Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

General, , , , , , , ,

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

General, , , , ,

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El fanalet, la cançó “El sereno i la serena” i dones que cacen i que pesquen

General, , , , , ,

Una altra cançó que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, l’hem titulada “El sereno i la serena” i és popular en el País Valencià.

L’autor, primerament, comenta que ell ajudava son pare en el camp i que li demanava sobre si l’home podria fer-li un “farolet”(un fanalet) per a les festes dels Sants de la Pedra (dos sants vinculats amb el matriarcalisme). Cal dir que el pare podia haver ensenyat al fill cançons d’altres cultures, però s’inclina per les que connecten amb lo vernacle i amb celebracions arrelades en la terra on viuen.

Quant a aquest fanalet, sovint, és el resultat de buidar un meló d’Alger, de fer-ne uns dibuixos en la crosta i, al capdavall, d’incloure-hi un ciri que fa llum i que, de fora estant, permet que es veja la part artística (la qual solen fer els parents):

“-Pare! ¿Me farà un farolet?

-Sí, fill: el pare te farà un farolet i te dibuixarà el sol, la lluna, l’escaleta de la Passió…. i aniràs en companyia dels amiguets cantant

‘Sereno: quatre cames té un borrego,

li cau la moquita dins del caldero.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a caçar

i caçaren una llebre

que la feren p’a sopar.

 

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut,

una agüela l’ha encontrat

amagat en un forat.

Sereno: quatre cames té, etc.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren un anguila

i la feren p’a sopar.

(Tornada)

 

El farol del pimentó,

ni pepita, ni meló,

cotxe, cotxero, campanillero,

li cau la moquita dins del caldero.

(Tornada).

 

 

(…) Calculeu vosaltres, lectors, amb tot aquest conjunt de preparatius i d’il·lusions preses entre xiquets i majors, després de tantes vigílies i treballs, en aplegar el dia de florejar i, concretament, el dia de la festivitat de Sant Abdó i Senent, sants patrons del nostre poble, en què s’ha de presentar el primer meló de la temporada” (pp. 403-404).

En relació amb la composició, afegirem que, en la vila on nasquí en 1971, en Aldaia (l’Horta de València), a uns 6km de la ciutat de València (a què és annexionada Massarrojos), el fanalet també es fa durant les festes patronals (en estiu) i, a més, amb una cançó que, en els versos en llengua catalana, diu així:

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila,

se la feren p’a sopar.

 

Sereno: con el tururú,

ha vingut un frare

i se l’ha endut”.

 

 

En qualsevol cas, podem copsar que el marit i la dona van junts i que se’n van de cacera, és a dir, que ella també participa en una activitat que, quasi sempre, trobem associada a l’home. Ara bé, no s’impliquen com si fos part de l’esbarjo, sinó per a una menjada.

Igualment, una anciana ha trobat el sereno i, així, no sols ella el salva i li fa de guia, sinó que, a banda, li permetrà que ell torne a casa

Tot seguit, el sereno i la serena, altra vegada se’n van plegats i, ara, ho fan, possiblement, a la mar (i, si no, a un riu): a pescar. Eixes línies i les de la cacera plasmen que, més d’una dona, en terres catalanoparlants, no restava només en casa, ans que, per exemple, se n’anava al camp.

Finalment, els darrers versos, juntament amb la tornada, reflecteixen un Poble que, àdhuc, en aplegar les festes majors, també addueix una part d’humor a la música.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La música que ací podeu escoltar és com la cantem en Aldaia (l’Horta de València). És la meua veu, del 13 de febrer del 2025.

assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l’home

General, , , ,

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l’home

General, , , , , ,

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!…

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,…

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,…

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada…

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!…”

 

i l’alliberava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones d’aigua, de palau i que salven l’home

General, , , , ,

Llegendes

Quant a llegendes, direm que, en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias i publicat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el 2014, podem llegir que el “poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes,1886-1966)” és autor “d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:

Segons la història relata

i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

 

Li ensenyà un collar de plata

amb un diamant i un rubí[1].

‘Què és el que vols?

La joia? O t’estimes més a mi?’.

 

Li contestà que a la joia.

‘Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya altra

tinc un palau encantat.

 

Mai més serà ditxós.

Si m’hagueres volgut a mi,

la fortuna que hi ha allí

haguera segut dels dos’.

 

Damunt d’una aura boreal,

a l’amanéixer[2] l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha encantat la dita,

no s’ho tingueu per falòrnia,

que és la vertadera història

del Barranc de l’Encantà”.

 

Com podem veure, es tracta d’una llegenda eròtica en què, a més, la dona hauria pogut salvar l’home (si ell l’hagués triada, en lloc de la fortuna temporal, la qual hauria sigut de tots dos, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que no l’hauria adquirida només l’home).

A banda, copsem que, a primera hora del matí, la dona fa via (un fet que empiula amb lo matriarcal, perquè lo femení està en nexe amb les dues etapes de més foscor del dia, això és, amb la vesprada i amb la nit).

Finalment, com diu el poeta (amb el paper de narrador i de transmissor de la cultura tradicional de la terra), és la història (és a dir, el relat), en el sentit que així ha passat de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Sol emprar-se la forma genuïna “robí”.

