Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, apareix en relació amb rectors que, en lloc de dedicar-se, més bé, a la vida contemplativa o a l’oració, formaven part de bandes de música amb què també tenien relació compositors de la vila (com ara, Salvador Giner, famós, entre d’altres coses, per l’obra “L’entrà de la murta”, la qual té a veure amb els Sants de la Pedra).
No debades, l’autor comenta que “Massarrojos va concórrer a aquest romiatge amb els seus estandards, amb les seues banderes i amb música. La presidia Mossén En José Bau, qui acompanyava la nombrosa representació de la nostra vila. La Banda harmonitzava càntics religiosos, entre els quals es cantava, indefectiblement, per part de totes les colles de cada poble, un himne tradicional aleshores, dels pelegrinatges i d’altres manifestacions grandioses i religioses de la pietat valenciana” (p. 273).
Adduirem que, en una nota en la mateixa pàgina, s’indica que “L’Himne dels Pelegrinatges tenia la següent lletra, de què només calia canviar el nom del poble:
Deixem-se[1] la casa i anem’s-en a peu
a veure, de Foios, la Mare de Déu.
No importa la boira, el sol, ni la pols,
la molta distància; patim un poquet
el vell, la xiqueta, els casats i els fadrins;
de l’Horta de València, tots som pelegrins.
Deixem-se la casa, etc.”.
Per tant, copsem la figura de la mare i persones de totes les edats en una societat pregonament religiosa (això sí, de línia vernacla, matriarcal).
En passar a la plana 274, continua el lligam entre les bandes de música, actes religiosos, capellans, el veïnat i fills del poble. Així, podem llegir que, en 1907, amb motiu d’un pelegrinatge molt concorregut a Nostra Senyora de Montcada, hi prengué part la Banda de Massarrochos i que “Mossén José Bau compongué la lletra de l’Himne que Massarrojos oferí a la nostra Mareta, cantat per tot el veïnat. La melodia fou obra musical d’en Salvador Giner, qui, a instàncies de Benjamín Ferrandis, amb unes hores de temps, posà terme a aquest treball improvisat. Entre totes les viles, que en foren moltes, Massarrojos s’emportà la palma en aquest inoblidable romiatge. La lletra deia així:
COR:
Venim de Massarrojos,
anem a visitar
a la Verge Maria,
la perla de Montcâ.
Ella és la nostra mare,
la dels Desemparats;
a tots, que mos empare;
a tots, jóvens i ancians.
ESTROFA:
Volgueren els impius
[ja] matar la fe cristiana
i ataquen plens de ràbia
a la Mare de Déu.
Digam nosatros:
‘Vixca la Verge sobirana!’,
veïns de Massarrojos
cridant a tota veu” (p. 274).
Per consegüent, altra vegada, captem un fet en què figura la dona (ací, Nostra Senyora) i, més encara, com a sobirana, tret que rep l’aprovació de la gent del poble i que, àdhuc, podríem pensar que com a defensa i que, de pas, connecta amb lo tel·lúric.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Forma prou habitual, en el llenguatge parlat, de dir “deixem-nos”. En el mateix vers, apareix “anem’s-en” (reducció en la pronúncia de la forma “anem-nos-en”).
assemblea-pagesa-6f (1)
