Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.

 

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’arquetip del rei i la dona valenta i molt oberta

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Ses tres filles des sastre”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, hi havia un sastre que tenia tres filles molt garrides i, quant al rei, era vidu i molt bell. Una de les filles diu que, si es casàs amb el monarca, li faria un vestit que cabria dins d’una nou; la segona, que cabria dins d’una avellana i, en canvi, la tercera diu que “tendria un nin i una nina amb un estel d’or as front.

El rei ho va saber i envià un criat a ca d’aquell sastre a dir-li que hi anassen a veure’l ell i ses tres filles” (pp. 219-220) i, així, copsem trets vinculats, àdhuc, amb l’arquetip del rei, prou present en moltes rondalles. En primer lloc, la necessitat de virilitat, això és, de tenir descendència, ja que, en molts casos, s’associava les bones collites al fet que el cap d’estat tingués fills, com, per exemple, comenta Álvaro Bonilla (Naxos) en el seu escrit “La esencia de la masculinidad 9: El arquetipo del rey” (https://www.estrategiadelaseduccion.com/2012/04/la-esencia-de-la-masculinidad-9-el), el qual figura en el blog “La estrategia de la seducción”: “D’acord amb el text que hem tractat, els reis eren associats amb la fertilitat i amb la creació. Moltes cultures ancestrals creien que l’habilitat del rei per a procrear determinava el destí dels seus conreus. Si el rei era viril, fèrtil i tenia descendència nombrosa, hi hauria prosperitat en els canvis, en les sembres i en els conreus. L’arquetip del rei en l’home modern es vivencia en la seua capacitat creadora, (…) també s’orienta la creativitat en tots els camps, en el llegat i en l’emprenedoria”. Aquestes paraules són igualment vàlides per a la figura de la reina, de la mare, de la velleta, del pare democràtic, etc., també habituals en rondalles en llengua catalana anteriors a 1930.

El rei, com a monarca molt obert, se’n va a cal sastre i, a les filles, “els preguntà:

-Quina conversa teníeu tal hora?

Elles li digueren lo que havien dit i ell digué a sa darrera:

-Amb tu em vull casar.

Es casaren i, des cap d’un any, el rei es va haver d’embarcar perquè hi havia guerra, i sa seva dona va tenir un nin i una nina amb un estel as front” (p. 220).

D’aquesta manera, copsem la coincidència entre la tria de la jove que estava interessada per la fertilitat (la petita), el fet que ell se’n vaja als camps de batalla i, a més, amb espenta, i, al capdavall, que la dona (ara, reina) té dos fills i, per tant, no sols u.  Així, ha fructificat la reproducció i, de pas, la descendència estarà més garantida, detall que podem vincular amb les cultures matriarcalistes, les quals tendeixen molt més a centrar-se en fer les coses a llarg termini, pensant en generacions futures.

En aquest sentit, aquesta rondalla no és la típica en què un membre de la cort fa via cap a la batalla (i, per consegüent, no actua en línia amb el refrany “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), sinó d’un rei molt obert, com, en aquest relat, si més no, a burgesos (un sastre) i als jóvens,… i vigorós.

La rondalla, molt semblant a altres en què un matrimoni troba dos xiquets en una caixa (ací ho fa un moliner, p. 220), té un passatge en què una velleta diu al xiquet què haurà de fer i en què ell segueix les directrius de la dona (“Així ho va fer ell”, p. 221), qui, a banda, li diu “te n’has de dur la flor més mustia que hi haurà”, p. 221).

Adduirem que, vist des de la mentalitat matriarcalista, podríem relacionar aquesta flor amb no deixar caure les persones madures (en aquest passatge, representa una dona que ja ha passat la jovenesa i que no ha aplegat a la vellesa). Però, al capdavall, el germà resta dins un castell.

Aleshores, la velleta diu a la germana què haurà de fer, ella sí que segueix totes les seues órdens i, de pas, fins i tot, la xica li comenta que se’n va  “A cercar es meu germà, que se n’anà a dur es gorrionet de la veritat i no ha tornat.

-Jas! Vet aquí una vergueta: pega tres tocs a damunt una pedra que trobaràs davant es castell i es teu germà sortirà.

Així succeí i tots dos, plegats, se’n tornaren a ca seva amb es gorrionet de la veritat” (p. 221).

