Arxiu d'etiquetes: maternitat

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La Mare de Déu com a protectora del poble, com a guia i maternitat

General, , , , , , ,

Prosseguint amb oracions en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha trets matriarcalistes en “La parauleta (A)”, en nexe amb la figura de la mare i amb la maternitat: “Nostra Dama n’és tan bella / amb l’infant a la mamella” (p. 120). De manera pareguda, la Mare de Déu i el Nen apareixen en “La parauleta (B)”: “Nostra Dama n’és tan bella / amb son fill a la mamella” (p. 122), un detall que lliga amb els Pobles matriarcals.

A més, la dona és qui dóna vida a la terra, fet que ens evoca la cultura colla i la Pachamama. Així, en la pregària “La parauleta (C)”, amb uns versos de Lluïsa Sicart (nascuda en 1844), es comenta que

“Nostra Dama n’és tan bella,

rellueix com sol i terra,

resplendeix, fa florir els camps” (p. 122).

 

Per consegüent, podem veure que, catalanoparlants nascuts en la primera meitat del segle XIX o a mitjan de la centúria esmentada, encara atorgaven importància a la marona, a una religiositat matriarcalista. En eixe seny, en el “Parenostre major (A)” (p. 124), la viuda Fabre (nascuda cap a 1855) exposa un eixart entre la Verge i el Fill:

“La Mare de Déu,

en cadira d’or, s’assentava;

el seu Fillet, al davant, li anava” (p. 124).

 

Afegirem que, en la “Pregària del pastor quan allarga (A)”, la dona és qui mena l’home, qui li fa de guia. Així, ella representa la part forta i empelta amb la tradició catalana: “La Verge Maria / sigui la meva guia” (p. 132). Com a mostra de la mateixa corda, en la pregària “Anant pels camins o fent un viatge (D)”, un personatge femení, com si fos la mare acollidora, fa de sopluig del poble: “El mantell de la Verge Maria / que bon abric nos sigui” (p. 138).

Ben mirat, en la mateixa pàgina, Simona Gay indica que “Aquestes pregàries demostren la devoció als sants protectors. A cada mal, un sant portava remei. El poble confiat els demanava assistència. Si la més gran fervor i reverència era deguda al Sant Crist i a la seva mare, els sants es tractaven familiarment; eren compassius a les penes i als entrebancs d’aquest món, ells que els havien coneguts” (p. 138), unes paraules que connecten, igualment, amb comentaris de Mª Carmen Basterretxea sobre el matriarcalisme basc.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

«Parenostres petits», la maternitat, mares educadores i albats

General, , , , , ,

Una altra secció d’oracions és “Dels parenostres”, en què captem trets matriarcalistes. Així, en la introducció, Simona Gay (1898-1969), diu unes paraules molt sucoses: “El poble vol una pregària per al Fill [, Jesús], que sembla més a prop [ que el Pare, Déu], perquè ha patit pel món, i troba el ‘parenostre petit’, el ‘parenostre blanc’, el ‘parenostre de silenci’, el ‘parenostre major’ i, encara, la ‘parauleta de Déu’: el Fill és la paraula de Déu” (p. 116). Sobre aquest tractament, en els darrers anys de Pere Riutort, un dia em digué que ell, quan resava a Déu, li parlava de “Paret”, paraula que, com indica el DCVB, correspon al tractament afectuós al pare.

En l’entrada “Parenostre petit (A)”, la folklorista catalana comenta que “El primer ‘parenostre petit’ me’l deia la nostra estimada minyona de servei, la Maria Siné. La seva germana gran, Caterineta, ho deia sense canviar una paraula. És que ho havien après de la mare (…). El seu pare (…), neixit a Illa en 1830, recitava el ‘parenostre petit’, cada nit, havent sopat: ‘Anem, mainada: tothom aquí, fem la pregària’” (p. 116). Quant a aquest parenostre, direm que la lletra és quasi diferent del tot (respecte de l’oficial en el primer quart del segle XXI i més de quaranta anys arrere) i que hi ha signes a favor de la dona (la Mare de Déu) i de la maternitat:

“La Mare de Déu, en cadira d’or,

s’assentava,

el seu fill, al davant, li anava” (p. 116).

 

A més, hi ha un diàleg entre la mare i el fill (qui, fins i tot, li diu com serà el futur quan ell serà home).

Un segon parenostre petit (i més curt), és el “Parenostre petit (B)”, en què, com ara, podem llegir

“-D’on veniu, lo Fill de Déu?

-De la font de Sant Mateu.

-Què porteu, aquí, a la mà?

