Arxiu d'etiquetes: “Lo Rondallaire” (obra de Francesc de S. Maspons i Labrós)

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI

General, ,

 

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI.

El 9 de febrer del 2023, durant una conversa que tinguí amb ma mare, eixí el tema dels xiquets que, per exemple, amb uns huit (o nou) anys, tracten de forçar les amistats de les xiquetes perquè, com pot passar a eixa edat, tinguen les primeres núvies. Li comentí que l’actitud d’eixos xiquets va en línia amb una frase molt castellana, “La maté porque era mía”, detall que desaprove, que no apareix en moltíssimes rondalles anteriors a 1930, ni en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920. Quant al fet de tenir nuvieta, li diguí que jo, als huit anys, jo en tenia una.

Tot seguit, li vaig afegir que això, en el primer quart del segle XXI, tenia una relació directa amb la introducció del castellà i, sobretot, de la cultura castellana: en la manera de viure, de pensar, d’actuar i de respondre. Així, a major penetració, més menyspreu cap a la terra, cap a la dona i cap a tot lo que té a veure amb el matriarcalisme: es pot ser obert i estimar la terra on es viu (i la dels ancestres) i els valors matriarcals transmesos de generació en generació. I, com més cap arrere, més tolerància entre hòmens i dones, si més no, entre catalanoparlants.

Cal dir que, com diguí a ma mare, això no és d’estranyar, tenint present que, cada vegada més, des dels polítics valencians que ocupen els principals alts càrrecs…, fins a l’Església valenciana, no estan precisament per la llengua, ni per promocionar la cultura matriarcal inserida en la tradició dels catalanoparlants que no han girat l’esquena a la terra, ni als valors matriarcals.

També li vaig adduir que escrits plasmats per Francesc de S. Maspons i Labrós (en els anys setanta del segle XIX), per l’Arxiduc Lluís-Salvador junt amb Antoni Ma. Penya (en els anys noranta del segle XIX), rondalles reflectides per Sara Llorens (a primeries del segle XX) relats recollits per Pasqual Scanu (de l’Alguer) i, igualment, molts comentaris que ens havien fet sobre àvies i mares catalanoparlants nascudes abans de 1920 (o, àdhuc, en els anys setanta o huitanta del segle XIX, com ho havien fet les seues àvies), ens permeten copsar unes relacions millors i més igualitàries entre hòmens i dones. Això sí, sense que siga cosa de caure en allò de “Cualquier tiempo pasado fue mejor” (en la nostàlgia), ni de lo de “Con [ el general] Franco, se vivía mejor” (en una mena de rebuig a lo que no siga mà dura, ni rectitud ).

A més, eixes característiques eren molt semblants, per exemple, a les escrites per Anna Boyé (en la seua web “Matriarcados”) sobre cultures de llocs ben diferents de la Terra però amb molts punts en comú amb la nostra, de què el 9 de febrer del 2023 llegírem unes quantes que tenien a veure amb Amèrica del Sud i amb Amèrica Central. També comentí a ma mare que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, si bé elles manaven (com en la cultura colla), també és veritat que les dones tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc.. I que ells, igualment, els hi tractaven, i els altres grups esmentats i tot.

Ma mare i jo estàvem d’acord en  això i, àdhuc, m’afegí que la desigualtat (en les relacions) era major en les ciutats i que, com em digué el 23 de desembre del 2021, un home molt coneixedor del Poble colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, fet que, de pas, comporta el de la dona: no és un drap, ni ella desconsidera el marit ni lo masculí, ni lo femení. 

En eixe sentit, comentarem que, en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors, hi ha unes quantes rondalles en què figura el bou, un animal que Angie Simonis (en la seua tesi, del 2013) vincula amb la dona i que, en el matriarcalisme, ho fa amb el fill. El relat que hem triat, “La Roca Cavallera”, contat per Jaume Coberó Coberó, diu així:

“Ran el camí ral de Torà a Biosca, que passa per la part baixa de la costa de l’Aguda, a mitja hora de camí de Torà, es troba certa roca de formació singular que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera.

