Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que subministren, que salven i recompensa per la bondat

Una altra contarella arreplegada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, i amb trets matriarcals, és “Sa caseta de xocolate”,  per exemple, que la dona és qui mena la casa i el costum que el marit i la muller tracten els temes: “Això era un home que tenia una xiqueta i un xiquet i que va tornar a casar. Un dia, sa madrastra diu:

-No podem governar a tant de xiquet i hem de dur-los al bosc” (p. 135).

Aquest inici empelta amb el del Cagasitges  (recollida per Sara Llorens en Pineda de Mar a primeria del segle XX) com també un passatge següent. Cal dir 1) que, encara que una xiqueta és el germà gran, ací, qui fa de cap del grup (dels dos xiquets) n’és el petit i 2) que els mots associats al risc (el bosc, desconegut; el llop i la bruixa) són escrits en castellà junt amb els que diu la fetillera en demanar qui es menja sa casa.

De nit, els al·lots, «de dalt d’un pi estant, veuen una llumeta en una casa i s’hi atansen. Toquen sa porta i era una casa de torró; ses portes, de xocolate; ses reixes, de confit. Tot de menjar. I els ix sa bruixa» (p. 135).

A continuació, li expliquen per què menjaven i la dona de la casa els comenta:

“-Doncs, mireu. Tu, Anna, em faràs de criada; i tu, Pepet, com que ets tan prim, et donaré vinga de menjar, i vejam si engreixes.

I vinga engreixar-lo! Vinga engreixar-lo! El tenia tancat dins d’un galliner… i li donava bons menjars” (p. 135).

Per consegüent, la dona (potser, ací, representada com una envellida) fa de subministradora de Pepet (el salva).

Més avant, n’Anna i la fetillera es posen a pastar i, quan l’anciana diu que, l’endemà, totes dues es menjaran el germà, la xiqueta s’endinsa en un moment diferent de la seua vida: alliberar en Pepet. Així, n’Anna demana a la dona:

“-¿Vós trobeu que es forn ja serà prou calent?

-Vejam… -sa bruixa assaja a posar-hi sa mà; ella li pega un espitjonet, la tanca dins i la crema. N’obri sa porta i en trau es xiquet.

Quan se n’anaven, entropessen amb una clau, obrin un caixó i… hi havia diners! Quins diners!” (p. 136).

O siga que, per una banda, n’Anna deslliura el germà (la dona salva l’home) i, pel fet que han eixit d’un lloc no desitjable per al seu esdevenidor, la narradora els premia amb fortuna, amb un futur de prosperitat.

Posteriorment, atés que tots dos vivien en la part alta del riu (associada a la infantesa) i, en el riu, hi havia un ramat d’ànecs, “Pugen damunt des ànecs i sa germana li diu:

-Hala! Ara ens n’anem pes riu!

(…) I es ànecs els van dur a casa.

Arriben a casa i tots dos varen contar as pares on era sa casa de sa bruixa, lo que els havia passat i, quan hi anaren, varen arreplegar tots es diners i tots quatre es varen fer rics” (p. 136).

Finalment, direm que, d’acord amb l’entrada “Pato”, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, per als indis americans, “l’ànec és el guia infal·lible, coneixedor tant de l’aigua com també del cel”, detall que concorda amb aquesta secció del relat: els porta a casa i, a més, ho fa cap amunt i, ves per on, els pares i els fills ascendeixen de categoria (així com ho fan cap a la banda superior de la muntanya).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, que salven el pare i fills honrats

No deixarem fora que, en aquesta contarella, hi ha una segona part pareguda a la d’altres narracions, centrada en els dos germans, tanmateix, de família benestant: “Perquè eren tan rics, tots dos ja no sabien què fer i se’n varen anar pel món, cadascú per un camí. El primer va anar a una vila i va veure que tooots duien dol: ¡tots vestits de negre!” (p. 119).

Com que allò li era nou i ell demana, li diuen “Que ha entrat una serp que cada dia se’n menja un. I hui s’ha de menjar sa filla del rei. (…) Qui mata aqueixa serp? Això no es pot matar!” (p. 119).

Així, en poques línies, hi ha signes interessants que empiulen amb el matriarcalisme: 1) la serp (representació de la mare) s’engul tots, així com la mort fa que tots els éssers vius tornen a la terra, 2) el personatge humà de què parla és una dona, ben considerada (és princesa) i ben estimada (com ho plasma el detall que tots els habitants van de dol) i 3) la serp és molt respectada i, a més, vigorosa.

