Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare

General, , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.

Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:

“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?

-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.

Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:

-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.

Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.

En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.

Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.

En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.

Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):

“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.

Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.

A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.

En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).

Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.

En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.

“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.

Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).

Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.

-Digueu!

-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.

Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.

Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).

Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:

“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?

-Sí, però han d’ésser totes tres.

-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?

-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.

-Doncs tu seràs la meva esposa.

-S’entén que no em faràs cap mal?

-Déu me’n reguard!” (p. 25).

Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.

Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.

Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.

Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.

Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.

(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:

“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.

Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.

(…) -He guanyat, oi?

-Sí.

-Què et sap greu?

-No.

Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).

Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam àvia-Mare de Déu i la creació de la dona

General, , , , ,

Una altra rondalla amb la figura del sacerdot, arreplegada en l’obra “El rondallari català”, de l’esmentat investigador, i en què es reflecteix la força de la dona, malgrat l’edat, i el nexe dona-Nostra Senyora, és “La vella acaserada”, pareguda a altres de diferents indrets catalanoparlants:

“Una vegada era una vella que anava molt acaserada i, cada dia, a l’Església, feia la mateixa pregària a la Mare de Déu de les Dolors:

(…) que l’hereu del Castellnou

no tingui punt, ni repòs

fins que sigui el meu espòs” (p. 187).

Un dia, el capellà ho aplega a saber i, “al darrere de l’altar de les Dolors, hi amaga l’escolanet, ben advertit.

Hi arriba la vella” (p. 187) i parla a la Mare de Déu.

Llavors, “Respon l’escolanet:

-No és hora, no és hora, encara.

I la vella, enfadada, salta:

-Calleu ,vós, l’ambaixador,

deixeu dir la vostra Mare.

(¡pensant-se que la veu de l’escolanet era la de Nostre Senyor, qui responia!)” (p. 187).

Sobre aquest passatge, és significatiu que l’escolanet, per exemple, no representa un àngel o, com ara, Jesús, ¡sinó Déu! i que la provecta, amb els seus mots, es posa de part d’una preferència religiosa cap a lo femení i, a més, en línia amb la tradició matriarcalista: la Mare.

I més: l’anciana considera que la seua relació ha de ser amb l’altra dona (ací, la Mare de Déu) i sense mitjancers (l’ambaixador i, així, com a pont entre la Mare i ella).

Per consegüent, en aquest relat, ni tan sols es troben en pla d’igualtat home i dona, sinó que la dona domina: “deixeu dir la vostra Mare” (p. 187). Aquesta frase, ben mirat, ve a dir-nos que la paraula femenina també era acollida i que calia que els xiquets deixassen parlar els majors (ací, una persona de la generació anterior al noi).

Una altra narració en què capim lo que podríem dir una religiositat de caràcter popular i creativa, és “La cua del mico”, en què s’exposa com fou la creació de l’home i de la dona:

“Nostre Senyor, en havent criat l’home, li va treure una costella, mentre dormia, per fer-ne la dona; però un mico l’hi va prendre i, amb la costella a la boca, es va enfilar dalt d’un arbre tan de pressa que Nostre Senyor només va tenir temps d’agafar-lo per la cua, qui, de l’estirada, va continuar.

El mico, sense cua i tot, es va enfilar al cim de l’arbre amb la costella; i Nostre Senyor, ¿què va fer, llavors?: a falta de la costella de l’home, va formar la dona de la cua del mico” (pp. 187-188).  

Si consultem “Mico” en el “Diccionari dels símbols”, de Mircea Elaides junt amb Ioan Petru Coulino (editors) i publicat per Fragmenta Editorial en el 2022, diuen que “En moltes parts del món, els micos són criatures benèvoles que simbolitzen sovint la fertilitat” (p. 595), fet que ens acosta molt a la contarella, en què, a banda, la dona és àgil, enllaça amb l’arbre (un símbol femení i unit a la mare) i és seguida pel personatge masculí.

Al capdavall, Nostre Senyor aprofita la cua de l’animalet per a fer crear la dona. És a dir: d’un personatge feminal, n’ix un altre de la mateixa corda (la coa) i salva l’home.

