Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

“En voler!”, dona de bon cor i que salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma que la dona salva l’home, en el Tom IV de les arreplegades per En Jordi des Racó, és “S’aucellet”. En aquest relat, durant la primera part, un aucellet fa encàrrecs a un filador, a un teixidor i a un sastre, tots tres treballadors de bon cor i diligents. Però, a l’hora de pagar, l’aucellet se’n desentén i vola. I, en el cas del sastre, li agafarà un caputxet que serà bàsic al final de la rondalla.

A més, l’aucellet  veu que, en un jardí reial, hi havia un cirerer molt estimat pel rei. Però, el pardal desafiarà el rei i, no sols se’n menjarà cireres, sinó que farà la punyeta al monarca,… fins i tot, quan ja l’hagen agafat i siga dins de la panxa del rei.

Com que el rei, venjatiu, es trobava entre la vida i la mort, i els metges li deien que el no ja el té i que, amb un poc de sort, podria sobreviure, ell arrisca… Però, l’aucellet eixirà de la panxa com si no hagués passat res, reeixit i, de nou, espavilat: “en sortí amb totes ses plomes que es criats i criades li havien arrabassades i amb so caputxet posat, i se n’anà per amunt per amunt, volant com un estel” (p. 91) i, com moltes vegades, cantant.

Un poc després, veiem que soterren el rei (p. 92) i que “la reina i la senyora princesa, s’hereua de la corona, i tots es criats i criades i senyors i senyores de la cort el ploraren set dies.

Passats es set dies, s’aucellet tornà comparèixer damunt  es cirerer des jardí de cal rei” (p. 92) i, en el seu cant, desafiava l’autoritat, ara, la princesa, dona a qui no feia gens de gràcia l’actitud de l’aucellet i que es proposa tombar-la…  i ho aconseguirà:

“A sa filla del rei li arribà a caure tan tort aquell cantussol de s’aucellet, que un dia s’amaga davall es cirerer; i com hi compareix s’aucellet a cantar-hi (…), l’agafa per una cameta i li pega grapada[1] as caputxet” (p. 93), que ell, un poca-vergonya, no havia pagat al sastre (“Bé està aqueix caputxet! Però cercau qui vos pac!”, p. 84). I, tot seguit, “encara no va tenir aquella cameta i aquell caputxet, com s’aucellet es tornà un bell jove a la flor del món, es més garrit i gentil que vos pugueu imaginar, un fill de rei que una fada l’havia encantat, i que sols una filla de rei hereua de la corona, agafant-lo per una cama, el podria desencantar” (p. 93).

Veiem, doncs, que, a més que la jove el desencanta, això és, li dona vida, és possible perquè ella (dona) sí que complia les condicions. I, de nou, és una jove (que no una dona ja casada, un detall important i prou comú en moltes rondalles de línia matriarcal) qui salva l’home (un príncep) i, a banda, des d’aleshores, ell respon amb gentilesa (no sols amb el significat de persona de la noblesa, sinó com un home noble, de bon cor).

Finalment, aquell fill de rei pregunta a l’hereua de la corona:

“-Que ens casam?

-En voler! –va dir ella!” (p. 93).

Una vegada més, és la dona qui dona l’aprovació final (i a la proposta del príncep), en línia amb el matriarcalisme.

Adduiré que, mentres escric aquestes línies, el 15 d’agost del 2021, direm que hui he parlat amb ma mare i, quan m’ha comentat que un amic meu que ella i jo coneixem, hui havia tractat sobre el tema de l’orgull, li he respost que “no és precisament dels aprovats en les rondalles en llengua catalana. La raboseria i aplegar al poder o a una situació millor, per haver fet mèrits, sí, però no trepitjant els altres ni escanyant-los.

Un altre tema que tampoc no aproven és la hipocresia, lo políticament correcte i el fer la punyeta als altres. Per contra, es premia la col·laboració, el concedir premis (com ara, un càrrec de general, en una rondalla mallorquina) a qui ha fet mèrits i ha demostrat ser valent i estar encoratjat”[2]”. Ma mare estava totalment d’acord amb la preferència en les rondalles i la resposta de l’amic fou “Així és”.

Igualment, com veiem en la rondalla de l’aucellet, la princesa premia el bon cor (la gentilesa) i, si ell no hi hagués actuat, finalment, ella no l’hagués acceptat com a marit. Però és un fet que veiem en moltes rondalles en llengua catalana I de fa més de cent anys o recopilades sense retocs i fa uns quaranta anys, en què també es posen de part de les accions de bon cor, de la innocència, etc., i, per tant, de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquesta entrada i la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Li l’agafa amb la mà.

[2] Part del missatge a l’home de què parlàvem, ma mare i jo, el mateix dia, i que li l’envií el 15 d’agost del 2021.

Dones actives i emprenedores, hòmens a la taverna

General, , , , ,

 

En una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Ous de somera”, que figura en el Tom IV, veiem que la dona aplega a casa i es dirigeix a l’home: “Sa dona, al punt arriba.

Veu la casa oberta, i s’asseu dins sa pallissa.

