Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

General, , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”. Així, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora, escriu

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Per tant, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiular amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, indica que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes que hem tractat) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per consegüent, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, exposa que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones emprenedores, amb molta espenta, que contracten i que salven l’home

General, , , , , ,

Dones emprenedores.

Com a exemple de dones emprenedores, primerament, trobàrem un poema del llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, una escriptora de Monistrol de Calders (una vila catalana de la comarca del Moianès), en què la majoria dels versos són sobre una dona que portà un comerç junt amb el seu marit i, això sí, impulsat per ella. Es titula “Per molts anys Paquita i Jordi” (pp. 127-129), reflecteix molts trets del matriarcalisme i es féu per encàrrec per al retir dels seus propietaris:

“La Paquita té parada

dintre del Mercat del Clot,

cinquanta anys fa que hi treballa

enriquint el seu gran dot.

 

Cinquanta anys donant la cara

cinquanta anys amb davantal,

el somriure sempre al rostre

i amb un tracte servicial.

 

Quan els amos es jubilen

fas la compra amb bona fe,

tu segueixes el negoci

amb l’ajut de la Mercè.

 

Totes les altres parades

han estat uns bons companys,

compartint el mateix sostre

glòries, penes i afanys”.

 

 

A més, la poetessa addueix que ho han fet

“formant part d’un bonic ram,

gràcies per l’avinentesa”.

 

En acabant, l’autora trau un tret matriarcal: que la dona (Paquita) ha salvat l’home i, altrament, que ell s’ha afegit al projecte que tenia Paquita. Per això, llegim que el marit

“Treballava a Can Sala

en l’ofici carnisser,

fins que van tancar parada

i es va veure en el carrer.

 

Amb empenta decidida

valentia i molt d’esforç,

per millora de la feina

fas contracte al teu espòs”.

 

 

Ara bé, és un acord en nexe amb lo tel·lúric:

“Sense ponts ni passarel·les

treballant a quatre mans,

amb el cap sempre a la feina

(…) despatxant tots dos plegats,

demostrant amb gran certesa

les vostres habilitats”.

 

I, així, captem u dels punts que més tenen a veure amb la tradició de les terres catalanoparlants: el vincle amb la tasca, la qual, en mots de l’historiador Jaume Vicens Vives en l’obra “Noticia de Catalunya” (del 1960, p. 61), els acosta directament “al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”.

A banda, com ens digueren moltes persones, cada membre desenvolupa el seu paper i ho fan pel conjunt:
“Una bona clientela

del matí fins a molt tard,

compartiu amor i feina

cadascú la seva part”.

 

Això va en línia, com ara, amb un altre exemple real: els avis de ma mare i la dona de cada u, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Ben mirat, ho afavoreix que,

“De l’esforç i la constància

ens doneu una lliçó,

uns valors sincers i nobles

que aprendrem amb devoció”.

 

Agregarem que el missatge d’aquests darrers quatre versos enllaça amb detalls que ens posaren sobre dones nascudes abans de 1920. I, com en moltes rondalles en què hi ha bona compenetració entre la dona i el marit,

“Com a fruit de la parella

l’Evelyn, amb cor content,

i després va venir en Jordi

molt feliç i somrient.

 

I amplieu la dinastia

amb tres nétes i un nét”,

 

quan els restaven dos anys per a tancar el comerç per edat.

Al capdavall, ho fan i, com a agraïment, Rosa Rovira Sancho els diu que

“La vostra ajuda diària

trobarem molt a faltar,

però seguint el vostre exemple

endavant sabrem anar”

 

i, més encara, quan els afig

“Per molts anys en aquest dia

tots plegats us desitgem,

a aquests avis tan formosos

que per sempre estimarem”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i persones creatives

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’esmentat ramell de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Noemí i en Jordi” (p. 118), encarregat per un padrí de noces, en què, com ara, l’autora trau l’amor i la sinceritat:

“Festival amb gran gatzara

ple de goig i amor sincer,

unireu les vostres vides

emprenent un nou sender”.

 

 

Més avant, la núvia serà qui, per dir-ho així, salvarà l’home (tret molt comú en la nostra cultura), perquè ell rebrà l’aprovació final i femenina:

“Es rasca la samarreta

per fer moure els seus ditets,

la panxeta vol que toquis

entremig dels petonets”.

 

 

Això, en un ambient favorable per a ella:

“Tu en canvi, ets ordenada

neta, pulcra i transparent,

fas la feina que t’agrada”.

 

Altrament, Rosa Rovira Sancho plasma l’esperit creatiu dels dos:
“Us uneix l’afany de gresca

viatjar i exploració,

anant per terra, mar i aire”.

