Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

“Ara t’he pogut treure des fang”, dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina “Sa mula de plata”,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

La dona, amb molta espenta i molt oberta, respon que sí i salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, la qual figura en el Tom XVI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, llegim que hi havia una jove, Na Catalineta, que era eixerida i bona al·lota i que vivia junt amb son pare, vidu.

Ara bé, el rei dicta que, en un mes, haurien de partir del regne tots els hòmens vidus del país i que, posteriorment, sí que s’admetrien els qui, procedents de Mallorca, estiguessen casats (p. 96). Aleshores, el pare de Na Catalineta, un home amb poca espenta, s’embarca i, un poc després, veiem que “L’home deixà comanada Na Catalineta a una dona vella un poc parenta seua i, en es moment de partir, digué a s’al·lotona:

-Vaja, Catalineta! A veure què vols que et duga de fora-Mallorca[1]es dia que jo en puga tornar!” (p. 97) i, així, és la dona, primerament, la dona vella i, en aquesta conversa, la filla, qui porta els pantalons. I, com que la filla li comenta que lo que ell vullga, aleshores, son pare tria un raïm.

A banda, ja en una barca, el patró diu al pare de Na Catalineta que, si vol fer-se amb un raïm, haurà d’anar a cal rei Moro amb set pams de morro (p. 98), però… sense que el descobresca el rei Moro. I, llavors, sense pensar-s’ho dues vegades, l’home fa via i aplega on és el raïm, el cull i, com que el rei Moro veu el pare de Na Catalineta, i el pare li comenta que ella és “s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra” (p. 100), qui encara corre els setze anys (p. 100), el rei Moro el condona (p. 100) i li diu que hauran de fer uns pactes que, entre altres coses, inclouen que “d’aquí a un any i un dia, la m’has de dur, a ella, aquí” (p. 100). De nou, apareix el tema dels acords, tan vinculat amb el matriarcalisme i amb la història de la Corona Catalanoaragonesa.

Com que el rei Moro concedeix llicència al pare, ell fa marxa, es presenta en ca la seua dona i lliura un raïm a Na Catalineta (p. 101) i, quan ja porten quasi un any, la filla veu que canvia la cara del pare: “Sa vostra cara no ment! (…). Es cor m’ho diu, que teniu cosa; i ja ho sabeu que es cor no ment” (p. 101). Un altre detall matriarcal: la filla posa per davant el cap (la cara) i, en segon lloc, el cor i, així, no rebutja cap de les dues bandes, tot i que prioritza la primera que li ha dit.

A banda, com que Na Catalineta té molta espenta, comenta a son pare “Lo promès, sia atès. Jo no vull que facen de sa vostra paraula dolenta” (p.. 102) i, així, se’n van cap a cal rei Moro.

Ja en cal rei Moro, uns ombres faran costat i tractaran Na Catalineta com si fos una princesa i, igualment, el pare demana al rei que, “si és vostra voluntat de casar-vos amb sa meua filla, lo que vos deman, que la me tracteu bé” (p. 104). I així ho farà, el rei, des del primer moment. Un poc després, el monarca pregunta a Na Catalineta si ella voldria casar-se amb ell i la jove li diu que no desfarà la paraula de son pare (p. 104).

Igualment, el rei Moro diu a la jove que ell és un encanteri i que només la pot veure cada cert temps (p. 105). Cal dir que a Na Catalineta, tot i que romandrà en una torre i molt ben tractada (àdhuc, com una reina), també arrisca i, com ara, va avant per mitjà d’una claueta d’or que li ho posa molt fàcil i, com que es trobarà amb moltes dones que treballen per al rei (però que mai no li diuen per al rei Moro) i ella té molta paciència, un any i un dia després, en eixir el sol (p. 112), es trobarà ella amb un nin ros com un fil d’or (p. 112).

