Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Masies matriarcals valencianes en la primera meitat del segle XX

General, , , , ,

Canviant de terra, però prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la masia, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, podem llegir unes paraules molt sucoses (ací, traduïdes): “El conegut artista i jornalista valencià ‘Romley’ (en Manuel Gómez Comes), actual director de la Revista Mundo Hispánico, (…) féu una bellíssima xarrada sobre la Masia Valenciana i prengué la Masia del Carmen com a prototip ideal de lo que ha de ser la casa de camp valenciana” (p. 248). I tot seguit, exposa lo que digué en Radio Nacional de España el 19 d’agost de 1941:

            “La Masia Valenciana

He aplegat, aquest matí, de València, on he estat tres dies. Diumenge vaig ser en el camp, en una finca d’uns senyors molt amics de la meua família, quasi família (…).

I, així com fa dies, parlí de la casa basca, perquè venia del camp de Guipúscoa i elogiava la casa d’estil basc, (…) hui parlaré de la casa de camp valenciana (…).

Els meus amics compraren una finca vella, quasi derruïda, una autèntica antiga masia vinguda a menys, quasi abandonada, enclavada en un punt realment meravellós.

El fet és que aquestes persones investiren molts diners en la casa; i hui, l’antiga casa (…) i el seu paisatge circumdant pareixen una transfiguració.

Però aquesta finca no ha perdut el seu caràcter popular, sostingut de manera intel·ligent per bon gust i per l’amor dels seus propietaris a la terra nativa, tot i les importants quantitats que hi han després i, mentres, les finques dels voltants s’escapen de l’ambient amb pretensioses paròdies de castell i hi ha persones ignorants que s’estranyen que els amos de la Masia del Carmen, milionaris, hagen donat a sa casa eixa presència tan senzilla i popular de casa típica, llauradora, de la regió, i que no hi hagen bastit una habitança enrevessada i pretensiosa en què els diners, i només els diners, marcassen una mena de prova documental de l’esplèndida situació econòmica d’una família” (pp. 248-249). Així, el jornalista reflecteix el seu sentiment de pertinença a la terra i la seua actitud favorable al camp.

A banda, l’artista comenta que “Aquesta Masia del Carmen és una meravella de gràcia decorativa i del culte sentit pels costums i per les formes tradicionals d’una regió tan rica en expressions peculiars de l’art aplicat a la vida.

Moltes persones lligades, pel seu naixement o per vincles de sang, a aquesta zona de València, somien amb la seua casa de camp en autèntic estil camperol, amb la seua ‘masia blanca’ plena de comoditats per dins, pràcticament plana i senzilla per fora” (p. 249). Ací torna a plasmar el nexe entre molts valencians que viuen del camp i en zones rurals i la terra i trets matriarcalistes, com ara, l’allunyament de les aparences.

Tot seguit, afig que, “En realitat, aquestes masies són com productes de decantació, de refinament i de cultura. La gent granada fuig d’açò i cerquen lo que creuen que, com que s’allunya de lo tradicional i de lo popular en la regió, els fa aparéixer lo més lluny possible del món i dels hàbits camperols. Quan, per depuració espiritual, u sap desprendre’s dels prejudicis aparents de classe i, quan u sap donar tot el valor literari i simbòlic que tenen, en cada regió, les coses lligades a una tradició de segles, no hi ha preocupació per usar coses senzilles i humils” (p. 249-250).

Per consegüent, Romley (l’artista), altra vegada, se sent lligat a la terra i a no aparençar.

