Arxiu d'etiquetes: maternitat

Maternitat i relació mare-fill com a vasos comunicants i creatius

General, , , ,

Una altra composició en què captem el tema de la maternitat (potser, exposat en maig del 2010 amb motiu de la celebració del dia de la mare) i, a més, en tres generacions, és “Àvia, mare i filla” (https://somniturquesa.wordpress.com/avia-mare-i-filla), en la web “Somni Turquesa”. Així, diu:

“M’has donat la vida, filla,

He donat la vida, mare.

I no deixarem de donar-la,

seguint per tots els camins,

mantenint l’esforç del dia a dia.

I la lluita continua,

per donar les eines necessàries,

per fer de la teva vida,

una autonomia,

una fortalesa,

una autosuficiència,

una supervivència.

Tot un cau d’estimes

que somnia i que sent,

sense mals pensaments,

amb alegria i optimisme.

Sempre seré al teu costat,

vida meva.

T’equivoquis

o caiguis a terra.

Sempre tindràs la meva mà,

angeleta,

per recolzar-te

o ajudar-te a pujar.

Perquè vull que arribis ben alt,

allà, a dalt de la muntanya,

on el cargol ja treu les banyes,

amb la naturalitat i la sinceritat anhelades.

Aire pur i transparent.

Amor còmplice i ardent.

I jo et miraré des de baix,

perquè, per a mi, tu ho ets tot,

perquè encara que hi hagi dos mons,

tu ets el meu únic món,

perquè encara que hi hagi patiment arreu,

tu ets el meu patiment,

perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,

estimarem la nostra unió umbilical i ufana.

I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns

i la revolució d’altres.

Amb tu, tot el demés està de més.

Àvia, mare, filla.

Tres generacions de vida.

Tres generacions d’estima”.

 

Quant als dos primers versos, en què sembla que la filla dona vida a la mare, podríem enllaçar-los amb el sentiment de l’àvia a la mare i de la mare a la seua filla (això és, a la nena).

Igualment, la padrina i la mareta acorden donar-ne, fins i tot, per aplanar el camí de la xiqueta (les eines), per fer-li més fàcil l’autonomia i que romanga forta en la vida.

Ara bé, una robustesa que les dues dones prefereixen que empiule amb un bon cor, a què no deixar caure, sinó amb què s’aliaran: “Sempre tindràs la meva mà”. I, com que la néta viu en la primavera de la vida, tornen a eixir les banyes del caragol (les quals podrien simbolitzar els ulls de la xiqueta) i la naturalitat i la transparència estan presents.

Sobre el tema de si la néta dóna vida a la mare, podem dir que sí, que és cert. Si més no, a partir del moment del naixement i, per descomptat, en el sentit que mare i filla són vasos comunicants. Així, són com eixe moment en què l’estel s’empina una miqueta i somrius perquè copses que reviscola.

Tocant les línies en què diu que la mare la mirarà de baix estant, recorden el vol del catxirulo: l’adult veu com la nena creix, es fa gran, li demana fil (llibertat, òbviament, creativa), es relaciona amb la mareta i amb l’entorn i podria evocar-nos quan la parenta la lleva un poc amb els braços en alt… i l’observa i li diu paraules amables.

Afegirem que, si els mots referents a l’únic món no són romàntiques, ens trobaríem davant una dona que capta que la creativitat junt amb la sensibilitat i l’esperança del nen és lo que, si ella ho pren i ho comparteix, li permet trobar un sentit a la vida i formar part d’eixe únic món. Fins al punt que la dona es proposa enllaçar amb la nina mitjançant la unió.

I, com que, amb el ja nat, la vida sí que té sentit (recordem que la infantesa, simbòlicament, representa la confiança), la resta li és molt secundari: s’ha consolidat l’empelt àvia-mare-filla, o siga, passat-present-futur.

Adduirem alguns comentaris que feren a l’autora del poema: “Àvia,… mare i filla…: tres dones, però també tres etapes en la vida, que les dones hauríem de poder viure en pau, goig i, sobretot, podent decidir nosaltres mateixes el com, quan i quantes vegades.

