Arxiu d'etiquetes: maternitat

Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat

General, , , ,

Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu

“La veig a dalt del balcó,

li dic si puc pujar,

me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).

 

A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,

“A tothom, dóna un clavell;

a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).

 

És a dir, la dona, molt oberta i servicial, dóna tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.

Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:

“Una nineta de quinze abrilets

dormia sola i pensant aixís:

‘-Si en pogués dormir

amb lo que jo voldria

(…) -Quan serem casats, embrassarem

la dona.

-Si en veig que tingui massa dolors,

n’haurem de cercar una altra que

me faci bon fricot.

-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:

per jo, se m’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).

 

Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerada, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).

Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.

“Ai!, mare, que teniu minyones:

els-e deixeu pas anar.

En aquest mes de Maria,

sols hi van per festejar” (p. 316).

 

Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.

Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

tenen flors a les sabates

per enganyar els fadrins” (pp. 316 i 318).

 

Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons de festeig i parts en el llit

General, , , , ,

Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).

Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).

A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.

‘El dia de Sant Joan

és gran festa, cristians:

els moros de moreria

n’han captivat una nina (bis).

Si el rei moro la veiés,

d’ella, s’enamoraria (bis)”.

 

Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.

En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.

‘Pere Joan se vol casar

amb una minyona bonica.

Pere Joan se vol casar

amb una nina de Perpinyà.

 

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormiria.

Ella diu que no hi vol anar

perquè no sap on dormirà.

 

I la faran dormir en un llit

de roses i roseretes,

i la faran dormir en un llit

 de rosetes tot florit” (p. 296).

 

Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.

És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.

En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones acompanyades de marit, de la canalla i maternitat

General, , , , , , ,

Continuant amb música matriarcal en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), tot seguit, en posa unes quantes de caire eròtic, com ara, “Muntanyes de Canigó (B)”. Així, un home comenta que no sap si anar-se’n de matí o fer-ho de vesprada, però, al capdavall, diu:

“I me som determinat

de me n’anar a la vesprada.

Quan som arribat allí,

som trapat porta tancada:

‘-Enamorada: baixa a obrir

que tinc la barba gelada (…).

-Com baixaria a obrir,

quan ne som al llit cotxada?’.

D’una banda, hi ha el marit 

i, de l’altra, la canalla’” (p. 290).

 

O siga que, en aquest passatge, hi ha un simbolisme ben manifest: l’home té fred (en un moment del dia no precisament associat a lo masculí) i la dona és en companyia del marit i, almenys, de dos fills (puix que parla de la canalla). Aquest darrer detall reflecteix que, quan hi ha bona avinença (bé en la vida real, bé, per exemple, en les rondalles), les parelles són com un empelt que adoba la «fertilitat» (que nasquen nins). Altrament, la muller és interessada per la maternitat i, per això, és colgada junt amb els xiquets, possiblement, de pocs anyets.

Després, hi ha un diàleg entre el marit i la dona i es plasma molt de vocabulari eròtic que tractarem més avant:

“Mentre tingué aquestes raons,

el marit se despertava.

‘-Amb qui enraones, tu,

amb qui enraones ara?

-Amb el forner de l’endret,

que em diu si som pastat encara.

-Com hauria pastat jo,

si no tinc farina passada?

Faré anar els mossos al bosc,

les criades iran a l’aigua.

-Tu, marit, que ets ben xaiet,

hauries d’anar a la caçada” (p. 290).

 

Per consegüent, el personatge femení amolla que el marit encara no ha fet la penetració i, per això, no hi ha hagut eixe eixart entre el penis i la dona (no ha entrat en el forn). Ben mirat, l’home addueix que encara no ha tingut relacions sexuals amb ella (ell no té la farina passada).

Ara bé: la dona preferiria gitar-se amb qui seria el nouvingut, qui havia estat set anys lluny. No debades, ella diu “Tu, marit, que ets ben xaiet, / hauries d’anar a la caçada” (p. 290) i, altrament, la muller el considera fidel, «bon xiquet».