-I s’estornell[1], per on se deu esser fus?  -digué ella- Ell ha fet prest avui! Li deuen haver comprat tot es barrisc[2] pel camí! Deu esser a sa taverna i pegar un glop. Ja en vendrà en voler” (p. 33).

A banda, la dona és molt activa, no sols com a emprenedora, i, a més, actua com a “senyora ama”. En veure el marit en el llit (per tant, passiu), li diu:

“-Ah, rebota ferrera! Vejam què serà això…? ¿Vejam si jo no seré senyora de veure lo que m’has enflocat dins es llit? ¿Que et penses poder-ne fer pica de porc[3]…? (…) Vaja! Fora pus revolteries!” (p. 33). I, immediatament, molt oberta i ràpida, “Se’n va a ses veïnades a contar-los-ho.

Totes se n’entren dins sa cambra, i, ja ho crec, el me troben covant, ben colgat, tapat fins as nas (…) mirant-les totes fit a fit” (p. 34).

I, al moment, sense embuts, entre altres coses, aquestes dones es posen de part de la dona i diuen a l’home que lo que ell fa no és propi d’hòmens (“I això és d’homes?”, p. 34).

Que l’home siga la part més passiva i la dona, per contra, l’activa i, fins i tot, amb molta iniciativa, fou una de les primeres coses que viu plasmades en aquesta rondalla. Immediatament, envií a un amic una foto del passatge en què la dona torna a casa i li escriguí:

“De la rondalla mallorquina ‘Ous de somera’. La dona, emprenedora; l’home, a la taverna.

En el llibre ‘El  banquero de los pobres’, de Muhammad Yunus (…), diu el banquer que un 90% de les persones que demanaven microcrèdits eren dones i que, en canvi, els hòmens se n’anaven al bar.

Hi ha persones que m’han comentat que la dona, en les famílies catalanoparlants, donava una part dels diners al marit, per exemple, per a casos com aquest”.

Al moment, m’escrigué “Així és. Si passes pels bars, voràs hòmens, ací, en la nostra cultura” valenciana, i, per extensió, en la catalana i, com ara, en la balear.

L’endemà, el 14 d’agost del 2021, durant una conversa amb ma mare, li contí els comentaris de Muhammad Yunus (de què li parlí a l’amic i, algunes vegades, a ma mare) i que, com es plasma en aquesta rondalla mallorquina, no és un mite, sinó un fet i que, a més, va molt en línia amb escrits que havien fet moltes persones en relació amb la gestió dels diners (i al seu ús) en les famílies catalanoparlants (com ja m’havien comentat en el 2018 i en el treball sobre el matriarcalisme).

Quan, ma mare, em digué que ella ho havia sentit (que la dona els gestionava i que, entre altres coses, donava una part a l’home, com ara, per a fer-ne ús lliure), li digui que sí, que és un fet, que no és mite i que, no sols es veu en eixos comentaris del segle XXI, sinó en aquesta rondalla, en què, àdhuc, la dona aprova que el marit se’n vaja a la taverna a pegar un glop (p. 33).

Igualment, les dones del veïnat que participen en la rondalla, van en la línia d’aquella frase que deia la mare de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) al seu marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”[4], això és, la seua muller. I, com a senyal de les bones relacions entre son pare i sa mare, Pere Riutort m’afegí que, son pare, deia “En efecte, [la meua dona] sap més que jo”.

I, en concordança amb el fet que es fa lo que vol la dona, al capdavall de la rondalla, l’home cedeix a ella (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que han fet algun comentari en relació amb aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Eixerit”, “viu”, en aquest cas, en referència al marit.

[2] En el DCVB, “Barrisc”, per exemple, en Mallorca, vol dir  “Conjunt de coses, principalment fruita i hortalisses, qu és adquirit ien gros i sense pesar ni mesurar”.

[3] En el DCVB, figura com “La que serveix de dipòsit per a posar-hi el menjar dels  porcs”.

[4] En una conversa del 19 de juny del 2021.

Les rondalles, dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què és fa lo que vol la dona, és “En Ferrandí”, la qual figura en el Tom III. Així, en aquest relat, en què un germà de bon cor, encoratjat i amb reflexos salva els altres dones i, a més, posteriorment, els altres dos el posaran entre l’espasa i la paret davant un rei, ell superarà les proves i, quan ja ha aconseguit, àdhuc, que una princesa jove i garrida passe a la cort reial, podem llegir:

“Arriben  a cal rei, i En Ferrandí presenta la princesa.

Era s’al·lota més garrida i plantosa que s’hagués vista mai.

Tothom queda feritlà[1] davant ella, sobretot el rei, que digué:

-A veure quan ens casam!

-Jo no em cas –diu ella- que no em duguen quatre gerres d’aigua des pou des lleó per rentar-me” (p. 126).

