Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que proposen, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat valencià prou semblant a una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en línia amb el matriarcalisme, per mitjà del missatge que acull la bonesa i pensar en els altres i, per descomptat, per l’encert de la dona en proposar al marit, és “Els set plets de Pasqua Granada[1]”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de les “Rondalles valencianes”. Així, en Alcoi, hi havia un batle que li deien don Ferran, qui tenia uns cinquanta anys i, igualment, en la mateixa població, vivia “un ric burgés que li deien Joan el de la Capa Gran. Joan era d’estatura mitjana, fi i de bones maneres; i (…) tenia un germà que era (…) baixotet, bast” (p. 81). Per tant, des de molt prompte, apareixen trets matriarcalistes en línia amb el de l’espasa rovellada: el germà baixet (com en la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, en què l’espasa rovellada era la més curta i, nogensmenys, amb què un germà salvarà l’altre) i bast (en lloc de pur).

Mentres que Joan vivia sense problemes, Blai i la família se les enginyaven com podien: “ells no sabien un altre ofici més que anar a treballar la terra” (p. 82), és a dir, fer-la fèrtil, un tret vinculat amb lo matriarcal.

Tot seguit, la dona de Blai diu al marit:

“-Mira, Blai (…), jo no crec que hi puguem fer res més que anar a cal teu germà a demanar-li diners amprats.

-Al meu germà? (…).

-Sí, sí, al teu germà. A qui havia de ser?” (p. 82).

I així ho fa l’home, d’acord amb la proposta de la seua muller: se’n va a cal seu germà (qui, a més, estava casat i no tenia fills) i apleguen a un acord: “Et deixe una vaca… Us la mengeu aquest hivern, i després me’n cries una i me la tornes.

Blai li donà les gràcies” (p. 83) i el germà ric, Joan, li addueix “Me l’has de tornar per sant Josep.

-La vespra” (p. 83).

Ens trobem davant d’un altre símbol en relació amb el matriarcalisme i amb la fecunditat, en aquest cas, humana i més: la vaca, la qual té a veure amb la llet i, per tant, amb la mare i amb la dona.

Però, com que Blai, el germà pobre, tot i que tracta bé la vaca i ho intenten, no pot, Joan (el germà benestant) envia la justícia a ca Blai. I, des d’aleshores, comencen sis passatges semblants en què Blai col·labora amb persones que li demanen ajuda i que, al capdavall, el porten a juí, i passem a un passatge en què es plasma molt el matriarcalisme i, àdhuc, trets relacionats amb la històrica Corona Catalanoaragonesa.

Així, ja en el judici, copsem que hi havia “un cavaller esvelt, fi i aristocràtic: aquell devia ser el famós Batle reial don Ferran.

Davall l’estrada hi havia els acusats. A la dreta d’aquests, s’asseien quinze o vint persones de tota condició social entre les quals Blai va poder descobrir el (…) seu germà” (p. 93) i la resta dels qui l’havien acusat. I, com que el batle fa que Joan, el germà adinerat, es pose en la pell de Blai, Joan li perdona el deute (p. 95). I, així, la resta de personatges que havien acusat Blai.

Al final de la rondalla, podem llegir:

“-Què fem de Blai? -preguntà el secretari.

-Mira -digué tot campal el Batle-, li dones cent dobletes del meu tresor, per tal que puga criar ben criats els fills. Però, Blaiet… quedes condemnat a no eixir del terme de Castalla en tot el que et queda de vida… perquè quan vas pel món no fas més que ficar-te en embolics” (p. 97).

Quant a aquestes frases del Batle, comentarem que, en més d’una rondalla, el marit fa un recorregut, i, no obstant això, la dona en va més lluny i, a banda, és ella qui va pel món i tira la casa avant (i millor que l’home).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La Pasqua Granada, també coneguda com Pentecosta, Pasqua de Pentecosta o, per exemple, com Cinquagesma (cinquanta dies, com m’indicà, una vegada, Pere Riutort), és una celebració cristiana que s’escau cinquanta dies després del dia de Pasqua (també conegut com dia de Resurrecció o Pasqua Florida, antigament, igualment, dita Pasqua de flors).

Àvia, mare i neta amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les animetes”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 4 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, “vivien a Biar una fadrina que li deien Marieta i la seua àvia anomenada Casilda.

Marieta (…) s’havia criat amb la seua jaia, la qual la volia moltíssim” (p. 47). A més, molt prompte, veiem que Marieta és una jove garrida, qui, un dia copsa que un cavaller, Albert de Muntalt, se’n va cap a la font on eren unes fadrines (p. 48) i, entre altres coses, ella li adreça:

“-Si voleu beure en canterella…

-Ja ho crec, simpàtica fadrina” (p. 48) i, així, es plasma que es fa lo que vol la dona.

