Arxiu d'etiquetes: maternitat

Trets matriarcalistes en la rondalla “La serp que mamava”

General, , , ,

Reprenent la investigació “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, passem a la narració “La serp que mamava”, en què, al meu coneixement, hi ha una mena de lliçó moral dirigida al poble i arranjada com si tingués tres fases: 1) la matriarcalista i maternal, 2) la de transició i de crítica a lo femení (vinculant el fet de mamar amb la luxúria, justament, en un Poble que no l’aprova) i 3), al capdavall, una figura masculina que, en el pitjor seny de la paraula, tira terra a la cultura ancestral tel·lúrica i promou el desarrelament. Nogensmenys, nosaltres tractarem la part amb signes que lliguen amb lo vernacle en terres catalanoparlants.

Així, “ara fa molts anys que, en una vila, una dona va tindre un infant preciós, de cara redona i més guapo que un sol. En aquella època, no és com ara, que hi ha biberons. Aleshores, totes les mares que podien, alletaven els fills des que naixien.

A les nits, l’infant era tret del bressol i mare i fill dormien al mateix llit. Així, quan, per la nit, la criatura es despertava, dormint dormint, la mare alletava i no s’havia d’alçar.

El xiquet es criava molt preciosot i, en quatre dies, se li van fer unes galtetes, uns bracets i unes cames grossos i polits. Feia goig de veure’l tan llustroset i boniquet” (p. 21).

En relació amb aquest darrer paràgraf, comentaré que, el 29 de març del 2026, parlant per telèfon amb ma mare, li diguí que la vespra havia trobat una foto de sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), del marit (1874) i de sa àvia materna (1885) junt amb els dos primers besnéts (nascuts en 1964) dels tres provectes. Quan li amollí quin dels dos besnéts tenia cada padrina seua, ella em reportà que “La àvia [ Consuelo], corrent, agafà Miguel [1964], que era més lluïdet” (sic). Com que aquesta àvia no era precisament de passar molt de temps amb els néts, perquè era molt treballadora, però sí que els feia coques Cristina molt gustoses, tot em fa pensar que el fet de ser una mare no exclou que la dona puga tenir simpatia pels nadons i, com en la contarella, pels xiquets de poc de temps.

Després, copsem el fort lligam entre la mare i el fill: “Els pares i els metges no s’explicaven què li podia passar al nadó, perquè mamava una cosa de no dir” (p. 22). Ací hi ha un altre detall: els metges oficials sí que apareixen (més d’u, pel text), però no la remeiera, ni la comare, ni una altra dona, com ara, del barri. Altrament, la marona és una gran subministradora, com la Mare Terra, del ninet.

Tot seguit, la rondalla entra en l’actuació de la serp, un animal femení, terrenal i molt present en obres del romànic basc amb una dona nua de qui mamen dues serps, com si fos d’aquells passatges en què una dona amb molta llet, primerament, en dóna a un nadó seu i, en acabant, a un altre acostat o de la zona. Hem sentit comentaris en aquesta línia.

Cal dir que la serpent fa la seua tasca en un moment simbòlicament feminal: la nit. I el relat trau llenguatge amb signes matriarcals: serpota, nits, mamar, pits, dona, la punta de la coa a la boca (el mot cap-i-cua, com l’hivern que, als pocs dies de començar, empelta amb el naixement de la fe en la continuació de la vida en l’esdevenidor, en el món occidental, la imatge de la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús).

Igualment, adduiré que ma mare, durant una conversa telefònica que tinguérem el 28 de març del 2026, em tragué que sí que li era familiar (perquè ho havia oït) el fet que “Les serps saben quan una dona alleta” (sic), com si la serpent fes un paper paregut al del xiquet.  

Finalment, el marit talla el cap de la serp i, “Una vegada morta i ben morta, l’home va agafar-ne els trossos i els va colgar en un clot, en un bancal ben lluny de casa” (p. 22).

