Arxiu d'etiquetes: maternitat

Maternitat, cançons per a nens i agraïment a la Mare Terra

General, , , , ,

Un altre poeta que també trau el tema de la maternitat, com ara, escrivint sobre les cançons de bressol, és Joan Sala Vila. Així, en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, ho fa, per exemple, en la composició “Què vols?” (pp. 48-49). Com si l’escriptor (simbolitzat per un xiquet) parlàs amb sa mareta biològica, diu:

“Vull que em cantis una cançó

íntima, que se l’emporti el vent,

i adormir-me a l’ombra del cirerer (…).

Vull que em cantis una cançó,

cançó de mare adormint el seu fillet,

fillets sempre som, els anys no sumen,

el somriure del nen, felicitat mare”.

 

 

Després, el fillet, encara en nexe amb la mare, li demana que en cante sobre una tasca del camp:

“Vull que em cantis una cançó,

aquella que el pare cantava segant el blat,

mentre l’avi lligava les garbes

grans d’una espiga tastava la mare.

(…) a casa tothom cantava la cançó del segador”.

 

Posteriorment, posa uns versos que tenen a veure amb el fet de ser pares altra vegada:

“Vull que em cantis una cançó,

Aquella, que pare i mare cantaven,

quan abraçats s’estimaven

i somrients es deien aviat serem pares”.

 

Al capdavall, plasma unes línies amb què Joan Sala Vila torna a la mareta i als pares:
“Vull que em cantis una cançó,

aquella que mare i pare em cantaven

quan al vespre em portaven al llit”.

 

Com podem veure, el tema de la maternitat (ací, reflectint l’educació matriarcal en casa, en el camp i quan els pares eren a prop del bressol i facilitaven el son del nen) apareix al llarg de la composició.

Empiulant amb aquest poema, en u posterior, “Un nou dia” (p. 57), en la mateixa obra, copsem la figura de la Mare Terra i que tots en som fills junt amb trets matriarcalistes (com ara, l’aprovació de les actituds pacifistes):

“Jo sóc u, però la humanitat en som molts,

i tots hem de ser el mateix jo en la pau.

(…) Amb l’imperi de l’amor viurem en pau,

si avui visc en pau, serà el meu tribut.

Cada nou dia és un clam d’amor per la pau”.

 

De fet, en un altre escrit, “Bon dia” (p. 74), hi ha trets que tenen a veure amb l’acció de gràcies i amb l’agraïment a la Mare Terra, la mare de tots. Per exemple, quan posa

“Bon dia, em diu la terra que trepitjo,

bon dia, el roc que m’entrebanca,

bon dia, la flor que vol la meva mà per fer el meu ram,

bon dia, la perdiu que aixeca el vol muntanya amunt,

bon dia, la llebre que fuig del perill dels homes,

bon dia, la serp que s’arrossega i cargola,

bon dia, el ventijol que m’acarona la cara,

bon dia, la veu del programa del meu jo.

Bon dia, em diu el cosmos si saps ser amor.

Bon dia, a cau d’orella em diu la fe,

al cim de la muntanya t’espera Déu”.

 

Finalment, direm que, el 15 de novembre del 2024, aquest poema em féu recordar que, durant els viatges que féiem els meus pares i els fills en la meua jovenesa (nasquí en 1971), ma mare era qui més captava els xicotets detalls (com ara, una floreta) i, mentrestant, jo em sentia més atret per lo que em semblaven presents de la natura a les persones i pel paisatge. Et demanaves com era possible que la Terra tingués tantes preciositats i veies que podíem fruir-les i que calia tractar-les bé: lo que Joan Sala Vila diu el cosmos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal i poetes que afavoreixen la creativitat i maternitat

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, i en què captem trets en relació amb l’educació matriarcal, és “La meva força” (p. 69). Ben avançat l’escrit, posa que

“La pedagogia de la pau

la practica el jardiner que té cura de les plantes de convivència.