Precioses lletres les que has triat, Carolina” (Stàs), “Una meravella!! Jo ja no tinc la mare,… però sé que encara em dóna forces per continuar lluitant amb i per la meva filla Marta,

Una abraçada i petons!!!!” (Esther), a qui Carolina (qui escrigué la composició) respon “La mare sempre roman al nostre record, al nostre cor…. Som com som, per ella…”; “És tot un conjunt d’amor i d’afecte” (David), “Entranyable, harmonia en totes les línies, que emanen amor fervent” (Jordi).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

“Oh, tortoreta del cel”, música vernacla catalana

General, , , , ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, acompanyats del tema del sentiment de pertinença a la terra i del de la maternitat, és “La tortoreta” (p. 296), quan diu

“Quan ne són dintre del port,   lo patró ne salta a terra:

‘-Oh, tortoreta del cel,   te vull fer una recompensa;

te vull fer endaurar (*) ton bec,    la meitat de tes aletes’’.

‘-No, per cert, patró garsó,   que jo me’n vaig a ma terra,

que la Verge n’ha parit   un infant que és cosa bella,

boniquet com el sol,   resplendeix com les estrelles’”.

 

(*) En l’original, “endorar”, empelt amb el castellà “dorar”.

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Gaudien passejant els nens

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿gaudien passejant els nens?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 18 de gener del 2025 i posteriorment ens comentaren “Recordo que, tot sovint, ens portaven al parc de la Ciutadella, que hi vivíem molt a prop.
(Amb mi, no crec que gaudissin gaire perquè jo era un ‘dimoni’ i, si no sempre, molts colps, els feia el temps inaguantable, segurament)” (Rosó Garcia Clotet), “Gaudien moltíssim. I no sols les nascudes abans de 1920: també les d’ara. Aquest orgull de passejar el néts no morirà mai” (Pilar Ortiz De Paz), a qui responguí “Tot ve perquè ma mare, un dia, em digué que ella fruïa de passejar un xiquet”; “Molt! Tinc bons records de les caminades! Eren moments íntims; m’ensenyava cançons, explicava relats i rondalles, història de la família, ens explicaven secrets, consells per a quan fos gran… Grans moments!” (Quima Estrada Duran), “No ho tinc present, però diria que s’ho prenien com una cosa que s’ha de fer, un costum necessari i, potser i tot, una mica enutjós” (Xec Riudavets Cavaller), “Tenien massa feian. En aquella època, la canalla jugava al carrer. I tampoc existien els cotxets per als més petits” (Joan Prió Piñol), “No. Mai no ho van fer les de finals de segle XIX; ara, ma mare, nascuda el 1929, sí! L’oxigenació era essencial per a ella com també, el contacte amb la natura, l’exercici físic. Ella ho relacionava amb l’ocupació alemanya i les consignes escolars germàniques; com també les seves nocions de dietètica, d’equilibri alimentari, salut… D’acord amb el Joan Prió, jo” (Lucila Grau), “Jo recordo moolt bé que, els passejos, els feia amb al meu pare (amb qui sempre vaig tenir una molt bona connexió); la mama i la iaia romanien a casa fent les tasques. A casa, era mooolts. Amb la iaia, anava tres mesos a Rupit” (Montserrat Cortadella), “L’àvia materna gaudia quan anàvem de passeig tota la família. Ella mai havia anat sola a passejar amb nosaltres quan érem nenes” (Lui Sarrià), “Respecte als nascuts abans del 1920, impossible de saber SI realment gaudien de passejar els xiquets o si ho acceptaven implícitament com part de les seues tasques quotidianes. Riscant de ser considerat misògin, diria que qualsevol de les meues àvies de Pego o de Murla estàvem més felices al carrer xarrant entre elles que els avis al camp o bambant per ahí:per a vendre beguda, un; o roba l’altre, que era sastre” (Lluís Alemany Giner), a qui adduírem “No ho trobe misogin. Com a exemple, farà uns anys, escriguí a un amic, molt obert i que estigué cinc anys en contacte amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i em comentà que la dona s’encarrega del comerç (vida social i la casa), mentres que l’home és el ruc de càrrega, detall que apareix en més d’una rondalla de fa anys”. Llavors, ens afegí “L’home ha sigut clarament la bèstia de càrrega al llarg de la història, qüestió probablement de major musculació que res. Altra cosa és la intervenció de les religions semítiques, que confinen, per mandat diví, la dona a casa o la relleguen a un paper secundari, donant inici a l’actual patriarcat”; “Lluís: jo no vaig tenir mai cotxet de passeig. Vinc d’un temps molt fosc, com diu Raimon. ‘Em treien’ al sol (suposo que als braços), quan era bebè i tot, i fent els primers passos, agafada de la maneta. Suposo que gaudien de mi. Vaig ser filla única i molt esperada, perquè la meva germaneta va morir tot just abans de néixer“ (Rosa Bernat).

