Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

La princesa, cap de colla i molt oberta, salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home i, en què, a més, dirigeix moltes persones i de manera que hi ha molt bones relacions entre la dona i els criats i les criades, és “Es Mèl·loro Rosso”, la qual figura en el Tom VIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, des de molt prompte, el rei d’un regne veu que la seua filla no hi ha qui la guaresca i, un dia se li presenta una fada i li diu “La senyora princesa no s’adobarà fins que no li passin es ‘Mèl·loro Rosso’ per davant la vista. (…) Una casta d’aucell que té tal virtut que, si el passen per davant sa vista de la senyora princesa, romandrà la senyora princesa sana i en l’acte” (p. 117). Ara bé, el tenia el rei Tortuga i calia anar a un regne i, així, el pare de la princesa, per orde de la fada, enviarà “es senyor més gros de la cort amb set criats vestits de gala a aquell castell; se presenten a N’Amet” (p. 118) i hauran de complir els dos acords que els posarà N’Amet, el majordom del regne on mana el rei Tortuga.  I així ho fan.

En tornar a la cort, la princesa, Elienoreta, reviscola, ja que l’ocell li dona ales.

Però, com que el rei Tortuga, d’acord amb u dels pactes, volia N’Elienoreta i, en canvi, la princesa, des de molt prompte, el Mèl·loro Rosso, eixe serà u dels seus objectius, tot i que, com li comenta el rei Tortuga, “Aquí seràs respectada de tothom com una reina” (p. 123).

En un passatge d’aquesta rondalla, el rei Tortuga veu que N’Elienoreta prefereix el Mèl·loro Rosso (“El trobava tan garrit, tan agradós”, p. 126), perquè  “qui m’ha tornada a mi sa salut i sa vida és estat (…) es ‘Mèl·loro Rosso’. Per lo mateix, o jo no em cas, o em cas amb so ‘Mèl·loro Rosso’” (p. 128). Però, ací, el rei ordena al majordom N’Amet que la porte a un bosc i que la mate, de manera que el monarca puga, àdhuc, beure la sang de la jove. Però el majordom, que veu una cabreta, mata l’animal, torna a la cort i fa creure (al rei Tortuga) que l’ha morta. Aquest passatge és clau, ja que, des d’un poc després, el rei Tortuga, tracta de desfer-se de Na Elienoreta. Però la fada, que és una dona vella de bon cor (un detall matriarcal molt vinculat amb moltes rondalles en llengua catalana), li diu que el Mèl·loro Rosso, a diferència del rei Tortuga, “és un fill de rei com no se’n troben baix de la capa de Déu de tan garrits, galanxons i de bona part; llavors, que, es dia que surta de s’encantament, serà es rei més poderós de la terra. I ha d’esser Vossa Altesa que l’ha de desencantar, consentint a casar-se amb ell…

-HI estic consentida! –diu N’Elienoreta.

-Ja ho sé –diu sa jaieta-; i, per això és que li comparesc en aqueix bosc” (p. 133).

D’aleshores ençà, la fada, per mitjà d’un llibret a què accedirà la princesa Elienoreta i de què farà ús, no sols aconseguirà que els criats li siguen fidels i que ella els considere bé, sinó que, a més, fracassen tots els intents del rei Tortuga, però que, per contra, ella accepte, en agraïment, N’Amet, el darrer representant del rei Tortuga, ja que, com li diu el llibret, “és ell es qui li pot ajudar més a veure satisfets es seus desigs!” (p. 158) i qui no l’havia morta. Per això, la princesa diu “Veniu tots darrere mi i darrere aqueixa bona persona que és venguda a veure’ns” (p. 161), en al·lusió a N’Amet.

I, mentres que, els criats del rei Tortuga junt amb el monarca ballen, la princesa Elienoreta agafa la gàbia daurada, l’obri, trau el Mèl·loro Rosso i “li dóna una aferrada pes coll ben estreta tot dient-li:

-(…) Sí que et vull! Sí que et vull per marit! A tu, et vull i no en vull d’altre!