La meva força no és física,

és la mà estesa que rega amb l’aigua del cor

perquè els arbres del jardí donin bons fruits.

La pau i l’amor són pedagogs

i, a la vegada, són els fruits dels arbres de l’existència.

Ho són quan els jardiners són pau i amor”.

 

Per tant, apareix la figura del jardiner (qui podria representar els pares, els educadors, cada persona), les plantes (la resta de la societat, especialment, els xiquets i cada projecte, de la mateixa manera que una planta petita està vinculada amb l’esperança) i els arbres (els pares i els avis).

A més, el poeta s’obri a forjar ponts amb els altres (la mà estesa) i a fer possible que cada u (cada arbre) puga desenvolupar la seua creativitat.

A banda, el fet d’incloure la pau i l’amor (en el sentit cristià, que no en l’eròtic) com a pilars de la pedagogia, empiula amb el matriarcalisme i, igualment, amb la maternitat, per exemple, en línia amb unes paraules que sol dir més d’una dona (i que hem oït): “Lo que menys voldria una mare és que un fill se n’haja d’anar a la guerra. L’ha tingut nou mesos en el seu cos i l’estima”. També indica que la pau i l’amor resulten de l’educació, la qual, com posa en el darrer vers, depén dels jardiners (això és, dels pares i dels avis).

Una altra composició en l’esmentada obra, i amb temes de la mateixa corda, és “Espera’m, no te’n vagis” (p. 71). Així, l’escriptor plasma que

“Cap al tard, assegut sobre una pedra

contemplo el sol.

(…) Lentament, el sol s’amaga rere una muntanya”

 

i el poeta se’n va a casa. Quan ja hi és, diu

“Sento dintre meu una veu dolça,

quan sigui fosc

no tinguis por, vés-te’n al llit,

reposa,

el silenci de la nit, en somnis,

t’explicarà el missatge del sol.

I de bon matí, a l’albada, quan torni a sortir

entendràs que la llum és vida

i el silenci de la foscor la farga on carregar piles.

El silenci és la farga dels humans,

els ensenya a ser savis.

No tinguis por de la nit, estima-la”.

 

Aquestes paraules evoquen la mare que afavoreix que el nen dorma tranquil i bé; i afegirem que estan en nexe amb un fet demostrat en estudis sobre la creativitat: dedicar un temps a meditar, a contemplar o, com ara, a estar en contacte amb la natura (detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme), aplana el desenvolupament creatiu de les persones. I més: la dona salva l’home.

En nexe amb aquests dos poemes, el 12 de novembre del 2024, Antonia Verdejo ens envià un missatge:

“— Gràcies, Lluís. Totes dues [ poesies] m’agraden, però la del jardiner em recorda lo que l’àvia deia (i ho feia a les flors): ‘Tot lo que és camp, arbres,… li hem de parlar i de cuidar amb dolçor, com si d’un nen petit fos. Així, creixen amb tots els seus colors i varietats. Si veus un arbre, abraça: et donarà pau i tranquil·litat'”. 

I l’endemà, 13 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens respongué en un correu electrònic:

“Bon dia, Lluís,

Cada cop, m’agraden més aquestes notes i pensaments de Joan Sala. ¡Com m’admiro de la seva profunditat narrativa i de la seva obra!

Moltes gràcies.

Una forta abraçada.

Mentre tinguem aquests pensadors i els nostres lluitadors, tindrem País, Lluís!!!!”.

Agraesc els comentaris de tots dos.

Adduirem que aquests versos trauen trets que apareixen en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, sobre una matriarca del Poble colla, en el desert d’Atacama (nord de Xile) i, de pas, es poden veure semblances entre ambdós Pobles, matriarcalistes. Així, l’autor (qui hi visqué cinc anys) escriu (i ací traduïm) que “Moltes vegades trobaves l’àvia Damiana asseguda damunt d’una roca (…). Era el seu temps de reflexió per a sospesar el fet i per a analitzar i per a preparar el que encara restava a fer i no fer les coses sense trellat, sinó amb resposta adient amb la fe, amb la ciutadania, amb la idiosincràsia de poble i el necessari i imprescindible per a eixe moment (…) i per a aconseguir èxit en la consecució de projectes.