Un poc després, l’àvia Casilda comenta a la jove que, “Pels teus ulls conec que el vols” (p. 48) i un detall relacionat amb el matriarcalisme: “Si vertaderament ell l’estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de Muntalt.

Les coses s’esdevingueren tal com la velleta (…) Casilda les havia pensades. Allà al cap d’un parell de setmanes, l’Albert acabà per presentar-se una vesprada en la casa de Casilda acompanyat d’un veí de Biar. I així, (…) demanà la mà de la fadrina” (p. 50).

I, com que l’àvia havia ensenyat a Marieta, sobretot, a filar i a teixir (p. 51), la velleta parla amb les Animetes del Purgatori i li ho posaran molt fàcil i la velleta, immediatament, els comenta “Doncs vos convide a la boda” (p. 52) i, en un passatge posterior, l’àvia Casilda diu a la jove “tingues cert que, dos dies abans del casament, tindràs fetes la camisa i les randes. Ara, (…) a menjar fort i ferm i a estar ben fina per al dia de les noces” (p. 53).

A banda, també copsem el matriarcalisme en el fet que l’àvia, qui fa el paper de mare, és qui admet que tres velletes, que eren les tres ànimes, passen a casa:

“Els nuvis, de cap de taula, sentiren trucar a la porta de l’entrada -on es feia el convit- i unes veuetes (…) que demanaven permís per a passar.

-Avant! -va dir Casilda” (p. 54).

I, a més, tot seguit, la jove Marieta, molt receptiva, diu a les tres velletes:

“-Passen, passen, bones velletes i prenguen cadira” (p. 54).

A continuació, el nuvi, Albert, demana a la primera velleta; tot seguit, “Casilda preguntà (…) a la segona velleta” (p. 56) i, en acabant, la núvia Marieta ho fa a la tercera de les velletes (p. 57).

Finalment, el nuvi, després d’escoltar què ha respost cada una de les tres velletes, accepta que no es barallaria amb ella si Marieta no agafava el bastidor, és a dir, si no es posava a brodar. I la núvia, qui té la darrera paraula, li respon que no ho farà i, des d’eixe moment, hi hagué avinença entre Albert i Marieta.

Comentarem que, encara que, en aquesta rondalla, la dona apareix com a àvia, com a mare (Casilda és anciana i, igualment, fa el paper de mare) i com a jove (Marieta), en tot moment, es fa lo que vol la dona. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

General, , , , , ,

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

 

Tocant el tema de l’aprovació de la dona, direm que també figura en el llibre “Dues ribes per a una crònica”, de Cati Covas (versió en català de l’obra “Dos orillas para una crónica”, editada en Buenos Aires en el 2012[1]), quan l’autora, d’origen mallorquí, nascuda en Argentina en 1949 i, a hores d’ara, catalanoparlant, escriu sobre la sexualitat plasmada per la repadrina Catalina[2], qui havia nascut a Ses Salines (Mallorca) en el segle XIX i que, per exemple, “sabia llegir i escriure, en es segle XIX”. Afegirem que el text que plasmarem tot seguit, com escriguí a Cati Covas el 13 de juny del 2022, en un missatge, “Ompli un buit molt important, perquè és una informació que, almenys, ací, en Espanya, és tema tabú, perquè només és políticament correcte tractar sobre el matriarcalisme basc” i que “la besàvia reflecteix molt el matriarcalisme i és moderada”. Quant al darrer comentari, Cati Covas ens respongué “Eren dones molt llestes”.

En relació amb el casament i amb el punt de vista de la repadrina Catalina, Cati Covas escriu “Els seus ulls clars es banyaren en llegir notícies de la seva Bet. (…) Ella l’ajudava amb els fills petits, havia estat la seva mà dreta durant molt de temps. I ara era tan enfora… i li demanava la seva benedicció per emprendre una vida nova i formar una família. El cor d’aquesta mare oscil·lava entre la tendresa i les conviccions religioses marcades a foc. Entre la generositat de deixar-la lliure i l’egoisme de desitjar la seva ajuda. Molt li havia costat deixar-la anar-se’n, a la seva filla, però comprenia que a l’illa era difícil que pogués realitzar els seus somnis. Què podia respondre a la seva petita? Podia, des de tan lluny, influir en les seves decisions?” (p. 14). Per tant, ens trobem davant d’una dona que toca els peus a terra i que actua amb empatia i tot, cap a la jove.

Immediatament, Cati Covas afig que la repadrina Catalina obri la porta al besavi Pere, qui tornava del treball i qui, a més, li demana:

“-Què passa, dona? Per què és aquesta cara de preocupació? -indagà, amb interès.