Que me’n direu? Encara la princesa Elienoreta no havia acabat de dir aquelles paraules, com es Mèl·loro Rossa tornà un galant jove, es jove més galanxó i agradós que ulls de persona nades hagen vist mai (…). I no va esser just galania des seu cos, lo que tenia aquell jovenet: va esser s’hereu de sa corona des regnat més gran del món” (p. 162). Un poc després, van a cal jove, junt amb N’Amet, els criats i les criades de la princesa i, no sols el jove tornà a veure els seus pares, sinó que el rei i la reina com també, en acabant, el pare i la mare de Na Elienoreta, accepten la parella i els coronaren com a reis (pp. 162-163). Un exemple més en què la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones en un ambient matriarcal, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

En línia amb la manera d’actuar de moltes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot veure en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (població de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li pregunten “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí, ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i després la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.

Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), publicat en la revista “Colors del territori”, Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, la canalla, els avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó comenta “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A més, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), que figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó comenta “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un mon on les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24). Aquesta entrevista es pot llegir en Internet.

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les respostes que moltes persones han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes) i, igualment, per mitjà de converses, com ara, amb ma mare, i per alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcals. I, a més, també es plasma en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, recopilades per Gabriel Janer Manila i en cançons en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Fills amb molta espenta, amb coratge i que fan lo que diu la mare

General, , , , ,

 

Hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què es plasma que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill, a tothora segueix fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó, deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un sentit teòric, sinó per mitjà de l’acció), ja que, “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món, i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poc o molta” (p. 121).

La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li afig:

“-Fill meu, ja que no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.

-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que vol la dona).

“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).

Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, para a dormir i, de dia, des de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem veure com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. I, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare, qui eren molt actives i molt arriscades, En Pere Poca-por, amb molta espenta, diu “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells, que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em plasmà un amic, respecte a la cultura colla i a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.

I, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, veiem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). De nou, un home amb molta espenta i d’actuar. Per això, “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). I, de nou, sense embuts, diu “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li aplanarà el camí i que ell ho abraça.

En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense pensar-s’ho dues vegades, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen actuar (p. 131). Ara bé, li diuen que, des de fa “una mala fi d’anys que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que mai no aconseguien véncer-los, No obstant això, Pere Poca-por i els gegants, entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Pocapor d’anar a romandre en el castell, ell, sense embuts, els comenta “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). Per tant, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) ho feia quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.

Un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet… era una jaia qui, com en moltes rondalles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home o, com ara, el jove. I, a més, aquesta velleta fa un paper semblant al de les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[1] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.

Immediatament, En Pere diu a la jaia, que li mostre com ella fa una prova, reviscolen uns quants moros que eren morts i, a més, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Explícit. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb el reviscolament dels moros, li l’agafa ràpidament, mata aquella velleta i, fins i tot, actua com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). De nou, veiem que, en les cultures matriarcals, la dona està ben considerada i es fa lo que dicta la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que, en algun moment, m’han informat sobre rondalles en relació amb el treball sobre el matriarcalisme, a les que prenen part en la tasca i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En aquest cas, moros.

La dona porta els pantalons i molt oberta

General, , , ,

 

El 1r de setembre del 2021, posí en el meu mur una foto treta del número 35 de la revista catalana “El Portarró” (https://issuu.com/pnaiguestortes/docs/el_portarro_35) on, en la secció “L’entrevista”, es pot llegir que la comarca del Pallars, “Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal” (p. 52). I, al moment, diferents persones escrigueren comentaris relatius a aquest fet, i que plasmem tot seguit: “No només al Pallars. La meva família és de Moià[1], i tant a casa meva com d’altres, estava clar que no eren nuclis patriarcals. Tot girava al voltant de l’àvia o mare, que era la qui manava”. Al moment, li responguí “I, en el cas dels meus pares, ma mare té la darrera paraula, així com sa mare (la meua àvia materna) ho feia respecte a son pare (el meu avi matern)” i Àngel Blanch afig que “A casa meva, també: l’última paraula la tenia ma mare. A casa ma mare, a Moià, l’àvia Maria duia els pantalons. Admiro aquestes dones, però fortes i valentes”. Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), després de llegir els comentaris esmentats, em preguntà “Lluís Barberà. I a quina casa no????”  i li contestí “Tu, Àngel, jo i moltes persones sabem i assumim que això és cert. Molts comentaris vostres i, moltes vegades, informació treta d’Internet, van en eixa línia.