La llegenda ens diu que un desconegut cavaller, en veure’s perseguit i atrapat pels seus enemics, en temps de guerra, amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata amb joies valuoses.

Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc, a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que, algun sortós, algun dia l’ensopegui” (p. 423).

Com veiem, la roca toca terra, té a veure amb la dona, amb lo matriarcal. A banda, el cavaller, si bé amaga el tresor (podríem vincular-ho amb la paràbola dels talents, la qual, en paraules de Pere Riutort, simbolitza l’autoestima), ho fa dins d’una pell. La pell està relacionada amb com és una persona: tenir bona pell, ser dur de pell, Barrabàs, etc.. Però ací, ho fa de manera positiva: amb el bou.

Quant al bou, en “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, llegim que, part dels intel·lectuals de la cultura castellana, ha vinculat el bou amb la dona i el torero amb l’home. Doncs bé, l’estudiós de la cultura basca, comenta “Sabem que, en Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o el fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó una cosa pròpia de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat, fecunditat i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

A més, afegirem que el bou porta dues banyes i que la forma que tenen va en línia amb la lluna (en vincle amb la nit i amb lo matriarcal). Un bou que està relacionat amb la pell i que, igualment, porta una bossa plena de monedes d’or (sol) i d’argent (lluna) junt amb joies valuoses (tres trets que tenen a veure amb la dona molt valorada), representaria el fill que, per mitjà de la pell, encara està en contacte amb la mare (la recorda) i, així, amb la Mare Terra, on es troba la fertilitat.

Finalment, com que ningú no ha aconseguit emportar-se aquella bossa amb pell de bou, la llengua i la cultura matriarcals vinculades amb la llengua catalana perviuen entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La Nostra Senyora fa costat els pagesos, promou la bonesa i afavoreix la fertilitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, quan el rei Herodes ordena la matança dels nens petits, Sant Josep, la Nostra Senyora i el Nen Jesús emprengueren camí, “fins que, quasi ja, els soldats del rei els assolien. Precisament fou quan se’ls esdevenia passar prop d’un home que sembrava i la Santa Verge (…) li diu:

-Home, el bon home, ¿què és lo que feu en aqueix camp?

I el pagès que li respon:

-Mare, la bona mare: sembro.

-Doncs aneu a casa vostra, colliu el volant i veniu a segar-ne.

-¿Com pot ser això?

L’home n’era tot admirat i no hi volia creure, mes la Verge l’hi tornà a dir i ell, amb la fe al cor, se n’anà a casa seva i, quan tornà amb l’eina segadora, el blat ja era crescut i grog, que dava goig de veure” (p. 158). Com veiem, la dona tracta bé el pagès (el considera bon home) i el llaurador també hi tracta la dona (ací, la Mare de Déu). A més, la dona proposa (simbòlicament i tot) al pagés i ell hi confia: se’n va a sa casa (en hivern, quan fa més fred) i torna al camp… en juny.

Cal dir que, en aquest apartat, l’acció té lloc en desembre, el mes associat a la sembra del forment (motiu pel qual llegim la paraula “volant”, un tipus de corbella o de falç), moment en què es colga la llavor (en la terra) amb l’esperança que, en la joventut (en juny, quan es considera que sol començar la collita del blat i en què s’inicia l’estiu), done els seus fruits.

I, com que el llaurador ha confiat en la dona i, igualment, ha seguit les seues órdens, la llavor ha reeixit: crescut i groguenc, a  més de ser-ho de qualitat.

En l’apartat següent, podem copsar una diferència entre els catalans i els castellans: “A tot això, els soldats ja arribaven i l’home, sega que segaràs, prompte tingué feta una garbera, sota de la qual s’hi amagaren de seguida el Bon Jesús amb Josep i Maria.

-Segador, mal segador, ¿hauríeu vist passar per aquí un home amb una dona i un noiet que fugien?