Finalment, ma mare em digué “Jo recorde que anava cantant o parlant-los, perquè s’acostumen a les veus de les mares”.

Avant les atxes.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen

General, , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,

“damunt la Terra

és un riu erm

que sol florir

mogut potser

per l’esperança

d’un món més bo”.

 

Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:

“Calcaré més enllà

l’estimada mirada

gravada amablement

sobre la pell del roure

que senyala el sender”.

 

Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”. 

Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que

“Captaré, del consell,

la dolça saviesa

que el seny va construir

(…) glopejant esperança

i diu que sóc de fang,

d’aigua i un poc de química”.

 

Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.

En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou

per la gran senderola

que la vida ha forjat

agradosa i amable”.

 

Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb

“la nova vida amable

nascuda en un matí

de misteri que prega;

que torna el Sol novell

i vetlla el vostre dia

i el vostre sentiment;

i troba a sota l’ombra,

reconfortant també

la vida que comença

a moure al vostre entorn

el cel…, ple de puresa”.

 

Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones i pagesos amb esperança en la terra, en la natura i en el demà

General, , , , , , ,

Continuant amb composicions de la mateixa obra de Ramon Pagès i Pla, en “El poeta” (pp. 54-55), copsem que no sols la dona treballa fora de casa, sinó que ella té la darrera paraula. De fet, aquests versos poden evocar-nos la dita “L’home proposa i la dona disposa”. Diuen així:
“De la prada recull una rosa

que manté la fredor de la nit

i la lluna conrea i disposa

el silenci amarat dintre el pit”.

 

És més: com en narracions en què apareix un pou (que pot recordar-nos el pou de la vida i el nexe entre mare i fill durant l’embaràs), l’autor escriu que l’albada li escampa

“un plugim que asserena la mà

i s’ajeu sota l’ombra la vida

de l’avui que promet el demà”.

 

Aquestes paraules podrien empiular amb la sembra de desembre, en què el llaurador deposita l’esperança en les llavors (el semen) que colga en la terra (la Mare Terra).

Afegirem unes paraules que enllacen amb una de les estacions fosques (i ben considerades en els Pobles matriarcalistes): la primavera d’hivern.

“Dolçament has esperat la verema

per captar de l’oratge desprès,

fecundada, la mel del poema

que ha creat la foscor del no res”.

 

Quant a aquestes línies, direm que, tant si la mel ha resultat de l’obagor (de la dona), com si aquest aliment ha estat el generador de l’obscuritat, un tret femení ha creat un altre de la mateixa corda. Personalment, considere que la dona (ací, la Mare Terra) ha fecundat la mel, de la mateixa manera que ella té el nadó.

Ara bé, en el darrer vers, escriu que “Poesia ha engendrat amistat”.

Un altre tema que trau el poeta de Viladrau (i que es plasma en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) és el servici, l’esperit comunitari, l’altruisme. Com a exemple, en el poema “A tu, amic voluntari” (p. 57), comenta

“Sempre ets allà al cimal on fas més falta

i a qualsevol regales l’esperit.

Poses la pau damunt la dèbil galtai

i la dolçor a la fosca de la nit.

(…) Has repartit el cor teu, solidari,

sense acceptar ni un míser pagament”.

 

Un altre escrit en el mateix llibre és “Alegrem-nos amics” (p. 60), en què exposa trets matriarcals, com ara, la bona compenetració amb la terra (com a Mare de lo que hi ha):

“Alegrem-nos d’haver   complagut, de la serra,

(…) un bocí de record   reconforta ‘La Perla’,

i la vida reneix   embellint el terrer.

 

Alegrem-nos si un cant   deixa anar la volada (…).

Alegrem-nos amics   d’escampar com la grana

(…) perquè trobi el seu nord   la llegenda germana

i ens ofreni novell   el so dolç del matí”,

 

un matí i un naixement que connecten amb la infantesa, amb la primavera de la vida.