La teua dona, ¿és catalana de naixement? I, si és així, ¿podries escriure’m sobre lo que toquem ací? ¿I altres vivències en eixa línia i que tu coneixes (sempre, de parelles catalanoparlants)?”. La resposta de Ricard Jové, interessant, és “Sí és catalana de naixement, de pare i mare. El seu avi, de Vilanova i la Geltrú; la seva àvia, de Xàtiva. La seva mare, catalana, nascuda, diguem que per casualitat, a València capital i, a partir dels 4 anys, a Barcelona”.

A més, Àngel Blanch Picanyol, en un altre moment del dia, addueix que “Per part de mare, quasi tothom era de pagès. Quan anàvem a visitar algun parent, a pagès, o a una altra casa, encara que no fossin parent, qui sortia a rebre’t, era la dona, la mestressa, la qui manava”. I, immediatament, li comentí que, “Quan venen els meus pares a visitar-me, la gran majoria de les vegades, qui n’entra primer… és ma mare” i ell respon: “Ep! Això sempre!”. Aquest comentari d’Àngel Blanch em feu veure lo que jo ja associava amb aquest detall vinculat amb el matriarcalisme, com ho havia comentat a ma mare. I, a banda, Àngel Blanch, també escrigué “I, a pagès, si bé l’home se’n cuidava del bestiar gran i els camps grans, i els beneficis eren per la família, per la casa,… la dona se’n cuidava del bestiar petit (conills, gallines,…), i els beneficis eren pel que ella considerés, i no havia de passar comptes al marit”, comentari que considerí “Molt interessant” i a què ell afegí “És que ho havia vist infinitat de vegades a casa ma mare, i a casa d’altres parents, a Moià, a Collsuspina, a Prats de Lluçanès, a Navàs…”.

Uns altres comentaris en relació amb les línies sobre el Pallars, són “A casa dels meus pares, a Lleida, la meva mare sempre deia ‘Ell, potser és l’amo, però jo sóc la mestressa”, això és, “la senyora ama” (en el País Valencià) i, com ara, “la madona” (en les Illes Balears), “A ma casa, a Rafelcofer[2], i a la majoria de les cases del poble, la mare portava la casa, economia, educació, intendència… Mon pare sols portava el sou a casa.

Ma mare, moltes vegades, per no dir-nos un ‘no’ rotund, deia ‘Pregunta-li-ho, a ton pare’, però, mon pare sabia que havia de dir que ‘no’ perquè ma mare així ho decidia” (Pura Escriva Eleneta), “Jo sóc del Baix Llobregat i, a casa, sempre hem sigut dones i hem tirat endavant pràcticament tot. La meva mare sempre deia ‘Si falta un home, tot va endavant; si falta una dona, la casa va avall’” (Angels Salvador), “Em fa riure. Penso que, a la majoria de cases, és així” (Carme L. Grau).

En línia amb aquests comentaris en relació amb les paraules sobre el Pallars, però en un missatge que m’envià Jesús Banyuls Garcia el 2 de setembre del 2021, l’amic em preguntà “Què et sembla aquesta expressió: ‘CASA DE XICS, CASA DE RICS’. Clar, la sé dels anys cinquanta i anterior, quan els xics portaven el jornal a casa. La xica quedava reclosa a les labors casolanes. Ja diràs la teua opinió. Gràcies”. Immediatament, li comentí que “La casa de dones és la rica, perquè gestionen molt bé.

Es plasma en més d’una rondalla i en algunes arreplegades per Ximo Caturla”. I ell, tot seguit, em respongué “Sí. Està demostrat que, la casa, l’administra la dona. Ja ho sentia en comentaris de persones majors que comentàvem que la dona que sabia administrar casa era molt: es notava de la que no era tan eficient. Aquests comentaris els tinc molt gravats en la memòria.

Els meus pares tenien una botiga d’alimentació i es feien eixe tipus de comentaris. Gràcies”.

