Arxiu d'etiquetes: maternitat

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:

“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).

Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.

Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).

Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).

Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, el comunalisme, l’ingrés al monestir i l’embaràs

General, , , , ,

Quant a la posició del senyor Manel respecte dels fets polítics d’aquesta època i, és clar, del segon terç del segle XIX (en què cal incloure la desamortització), captem una actitud oberta i, a més, potser lligada al diàleg. Com a mostra, en les pàgines 35 i 36, parlant sobre persones que havien format part del monestir, l’estudiós escriu “fer una defensa (…) amb una riquesa d’arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l’afer.

(…) No caigué, aquest descobriment, en sac foradat; (…) i, per això, més de quatre vegades, sos consells sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre els arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit molt a  aquella minoria [ del bàndol liberal] per a la qual ell guardava tantes simpaties.

(…) al senyor Manel, tan expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, (…) per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la (…). Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular i posem-hi punt final”.

Ja en el capítol “Tradicions i llegendes”, Jaume Ramon i Vidales comença amb el punt “Per una càrrega de llenya” i amb temes referits als boscs de Poblet: “Els boscos pertanyents al Monestir de Poblet eren immensos. (…) D’allí, eixiren els roures centenaris que, en el segle XVI, servien per a (…) els magnífics i artístics setials amb escultures, respatllers i dosserets que decoraven el cor” (p. 46), roures i alzines llegendaris, immensa riquesa forestal, “arreu fonts abundoses que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí (…).

Mes, si l’actual generació no ha sabut o, millor dit, no ha volgut, conservar aquella riquesa que, sens cap esforç, li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que, en tot temps, es mostraren molt gelosos de llurs boscos (…) amb les universitats limitànies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, d’ençà dels albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre els tals boscos” (p. 48), mots que ens porten al tema del comunalisme: el comú, la gent que habita en un indret, com a gestors dels recursos naturals i de la contrada.

Com a exemple, en les pàgines 49 i 50, trau que, un tema que hi hagué amb un home de Montblanc (vila de la comarca de la Conca de Barberà) carregat de llenya, comportà que el monestir votàs a favor “que cap montblanquí pogués, d’ara endavant, ingressar de monjo en el monestir” (p. 49).

Agregarem que el folklorista reporta sobre la repercussió que això tindria en la  figura dels fills externs o cabalers, “com en diuen a la comarca, de les cases bones de la referida vila, quasi tots foren naturals de la Guàrdia dels Prats i d’altres llocs situats a prop d’aquella.

(…) les mares es prenien la molèstia de portar llurs fills al món fora de casa per a deslliurar-los d’aquell pecat original que el monestir havia fulminat.

Així ho conta la tradició. I que deu tenir algun fonament ho demostra la circumstància d’estar molt arrelada a la vila de Montblanc i que, fins al present segle, algunes eren (…) les montblanquines que, en el darrer període de l’embaràs, se n’anaven de la vila” (p. 50).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.