 

En la composició que escriu tot seguit, “Per molts anys, Santi” (p. 119), amb motiu dels cinquanta anys, en el mateix llibre, indica detalls que solem captar en nexe amb la terra: la faena i la poesia. Així, diu que

“Bona feina i responsable

(…) t’agrada la poesia”

 

i reflecteix trets que evoquen la sexualitat matriarcalista:

“amb la Nuri has fet la feina,

ja teniu dos angelets“,

 

en lloc de fer com aquell home de què ens parlaren durant aquesta recerca: ell s’havia casat amb una rica i, per això, aquest novençà ja es considerava ric i deia que no calia treballar. Però, com que la dona li respongué que, dins de la parella, la persona forta econòmicament era ella, li afegí que es llevàs i que anassen tots dos a la faena.

Això encaixa amb uns versos que escriu en acabant:
“Bonament volem gaudir-ne

festejar-ho per molts anys,

que no trenqui l’harmonia

dels amics i dels companys”.

 

 

A banda, agreguem versos en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què copsem el matriarcalisme, la citada sexualitat i, a més, el sentiment de pertinença a la terra, com ara, els de “Per tu Maria i en Jordi” (p. 120), d’un encàrrec d’un padrí de noces, en dir que,

“Dels racons de Catalunya

que bonic que és l’Empordà!

i a Figueres terra nostra

vas trobar-hi el meu germà.

 

Ara vas i te l’emportes

feu el niu a Taradell

i l’ompliu de goig i joia

d’amoretes un pomell”.

Cal dir que, els del poema immediat, “A la Mireia” (p. 121), en el mateix llibre i de la mateixa corda, tenen punts importants en comú. Per exemple, el fet que la dona (amb estudis d’Història) és qui se’n va de Lleida a Terrassa, encara que ha passat per la ciutat de Barcelona:

“Barri gòtic, Ciutat vella

descobrint llocs amagats,

passejant, revisant pedres

dels nostres avantpassats”.

 

Per consegüent, tot i el canvi de població, continua aquest sentiment i, de pas, l’interés per lo relacionat amb la terra i, deu anys després, vivint en Terrassa i “amb un ram d’un bell jardí”, punt simbòlic prou associat a la trobada entre un jove i una fadrina abans de casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

General, , , , , , , ,

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

General, , , , ,

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El fanalet, la cançó “El sereno i la serena” i dones que cacen i que pesquen

General, , , , , ,

Una altra cançó que té a veure amb el sentiment de pertinença a la terra, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, l’hem titulada “El sereno i la serena” i és popular en el País Valencià.

L’autor, primerament, comenta que ell ajudava son pare en el camp i que li demanava sobre si l’home podria fer-li un “farolet”(un fanalet) per a les festes dels Sants de la Pedra (dos sants vinculats amb el matriarcalisme). Cal dir que el pare podia haver ensenyat al fill cançons d’altres cultures, però s’inclina per les que connecten amb lo vernacle i amb celebracions arrelades en la terra on viuen.

Quant a aquest fanalet, sovint, és el resultat de buidar un meló d’Alger, de fer-ne uns dibuixos en la crosta i, al capdavall, d’incloure-hi un ciri que fa llum i que, de fora estant, permet que es veja la part artística (la qual solen fer els parents):

“-Pare! ¿Me farà un farolet?

-Sí, fill: el pare te farà un farolet i te dibuixarà el sol, la lluna, l’escaleta de la Passió…. i aniràs en companyia dels amiguets cantant

‘Sereno: quatre cames té un borrego,

li cau la moquita dins del caldero.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a caçar

i caçaren una llebre

que la feren p’a sopar.

 

El sereno s’ha perdut

en la Font de la Salut,

una agüela l’ha encontrat

amagat en un forat.

Sereno: quatre cames té, etc.

 

El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren un anguila

i la feren p’a sopar.

(Tornada)

 

El farol del pimentó,

ni pepita, ni meló,

cotxe, cotxero, campanillero,

li cau la moquita dins del caldero.

(Tornada).

 

 

(…) Calculeu vosaltres, lectors, amb tot aquest conjunt de preparatius i d’il·lusions preses entre xiquets i majors, després de tantes vigílies i treballs, en aplegar el dia de florejar i, concretament, el dia de la festivitat de Sant Abdó i Senent, sants patrons del nostre poble, en què s’ha de presentar el primer meló de la temporada” (pp. 403-404).

En relació amb la composició, afegirem que, en la vila on nasquí en 1971, en Aldaia (l’Horta de València), a uns 6km de la ciutat de València (a què és annexionada Massarrojos), el fanalet també es fa durant les festes patronals (en estiu) i, a més, amb una cançó que, en els versos en llengua catalana, diu així:

“El sereno i la serena

se n’anaren a peixcar

i peixcaren una anguila,

se la feren p’a sopar.

 

Sereno: con el tururú,

ha vingut un frare

i se l’ha endut”.