Un poc després, li passí el post vinculat amb la dona en el Pallars i acompanyat de lo que havien plasmat les persones que opinaren sobre el tema. Com a detall, el 3 de setembre, cerquí en Internet la dita “Casa de xics, casa de rics”  i, en la web “El Refranyer”, trobí un refrany tocant el tema, però de línia matriarcal: “A la casa que Déu els vol rics, dóna primer les xiques que els xics” , acompanyat de l’explicació “Les dones solen preferir xiqueta, per afinitat de caràcters i perquè el dia de demà li resultarà més útil que un xiquet”. Per tant, fins i tot, a nivell popular, Déu tria abans una xiqueta que un xiquet… Són moltes les persones que, no sols han comentat que consideren millor que siga la dona qui porte la gestió i qui comane la casa, la família, etc. (i no, en el cas dels hòmens, per ser un manta, un malfaener), sinó perquè, com comentava Pere Riutort (1935) sobre son pare, el 19 de juny del 2021, i sobre la seua dona (la mare de Pere Riutort), sabia més que ell, el marit (detall que apareix en moltes rondalles): “En efecte, [la meua dona] sap mes que jo”. Cal dir que els dos feien molt bona pasta.

En eixe sentit, si bé hi ha qui pot considerar que la dona continua discriminada en el treball,… com escriguí a Jesús Banyuls, en el meu mur, el 3 de setembre del 2021, “Llegint comentaris en Facebook, en blogs, en web, per correu electrònic, etc., aplegues a la conclusió que el franquisme retallà moltes llibertats a les dones, qui, trenta anys arrere o menys, eren les que movien la casa, l’economia, les que triaven, etc.”.

De fet, en la rondalla mallorquina “Es port de sa cibolla blanca”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, un pare decideix que siga el fill, En Robert, qui continue la seua empresa (“navega tu, que ets jove. Una cosa et comana: que no tocs mai en es port de sa cibolla blanca, perquè s’hi campen malament”, p. 101). La mare li diu “Ten aquesta de mi: sempre i onsevulla sies, fes el bé i no miris a qui; que qui bé fa, bé trobarà”, p. 101). I el fill, entre no complicar-se la vida o triar per lo social, es decanta per lo que li ha dit sa mare. I això li permet fer via, anar cap al demà i, de pas, alliberar, per compassió, una dona que era esclava i a qui tracta i considera bé des del primer moment:
“Es casen, s’embarquen i es mariners feren ullots ferms, com veieren aquella al·lota que s’entregava amb so patró i que era tan garrida i ben carada.

-És sa meua dona –els diu En Robert, Respecteu-la per tal.

-Vol dir que vos sou casat? –diuen es mariners, badant uns ulls com uns salers.

-Si fa –diu En Robert-.Que no trobau que he tengut bon gust?” (p. 111). I, un poc després, llegim:

“Filleta –diu En Robert a sa dona-, ara tu ens has de dir es regnat de ton pare a on devers ens cau” (p. 111).

Robert, a tothora estarà de part d’ella i, com que hi havia uns nobles que no podien acceptar que un home que no pertanyia a la noblesa, com era En Robert, es casàs amb la princesa, posen en perill En Robert i, de rebot, la seua dona. Però, com en moltes rondalles, un home tornarà un favor a En Robert i això permetrà que En Robert puga anar a la cort, amb la intenció de reviscolar la filla del rei i, a més, cantar les veritats[3] (fins i tot, amb una guitarra)  i “Sa seua filla[4] i En Robert contaren tot lo que els havia passat.

(…) A aquells nobles que havien comès es crim, perquè el confessaren i el ploraven (…), els perdonaren la vida, però no els deixaren anar pus pel mig.

(…) El rei donà sa corona a sa seua filla i a En Robert, que foren uns reis de primera, i varen viure anys” (p. 120). Observem que, en aquesta rondalla, es cita, en primer lloc, la dona (el rei la fa reina, hereua) i En Robert la complementa, però és ella qui diu lo que cal fer i es fa lo que vol la dona.

Per tant, en un règim polític amb aquesta línia, la dona no hauria estat discriminada del treball ni en moltíssims camps en què ho ha estat. Les rondalles així ho plasmen. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Població catalana de la comarca del Moianès.

[2] Població valenciana de la comarca de la Safor.

[3] En Robert diu les veritats mentres toca la guitarra.

[4] La filla del rei.

Dones molt obertes i amb molta iniciativa

General, , , ,

 

En la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, com que el rei descobreix que la filla ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa):

“-Veiam, tu que saps set vegades més que jo, quin camí em dones? Per on tenc de prendre? (…).

-Vés –diu ella- a veure dins s’estable quin cavall falta.

Hi va anar a mirar-ho i torna, i diu:

-Es de mitges carns.

-No res –diu ella-, encara els agafaràs. Per es més magre, que fa tanta de via com es pensament.