I, com que, a la cambra on era Na Catalineta, només podia accedir ella, però, en un passatge de la rondalla, també ho fan son pare i sa mare, la jove ha de fer via… i, així, carrega l’infantó, se’n va cap a unes casetes on troba “una dona d’edat damunt es portal” (p. 114), a qui ajudarà en les faenes de la casa i, a més, farà bona pasta amb les dues filles de la dona que l’acull.

No obstant això, com que el rei Moro visita la casa i ni amb la filla gran i Na Catalineta, ni amb la segona i amb la jove, veu la dona d’edat que s’ho traga la jove i, igualment, el rei Moro diu a Na Catalineta “Oh, Catalineta! Si tu et volies amollar de dalt a baix d’una torre que jo et mostraria, em llevaries d’encantament!” (p. 116) i la jove comenta tot lo relacionat amb son pare i amb el raïm, la madona, quan veu que el rei Moro oferia a Na Catalineta casar-se amb ella i que la jove fos qui el salvàs, la madona respon a Na Catalineta: “Hala, beneita, respon més que de pressa! Respon-li que sí!” (p. 118) i, així, l’encoratja i li dona molta espenta i, immediatament, Na Catalineta ho accepta (p. 118), ella fa marxa cap a llevant (p. 120) com també les dues filles de la madona i… es llança des de dalt la torre. Aleshores, el rei Moro, des de baix, l’agafa amb els braços i… es torna un senyor rei desencantat. La dona havia salvat l’home (p. 121).

Afegirem que, al capdavall, entre altres coses, “encara en feien més, d’ulls, aquella madona i ses seues dues filles, que el senyor rei i la senyora reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I, allà, tots plegats, el senyor rei i la senyora reina amb el seu infantó i aquella madona i ses dues filles d’aquesta, i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, es passaren anys i més anys” (p. 121).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment.

“Fes-te envant i aviat trobaràs tot això”, educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.

“Sí que trob que heu pensat bé!”, dones creatives i intel·ligents

General, , ,

 

Una altra rondalla en què veiem tocs de matriarcalisme, en aquest cas, per com apareix el capellà (fet que ens porta a algunes de les valencianes recopilades per Joaquim G. Caturla i que, fins i tot, són de línia eròtica o bé amb unes altres però amb Jesús i Sant Pere molt oberts i planers), és “Un qui trobà sabata de son peu”, que podem llegir en el Tom XV. Així, al capdavall, veiem que un mossèn veu la mala intenció que portava un home que bravejava i, el capellà, amb reflexos, “la hi dóna, com qui no n’és, dient:

-Déu li faça un santet. I esper una mica, veiam si duc res dins cap butxaca… Sí que duc -digué, palpant-se’n una.

I, mentres es treia cosa dins es puny estret, continuà:
-As nins que besen ses mans, els solem donar un confit. Ara, vostè es mereix més: tenga…

I li posà dins ses mans un aubercoc com un puny” (p. 65).

Com a anècdota, diré que, una vegada, com que jo veia que un home que tenia més de noranta anys (però que, com es diu popularment, era un tocacollons) i no parava de ficar-se en bucs, trií fer una cosa molt semblant a l’enginy d’aquest capellà. Així, prenguí una llavor (i ben grossa) d’un alvocat que jo ja havia menjat (i ja seca) i me la preparí. Aplegà l’ocasió, m’acostí on era el nonagenari i li diguí: “Tinga: li ho regale”. I, al moment, em demanà què era allò i li comentí que un regal. Un poc després, mentres que jo feia via, un home d’uns seixanta anys i a qui preguntà el vell, li resolgué la intenció: “Lo que quiere decirte es que no le toques los cojones” (sic). Aquell home ja no tornà a fer-me nosa, ni a faltar-me.

Les dues rondalles següents a aquesta, en el mateix Tom XV, també són d’humor.

