Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, “salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, molt col·laboradores i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de detalls com que es fa lo que vol la dona o en què, al capdavall, la dona salva l’home, és “Es corbet[1] des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, hi ha un sabateró que un dia se n’anava cap a un pou i es troba un corbet, qui li diu que l’home té tres filles: Na Francina, Na Bet i Na Catalina… i el senyor li ho accepta (p. 20).

Tot seguit, el corbet li comenta que, si li du la filla Francina, ell li donarà una bossa de diners que no s’acaben mai (p. 21). I el pare ho acceptarà, però, en primer lloc, com que l’home se’n torna a casa i no volia dir ni a la dona, ni a les tres filles què havia ocorregut, “Sa dona i ses filles, aviat, conegueren que tenien cosa (…); pregunta d’un vent, pregunta de s’altre, no estigueren a pler fins que l’hi feren amollar” (p. 21) i, així, ell cedeix a les dones i, per tant, es fa lo que elles volien.

La filla gran, Na Francina, i la segona, Na Bet, faran un pacte amb el corbet i, a més que se n’aniran amb molta espenta cap a una mina que “desembocava dins un grandiós jardí, a on hi havia tota casta d’arbres i plantes de gran tòria[2], vestides de fulles i flors i carregats de fruita, de caminals i sequioles i safareigs i estanys i brolladors (…) i tot esbarts d’aucells” (pp. 23-24). I, això sí, hi havia una cosa que el corbet no els permet (com tampoc a la germana petita): entrar en la cambra on ell dorm. A canvi, “Per berenar, dinar i sopar, no has de fer més que asseure’t a sa taula i demanar allò que et vendria bé menjar; i sortiran tres ombres i t’ho duran” (p. 24). I, així, es plasma que la dona està ben tractada. I, de fet, això es repeteix en la rondalla.

A continuació, Na Francina i, després, la segona (és a dir, Na Bet), troben que en la cambra a què no els permetien entrar, hi havia “un fadrinet d’una vintena d’anys ben tallat de totes ses parts des seu cos, blanc i vermell” (p. 27), o siga, de bon cor (el color blanc) i agosarat (el color vermell). Però, com que no compleixen lo que ell els havia dictat, apareixen en un espai obert i ben pobres.

I, quan passem a la tercera filla, la cosa canvia: Na Catalina, quan ja és al costat de son pare i del corbet, comenta, amb molta espenta, al corbet:

“-Jo, lo que faig (…), ho faig sempre de mon beneplàcit. A la força, ningú escapà de fer-me fer res. Mon pare et pot guardar de mentir.

-És ben ver! -diu es sabateró-. Na Catalina (…): a les bones, li poden fer fer qualsevol cosa, en poden fer corda, d’ella. Ara, a les males, res.

-Bo -diu es Corbet-. Lo millor serà que facem via.

-En voler -diu Na Catalina” (p. 35).

Un poc després, Na Catalina i el Corbet es trobaren “tots dos dins aquell magnífic jardí, fonc tot u” (p. 35), i, a banda que la jove és molt servida per les ombres i quan ella els ho demana, ella considera que no vol acabar com les seues germanes i que, per tant, “jo m’he d’estar aquí sense treure un peu des solc que em senyalà es Corbet i n’he de veure la fi, de tot això! Ja ho veurem com serà tot això, en esser cuit! Aquí he d’aguantar la mestra encara que el dimoni en pas!

I, així com ho digué, ho féu: no s’acostà mai a sa cambra des Corbet, ni de dia ni de nit, per més que es ganes que en tenia l’alçaven en pes, de vegades.

I (…), com hagué fet set anys, que Na Catalina era allà dins, una nit, a les dotze en punt, sent una veu que li deia:

-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra i li comentava “som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: la dona (ací, Na Catalina) sí que podria salvar el Corbet. I, de fet, ho farà. 

En relació amb la noblesa (en la rondalla, de Na Catalina), comentarem que, ahir, 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que també l’associava al refrany “El llaurador, de bona gana ho dona”: “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, primerament, empra la forma “corb” i, des d’aleshores, “corpet” en lloc de “corbet”: “me troba un corpet, una mica de corb” (sic, p. 20).

