Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

La tia Maria i pedagogia matriarcal

General, , , ,

 

En relació amb paraules de la rondalla “El forçut de Xixona”, en què es parla de la tia Maria com a persona sàvia i com a principal font del saber del poble (un tret vinculat amb el matriarcalisme, ja que la dona és la principal transmissora de la cultura del poble), en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit per un amic meu que coneix molt la cultura colla, matriarcal, i en què parla molt sobre la matriarca (l’àvia Damiana), podem llegir paraules molt en línia amb el matriarcalisme i, igualment, amb la tia Maria, per exemple, quan diu que “La sociedad dedica muchos de sus recursos a la educación, para que fortalezca la cultura, se sigan desarrollando los proyectos y se consigan conocimientos para mantener la técnica necesaria que permita seguir manteniendo los recursos y se cultive la lengua y el sentir la constitución como pueblo.

Suele ocurrir que la sociedad se fija únicamente en el pueblo dominante, por lo que en ese caso, la escuela no es tan educativa ni tan edificante, pues margina a los pueblos no dominantes ignorando su lengua y dejando en el olvido su historia, sus próceres, su literatura y sus costumbres. Esto ocurre en las sociedades modernas formadas por un ambiente multicultural y multirracial.

(…) La abuela Damiana miraba con recelo la escuela, pues no aparecía en ella ninguna referencia a la historia de su pueblo ni se daba a conocer el aymará o el quétchua, idiomas de su pueblo; ni se instruía ni se preparaba para el modo de vida del pueblo colla. En ningún momento los niños colla iban a crear en la escuela ninguna socialización que les uniese en sus tradiciones, les introdujese en su cultura ni les preparase para integrarse en la vida de su pueblo. Así que, se negaba con toda su energía a que los niños colla acudiesen a la escuela.

Esa escuela era un centro ‘exterminador’ para su cultura, que no se adaptaba a su modo de vida, contraproducente para los conocimientos necesarios para la supervivencia y desarrollo de su pueblo, impostor de creencias y aniquilador de la historia” (pp. 19-20).

En aquest llibret, tot seguit, es plasma com educava l’àvia Damiana, en línia amb la pedagogia matriarcal i que, com hem vist, figura en la manera d’actuar la tia Maria. Diu així:

“La abuela Damiana procuraba instruir a los niños en su idiosincrasia, introduciéndolos en su historia y tradiciones, preparándolos para vivir (…), a leer el tiempo y a saber distinguir hierbas medicinales y minerales  valiosos. También a conocer la organización de su pueblo desde la cultura matriarcal y su sistema de gobierno, todo esto extraño e ignorado por la escuela del Estado oficial.

Se la veía muy entregada a esta labor, con mucha paciencia y gran exigencia, procurando darles a conocer los valores del pueblo ‘blanco’, dominante de sus territorios, para que, a su vez, supiesen defenderse de las agresiones duras, capaces de poder exterminarlos como pueblo” (pp. 20-21).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

“El petit vailet”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

 

El 21 de juliol del 2021, Núria Besora Serra, una dona molt oberta, molt col·laboradora i mestra de música, m’envià un correu electrònic acompanyat d’unes quantes fotos amb cançons catalanes en línia amb el tema del matriarcalisme, cançons publicades en el llibre  “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009. Una d’elles és “El petit vailet”, amb el text tal com “va ser publicat per Francesc  Pelagi Briz (Cançons de la Terra, vol. III, 1871)”. Diu així[1]:

“Lo petit vailet   dematí es llevà,

agafà l’arada   i a llaurar se’n va.

La mestressa és jove,   n’hi du l’esmorzar;

un tupí de sopers   i un crostó de pa

i una arengadeta   per podè’l[2] passar,

i una carbasseta   per a xerricar.

-Fes-te ençà, vailet,    fes-te ençà a esmorzar.

– No pot ser mestressa   que tinc de llaurar;

aquest camp que llauro   tinc de conrear–.

Al mig d’aquell camp   una herbeta hi ha

que se’n diu falzia   que mai granarà.

Al mig de l’herbeta   una font hi ha

que tots los que hi beuen   s’han d’agenollar,

de genoll en terra,   sombrero a la mà.

