Arxiu d'etiquetes: la transmissió cultural de generació en generació

Dones educadores, la vida quotidiana, el festeig i el bateig en ple segle XX

General, , , , ,

Un altre escrit en nexe amb el paper de la dona entre els catalanoparlants és “L’àvia va néixer l’any 1922” (https://blocs.xtec.cat/historiaoral/2008/10/10/lavia-va-neixer-lany-1922), plasmat per Pau Montfulleda el 10 d’octubre del 2008 en la web “Història oral a Quart d’ESO”, és a dir, en el quart curs de l’ensenyament secundari obligatori (15-16 anys) en Espanya. Així, posa que, “Per a fer el treball d’història oral de l’àrea de socials, he escollit la meva àvia paterna, ja que aquest any farà 86 anys i volia escriure la seva història per a saber com es vivia antigament. Com que, a mi, m’interessen les èpoques passades, per a poder saber com es vivia antigament i poder observar l’evolució de les generacions al llarg de la història contemporània. (…) També aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que he tingut l’ocasió de preguntar a la meva àvia tots els dubtes que tenia i passar una bona estona conversant juntament amb el meu pare, la meva àvia i el meu tiet. (…) he volgut mostrar la vida quotidiana de les persones corrents, sense mostrar grans curiositats i fet[s], ja que així es reflecteix la vida corrent de les persones”. 

Tot seguit, passa al punt “Introducció de l’entrevistada

La meva entrevistada va néixer el 1922 a Can Mastric, Ramió (Fogars)”. En acabant, afig com era la vida diària de la padrina i, a més, que anava a l’escola i que es dedicava a tasques del camp i amb animals domèstics.

Igualment, Pau Montfulleda reporta sobre alimentació, sobre els jocs que jugaven de xiquets i passa a l’afer del festeig i del matrimoni. Per exemple, “La manera de relacionar-se homes i dones era molt diferent a l’actual. Fa uns seixanta anys, l’home es fixava en la noia i esperava un temps per anar-la coneixent més, fins que arribava el moment que ell li demanava per a sortir, però amb previ permís dels pares.

En el cas de la meva entrevistada, es van conèixer on treballava ella, una botiga que venien productes de confiteria i combustible, es van anar veient els diumenges i els dos junts anaven a ballar a les fires pròximes a la seva localitat. Van estar festejant durant quatre mesos i el dia 2 de desembre de 1949 es van casar. Els dos junts van tenir tres fills: dos barons i una noia”. Com podem veure, la dona té la darrera paraula en si accepta o no el possible nuvi. I, en al·lusió a com festejaven, coincideix amb cançons tradicionals i amb comentaris que ens han fet sobre dones nascudes abans de 1920 i, a més, de fills seus, sobretot, en els pobles.

Més avant, copsem el tema de la mort i el del bateig: “Pel que fa als costums eclesiàstics, al morir-se el pare o la mare, els familiars més propers anaven dos anys de dol. En l’enterrament, l’home portava un llaç negre o crespó, el capellà anava amb dos escolans a buscar el mort i el doler portava el dol” i, com ara, que, “En el moment de batejar un nen acabat de néixer, la dona que assistia al part solia portar el nadó fins la pica on l’esperava el mossèn; si la família pagava, es tocaven un tipus de campanes especials per al moment. Els padrins tenien el dret de posar-li el nom: depenent del sexe, el padrí o la padrina triava el nom. Els nens solien ser batejats dos dies després de néixer”. El motiu, com hem llegit en altres fonts (o com bé ens han dit), era per si el nounat moria prompte.

A banda, tracta el tema del vestit de l’home (i el de la dona) en les noces: “Les parelles, quan es casaven, hi havia diferència en el color del vestit de la núvia: les núvies pobres es casaven de negre i les de les famílies riques es casaven vestides de blanc. La meva entrevistada em va explicar que, com que ella va dir que no es volia casar de negre, que si no es podia vestir de gris el dia del seu casament, ella no es casaria”. Altra vegada, és la dona qui tria què vol i li ho accepten.

Després, plasma sobre sagraments i sobre l’assistència a missa: “Els nens solien fer la confirmació amb cinc anys i la comunió amb vuit anys.

