Arxiu d'etiquetes: “Les cent millors rondalles populars catalanes” (Joan Amades)

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan de cap de colla, que toquen els peus en terra i molt obertes

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La Tarongeta”. Una reina molt gentil, molt xamosa i que es tenia per la més bonica del món, té una filla. “Un dia va passar per la vora del palau un marxant que venia taronges; la reina mai no n’havia vistes (…), el va cridar i n’hi va comprar” (p. 196).

Ara bé, un bocí cau damut d’una tofa de neu i la sobirana digué “M’agradaria tenia una filla que fos blanca com la neu i daurada com la taronja” (p. 196). I, de fet, en tindrà una. Direm que la dona podia haver preferit un xic, però vol tenir una xiqueta.

Passa que la filla, qui nomia Tarongeta, era més garrida que la reina i, per això, la dona ordena que uns criats seus (com en rondalles semblants) la porten al bosc. Però ells, ja en el bosc, no la maten.

La noia s’enfila a un arbre i un colomet li diu “allà, tot lluny, hi ha una caseta on estaràs més bé que a dalt de l’arbre” (p. 198). I, així, ella toca els peus en terra i fa via. 

Ben a prop de la casa, la princesa veu tretze gegants i que, quan ells ho ordenaven, se’ls obria la porta.

Com podem veure, per una banda apareix una fruita vinculada amb la jovenesa, amb lo sexual i, igualment, la gelosia, junt amb el tema del realisme (“baixar de la parra”, que diem algunes vegades).

A més, com en altres relats, els gegants capten que algú ha entrat en la casa i, al capdavall, quan veuen la Tarongeta, “li van dir que, si volia ser la seva criada, li farien molt bona vida i que quedava mestressa i senyora de tota la casa. I així ho van fer” (p. 199). Per consegüent, els hòmens consideren que ella està més ben preparada per a portar la casa i, a banda, la fan mestressa i senyora (recordem que aquest tractament “mestressa”, en el País Valencià, equival al de “senyora ama”) i és ella qui té la darrera paraula.

Més avant, la reina, en saber que encara vivia la seua filla, envia una bruixa al bosc, vestida com una marxanta (p. 199), i, quan la bruixa ofereix un anell a la noia i l’accepta, la princesa s’adorm. Igualment, quan tornen els gegants i veuen adormida la Tarongeta, “la van portar a una cova, tota voltada de ciris encesos” (p. 200). O siga que els hòmens menen la dona cap a la mare (simbolitzada per la cova, és a dir, la foscor i el punt de la maternitat). I romangué molt de temps fins que “Un dia passà vora la cova el fill del rei, que la va veure i tot se’n va enamorar (…), se l’emportà a casa seva. La posà a dins d’una cambra” (p. 200). Per tant, l’home acull la seua part femenina i, a més, la porta allà on ell va.

Tot seguit, “es va moure una gran guerra i el príncep hi hagué d’anar i, quan va ser fora, la criada major, que era una manifassera, va entrar a la cambra a veure aquella figura. I es va enamorar de l’anell de ferro que portava al dit” (p. 200) i, en posar-se’l, la Tarongeta va retornar.

Immediatament, acudeix el príncep, la veu ja com una donzella, la més bonica i la més garrida.

Adduirem que fan unes noces “i van convidar tots els reis i totes les reines. Al llevant de taula, quan van ser a explicar històries, la Tarongeta va explicar la seva història” (p. 201). Aquest passatge empiula amb l’educació matriarcal: fent rotllana.

Finalment, quan es descobreix què havia fet la reina, el príncep, en nexe amb el matriarcalisme i amb el pactisme, “va demanar parer a tota la taulada” (p. 201) i cremen la dona i, tocant a la Tarongeta, agraïda, envia “a buscar els tretze gegants (…) que havia tingut i van decidir tornar a la bona vida” (p. 201). És a dir, que, per una banda, el príncep (ací, fent el paper de rei, i molt obert) mana i, a més, també ho fa la Tarongeta (ara, com a cap de colla i com a reina… també dels gegants) i es fa lo que ella vol. I, com que eren monarques bonhomiosos, tingueren fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, diligents, que transmeten i hòmens de bon cor

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El Rei Rimbau”, com ara, per mitjà de la bonesa, de la generositat i de tocar els peus en terra. Així, “una vegada hi havia dos caçadors que sempre anaven a caçar plegats. L’un era molt bon tirador i, tots els ocells que veia i els tirava, encertava tret i els matava. L’altre no tenia gens d’encert” (p. 189). No obstant això, el primer “tenia molt bons sentiments i sempre, abans de tornar a casa, es partien la caça que ell havia, així és que, sempre, tanta en duia l’un com l’altre” (p. 189).