Ací cal afegir un detall per a entendre millor el fet que, al capdavall de la rondalla, es considere la princesa com “aquella gran traïdora” (p. 130). La princesa copsa, des de molt prompte, el caràcter del rei i, com que veurà que En Ferrandí va més en línia amb ella, no es casarà amb el monarca (de fet, ella, en aquestes línies, no li diu “Jo no em cas amb tu”, ni, per exemple, “Jo no em cas amb Vós”…), motiu pel qual ho farà amb En Ferrandí. Com hem vist, es fa lo que vol la dona.

També en la rondalla “En Ferrandí”, està viu el matriarcalisme, com ara, quan llegim que “En Ferrandí arriba a cal rei, i entrega ses quatre gerres d’aigua.

-Ara necessit sa pinta d’or per pentinar-me[2].

-En tenc una que no ha fet res mai –diu el rei.

-No em serveix: ha d’esser sa meua.

-I a on és aquesta pinta?

-Dins mar. I no em pentinaré ni em casaré que no la tenga” (p. 128).
La princesa és qui marca com ha de ser la pinta i, com veiem, no aprova lo que li diu el rei i, a més, condiciona el casar-se amb ella amb el fet de portar-li eixa pinta, i no una altra.

En una part molt semblant del llibre (p. 129), quan En Ferrandí li ha acabat de portar la pinteta, la princesa diu que li falta un anell de diamants i que “Me caigué dins un pollar[3]. I no em casaré que no el tenga” (p. 129).

Un poc després, el rei veu l’anell i “el se’n du corrents a la princesa, tot dient:

-Aquesta vegada se fa s’esclafit!

Però es comptes foren errats, perquè la princesa, com tengué s’anell, sortí amb aquesta:

-Ara, per casar-me, m’han de fer una fornada de pa de xeixa, i la m’han de treure sense pala” (p. 130).

En aquest cas, com en molts moments de la rondalla “En Ferrandí”, intervé el cavall que, a tothora, ha aplanat molt el camí a En Ferrandí, però fins al punt que donarà la vida per En Ferrandí, per a que, amb la seua sang (i ben abrigat), el jove puga traure el pa sense pala i, així, sense cremar-se. En relació amb açò, podem llegir “L’home s’abriga es cuiro ben abrigat, s’afica dins es forn, i amb quatre grapades[4] va tenir es pa defora.

(…) Presenten sa fornada de pa a la princesa, i aquella gran traïdora diu al rei:

-Aquesta l’ha treta En Ferrandí: ara n’has de treure una tu, si vols que ens casem” (p. 130). Un altre cas en què la dona és qui posa les condicions a l’home (i no al revés), tret vinculat amb el matriarcalisme.

El rei tracta de convéncer-la, “però ella, sa més fresca del món, i com si li haguessen tirades palles de Menorca, no s’aturava de dir:

-(…) Podràs fer lo que vulgues; però lo que es diu casar-te amb mi, si no treus sa fornada de pa sense pala, mira quina hora t’ho dic, no t’hi casaràs.

El rei, a la fi, va veure que no hi havia altre remei” (pp. 130-131), perquè es feia lo que volia la dona (ací, la princesa), en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992).

Els germans d’En Ferrandí, en veure que el rei s’ha cremat, fugen i, immediatament, la princesa, quan sap que el rei ha mort, diu a En Ferrandí:

“-Ara em vull casar. I és amb tu que em casaré, si tu vols; perquè ets tu que m’has guanyada: tu vares tenir enginy per robar-me; tu em dugueres s’aigua des pou des lleó; tu em trobares sa pinta d’or i s’anell de diamants; tu has treta sa fornada de pa de xeixa sense pala. Aquesta serà sa fornada de noces.

Ja ho crec que En Ferrandí no hi va fer dos mots!” (p. 131).

En aquesta rondalla, arreplegada en 1897, veiem que la dona és la part activa (En Ferrandí no li diu, per exemple, que ella s’ha de casar amb ell), que la jove premia el fet que ell haja superat les proves que li ha posat i que, per això, ella considera que En Ferrandí ha fet mèrits per a casar-se amb ella (si En Ferrandí ho accepta), que sí que ho fa. Una rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Perplex.

[2] Diu la princesa a En Ferrandí.

[3] Un pollar és una pollancreda, un lloc ple de pollancres.

[4] En un instant.

Les rondalles, una forma més d’aprendre sobre lo matriarcal

General, ,

 

