Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones amb molta espenta, que salven i el lligam mare-fill

General, , , , , ,

Una altra contarella que figura en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i que hem triat és “Es rabosot i es burret”, en què es plasma el matriarcalisme (en aquest cas, associat a la sexualitat). Així, un home llaurava amb un ruquet i un rabosot, que hi havia a prop, demana a l’home:

“-Escolteu! -diu-. ¿Com és això que es ruquet tots es dies llaura i és tan gord?

El llaurador li respon:

-Ei! Perquè és capat” (p. 88).

Aleshores, com que el rabosot també volia ser capat, ho comenta al pagés, qui li ho aprova. I l’animalet li afig:

“-Doncs, fem una cosa. Vós em capeu i, si aquesta nit puc dormir, doncs bé. Si no puc dormir, vos cape.

L’home li respon:

-D’acord!

Hala! Aquell home agafa es coltellet, li talla els ous i es rabosot arranca a córrer.

Però l’endemà, aquell home tractava d’alçar-se i no gosava.

La seua dona li diu:

-Xe! Què et passa? Què et passa?

-Doncs, mira -i ho conta a sa dona-. Ara, si hi vaig, ja veus…

-Doncs, toca.

Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. I es rabosot ja l’esperava i li demana:

-Què? Com vos ha anat la cosa?

La dona li amolla:

-Que com ha anat la cosa? Que no puc dormir- diu-. I ara em toca capar-vos.

-Ei, xe! Si és així, capeu-me.

[ Llavors, la dona capa es rabosot i, un poc després], ell es lleva es pantalons i li diu:

-Ah!, redéu! (…) Però si vós teniu un badall més gran que jo!

I mira: no la va tocar” (p. 88).

Per tant, la dona és arriscada, ella salva el marit (la muller se n’ha anat a on era el rabosot) i, al capdavall, el rabosot la respecta.

Sobre aquest relat, direm que, qui el facilità ometé el passatge que hem posat entre claudàtors, com indica Joan-Lluís Monjo i Mascaró en una nota (p. 89).

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes, i arreplegada en “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Es traginer” (“S’arriero”, en l’original). Dos traginers, en hivern, “es troben una serp quasi morta i es primer diu:

-Pobra serpeta! (…).

I s’altre que anava diu:

-¡Mira, que això són animals traïdors! Si poses una serpeta aquí, no sé com acabaràs després (…).

-Home! Però deixar que es muira un animalet…” (p. 90).

Així, el primer enllaça amb la dona, amb la mare (la serp, sovint, és vinculada amb els ous i amb la maternitat) i amb el naturalisme.

En un passatge posterior, la serp té fam i el traginer que l’havia agafada li fa una qüestió  sobre si ella, després d’haver estat salvada, el menjaria i li addueix:

“¿-Vols que parlem amb un home bo i que vejam si ens ho vol aclarir?

I en veuen u” (p. 90), qui exposa que ell ha de veure com s’han produït els fets, com estava la serp.

Al capdavall, després de seguir la serp les indicacions de l’home bo i, tot seguit, el traginer, el primer traginer la mata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones garrides, que salven, ben considerades i la dansa

General, , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», recollida per Simona Gay (1898-1969) i en què capim trets matriarcalistes, és la variant J per a un minyó, quan, en nexe amb el xicot, indica que ell ha gaudit de la dansa (una part de la vida associada als Pobles matriarcals):

“Sempre ho seu i ho sou estat,

oia i la dansa us agrada;

sempre ho seu i ho sou estat,

oia la dansa us ha agradat,

us ha agradat” (p. 398).

 

En un apartat amb cançons sota l’entrada “Per una minyona”, amb signes en què la dona és ben considerada (ací, una joveneta), la lletra, transmesa per Emilie Naudeillo (nada en 1874), posa

“Sou petita i sou bonica,

bé fareu quan sereu gran;

ara, que sou petita,

els fadrins enamorau” (p. 400).

 

En acabant, en la versió B, es reflecteix que la dona (simbolitzada per una perdiu, com en una cançó valenciana en què el mot és “perdiueta” i es remarca la garridesa de la xica) salva l’home:

“Qui en pogués haver un cabell

d’aqueixes trenes tan rosses (…).