Captem, per consegüent, que la dona (l’anciana) salva l’home (el nin) mentres que ell accepta les indicacions femenines; que la jove salva el germà i que, finalment, la part masculina i la femenina van juntes i la xica porta la iniciativa. I, més encara, la flor mustia… es converteix en la mare del rei: la dona madura, però encara viva (p. 222), així com ho fa la primavera d’hivern (la tardor) respecte a les quatre estacions de l’any. Al meu coneixement, la maduresa inclou l’empatia i, per descomptat, l’atreviment.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i semblant a altres, fins i tot, de cultures matriarcalistes com la basca, és “Sa cadeneta”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un pare que tenia tres fills, Toni, Joan i Bernat, un poc abans de morir, els diu “com tenc poc, vos daré tot lo que tenc i, si ho sabeu aprofitar, vos serà molt. Quan seré mort i enterrat, vos n’anireu per aquell camí a passejar tots tres plegats i, quan haureu caminat molt, trobareu una cova” (p. 202) i cada germà, començant pel més gran, hi entraran. I, així, els fills passen a ser jóvens, s’acosten a lo femení, a la dona (ací, reflectida en la cova). A més, han de dir unes paraules, entrar en la cova i eixir-ne amb lo que hauran arreplegat.

Quan hi entra el petit, en Bernadet, es fa amb una bossa i diu als seus germans:

“-Però està plena de doblers. Voleu que els comptem?

Els comptaren i, com més els comptaven, més n’hi havia” (p. 202) i en Bernadet, el germà més jove, en veure que els germans estan enutjats, els diu “Això és sa bossa, que mai s’acaba. Ens partirem els doblers entre tots” (p. 202). Per tant, copsem que seguir les petjades dels pares (ací, del pare), genera una merescuda recompensa: no tornaran a ser pobres. A més, en línia amb el matriarcalisme, en lloc de restar tot, per exemple, en mans d’u, es fa un repartiment entre tots, es posa tot al servici de tots, com, àdhuc, veurem més avant. 

El segon, en veure el resultat del petit, vol veure quina és la seua sort i ix amb una cadeneta de la cova (p. 202) i diu “Cadena: torna’m allà on era!” (p. 202) “i sa cadena li tornà” (p. 203), o siga, la dona. Cal dir que la cadena (la qual, ací, podria simbolitzar la continuïtat) està feta de peces redones (les baules) i, per consegüent, podríem vincular-les amb lo femení. Com llegim en la tercera definició de “baula” en el DCVB, “Cada una de les anelles que formen una cadena”. Redó, cercle, anell, anella,… són paraules relacionades amb la dona.

El tercer fa una cosa semblant, però amb un corn, el qual podem empiular amb l’abundància i, de nou, amb la dona: ¿no és la dona, en les cultures matriarcalistes, qui aporta la vida, tot lo que cal per a viure, el menjar,… qui afavoreix la subsistència així com la terra (com a mare de tots), com ara, ho fa als llauradors i a les persones que la tracten bé? En aquest cas, del corn, sorgeixen soldats i, per indicació del germà gran, hi tornen.

Un poc després, “Quan va veure això, els digué es petit:

-Ja vos podeu aconhortar amb lo que teniu. Jo vos donaré un parell de doblers a cadascun i ens separem en aquests tres camins, i cada un prendrà per una banda i, es cap d’un any, ens tornarem a aplegar a veure com ens ha anat” (p. 203). Aquest passatge l’hem trobat també, com ara, en un relat que figura en el llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 53-55), d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr.

El més jove, en Bernadet, “se n’anà a un poble i allà s’enamorà de sa filla d’un comte” (p. 203), però ella, que té la darrera paraula, no el volgué. I ell, com que volia que l’acceptàs, es posà a menjar peres (p. 203) i “li sortí as cap una pua grossa. (…) tornà a trobar un figueral i es posà a menjar figues i, per cada figa que menjava, li queia una pua.

-Bé va -digué ell-. Això em servirà” (p. 203). Cal dir que u dels significats que té el mot “pera”, en el llenguatge eròtic i sexual, és “fer nosa” i que, en canvi, el terme “figa” té a veure amb la dona i, així, és la dona qui salva l’home. A més, la figa és un fruit dolç, tret vinculat amb el matriarcalisme.

Tot seguit, en Bernadet troba un pastor, li diu si volia baratar el vestit, i l’home, molt vell, li ho accepta. “Quan va estar vestit de pastor, cercà un paner, l’omplí de peres i se n’anà a passejar per davant cas comte”(p. 203). I, com en rondalles semblants, la filla del comte vol peres, en menja i, al capdavall, li ixen pues (p. 203).

