Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones líders en la foscor, que marquen les directrius i de confiança

General, , , , ,

Un relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma molt el matriarcalisme com també amb signes que podríem vincular amb la introducció de l’Església en el món rural, es “La somnàmbula”. En temps del bandolerisme, els veïns de Montoliu de Segarra decidiren anar a l’ermita de la població i “amagar-hi els seus béns” (p. 30). I, per a evitar sospites, “tots els béns en comú foren donats a un frare i, aquest, fent un sot ben profund, els enterrà dintre del recinte de l’ermita” (p. 30). Com veiem, la gent del poble confià en un frare relacionat amb una ermita, això és, amb un espai que pot evocar-nos una casa i, igualment, lo femení.

En eixe sentit, el 17 de març del 2023, en Twitter, demanàrem a David Algarra “L’ermita, ¿substituí la cova o un altre lloc de reunió ‘matriarcal’ / ‘‘femení’ ancestral?” i l’endemà ens respongué “No ho sé, en aquest cas, però hi ha llegendes conegudes de marededéus trobades en coves, on van construir una esglesiola, capella o ermita, i que podrien ser llocs de pelegrinatge des d’abans de la troballa, com és, per exemple, la Santa Cova de Montserrat”. Adduirem que el 18 de març del 2023 li vaig afegir una foto del llibre “El matriarcalismo vasco”, on es pot llegir “en la cova-caverna-santuari de què el caçador ix i a què torna (naixement-mort)”. Aquesta lectura ens feu pensar en la semblança entre un santuari i una ermita i, així, copsar que aquestes paraules s’ajusten a les del relat.

Igualment, cal dir que, en les zones rurals, com indica l’historiador David Algarra, per exemple, la figura del capellà tenia molt bona acollida per part dels qui hi vivien. Per tant, captem un primer signe matriarcal i, a banda, podríem pensar que, anteriorment, ho fiaven en una dona. En eixe cas, ens trobaríem davant un detall en què l’Església (simbolitzada pel frare i per l’ermita) fa un paper que abans tindria un personatge femení.

A banda, els béns es depositarien sota terra, un tret clarament matriarcal, de recepció i terrenal. A més a més, “la imatge del sant en seria, al mateix temps, salvaguarda.

Va passar el temps i allí continuaren les riqueses d’aquella bona gent” (p. 31), o siga, que el religiós era un home de fiar. Passa que morí el frare i no les havia tretes del lloc, ni ningú no sabia on romanien dins de l’ermita.

Un dia, un pastor que pasturava per aquells entorns, veu lluentejar en terra una cosa: una moneda d’or. Adduirem que el pastor, u dels símbols patriarcals, es mou de dia, quan la llum li permet veure or (un altre signe patriarcal com també ho és el sol).

“Deixà el ramat allí i marxà a comentar-ho a la gent del poble” (p. 31) i, com que els habitants d’un altre lloc, VIlagrasseta, sí que recordaven els fets, “pensaren treure’n el màxim profit per a ells” (p. 31). És ara quan una dona passa a fer de líder de tots: “Fou, per això, que anaren a trobar un somnàmbula, per tal que els guiés i els indiqués el lloc (…) on es trobava el tresor.

La somnàmbula accedí a guiar-los i els cobrà, això sí, un bon preu per endavant” (p. 31). En aquest passatge, es reflecteixen trets matriarcals: una dona que fa de cap del col·lectiu i, igualment, que se la relaciona amb la nit. A banda, podem dir que tiraren junta entre els representants del poble, que això ens evoca el comunalisme i que, a diferència de la versió del pastor (que no és igualment acollida), la femenina és ben acceptada pel poble… Recordem que el pastor té a veure amb el nomadisme i amb l’actitud guerrera de les cultures patriarcals, mentres que consideren que una dona sí que podria salvar-los i, de pas, ells trobar-ho.

Afegirem que el fet que li paguen una bona quantitat reflecteix que la dona està ben estimada pels altres.

Tot seguit, llegim que “Diuen que arribaren fins a l’enrunada ermita i els va dir que fessin allí un clot. Els homes van posar-se a fer-lo amb delit. Enfonsaven i enfonsaven, però res no trobaven. (…) la somnàmbula els contestà,  que calia cavar més de pressa, car ella ‘veia’ que el tresor era allí, embolicat en una pell, però que, a la pell, hi havia un fil lligat i que, a l’altre costat del fil, hi veia, estirant la pell, el frare que va colgar el tresor” (p. 31). Per tant, els hòmens segueixen les directrius de la dona, el tresor roman en l’interior de la terra (un element matriarcal) i se’ns comenta que ho feia embolicat amb pell (la protecció, com ho faria una mare amb el nadó) i es fa referència a un fil, detall que aniria en línia amb el que uneix la mare amb el futur nadó (en aquest cas, sota terra i que representaria el frare, qui hi havia tornat).