Qui ne pogués haver una ploma

del pit d’aqueixa perdiu:

qui ne pogués haver una ploma,

de mort, se tornaria viu” (p. 400).

 

Per consegüent, el terme “viu” enllaça amb un home.

Ben mirat, en dues composicions posteriors, la folklorista catalana Simona Gay agrega una lletra que destaca part de les qualitats de la fadrina. Com a mostra, en la primera, diu

“Boniqueta en seu, minyona:

a la fe, bé m’agradeu,

no voldria sinó una unça

de la gràcia que porteu” (p. 400).

 

Àdhuc, hi ha cançons que afigen que aquesta boniquesa fa que “els vostres festejadors / ne van de mil en mil” (p. 402) i que les ajudarà a casar (p. 402).

Finalment, hem triat una cançó vinculada amb el mes de la mare, això és, amb maig, també ensenyada per Emilie Naudeillo (dona nascuda en 1874):

“Boniqueta sou, minyona,

com el cel és estelat:

cada pit, una roseta

collideta al mes de maig” (p. 402).

 

No deixarem fora que el pit va unit a les mamelles i que, en aquest cas, a més, ho fa amb el mugró (la rosa), el punt per on mama el nen i que, en la composició, empelta amb la jovenesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, arriscades i que salven

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb cançons en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), n’hi ha en què un personatge femení allibera la casa i els qui hi viuen. Així, en l’entrada “El retorn de l’espòs”, la lletra indica que

“-No hi cotxaràs pas, no;

tu, sus de l’enrajolada,

dormiràs en un galant llit

tot entornejat de roses,

dormiràs en un galant llit

que, al mig, hi ha un roser florit…” (p. 258).

 

En aquestes línies, la dona diu que un home dormirà còmodament (ací, en un llit de qualitat), envoltat de roses (senyal lligat amb la sexualitat) i, més encara: que, al mig, hi haurà una planta amb moltes flors (això és, el roser florit, o siga, la dona).

Tot seguit, la investigadora escriu en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897): “Recordaré els dos finals que dóna l’Aguiló:

(…) Com se daren un abraç, floriren arreu els arbres:

floria el romaní; l’ametller, tot blanc estava.

 

(…) Se daren tan fort abraç que, d’alegria, ploraven;

se giren d’ací d’allà, fins els rosers poncellaven” (p. 258),

 

com a signe de la bona avinença entre tots dos (ací, simbolitzat per la florida), la qual podríem enllaçar amb el naixement d’algun fill, puix que són units a la primavera (la infància, el moment en què sorgeixen plantes i arbres que havien restat com paralitzats durant l’hivern): el romaní (la primavera i la tardor), l’ametler (la primavera) i la primera part dels rosers (en forma de capolls que, en estiu, deixaran de romandre vérgens).

La cançó immediata és “L’Hostal de la Peira”, de bandolers, en què una altra dona (la minyona) salva els qui hi resideixen, gràcies a la seua intuïció i a la seua creativitat, les quals la portaran a avisar els propietaris:

“La criada és tan fina (…),

la criada és anada, els espia

i veu que porten calces,

pistolets al costat.

(…) -Ni per cent, ni cent cinquanta

(…) la porta no s’obrirà” (pp. 258 i 260).

 

Aquesta actuació decidida i valenta de la casera fa que reconeguen la importància que ella ha tingut en la resolució final i que proposen que l’amo la recompense:

“la criada que tenes la podes conservar.

De tres minyons que tenes,

(…) l’hereu li podes dar,

que t’ha salvat la vida, oi la, la, etc.,

que t’ha salvat la vida

i l’hostal, de cremar” (p. 260).

 

Per consegüent, som davant un altre exemple en què la dona salva l’home (l’amo). Ara bé, en la composició vinent, també en el mateix llibre, tres dames van a l’Hostal de la Peira (amb nom de dona) i, altra vegada,

“La criada, que era molt curiosa,

pel forat de la clavadura,

els va espiar se despullar.

(…) La criada baixa i diu a la mestressa:

‘-Ai, mestressa: en lloc de llotjar

dames, sem llotjat soldats.

(…) Aneu tots a vos acotxar:

jo vetllaré tota sola’” (p. 260).

