Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Fills, velles i mares que donen vida a pares vells

General, , , , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “L’herba remenial”, en línia amb el relat “La flor de romanial”. En començar, un rei diu als seus tres fills que “Ara sóc com un rellotge vell que se li ha acabat la corda. He sentit a dir que l’herba remenial feia tornar jove. El mal és que no sap ningú on n’hi ha. ¿N’hi ha un, de vosaltres, que la voldria acaçar?” (p. 483).

Cal dir que, a diferència de la majoria de les rondalles d’aquesta mena, el monarca no és malalt, ni té un problema de salut física, sinó que vol conservar la part jove.

Afegirem que, en distints passatges, apareix “una font d’aigua gelada” (p. 483), amb simbolisme: 1) connecta amb la infància (com la font de vida inicial, com el naixement del riu), amb la dona, i 2) lliga amb la vellesa (la gelor de l’hivern) i 3) el sobirà tria per un camí a cavall entre els altres perquè cert confort també forme part de la seua vida.

En eixe seny, tant el fill gran com el mitjà es llancen a l’aventura i, com que no tracten bé una anciana amb qui coincideixen pel camí, no reeixiran i tots dos han de tornar al palau. En canvi, el petit, quan se li encara una vella ja revetlla (qui li diu si li voldria donar quelcom), ell li ho aprova:

“-Sí, bona dona. Vos donaré tot, mengeu a la vostra gana!

-Què cerques, minyonet?

-L’herba remenial per fer tornar jove el pare.

-A tu, que ets brau, te l’ensenyaré. Vés-te’n muntanya rosa enllà, et cal anar fins al cim. Hi ha un gros rocam que guarda una serp que porta un brillant al cap. Li ensenyaràs aquesta satalia que ara et doni i sabrà que véns de part meva (…) irà a cercar l’herba remenial i te la donarà” (p. 484).

Així, podem dir que, amb uns mots que evoquen altres rondalles, el xiquet és considerat una mena de fill de rei (com en les contalles en què un matrimoni acull uns nadons que porten un estel en el front), com si fos el preferit o bé el successor de son pare. Altrament, hi ha un empelt entre la provecta (dona) i la serp (dona i mare, una mare forta i protectora de la casa, del niu familiar). Adduirem que, en tractar aquesta narració, el 23 d’agost del 2026, no remembràvem haver-ne llegit cap amb aquest eixart anciana-mare amb una mare en nexe amb la serpent i que, per consegüent, som davant un relat singular.

Més avant, la serpent, fent el paper de mare i de consellera, “tornà amb uns brins fins i brillants a dintre la boca i els deixà als peus del jovenet. Meravellat, en Galdric regracia la serp i amaga l’herba rara a la sola de la sabata” (p. 484) i emprén cap al palau. Sobre aquesta secció, el xic alça l’herba en un punt inferior, perquè la discreció faça possible que no li la furten els seus germans.

Nogensmenys, com que els germans li tenen enveja, maten el petit i el colguen en un riu d’arena.

Posteriorment, el pare sent la veu del fill quan un traginer toca una canya (planta que podria representar el penis i, de pas, la creativitat, la vida creativa) i mana que l’acompanyen el fill gran i el mitjà.

Al capdavall, el monarca, quan trauen viu Galdric (el més menut dels tres fills), “Tot plorant, respongué el pare:

-I jo l’he trobada, la meva virtut! Tu ets el meu fill, la meva jovenesa.

El traginer colgà dintre el clot els dos germans morts (…). El rei li donà un carruatge nou i dues mules enflocades. I el sonet, sempre més callà” (p. 485).

Quant a aquest passatge, el fill (lligat a la mare i a la terra) ha salvat el pare, és la part que li genera vida. I, tocant a l’agraïment reial, normalment, no apareix i sí un castic als fills envejosos. És més: el sobirà fa un present al traginer i, finalment, decideix tirar terra en l’afer (ací, de fet i tot, un altre detall que encara no havíem capit en la recerca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mestresses i dones que salven l’home i que emparen

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Conte del pebrer”, recollida en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el fill petit del rei (en Romà) troba un pastor que li canvia el vestit de drap fi que portava el xicot per un mantell amb caputxa. Després, el jove “anà a tustar pels masos dient ‘Bon dia, l’amo o Bon dia, mestressa, ¿no els faltaria un pastre?’” (p. 472), o siga, un pastor.

