Arxiu d'etiquetes: maternitat

La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius

General, , , , ,

Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu

“Nasqué, pot dir-se, de la mort

del gran Montseny en les altures;

trobà per bres un rústec jaç,

per cobricel la roca pura;

si no rebé un sol bes matern

ja la besava un raig de lluna.

Dels xais novells el dolç belar

fou la cançó que l’adormia;

per mainader tingué un mastí,

una cabreta fou sa dida,

el peuet nu son joguinell,

la soledat sa companyia” (pp. 15-16).

 

Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.

Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.

En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).

Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra , la mare que acull bé la criança.

O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.

Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.

És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,

“Al fosc recer del negre escon

en sent l’hivern l’arrenconaren

(…) quan era lassa de plorar

els rulls del fum l’aconsolaven”.

 

I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,

“Esdevingué, per fi, el bell temps

i alçant-se un jorn, la petitona,

ranet de mur i a tomballons,

per cop primer va eixir a fora:

¡quina rialla que esclafí

signant el sol, la molt xamosa!”.

 

 

Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.

En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:

“i la cabreta des del prat

fitava els ulls en la petita”.

 

En relació amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat i ho serà”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, aplec de poetes i l’arbre

General, , , , , ,

Literatura matriarcal en relació amb l’arbre.

Un exemple de literatura en què es plasma molt l’arbre i temes que hi tenen a veure i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat, és en l’entrada “Records” (https://raimdepoesia.weebly.com/records.html), en la web “Raïm de Poesia d’Artés”, en nexe amb la comarca catalana el Bages. Així, en el primer poema, podem llegir

“​Remuntes segles,
oh gegantina arbreda
floró del Bages,
tot brodant una història
ungida de silencis!
                  Francesc Blancher”.

 

   

Per tant, lo pretèrit connecta amb el passat i amb lo que hi ha fins ara. A més, en una altra composició, Raïm de Poesia posa

“¿Oh alzina ets centenària? No se sap la teva edat,
sols la terra que t’amara, el sol i la soledat.
Soca i branques magistrals, milers d’ulls que es diuen brots
i les fulles són mormols que transformen nostres mots”.
“L’aire que t’envernissa  esculpeix el Mas Pujol
i transmet tots els efectes  de repòs emblema i sol”.
                               
                                                                                                        

Així, l’autor d’aquest segon poema trau la figura de l’alzina, com si fos l’àvia que ha viscut el pas dels anys i que evoca la saviesa popular, dos trets que empiulen amb la tradició matriarcalista del comunalisme, amb la renovació i, ben mirat, amb la terra (simbolitzada pel mas i per les arrels).

A banda, en la composició “Alzina estimada”, capim trets tel·lúrics, per exemple, la germandat, lo català i l’interés per la poesia (un detall, sovint, associat a lo femení com també ho fa l’art), en uns versos de Pere Feliu i Soler:

“Arbre frondós i estimat

que ens aculls a cada anyada

en motiu de la Diada

amb esperit de germandat”.

 

En acabant, el poeta agrega a la carrasca: 
“Ets geganta de verdor
que abraces als qui t’estimen,
nostres poetes et mimen
tots farcits d’admiració”.

 

Per consegüent, aquests escriptors ho són en llengua catalana.

En uns altres versos en la mateixa entrada, Pere Feliu i Soler agrega uns mots que, mitjançant l’aglaner i el mas, connecten amb l’acte d’oir l’aire: 
“Tens deliciós tot el vol,
oint, amb la teva estampa,
la remor que l’aire escampa,
bella Alzina del Pujol”.

 

Finalment, veiem unes paraules que ens evoquen la festa del dia de Pasqua (“Aquest berenar poètic inoblidable, que, durant tants anys, hem compartit entre tots”), encara que, en temps de Pasqua, la música tinga un paper més important.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones dialogants, que pacten, fortes i que emparen els fills

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’entrada “Poemes de CLEMENTINA ARDERIU (1889-1976)”, i en què capim el matriarcalisme, és “Cançó de la bella confiança”, recopilada en la web “Contes en Català”:

“A l’amat he donades

totes les claus;

jo tinc totes les seves,

i fem les paus.

Però resta una cambra

al fons del fons

on entrar no podríem

ni breus segons”.

 

 

Per tant, l’escriptora Clementina Arderiu plasma trets que connecten amb la foscor, però que admeten una miqueta de claror, així com, en moltes rondalles, en plena nit, copsem detalls de llum i, de pas, la part activa i la passiva.

Igualment, trau mots que evoquen narracions més aïna centrades en l’obagor:
“Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc”.