-Acab de rebre carta de na Bet en què em conta que vol casar-se amb un jove de Marratxí, Marçal, de nom. Però diu que ell no va d’esglésies, encara que pareix bon al·lot i treballador. Tu què trobes?”. I, així, la dona va a l’home, al marit Pere.

Tot seguit, plasma l’autora:

“Mil imatges aparegueren a en Pere (…) i respongué:

-Mira, dona: es jove és un bon al·lot i, mentre els vaig veure junts, em va semblar que l’estimava sincerament. Ja hi haurà temps per a altars. No ho creus?[3]

La besàvia s’assegué a la taula, tragué paper, tinta i ploma d’un calaix i (…) començà dient:

‘Estimada Bet:

He rebut la carta en què em contes les teves intencions de realitzar un matrimoni civil amb aquest jove sabater de Marratxí. No puc negar-te que, en un primer moment, m’he preocupat pensant que viuries en pecat, filleta. Però tu ja ets gran i, si has estat capaç d’emprendre la vida lluny de nosaltres, em deman qui som jo per disposar sobre els teus sentiments.

Sigues feliç, Bet. Uneix-te a en Marçal amb la meva benedicció i la de ton pare i germans. Ho mereixes per valenta i lluitadora. Procura, això sí, en tot quant puguis, no perdre les teves devocions i la teva fe, si és que el teu marit no t’ho impedeix, com crec comprendre a través de les teves paraules.

Tal vegada, amb els anys, en Marçal canviï d’idea i la vostra unió pugui ser beneïda també per Déu Nostre Senyor. Mentrestant, comptau amb la nostra i tu amb l’estimació de qui s’orgulleix de ser ta mare.

Catalina Oliver” (pp. 14-15). Com hem pogut veure, està molt reflectit el matriarcalisme, àdhuc, en el tema de la sexualitat.

Igualment, quant a la sexualitat matriarcal, adduirem que el 25 de juny del 2022, en què posàrem un post sobre àvies o bé mares nascudes abans de 1920 i que eren atrevides, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Pilar Salvador Bravo ho vinculà amb la sexualitat i ho feu amb un comentari molt interessant: “La meva mare mai va parlar amb mi de sexe. En canvi, l’àvia (1897) m’ho explicava tot. Deia que mai s’havia despullat davant el seu marit, que clar que tenien relacions, però sempre amb la camisa de dormir posada i que l’home era el que havia de tenir coneixement (marxa enrere[4]). Molt curiós”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La versió que hem emprat és un esborrany de la traducció al català de Sebastià Covas Adrover, cosí de Cati Covas, que ens envià l’autora, per correu electrònic, el 3 de novembre del 2021. Agraesc el detall de Cati Covas, ja que ens permetia tractar el tema del matriarcalisme des de la perspectiva de persones que, tot i que viuen en l’estranger des de fa unes generacions (i que hi han nascut, com és el cas de Cati Covas), utilitzen la llengua catalana, la qual ha passat de generació en generació, en aquest cas, a partir de catalanoparlants d’origen mallorquí. Hem fet xicotets retocs de l’obra.

Quant al cognom Covas, el 20 de juny del 2022, ens escrigué “’Covas’ és es de sa meva família a Espanya. Però, a Argentina, ho han posat amb ‘b’”.

[2] En un missatge del 14 de juny del 2022, ens comentà “Sa meva repadrina era sa mare de Na Bet”.

[3] En un passatge posterior de l’obra, veiem que Marçal abraça el cristianisme.

[4] Relació sexual entre un home i una dona en què es retira el penis abans que hi haja ejaculació i que, per tant, la dona hi pugui restar embarassada.

Dones bondadoses, fortes, que salven l’home, que perdonen i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Enric Valor i en què, des del primer moment, es plasma molt el matriarcalisme i, a banda, amb passatges molt semblants a unes altres, per exemple, de Mallorca, és “Abella”, la qual figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. En aquest relat, un matrimoni (Jaumet i Roseta) tenien tres filles i, la tercera, Abella, a més de garrida, era eixerida i, quan el pare diu que se’n va a la ciutat de València a comprar unes teles i que comprarà a cada filla lo que li demanen, la més petita li respon que li porte una rosa (p. 10).

A més, quan Jaumet tornava a Banyeres, un home que cavava una horteta (p. 12) li diu que, en un palau, en trobarà moltes, de roses (p. 12). I, quan Jaumet ja hi és, copsa que n’hi ha una que és preciosa… i la tria (p. 12).

Aleshores, un negre i voluminós li acceptarà la flor a canvi que Jaumet li porte Abella. I, al moment, es plasma un detall vinculat amb el matriarcalisme: “Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard i fluixot” (p. 14). Igualment, en un passatge posterior, Abella, molt oberta i eixerida, comenta a la mare:

“-No, mare, no hem de permetre que el pare es morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré a València, parlaré amb el negre (…).