Cada diumenge anaven a missa, ja que, si no hi anaven, es veia mal vist per la resta de la gent que vivia al poble”.

Finalment, Pau Montfulleda indica que “Aquest treball m’ha agradat fer-lo, ja que així m’he pogut relacionar més amb la meva àvia i la meva família propera”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra i agraïment a persones que la promouen i molt obertes

General, , , ,

Un altre article relatiu al sentiment esmentat i, a banda, amb el tema d’algunes festes tradicionals, és “L’Horta de Lleida: un sentiment de pertinença” (https://www.segre.com/ca/opinio/col-laboracio/230128/l-horta-lleida-sentiment-pertinenca_210895.html), escrit per David Melé (regidor de la ciutat de Lleida) i publicat en el diari “Segre” en gener del 2023. Primerament, direm que l’Horta de Lleida és el nom que rep la zona agrícola que envolta la ciutat, la qual, en bona mesura, tindria una semblança amb la de València (si més no, abans de la transformació urbanística del segle XX). Així, l’autor comenta que “El cap de setmana passat i durant tota aquella setmana vam celebrar la Festivitat de Sant Antoni. Enguany, la 82a edició del patró dels animals i protector dels pagesos i pageses, amb una gran varietat d’actes i xerrades, vam tornar a gaudir d’una de les setmanes més celebrades a l’Horta. Un especial agraïment a l’Associació Cultural i Recreativa Els Pagesos, al Marc, al Sergi i a tota la junta directiva per la incansable promoció dels valors d’aquesta festivitat a totes les generacions”.

Per tant, copsem una celebració d’actes en nexe amb u dels sants més vinculats amb el camp (per la participació que hi feien els animals domèstics, com ara, els cavalls i els gossos): Sant Antoni, en gener. No debades addueix que, “Amb la celebració de l’esmorzar popular, la missa en honor a Sant Antoni, la benedicció de les carrosses, carros i cavalleries, els tradicionals 3 tombs a la creu i la resta d’actes relacionats amb la celebració de Sant Antoni Abat, vam tornar a demostrar la vitalitat i la implicació de grans, joves i infants en la promoció de l’Horta de Lleida”.

Això sí, com en qualsevol tema relatiu a lo matriarcalista i a la terra on es viu, “És especialment rellevant la implicació del jovent de l’Horta. Perquè la millor forma de preservar les tradicions és transmetre-les de generació en generació, traslladant el sentiment de pertinença a una terra i un grup de persones”.

En eixe sentit, trau un fet que també el podem copsar en centres d’estudis comarcals: les recerques sobra la zona, les quals afavoreixen no sols tenir una idea més àmplia de lo llunyà, sinó també de la realitat més pròxima, aquella en què toquem els peus en terra. Per això, el regidor afig que “El mateix dissabte passat vam celebrar la gala dels Premis Horta 2023. El fet que coincideixin la gala i la celebració de Sant Antoni no és casualitat.

Doncs Sant Antoni representa molts dels valors que la marca Horta i els seus premis representen. L’objectiu d’aquests guardons és reconèixer aquelles persones, entitats o iniciatives que treballen o han treballat pel desenvolupament i la promoció de l’Horta de Lleida, tant des del punt de vista agrari, com cultural, o qualsevol altre aspecte remarcable. (…) Aquest any, des del jurat dels Premis Horta, hem reconegut (…) el Sr. Francesc Rosselló. Una persona implicada des de fa dècades amb l’Horta, el moviment veïnal i, sobretot, en la promoció de l’Horta de Lleida. Per altra banda, (…) el Sr. Josep Valls, de l’empresa Hortivalls, destacant la seva tradició pagesa i la seva ferma transició cap al cultiu d’hortalisses provinents d’altres indrets del món. (…) El Josep Valls és una persona molt activa com a pagès de l’Horta en tota mena de festivitats i esdeveniments relacionats amb l’Horta i la ciutat de Lleida en general, la qual cosa ens enorgulleix”.

Aquests detalls representen un agraïment a la gent que promou el territori local, comarcal o de la terra vernacla on es viu i, en aquest cas, ens parlen de gent activa, amb molta espenta, molt oberta i que empiula amb l’indret.

