Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Reina dolça”, més que simples paraules

General, , , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

Dones que ensenyen i molt obertes

General, , ,

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Dones transmissores i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Àvies que encoratgen nets

General, , , , , ,

 

El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

aixeca la pota enlaire

i fes un saltiró”.

 

A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.

I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

tira la cama en l’aire

i agafa’t al timó”.

 

A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:

“Si la barqueta es tomba,

mai no tinguis por:

tira la corda enlaire

i agafa’t en un bastó”.

 

En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.

 

La parròquia, la família, les dones i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem, entre altres coses, sobre el tema de la parròquia, sobre el paper de la família i sobre la participació de les dones, en relació amb els Sants de la Pedra i, més o menys, amb els segles IX-XIII i, a més, amb temes que m’impactaren en el seu moment, per mitjà de dos llibres que m’han deixat emprempta: “El comú català” (de David Algarra) i “Història de les dones a la Catalunya medieval” (de Teresa Vinyoles).

En lo relatiu a la parròquia, com llegim en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”, “El nexe d’unió de la vida pagesa era la parròquia. Allà es varen crear vincles de solidaritat, en molts casos, van fructificar en el naixement de pobles” (p. 15).

Quant al tema de l’adoctrinament religiós, David Algarra escriu que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal [, que triomfarà a partir del segon terç del segle XIX,] va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita – que arribarà a molts llocs per ferrocarril a partir de la segona meitat del segle XIX” (p. 199, nota 8).

De fet, sobre aquests vincles de germanor, podem dir que aquest període de temps (sovint conegut com Edat Mitjana), com escriu Piotr Kropotkin en la seua obra “L’ajuda mútua”[1], està entre u dels que més sentit de la solidaritat ha aportat a la Història dels darrers tres mil anys: “l’estudi de la vida interior de les ciutats de l’antiga Grècia i, després, de les ciutats medievals, revela el fet que, precisament, la combinació de l’ajuda mútua com es practicava dins la guilda[2] (confraria o gremi), amb la comuna o el clan grec –amb l’àmplia iniciativa permesa a l’individu i al grup en virtut del principi federatiu-, precisament aquesta combinació, dèiem, va donar a la humanitat els dos més grans períodes de la seva història: el període de les ciutats de l’antiga Grècia i el període de les ciutats de l’Edat Mitjana” (p. 97). Quant als Sants de la Pedra, una de les entrades en què apareixen les confraries correspon a Benimaclet (en el segle XVI, quan es publiquen els estatuts de la confraria dels sants Abdó i Senent). Una altra, per exemple, a les línies del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada Clotas, en escriure sobre la confraria d’hortolans i llauradors de l’actual ciutat de Barcelona: “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. (…) Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Fins i tot, encara que, sovint, les reunions del veïnat tenien lloc dins de l’església i en forma d’assemblea, “podia tenir lloc al cementeri, a l’era d’algun mas, a la plaça, al pati del castell, a una casa particular, sota un arbre o a altres, sent anunciada a toc de campanya, banya o qualsevol altre instrument similar” (p . 63). Així mateix, i continuant amb el llibre “El comú català”, “Cal destacar que en llatí ‘homines’ habitualment significa ‘homes i dones’, essent el terme ‘viris’ l’utilitzat per a designar l’home, de manera que inicialment les assemblees de veïns estarien formades per homes i dones o per algun membre de la casa” (p. 64).

En el segle X, però des de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”[3], de Teresa Vinyoles i Vidal, hi ha que “arreu es guanya terreny al bosc i a la garriga per tal d’obtenir noves terres de conreu; especialment es planten vinyes. A la darreria del segle X, dues dones, Bel·lida i Gonsalva, venien unes vinyes, molt al nord, concretament venien cinc peces de vinya que els havien vingudes per plantació, al comtat de Cerdanya, a l’alta vall del Freser” (p. 12). I, més avant, l’autora escriu que “Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació” (p. 13). A més, apleguem a veure que, en l’any 922, una casa que tenia un matrimoni en el terme de Castellterçol (el Bages), incloïa “corral i un tros de terra a l’entorn de la casa per poder-hi tenir hort.

