Arxiu d'etiquetes: maternitat

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, maternitat, pactes i balls eròtics en Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Uns altres subapartats interessants del llibre “Bruixes a la Catalunya interior” i que també tenen a veure amb altres papers de les dones en els Pobles matriarcalistes, són, com ara, a) com es pot ser bruixa, b) les festes que resulten de la introducció en el col·lectiu i c) rituals d’iniciació acompanyats de balls. Anem a pams.

Primerament, Jordi Torres i Sociats, en aquesta obra, posa que “La bruixeria hereditària passa de mares a filles” (p. 17) com també ho fan altres detalls en aquestes cultures. Ací, a més, ho relaciona amb el part (un tema amb bona acollida): “Aquesta forma de bruixeria és rebuda durant el temps de quarantena després del part. Durant aquest temps, la mare no pot abandonar sota cap motiu el nadó (…). Quan mare i fill ja han anat a la missa de purificació, el nadó ja no pot ser bruixat.

També es pot aconseguir ser bruixa fent pactes amb el dimoni” (p. 17), personatge femení. Per consegüent, hi ha un lligam entre les dues generacions i, a banda, amb la foscúria.

Quant a les festes del pas al grup de les bruixes, al meu coneixement, hi ha un fet que empiularia amb lo ancestral i amb lo tel·lúric: que la dona, per a  formar part del comú, haja de besar… la part inferior del tronc del cos humà (ací, el cul), el mateix que, en l’arbre, simbòlicament, tocaria la terra i s’endinsaria en ella. ¿Representaria la cara de la mare, però en els Pobles atàvics i, ben mirat, com un empelt mare i fill, de la mateixa manera que quan el fill ho fa a la galta…? “Després de la cerimònia, la bruixa tenia contacte carnal amb el dimoni i, des d’aquest moment, ja podia anar pel món fent les trapelleries que li venien de gust” (p. 18). És més: ell (dona) marcava els dominis i “els feia el senyal a l’anca esquerra o bé a l’espatlla” (p. 18), o siga, a la banda en nexe amb lo feminal (la del cor) i amb la part del cos que representa el passat i els avantpassats.

Tocant el tema dels rituals esmentats, en aquest llibre sobre bruixes, l’autor d’Oristà trau balls que se celebraven en indrets que copsem en altres llegendes (encara que amb noms d’altres punts geogràfics). Per exemple, en “Els rituals de la font del Bou (terme de Lluçà) (…). La bruixa que convocava la reunió amb les aspirants es concentrava sobre mateix de la font, és a dir, a la roca del Vilaró de Lluçà.

Al punt de la mitjanit, calia que totes les que volien entrar dins el món de la bruixeria estiguessin presents al bell mig (…). Aquesta cerimònia es duia a terme justament on rajava l’aigua. (…) Tot seguit, tenien contacte carnal” (p. 19).

Com podem captar, hi ha vocabulari associat a la dona: la font (de vida), reunió, roca (toca la terra, dones fortes, realisme), raig d’aigua (inici de la vida, com si fos el nounat que sorgeix durant el part) i, per descomptat, l’erotisme.

Un segon ball que exposa en aquest subapartat és el que té lloc “A la plaça Balladora (terme de Sant Bartomeu del Grau)” (p. 20). “En aquest punt, es reuneixen les bruixes del Lluçanès i Montseny tots els dissabtes de l’any. (…) les danses eren d’una gran bellesa” (p. 20) i, altrament, “organitzaven una gran orgia” (p. 20) i, com addueix el folklorista (amb lletra menuda, en aquesta pàgina), “Alguns dels qui han explicat aquestes coses diuen que això són romanços; altres ho agafen més seriosament i hi havia encara algú que comentava que, abans de la guerra, concretament, per la festa major d’Alboquers, a la plaça Balladora, els saraus que s’organitzaven ja semblaven orgies, ja que hi havia molta disbauxa i es feien grans jaços dintre les garrigues” (p. 20), és a dir, com llits en què, com podem pensar, si més no, hi hauria relació entre hòmens i dones i, potser, més.