Després la xica preguntava a son pare:

-Com és el negre? Té blanques les dents?

-Si.

-Té la pell neta i brillant?

-Sí, però molt negra.

-Té la veu dolça?

-Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

-M’agrada aqueix negre.

(…) El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants dies es posaren en camí” (p. 16).

Com veiem, la jove estima la garridesa, la netedat, la lluentor (que no siga una persona apagada), la dolçor (l’amabilitat) i, a més, la fortalesa.

Abella passarà per qualsevol banda del palau i serà ben tractada, ben servida i, àdhuc, serà ella qui dictarà, com ara, a unes mans negres (p. 16), què vol i, per això, “L’entrada del palau era una meravella, com les altres cambres on anà entrant precedida sempre per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven tot” (p. 16).

Fins i tot, Abella actua com qui està molt obert a qui coneix des de fa poc (p. 19) i, com que la jove feia lo que ell li ordenava (i, sempre, amb bones relacions entre tots dos), el negre deixa que ella puga anar a visitar els seus pares (p. 19).

Nogensmenys, com que les germanes d’Abella li roben l’anell que ella portava, la jove es llança a trobar-lo i, així, en el camí, coincideix amb una gallina que li diu on és l’anell: en un galliner. Aleshores, Abella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via cap al corral, hi copsa l’anell i, l’endemà, de bon matí, es troba en el palau, on és ben rebuda.

Igualment, se’n va cap als roserars (un detall en relació amb el matriarcalisme, el jardí), i, caminant, veu que el negre era en terra, davall un magraner mig sec (p. 22). Abella, plena d’empatia, “va reaccionar de seguida. Va córrer cap al palau i al poc en tornava portant una safa plena d’aigua de roses i una tovallola.

-Negre bo! (…) Jo et pagaré la teua bondat i la companyia que em feies a la mitjanit” (p. 22).

Un poc després, Abella li aboca aigua i el negre passa a ser un home esvelt, molt agradable, qui li prengué la maneta:

“-Abella de la meua vida! La teua bondat, el teu valor, la tendresa immensa del teu cor, m’ha desencantat. Jo era el príncep del Regne de València que havia estat víctima de l’odi d’una maligna fada” (p. 22).

Immediatament, apleguen música, dames, cortesans, etc., i tots, en comitiva, se’n van cap al palau (p. 22), Abella accepta que el príncep siga el seu marit (p. 24), però que volia dir-ho als seus pares, qui estaven en Banyeres (i, així, es plasma el paper obert que tenen els pares en les cultures matriarcalistes). Els pares donen permís a Abella per a casar-se, aproven la parella i, com que les germanes de la jove ara eren estàtues, hi havia dues opcions: que ho fossen tota la vida o bé perdonar-les. I, primerament, Abella les perdona, ho suggereix al príncep (perquè havien trobat la felicitat) i ell li respon que també les perdona (p. 24).

I l’endemà es celebraren les noces d’Abella i del príncep (p. 24).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que alliberen als hòmens, que els trien com a marits i molt obertes

General, , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el Tom 8 de les “Rondalles valencianes” editades per Edicions del Bullent, en Picanya (l’Horta de València) en el 2011, es reflecteix molt el matriarcalisme, no sols perquè la dona salva l’home sinó, per exemple, perquè es plasma la sexualitat matriarcal i que la dona està ben tractada. I, així, en un maset on vivia un matrimoni sense fills i en què “la velleta coneixia cadascun dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l’un per l’altre” (p. 114), això és, una dona eixerida, es troba amb un mig pollastre (p. 114), i, com que és una dona molt oberta, demana en els masos del voltant si se’ls havia perdut un pollastre com aquell,… i ningú no n’havia vist cap així (p. 115). Com a anècdota, la besàvia paterna de Rosa Garcia Clotet, àdhuc, amb cent tres anys, encara donava de menjar l’aviram.

Un dia, el pollastre, amb la poteta, tragué a relluir un bocí de metall,… que era un diner, i, sense pensar-s’ho dues vegades, “es fica la moneda en el seu papet, es gira i diu adéu al masset, i cap a la cort s’ha dit” (p. 115), a casar-se amb la filla del rei (p. 116).

I, per on passa, es troba amb amics que, posteriorment, li faran costat. Així, primerament, es topa amb el riu, s’engul el riu i continua caminant. En segon lloc, veu una maça (p. 116) i ell li comenta que va a casar-se amb la filla del rei i, un poc després, es traga la maça i, en tercer lloc, una rabosa (p. 117). I, així, el mig pollastre aplega a la cort reial i, en acabant, a cal rei (p. 117) i veiem que “El rei (…) s’estava passejant en aquella hora del matí pels horts del palau” (p. 118) i, per tant, copsem un tret molt vinculat amb la cultura matriarcalista: l’hort.