Prosseguint també amb el sentiment, David Melé plasma un exemple de dones amb molta espenta i que connecta amb lo matriarcalista (àdhuc, en l’educació) i amb lo tel·lúric: “Finalment, en la Menció a projectes liderats per dones, vam distingir la Sra. Neus Betriu. Una dona emprenedora en la seva empresa familiar dedicada a la venda al detall, al mercat, i per la seva capacitat d’adaptació a les eines de comercialització en línia, destacant per la seva producció fruitera.

I, sobretot, una dona implicada amb l’Horta, la família i que transmet els valors i cultura de l’Horta. (…) Perquè l’Horta de Lleida és un dels elements distintius de la nostra ciutat que hem de preservar i promocionar”.

I tot això, “Perquè la millor forma de preservar les tradicions i el sentiment de pertinença cap a tot el que representa l’Horta és transmetre els valors de les nostres arrels a les pròximes generacions. Perquè ells i elles són els que hauran de continuar fent l’Horta gran”. Com podem captar, les arrels tenen relació, sobretot, simbòlicament, amb lo rural, entre d’altres coses, perquè, no sols s’hi viu més de la terra, sinó perquè se la té com una mare fa amb el nadó: sempre que li ho demane el nen, ella li proveirà, li farà costat, com ara, alletant-li.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el llaurador, la Mare Terra i l’educació matriarcal

General, , ,

Continuant amb les paraules en relació amb aquestes pageses vitivinícoles del Penedès, l’11 de setembre del 2024, Montserrat Cortadella posà en el meu mur un comentari interessant i en línia amb el matriarcalisme:

“— M’agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tan ben escrites, tan adients amb el tema, tan endinsat amb la dona, que m’ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s’ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA”.

Una altra entrevista que enllaça amb l’escrit de Montserrat Cortadella com també amb el tema del camp i amb el del sentiment de pertinença a la terra és “Lliçó de vida a l’Horta de València” (https://www.diarilaveu.cat/medi-ambient/llico-de-vida-a-lhorta-de-valencia-230072), publicada en febrer del 2015 en el diari digital “La Veu del País Valencià”, en aquest cas, al valencià Vicent Martí. Així, podem llegir que Vicent Martí “va aprendre la ‘cultura ancestral’ de la terra dels seus pares i avis, també llauradors. ‘La terra és una emoció; si la cuides, ella et retornarà les cures’”. Sobre l’acte de cuidar la terra, direm que comentaris semblants es poden copsar en articles, en llibres en què parlen persones que formen part de cultures matriarcalistes i, per exemple, en Facebook.

En acabant, el jornalista li demana

“– Als 17 anys, tenies clar que volies dedicar-te a la terra, i, als 28, vas optar definitivament per l’agricultura ecològica. D’on et ve aquesta inclinació a l’era?

– De la família. Els meus pares i avis es dedicaven tots al camp. I clar, dedicar-me a l’agricultura és una cosa que m’arriba d’una manera totalment natural. Als 17-18 anys, em vaig adonar que el meu lloc en la vida estava al camp. (…) com jo havia ‘mamat’ la terra, i vist com la meua família es desenvolupava llaurant l’horta (…) als 28 anys, vaig començar pel meu compte a l’Horta de Campanar, en unes terres que vaig llogar (…). En donar el pas, em vaig adonar que tot el que havia aprés era molt important, un coneixement ancestral que la meua família em va transmetre”.

Altra vegada, apareix el tema del paper de la transmissió de la saviesa ancestral, la qual, ací, té lloc mitjançant la família, u dels pilars del matriarcalisme juntament amb la casa, amb el barri (o amb la comunitat) i, com ara, amb altres persones de la mateixa corda.

Tot seguit, quan li fan la qüestió de com aplega a l’agricultura ecològica, Vicent Martí respon “Jo ‘mame’ l’agricultura tradicional, que és la que desenvolupaven els meus avantpassats. Però, després, em trobe amb l’agricultura química o convencional (…). Durant cinc o sis anys, em vaig dedicar a aquestes pràctiques (en començar a l’Horta de Campanar), però la veritat és que va haver-hi un procés de presa de consciència. Allò realment útil, a més d’estudiar, és el que em van ensenyar l’avi, el pare i la mare. Aquest coneixement era el dels avantpassats, que ja havien mort però que estaven vius, i és el que em va fer ser fort davant circumstàncies molt dures”. I, per consegüent, captem que ha rebut una educació matriarcal, molta, en casa i, igualment, en què el camp, lo terrenal, té un paper important.