-Lo llibret del cristiià.

-Qui us l’ha donat?

-La Mare de Déu.

-Diu que hi aneu,

que ha parit lo Fill de Déu” (p. 118).

 

Per tant, apareix la font (símbol femení i, en aquest cas, lligat amb el naixement); un Fill que, potser, sap llegir (puix que la mare li ha donat el llibret, marona que podria fer el paper d’educadora i, més encara, que hauria ensenyat a llegir).

En els dos darrers versos que hem triat, el Fill davalla a la terra (al món humà), com en la Bíblia ho fa Jesucrist i, com que la mare ha infantat, la llavor ha donat el seu fruit: una maternitat reeixida.

Finalment, en “La pregària per a entrar al cel (D)”, copsem el tema dels nounats que es morien abans de ser batejats: els albats (un tema de què ma mare m’ha parlat algunes vegades). I l’amolla Jaume Rovelló (1864-1952), com ara, en dir “Posa-m’hi aquest albat, / que no té culpa, ni pecat” (p. 120).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pregàries naturalistes, a morts i a marededéus protectores de viles

General, , , , , , , ,

Continuant amb oracions arreplegades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, n’hi ha una en què apareix el naturalisme en l’empelt de la dona amb l’home  i, a més, amb la família, això és, amb un món pròxim: “Passant davant el cementeri (A)”. Així, diu que “Els nostres pares vivien amb el record dels morts. El cementiri entornejava l’esglesiola i el toc de campana agombolava totes les ànimes.

‘Déu nos do bon dia i bona guia

Déu i la Verge Maria,

a jo i a la meva família’” (p. 94).

 

Aquests mots contrasten amb una frase que, com més va, més es pot llegir, per exemple, en Facebook: “Que la terra li siga lleu”. De bon principi, em paregué com una mena de por a la terra i, des que, en el 2017, comencí a consultar sobre la cultura basca, a lo maternal. I, més encara, després d’una conversa en octubre del 2018 amb un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla (en el nord de Xile), qui, un poc abans de Tots Sants, em parlava sobre una cosmovisió que capim molt en línia amb els versets. De fet, en aquell Poble, consideren que les persones som terra que camina i que, amb la mort, tornem a la Mare (a la terra) i que hi fem de guano per als qui viuen i per a l’esdevenidor…

En eixe seny, hi ha uns versos en la pregària “Passant davant del cementeri (B)”, transmesos en 1937 per Maria Sardà (nascuda en 1863):

“’Déu vos perdó, ànimes totes,

el Rei del Cel us aplegui totes.

De la terra, esteu en descans.

El dia de la meva fi,

pregueu per mi’.

 

La pregària demostra l’amor per les ànimes dels qui han finat: que res de la terra, per a elles, no sigui pena” (p. 96).

El dia que escriguí aquestes línies, el 13 de setembre del 2026, recordí uns mots que Pere Riutort posà en la seua explanació (en la versió del 2018): «¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà!  D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa (…), qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació (…); fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca (…). Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull« (p. 149), això és, de gent coneguda i de la terra i per sants del terròs: que li fessen com de mantell, malgrat que alguns haguessen viscut més de tres segles arrere (o de sis!).

També cal dir que, en “Passant el portal o el portalet”, una altra oració plasmada en l’obra de Simona Gay, en boca d’una dona nata en 1859 (Elisa Tixador), la investigadora ens diu “He conegut l’Elisa d’en Jan, quan era infant. Ella travessava el nostre hort per a anar al seu. (…) Anava a l’hort cada dia. Per a eixir de la vila, havia de passar el portal de la Paraire que vigila sempre una Mare de Déu portant l’infant. Aixecant els ulls, abans de travessar, deia

‘Déu vos guard, Verge Maria,

vós i la companyia.

Amb el fruit que vós porteu,

tot el món il·lumineu.

Il·lumineu-nos, Verge Maria.

Vos diré un Parenostre

i un Ave Maria’.

 

(…) Illa era abans reclosa entre muralles. De les portes, sols n’han restat els corrons, mes una Verge a cada portal fa el passat perdurable” (p. 96).

Per consegüent, hi ha un vincle entre el fill i la mare, copsem el tema de la maternitat i, com a curiositat, perviuen corrons (formes cilíndriques i que, per tant, no acaben en punta, sinó en pla, un tret femení) i detalls de la Mare de Déu… en terres catalanoparlants i amb la marona com a protectora de la població.