Aleshores, el rei ordena que tanquen el pollastre (p. 118) com també farà en més ocasions, i el pollastre, sense ajornar-ho, trau la rabosa, i tots dos se’n van per un forat (p. 118).

Llavors, el rei fa que li tiren una gerra (p. 119) i el pollastre recorre a la maça:

“-Maça, ix; ara és la teua!

I ix la maça de la seua panxeta” (p. 119), trenca la gerra i el pollastre actua vigorosament i, de nou, el rei mana que el detinguen. I, quan ja havien fet ban per a cremar el pollastre en la plaça del poble, acte a què estaven convidats tots els veïns, “s’ou la veueta del mig pollastre, que ordenava:

-Riu, fes ara la teua!” (p. 121).

I el riu, entre altres coses, apaga la foguera (p. 121) i, de pas, el pollastre es passeja per la plaça i “sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal” (p. 121) i, al capdavall, el monarca comenta al pollastre “m’has vençut i pots casar-te en voler amb la meua filla” (p. 121).

A més, copsem que s’obrin les portes, “es parteix la gentada i ixen els esposos acompanyats de rei, reina i seguici reial. La multitud aplaudeix (…). I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com mai un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne” (p. 122).

Afegirem que, com que la princesa era una dona a qui agradaven els pollastres, “comença a passar-li la mà pel cabet i a acariciar-lo, i (…) nota que, entremig de les plomes, cap al tos, darrere la cresta, té un petit gra dur” (p. 122), que era una agulla d’or. I la filla del rei li la trau i… el pollastre “es torna un príncep garridíssim, que s’inclina amb galanteria cortesana” (p. 122). Immediatament, diu el príncep:

“-Princesa meua (…), gràcies et done per haver-me desencantat. Sóc el fill del rei de les Aitanes, i sóc també el teu espòs si és que, ara que reprenc la meua figura d’home, confirmes el reial sí que em donares” (p. 123), quan era pollastre.

I la princesa, i més que abans, li dona el seu sí i aprova que el príncep siga el seu marit. Per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme, on home i dona fan bona pasta i ella marca les directrius

General, , , , , ,

 

Un relat valencià en què es plasma molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà del fet que l’home fa lo que li indica la dona i, igualment, que la dona salva l’home i, a banda, amb paraules que, textualment, ho reflecteixen i en què apareix una mena de senyora ama (i, si no, de Nostra Senyora, però de la mar), és “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”. I tot, des de molt prompte.

Així, a l’inici de la rondalla, veiem que, prop de Dénia (una ciutat marinera valenciana), vivia “un matrimoni que es deien Jaume i Jordina. Habitaven una caseta que tenia al davant la platja pedregosa i, al darrere, un bon tros de terra” (p. 41) i que, per exemple, posseïen una barca nova (p. 41), però no cap fill.

Un dia, Jordina desperta Jaume i ell li comenta un somni que havia tingut: “se m’aparegué una senyora (…). Tragué la vareta de les virtuts, tocà en l’aigua i aquesta començà a rebullir peixets… ‘Tira la xarxa, Jaume’, m’ordenà. Jo vaig calar la cega i al poc ja sentia com pesava….. La traguí i tot era desempescar peixets, que, al caure en el sol de la barca, es tornaven xiquets molt boniquets, rossos com el fil de l’or. Estant en això, m’has despertat tu” (pp. 41-42). Per tant, la dona està vinculada amb les virtuts (en lloc de fer-ho la mà dreta i, com ara, la interpretació que, des de després del Concili de Trento, que acabà en 1563, es fa a la festivitat del Corpus en la ciutat de València i que tant té a veure amb la Moma, un detall matriarcalista en relació amb balls ancestrals  que van adjunts als llauradors i al camp), la dona diu què haurà de fer Jaume si vol arreplegar molts peixos i… ell ho fa. Igualment, ell somia en els xiquets i, així, en el demà.

Al moment, Jordina li fa el desdejuni i, mitja hora després, Jaume ja navegava mar endins i copsa un polp (p. 42), amb “tres caps units i aplatats, cadascun amb dos ulls grossos i expressius. Tenia dues cues” (p. 42). Igualment, Jaume pregunta al polp qui és i el peix li diu que no li farà cap mal (p. 43) i l’home li comenta “Jo no mate peixos que parlen com persones. Ets tu potser la Senyora? -acabà, tot recordant el somni” (p. 43). Abans de passar a la resposta immediata de la dona, direm tres coses: 1) l’home no mata dones que parlen com persones (matriarcalisme, perquè l’home plasma que la dona està ben tractada i que no en mataria cap, sobretot, si parlen de manera civilitzada), 2) el tractament de “Senyora” (ací, en majúscula) reflecteix que la dona és vista com que està per damunt de l’home perquè algú ho ha de fer, però no, com ara, perquè sí, i, a banda, ens pot evocar els tractaments “senyora ama” (molt pròxim lingüísticament) i “mestressa” (pròxim, per motius culturals, com a sinònim de l’anterior).