 

 

En qualsevol cas, podem copsar que el marit i la dona van junts i que se’n van de cacera, és a dir, que ella també participa en una activitat que, quasi sempre, trobem associada a l’home. Ara bé, no s’impliquen com si fos part de l’esbarjo, sinó per a una menjada.

Igualment, una anciana ha trobat el sereno i, així, no sols ella el salva i li fa de guia, sinó que, a banda, li permetrà que ell torne a casa

Tot seguit, el sereno i la serena, altra vegada se’n van plegats i, ara, ho fan, possiblement, a la mar (i, si no, a un riu): a pescar. Eixes línies i les de la cacera plasmen que, més d’una dona, en terres catalanoparlants, no restava només en casa, ans que, per exemple, se n’anava al camp.

Finalment, els darrers versos, juntament amb la tornada, reflecteixen un Poble que, àdhuc, en aplegar les festes majors, també addueix una part d’humor a la música.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La música que ací podeu escoltar és com la cantem en Aldaia (l’Horta de València). És la meua veu, del 13 de febrer del 2025.

assemblea-pagesa-6f (1)

El retorn a la mare, qui educa, ensenya, empara i salva l’home

General, , , ,

En la tercera part del poema “Triptic”, el qual figura en l’obra del capellà de Massarrojos, copsem

“3r. AL RETORN DE LA SERRA

De les penyes altes,

la flairosa mata

n’he collit, més altres,

del te de muntanya.

 

N’he fet un feixet

d’una penya a l’altra,

i, amb un cordellet

lligat,… cap a casa”.

 

 

Com podem veure, la terra (la serra, o siga, la dona) subministra per a les necessitats dels seus fills (ací, a través dels feixos de te) i ells regressen a casa, a on viuen les monges.
Per això, indica que,

“A l’Asilo torne,

que, als ancians, empara.

Qui sap si, pel temps,

demanaré entrada!..”.

 

L’autor, qui podria ser el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, aleshores, tindria un poc més de cinquanta-tres anys. A més, plasma un fet que, més d’una vegada, ens han comentat persones de la generació de ma mare (dels anys quaranta del segle XX) o, més encara, sobre gent que, per exemple, nasqué abans que hi hagués Seguretat Social en Espanya: reservar per als majors, perquè, els qui havien treballat, sovint, no cobraven pensió en restar retirats.

Llavors, el poeta, empiulant amb l’educació matriarcal que havia rebut de sa mare i que ell havia aprovat, exposa

“A la porta, toque;

obri una germana.

‘-Prenga, germaneta:

el te de muntanya.

 

Done’l als ancians,

que la Verge empara,

i viuran molts anys;

és cosa provada’.

 

‘-¿D’a on[1] és l’herbeta

que la vida allarga?’

-me diu la mongeta

que mana en la Casa.

 

‘-Quan ma mare em veia,

de malalt, la cara,

me feia tassetes

de te de muntanya.

 

Preneu-lo, oh, mare,

guardeu-lo en la cambra.

Pot ser que, algun dia,

a mi, em faça falta’”.

 

 

Altra vegada, l’escriptor diu a la monja lo que sa mare li transmetia, quan considerava que l’herba (te de muntanya) li seria profitosa. A més, la invita a alçar la collita, per a l’esdevenidor i passa a versificar sobre els faigs i sobre el paper que les germanes feien al poeta.

Igualment, captem que la monja li farà el paper que, anteriorment, exercia la mare i ell li afig com cal cuinar-ho:

“De la fageda dels pares,

la feroç dalla[2]  

ha segat el tronc

que la llar escalfava.

 

Ja no tinc germanes

que, a la mare santa,

suplint, em donaven

el te de muntanya…

 

¡Qui sap si vosté,

com la mare aimada

que ja està en lo cel,

del te de muntanya,

me farà tassetes

si faig mala cara,

per curar dolències,

el te de muntanya?…

 

Faça’l com la mare

que, al cel, coronada,

així feia sempre

el te de muntanya:

 

Per cada tasseta,

són tres pessiguets,

com ma mare el feia

en un perolet”.

 

 

Finalment, els versos connecten amb la religiositat matriarcalista i amb el paper de la dona que salva l’home i que enllaça amb els fills i, així, amb la terra, tot i el pas dels anys:

“Al temps que el posava,

es feia la Creu:

en el nom del Pare

i del Fill de Déu.

 

Faça-me’l aixina,

com la mare santa,

i em sentarà bé

el te de muntanya.

 

 

¡MARE, MARE BONA!

gojant en lo cel;

el te de muntanya,

al ventre, te veig.

 

            Bocairent, 27 octubre 1949”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Encara que la forma normativa és “¿D’on?”, hem considerat adient escriure “¿D’a on?”, per facilitar la rima.

[2] En l’original, “Del hallar dels pares, / la ferós guadaña”.