(…) Després d’una llarga estona, l’àvia Damiana s’incorporava i es disposava a emprendre la tasca que, possiblement, havia ordenat en la seua interiorització. No anava desesperada; observava i semblava que volia amerar-se de tot allò que contemplava, que escoltava i que li deien” (pp. 35-37).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i els Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Una altra composició de l’obra del poeta de Granollers, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Amb confiança i dignitat” (p. 23), per exemple, quan diu

“El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc trair,

el del poble que em va veure néixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal”.

 

Per tant, Joan Sala Vila connecta amb la terra (la natura, és a dir, la mare) i amb el Poble (Catalunya) i, igualment, està obert als altres.

A més, com que se sent català, comenta que

“seré fidel al missatge del cor, no el puc trair.

(…) Amb confiança i fe respectant a tots els altres”,

 

versos en què plasma el nexe amb sa mare (el cor), amb la bonesa i el seu tarannà en pro del pacifisme.

En el poema que posa tot seguit, “Amb el cor a la mà” (p. 24), veiem que, malgrat que l’escriptor ja té noranta anys, diu

“Camino amb esperança il·lusionada (…)

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fan més català.

Només sent català faré el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

(…) arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya”.

 

Altra vegada, apareix el sentiment esmentat, ací, amb la relació amb la mare (el cor) i amb Catalunya (lo maternal reflectit en la terra). A banda, exposa que, quan un Poble és lliure i pot determinar el seu futur, són més els Pobles (i, així, les persones) que poden fer lo mateix.

En el darrer vers, el cim representa la mareta (la cultura catalana és matriarcalista) i veiem que el fill (Joan Sala Vila) s’atansa als altres catalans, que ell no se’n va de Catalunya i que ella és tel·lúrica.

Empiulant amb altres poemes, en la composició “Jo estimo la humanitat” (p. 27), diu que, com que totes les persones són fills de Déu, ell no fa diferències entre bons i dolents i afig

“Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur”

 

i, com que hi ha odis i venjances (com escriu a mitjan poema), addueix que això passa

“Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra”,

 

paraules que podríem enllaçar amb l’ambient polític que hi havia en Catalunya (i entre el govern espanyol i els seus aliats) i bona part dels catalans (poc o molt, una meitat) en el 2020, favorable a la independència de Catalunya i que no pretenien que s’assolís mitjançant l’ús de la violència, sinó amb una línia matriarcalista. A banda, les plasma un home que, quan havia fet els set anys, visqué una guerra que en durà tres i que influí en la seua vida i en els seus escrits.

Finalment, aquests versos tenen a veure amb els del poema vinent, “La independència és llibertat” (p. 28), el qual comença dient que

“Negar i dubtar la independència,

cop traïdor a la llibertat.

Són lliures les persones i els pobles,

negar-ho és ignorància o mala fe.

Independència, base de convivència,

trobar el model, signe d’intel·ligència i voluntat”.

 

Aquestes paraules (i semblants) apareixen sovint en articles i en comentaris fets per persones de Pobles ancestres i indígenes que demanen que siguen respectats i que, més d’una vegada, vinculen aquesta actitud en pro de la independència dels Pobles amb una connexió amb la Mare Terra i amb poder viure d’acord amb lo maternal i amb el matriarcalisme. A més, són Pobles molt oberts a la resta d’habitants de la Terra, que aplanen el desenvolupament creatiu de les persones, emprenedors i pacífics.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, infantesa i les figures de l’àvia i de la mare