Mentres ell bevia   l’amo hi arribà:

-Vailet, si te’n sembla    que això és treballar!

-Sí, per cert, nostramo,    molt que em fa suar.

-Vailet, passa a casa   que et vull despatxar:

tres dobles que et dec   no te les vull dar,

l’una me la quedo   pel poc treballar,

l’altra me la quedo   pel molt festejar,

l’altra per les banyes   que m’has fet portar—“.

 

Respecte a aquesta cançó, Jaume Ayats indica que “L’amo despatxa el vailet i (…), tanmateix, (…) no en coneixem cap versió que acabi de manera violenta. Sempre és una solució pactada” (p. 85). De nou, el pactisme i, per tant, el matriarcalisme, fins i tot, plasmat en la música en llengua catalana. I, a més, com indica el mateix estudiós, “és una de les balades narratives de gresca i xerinola, cantada sobretot per carnestoltes i a les tavernes, amb el tema inevitable del cornut” (p. 85).

Quant a la presència d’aquesta cançó en l’ensenyament, Jaume Ayats comenta que “Aquesta cançó també ha estat aprofitada en forma de joc infantil, amb un argument que no arriba al nus dels fets, però que –sorprenentment- es pot entendre prou bé en clau eròtica. Apareix publicada a diversos cançoners infantils, sense que els autors facin cap referència al significat eròtic que els versos detallen” (p. 86) i, sense embuts, addueix que “És un exemple més del procés d’infantilització de les cançons i els jocs atrevits dels joves, que han anat perdent memòria del significat social que tenien” (p. 86). Àdhuc, en una versió que Jaume Ayats trau i que vincula amb la xicalla “cap a les dècades de 1930 o de 1940” (p. 86), veiem una mostra més de matriarcalisme, ja que es rendeix homenatge a la terra, això és, a la mare, a lo maternal:

“El petit vailet   se n’ha mort de fred,

se n’ha anat a França   a collir bolets[3].

La mestressa jove   li’n fa l’esmorzar;

un tupí de sopes   i un crostó de pa

i una arengadeta   per sucar-hi el pa.

Allà baix a l’era   una font n’hi ha,

el qui hi vulgui beure   s’ha d’agenollar

de genolls en terra[4]   i el porró a la mà.

Ah….                      [s’agenollen i simulen beure en porró]” (pp. 86-87).

 

Afegirem que la font té un significat femení i eròtic: la matriu.

Quant a l’opinió de Núria Besora Serra, respecte a la música, en el correu electrònic del 21 de juliol del 2021, m’escrigué que “El tema de la cançó eròtica ha de ser molt ampli, perque, per ventura, durant molts segles, la paraula i la música amb les paraules ha estat una manera de lligar i d’explicar intimitats.

Moltes de les cançons infantils tenen doble sentit que obviem i, a voltes, desconeixem. Jo sóc mestra de música a Primària i, amb els anys, he anat veient que, ara, la subtilesa de les cançons, els infants més grandets ni la capten. En canvi, capten coses més gruixudes i de més pes sexual (que no pas eròtic), influenciats per temes de reggaeton i altres imputs que troben a les xarxes”.

En línia amb les paraules de Núria Besora, el 23 de juliol del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook (la gran majoria, amb més de deu mil membres), preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

Francesc Castellano, un home molt obert i molt col·laborador en el treball sobre el matriarcalisme, em comentà que “No és un tema fàcil de respondre. Per un costat, hi ha la considerada ‘eròtica’ i, per un altre, la ‘pornogràfica’, amb una línia molt fina que les separa.

Per un altre, hi ha una tradició oral de les dues i, fins i tot, els grups d’havaneres tenen cançons que es mouen entremig de les dues consideracions.

I, després, encara hi ha un ‘problema’  i és decidir a quina edat es poden començar a ensenyar, sempre i quant els mestres les sàpiguen.

Catalunya és una terra molt rica en aquest  folklore, però hi ha una mena de censura moral que ha fet que molts col·lectors folklòrics hagin callat davant les pornogràfiques i, de les eròtiques, tan sols han recollit les més suaus: parlo dels col·lectors antics, ja que els més moderns, afortunadament, ja les recullen.