El germà petit, eixerit, es vist de metge, se’n va a cal comte, i el comte li diu que si aconsegueix llevar les pues a la filla, es casaria amb ella. I, quan ho fa, “A ella, ja li agradava, però es comte volia que es casàs amb un home molt ric i molt poderós (…), que tenguésseu molt de poder i moltes tropes” (p. 204).

No obstant això, com que el germà petit, molt obert, se’n va als germans, els comenta el tema del casament i que necessitaria el corn i la cadeneta i els addueix (el dia de la trobada) que els ho tornaria, “Es seus germans li deixaren i ell se’n tornà a cas comte” (p. 204). Aleshores, com que cada cosa que li demana el comte, en Bernadet la fa possible i, a més, la filla vol casar-se amb el germà més jove, el comte accepta la decisió de la filla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, valentes i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra cançó eròtica en què, a més, es plasma el matriarcalisme i, en eixe sentit, l’espenta, la valentia i l’obertura de la dona, és el “Romanç de l’albercoquer”, el qual figura en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”. Primerament, direm que un romanç, en aquest cas, és una cançó en què es relata fets vinculats amb la vida d’una persona. Diu així:

“Tenia un senyoret,

allà, en l’horta,

p’a regal de sa casa,

un albercoquer

molt ple d’albercocs:

xicotets, madurets i, algun, gros.

Per por a una feta,

carregada portava l’escopeta,

molt ben preparada,

per si algú s’acostava,

buidar-li el cap.

 

Els amics que s’enteraren,

de força i manya,

un ninot p’a espantar-lo,

de roba i palla,

molt ben preparat,

va i li’l deixen en l’arbre, penjat,

p’a que es menejara

i el fulano[1], de lluny,

que el divisara.

 

El fulano, que el veu,

allarga el pas

i li diu:

-So tunante[2]i, ahí, ¿què fas?

Pillo, so gandul. Si no vols

que et forade el cul.

Pillo, deshonrat,

si no vols que et forade el cap.

 

¿Com has sabut l’hora

per a vindre a omplir-te la barjola,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb[3] gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret?

 

A l’instant, li dispara

i li pega un tir;

als seus peus,

li va caure

aquell pernil.

I ell, que se’l va vore,

al moment, se’n va amollar a córrer.

Quan arriba a casa,

sa muller li diu:

 

-Xico[4], què et passa?

Fas cara de groc!

-Acabe de fer una mort

en l’albercoquer:

el pillastre s’omplia el cendrer,

de la fruita bona

que guardava p’a la meua dona

i, amb gran interés,

que guardava p’a l’amo,

p’al senyoret.

 

Li diu a sa muller:

-Veges a on m’amagues:

prompte vindrà la ronda

i també l’alcalde

i se m’emporten nugat

a dormir en la presó, tancat.

Pensa [ sa] muller,

d’amagar-lo dins d’un gran femer.

Tan a dins estava,

de la calor del fem, s’ofegava.

Li destapa el cap

i li’l deixa amb un cabàs tapat,

p’a que respirara

i pernil no hi haguera

que s’ofegara.

 

Pensa sa muller

el que faria.

Pensa anar-se’n al poble

a vore què sentia

i, al no sentir res,

pensa anar-se’n [a ] l’albercoquer,

a vore aquella mort.

I entonces[5] repara…

que era un ninot!

 

Se’n va sa muller

dret al femer

i li diu, al seu home:

-Ix, femater[6]!

Que has fet gran hazanya[7].

Has mort un ninot de roba i palla

tot ple de sagnies[8].

I va anar de cursela[9]

quinze o vint dies”.

 

Com hem pogut veure, la dona, a més de valenta, és qui resol el tema i, a banda, parla sense embuts a l’home. Igualment, copsem que l’home va associat al ninot de palla, mentres que la muller ho fa amb la resolució (i realista) que veiem al final, quan conta al marit què és lo que realment ha fet ell.

Quant a lo lingüístic, comentarem que reduir la forma “per a” a “pa”, en lloc de fer-ho a “p’a”, al meu coneixement, és un exemple més de castellanització cultural, ja que el “pa” prové del  mot castellà “para”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El DCVB admet la forma “fulà”.

[2] La paraula castellana “tunante”, que no el mot “Sotunante”, com figura en l’original, significa “brètol”, “guilopo”.

