Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).

A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.

Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).

És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.

En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.

Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:

“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!

I vinga de plorar i vinga de resar!

En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):

-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? (…) Vinga, ja n’hi ha prou! (…).

Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).

Altra vegada, l’atenció pel xiquet fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i com la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança per part del nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).

Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber que la Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). Així, hi ha un agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, que salven, que eduquen i que adoben el terreny

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), en la contarella “Per què l’aigua de la mar és salada?”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, no sols la dona és la part realista i amb bona empatia, sinó que la seua paraula, quan és ben rebuda, pot adobar el terreny del personatge masculí de bon cor.

Tot comença amb un home que només tenia quatre cèntims i que volia tirar-se per un barranc. Llavors, com si fos una fada, “se li va aparéixer una velleta que li va demanar almoina. L’home, sense pensar-s’ho dues vegades, li va donar els pocs cèntims (…) i va continuar camí amunt, amb cara de tristor” (p. 20). En primer lloc, aquest fragment és ple de simbolisme i amb un missatge de la narradora a favor de la dona: 1) la dona com a alliberadora, 2) el camí amunt representa cap al cel (lluny de la terra on viu la família i on ell resideix) i 3) la tristor, fruit del desarrelament que ell ha iniciat.

Un poc després, ell ho intenta per segona vegada i la provecta fa acte de presència “i li va dir:

-Però home: què vols fer? Pensa en la teua família! Això que pretens és una atzagarada!

I què voleu que faça?” (p. 20).

Aquest passatge empelta amb eixos moments en què la mare ho fa amb un fill en la infància o, per exemple, en l’adolescència. Ara bé, com que l’anciana té més món, és agraïda i confia en ell, parla per tercera vegada a l’home: “Mira: tu, fa una miqueta, m’has donat els pocs diners que encara tenies i jo, ara, et donaré una cosa que t’ajudarà sempre. Ací tens un morteret” (p. 20), atifell que li farà valença i que li atorgarà lo que ell li demanarà. En acabant, l’home li respon:

“-Moltes gràcies, moltes gràcies!” (p. 20), una fórmula amb què la informadora concedeix importància a l’agraïment.

Llavors, com que ella ja ha fet el seu paper, “La velleta va desaparéixer tan misteriosament com havia aparegut” (p. 20). Afegirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “morter” figura amb el significat de vagina i, per extensió, vulva. Això és: en endinsar-se l’home en terreny femení, es trobarà amb la mare (la velleta) i hi viurà emparat.

No debades, a continuació, “L’home se’n va anar tot content cap a la vila més pròxima i, per a celebrar-ho, va demanar al morteret diners i, en un moment, va tindre la butxaca plena de dobletes d’or” (p. 20).

Nogensmenys, una mena de follia pels diners el porta a un bar i hi acaba bufat. En nexe amb aquest fet, diré 1) que, en un llibret que escrigué un capellà que havia viscut en contacte amb la cultura colla, comentava que ell (ben empeltat amb el Poble indígena, en què, tradicionalment, la dona és qui va al bar, no l’home) parlà amb dos hòmens perquè deixassen de viure de l’alcohol i 2) que, com ens han reportat (en refranys i en vivències) per a la recerca, la casa que és portada per una dona sol anar molt millor que la que és dirigida per un home i, fins i tot, 3) escrits sobre marits que preferien que fos administrada per la muller…, perquè, àdhuc, ells veien que ho feia millor… Quant a aquest darrer punt, n’agregarem un quart: ma mare, pel 2024, enllaçant amb els seus avis paterns (ell, nascut en 1874; ella, en 1878), algunes vegades m’ha dit que, com que l’avi Miquelet capia que l’àvia Consuelo ho feia bé,… li deixava fer.