Hem estat, tradicionalment, massa lligats als dictàmens de morals de l’Església, a una idea molt burgesa de que ‘cal ser molt correctes i amagar tot allò que no sone bé’, que es tradueix en un refrany que diu ‘La cara neta, que el cul no surt per la finestra’, és a dir, mostrar tan sols allò que no pot ofendre a ningú”.

En relació amb la mateixa pregunta, el 23 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Simó Casanova em respongué “Evidentment que sí. Jo ho faig a l’hora de tractar les gloses mallorquines a l’aula. La nostra llengua i cultura és ben rica pel que fa a l’erotisme. Si no el coneixen en català, el coneixeran en castellà. Endavant i enhorabona per la tasca feta, i no facis cas de qui voldria la nostra llengua per a usos exclusius de folklore;  per a la resta, volen el castellà”.

Una tercera resposta, en aquest cas, de Montserrat Bosch Angles, el mateix dia, però en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, amb una pregunta a mi, deia “És complicat. A quin ensenyament et refereixes? P3, P4, P5, Primari, ESO; Batxillerat o universitari?”, immediatament, li contestí: “Jo l’ensenyaria des de xiquet, des dels primers anyets, de manera que el xiquet veja que la creativitat també fa bona pasta amb la sexualitat.

Això sí, amb introducció progressiva de vocabulari”.

Recordem que el futbol s’ensenya des de xiquets i que, per exemple, Pedro Escartín, en  1942, en el seu llibre de reglament de futbol (que me’l regalà el meu avi matern), ja deia (en les primeres pàgines) que el futbol devia molt del seu èxit a la violència i,… de moment, no és un esport precisament exclòs de les escoles, ni del nivell secundari de l’ensenyament. Estem, de nou, davant d’un altre cas d’hipocresia, si bé,  com a mínim, des de primeries dels anys noranta, ja es feia veure a futurs mestres, que calia introduir jocs no agressius i, fins i tot, inventar-ne, com així ens ho feu una mestra de Magisteri, molt oberta, que tinguí en el curs 1993-1994.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El reproduïm textualment, tot i que farem indicacions per a facilitar la lectura.

[2] Poder-lo.

[3] La paraula “bolet” té a veure amb el penis com també amb la vulva, com veiem en el “Diccionari eròtic i sexual”.

[4] Per tant, han d’estar en contacte amb la terra, això és, amb la mare i, així, amb lo matriarcal.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.

L’Eivissa matriarcal del segle XVIII

General, , , , ,

 

Partint del llibre “Sexo, amor y matrimonio en Ibiza, durante el reinado de Carlos III”, de Jorge Demerson i de Paula de Demerson i publicat per El Tall editorial (de Ciutat de Palma, en 1993), trobem unes paraules que considere encara aplicables a bona part del segle XX, ací, referent a les tasques que feia una dona: “La vida de la mujer ibicenca solía ser sumamente laboriosa y dura. (…) Por eso, la que más se resquebraría[1] sería la más hacendosa[2], la que fuera más limpia y curiosa, la que fuera un genio dulce, apacible, paciente, trabajador y que supiera todo lo que hace una buena ama de casa: guisar, lavar, hilar la rueca, tejer, cortar, coser y remendar[3] prendas de vestir, criar pollos y patos, ordeñar ovejas y cabras y hacer queso, enjalbegar[4] la casa, cultivar la huerta y recoger la fruta, ocuparse de los niños cosa que aprendió cuidando de sus hermanitos- y la que fuera capaz de darle cada año y medio al marido otro hijo que andando el tiempo, le ayudaría en las faenas del campo” (p. 89).

Però els autors d’aquesta obra sobre Eivissa també comenten que, “En la sociedad pitiusa del siglo XVIII, que hoy día se la calificaría de ‘machista’, los hombres indiscutiblemente llevaban la voz cantante[5]. Sin embargo, nos parece justo subrayar el papel que correspondía a la mujer en esta institución jurídica original. En su auto, el Juez eclesiástico mandaba que la joven sería secuestrada en casa de tal médico, notario o abogado, pero siempre añadía: ‘al cuidado de la esposa de éste’ o ‘al cuidado de la madre o del ama de llaves’, si se trataba de un canónigo o sacerdote’ o, en fin, ‘apud matronam honestam’” (p. 172), és a dir, amb una senyora honesta[6].

