Arxiu d'etiquetes: “Lo Rondallaire” (obra de Francesc de S. Maspons i Labrós)

Dones que pacten, que salven l’home, comerciantes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es plasma el matriarcalisme, és “El rei dragó”. Un dia, el rei i la reina, passejant-se, copsen un ocell cantant dins del jardí i el monarca comenta a la dona que això volia dir que el pare d’ella estava malalt. El rei li demana que espere una mica, ja que “es volien tant i el rei no podia eixir del seu regne” (p. 185) i, quan la reina li diu que el pardal ja no cantava i el rei li afig que això volia dir que el pare de la monarca havia mort, “la reina volgué, de totes maneres, anar a veure’l i el rei hi va convenir, mes, com era tant lo que s’estimaven que no volien separar-se i, per altra part, els vassalls no l’haurien deixat sortir del regne, el rei li va dir que no hi veia altre remei que convertir-se ell en dragó i que ella se l’endugués dintre d’una capseta” (p. 185). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: 1) l’acord entre el rei i la reina (les decisions es prenen per pactes, encara que siga ella qui assolesca l’objectiu), 2) una relació sexual matriarcalista, 3) la reina és la part més gran (ella es manté i ell passa a ser un petit dragó) i, per això, la muller pot alçar-lo en una capseta i portar-lo on ella va.

Tot seguit, amb el rei en la capseta, se’n van cap al reialme del pare de la reina (p. 185), però el rei se n’ix de la capsa com a dragó i, com que els criats comencen a córrer darrere d’ell, el monarca, més que de pressa, fa via fins al seu regne (pp. 185-186) i torna a ser home. Ara bé, com que havia perdut la memòria, prompte es casa amb una altra dona.

Quan la reina capta que el marit s’ha eixit de la capsa, el cerca cap al seu regne, “fins que una vella li digué que, per anar-hi i trobar el seu espòs, havia d’espatllar tres parells de sabates que ella li donava” (p. 186).

La reina caminava i, com que les sabates eren molt fortes (per tant, la vella li passa fortalesa) i la monarca es posa en una pallissa, “se li apareix una noia i li dóna una ametlla, una nou i una avellana i li diu que, amb elles, trobaria el seu espòs i mitjà de tornar a ésser reina” (p. 186), en lloc de qui feia poc s’havia casat amb el rei.

“Tota consolada va emprendre el camí i prompte va arribar al seu regne” (p. 186). No obstant això, com que ningú no la recordava, ni l’acceptava, ella passa a fer un paper que apareix en algunes rondalles: la de venedora. I, així, el relat reflecteix el vincle entre les cultures matriarcals i el comerç impulsat i promogut per les dones. En dos passatges posteriors, la reina recorre a l’ametlla, a l’anou, i “el seu preu era el dormir-ne una nit amb el rei” (p. 186). I la reina novençana, com que vol lo que ven la monarca, li ho accepta.

En aquests dos passatges en què la reina primera dorm amb el rei, la reina novençana dona al marit una gota de dormitori. Ara bé, quan l’antiga reina passa, per tercera vegada, a on era el marit, “li recordà tota la seva vida, tot lo que l’estimava i el rei, per fi, hi va caure, la va conèixer i tingué un gran sentiment de la seva feta. Així és que volgué (…) esmenar-la i ser sols marit de sa antiga esposa, i convingueren tots dos que, a l’endemà al matí, a punta d’alba, s’embarcarien i se n’anirien a viure a una altra part del regne” (p. 187).

I així ho fan: “se’n tornaren a son palau” (p. 187).

Com veiem, és la dona qui salva l’home, ella porta la iniciativa (àdhuc, en lo comercial, on és una bona venedora) i, de pas, tornen a viure  com a parella ( (i en què les decisions s’acordaven, encara que es fes lo que ella consideràs més adient) i, a més, es volien tant que no volien separar-se, un detall molt en línia amb la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, bonhomioses, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El cistellet”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, els nois s’acomiaden de la velleta i del seu fill, “es ficaren dins del cistell (…) fins que arriba a una casa de pagès, a on els nois demanen si els volien fer caritat (…).