Això torna a plasmar-se quan, al capdavall, diu que, feia trenta anys o més, “Als agricultors, els van manipular. Es va donar tot un procés pel qual les multinacionals van anul·lar-los els seus coneixements i van implantar el seu negoci. (…) Al final, insistisc, el que realment et serveix són els coneixements que et transmet la teua família, que tenen una força tan gran que t’arriben a l’ànima”.

Finalment, les paraules sobre l’educació que rebé en la família i, a banda, que li hagen aplegat a l’ànima, és un tret que té a veure amb el matriarcalisme (perquè també està obert als sentiments de la persona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, comprensió i dones que deixen empremta

General, , , , , , ,

Una altra font que hem consultat en Internet, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és la lletra “La terra dels avantpassats” (https://tempsdefranja.org/opinio/cartes-lectors/la-terra-dels-avantpassats), de Xavier Fernández i publicada en la web “Temps de Franja” (relacionada amb estudis comarcals de la banda catalanoparlant d’Aragó) en el 2020. Entre d’altres coses, diu “Jo sóc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis. Coses de la guerra. La iaia Florentina ha estat, des de petit, un exemple de la persona que cal ser, bondadosa, calmada, cohesionadora de la família, assenyada, avui es diria que era altruista i empàtica amb tothom”. Primerament, direm que Albelda és un poble de la comarca de la Llitera. Aquestes paraules sobre la iaia són semblants a les que hem recopilat en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920: com ara, el paper de fer possible la continuïtat del grup, la generositat i la comprensió.

En nexe amb la psicologia de la iaia Florentina, direm que, en l’entrada “Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia” (https://www.paginesviscudes.com/histories-de-barcelona-que-explicava-la-meva-avia), redactada per Joan Serrat Montfort en “Pàgines viscudes”, hi ha unes vivències molt sucoses que, en el seu moment, narrà la seua àvia (qui hauria nascut, poc o molt, l’any 1880), en al·lusió a una velleta d’edat avançada quan la padrina de Joan Serrat Montfort treballava de joveneta, això és, a una anciana de primeries del segle XIX: “Als 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX (…).

(…) Als 12 anys, hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. (…)

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis, fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit, malalta. I que la senyora li deia: ‘Nena: sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que, quan siguis vella com jo, no et quedi cap recança, cap remordiment…’. I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa, la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells”. Al meu coneixement, hi hauria hagut bon vincle entre les dues dones com també vingué a dir-me ma mare. Aquestes paraules, que publicàrem en Facebook el 2 de setembre del 2024, tingueren bona acollida.

Tornant a la lletra sobre la besàvia Florentina i el sentiment esmentat, el lector afig que “Aquest amor me’l va transmetre la meva mare, que em va impregnar de l’amor que sentia vers la seva àvia, explicant-me tot el que sabia d’ella i tot el que la va estimar i, això, en mi, es va traduir en un sentiment també cap a la seva terra i el seu poble Albelda, a la Llitera. La veritat és que he estat poques vegades a Albelda, però m’hi sento lligat emocionalment”. Com podem veure, la mare recull de la besàvia i ho passa al fill. Aquest, posteriorment, ho fa als qui viuen, mitjançant la premsa: la terra, la comarca, el poble. 

Tocant aquest lligam, adduiré que, de quan ma mare començà a parlar-me sobre les seues àvies (de qui ja ho havia fet altres vegades, però no per a un estudi sobre el matriarcalisme) fins a quan, per exemple, ja feia cinc anys que jo havia iniciat la investigació, podem aplegar a sentir una relació amb avantpassats nostres que no coneguérem, però amb què captes que tens punts en comú i que, sobretot, bona part de la seua manera de viure, de respondre al dia rere dia i d’actuar, etc., ens deixen empremta.