Tornant a la contalla, un home que, per la informació final, es dedueix que era capità d’un vaixell, aprofitant la bufa del marit, li furta el morteret, “es va fer a la mar” (p. 21) i, en amollar-li el cuiner que ja no hi havia més sal, diu a l’atifell: “Mol, morteret, i no pares mai quiet!” (p. 21). I, com que es feia lo que havia dit a la dona (el morteret), “al fons de la mar que se’n va anar el morteret, que encara no ha parat de moldre sal! Per això, l’aigua de la mar és ara salada. I així continuarà fins que algú el traga de l’aigua i el pare alguna volta” (p. 21), paraules que ens conviden a no ser egoistes i sí a ser moderats i lligats a la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que donen vida als fills i amb reis bonhomiosos

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes, arreplegada en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, és “La flor del girablau”, coneguda i amb diferents versions. Un rei estava molt malalt i ningú trobava eixida a la seua malaltia, fins que, un vell que vivia en una cova de la muntanya, es presenta en el castell del monarca (p. 18). Sobre el fet que el personatge siga un home, que visca en una espluga i que el puga salvar, podria anar associat a un personatge que abans era femení, puix que, per exemple, en terres catalanoparlants, el món de les herbes medicinals era lligat, sobretot, a dones (com és el cas de les trementinaires en Catalunya), la formació de les quals passava a filles. Aquest home “tenia fama de ser mig metge, mig bruixot” (p. 18). Aquest detall connecta amb què aquesta narració puga ser-ne de transició (en què aquest metge pren part del passat i del present) i, àdhuc, amb què un protagonista femení hagués estat substituït (metgessa/bruixa, filla/mare, fadrina/casada…).

En qualsevol cas, ell diu “El rei només se salvarà, si algú li porta la flor del girablau” (p. 18) i, després, se’n torna a casa.

Llavors, el monarca comenta als dos fills que, qui li la duga, “heretarà el regne quan jo em moriré.

L’endema, els dos fills van eixir a cavall i cadascú va tirar cap a un costat” (p. 18).

En acabant, el narrador empiula el germà major amb “davall d’un pi” (un arbre que simbolitza el penis), mentres que el petit ho fa “davall d’una carrasca”, arbre paregut a l’alzina. Agregarem que, segons una creença que es pot llegir en l’entrada “Alzina” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “L’alzina és la muller del roure”. En altres mots, el gran tira amunt i descarta lo femení i lo maternal, mentres que el xicotet (qui era l’aleta del cor de son pare, qui podria representar el roure, puix que cal que un sobirà siga fort) és en nexe amb la dona.

El segon fill, en veure la velleta, fins i tot, li amolla “Si voleu, vos ho podeu menjar tot, que jo no tinc gens de gana’.

Quan la vella va acabar de menjar, va demanar al xicon per què feia mala cara i no volia menjar res. Ell li ho va contar tot i la velleta, en agraïment, li va dir que l’acompanyaria a on era la flor del girablau” (p. 19).

Aleshores, el jove agafa la més grossa i més bonica i fa camí cap al castell. Ara bé, com que el major li tenia enveja, el mata i “El va soterrar en un barranc sota un munt de pedres i de cantals i se’n va tornar cap al palau” (p. 19), on presenta la flor al sobirà.

Passa que el monarca, tot i que, primerament, es posa bo, s’entristeix perquè vol veure on romania colgat el fill petit i, per això, s’hi desplaça i “s’hi va fer acompanyar de tota la cort (…), hi creixia una flor de girablau tan bonica com la del rei” (p. 19) i, així, ambdós (el pare i el fill) són com un eixart de bonesa i de simpatia.

Ja molt a prop de la flor, tant els acompanyants del rei com també el fill gran, ouen que la flor comença a cantar que el seu germà l’havia mort, per enveja i per maldat, i que, ben mirat, li havia clavat l’espasa i que ell romania soterrat allí.

Tot seguit, “El rei va manar que grataren davall de les pedres i (…) van trobar el fill menut del rei, que, per art de màgia de la flor del girablau, encara era viu” (p. 19).

O siga que el petit havia estat sebollit davall de la mare (la terra, les pedres) i ella li havia donat vida.

Finalment, el rei perdona el fill gran, però visqué empresonat la resta de sa vida i, quant al més jove, “el van fer rei i tota la vida va governar com un bon sobirà” (p. 19).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de jove a adult, maternitat i persones acollidores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i que figura en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, d’Oreto Doménech i Masià, és “Els tres pèls del dimoni”, també tradicional en molts indrets: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita; i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç i que es casaria amb la filla del rei” (p. 7) i, així, passaria a ser ben considerat i accediria a la seua sobirania.

Molt prompte, ho va saber el rei i, immediatament, mana que uns criats maten el nen. Però, com que el nin feia pena als servidors, fan una cistelleta, “el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que, potser, algú l’agafaria i el salvaria i, així, no es moriria tan infant” (p. 7).