-Ai, quins noiets tan bonics! -i els donaren un pa, un parell d’ous i una carbasseta de vi” (p. 183). Cal dir que l’ou té a veure amb lo matriarcal: per la forma (redona) i, per exemple, perquè evoca l’òvul.

Tot seguit, es fiquen en el cistell, ràpid, “fins que quasi ja es feia nit, quan arribaren a una casa gran (…).

El noi, com a més atrevidet, va dir:

-Ai, ai, fiquem-nos-hi -i  tots dos se n’hi van entrar” (p. 183). Com veiem, apleguen a la casa quan era de nit (un tret relacionat amb la dona i amb lo matriarcalista) i, a més, era gran, “tota d’or i plata, (…) fins que arribaren a un jardí tot ple de flors, sortidors d’aigua i coses per a ells (…) boniques (…), quan, tot plegat, se’ls aparegué la mateixa velleta amb el noiet que, de matí, els havia demanat caritat, però tan formosa i tan ben vestida, (….) amb la mateixa veu dolça, (…) dant-los a cada un d’ells un do que els faria feliços per a tota la vida” (p. 183). En aquest passatge, copsem detalls matriarcals, com ara, l’or (clar i lluent, relacionat amb lo masculí) i la plata (color fosc i vinculat amb lo femení), que no figuren separats; un jardí, la dona acompanyada del noiet (això és, que encara conserva característiques positives dels nens, com ara, l’obertura) i la veu dolça. A continuació, els diu:

“-A tu, noia (…), ja que t’has tret el mocador, (…) que, (…) en avant, estiguis sempre ben vestida i amb tota mena de roba, que mai se te farà vella i que, per més que en donis, sempre en tinguis de nova. I a tu, noi, ja que, pel meu fillet, t’has descalçat les espardenyes, te’n donaré unes que mai se t’espatllaran i amb les quals podràs córrer tant de món com vulguis” (pp. 183-184). Copsem, per tant, una dona agraïda als dos nois i que els ho posa fàcil de cara al demà.

Més avant, els dos germans fan via cap a sa casa, la xica dona les seues faldilles a una dona que anava quasi despullada (p. 184) i li’n surten, de seguida, a ella, unes. Primerament, hi aplega el xic i parla amb son pare i, tot seguit, el pare i ell fan camí i es troben amb la noia (qui portava el cistell). Finalment, el pare guareix i capta que ella restarà garrida i que el fill podrà “córrer i anar pel món a guanyar-se la vida” (p. 184) i els suggereix que tota la vida siguen bondadosos i caritatius (p. 184) amb els altres. Per consegüent, ens trobem trets en línia amb lo matriarcal (com ara, que la dona salva l’home, ací, la velleta ho fa al marit, mitjançant els dos nois del pare) i amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones caritatives, amb esperit comunitari, que compensen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es perceben trets matriarcals és “El cistellet”. Un pare tenia un fill i una filla molt petitets i “que haurien cabut dins d’una esclofolla de nou. Heus aquí que un dia (…) l’home estava malalt i els seus fills (…) determinaren agafar un cistellet petit que tenien i anar-se’n a demanar caritat pel defora, a fi de procurar-li el menester” (p. 182). Però, tot i la bona voluntat dels nens, no pogueren dur-lo i se’n tornaven a casa.

Aleshores, “se’ls aparegué una velleta amb un noi petit al braç, que plorava, la qual els va demanar si li volien fer caritat, que Déu ja els pagaria” (p. 182). En aquesta rondalla, des del principi, es toca el tema de la caritat, de la col·laboració amb els qui pateixen (en el cas del pare, per malaltia; en el cas de la velleta, per pobresa) i la disposició a tractar de guarir, de conhortar, el fer costat, etc..

Com en els ambients matriarcals, “La noieta, que tenia molt bon cor, es va treure el mocador que duia al coll i, encara que era molt dolent, el va donar a la velleta. I el noiet es va descalçar el bocí d’espardenyes que duia i les va posar al noiet, que, en agraïment, parà de plorar i li va fer un petó a cada galta” (p. 182). De nou, captem l’esperit comunitari (en lloc de l’individualisme) i la generositat dels nens i el xiquet que portava la velleta. Aquesta actitud lliberal, com podem pensar, provenia, sobretot, de l’educació matriarcal que havien rebut en l’ambient familiar i en el social. En eixe sentit, cal dir que els contes no són aliens a les vivències, ni a la cosmovisió, ni del lloc, ni al context històric i, en aquest cas, en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XIX, una societat majoritàriament rural i matriarcalista.