[2] Castellanisme, en lloc de formes genuïnes, com ara, “a trenc d’alba” i “a l’eixida del sol”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l’home i la Serra de Mariola

General, , , , ,

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

“1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[1] la fresca aigua!…

¡Fins al monestir d’Agres!…

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[2]…”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

“II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[2] En l’original, “Si pogués”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que eduquen, que porten la iniciativa i que salven en Massarrojos

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, està ben plasmada en el poema “Buscant nius” (pp. 228-230). Amb lleugers retocs, diu així:

“BUSCANT NIUS

Diàleg entre Tofolet i Pebrereta.

                        Dedicat als xiquets, amb súplica, perquè

                        respecten els arbres del camí del Cementeri.

 

Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?

Pebrereta: -Jo me’n vaig a la Llometa.

Tofolet: -Vine; acosta’t cap a mi;

                  vine, escolta, Pebrereta.

Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?

Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,

                 refila la cadernera.

                N’hi ha un niu allí amagadet,

                tressat en brins d’herba seca.

               Tres ouets tenia ahir,

               picadets per la mareta.

               Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!…,

               són pollets de cadernera.

Pebrereta: -Ai!: no em temptes, Tofolet;

                      ¡no temptes a Pebrereta!

Tofolet: -Per què? No sigues tontet;

                 ¡anem·s-en a la Llometa!

Pebrereta: -Escolta’m ara un poquet.

                       Atén: ¡jo sóc Pebrereta!

Tofolet: -¡Si això ja ho sap Tofolet!

                 ¡Ma quin altra eixida, eixa!…

Pebrereta: -No t’enfades, amiguet;

                      escolta’m una miqueta.

                     ¿Vols veure tu un niu preciós?

Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!!

                ¿És u que diu Vicentet,

                n’hi ha en una morera?

               ¡Puix no tenen mal turment

               les que n’hi ha en la carretera!

              ¡No els faltava més que el niu!

             ¡Ausades que porten pedra!…

Pebrereta: -¿I no n’hi ha qui les cuide,

                       en lliurar-les d’eixa pena?

Tofolet: -Des de que no està en lo poble

                 el que tingué tal idea,

                els xiquets, de les moreres,

                fan xixines i ginebra.

Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano

                      un poc d’açò se’n sabera…,

                      per fer hermosa alameda!…

Tofolet: -Els xiquets són els culpables

                 de l’estrossa tan tremenda

                 que tots els anys fem dels arbres

                 del camí al Mas de Noguera.

Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel

                      que això és senyal de burrera;

                      els xiquets ben educats

                      respecten tota arboleda.

Tofolet: -Però, ¿a on se n’hem anat

                  parlant, parlant, Pebrereta?

                 Dis-me algo d’aquell niu.

                ¿És també de cadernera?

Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;

                       els cobeja una mareta

                       baix son mant d’or i argent,

                       a on son cor d’amor colpeja.

                      El trobà el Senyor Rector

                      p’als Aspirants.

Tofolet: -Bona idea!

Pebrereta: -I té com cent pardalets.

Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!

                ¿Com van a cabre en lo niu

                tants xiquets, tu, Pebrereta?

               ¿Com s’apanyen p’a menjar

                tots, soles d’una mareta?

Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!

                      ¡Tofolet: tu estàs babieca!…

                      Entra tu en els Aspirants;

                     allí, sempre tenim festa.

                     Perquè la mare del cel

                     té, com brescam, sa boqueta,

                     per dir-nos unes paraules… 

                    com la mel a l’orelleta.

Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant

                 d’eixa mare tan excelsa!

                 Dis-me, dis-me, ¿com li diuen?

Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu

                      el nom d’eixa mare bella.

                      Els xiquets som aquell niu

                     emparat per la Mareta,

                     la Mare dels valencians,

                     la que està geperudeta

                    de tant buscar els xiquets

                    que van per la mala senda.

Tofolet: -¡Jo vullc entrar d’Aspirant!

                 ¡Jo vullc tindre eixa Mareta!

Pebrereta: -Tofolet: dóna’m la mà.

                      ¡VIXCA LA GEPERUDETA!

Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants

                 i Massarrojos en peça!”.

 

Com podem veure, en els primers versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen (Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que fa de mare.

Més avant, copsem el tema de l’educació d’acord amb l’estil del mestre i del capellà, sobretot, de l’instructor escolar (Don Daniel).

Tot seguit, Tofolet demana que la xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu (la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets). Llavors, és quan apareix l’arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i la Mare maternal.

Després, eixa mareta enllaça amb Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels valencians, qui, simbòlicament, fa d’educadora dels fills de la terra.

En els darrers versos, la dona (la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem dir que ella el salva.

I, finalment, captem el sentiment de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen

General, , , , ,

Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:

“Sempre en l’anyada, d’eixa diada

les flors més belles portem aquí

i teixint senzilles toies,

nostres mans gentils de noies,

al bon Sant en fem ofrena

perfumant el seu altar…”.

 

Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).

Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.

Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:

“En el Vallespir

la vida del meu cor,

un jorn va sentir

les glòries de l’amor.

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi,

llum tota bellesa

de bonic florir”.

 

Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa

“Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat

terra meva jo proclamo

mon amor mai igualat”.

 

 

I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor.

 

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi

llum tota bellesa

de bonic florir.

 

Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat,

terra meva jo et proclamo

mon amor”.

 

 

Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor”.

 

 

Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir

“Terra nostra, terra aimada

per a tu la flor millor,

per al Sant les flors

boscanes

per a tu la flor del cor”.

 

I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)