I diu el pagès:

-Sí que els vaig veure passar, mes era quan sembrava aquest blat que ara sego” (p. 158). I, així, l’home, amb lo collit, facilita que Maria, Josep i el Bon Jesús no estiguen al descobert dels soldats. Podem pensar que la dona (la Nostra Senyora) és qui ha portat els plans entre el marit, el fill i ella. A banda, com veiem, la Mare de Déu està vinculada amb el camp (com també ho feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920). I, en canvi, els soldats (així com ho fan en la cultura castellana, molt relacionada amb l’ideal del conquistador, a diferència de la nostra, que ho fa molt amb la jardineria i amb la pagesia) no estan tant per la terra.

Cal dir que la paraula “garbera”, a més de fer referència a un munt de feix d’espigues tallades, també té el significat de “gran quantitat” (per exemple, quan diem que “Hi havia una garbera de gent”). Per consegüent, la dona (la Mare de Déu), no sols marca les directrius i facilita la fertilitat al pagés. I, com que el llaurador és un home de bon cor, diu als soldats “que havia vist passar a qui cercaven, quan sembrava aquell blat que, llavors, segava” (p. 159). Per això, els militars “no tingueren altre recurs que entornar-se’n, puix, d’allò, ja devia fer una pila de mesos” (p. 159). Afegirem que, en la rondalla “El soldat i els llops”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, del Pallars, també hi ha uns soldats, els quals no passen en temps de sembra (quan neva molt) sinó en la primavera (en abril).

Finalment, una mata de menta volgué avisar els soldats i, després, un gaig, d’on eren la Nostra Senyora, Sant Josep i el Nen Jesús, però els militars eren massa lluny. Arran d’això, Déu castigà la mata de menta i el gaig com fa “al malparlador i als que el seu cor tenen sempre ple de maldat i enveja” (p. 159). En canvi, Déu i la Mare de Déu feren costat el pagés, per la seua bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que proposen i molt obertes

General, , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que donen vida, que conhorten i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. Així, més enllà de la part inicial, que podríem relacionar amb el tema de la sexualitat i del paper positiu de la figura del capellà (qui fa de psicòleg), el pare d’una jove vol casar-se amb la filla, i ella “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare.

Llavors, el confés la conhorta dient-li:

“-Demana-li, doncs, una gàbia d’or a on tu càpigues i, quan la tingues, t’hi tanques dintre.

I, per últim do, la noia demanà al seu pare la gàbia d’or, a on ella pogués estar.

El pare obre les entranyes de la terra i, a grapats, n’arrenca l’or, perquè la netegessin i, cent hòmens com gegants, (…) fan la gàbia, que era tota closa com una capsa, si no és al dalt, a on hi havia un forat per respirar-hi. I la portà a la filla” (p. 146), qui li comenta:

“-Cel i terra, per tu, són mogudes” (p. 146).

Com veiem, el capellà, potser perquè considera que l’afany de riquesa mou el pare, proposa a la jove que la gàbia siga d’or, un color vinculat amb l’home i amb el sol. A més, com en una cultura patriarcal, el parent, no sols obri les entranyes de la figura de la mare (i, a banda, de la Mare Terra), sinó que tracta de depurar-la de tot lo que hi ha… I, com a tercer tret en línia amb lo patriarcal, només atorga un petit espai de respir a la noia (lo que Pere Riutort em deia “Una finestreta en la cambra de gas, en què som des de les Germanies”). I, ¿on és l’obertura? En la banda superior, la que mira cap al cel, i no, com ara, en un costat, ni en la inferior (la que ho faria cap a la terra). Quant a les paraules de la filla, podríem relacionar-les amb l’actitud maquiavèl·lica del pare.