Finalment, no assoliren la pell del tresor, malgrat la pauta molt encertada de la dona. A més, el relat acaba amb unes paraules molt interessants: “el frare, des de la seva estada, vigila perquè ningú no es quedi allò que no sigui seu” (p. 31). Un missatge que té la seua moralitat: fer coses de bon cor, en aquest cas, no furtar. En altres narracions, però no de la banda de Ponent de Catalunya, ens hem trobat en què, per exemple, l’acció de l’intent de robatori esdevé en una cova i no, com en aquest relat, en una ermita, un detall interessant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones regraciades, que donen vida i força i molt obertes

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El desertor”. Dos desertors que havien fugit, que anaven per cims i muntanyes i que no sabien on dar-la, en aplegar al cim d’una roca, “senten una veu prima i clara que els diu:

-Pegueu tres pics a la roca i sereu feliços” (p. 216).

De nou, la mateixa veu els diu les paraules esmentades i, encara que u dels dos desertors fa via i no se’n sabé res més, l’altre “volgué provar fortuna, pegà tres cops a la roca i, de seguida, eixa li fou oberta i s’aparegué a sos ulls un gran i formós castell, amb el parament d’or i plata, (…) ficà un peu a dins i se li aparegué, de seguida, una atxa per guiar-lo” (p. 216). Com veiem, des d’un primer moment, la dona està vinculada amb la força. A més, és una atxa qui li fa de llum, de guia, qui el portarà per on ella determinarà en cada instant: “Ell, que la segueix i arriba a una sala a on hi havia aparellades tota mena de viandes” (p. 216).

Ara bé, per segona vegada, “ell, que en tasta una mica per confortar-se, i l’atxa, una volta llest, el guia cap endins cap endins, que tot era meravellós” (p. 216) i se’ns addueix que, tot i això, ell tenia temença, motiu pel qual no l’acompanya i… s’adorm. En altres paraules: la dona és qui dona vida, qui fa de líder i, si no es fa lo que ella diu, l’home pot caure (en aquest cas, simbolitzat pel son).

Llavors, el jove recorre al foguer i a l’esca que portava i, “amb aquella claror, veié al seu davant una porta oberta” (p. 217) i s’hi fica. Més avant, torna a picar el foguer amb l’esca i “se li aparegué a sos ulls la més formosa dama” (p. 217), la qual estava encantada per un gegant.

Tot seguit, la jovencela “li pregava que li fes mercè d’anar-se’n, si volia salvar la vida. Mes el jove ja s’havia prendat d’ella i no era el seu voler l’anar-se’n, (…) puix, sens ella en el món, ja no podia tenir ventura” (p. 217). Així, copsem que la dona és en qui el jove deposita l’esperança i, per tant, és ella qui el salvarà.

Igualment, com que ambdós estaven interessats perquè ella no fos presa d’un gegant que l’havia encantada allí, la fadrina li comenta com els podrà eixir bé a tots dos: “prenent-li [, al gegant,] les sabates de ferro que sempre portava i amb les quals corria pel món, se les posés qui volgués salvar-la, fins a foradar-les.

El jove prengué comiat de la donzella, amb prou llàgrimes que va costar-li, se n’anà per tot el castell fins a trobar el gegant, que dormia, se li posà les sabates de ferro i isqué al defora, a on va començar a córrer món i més món” (pp. 217-218). En aquests dos passatges copsem dos detalls matriarcals: 1) el xicot podrà salvar-la…, si fa lo que ella li indica i 2) la jove té més experiència que ell, qui, des d’aleshores, figura com una mena de jove que comença a fer món. I tot això, “fins que, al cap dels set anys i un dia, se li féu un foradet petit en una d’elles i el jove, tot content, se’n torna a la roca, hi pega tres cops i se li apareix, als seus ulls, el mateix castell que havia vist” (p. 218). El mateix dia que escriguí aquestes línies, el 4 de març del 2023, em cridà l’atenció el fet que la suma d’aquests set anys als catorze (o quinze), amb què es considera que un xic comença a ser jove, passaven els vint, o siga, quan ja es sol dir que un xic ha superat l’adolescència i que té prou avançada la jovenesa.