Al capdavall, Xavier Fernández comenta “Visca la Franja, visca la Llitera i visca Albelda!!”, és a dir, 1) la banda catalanoparlant de l’Aragó, 2) la comarca (la Llitera) i 3) la població on tenia les arraïls la seua besàvia (Albelda).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la transmissió intergeneracional i la mort

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Pàtria”, d’Antoni Bori i Fontestà (1862-1912).

Prosseguint amb poemes en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra,  hem trobat, com ara, u escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (qui, entre d’altres coses, fou mestre, pedagog i escriptor). Figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”. Diu així:

“LA PÀTRIA

 

Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava a la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 

Allà ens ha gronxat la mare,

de petits, en el bressol,

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 

 Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 

Allà, amb nostres alegries,

hem barrejat nostres plors

i, amb els primers parenostres,

nostres primeres cançons.

 

Allà, a la nostra família,

hem consagrat els records

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor”.

 

 

Com podem veure, en aquestes estrofes, el poeta trau el tema de l’educació en casa i en la família i la vincula amb els sentiments, amb el cor i amb l’estima pels altres familiars (els quals fan que u se senta acollit i en un ambient molt favorable a l’aprenentatge i a les relacions entre persones): la terra, el sentiment d’arrelament, el cor, la mare afavorint el bon son i el despertar del nin; els primers moments de la vida en què el xiquet aprén a pensar; alegries i plors; la terra on hom aprén, ja de petit, el Parenostre, cançons, belles tradicions que transmeten els avis, etc..

I tot, entre persones que, a banda, aplanen lo religiós de tipus matriarcalista (el paradís a l’amor, que no el culte a la mort acompanyada de sang i militarista o, per exemple, com a fruit de venjances, ni al sacrifici, ni al patiment) en una mena de santuari afectiu i sentimental.

Tot seguit, plasma el pas de la infantesa a la jovenesa i, posteriorment, a la independència econòmica (quan es fan hòmens, però no indica allò d’”hòmens de profit” perquè han fet el servici militar o perquè han tornat de la guerra), una emancipació que va unida al lligam a lo terrenal, a la Mare Pàtria (que no al Pare Estat, és a dir, a lo patriarcal):

“I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor”.

 

En acabant, Antoni Bori i Fontestà, en lloc de deixar arrere els pares, exposa com un retorn a ells. Aquest tret, sovint, esdevé en aplegar les persones a la plenitud de la vida (cap als quaranta anys) i amb bones relacions amb els parents. Així, no trau una lluita entre generacions, ni tampoc un rebuig, ni un menyspreu cap a les anteriors,… ni cap a la terra on nasqueren (i en què viuen); i afig detalls que formen part d’aquell indret: persones, campanars, la joia de viure, flors, el fossar. Per això, addueix 

“¡Com no havem, doncs, d’estimar-lo,

aquest bell trosset de món

si, en ell, hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració.

 

Tot alegra nostra vista

i tot parla a nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls,

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!”.

 

 

Finalment, passem a unes estrofes molt sucoses i en què copsem un tret matriarcalista important: el no rebuig a lo que té a veure amb la mort, ni a prendre-la amb neguit. Al meu coneixement, està en nexe amb el fet que els pobles matriarcals 1) no ho fan a les dues etapes més fosques del dia (la vesprada i la nit), ni 2) a la dona, qui sol anar acompanyada (bé d’un xiquet, bé d’una filla, bé d’una jove, bé d’una dona de la generació següent), detall que podem empiular amb quan l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 91), escriu sobre les defuncions. I, per descomptat, amb paraules de Bartomeu Mestre i Sureda relatives a “las saetas” i amb el fet que, en la nostra cultura, la gent és junt amb el difunt, però no es dedica a dramatitzar l’acte de morir com tampoc no exalta les victòries, ni trenca la tranquil·litat de la nit (com sí que promouen els pobles patriarcals):

“I aquell vell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós,

que, per sentir-lo i comprendre’l,

cal dir Pàtria amb la mà al cor”.