Més avant, continuant amb masies i amb altres propietats, en el mateix llibre sobre estampes de Massarrojos, podem llegir que el Casal d’Aurelio “Va pertànyer a na María del Carmen Gil. En l’any 1912, la compraren a l’esmentada senyora els antics llogaters, Vicente Castelló Coll i Francisco Castelló Coll” (p. 265).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem traduït “Levante” i “levantina” per “València” i “valenciana”, formes tradicionals.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la figura del pagès i el seu nexe amb la terra vernacla

General, , , , ,

Aprofitem el tema de la personalitat i el dels trets que Roman Galimany captava en els adults, per a dir que, en l’article  “L’element bàsic de l’organització històrica catalana és la casa” (https://historiavibrant.cat/lelement-basic-de-lorganitzacio-historica-catalana-es-la-casa), de Jesús Llòria i publicat en la web “Associació Cultural Vibrant”, figuren unes declaracions interessants de Francesc Macià al diari “Le Petit Journal”, de París, el 5 de desembre de 1926: “Optimista i treballador, el català té un caràcter totalment contrari al dels castellans, generalment indolents, d’esperit estret i dominador, de temperament tràgic fins en l’alegria i les festes, tal com afirmen il·lustres historiadors espanyols. Per aquesta raó, mentre hom troba espanyols emigrant en massa i abandonant terres riques al peu mateix dels rius, hom veu els catalans aferrats a la terra conquerint a poc a poc les aspres muntanyes amb durs esforços. Per això, Catalunya és una de les contrades més riques de les que componen l’artificial Estat espanyol”.

En nexe amb aquests detalls, amb la terra i, igualment, amb la masia, en el 2024, trobàrem l’escrit “Ramon Gel, pagès de Canyamars” (https://www.capgros.com/actualitat/ramon-gel-pages-de-canyamars_713851_102.html), de l’escriptor Josep Puig-Pla i que aparegué en el butlletí “Capgròs” el 18 de març del 2018. Aquesta font reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà de la figura simbòlica del llaurador d’arrels catalanes (i, de rebot, de la manera matriarcal d’entendre la vida). Diu així: “Ens ha deixat als 74 anys Ramon Gel i Amat. Un home bo, senzill, savi, coneixedor de la pagesia i del seu entorn rural immediat. Devot de la terra i de tot allò que podia donar. Amant de la història, de la natural i de la social. Tant et donava raó d’aquells arbres de tal indret, plantats per qui ell sabia, com et parlava de les masies, dels seus propietaris i dels seus habitants”.

Com podem veure, el pagès coneix molt el seu món pròxim i, com molts hortolans, es tracta d’una persona senzilla i sàvia (com a resultat del seu realisme) i plasma un gran sentiment de pertinença a la terra junt amb eixa “devoció” que podríem connectar amb la maternitat (com el xiquet que alleta de sa mare).

A banda, aquest llaurador és un home “Amè narrador de fets i gents, sempre amb el to just, la ponderació i el respecte per a tot i per a tots. Explicador objectiu del que havia viscut, sense callar res que considerés que s’havia de conèixer. Per als recercadors del passat (es diguin historiadors o aficionats) era una font fiable, detallada i objectiva. Parlava amb rigor, tocant de peus a terra, sense ofendre ningú, però també assenyalant allò que considerava censurable”.

Els detalls que copsem ací empiulen amb moltes narracions i amb comentaris relatius a dones catalanoparlants de segona generació o més nascudes abans de 1920.

L’escriptor Josep Puig-Pla, en passar al tema de la masia, exposa que “Can Gel és una masia antiquíssima, documentada a l’arxiu familiar des de fa molts segles. Els actuals propietaris encara duen el cognom de la casa, com els Guinart d’Alfar i potser ningú més en tot el terme municipal de Dosrius. Can Gel dóna nom tanmateix a dos topònims, la Serra d’en Gel i els boscos de Can Gel.

La família ha sabut fer la reconversió obligada pels temps en el món agrari, reconvertint i modernitzant la hisenda. La Granja Can Gel compta actualment amb 250 vaques de llet. S’hi organitzen visites, entre divulgatives i de lleure, per a escoles i grups, en una encertada simbiosi entre el sector primari i el terciari. Allí van rebre la consellera d’Agricultura de la Generalitat l’any passat” i, així, es plasma eixa mena d’enllaç cordial entre el camp i lo urbà de què ja parlava l’historiador Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya” en 1950, en referència amb la manera de ser dels catalans.

