Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Rondalla narrada per ma mare (nascuda en 1943)

General, , , ,

Hui, 1r d’octubre del 2024, ma mare, després de comentar-li que, en la rondalla “La mà negra”, del llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltrán i editat en el 2007 per la Universitat de València, hi ha una dona que “salva” l’home, me n’ha contat una:

“Un home (ací, un monstre, però que podia ser una granota o animalets que, per la seua vista, no són agradables, sinó repugnants) té diners, una casa preciosa.

Passa un home i hi veu un jardí amb flors. L’home, qui el veu, li’n demana una rosa a canvi que li paguen un deute.

Llavors, el monstre li respon:

— Tu romandràs ací fins que hi quede alguna de les teues filles.

Més avant, la filla més xicoteta viu amb el monstre i, al final, per la bondat i per la paciència de la xiqueta, ella el salva i ve l’alegria”.

Igualment, ens ha afegit, “A mi, em sona d’haver-ho vist en algunes rondalles. Això no em sona estrany; prou sovint, d’alguna època”, encara que, en les escoles (en castellà), s’ensenyàs narracions en què un príncep “salva” un personatge femení.

Al capdavall, ens ha comentat que aquest relat tradicional de rondalla valenciana podria simbolitzar “l’agraïment per la bondat”.

Agraesc la generositat de ma mare, qui ens ha adduït que ha conegut moltes rondalles de la mateixa corda (les quals no eren en castellà), sinó en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el niu, dones que aplanen el camí i maternitat

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, en l’edició de Narcís Garolera, i en què copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra (això sí, moltes vegades, mitjançant el nexe amb Nostra Senyora com a símbol de la maternitat), és “Ausona”. En alguns versos, dedicats a la festa de Sant Miquel dels Sants, patró de Vic (població catalana de la comarca d’Osona, procedent del terme “Ausona”), apareixen minyones llançant faldades de flors pels carrers junt amb xicons amb branques de roure (p. 170).

Però la cosa també es reflecteix quan, en el poema “Los poetes a la Verge de Montserrat”, “En l’anada que feren los trobadors catalans de França i d’Espanya, lo 8 de maig de 1883, en celebració de la vint-i-cinquena festa dels Jocs Florals”, Jacint Verdaguer exposa

 

“Lo niu és vostre temple, Mare amada;

        nosaltres los petits

vivim de vostre amor amb la becada

       i amb llet de vostres pits.

 

A tots Vós nos covau (…),

pastora, ens heu guiat a vostres prades,

(…) i Vós sa hermosa flor.

 

Vós sou la flor, nosaltres les abelles

       vivim de dolça mel (…).

 

Mai més, mai més nostra ànima s’allunya

      de vostre regi altar;

¡oh Àliga reial de Catalunya!” (pp. 173-174).

 

Com podem veure, per una banda, el poeta vincula la dona amb la casa, amb la terra (ací, Catalunya), de qui ella és la mare. Ara bé, una mareta que acull els fills, que els subministra (com la flor a les abelles), que els atrau mitjançant la seua dolçor (la simpatia). Això fa que els qui hi han nascut (en l’escrit, els catalans), no se n’allunyen a altres territoris.

Igualment, aquest sentiment i lo maternal es capten en el poema “Don Jaume en Sant Jeroni”, o siga, en u referent al cim més alt de les muntanyes catalanes de Montserrat.

Així, Jacint Verdaguer comenta que, mentres que les àguiles volaven i miraven cap al cel, el monarca ho feia cap a la terra:

 

“ell mira la terra i tot;

¡que gran li sembla i que hermosa,

l’estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps vèrgens i flors,

en sos aplecs l’alegria,

en ses famílies l’amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports”.

 

Per tant, el poeta se centra més en lo terrenal i en l’aigua, tots dos, trets femenins i matriarcals: les vèrgens, les flors, les persones, les famílies, els guerrers, les naus i els ports.

Ben avançada la composició, apareixen detalls en nexe amb l’aigua (rieres, ribes, marjades….) i, altra volta, la resposta del monarca Jaume I:

“Tot mirant a Catalunya

s’ha sentit (…) :

-¿Què puc fer per ma estimada?

-va dient tot amorós- (…).

Ell gira els ulls a Mallorca,

(…) a València”

 

i es proposa anar-hi, per alliberar-les del rei moro.