Adduirem que, en eixe ambient de joia, Ramon Pagès i Pla, igualment, plasma mots que tenen a veure amb lo tel·lúric i amb la natura: “el riuet”, “la flor”, “el Montseny”, “ens acull”, “el caliu   de la pau precursora”, “tots plegats”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal, Bona Nit de Cap d’Any i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poetes en pro de nous poetes i de la Mare Terra protectora i mare

General, , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:

“Poetes podem ser tots

si afaiçonem a la cara

el sentiment que ens amara

malgrat de no escriure mots.

 

No cal que siguem lletrats,

ni que ens hi trenquem la closca (…).

Cal vestir la nostra llar

amb la paraula prou pura

si ens subjuga la natura

o l’ombra se’ns torna far”.

 

Com podem veure, la poesia no va unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb els sentiments d’altri.

Igualment, els versos poden ser senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).

A banda, la persona apareix subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s’explota i se li sol demanar permís, així com un fill, més d’una vegada, ho faria a la mare. I més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la dona salva l’home i el Poble.

Tot seguit, Ramon Pagès i Pla trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la persona):

“Si cerquem la llibertat

per una raó ben noble;

si lluitem pel nostre poble

o la seva dignitat…”.

 

En acabant, exposa unes paraules que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud)  com també amb el cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies, mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe més natural

del mar baixem a l’entranya;

si lloem la llum companya

que ens enfila al cim més alt…”.

 

La llum (lo masculí) s’endinsa en una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.

En els versos següents, altra vegada, la dona (sia l’obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega, sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon Pagès i Pla):

“Si trobem dintre la nit

un instant que el cor defensi

i faci parlar el silenci

per descobrir l’infinit…”.

 

Això, en un ambient matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre matriarcalisme),

“Si vivim per estimar;

si flairem camins de roses

i sentint aquestes coses

sabem riure o bé plorar…

 

Malgrat de no escriure mots

si el sentiment que ens amara

afaiçonem a la cara…

poetes podem ser tots”.

 

Per tant, el poeta, amb la mirada cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.

Com a afegitó, la primera vegada que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l’expressió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2025.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes que enllacen amb esperança, en contacte amb la natura i amb la terra

General, , , , , ,

Continuant amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, en el poema “Et busca amic…” (p. 44), hi ha trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, escriu unes paraules que podrien evocar-nos el lligam entre la mare i el fill de pocs anys o amb el nounat:

“Un sentiment novell de cop t’adora

i vol tenir-te a prop aquesta nit”.

 

I els versos del final, la membrança de les persones estimades:

“El teu camí senzill, com una dansa

plena d’amor i fe, se’ns amistança

ara, que vius… present en el record”.

 

La composició següent, “Deixa’t sovint…” (p. 45) és un cant al contacte amb la natura, fins al punt que l’autor (o bé, àdhuc, qui el llig o bé qui l’escolta) se sent part de la terra i, a banda, encisat com ho faria durant el desenvolupament d’una llegenda tradicional:

“Deixa’t sovint amar pel cos humil de faig

de la fredor subtil que mena el xic oratge.

Entre el silenci oeix remorejar el brancatge

del cor que fa embellir les flors del mes de maig”.

 

O siga que, malgrat l’hivern, el cor, els sentiments, encara conserven l’esperança (per exemple, plasmada en el faig, un arbre amb facilitat per a crear boscúria) i el renaixement de la vida i, així, l’autor acull la natura en les diferents fases i, per consegüent, també en la més freda (en nexe amb la vellesa i amb la confiança en una vida nova, en el nounat).

Adduirem que tot esdevé en terres catalanes, on el poeta empiula amb la dona (la font de vida) i amb l’obagor aquosa (dos trets matriarcals):

“Observa aquesta font que adolla brots de seny

d’aquesta fulla muda a l’ombra humida impresa

que sent fregar la pell del llavi amic que besa

per transformar-te el bosc, i fer-te ser Montseny!”.

 

D’aquesta manera, l’escriptor passa de l’arbre (un detall femení que té a veure amb la idea de mare, de matèria i de les arrels) al forest (zona associada a la dona, a diferència de la ciutat i de lo urbà) i està enllaçat amb la terra (el Montseny).

I, en paraules de Ramon Pagès i Pla, sota “l’embruix d’encisadora fada”, això és, d’un personatge en forma de dona i relacionat amb la infantesa en què, sobretot, l’àvia, li narrava llegendes i rondalles aborígens.