Sobre aquest darrer detall, direm que el 6 de juny del 2025 férem una qüestió sobre el tema de les bruixes i àvies i mares nascudes abans de 1920. Doncs bé: una dona a qui enviàrem una foto en nexe amb la plaça Balladora i amb la lletra petita que hem plasmat, ens respongué amb un símbol: una cara amb les celles alçades, possiblement, pel tema tractat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella i la Mare que salva la dona i el Poble

General, , ,

Continuant amb la composició “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, publicada en 1918, l’autor, com si parlàs a Nostra Senyora, li comenta sobre l’ànim de sa mare:

“Sí, la nit cau. I és l’ombra del martiri

Que enmig de la gaubança la corpuny

No la veis? Llagrimeja com el ciri

Ella m’ha dit: ‘per més que el pit m’hi tiri

             Potser venir-hi

Més no podré: és tan aspriu, tan lluny…’”.

 

Posteriorment, li demana ajuda, que la Mare de Déu faça costat a la mareta, que no la deixe caure, sinó que l’agafe de la mà com la dona que ho fa amb la seua filla de pocs anys i, a més, que el poeta i sa mare puguen anar al santuari i fruir la vida:

“Doncs, ajudau-li; vostra mà la duga,

Com àngel dels promesos a David:

Feu que no plor, com degotis d’espluga[1];

Feu que no plor, dins l’ombra malastruga[2];

                Feu que amb mi puga

Per bon camí tornar, amb goig complit”.

 

 

Al cap i a la fi, com diu l’escriptor a la Mare de Déu, no vol ser orfe de pare i de mare:

“Si sens ella tornàs, me semblaria

Venir amb dos cadàvers a damunt

Trist Isaac del Moria per la via,

Ja em basta el de mon pare, que al cel sia,

                 Basta’m, ¡oh pia!

Per a assolar-me l’enyorat difunt!”.

 

 

Altrament, plasma uns versos amb què tracta de fer reviscolar l’ànim maternal i com si, a banda, amb una revifalla, també els menàs al lector del poema:

“Inspireu a tothom volença altiva

¡Feu que s’arbore el cor de la Ciutat!

I, puix que el cor allà on apuntà arriba,

Que el camí sia un fet: la roca aspriva

                 Mai és tan viva

Com la fe d’una ardenta voluntat”.

 

 

Tot seguit, la Verge del Puig de Sant Salvador fa el paper de mare del Poble i serà ella qui el salvarà. Així, en mots de Bartomeu Barceló i Torrelló,

“Digau a tots: ‘Veniu cap a l’altura.

Veniu i el Puig vos sia Salvador.

-Quina és la barca neta de sutzura?-

Pugeu a rebaixar-vos en llum pura

                I, ¡oh, fermosura!

De terra, mar i cel, sumau l’aimor!’”.

 

Com podem capir, la llum també va unida amb la foscor i, igualment, s’uneixen la terra i la mar (simbolisme femení) i el cel (símbol masculí) i predomina lo realista i lo feminal.

Finalment, veiem que la Mare de Déu és tractada com una Moreneta (el color negre i el bru d’aquestes marededéus van associades a la saviesa de la vellesa) que fa de guia al poeta i que l’empiula junt amb dos trets presents en molts poemes matriarcalistes: l’aigua (la mar) i lo tel·lúric (la terra). No debades, li diu

“I ara, la moreneta Estrella mia,

Moreneta del Puig, adéu, adéu.

Vos passetjà en triomf ma fantasia

Pels mars i terra enllà. Doncs, feu que un dia

            Esta elegia

Himne se torne de triomfant romeu!

                                     BARTOMEU BARCELÓ

1918”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Cova.

[2] Malaurada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella, la gratitud i el diàleg entre la dona i la Mare

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, del poeta mallorquí Bartomeu Barceló i Tortella i publicada en 1918, mare i fill fan camí cap a Nostra Senyora:

“¡Ales ella em donà d’humil poeta

I ales d’arcàngel li daria jo!

