Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Dones en l’adolescència, en la jovenesa, i que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que afavoreixen el comunitarisme i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Blancaflor”, extensa i arreplegada per Sara Llorens, en Pere de la Màgica (pare de les tres noies) ordena a en Joan que li porte tota una barreja de grana (llavor vegetal) triada en tres pilons. I, com a signe de matriarcalisme (ben manifest en aquest relat sota el tret que la dona salva l’home), “En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i, quan la va trobar sola, li va dir:

-Ai, pobre de mi, com ho faré?” (p. 144). Aleshores, la Blancaflor li diu detalls que podríem relacionar amb la sembra en desembre, època de l’any vinculada amb la nit i amb colgar les llavors: “Mira: aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrera de la porta i, quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: -Un gra per llavor! Un gra per llavor! Tu li vas responent: -Un gra, no; tots, sí! Un gra, no; tots, sí! I, quan la veu callarà, serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat” (p. 144).

És ben sabut que, com diu la cançó “Mambrú”, el llaurador “mira el cel, mira enllà, mira a terra” i, per això, no pot deixar-ho tot en només una sement (en desembre), si vol que, mesos després, haja quallat en la terra, hi haja crescut i, al capdavall, puga arreplegar el fruit d’haver tractat el terreny com una mare ho faria amb un nadó o amb una filla. Com a anècdota, la primera vegada que llisquí aquest apartat de la rondalla, el 4 d’octubre del 2020, els meus pares havien vingut a ma casa, i ma mare, quan els allarguí el telèfon mòbil (en què hi havia un missatge d’un amic meu), digué a mon pare “Llig-lo”. I això feu ell… i de bona gana. I ho plasmi en el llibre. En ambdós casos, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i com en les cultures matriarcalistes, es fa lo que vol la dona.

Igualment, el pagès tampoc no pot confiar-ho tot en només una persona (un gra), sinó que li convé estar obert a tots i, per consegüent, davant la possibilitat individualista i de qui es mira el melic (recordem que en Pere de la Màgica enllaça amb lo que podria ser el mal, el dimoni), resulta més adient inclinar-se pel comunitarisme.

Un poc després, el narrador diu unes paraules que el 10 d’octubre del 2023 consideràvem que reflectien el matriarcalisme i el paper de la dona en els Pobles matriarcals:

“En Pere de la Màgica va quedar tot parat i li va preguntar: -Que has estat garbellador?

-Garbellador, no; comandant, sí, l’amo -va fer en Joan” (p. 144). Per tant, el noi “no classeja” persones, sinó que hi està obert. Ara bé, amb semblança amb un exèrcit, ell no n’és el cap, sinó un càrrec molt alt però no el primer: en comanda persones, membres. I, com captem en la narració, la Blancaflor (la dona) fa un paper similar al d’una reina com a cap d’estat: és ella qui regna en la vida del jove, no ell en la de la dona i en la seua. Un detall matriarcalista.

Quan, per segona vegada, en Pere de la Màgica li dona una orde, el noi recorre a la minyona (ara, en un tema en què intervé la figura del cavall). Ella li comenta “Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare; i la brida, la mare.

El xicot la va creure” (p. 144). O siga que la sella (la cadira) és la Blancaflor (la jove) i, quant a les regnes (la brida), són la mare. Adduirem que el  10 d’octubre del 2023 cercàrem el mot “Sella” en el DCVB i trobàrem un refrany que empelta amb el que li passaria al xicot si no tractàs bé el seient (això és, la dona que li dona força): “A qui no vol la sella, Déu li dona bast”. Ara bé, aquest passatge ens porta a una qüestió: ¿seria molt més escaient, per al xicot, no seure’s en el punt del cavall on era el seient i sí en un altre, però mentres que ell el mena i, així, simbòlicament, respectar la dona, lo matriarcal? La resposta, sí. I, com que en Joan actua davant en Pere de la Màgica en pro de les recomanacions que li ha fet la noia, el jove n’ix victoriós i respon al casteller:

“-Cavaller, no; comandant, sí, l’amo” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda, va el poal”, dones que aplanen el camí, que menen i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen de manera matriarcal, ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La monja d’Aguiró”. En una casa molt forta d’Astell, “hi vivia la mare, l’hereu i algunes germanes solteres.

L’hereu, aquell matí i, com feia cada dia, es llevà ben aviat i es posà mans a la feina” (p. 619) i eixe matí arribaren “fins al poble dues monges (…) intentant captar vocacions de les joves dels pobles, perquè aquestes entressin al noviciat” (p. 619). Com veiem, es fa esment a un home (l’hereu) i a moltes dones.