També copsem el matriarcalisme en un detall que figura en el seu poema “No caldrà un jorn…” (p. 46): l’ombra (a diferència de lo que podria simbolitzar i provocar com a resposta en una cultura patriarcal) és ben rebuda, quasi segur, pel vincle que hi ha entre la penombra i els personatges femenins. A banda, es reflecteix que el pas li resultarà senzill:

“No caldrà un jorn de fer engrandir

la bella veu policromada

que encén silencis a desdir

i engresca l’ombra, desitjada”.

 

En acabant, com captem en els versos “Poetes de secà” (pp. 49-50), fins i tot, les lliçons tardanes “aportaren rels d’ofici” en uns indrets on es diu

“que d’allà on no n’hi ha, no en raja.

De nosaltres, sí que en raja

i molts cops, quan no n’hi ha…”.

 

O siga, que perviuen l’esper i la vida (el doll o, com ara, el naixement d’un riu), la qual comença d’on ix aigua.

No debades, Ramon Pagès i Pla afig

“Rebeu, doncs, amb voluntat,

dintre el cor la humil presència (…).

Però també compartim,

cada mes plens d’alegria,

vetllades de poesia…”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcat basc (Anne-Marie Lagarde), igualtat i construcció de les identitats sexuals en la societat agropastoral basca assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el caliu de la mare al fill i l’esperança matriarcals

General, , , , , ,

Un altre escriptor que també trau el tema de la maternitat, i que ho fa en la poesia, és Ramon Pagès i Pla (1947), com ara, en la pàgina 27 del llibre “Un poc de molt i un poc de res”, publicat en 1998. Així, en aquests versos, comença parlant sobre el part i, en acabant, passa a l’acte de mamar de la mare, al de menjar lo que li fa la mareta i, al capdavall, al d’adormir el nadó:

“He nascut de la llum

que de cop em desperta,

duent el cor naixent

i embolcallant la vida

al principi d’un plor

que estrepitós esclata

perquè adolli el respir,

el primer de l’albada

i gosi reposar

sobre el pit de la mare

que em mastega el menjar

entre precs i bellesa…,

i m’ajuda a ser gran

per cercar la tonada

del sender ja traçat

del caliu de la sorra

que mansament m’adorm”.

 

Com podem veure, 1) el lligam entre la mare i el fill (això és, entre l’home i la dona) és bonhomiós, 2) la dona és qui salva l’home (li dóna de menjar i li’l mastega), 3) el xiquet vincula la mareta amb la paciència, amb la bellesa i amb la facilitat per a connectar amb ell (mitjançant la música) i 4), amb qui, recorrent a la tranquil·litat en els actes que fa amb ell, fa possible que el nen senta caliu i que, a poc a poc, s’adorma.

Un altre de la mateixa corda el formen els versos de la pàgina 28 de la mateixa obra de l’escriptor de Viladrau, encara que podríem dir que referits a un xiquet de quatre o cinc anys si fa no fa:

“He vestit el vestit

amb la veu primerenca

que no preveu perills

quan comença de viure

la fosca de l’ignot,

retrobada la fresca,

polida i palpitant

com una nau que sura

sobre el mar del record

que guareix l’esperança

de l’hivern enyorat

i en dies d’or accepta

la puresa infantil

entre la fe dormida,

i alimenta les flors

d’un univers amable…,

i aprèn a fer-se gran”.

 

Aquesta nau que sura (el xiquet), en línia amb rondalles i amb llegendes en què la dona apareix simbolitzada per una roca, ho fa sobre la mar i, de pas, enllaça el futur (ell) i el passat (la mare) i tots dos superen l’hivern fred: dies de llum (s’acosta la primavera) i reviscola l’esperança, la bonesa (la puresa dels xiquets) i la flora, al mateix temps que ell creix biològicament.

En pàgines posteriors, el poeta Ramon Pagès i Pla plasma la bonhomia (“bufa cants de bondat”, p. 29), l’ensenyança al llarg de la vida (“m’ensenya de viure”, p. 30) i escriu sobre l’esper

“que protegia el pou

de la mirada tendra” (p. 31),

 

o siga, la fe, la saviesa de l’adulta (sovint, una velleta i àvia empiulades amb la terra) i el nen.