En relació amb una pregunta que fiu en Facebook el 7 d’agost del 2021, sobre si els agradava contar rondalles, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “Sí, molt. A la neta. Em retrobo. Recordo, m’agrada” i li responguí “Jo m’ho passe bé, contant-ne, per exemple, a ma mare, molt oberta, en aquest camp”. També eixe dia, però en el grup “Dialectes”, Rosa Bixquert escrigué “M’encanta. És endinsar-se en un món ple de reptes i d’aventures. De menuda, el meu iaio, el tio Toni ‘Rata’, ‘el del forn’, estava a la porta de casa i tots els xiquets i les xiquetes del carrer, asseguts al seu voltant, escoltant-lo. Millor que la tele, que encara n’hi havien poques (al voltant de 1960)”. Immediatament, li comentí “Ara mateix, he vist una rondalla mallorquina amb un detall que figura en més d’una recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar: una espasa vella i rovellada serà la que farà que guanye un jove que fa lo que li diu una jove”. També el 7 d’agost del 2021, però en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Jose V. Sanchis Pastor, un amic que m’ha passat, com ara, contarelles i anècdotes de poble en què es plasma lo matriarcal (i, fins i tot, a partir de fets reals i de fa molts anys), m’escrigué “Les rondalles són el senyal d’identitat dels pobles”. La meua resposta, diligent, fou “He aplegat a la conclusió que, per exemple, en relació amb els catalanoparlants, on més es plasma el matriarcalisme és en les rondalles (sobretot, en les de fa més de cent anys i en les que han sigut arreplegades però no retocades en els darrers quaranta anys) i en les cançons. Principalment, en les rondalles”. I, tot seguit, li envií una foto de dos llibres de rondalles d’Andreu Ferrer Ginard (menorquines i, a tot estirar, de 1914), un llibre de les rondalles recopilades per Jacint Verdaguer (n’hi ha, fins i tot, d’eròtiques), el llibre de Maria Cardona amb unes d’Eivissa, dos llibres de Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla, amb unes setanta rondalles, àdhuc, de línia eròtica), el llibre de Cristòfor Martí i Adell (amb més de cinquanta de l’Horta de València), el “Rondallari de Pineda” (amb les arreplegades per Sara Llorens a primeries del segle XX, en Pineda de Mar, al nord de la ciutat de Barcelona) i una obra en què n’hi unes quantes que recopilà Mercè Ventosa i Roca, de Catalunya.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’agost del 2021, Carme Andreu m’escrigué “Sí, m’agrada molt que me les contin”. I, al moment, li passí moltes fotos de llibres i li fiu esment d’uns quants en què, a més, en trobaria d’eròtiques.

En línia amb aquestes respostes i amb el tema de les rondalles, el 10 d’agost del 2021, escriguí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, en què jo comentava que, “En moltes rondalles en llengua catalana de fa més de cent anys (o bé recopilades farà uns quaranta anys, com ara, per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), està molt plasmat el matriarcalisme (àdhuc, amb molts trets comentats per Anna Boyé[1] respecte a societats matriarcals) com també en moltes cançons recopilades per Gabriel Janer Manila, entre els anys seixanta i setanta del segle XX, però no en moltes cançons dels darrers quaranta anys.

¿Considereu que ha pogut influir més l’ensenyament de la llengua castellana i, sobretot, la seua presència en els mitjans de comunicació social i una mena de cosmopolitisme per part de polítics d’esquerres? Gràcies. La meua opinió és que sí”.

Les respostes, en el meu mur, el 10 d’agost del 2021, foren “És possible” (Ximo Caturla), a qui, sense embuts, li contestí que “En moltíssimes rondalles, lo matriarcal és un fet. En canvi, per exemple, en ‘El cançoner de Pineda’, de Sara Llorens, i amb cançons de Pineda de Mar, recopilades, com a molt , en 1930, quan s’edità aquest llibre, la quantitat de cançons matriarcals és menor (però clarament majoritària). Ara bé, en les mallorquines del llibre de Gabriel Janer Manila, molt alt. Pineda de Mar està un poc al nord de Barcelona”.

Quant als comentaris relatius a aquest tema, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 10 d’agost del 2021 i després, foren “Amb la globalització, les llengües i les cultures s’han estandarditzat, homogeneïtzat i desnaturalitzat. Les llengües ja no arrelen al territori, sinó als media i al mercat” (Vadó Pomés), “Uff, bon tema!

Penso que, per un costat, l’atenció dels menuts se n’ha anat més cap a la tele (i, ara, a les tabletes i ordinadors) que no a les paraules dels altres. Les rondalles han estat substituïdes per les sèries televisives i, fins i tot, durant uns anys, la tradició oral s’ha equiparat a ‘cosa vella’, ‘cosa carca’, fins que s’ha pogut recuperar en les darreres dècades.

Un fet important, sense cap dubte, ha estat la castellanització de la societat, i es veia perfectament com els petits, a les escoles o al carrer, jugaven usant cançons castellanes.

També hi ha hagut, lògicament, l’efecte de l’educació en castellà dels pares, que va tallar certa transmissió. També pot haver jugat un paper el fet que, abans, a les cases, vivien tres generacions (avis, pares i fills), cosa que propiciava el contacte, i, ara, cadascú viu a casa seva.
Un altre element actual és que s’han unificat moltes coses. Un exemple és la festa de Sant Jordi, on, a totes les escoles, es parla de la seva llegenda i el drac, però a cap s’expliquen històries sobre els nostres dracs (i mira que n’hi ha…), s’esborren en favor d’un de ‘general’. Una cosa curiosa és que en Joan Amades explica que, anant a recollir cançons pels pobles, una dona volia cantar-li una de nova… i va resultar que era la sintonia d’un anunci de la ràdio”. Un comentari interessant, el de Francesc Castellano Vilamu, u dels que més informació ha aportat a l’estudi sobre el matriarcalisme. Més respostes: “Sí” (Joan Claparols Vilamanyà), “I tant! És el que hem tingut, primer, amb la Dictadura i,  també, amb la Democràcia. Es fa ben palès en tots els mitjans públics i privats” (Montserrat Bosch Angles).