Finalment, l’autor de l’article afig que aquest pagès de Canyamars fou evocat “com una bona persona, de poble, enamorat del seu Canyamars, i com qui sempre hi era quan feia falta, ajudant en iniciatives o projectes, des de la modèstia i sense donar-se importància.

(…) Se n’ha anat un pagès de soca-rel, un bon ciutadà i un referent per a molts. Sens dubte la trajectòria de la família i la vida del mas donen per a més d’un llibre”. Quant a aquestes darreres paraules, adduirem que, sobre les masies i els llibres, en febrer del 2021, se’n publicà u molt sucós per al tema del matriarcalisme català i per al de la cosmovisió catalana: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

General, , , , , ,

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que deixen empremta de cultura tradicional i d’educació matriarcals en els néts

General, , , , , , ,

Tres escrits en relació amb la dona catalanoparlant en la transmissió de la cultura tradicional i com a educadora dels néts.

Tot seguit, escriurem tres comentaris relatius a la dona en aquest paper. El primer, en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897), figura en l’entrada “Comentaris d’obra” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/comentaris-dobra), de la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana” i, amb paraules de Josep Massot i Muntaner, llegim que, “Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà ‘amb la llet’ l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: ‘En ma infantesa -escrivia Aguiló mateix al Romancer– els Reis de Nadal no regalaven als nens eix devessall de joguines estrangeres que ara els duen. Per entretenir-los, péixer-los i fer-los dormir, es tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles i cançons que mai s’acabava, ni es feia malbé. Els cants de bressolar, repetits per tot arreu, s’aprenien de cor més fàcilment que les oracions. Les mares i les àvies, les dides i les minyones de servei arribaven a encantar a llur voler la imaginació de la mainada, imitant o escarnint el poder d’aquelles mateixes fades quals meravelloses fetes recomptaven’. Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels ‘glossadors’, els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels ‘goigs’, dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa”.

Com podem veure, el paper que empiula amb la maternitat està molt reflectit i, més d’una vegada, lo transmés durant els primers deu anys pot ser decisiu en el futur de la persona.

El segon escrit és “La meva àvia materna era de Collsacabra… (Jaume Collell i Bancells)” (https://www.endrets.cat/ca/textos/la-meva-avia-materna-era-de-collsacabra/1774),  que posaren en la web “Endrets”. Jaume Collell i Bancells (1846-1932), qui, entre d’altres coses, fou amic de Jacint Verdaguer, escriptor, eclesiàstic i poeta, comenta “La meva àvia materna era de Collsacabra. (…) recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Es deia Rosa (…). De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, el seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot, a l’hivern, per la matança dels orelluts, i, ademés, sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga, ella no hi estava mai (…). Les primeres cançons i rondalles, d’ella, les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora, com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles, en sabia a centenars. Si, a mi, em recordassen totes, en podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia i contar-me moltes rondalles, havent resat el Déu m’encoman”.

Per tant, captem una dona de camp, a qui el fet de ser activa ajudaria a transmetre al nét bona part de lo que sabia i que tenia a veure amb la cultura tradicional. Igualment, la padrina també feia un paper maternal, àdhuc, per a facilitar el son del nen.

El tercer, titulat “La pinya de blat d’indi” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), de Joan Pons Pons  i publicat pel 2023 en la web “Menorca al dia”, és prou significatiu, per l’empremta matriarcalista que pot deixar una àvia en un nét (en aquest cas, a partir d’un fet en la infantesa), quant a les relacions interpersonals. Diu així: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir ni escriure ni tampoc parlar en castellà però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig, i vaig sortir al sol, on m’esperava l’aventura”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra en àvies i en nétes i pervivències matriarcals

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sa Colcada”, de Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906).