Vella d’aital faisó les creus l’han feta

Que m’evoca a l’antiga Capelleta,

                I, ¡ai! la ‘gaveta’.

Perquè li caven els retrucs del cor”.

 

 

És a dir: la mare ha emparat i ha encoratjat el fill quan ell s’ha dedicat a la poesia; i ara, com a agraïment a la mareta, l’escriptor no l’abandona, sinó que l’acompanya allà on va ella.

En els versos posteriors, l’autor mena el missatge a Nostra Senyora, a qui diu que, en els pitjors moments i tot, Ella és la Mare de la dona i que li fa de sopluig:

“¡Ah, Verge! Com vos mira… Sou, per a ella,

Vida i encís que informa el seu anhel,

Vibrant, com plena d’ales d’una estrella,

Sembla vos torra el foc de sa parpella,

                ¡Vos troba bella!

Com a nit bruna qui floreix l’estel”.

 

Així, copsem que la mare de l’escriptor enllaça amb la Mare de Déu, perquè això també fa que la seua vida tinga seny (li dóna ales, la troba garrida i, ben mirat, aquest nexe predomina en la foscor de la nit, associat a la bellesa).

Tot seguit, Bartomeu Barceló i Tortella reflecteix un diàleg entre la Regina i la dona i exposa detalls de la personalitat de sa mare (com ara, la senzillesa i la garridesa) junt amb 1) el paper maternal que han fet ambdues i 2) el fet que la vida (el fill ara prou dedicat al gai saber) ha sorgit de la terra (ací, de Nostra Senyora) i 3) ja és adult, mentres que ella s’acosta cap a l’ocàs (és a dir, simbòlicament, viu en la tardor):

“¿Se us ha oblidada ja de la fatiga?

Resa, talment creàs l’oració.

Té l’aire humil de la dorada espiga

I és sublim com el cim. Amb veu amiga,

                Perquè vos diga:

‘Vós, Vós me l’heu tornat el meu fillol!’.

 

‘El vostre, sempre, és el mateix, Senyora;

Però el meu s’és fet gran. ¡Si fos petit!

Recordau? Com a una hòstia encantadora,

L’enlairava i sentia’m voladora

             Cap a l’Aurora…!

I avui… el temps m’alloma[1]i cau la nit’”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Trencar (o cruixir) els lloms.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els hòmens i les dones en la maternitat i la criança dels néts

General, , , , ,

Una altra composició en què copsem el tema maternal i que trobàrem el 5 de febrer del 2025, és “Cançó per a una filla” (https://poeteca.cat/ca/poema/712), de Josep Ma. Llompart (Palma, 1925-1993), la qual figura en la web “Poeteca” i que evoca l’acte d’adormir la nena:

“Non, non,

vine, vine son.

 

Ai la meva filla

sola en l’alta nit,

dimonis jugaven

a ditperadit”.

 

 

Com podem veure, l’escriptor trau el tema de la son i la lliga amb la nit, amb el dimoni (u dels trets femenins) i, igualment, amb el típic joc amb què l’adult (ací, un home) facilita el bon dormir de la nina.

Altrament, ell li aporta esperança i s’acosta a la xiqueta. Així, el pare també exerceix un paper que, en la cultura matriarcalista, és ben considerat: fer de mare. No debades, exposa

“Ai la meva filla,

òrfena de son,

ton pare et cerca

per un raig de sol”

 

 

Tot seguit, i, encara que el tema de la sang podria empiular amb el de la primera menstruació, com que es tracta d’una xiqueta de pocs anyets, el vinculem amb el fet que la nena pogués haver-se fet una ferida:

“Ton pare et cercava

pel crit de la sang,

es dreçaven totes

les ones del mar”.

 

 

Aleshores, el poeta amansirà els plors de la filla (les ones marines) i, de pas, enllaça la xiqueta amb una bona dormició (i, ben mirat, ella ho fa com qui somia amb els angelets, ací, simbolitzats per les colomes):

“Ai la meva filla,

soledat del bres.

Colomes volaven

camí del no-res.

 

Non, non,

vine, vine, son”.