No obstant això, la dona, gràcies al seu enginy, “així que la veu, s’hi tanca i comana als seus criats que se l’emmenessin en lloc a on en fos segura, els quals n’agafen la capsa i la porten pel món fins trobar-ne terra a on deixar-la” (p. 146). En aquest passatge, captem que la dona té habilitat per a decidir, que compta amb la fidelitat dels seus servidors i que accepten no deixar-la caure i, a més, portar-la a terres més segures.

En aplegar a la terra nova, “un dia, passant per un reialme, en veieren a tothom ple de tristesa i els demanaren els la fessen mercè de dir-los-hi la causa d’ella. A lo qual, van respondre que era que el fill del rei n’era trist tant temps feia, que res l’aconsolava” (p. 146). Aquestes línies plasmen dos trets importants en la vida diària i, igualment, en un govern, en una casa, en una nació, en un Estat, etc.. Per exemple, 1) posar-se en la pell de l’altre, no girar l’esquena als qui pateixen o bé passen per un mal moment, no fer-los fora ni tractar de tombar-los i 2) que, d’acord amb la política (i amb l’actitud) de qui els encapçala, sol ser la dels vassalls.

En eixe sentit, afegiré que una vegada comentí a Pere Riutort (un home molt interessat per la política com també ho fou sa mare), que em feia l’efecte que la manera de ser d’un polític influïa molt en la dels qui votaven la llista en què ell figurava com a número u. I em va dir que, per descomptat.

Ara bé, tot seguit, els criats venen la capsa en què era la noia. Però la xica, “a la nit, quan el príncep dormia, (…) obre la capsa, en surt, d’ella, i, anant-se’n dretament al llit del príncep, n’escriu damunt de sa mà esquerra. I se’n torna a tancar” (p. 146). Més avant, fa un acte semblant, però en la mà dreta. Com veiem, ha començat per la mà esquerrana, la que té a veure amb lo matriarcal, amb la dona.

Igualment, el príncep, “la nit següent deslliberà de vetllar-ne, si bé mostrant que se’n dormia i, quan fou a mitjanit, veié eixir-ne, de la capsa, tan gentil donzella (…). I s’adreçà i, amb cortesia, com a cavaller pertoca, li demanà digués com era allí en la capsa i qui era. I ella li contà, salvant sempre l’honor del seu pare, com n’era tinguda de fugir de sa terra pel mal fat d’uns amors lascius i deshonestos.

I li plagué al príncep la resposta i se n’agradà, de la noia, que mai més no se’l va veure trist. I tothom n’era content i manà que, d’aquell dia en avant, fossen entrades dues racions en sa cambra” (p. 147). 

A continuació, el príncep ha d’anar a una guerra i “li féu present d’un anell per mostra de recordança (…), puix que li anava a ell la vida” (p. 147).

Nogensmenys, els criats i els patges agafen la dona i la capsa, venen la capsa (perquè “era lo que tothom volia i, la persona, en res adineraven, despullaren de sos vestits a la noia, la llançaren a una bardissa”, com llegim en la pàgina 147) i fugen a terres llunyanes.

Finalment, un pastor troba la jove, el rei i el príncep (trist) s’interessen per recuperar-la: “el seu pare ordenà fer veus de pública crida, oferint tota riquesa a qui trobés manera de tornar l’alegria al príncep” (p. 148). Adduirem que els pastors tenien la jove com que estava folla i, aleshores, ella fa via cap al palau i, quan el príncep era quasi mort i ella li mostra l’anell, “així que el veu el jove, cobra esperit i vida i, ple de joia, la pren, a ella, als seus braços” (p. 148).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, gràcies a Víctor Ferrer, pel report que hui m’ha enviat sobre el Barranc de l’Encantada, en l’antiga Baronia de Planes (País Valencià), on hi ha una llegenda sobre una dona d’aigua.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (pp. 134-135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en el relat “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, igualment, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb enginy i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “La Ventafocs”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona casada tenia tres filles, a una de les quals tenia avorrida: la Cendrosa, també coneguda com la Ventafocs. Un dia, la Cendrosa, com que no se li acabava la tasca, “es posà a plorar.

