Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

“Ella m’ho va transmetre i em va ensenyar a llegir” (Montserrat Morera Perramon)

General, , , , ,

 

¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

 

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.

“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

General, ,

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.

Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Reina dolça”, més que simples paraules

General, , , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

Dones que ensenyen i molt obertes

General, , ,

 

El 26 de juliol del 2021, plasmí un escrit en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així:
“Imagineu-vos que viviu en un Estat independent on el govern admet tres opcions d’ensenyament:

a) en escoles,

b) en museus i biblioteques,

c)  l’aire lliure.

¿Quin ‘camí’[1] triaríeu? Gràcies”.

Una majoria considerable, el primer dia, més d’un 60%, havia triat el camí “a l’aire lliure”, la qual, també és la que jo preferesc. Tot seguit, exposarem les respostes, en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el dia 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Museus i biblioteques, però repensant-los, clar. Si són, com ara, en silenci,… no valen” (M. Rosa Vidiella Parera), “Molta calor, interior de l’escola; si no, a l’aire lliure, amb protecció solar cada dues hores” (Mari Antònia Plana Terraza), “Les tres són bones. Però, a l’aire lliure, seria ideal” (Dolors Monclus Gil), “A l’aire lliure” (Carmen Estruch Alrich), “A l’aire lliure. La natura és la mare de totes les ciències” (Rosa Rovira), “A l’aire lliure” (Carme GV).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors foren  “A l’aire lliure, sempre que fa ci bon temps (si no, un pla B)” (Carme Picas Guasch), “A l’aire lliure, com ja es va fer en el projecte pedagògic anomenat Walder-2, a Anglaterra” (Francesc Castellano), “Preferentment, a l’aire lliure” (Josep Querol), “A l’aire lliure” (Rosa Garcia Clotet), “Sempre que es pugui, a l’aire lliure” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, les respostes del 26 de juliol del 2021 i posteriors, foren “Alguns porten anys lluitant per aquesta il·lusió, Lluís. A les Escoles, Museus, a l’activitat a l’aire lliure, importantíssims, hi podríem afegir l’idioma, la cultura, la dignitat, la llibertat, la justícia, la democràcia de veritat, la república” (Ricard Jové Hortoneda), “C [= A l’aire lliure]. Pense que, igual que dins l’escola, els xiquets estan en contacte amb la natura, i el meida ambient. Els llibres els poden utilitzar igualment.

No vos oblideu que encara queden assignatures pendents dins l’escola, com ara, fer-se el propi menjar, d’utilitat per tota una vida” (Carles Nicolau Benito Castelló), “A l’aire lliure, sense dubtar-ho… Segur que tot serà més fàcil d’absorbir amb un espai obert”, “B [= En museus i biblioteques]”, “A l’aire lliure” (Assumpta Capdevila), “En museus i biblioteques” (MIla Doménech Serena)

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de juliol del 2021 i posteriors foren “Elegiría el primero, pero utilizando los otros dos, que son formas maravillosas de enseñar. NO olvidemos el método Montessori” (Margarita Bordoy), “Jo som mare i, realment, per un nin com es meu, que no li agraden ses aules, supòs que millor a l’aire lliure, on poden investigar més amb ulls i mans que només amb es cervell. Això sí, li encanten ses biblioteques i llibreries” (Rosa Abraham Miró). A Rosa Abraham, li contestí “Em passava igual. El meu  joc preferit és volar un catxirulo (estel).

Quan he fet classes (gratuïtes) a adolescents i a adults, els he donat molta llibertat i he tractat de crearun ambient molt creatiu i molt participatiu.

De fet, en el curs 2013-2014, un home de 60 anys (Antonio Samper Cervera), em digué: ‘Lluis: m’agrada com ensenyes, perquè no fa com alguns mestres [de l’EPA], que estan damunt dels alumnes’.

A més, els encoratjava a aprendre llengua catalana, per exemple, escrivint sobre coses que, en eixe moment, els agradassen o que fossen del seu interés”. Més respostes: “Escoles. A l’aire lliure, no es podria estudiar amb mal temps. I els museus/biblioteques són per a altres coses, no per la docència. Està bé que, des de les escoles, visitin museus i biblioteques. I també que, quan fa bon temps, facin qualque classe a l’aire [ja que], per un moment puntual, està bé. Dies totalment favorables i distraccions vàries són el handicap de fer classes a fora. Fred, renou, tràfic, acomodació, etc.” (Llorenç MD Fuaka), “A l’aire lliure, si no hia ha distraccions, afavoreix  certa actitu dinàmica respecte al grup i a la recepció de dades. Un té el cap més ‘net’, potser a l’exterior, després d’unes hores de feina” (Peptoni Pardo), “La primera, perquè les escoles integren les altres” (Catalina Romaguera), “En la escuela, lo demás son inventos progresistas” (Paolo Zerbato Cano), “En mi casa” (David DaSilva), “Museus i biblioteques” (Àngels Brusi Terrades). “Escollir una de sola, (…) jo, com a mestre de Primària d’escola alternativa, escolleixo[2] la primera, ja que els infants necessiten recolliment, esbarjo, rutina, novetats,… una combinació de concentració i expansió que només es pot fer a una escola flexible” (Ricard Ramos), “En mi criterio, escogería la escuela. Los maestros no sólo tienen el conocimiento, tienen la capacidad de transmitirlo. Los otros aspectos son importantes, para complementar la enseñanza escolar” (Arisel Arce Burguera), “Aire lliure. S’aprén de tot allò que veus, no de lo que te conten” (Xesc Grimalt).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

Finalment, direm que hui, en moltes poblacions catalanoparlants, es celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, uns dels patrons dels llauradors més vinculats amb moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

 

 

Notes:  [1] Al principi, posava “opció”, però, prompte, per a facilitar mes la resposta (i sense fer combinacions), posàrem la paraula “camí”.

[2] Textualment.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Dones transmissores i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Àvies que encoratgen nets

General, , , , , ,

 

El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

aixeca la pota enlaire

i fes un saltiró”.

 

A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.

I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

tira la cama en l’aire

i agafa’t al timó”.

 

A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:

“Si la barqueta es tomba,

mai no tinguis por:

tira la corda enlaire

i agafa’t en un bastó”.

 

En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.