Com que tothom veia que tenia la cara clara i les mans netes, pensaven que deixaria esgarriar les ovelles. Llavors, “Una dona el volgué ajudar:

-Vés més lluny, fent camí trobaràs tres cirers al davant d’un mas on cerquen un pastre: et podrien llogar.

 

Ell, que se n’hi va de pressa i la mestressa li va fer bon acolliment” (p. 472). Així, per una banda, hi ha la dona que fa valença en Romà i, per una altra, la figura de la senyora ama, qui acull el minyó.

Ara bé: “En aqueix mas, hi venia tot sovint la filla del senyor. (…) És que s’enyorava tota sola al castell, sense companyes. S’encertà que vingué aqueix dia i la masovera li contà com havia llogat un pastorellet (…), qui tenia la cara i les maneres d’un senyor verdader, hauria de tornar al vespre per al veure” (p. 472). En altres mots, la princesa (na Mancineta) també s’atansa als senzills, al poble (ací, representats per la masera i pel pastor).

Igualment, en veure’s els dos fadrins, s’observaven: “ell, de sa bellesa; ella, de la distinció de les seves maneres” (p. 472).

Més avant, hi ha uns passatges en què el fill del rei (acompanyat del ramat, i ell, al capdavant) s’acosta a una font i a un arbre (dos signes femenins) i la dona serà qui el salvarà, qui li donarà lo que ell ha de menester: “I les va deixar en una coma d’herba fresca. (…) A vora d’una font amagada sota l’arbreda, el pastoret va dir:

-Per la virtut (…), que sigui jo un cavaller vestit de plata amb un cavall ensellat de plata” (pp. 472-473): ell és cobert per un detall femení (la roba d’argent, una color obscura) i el cavall és fosc. Això li aplana el camí perquè ell guanye: “poc temps després, van veure arribar al castell un cavaller emplatiat (…), qui guanya el combat i desapareix com havia vingut” (p. 473).

En un fragment posterior de la rondalla, la jove Mancineta comença a pensar que eixe minyó (en Romà) li fa qüestions curioses.

Respecte de la masovera (na Caterineta), representa la mare intuïtiva i que encerta: “no sabia què pensar i, més es mirava el pastor nou, més entenia que no era pastor (…) li feia una vida de senyor perquè en tenia les maneres” (p. 473), és a dir, que la madona, a més, recompensava en Romà.

Cap al final del relat, el fill del rei tenia una ferida en el peu i la Caterineta capta que tortejava. Per això, demana al noi:

“-Senyor Romà: ens vol mostrar el seu peu?

Es veié descobert. La Mancineta ja corria per a fer venir un metge del castell. (…) I tots s’hi ajudaven. Quan fou curada la nafra, els agraí la pena que feia:

-I ara, la veritat, ja la sabeu… Sóc el cavaller del torneig” (p. 474). Una altra mostra en què la dona (ací, una mestressa i una noble jove) salven un home (el xicot).

Finalment, ell es posà genoll en terra i diu a la Mancineta: “Em faria plaer de veure el meu pare” (p. 474), ella li ho accepta i, a més, el pare hi va venir de pressa. El fill no s’havia mort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills deixondits i en un ambient matriarcal, femení i creatiu

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat esmentat en aquest recull de rondalles valencianes, els passatges es desenvolupen, quasi sempre, de nit i, altrament, la dona (la mare de l’amo) salva el seu fill. Cal dir que la marona és en nexe amb l’arbre. Aleshores, l’home, abans d’anar-se’n a dormir, digué al xic:

«-Mira: cada volta que sentes el cant del cuquello, hauràs de posar menjar al mul” (p. 348).

Nogensmenys, com que l’al·lot no s’ho treia de les mans, decideix inventar una mentira, amb intenció de no caure ell en cap parany del propietari: “Anit (…) observí que un lladre s’escapava per la portella. Deixeu-me l’escopeta i cartutxos per si el torne a veure.

L’home (…) es cregué la mentida i li donà l’escopeta (…). A la nit, després de sopar, el Cendrós se’n pujà a la pallissa, on esperà, sense dormir, el cant de l’ocell. (…) va sentir:

-No puc, no puc!

El xic va agafar, de seguida, l’escopeta i va disparar cap a la figuereta que hi havia al corral, d’on eixia el cant estant. Llavors, de dalt de l’arbre, va caure una persona a terra” (p. 349). I, així, mor la dona i, com a resultat, l’home perd la força, puix que ella, qui era en la part més alta (o siga, la persona més ben considerada en la família del propietari), es fa miques:

“Tots dos es van acostar a l’arbre i van descobrir que no era un lladre, sinó… la mare de l’amo, la qual imitava -molt bé, per cert- el cant del cucut i, així, feia conxorxa amb el seu fill contra el Cendrós” (p. 349).