Una altra persona en què captem el sentiment de pertinença a la terra és Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau, de la ciutat de Palma (Illes Balears), en aquest cas, en el poema “Sa Colcada” (https://historiavibrant.cat/sa-colcada), el qual figura en un article de Jesús Llòria publicat en la web “Associació Cultural Vibrant” en desembre del 2018. Primerament, direm que el poeta, entre d’altres coses, fou historiador, escriptor i que, fins i tot, plasmà rondalles mallorquines. La composició, a banda, tracta sobre la Festa de l’Estendard (el 31 de desembre, Diada de les Illes Balears) a mitjan segle XIX, i inclou una padrina (àvia) que en parla a una néta:

“Sa Colcada

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s’ha perdut …; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d’aquella hermosa diada,
dins breu temps, ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina…
– Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

– En tants d’anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d’aquella festa tan maca,
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d’aquells temps les alegries…;
tothom, tothom ja s’és mort
i, com més transcorren dies,
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s’inclina.
– Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!”.

 

Com podem veure, la padrina, qui representa el pas dels anys, la memòria del passat i la transmissió de la cultura tradicional (ací, a la xiqueta), diu que ja no se’n recorda tant i que ha minvat la força de la festa. Però, com que la néta vol aprendre’n, la dona li la descriu:

“– Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaules, domàs, festers,
drap-rasos i branques d’om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trull!
I era avui mateix, mesquina!
– Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?”.

 

A més, Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau comenta que era una festa a què acudia gent diferent (en riquesa, de cases, en professions…) i amb bona voluntat:

“-El pobre, amb el ric, mesclat,
els amos, amb sos missatges,
confusos tots els llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l’ofici,
duien com a bons amics,
sense rancor ni malíci’,
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
– Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

– Callau, i teniu paciènci’
que tot, tot vos ho diré;
i res més vos contaré,
si no escoltau amb silenci.
Doncs sabreu com, en memòria
del dia de la Conquista,
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien… de la Xina.
– Que ja fa molts d’anys, padrina?
Que ja fa molts d’anys?

– Ja en fa molts; i s’aplegaven
davant Cort els cavallers
i, a cavall, molts de carrers,
en processó, transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d’or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí, anaven passants
cap a Santa Catalina.
– Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

– Per aquí mateix i, amb ells,
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virreis,
i hi anaven els Jurats
amb les gramalles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiment dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
– Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

– Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i, després, amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i, a la fi, per més honor,
una música divina.
– Quina processó, padrina!
Quina processó!”.

 

Per tant, inclou personatges del primer terç del segle XIX, com ara, els inquisidors. Més avant, l’escriptor, mitjançant l’anciana, addueix

“– I la processó sortia
a rodar per devers l’Horta,
i, quan tornava a la Porta,
amb tres cops de creu l’obria.
Voltava ran–ran murada
i, amb una cara xereca,
davant la Porta Pintada,
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
– Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

– Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem, son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
– I el botifarró, padrina?
I el botifarró?”.

 

I, així, estrofa rere estrofa, captem que la dona fa d’educadora, comparteix amb la xiqueta el seu saber

“– Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al·lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell, feia postissures,
bel·landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d’auzina.
– Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!”.

 

Per consegüent, la nina considera que hi hauria bona festa (esclafit).

 “– Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavors, entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que, a cavall,
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
– El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

– El mateix i, a Sant Miquel,
la Colcada s’aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant, els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per can Moixina.
– I llavors, què més, padrina?
I llavors, què més?

– Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i, acabada, en el balcó
d’Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
– Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!”.

 

Quant a l’estrofa anterior, la padrina comenta a la xiqueta que el regidor era u dels més savis i que aquest home era una persona amb molts punts en comú amb avis que havien viscut. Aquest tret ens porta al sentiment de pertinença a la terra que, no sols tindria l’home, sinó molts polítics.

