Arxiu d'etiquetes: maternitat

Bacones i porquets previsors, maternitat i consistència

General, , , , , ,

Revenint a la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, també es plasmen trets matriarcalistes en el relat “Sa baconeta” (en l’original, “Sa cotxineta”), en línia amb la cultura vernacla i amb el paper actiu de la dona, a banda del tema de la maternitat:

“Això era una baconeta, un anyell i un pollastre i se n’anaven junts a pasturar; i sa baconeta, qui tenia porquets, els va dir:

-Jo vull fer-me una caseta.

I s’anyell diu:

-Aaaai! Jo, damunt d’un manoll de brossa: estic massa cansat, no puc fer-me una caseta.

I es pollastre amolla:

-Jo, damunt d’una rama: també estic massa cansat” (p. 67).

Tot seguit, copsem el paper maternal (perquè els fills i ella puguen anar avant):

“Mentrestant, la baconeta, quan menjaven, cercava per la terra: tots es ferrets i totes ses fustes. I, tot lo que hi trobava, s’ho enduia per fer-se una caseta” (p. 67).

Afegirem que la truja, a més, “Se n’anava a pasturar i tancava sa caseta i, quan tornava, cantava als porquets:

-Obriu, obriu, fillets,

que la mare ve de pasturar;

amb ses mamelletes plenes,

per a donar-vos mamar” (p. 67).

 

Així, el narrador empelta el fet de treballar (ací, en pro de la dona i dels fills) amb el detall de les mamelles plenes, com si fos senyal de prosperitat.

Igualment, el llop s’atansa un dia a la casa de la bacona, però no hi pogué entrar: ella confiava en el ferro (“Tocar ferro”) i en la fusta (la qual va unida a la terra i a la marona).

Per això, ell es menja el pollastre i el porquet (que no s’havien preparat per al demà) i la truja diu als seus fillets:

“-Que vinga es qui vullga; no obriu a ningú” (p. 67).

Agregarem que, en un passatge posterior, els porquets no obrin el llop (el reconeixen per la veu grossa). I la porqueta tampoc l’obrirà. Al cap i a la fi, la mare diu al llop: “I tu, quan feia calor, què feies? Et solejaves? Doncs, ara, banya’t.

Sa baconeta va poder criar es porquets i es llop es va avorrir d’anar i no hi va tornar més” (p. 67).

I és que, com diu un refrany molt conegut, “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

En la contalla posterior, “Es porquets”, tot i que és curta i molt resumida, és pareguda a altres versions i té un passatge interessant i que no havíem copsat abans:

“Això eren tres porquets. I un va fer una caseta de palla; un altre, de terra; i, s’altre, de brics” (p. 68).

Un dia es presenta el llop i tempta el porquet:

“-Mira: que et duc confits i coses bones.

-No! No!

-Doncs, mira que pixaré i cagaré i sa caseta t’assolaré.

I es porquet li respon:

-Pixeu i cagueu, que sa meua caseta mai cau” (p. 68).

Finalment, destaquem aquests mots en nexe amb l’habitatge: representa el manteniment de l’esperança (no caure una casa) i la consistència junt amb la fortalesa (el porquet no es deixa arrossegar pel llop, com tampoc ho havia fet, anteriorment, amb les llaminadures). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

General, , , , ,

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, ell també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, en narracions, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencar, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, copsa com ell li lleva una punxa i, aleshores, el porquet li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor; i, s’altre, era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem capit dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Educació maternal, xiquets eixerits i mares interessades pels fills

General, , , , , ,

Una altra rondalla que hem triat de la recerca sobre el patrimoni rondallístic de la vila de Tàrbena (la Marina Baixa), i amb punts en comú amb relats semblants de tot l’àmbit lingüístic, és “Es xotets”, en què és ben present lo maternal. Nogensmenys, direm que fou arreplegada en 1992 i que els fillets de la xota no són cabretes, sinó mascles, un fet significatiu: la introducció de personatges, sovint, amb detalls no matriarcalistes o bé masculinitzats en la seua psicologia (i no cal que siguen hòmens), va unida a la penetració del castellà en la vida social i en l’ús diari en àmbits tradicionalment catalanoparlants del segle XVIII fins al primer quart del segle XX. Així, diu:

“Una volta era una cabreta que tenia set fillets: set xotets. Feia molt de fred, ella volia anar a cercar llenya i els va dir:

-Tanqueu-vos dins des corral i no obriu sa porta perquè hi ha un llop que va per aquí i, si vos enganya, vos se menjarà.

I sa cabreta se’n va anar” (p. 58).

En tocar el llop a la porta, el més grandet li diu “la mareta té sa veueta més fineta. Tu la tens molt grossa: tu ets es llop” (p. 58). Heus ací un primer detall: en els Pobles matriarcalistes, és ben considerada la veu fina, la natural, en lloc de la rudesa, ni de la veu forta.

En eixe seny, la dona salvarà l’home (ací, el mascle), puix que la marona és vinculada amb el part, amb la criança (els ous):

“-Ai: com els enganyaré? -diu es llop-. Ai: me’n vaig a aqueix corral, que n’hi ha molt, de gallines, i que em donen ous (perquè es ous cruns fan sa veu fineta).

I va menjar es ous” (p. 59).

Tot i això, en revenir a ca la cabreta, el xotet més grandet veu que el llop té les potes negres.

En acabant, encara que el foraster passa per un molí i que el moliner l’empolsega amb farina, el xotet “més xicotet, que era espaviladet i era tan xicotiu, es va amagar dins de sa caixeta (…).

Com que, al moment, ve sa mare, veu la porta oberta i ja ho va pensar. Se’n va anar corrent!:

-Ai! Es meus fillets!” (pp. 59-60).

És a dir: per una banda, el fillet recorre a un material de recepció (la caixeta) i, simbòlicament, ho fa a la cabreta, qui el troba i li demana un poc després.

Ben mirat, es plasma la importància maternal: ella posa interés pels xiquets.

A continuació, mare i fill (ací, com si fossen un empelt) menen cap a la vora del riu i, quan hi són, la cabra, amb una destral, obri la panxeta del llop “i varen eixir tots es fillets.

-¡Mare, mare!” (p. 60).

Altrament, la cap de casa mena l’acció posterior i l’explica als xotets: “li omplirem sa panxa ben plena de pedres i, després, el cosirem” (p. 60) i, quan la marona, de darrere d’una soca d’un arbre estant, capta que el llop s’atansa al riu i hi cau, diu als fillets:

“-Hala! Ja no ens destorbarà més! Ja no farà més maldats!” (p. 60).

En altres mots, la dona ha estat més deixondida que l’home, ha fet valença als fills i, a més, el nexe entre la cabreta i els xotets ha adobat el terreny als personatges de bon cor, a la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que adoben el terreny i fills que empelten amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb el tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, escriguí un post en què deia “Ara mateix, he parlat amb ma mare i m’ha dit la paraula ‘familiaritat’.

¿Com es plasmava la familiaritat, per mitjà de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de ma àvia materna, per exemple, molt, mentres que ella, mon avi matern, ma mare i jo jugàvem al dòmino, quan jo devia tenir uns quinze anys, a mitjan dels anys huitanta del segle XX. En tinc bons records: afavorien les relacions amb els altres”.

Doncs bé: en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Roger De Martinet Bramassacs de Villec, em comentà “En el meu cas, es plasma explicant rondalles, històries i anècdotes de gent de la vila, etc., i asseguts davant la llar de foc, que era l’única calefacció que teníem. És clar, sense televisió. Ho recordo amb nostàlgia. Actualment, tots callats perquè puguem escoltar què diuen a la tele”.