 

Un altre poema que hem triat per al tema de la maternitat en nexe amb el matriarcalisme és “A la meva filla Joana” (https://www.ameliallull.com/poemes/a-la-meva-filla-joana), escrit per Amèlia Llull en la web “Amèlia Llull”, a què accedírem el 5 de febrer del 2025. Diu així:

“Sa mare li deia sempre
a na Joana de petita:

‘Te duré a ses vermelletes
perquè no ets bona nina
on com dimonió tendràs
dret a llit, taula i cadira’”.

 

Per tant, podem veure el fer bondat, present en l’educació als xiquets i, a més, en què el diable connecta amb punts claus de la vida diària: 1) el llit on es dorm, 2) la taula on es fa vida social i familiar i 3) la cadira (lloc de trobada i, fins i tot, de raonar amb altres persones. Cal dir que el dimoni és un personatge femení i, per això, com ara, hi ha la dita “On hi ha pèl, hi ha alegria”…, àdhuc, referit a ell.

En canvi, en la segona composició, la mare envia un missatge més positiu a la filla, com si la dona fes un paper més aïna semblant al d’una àvia: de transmissora de la cultura tradicional. Això explica que li diga que

“Tota vida té present
alguns records que no oblida…
Cap al tard el vermell cel
et dirà el que no sabies…
El punt on les paraules són
coverbos… de mare a filla”.

 

Per consegüent, així com, en el primer poema d’aquesta entrada, la dona fa de mare, en el segon, ella té el paper de dona madura (en la tardor de la vida, una època femenina), un moment personal en què, potser la filla tinga el primer nét de la padrina i ella encara li faça de mareta.

¿És, en els darrers dos versos, on la dona més gran fa de mestra a la filla davant una possible qüestió de la dona que ara ja és mare, sobre què li podria dir al nounat o al xiquet de pocs mesos o un poc més grandet? No ho descartem, ja que, com he conegut, això torna a tenir lloc quan sorgeix un tema nou per a la mareta jove: l’educació amb el petit, la qual inclou aquests coverbos (coses gracioses), fins i tot, durant la criança.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat i el realisme a mitjan segle XIX

General, , ,

Un altre poema en què figura el tema de la maternitat, a més, junt amb el de la llengua vernacla (simbolitzada per la filla, això és, per l’esdevenidor) i que capírem en la web “Poeteca”, és “Cançó” (https://poeteca.cat/ca/poema/4859), del valencià Tomás Villarroya Sanz (1812-1856), u dels impulsors del català genuí en aquell temps. Així, diu:

“I

Àngel que Déu, per mon conhort, envia,

cel visió de mos ensòmits d’or,

imatge d’il·lusions i poesia

     delícia del meu cor”.

 

Per tant, apareix un tret matriarcalista: el pas del cel a la terra, a la dona, a la mare natura.

A aquesta mare, mitjançant la figura dels ancestres i, més avant, d’una xiqueta, és a qui l’escriptor valencià mena els versos amb el tema idiomàtic i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra:

“En ta llaor, desplegaré jo els llavis

i una cançó diré, filla del cel,

en l’oblidada llengua de mos avis

     més dolça que la mel.

 

A cas, lo meu cantar ja t’importuna,

cent voltes ta alabança m’has oït,

i cent també la misteriosa lluna

     en la callada nit”.

 

 

Una nit que podria representar la foscor oficial a què la llengua catalana ha estat sotmesa jurídicament i eclesiàsticament, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta i de l’arribada de bisbes castellanoparlants al Regne de València.

Ara bé: com que ell se l’estima, ho plasma en els versos vinents:

“Cobert lo front de puritat i glòria

lo meu esperit te mira en tot instant,

ompli ton nom a soles ma memòria,

     ta inspiració mon cant”.

 

O siga que Tomás Villarroya mira lo maternal, lo autòcton, no hi gira l’esquena. No debades, tot seguit, empiula amb la xiqueta (símbol de l’esper):

“Xiqueta delicada,

recorde jo que et viu

allà en l’edat dorada,

com tórtora en lo riu,

com rosa no esclatada.