 

Llavors, la madona i l’amo confien en ella; després, segueixen les seues indicacions (amb fusells i tot) i barren les portes als malfactors, fins al punt que els darrers versos diuen que,

“De fora, van cridar: ‘-Teniu una criada

 tan fina,

que ja la podeu conservar:

vos ha salvat la vida i, a l’hostal,

de cremar” (p. 262).

 

Aquestes dues cançons empiulen molt bé amb la tradició matriarcal catalana en el camp sexual, en l’eròtic, en relats (i, ben mirat, en la vida): en una quantitat més alta que a l’inrevés, un personatge femení fa que u que n’és masculí continue amb vida, que reviscole o, fins i tot, que torne a viure. I, com capim ací, sense que hi intervinga el romanticisme, sinó el reconeixement cap a la dona (la criada, la minyona…). Àdhuc, menada pel més baix de categoria o d’escaló en la piràmide… Un detall a tenir present: que tots són part del grup i que no s’ha de menysprear ningú pel fet de ser de menor rang.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones atrevides, que menen i mares que salven els fills

General, , , , , , , ,

Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu

“Si som fet una promesa,

 a Sant Jaume de Galícia,

me’n som anat a dinar

a l’hostal d’aqueixa vila (bis).

L’hostessa d’aqueix hostal

n’és un bri massa atrevida,

el fadrí n’és vergonyós

(…) si li’n demana un petó” (p. 214),

 

de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.

És més: ambdós són condemnats per la justícia i

“Si ne veu venir sa mare

(…) a ne vostè i a la companyia,

vinc a despenjar el meu fill,

que encara és tot ple de vida.

(…) Això és un miracle del cel

fet de la Verge Maria (bis).

Han despenjat el fadrí

i han despenjat la fadrina.

El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).

 

En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.

En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:

“De cançons, en cantaria;

de cançons, en cantaré.

Ne tinc, les butxaques plenes:

per vós, les deslligaré.

 

Corrandes són corrandes

 i corrandes són cançons,

no hi ha millor barreja

com minyones i minyons.

 

(…) Tramuntana s’ha girada

de per amunt i de per avall:

els homes porten l’albarda

i les dones van a cavall” (p. 220).

 

Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.

Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant unes paraules que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Déu: quan es despara taula per l’un, es para per a l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven, dones que recompensen i el primer festeig

General, , , , , ,

En la primera composició que trau i que hem triat, “La Mare de Déu del Coral”, hi ha un passatge paregut a la rondalla en què un personatge masculí renega, se li presenta el dimoni i, al capdavall, és emparat (o alliberat) per un personatge femení. Així, un pastoret blastoma, se li apareixen trets malvats i, en els darrers versets, li diuen:

“-Passaràs aquí, pastor,

o te llevarem la vida.

Ajudau…

 

Quan ell s’és vist perdut,

reclama Verge Maria.

La veu venir pel serrat” (p. 196).

 

Per consegüent, el rabadà, malgrat el seu simbolisme masculí, no recorre a cap sant, sinó a la Mare que, fins i tot, en moments com aquest, fa com la marona que no deixa caure els fills, sinó que els fa de sopluig i, més encara: com que els estima, s’hi atansa. Un exemple manifest de protecció del futur i d’actitud maternal en la dona.

En endinsar-nos en la cançó “Una matinada fresca”, també arreplegada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha un fragment que ens evoca la figura de la dona d’aigua que diu a un jovenet que trie entre ella o l’objecte (o el material) que li ofereix. La goja representa la part matriarcal. Ací, una nina li demana:

“-Què cerqueu aquí, galant jove?,

¿fulla de bruc, fulla de rosa,

lo que us hi penseu trobar

fulla de bruc o de lilà?

 

-Un petó de vós, minyona,

fulla de bruc, fulla de rosa” (p. 198)

 

i ell la vincula amb la naturalesa. I, com que el xicot sí que l’estima i la considera favorablement, més avant, la nina li diu que el minyó rebrà tots els besos que el jovenet li demanà.