 

Afegirem que, en aquests versos, la foscúria és viva i, ben mirat, forta (el roc), el qual empiula amb aquelles narracions en què el terreny (femení) és una roca ferma, això és, una dona amb fortalesa.

I, com que acullen bé l’obscuritat, la poetessa indica
“Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es dugui els seus comptes
com me’ls duc jo”.

 

 

Una altra web en què captem poemes matriarcalistes de Clementina Arderiu és en “Mag Poesia”, sota l’entrada “Clementina Arderiu” (http://magpoesia.mallorpclaweb.com/arderiu). Per exemple, en “Fill”:

“Com salvatgina engelosida

      pel cadell,

jo la vida passaria

      vora d’ell.

      Hola, cadell,

     dóna’m l’anell

     picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra

     tota gent

i ma dent el guardaria

     d’altra dent.

     ‘Denteta dent’,

     dirà la gent;

     i tu, content”.

 

És a dir, l’escriptora catalana fa de sopluig del fill (ací, en forma de gosset): amb ella, podrà comptar el xiquet, quan es farà jove. I, així, hi ha un nexe entre ambdós (estaria al seu costat, de la mateixa manera que quan era un nen i la mareta li demanava l’anell o li ensenyava cançons, ací, simbolitzades pel vers que diu “Denteta dent”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,

“Xalesta es desperta l’auba

D’una diada de Maig,

Les campanes de Pollença

L’escometen repicant;

I, en processó jamai vista,

Del poble, petits i grans,

Tothom, amb un cor, se’n pugen”

 

cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i, a més, amb esper i amb perfums.

Després, indica que, a mitjan camí,

“La veu pura d’un infant;

I tothom s’arremolina

(…) ¡Oh, ric tresor afinat!

Una imatge de Maria

Veuen los ulls assombrats[1].

Rompudes cauen en terra

Les rames que hi ha davant (…).

Tothom a tal vista cau,

I, dels cors, brolla la Salve”.

 

Afegirem que,

“A la Reina de l’altura,

Los peus li van a besar,

A dins son trono de rames,

Tots són humils cortesans.

D’un en un, tothom l’adora;

I molts li donen, passant,

En lloc d’ofrena piadosa,

Un mot del cor inspirat”.

 

En un passatge posterior, el qual ens evoca històries, veiem que

“’Dolça glòria de Pollença

Vos ne durem allà baix;

I honrada sereu del poble

Sobre digníssim altar’.

Això diuen a la Verge

Los sacerdots i jurats,

I prenen l’augusta Imatge

Per tornar-se’n a la vall.

La processó ja fa via,

La figura aixequen ja.

Però, ¡miracle!, és tornada

Tan feixuga per baixar,

Que, del cim, no la mouria

Ni la força d’un gegant:

Damunt el Puig l’ha fixada

La divina voluntat”.

 

És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, en veure els habitants la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”.

Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, ací, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):

“Sa cara afable tota somriu

I, essent de pedra, par que vos diga:

‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’,

 

més encara, tenint present que, en aquesta composició, la Mare de Déu representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:

“Dient que és ella, que ha rescatada

De la morisma la nostra fe.

        En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,

Una senzilla mota de flors;

Mostrant que estima tota floreta,

Que rep l’ofrena de tots los cors.

        Sobre el cor, porta son braç esquerre,

L’Infant dolcíssim: també riu ell;

I, en lloc del signe de cels i terra,

Dins ses manetes, mostra un aucell”.

 

Finalment, podem llegir que,

“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,

Bé és agradosa per l’esperit.

Son encant místic no cal que el diga:

Lo cor del poble bé l’ha sentit!”.

 

Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa.

Agregarem que, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”) com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor

General, , , ,

Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa majestat conclogué, diu a la jove:

“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.

‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.

La reina, aquí, sense dir mot, plorava.

I, fent signe, llavores, a sa filla,

      Li va mostrar una arpa”.

 

Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:

“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,

Davant los reis, en el castell, sonava:

Encara dins la pols d’aquelles cordes,

Notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l’arpa… i, tremolosos

Los sons primers, com a gemecs, pujaven.

Després, va rompre un torrental de notes,

Com fonda pena que, plorant, esclata.

I los ecos feels que sempre vetlen,

Repetiren la veu tan enyorada,

I es movien dins l’ombra les banderes

      I l’òliba xiulava”.

 

No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:

“Estols de notes màgiques sortiren

De dins les mans de la princesa blanca,

Com los aucells aletejant nasqueren

De dins les mans puríssimes de l’auba.