Com a compensació, l’anciana actua en línia amb unes paraules que un amic meu, Pep Capdevila (nascut en 1949, metge català vinculat amb el camp i amb el voluntariat) em sol afegir en els correus electrònics que m’envia i que figuren en el llibre del Deuteronomi (en la Bíblia): “Si prestes alguna cosa a un altre, no entres a sa casa a prendre-li una penyora; espera’t a fora, que aquell home te la porte ell mateix. Si és un pobre i et dona en penyora el seu mantell, no li retingues encara la penyora quan te’n vages a dormir, torna-li-la a l’hora de pondre’s el sol, perquè puga dormir abrigat amb el seu mantell” (Dt 24,10-13).            

En un comentari que em feu Pep Capdevila el 15 de gener del 2023, en resposta a un correu electrònic que li havia enviat, poguérem llegir unes paraules del prevere Teodor Suau i Puig (nascut en Palma en 1947), les quals m’eren noves i podem dir que s’ajusten a aquesta narració:  “Misericòrdia: donar el cor als més desafortunats, fràgils, miserables i necessitats. El cor representa, en la llengua del Nou Testament, la persona humana sencera capaç de comunicació amb si mateixa, amb la realitat i amb els altres. És la capacitat d’establir relacions. […] Donar el cor als més miserables vol dir posar al servici dels qui no tenen ni veu ni ser les pròpies capacitats, amb la finalitat de trobar l’acció eficaç que transforma i allibera de la misèria els qui s’hi veuen submergits”. I, com que els dos fills han sigut generosos, la velleta els torna el favor i els fa forts a partir de lo que ella pot donar i per a benefici dels dos germans:

“-Ara -digué la bona vella- demaneu la gràcia que vulgau, que us la concediré de seguida.

Heus aquí que la noia va dir:

-Jo voldria que el pare estigués ben bo i pogués treballar.

I el noi (…) digué:

-Sí: que es posi bo, però, mentrestant, feu-nos la gràcia de poder dur el cistell i que ens facin caritat per poder portar alguna cosa al nostre pobre pare.

-Concedit tot lo que demaneu -va dir-los la velleta-, sinó que, en comptes de dur vosaltres el cistell, el cistell vos portarà a vosaltres, sols que li dieu: ‘Camina, cistellet!’” (p. 183).            

En aquest passatge, la velleta fa tres papers:  1) de subministradora de solucions a les demandes dels nens (la sanitat del pare, en el cas de la xiqueta i del xiquet; i, a més, que ells també puguen donar de menjar al pare d’ambdós i que el projecte vaja avant), 2) evita que la tasca resulte físicament feixuga als dos xiquets i, per això, els aporta una mena de mare (el cistell) que és més forta i més àgil que ells (que encara estan en la infantesa) i 3) la mare els protegirà (recordem que la cistella va en línia amb la maternitat, amb la idea d’acollida com també ho podria fer, per exemple, un cove). Per tant, ni els dos germans han deixat fora l’anciana, ni ella ho ha fet amb els qui li han ajudat amb la caritat. Una manera d’actuar amb trets clarament matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb facilitat per al comerç, per a governar, de cor net i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals és “El vestit de perles”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Un marit i una muller gaudien molt, no els mancava res i la felicitat era en sa casa. Un dia, ell demana a la dona què volia que li dugués de la fira a què assistiria, i l’esposa li respon un vestit.

En tornar a casa, uns envejosos li fan creure que la muller fa broma amb tots els hòmens i que, de tots, s’enamora (p. 176).

“L’home no digué res. Se’n va anar cap a casa seva, féu posar el vestit, que era tot de brillants i perles, a la seva dona, i li diu que volia anar a passeig. Com de fet surten i, quan foren vora de la mar, ell que li dóna una empenta, la tira a dins de l’aigua i se’n torna a casa seva” (p. 176).