Finalment, la il·luminació esdevé en moments de més foscor del dia, un altre signe matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pares emparats, de bon cor, maternals i dones que gestionen

General, , , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre sobre el Rosselló per la folklorista esmentada, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Hi havia una casa…”. En una casa on vivia un matrimoni junt amb un muntó de fills, el marit se’n va a fer llenya i troba un vell que li demana si li podria donar res.

Llavors, com que l’home és sincer i li diu com és la situació familiar, l’ancià li ho compensa: li dóna unes tovalles i, quan el pare dirà uns mots, assolirà lo que sol·licitarà. Això sí: “Ara us he d’encomanar de no mancar la missa.

Arribat a la vila, va anar a l’hostal i aquí va dir a la mestressa:

-Me’n cal anar a missa. Guardeu-me aquestes tovalles i, sobretot, no digueu pas” (p. 506) les paraules que ell li indica.

En un passatge immediat, “La mestressa va dir a l’amo: ‘En plaça de les tovalles seves, li donarem les nostres’. La missa dita, ell tornà per a prendre les tovalles. Se’n va anar a casa; aquí va dir les paraules” (p. 507) i, com en altres narracions, copsa que la dona li havia canviat les peces.

Sobre la part exposada fins ara, la dona (ací, mestressa) té un paper paregut al de la madona en Mallorca: hi ha la senyora ama (qui rep el marit) i l’amo (com en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover), però és ella qui fa les gestions amb el foraster i qui porta la casa. Altrament, el seu paper és més actiu que el de l’espòs, malgrat que, en aquest cas, ella empiula amb la tradició patriarcal (representada per la netedat i per la color blanca): “Els mainatges esperaven embadalits entorn de la taula (…). Més, ai! Les tovalles eren ben netes i sense res” (p. 507). ¿On hi hauria abundància o, almenys, aliments, sinó en la terra, no en el cel?

Això explica que “L’home, ben decebut, torna al bosc. Aquí es posa a plorar. Va aparèixer el vellet” (p. 507), qui, per a emparar la bonesa del marit, li amolla:

“-Vet aquí un bastonet. Diràs: ‘Bastonet: fes ton deure’. Quan la seva feina serà acabada, diràs: ‘Ara, prou, bastonet!’. No cal pas mancar la missa.

A l’entrada de la vila, va oir les campanes, tusta a l’hostal i va dir:

-Guardeu-me el bastó (…).

Penseu la mestressa, pensant en les tovalles” (p. 507) i, encuriosida pel bastó, li diu les paraules adients, però, com que els fot una bona palissa (a ella i al seu home), quan revingué el foraster, tots dos eren mig morts.

En acabant, el pare els diu:

“-Si em torneu les tovalles, el faré aturar.

I va tornar a casa seva, on va parar taula; i, de pa i de vi i de menester, res no va faltar per a la colla de mainatges” (p. 507).

Per consegüent, en aquest fragment final, el personatge masculí s’atansa a la família i, igualment, fa tasques que, més d’una vegada, s’han associat a la dona: per exemple, parar taula. A més, ell és qui, mercé a un provecte (que no a un personatge femení), facilita que hi haja menjar en el grup. I, més encara: el narrador vincula el marit… amb la maternitat (amb els nins), en compte de connectar el futur (els mainatges) amb la muller (mare).

En altres mots, en aquesta narració, transmesa per Françoise Bonafos (nascuda en 1880), el paper maternal va lligat tant a l’home com a la muller (al principi del relat) i, així, som ben lluny de la típica imatge (com ara, de còmics del darrer quart del segle XX en Espanya i en castellà) en què el marit roman en un sofà, mentres que la dona s’encarrega dels fills, de la cuina,… com és el cas dels germans Zipi i Zape.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones prenyades, ben considerades i fortes

General, , , , , ,

Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).

Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare” (p. 505).

Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.

Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.

-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.

El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).

Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.

Va arribar una guerra:

-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.

I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.

A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.

Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).

Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que salven, les tres generacions i bona avinença

General, , , , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en què es plasma la bonesa i, fins i tot, un paper important dels nens, és “En Pere peresós”, amb signes inicials i comuns a altres narracions. Un minyó és enviat per sa mare a fer llenya i, quan passa a pescar, “N’agafa un peix roig.

-Deixa’m la vida salva -va dir el peix- i tindràs fet lo que vulguis, tan sols dient

Per la virtut del peixet roig,

que tingui això o que tingui allò.

 

El va deixar anar” (p. 501).

Cal dir que el peix és un animal associat a la dona i que ací evoca la figura de la sirena de més d’una rondalla.

