Arxiu d'etiquetes: maternitat

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:

“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).

Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.

Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).

Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).

Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, el comunalisme, l’ingrés al monestir i l’embaràs

General, , , , ,

Quant a la posició del senyor Manel respecte dels fets polítics d’aquesta època i, és clar, del segon terç del segle XIX (en què cal incloure la desamortització), captem una actitud oberta i, a més, potser lligada al diàleg. Com a mostra, en les pàgines 35 i 36, parlant sobre persones que havien format part del monestir, l’estudiós escriu “fer una defensa (…) amb una riquesa d’arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l’afer.

(…) No caigué, aquest descobriment, en sac foradat; (…) i, per això, més de quatre vegades, sos consells sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre els arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit molt a  aquella minoria [ del bàndol liberal] per a la qual ell guardava tantes simpaties.

(…) al senyor Manel, tan expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, (…) per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la (…). Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular i posem-hi punt final”.

Ja en el capítol “Tradicions i llegendes”, Jaume Ramon i Vidales comença amb el punt “Per una càrrega de llenya” i amb temes referits als boscs de Poblet: “Els boscos pertanyents al Monestir de Poblet eren immensos. (…) D’allí, eixiren els roures centenaris que, en el segle XVI, servien per a (…) els magnífics i artístics setials amb escultures, respatllers i dosserets que decoraven el cor” (p. 46), roures i alzines llegendaris, immensa riquesa forestal, “arreu fonts abundoses que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí (…).

Mes, si l’actual generació no ha sabut o, millor dit, no ha volgut, conservar aquella riquesa que, sens cap esforç, li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que, en tot temps, es mostraren molt gelosos de llurs boscos (…) amb les universitats limitànies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, d’ençà dels albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre els tals boscos” (p. 48), mots que ens porten al tema del comunalisme: el comú, la gent que habita en un indret, com a gestors dels recursos naturals i de la contrada.

Com a exemple, en les pàgines 49 i 50, trau que, un tema que hi hagué amb un home de Montblanc (vila de la comarca de la Conca de Barberà) carregat de llenya, comportà que el monestir votàs a favor “que cap montblanquí pogués, d’ara endavant, ingressar de monjo en el monestir” (p. 49).

Agregarem que el folklorista reporta sobre la repercussió que això tindria en la  figura dels fills externs o cabalers, “com en diuen a la comarca, de les cases bones de la referida vila, quasi tots foren naturals de la Guàrdia dels Prats i d’altres llocs situats a prop d’aquella.

(…) les mares es prenien la molèstia de portar llurs fills al món fora de casa per a deslliurar-los d’aquell pecat original que el monestir havia fulminat.

Així ho conta la tradició. I que deu tenir algun fonament ho demostra la circumstància d’estar molt arrelada a la vila de Montblanc i que, fins al present segle, algunes eren (…) les montblanquines que, en el darrer període de l’embaràs, se n’anaven de la vila” (p. 50).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Jaume Ramon i Vidales, bonesa i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Escrits plasmats en el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales (1846-1890).

Tot seguit, passem a l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, per la Biblioteca Popular de “L’Avenç” i que trobàrem en Internet el 14 de desembre del 2024 en l’entrada “Poblet (Ramon i Vidales) – Viquitexts (https://ca.wikisource.org/wiki/Poblet_(Ramon_i_Vidales). Primerament, direm que no és un treball de rondallística (encara que inclou contarelles i llegendes), sinó una mena de recull de la vida de l’historiador esmentat i, ben mirat, del seu sentiment de pertinença a la terra, recopilació que comença amb detalls de la seua vida i d’algunes de les seues relacions amb altres persones interessades per la cultura catalana de l’època.

Així, Jaume Ramon i Vidales havia nascut en el Vendrell (una vila catalana del Baix Penedès) i, com indica Lluís Via en el prefaci, “era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, (…) per l’entusiasme dels quals, s’ha rejovenit Catalunya i, en les quals obres, com en font inestroncable, els joves d’avui s’han assadollat d’ideals” (p. 5).

Un poc després, l’amic (qui ja ho era sis anys arrere) posa trets de la manera de ser de l’autor: “Vull que el meu homenatge a l’escriptor i a l’amic sigui breu, sigui exempt de gales retòriques i, així, em semblarà més digne d’ell, que era tot senzillesa i sinceritat. (…) sa perícia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d’investigació històrica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, on nasqué, i, en molta extensió, a l’entorn” (pp. 5-6).

Agregarem que lliga l’historiador amb Àngel Guimèrà, un escriptor, polític i autor d’obres teatrals català (1845-1924):”fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l’avui cèlebre dramaturg” (p. 6) i passa al seu vincle amb la terra: “en Jaume Ramon era, a més, un mirall de bons costums, un d’aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s’havia guanyat l’afecte dels veïns del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penedès, que el sabien un excel·lent pare i un amic de cor gran (…). Profund coneixedor de la gent de sa terra, els quals costums havia estudiat en remarcables articles (…) i exquisit glosador d’aquelles anècdotes i tradicions que millor revelen i més escaient fan la fesomia d’un poble” (p. 7).