Unes pàgines després, la investigadora exposa una nota bibliogràfica “amb refrany: ‘Una polleta rossa / petita bonica / vos porta l’esmorzar / petita com va” (p. 292). És a dir, una joveneta garrida que, atenent al tractament de vós, potser, fa de criada d’una xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Empelt mare-fill, cants a la mort dels fills i retorn a la terra

General, , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem uns versets que ens porten a actes que lliguem amb l’inici de la primavera, amb la Pasqua, almenys, simbòlicament, amb la figura de l’aimador i amb la de la xicota, tenint present que la festivitat de la Mare de Déu del Roser és el 8 de maig i que la Pasqua pot caure alta, això és, prou avançat el mes d’abril: “’Quan els rosers entren en roses / i les flors en galania. / Que la Verge del Roser / hi faci entrar la pubilla’. D’aqueix temps, recorden encara les cantaires de Bulaternera:

Mes l’amor primera

s’emporta la flor,

la flor i la palma

de tot lo Rosselló.

 

(…) I la cobla s’adiu amb els horts de la nostra plana, que són tota una flor” (p. 246), o siga que la investigadora empelta la dona (els camps, la terra on nasqueren i lo maternal) amb un erotisme tel·lúric i associat a la tradició (la pubilla, qui és en nexe amb la Marona).

En fer pas al punt “A Vallcrosa” (p. 250), també hi ha un passatge connectat amb la flora i, a més, amb el seu gaudi: “els noms de les terres són immutables, sobretot, dins l’Aspre, terra de fidelitat. A Vallcrosa, he retrobat la Maria Olivé [, 1880-1969], que tan bé em cantà cançons en 1960. Arriba de la garriga on puntegen espàrrecs (…): ‘Els culli per plaer, ni tan sols els tasti’ diu ella, oferint-me el manat d’espàrrecs lligats de fresc. La Maria Olivé és una vella petita i eixerida (…) i respon amable a les meves qüestions. Ara, ha oblidat les cançons, mes es recorda dels costums de l’avior (…). Ja hi anava, quan era joveneta, amb la padrina (…). De tot, l’assabentava l’avia, Magdalena Doutres [, nascuda abans de 1880] (…). És ella qui li ensenyà les cançons” (p. 250).

Així, altra vegada, una dona major és qui transmet la cultura tradicional a una néta i qui ha estat continuadora de part del folklore de la zona.

Ben mirat, en l’entrada “Tornant de la batalla”, podem llegir que “és la del guerrer que torna a casa de sa mare per a morir. L’afer de la cançó és emmanllevat al folklore nòrdic” (p. 252) i, per consegüent, el fill revé a la marona que el va parir, com el jove que, passada l’època de la plenitud, mena cap a on un dia nasqué. Alguns versos que hi adjunta Simona Gay, per exemple, amollen la maternitat. Foren cantats per Maria Olivé (nada en 1880):

“Quan jo n’era petitet,

ma mare bé m’estimava (bis).

Me donava algun ouet

i alguna ametlla ensucrada (bis)” (p. 252),

 

això és, uns ous que insereixen amb lo matern, amb la fecunditat (com ara, la de les gallines) i una fruita seca endolcida per la progenitora, potser, en plena primavera d’hivern, estació que, en algunes rondalles, va associades a anous, a castanyes, a ametles…

Ara bé, en aquesta mateixa composició, accedim a unes línies que plasmen l’autumne:

“A mi, oferiu-me pa i vi;

a mon cavall, ordi i civada (bis).

A ne mi, cobert de flors;

mon cavall, cobert de rama (bis).

 

(…) La  cançó s’ha feta ben catalana; recorda l’oferta als morts, costum que encara existia al Rosselló hi ha cinquanta anys” (p. 254), és a dir, en el primer quart del segle XX. Com a mostra, en una nota a peu de pàgina, copsem “J. S. PONS, ‘L’oferta als morts de 1914’ (…). (‘Com en els pobles morts se’ls hi porta l’oferta, / l’oferta de pa blanc i de vi del racó…’” (p. 254).