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (i molt bé) és “Es vinyòvol de Can Roig i es cabrit i sa segalla”, en el Tom XV de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Primerament, direm que un vinyòvol és un guàrdia de vinya o de vinyes, i que una segalla és una cabreta que encara no ha parit. En la pàgina 70, llegim “Idò, sa segalla va dir as cabrit:

-Mira, cabrit, convé que mos afanyem a menjar raïms abans que no torn es vinyòvol amb so ca (…).

-Ben pensat -diu es cabrit”.

Immediatament, la segalla té una altra idea i el cabrit l’accepta: “I, amb això, sa segalla diu:

-Cabrit, oh cabrit!

-Què voleu, mu mare? -diu es cabrit[1].

-Saps què he pensat? -diu sa segalla.

-I qui és capaç de fer-vos es comptes? -diu es cabrit.

-Idò, havia pensat -diu sa segalla- que, per fer més via, abans de que no torn es vinyòvol amb so ca, tu menjasses de raïm en raïm i jo menjaria de senalla en senalla[2].

-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit.

-Hala, idò! Posem-nos-hi” (p. 70).

En la pàgina 71, de nou, ella porta la idea, la iniciativa…, i ell, l’acull obertament. Però la cosa va més lluny: la dona (ací, simbolitzada per mitjà de la segalla), té una quarta idea, a què el cabrit (que reflecteix el marit) acull amb els braços oberts:

“-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit” (p. 71).

I, com que ni el gos de l’amo, ni altres animals, es mouen per a matar (ni per a fer fora) el cabrit i la segalla, aquests dos menjaren a gust i es salvaren, perquè, quan hi arribaren els altres animals, ells dos ja no hi eren… La intel·ligència i la creativitat de la dona (la segalla) hi havia fet un paper molt important…, i també ho fa en moltíssimes parelles catalanoparlants, ben plasmat en Facebook, per mitjà de comentaris…, àdhuc, d’hòmens (i molt positius respecte a les dones). Com diuen en Menorca (i m’ho han escrit fa poc, en un grup menorquí de Facebook sobre la llengua i la cultura en l’illa de Menorca, “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!” ), “Madona du es pondo de sa casa”, això és, el càrrec…, però de manera matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cabrit tracta de mare a la segalla.

[2] Per tant, la segalla en menjaria més, ja que en la senalla, un recipient gran i que s’utilitza per a carregar material (en aquest cas, amb finalitats agrícoles), com ara, aliments, en cap més que un penjoll (gotim) de raïm.

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

“Li has donat vida, a ta mare”, la dona salva l’home

General, , ,

 

El 29 d’agost del 2021, en resposta a un escrit que havia publicat en Facebook, Francisca Farre em comentà “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona.

 Et sona?” i li diguí “Sí, Francisca. De fet, en aquesta rondalla, l’home va per davant, però la dona, darrere, li diu què ha de fer”. Immediatament, em respongué “Sí, li fa cas”. Aleshores, li vaig afegir “I el missatge és clar: cal seguir els dictats de la dona, perquè donen vida i fan estar viu”.

En relació amb aquestes paraules direm que, l’endemà, de bon matí, cerquí informació sobre sistema matriarcal i em trobí que, en la pàgina de Facebook “Belladonna Cosmètica fresca, natural i ecològica”, dedicada a salut i bellesa, hi havia un post del 8 de març del 2017, que reproduïm totalment, perquè va en línia amb la visió matriarcal i no limitada a l’accés al poder, ni a lo econòmic, ni a lo laboral, tan habituals en la premsa i, com ara, en Internet, junt amb una tendència (si més no, a nivell de partits, d’ajuntaments i d’associacions) a lo que podríem dir masculinització de moltes dones que impulsen determinats grups feministes o des de molts ajuntaments que es posen la medalla de ser d’esquerres o progressistes. Textualment, diu així:

“8 DE MARÇ –DIA DE LA DONA

Crec que hem de seguir defensant els nostres drets, no ja des de l’odi, ni en contra de res ni ningú; sinó, amb amor, rescatar el nostre poder i connectar amb la nostra essència femenina que té la virtut d’unir en lloc de separar.