General, , ,

Un altre poeta que hem triat per a aquest punt, i que ens va enviar de franc llibres seus, és Joan Sala Vila (1929), nascut en Hostalets de Balenyà (una població catalana de la comarca d’Osona) i resident en Granollers (el Vallès Oriental). Així, en “Estones amb el meu silenci” (del 2015),  publicat per Témenos Edicions, no sols trau molts versos en relació amb la nit, amb la foscor, amb el jardí (simbòlicament), sinó que, a més, n’escriu que empiulen amb la infantesa. Així, en “Enyoro una flor…” (p. 17), posa que

“Els sentiments recorden tardes d’hivern

(…) vora la llar de foc a la casa dels avis,

de petit enyorava la mare”,

 

qui morí quan ell tenia cinc anys.

Igualment, afig que

“Una veu em convida a un passeig pel jardí

el jardí de la llar dels avis (…).

Alço els ulls i unes mans amigues

creuaven amb les meves una flor.

Les mans i els ulls de dos avis”

 

i, per tant, plasma trets que, no solament apareixen en les seues obres, sinó, per exemple, en Facebook o quan parla amb tu: un home de principis, dialogant (però no “buenrollista”), acollidor, obert a persones de totes les edats i a la vida.

Una altra composició en què exposa sobre els seus avis i, de pas, part de la seua infantesa, és “Enyoro la llar de foc” (p. 51), amb què comenta la seua voluntat de continuar amb la creativitat del nen i, això sí, tot i que l’escriptor tinga més de huitanta anys:

“Qui me’n pot ensenyar

a ser nen, no vull ser avi.

Seure a l’escó de la cuina,

escoltar la veu de l’àvia

i fer una torrada.

(…) l’àvia (…) em treia la torradora de les mans.

Era bo el pa torrat amb tomàquet i pernil”.

 

Sobre aquestes paraules, direm que, en el 2021 (un poc després de conéixer-lo), en haver llegit el seu llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (publicat en el 2020), em digué que sa àvia havia fet el paper de mare,… com ací trau. El bon vincle entre padrina i nét es reflecteix en escriure que

“M’agradava esmorzar com l’avi,

però mai em deixà tastar la barreja de vi bo amb anís.

L’àvia, em deia,

un got d’aigua no et farà mal, i m’abraçava”,

 

o siga, en línia amb l’educació matriarcalista.

Al capdavall del poema, diu que ell, ara, fa torrades amb pa amb tomàquet i que “només són record d’un nen que avui és avi” (en el sentit biològic).

De fet, el dia que tractàrem aquesta composició, el 25 d’octubre del 2024, podem dir que moltíssims dies a l’any, el poeta Joan Sala Vila, no sols escriu en Facebook (per poc que siga) uns versos (seus o d’altri) o bé una petita reflexió, o bé unes paraules en nexe amb la seua visió del cristianisme: és un home encara creatiu, malgrat que té noranta-cinc anys, fins al punt que està obert a persones de totes les edats (això sí, amb eixe estil dialogant, pacífic i amb disposició a forjar ponts, com tantes persones que he conegut i que, quan començà la guerra de 1936-1939, ja tenien sis anys o més). I això, també, en alguns blogs que porta.

Enllaçant amb sa mare, hi ha el poema “On ets, mareta meva?” (p. 62):

“Mareta meva, quan em retrobi amb tu

vull ser nen altra vegada,

no sé com són els teus petons, vull saber-ho.

Perquè, allà on ets, entre les estrelles

les persones, oi que es fan petons?”

 

Quant als darrers dos versos, ens evocaren els moments en què el nen, al costat de la mareta o, més encara, de la padrina, diu que ell l’estima i que ella no morirà mai. La resposta de l’avia, sovint, és un somriure o una explicació didàctica. I, si no, alguna opció per a permetre que el xiquet s’esplaie i se senta en un ambient favorable.

No debades, a continuació, l’escriptor de Granollers addueix

“Mare, per a tu, encara sóc nen,

tens la casa plena de petons per mi, oi?

Mareta, t’estimo, t’envio un petó”.