[2] En el DCVB, apareix com “Abundància de branques i fulles; vigor, forta creixença d’una planta”, a nivell de Mallorca i de Menorca.

Jóvens amb bon cor, amb molta espenta i molt oberts

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ara mateix!”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, veiem que En Bernadet, des de baix de la torre, convida N’Elienoreta a fer via (p. 18) i, a més, la velleta Trec-a-trec diu a la jove que “cullga ses roses d’aqueixs tres rosers d’aquí devora, sa blanca blanca, sa vermella vermella, sa blava blava, que prou bon servei ens faran” (p. 19), per a impedir que son pare agafe tots tres. I la jove ho accepta, les pren i En Bernadet, N’Elienoreta i Trec-a-trec se’n van com una bala (p. 19) cap al palau.

I, des de llavors, el Vell Orquès anirà a la torre a fer-li les mateixes cançonetes a la jove i, quan el sedasset diu al vell que N’Elienoreta se n’havia anat junt amb “En Bernadet, fill de rei, i Na Trec-a-trec, que la se’n dugueren per fer-los de criada i de dona vella” (p. 21), l’home no s’ho pensa dues vegades i es proposa agafar-los.

Ara bé, en distints passatges, la vella diu a N’Elienoreta que no es gire, que vaja avant i, quan veu que el pare de la jove és molt a prop, que N’Elienoreta solte la rosella blanca (i la neu ho complica a son pare), la rosella vermella,… però, “per tirar-la més enfora, es gira una micoia darrere” (p. 25) i el Vell Orquès, son pare, li diu que es torne en cara d’ase (p. 25) i, des d’eixe moment, la jove canvia el cap però no la resta del cos.

En Bernadet demana a la velleta com s’ha de presentar a son pare i a sa mare, reis, després d’haver trobat la dona que faria de reina, en un futur, i no la dona de ningú dels seus dos germans, ja que “Es qui la hi durà més, que sia més trempada per enllestir totes ses feines, aquell serà amb aquella l’hereu de la corona” (p. 27). Així, En Bernadet i la jove es presenten al pare i a la mare del jove i, com que En Bernadet els comenta que, quan la veié, feia poc, tenia “sa cara més garrida que jo hagués vista mai” (p. 27) i, a banda, els addueix “jo no em casaré amb cap altra més que amb aquella” (p. 28), el rei fa unes dictes: “es qui, des tres fills, ens durà s’al·lota més trancosa i bencarada, aquell serà s’hereu de la corona i es casarà amb aquella i seran rei i reina tot d’una” (p. 28).

I, així, comencen per una prova d’enginy i de tranc, o siga, d’habilitat, de destresa (p. 28). I, en les tres proves, la velleta Trec-a-trec se’n va a la torre, ordena que facen una brou amb gallineta i li’l dona al Vell Orquès (el pare de la jove), qui li destaca lo bo que està el menjar. A canvi, el Vell Orquès li concedeix un desig: una peça de roba que havien teixit per a N’Elienoreta (p. 34), un gosset tan galanxó, tan viu i bellugant-se (p. 42). Si, en la primera prova, guanya N’Elienoreta a les altres dones que aspiraven a ser la reina, en la segona, també i, així, farà que, del gosset, isca “un ruixadell de perles i diamants” (p. 45). El rei, en els dos casos, diu que la jove “ha guanyada s’acció!” (p. 46).

En acabant, la velleta demana al Vell Orquès que ella puga triar la llocada que considere millor. Li ho concedeix, Trec-a-trec la tria,… i N’Elienoreta la porta al rei i a la reina i els reis es posen de part de la jove.

I, després de menjar el Vell Orquès el tercer brou de gallina, Trec-a-trec li diu que la jove ha guanyat dues vegades a les dones amb què es casarien els altres germans del jove En Bernadet, i el pare de N’Elienoreta respon a la velleta: “T’he promès que et faria es favor que em demanaries, i el te faré (…). I, sobretot, el me demanes per una filla meua” (p. 60).