 

Plaer tan pur tinguí

mirant-te, verge meua,

que sens voler plorí;

i ma ànima amb la teua

per sempre es confundí”.

 

Per consegüent, l’home connecta amb el futur (ací, la nena) i, de pas, amb una banda de lo maternal, ja que ella forma part de la terra i hi és lligada com l’obrera fadrina a l’obrera casada (o semblants) en festes matriarcalistes.

Després, l’esmentat escriptor reflecteix el paper predominant de lo feminal i de lo matriarcal (detall que enllaça amb l’obagor):

“Degué lo teu encant

robar la llum al dia,

puix veia ton semblant

encara una hora havia

sens tindre’t ja davant”.

 

 

Adduirem que els versos que posarem ací, ens evoquen un detall de què reportava el folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) sobre la pèrdua de la presència de la llengua vernacla en oracions religioses i ens fan pensar que era major que en l’època de Tomás Villarroya (1812-1856):

“Amb més sonora veu,

entone una cançó:

més tendra és ma oració

quan alce de matí lo front a Déu.

 

Té el sol altre lluir

lo cel mire més blau,

per tu lo viure em plau,

i dolç és lo content, dolç lo sospir”.

 

Cal remarcar la manifestació de la dolçor, com en moltes cultures matriarcalistes.

Finalment, l’àngel empelta amb Déu i, tocant a la mare, ella ho fa amb el nen. I, com que el xiquet té a veure amb lo palpable, captem un autor realista i en pro de la figura de la mareta:

“I adore ton encant

amb lo sublim amor

que l’àngel té al Senyor,

que té la mare a son darrer infant.

 

IV

Que goig és l’existir,

mirar tos ulls i respirar ta aroma!

A on fon lo meu patir?

A on l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,

radiant el sol per l’orient assoma

desfent la boira i gel,

i queda clar lo cel”.

 

Un cel que no és cap signe de triomf masculí, sinó de l’esperança que va unida a la dona: el xiquet que ella duu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,

“l’au cerca un cau dins la roca

perquè cada arbre es doblega

des del cimal a la soca.

 

Dins del mas, a l’esconat,

la gent resa contristada;

els homes en un costat,

el cap nu, la veu pausada.

 

Al llur enfront les mullers

els infantons fent dormir,

acoten la faç al bres

per no veure el llamp lluir”.

 

O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.

Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.

Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:

“-Ai dels que no tornaran!

ai dels qui han de venir!”.

 

En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:

“’-Què volíeu l’hereu?’.

‘-A captar la guineu

jo passava, pubilla’.

‘-Sempre aquí fou la paga millor

           i el bon vi del racó

          per l’ardit caçador

         que fa guerra a la guilla”.

 

Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.

Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:

“que en eix pobre maset

fora el ranci groguet

no hi ha res que s’ho valga”.

 

Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,

          no en serà que millor,

          poncelleta d’amor,

          pubilleta galana…’.

‘-Així solen parlar els fadrins

        eixerits i coquins,

        tant si són de Campins

        com si són de la Plana’.

‘-Ai, bonica i xamosa Sió!

       la del peu petitó,

       la del prim cossetó,

       la del bell gentil aire;

foll de mi! Si ton pare ho volgués

          ans que Pasqua vingués

          fóra jo ton promès,

          fóra jo ton rondaire” (p. 88).

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare, les arrels i la natura

General, , , , , ,

Reprenent el tema del sentiment de pertinença a la terra, en la composició “Els dies clars”, de la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), es plasma en la secció VI, en què la jove torna a la seua terra (ací, simbolitzada pel Montseny i rodalies), com si esdevingués en l’inici de la primavera:

“Ja un punt blanqueja a l’horitzó;

no és clar de lluna ni de dia,

és clar més bé de paradís,

somrís de Déu que ens aida a viure;

canteu moixons, preludieu

la sempre bella simfonia”.