En acabant, el xiquet és arreplegat per un moliner, qui “se’l va emportar a casa a dir-li-ho, a la seua dona. Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família” (pp. 7-8).

Agregarem que, a diferència de molts relats pareguts a aquest, el fill no és qualificat «bord» per ningú, sinó que “es va criar en eixa casa, tot aprenent les feines de moliner i de forner (…) i, quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 8).

En un passatge posterior, el rei s’acosta pel molí, demana al moliner pel fadrí i fa una qüestió al minyó: “Tu, ets valent?

-Sí, senyor.

(…) -Aleshores, ¿em faries un encàrrec per al palau? Em duries una lletra a la reina?

-Si, senyor: amb molt de gust” (p. 8).

Cal indicar que, en aquesta part de la recerca, la investigadora posa el mot “infant” en negreta, com si volgués remarcar que el jovenet encara no ha passat a ser home.

El monarca, com que pretenia desfer-se del xic, havia escrit (en la lletra) que matassen el jove si el xicot aplegava al palau.

A continuació, el minyó passa per diferents llocs en què li faran costat, primerament, en una cova (un detall femení): hi havia uns lladres que, en veure’l dormir, agafaren l’escrit, el llegiren, es compadiren amb ell i “ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei tan punt no hi arribara.

I així es va fer; (…) la reina va llegir que deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 9).

Per consegüent, no sols la part, aparentment, dolenta (els lladres com la figura de la lladrona ho fa en lo sexual), és lligada amb lo feminal: la regina té la darrera paraula i, per això, tenen lloc les noces. Com a mostra, el narrador plasma que el sobirà torna de la cacera i copsa que hi ha hagut una aliança entre el jovencell i la filla del rei. Això ens diu que la reina era qui regentava el territori.

Després, el monarca presenta al jove una segona prova: haurà d’anar a l’espluga del dimoni i portar-li els tres pèls del diable (p. 9), un passatge paregut en moltes contarelles del mateix estil. Cal dir que la cova simbolitza la vulva.

Durant al trajecte, el minyó passa per una vila on un arbre s’havia assecat i ja no feia pomes d’or (una color que empiula amb lo masculí i amb lo patriarcal); en una segona vila, una velleta li comenta que “hi ha una font que brollava vi” (p. 9). En altres paraules, els papers són repartits quant a simbolisme, puix que 1) la color masculina empelta amb el sol, 2) el vi enllaça amb la dona i amb la menstruació i 3) la font és en nexe amb l’aigua i amb la maternitat com a font de vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb matriarcalisme ancestral, la maternitat i la Maredéu

General, , , , , , ,

Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua, la fluïdesa i el misteri, la immensitat (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.

Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.

Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29) junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.

Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).

Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia eròtica, la dona salva l’home i ritu de pas femení a l’adolescència

General, , , , , , ,

En els versos d’”Idil·li etern”, del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), capim un altre exemple en què la dona (una jove) allibera un personatge masculí, enmig de molts detalls matriarcals:

“pel bell matí amorós ve de la font veïna

amb l’àmfora gentil que plora clapotant.

 

De sobte, eixint del bosc, un jove caminant

demana un glop pietós de l’hídria nacarina;

(…) l’incògnit vianant de ruta misteriosa

la gerra temptatriu alçava amb mà golosa

i amb àvid gargoteix bevia llargament” (p. 67).

 

Així, per una banda, l’home cerca la dona, la troba i, com si fos un nen creatiu (ell s’endinsa en un camí amb misteri, això és, s’atansa a la foscúria), xucla molt de les mames i, mitjançant la llet materna (la gerra), reviscola. En tractar aquest poema, veiérem que hi havia un terme que no trobàrem en diferents diccionaris, “temptatriu”, i que el consideràrem com un mestall de “temptatiu” i de “matriu”.

En “La inquietud primaveral de la donzella”, del barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931), apareix una jove amb molta iniciativa, distints passatges que, simbòlicament, ens podrien portar a l’associació actiu-passiu (al lligam Yin-Yang) i no cal dir que a uns versos vernacles:

“Ara voldria submergir-me tota

dintre l’aire de mar que el cos perfuma

i en l’aigua clara d’una platja ignota

rienta d’or de sol i flor d’escuma.