Aleshores, “Na Trec-a-trec (…) ja li ha estret, des d’allà, volant com un estel cap allà on era N’Elienoreta. Diu a aquesta tot lo que ha de fer i, a l’acte, ho fa” (p. 60). I, després que la jove agafe un espill, “sa cara d’ase li boteix i es torna a trobar amb sa mateixa cara que tenia primer, més garrida i preciosa que el sol.

A l’acte, es presenta amb En Bernadet al rei i a la reina” (p. 60) i tant la cort com el rei, qui diu “Ara mateix!” (p. 61), accepten que es casen En Bernadet i N’Elienoreta i, un poc després, es casen, es fa l’esclafit i, a l’acte, el rei els donà la corona (p. 61).

Cal dir que, en molts passatges d’aquesta part de la rondalla, es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona salva l’home i que actua amb molta espenta (molt plasmat en la velleta Trec-a-trec).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.

“Ara podem partir”, jóvens que porten el timó de la seua vida, eixerits i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa barca que caminava per terra i per mar”, la qual figura en el Tom XIX de les recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills, En Pere, En Pau i En Joan, que era el més jove; i, quan el rei fa unes dictes que qui faria una barca que caminàs per terra i per mar (p. 7), “es casaria amb sa seua filla, una pubileta de devuit anys” (p. 7), els dos primers comenten als seus pares que tenen intenció de presentar-s’hi i, els pares els ho aproven i els dos fills fan via cap a cal rei. Però, com que aquests dos germans no col·laboren amb una jaieta que els demana qualsevol cosa i veuen que no podran assolir l’objectiu que marca el rei, se’n tornen a casa (pp. 7-12).

Aleshores, el petit, En Joan, ho comenta als seus pares, i camina caminaràs, es troba amb la velleta, li dona “una lliura d’arròs i una mica de sobrassada” (p. 12), amb què la jaieta ja es conformava, i la dona li demana cap a on va tan acanalat (p. 12). I En Joanet, amb molta espenta, li diu “Me’n vaig a veure si seré capaç de fer aqueixa barca que camín per terra i per mar, que es qui la farà, es casarà amb sa filla del rei” (p. 13). Llavors, la velleta, agraïda pel favor que li ha fet En Joanet, li diu que havia pensat de venir amb ell “i jo et mostraria a on tendries bona de fer aqueixa barca” (p. 13) i, immediatament, segueix les directrius de la dona: els arbres que haurà de tallar i què ha de fer en cada moment, fins i tot, ben tractat per la jaieta.

I, com a premi, l’endemà, de bon matí, troba que la barca ja és feta, la qual ell “va col·legir que era estada aquella jaieta que li havia feta sa barca” (p. 14). Des d’eixe moment, el jove pren el timó de la seua vida, en aquest cas, simbolitzada per la barca: “L’home no es talla pus: puja en aquella barca, hissa veles, s’asseu as timó i li dóna cap a cal rei, i aquella barca ja és partida des d’allà, terra terra, ben acanalada” (p. 14). A més, En Jonet troba distints hòmens que li faran de missatges i cadascú li serà decisiu en el viatge cap a cal rei i quan ja siga davant del rei.

Ara bé, aplega a cal rei junt amb aquells companys de viatge que ell dirigeix amb harmonia, i el rei s’acosta cap a la barca i “va veure que era així com ses dictes demanaven, però, com va reparar que En Joanet era negre, robí i malcarat” (p. 17), ho comenta a la filla, per si podien desfer-se d’En Joanet. I trien que, “primer, has de demostrar que ets una primera per guardar i replegar” (p. 17) i, En Joanet, com que estava interessat per casar-se amb la filla del rei, ho accepta. Això sí, quan ell veja que la jaieta “tal volta em donaria un camí” (p. 17), amb què es plasma que la dona salva l’home, la jaia li dicta què ha de fer i ell la creu i ho assoleix (per exemple, conills).