Aleshores, el noi entra al castell, es troba amb el gegant (qui, com que no havia fet món durant eixos set anys, estava més esgotat) i, “d’un cop del jove, quedà estès a terra. S’oí, al moment, una gentil música i eixiren, de totes les cambres, una porció de dames a qui el gegant tenia encantades” (p. 218), molt garrides, sobretot, la jove que ell havia vist primerament, “la qual li regracià molt lo que havia fet per ella i va endur-se’l al seu palau, puix que era una princesa, i el prengué per senyor i espòs i li donà, després, tot el seu regne” (p. 218).

I, així, no solament el xicot ha mort el gegant i ha pogut facilitar que les dones acampassen en un ambient matriarcal (totes les persones que resten alliberades són dones), sinó que ell veu culminada la seua jovenesa: 1) per mitjà del casament amb la princesa, per aprovació de la dona i 2) la dona li atorga el regne, en què, de totes maneres, és ella qui té la darrera paraula, la definitiva. Si no, ¿per què ha triat que el xicot puga ser-ne el cap d’estat? Una vegada més, el matriarcalisme reflectit (i molt) en la cultura popular i no, com ara, en moviments socials (i en autoritats) que es limiten a promoure el culte a la fama, a l’imperi de la llei, a lo urbà i, per exemple, a l’ètica formal (els principis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders, agraïdes, enginyoses i que atrauen

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La monja”. Així, un pare tenia tres filles i, quan li esdevingué una desgràcia molt gran, “va prometre a Déu Nostre Senyor que, si en sortia, li consagraria una de les seves filles” (p. 212). Comencem, per tant, amb el tema matriarcal de la importància de la paraula, en aquest cas, en línia amb la frase “Ser home de paraula”. Ho diu a la filla gran, a la segona i a la més petita.

Les dues primeres entren en el convent però comenten a l’abadessa que no estaven contentes amb un plat amb una anou (a la gran) i amb una ametla (a la segona) i l’abadessa els diu “Doncs, torni-se’n a casa seva” (p. 212). En canvi, en relació amb la tercera, quan, a l’hora de dinar, “posen al plat de cada monja una avellana”, (p. 212), la cap del convent demana “Germanes, bones germanes, ¿estan contentes de lo que Déu i la Verge ens dóna?

Totes digueren que sí, fins la noia.

-Doncs, quedi’s a casa.

Ho havien fet per provar-la, així és que, llavors, serviren un dinar amb bona vianda” (pp. 212-213). Per tant, no sols copsem el tema de la gratitud, sinó signes matriarcalistes: el fruit sec junt amb el menjar (el color d’aquests fruits, marró, podríem vincular-lo amb la terra com també amb la primavera d’hivern i, així, a l’etapa de maduresa, que no de vellesa). Per una banda, el fruit implica que no tot és del mateix color, l’obertura als altres, a lo que és diferent. En segon lloc, ser agraïts amb lo que se’ls regala, amb lo que es considera un regal de la terra (la Mare Terra, ací, transformada en la Verge) i de Déu. En tercer lloc, veiem dos figures bíbliques: Déu (el pare) i Nostra Senyora (la mare). Ara bé: la rondalla es desenvolupa en un convent de monges. En quart lloc, hi ha un altre missatge: ser agraïts en la terra que ens acull, no renegar-ne i, si a u, no li agrada, com es sol dir, popularment, “Bon vent i barca nova”. I si, per contra, és receptiu, acollir-lo amb els braços oberts, que és lo que fa l’abadessa amb la germana petita. 

Quant a l’avellana, adduirem que, en l’entrada “Avellano”, del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, podem llegir que “L’avellana apareix, sovint, en els ritus de casament”, en aquest cas, en abraçar la noia la línia del convent.

A l’endemà, “per més provar-la, li digueren que, com era costum que cada monja fes la cuina una setmana, mes que, com el convent era tan pobre i, encara lo poc que tenien, que una partida de lladres, que allí prop hi havia, els ho robava, la monja havia d’enginyar-se, puix que no li podien donar diners ni vianda” (p. 213). Entrem, per consegüent, en un missatge cap a l’oïdor: ¿què faries si fosses el cap d’un grup, d’una casa, d’un convent, etc., i calgués assegurar el futur i protegir la comunitat, el col·lectiu, el conjunt? Lideratge, diríem ara, i, igualment, enginy, destresa i sensibilitat. 

La noia, de nit (un tret significatiu i matriarcalista), pren les claus del convent, se’n va cap a on són els lladres, els agafa molts capons, moltes gallines i vianda robada i… “en pren tant com va poder-ne i se’n torna dintre del convent” (p. 213).