[3] En l’original, “en”.

[4] Aquest forma, en lloc de “xic” o de “xicó”, s’utilitza molt en frases d’aquest tipus.

[5] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble ací, i sense influir en la rima, per “llavors”.

[6] En l’original, “femeter”, forma que el DCVB remet a “femater”.

[7] Castellanisme inadmissible, perfectament substituïble, per exemple, per “fita”.

[8] En l’original, figura el terme castellà “sangria”.

[9] Aquest mot sembla tèrbol, si més no, documentalment, i, com poguérem veure a finals d’octubre del 2022, podria significar “de caguetes”, “de cagueroles”. Sembla que figura, com ara, en obres del segle XIX i que podria estar vinculat amb “cursa”, com a sinònim de “correguda”. Afegirem que no apareix en el DCVB.

Persones molt generoses, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma molt el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà dels temes de la generositat, de l’hospitalitat i de l’acollida, és “El Sant Crist de l’Hospital”. Així, veiem un pobre que “ja havia provat de demanar caritat a d’altres portes i no li hi havien fet enlloc. A l’hospital, el van deixar entrar i li varen donar tot el menjar que necessitava. Li feren caritat sense demanar-li ni qui era, ni d’on venia, ni cap on anava. També li varen donar un llit per poder passar la nit” (p. 101). Aquests detalls encaixen amb la tendència a l’acollida i, per tant, de pas, a l’obertura als altres i a la realitat, en línia amb les cultures matriarcalistes.

De nou, es plasma quan, tot seguit, llegim que “L’endemà, al matí, (…). En lloc d’ell, hi havia, estirat al llit, un santcrist. (…) Van portar aquella imatge del Sant Crist a l’església, (…) perquè resulta que no n’hi tenien cap (semblava fet a posta). Al cap de pocs dies, ja era una imatge molt estimada per tota la ciutat” (p. 101). Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, no prima la devoció i que la visió de la religió és molt oberta. Afegiré que la primera vegada que escriguí aquestes línies, em recordà passatges del llibre “El Comú català”, de David Algarra Bascón, quan parla del paganisme entre una part molt important de la població, sobretot, de la rural i no mística, motiu pel qual podien no tenir cap Crist.

A banda, un poc després, captem el tema de “traure el sant”: “Quan, a Vic, feia falta pluja, perquè hi havia secada, es feien moltes pregàries i rogatives i sempre solia ploure. Però, una vegada, amb tot i això, no va ploure i van treure el Sant Crist de l’Hospital en processó cap a la Catedral. Quan tornava de la Catedral a l’Hospital, plovia molt” (p. 101). Per consegüent, el pas d’un espai més privat, religiós i que, àdhuc, podríem relacionar amb el cristianisme institucionalitzat (la Seu, en una ciutat), a un lloc públic i social (l’hospital), ha generat la pluja.

Una altra llegenda del llibre de la Plana de Vic i en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la seua preferència per la terra i per la realitat, és “Sant Francesc s’hi moria”, també recopilada per Xavier Roviró i Alemany. Així, veiem que, durant una visita que feu Sant Francesc d’Assís a Vic, “passà pel seu costat el pagès de la masia d’allí a prop, que li portava aigua del pou per beure” (p. 105). Per consegüent, no solament apareix la figura del pagès, sinó la del pou, que té molt a veure amb la dona com també ho fa l’aigua i la terra. A més, el relat addueix que “Aquesta aigua li anà molt bé i semblava que li donava vida. Al cap d’uns quants dies, es recuperà i el mateix sant va posar el nom de Poudevida a la casa del pagès, pel prodigi que l’aigua del pou havia realitzat” (p. 105).

Per això, podem dir, sense embuts, que la rondalla plasma que la dona (l’aigua) salva l’home, que el pou proporciona vida i que, a banda, ho fa així com la mare a un fill mitjançant el naixement. I, més encara: el sant tria relacionar la casa del pagès i, així, simbòlicament, la terra, amb un “Poudevida”. O siga, que lo terrenal atorga existència a les persones i, de rebot, permet que puguen fer vida, fer camí i toquen els peus en terra: l’aigua ix del subterrani cap a la gent. No debades, tant la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i la cultura catalana consideren (i, en eixa línia, escrigué el valencià Joaquín Martí Gadea en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908), que les persones són terra, mentres viuen, són terra que camina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.