En el passatge que prossegueix, intervé la dona que havia vist en la mar, qui li comenta:

“-No, jo no sóc la Senyora: jo sóc la Mare dels Peixos, i ara et diré el que vas a fer amb mi. Mira, tallaràs tots els meus caps i també les dues cues; el meu cos el tires a l’aigua i t’endús a casa caps i cues i dones un cap a la teua muller, un altre a la gossa perdiguera i el tercer a l’egua vella que tens. Que se’ls mengen sense tirar-ne cap bocí. Les dues cues, les plantes, a tall d’esqueixos, enmig de l’hort de llimeres” (p. 43). D’aquesta manera, copsem que el cap va associat a la muller (a Jordina, el cervell de la casa), a la gossa (qui fa costat els familiars) i, a més, a l’egua (l’animal en línia amb el cavall, però femení), això és, a tres personatges femenins. I les cues, com si fossen llavors, a l’hort, un símbol molt present en moltes rondalles en llengua catalana.

Però encara captem més el matriarcalisme perquè Jaume li respon:

“-¿Com penses que puga matar-te després d’oir-te parlar?

-Jaume, no tingues compassió; fes el que et dic i serà la salvació vostra.

Ell féu el cor fort i l’obeí i va fer el que ella li havia manat” (p. 43).

Un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos. Cal dir que la dona, la mare i els peixos, tots tres estan relacionats amb l’aigua, u dels dos elements més vinculats amb el matriarcalisme junt amb la terra.

Afegirem que, quan lliges articles o entrevistes en què es tracta sobre les dones en les rondalles recopilades per Enric Valor i es comenta que en són la part passiva…, lo primer que penses, més d’un dia, és si, darrere d’eixos escrits, hi ha carnet polític vinculat amb partits valencians que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres i, tot això, per un plat molt bo de llentilles. I és que, com podem veure, Enric Valor, malgrat que no en plasmà de línia eròtica (com ens comentà Pere Riutort), no dissimulà el matriarcalisme  que reflectien aquests relats valencians. I, en eixe sentit, és d’agrair aquest detall.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals, el pactisme, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una de les rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en què es fa lo que vol la dona, el pactisme, el vincle amb la terra i l’esperit juvenil, és “El gegant del romaní”, plasmada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de l’obra “Rondalles valencianes”, editat per Tàndem Edicions i Albatros Edicions. Així, Batiste, un home, s’alça de bon matí (p. 9) i, immediatament, agafa un romaní i li apareix un gegant, el Gegant del Romaní, el qual li diu que li ha de dur el fill major que tinga (p. 11), això és, Adolfet.

Al moment, Batiste aplega a casa i ho comenta a la dona (p. 11), molt oberta, i, a més, “Marit i muller van acordar (…) que complirien el manament del gegant” (p. 11). I l’endemà, el pare, la mare i Adolfet fan via cap al gegant (p. 12) i, el fill, molt eixerit, fa bona pasta amb el gegant.

Un poc després, el gegant i Adolfet fan via per una escala llarguíssima (p. 14) i, en un passatge posterior, “El gegant (…) el portà cap a on hi havia una barqueta fora de l’aigua.

El gegant la posà en un bell en sec en la mar (…) i feren via mar endins” (p. 16) cap a una illa enmig de la qual hi havia un castell, que era la casa on vivia el gegant (p. 16).

Igualment, el gegant comenta al xic “La teua obligació és tenir compte de les flors de l’hort” (p. 17), un detall que va en línia amb la figura de l’hortolà i amb la del jardiner, que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i per Enric Valor. Així, en “El gegant del romaní”, Adolfet, de matí, se’n va cap a una escala “que baixava al jardí.

(…) Adolfet corregué a l’altra banda del jardí des d’on es podia veure (…) les plantes, que hi eren a milers.

(…) I com que Adolfet era del camp i coneixia bona cosa les plantes, començà a complir com un home en l’obligació que li havien encomanat” (p. 19).

A més, es plasma el matriarcalisme, com ara, per mitjà del vincle amb la terra, ja que Adolfet “es recordava de tots, dels pares, dels germanets i també de la seua àvia Bertolina que sempre l’havia volgut molt i li havia contat històries” (p. 19) i, a banda, quan veiem que, vespres de Nadal, el gegant permet que Adolfet se’n vaja a cals seus pares i que hi passe les festes (p. 20), i el xiquet es troba en relació amb les serres (p. 20).