El rei el pren i ja és partit, des d’allà” (p. 74).

Com veiem, la dona té la darrera paraula sinó que, a banda, el monarca segueix la recomanació que li dona ella (el camí). Però, Na Fadeta, amb els seus reflexos,  diu a En Bernadet “- Ah, Bernadet! Vet aquí mon pare, que se’n ve com un llamp. Estam perduts.

-A veure idò com te’n desfàs, d’aquests trumfos.

-No res –diu ella-. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un alzinar” (p. 74). El jove i Na Fadeta es salven a través de la iniciativa i de la rapidesa de la jove. I, com que el rei, que, com en passatges posteriors (i prou semblants), troba que no els ha vist, se’n torna a la cort i, allí, li diu la reina “Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’alzinar es cavall!” (p. 76). I, com que el rei, de nou, actua a partir dels dictats de la reina, hi ha dos hòmens que fan lo que els indica la dona: En Bernadet i el monarca.

Ara bé, hi ha un moment de la rondalla en què En Bernadet no segueix lo que li indica Na Fadeta (p. 80) i, aleshores, com diu la jove, “Si et toquen, no pensaràs pus en mi. Serà lo mateix que si no m’haguesses vista mai.

-Si és així, no hages por! –diu En Bernadet. (…) No em tocarà ningú” (p. 80).

Però molt prompte, una gosseta toca el cos d’En Bernadet (p. 81) i ell es torna apàtic, mans. I Na Fadeta, com que ell no tornava, “com que tenia unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i ho hi havia res que l’embarassàs, es posa a fer de cosidora i de brodadora” (p. 82).

Mentrestant, els pares d’En Bernadet tracten de cercar-li una dona amb qui casar-se i ho fa amb una filla d’un comte (p. 83). I el dia del casament del jove es convidà a tota la ciutat a les taules que hi hagueren de fer i, a més, “digueren que cadascú havia de contar un pas que fes riure” (p. 83). I Na Fadeta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, pren part amb dos ocells: una tórtora (que representa ella) i un tord (que representa En Bernadet). I, la tórtora, en un moment de la intervenció de Na Fadeta, pregunta “qui et mostrà es castell, et va plantar sa vinya i et va fer es vi, et va treure es bosc i et va coure sa fornada de pa, et va trobar sa tumbaga, et va treure es dit escapollat, i es va casar amb tu, i t’ha salvada tantes voltes sa vida? (…) ¿No saps que, mentres jo sia viva, no et pots casar amb una altra?” (p. 85).

El tord muda i, al moment, diu a la tórtora:

“-Sí que em recorda, tortoreta meua! Sí que és ver quant has dit! Sí que ho ets, sa meua esposa!

I ja ha eixamplades ses ales, i ja és partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora” (p. 86). Aleshores, En Bernadet “ja no pogué estar pus. S’aixeca (…) i se’n va corrents a donar un abraç a Na Fadeta , tot clamant:

-Tu ets sa meua amor! Tu ets sa meua esposa! Mentres tu sigues viva, ningú no pot esser més que tu” (p. 86). Per tant, En Bernadet accepta que és Na Fadeta qui li ha aplanat el camí i, com que confia molt en ella, la té per esposa i, a banda, tria que ell li serà fidel, el jove plasma que Na Fadeta, tan eixerida i oberta, i, per extensió, la dona, està ben considerada, trets en línia amb el matriarcalisme i amb moltes rondalles en llengua catalana. I més perquè “es comte i la comtessa abraçaren Na Fadeta i la reconegueren com a vertadera muller d’En Bernadet” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalism i la de les que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

La “senyora ama”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En una altra rondalla mallorquina del Tom VII, “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben considerada que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb detalls com que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, en el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer.

I és que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021 en un article de la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir, titulat “Paula Torres: ‘Se debe buscar la política pública familiar integral” (https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128), Vicent Gimeno, mestre universitari, “ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.

Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana: ‘Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal’, ha destacado este experto.

En este sentido, el profesor ha afirmado que ‘la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.

En línia amb el punt que tractem ací, Vicent Gimeno “ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de ‘transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”. Explícit i, a banda, recorrent, en bona part, a la literatura i, per tant, en línia amb la investigació mitjançant les rondalles plasmades en llibres o, com ara, en altres publicacions escrites.