I, per a reflectir el gran paper que jugaven les dones, àdhuc, les jóvens, en aquell temps i, per tant, el grau alt de participació, llegim que, en aquella Eivissa, la institució del “depòsit”, vinculada a l’Església i que tenia una finalitat que ho aplanava a les dones i també als hòmens: “reconocer y hacer respetar la libertad de un ser menor de edad y como al sometido a la autoridad de sus padres, permitiéndole en una sociedad en la que la patria potestad[7] era poco menos que absoluta, expresar libremente su gusto y voluntad.

Esta institución que existía desde tiempo inmemorial, era el reconocimiento por la Iglesia del derecho de las muchachas a escoger al que iba a ser su marido, el compañero de toda su vida. Años antes de que se representara el Sí de las niñas[8], en ese rincón excéntrico de España que se consideraba inculto y salvaje, florecía esta institución plausible que manifestaba palmariamente, adelantándose medio siglo a la tan cacareada Revolución Francesa, que en España se reconocían ya y protegían ciertos derechos del hombre, y lo que resulta más notable todavía, ciertos derechos de la mujer y de la doncella” (pp. 173-174). Informació cabal i que va en línia amb alguns escrits de Bartomeu Mestre en relació amb el segle XVIII i amb la cultura balear. A més, per mitjà d’informació treta de comentaris plasmats en el grup “Dialectes”, el 27 de febrer del 2021, veiem que, “A Barcelona, també entraven a casa. El noi demana casar-se, a la noia, i, si acceptava, després ho comunicava als pares” (Esther Jolin) i que, com ara, “En la generació dels meus pares, l’home li parlava a la dona i, finalment, es casaven” (Antoni Porcar Gómez). Per tant, l’home havia de passar per l’adreçador (no coercitiu, ni, per exemple, xantatgista) de la futura dona, això és, de la núvia, de la festejadora. 

Un fet que no es sol comentar (ni en els mitjans de comunicació social, ni en els partits polítics, ni en els sindicats, ni, per descomptat, en els centres d’instrucció pública des del nivell primari fins a l’universitari) i que no em negaré a plasmar: en el segle XVIII, s’imposen els decrets de Nova Planta (amb la filosofia castellana de la vida, patriarcal) i, àdhuc, afectaren el tema sexual i l’eròtic.

Tot seguit, afegirem una part de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, feta, en bona mida, en el 2018, i en línia amb la família i amb el paper de l’home i amb el de la dona. Comptem, a més, amb escrits fets en Facebook.

Començarem aquest apartat dient que, en documents com “El cicle de la  vida: els rituals de la vida de l’individu dins d’un context familiar i social” que tracten, fins i tot, sobre moments més pròxims als nostres dies, podem llegir, sobre el matriarcalisme en les Illes Balears (si més no, en el document, com estava, mentres férem l’estudi sobre els Sants de la Pedra, que no l’actual), que “Les dones casades eren les que comandaven, no només dins la casa, sinó fora. En Pere Capellà[9] escriptor de comèdies de costums mallorquins en té una titulada Sa madona du es maneig. N’Antoni Galmés (1982) conta que quan els poblers[10] anaven el dimecres al mercat de Sineu a comprar mules, en arribar a un acord amb el venedor deien ‘sa barrina està feta, si sa mula li agrada a sa meva dona’ o ‘a mumare’ (si era fadrí). Els jornalers i missatge[r]s solien donar el sou a les seves dones i la dona els hi donava una quantitat per fumar i anar al bar. La majoria de dones controlaven els diners familiars i quan s’havia de fer una despessa grossa, donaven els diners a l’home perquè ell pagués (ell era ‘l’amo’ i així semblava que ell era el qui tenia el control de l’economia familiar). N’Antoni Galmés també conta que un home de S’Aranjassa deia que els homes casats són de dues castes: els qui diuen que a ca seva la dona comanda i els qui estan avergonyits de dir-ho. Un altre exemple el trobam a la novel·la Bearn d’en Llorenç Villalonga, aquest escriptor contraposa la intel·ligència i el seny de la senyora Maria Antònia amb les bajanades i quimeres del seu marit el senyor Toni” (p. 23).