Ara bé, “una nit que l’endemà havien de sortir a caçar, el caçador que en sabia tant, va somniar que l’endemà volaria per aquells verals un ocell molt bonic, però molt bonic, que es deixaria matar amb molta facilitat, però que fóra la perdició de qui el mataria” (p. 189). Per eixe motiu, l’endemà, quan se li acosta el segon caçador, li diu que no volia eixir.

Aleshores, el company “va pensar que, si se’n tornava a casa sense fer veure que sortia a caçar, faria molta pega i va pensar que el millor fóra sortir, encara que no fos més que per estirar les cames” (p. 190). Com podem veure, el primer pensa en el seu amic i, en canvi, el segon, encara que, primerament, considera que faria lleig, en acabant, s’inclina per passar-s’ho bé, per distraure’s un moment i, per consegüent, el seu projecte no inclou l’altruisme.

A més, “Així que va arribar al bosc, de seguida, va veure un ocellarro gros i bonic, amb unes plomes daurades que enamoraven” (p. 190), el mata i se’n va joiós, sobretot, quan “el va agafar i va veure que, sota d’una de les grans alasses, hi portava unes lletres que deien que, aquell que l’hagués mort, tindria una gran sort, perquè fóra el Rei Rimbau” (p. 190). Més avant, captem que, l’amic que encertava, pensà que, “si el somni era cert, la sort havia estat per a ell; i la desgràcia, per al seu company, que, aleshores, es feia passar per un gran caçador i no tenia prou boca per lloar-se’n” (p. 190).

Per tant, per una banda, el caçador bonhomiós era generós i també pensava en els altres i, en canvi, el segon es mou pel món de les aparences (el què diran i la simulació mitjançant la lloança), de la fama, de lo patriarcal (lo daurat, que empiula amb el sol i amb la claredat).

Tornant al segon, uns dies després, “va presentar-se un gran estol de cavallers i de nobles, tots a dalt de cavall i molt ben mudats, seguits d’una gran corrua de criats i d’una carrossa molt bonica, tota buida” (p. 191), fins que el troben i el proclamen Rei Rimbau i li diuen que “ja feia tant i tant de temps que cercaven i que anés de seguida a la seva terra a rebre la corona, puix que tothom estava desconsolat i desconhortat de tant de temps com feia que el cercaven i no el trobaven” (p. 191). És a dir, copsem un regne en què els habitants prioritzen més tenir un rei que, com ara, triar-ne u entre ells (en les cultures matriarcalistes i en moltes de les famílies més antigues de Catalunya, el successor des d’una casa… i se li dona a qui consideren més preparat, no, com aquell qui diu, al primer que troben, com en aquest relat).

Afegirem que els del poble del caçador que ara regnava, començaren a tenir enveja i, àdhuc, el caçador que encertava, qui pensà que, si no hagués seguit lo que li suggeria el somni, ara podria ser un home afortunat.

Però, quan ja feia un any que el segon caçador s’ho passava molt bé i que “tot eren pompes i glòries, festes i gresques, tothom estava per ell” (p. 192) i que, igualment, ell es trobava amb la dona més gentil i més gallarda de tota la terra, li diuen que el seu regnat només duraria un any.

És més: la dona d’aquest segon caçador, li diu que esperava que arribàs el rei nou i que, aleshores, es casaria amb el monarca entrant (p. 194). Tots els deixen caure, posteriorment, el pengen i fan via per a cercar el primer dels caçadors, per a coronar-lo.

Finalment, la dida (la mare de llet) del caçador que no encertava, fa camí per a passar uns quants dies al costat del monarca, a qui “encara no havia vist des que era rei, i es va trobar amb aquell gran tràfec (…) [i ] se’n va tornar amb el ruc cap al seu poble i va explicar a tothom el que havia passat. I, aleshores, aquell caçador que sabia tant de caçar, no parava de dir:

-Vés si ho vaig encertar jo de fer cas del somni” (p. 195).