A banda, Lluís Via afig que l’amic havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona de 1896, amb part d’aquestes “Tradicions de Poblet” i, altrament, ens informa que “Era un home modest, d’aquells que fan més adeptes amb l’exemple que amb les prèdiques. (…) en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de lògica, sempre conseqüent amb son caràcter bondadós com pocs n’hi hagi. (…) Mai va renyar-me perquè jo conreés en aquells temps, amb rutinària predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Mes el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l’esperit català que no mor mai” (p. 8).

Finalment, aquest pròleg és rematat amb una qüestió amb resposta: “¿Què els fa, als arbres i a les plantes del camp, el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?

Aquest era en Jaume Ramon” (p. 9). Per tant, hi ha un empelt ben manifest entre el folklorista i la terra, això és, amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores i comares

General, , , ,

Afegirem una altra dona emprenedora, Maria Escribá Bosch (Maria o Marieta “la Comare”[1]), a què accedírem el 20 d’octubre del 2020 per mitjà d’uns missatges que m’envià Francisco Espert Arnandis, d’Alginet (la Ribera Alta). Primerament, traurem informació que ell posà i, després, del llibre “Alginet. Anecdotari i personatges”, de José Ciscar Bosch i publicat per “Societat Cultural Alèdua”, en Alginet en el 2007. Francisco Espert escrigué “Ara et conte un poc alguna anècdota, en què es veu la manera de ser que tenia a casa i en la vida.

Era una persona amb cultura, per a ser dona de la seua època. Tenia un caràcter fort i gran poder de decisió. El meu rebesavi José María, era un home bo i, moltes vegades, un poc submís al caràcter de la dona.

Prova d’això és que el pobre home no tenia, es pot dir, cap vici, però les figues seques el tornaven carabassa. Marieta li racionava molt els diners, així que, a l’andana de casa, es va construir uns canyissos per a assecar-se les figues. Quan era temporada de figues, es recorria el terme collint-ne i les assecava.

L’any 1921 caigué el sostre de l’església. S’hagué de fer tot altra vegada. I el rector anava per les cases demanant diners per al sostre. En tocar a casa de Maria, va obrir el marit, José María:

-Diga, senyor rector.

-Mire: és que fem una col·lecta per a l’obra del sostre. Diu que ens podria donar.

José María li va dir:

-Espere, que ara vinc.

-Xe! On va? –diu [el capellà].

-A demanar-li, a la meua dona.

El rector resta estranyat. I li va dir:

-Xicot, ¿no portes, tu, els pantalons en aquesta casa?

Diu:

-Hui, no.

-Com és això?

-Perquè ens els tornem; i hui li toca, a ella.

María, de mitjan casa estant, li digué:

-José María: ¡dóna-li cinc duros!

L’home anà al caixonet i li’ls donà.

I, així, Marieta, dominanteta. Una vegada, [María] hagué d’atendre un part d’unes persones riques. Els terratinents d’un dels horts. Van anar de nit a per ella i li van dir que necessitaven que atenguera un part i que li pagarien bé. Però que havia d’anar amb els ulls tapats. Acceptà.

Li taparen els ulls i, amb el carruatge, la portaren a l’hort (‘hort’, en Alginet, és sinònim d’’alqueria’ o ‘mas’). Fins que no aplegaren a la cambra per a atendre el part, no li’ls destaparen. Una volta atés, li’ls tornaren a tapar i la tornaren a casa. Els senyorets no volien que se sabera que aquella xicota havia tingut un fill.

Moltes vegades cobrava amb pollastre o amb altres animals; fins i tot, als més pobres,no cobrava.

Per ser la comare, era la que duia a batejar tots els xiquets. Hi ha milers de fotos en què apareix portant-los a batejar.

Va ser una dona molt activa i molt volguda a la vila.

Té un carrer”.  Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En gener del 2023, accedírem a uns versos relatius a les comares: “La comare de Foios porta carota, de la randa més fina que hi ha en l’horta”. Una randa, com podem llegir en el DCVB, és un “Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o altres peces de roba”.

Sexualitat matriarcal, erotisme, maternitat i dones que gestionen

General, , , , ,

Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).

“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll no cal dir que es va calfar,  va retornar i es posa ‘Piu!’.

Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.

I el rector diu:

-Mireu: no vos agreugeu. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això està mal.

Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).

Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.

En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:

-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).

Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:

-Per molt de temps?

S’home li respon:

-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.

I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:

-Escolta! M’has de tornar es diners…!

I s’home li comenta:

-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.

Sa dona li diu:

-Home! Per què no ho tens?

-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:

 

Si plou i sa garrofa s’allarga

i sa figa vaja en bé,

es primer forat que jo tape

serà es de vosté” (p. 190).

 

Quant als versos que, al capdavall, trau el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat

General, , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.

Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:

“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!” (p.121).

Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.

El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:

-Vinc a veure.

I, quan torna cap a França, comenta:

-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.

Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.

Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.

A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?

I el marit li afig:

-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.

Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:

-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).

Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.

En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:

-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!

Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:

-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.