 

Per consegüent, el fill està en nexe amb la mare i, així, amb la terra.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor

General, , , , , , ,

Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.

Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), d’acord amb la informació en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.

‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada en permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”. 

Primerament, direm que, per mitjà d’un correu electrònic que ens envià Rosa Rovira el 16 d’octubre del 2004, accedírem a la data de la mort de la poetessa, la qual li havia proporcionat una llibreria de Guissona estant.

En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra junt amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).

Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària” (p. 10).

Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia a la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:

“A la plaça de la Vila

avui és festa major,

no hi podem faltar nineta

hem d’anar-hi amor,

que al compàs de la sardana

farem vibrar els nostres cors,

i juntant les mans enlaire

ens agermanarem millor,

i farem que tots nosaltres

vivim amb més il·lusió.

Perquè aquesta bella dansa

purifiqui els nostres cors

i com més gran fem l’anella

la festa serà millor.

Germans, visca Catalunya,

visca la pau i l’amor.

 

                                       24-IV-1986″

 

 

Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.

A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).

En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar una sardana. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).

En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal

General, , , , ,

Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:

“Seguint dels pares l’exemple,

(…) si vostra llavor, no falla,

vostra llar, serà un jardí;

on fadrins, i jovenalla,

també podran, escollir.

 

I si arreu, sentiu a dir,

que els colors han vist sortir,

(…) són de l’Arc de Sant Martí,

que han baixat del Sol, aquí,

per gaudir, de vostra Festa!”.

 

Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.

Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).

En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:

“Airosa, gentil donzella,

gresol de flors, flairejant,

ets un esqueix, viu, de poncella,

en la Diada, del teu Sant.

 

Per molts anys, joliua Ester,

i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,

puguis fruir-la, amb escreix.

Així ho desitja, el teu avi!”.

 

 

La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:

“Per molts anys, mare fidel,

ramell de flors, perfumades,

ets lluïssor, aurora de Cel,

espill d’arts, ben madurades.

 

I per avui, demà i sempre,

puguis gaudir-lo, amb plaer,

així ho desitja, ben contenta,

la fidel, filleta, Ester!”.

 

 

Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.

En una tercera endreça, “A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:

“Gemma, adient i formosa,

endiumenjada d’afanys,

alegre, ben joliua rosa,

ferm joiell, dels teus quinze anys.

 

Que l’horitzó, d’una altra aurora,

sigui per a tu, vibrant anhel,

en l’ahir, avui, i a tothora,

recollidora, d’un pur Cel.

 

I amb simpatia sencera,

i lleial, frescor de llavi,

prossegueix per la drecera.

Així, ho augura el teu avi!”.

 

Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.

A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).

Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i educació amb els nadons i amb els xiquets en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Una altra composició escrita per Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix la maternitat (sobretot, arran del primer part de la dona), és “Els goigs dels casats” (pp. 155-157), la qual també figura en l’obra “Consells, glosses i records”. Així, en la tercera estrofa, posa que

“Aneu doncs, a la lluna,

que, si és mel, és dolça,

allà, sereu feliços…,

en braços del Déu cec,

saborejant-la tota,

en vostre niu de molsa,

com l’ocell i l’ocella,

us donareu el bec”.

 

Per consegüent, en línia amb lo matriarcal, el déu que apareix no és repressiu respecte a la sexualitat (sinó permissiu, deixa fer) i, a més, el poeta trau lo femení (la molsa, això és, els pèls del pubis), el niu (tret que enllaça amb la dona com també ho fan les coves) i el bes dels novençans.