Com a resultat, el pa (el treball de cada dia, la recompensa, lo solar) i el vi (el creixement dels fruits cap a la terra, la dona, la vulva) i el mantell de “premis” (recordem que és u dels significats de la paraula “flor”) cobreixen l’home i l’animal noble (el cavall) així com les fulles ho fan amb l’indret que, en estiu, era descobert.

Finalment, connectant el tema de l’oferta als difunts (de 1914), les ametles i, ací, la recol·lecta del camp i la figura maternal, hi ha una composició semblant a un eixart entre la mare i el fill: quan ell s’atansa a la marona i és acollit per la terra d’on un dia va sorgir.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones que protegeixen, que menen, acollidores i maternitat

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Simona Gay, en la composició “Casada amb un pastor”, es plasma el matriarcalisme, puix que la dona s’estima més la plana del Rosselló que no la muntanya. Així, en la versió de Gracieta Baux (nada en 1889), podem llegir “Ell resta a la muntanya a rossegar el bastó, / jo m’estic a la plana, plana del Rosselló” (p. 242).

Ben mirat, en els versos musicals següents, Germena Baudet trau uns mots semblants a uns que ens han posat en més d’una responsió sobre música eròtica:

“No hi ha lliri sense flor,

ni rosa sense poncella,

ni nina sense galant,

ni barca sense bandera” (p. 242).

 

Una altra cançó interessant simbòlicament és “A la porta…”, la qual coincideix amb trets sobre quan uns xics s’atansaven a cantar (com ara, amb una guitarra, com en alguns comentaris que ens han fet) a una joveneta encara fadrina:

“Si voleu que jo no hi passi,

minyona, al vostre carrer,

si voleu que jo no hi passi,

muralles hi haureu de fer.

Si feu muralles de roses,

en passant, les colliré,

colliré la més hermosa:

les altres, les deixaré.

Calenteta esteu, minyona,

jo, al carrer, tot mort de fred;

feu-me part de la flassada,

guardeu-vos el llençolet” (pp. 242 i 244).

 

Com es pot veure, la xicota és en millors condicions que el noi i ell li demana si la fadrina l’admetria en el llit o si bé el cobriria amb la flassada. Per consegüent, ella fa de protectora, com si fos una mare als nens.

En una línia pareguda, hi ha “Si me’n vaig”, una cançó en què la dona convida el jove:

“Ella me diu si vull venir,

me convida a sopar amb ella (…).

A sopar, ja hi soparé,

més dormir, ja t’ho estimi” (p. 244).

 

Una altra composició sucosa és “L’enamorada”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), en què un enamorat s’acosta a veure una minyona, qui es pentina en el balcó. Com a mostra que la dona té la darrera paraula, l’home diu

“Jo li’n presenti un ram,

un ram de roses blanques.

El ram ja me l’ha pres,

l’amor no li ha agradada” (p. 246).

 

Més avant, el fadrí li comenta:

“-Galant jove en sou prenyada.

-Sí som prenys, pariré,

ne comenci pas d’ara.

(…) Que ja ne som fet tres,

quatre aquesta vegada;

l’honor prou bé lo tinc,

també com ma germana” (p. 246).

 

En altres paraules, la maternitat és ben considerada, en aquest cas, en uns versos compilats de Germena Baudet (1879-1969), un tret matriarcalista que connecta amb moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants: ací és ben acollida per la jove i per la seua germana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

General, , , , , , , ,

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La Mare de Déu com a protectora del poble, com a guia i maternitat

General, , , , , , ,

Prosseguint amb oracions en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha trets matriarcalistes en “La parauleta (A)”, en nexe amb la figura de la mare i amb la maternitat: “Nostra Dama n’és tan bella / amb l’infant a la mamella” (p. 120). De manera pareguda, la Mare de Déu i el Nen apareixen en “La parauleta (B)”: “Nostra Dama n’és tan bella / amb son fill a la mamella” (p. 122), un detall que lliga amb els Pobles matriarcals.

A més, la dona és qui dóna vida a la terra, fet que ens evoca la cultura colla i la Pachamama. Així, en la pregària “La parauleta (C)”, amb uns versos de Lluïsa Sicart (nascuda en 1844), es comenta que

“Nostra Dama n’és tan bella,

rellueix com sol i terra,

resplendeix, fa florir els camps” (p. 122).