Un poc després, podem llegir que, “en arribar, en aquesta casa, va obrir-les una de les noies solteres” (p. 619) i que la proposta de les monges no desagradà a la jove, ni, en acabant, a la mestressa. Per això, “Van parlar i van arribar a un acord. L’únic que feia falta era comunicar-ho a l’hereu, quan aquest vingués a dinar, però, amb la seguretat -digué la mare-, que no hi posaria cap entrebanc; però, com era l’hereu, volia comunicar-li” (p. 619). Per consegüent, la mestressa (la senyora ama valenciana, equivalent a la madona mallorquina) és qui té la darrera paraula i, fins i tot, tria comentar-ho amb el fill gran.

“En arribar el noi, la mare el posà al corrent del que havia succeït aquell matí i que la seva germana aniria al convent. El noi contestà que, per ell, no hi havia cap problema, sempre que ella volgués anar-hi” (p. 619). O siga, que hi ha una educació matriarcal: la mare pren una decisió i reporta els fills (en aquest cas, l’hereu) abans que la filla entre en el convent. En eixa línia, el fill aprova la decisió de la germana.

En acabant, hi ha una part d’humor, en què, de nou, captem l’educació matriarcalista:

“-Ella hi vol anar i l’únic que li haurem de donar és un matalàs i fer-li el dot. Et sembla bé?- féu la mare.

-Totalment d’acord -féu l’hereu-, però amb una condició, i és que, si no té família, el dot torni a casa” (p. 619).

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “L’hereu”, en la mateixa obra. Com diu el narrador, és verídic. Conta que, en una casa d’Astell, la mare quedà vídua, “com a cap visible, juntament amb el fill i la jove. Passats uns dies del trist esdeveniment, el noi va dir a la mare que, potser, seria bo que el fes amo de tot (ja que la propietària era la vídua), amb la qual cosa la jove estaria més contenta (…). La dona, que era molt bona persona, contestà al fill que, si creia que això seria el millor, per ella, no hi hauria problema.

Pocs dies després, de bon matí, mare i fill emprenien (…) per anar a cal notari, la mare anava muntada damunt un gros ruc que tenien a la casa i el fill el menava” (p. 621).

Com captem en aquests passatges, la dona porta els pantalons, el fill consulta la mare (qui és la màxima autoritat de la casa), és ella qui té la darrera paraula i, a més, ho fa molt oberta als fills. Fins i tot, quan fan via cap a la notaria, ella està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Terres fèrtils i dones bondadoses, honrades, que condonen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Les roques de la Galera”. Així, podem llegir que, durant un combat de les tropes de Juli Cèsar fins als vessants de la Serra Grossa, “Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fill d’aquí, (…) dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla” (p. 409). Per tant, en aquest passatge, el cap de l’exèrcit, l’emperador, recorre a una estratègia molt interessant i que reflecteix obertura: que li reporte una persona del terreny (qui, d’alguna manera, fa el paper de conseller).

Tot seguit, veiem un altre tret matriarcalista: el fet que apleguen al lloc, “on l’herba i l’aigua eren abundants” (p. 400). Per consegüent, la terra (ací, simbolitzada per l’herba) era fèrtil i l’aigua afavoria la vida i el futur del terreny i dels qui hi vivien. A més, aquests detalls empiulen amb la dona i amb lo femení.

Finalment, adduirem que, al capdavall del relat, es pot llegir que un arc com també “les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra i diuen que, en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent (…) com si fos una remor de mar llunyana” (p. 401). En altres paraules, ens trobem amb roques (la fortalesa de la dona, qui toca els peus en terra), l’interés per la terra, l’escolta (u dels sentits més vinculats amb el matriarcalisme junt amb el tacte), la relació entre l’orella (escoltar) i la roca (això és, la dona, qui aporta vivències i saviesa a qui se li acosta, ací, tocant-la) i l’aigua de la mar (un altre detall matriarcal).

En la rondalla vinent, “El moliner”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme. “Temps era temps que, per aquesta vall, baixaven les aigües d’un rierol, el qual feia encara més fèrtil tota la terra de la rodalia. Els homes vivien feliços amb el seu treball. Les aigües (…) eren aprofitades per fer moure tres molins (…) i, fins i tot, arribaven fins aquí homes d’altres contrades amb els seus ruquets carregats de sacs, per tal de moldre el seu gra” (p. 401). Així, veiem coincidències amb el relat anterior i que, no sols la gent vivia feliç amb lo que feia, sinó que era molt oberta i que la terra era d’acollida i ben considerada (i podríem afegir que, de pas, la dona, lo matriarcal).