A banda, el rei, un dia tria recórrer a la raboseria per a tractar que En Joanet no siga el futur rei. Però el jove, toca un fabiolet que li havia fet possible la velleta, i tornen a aparéixer els conills que indicava el rei (p. 21).

Un poc després, és la reina qui tracta que En Joanet no siga el rei de demà i, En Joanet, eixerit, fa la barrina amb la reina i el rei veurà els conills que li demanava. I, com que la princesa també anava en la mateixa línia que els seus pares, es disfressa d’una dona qualsevol (p. 25), se’n va cap a on és En Joanet i apleguen a un acord.

Al moment veiem que, quan els tres membres reials ja eren en la taula, En Joan fa sonar el fabiolet (p. 27) i tots els conills, tots, fins i tot, els que el rei, la reina i la filla del rei s’havien menjat, es mouen. Això sí, tots els conills seguint les pautes que indica En Joanet (p. 27), qui, per exemple, diu “Ara podem partir” (p. 27).

Finalment, En Joanet recorre a tots els seus missatges, fan via cap a cal rei, i el rei, la reina i la princesa, com que els missatges aplanen molt el camí d’En Joanet i el jove ha complit amb la paraula, accepten que En Joanet es case amb la filla del rei. I, àdhuc, la princesa es casa de bon gust (p. 32).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fernando Peiró Coronado: retrats de persones, amb detalls matriarcals i molt obert

General, , , ,

 

L’artista Fernando Peiró Coronado està obert a lo més senzill, no solament a lo gros i, igualment, com veiem en l’entrevista “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), publicada en la web “Peiró Coronado”, l’entrevistador, Javier Palomo, comenta que la realitat forma part de l’estil de pintar de Fernando Peiró Coronado, ja que “no hi ha cap intenció de fer que les teues obres siguen premeditadament morals o immorals”. De fet, el 2 de març del 2022, després que Joan Peiró Ferrer, en un correu electrònic, em posàs l’enllaç http://peirocoronado.com/2013-universo-femenino, correponent a l’entrada “2013. Universo Femenino”, copses que, ja en 1968, pinta una dona amb un barret i veus que apareixen mamelles o, com ara, en quadres de la mateixa època o de principis dels setanta, també ho fan el pubis o el melic i un sostenidor, etc. i que són moltes les obres en què es veu la clòtxina (com indicava el seu nebot Joan Peiró Ferrer), és a dir, la vulva (de la mateixa manera que ho fa en moltes cançons eròtiques de tot l’àmbit lingüístic).

A banda, és una pintura que també la continua a primeries dels anys huitanta del segle XX, amb atreviment, per exemple, en l’obra “Componiendo con cuerpo de mujer”, de 1983, en què es veu la banda del subjectador cap avall i, igualment, la de les natges.

Però veiem que també està obert a detalls de la vida quotidiana de les dones, com ara, una randa que feia sa mare, la tia Quinti, robes d’una núvia vespres de casar-se, una clòtxina oberta una vesprada al costat de la mar, una dona voladora, i, a banda, el matriarcalisme en què la dona salva l’home i, fins i tot, reflectit en el títol d’una obra (“Mujer no me dejes”), un quadre en què els muscles fan el paper d’ulls (“Variantes de mujer”), el triangle invertit (que figura en el llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, i vinculat amb moltes cultures i amb la vulva) unit a una clòtxina per mitjà del blau de l’aigua, etc.

Afegirem que, en els seus retrats a llapis, plasmats en l’entrada “Retratos a lápiz” (http://peirocoronado.com/retratos-a-lapiz), es reflecteix el matriarcalisme des de molt prompte. Així, l’encapçalament és un retrat de sa mare i, tot seguit, apareixen persones de totes les edats: des de dones grans, fins a sa mare, dones de mitjana edat, xiquets, hòmens i la seua dona. I, a més, veiem que, junt amb alguns retrats de xiquets, també hi ha escrits seus de la mateixa manera que en el retrat d’Inés Kuster.