I, com que l’àvia era una dona amb molta espenta, deia als altres familiars que Adolfet, a qui ella havia contat moltes rondalles, se’n sabria deslliurar (p. 20). I el dia de Reis, la jaia fa un comentari a Adolfet: “jo ara et donaré esclavó, palletes i una pedra de foc” (p. 21) i, tot seguit, li indica què ha de fer, i Adolfet, des d’aleshores, farà lo ella li ha comentat i, a banda, actuarà molt eixerit i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures matriarcals, dolçor i dones que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

 

Una altra llegenda valenciana amb molts punts en comú amb la de “La cova de l’encantada” i també plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és “Les bruixes de Planes”. Es tracta d’una rondalla en què es reflecteix l’erotisme, la dolçor, l’harmonia, que es fa lo que vol la dona i en què es copsa que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home i que és preferible seguir els dictats de la dona. Així, veiem que la senyora Beatriu Llinares, qui tenia un castell en Planes junt amb el seu home, resta vídua (p. 127) i que Elvira de la Bellaguarda, qui era una tia que havia passat a instal·lar-se en l’esmentat castell, “era una dona elegant i encantadora, de mitjana edat, (…) sempre parlava amb molta dolçor i tenia bones paraules per a tots, (…) una dona astuta, implacable” (p. 128). 

A més, Elvira de la Bellaguarda recomana a Beatriu que cerque, com a marit, un home de caràcter, sa, valent, coratjós i que li pogués donar els fills que la jove no havia pogut tenir amb el primer (p. 128) i, igualment, li afig que, en aplegar la primavera, “convidarem les millors famílies de la contornada a una gran festa i, abans del ball, anunciarem que vols tornar a casar-te pel bé de Planes i de la teua gent, amb l’home que més et convinga i que millor siga capaç de guanyar-se el teu amor i de fer-te feliç.

Dit i fet: tia i neboda es posaren d’acord de seguida” (pp. 128-129) i, abans de la primavera, ja ho havien arranjat llevat d’un músic: un violinista. I ho fan… “pel bé de Planes i de la teua gent”, és a dir, pensant en els altres.

Així, copsem el matriarcalisme en detalls molt en línia amb moltes rondalles de les Illes Balears: es fan unes dictes (en les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover Moll; en aquesta llegenda, un anunci) i és la dona (ací, una jove) qui triarà amb qui casar-se. A més, hi ha bones relacions entre la tia (amb un paper molt semblant al que fa la típica vella en relació amb un xicot o bé amb una jove).

En un passatge immediat, es presenta un violinista, Vicent, lleig i d’estatura modesta (ací, podria, àdhuc, haver-hi la interpretació de persona no precisament noble, ni dedicada al comerç, ni pobra) i geperut, però “que tenia unes mans divines per a tocar el violí i quan Elvira de la Bellaguarda el va posar a prova, li va agradar (…) la peça que interpretà i de seguida es posaren d’acord en el preu i el programa” (p. 129).

A banda, veiem que Beatriu Llinares apareix com una dona garrida (com en moltes rondalles en què figura una princesa) i, igualment, Vicent el violinista, qui, una nit, quan tornava cap a casa, es troba que, prop d’un riu, hi havia les bruixes de Planes (p. 132), entre les quals són Beatriu i la seua tia i una dona que Vicent coneixia (qui n’eren tres de les sis bruixes), i totes sis adquireixen forma humana.

Vicent, des d’una gerra, “va vore com les sis dones, en conill, començaren a untar-se de cap a peus amb uns ungüents que tenien amagats entre les ruïnes de l’almàssera, es posaren a ballar” (p. 134), mentres que, com en algunes rondalles arreplegades per Cels Gomis i Mestre, cantaven tots els dies de la setmana, llevat del diumenge, dia de festa cristià. I, com hem vist, les dones anaven nues.

I, com que Vicent també volia participar, des de la gerra, deia els sis noms dels dies. En aquest sentit, es comenta que “Era una bella cançó: molt harmònica, molt ben entonada i amb una lletra que s’ajustava (…) a la melodia que no es cansaven de dir aquelles sis dones” (p. 134). I, així, veiem que són sis dones i un home i que, per tant, predomina lo femení. En un passatge posterior, les sis dones fan que, quan Vicent torna a casa, li desaparega la gepa (p. 137).

I Llorenç (el qui aspirava a home de Beatriu) volia prendre part junt amb elles. Ara bé, era diumenge, el dia del Senyor, i, quan Llorenç digué “I diumenge, set! I diumenge, set!” (p. 144), actua la reina, Elvira de la Bellaguarda, per a saber qui havia introduït el seté dia de la setmana.