Nogensmenys, “aqueix xic va anar amb un sabre que duia i la va punxar, la va matar i li va llevar sa llengua. Se l’enrotlla amb un paperet i se’n va i va deixar la serp allà” (p. 120). En aquests mots, l’arma és semicircular (fet que la lliga amb lo femení, de la mateixa manera que la forma que uneix les dues banyes d’un bou).

Enllaçant amb l’altre dels germans, qui no és precisament de bon cor, diu “Oi! Sa serp, morta! Ara diré que l’he matada -i se la carrega al coll- i, així, em case  amb sa filla del rei.

Sa serp era molt grossa” (p. 120). Altra vegada, la fortalesa i la gruixària de les dones (ací, simbolitzades).

Finalment, com que el segon dels germans diu al monarca que ell l’ha trobada, però el primer li comenta que ha estat ell qui l’ha morta, el sobirà es declina a favor de l’honrat:

“-Doncs, no: es qui l’ha matada es casa amb sa meua filla” (p. 120).

En acabant, la narradora remata dient que, a qui no havia jugat net, “s’arbre era groc. (…) I es de s’altre xic sí que estava bé, perquè es va casar amb sa filla del rei” (p. 120).

Per consegüent, la sinceritat és forta, mentres que la mentira i les conveniències cauen pel seu propi pes (com, ací, la planta del segon fill).

Una altra contalla amb passatges semblants a altres relats és “La Datilera Càndida”, en què hi ha trets matriarcals. Com a mostra, molt prompte llegim que “Això era un home que era forner i que se’n va anar a fer punxes pes forn i, de s’arrel d’una punxa, li n’ix un negre, qui diu:

-Ara et mate!

L’home li respon:

-Ai! Per l’amor de Déu: no em mates!

Llavors, li diu el negre:

-D’acord. Doncs, em dones lo que tens darrere de sa porta quan arribes a casa.

Se’n va a casa. Lo primer que fa, mirar darrere sa porta: hi tenia una xiqueta, ¡molt garrida! I comença a plorar. Tot seguit, li demana la filla:

-Pare: per què ploreu?

-Perquè m’ha eixit un negre i em volia matar. I m’ha dit que li done lo que hi ha darrere sa porta, i hi ets tu.

Aleshores, li diu la xiqueta:

-Doncs jo me n’aniré amb es negre, que no vull que vos mate” (p. 122).

Com podem veure, la part més robusta és la dona, àdhuc, de menys edat que la masculina (el parent). Altrament, té més espenta que ell i és disposada a fer possible que el negre no el mate i, d’aquesta manera, que la filla puga salvar el pare, un home que, entre d’altres coses, manifesta els seus sentiments (detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’educació matriarcal).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, subministradores i el lligam mare-fills

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i compilada en la recerca “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa serp”: “Era un pescador que anava a pescar i li va eixir un peix que li diu:

-No em mates! Perquè, si em mates, seràs desgraciat; i, si no em mates, seràs afortunat.

-Ai! -diu ell-, doncs no et mataré -i la solta” (p. 119).

Aquestes paraules del peix (animal aquàtic i, en aquest cas, femení) poden remembrar-nos que la dona és la subministradora de vida i que, si desapareix lo vinculat amb la mare (de què els fills, en trauen aliments), no hi ha vida en la terra.

Després, com que el pescador ha seguit els dictats del peix, “sa fortuna li venia i no sabia d’on. As pescador, tots es dies li eixia es peix i s’home i es peix es varen fer molt amics.

I, quan ja feia molt de temps que, en la família, eren molt rics, sa dona digué as marit:

‘-(…) Per què no mates es peix? (…) Jo tinc ganes de menjar peix!

I ell se n’anava tot disgustat i es peix li va dir:

-¿Veritat que sa teua dona vol que em mates?

L’home respon as peix:

-Sí, però no t’he de matar” (p. 119).

O siga que, per una banda, l’home segueix les directrius de la muller i, per una altra, copsem la típica dona intuïtiva i que, amb la mirada, encerta. Quant al personatge masculí, ha assumit el paper que fa el peix i hi ha bona avinença entre tots dos.

Nogensmenys, l’animalet, resolutiu, li amolla:

“-Doncs, mata’m. I em poses sa cua, ses aletes i es cap: ho colgues en es jardí; i, sa carn, vos la mengeu.

En es jardí, els va eixir dos cavalls blancs (un per cada xic que tenien) i dos arbres.

El peix li afig:

-Quan aquells dos arbres estiguen pansits, perquè es teus xics estan malament” (p. 119).