Per tant, no solament plasma la realitat, sinó que, a més, està molt obert als altres i a lo que esdevé pel món i, com que la part sexual (com la de les persones de la vida diària) també en forma part i no figura en més d’un escrit en Internet vinculat amb ell o amb la seua obra, recomanem la web que porta la seua filla Mamen Peiró: http://peirocoronado.com.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, molt oberta, marca les directrius que ha de seguir l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Roseta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. El rei, que era fadrí, fa unes dictes per a saber amb quina fadrineta es casaria (p. 35) i una dona supera la prova que posa el rei (p. 35):

“Vejam com se’n desfarà aquesta pitxorina! -deia la gent, com la veia que se’n venia tan resolta.

(…) Veu caure una fulleta rosa, però quasi no la deixà arribar en terra, sinó que la se posà d’amagat dins sa boca i la s’envià.

Tot d’una s’afica enmig de sa gent” (p. 36) i, immediatament, fa via.

Els criats del rei veuen que aquesta fadrina ha guanyat l’acció (p. 37) però se n’havia anat sense pensar-s’ho dues vegades (p. 37). Ara bé, aquesta dona farà que la seua filla, Na Roseta, vaja a costura (p. 37) i és allí on el rei veurà Na Roseta. I, com que Na Roseta compta amb el suport de la mare, qui li aplana molt el camí, el rei, a la tercera vegada que passarà per l’escola on es fa costura, ho té molt més fàcil.

Al moment, veiem que la filla, Na Roseta, es troba amb una velleta que li clava una agulla i, així, des d’aleshores, Na Roseta passarà a ser una colometa (p. 43) i, com que el rei, ara, no s’imagina que la colometa siga la filla, la portarà on ell anirà, començant per quan el rei tria anar-se’n a fora de Mallorca a trobar una dona amb qui casar-se i, així, poder tenir descendència. I el rei, junt amb set dels senyors, fa via en una barca (p. 44) i, un poc després, ja en la barca, “El rei pica de talons cap a ca seua a acomiadar-se de sa colometa blanca.

-Oh, colometa! -li diu ell- A veure què vols de fora Mallorca!, que me n’hi vaig, vejam si allà deçà trobarem cap al·lota as meu gust. Vejam què vols que et duga!

-Què vull? -diu sa colometa blanca- Ja m’hi faria ben contenta. Vossa Reial Majestat, si em duia pedra d’esclata-cor i un brot de murta florida.

-Vols res pus? -diu el rei.

-No, senyor rei! -diu sa colometa blanca.

I el rei, ja li ha estret cap a sa barca, s’hi torna a aficar i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, i, des d’allà, cap a fora Mallorca!” (pp. 44-45). Com veiem, és la dona qui marca les directrius i es fa lo que vol ella. Però, en la ciutat on aplegaran, el rei no troba una fadrina amb qui casar-se i tiren junta (un detall vinculat amb el matriarcalisme) i el rei, al capdavall, se’n va cap a una altra ciutat (p. 46).

I, en aquest segon viatge, també és la dona (ací, la colometa) qui dicta què haurà de fer el rei (p. 46) i, un poc després, serà una velleta qui comentarà al monarca què cal que faça per a trobar la fadrina (pp 46-47): anar a una muntanya (p. 47). El rei ho fa i, al moment, “cametes em valguen, per avall i cap a sa barca! Hi bota (…) i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, cap a Mallorca” (p. 47). I “El rei (…), lo primer que fa és donar sa pedra (…) i es brot de murta florida a sa colometa blanca” (p. 48) i, així, es reflecteix que la dona (ací, la velleta) salva l’home i que ell fa lo que li comenta la velleta.

Finalment, un criat del rei descobreix la colometa i què hi havia vinculat amb ella, el rei, al capdavall, es fia del criat i, així, el monarca llevarà l’agulleta que tenia la colometa (pp. 53-54) i… la colometa es torna la fadrineta (p. 54), Na Roseta, qui es casa amb el rei (p. 54), després que ella li haja indicat les condicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“A cal rei!”, la dona comanda ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

“-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.