 

I, així, la idea de Pàtria no enllaça amb la militar, ni amb lo celestial, sinó amb lo terrenal i, òbviament, amb lo maternal (ací, simbolitzat per la mà en el cor, això és, per la sinceritat, ben allunyada de cultures patriarcals que promocionen la mentira i, igualment, els robatoris).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la llibertat matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre “Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

 

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

 

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

“En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

 

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

 

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

“La masia”, el sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Tot seguit, exposarem un poema extens, en línia amb el moviment de la Renaixença (del segle XIX) i que trobàrem el 7 de desembre del 2023: “La masia”. En la web “Patrimoni Literari”, apareixia com “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2208-obraarxiu-la-masia-nbsp.pdf). Diu així:
“LA MASIA

A mon car amic, lo jove artista En Francisco Amigó i Pla.
                                                                      Pàtria, Fides, Amor.

Allà la veig! De feixes i boscos, rodejada,
amb sos pallers que daura del sol ponent la llum.
Ja veig ses parets blanques, sa rústega teulada,
sa negra xemeneia que, de la llar sagrada
                        al cel, aixeca el fum.

Després de llarga absència, després de trista espera,
¡que bell és descobrir-la sobre el nadiu terreny!
¡Conèixer la porxada, les establies, l’era,
i veure, entre boires, alçar-se, al seu darrere,
                      les cimes del Montseny!!

Masia dels meus avis, la bella recordança
dels temps de la infantesa, me porta a ton recés;
de les ciutats i viles, ma joventut se’n cansa.
¡Enyor eixa teulada! ¡Que trista és l’enyorança,
                       Déu meu, que trista que és!

Mes, ah! Ja se m’arrima fressosa la mainada,
la fosca veu de l’avi, quan entro, ja conec,
i, d’entre les panotxes i brossa de l’entrada,
a entrebancar-me, surten los polls d’una llocada,
                         que piquen lo gra sec” (p. 81).

Com podem veure, inicialment, apareix el tema de la pàtria, de la fe i de l’amor. En aquest cas, és un amor a la terra, per ser-hi i per romandre-hi, per tocar els peus en terra, per residir en la terra dels seus avantpassats i descobrir-la, explorar el terreny nadiu.
I, per a això, recorre als seus padrins, a la infantesa. A més, una possible enyorança (la qual el portaria a la tristor) es veu compensada, immediatament, en sentir els primers senyals de vida: la mainada i la veu de l’avi (la qual encara reconeix). O siga, que el poeta manté el record de les seues arrels (la generació dels avis) i el món pròxim al mas (les panolles, els pollets, la llocada,…). Podríem dir que és una mena de retorn a la mare, a lo maternal.

Tot seguit, l’escriptor entra en la casa i parla sobre trets en nexe amb les tradicions, amb la família i amb el sentiment de pertinença a la terra (ací, a Catalunya):
“¡Ja soc a dins! ¡Benhages, maisó, de records, plena,
marcada per la petja de cent generacions,
on les virtuts arrelen, on riu la pau serena
i, fins als llunyans segles, s’allarga la cadena
                      de nostres tradicions!

Al respirar ta flaire senzilla i muntanyana
dels teus honrats pagesos, a l’apretar les mans,
mon cor, que es mustigava, ¡com va prenent ufana!
¡Ja veig a Catalunya! ¡Ja tinc sang catalana!
                       ¡Ja soc lo que era abans!” (p. 82).

Quant a “maisó”, vol dir “casa”, i, tocant la paraula “apretar”, una forma genuïna seria “estrènyer”.

Els versos següents enllacen amb la fe i, a banda, amb la idea que continua la baula (ací, plasmada en la figura de l’hereu).  Aquest hereu no trenca amb la tradició, simbolitzada per la barretina, per l’aixada (aïna vinculada amb la faena del camp) i per la indumentària:

“Senyal de fe senzilla que l’esperit conforta,
la creu de palma seca, l’estampa de paper,
encara veig plantades darrere de la porta
i, fora la finestra, penjar la branca morta
                       de beneït llorer.

Atret, ja, pel dolcíssim repòs de la vesprada,
de les veïnes feixes, arriba el bon hereu,
la roja barretina, damunt del front, girada;
la manta, a les espatlles; al coll, la dura aixada;
                          i l’espardenya, al peu” (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La masia (poesia matriarcal segle XIX)