Aquests darrers quatre mots no enllacen amb els Pobles matriarcalistes, com ara, amb eixa tendència que hi ha a fer temples religiosos, ermites,… pròxims a la vila (o siga, als habitants) i, altrament, com ens han dit algunes persones, a pregar a Déu (o a Nostra Senyora) de manera afectiva. Com a exemple, un dia, Pere Riutort (1935-2021), per telèfon, em comentava que ell, quan parlava amb Déu, li deia “Paret”. 

Com a afegitó, un missatge molt sucós que ens envià Antonia Verdejo el 29 de març del 2026, un poc després que jo hagués tractat aquesta contalla, de què ella havia rebut la nostra interpretació: “Bona tarda, Lluís,

Un bon relat i, com a anècdota, a la meva àvia, quan alletava mon pare, li va passar una serp. Li mamava. Quan eren al llit, es va adonar perquè tenia el mugró com negre, però deia que mai es va adonar fins que, explicant a una de les noies que tenia a casa, li va dir que algú vigilés i, vet aquí, que era veritat, però no la van matar.

L’avi la va tornar al camp, on, segons ell, havien d’estar. Tots els animals tenen el seu cicle.

Si no era perillós, no calia. Jo l’hagués matada, però l’avi, si no era dels animals pel servei de casa, treballadors seus i anar a vendre,… no: ni pensaments.

En llegir el teu comentari, m’ha vingut al cap: els avis ho expliquen com si fos lo més normal del món. Suposo que, en viure a una masia, hi havia de tota mena”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que salven, fills agraïts i jóvens sincers

General, , , , , ,

Prosseguint amb la narració “Els tres pèls del dimoni”, en la versió de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), el jovenet aplega a un riu i el travessarà i, així, passarà de terra patriarcal a terra matriarcalista, de l’adolescència a l’adultesa: “va arribar a un riu i hi havia el barquer, qui sempre s’estava amb els rems, i li va demanar: ‘Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?’.

-Sí: a l’altra vora, hi és. (…) quan vinga, vejam si demana al dimoni per què jo estic sempre ací i no puc eixir-me’n mai, i sempre remant.

-No es preocupe, que jo li ho demanaré” (pp. 9-10).

En arribar el xicot a l’espluga, apareix un personatge femení que és més major que el masculí: la mare del dimoni. A més, la dona pacta amb el minyó i desenvolupa el seu paper maternal: “Mira: amaga’t ací, davall de les meues faldilles i, així, tu escoltes, que jo ja veuré com li’ls arrenque” (p. 10), en al·lusió als tres pèls del diable.

De fet, així ho fa i ella és qui porta el mànec de la paella: “el dimoni li va fer cas i es va asseure i va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare” (p. 10): una altra manera d’exposar que la bonesa era per damunt de les males accions.

Immediatament, ella comença a fer qüestions al fill (el diable), les quals ens han portat a considerar aquesta contalla com un relat de transició, puix que elements femenins importants no figuren positivament (ací remarcats en negreta): l’arbre (“cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d’or”, p. 10), la font (“que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi”, p. 10).

Quan el xic aconsegueix els tres pèls, sobretot, per mitjà de la marona, “li va donar les gràcies a la mare (…) i se’n va anar cap al palau” (p. 11), això sí, adobant el terreny perquè el barquer deixàs de remar sempre, perquè fossen resolts els problemes de la canonada i perquè l’arbre, altra vegada, fructificàs. Com a agraïment, en cada lloc, li donen una bossa d’or amb què ell, després, es presentarà al rei.

Llavors, el monarca, com que el jove 1) ho havia assolit, 2) anava acompanyat de les tres bosses i 3) ell era molt cobejós, se’n va cap al riu i es dedicà tota la vida a remar. 