En algun moment va haver-hi una gran equivocació, que encara moltes dones no han sabut rectificar: es va creure que masculinitzant la nostra vida i la nostra sexualitat ens alliberariem.

Ara toca evolucionar cap a un altre estat, transitar un camí difícil però preciós: Sortir del paradigma matriarcal-patriarcal per evolucionar cap a una energia matrística, en equilibri entre l’home i la dona i sense dominació de cap tipus, sense jerarquies; sinó reconquerir el poder entés com a un concepte molt més ampli i sagrat al que arribarem prenent contacte amb nosaltres mateixes, com a dones i com a creadores de vida, harmonitzant el principi femení i masculí a dins nostre (l’alquímia verdadera) i reconnectant amb la Naturalesa i els seus cicles”.

El posí en el meu mur, el dediquí a Joan Sala Vila (un amic i escriptor nascut en 1929, de línia cristiana i molt obert), qui, al moment, em comentà: “La humanitat és el tot, home i dona, en pla d’igualtat, no de superioritat sinó amb diferències necessàries en la veritat humana, per bastir la convivència”. Li contestí “Ho tinc assumit. De fet, per exemple, el sistema matriarcal d’organització, de viure, de respondre, de relacionar-se, de crear, d’entendre la sexualitat, etc., és molt obert i afavoreix un estil de vida molt participatiu, una sensibilitat ben considerada, una vida molt creadora però no destructiva (ni de la natura, ni de les persones).

Les rondalles en llengua catalana ho plasmen moltes vegades, moltes. I enllacen amb comentaris que em feu (i que em fa) un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal i de Sud-amèrica”. El mateix dia, Montserrat Rius Malet, en el post on figurava la informació sobre el 8 de març, escrigué “Bona reflexió. Jo penso igual. I, encara més, després d’haver viscut al Senegal i conèixer una manera diferent de viure”.

Tornant a la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, veiem que hi ha una col·laboració molt forta entre l’àguila i En Bernadet i que l’àguila, gràcies a la seua espenta i a que En Bernadet li dona forces (però sempre, complint les órdens que ella li dona, però de manera oberta i agradable), apleguen a l’objectiu (p. 55), molt a prop de la mar, i, a banda, l’àguila renuncia a un braç d’En Bernadet (p. 55), un acte d’altruisme, i li dona una orde més en línia matriarcal:

“-Veus aquelles casetes? –diu s’àguila-. Idò allà has d’anar. Hi trobaràs una jaia de cinc-cents anys. Per amor de Déu, fes lo que et dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi són venguts, i no l’han creguda, no els han vists pus.

En Bernadet se n’hi va i troba la jaia en es portal” (p. 56), qui, immediatament, li diu:

“-Idò, vine –diu sa jaia-, i et diré què has de fer” (p. 56). Li parla de tres germanes: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta i, al moment, li comenta una cosa molt en línia amb lo matriarcal (en què les dones estan molt ben considerades i estan associades, fins i tot, a la saviesa), ací, en relació amb Na Fadeta, qui, a banda de ser garrida, “Idò encara és molt més llesta i sabuda. Tu mateix ho veuràs per lo que ara et diré. De llest que és son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la reina, sap encara set vegades més que el rei. Idò bé, Na Fadeta sap set vegades més que sa mare” (p. 56).

A més, la jaia li deixa clar el paper actiu i obert de la dona, ací, de Na Fadeta, sobre què ha de fer ell, amb un anell, en el pas final a la prova inicial: “Tu, llavors, surts i dius: Vet-lo aquí! L’hi dones, li contes lo que et passa; i ella ja et dirà lo que has de fer. I creu-la, per amor de Déu!, que tots es qui són venguts i no l’han creguda , no els han vists pus” (p. 57).