Aquest passatge reflecteix un fet que té lloc en la vida: quan hi ha felicitat, no sols hi ha més prosperitat i millors relacions en una parella i en una casa, sinó que, igualment, les parelles progressen i, com en molts relats, tenen fills. Copsem, per tant, un detall molt real. 

Tot seguit, entrem en una part interessant de la rondalla: “La dona se’n va anar a fons, mes un peixet que hi havia, la torna a pujar a dalt i la treu a la platja. I ella, tota bonica com anava, es fica cap a dintre d’un bosc i, cap endins cap endins, troba un pastor a qui diu si vol canviar amb ella la roba que portava” (p. 176). Per tant, la dona passa a un element vinculat amb lo femení i amb la vida: l’aigua (ací, de la mar). I, ja dins, s’estableix una mena de naixement… des de les aigües, així com, per exemple, amb motiu del baptisme, es considera que els nens passen a estar nets de culpa. Igualment, apareix la figura patriarcal del pastor:

“El pastor se’n va riure i, de cap manera, volia fer-ho, mes ella li mostrà el tresor que duia en el vestit i el pastor fou avinent en canviar-li” (p. 176). Per consegüent, no sols el pastor rebutjaria la dona sinó que, quan ella li ofereix tresor, ell ho accepta com qui es ven a l’altre. Lo patriarcal prima molt els diners i lo material no vinculat amb la terra. A banda, ella aconsegueix el seu objectiu i es fa lo que ha intentat.

A continuació, i ja vestida de pastor, “En essent a la carretera, troba un metge i li diu si volia canviar-li el vestit amb lo que ella duia” (p. 176). El metge també se’n riu,… però, quan ella “li digué que, si ho feia, li donaria els diners que duia en la butxaca, com el metge en necessitava, prompte va canviar-l’hi” (pp. 176-177). Ací copsem dos fets interessants: la dona, molt oberta i amb bones mans per a lo comercial, ofereix i, àdhuc, per diners, com, en moltes cultures, la Mare Terra és qui garanteix la vida (el present) i el futur dels qui habiten i la tracten bé i amb avinença.

Ja vestida de metge, “se n’anà vers la cort del rei, a on hi havia molt temps feia la reina malalta (…). Se n’hi va i, (…) amb el coneixement que tenia de les herbes, digué que prou fàcil era de curar-la.

Li féu remeis i, per fi, la reina es posà bona, restant tan agraït el rei, que li digué que demanés lo que volgués, que era prompte a donar-l’hi” (p. 177). El fet que la dona estiga relacionada amb la sanitat cal dir que ja ho feia abans del segle XVI en molt bona part d’Europa i que, entre els catalanoparlants, per exemple, en la primera meitat del segle XX, hi havia les remeieres conegudes com trementinaires i que el seu paper era (i encara ho és) molt agraït a nivell popular. A banda, captem un monarca molt obert a tots els súbdits, en lloc d’oportunista.

“Ella digué que no volia res més sinó que el fes governador d’una província, cabalment, d’aquella a on hi havia a casa seva, i el rei, de seguida, va concedir-l’hi” (p.  177), fet que enllaça amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, perquè cal tenir present que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”. Per això, el rei compleix amb la paraula.

La dona se’n va anar “a manar la província i, així que hi fou, ordenà comparèixer tots els homes a la sua presència i, un per un, els hi anà preguntant quin era el seu ofici i la seva família, fins que arribà al seu propi marit, qui, vulguis no vulguis, hagué d’explicar-li com no tenia dona i per què l’havia morta” (p. 177). Copsem, així, una dona eixerida i com qui sap què vol i com li agrada governar la seua vida.

Quan aplegà el seu marit, ella li demanà:

“-I, si fos innocent, ¿la voldríeu tornar a veure?

I ell li digué que sí” (p. 177) i que havia demanat a Déu que no fos cert lo que li havien dit i que s’era tan penedit d’haver-la morta.

“I diu ella:

-Puix no és morta, sinó ben viva. I tan innocent com una altra n’hi haja. (…) La teva muller sóc jo i, ara mateix, farem venir a la dona que va enganyar-te i li farem confessar la sua culpa.