Finalment, com en moltes rondalles (però, ací, el Rei En Jaume), l’home recorre a la dona (Nostra Senyora) i ella li aplanarà el camí:

 

“-A rescatar les catives,

Maria, guiau-me Vós;

a mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó,

i si al pujar a la serra

‘vui me deien rei hermós,

quan tornaré a visitar-vos

¡me diran Conqueridor!”.

 

I, per consegüent, l’home anirà a visitar-la i, de pas, a fer-li l’agraïment, perquè ella l’haurà salvat. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Hem indicat per les muntanyes catalanes de Montserrat, perquè, en la comarca valenciana de la Ribera Alta, també hi ha una població del mateix nom: Montserrat.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura, monuments i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Continuant amb la literatura matriarcal facilitada per Rosa Rovira, el 28 de juny del 2023 ens envià un correu electrònic titulat “Poema de Jacint Verdaguer”, amb aquestes paraules:

“Bon dia,

He pensat que t’agradaria aquest poema de Jacint Verdaguer. Fa anys, que el vaig llegir. El va escriure abans d’entrar al seminari de Vic, per fer-se capellà. És un comiat a les noies:

‘LES TRES VOLADES

 

Lo matí de ma infantesa,

quin matí fou tan hermós!,

lo cor vessava d’olors.
Jo em sentí unes ales nàixer

i volí de flor en flor,

a quiscuna que em somreia 

li dictava una cançó.

si cançons no li plavien,

li donava un bes o dos.

No veia de vostra tenda,

gran Déu, les estrelles d’or.

Les vegí per entre els arbres,

i adéu floretes del bosc;

per la bresca de mos càntics

ja no teniu prou dolçor.

Prou veia aprés les estrelles,

mes no us veia encara a Vós,

del cel bellesa increada,

robadora de l’amor.

Ara que us veig i us abraço,

adéu, estrelles i tot;

per aimar a qui tant aimo

ja no tinc prou gran lo cor.

 

Jacint Verdaguer, 1896”.

 

Enllaçant amb aquest poema de Jacint Verdaguer, adduirem versos que, a més de tocar el tema del sentiment de pertinença a la terra, tracten uns altres i, per això, hem preferit posar-los en l’apartat de la literatura matriarcal (i no en el d’aquest sentiment). Tots ells figuren en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, a cura de Narcís Garolera. Primerament, en el poema “Los dos campanars”, acaba dient que

“Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra

el Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran per ara el Pirineu” (p. 72).

 

Per tant, l’escriptor plasma què passava en el segle XIX: revoltes contínues, sovint, contra patrimoni religiós… acompanyat de documentació i de biblioteques seculars, com és el cas del Monestir de Poblet. Això explicaria per què ell, en lloc de posar-se de part de la campana (la qual empiula amb lo celestial), ho fa amb la casa que acull els fills de Déu: el monument toca els peus en terra (no està en l’aire).

Igualment, captem un Jacint Verdaguer pacifista i que encoratja a defendre lo que té a veure amb la tradició i amb la història de Catalunya i, fins i tot, la natura (el Canigó i el Pirineu).

En el poema vinent, “La corona”, podríem dir que es reflecteix matriarcalisme per molts costats i en diferents passatges. Així, en començar i en bona part dels versos, trau vocabulari de plantes i de fauna; després, apareix un personatge femení que, seguint la tradició matriarcalista, “salva” l’home (ací, simbolitzat per Jacint Verdaguer):

 

“La violeta humil me deia: ‘Puja;

jo et faré aqueixa afrau menys enyorívola’.

L’heura, enfilant-se als roures centenaris,

‘Amunt -tornava a dir-me-, amunt enfila’t’.

La morella roquera em deia: ‘Munta’;

la jonquilla de neu me deia: ‘Vine’;

i des d’uns penyalars on nia l’àliga

la corona de rei me deia: ‘Encingla’t’,

i em mostrava allí dalt, (…) la corona que ara rebo,

d’amor, de somnis i records teixida” (p. 74).

 

Afegirem que, com indica Angie Simonis en la seua tesi sobre la deessa grega Demèter, la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb la dona i, per consegüent, encara que se la posàs un home, implicaria que lo femení es troba per damunt de lo masculí (però no com a senyal de poder, sinó com a estil de viure i de cosmovisió).

Al capdavall d’aquest poema, és quan l’escriptor de Folgueroles plasma el sentiment de pertinença a la terra:

“Mes, ¡oh Conflent!, ¡oh Vallespir!, ¡oh serres

que teniu la meva ànima cativa!,

¡oh cel, per on encara mon cor vola!,

¡oh amics del cor!, ¡oh fades d’eixes ribes!,

¿per què, d’esta garlanda entre les roses,

per què hi posau la flor del no-m’oblides?” (p. 74).