Després, el xic diu la primera orde i el peixet li ho adoba: “que sigui el fogot que em porti a mi” (p. 501), de manera que ell guanya comoditat.

Adduirem que, “Passant per la vila, hi havia una filla del rei que (…) s’estava tota trista a la finestra. Ella, veient el fogot que anava, es va posar de debò a riure; i el minyó, la veient tan bonica i riallera, va dir:

-Peixet, peixet, per la virtut del peixet roig,

fes que aquesta bonica fadrina tingui un nin

i que jo en sigui el pare.

 

I, a casa, en arribant ell, va dir a la mare:

-Poseu tovalla, pareu taula, que veureu lo que veureu” (p. 501) i ordena que hi haja de tot per a menjar (pp. 501-502). I tots dos passaren a tenir tot lo que els calia (p. 502).

“Nou mesos després, la filla del rei va tenir un infant i no sabia ella com es feia. El pare rei va fer fer una crida: que tots els homes vinguin. El nin mateix diria qui és el seu pare.

-Anem-hi! -diu en Pere.

El nin va dir:

-Aqueix és el meu pare” (p. 502).

Llavors, el xiquet, mitjançant la seua candor, ha triat el pare biològic encertat. Ara bé: el monarca, encara que no ho indique la narradora, no devia acceptar que un home de família senzilla fos el marit de la princesa i, per això, “El rei va fer posar la seva filla, en Pere i el nin en una bóta i els va llançar a la mar.

Aleshores, va dir en Pere al peix:

-Tu que has tingut el poder de me fer tenir un mainatge, ¿ens podries fer eixir d’aquí? Fes-nos treure del mal i posar-nos en un palau” (p. 502).

I així ho fa l’animalet, és a dir, el personatge feminal auxiliador de la resta de bonhomiosos.

Cal dir que, a diferència del rei, qui preferia trencar amb ells, el xicot (en Pere) s’inclina per la relació amb els altres i sol·licita al peixet que hi haja un pont d’argent “que vagi del palau del rei al meu” (p. 502).

Ben mirat, el sobirà, possiblement atret per la valor de la plata, s’atansa a la fortalesa, però, com que un temporal se li gira en contra, no té més remei que revenir al seu terreny.

Nogensmenys, el jovenet, altra vegada tria l’enllaçament: bastir un pont, però daurat. I, altra volta, el monarca s’hi acosta. Agregarem que, encara que ho assoleix, en veure un serf, demana qui hi viu.

Finalment, “Se li presenten la seva filla, en Pere i el seu petit. Quan el rei es va veure una gent de tan gran poder, els va perdonar i els va fer seguir al seu propi palau” (p. 502).

Per consegüent, la bona avinença entre la parella ha generat un fill, ambdós jóvens han mudat al seu territori (són els sobirans de la seua vida) i això explica que, quan, al capdavall, el monarca coincidesca amb el matrimoni junt amb el nen, no sols els condone: els convida a la seua fortalesa i, de pas, es crea un eixart entre les tres generacions (l’avi, els pares i el fill).

Açò, en la vida diària, esdevé, per exemple, quan un fill s’independitza dels seus pares (indistintament del passat de cada membre) i cada part accepta l’altra sense tractar de dominar-la, ans al contrari, recorrent a un empelt entre totes tres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones interessades pels fills, amb espenta i sociables

General, , , , , , , ,

Una altra narració arreplegada en l’obra esmentada amb relats del Rosselló, i en què es reflecteixen signes matriarcals, és “La cabra i els cabridets”. Així, “Hi havia una cabra que tenia tres cabridets. Un dia els va deixar per a anar a cercar a menjar i els va encomanar de no tocar la porta” (p. 499) i que, quan ella s’hi atansaria, la reconeixerien per la veu i perquè portava “llet a les tetetes” (p. 499), un eixart amb la maternitat.

A diferència d’altres versions, en aquesta, els dos cabridets més grans no són femelles, sinó mascles, i la petita (Caterineta) sí que és el cabridet més finot. És més, la mare, amb més reflexos, més forta i més sociable, se salva de manera més efectiva i recorrent a persones de confiança (un fet que no havíem vist en altres variants): “la cabra entra (…) i clava un colp de banya al llop. Els tres cans (en Quim, en Cam i en Quiquerat) corren a l’ajudar” (p. 499).

Altrament, un altre animalet (el gat) decideix no ficar-se en bucs, una novetat d’aquesta contalla: “El gat s’estava damunt la pallargueta a se pedaçar les calcetes i deia:

Ni per gra, ni per palla,

voldria ser en aquesta batalla.