Tot seguit, empiulant amb la tradició matriarcalista d’educar sobre lo eròtic i sobre lo sexual, però, sovint, amb detalls de la natura (recordem els nens que naixen en un hort, sota una col del camp o en camps de flors, com ens reportaren durant la recerca), no en plasma cap; ara bé, sí un home relacionat amb la nit (un moment femení del dia): el sereno, qui anunciava l’oratge que feia. Afegirem que era la primera vegada que captàvem associada aquesta figura a la maternitat. Diu així:

“Mes, si ara sou feliços,

ja es tombarà la truita,

un dia sens pensar-hi,

que ja estareu al llit,

pum, pum, qui hi ha?

qui truca?

obriu a correcuita,

serà el vostre sereno,

que us porta, un nen petit”.

 

A continuació, addueix que

“Després ja en vindran d’altres,

potser, mitja dotzena,

llavors amb la quitxalla,

si el cas es presentés,

com colla riallera,

i sense passar pena,

anar a ballar sardanes,

i mirar, qui en sap més”.

 

Com podem veure, el missatge és que la maternitat cal que vaja unida al sentiment de pertinença a la terra, a la transmissió de la cultura aborigen (ací, mitjançant l’assistència a llocs on es fan balls tradicionals de Catalunya).

Més avant, més enllà, per exemple, de les cançons de ràdio (solien ser en castellà i només hi dedica un vers) i de balls importats d’altres cultures (ens els reporta en una línia), s’esplaia en el tema de canviar els bolquers… tant la dona com el marit i, igualment, copsem que la suposada necessitat d’una coeducació pregona no ho és en els Pobles matriarcalistes (encara que figure en documents o en lleis estatals aprovats o decretats en terres de Pobles patriarcals):

“Seran cançons de ràdio,

la seva ploranera,

ja us veig companys de causa,

donant-li el biberó,

cantant dolces corrandes,

com una mainadera,

tot passejant -el nino-

ballant el xarleston”.

 

És més. Parar esment al nen forma part del dia rere dia en les parelles matriarcalistes, com ara, quan tenen infants ben petits o de pocs anys:

“Molts dies al llevar-vos,

tindreu grata sorpresa,

llençols, i la robeta

seran tots molls i grisos,

serà un descuit del ‘nano’,

serà una lleugeresa,

els goigs de la família,

que fan l’home feliç”.

 

En la darrera estrofa, Ramon Tanyà i Lleonart els escriu

“La nostra enhorabona,

teniu ben merescuda,

la Creu amb harmonia,

molts anys pugueu portar,

si esdevingués feixuga,

i necessiteu ajuda

podeu disposar sempre,

del vostre amic, Tanyà”

 

 

I, així, desitja que el matrimoni porte la tasca de manera senzilla i amb bona avinença i els addueix que ell els farà costat, si consideren que els podria fer paper.

Finalment, direm que aquesta disposició servicial està en nexe amb l’esperit comunitari i amb la tradició maternalista en les cultures matriarcalistes (la qual es reflecteix en molts poemes seus). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Les feministes i els antipatriarcals, si no tenen descendència, ni moltíssims seguidors a nivell social, de moment, els del futur ni els vindran de París, ni del cel, ni per art d’encantament.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Passejaven els xiquets (nens) de pocs anys

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿passejaven els xiquets (nens) de pocs anys? 

Ma mare (1943) em digué un dia que ella ho feia, com una part més de la maternitat, des que érem ben petits.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

flotant.43@gmail.com

****

El 5 d’octubre del 2024 ens respongueren amb aquests missatges: “No, Lluís. Les meves àvies les tenia a València; i la mare, molt jove, ja tenia demència” (Lola Carbonell), “Bon dia, Lluís,

La mare ho feia; les àvies, no en recordo de cap.

La mare era de 1926″ (Montserrat Cortadella), “I tant! No sols els passejaven, sinó que també es quedaven tot el dia a casa seva. Així, els pares podíem anar al cinema o bé descansar una bona estona” (Pilar Ortiz De Paz).

Finalment, ma mare, per telèfon, després de llegir-li part de tres articles amb records d’infantesa (per exemple, u de Marta Carrió i u de Marina Uguet Ibàñez en què escriu que sa mare, passejant, li ensenyava rondalles i, igualment, “qualsevol de les moltes cantarelles”) i dels comentaris que havíem rebut fins aleshores, ens reportà que, quan ella tingué els fills, un puericultor recomanava que les mares traguessen els xiquets tots els dies al carrer.