Sobre lo comentat per Vicent Gimeno, el 31 d’agost del 2021, en què plasmí en Facebook aquest article, vaig rebre missatges, com ara, de Francisca Farre, que el considerà interessant “Per una bona il·lustració”, de Montserrat Cortadella, qui m’escrigué “M’ha agradat, sobretot, per com deixa la dona. Fantàstic”, o, com ara, de Ricard Jové Hortoneda, qui el veia “Molt interessant”.

Així, en la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en què la dona apareix activa, molt oberta i en què es fa lo que vol la dona, veiem que Na Fadeta, qui aplana el camí a En Bernadet, per a posar-li-ho més fàcil fa que compareguen “set estols d’homenets i donetes de colzada, i els diu:

-Homenets i donetes, hala, tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix hi heu de collir els raïms i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homenets i donetes ja són partits” (p. 62).

Cal dir que Na Fadeta és la filla més jove del rei.

I, al capdavall de la tasca ordenada a tots ells, “amb un realet de plata que Na Fadeta els posà a tots dins sa mà” (p. 63), cadascú se n’anà ràpidament.

Afegirem que, en aquesta rondalla, són moltíssims els moments en què es fa lo que vol Na Fadeta i, àdhuc, en molts casos, després que ella haja actuat amb molta iniciativa i haja dit a En Bernadet què ha de fer ell per fer via amb els vents molt al seu favor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

“Li has donat vida, a ta mare”, la dona salva l’home

General, , ,

 

El 29 d’agost del 2021, en resposta a un escrit que havia publicat en Facebook, Francisca Farre em comentà “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona.

 Et sona?” i li diguí “Sí, Francisca. De fet, en aquesta rondalla, l’home va per davant, però la dona, darrere, li diu què ha de fer”. Immediatament, em respongué “Sí, li fa cas”. Aleshores, li vaig afegir “I el missatge és clar: cal seguir els dictats de la dona, perquè donen vida i fan estar viu”.

En relació amb aquestes paraules direm que, l’endemà, de bon matí, cerquí informació sobre sistema matriarcal i em trobí que, en la pàgina de Facebook “Belladonna Cosmètica fresca, natural i ecològica”, dedicada a salut i bellesa, hi havia un post del 8 de març del 2017, que reproduïm totalment, perquè va en línia amb la visió matriarcal i no limitada a l’accés al poder, ni a lo econòmic, ni a lo laboral, tan habituals en la premsa i, com ara, en Internet, junt amb una tendència (si més no, a nivell de partits, d’ajuntaments i d’associacions) a lo que podríem dir masculinització de moltes dones que impulsen determinats grups feministes o des de molts ajuntaments que es posen la medalla de ser d’esquerres o progressistes. Textualment, diu així:

“8 DE MARÇ –DIA DE LA DONA

Crec que hem de seguir defensant els nostres drets, no ja des de l’odi, ni en contra de res ni ningú; sinó, amb amor, rescatar el nostre poder i connectar amb la nostra essència femenina que té la virtut d’unir en lloc de separar.

En algun moment va haver-hi una gran equivocació, que encara moltes dones no han sabut rectificar: es va creure que masculinitzant la nostra vida i la nostra sexualitat ens alliberariem.

Ara toca evolucionar cap a un altre estat, transitar un camí difícil però preciós: Sortir del paradigma matriarcal-patriarcal per evolucionar cap a una energia matrística, en equilibri entre l’home i la dona i sense dominació de cap tipus, sense jerarquies; sinó reconquerir el poder entés com a un concepte molt més ampli i sagrat al que arribarem prenent contacte amb nosaltres mateixes, com a dones i com a creadores de vida, harmonitzant el principi femení i masculí a dins nostre (l’alquímia verdadera) i reconnectant amb la Naturalesa i els seus cicles”.

El posí en el meu mur, el dediquí a Joan Sala Vila (un amic i escriptor nascut en 1929, de línia cristiana i molt obert), qui, al moment, em comentà: “La humanitat és el tot, home i dona, en pla d’igualtat, no de superioritat sinó amb diferències necessàries en la veritat humana, per bastir la convivència”. Li contestí “Ho tinc assumit. De fet, per exemple, el sistema matriarcal d’organització, de viure, de respondre, de relacionar-se, de crear, d’entendre la sexualitat, etc., és molt obert i afavoreix un estil de vida molt participatiu, una sensibilitat ben considerada, una vida molt creadora però no destructiva (ni de la natura, ni de les persones).