Igualment, la dona diu

“– Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d’aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc, el món novell
al món antic assassina.
– Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històri[e]s.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d’ara
que no respecta l’edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
– Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!”

 

Per això, finalment, el record del passat i, per una altra banda, l’esperança, fan bona pasta, és a dir, la velleta i la nena, dues persones que podríem dir que estan disposades a promoure les tradicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat, la transmissió intergeneracional i la mort

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Pàtria”, d’Antoni Bori i Fontestà (1862-1912).

Prosseguint amb poemes en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra,  hem trobat, com ara, u escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (qui, entre d’altres coses, fou mestre, pedagog i escriptor). Figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”. Diu així:

“LA PÀTRIA

 

Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava a la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 

Allà ens ha gronxat la mare,

de petits, en el bressol,

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 

 Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 

Allà, amb nostres alegries,

hem barrejat nostres plors

i, amb els primers parenostres,

nostres primeres cançons.

 

Allà, a la nostra família,

hem consagrat els records

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor”.

 

 

Com podem veure, en aquestes estrofes, el poeta trau el tema de l’educació en casa i en la família i la vincula amb els sentiments, amb el cor i amb l’estima pels altres familiars (els quals fan que u se senta acollit i en un ambient molt favorable a l’aprenentatge i a les relacions entre persones): la terra, el sentiment d’arrelament, el cor, la mare afavorint el bon son i el despertar del nin; els primers moments de la vida en què el xiquet aprén a pensar; alegries i plors; la terra on hom aprén, ja de petit, el Parenostre, cançons, belles tradicions que transmeten els avis, etc..

I tot, entre persones que, a banda, aplanen lo religiós de tipus matriarcalista (el paradís a l’amor, que no el culte a la mort acompanyada de sang i militarista o, per exemple, com a fruit de venjances, ni al sacrifici, ni al patiment) en una mena de santuari afectiu i sentimental.

Tot seguit, plasma el pas de la infantesa a la jovenesa i, posteriorment, a la independència econòmica (quan es fan hòmens, però no indica allò d’”hòmens de profit” perquè han fet el servici militar o perquè han tornat de la guerra), una emancipació que va unida al lligam a lo terrenal, a la Mare Pàtria (que no al Pare Estat, és a dir, a lo patriarcal):

“I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor”.

 

En acabant, Antoni Bori i Fontestà, en lloc de deixar arrere els pares, exposa com un retorn a ells. Aquest tret, sovint, esdevé en aplegar les persones a la plenitud de la vida (cap als quaranta anys) i amb bones relacions amb els parents. Així, no trau una lluita entre generacions, ni tampoc un rebuig, ni un menyspreu cap a les anteriors,… ni cap a la terra on nasqueren (i en què viuen); i afig detalls que formen part d’aquell indret: persones, campanars, la joia de viure, flors, el fossar. Per això, addueix 

“¡Com no havem, doncs, d’estimar-lo,

aquest bell trosset de món

si, en ell, hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració.

 

Tot alegra nostra vista

i tot parla a nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls,

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!”.

 

 

Finalment, passem a unes estrofes molt sucoses i en què copsem un tret matriarcalista important: el no rebuig a lo que té a veure amb la mort, ni a prendre-la amb neguit. Al meu coneixement, està en nexe amb el fet que els pobles matriarcals 1) no ho fan a les dues etapes més fosques del dia (la vesprada i la nit), ni 2) a la dona, qui sol anar acompanyada (bé d’un xiquet, bé d’una filla, bé d’una jove, bé d’una dona de la generació següent), detall que podem empiular amb quan l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 91), escriu sobre les defuncions. I, per descomptat, amb paraules de Bartomeu Mestre i Sureda relatives a “las saetas” i amb el fet que, en la nostra cultura, la gent és junt amb el difunt, però no es dedica a dramatitzar l’acte de morir com tampoc no exalta les victòries, ni trenca la tranquil·litat de la nit (com sí que promouen els pobles patriarcals):

“I aquell vell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós,

que, per sentir-lo i comprendre’l,

cal dir Pàtria amb la mà al cor”.