El sentiment de pertinença a la terra i dones que eduquen i que salven l’home

General, , , , , ,

En el segon passatge de la composició “Triptic”, la qual figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha un apartat que posa

“2n. EL TE DE MUNTANYA

 

En la serra alta,

que es diu Mariola,

creix a manollades

el te de muntanya.

 

Naixcut en les penyes,

n’he vist una mata.

‘-¡Si pogués collir-te,

te de la muntanya!…

 

¿Per què mons ulls ploren,

al veure afincada

la mata de te

en la serra alta?’”.

 

 

Com podem veure, el poeta enllaça la dona (ací, la Serra de Mariola) amb qui el salva i que ho fa mitjançant lo que li aporta la natura, la qual abunda (les manollades).

Igualment, evoca la mare i també ho plasma en els versos posteriors, quan diu

“Els records me brollen

dins lo cor, dins l’ànima,…

sempre que veig mates

de te de muntanya.

 

Recorde a ma mare,

tan bona, tan santa,…

que tot ho curava

amb te de muntanya”.

 

 

Per consegüent, la dona (ací, la mare, la Mare Terra, simbolitzada per l’esmentada serra) salva l’escriptor del poema.

Tot seguit, exposa quan la mareta li parla i és ella qui li descriu les propietats d’aquesta planta i els motius pels quals considera que cal prendre’n:

“II

 

‘-Fill: ¿què et passa hui,

que fas mala cara?

Pren una tasseta

de te de muntanya.

 

Veuràs, veuràs, fill,

que bo, quant t’agrada,

i deixes de fer

eixa cara llarga.

 

Ell fa digerir,

dels menjars, la grassa,

cura els panadís,

els còlics, l’àntrax.

 

La sang purifica;

retorna la gana

de l’inapetent

el te de muntanya’”.

 

 

Aquests versos estan en nexe, per exemple, amb les trementinaires, o siga, amb les remeieres, amb la cultura tradicional matriarcalista, en què s’aprofita lo que hi ha en la terra i, a més, en què hom ho agraeix. De rebot, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

Després, ell es dirigeix a sa mare i, al capdavall, seguirà els passos que ella li indica i, així, l’home ho passa:

“‘-Si això fóra aixina,

mare bona i santa,

¿creu vosté n’hi hauria

dolents en la terra?’.

 

‘-Eres un incrèdul!

Fill de la meua ànima,

¿com ha de curar-te

el te de muntanya?’.

 

‘-És veritat, mare,

la fe cura a Marta;

vinga la tasseta

del te de muntanya’”.

 

 

És a dir, el fill accepta la proposta de la mare i, de fet, en la darrera estrofa d’aquest apartat, l’escriptor addueix

“¡Oh, records del temps

d’una mare aimada…

que, al veure’m dolent,

lo te me donava!…”

 

i l’alliberava.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones d’aigua, de palau i que salven l’home

General, , , , ,

Llegendes

Quant a llegendes, direm que, en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat: estudi i difusió”, d’Ivan Carbonell Iglesias i publicat per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en el 2014, podem llegir que el “poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes,1886-1966)” és autor “d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:

Segons la història relata

i la veritat pot ser,

una senyora molt guapa

li va eixir a un llenyater.

 

 

Li ensenyà un collar de plata

amb un diamant i un rubí[1].

‘Què és el que vols?

La joia? O t’estimes més a mi?’.

 

Li contestà que a la joia.

‘Sempre seràs desgraciat:

en aquella penya altra

tinc un palau encantat.

 

Mai més serà ditxós.

Si m’hagueres volgut a mi,

la fortuna que hi ha allí

haguera segut dels dos’.

 

Damunt d’una aura boreal,

a l’amanéixer[2] l’aurora,

desapareix la senyora

i el pobre es queda igual.

 

Si us ha encantat la dita,

no s’ho tingueu per falòrnia,

que és la vertadera història

del Barranc de l’Encantà”.

 

Com podem veure, es tracta d’una llegenda eròtica en què, a més, la dona hauria pogut salvar l’home (si ell l’hagués triada, en lloc de la fortuna temporal, la qual hauria sigut de tots dos, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que no l’hauria adquirida només l’home).

A banda, copsem que, a primera hora del matí, la dona fa via (un fet que empiula amb lo matriarcal, perquè lo femení està en nexe amb les dues etapes de més foscor del dia, això és, amb la vesprada i amb la nit).

Finalment, com diu el poeta (amb el paper de narrador i de transmissor de la cultura tradicional de la terra), és la història (és a dir, el relat), en el sentit que així ha passat de generació en generació.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Sol emprar-se la forma genuïna “robí”.

[2] Castellanisme, en lloc de formes genuïnes, com ara, “a trenc d’alba” i “a l’eixida del sol”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)