Finalment, adduirem que, en la segona meitat del segle XIX, es recopilà aquesta rondalla com també “La Creació” (de la vida en la Mare Terra), en aquest segon cas, per part del folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la maternitat, que salven els germans i adults

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre del folklorista de Collbató, una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes és “El nen i la nena més bonics que el sol que ens enllumena”. Com podem veure, el títol comença posant la maternitat (la mare) per damunt del sol (vinculat amb el dia i amb lo actiu).

De fet, diu que tres germanes veuen passar el rei: la més gran li filaria tres lliures de bri; la segona, cinc; però la petita representa lo maternal, en dir “Jo tindria un nen i una nena més bonics que el sol que ens enllumena.

Un criat del rei s’ho escoltava i, quan el rei ho va saber, mana que les hi porten, totes tres” (p. 98) i, així, la xiqueta prioritza lo que tendeix a la foscor i el monarca es mostra receptiu amb la infantesa.

El sobirà, com si la noia fos una fada, li demana si és cert lo que ella ha dit. I la nina, no sols li ho aprova, sinó que li addueix “i és ben veritat que els tindria.

Es van casar” (p. 98).

En aquest passatge, es reflecteix u dels detalls que apareixen empeltats amb l’arquetip del rei: l’interés per les collites (en aquest cas, mitjançant la sexualitat). Però el monarca també és un protector de les dones que podrien tenir fills (començant per la reina) o que en crien, com en altres narracions semblants a aquesta. Així, “tan prompte van ser casats, el rei va haver d’anar a la guerra i va deixar la seva esposa amb les seves germanes per companyia, i criats i criades per servir-la” (p. 98). La dona és ben tractada.

Passa un temps, la reina té dos fills (un xiquet i una xiqueta) i, com que les dues germanes de la regina li tenen enveja, escriuen una lletra al rei en què posen que la seua muller havia tingut un gos i una gossa. Llavors, ell ordena que apareden la dona.

A continuació, un caçador veu que els dos xiquets jugaven i “Se’ls emporta a casa seva i diu a la seva dona:

(…) -Allà on en passen dos, en passen tres” (p. 99).

I la dona, qui té la darrera paraula, els admet.

Afegirem que, en aquest relat, també apareix la figura de la mare de llet. A més, grandets, un dia, els xiquets se’n van a missa i són reconeguts per les dues germanes de la reina.

“Elles, que s’hi acosten” (p. 99) i els demanen d’anar a collir una taronja en un indret, de manera que seran feliços per tota la vida.

Ells responen “Sí que hi anirem” (p. 99) i molt prompte coincideixen amb un ermità (en aquest relat, presentat en castellà, “ermitaño”, com si es volgués indicar que l’ascetisme no és propi de la cultura tradicional catalana).

Aquest eremita els diu que “hi ha un serpent que les guarda (…). Però, amb tot, si hi voleu anar, jo us donaré un mirall: poseu-l’hi al davant i, si veieu que el serpent és amb els ulls oberts, dormirà; i, si veieu que és amb els ulls aclucats, no us en fieu” (p. 99).

Per consegüent, hi ha símbols que empiulen amb el matriarcalisme: el nexe foscor-tancats-nit (portarà a l’eixida del sol, a obrir els ulls) i, a banda, la relació claror-oberts-matí. El motiu rau que, com que la serp és un personatge femení, 1) de nit, és més receptiva i, 2) de dia, en llevar-se l’astre, minva.

En acabant, les germanes els proposen fer una segona prova que té a veure amb una ampolla d’aigua. El nin, que sí que l’acull, resta encantat  i, en canvi, la nena, qui, inicialment, la refusava, es proposa salvar el seu germà: l’ermità li comenta que “s’està a baix” (p. 100), això és, en terreny femení, tel·lúric.

Al capdavall, la xiqueta segueix les indicacions de l’home, no solta un moixó fins que no se salva el germà; i el rei, aprofitant que l’al·lota portava una taronja i una ampolla d’aigua, fa una menjada. I, per a rematar-ho, el monarca fa matar les dues germanes i trau la reina, qui havia restat emparedada. Per consegüent, altra vegada, la dona (una noia) salva l’home (el germà i el sobirà).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que fan de mare dels seus germans, que salven i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “La germana dels deu bous”. Un marit i una muller tenien deu fills i tots eren xics. Quan la mare era a punt de tenir l’onzé fill, aplega els xics i els diu que el pare no acceptaria que fos un xiquet, però sí que nasqués una xiqueta. En qualsevol cas, per si de cas, els recomana que facen via.