Per consegüent, es plasmen detalls sexuals (com ara, el jardí) i també relatius a la futura fecunditat (es colguen les sements, ací representades per les diferents parts del peix).

Igualment, hi ha personatges masculins i hi ha un lligam amb la mare: els dos cavalls blancs (color masculina) i els dos arbres (símbol associat a la maternitat). Aquest signe també es reflecteix en el fet que, si la vegetació és mústiga, això afecta els fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que salven i el lligam mare-fill

Una altra contarella que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i que hem triat és “Es rabosot i es burret”, en què es plasma el matriarcalisme (en aquest cas, associat a la sexualitat). Així, un home llaurava amb un ruquet i un rabosot, que hi havia a prop, demana a l’hortolà:

“-Escolteu! -diu-. ¿Com és això que es ruquet llaura tots es dies i que és tan gord?

El llaurador li respon:

-Ei! Perquè és capat” (p. 88).

Aleshores, com que el rabosot també volia ser capat, ho comenta al pagés, qui li ho aprova. I l’animalet li afig:

“-Doncs, fem una cosa. Vós em capeu i, si aquesta nit puc dormir, doncs bé. Si no puc dormir, demà vos cape.

L’home li respon:

-D’acord!

Hala! Aquell home agafa es coltellet, li talla els ous i es rabosot arranca a córrer.

Però l’endemà, aquell home tractava d’alçar-se i no gosava.

La seua dona li diu:

-Xe! Què et passa? Què et passa?

-Doncs, mira -i ho conta a sa dona-. Ara, si hi vaig, ja veus…

-Doncs, toca.

Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. I es rabosot ja l’esperava i li demana:

-Què? Com vos ha anat la cosa?

La dona li amolla:

-Que com ha anat la cosa? Que no puc dormir- diu-. I ara em toca capar-vos.

-Ei, xe! Si és així, capeu-me.

[ Llavors, la dona capa es rabosot i, un poc després], ell es lleva es pantalons, la mira i li diu:

-Ah!, redéu! (…) Però si vós teniu un badall més gran que jo!

I mira: no la va tocar” (p. 88).

Per tant, la dona és arriscada, ella salva el marit (la muller se n’ha anat a on era el rabosot) i, al capdavall, el rabosot la respecta.

Sobre aquest relat, direm que, qui el facilità ometé el passatge que hem posat entre claudàtors, com indica Joan-Lluís Monjo i Mascaró en una nota (p. 89).

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes, i arreplegada en “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Es traginer” (“S’arriero”, en l’original). Dos traginers, en hivern, “es troben una serp quasi morta i es primer diu:

-Pobra serpeta! (…).

I s’altre que anava diu:

-¡Mira, que això són animals traïdors! Si poses una serpeta aquí, no sé com acabaràs després (…).

-Home! Però deixar que es muira un animalet…” (p. 90).

Així, el primer enllaça amb la dona, amb la mare (la serp, sovint, és vinculada amb els ous i amb la maternitat) i amb el naturalisme.

En un passatge posterior, la serp té fam i el traginer que l’havia agafada li fa una qüestió  sobre si ella, després d’haver estat salvada, el menjaria i li addueix:

“¿-Vols que parlem amb un home bo i que vejam si ens ho vol aclarir?

I en veuen u” (p. 90), qui exposa que ell ha de veure com s’han produït els fets, com estava la serp.

Al capdavall, després de seguir la serp les indicacions de l’home bo i, tot seguit, el traginer, el primer traginer la mata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones garrides, que salven, ben considerades i la dansa

Una altra composició que figura en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», recollida per Simona Gay (1898-1969) i en què capim trets matriarcalistes, és la variant J per a un minyó, quan, en nexe amb el xicot, indica que ell ha gaudit de la dansa (una part de la vida associada als Pobles matriarcals):

“Sempre ho seu i ho sou estat,

oia i la dansa us agrada;

sempre ho seu i ho sou estat,

oia la dansa us ha agradat,

us ha agradat” (p. 398).

 

En un apartat amb cançons sota l’entrada “Per una minyona”, amb signes en què la dona és ben considerada (ací, una joveneta), la lletra, transmesa per Emilie Naudeillo (nada en 1874), posa

“Sou petita i sou bonica,

bé fareu quan sereu gran;

ara, que sou petita,

els fadrins enamorau” (p. 400).

 

En acabant, en la versió B, es reflecteix que la dona (simbolitzada per una perdiu, com en una cançó valenciana en què el mot és “perdiueta” i es remarca la garridesa de la xica) salva l’home:

“Qui en pogués haver un cabell

d’aqueixes trenes tan rosses (…).