(…) Així mateix, cada família criava un nombre reduït d’animals, (…) sobretot aviram, porcs i ovelles”  (p. 15) I, també hi havia el costum de recórrer a “la recol·lecció de fruits del bosc, l’obtenció de fusta, de llenya, de pedres, que els permetia abastar-se d’aliments complementaris i obtenir matèries primeres per a la construcció de les cases, mobles i bona part de les eines i utensilis domèstics. A més, en algunes propietats se citen llinars i bucs d’abelles, cosa que ens fa pensar en l’elaboració de fibres tèxtils i en l’obtenció de cera i mel. Sovint les dones tenien cura dels horts i de l’aviram[4], sempre eren elles les que realitzaven la manufactura de la roba a partir de les fibres tèxtils que produïen fins a convertir-les en vestits per a la família; i també podien estar vinculades a l’apicultura” (p. 15).

Àdhuc sabem que, en el segle X, “Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius,[5] el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de les famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.

(…) Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries” (pp. 25-26).

I és que, “La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valora va positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear” (p. 29).

Per tant, deduïm que, no sols era una societat vinculada a lo religiós, a la parròquia o a lo agrari, sinó en què, a més, la dona estava ben considerada, estava al capdavant de la casa o, com a mínim, hi era molt influent. Aquesta seria, en el camp agrícola, bona part de la vida que tindria lloc en aquell segle X en què l’abat Arnulf, del Monestir Santa Maria d’Arles, va decidir anar a Roma i que, partint de la llegenda, després de l’arribada de les relíquies dels Sants de la Pedra, es feu possible que els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, hi poguessen viure sense que es fessen malbé les collites i alliberats de les pors, mirant avant i agraint la intercessió dels sants que es vinculaven, podem pensar que, per primera vegada, al poble senzill i, amb el temps, a la futura tradició religiosa de la històrica Corona Catalanoaragonesa i de tot l’àmbit lingüístic. Comentarem que, per mitjà de l’article “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article escrit per Joan Peytaví i Deixona[6], en la web “Fundació Mas i Terra”, podem saber que el medi climàtic és prou humit i que es tracta d’una comarca plena de masos i d’on no sols prové la festivitat dels Sants de la Pedra sinó, també, ho fan cognoms com el Llobera, el Faig, el Planes, el Cremadells, el Vila, el Roure, el Puig, el Verdaguer, el Boix, etc.

Podem, igualment, pensar que l’abat aprofitaria aquesta desaparició de problemes i de maldecaps que afectaven la comarca per a trobar motius pels quals tractar d’imbuir els habitants a abraçar el cristianisme, si tenim present que eren moltes les poblacions rurals on el paganisme encara arrelava amb força. A tot això, podem adduir que, com llegim en l’article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent”, de Francesc Giner, publicat en 1973 en el llibre de festes patronals de Benissa (la Marina Alta), aquest acabament ajudaria a sentir-se protegits “els poblets de la vall dels temors que corcaven a la gent davant la imminència de l’any 1000. I de l’assot efectiu i quasi perenne de les pedregades, males collites, i atacs de llops i d’altres feres al bestiar. Pel Papa Joan XIIIè li foren donades [a l’abat Arnulf] parts importants dels cossos d’Abdó i Senent. Sensacional degué de ser l’èxit mitjancer dels dos advocats car el seu culte prodigiosament s’escampà, Pirineu avall, amb la Reconquesta Catalana, fins arribar a Múrcia”. No n’hi ha proves però, pel tema de l’extensió i del valencià pel Campo de Cartagena i per altres indrets de la Múrcia actual, podem intuir que la devoció aniria més lluny de les fronteres actuals amb Múrcia i que, el cas de Calasparra (llevat que pogués entrar-hi, en una zona clarament vinculada a la cultura castellana i no precisament pròxima a l’històric Regne de València ni, fins i tot, al terme d’Oriola, en el migjorn  valencià), sí que és un fet aïllat i que hi ha molt a indagar-hi. Comentaré que és l’únic document en què he vist reflectit aquesta temor a l’any 1000, el qual recorde que el portà a col·lació una mestra d’història d’art, quan jo estudiava en l’institut.

Sobre el treball de la terra, Teresa Vinyoles, comenta (tot i que no se’n faça esment, però podem intuir que dels segles X-XI), que “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar. Com sempre la vinya ens dóna molts exemples en aquest sentit” (p. 79).  

Això sí, cal aclarir que, com comenta David Algarra, “el paper de la dona a la casa no s’ha de confondre amb el significat actual de mestressa de casa, sinó amb una petita empresària que, junt amb el seu marit i altres subjectes que vivien a la casa, estava al capdavant del ‘negoci’ familiar, la seva forma de subsistència. Els senyors laics i eclesiàstics no eren patrons del negoci familiar, ja que no intervenien en la direcció de la producció de la casa, ni decidien sobre l’organització del treball. Eren perceptors de rendes, però no tenien un interès especial en el procés de producció i això és una diferència substancial amb el capitalisme actual” (pp. 91-92).