 

La cabra i els tres cans van ser més forts que el llop. Veritat que la cabra va restar torta, mes s’havia emportat el nas del llop” (p. 499) i, així, ella i els col·laboradors eren vius.

Cal dir que fou contada per Caterina Siné, una dona que havia nascut en 1856 i que, com es pot veure, trau el tema de la cooperació i el d’alguns dels beneficis de tenir aliats.

En la rondalla vinent, “La cabrideta, el petit Jan i la Caterineta”, compilada per Simona Gay i transmesa per la mateixa informadora, hi ha trets pareguts. Una cabreta tenia dos fills (el petit Jan i la Caterineta) i els comenta que se’n va uns dies a Sant Jaume de Galícia “a me fer adobar la cameta” (p. 500), els deixa uns formatges i els diu que vagen alerta amb la guilla.

Més avant, quan la rabosa ja s’ha fet amb els formatges, apareix el llop i copsem els papers masculins (pobre) i els femenins (la guineu es menja quasi tot l’aliment i el pela i en gita les pells). Per consegüent, la dona és la part afortunada, mentres que l’home és qui recull les miques.

Ben mirat, ella dóna al company garses per perdius i, després, li diu la veritat: “Vas en aquella caseta, que es veu d’aquí, tustaràs i diràs amb veu fina (…).

El llop hi va anar” (p. 500).

En altres mots, ella fa de directora i ell li segueix les indicacions. Passa que els cabridets reconeixen la veu i no obrin al llop.

Agregarem que la mare (la cabra), en revenir a casa, veu que la guilla la imitava “i es van posar a fugir tots dos” (p. 501), això és, la guineu i el company.

Finalment, la marona (fent el paper d’educadora), “entrant a la caseta, va dir als cabrits que havien patit fam sense els formatges:

-Si m’haguéssiu escoltada, no vos hauria pas arribat! 

És que ja l’havien escoltada! Mes, vés a saber: sempre tenen raó les mares” (p. 501).

Com a afegitó, no havíem tractat encara cap relat amb un final com aquest i amb una moralitat de la mare cap als fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pagesos de bon cor, la sembra, la collita i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que figura en l’obra de la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La menta i la sàlvia”, arreplegada en altres fonts i, en aquest cas, transmesa per una dona que, en 1938, tenia huitanta-set anys i que devia haver nascut cap a l’any 1851: “Quan Josep i Maria fugien amb l’Infant Déu, per escapar al dolent Herodes, van ferrar el ruc a l’enrevés, per esgarriar els seus criats. Van passar per un camp on sembraven blat” (p. 492), o siga, en desembre (el mes associat a la sembra).

A continuació, Sant Josep indica al sembrador que culla el fruit del forment mitjançant una falç i un volant que hi ha a casa. “Ell, que se n’hi va i, quan torna, el blat havia florit i, granat, era a punt de segar” (p. 492).

Com copsem, el segaire s’atansa a casa (on és la dona i que, ací, empelta amb l’hivern) i, altrament, en un segon any, en revenir al camp, ja s’acosta el temps de recol·lectar els fruits.

I, com que encara hi ha bona avinença entre ambdues parts (els personatges bíblics i l’home), Sant Josep li demana:

“-Segador, bon segador: ¿no ens podríeu amagar (…), que ens volen matar el fillet?

Sota les primeres garbes, el segaire els va amagar” (p. 492).

Després, ens endinsem en un fragment diferent a la gran majoria dels d’aquesta rondalla (però en altres fonts), puix que Herodes, en compte d’enviar soldats, recorre a pagesos: “Al cap d’una estona, arriben hòmens amb forques i pals qui demanen:

-¿Seu pas vist un home i una dona que fugien amb un infant sobre un ruquet?

-Gran temps hi ha que han passat, quan jo sembravi el blat” (p. 492).

Finalment, el text trau el tema de la fidelitat i l’agraïment cap als qui, com hem vist en el relat, es posen de part dels xiquets (simbolitzats pel Nen Jesús), per la maternitat i pels bondadosos (ací, Sant Josep i la Mare de Déu):

“La sàlvia va afegir:

-Allà, d’allà lluny, la mar passen.

I la menta responia:

-Sota la gabelleta, són.

(…) Un colp que foren tots lluny, Jesús va dir:

-Menta, mentidera i traïdora: floriràs i no granaràs.

I, a la sàlvia:

-Sàlvia, Déu et salvi: floriràs i granaràs” (p. 492).

La gabelleta, en aquesta narració, és el magatzem, com si fos la cova on romandria el Nin junt amb els seus pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.