Qui ne pogués haver una ploma

del pit d’aqueixa perdiu:

qui ne pogués haver una ploma,

de mort, se tornaria viu” (p. 400).

 

Per consegüent, el terme “viu” enllaça amb un home.

Ben mirat, en dues composicions posteriors, la folklorista catalana Simona Gay agrega una lletra que destaca part de les qualitats de la fadrina. Com a mostra, en la primera, diu

“Boniqueta en seu, minyona:

a la fe, bé m’agradeu,

no voldria sinó una unça

de la gràcia que porteu” (p. 400).

 

Àdhuc, hi ha cançons que afigen que aquesta boniquesa fa que “els vostres festejadors / ne van de mil en mil” (p. 402) i que les ajudarà a casar (p. 402).

Finalment, hem triat una cançó vinculada amb el mes de la mare, això és, amb maig, també ensenyada per Emilie Naudeillo (dona nascuda en 1874):

“Boniqueta sou, minyona,

com el cel és estelat:

cada pit, una roseta

collideta al mes de maig” (p. 402).

 

No deixarem fora que el pit va unit a les mamelles i que, en aquest cas, a més, ho fa amb el mugró (la rosa), el punt per on mama el nen i que, en la composició, empelta amb la jovenesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, arriscades i que salven

Prosseguint amb cançons en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), n’hi ha en què un personatge femení allibera la casa i els qui hi viuen. Així, en l’entrada “El retorn de l’espòs”, la lletra indica que

“-No hi cotxaràs pas, no;

tu, sus de l’enrajolada,

dormiràs en un galant llit

tot entornejat de roses,

dormiràs en un galant llit

que, al mig, hi ha un roser florit…” (p. 258).

 

En aquestes línies, la dona diu que un home dormirà còmodament (ací, en un llit de qualitat), envoltat de roses (senyal lligat amb la sexualitat) i, més encara: que, al mig, hi haurà una planta amb moltes flors (això és, el roser florit, o siga, la dona).

Tot seguit, la investigadora escriu en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897): “Recordaré els dos finals que dóna l’Aguiló:

(…) Com se daren un abraç, floriren arreu els arbres:

floria el romaní; l’ametller, tot blanc estava.

 

(…) Se daren tan fort abraç que, d’alegria, ploraven;

se giren d’ací d’allà, fins els rosers poncellaven” (p. 258),

 

com a signe de la bona avinença entre tots dos (ací, simbolitzat per la florida), la qual podríem enllaçar amb el naixement d’algun fill, puix que són units a la primavera (la infància, el moment en què sorgeixen plantes i arbres que havien restat com paralitzats durant l’hivern): el romaní (la primavera i la tardor), l’ametler (la primavera) i la primera part dels rosers (en forma de capolls que, en estiu, deixaran de romandre vérgens).

La cançó immediata és “L’Hostal de la Peira”, de bandolers, en què una altra dona (la minyona) salva els qui hi resideixen, gràcies a la seua intuïció i a la seua creativitat, les quals la portaran a avisar els propietaris:

“La criada és tan fina (…),

la criada és anada, els espia

i veu que porten calces,

pistolets al costat.

(…) -Ni per cent, ni cent cinquanta

(…) la porta no s’obrirà” (pp. 258 i 260).

 

Aquesta actuació decidida i valenta de la casera fa que reconeguen la importància que ella ha tingut en la resolució final i que proposen que l’amo la recompense:

“la criada que tenes la podes conservar.

De tres minyons que tenes,

(…) l’hereu li podes dar,

que t’ha salvat la vida, oi la, la, etc.,

que t’ha salvat la vida

i l’hostal, de cremar” (p. 260).

 

Per consegüent, som davant un altre exemple en què la dona salva l’home (l’amo). Ara bé, en la composició vinent, també en el mateix llibre, tres dames van a l’Hostal de la Peira (amb nom de dona) i, altra vegada,

“La criada, que era molt curiosa,

pel forat de la clavadura,

els va espiar se despullar.

(…) La criada baixa i diu a la mestressa:

‘-Ai, mestressa: en lloc de llotjar

dames, sem llotjat soldats.

(…) Aneu tots a vos acotxar:

jo vetllaré tota sola’” (p. 260).