 

Després vindria a ajeure’m per la prada,

xopa i subtil la cabellera boja:

cercaria una flor ben aromada

per fondre-hi en un bes ma boca roja.

 

Enjoiaria aprés mon cor de dea

amb ramatges florits de les fontanes,

i arrencaria a córrer pels camins,

 

embriaga del sol de les clarianes

tot oïnt l’allunyada melopea

d’un flabiol de sàtir bosc endins” (p. 68).

 

Per consegüent, una primavera (representada per la jove amb vitalitat, qui perfuma el cos, qui s’acosta a aigües d’indrets desconeguts i que toquen la mar) que també és viscuda en la terra (enmig de l’herba, femení) acompanyada del vent (masculí, però connectat amb la mare, de la mateixa manera que el catxirulo ho fa amb qui el vola), una amor per la natura (la besada a les flors), un ambient en què la dona és considerada com una deessa agermanada amb la naturalesa, amb els dolls (la vulva) que embriaguen hòmens (el sol del despuntar del dia) i de l’home que toca un flabiol en un bosc (símbol de lo inexplorat i, com en aquest cas, els pèls del pubis, com encertàrem el 12 de febrer del 2026 abans de cercar aquest mot en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, quan diguí “I si foren els pèls del pubis?”). En altres paraules, un poema dedicat a la primavera de la vida i que podríem empiular amb l’inici de l’adolescència, més que amb la jovenesa (estació que ho faria amb l’estiu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que salven rectors i xiquets deixondits

General, , ,

Una altra contarella en què captem trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra del folklorista de Tàrbena, és “El rector i el criat Peret”. En aquest relat, un amo diu a un home que porte el forcat i, quan el segon toca la porta de sa casa, “sentia que deia l’ama:

-Ai, senyor rector! A on s’amagarà? (…) Amague’s dins la caixa.

I el rector s’hi amaga” (p. 134). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, com també esdevindrà en altres passatges en què ella tractarà de salvar la vida del rector, qui anirà en una caixa.

En distints moments, apareix el xiquet (Peret) i la senyora ama, qui, altra vegada, ordena al capellà que s’amague:

“-Dalt hi ha una estora.

El rector es posa dins l’estora i l’enrotlla” (p. 135) i, àdhuc, en un tercer fragment, la dona també allibera el capellà i hi ha la part comercial femenina: “ella li la va comprar, però el xiquet diu:

-Mire: deu per a vosté i deu per a mi.

-Què has fet? -diu l’amo.

I el xiquet afig:

-Mire: les dues voltes és que he enxampat la seua dona amb el rector” (p. 136).

Una altra narració en què es plasma el paper de la dona és “Penitent, que te’n vas a Roma”. Una vegada, una dona volia que el seu marit es confessàs i, després de fer-ho, li diu l’home que el mossén li havia manat que anàs a complir la penitència a Roma. Llavors, ella li comenta:

“-Doncs, hi has d’anar! Ai! No tens més remei que anar-hi, perquè el rector t’ho ha dit.

L’home li respon:

-Ai, doncs, hi aniré” (p. 136).

De forma que el marit segueix les indicacions de la dona, qui aprova la decisió que el capellà ha considerat adient.

Molt avançat el relat, després que l’home s’haja trobat amb un porquer, aquest darrer personatge coincideix amb el rector:  “aquell element, qui era tocador de guitarra, diu que sa nit que, a voltes, anava, feien una passada.

S’home estava dins d’un corbo; i es porcs, dins de s’altre” (p. 137) i, més encara, “el porquer diu que els va traure sa guitarra as xiquets:

-Toca: porta sa guitarra de ton pare i farem tocadetes- que ell hi era aficionat- i vejam.

El rector agafa sa guitarra” (p. 138).

Finalment, el narrador remata dient que “Tots es pecats són des rectors! I avant” (p. 139).

O siga que, per una banda, hi ha vocabulari eròtic de línia musical (la guitarra representa el penis), alguns passatges de tocaments (el porquer i el capellà ho fan) i, possiblement, també de cara a xiquets. No debades, el final fa fora el rector, la dona (per les relacions extramatrimonials amb el religiós) i els xiquets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.

La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:

-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!

(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:

-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.

En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.

Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: «Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.

I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:

-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?

-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.

Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.

Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.