En un ambient així i on, fins i tot, el cap de casa, era més bé un administrador que no un propietari) i qui prenia les decisions de la casa en els temes que tocaven a tots els veïns (p. 92), crec que no és d’estranyar que encaixàs molt bé el fet que dos sants, Abdó i Senent, que, partint del significat dels seus noms, estan relacionats amb el servici a Déu (Abdó) i amb la bondat i amb la puresa, així com al  creixement (Senent)[7] i amb el matriarcalisme, s’introduïssen en el món pirinenc i, posteriorment, en la cultura catalana que, junt amb l’aragonesa, s’expandiria pels territoris que s’anirien adherint amb el pas dels segles, mentres creixia la Corona d’Aragó.

Sobre l’expansió de la Corona Catalanoaragonesa, sobretot, a partir del segle XIII, direm que, en paraules de Teresa Vinyoles, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat quasi mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que ens dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

En línia amb aquestes paraules de Teresa Vinyoles sobre la transmissió cultural (el conte, la llegenda, la paraula oral, etc.), el relat sobre el trasllat dels cossos dels sants Abdó i Senent, des de Roma fins a Arles, sembla, clarament, una llegenda i, per tant, podem pensar que, de la mateixa manera que molta cultura popular, no sols en Catalunya (on, principalment, ho han fet les padrines, nom que, familiarment, reben les àvies), també la transmetrien, si més no, principalment, les dones.

I, tot això, en una època en què, com ja plasmen Angie Simonis, com Teresa Vinyoles o, per exemple, veiem en “El comú català” , durant molt de temps, principalment, abans del segle XIII (i, fins i tot, en el segle XV), aplegà a permetre’s una visió de la religió que feu possible que, com ara, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, la vida religiosa pogués ser “una opció personal per a les dones que tenien vocació i inquietuds religioses, o que no volien seguir el camí del matrimoni. Podien assolir àmbits de llibertat i unes formes de vida i de relació diametralment oposades a la que portaven les dones casades. El convent també podia respondre a una conveniència social” (p. 204).

De fet, adduirem que hi havia dones que, si bé es dedicaven a lo religiós, ho feien en espais oberts, com ara, les beguines, les quals, a més, s’implicaven en lo social, com llegirem més avant, i, igualment, estigueren present entre el poble senzill.

Les beguines, com escriu Teresa Vinyoles, “neixen en el context urbà dels Països Baixos, a la darreria del segle XII.  Van establir una xarxa internacional de dones que tenien una visible mobilitat arreu d’Europa. (…) Vivien en el món, fora del convent i es guanyaven la vida amb les seves mans o amb almoines. Havien fundat grups de solidaritat, d’espiritualitat, de convivència i de relació (…), vivint una espiritualitat compromesa” (pàgs. 205 i 207). Per tant, sorgeixen en un moment en què la llei goda primava en la Corona Catalanoaragonesa, llei codificada cap a l’any 654, la qual establia molta igualtat entre hòmens i dones i que, a partir del regnat de Jaume I i tot (segle XIII), donaria pas al dret romà,  i que, a més, comportaria, com ara, que la dona perdria pes a nivell institucional.

Ara bé, com aclareix Maria Barceló i Crespí, en l’obra “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval” (editat per Lleonard Muntaner Editor, en el 2007), aquests grups “Eren associacions obertes de dones devotes i el moviment no només tingué una gran difusió entre el poble, sinó també entre la burgesia i la noblesa de les ciutats” (p. 9). Per tant, podem intuir que també estigués present en les zones rurals i, així, que coneixessen bona part de la cultura popular i que actuassen de manera matriarcalista.  U dels motius que explicaria l’èxit, quasi segur fóra que, com comenta l’autora, “Fou un moviment molt diversificat i de gran capacitat receptiva” (p. 28),  i que “entenia la religió com un lliurament al proïsme” (p. 36), motiu pel qual “impulsaren i introduïren un moviment de renovació espiritual i religiosa, varen ampliar els models d’experiència cristiana, reduïts fins aleshores als espais monàstics i conventuals” (p. 71).