Però això era una cosa que ja venia de lluny, com comenta en la pàgina següent, en afegir que, en el dret consuetudinari (basat en els costums) mallorquí, es reflectia el paper predominant de la dona, cosa que ens ve a dir que, els seus avantpassats (i, per tant, en part, pobladors de l’històric Rosselló, és a dir, de la banda del Pirineu on està el Vallespir i, així, Arles, la població on es sol considerar el punt de partida dels Sants de la Pedra cap a la resta de l’àmbit lingüístic) vivien de manera matriarcal, com m’ho confirmarien, per Facebook, persones del País Valencià i de Catalunya, com veurem immediatament.

Finalment, plasmaré unes paraules que, hui, 19 de juliol del 2021, m’ha dit Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), durant una conversa, en què, fins i tot, li he llegit un passatge d’una rondalla recopilada per Ximo Caturla, en què l’home diu que ella l’ha salvat: “¿No saps què has de fer lo que diu ta mare?” (la mare de Pere Riutort, al marit), “Eren feliços [, els meus pares, com a parella]“, “Les feministes eren les nostres mares”, “Els matrimonis que són feliços és així: en què la dona [, sense coerció,] mana l’home”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] En valencià, fendre, esberlar, obrir.

[2] La més treballadora, la més diligent.

[3] En valencià, apanyar, apedaçar…

[4] En valencià, emblanquinar.

[5] En línia amb aquestes paraules i, això sí, sense deixar fora que testimonis com aquest són clarament minoritaris entre persones d’arrels catalanoparlants per part de pare i de mare com també dels avis i de les padrines, escrivim un testimoni d’una dona, Joana Silvestre, publicat en el meu mur, el 19 de gener del 2021: “Bon dia!!!! A casa la meva àvia, el que manava era l’avi i lo que ell deia anava a missa. Jo havia vist això a casa els avis paterns i matern. El patern, la meva àvia va respirar quan es va morir: tenia que tenir el dinar a taula a les dotze, no podia venir.-me a buscar a l’escola, perquè el senyor es quedés sense dinar o tingués que menjar més tard. I el matern, ‘bueno’, una altra pel·lícula. Actualment, si passés això amb els marits, anirien tous”. El mateix dia preguntí a Joana Silvestre si “tots dos eren d’arrels catalanes” i li comentí que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en eixe moment, hi havia “un testimoni molt semblant al teu (l’únic), però de dona a filla” i respongué “Sí, de Setmenat, de Lleida, d’Agramunt”. A més, li vaig afegir que “Eixa actitud era molt més pròpia de persones que havien entrat molt en contacte amb la cultura castellana, com ara, capellans i persones ‘lletrades’ en castellà” i ella rematà el diàleg dient “Puix eren catalans”. Sobre els capellans, em referia pensant en la posició del capellà que escrigué el llibre “Estampas de Masarrochos”, Cipriano Ibáñez Chisvert, en 1950, respecte a la que tenia son pare quan, el futur capellà, era xiquet i ajudava en el camp a un pare (el seu) molt pacient i amable amb el fill.

[6] La traducció l’he feta mitjançant el traductor d’Internet i no figura en aquesta pàgina del llibre.

[7] La pàtria potestat és el conjunt de drets que les lleis reconeixen als pares sobre els seus fills, sobretot, quan són menors d’edat.

[8] Es refereixen a l’obra de teatre “El sí de las niñas”, del castellà Leandro Fernández de Moratín (Madrid, 1760 – París, 1828), en què es fa una defensa de les dones, estrenada en 1806, en Madrid.

[9] Escriptor balear (Algaida, 1907- Ciutat, 1950). L’obra esmentada fou escrita en 1950.

[10] Nadiu o resident a Sa Pobla (illa de Mallorca).

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.

 

 

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

“Olles de mamellots”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

En el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno, també hi ha uns passatges en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, com ara, en l’obra “Col·loqui de dames”, que també degué redactar-se cap a 1485, quan diu

“Jo viu venir, a poc instant,

         una casada,

de les belles la triada,

         molt galana:

no us penseu que fos squerrana”[1] (p. 46).