Igualment, el narrador addueix que, en eixa zona, hi havia un moliner que era molt treballador, cristià molt complidor i molt devot del seu sant patró…, però que no donava bona mesura a la gent que molien en el seu molí (p. 402).

Quan aquest moliner aplega al cel, Sant Pere no l’accepta fins que li convenç l’advocat del senyor i, com que era el dia de Nadal, el deixa passar al cel.

Ara bé, un poc després, Jesús, “amb veu dolça, li digué:

-Bon moliner: el teu sant ha intercedit per tu i, clar, jo l’escolto, però és que, per entrar al cel, cal haver estat honrat tota la vida (…). Tornaràs a la terra i allí viuràs fins que t’esmenis i rectifiquis el que has defraudat. Un cop això fet, si ho fas, podràs entrar al cel” (pp. 402-403). Com podem veure, i en línia amb molts relats en què apareix Jesús o bé Déu, és un personatge obert, dolç, acollidor.

A continuació, el moliner se’n baixa a la terra i orienta cap a la bondat i cap a l’honradesa l’educació als seus fills: “a tothom, ha de fer-se-li mesura a sobreeixir, cal ser honrats.

I així ho feren a partir d’aquell dia” (p. 403).

Afegirem que “El bon moliner anava treballant i ajudant tots aquells que passaven demanant una caritat. Un dia, però, a una vídua amb el seu nadó, els fills van acomiadar-la (…)

El moliner els reptà, de nou, fent-los veure que cal ajudar aquell que ho necessita (…).

Després, invità la pobra vídua a passar al molí i li donà menjar i hostatge per tal que recuperés les seves forces per a continuar camí” (p. 403).

I, finalment, com que l’home havia sigut bonhomiós, generós i honrat, aquella nit somia la Mare de Déu i el Nen Jesús demanant i, més avant, Sant Pere l’acull en el cel i, a més, Déu i, al capdavall (i açò és simbòlic), la dona (Nostra Senyora, acompanyada del Nen). Cal adduir que la Mare de Déu li ho condona, ja que la mare i el fill “li feien un dolç somriure” (p. 403): la dona té la darrera paraula i ací ha fet el paper de jutgessa (i, de pas, Nostra Senyora plasma l’arquetip del rei, com a reina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fien en els fills, que ponderen, de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “La somereta de Sant Josep i la Mare de Déu”. Quan “van arribar a Egipte, la Mare de Déu va dir-li, a sant Josep, que, gràcies a la somereta, havien arribat bé. Els havia portat al coll tot el temps sense queixar-se gens ni mica, i que caldria recompensar-la.

Sant Josep s’hi avé, però pregunta: ‘Què li podríem donar?’, a la qual cosa Maria va respondre-li que ho preguntés ell mateix a la somera” (p. 379). Per tant, copsem que la dona, en la família (com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla, el 27 de febrer del 2007), “pondera”, o siga, que no respon a tots per igual, sinó atenent a cada u. Per això, Nostra Senyora permet que la somera comente a Sant Josep què és lo que ella considera més just. En eixe sentit, aquestes línies encaixen, com ara, amb la tendència matriarcal (com es pot veure en una entrevista a Joan Monleón i, igualment, com feien els pares d’aquest amic), per exemple, de fiar les claus al fill i que, així, ell assumesca part del paper que abans feien els pares i que, de pas, el xicot (ací, la somera) comence a empunyar les regnes de la seua vida.

A més, veiem que la dona (Nostra Senyora) tracta bé qui els ha fet la faena i, més encara, d’acord amb com ells volien. Aleshores, “Quan la somera sent la pregunta, tiba les orelles i mou la cua” (p. 379) i diu a Sant Josep:

“-Doneu-me una escriptura on hi consti que, per ordre de Jesús, els homes ens poden fer treballar, però mai pegar, ni maltractar.

Sant Josep fa l’escriptura, la qual signa com a tutor de l’infant Jesús, que encara és ben petit” (p. 379).

Per consegüent, podem dir que hi ha dos personatges que fan parella: Nostra Senyora (la mare) i el Nen Jesús (el fill). Adduirem que el paper de Sant Josep és, més bé, secundari (depén de la dona, qui li ha donat una orde i ell la compleix). A banda, l’altra dona (ací, la somereta) fa esment al fill (qui va unit a la mare, des del punt de vista etnològic) com a autoritat.

Finalment, aquest relat plasma que, en les cultures matriarcals, està ben vist que la dona estiga ben tractada. En relació amb aquest passatge final de l’acord entre tots dos, afegiré que em recordà quan els meus pares venen a ma casa i ma mare, amb bones paraules i com a matriarca, allarga el meu telèfon mòbil a mon pare (al marit) i li diu “Llig, pare”. Llavors, mon pare, amablement, l’agafa i llig.