Aquestes paraules del llibre “Beguines i beates mallorquines a la tardor medieval”, ens permeten albirar que 1) quallà a nivell rural (ja que és la primera entrada que cita l’estudiosa, amb un to receptiu a aquest moviment), 2) tot i que poguessen ser de famílies benestants, dedicarien bona part de la seua filosofia a la pobresa i, per tant, a un cristianisme de línia social i 3) abraçarien el matriarcalisme, fins i tot, en les ciutats, com a esquema de vida, per tal com és favorable a la diversificació entesa com a positiva i a la recepció, a l’escolta de les necessitats de les persones i de posar els peus en terra, cosa que també  implicaria una posició favorable als Sants de la Pedra i a la religiositat del poble senzill.

En eixe segle XII en què les beguines feren la seua introducció i difusió per Europa, en paraules de David Algarra, “Les dones catalanes també van assolir un cert protagonisme en l’àmbit religiós, no només en l’ortodòxia religiosa catòlica, sinó també en els nombrosos moviments heterodoxos que van existir –de fet, en aquella època, paradoxalment, l’heterodòxia era la norma, a causa de la força que tenia el localisme. El cas més conegut és el dels càtars, on les dones eren considerades igual que els homes, ja que gaudien dels mateixos drets socials i jurídics” (p. 95), línia en sintonia amb el matriarcalisme que es manifestava, en paraules de David Algarra, per exemple, en “un cristianisme pagà, arrelat a la terra i als cicles de l’aigua” (p. 112).

Aquest vincle a la terra tenia a veure, com llegim en un nota de la pàgina 214 del llibre “El comú català”, en el fet que “Els camperols tenien una idea ‘indígena’ sobre la propietat de la terra que es contrapassava amb la idea liberal del ‘sagrat dret de propietat’[8]. Segons aquesta cosmovisió, no són les muntanyes que pertanyen als veïns, sinó que són els veïns que pertanyen a les muntanyes i ni tant sols ells podien transferir als seus fills la propietat d’un tros comunal perquè no era alienable. Tot i que per haver nascut allà i tenir casa amb foc sí que tenien dret de gaudi. Això permetia que el comunal[9], segons aquest concepció, es mantingués inalterable i fos una font de subsistència per les futures generacions, és a dir, es tenia en compte la sostenibilitat de la terra”. A més, com escriu David Algarrra, en una nota de la pàgina 169, els “terratinents” (sic) i els senyors, “també eren servents de la comunitat”.

 

 

Notes: [1]  En l’obra “El comú català”, de David Algarra, concretament, en la pàgina 97, hi ha un fragment d’eixa obra de P. Kroptokin, en què es tracta sobre l’ajuda mútua. En distintes fonts consultades durant la recerca com també en algunes vivències que he conegut, apareixen casos de persones  (quasi sempre, llauradors), que reben col·laboració en algunes de les seues terres per part d’altres persones i que, després, n’aporten als qui els havien demanat ajuda.

[2]La guilda, paraula que prové del neerlandés, segons la definició de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, és “Cadascuna de les confraries o fraternitats de comerciants desenvolupades especialment als països de la mar del Nord del segle XI al XV”. Eren de caràcter religiós i econòmic.

[3] L’autora fa un ús del terme “medieval” aplicat, sobretot, quan parla de “feudal”  i de “feudalització”, a partir dels segles XI i XII.

[4] Aviram: ocells de corral.

[5] Empriu, en paraules de David Algarra (p.274) és el “dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscos i aigües, que tenen els veïns d’un poble o comunitat rural”.

[6] El 30 de gener del 2020, aquest article estava signat per Joan Becat i Rajaut.

[7] Hem tractat aquest tema, en  l’apartat relacionat amb els diòscurs, Càstor i Pòl·lux, a Demèter i Persèfone i a la introducció dels Sants de la Pedra en la cultura catalana, de manera que acabassen substituint Demèter i Persèfone, però mantenint trets pagans, com ara, les danses i els balls.

[8] Aquest “sagrat dret de propietat” apareix, si més no, en l’article 4t del decret de 6 d’agost de 1811, en les Corts de Cadis, com podem llegir en “El comú català” (p. 161): “4º. Quedan abolidos los dictados de vasallo y vasallage y sus prestaciones, así R[eal]es como personales, que deban su origen á título jurisdiccional, á excepción de las que procedan de contrato libre en uso del sagrado derecho de propiedad”.

[9] Béns pertanyents al comú, és a dir, al conjunt de veïns d’un terme, d’una parròquia, d’una poble, d’una ciutat, etc.