Aleshores, apareix el dimoni i diu a les dones que porten Llorenç “a la cova del barranc de Sofre (…). Ell pagarà el deute que teniu amb mi des de fa tants anys…” (p. 145). Cova, dona, no seguir els dictats de les dones, etc. i, per això, Llorenç passa a l’esmentada cova, “fosca i humida” (p. 146), i, per tant, es plasma que, en la cultura matriarcalista, són les dones qui tenen la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Veia la terra verda unida a una illa”, el vincle matriarcal entre les mares i els fills

General, , ,

 

I, al moment, en la llegenda “La cova de l’encantada”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, passem a un passatge festiu (p. 75) en què “els músics s’havien posat a tocar una altra vegada altres cançons de dansa i les donzelles, ballant, (…) començaren a recollir la roba que havien deixat estesa a la serena” (p. 75) i, a poc a poc, la majoria de les donzelles se’n van, per la boca de la cova, alegres i somrients, cap a les entranyes de la terra (p. 75), detall que podem enllaçar amb la tornada a l’inframón de què parla Josefina Roma en el “Rondallari de Pineda”, on arreplega rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) plasmades per Sara Llorens.

Després, quan eixia el sol, la reina Alhabaca fa un senyal als gegants negres que vigilaven el pastor de cabres, per a que s’alçàs i “els acompanyara cap a l’entrada de la cova on hauria de passar set anys de reclusió (…). Però, quan es va posar dret no va notar gens de dolor” (p. 76).

A banda, “músics, donzelles i gegants formaren una comitiva que encapçalava la reina Alhabaca. I darrere de tots, el pastor i els gegants que l’acompanyaren foren els últims que entraren a la cova” (p. 76) i, així, copsem que, malgrat que ningú no resta fora i, per tant, no és exclòs, el pastor, com diríem popularment, és l’últim pet de l’orgue…, encara que tots facen via cap a la matriu, cap a la vulva de la dona (en aquest cas, de la reina de les dones d’aigua).

Igualment, el pastor, en entrar-hi, com veiem un poc després, passa a un món que desconeixia, però en passatges molt semblants a rondalles mallorquines en què un personatge se’n va cap a un jardí que hi ha en l’interior de la terra. I, a més, immediatament, trobem una caverna en forma de campana i ell recorda quan passava molt a prop de la cova i sentia una campana que convocava totes les ànimes (p. 78). I, posteriorment, fa camí cap a un túnel.

Afegirem que la campana fa lo que vol amb el pastor (p. 78) i que, quan l’espenta contra una paret i, en acabant, ell es desperta, l’home capta que ja no tenia la roba de pastor sinó que “El cobria una túnica teixida amb fils de plata i seda (…) i feia olor de gessamí, roses i mel. Per una finestra (…) entrava a la cambra una claror blavosa, molt agradable, i des d’alguna part de l’edifici, li arribava el so d’unes melodies delicioses.

(…) Des de la finestra, veia la terra verda, unida a una illa per dos ponts de vidre” (pp. 78-79). Per tant, veiem que el pastor ha passat cap a lo matriarcal, que hi ha un vincle entre l’illa i la terra verda (senyal de vida així com ho fa la primavera, associada al color verd) i que es reflecteix la relació entre el fill nat però que encara té el cordó que l’uneix a la mare.

Aleshores, el pastor, molt obert, veu que li entren tres donzelles que li porten aigua de roses (per a rentar-se les mans), menjar i unes estovalles i una vaixella d’or i d’argent (dos colors que podem vincular amb el matriarcalisme, de la mateixa manera que la claror i la foscor, que l’home i la dona, que la mare i la filla, etc.). I, així, “el pastor de cabres va comprovar que la riquesa fabulosa de les dones d’aigua no era una quimera. Allà on mirava veia obres d’art i joies ben treballades” (p. 80).

I, quan la reina Albablanca li diu que ja han transcorregut els set anys, ell es trobava com si la roba estigués per estrenar, la reina li diu que faça camí cap a sa casa, però sense mirar arrere i que la pau l’acompanye (p. 82).

En un passatge següent, el pastor veu què hi havia en els regals que li havien fet en la cova i es sent afortunat d’haver seguit els dictats d’Albablanca (p. 83), es casa i trau a la seua dona el tema de la cova.

Però, com que, finalment, uns guerrers d’un cadí tindran la temptació d’entrar a la cova (però no ho fa el pastor),i, aleshores, intervenen les dones d’aigua, les dones fan que ells resten sense les armes i que, així, perdure el matriarcalisme.

Afegirem que el vincle entre la reina de les dones d’aigua i el pastor va molt en línia amb el de la deessa grega Demèter (la mare, qui fa el paper de Mare Terra) i Persèfone (la filla).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.