Les monges, arran del bon resultat de la xica, “li encomanaren una setmana més la cuina” (p. 213) i la jove, de nou, dues vegades més, roba menjar als hòmens (fins i tot, encara que n’hi havia u que feia de guàrdia, però que s’era adormit).

Un poc després, el capità dels lladres tria vetlar ell, però, una vegada més, la noia va prendre tot lo que pogué…

No obstant això, en el passatge següent, els dotze lladres tiren junta, agafen la noia i apleguen a un acord amb ella, qui els diu, sobre les monges:

“-Doncs, nosaltres, en el convent, també en som dotze. No em mateu i jo us prometo venir totes dotze amb vosaltres.

Els lladres hi convingueren i la deixaren anar, però amenaçant-la de que, si no complia sa paraula, els pagaria” (p. 214).

Per consegüent, apareix el tema de la paraula donada i, a continuació, la dona, qui pren el paper de líder que convenç els altres, quan fou l’hora de dinar, comenta a les monges:

“-Ja veuen, germanes, com cada dia els he donat bona vianda per a taula. Mes ara és precís que m’ho paguin amb un favor, i és que vinguin amb mi, a on jo voldré guiar-les.

Les monges, com que hi tenien tota la confiança, hi consentiren” (p. 214). Aquestes línies concorden amb molts relats en què els habitants d’un regne responen d’acord amb l’actitud del rei (o de la reina), segons qui en siga el cap d’estat. I, com que la noia ha tractat bé la comunitat, ha reflectit el seu interés pel conjunt i ha sigut fidel a la paraula, compta amb el suport de la resta, àdhuc, de l’abadessa.

La jove s’ho organitza de manera que facilita que totes les monges, en lloc de ser agafades pels dotze lladres, puguen eixir-ne per una porta distinta cada una i, “quan tornaven els lladres, no en van trobar ni una” (p. 214).

Però, malgrat que el capità dels lladres es vista de pelegrí i tracte de donar vi i de fer que s’adormen les monges, la noia el coneix, simula que dorm i, al capdavall, “l’agafa i el tira a daltabaix” (p. 215) per una finestra.

Igualment, els lladres demanen ajuda a un metge (qui, en realitat, era la noia, que se n’havia vestit). Ella els ordena que, encara que cridàs el capità, no fessen res. I, ja en el llit, pega bastonades a l’home i, com que el caporal dels lladres mor i els altres malefactors fugen de la comarca, “les monges n’estigueren tan contentes i la noia era tan virtuosa, que la feren abadessa amb gran contentament de tothom” (p. 215), àdhuc, de son pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que acullen persones sinceres, de bon cor i que treballen en equip

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El gat de la cua daurada”. Un gat determinà d’anar-se’n a Roma “a fer-se daurar la cua i, tot solet solet, emprengué camí, camina que caminaràs, fins que troba un gall” (p. 203). El relat comença en línia amb la dita valenciana “Si vols ser Papa, fica-t’ho en el cap”. I, com en altres narracions, a qui porta la iniciativa (ací, el gat), se li uneixen més animals, com ara, el gall, una guineu, un gall i, al capdavall, un be. Al primer dels companys, al gall, de manera semblant a com ho fa als altres, li diu “Posa’t al meu darrere” (p. 203).

“I, tantost eren quatre així encoblats[1], quan troben un llop que volia menjar-se’ls, mes, com ells eren més, prompte l’atueixen, li lleven el cap i el fiquen en el sarró que duien” (p. 203). Per tant, feren que el llop es rendís.

Tot seguit, se’ls fa fosc, però veuen “un llumet lluny, molt lluny, a on s’encaminaren (…), arriben a una caseta” (p. 204) i, com en moltes rondalles amb passatges semblants, els obri… una dona, qui fa el paper de representant de la casa:

“-¿Qui hi ha?

-Som quatre caminants que busquen acollida” (p. 204).

I, com que ella els diu que, en la casa, habiten set llops, el gat (qui fa de cap de colla dels animals), no sols la tracta bé (“bé ens podeu obrir la porta, bona àvia”, p. 204), sinó que li addueix que havien mort els set llops. “I començaren a treure del sarró el cap del llop i set vegades li’n mostraren.

-Ara sí que us crec i hauré d’obrir-vos la porta -i l’obrí” (p. 204). Per consegüent, si bé la dona és molt oberta i no descarta acollir els jóvens (època de la vida que sol vincular-se amb l’esperit aventurer), prefereix que li aporten proves de la seua sinceritat.

En el passatge immediat, curiós, cada u dels tres animals tria el lloc de la casa que millor s’ajusta a ell: el gat, el caliu; el gall, els clemàstecs[2]; la rabosa, les pedres de la llar, i, quant al be, la cendra.