El 10 d’agost del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pura Escriva Eleneta comentà “No sabria què dir-te, de debò”.

En relació amb aquest tema, direm que l’11 d’agost del 2021, mentres cercava informació sobre el matriarcalisme en diferents poblacions, viu un comentari en Twitter (https://twitter.com/xaiecologic/status/1007178895660023808), per part de Toti, del 14 de juny del 2018, que diu així: “Històricament a muntanya hi ha hagut una estructura més semblant al matriarcat que el patriarcat. I crec que, en contra dels tòpics, a pagès les dones tenen un protagonisme molt superior que en el conjunt de la societat”. Vist des d’una altra manera, la relació que posa entre muntanya i matriarcalisme, en el cas de les rondalles, podríem comparar-la (per semblança) a la de les Illes Balears, quant al fet que lo matriarcal abunde molt més en les cançons eròtiques mallorquines que, com ara, en Pineda de Mar. De totes maneres, com diem, lo matriarcal és clarament majoritari.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota:[1] Antropòloga i fotògrafa catalana que ha escrit prou sobre el matriarcalisme, a partir de vivències que ha tingut en distintes cultures matriarcals del món.

“Idò tu pastaràs”, la dona mana en les famílies catalanoparlants

General, , , , , , , , ,

 

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, editat per Institució Francesc de Borja Moll, una parella està a veure qui pot més i quan, finalment, el batle, com que marit i muller estan molt quiets, ordena que els fiquen en una caixa i que els soterren (p. 56), serà ella qui guanyarà la mà. Així, els huit portadors trien enterrar-los junts, a l’home i a la dona:

“-Ben pensat: plegats en vida, plegats en mort.

-No res, idò, duis-los-me –diu es fosser.

Aquí ell[1], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus, i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull jo estar davall!

-idò tu pastaràs –digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres, i es dos carronyes se n’anaren a ca seva, i ell hagué de pastar” (p. 56).

En aquesta rondalla mallorquina, no sols l’home és la part passiva (molt en línia amb el matriarcalisme), sinó que és poregós i, a més, la dona és la part activa (salta de la caixa), li dona una directriu (que ell haurà de pastar) i, al capdavall, es remarca que es fa lo que vol ella: “i ell hagué de pastar” (p. 56). Cal afegir que, si bé, en una rondalla valenciana de l’Horta de València, és la dona qui, finalment, haurà de tancar la porta, el recopilador, el valencià Cristòfor Martí i Adell, nasqué en 1940, mentres que Mn. Antoni Ma. Alcover havia nascut en 1862. En cas d’haver-ne de triar una, optaria per la mallorquina, per la seua antigor i perquè plasma més el matriarcalisme.

De fet, en l’article “La de 1910, una generació de titans” (https://www.yumpu.com/es/document/read/43128353/butlleta-municipal-110-novembre-2005-ajuntamanet-de-sa-pobla), publicat en novembre del 2005, en “Butlleta”, el butlletí informatiu de sa Pobla (un població mallorquina de la comarca del Raiguer), Alexandre Ballester, cronista de la Vila, comenta que, “en determinades comunitats, i d’una manera instintiva, amorosament respectuosa, la dona, ha anat assolint, almanco des de l’àmbit casolà, una dignificació social del rol femení. Per costum més que per llei, el reconeixement del paper de la dona, en la formació, i cohesió, de la família, de la comunitat, ha estat fonamental, ferma i decisiva. A l’evolució moderna, [ a] primeries del segle XX, el pas espectacular del secà al regadiu, a sa Pobla, n’és un exemple fefaent, magnífic i paradigmàtic.

Tots, els de la meva edat, recordam que el padrí deia que comandava a casa, i comandava cara al veïnat, però tots recordam que, de veritat, qui comandava era la padrina. Més dolça, més callada, més tenaç” (p. 3).

En línia amb aquestes paraules d’Alexandre Ballester, afegirem que, el 9 d’agost del 2021, trobí l’entrada “La dona a les rondalles d’Antoni M Alcover, interessant conferència de Magdalena Gelabert” (http://agricolamanacor.blogspot.com/2019/03/la-dona-les-rondalles-dantoni-m-alcover.html), en el blog de l’”Associació Cultural S’Agrícola de Manacor”, en què es diu que, en les rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover, “la dona es veu afavorida i reflexa unes qualitats molt elevades, la dona és intel·ligent, té la bossa de la casa, és la que protegeix la família i la depositària dels trets importants de la dona mallorquina i la seva societat d’un caràcter eminentment matriarcal”.