Baixos los ulls, la Reina concirosa

Bevia el so de l’harmonia estranya,

I, per moments, parlava com en somnis,

I sos fills, que eren morts, anomenava…”.

 

Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,

“Tard era ja. La lluna blanca i freda

Guaità tranquil·lament a dins la cambra;

I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora

      Durà lo so de l’arpa”.

 

És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molt de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.

Un poema després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en els versos de “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicats en “Viquitexts”:

“¿PER què mai té tal encant

Com mig oberta una flor?

¿Per què és tan dolça pel cor

La paraula d’un infant?

 

¿Per què l’auba és molt més bella

Que el migdia lluminós?

¿Per què és tot més agradós

Quan és encara poncella?

 

Poncella, esperança, aubada….

Sou aquí baix lo millor,

Perquè la vall de dolor

No és lloc de cosa acabada”.

 

És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida

General, , , , ,

Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:

“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més verd que el taronger,

Conserva de ses fulles l’eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

          Que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

No va la fontanella ses ombres a besar,

Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

I li donà per terra l’esquerpa serralada,

          Per font la immensa mar”.

 

Altrament, comenta que,

“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,

Revincla per les roques sa poderosa rel.

Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;

 I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

          De les amors del cel”.

 

Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.

Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica

“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

           Per glòria i per delit”.

 

És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).

I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.

A banda, l’autor de la composició afig que

“ell riu i canta més fort que les onades

I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades

          Sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

Com una prenda santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

          ¡Oh, vida,… noble sort!”.


Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).

Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa

“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

I tes cançons valentes ‘niran per la ventada

          Com l’au dels temporals”.

 

O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i  amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és  “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir

“Mareta mia, reina i Senyora,

de nostra terra, preuat joiell,

de nostra vida, rosada aurora,

en ses tempestes, segur vaixell:

 

Corona hermosa de flors polides

a ton front, verge, volem cenyir;

jamai ses fulles seran marcides

que amor santíssim les féu florir”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).

Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:

“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta

fos de la Mare de tot un Déu!

(…) La pàtria ofrena, fent romeria,

a tos peus, porten los catalans:

tots polsen l’arpa de l’harmonia,

(…), tots som germans”

 

i, a banda, el tema de la maternitat:

“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.  

 

Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:

“Jo les escolto quan, de ma mare,

mon front rebia lo darrer bes,

(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!

 

¡Ah!, quantes voltes són les veïnes

font abundosa de caritat,

conhort de penes, guardes divines (…).

¡Com los parlava m’aima agraïda!”.

 

Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona

“com de la bresca la dolça mel”.

 

Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX i en Catalunya

General, , ,

Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que

“Inclemències de mon fat

m’han portat a llunyes terres,

terres a on són les flors

un ric tresor de bellesa;

on lo cel és sempre blau;

on los boscos ne són verges;

on los daurats raigs del sol

amb major esclat brillegen;

on les aus, que, de l’espai,

per l’àmplia volta, travessen,

lluen plomes de colors

que mai somnià la pensa”.

 

Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.

Però, tot seguit, comenta que

“Mes, enmig de tanta llum,

 

lo meu cor viu en tenebres,

que enyora un poble petit:

lo raconet on vaig néixer”,

 

una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).

A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,

“S’afadiguen los meus ulls

d’obirar les meravelles

que, com a perles gentils,

en eix nou món, me rodegen.

Arbres d’ufanós brancam

que jamai lo sol travessa;

jardins on passa l’oreig

rublert de flairants essències,

hermosos llacs cristal·lins,

on les aigües joguinegen;

selves on van a niar

les pintades aus parleres;

mes, enmig de tants joiells,

lo meu cor se mor de pena,

enyorant los negres murs

del poblet en què vaig néixer”.

 

Després, Dolors Monserdà, indica que,

“Amb los anys que estic a l’illa,

¡bé n’he fet, de coneixença!

En totes parts, hi ha cors nobles

que, allà on se troben, s’entenen”.

 

Nogensmenys, estén

“Mes los que em tracten aquí,

com los d’allà, no em coneixen;

no hem anat a estudi junts,

 

en los anys de la infantesa;

no hem anat a collir nius

en lo matí del diumenge;

no ens hem partit lo berenar,

ni hem ballat junts en les eres.

Res dels meus saben ací,

ni qui fou la mare meva,

com ho saben los vailets

del poblet en què vaig néixer”.

 

Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,

“Per carrers i per passeigs,

me volta gentada immensa,

més jo sempre em trobo sol

entre la gent que em rodeja.

Ne són altres ses costums

i sa parla no és la meva…

Per sentir un mot català,

¡daria sang de mes venes!