I veus aquí que, enmig del plor, se li aparegué una vella velleta que li donà una ametlla i es posà a fer la seva feina. La Cendrosa trenca l’ametlla i es troba amb un vestit d’or que tot relluïa. Se’n va a missa i tothom se la mirava, fins el fill del rei, que s’era prendat de tanta gentilesa i, un xic abans d’acabar-se, [la jove] se’n va cap a casa seva i es posa el vestit de Cendrosa” (p. 128). Com podem veure, la jove compta amb la generositat d’una dona gran que li fa costat, que li ho resol, que li aporta vida (el sol i jovenesa) i, així, la noia està ben tractada per una persona (ací, una velleta) que la considera bé i que li facilita que puga fer vida social.

En acabant, la mare i les altres dues filles comenten a la Cendrosa la formosor d’una noia que havien vist (com també faran més avant).

A continuació, copsem un passatge semblant: l’anciana li fa les tasques de casa i la jove pot assistir a on era el príncep. Però, ara, una avellaneta es torna un vestit de plata. “Se’l posa i se’n va de passeig, que tothom n’era admirat, fins el fill del rei, que la va conèixer” (p. 129) i “manà a sos patges que, pertot arreu, la cerquessin, tant li agradava” (p. 129). L’argent podríem vincular-lo amb la part femenina de les persones, amb la lluna.

En un tercer passatge, la Cendrosa torna a plorar i se li apareix la velleta, “que li donà una nou i es posà a fer la seva tasca.

La noia trenca la nou i li surt un vestit tot de campanetes. Se’l posa i se’n va cap al sarau del fill del rei, a on (…) el fill del rei la va conèixer de seguida i, en tota la nit, gairebé no va deixar-la, com que sempre va ballar-hi” (p. 129), fins que ella trià fer via ràpidament cap a sa casa. Cal dir que, així com les campanes són una mena de mitjancer entre el cel i la terra i que, per mitjà del so, la gent captava els diferents significats que, popularment, atribuïen a cada tipus de so, les campanetes ens semblen més un símbol de joia.

Igualment, copsem que, en aquesta rondalla, en què apareixen molt la noia i l’anciana, podríem interpretar-les de la mateixa manera que els Sants de la Pedra: cadascuna podria simbolitzar una de les dues parts de la persona (ací, de la dona), de lo femení i no una mena de contrast, ni d’oposició. Això aniria unit a un detall associat amb la llengua catalana i amb la cultura matriarcal: 1) la dona vella com a font de saviesa, amb molta espenta i amb bona empatia i 2) la noia com a jove arriscada (es presenta en la cort), molt oberta (receptiva i fa vida social) i que porta joia, agudesa (les campanetes solen sonar de manera aguda) i enginy.

Però, mentres que se n’eixia del ball, li cau una xinel·la de cristall, això és, una sabata lleugera (en línia amb l’agilitat juvenil de la noia) i “La van donar al fill del rei, qui, coneixent que seria de la noia, va manar fer un pregó de que es casaria amb aquella a qui vingués bé la xinel·la” (p. 130). Per tant, serà la dona (ací, mitjançant la unió amb la xinel·la) qui determinarà amb qui es casarà el príncep.

Finalment, uns patges se’n van a la casa on vivia la Ventafocs i, com que la xinel·la li venia tan i tan bé, “tot de seguida, conegueren que era d’ella i la dugueren davant del fill del rei, qui la va reconèixer i es casà amb ella” (p. 130). I, a més, el príncep l’accepta sense criticar-la, sinó acollint obertament lo que acompanyava aquella jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El príncep va fer-ho tot com ella deia”, dones que porten el timó i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Blancaflor”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, l’àguila demana que li donen més carn els enamorats i la noia li diu:

“-Àliga, la bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa.

I, a l’illa, trobaren un pastor, a qui compraren un anyell, i revifaren a l’àliga” (p. 124).