La rondalla que ve tot seguit, “La mula i el bou de la cova”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, copsa molts trets matriarcals. “Una versió d’aquell parell d’animals que van ser presents en el naixement de l’infant Jesús, ens conta que la mula va estar amatent a escalfar amb el seu alè aquell petit i tendre infant, guardant-lo, així, del fred (…). Per premiar semblant actitud, el Jesuset li va preguntar quin premi volia per la seva bona conducta. La mula va respondre que allò que plagués més a Jesús, ella ja ho tindria per a bé” (p. 380). Per tant, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: la mula (com a senyal de maternitat), una cova (vinculat amb l’úter, amb el naixement, amb la dona), una parella d’animals que pot evocar-nos, com ara, els bessons Cautes i Cautopates (del mitraisme), el fred i l’hivern (una de les dues estacions més associades a lo femení).

En línia amb la rondalla anterior, u dels dos personatges matriarcalistes (ací, el Nen Jesús) demana què considera la mula que es mereix per part de l’Infant. Com a anècdota, diré que, en el darrer examen que ens feu Pere Riutort (oral, de l’assignatura “Valencià”, en el segon curs de Magisteri, en l’any 1992/1993), em digué que em posaria un “Notable”.  Aleshores, de manera semblant a aquesta narració, em respongué: “Mira: et posaré ‘Excel·lent’. ¡No! ¡Matrícula d’honor!”. Sincerament, com la mula, amb un “Notable”, m’hauria acontentat. Personalment, li comentí “Amb un ‘Notable’, em conformaria”. 

En canvi, el bou “li havia contestat que volia llaurar amb un collar d’or i argent, amb la qual cosa Jesús li va castigar la supèrbia, condemnant-lo a llaurar amb jou dur de fusta, mentre que, a la mula, gràcies a la seva bona resposta, li concedia que, d’aquell moment en endavant, llaurés amb coixí de cuir i llana, per, d’aquesta manera, no llagar-se el coll” (p. 380).

Una altra versió d’aquesta rondalla i que empiula amb lo matriarcal diu que “un del pastors que anaven a adorar l’Infant, passà pel seu darrere i la tocà amb el sarró” (p. 380). L’animal li ventà una coça. I, com que ho havia fet a un noi i Jesuset demanà al xiquet per què plorava, quan ho sabé, el Nen Jesús comentà a la mula “que el jove pastoret no l’havia tocada amb cap mala intenció, així que, com a càstig, i, per respecte als menuts (…), les mules mai tindrien descendència” (p. 380). En altres paraules, les dones (ací simbolitzades per la mula), en les cultures matriarcals, es considera que han de tractar bé els xiquets més menuts. I podríem ampliar-ho als hòmens, respecte a la resta de persones. En ambdues narracions, es plasma l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb lo femení, que aproven la sexualitat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Els minairons”. Així, entre altres coses, podem llegir que “es conta el cas d’un jornaler molt sol·licitat que en posseïa i li feien la feina sense que ell hagués de fer res” (p. 352) i que, un dia, “Quan les dones de la casa anaven a portar-li els àpats (…), sempre el trobaven assegut a l’ombra d’un arbre” (p. 352). Cal dir que l’ombra (com també la foscor) té a veure amb lo matriarcal i amb la dona i, en aquest cas, a més, amb un refrany que empiula amb el relat: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en línia amb el matriarcalisme, és “Dones misterioses”, en relació amb dones d’aigua. “Una d’aquestes històries populars (…) diu que vivien en una cova o antic forat de Clarà i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res” (p. 354). Per tant, apareix la cova i el forat, detalls que tenen a veure amb la sexualitat i amb la dona.

“La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa, que atribuïen a les esmentades dones” (p. 354) i, per consegüent, ens trobem amb una cultura molt oberta en lo eròtic i en lo sexual (ací, relacionat amb l’expressió “haver-hi roba estesa”, però amb una visió positiva).

Un dia, unes dones que eren pageses “van veure unes tovalloles molt boniques i, com que no van veure ningú que les vigilés, els va agafar l’acudit d’emportar-se’n una cada una” (p. 355), fet que ens indica atracció sexual. Més avant, encara que les encantàries feren via darrere de les dones, com que les pageses eren diligents, no les pogueren agafar. I, quan les pageses cremaren aquelles tovalloles, es trencà la maledicció que els feren les dones d’aigua i eixiren de la pobresa (p. 355).