Los plaers me deixen trist,

les festes l’ànima em gelen…

fins m’apar, Déu m’ho perdó,

¡que no sé resar en l’església!

M’apar que mos precs no escolten,

eixes escultures belles,

com m’oïa el Sant Feliu,

del poblet en què vaig néixer”.

 

 

Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:

“No se sap què és Catalunya

fins que s’està molt lluny d’ella:

 

lo dol de l’enyorament

¡que hermosa la representa,

amb sa costa llevantina

com un enfilall de perles,

amb la mar que l’afalaga

i el Montserrat que la vetlla!

¡Ai, serres del meu país,

quan vos podré tornar a veure!

No vulla Déu que la mort,

ans de tornar, me sorprenga,

que vull dormir el darrer son

en la terra en què vaig néixer”.

 

Barcelona, 11 Juliol 1885″.

 

I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, mares que empelten amb els fills i religiositat matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesies catalanes” (1888), de Dolors Monserdà, també capim detalls matriarcalistes en el poema “Les set ferides” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_set_ferides), amb molts punts semblants amb el de l’Assumpció de Nostra Senyora: la mare (la Mare de Déu) reflecteix la dona que no abandona el seu fill. A banda, l’autora exposa la figura femenina com a autoritat i del punt de vista maternal:

“Regna en la terra entre foscor que espanta,

lo silenci ferest, indefinit,

que l’home sent a l’assentar sa planta

dins los murs del fossar en negra nit”.

 

Com podem veure, apareix una Mare forta en plena nit i, a més, la mort no és un tema tabú, un fet que poguérem constatar quan, en l’estiu del 2024, demanàrem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants. És més: com en moltes rondalles i en altres relats vernacles, en plena obagor…, àdhuc, hi ha vida, encara que siga una petita llum:

“Les estrelles del cel són apagades,

sols en l’espai, amb sepulcral acord,

empenyent-se les boires endolades,

clamen: ‘¡Jesús ha mort!¡Jesús ha mort!’”.

 

Agregarem que, després, indica que, durant eixa obscuritat, no hi ha qui tracte de retrucar la dona, un tret que connectem amb el fet que és respectada. Com a exemple, la poetessa de la Ciutat Comtal escriu

“Dins les palles del niu, esporuguides,

no gosen a piular les xiques aus,

ni en lo desert, les feres més ardides

s’arrisquen a deixar llurs negres caus”,

 

o siga, la casa maternal… de color negre.

És aleshores quan el fill (ací, el Fill de Nostra Senyora) expira i, potser, Dolors Monserdà enllaça el vent (u dels dos elements relacionats amb lo místic i amb lo actiu), amb el darrer sospir:

“Tan sols lo vent (…)

clama: ‘¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!’”.

 

Nogensmenys, l’ambient és feminal i amb una important presència de la maternitat:

“vetlla una Mare dins estatge humil,

porta en son front l’estel de la puresa,

petja amb son peu lo cap del fer rèptil”.

 

Cal dir que, en aquestes tres darreres línies, copsem símbols matriarcals i, ben mirat, hi ha una part que podríem qualificar com a resultat de la introducció de lo patriarcal en la religiositat vernacla, fruit de la influència eclesiàstica: el rèptil. D’aquesta manera, associa 1) dona, mare i humilitat; 2) un estel que també apareix en el front d’infants que eren de casa reial, encara que la família senzilla que els ha acollit (en lloc de deixar-los morir en el riu), no ho sap; i 3) el fet de trepitjar, com ara, una sargantana (animal que toca els peus en terra i, de pas, empiula amb lo tel·lúric i, a més, amb plantes, amb arbres, amb parets…, això és, amb detalls que no poden volar i que estan en contacte amb la realitat).

Al capdavall, la Mare de Déu, com la mare que fa costat els seus fills, àdhuc, en el darrer moment i tot, l’acompanya i hi estableix un lligam fort, després d’oir els àngels:

“la Verge se redreça com lo llir,

que, en jorn de sequedat, constant rosada

amb son bes vaporós, torna a nodrir”.

 

Aquest passatge pot evocar-nos la unió entre el déu Sol i la Pachamama i, com a mostra,

“(…) Maria s’hi atansa amb breus petjades

(…) ¡La Mare se l’estreny sobre son cor!”.

 

Aquests mots ens acosten als que, més d’una vegada, hem oït en veu de dones nascudes abans de 1945: que la mort, per naturalesa, hauria de ser, en primer lloc, de la mare (i no del fill) i que, altrament, haurien donat la seua vida per la del fill.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)