Tot seguit, com en altres narracions, la jove diu al príncep que la trinxe i que, “Acabat, tires la sang dins d’una ampolla i fiques la carn a dins d’una altra, i les dues ampolles les tires a lo més profund del mar” (p. 124). Així, copsem que la sexualitat (en la sang i en la carn) es posa en contacte amb la mar (amb l’aigua).

“-El príncep va fer-ho tot com ella deia (…). Al cap d’una estona, tota gentil i pura n’isqué la princesa del mig de les onades: a la mà, l’anell de la seva àvia, tot ple de robins i pedres, si no que, a ella, li mancava un bacinet del dit xic de la mà dreta” (p. 124). D’aquesta manera, Blancaflor contribueix a l’objectiu, trau lo que el gegant demanava al príncep i, per tant, la noia salva l’home i, això sí, amb bones relacions entre ambdós, fins i tot, en el fet que el noble ha seguit la pauta indicada per la dona i sense oposar-se en cap moment. 

Igualment, la xica (la jovenesa, l’estiu) porta l’anell de la seua padrina (la vellesa, l’hivern), encara ben considerada (abunden els robins i les pedres), com en els Pobles matriarcals. I, a més, el bocinet que li mancava del dit,… correspon a la mà dreta (la vinculada amb lo patriarcal) i no a l’esquerra (la relacionada amb lo matriarcal).

En un tercer passatge amb l’àguila, passem a una part de la rondalla que està plena de simbolismes i en què es plasma l’arquetip del rei i com remenar les cireres: “Pujaren altra volta damunt de l’àliga, i l’àliga, vola que volaràs mar enllà mar enllà, fins que foren a la terra seva” (p. 124). I els gegants digueren al príncep: “No et donarem cap filla, si no domes el cavall feréstec de l’estable” (p. 124) i el noble recorre a Blancaflor, qui li comenta, amb unes frases en línia amb l’arquetip del rei:

“-El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare; els esperons, mes germanes; i jo sóc la brida. Ten-li aqueixa [1] sempre ben forta i mena’l com vulguis. Si no, li dónes bastonades fins que sigui ben domat, mes amb molta cura de que cap cop toqui a la brida” (p. 125). Per consegüent, el cavall és el pare, la part patriarcal; el seient del cavall, la mare; els esperons per a estimular el cavall, són les germanes, això és, són qui fa costat al pare i li encoratgen. En canvi, la noia és el cordó que permet portar el timó en cada instant i garantir-ho també en el futur i que s’uneix a les mans del príncep: per això, cal tractar-lo bé (lo qual, simbòlicament, es refereix a la dona).

A continuació, el príncep munta a cavall, segueix les indicacions de la jove i bastoneja el cavall “fins que el tingué ben domat. Llavors, el presenta al pare” (p. 125), qui diu “Aquí hi ha algú que sap més que no pas nosaltres i jo l’he de matar” (p. 125). En aquesta rondalla, la filla més petita, Blancaflor.

Al capdavall, amb un passatge semblant al d’altres narracions, el príncep agafa un cavall que no era el més magre, el gegant envia les altres dues filles, la noia salva el noble i, a banda, copsem una part en què es reflecteix lo matriarcal, pel paper que fa Blancaflor. Així, la germana més gran puja a cavall del que corria com el pensament i Blancaflor diu al noble “Aquí tens un anell d’or. Tira’l a terra, quan ja gairebé ens tingui, i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu; i tu, el sagristà, que en tocaràs a missa” (p. 126). I així ho fa ell com també posteriorment, fins al punt que entre el gegant i els dos jóvens eixí una mar, i Blancaflor i el príncep s’emmaridaren (p. 127).

Adduirem que el paper de la dona (Mare de Déu) i el del noble (sagristà, de menor categoria però, igualment, important) van en línia amb el refrany “En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica”, a què accedírem el 31 d’octubre del 2021, per mitjà d’un correu electrònic enviat per Josep Salinas la vespra, i, per descomptat, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] La brida, les regnes.