 

Per consegüent, podem veure que, catalanoparlants nascuts en la primera meitat del segle XIX o a mitjan de la centúria esmentada, encara atorgaven importància a la marona, a una religiositat matriarcalista. En eixe seny, en el “Parenostre major (A)” (p. 124), la viuda Fabre (nascuda cap a 1855) exposa un eixart entre la Verge i el Fill:

“La Mare de Déu,

en cadira d’or, s’assentava;

el seu Fillet, al davant, li anava” (p. 124).

 

Afegirem que, en la “Pregària del pastor quan allarga (A)”, la dona és qui mena l’home, qui li fa de guia. Així, ella representa la part forta i empelta amb la tradició catalana: “La Verge Maria / sigui la meva guia” (p. 132). Com a mostra de la mateixa corda, en la pregària “Anant pels camins o fent un viatge (D)”, un personatge femení, com si fos la mare acollidora, fa de sopluig del poble: “El mantell de la Verge Maria / que bon abric nos sigui” (p. 138).

Ben mirat, en la mateixa pàgina, Simona Gay indica que “Aquestes pregàries demostren la devoció als sants protectors. A cada mal, un sant portava remei. El poble confiat els demanava assistència. Si la més gran fervor i reverència era deguda al Sant Crist i a la seva mare, els sants es tractaven familiarment; eren compassius a les penes i als entrebancs d’aquest món, ells que els havien coneguts” (p. 138), unes paraules que connecten, igualment, amb comentaris de Mª Carmen Basterretxea sobre el matriarcalisme basc.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

«Parenostres petits», la maternitat, mares educadores i albats

General, , , , , ,

Una altra secció d’oracions és “Dels parenostres”, en què captem trets matriarcalistes. Així, en la introducció, Simona Gay (1898-1969), diu unes paraules molt sucoses: “El poble vol una pregària per al Fill [, Jesús], que sembla més a prop [ que el Pare, Déu], perquè ha patit pel món, i troba el ‘parenostre petit’, el ‘parenostre blanc’, el ‘parenostre de silenci’, el ‘parenostre major’ i, encara, la ‘parauleta de Déu’: el Fill és la paraula de Déu” (p. 116). Sobre aquest tractament, en els darrers anys de Pere Riutort, un dia em digué que ell, quan resava a Déu, li parlava de “Paret”, paraula que, com indica el DCVB, correspon al tractament afectuós al pare.

En l’entrada “Parenostre petit (A)”, la folklorista catalana comenta que “El primer ‘parenostre petit’ me’l deia la nostra estimada minyona de servei, la Maria Siné. La seva germana gran, Caterineta, ho deia sense canviar una paraula. És que ho havien après de la mare (…). El seu pare (…), neixit a Illa en 1830, recitava el ‘parenostre petit’, cada nit, havent sopat: ‘Anem, mainada: tothom aquí, fem la pregària’” (p. 116). Quant a aquest parenostre, direm que la lletra és quasi diferent del tot (respecte de l’oficial en el primer quart del segle XXI i més de quaranta anys arrere) i que hi ha signes a favor de la dona (la Mare de Déu) i de la maternitat:

“La Mare de Déu, en cadira d’or,

s’assentava,

el seu fill, al davant, li anava” (p. 116).

 

A més, hi ha un diàleg entre la mare i el fill (qui, fins i tot, li diu com serà el futur quan ell serà home).

Un segon parenostre petit (i més curt), és el “Parenostre petit (B)”, en què, com ara, podem llegir

“-D’on veniu, lo Fill de Déu?

-De la font de Sant Mateu.

-Què porteu, aquí, a la mà?

-Lo llibret del cristiià.

-Qui us l’ha donat?

-La Mare de Déu.

-Diu que hi aneu,

que ha parit lo Fill de Déu” (p. 118).

 

Per tant, apareix la font (símbol femení i, en aquest cas, lligat amb el naixement); un Fill que, potser, sap llegir (puix que la mare li ha donat el llibret, marona que podria fer el paper d’educadora i, més encara, que hauria ensenyat a llegir).