Heus aquí que feren comparèixer la dona i (…) la condemnaren a mort per dolenta i, ells dos, essent ell el governador, foren sempre més feliços, que res va mancar-los i la sort i l’alegria fou sempre més a la sua casa” (p. 177). Com podem veure, malgrat que ell farà de governador, ho exercirà però… com a marit de qui serà el màxim representant polític del territori i, així, tot i que ambdós estan en una situació molt igual, serà ella qui tindrà la paraula definitiva i, al capdavall, vàlida, en totes les tasques polítiques, no ell.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que ens ha enviat Margarita Frau Mir, col·laboradora de les Illes Balears, el 18 de febrer del 2023, sobre una exposició que tindrà lloc fins al 16 d’abril del 2023, titulada “Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere”, relativa a les dones pageses de Mallorca. Des d’ací, el meu agraïment a l’amiga i que vaja bé. L’article enviat, “Payesía con perpectiva de género”.

 

La reina, el llenyataire i Jesús, tres figures matriarcals i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “El raïm”. Un llenyataire, en ple hivern, es troba en el bosc, s’hi perd com també un pastor. Fins ací, podem copsar dos elements: la fusta (vinculada amb lo matriarcal, en aquest cas, amb el llenyataire) i el nomadisme (plasmat en el pastor).

Un poc després, llegim que el pastor “li demanàs si, per caritat, voldria acollir-lo a la seva barraca. El llenyataire, encara que ja quasi les provisions acabava, el convidà amb tot gust a que entrés i li donà tot lo que tenia, cosa la qual li agraí tant el caçador, sobretot, pel bon afecte amb què ho feia, que li digué que, en agraïment, li donaria una notícia que el faria feliç per sempre” (p. 172). Com veiem, la figura del llenyataire s’acosta molt a la dels Pobles matriarcals, els qual són acollidors i, a més, captem que el pastor (una figura nòmada en relació amb lo patriarcal) li parla de felicitat per sempre, un fet que podem interpretar com una mena de culte a la fama.

Tot seguit, el pastor li addueix la nova: “la reina havia dit que, qui li portés un raïm, fresc i bonic, com eixint de la vinya, es casaria amb ella, fos qui fos (…). El llenyataire tenia per cosa impossible el trobar-ne, mes el caçador el dugué a una balma tota tapada de fullam i brossa i li ensenyà uns raïms gemmats i frescos com mai n’hagués vistos i els hi va donar perquè els dugués a la reina” (p. 172). Per tant, captem que el llenyataire toca els peus en terra, que el caçador el porta a una cova (la balma) i que hi troba raïm molt bo. Cal dir que el raïm té a veure amb l’úter i, com la cova, amb la dona.        

Llavors, el llenyataire, com que estima la terra (i, de pas, la dona), “se n’anà al palau i donà a la reina el raïm tan fresc i tan bo com si fos al setembre, de lo qual fou eixa tan contenta que no pogué sinó complir la sua paraula, i es casà amb el llenyataire” (p. 172). Així, entre altres coses, es plasma la importància que té, en la cultura matriarcal, ser fidel a la paraula (ací, reflectit en la reina, com a cap d’estat). Igualment, veiem que la reina aprova casar-se amb u de la mateixa corda: ella, aprova la sexualitat (que li atorguen un raïm, ja que el rep) i que el llenyataire es puga maridar amb la monarca, encara que no ell no pertanya a la noblesa.

Això explica que, tot seguit, es pose que “Els dos visqueren molt feliços i tingueren dos fills” (p. 173).

Un dia “es presentà al palau un pobre tot mal vestit i ple de mal, demanant amb molta insistència al rei. Els criats no volien deixar-lo entrar en cap manera, mes el rei ho va sentir i manà que el deixessen entrar i, així que el va veure, conegué que era el caçador (…) a qui devia la fortuna” (p. 173). En aquest passatge captem que, així com la reina s’ha obert a persones que no són de la noblesa, el rei ho fa a qualsevol habitant del regne, indistintament del físic o de la situació econòmica. Per això, “El rei, de seguida, manà que li aparellessin una bona cambra” (p. 173). Passa que el pobre tenia la lepra i, primerament, fou necessari que el rei sacrificàs un fill i, en acabant, l’altre, per a extraure’n la sang, al meu coneixement, per a que donassen vida al pobre.