 

Llavors, la madona i l’amo confien en ella; després, segueixen les seues indicacions (amb fusells i tot) i barren les portes als malfactors, fins al punt que els darrers versos diuen que,

“De fora, van cridar: ‘-Teniu una criada

 tan fina,

que ja la podeu conservar:

vos ha salvat la vida i, a l’hostal,

de cremar” (p. 262).

 

Aquestes dues cançons empiulen molt bé amb la tradició matriarcal catalana en el camp sexual, en l’eròtic, en relats (i, ben mirat, en la vida): en una quantitat més alta que a l’inrevés, un personatge femení fa que u que n’és masculí continue amb vida, que reviscole o, fins i tot, que torne a viure. I, com capim ací, sense que hi intervinga el romanticisme, sinó el reconeixement cap a la dona (la criada, la minyona…). Àdhuc, menada pel més baix de categoria o d’escaló en la piràmide… Un detall a tenir present: que tots són part del grup i que no s’ha de menysprear ningú pel fet de ser de menor rang.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que subministren i hòmens de bon cor

Prosseguint amb l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, copsem signes matriarcalistes, per exemple, en la contalla “El soldat coratjós”. Així, en Josepó Tomasot parteix per a la guerra de Crimea (1853-1856) i “Sa mare li va dir:
Sempre endavant pel bé

Sempre endarrere pel mal” (p. 507).

En revenir de la contesa, troba una casa on l’acullen (p. 507) i en què, “Quan va tocar mitjan nit, es va trobar pres pel braç amb una mà gelada (…). Va veure una ombra que li deia de seguir.

S’emporta la baioneta, segueix l’ombra a la cova” (p. 508).

En resum: com que ell ha seguit les indicacions de la mare, torna cap a casa i rep hospitalitat. A més, el personatge femení va davant i ell ho fa darrere (com en altres relats amb una ombra) i, ben mirat, el condueix cap a la matriu (l’espluga).

Aleshores, la dona (l’ombra) “li signa de treure una pedra. Troba dos gerres: l’una, plena de dobles (…); l’altra, de lluïses. Les toca per mirar si és veritat i torna al llit” (p. 508).

L’endemà, de matí, com que la gent i el capellà consideraven que s’hauria mort (com havia ocorregut als qui ho havien assajat abans), s’atansen a la casa on l’havien rebut i ell els ho conta tot: “Era una ànima que passava pena” (p. 508) perquè no havia aconseguit abans dir a ningú on eren les monedes. Per això, beneficien els dos personatges.

Una altra contalla pareguda a moltes que hem llegit i amb detalls de caire matriarcal és “Conte de la dona grossa”. Un carboner tenia una dona que era grossa i que li diu “Menjaria un peix!

Ell en va a pescar un, de petit.

-Què en faràs, de jo? Deixa’m!

El deixa. El peix va dir al carboner:

-Demana’m lo que voldràs.

El carboner ho va anar a dir a la seva dona, qui li digué:

-Vés a li dir que vull un mas amb bèsties, amb mossos, etc.

Ho va anar a dir al peix. Quan va tornar, ja tenia mas en lloc de la carbonera” (p. 509).

En altres paraules, la dona (el peix, animal aquàtic) salva l’home i, de pas, el marit i la muller. A més, la generositat femenina fa que puga prosperar la parella.

Igualment, les decisions finals del matrimoni són preses per la dona, qui comenta al seu home què haurà de demanar al peix.

Al capdavall, l’avarícia els farà romandre en la carbonera per sempre més, després que la muller demanàs ser la mestressa i poder fer la llum solar… quan ella volgués.

La darrera rondalla que recull l’antologia esmentada és “La dona i el peix”, en què, altra vegada, un home (pescaire) tracta bé la dona (un peix) i, a canvi, ella li adoba el camí i l’esdevenidor: “Agafà un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a pa -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs tant de pa com voldràs.

 

L’home torna a casa. Sobre la taula, hi havia pa i tant com vulguin l’endemà.

Mes la dona li diu:

-Podries demanar carn, pa i companatge!

 

Ell que torna a la pesca. Agafa un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a carn -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs la carn que voldràs.

(…) Mes la dona li diu:

-Podries demanar vi: que el pa i la carn són difícils d’empassar!

Ell que torna a la pesca. Agafa…” (p. 509).

O siga que la muller mena la casa, ella diu a l’home què han de menester i, com en molts relats, el marit actua d’acord amb les directrius de la dona.

Sobre aquesta narració, direm que fineix amb uns punts suspensius i, per això, podríem afegir que es repeteixen els papers de tots tres (una dona que empara, una que administra i que dicta què ha de fer el seu marit i un home de bon cor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.