En els dos darrers versos que hem triat, el Fill davalla a la terra (al món humà), com en la Bíblia ho fa Jesucrist i, com que la mare ha infantat, la llavor ha donat el seu fruit: una maternitat reeixida.

Finalment, en “La pregària per a entrar al cel (D)”, copsem el tema dels nounats que es morien abans de ser batejats: els albats (un tema de què ma mare m’ha parlat algunes vegades). I l’amolla Jaume Rovelló (1864-1952), com ara, en dir “Posa-m’hi aquest albat, / que no té culpa, ni pecat” (p. 120).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries naturalistes, a morts i a marededéus protectores de viles

General, , , , , , , ,

Continuant amb oracions arreplegades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha una en què apareix el naturalisme en l’empelt de la dona amb l’home  i, a més, amb la família, això és, amb un món pròxim: “Passant davant el cementeri (A)”. Així, diu que “Els nostres pares vivien amb el record dels morts. El cementiri entornejava l’esglesiola i el toc de campana agombolava totes les ànimes.

‘Déu nos do bon dia i bona guia

Déu i la Verge Maria,

a jo i a la meva família’” (p. 94).

 

Aquests mots contrasten amb una frase que, com més va, més es pot llegir, per exemple, en Facebook: “Que la terra li siga lleu”. De bon principi, em paregué com una mena de por a la terra i, des que, en el 2017, comencí a consultar sobre la cultura basca, a lo maternal. I, més encara, després d’una conversa en octubre del 2018 amb un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla (en el nord de Xile), qui, un poc abans de Tots Sants, em parlava sobre una cosmovisió que capim molt en línia amb els versets. De fet, en aquell Poble, consideren que les persones som terra que camina i que, amb la mort, tornem a la Mare (a la terra) i que hi fem de guano per als qui viuen i per a l’esdevenidor…

En eixe seny, hi ha uns versos en la pregària “Passant davant del cementeri (B)”, transmesos en 1937 per Maria Sardà (nascuda en 1863):

“’Déu vos perdó, ànimes totes,

el Rei del Cel us aplegui totes.

De la terra, esteu en descans.

El dia de la meva fi,

pregueu per mi’.

 

La pregària demostra l’amor per les ànimes dels qui han finat: que res de la terra, per a elles, no sigui pena” (p. 96).

El dia que escriguí aquestes línies, el 13 de setembre del 2026, recordí uns mots que Pere Riutort posà en la seua explanació (en la versió del 2018): «¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà!  D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa (…), qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació (…); fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca (…). Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull« (p. 149), això és, de gent coneguda i de la terra i per sants del terròs: que li fessen com de mantell, malgrat que alguns haguessen viscut més de tres segles arrere (o de sis!).

També cal dir que, en “Passant el portal o el portalet”, una altra oració plasmada en l’obra de Simona Gay, en boca d’una dona nata en 1859 (Elisa Tixador), la investigadora ens diu “He conegut l’Elisa d’en Jan, quan era infant. Ella travessava el nostre hort per a anar al seu. (…) Anava a l’hort cada dia. Per a eixir de la vila, havia de passar el portal de la Paraire que vigila sempre una Mare de Déu portant l’infant. Aixecant els ulls, abans de travessar, deia

‘Déu vos guard, Verge Maria,

vós i la companyia.

Amb el fruit que vós porteu,

tot el món il·lumineu.

Il·lumineu-nos, Verge Maria.

Vos diré un Parenostre

i un Ave Maria’.

 

(…) Illa era abans reclosa entre muralles. De les portes, sols n’han restat els corrons, mes una Verge a cada portal fa el passat perdurable” (p. 96).

Per consegüent, hi ha un vincle entre el fill i la mare, copsem el tema de la maternitat i, com a curiositat, perviuen corrons (formes cilíndriques i que, per tant, no acaben en punta, sinó en pla, un tret femení) i detalls de la Mare de Déu… en terres catalanoparlants i amb la marona com a protectora de la població.

Finalment, la il·luminació esdevé en moments de més foscor del dia, un altre signe matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.