Finalment, després d’haver-ne sacrificat el segon i d’haver donat sanitosa cura al pobre, quan els reis tornaven al palau, “veieren venir cap a ells un cotxe petit tot ple de diamants i roses i, a dins, els seus dos fillets, contents i alegres, que no pararen mai de fer-los festes” (p. 173).

Quan tothom va anar al llit del pobre, s’hi trobaren el cos sant de Crist (p. 173).

Per tant, una vegada més, ens trobem amb una rondalla en què la figura de Jesús està al costat del poble i no és una mena de persona a qui cal retre culte, sinó un home familiar, acollidor, molt obert i que compensa les bones accions de les persones (en aquest cas, les del llenyataire que havia passat a ser rei).

Adduiré que aquest fet em cridà l’atenció des del primer moment que comencí a llegir rondalles en llengua catalana en el 2020, i, àdhuc, va en línia amb els comentaris que fa Angie Simonis en la seua tesi (publicada en el 2013), quan toca el tema de com apareix Jesús (en els texts bíblics) en la seua posició respecte a les dones. Doncs bé: podríem dir que el personatge literari va pel camí de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, col·laboradores, amables, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “Espigueta-de-mill”. Un pare que tenia set filles anava un dia amb la més xiqueta, per un camí, “quan trobà a la reina, que anava a passeig, la qual tenia molt temps ha un fill encantat” (p. 166). La regina pregunta a l’home per què estava tan trist.

Ell li respon que la filla petita, qui nomia Espigueta-de-mill, no treballava per a ningú. Aleshores, la reina demana a la noia si es voldria posa a servir amb ella. 

Ja en el palau reial, a la xica, “prompte, tothom va estimar-la, (…) si no és les cambreres, que li tenien enveja” (p. 166) i que comenten a la reina coses que no havia dit la noia i que fan que la monarca li pose unes tasques a realitzar.

Llavors, un jove com un àngel s’apareix a la noia i li diu “aquí tens aquesta vareta i demana-li tants ajudants com vulguis.

La noia que diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que em surtin tants ajudants com necessiti.

I, de seguida, li sortiren una porció de dones” (p. 167) que li realitzaven la faena de manera que pogués complir amb l’orde de la reina. Com podem copsar, la força (fins i tot, física) està vinculada amb la dona. En un passatge següent, les cambreres de la reina diuen a la monarca que “Espigueta-de-mill havia dit que desencantaria al seu fill que temps ha era encantat.

-Ella ho ha dit, doncs ella ho farà” (p. 167). I, de nou, apareix el noi i diu a la jove “que demanés una carrossa, un sac de llana, un moltó blanc, un rusc i un manadet d’escombretes; que fiqués tot això a la carrossa i que se n’anés. La noia ho féu” (p. 167) i, en passatges posteriors, ella dona els moltons a una manada de llops; un rusc, a un eixam d’abelles; i, posteriorment, un manadet d’escombretes, a una vella. Aleshores, la vella, no sols li deixa passar, sinó que li afig:

“-Tu vas a cercar el fill encantat de la reina. Doncs, vés a aquell palau que lluny es veu” (p. 168) i li addueix quan cal entrar-hi.

Tot seguit, podem llegir que “Espigueta-de-mill així ho féu (…), es ficà a dins” (p. 167) i, al capdavall de totes les sales, hi veu un llit, “a on conegué la noia que hi havia encantat el fill de la reina (…), que era convertit en un tros de fusta, i se’l va endur” (p. 167). No obstant això, es desperten els guardians i, de seguida, li corren al darrere. Però, com que la jove havia fet favors a la velleta, a les abelles i als llops, tots ells li faciliten el pas.

Així, la noia “arriba al palau de la reina, (…) el príncep va desencantar-se, va casar-se amb l’Espigueta-de-mill” (p. 168).