 

En un altre passatge d’aquesta obra del segle XV, es plasma un erotisme en línia amb el matriarcalisme:

“Mirau detràs, quines grans olles

           de mamellots!

Sembla truja amb los fillots

           que d’altri cria

esta dona, que es beuria,

           jo crec, Favara           

(¿I no han començat encara

           aquest Ofici[2]?)

A Déu faria sacrifici

           qui cremàs

aquests canonges, en un ras[3]

            el bisbe i tot;

mai veureu que diguen mot

            d’Hores ni Missa;

en lo gran pagell o llissa

            ells hi dispensen;

amb faisans i pagos[4] vencen

            llurs apetits;

llop qui els fes donar bons crits,

            o coure fus![5]

Lo sobrepellís[6] que cus

            és del degà:

sap Déu que entorn me va

            dels anys ha tres;

sempre em parla de diners

            per fer-me sua;

al cor li faça mala bua[7]

            si m’abelleix!

Amb ull lo mir[8], que en[9] té bon feix,

            punyal de Vic[10]!

Bé em daria en lo melic

            a cada tret!

Bé deu fotre en un arret

            vegades dos;

gos li clau[11] los penjadors[12]” (pp. 58-59).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb lo eròtic, amb lo sexual i amb lo matriarcal vinculat amb la llengua catalana i, per descomptat, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Textualment. “Esquerrana” vol dir ”desmanyotada”, que, com veiem, no és el cas de la dona, que està ben considerada.

[2] Es refereix als Sacres Oficis.

[3] Sense contemplacions.

[4] Paons.

[5] Fos.

[6] En el DCVB, figura com “Vesta blanca de fil, amb mànegues molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sota la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics”.

[7] Entre les definicions que figuren en el DCVB, s’acosta molt una que ve a significar, “mal”, “dolor”.

[8] Mire.

[9] Els recopiladors, en una nota, indiquen com “reticència, aplicada al membre viril” (p. 59), això és, a una acció de callar (en aquest cas, el penis, l’home), però deixant-la entendre.

[10] En el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqúe i Huerta, veiem que “punyal de Vic” és un eufemisme de “punyeta”, és a dir, de “masturbació”, en el País Valencià.

[11] Li clave les dents, li mossegue.

[12] Testicles.

“La causa”, dones ben considerades i sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan plasmen “Obra feta per als vells”. Aquesta obra, com diuen els recopiladors en la introducció del llibre, degué redactar-se cap a 1485 i en coneixem l’autor (p. 10), Joan Moreno. En l’obra, veiem com la dona està ben considerada, ben tractada i, a banda, un punt de vista de la sexualitat que va en línia amb el matriarcalisme i en què la dona és la part activa. Com ara, en uns versos que diuen així:

“La causa és que sou tan bella;

a mon semblant, no hi ha donzella

         de tant valer:

avisada en bon saber,

en tota part sou bella dona,

e, sobretot, honesta i bona” (pp. 35-36)

 

“Mas lo voler no es pot comprar

sinó per bon grat o gentils actes” (p. 37).

 

Aquests dos versos sobre el voler són semblants a la visió de lo eròtic i de lo sexual que es comenta en el llibre “Speculum al foder” , del segle XV.

A més, es considera que cada persona ha de cercar parella o viure, sexualment, amb una persona de la seua edat:

“Sent poc delit en aquell toc,

que al vell home no escau

amb dona jove, que li plau

           lo seu semblant” (p. 38).

 

Un detall més de com es concebia la sexualitat matriarcal en aquell segle XV, i que, àdhuc, va en línia amb moltes rondalles i amb cançons en llengua catalana dels segles XIX i XX, en què la dona és la part activa i, fins i tot, salva l’home, es veu en uns versos que diuen així:

“¿E com no creu que un banyó[1]

li naix, al punt que diu ‘jo do

        a vós mon cos’?” (p. 38).

 

L’home es lliura a la dona, això és, a la part activa. Ara bé, com en les cultures matriarcals, la dona tracta bé l’home, fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Els recopiladors, en una nota, posen “’Banya petita’: l’home vell casat amb jove està condemnat a ser cornut”.