Un poc després, la mare té una filla. “Aquesta noia es va fer gran i, gran que va ser, la seva mare li va explicar tot lo que havia passat” (p. 90).

Llavors, la xicota decideix anar a veure si els troba “i un dia va saber que anaven deu joves plegats, que ells deien que eren germans” (p. 90). I, com que ells li diuen que sí que són germans, ella els respon:

“-Doncs, jo sóc germana vostra” (p. 90) i els addueix que la mare li explicà per què ells se n’havien anat de casa.

Però, a més, com qui fa de portadora de vivències del passat, la minyona els indica:

“-Doncs van tenir una noia i aquesta noia sóc jo.

Vet aquí que aquests nois es van posar a treballar per a ells i la noia els arreglava el menjar; i un dia hi compareix una dona, que era bruixa, amb deu mocadors” (p. 91). Afegirem que, com en altres rondalles (com ara, en què apareixen lladres i una jove) o bé com en comentaris en què ens han dit que hòmens i dones catalanoparlants nascuts abans de 1920, anaven junts i hi actuaven, la part masculina i la femenina van empeltades.

Passa que una velleta tempta la noia perquè li compre uns mocadors per als deu germans i l’al·lota, “com que estimava tant els seus germans, els va fer posar els mocadors i, de seguida d’haver-se’ls posats, tots es van tornar bous.

La seva germana, (…) al capdavall, es va haver de conformar i cada dia portava els deu bous a pasturar” (p. 91).

És a dir: la dona (la jove) és el pal de paller, però té una manera de manar unida a la cordialitat (detall que ens podria evocar la maternitat) i, a banda, és una persona amb idees i això li permet viure esperançada i, igualment, com a capitost de la colla (ella és qui porta els hòmens, ací, en forma de bous, un animal que representa lo femení i l’abnegació).

“Un dia, mentres feia pasturar els bous, hi compareix un amo d’una casa de pagès i li diu:

-Mira, noia: si et vols llogar a casa, tu i els bous, estareu molt bé.

I la noia se n’hi va anar amb els bous” (pp. 91-92), en una situació en què la dona té la darrera paraula.

Un altre dia, la mateixa bruixa veu la xicota, la llança a un pou (detall femení), però la xica no es va morir. És més: els bous l’evocaven fins al punt que pasturaven al voltant de l’excavació.

En un passatge posterior, l’amo contracta un altre bouer i un dia li comenta de matar u d’aquells bous. Ara bé: la noia, com la mare que estima els seus fills, “que no era morta, ho va sentir; i crida de baix estant:
-¡No, que els deu bous són deu germans meus!

L’amo de la casa va dir:

-¡Sembla que se sent una veu!” (p. 92).

Aleshores, la bruixa tracta de distraure el propietari, però, “la noia, de baix estant, la va conèixer, que era la bruixa, i va cridar:

-Sí: sóc jo, que aquesta mala dona que respon em va tirar daltabaix del pou; aquests bous, tots són germans meus” (p. 92). Per consegüent, la germana parla de bon cor, es posa de part dels seus germans (com si fossen fills) i, per eixe motiu, “L’amo que mata la bruixa i, així (…), tots els bous es van tornar persones altra vegada.

Vet aquí que, llavors, van treure la noia del pou i se’n van anar tots plegats a casa els seus pares” (p. 92).

Com podem captar, la dona salva l’home, l’amo actua d’acord amb els comentaris de la minyona i, finalment, el propietari deixa que els onze germans (els xics i la xica) tornen a cals pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i pares que aplanen els fills i els majors i hospitalaris

General, , , , ,

Una altra narració que copsem en l’obra esmentada del folklorista de Collbató és “Els fills del pescador”, semblant a altres en què apareix una sirena.

Així, hi havia un pare que es dedicava a la pesca i a qui els seus companys li daven del que agafaven ells (p. 83), tret que reflecteix la generositat.