També el 9 d’agost del 2021, comentí a ma mare que són moltes les rondalles en llengua catalana, en què, per exemple, encara que la dona tinga la darrera paraula (i eixa paraula siga la determinant, com en el cas de la que acabem de veure o, fins i tot, quan és la filla del rei, però ell accepta lo que tria la princesa), en què, com ara, es reflecteix en el fet que, si bé mana la dona, no hi ha ànsia pel poder i en què, en tot cas, s’hi accedeix per mèrits. I també que, moltíssimes vegades, qui hi aplega,… en lloc d’actuar de manera oportunista, premia els qui li han fet costat. Hi estic totalment d’acord amb eixos detalls que figuren en aquestes rondalles, en molts casos, de fa més de cent anys.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en cursiva, com en unes línies després, es pot llegir en el llibre. El marit, la part mansa de la parella, com en moltes rondalles de fa més de cent anys i transmeses durant moltes generacions, en llengua catalana.

“Tu seràs es venturós”, la dona tria

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “En Joanet de l’onso”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom III de l’obra “Rondaies mallorquines”, la dona salva l’home, tot i que ambdós fan un paper prou semblant, però serà ella qui triarà amb qui es casarà i no, com ara, l’home.

Una dona que s’havia casat amb un home vell, desesperada, fa camí per a cercar una vaca, que li havia demanat el marit. I, al moment, veiem que li ix un onso (un os) i se l’emporta cap a una cova. L’onso tractarà bé la dona i, a més, serà en la cova on ella serà mare d’En Joanet de l’onso (p. 28), un home molt obert, amb molta força, diligent i amb molta voluntat. El fill, quan ja tenia set anys, li diu a la mare que no era qüestió d’estar tota la vida en la cova i que, si cal decantar la pedrota, que ell està disposat a fer-ho:

“-I si la decantàvem?

-Podríem fugir (…).

S’al·lotó s’aborda sa pedra, i amb una empenta, la féu botir[1] un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S’home d’ella va esser mort, i se posaren en una caseta.

S’al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l’onso” (p. 28).

En Joanet de l’onso, molt fort, ràpid i voluntariós, a banda d’un home de bon cor, va a un poble, on tracten d’abusar d’ell i, finalment, fan una barrina (un acord) que li permet conéixer tres hòmens menys forts que ell i, a més, oportunistes.

Ell farà costat a aquests tres hòmens, els quals, menys encoratjats que ell i que, quan es troben amb un vell, tornen baixos de moral i com si el futur fos negre (entre altres coses, perquè un iai que gens educat, els venç sempre) i En Joanet i els tres no poguessen treballar en equip. Però ell, fort i encoratjat, va cap al fons del pou. Allí troba una jove i garrida d’uns quinze anys i formosa com el sol. La fadrineta, que és una filla de rei encantada, primerament, li recomana no arriscar, perquè hi ha tres que resulta molt difícil de véncer: el  vell (el iai) com també una serp de foc i un bou de foc.

Ara bé, com que la princesa veu que En Joanet té molta espenta, li diu què ha de fer: no prendre l’espasa lluenta que li temptarà el iai, sinó “una de vella i rovellada que veuràs en un racó” (p. 46), detall matriarcal que figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a primeries del segle XX. Un exemple en què la dona salva l’home.

Serà la força i la voluntat lo que permetran que, fins i tot, En Joanet guanye a la serp, al bou i, finalment, al iai. Això fa possible que En Joanet puga oir “Ja estic lliberta! Joanet, tu m’has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m’has guanyada, m’has feta teua; i teua he d’esser, surta d’on surta!” (p. 49).

Però és, aleshores, que sembla que ell és el fort, quan llegim que En Joanet diu “Filleta, a veure per on prenem!” (p. 49). Per tant, ambdós són forts i, no solament, ella li ha aplanat el camí per a que ell no fos víctima del iai (a diferència dels seus company, els tres missatges), sinó que ara, és ella la forta. A banda, la jove diu a En Joanet “idò, mira (…), per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d’or, i aquesta mitja pera, també tota d’or. Guarda-ho bé, per un si acàs” (p. 49). I ell segueix les directrius de la princesa.

Els tres missatges trauen del pou (detall vinculat amb rondalles de línia matriarcal) la jove, però, com que ella els diu que és princesa (“som filla del rei i pubilla”, p. 50), apareix, en ells tres, les ànsies de poder i d’aplegar a generals.

Un poc després, veiem que els missatges i la princesa apleguen a la cort, però ella amb la moral baixa, perquè sap que qui l’ha salvada no és ningú dels tres hòmens. I, aleshores, el rei, al principi, es decanta perquè u dels tres es casarà amb ella, però, com que la jove no cedeix, es posarà de part d’ella i, així, acceptarà una resolució: “No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d’or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d’or com una que me’n falta” (p. 53). I el rei, ho accepta.

I, com que, mentrestant, En Joanet l’onso recorda que la princesa li havia donat una orella, se la trau i, amb molta facilitat, anirà cap a la cort, superarà els obstacles i, al capdavall, es casarà amb ella. Però, com veiem, de nou, és la dona (la jove) qui tria, i no l’home (En Joanet), pel fet d’haver-la salvada, motiu pel qual diu el rei a En Joanet: “Tu seràs es venturós” (p. 54) i, immediatament, llegim:

“El presenta a la princesa a l’acte.