 

En l’estrofa següent, passa a la natura: la carena, el serrat, el prat, la vall, el torrent… Després, trau personatges molt presents en les llegendes catalanes, per exemple, la goja (fada) i la dona d’aigua junt amb ella, com si fos el començament del dia (ací, el poncim, això és, la cua d’una fruita):

“Tantost se mostra com se fon;

serà una goja o dona d’aigua?

no es una dona d’aigua, no,

ni goja, ni visió, ni fada;

és la pastora del Montseny,

Na Marió, poncim de l’alba”.

 

Afegirem que altra vegada apareix la connexió entre la pastora (molt catalana) i lo terrenal (fauna, flora, muntanyes…):

“Entre la brosta va trescant

lleu com alada papallona;

quan toca al cim de Puigflairós

de genollons la terra adora:

‘-Salut Montseny! T’he retrobat;

primer que redeixar-te, morta!

 

¡Malhaja el dia malastruc

que de ton si van arrencar-me;

malhaja l’hora que petgí

el fanguisser de la vilassa;

tu sol ets bell, tu sol ets gran

i en tes entranyes jau ma mare!—‘”.

 

Com capim, i en més d’una llegenda, hi ha un vincle entre la part interior de la muntanya i la dona (tret que ens evoca el nexe entre la cova i la mare). A banda, ella torna al Montseny i voltants com qui decideix passar a viure-hi i abraçar la mare, la persona que, de xiqueta, més temps compartia amb ella i símbol de les arrels catalanes de l’autora i de la jove.

A continuació, la fadrina es lleva, s’adreça (es quitlla) i, més avant, fa via cap al mas:

“Llavors es quitlla a la vessant;

clotada enllà son mas albira (…).

L’ha pressentida el bestiar;

el ramader ja li contesta

amb un udol llarg, expressiu…

xais, vedellets i sagalletes,

rostos amunt s’escapen tots,

rostos avall, volant, baixa ella”.

 

És a dir: primerament, va terreny amunt (els rosts) i, en acabant, amb la situació més al seu favor i, simbòlicament, cap a la mare (representada per lo tel·lúric, de la mateixa manera que el forment ho fa cap al cel i el raïm creix cap a la terra i enllaça amb lo femení i amb una de les estacions més fosques).

“Sobre sa testa el davantal

fent voleiar, color de grana,

no la detura el foll torrent

ni el pedruscall[1] ni la brossalla,

fins que topant-se amb el ramat

tots panteixant, en sec, se paren”

 

i, així, la tenen com a cap del ramat i ells figuren com els fills que es troben amb la mare.

Finalment, Agnès Armengol i Altayó exposa que ella acarona els animalets, els quals,

“Suggestionats, mansois, contents,

son faldellí flairant l’enrotllen;

Ella a quiscun amanyagant

roda el cap ple de guindes dolces

i el sol ixent, cofoi, se’n riu

entant que els xais la descoronen”.

 

I, per consegüent, ella fa de cap de colla i com una mare amb bona lliga amb els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: [1] Cudol.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius

General, , , , ,

Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu

“Nasqué, pot dir-se, de la mort,

del gran Montseny en les altures;

trobà per bres un rústec jaç,

per cobricel la roca pura;

si no rebé un sol bes matern

ja la besava un raig de lluna.

 

Dels xais novells el dolç belar

fou la cançó que l’adormia;

per mainader tingué un mastí,

una cabreta fou sa dida,

el peuet nu son joguinell,

la soledat sa companyia” (pp. 15-16).

 

Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.

Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.

En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).

Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra, la mare que acull bé la criança.

O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals, és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.

Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.

És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,

“Al fosc recer del negre escon

en sent l’hivern l’arraconaren

(…) quan era lassa de plorar

els rulls del fum l’aconsolaven”.

 

I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,

“Esdevingué, per fi, el bell temps

i alçant-se un jorn, la petitona,

ranet de mur i a tomballons,

per cop primer va eixir a fora:

¡quina rialla que esclafí

signant al sol, la molt xamosa!”.

 

 

Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.

En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:

“i la cabreta des del prat

fitava els ulls en la petita” (p. 17).

 

En nexe amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat ben gran i ho serà”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)