En la rondalla “El pou de l’Encantada”, “La nena gran, de dotze anys, un dia, mentres poua aigua per emplenar els càntirs, ou una veu manyaga que puja del fons del pou. Sembla la veu de sa mare. (…) s’inclina i albira al fons la seva mare que li encomana dir-ho als seus germans i a ningú més i li indica la roca on sol passar el dia filant” (p. 357). Per consegüent, la dona, fins i tot, la jove, porta la iniciativa i té la darrera paraula.

Adduirem que, en la narració “A cal Reguer, de Canalda”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que “Hi havia una família en la qual la dona (…) era de fum i aigua. El cert és que cada nit, la mestressa i la seva filla s’untaven (…) i, al moment, (…) es fonien entre les negres ombres nocturnes” (p. 357). Per això, la jove i la mare van juntes i apareix la nit, detall que té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb la seua voluntat, artistes, humils, dolces i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en que captem molts trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “Mare de Déu dels Esclopets”. Un pastor troba una marededeu “que anava calçada amb esclops” (p. 301).

“La gent va creure que una imatge de la Mare de Déu no podia anar calçada d’aquella manera, ja que, més aviat, era signe de pobresa i que, a la reina del cel, li corresponia un calçat millor, per la qual cosa van treure-li els esclops i van posar-li el millor calçadet que van trobar” (pp. 301-302). Per consegüent, Nostra Senyora ha triat el calcer que ella ha preferit i copsem uns habitants que abracen l’elitisme, la fama i, per això, vinculen la dona amb el cel. A banda, està ben considerada (rep el tractament de reina).

“No obstant això, l’endemà (…), quan anaren a veure la seva imatge estimada (…) [,] van trobar que duia altra vegada els esclops” (p. 302). Com veiem, la dona (ací, la Mare de Déu), no cedeix. A més, “Van agafar aquell fet com obra d’algun irreverent que, durant la nit, havia fet el canvi, amb la qual cosa tornaren a treure-li els esclops i li posaren de nou les sabates.

Aquest fet es va repetir diverses vegades” (p. 302), fins que decidiren posar dos hòmens de guardians de la Mare de Déu.

Però, tot i això, en obrir la porta, veieren “que, de nou, s’havia produït el canvi i que la Mare de Déu calçava esclops. Això els obrí els ulls i entengueren la voluntat de la Verge: li deixaren, per sempre més, els esclops” (p. 302). Com podem veure, la dona no abraça lo que no vol i, al capdavall, respectaren la voluntat de Nostra Senyora: fan lo que ella tria, com en moltes poblacions catalanoparlants.

A més, cap al final del relat, llegim que “Van penjar aquelles sabates a la paret, on van restar-hi molts anys” (p. 302), fins al punt que moltes generacions les pogueren veure-hi… i Nostra Senyora no se les va posar… i, així, feu lo que ella tenia com a objectiu.

En la narració següent, “La Mare de Déu dels Àngels”, també es plasma el matriarcalisme, per exemple, mitjançant la dolçor i la dona, en un relat que enllaça amb un pintor del segle XVI: “El bon pintor començà la seva tasca (…). En arribar a trenc d’alba, l’ermità custodi, que dormia en una humil caseta ubicada al costat de l’ermitatge, veié el seu son trencat en escoltar uns dolços cants que provenien del setial de l’excelsa Mare de Déu” (p. 303). Així, copsem 1) un pintor (art) 2) la humilitat, 3) estar molt pròxim a un lloc d’acollida i, així, femení (com ara, l’ermita), 4) cants dolços (la música) i, per descomptat, 5) la Mare de Déu, ben considerada, és a dir, trets que empiulen amb el matriarcalisme. Igualment, captem la dolçor de l’inici del dia així com, en les estacions de l’any, aquest moment restaria vinculat amb la infantesa.

A continuació, el narrador posa més detalls de línia matriarcal: el pintor “Acudí presurós i restà meravellat davant allò que veien els seus ulls: la imatge de la Verge era acabada de pintar!, però, al mateix temps, havia estat feta amb tanta delicadesa i finor que (…) acudí presurós vers el poble anunciant la bona nova” (p. 303). O siga que Nostra Senyora ha fet costat a la tasca de l’home i, malgrat que el relat no reporte més, sí que podem dir que aquests trets estan en nexe amb lo femení i amb lo maternal (per exemple, en les relacions amb els nens de pocs anys).

Adduirem que, per a que una persona desenvolupe la seua vena artística o, per exemple, literària (ací, lo artístic està reflectit en el pintor i en la Mare de Déu), cal que toque els peus en terra (una altra característica associada a les cultures matriarcalistes). I tots dos ho fan.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.