-Aquest és! –diu ella, botant d’alegria tot d’una que el veu-. Aquest és qui m’ha desencantada! D’ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

(…) Sa filla del rei i En Joanet de l’onso es casaren” (p. 54) i, als altres tres, els perdona en la vida, “per tal que no s’acostassen pus devers la cort” (p. 54).

Agraesc la col·laboració de moltes persones, les felicitacions que he rebut aquests dies, en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Expulsar.

La dona, molt oberta i voluntariosa, tria

General, , , ,

 

El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).

Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.

Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.

Sa nina s’hi acosta tremolant

-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.

-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-

La Puríssima es treu un rosari ben preciós,  l’hi dóna, dient:

-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).

Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.

Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).

I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).

Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.

A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.

A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).

La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.

Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.

-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:

“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.

Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.

Prengué una volada feresta.

Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.

Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.

(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!

-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).

Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.

Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.

S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).

I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.

Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final.  A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

“Es fa lo que vol la dona”, una frase aprovada per molts catalanoparlants

General, , , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r d’agost del 2021 i, posteriorment, respongueren “Jo sempre he sentit a dir, des de molt jovenet, ‘L’home mana, però es fa el que la dona vol’” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “Algú ho dubtava?” (Elena SanJosé), “Depén de si convé o no, si mana ella. De fet, hauria de ser un equilibri, perquè funcioni” (Elisa Serramià Ramon), “Una frase retrograda, per  a amagar la realitat… I contentar consciències…!” (Neus Benavent Vallès). A Neus Benavent Vallès,  li respongué Capità Melabufa amb la definició de “calçasses” (segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), la qual, al meu coneixement, no té a veure amb el matriarcalisme, sinó amb el prejudici que l’home ha de ser el fort de la pel·lícula i, per tant, amb lo patriarcal (com ara, amb la cultura castellana, la que, per la força de la imposició de les lleis, ha gaudit de carta blanca, en els territoris catalanoparlants i més, des dels decrets de Nova Planta del primer quart del segle XVIII, que anaren units a l’anul·lació de moltíssims furs i drets dels pobles catalanoparlants com també del Regne d’Aragó). De totes maneres, n’hem triat la part que considerem adient: “Fa referència a això, al poder de certes dones que semblaven que no tenien poder. Que feien veure que manava l’home però eren elles les que, al final, prenien decisions. Malgrat el que digui el martirologi feminista”. “La casa que vol prosperar, la dona ha de manar” (Jaume Moragas), “A Mallorca deim ‘Val més ésser amic de sa madona, que germà de s’amo’” (Jero Arbona Rossinyol), “Alguna vegada, he sentit dir: (Home): ‘A casa, sempre tinc l’última paraula: ‘El que tu diguis, carinyo’’” (Rosa Maria Hernandez), a qui li contestí “Sí, l’han escrita alguns hòmens”. “A casa també ho deien així!!! Encara ho fem servir nosaltres” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, algunes de les respostes del 1r d’agost del 2021 i posteriors foren “Hi ha una anècdota que diu. Un matrimoni amb molts anys de convivència aconsella a una parella acabada de casar.

El marit els diu:

‘-Nosaltres, quan ens vam casar, vam establir un acord: en els temes quotidians, decideix la dona i, en els temes importants, decidiré jo.

-I què, què? Va donar resultat?

-I tant!!! Fa quaranta anys que estem casats i encara no he hagut de decidir res!’” (Mercè Ramionet). Per tant, ho havia decidit tot… la dona. La meua resposta, el mateix dia, fou “Els meus pares porten cinquanta-tres anys casats. Ma mare és qui tria; i ell, ho accepta. S’entenen molt bé”. Més comentaris, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “A la primera casa dels pares, hi tenien penjada una rajola dibuixant un pagès i una casa. Deia ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la meva dona’” (Imma Carreras), “I jo dic. ‘MANA EL QUE NO FA CAS’” (CA M. Carme), “Jo ho sé així: ‘Aquesta és la meva casa, però qui mana és la dona’” (Isabel Esteve Bertomeu).

Quant al significat, en aquests casos, de la paraula “amo”  i del verb “manar” o de sinònims d’aquests mots, cal dir que, com a exemple, en la rondalla mallorquina “L’amo de So Na Moixa”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), de boca de sa mare (“La’m contà ma mare”, p. 29 del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016), en les nou primeres línies, comença dient que “Això era un amo de So Na Moixa, de s’any de sa neu (…).

Sa madona havia de dur es calçons, i s’havia de cuidar de tot.

Un diumenge dematí, que ella se n’anava a la vila per feines (…), li digué”… a l’home (p. 29). Per tant, és la dona (“sa madona”, lo que molts valencians diríem la “senyora ama” i, molts catalans, la “mestressa de casa”), qui tria en la casa i qui té la darrera paraula, qui fa el paper actiu i, a més, qui, tot i no rebre (en alguns casos) la consideració “ama”, és qui comanda i tot, com en aquesta rondalla mallorquina.