Finalment, cal dir que el minyó ha estat sincer amb el sobirà i que, com que, en moltes contalles, després d’un rei egoista, el succeeix u que és de bon cor i que es guanya la simpatia de la gent, podem pensar que, per això, aquest xicot, com li indica el rei, serà el seu gendre, detall interessant:

“-Doncs, sí que ets valent! Sí que et vull perquè sigues el meu gendre. (…)

-Oi! Sí, senyor, tot el que vosté vulga!” (p. 12), perquè encara hi restava vinga or i el xic prefereix no abusar-ne, ni tractar de posseir-lo tot, trets que empelten amb l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de jove a adult, maternitat i persones acollidores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i que figura en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, d’Oreto Doménech i Masià, és “Els tres pèls del dimoni”, també tradicional en molts indrets: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita; i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç i que es casaria amb la filla del rei” (p. 7) i, així, passaria a ser ben considerat i accediria a la seua sobirania.

Molt prompte, ho va saber el rei i, immediatament, mana que uns criats maten el nen. Però, com que el nin feia pena als servidors, fan una cistelleta, “el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que, potser, algú l’agafaria i el salvaria i, així, no es moriria tan infant” (p. 7).

En acabant, el xiquet és arreplegat per un moliner, qui “se’l va emportar a casa a dir-li-ho, a la seua dona. Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família” (pp. 7-8).

Agregarem que, a diferència de molts relats pareguts a aquest, el fill no és qualificat “bord” per ningú, sinó que “es va criar en eixa casa, tot aprenent les feines de moliner i de forner (…) i, quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 8).

En un passatge posterior, el rei s’acosta pel molí, demana al moliner pel fadrí i fa una qüestió al minyó: “Tu, ets valent?

-Sí, senyor.

(…) -Aleshores, ¿em faries un encàrrec per al palau? Em duries una lletra a la reina?

-Si, senyor: amb molt de gust” (p. 8).

Cal indicar que, en aquesta part de la recerca, la investigadora posa el mot “infant” en negreta, com si volgués remarcar que el jovenet encara no ha passat a ser home.

El monarca, com que pretenia desfer-se del xic, havia escrit (en la lletra) que matassen el jove si el xicot aplegava al palau.

A continuació, el minyó passa per diferents llocs en què li faran costat, primerament, en una cova (un detall femení): hi havia uns lladres que, en veure’l dormir, agafaren l’escrit, el llegiren, es compadiren amb ell i “ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei tan punt no hi arribara.

I així es va fer; (…) la reina va llegir que deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 9).

Per consegüent, no sols la part, aparentment, dolenta (els lladres com la figura de la lladrona ho fa en lo sexual), és lligada amb lo feminal: la regina té la darrera paraula i, per això, tenen lloc les noces. Com a mostra, el narrador plasma que el sobirà torna de la cacera i copsa que hi ha hagut una aliança entre el jovencell i la filla del rei. Això ens diu que la reina era qui regentava el territori.

Després, el monarca presenta al jove una segona prova: haurà d’anar a l’espluga del dimoni i portar-li els tres pèls del diable (p. 9), un passatge paregut en moltes contarelles del mateix estil. Cal dir que la cova simbolitza la vulva.

Durant al trajecte, el minyó passa per una vila on un arbre s’havia assecat i ja no feia pomes d’or (una color que empiula amb lo masculí i amb lo patriarcal); en una segona vila, una velleta li comenta que “hi ha una font que brollava vi” (p. 9). En altres paraules, els papers són repartits quant a simbolisme, puix que 1) la color masculina empelta amb el sol, 2) el vi enllaça amb la dona i amb la menstruació i 3) la font és en nexe amb l’aigua i amb la maternitat com a font de vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb matriarcalisme ancestral, la maternitat i la Maredéu

General, , , , , , ,

Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua, la fluïdesa i el misteri, la immensitat (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.

Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.

Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29) junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.

Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).

Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural

General, , ,

Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.

Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).

Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).

En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també  important en els majors.

En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.

Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.