 

O siga que aquest sentiment no cerca, com aquell qui diu, l’exaltació de les masses, ans un cant a la bellesa de la natura catalana, una evocació cap a lo terrenal, cap a lo senzill i, igualment, una flor (per exemple, la del no m’oblides, també coneguda com myosotis, que, ni és de color vermell, ni de blau fosc, sinó del color que, sovint, és relaciona amb l’aigua). D’aquesta manera, Jacint Verdaguer empiula la terra (a què s’adhereix la planta) i lo aquós (el color de les flors no m’oblides).

Adduirem que el poeta escriu el nom d’algunes comarques pirinenques junt amb el cor (els sentiments) i les fades (un personatge present en la mitologia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Posem una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, junt amb uns apunts que hem fet posteriorment, per a facilitar el tema que ací tractem i molts més. A banda, el recomanem.

Igualment, afig una foto que m’envià ahir Rosó Garcia Clotet, una dona que, de xiqueta, rebé una educació matriarcal que encara reflecteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat i jóvens amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Rondalles en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya.

En el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans en el 2012 i que, en els anys noranta del segle XX, feren Ester Limorti i Artur Quintana, hem trobat rondalles en què es plasmen trets matriarcalistes. Els autors comenten que, “Entre les facècies, prou nombroses i, predominantment eròtiques, hi hem inclòs algun text que és -o podria ésser- una anècdota. Hem recollit també alguns acudits, tot i que no n’hem fet una recerca directa (p. 33).

En “El conte de Peret i Catalineta”, veiem que, “Una volta era una mare i tenia dos fills. Un, Peret; i, l’altre, Catalineta. I diu sa mare:

-Vinga, Peret: tu, a escola. I Catalineta, a costura. Al que vinga més prompte, li done una cosa” (p. 38).

Peret aplega primer i sa mare el mata i el posa dins d’una gerra, tot, a bocins. I aleshores, “ve la xiqueta.

-Mare, ha vingut Peret?

Diu: -No.

-Doncs, dóna’m la cosa.

-Entra ahí dins i, dins de la gerra, és.

Llavors, va entrar-hi i va veure que era el seu Peret, allí, mort. I va començar:

-Ai, el meu Peret! Ai, el meu Peret!

Va començar a plorar. Aleshores, sa mare, tots els dies feia la dina amb carn de Peret. I allí dinava son avi, sa àvia, tots, excepte Catalineta. Ella es posava baix de la taula i arreplegava tots els ossets que tiraven. I allí, en el jardí, en un clot, els posava” (p. 38). Com podem veure, la germana és qui salva el germà (qui representa l’home) i, així, li fa costat.

A banda, Catalineta fa via cap al jardí (un tret que enllaça amb lo matriarcal), amb el clot (com qui colga les llavors amb motiu de la sembra), “fins que va eixir una perereta gran. I Peret, dalt” (p. 38), passa sa mare i demana a Peret si li donarà peres. Tot seguit, son pare, l’avi i l’àvia. I el xiquet diu no a tots ells.

Finalment, quan se li acosta la germana, Peret li respon que pot agafar-ne totes les que vullga (p. 39).

Una altra rondalla en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Peret i el gegant”. Un gegant matava a tots els que desitjava i “Peret es va fer voluntari d’anar a apoderar-se del gegant” (p. 40) i, de fet, diu a altres persones: “Eixe me’l faig jo.

Com que ja posa dues o tres boles de greix en la butxaca i se’n puja damunt del pi” (p. 40). En acabant, el gegant veu que el xiquet era més fort que ell i “Es van fer amics i se’n van anar a la cova a on vivia el gegant. I allí hi havia un pou” (p. 41). O siga, en un passatge amb trets matriarcals (la cova i el pou). Peret, eixerit, li diu que els volien furtar l’aigua (un element natural que empiula amb lo matriarcalista) i, en un segon passatge, tota la serra; i, en un tercer, un pi.

Més avant, Peret diu al gegant:

“-Ara, vaja vosté i veja allí, allà on para la meua barra (…).

Ja se’n va el gegant allí.

-Està bé allí?

-No, més enllà, més enllà!” (p. 41).

I, finalment, Peret “Deixa la perdiu i es posa a volar per damunt d’on era el gegant.

-A on ha arribat a parar?

-Que va!: si ha passat per damunt com si fóra una perdiu” (p. 42). I, per consegüent, Peret ix guanyant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)