A banda, com indiquí a Ximo Caturla, en un missatge que li envií el 2 d’agost del 2021, “En les [rondalles] que tu arreplegares, sí que n’hi ha moltes en què la dona (com en aquesta rondalla mallorquina[2]) s’ho trau de les mans i és la persona hàbil, a diferència de l’home, qui és, per dir-ho així, el trompellot”. Al moment, Ximo Caturla em respongué “Sí. I els meus narradors orals ho reconeixien, però també amb la idea de ‘És que les dones són molt manifasseres…’. Però ho diuen des d’un punt de vista positiu: són bones per a negociar el preu d’una cosa, de la collita, de veure-les vindre de lluny…

En certa manera, es reprodueix això en les batalletes entre el compare llop i la comare rabosa”…, les quals, guanya la rabosa.

Com a afegitó, direm que, en la rondalla mallorquina “La princesa bella”, no sols una vella afavorirà molt que una princesa, jove i formosa, reviscole i… es salve, sinó que, posteriorment, serà aquesta princesa qui alliberarà un rei jove (ella fa possible que ell torne a somriure a la vida), rei que, igualment, des de molt prompte, li diu que tant ell com els seus súbdits, estan al manar de la princesa. Per tant, de nou, es fa lo que vol la dona, no solament, en les relacions de parella, en una casa, o bé, com ara, en una família, sinó també entre les persones de la noblesa i, àdhuc, de la cort. Hi estic totalment d’acord, com també en què està molt vinculat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població de l’illa de Mallorca, en la comarca es Raiguer.

[2] En al·lusió a la rondalla “L’amo de So Na Moixa”.

Dones molt participatives i molt obertes

General, ,

 

En relació amb una dita interessant, “Sa madona ha de dur es calçons” (i semblants, en tot l’àmbit lingüístic, com ara “La dona ha de dur els pantalons”), el 30 de juliol del 2021, com indiquí en el meu mur i en molts grups de Facebook, trobí que “En la rondalla mallorquina ‘L’amo de So Na Moixa’, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, podem llegir ‘Sa madona havia de dur es calçons’.

En la meua família, d’arrels valencianes catalanoparlants, la dona és qui duu els calçons i, com deia el meu avi matern (1906-1992), ‘es fa lo que vol la dona’, per exemple, en cals meus pares.

¿I en la vostra família, en cas que el marit i la muller siguen catalanoparlants i nascuts, com a molt, en 1915? Gràcies”.

Les respostes, en Facebook, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, en el grup “La Catalunya del Nord”, “El que et puc dir de les quatre generacions que he conegut a la meva família, es que, si bé la ‘veu cantant’ de cara a coses exteriors que afectessin la família sempre hi anava l’home…, el cert és que sempre el tema s’havia debatut primer a casa i l’opinió de la dona és la que solia prevaldre” (Quim Murli Castello). En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Crec que, en la casa catalana, els calçons els du la ‘mestressa’” (Merce Boix Navarro), a qui, immediatament, li contestí “Sí, Merce (…).

La ‘mestressa’, en Catalunya, equival a la ‘senyora ama’ en el País Valencià”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, les respostes foren “A casa nostra, qui coman sempre ha estat sa madona. I són tres generacions” (Ángel Ruiz), “A casa nostra, el mateix” (Xisca Llorens Cladera), “Els homes només servien per anar a mercadejar. La casa, els fills i l’administració, la duia la dona” (Rosa Galmes), “A casa, sempre matriarcat” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “Ho hem viscut tota sa vida: padrines, repadrines, mare… I avui en dia, ara, ens toca a nosaltres. Sa frase ‘Demanau-ho a ta mare’” (Fina Ramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 de juliol del 2021 i després, respongueren “Els meus pares eren nascuts als anys 20 del segle passat i, del fet de manar la dona, en deien ‘Ella porta els pantalons’” (Núria Casanovas Mussons), “Els meus pares eren del 1913 i 1918 respectivament. La mare es va preparar per ser una bona mestressa de casa, i el pare estava en una oficina. Les coses de la llar, les duia la mare; i les coses ‘importants’ (diners, viatges, etc.), el pare.

Les dones servien al marit, però al cap i a la fi, eren elles les organitzadores de tot” (Carme Picas Guasch).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 de juliol del 2021 i després, les respostes foren “La mestressa, si és pubilla” (Maria Marsal). “Maria Marsal. Pot ser. D’on ho has tret?” (Merce Boix Navarro), “Si ho diuen ‘Ses Rondaies Mallorquines’, no se n’ha de parlar més. També hi ha una obra de teatre costumista, ‘Sa madona du es maneig’.

Evidentment, de portes cap a fora, es pot fer veure el contrari, però la realitat és ben coneguda. En mancar-se sa madona, tot és un desastre!” (Miquel S Tur Capo), “A casa ma mare, mentres va viure, era la que duia es calçons sempre. A Eivissa, ho he vist així.

A les Pitiüses, sa pubilla és s’hereva, i ma mare era s’hereva. I ho és el més gran, tant si fos mascle com femella” (Josep Bonet Roig).  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les que em fan costat dia rere dia.