Un dia, el pare es fa amb un peix molt gros, que li diu:

“-Mira: (…) fes lo que et diré. De mi, en fas quatre trossos: cap, cos, cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; (…) de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra” (p. 83). Per consegüent, la dona és qui mena i la banda de darrere (la qual simbolitza lo femení, empiula amb lo tel·lúric).

Més avant, naixen dos fills i, en fer-se grans, u dels dos diu al pare:

“-Jo no en vull ser, de pescador; vull anar a viatjar, a fer fortuna cap a tal banda” (p. 83) i l’home li ho aprova: “-Ja hi pots anar” (p. 83).

Nogensmenys, el fill es troba amb una velleta que, fent que ell seguesca les indicacions de l’anciana, el porta a un lloc on eren els que ella havia aconseguit encantar.

Llavors, l’home capta el senyal del líquid i l’altre fill li diu que ell farà camí.

Quan aquest segon xicot veu una vella, ell, prompte, li comenta: “Si no em dieu a on és el meu germà, us mato de seguida.

Ella diu:

-(…) ja te l’ensenyaré, el teu germà.

I va i el desencanta” (p. 85). 

Després, la dona aconsegueix fer un acord amb els xics: “sempre que us en passi alguna, veniu-me a trobar” (p. 85): l’anciana els salvarà.

I així ho feren.

En un passatge immediat, els dos germans raonen:  el primer diu que vol continuar el seu pla de fer fortuna; i, el segon, tornar-se’n a casa.

Passa que, el germà aventurer aplega a un poble i, després de proves, salvarà la filla del rei i el monarca, al capdavall, es posa de part del jove i no d’u que havia tractar d’enganyar la Cort.

Afegirem que, aquest primer germà, arran d’una guerra, hi hagué d’anar. Aleshores, el pare veu que canvia el color del líquid i, per això, l’altre germà apareix en la Cort… No obstant això, el minyó simula que n’és el primer i, “com que va veure tan guapa a ella, va fer el paperot” (p. 88).

Finalment, el germà primer resta ferit, la princesa el guareix i, com que ella capeix com havia respost el germà segon, “tots s’hi van posar i [ = la princesa] el va perdonar; i tots plegats van anar a fer una visita als pares dels nois i se’ls en van endur amb ells” (p. 89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens que van a la mare i que són compensats i salvats per dones

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, del recopilador Pau Bertran i Bros (del segle XIX), i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La cabreta encantada”. Primerament, direm que la cabra és u dels animals que simbolitza la maternitat. Un soldat que tenia llicència per a anar a casa, passa per un bosc, s’hi perd i, en acabant, veu un llumet i fa camí: “va trobar una gran balma: es fica endintre, endintre i troba un gran palau amb una sala molt rica, però (…) només hi havia una cabreta” (p. 79).

És a dir: el jove passa a lo femení i acollidor (la mare que és receptiva amb els fills, ací, simbolitzada per una cova).

Quan ella es frega unes quantes vegades amb el xicot, fa de guia del noi “signant-li que la seguís.

Ell va pensar:

‘-Vejam…’.

I va seguir la cabreta i la cabreta el va fer entrar en un gran menjador que hi havia la taula parada amb viandes de tota mena” (p. 79), com en altres relats amb passatges semblants a aquest i en què es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”.

Ja de dia, el minyó fa via i explica a una hostalera els fets que hem comentat i la dona li addueix:
“-Us heu deixat perdre la sort; jo hi tornaria” (pp. 79-80).

Més avant, “arriba a l’hostal una gran senyora en una carretel·la de sis cavalls. (…) es va treure una bossa de la butxaca i va dir [ a la mestressa]:

-Teniu, doncs: quan passi, deu-li aquesta bossa per penyora i digueu-li que aquella cabreta que ha vist és una reina, que la tenen encantada tres gegants” (p. 80) i que, per a desencantar-la, ell haurà de patir i de recórrer a un armari (u dels símbols de la vagina) on trobarà una ampolla (un atifell de recepció, ací, d’oli que li guarirà les ferides).

Per tant, l’home comptarà amb el suport femení (material i psicològic), serà ell qui reviscolarà la noia…, però si segueix les directrius que comenta la senyora.