Les rondalles en llengua catalana ho plasmen moltes vegades, moltes. I enllacen amb comentaris que em feu (i que em fa) un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal i de Sud-amèrica”. El mateix dia, Montserrat Rius Malet, en el post on figurava la informació sobre el 8 de març, escrigué “Bona reflexió. Jo penso igual. I, encara més, després d’haver viscut al Senegal i conèixer una manera diferent de viure”.

Tornant a la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, veiem que hi ha una col·laboració molt forta entre l’àguila i En Bernadet i que l’àguila, gràcies a la seua espenta i a que En Bernadet li dona forces (però sempre, complint les órdens que ella li dona, però de manera oberta i agradable), apleguen a l’objectiu (p. 55), molt a prop de la mar, i, a banda, l’àguila renuncia a un braç d’En Bernadet (p. 55), un acte d’altruisme, i li dona una orde més en línia matriarcal:

“-Veus aquelles casetes? –diu s’àguila-. Idò allà has d’anar. Hi trobaràs una jaia de cinc-cents anys. Per amor de Déu, fes lo que et dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi són venguts, i no l’han creguda, no els han vists pus.

En Bernadet se n’hi va i troba la jaia en es portal” (p. 56), qui, immediatament, li diu:

“-Idò, vine –diu sa jaia-, i et diré què has de fer” (p. 56). Li parla de tres germanes: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta i, al moment, li comenta una cosa molt en línia amb lo matriarcal (en què les dones estan molt ben considerades i estan associades, fins i tot, a la saviesa), ací, en relació amb Na Fadeta, qui, a banda de ser garrida, “Idò encara és molt més llesta i sabuda. Tu mateix ho veuràs per lo que ara et diré. De llest que és son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la reina, sap encara set vegades més que el rei. Idò bé, Na Fadeta sap set vegades més que sa mare” (p. 56).

A més, la jaia li deixa clar el paper actiu i obert de la dona, ací, de Na Fadeta, sobre què ha de fer ell, amb un anell, en el pas final a la prova inicial: “Tu, llavors, surts i dius: Vet-lo aquí! L’hi dones, li contes lo que et passa; i ella ja et dirà lo que has de fer. I creu-la, per amor de Déu!, que tots es qui són venguts i no l’han creguda , no els han vists pus” (p. 57).

En aquesta segona part de la rondalla (ja que la primera inclouria la trobada amb cada u dels ermitans), apareix la dona matriarcal en tres formes (l’àguila, la jaia i la futura dona, Na Fadeta). I, a més, és la dona qui salva l’home i es recomana fer cas als seus dictats i, de pas, a la seua saviesa, detalls molt lluny de moltes campanyes feministes actuals. Vull afegir que la lectura de moltíssimes rondalles en llengua catalana i no inventades per campanyes dels darrers vint anys, m’ha permés aplegar a la conclusió que, indistintament del “vestit biològic” amb què u ha nascut, paga la pena seguir el sistema matriarcal de vida, de relació, d’actuació i de participació plasmat, en el cas dels catalanoparlants, sobretot, en les rondalles de fa més de cent anys i en les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, en què, fins i tot, apareix la senyora ama, la mestressa i la madona. Escric aquestes línies el 30 d’agost del 2021.

Aixi, hi ha una quantitat interessant de rondalles en què, si bé l’home salva la dona, no ho fa, com he comentat hui a ma mare, com el típic home que es presenta com a imprescindible, sinó en què la seua generositat cap a altres persones (o bé cap a animals) es veurà compensada en un retorn de favors que li aplanarà el camí per a salvar la dona. I, finalment, per exemple, en què un monarca agrairà les bones accions de l’home que ho ha assolit. Col·laboració, generositat, agraïment, compensació per les obres fetes amb bones intencions… Això sí que va en línia amb lo matriarcal.

Com a exemple, des de febrer del 2015, ma mare sap que, si demà morís mon pare, ella podria passar a viure en la casa que em comprí del tot i en què visc des de novembre del 2014, despres d’haver viscut un poc més de cinc anys com a llogater en una casa de ma mare. I la part inicial del títol d’aquesta entrada, me la digué un amic durant un comentari sobre les paraules que diguí a ma mare. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.