Per consegüent, la dona és la transmissora de la cultura tradicional, sense necessitat de pertànyer a la noblesa, és més valenta (tot i ser mare de llet del segon caçador) i, igualment, el narrador salva la dona (la dida) i les persones de bon cor, generoses i que estimen més la gran majoria de la població que no el culte a la fama, ni a les aparences, tot i que, en algun moment, puguen haver tingut enveja per qui ha pogut ascendir ràpidament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vells que salven jóvens, xicots que salven dones, i reis de bon cor i molt oberts

Prosseguint amb la narració “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, el xicot torna a casa i, com que el pare trau de sa casa el jove i la princesa, “van pensar que el millor era cercar la terra del pare de la noia, on prou foren ben rebuts i tractats a cos de rei” (p. 183) i decidiren continuar fent món. “I, de seguida, es van posar en camí (…) i, a tothom que trobaven, els preguntaven si sabien cap on era aquella terra on la noia era nascuda (…), amb tot delit i amb molt d’afany” (p. 183). És a dir, que captem el pas a la jovenesa (sobretot, en el cas del xic): el rei feu eixir molta gent a cercar-la amb “molta gent a cavall i molts bastiments que van anar per totes les mars. La princesa era molt bona brodadora” (p. 183). Com podem veure, apareixen trets matriarcals, per exemple, l’interés del rei per la filla (no la deixarà caure, és a dir, la part femenina), la terra i la mar (o siga, l’aigua).

A més, com en altres rondalles amb un passatge semblant, la dona sap brodar i, quan veu una colla de súbdits del monarca, els fa un altre brodat i veuen que ella és la princesa (p. 184).  A banda, els diu “com aquell que anava amb ella era el seu marit” (p. 184).

De seguida, “van fer vela cap a la terra de la princesa. El rei (…) havia ofert una gran fortuna al qui la trobés i la hi portés viva i havia promès donar-la-hi per muller, si era fadrí” (pp. 184-185).

Passa que el patró del bastiment (que no qui havia fet de cap del vaixell inicial del relat) i tots els mariners volien repartir-se el premi i, per això, llancen el príncep a la mar.

Però la filla del rei, tot i casar-se amb aquest patró, empitjora.

Ara bé, com que la bonesa no abandona els qui són de bon cor, “així que el marit de la princesa va caure a l’aigua, va sentir com, en comptes d’enfonsar-se, dues mans el sostenien enlaire, enlaire, sense gairebé mullar-se i va sentir com l’empenyien cap enllà (…), que, tot d’una, va notar que es trobava damunt de terra ferma i que s’aguantava amb les cames i que podia caminar com si res” (p. 186). Això és, que el jove es mantenia fort, en terreny segur i sense cedir a lo que no fos bonhomiós.

Llavors, una ombra negra (un altre tret matriarcalista, en vincle amb la foscor i amb la nit, ací, simbolitzada per la vellesa, encara que ho faça mitjançant una figura masculina) li diu:

“-Jo sóc l’ànima d’aquell mort que tu vas fer enterrar allí, a la Terra de Gandòfia, per la salvació de la qual vas donar tot el que tenies (…). Jo he vetllat sempre per tu, per ajudar-te quan em necessitessis. (…) Ara ja tens la vida salvada (…). Presenta’t al palau (…) i tu ocuparàs el lloc que et pertoca” (p. 186).

I, com que el monarca, de bon cor i molt obert, volia que la seua filla milloràs i confiava en els habitants del regne, el jove s’acosta al palau i, amb una guitarra, fa que reviscole la donzella. Així, quan, per tercera vegada, li diu, en uns versets, qui és ell, “la princesa se li va tirar al coll i el va abraçar i petonejar” (p. 187).

Finalment, marit i muller s’explicaren, descobreixen el crim del patró del bastiment (aleshores, gendre del rei) i el monarca castigà aquest cap de vaixell junt amb els mariners que li havien seguit “i va donar al seu gendre de debò tots els honors que es mereixia” (p. 188) i, per consegüent, el jove es pogué casar amb la princesa que ell havia salvat i que li havia obert la possibilitat de ser príncep. Es tracta, per tant, d’una rondalla que defén la bonesa, les persones de bon cor i els qui salven els febles (per exemple, ancians) i les dones benintencionades (en la narració, la princesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Hòmens que salven vells i dones i sexualitat matriarcal i bonesa

Una altra rondalla arreplegada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem trets matriarcalistes, és “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en altres obres, encara que amb diferents noms. Un vell mariner que havia fet molts diners trescant per la mar i que tenia un bergantí molt garrit, cridà un fill seu i “Li va dir que li confiava el vaixell i tota la mercaderia i que fes i desfés al seu gust i bon coneixement, segons cregués que havia de fer” (p. 178) i li encarrega que no passe per la Terra de Gandòfia.