Ben mirat, uns dies després, el soldat passa per l’hostal, la mestressa li diu l’encàrrec i, com que ell era bonhomiós, “pren la bossa i veu que era buida; però hi fica la mà i hi troba un grapat de moneda.

(…) Hi torna a ficar la mà, i més moneda; i, com més l’hi ficava, més en treia (…):

-¡Això deu ser una bossa de virtut!

I ho era” (pp. 80-81).

Un poc després, el jove se’n va cap a la cova i, a continuació, cap al palau, a desencantar la reina i, encara que un gegant l’agafe (i que, junt amb els altres dos titans que hi havia, al capdavall, el fiquen en un pou i se’n vagen), el soldat, en un moment de la nit que li mancaven les forces, trau l’ampolla d’oli i, “De seguida, va  sortir una cambrera de la reina, que era aquella senyora de la carretel·la de sis cavalls” (pp. 81-82), això és, la dona que havia indicat a la mestressa què caldria que fes el jove per a poder salvar la sobirana i, altrament, perquè ell romangués viu.

Finalment, la senyora dels cavalls, amb un paper no precisament secundari, compensa el xicot i, per això, “el va presentar a la reina, que ja era desencantada i era molt garrida i jove, i es van casar” (p. 82).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Reis que es casen amb fadrines senzilles, que els salven i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “Julivertina”. Una noia (Julivertina), qui vivia amb la seua padrina (qui era una bruixa), es troba que l’anciana li té gelosia i que, per això, la té en la cambra més alta del castell.

Però un dia que hi ha tempesta, “passava el rei i, quan la va veure tan garrida, va anar al castell” (p. 65).

Després, el monarca demana permís d’hostatge a la velleta i ella li l’admet. Un poc després, ell s’acosta on està la néta i, encoratjats pel rei, ambdós jóvens “se’n van anar amb un cavall.

Vet aquí que se’n van i la padrina, quan va veure que la jove havia fugit, corre al darrere d’ells” (p. 65).

Aleshores, com en relats semblants, la fadrina, a través de lo que llança entre ells dos i l’anciana, garanteix que la dona no els puga agafar.

Passa que, ben avançada la narració, la sensibilitat de la xica per la velleta, la fa girar-se, veure un mico i que, immediatament, l’al·lota passe a tenir cara de mona.

En acabant, el rei diu a la noia:

“’-¿Com et presentaré jo, ara? -diu-. ¿Què diran, la gent?’.

I, a tot això, van arribar ja a palau i el rei va dir a la seva mare que ell es volia casar amb aquella noia. I la seva mare li va dir que no, perquè tenia cara de mico. Però ell, ferm que sí, que s’hi casaria de totes passades.

I ja ho van dir tothom: que el rei es casava amb una que tenia cara de mico” (p. 66).

Com podem veure, per una banda, l’home s’interessa per l’opinió de la gent, més que per ser assertiu. I, com que la mare (qui té la darrera paraula) no li fa costat, ella ho desaprova.

Ara bé: en eixe moment, ell, amb fortalesa, decideix continuar amb la seua fidelitat a la paraula que havia donat a la fadrina, per a, demà, ser un monarca a qui el poble senzill, els nobles i l’Església, puguen considerar que és de fiar (com diu una dita, ”Paraula de Rei no pot mentir”).

Adduirem que el sobirà compta amb el suport dels súbdits i, per això, “A la noia, (…) li van fer molts presents; i va arribar el dia del casament i tothom va anar a veure quan sortiria la cara de mico amb el rei; i, així que era vestida, va arribar el present de la seva padrina, el qual era una capsa en què hi havia un paperet que deia que ja la perdonava i que li tornava la seva cara” (p. 66).

Per consegüent, no sols la velleta perdona la jove (al meu coneixement, perquè, del punt de vista de l’anciana, la xicota havia violat la forma de viure a què la sotmetia), sinó que, ben mirat, la dona major té la darrera paraula i, recorrent a la remissió, també se’n beneficia el rei (es podrà casar amb una al·lota encisadora) i, així, la dona salva l’home.