És més: la nina li addueix uns mots amb què el convida a una relació sexual, potser, com a agraïment a la responsió que el vailet li ha tingut. Com a mostra, podem llegir

“Anem-no’n darrere una mata,

fulla de bruc, fulla de rosa;

aquí ningú ens hi veurà,

fulla de bruc i de lilà.

 

Fora dels ocells que volen

(…) que no en saben, de parlar” (p. 198).

 

En acabar la composició, la folklorista catalana indica que, “En totes les versions, molt diverses com a lletra i música, hi ha el tema de la donzella adormida. Quina temptació per al pelegrí o per al caçador, el pit que acaricia el sol!  El galant desperta la donzella posant-li en el pit un ram de violes” (p. 198), detall que copsem en algunes contarelles.

Una altra cançó amb trets semblants a una rondalla (en aquest cas, més reduïda de popularitat) és “Quan jo n’era petiteta” (p. 202). Així, hi ha una narració en què dos hòmens comenten a un capellà que, si el rector diu que tots dos han fet una acció de malfactors, li rodarà el cap. Llavors, el sacerdot, durant una missa, es dirigeix als parroquians i, a mitjan acte religiós, lleva la mirada i parla a Déu, de manera que la malevolència dels xantatgistes és revelada en el temple:

“’Quan jo n’era petiteta,

tenia molt d’amadors;

i ara, que som grandeta,

si ne tinc fora que dos (bis).

 

La un és un fadrí sastre;

l’altre és un teixidor;

ni com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor (bis)’.

 

(…) i falten dos versos: ‘Donaré l’amor al sastre i l’amor al teixidor: / si ells dos no se n’avenen, vagin en nom de Déu tots dos’” (p. 202).

No descartem que, àdhuc, la minyona, en un futur, obrís la possibilitat de… festejar amb un tercer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que subministren i hòmens de bon cor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, copsem signes matriarcalistes, per exemple, en la contalla “El soldat coratjós”. Així, en Josepó Tomasot parteix per a la guerra de Crimea (1853-1856) i “Sa mare li va dir:
Sempre endavant pel bé

Sempre endarrere pel mal” (p. 507).

En revenir de la contesa, troba una casa on l’acullen (p. 507) i en què, “Quan va tocar mitjan nit, es va trobar pres pel braç amb una mà gelada (…). Va veure una ombra que li deia de seguir.

S’emporta la baioneta, segueix l’ombra a la cova” (p. 508).

En resum: com que ell ha seguit les indicacions de la mare, torna cap a casa i rep hospitalitat. A més, el personatge femení va davant i ell ho fa darrere (com en altres relats amb una ombra) i, ben mirat, el condueix cap a la matriu (l’espluga).

Aleshores, la dona (l’ombra) “li signa de treure una pedra. Troba dos gerres: l’una, plena de dobles (…); l’altra, de lluïses. Les toca per mirar si és veritat i torna al llit” (p. 508).

L’endemà, de matí, com que la gent i el capellà consideraven que s’hauria mort (com havia ocorregut als qui ho havien assajat abans), s’atansen a la casa on l’havien rebut i ell els ho conta tot: “Era una ànima que passava pena” (p. 508) perquè no havia aconseguit abans dir a ningú on eren les monedes. Per això, beneficien els dos personatges.

Una altra contalla pareguda a moltes que hem llegit i amb detalls de caire matriarcal és “Conte de la dona grossa”. Un carboner tenia una dona que era grossa i que li diu “Menjaria un peix!

Ell en va a pescar un, de petit.

-Què en faràs, de jo? Deixa’m!

El deixa. El peix va dir al carboner:

-Demana’m lo que voldràs.

El carboner ho va anar a dir a la seva dona, qui li digué:

-Vés a li dir que vull un mas amb bèsties, amb mossos, etc.

Ho va anar a dir al peix. Quan va tornar, ja tenia mas en lloc de la carbonera” (p. 509).

En altres paraules, la dona (el peix, animal aquàtic) salva l’home i, de pas, el marit i la muller. A més, la generositat femenina fa que puga prosperar la parella.

Igualment, les decisions finals del matrimoni són preses per la dona, qui comenta al seu home què haurà de demanar al peix.

Al capdavall, l’avarícia els farà romandre en la carbonera per sempre més, després que la muller demanàs ser la mestressa i poder fer la llum solar… quan ella volgués.