L’endemà, 1r de desembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Isabel Lliteras Fiol ens posà “Jo no vaig conèixer es meu padrí per part de ma mare. De part de mon pare, era una altra cosa. Però, amb ses meves perles (padrina i tia), quan havien acabat d’escurar, sí que fèiem timbes i tothom s’apuntava: escambrins[1], Siset, Ramiro, parxís. I jugaven a cèntims, però no els importava. Tenien una bogeria per jugar, perquè els donàvem garses per perdius. Més ben dit: se’l deixaven prendre i fèiem una pancada de riure” (Isabel Lliteras Fiol). Tocant a aquests mots, els quals llisquí a ma mare el mateix dia, la seua germana (i tia meua) feia una cosa semblant amb les àvies i amb una germana d’una de les dues àvies de ma mare i que era fadrina.

Afegirem que hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es capeix que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill a tothora és fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó[2], deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un seny teòric, ans per mitjà de l’acció), puix que “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li agrega:

“-Fill meu; perquè no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que indica la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, s’atura a dormir i, de dia, ja de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem captar com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. Adduirem que, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare (totes dues, molt actives i molt arriscades), En Pere Poca-por, arriscat, amolla “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells[3], que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em posà un amic, sobre la cultura colla i traslladables a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

Ben mirat, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, copsem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però, ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). Altra volta, un home molt decidit i d’actuar. Això explica que “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). Agregarem que, altra vegada, sense embuts, solta “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li adobarà el terreny i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense ajornar-ho, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen fer (p. 131). Ara bé, li comenten que, d’ençà de fa “una mala fi d’anys, que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que no aconseguien mai véncer-los. Tanmateix, Pere Poca-por i els gegants entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Poca-por d’anar a romandre en el castell, ell, valent, els respon “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). O siga, que, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Prosseguint amb el relat, un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes contarelles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home (o, com ara, el jove). Altrament, aquesta velleta ens evoca les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[4] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia que li mostre com ella fa un assaig, reviscolen uns quants moros que eren morts i, més encara, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Manifest. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb la revifalla dels moros, li l’agafa àgilment, mata aquella velleta i, àdhuc, procedeix com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). Altra vegada, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, la dona és ben considerada i que es fa lo que decideix la dona.

No deixarem fora que, tocant a la manera de fer d’eixes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot consultar en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (vila de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li demanen “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí: ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i, després, la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Connectant amb aquesta entrevista, el 3 de setembre del 2021, ma mare, per telèfon, em digué “A mi, m’ha agradat el camp, no m’ha fet pena”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] El joc de cartes “la brisca”.

[2] Molt bonic, graciós.

[3] Nan.

[4] En aquest cas, moros.

Maternitat, dones que salven, garrides i ben considerades

General, , , , , , , ,

Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, en “Per un bateig», quan diu

«La senyora llevadora,

molt de gràcies ne pot fer

a l’humil Verge Maria,

puix que tot li ha anat bé.

 

Maria, quan vàreu néixer,

Maria vos posaren per nom,

Maria vos han cridada,

la més bonica del món” (p. 394).

 

Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.

En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:

“Per un minyó

A

Qui vos ha passat l’aigua,

jove, tan matí,

qui us ha passat l’aigua,

jove, per venir?

 

No hi ha pont, ni barca,

 jove graciós;

no hi ha pont, ni barca,

sinó les amors” (p. 394).

 

I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla

“Qui és aqueix jove,

de sa gent, estimat,

Déu li doni una minyona

que sigui de seva edat.

 

Que sigui de seva edat

 i al gust de la seva gent.

Déu li’n doni una minyona

de molt bon enteniment” (p. 396).

 

Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, trets que empelten amb el matriarcalisme.

Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:

“Si jo n’era donadora

d’un clavell que tinc a l’hort,

el donaria a n’aquest jove

que, de mi, tingués record” (p. 396).

 

Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).

Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:

“Si jo n’era donadora

de donar el que voldria

a n’aquest galant fadrí,

donaria una minyona

de molt bon enteniment

que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).

 

Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat

General, , , ,

Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu

“La veig a dalt del balcó,

li dic si puc pujar,

me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).

 

A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,

“A tothom, dóna un clavell;

a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).

 

És a dir, la dona, molt oberta i servicial, afluixa tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.

Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:

“Una nineta de quinze abrilets

dormia sola i pensant aixís:

‘-Si en pogués dormir

amb lo que jo voldria

(…) -Quan serem casats, embrassarem

la dona.

-Si en veig que tingui massa dolors,

n’haurem de cercar una altra que

me faci bon fricot.

-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:

per jo, me s’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).

 

Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerat, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).

Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.

“Ai!, mare, que teniu minyones:

els-e deixeu pas anar.

En aquest mes de Maria,

sols hi van per festejar” (p. 316).

 

Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.

Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

tenen flors a les sabates

per enganyar los fadrins” (pp. 316 i 318).

 

Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons de festeig i parts en el llit

General, , , , ,

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

‘El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

 

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

 

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

 

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

 de rosetes tot florit” (p. 296).

 

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.

És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones acompanyades de marit, de la canalla i maternitat

General, , , , , , ,

Continuant amb música matriarcal en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), tot seguit, en posa unes quantes de caire eròtic, com ara, “Muntanyes de Canigó (B)”. Així, un home comenta que no sap si anar-se’n de matí o fer-ho de vesprada, però, al capdavall, diu:

“I me som determinat

de me n’anar a la vesprada.

Quan som arribat allí,

som trapat porta tancada:

‘-Enamorada: baixa a obrir

que tinc la barba gelada (…).

-Com baixaria a obrir,

quan ne som al llit cotxada?’.

D’una banda, hi ha el marit 

i, de l’altra, la canalla’” (p. 290).

 

O siga que, en aquest passatge, hi ha un simbolisme ben manifest: l’home té fred (en un moment del dia no precisament associat a lo masculí) i la dona és en companyia del marit i, almenys, de dos fills (puix que parla de la canalla). Aquest darrer detall reflecteix que, quan hi ha bona avinença (bé en la vida real, bé, per exemple, en les rondalles), les parelles són com un empelt que adoba la «fertilitat» (que nasquen nins). Altrament, la muller és interessada per la maternitat i, per això, és colgada junt amb els xiquets, possiblement, de pocs anyets.

Després, hi ha un diàleg entre el marit i la dona i es plasma molt de vocabulari eròtic que tractarem més avant:

“Mentre tingué aquestes raons,

el marit se despertava.

‘-Amb qui enraones, tu,

amb qui enraones ara?

-Amb el forner de l’endret,

que em diu si som pastat encara.

-Com hauria pastat jo,

si no tinc farina passada?

Faré anar els mossos al bosc,

les criades iran a l’aigua.

-Tu, marit, que ets ben xaiet,

hauries d’anar a la caçada” (p. 290).

 

Per consegüent, el personatge femení amolla que el marit encara no ha fet la penetració i, per això, no hi ha hagut eixe eixart entre el penis i la dona (no ha entrat en el forn). Ben mirat, l’home addueix que encara no ha tingut relacions sexuals amb ella (ell no té la farina passada).

Ara bé: la dona preferiria gitar-se amb qui seria el nouvingut, qui havia estat set anys lluny. No debades, ella diu “Tu, marit, que ets ben xaiet, / hauries d’anar a la caçada” (p. 290) i, altrament, la muller el considera fidel, «bon xiquet».

Unes pàgines després, la investigadora exposa una nota bibliogràfica “amb refrany: ‘Una polleta rossa / petita bonica / vos porta l’esmorzar / petita com va” (p. 292). És a dir, una joveneta garrida que, atenent al tractament de vós, potser, fa de criada d’una xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.