Com veiem, malgrat que, en un primer moment, hi ha un personatge masculí que fa el paper de fada, en la part final de la rondalla, apareix el tema de la sexualitat matriarcal i la dona salva l’home. A més, l’home figura com a fusta, un fet relacionat amb lo matriarcal i que, a banda, ens pot evocar la semblança amb l’obra “Les aventures de Pinotxo”, de l’italià Carlo Collodi, en què una fada dona vida a un tros de fusta…: en sorgeix un personatge masculí. Per tant, la dona representa la part forta i, igualment, amable. Podeu llegir aquesta entrada relativa a aquesta obra, originalment, escrita en italià: http://escolar.text-lagalera.cat/pla_lector/material/guies/839188PLA.pdf.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones molt estimades per hòmens i que acullen jóvens de faenes baixes en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “Xixarandoneta”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. Direm que molt prompte hi ha punts en comú, com ara, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud): “Això era que s’era una gentil donzella que havia per nom Xixarandoneta, la qual era filla d’uns gegants molt rics i poderosos que la volien com a la seva mateixa ànima” (p. 160). Primerament, la dona és molt estimada pels dos gegants i, a banda, era qui els donava vida així com el cor ho fa al dia rere dia.

Tot seguit, llegim unes paraules que podem enllaçar amb la cultura colla, en què, com em digué un amic molt coneixedor de l’esmentat Poble amerindi, “Les dones són les que estan en el bar. No veuràs hòmens en un bar”, fet que poc evocar-nos rondalles en què es posa que la dona, com ara, anava al mercat, i unes altres en què ell és en casa… Per això, podem veure que, “en la casa, hi vivia un jovenet, qui era per a les feines baixes, mes tan ple de gentilesa i formosor, que no fou menester gran cosa perquè la noia restàs enamorada d’ell” (p. 160). Nogensmenys, captem que, no pel fet que ell es dedicàs “a les feines baixes”, és degradat, desqualificat o menyspreat pel narrador. Ni ho era, ni l’home en moltes cases amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, on, la gran majoria de les vegades, la dona tenia la darrera paraula, malgrat que els temes es tractassen entre tots dos.

Igualment, veiem que el jovenet “prompte correspongué a la donzella tal com li devia i, allà a les hores quietes o enmig dels boscatges, junts es parlaven a cau d’orella, que, més d’una volta, gust vos haguera donat el sentir-los escometre’s; puix galantejadors, que bé en saben, llibre són d’amor i gentilesa” (p. 160). Cal dir que, ací, la paraula “llibre” rep el significat de “lliure”. Afegirem que, no sols copsem una defensa de les relacions sexuals en els jóvens (en aquest cas, més centrades en la part amorosa que en l’eròtica relativa al cos), sinó que el narrador considera que ja són persones forjades en el camp, que no són xiquets (en el sentit de no haver aplegat a la jovenesa i que han començat a respondre i a actuar com una persona adulta, que no vella). 

A banda, aquesta escena, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, esdevé de nit (tret vinculat amb la dona i amb el matriarcalisme) i amb el bosc (en plena natura i en un lloc que té a veure, més d’una vegada, amb la llibertat, com ara, en el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”) i es destaca lo auditiu (un altre tret matriarcal junt amb el tacte). Cal recordar que aquest passatge es publicà en els anys setanta del segle XIX i per part d’un home, Francesc de S. Maspons i Labrós, molt interessat per la terra i per la cultura popular, però no per a menysprear-la, ni per a exaltar-la, sinó que pretenia plasmar les rondalles com li les narraven.

Aquesta escena i l’anterior, en més d’un moment, m’han portat al pensament unes paraules que em digué una dona nascuda en els anys quaranta del segle XX, respecte al seu marit: que no li haurien caigut els anells pel fet que ell, en lloc de ser un tècnic, hagués sigut un llaurador. En eixe sentit, adduirem que, en aquestes línies, es plasma un fet de què han escrit els historiadors Josep Fontana i David Algarra: que la societat catalana del primer quart del segle XVIII no era estamental sinó, més bé, prou igualitària… I això, òbviament, té molt a veure amb el matriarcalisme.

Finalment, direm que, quan he llegit a ma mare passatges com aquest (o semblants, pel paper positiu que rep la dona), no sols captes més interés per aquests detalls sinó, progressivament, que interioritzen 1) que no és cert que a hores d’ara la dona (en molts sentits), siga més lliure que abans i 2) que sí està ben tractada en les cultures matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.