A continuació, passen a dormir, apleguen els set llops i és la velleta qui fa el paper de cap, no sols de la casa, sinó de tot el grup (des dels quatre animalets fins als set llops que arriben a la casa). En altres paraules, a més de receptiva, exerceix de mestressa, de senyora ama: es fa lo que ella vol.

Ara bé, quan el llop més atrevit se’n va cap a on són el gat, el gall, el be i la guineu, tots quatre es coordinen i cada u fa costat a la dona i, com que aporten lo millor, malgrat que hi entre aquest llop, “la guineu se li tira a sobre i el llop (…) pega a fugir i, els altres llops, veient allò, també pegaren a córrer (…), quedant, per sempre més, lliure de llops aquella terra.

I heus aquí com tots quatre companys, sent menys valents i més pocs que els altres, amb manya, els venceren i pogueren continuar (…) cap a Roma la seva santa via” (pp. 204-205).

Una rondalla molt interessant per a tractar el tema de com portar una iniciativa (i de manera oberta i receptiva), del treball en equip i, òbviament, de la sinceritat i de l’acollida a les persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

Notes: [1] Junts.

[2] En el DCVB, figura com “Cadena d’anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l’ansa de la caldera (…)” i que, igualment, serveix per a altres atifells.

L’home “portà a la noia tot lo que demanava” i dones que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La pell d’ase”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós. Una dona, en els darrers moments de la seua vida, demanà al seu marit que, si s’emmullerava de nou, ho fes amb una dona que s’assemblàs enterament a ella. I, com que l’home en cercà i no en trobà cap, “deslliberà de casar-se amb sa pròpia filla, vera estampa de sa mare” (p. 195).

La filla, en saber-ho, es posa a plorar “fins que trobà una velleta que, com totes, era molt compassiva, la qual li digué (…) que fes demanda al seu pare d’una pell d’ase, (…) que s’embrutés ben bé i, d’este modo, aparegués al seu pare” (p. 195). Per tant, la velleta no li recomana triar un animal de molta categoria, sinó u més bé humil. Ara bé, el pare, en lloc de rebutjar-la, “li digué que, ase o no ase, volia casar-se amb ella” (p. 195).

Llavors, la noia torna a posar-se a plorar… i se li apareix l’anciana, qui ara li comenta “digues al teu pare que consentiràs el casar-te amb ell, si et porta vestits i joies de totes menes, que ni en cel, ni terra, n’hi haja de pairons” (p. 195), o siga, de semblants.

Així ho fa la jove, “Mes el pare, (…) per diners que li costaren, encara que hagués hagut de remoure cel i terra, portà a la noia tot lo que demanava” (pp. 195-196). Com veiem, la darrera frase ho posa clar: l’home feu lo que ella li havia ordenat, ja que “portà a la noia tot lo que demanava”. 

Afegiré que, en escriure sobre aquest relat, el 26 de febrer del 2023, recordava un tweet que David Algarra havia plasmat el mateix dia (encara que relacionat amb l’esclavatge i amb un testimoni d’una africana negra, quant a un besavi seu que es guanyava la vida venent esclaus): “La història en majúscules es fa posant tot damunt la taula, mostrant les diverses cares dels fets”. En eixe sentit, entre eixes cares, en aquesta rondalla, hi ha les paraules referents a la demanda de la filla: el pare compleix amb lo que la xicota li mana i es fa lo que vol la dona. 

De nou, apareix la velleta “i li donà una capseta petita d’or, dient-li:

-Fica tots els vestits i joies dins d’aqueixa capseta, posa’t la pell d’ase i, a dintre, hi fiques aquella i  quan, de casa del teu pare, isquen els ases, et barreges, tu, amb ells i fuges de casa teva, que ton pare no n’haurà esment” (p. 196). Com podem captar, no sols la velleta dona facilitats a la jove, sinó que, igualment, li diu que es mescle entre la gent (recordem que l’ase és un animal que es sol vincular amb la senzillesa).

“La noia ho féu tal com li havia dit la vella” (p.  196) i, junt amb els àsens, se’n va del territori de son pare. En aquest paràgraf, copsem el detall de la pell d’ase i de la brutícia, dos trets que, la primera vegada que llisquí la rondalla, em recordaven unes paraules que digué el papa Francesc als pocs dies de començar el seu comanament, en el 2013: volia pastors amb olor d’ovella. Cal dir que aquesta rondalla fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX.