Altrament, el narrador compensa la perseverança del monarca i que la noia, una bona persona, d’ençà del primer moment, haja confiat en ell com un rei de credibilitat: “I, de seguida, se li va tornar la [ cara] que tenia abans i, així que van sortir, tothom esperava una cara de mico… ¡i van veure una noia ben formosa!” (p. 67).

Al capdavall, podríem dir que, com que la xica no és de la noblesa, sinó del poble senzill, el futur marit (si més no, en aquest relat) simbolitza que, entre la gran majoria de la població del regne, també poden haver-hi persones amb qui un cap d’estat es puga identificar molt, més enllà de la bellesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vincle mare-filla, empelt lèsbic i matriarcal i dones que salven hòmens

General, , , , , , , ,

Un altre relat que figura en el mateix llibre del folklorista de Collbató i, en què es reflecteix el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual, és “El mirallet de la serp”. Així, un pare tenia tres filles i un dia se’n va a un bateig i cada una li demana que li faça un present (en el cas de la petita, una rosa).

“[ El pare] Passa per un jardí i va pensar:

-Per una rosa, no em diran res.

Hi entra i cull la més bonica que va veure. Encara no la va haver collida, li surt una serp que li diu:

-¿Per a qui és, aquesta rosa?

Diu:

-Per a la meva noia petita, que me l’ha encomanada.

Diu:

-Si no em portes la noia, et prendré la rosa i te’n recordaràs.

El pare, si us plau o per força, li va haver de portar la noia i, quan la serp la va tenir,  li va demanar per casar-se amb ella” (p. 63).

Per tant, primerament, el pare entra en terreny femení i molt vinculat amb la tradició matriarcal catalana: el jardí.

Llavors, la serp (que representa la força interior de la persona i que s’arrossega per la terra, per plantes i per arbres) li deixa clar que ella és qui mana i que ell haurà de seguir les directrius femenines.

Igualment, apareix un enllaç sexual que podria evocar-nos la dona lesbiana (dues dones atretes sexualment entre elles) i, a banda, el nexe (encara que no ho expose el narrador) entre la mare i la filla (eròticament i tot) i, si no, entre dues jóvens de la mateixa generació.

En ambdós casos, podem dir que, al principi, la xica no ho aprovarà (potser per influència de cultures foranes), però, al capdavall, li dirà que sí i hi haurà un empelt feminal: “La noia, que no, que no s’hi volia casar; però la serp, tant va porfidiar, que, a l’últim, li va dir que sí” (p. 63). És a dir, la xica acull la proposta de la serpent i, així, atenent a la resposta inicial de la fadrina, hi ha un matrimoni entre dones (potser, el primer que trobàrem, el 25 d’agost del 2025, des que havíem començat la recerca en agost del 2019, en bona mesura, recorrent a la rondallística i a llegendes):

En acabant, “La noia li va demanar que la deixés anar a casa seva a acomiadar-se; i la serp li va dir que ja hi podia anar, però que no trigués gaire. Li va dar un mirallet; diu:

-Té. Quan vulguis saber lo que faig, mira el mirallet” (pp. 63-64), un passatge semblant a aquells relats vernacles en què una xicota enllaça amb un personatge que li fa de mare i que li dóna moltes facilitats per a desenvolupar la seua personalitat.

Tot seguit, capim que, més d’una setmana després, la noia troba el mirallet i “va veure que la serp, adés, s’havia mort” (p. 64), fragment en què, altra vegada, figura la connexió (ací, gran) entre la mare i la filla, entre les dues dones.

En línia amb eixe fet, al capdavall, la serpent es  tornarà un personatge masculí i, aleshores, la jove adopta un paper de mare (possiblement, arran de la gran relació que ha tingut amb l’animal tel·lúric): “Corrents, se n’hi torna i la serp li va dir:

-Si no ens casem de seguida, jo em moriré.

I es van casar llavors; i es va girar la noia i veu que la serp era un príncep i van viure feliços” (p. 64).

O siga, que l’animal es transforma en un xicot i ella el salva. Això em féu pensar que, en un primer moment, la serp s’hauria engolit el minyó i que, finalment, en aquest passatge, pareix com si la fadrina el tragués de la terra (amb què té molt a veure la serpent) i, així, poguessen crear una nova parella en què, com en moltes rondalles autòctones catalanes, la dona ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.