La darrera rondalla que recull l’antologia esmentada és “La dona i el peix”, en què, altra vegada, un home (pescaire) tracta bé la dona (un peix) i, a canvi, ella li adoba el camí i l’esdevenidor: “Agafà un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a pa -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs tant de pa com voldràs.

 

L’home torna a casa. Sobre la taula, hi havia pa i tant com vulguin l’endemà.

Mes la dona li diu:

-Podries demanar carn, pa i companatge!

 

Ell que torna a la pesca. Agafa un peix.

-Per què m’agafes? -li diu el peix.

-T’agafi per a carn -li respon l’home.

-Deixa-me’n anar. Vés-te’n a casa teva: tindràs la carn que voldràs.

(…) Mes la dona li diu:

-Podries demanar vi: que el pa i la carn són difícils d’empassar!

Ell que torna a la pesca. Agafa…” (p. 509).

O siga que la muller mena la casa, ella diu a l’home què han de menester i, com en molts relats, el marit actua d’acord amb les directrius de la dona.

Sobre aquesta narració, direm que fineix amb uns punts suspensius i, per això, podríem afegir que es repeteixen els papers de tots tres (una dona que empara, una que administra i que dicta què ha de fer el seu marit i un home de bon cor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El gaudi eròtic en les dones d’aigua i en els adolescents

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes és “Les Torres de l’Orri”, la qual figura en l’antologia de relats del Rosselló. Un minyó era jugador i el guanyador li ordena que, si vol que li salve l’ànima, l’haurà de trobar en les Torres de l’Orri.

Llavors, el xicot “Emprengué un camí i, tot caminant, trobà un pastor” (p. 486). Cal dir que, malgrat que els personatges inicials són masculins, en acabant, li ho aplanarà tramuntana perquè “Sembles bo i t’ho ensenyaré” (p. 486). Així, li diu que recórrega a una àguila (qui el durà a l’altra banda, la qual podria lligar amb un ritu de pas, ací, cap als inicis de la sexualitat en l’adolescència): “Vola que volarà, passa tres serralades i l’àliga deixa en Jaumet a la vora d’un gorg on tres minyones nedaven” (p. 486) i, com ens podem imaginar primerament, nues, que és com el narrador diu un poc després, fet que ens connecta amb tres dones molt naturals i que frueixen del cos.

Així, “El minyó veu en l’esqueix d’una roca els vestits de les nàiades i, per joc, amaga la roba. Sortint de l’aigua, dues minyones es van vestir i la tercera no pogué. Mentre les altres anaven a li cercar un altre vestit, ell s’atansà mig rialler, mig vergonyós de l’apurament que li feia encara que s’agradés de la mirar tan blanca i fresca. Ella ho entengué sense paraula i li demanà on anava:

-A servir l’amo de les Torres de l’Orri.

-Ja hi ets. D’aquí, es veu el castell. Quan seràs a les torres, l’amo et voldrà fer passar per l’escala bonica, llesta l’escala dolenta. A dintre, et voldran fer seure en una cadira de braços: pren la cadira desembalcada. Pel demés, t’ajudaré” (p. 486).

En aquesta secció del relat, hi ha dos moments que connecta la joveneta, amb empatia i intel·ligent: en la primera part, ell s’acosta a les nàiades (això és, a les nimfes, a uns personatges femenins que habitaven en fonts, en rius, en llacs, en contacte amb l’aigua, u dels elements en nexe amb la dona). Llavors, en eixa primera vivència eròtica adolescent, dues fadrines es visten, mentres que la dona d’aigua, garrida, es presenta com és i ho fa frescosa. Mentrestant, l’experiència del xic passa per dues fases i, com que la nàiade li ho capta, no fa que ell s’afronte, sinó que orienta el tema cap a un ambient en què tots dos poguessen sentir-se còmodes.

Tanmateix, ella és qui domina la situació, no sols perquè devia ser un poc més gran que el noi: ella coneix més l’entorn, els qui hi viuen i, àdhuc, l’home que li dictarà què haurà de fer. Passa que, com que la nimfa estima el minyó, ja li diu que cal que el noi trie la cadira més senzilla i que no el deixarà caure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.