La jove fa camí i l’acullen en una casa on la prengueren per a guardar oques, i ella, cada matí, al llevar-se, les portava “a la vora del riu, a pasturar-les. Mes, tan bon punt hi era, quan, traient-se la pell d’ase, s’anava posant tots els vestits i joies” (p. 196). Així, el relat convida a estar molt oberts i a no presumir, en estar amb més persones. Igualment, ella s’atansa al riu (un fet relacionat amb la dona i amb lo matriarcal com també ho fan aquestes aus, que toquen terra i tenen a veure amb l’aigua).

Tot seguit, llegim que, un dia, el príncep i fill del rei a qui pertanyia la masoveria on vivia la jove, veu la noia i volgué saber la causa per la qual les oques es feien més magres: “se’n va anar al munt d’un tossal” (p. 196), des d’on podia tenir una perspectiva més àmplia, una vista d’àguila, del regne. I, com que el príncep “veié a la noia com es posava els vestits i les joies i, al veure-la tan formosa, quedà tot prendat d’ella” (p. 196), no en diu res, se’n va a la masoveria i, quan ella hi torna, només hi havia u dels anells de la xicota (p. 196): el fill del rei se n’havia guardat l’altre.

El príncep sempre mirava si trobaria la xica, però sense la pell d’ase, per a poder-la presentar als seus pares. Ara bé, no ho aconseguia i ell entristia. En aquest passatge, copsem que la dona és qui fa feliç l’home (el fill del rei), ja que ell, emocionalment, depén prou de la jove. Això fa que els reis li demanen que els confesse el motiu de la tristor i els comenta “que el seu mal era d’amor i que volia casar-se amb la noia a qui aquell anell vindria.

Els pares, tots contents, veient a prop la cura, l’hi concediren de seguit, i enviaren a cercar totes les princeses del regne, (…) totes les grans senyores, (…) a les minyones i demés servei de la casa i, quan foren a la Pell d’ase, li vingué tan bé, que, de seguida, digué el fill del rei que volia casar-se amb ella” (p. 197). No obstant això, els monarques no ho aprovaren fins que la jove no els mostrà tots els seus vestits i les joies i els reis hi vingueren bé i els casaren, “essent-ne tots, per sempre més, feliços” (p. 197).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, eixerides, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcalistes és “Les tres roses”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. “Un home que tenia tres filles hagué d’anar-se’n, una vegada, a fer un llarg viatge i, abans de posar-se en camí, pensant que havia de deixar-les soles, les va cridar, les hi va donar una bona pila de consells i, perquè es recordessin sempre d’ell, una rosa a cada una, encomanant-les, sobretot, que la guardessin bé, perquè l’hi poguessin mostrar altra volta, quan ell fos de tornada” (p. 190). Resulta interessant aquest paràgraf, en què el pare considera prioritari que les filles tinguen en compte els pares (ací, plasmat en el parent) i, per tant, el passat. Igualment, que ell considera positiu que, amb el temps, es traga suc a lo que s’ha confiat en els fills. Al capdavall, captem que el pare prioritza la rosa, en lloc del consell, una característica que, des del primer moment, vinculàrem amb el matriarcalisme.

Tot seguit, llegim que “Les tres noies eren molt guapes i vistoses, més que tot, la petita, que era plena de gentilesa, (…) honesta[1] i virtuosa” (p. 190) i, per això, encara que un jove del poble pensà de conquistar la petita, ella no li ho fa possible.

Llavors, el jove se’n va a parlar amb la mestra de costura de la xica. La mestra demana a la filla petita que li cerque un didal, i ella, en veure-hi el xicot, li comenta amb molta espenta:

“-Ja m’ha dit la mestra que eres aquí dalt, deixa’m baixar-li el didal” (p. 191), li’l dona a la mestra i “se’n va corrents a casa seva a plorar-ne tot el dia” (p. 191).

La mestra se’n va a dalt, raona amb el jove i tracten que la petita no ho aconseguesca una segona vegada. Així, de nou, la mestra de costura diu a la noia que hi puge i que li porte unes tisores.

La noia fa camí i, “així que obre la porta i veu el jove, pren corrents les estisores i li diu:

-Si t’acostes, et mato.

El jove va quedar tot parat i ella, aprofitant-se’n, arrenca a córrer” (p. 191).

A continuació, per tercera vegada, la mestra i el jove apleguen a un acord: la dona farà que la noia entre a l’hort a la mateixa hora, fet que podríem considerar com un passatge eròtic.

Aleshores, la xica, ja en l’hort, “acostant-se el jove, se l’endugué vers una salamanyera i, allí, al peu de la soca, sota l’ombreta, posant el cap d’ell a sa falda, li comença de cantar cançons cada volta molt belles” (p.  191). Afegirem que, en el parlar popular, una salamanyera és una perera. 