En un passatge posterior, el noi trau la seua bona traça comercial (detall que podríem enllaçar amb el fet de no haver-se deslligat de la terra) i el tractant es fa amb quasi tots els porcs (llevat d’u) i li dóna les cues de tots els que n’havia adquirit.

Un altre signe de connexió amb lo tel·lúric és quan el narrador indica que el jovenet “Estacà l’animal de manera que només ensenyava la cua i plantà les cues tallades, a la vora del riu, en terra molt molla” (p. 350) i altra volta guanya la mà a l’amo. Així, copsem aigua, al costat d’un espai fluvial, terra fàcil de llaurar i útil…

Més avant, l’home li diu que s’atanse a cal gegant (un germà seu), de qui l’informador escriu que “era més babau que manat a fer” (p. 351), tret comú en moltes contarelles vernacles, a diferència de la dona.

En aquest fragment i en els immediats en què apareixen el minyó i el tità, capim que, en la vida, és més importat ser deixondit i la creativitat que l’aspecte físic extern o, fins i tot, que ser robust.

Agregarem que, molt avançat el relat, el xic rep valença feminal: “va arribar al lloc on era el pou, va començar a fer una xanca” (p. 353), això és, a posar-hi pals. El seu enginy li farà costat al llarg de la narració. I, cap al final de la contarella, el Cendrós “aplegà al pont del riu, a la vora del qual unes dones rentaven la bugada. A la vista d’elles, ell tragué un coltell de la faixa i en donà un colp al cuiret. L’arròs se’n va eixir i es va escampar per terra. De seguida, continuà la correguda, travessant el pont” (p. 354).

Per consegüent, com en el ritu de pas, el xic s’acosta a les dones (qui fan de mare) i, quan ja considera que ha superat la prova de la seua adolescència, distribueix les llavors (fa de sembrador en desembre) i passa a l’altra banda del viaducte, és a dir, fa via cap a la seua terra.

Finalment, el Cendrós es presenta a l’amo, n’ix vencedor i, a canvi de no llevar la pell al propietari, l’home li dóna la pell de cada u dels altres germans i “ja tenim el nostre personatge entrant dins sa casa a primera hora de la nit. (…) El menut els saludà així:

-Preneu, ronyosos: el rovellat us porta la vostra pell. Ací la teniu… Vosaltres sí que sou uns cendrosos!

I, a continuació, donà els diners a sa mare” (p. 355) i, així, aquest relat evoca la figura tradicional del marit que, després de rebre el jornal, el cedeix a la dona perquè ella l’administre, un fet molt comú en famílies de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, eixerides, creatives i hòmens que les emparen

General, , , , , , , ,

A continuació, la dona que reportarà a l’amic es fa passar per velleta i diu a una altra dona: “jo sóc la mare que la va criar en el mas. I sempre havia tingut ganes de veure-la» (p.  312). La xica, confiada, facilita que entre l’anciana, qui, en anar-se’n, no sols havia observat detalls de la casa, sinó que es fa amb l’anell que hi havia damunt de la tauleta. I, immediatament, mamprén cap a on era l’amic.

En arribar-hi, li descriu com era la casa i, així, l’home podrà simular que hi ha estat un temps i que coneix la jove. És més: l’amic ho amolla a l’alt càrrec polític i, altrament, li diu “Mira: ací tinc el seu anell, el senyal que sí que hi he anat” (p. 313). Els fets en aquest apartat de la narració ens indiquen que la dona ha salvat l’home, que li ha fet la faena bruta i que ell no ha estat capaç de portar-ho avant, puix que ella és més destra (i, això sí, s’ha venut al confident).

Nogensmenys, la xicota capeix “que li faltava l’anell, va pensar que era una trampa que li havien fet, perquè furtar-li l’anell una mare del camp…” (p. 313).

Després, la joveneta, “com que era tan astuta, tan resabuda (…). Se’n va anar a casa d’un plater i li va dir:

-Jo voldria que fera un vestit guarnit de plata” (p. 313): els lluents, les randes, el fil i la màniga,… I, com que ho fa vestida de criada, l’argenter no es decidirà a fer-ho fins que ella no li pose davant una quantitat important de diners.