En aquesta segona part de la rondalla (ja que la primera inclouria la trobada amb cada u dels ermitans), apareix la dona matriarcal en tres formes (l’àguila, la jaia i la futura dona, Na Fadeta). I, a més, és la dona qui salva l’home i es recomana fer cas als seus dictats i, de pas, a la seua saviesa, detalls molt lluny de moltes campanyes feministes actuals. Vull afegir que la lectura de moltíssimes rondalles en llengua catalana i no inventades per campanyes dels darrers vint anys, m’ha permés aplegar a la conclusió que, indistintament del “vestit biològic” amb què u ha nascut, paga la pena seguir el sistema matriarcal de vida, de relació, d’actuació i de participació plasmat, en el cas dels catalanoparlants, sobretot, en les rondalles de fa més de cent anys i en les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, en què, fins i tot, apareix la senyora ama, la mestressa i la madona. Escric aquestes línies el 30 d’agost del 2021.

Aixi, hi ha una quantitat interessant de rondalles en què, si bé l’home salva la dona, no ho fa, com he comentat hui a ma mare, com el típic home que es presenta com a imprescindible, sinó en què la seua generositat cap a altres persones (o bé cap a animals) es veurà compensada en un retorn de favors que li aplanarà el camí per a salvar la dona. I, finalment, per exemple, en què un monarca agrairà les bones accions de l’home que ho ha assolit. Col·laboració, generositat, agraïment, compensació per les obres fetes amb bones intencions… Això sí que va en línia amb lo matriarcal.

Com a exemple, des de febrer del 2015, ma mare sap que, si demà morís mon pare, ella podria passar a viure en la casa que em comprí del tot i en què visc des de novembre del 2014, despres d’haver viscut un poc més de cinc anys com a llogater en una casa de ma mare. I la part inicial del títol d’aquesta entrada, me la digué un amic durant un comentari sobre les paraules que diguí a ma mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’home, al manar de la dona i salvat per ella

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i en què, a més, es veu que la dona dirigeix  treballadors, és “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, la qual figura en el Tom VII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquest relat, veiem que un comte, molt gran senyor i perdut en el joc, només tenia un fill, Bernadet, fill que, molt prompte (encara que ja amb dèsset anys), se’n va cap a “Es Castell d’iràs i no tornaràs”. Entremig, el jove es troba amb tres ermitans molt oberts i de moltíssims anys, i que, per mitjà del tercer, es salvarà. Aquest tercer ermità li diu “Jo som el rei des aucells del cel” (p. 53) i fa que compareguen ocells i més ocells, fins i tot, una àguila (p. 54), la qual farà el paper de dona, i el porta fins a la mar. I, al moment, llegim que cap d’aquelles aus sabia on era Es Castell d’iràs i no tornaràs,… llevat d’aquesta àguila, “sa més grossa i més vella, que ja tenia es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:

-Jo ho sé.

En Bernadet, tot d’una, s’hi acosta, i ja li diu:

-Com ho he de fer per anar-hi?

-Jo t’hi duré, si em vols creure –diu s’àguila.

-Estic a ton manar! –diu En Bernadet.

-Veus aquell bou? –diu s’àguila, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora-. Ves-hi, escorxa’l, fes-ne quatre quarters, els duus, els me poses damunt i tu també, i partirem” (p. 54).

Immediatament, En Bernadet ho fa i l’ocell eixampla les ales, pega a volar i se’n va per amunt i per amunt de les muntanyes, de tal manera que les muntanyes i tot se li aplanava. Per tant, en aquest passatge, no sols és la dona qui dicta lo que l’home haurà de fer, sinó que ell li diu “Estic a ton manar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en un comentari relacionat amb aquesta rondalla, en què la dona figura com a cap d’una acció en què intervenen hòmens i dones com a treballadors i en què ella és qui els paga i no, un home. I també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona (que no l’home) ho aprova

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.