Com veiem, l’espenta amb què ella actua i el seu caràcter eixerit, fan que la filla petita, àdhuc, exercesca d’educadora com tantes dones (sobretot, àvies) en les cultures matriarcals (ací, per mitjà de la música). Per això, el jove s’adorm i la xica “li lliga el cuot a la soca de la salamanyera, perquè no pugui fugir-ne” (p. 192) i se’n torna a casa.

En despertar-se el jove, decideix fer-se passar per capellà i anar-se’n cap a la casa on viuen les tres noies: la gran, malgrat les paraules del pare, s’emporta el xicot cap a la seua cambra i, finalment, li dona una rosa; la mitjana també ho farà al jove (ara, vestit de frare). En canvi, la petita, en conéixer el xicot (ara, mudat de pelegrí), el fa entrar a dins de la casa i el mena i el llança a un pou ple de ganivets i bèsties.

“Heus aquí que va arribar el pare i va demanar a les noies que cadascuna li ensenyés la seva rosa.

La més petita, tot de seguit, se n’anà a cercar-la i la portà més fresca i gemmada que no el dia que li va dar-l’hi, cosa que féu al pare tan content que li donà un petó i una abraçada dient-li que valia més or del que pesava” (p. 193). En canvi, les altres germanes ja no tenien la rosa i, malgrat això, la petita els deixa la seua i, “Així, va salvar a les seues germanes i el pare, pobre home, va creure’s que eren les seves respectives roses.

Mentrestant, el jove era al llit, de grossa malaltia, de lo que li havia succeït a casa de la noia” (p. 193).

Un poc després, veiem que la filla petita, “que era tota compassiva, n’hagué llàstima, es vestí de metge i se n’anà a visitar-lo” (p. 193). Com captem, la dona, igualment, és la part forta i qui salva l’home. A més, com que la gent deia que aquell metge feia tan bones cures i, en entrar ella en la cambra, el jove es posa bo, ell decideix casar-se amb la noia.

Passa que la xica, a diferència del jove, no era de les cases més riques, però, nogensmenys, els pares del xicot donen consentiment al fill. Així, ell fa via cap a la casa de les noies “i va escollir la petita, a qui demanà perdó de les sues culpes i omplí de joies i riqueses, fent-la feliç i estimant-la” (p. 194) i, per consegüent, tractant-la (i considerant-la) bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa el castellanisme “recatada” i hem considerat que l’equivalent que més s’adequa a la rondalla és “honesta”.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1]” (p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

Dones que eduquen els fills pel camí matriarcal, compassives i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es copsa lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, és “Les tres tarongetes”, en aquest cas, amb un rei que tenia un fill a qui havia esdevingut una grossa malaltia. I, com moltes vegades ocorre en les cultures matriarcals, “el pare, un dia veié passar a una velleta i la va cridar per demanar-li si sabia remei per a son fill (…).

La velleta es va mirar el príncep i digué:

-Sí que tindrà remei, mes ha d’anar a cercar ell mateix les tres tarongetes, que li donaran sanitosa cura.

A l’endemà, encara que, amb prou greu dels seus pares, el noi, tot sol, emprèn camí i (…) li ve una tempestat (…) que no sabia a on acollir-se. Per fi, veié una casa i se n’hi va anar” (p. 178).

Com veiem, la dona aprofita la seua saviesa i les seues vivències (entre altres coses, la d’haver passat per la infantesa i per la joventut), per a orientar el jove i fer-li costat. A banda, el pare confia en la dona (ací, una anciana), de la mateixa manera que, en les cultures matriarcals, es fa (i molt) en les velles, com es reflecteix en moltes narracions de fa més de cent anys i que formen part de la cultura popular en llengua catalana.

En tocar el jove a la porta, per si volien acollir-lo, surt una vella que li diu que, en eixa casa, viu un gegant. Però, com que el jove insisteix i li explica el motiu per qual demana hostatge, “la vella se’n condolgué, que va obrir-lo” (p. 178).

Ara bé, en entrar-hi el marit, qui deia que sentia olor de carn cristiana, l’anciana comenta que ha acollit un noi i, aleshores, “el gegant, que també era compassiu, encara que, de primer, volia menjar-se’l, digué:

-Jo no sé pas a on són, mes ja el duré al castell de la lluna que per tot entra, que, potser aquella sabrà dir-l’hi” (p. 179). Ens trobem davant un passatge que plasma que, en els Pobles matriarcalistes, l’home també actua atenent a valors que, més d’una vegada, en ambients feministes amb una política patriarcal, procapitalista, de culte a la fama, de xafar qui no siga com ells i de desconsideració cap a lo que es sol etiquetar com a femení, es qualifica de persones febles.