Tot seguit, el fill fa via vers una ciutat i, immediatament, altra vegada en mar s’ha dit i mana a la seua gent que orienten cap a la Terra de Gandòfia, on “va fer cap a una plaça, enmig de la qual hi havia una carxofa blanca tan gran com una muntanya, que gairebé tapava el sol. Al peu d’aquella carxofa, hi havia un home mort dins d’una caixa (…). Pel voltant, tota una gran gentada” (p. 179). Per tant, copsem símbols matriarcalistes, com ara, la carxofa (que representa la vulva i, de pas, la dona), que predominava la foscor (com en lo matriarcal) i que hi havia molta gent en el lloc “femení” i com si es tractàs d’un ball circular (com és el cas de la sardana o bé del ball dels cossiers) o d’un acte com la Moma (en la festa del Corpus en la ciutat de València). Igualment, el jove es llança a la mar i acull lo femení (la mar i la terra).

Llavors, un vell explica al jove el motiu, i el patró, que no volia un tracte rigorós cap al difunt, aprofita lo que havia guanyat de més i paga el soterrament d’aquell pobre home; i el batle de Gandòfia, de seguida, ordena que el soterren.

A continuació, podem llegir unes frases que empiulen amb l’educació matriarcal i amb la bonesa per a tota la vida: “El patró va pensar que ell era jove i que li restaven encara prou anys de vida per a poder-ne guanyar i que el goig d’haver fet una obra de bé el satisfeia més que els diners.

(…) El mariner més vell li va preguntar:

-I què, nostramo, ¿no us heu hagut de penedir d’haver vingut a la Terra de Gandòfia?

-No, per cert, perquè he trobat ocasió de fer una bona obra (…).

I va explicar a la seva gent el que havia vist i el que havia fet; el més vell li va dir:

-Feu bé i no mireu a qui; que, qui bé fa, bé troba. I, de fer bé, bé en pervé” (p. 181).

Per consegüent, el patró és un home que respon als seus, als mariners i, així, com es sol dir, tots es coneixen. Això fa que, fins i tot, el més ancià, es pose del seu costat i li faça un suggeriment per a tota la vida.

En el segon viatge, el pare del xicot encarrega al seu fill que no torne a passar per la Terra de Gandòfia. En canvi, el noi, “altra vegada, volgué anar a veure aquella gran carxofa i, altra vegada, va trobar tota una gran multitud per la seva vora” (p. 182). Però, ara, en relació amb una jove minyona que els pirates l’havien presa. Aleshores, el jove li paga la llibertat i, tot i que la minyona fou seua, “el patró li va dir:

-No temis, que sóc home de bé. Precisament, t’he comprat per treure’t de mans (…). Jo et duré a la meva terra, que són bona gent i, si tu ho vols, ens casarem” (p. 182). I, així, com en molts relats i com en molts comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, és la dona qui té la darrera paraula en la tria del casament i, per això, entre d’altres coses, la jove li respon:

“-Jo, senyor, no sóc pas de baixa mà, que sóc princesa i filla de rei, d’un dels més rics i poderosos de tot el món. (:..) Vostra sóc, si em voleu per casar.

I, abans de tornar al bastiment, van passar per una església i es van casar” (p. 183). Afegirem que, encara que ell l’ha salvada, aquest passatge representa que el patró accepta la part femenina de la vida, no que la princesa siga possessió de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Hòmens que fan costat les dones i dones que salven, de bon cor i molt obertes

Una altra narració recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Joan Savi”. Així, un home i una dona que tenien més de vint fills i n’havien de tenir un altre, “van pensar de fer padrí l’alcalde del poble, que era molt ric i no tenia cap fill. L’alcalde s’hi va avenir i va dir que el faria estudiar per metge” (p. 171).

Tot seguit, naix una nena, però el batle i padrí els fa costat i digué que “volia que fos metge, i la van fer vestir de noi i, en comptes de dir-li Maria, com li van posar quan la van batejar, li dirien Joanet. La van enviar a estudi” (p. 171) i, en línia amb el matriarcalisme (de manera simbòlica), “va aprendre de fer de metge set vegades més que la resta de tots els altres nois” (p. 171), ja que eren les dones qui més entenien d’herbes, les comares i, igualment, qui, majoritàriament, guarien. 

Com podem veure, aquesta rondalla plasma un tema que era viu en el segle XIX: les xiques que tenien molta facilitat per a estudiar, que volien anar a la universitat i com ho feien (el tema de la roba).

Més avant, el rei va tenir un mal de ventre i, enllaçant amb lo matriarcalista, al principi, no confiava tant en el xicot, Joan, per la jovenesa. Ara bé, en acabant, considera que caldria cercar-lo. Llavors, el monarca, amb una mirada i uns untets de la noia (ací, el minyó), es va guarir (pp. 171-172).