El plater, que no sabia qui seria la noia, dóna pas a una secció en què la dona, mitjançant la premsa i tot, copsa que hi haurà un plet i, per això, s’atansa a l’argenter i li comenta que, per al dia del juí, vol tenir el vestit.

Ja en el sala de justícia, l’amic es presenta formal i, quant al patrici, disgustat, però no diu res. El primer declara que li havia costat molt fer-se amb la dona i que l’havia conquerida (fet que ho demostrava perquè ell tenia l’anell i, per consegüent, havia estat junt amb la jove): “de prova que no dic cap de mentida.

Es veuen entrar la senyora, vestida com un margalló, (…) guapa, (…) però que li faltava una màniga de plata (…) i se’n va i diu al jutge:

-(…) pareu el juí, que tinc moltes coses a dir. Pareu el juí.

-I, què teniu a dir, vós, senyora?

-Què he de dir? Que eixe senyor que veieu ací assegut va entrar a robar-me i em va robar esta màniga.

Ja veus. Com que el senyor no l’havia vista, s’alça i diu:

-Senyor jutge: és una mentidera. Que jo no l’he vista mai. Jo, esta és la primera volta que la veig. (…) ¿No vos dic que no l’he vista mai?

I el noble s’alça, tan recontent i tan desvanit i diu a la dona:

-¡Que resabuda eres, que espavilada eres! D’ara en avant, tots et veuran. I, a este, per mentider, per fals i per traïdor, li donarem la sentència que el jutge pose.

Però ací va acabar: l’amic, a la presó; el governador, amb la dona” (p. 314).

Com a anècdota, diré que, el 3 d’abril del 2022, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em contà que el pare de sa àvia paterna (nascuda en 1878), Vicent Guillem, era jutge i que, en un judici, sospità que l’acusador enganyava. Llavors, aquest besavi de ma mare féu com la jove d’aquest relat: creà una mentira perquè l’acusador caigués en la ratera. Així: “Ahí [ , en la camisa,] tens una taca” (sic). Aleshores, l’home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la. I el magistrat es posà de part de qui sí que havia estat honest.

Finalment, afegirem un altre fet real que em vingué al pensament (mig somrient i mig plorant mentres llegia el capdavall de la contarella i rememorava un acte que em fou favorable), en preparar la interpretació d’aquesta contalla (en la tercera lectura del text) el 2 de juny del 2026: una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que em féu una menor quan ella tenia sis anys i dos mesos (per setembre del 2006). En el 2015, el dia que em preparí com iniciar la conversa amb la xiqueta (aleshores, amb catorze anys), ho fiu amb un «Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…». Ella no s’ho esperava i la seua responsió fou “Ah! Ja no me’n recordava!”, uns mots decisius.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones comerciants, que salven i hòmens agraïts

General, , , , , ,

Una altra contarella arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, i en què capim molts detalls matriarcalistes, és “El plet de les Amèriques”. Un home decideix anar-se’n a les Amèriques, s’atansa al port, veu una cantina on donaven de menjar i hi entra:

“-Bon dia, nostra ama -va saludar.

-Bon dia, cavaller. Vós direu.

-(…) Si vos vinguera bé, em fiaríeu (…) de manera que, quan jo vinga d’allà cap ací, (…) vos ho pagaré, si vós volguéreu fer-me la gran favor.

La dona l’escoltà  i, (…) com que era tan poquet, va dir:

-Tireu, pobre home. Si torneu a pagar-m’ho, bé; i, si no hi torneu, també!” (p. 293).

En altres mots: apareix la figura de la dona comerciant i, al mateix temps, senyora ama, és ben considerada per l’home i ella el salva i el subministra.

Dotze anys després que el senyor haja anat a l’estranger, “va fer una mitja fortuneta. Com que, a l’home, li tirava molt València, (…) se’n tornà. De regrés cap ací, se’n va recordar” (p. 293) dels detalls “que l’ama de la cantina li havia fiat quan era un pobre (…). Agraït per tot allò” (p. 294), se’n va al local a veure si hi era “i encara hi estava la mateixa dona” (p. 294), qui li diu:

“-Sí que me’n recorde, vaja! Com esteu, vós?

-Molt bé, senyora. Venia a pagar-vos, que, qui paga, descansa; i qui cobra, s’alegra; i, qui és agraït, és ben parit” (p. 294).

