en aquestes línies, el noi és al costat de la mare (ací, simbolitzada pel riu, per l’aigua en lligam amb la terra, dos elements femenins).

En acabant, el sobirà hi fa acte de presència i, com indica el narrador (amb uns mots sucosos i que empiulen amb contarelles que posen que el rei ha d’estar amb el poble), “s’interessà molt i acudí en aquell lloc” (p. 289). I ho fa fins al punt que tocà les canyes i que pogué oir que el fill petit li amolla (i, tot seguit, ho farà al pare), “els meus germans m’han colgat” (p. 289).

Això explica que, després que ambdós adults ho captassen i que el xiquet acusàs els altres germans, el rei “va manar que el descolgassen. Això feren” (p. 289).

Finalment, com que l’al·lot no havia abandonat la mare (ni ella, el petit), el monarca recompensa el tercer dels germans (qui, ben mirat, havia agafat la flor que ell demanava) i, per consegüent, “es va casar amb la princesa” (p. 290).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.

Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (els hòmens eren dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:

“-A  l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).

-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?

-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

-Bé: així ho farem” (p. 264).

Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:

“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!

-La mare et ficarà dins l’orelleta.

El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).

Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:

-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!

I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).

En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).

Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part en tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:

-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, fills agraïts i reis que emparen la bonesa

General, , , , , , ,

Tornant a un passatge amb els tres germans plegats, els dos majors se’n desfan del més xiquet i, quan ja són en el palau reial, lliuren els dos ous al remeier,… però el fill del monarca no es guareix de la ceguesa.

Altrament, l’àguila passa pel pou, recull el més petit dels germans i, a canvi de traslladar-lo cap a la cort, el fill alimenta l’au. És més: la part sacrificada és masculina, puix que l’home més petit (ací, el nin) diu a l’àguila: “M’has salvat la vida” (p. 243) i ell li havia donat una de les seues cames.

Llavors, la dona (amb un paper paregut al de la lloba que veu que un lloparró seu podria morir-se i li bossa menjar mastegat per ella) “Bossa la cama, li l’apega i li la posa” (p. 243). I, en finir el trajecte, l’au diu: “Jo sóc la Mare de Déu, la mateixa a qui tu reses totes les nits. Sóc la mateixa que estava en la caseta. Ara, vés corrent al palau, que ja hi són els teus germans. Tots dos passen els ous pels ulls, però no s’hi veu. Fins que tu no hi aplegaràs, no s’hi veurà” (p. 243). Així, la marona (ací, un personatge femení) determina qui podrà guarir el príncep i, més encara: ho posa en mans de qui ella tria com a persona més preparada per a fer el bé al malalt, perquè ho podem interpretar com que, qui sí que és bonhomiós, pot fer el bé allà on siga i allà on visca, àdhuc, amb un paper que evoca les trementinaires.

Com a mostra, ja davant del monarca i del curander, el noi passa un ou per davant de cada u dels ulls del príncep, a qui li retorna la vista. En acabant, com a agraïment i com a recompensa, el rei li diu:

“-Bé: ara, tu tindràs el premi que voldràs. I els teus germans tindran el castic que tu diràs” (p. 244). Després, el fill considera adient que els seus germans, en lloc, per exemple, de ser empresonats, porten un capell (ací, un cartell en què la gent puga llegir tot el mal que han fet). I li afig: “I els perdone, ara, de tot” (p. 244).

Finalment, en haver-ho aprovat el rei, el monarca li va comentar: “ara, tu, demana’m el que vulgues. Et construiré un palau; i els teus germans, que romanguen en casa. En eixe palau, no et faltaran criats, ni criades; ni et faltarà menjar (a tu, a ta mare o a ton pare) mentre visques. I el dia que tu sigues ben gran i que trobes una xica que t’agrade i que et cases amb ella, hi viureu com si fóreu el rei i la reina, mentre visqueu” (p. 244). En altres mots: el sobirà s’alia amb l’actitud de bon cor (un detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei), allunya la malignitat, acull la innocència infantil, empara el cor net del nin i, com si el xiquet fos hereu seu, possibilita que l’al·lot tinga on viure protegit (i amb un bon nivell de vida) en l’esdevenidor. Com un pare bonhomiós faria amb un fill benèvol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.