 

I, així, la idea de Pàtria no enllaça amb la militar, ni amb lo celestial, sinó amb lo terrenal i, òbviament, amb lo maternal (ací, simbolitzat per la mà en el cor, això és, per la sinceritat, ben allunyada de cultures patriarcals que promocionen la mentira i, igualment, els robatoris).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la llibertat matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Semper Semperque”, de Ramon E. Bassegoda (1856-1921).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, el qual escrigué el català Ramon E. Bassegoda i Amigó i que figura en el llibre “Memoria poètica”, a cura de Llibreria Tècnica, diu així:

“No altra llengua parlem que la dels avis,

des del bressol a l’hora de la mort,

tendres afectes expressant del cor

o, a Déu, pregant, posem-la en nostres llavis”.

 

Com podem veure, el poeta, primerament, enllaça la llengua amb totes les èpoques de la vida, amb la vida de cada persona que se sent de la terra (el cor) i que, en aquest cas, a més, també l’usa quan prega a Déu. I tot en una cultura que no viu de la gossera, ni d’esperar sempre que un altre els ho done tot, bo i fet ni tampoc del fetitxisme de limitar-se a tocar la fusta (“tocar madera”, que dirien en castellà, com a símbol del material de la creu en què morí Jesucrist), ans en nexe amb la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

Tot seguit, l’escriptor Ramon E. Bassegoda empiula la llengua vernacla amb la política en pro de lo indígena, que no de lo que acompanya el dogmatisme, la retòrica, el “buenrollismo”, els “pronunciamientos”, les castes, el quixotisme o, per exemple, l’imperialisme, tan propis de la cultura castellana (la qual és patriarcal).

A més, ho fa encara que els polítics i els submisos a alts càrrecs castellans (i, òbviament, procastellanistes, tot i que visquen en terres catalanoparlants) preferesquen lo que, popularment, es diu una baixada de pantalons i, així, no entrar en la presó i sí, per contra, continuar amb la cultura burocràtica, seguir les modes dels qui manen i aprovar la cultura del sabre i de la normativa per imposició i vertical (que no per aprovació comunitària i matriarcalista):

“Defensant drets o vindicant agravis,

davant del rei, en quant se’ns faci un tort.

Que la parli qui és amo d’un tresor

tant com el poble i els micers i els savis”.

 

Adduirem que “micer”, com es pot llegir en el DCVB, és una forma antiga de “misser”, paraula emprada en al·lusió a lletrats.

A banda, Ramon E. Bassegoda i Amigó afig sobre l’ús quotidià i generalitzat de la llengua catalana, no sols en casa, en els afers i en el món del camp, sinó, igualment, entre la noblesa:

“En els nostres afers, en tota empresa,

en les fires i aplecs, la gent pagesa

i, en sos palaus, el noble de ciutat”.

 

Finalment, escriu unes paraules que hem pogut captar com un fet associat a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme i, més encara, a catalanoparlants que havien nascut abans de 1920: enllacen llengua catalana i llibertat. Si la llengua compta amb el suport (sobretot, també acompanyada per una actitud política matriarcalista i, així, favorable a lo vernacle), la llibertat matriarcal (que no la llibertat formal, és a dir, la de línia patriarcal i vinculada amb el dret civil i amb les fal·leres dels primers ministres i de llurs acòlits) també serà un fet. Això sí: amb aquest sentiment. Per eixe motiu, comenta que

“I tots, si dies vénen mai de prova,

en caure com va caure Casanova,

la llengua és la mateixa llibertat” (p. 119).

 

Com a aclariment, direm que Casanova (en referència a Rafael Casanova i Comes, ca. 1660-1743), fou el darrer conseller en cap (batle) de la Barcelona foral, fins a l’any 1714.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes  i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)