“El rei en restà tan content que el va nomenar el seu metge i va voler que anés a viure al seu palau i que, per res, no el deixés (…). Com que era una dona vestida d’home, és clar, semblava ésser un minyó molt gallard i molt bonic i totes les dones sentien admiració per ell. Fins la reina se’n va enamorar” (p. 172). Per tant, la dona (la jove) és qui salva l’home (el monarca) i la gent de la Cort s’interessava per la noia (ací, vestida d’home) i el rei és un home molt obert.

La reina, com que la minyona no li responia com hauria preferit, comenta al monarca que la jove havia dit que “es veia capaç de tornar la veu a una germana del rei, que tenia més de noranta anys i que era muda de tota la vida” (p. 172).

Llavors, el rei diu al Joan que, si no ho aconsegueix, ordenarà que tallen el coll del xicot; la minyona li respon que tornaria “la paraula a la seva germana muda. El rei va enviar a cercar la seva germana” (p. 173), més gran. I, quan ja era la germana, el monarca i tota la Cort, el jove Joan s’encara a la germana i li fa una qüestió. I, a la tercera, la muda li respon que si el minyó fos un home, així com és una dona, al rei, ja li hauria caigut a terra la corona (p. 173), “perquè la reina li hauria fet dur banyes” (p. 174).

I, després que la germana (que ací està vinculada amb la vellesa) ho explicàs al monarca, ell feu matar la reina “i es va casar amb la Maria, que ja mai més no va anar vestida de metge, ni ja mai més es va fer dir Joan” (p. 174). Per consegüent, ens trobem amb un rei que rep consells per part de dones ancianes (la germana) i que accepta la jove per la seua bonesa i perquè l’ha salvat.

Finalment, el rei i la reina Maria “Van enviar a cercar els seus pares, els vint germans i el padrí alcalde que els va ésser la sort i, sempre més, (…) la filla d’aquell matrimoni tan pobre va arribar a ésser rica i coronada” (p. 174), com a agraïment a la seua generositat i a la seua bondat, dos trets que empiulen amb l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb bones relacions, sexualitat matriarcal i molt oberts

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra esmentada de Joan Amades, és “Vinya era i vinya só”. Així, un rei que era fort i poderós, es proposa estimar la dona més bella i més gentil de tot el món, “fos donzella, casada o vídua”  (p. 165).

Tot seguit, una colla d’hòmens “van sortir per ací i per allà, per complir l’encàrrec del rei. Molt aviat, (…) van dir al rei que la dona més bonica de tot el món era precisament la muller d’un dels nobles de la cort, a qui el rei més estimava i preferia” (p. 165).

A continuació, el rei ordena al cavaller que vaja a una terra llunyana a complir un encàrrec i mana que súbdits del monarca facen camí per on viuria el noble.

Llavors, el monarca, “així que va saber que era fora, es va mudar amb les seves més riques gales de rei i se’n va anar a trobar la muller del seu súbdit” (p. 166). Ara bé, quan ja havia descotxat la dama, s’ou una gran remor i ell “va posar-se sota del llit” (p. 166). Per tant, captem que ell fa lo que vol la dona.

En acabant, hi entra el cavaller i, quan se n’ix, el rei no digué res a la muller del noble i, més avant, fa un convit en el palau i, quant al senyor, “va manar als seus servents que l’anessin a cercar” (p. 167). Per això, “Els servents van convidar el cavaller al convit. El rei li va preguntar com era que (…) no hi anava amb la seva esposa. El cavaller contestà que bé sabia el rei que, de muller, n’havia tingut” (pp. 167-168).

Aleshores, “El rei va cridar altra vegada els seus criats i els manà que (…) anessin a cercar la muller del cavaller i la fessin comparèixer al convit. La dama fou portada a presència del rei, que la va fer seure al costat del seu marit i vora d’ell” (p. 168).

Un poc després, podem llegir que el monarca convidà els presents a dir alguna cosa d’enginy i de bella gràcia i que la dona respongué que, quant al seu marit, ella era vinya i vinya també era ara, és a dir, que no l’havia abandonat. Afegirem que, quan parla el cavaller, diu que s’havia aixecat la fulla, és a dir, els pèls del pubis.

Finalment, el monarca comenta que ell ha aixecat la fulla, però que no ha tocat la rosa i “Va fer abraçar el marit i la muller (…) i els va fer fer un petó davant de tothom” (p. 169) i, des d’aquell moment, el rei els feu costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)