Afegirem que aquests trets van en línia amb uns versos que figuren en el poema vinent (p. 32), en escriure

“el sentit d’estimar.

Envolta la noblesa

que reforça records,

i proclama la vida

emplenada de fe”,

 

detalls que podrien evocar-nos el nin (la noblesa), els ancians (els records) i, per descomptat, la primera part de la vida (la infantesa i la joventut), la qual té a veure amb la vida i amb la confiança. I, això, en un poema en què sembla que l’autor el cree després d’haver passat per terres ingrates i, per consegüent, en tornar a on nasqué i, de rebot, a la mare.

Agraesc els qui col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, els molt oberts i de bon cor i els qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat i religiositat matriarcalistes en la poesia catalana

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, i amb els xicotets detalls, en el poema “Un petó i una abraçada” (p. 49), ho reflecteix. I tot, en la nit i en una relació més bé sentimental:

“Un petó i una abraçada

et demano cada nit,

un petó i una abraçada

em fan ser un home feliç.

 

Compartim llençol i manta,

compartim també coixí,

que amb les coses més petites

n’hi ha prou per ser feliç.

 

Disputes deixem enrera

que són brostes del camí,

un petó i una abraçada

i amb això, ja sóc feliç”.

 

També enllaçant amb el cor, en el poema vinent (p. 49), l’escriptor de Rupit exposa uns versos que podríem vincular amb el desig de passar a la història, a què ell renuncia i, com a compensació, el poeta connecta amb una sexualitat matriarcal i no amb el romanticisme. En eixe sentit, poden recordar-nos films en què apareix la sexualitat patriarcal, la qual, normalment, és dita “occidental” i, sovint, amb intenció de ficar totes les cosmovisions en un mateix sac (encara que això no es diga):

“Vaig escriure el teu nom a la sorra,

i l’onada el va esborrar.

Vaig marcar-lo al tronc d’un arbre,

i l’escorça es va assecar.

A una pedra vaig gravar-lo

i la pedra es va trencar.

Dins mon cor vaig estotjar-lo

i ara el sento bategar”.

 

Quan passem a la tercera part del llibre, en què l’autor entra en el tema religiós, altra vegada, captem el matriarcalisme, un nexe entre religiositat i lo terrenal junt amb la qüestió del retorn a la mare (després del camí de la vida, com ho entenen en la cultura colla), qui, a  més, li fa d’aixopluc. Com a exemple, en la primera composició d’aquesta secció (p. 51), diu

“Aplec de pensaments sorgits del fons del cor i meditats

dins el temple de la Natura.

Surto del no-res, visc en el no-res i camino per arribar

al no-res, i sempre per viaranys de llum i de fosca, de 

pau i de silenci”.

 

Per consegüent, la Mare Terra el protegeix, ella li fa de mare a qui consulta (l’entrada al temple, això és, a la vagina i, per extensió, a la vulva) i amb qui empiula. A banda, en eixir de lo soterrani (de l’interior de la mare, arran del part), comença el sender per la vida. I, al capdavall, tornarà a la mareta (la terra, la contrada) que, un dia, li donà vida: a lo que, en moltes rondalles, és representat bé per una cova, bé per la casa dels pares a què van els fills en passar l’adolescència i la primera fase de la joventut.

Igualment, en línia amb la visió matriarcalista de la religió i de la vida, l’escriptor es considera

“(…) una veritat inacabada

de la manifestació plena de la Realitat”.

 

i això el porta a cercar també els altres i lo trascendental (ací, mitjançant el silenci).

En el darrer vers, indica que Déu “posà en el silenci el seu amagatall”. Aquest mot també té a veure amb la vulva i, d’aquesta manera, copsem un lligam entre la terra, la mare i Déu. O siga, ens trobem amb una composició en què el déu és femení, matriarcalista i maternal, tot i que, primerament, tinguem associat el seu nom a lo masculí.

Sobre això, afegirem que, cap al 2020, coneguérem cristians (àdhuc, capellans, de línia catòlica) que relacionaven la figura de Déu amb el Pare i amb la Mare, en lloc de fer-ho només amb el Pare, tret que ens acosta als Pobles matriarcalistes.

Aquestes cultures (en què predomina lo maternal) promouen (i afavoreixen) que cada persona desenvolupe ambdues bandes, no solament la que, més d’una vegada, li assigna més d’una persona pel fet d’haver nascut, biològicament, home o dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)