Com podem veure, en unes quantes línies, hi ha tres refranys i el tema de l’agraïment, present en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Passa que la senyora ama tenia un fill que era advocat i que porta a juí el viatger. El valencià que torna d’Amèrica, al capdavall, troba un lletrat que li recomana anar a un pastor que la sap llarga.

Després, l’home raona amb el pastor, qui li diu: “Això ho teniu guanyat de seguida” (p. 295).

Ja en el judici, en què el defensor del fill havia tret aliments i animalets, el pastor diu al jutge que la vespra ell havia cuinat “cigrons, hui he anat i els he plantats” (p. 295).

Llavors, quan el magistrat li amolla si, tot i haver-los adobats, encara volia que isquessen, el ramader li comenta:

“-Home! ¿Voleu vós, que, al cap de dotze anys, que este home es va menys dos ous, isquen pollastres, gallines, pollets i tot, i no voleu que isquen els cigrons?” (p. 296).

Finalment, el jutge es posa de part de l’home que havia regressat de les Amèriques, qui “va poder viure tranquil amb la seua mitja fortuneta gràcies al pastor, que va guanyar un amic” (p. 296) i, per això, el narrador s’alia amb els personatges de bon cor (l’home, l’ama, el lletrat i el pastor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-fill, fills recompensats i mares que salven

General, , , , ,

Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que figura en el recull “Rondalles populars valencianes”, és “La flor del lliri blau”, la qual és molt coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Un rei promet que “qui li dugués la flor del lliri blau, es casaria amb la seua filla.

El jardiner del palau reial, qui tenia tres fills, els animà a provar fortuna. Els tres germans (…) van partir per cercar la flor. Van caminar camins plegats, fins que arribaren a un punt on decidiren separar-se. Així mateix, prengueren l’acord d’ajuntar-se en aquell lloc, per retornar, al cap de cer temps. I cadascú va seguir un camí diferent” (p. 288). Començarem dient que aquest paràgraf té punts en comú amb una rondalla que hi ha en l’obra “El matriarcalismo vasco” (en què, a més, els autors en fan una explicació, pp. 53-55).

Igualment, com en molts relats, el més xicotet dels germans és qui ho aconsegueix i, nogensmenys, evoca els seus germans: “El més menut va trobar la flor i regressà a l’indret indicat. Després, hi aplegaren els altres dos germans” (p. 288), els quals decideixen matar-lo “i el van colgar a la vora d’un riu. Tot seguit, es dirigiren cap a casa amb la flor del lliri blau.

Son pare els va felicitar. I, quan els va demanar notícies sobre el fill que faltava, li respongueren que no en sabien res” (p. 288).

Així, el pare té present tots els fills, no sols els qui li fan pensar que se n’ha mort el petit.

Afegirem que, un poc després, els dos més grans porten la flor al monarca, qui ordenà fer els preparatius per al casament de la princesa i del germà gran. D’aquesta manera, l’enllaçament es farà entre un personatge femení de la cort i el fill d’un jardiner.

Ara bé: com que el fill petit era junt amb la mare i la terra “l’alletava”, “En el transcurs d’aquest temps, al germà soterrat, li van eixir canyes, en compte de cabells. Un pastor pasturava les ovelles a la vora del riu” (pp. 288-289) i, en tocar les canyes, va sentir que els germans havien colgat el més petit de tots tres.

Llavors, l’home “Se’n va anar a la vila i ho va comunicar a un veí. Tots dos s’encaminaren cap al riu i, quan aquest home tocà les canyes” (p. 289), ou que el més xicotet havia estat soterrat pels altres dos. Adduirem que, en aquestes línies, el noi és al costat de la mare (ací, simbolitzada pel riu, per l’aigua en lligam amb la terra, dos elements femenins).

En acabant, el sobirà hi fa acte de presència i, com indica el narrador (amb uns mots sucosos i que empiulen amb contarelles que posen que el rei ha d’estar amb el poble), “s’interessà molt i acudí en aquell lloc” (p. 289). I ho fa fins al punt que tocà les canyes i que pogué oir que el fill petit li amolla (i, tot seguit, ho farà al pare), “els meus germans m’han colgat” (p. 289).

Això explica que, després que ambdós adults ho captassen i que el xiquet acusàs els altres germans, el rei “va manar que el descolgassen. Això feren” (p. 289).

Finalment, com que l’al·lot no havia abandonat la mare (ni ella, el petit), el monarca recompensa el tercer dels germans (qui, ben mirat, havia agafat la flor que ell demanava) i, per consegüent, “es va casar amb la princesa” (p. 290).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen

General, , , ,

Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.