A més, ens va adduir aquestes paraules:

“— Tu vas parlant amb ells. Això és igual que, quan duies el cotxet [ amb el xiquet] de cara a tu: et veia, t’escoltava, li deies alguna cosa… Com si fóra a les plantes: contar alguna coseta o dir-los res.

Jo recorde que, de fadrins, ja teníem Miquel (*) que tenia avis, besavis, etc. Li deies ‘¿On vas?’.

I et responia ‘A menjar sopetes de l’àvia [ de llet amb malta], que, a mi, m’agraden’. Allí hi havia moltes persones” i el nen hi volia anar.

Hem canviat el nom del nen, nascut en 1964.

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Maternitat, esperit de barri i mares de llet (o dides)

General, , , , ,

Un altre poema del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què es plasma el tema de la maternitat, és “El meu anyell fidel”, recopilat de l’obra “La mort del camp”, de Maria Font i Castany (p. 112), quan diu

“Quan jo era, tot just una nena,

tenia un anyell, molt blanc i petit,

(…) I sembla que el vegi, recordant-lo encara,

xuclant amb del·lera, el blanc biberó,

bellugant la cua, com si de la mare,

estirés amb joia, l’adient mugró”.

 

Aquests versos empiulen amb el nen que alleta de la mare.

A més, comenta que,

“En poc temps, va ser-ne molt bella joguina,

un anyell, alegre, ferm i vigorós,

de llana esponjosa, ben rissada i fina,

pels prats i carenes, brincàvem els dos.

(…) i al caient de la tarda, cada jorn venia,

tot content, a esperar-me, darrera el collet”.

 

Per tant, enllaça la infantesa amb trets que solen associar-se als xiquets de pocs anys i, ben avançada la vesprada (detall que empiula amb lo femení), la mare acull el criançó i se’l posa al collet.

En acabant, passem a unes línies relatives a l’inici de la primavera, estació vinculada amb els nins com també amb el ressorgiment de la vida:

“Els arbres florien, Pasqua s’apropava,

les herbes dels marges, veia rebrotar,

(…) els camps sadollaven de flors i perfum” (pp. 111-112).

 

Una altra composició de l’obra de l’escriptor de Gurb, i en què copsem lo maternal (ací, mitjançant les mares de llet, també conegudes com dides, i les burres de què, àdhuc, mamaven), és “Les burres de la llet” (pp. 124-126), de 1923, la qual Ramon Tanyà i Lleonart havia compilat i que comença amb una qüestió:

“Recordeu la Barcelona vella

i el to somort i discret,

com molt dolça cantarella,

del balanceig, de l’esquella

de les burres de la llet?

 

Passaven arrenglerades,

entremig dels ciutadans,

amb posat de capficades,

(…) fent de dides ambulants”.

 

Igualment, addueix que

“Tingué tanta anomenada,

els carrers d’En Robadó,

perquè duien travessada

la manta esfilagarsada

amb la seva direcció”

 

i que,

“Com que curaven tots els mals,

cada una era una farmàcia;

les cabres, molt menys formals,

es ficaven pels portals

com a bona democràcia”.

 

Sobre això, més d’una vegada, persones que hem conegut (principalment, de nascudes en els anys quaranta del segle XX o abans), ens han comentat que ells aplegaren a beure llet de cabra o d’altres animals que solien estar en més d’una casa.

Finalment, aquest poema afig que,

“Si estaven bons, llet de cabra,

de burra, pels delicats,

i tothom, al llit, arrenca amb la llet, que li tocava,

feliços i alimentats.

 

Barata i ben mesurada,

no venia pas d’aquí,

es veia, alguna vegada,

a la porta d’una entrada,

vessar-se un rajolí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)