Quant a la suposada feblesa, no ho diran amb paraules emprades tradicionalment, però com si ho fessen. I vespres d’eleccions legislatives o bé municipals, o bé autonòmiques, més. Això sí, quan, per exemple, un partit més a la dreta (històricament i ara), guanya unes eleccions legislatives amb una dona com a cap de candidatura política i que adopta un fals llenguatge a favor de la igualtat entre hòmens i dones (per exemple, en Itàlia, en el 2022), es fa una mena de silenci sepulcral en eixos ambients que es presenten com d’esquerres o bé com progressistes.

Igualment, captem que el castell (la protecció) està vinculat amb la lluna (la dona), un tret clarament matriarcalista i que empiula amb la tradició femenina de governar sense deixar fora (ni menysprear) la part masculina, ni els hòmens. ¿És la dama del castell una mena de reina o de dona noble? Podem considerar que sí: les fortaleses (físiques, arquitectòniques i emocionals) no han estat associades a persones pobres de forces, ni de riquesa, ni d’espenta i sí, com ara, de bona voluntat i molt obertes (àdhuc, quan també són fortes físicament). Si més no, en el folklore relacionat amb la llengua catalana.

“I es carrega el noi a coll i comença a caminar i (…) va arribar al castell de la lluna, a prop del qual hi va deixar el príncep” (p. 179). Com veiem, el gegant segueix les indicacions de la seua muller, amb qui té avinença, i… a més, no fa tota la faena al xicot, sinó que li deixa que remate la tasca de passar a la jovenesa i, com es sol dir, a ser un home dret i fet.

Ja en el castell, el jove demana les tres tarongetes, i una vella li diu que la lluna és una geganta (p. 179). ¿Com no podia ser-ho, si ens trobem en una rondalla que reflecteix molt lo matriarcalista i en què la dona té un pes molt important en la presa de decisions i la seua paraula és la definitiva? No obstant això, aquesta velleta també acull el noi.

I, com en el cas del gegant (però ara, una geganta), de seguida, percep olor de carn cristiana i addueix “pot ser que ho sàpiga el gegant del vent, que es fica en llocs a on jo no hi entro. Que hi vagi a trobar-lo, que jo ja li ensenyaré el camí que hi porta” (p. 179). Aquestes línies enllacen molt amb l’educació matriarcal: una dona amb bon cor no recomanaria un gegant que està vinculat amb un element molt associat a lo patriarcal (el vent) i, per això, li comenta “jo ja li ensenyaré el camí que hi porta”. Per consegüent, si el gegant fracassàs, la geganta no deixaria caure el jove i li tornaria a orientar.

El noi fa via i troba un castell immens i que feia feredat, on és ben acollit per una vella, “que era compassiva” (p. 180).

Més avant, el gegant aplega a casa, percep carn cristiana i diu a la dona:

“-Jo sé on són [les tarongetes], mes no sé pas si les podrà heure.

I agafa el noi i, d’una ventada, el dugué” (p. 180) i li comenta:

“-Les trobaràs allí baix, a aquell jardí. Vés-hi, mes ten-te compte d’un dragó que les guarda, que, si et veia, et mataria. Quan tinguis les taronges, les obres pel mig. Et sortirà un colom de cada una d’elles (…) i cerca el dragó, per si pots matar-lo, que, llavors, curaràs de ta malaltia” (p. 180). I el noi se n’hi va.

Convé dir que, d’acord amb la primera idea que tinguí abans d’escriure aquesta rondalla i la seua interpretació, efectivament, el gegant del vent va associat a lo patriarcal: el vent i el fet que el jove haja de matar un drac (així com ho fa el típic cavaller blanc), un animal que està relacionat amb la dona i amb lo matriarcal. En aquest sentit, al meu coneixement, cal recordar que l’heroi cavalleresc (o bé el sant alliberador, per exemple, Sant Jordi, Sant Sebastià o Sant Miquel) va associat a lo individual, al cel i al vent, al sol i al color blanc, mentres que els Sants de la Pedra (com també Demèter i Persèfone, de la cultura grega, d’arrels matriarcals) ho fan amb lo matriarcal, amb l’aigua, amb la terra, en són dos i tocant els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home amb l’educació matriarcal, agraïdes i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:

-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).

Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.

Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.

A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:

“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.

No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).

De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.

I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).

Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.

Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).

Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove:  no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.