Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

Pobles que pacten, que estimen la terra i mares que generen i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix lo matriarcal (àdhuc, el sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Volien veure el campanar”, en aquest cas, en bona mida, per la manera de resoldre temes que afecten a més d’un grup de persones. Així, “Conten que, quan s’hagueren de fer les divisions de terme, calgué posar-se d’acord amb els pobles veïns de la rodalia, car això de la terra és una cosa que els afectava, a tots” (p. 449).

Una de les coses que podríem vincular amb el matriarcalisme és la importància que es concedeix a la terra.

A més, trobem punts en comú amb rondalles en què uns quants germans decideixen que faran via i que, posteriorment, s’ajuntaran tots ells en un lloc: “Posats d’acord de com s’havia de fer la divisió, cregueren que el més indicat era que el dia acordat entre tots, a la sortida justa del sol, de tots els pobles, sortís gent caminant vers totes les direccions i, al lloc on es trobessin, fos el punt de divisió de terme entre un poble i l’altre” (p. 449). Aquestes paraules empiulen amb la tradició matriarcal de fer acords, del pactisme (ací, a nivell popular).

Ara bé, la narració, recollida en Rosselló de Segrià, addueix que el dia indicat “diuen els padrins que, aquí, en direcció oest, hi havia una serra i quan, girant-se, no veieren el campanar del poble, pararen de caminar, ja que la gent d’aquí volia que, de la punta del terme, es veiés el campanar de l’església. (…) Ells volien veure el campanar!” (p, 449). Aquestes paraules reflecteixen el sentiment de pertinença a la terra.

Quant a aquest paràgraf, cal dir que, fins a ben entrat el segle XX, en moltes poblacions, la part més alta n’era el campanar de l’església mare, el castell, etc. i que, igualment, eren la representació del poble, del llogaret, etc., una mena de símbol de la identitat col·lectiva.

En el relat següent, “El mosso i l’amo”, de què s’han arreplegat versions semblants, un mosso eixerit accepta treballar per a un amo, a canvi de no enutjar-se mai amb el propietari. En aquesta narració, també es plasmen trets matriarcalistes. Així, la criada de l’amo és una dona a qui el mosso diu “D’això, ja en parlarem, bona noia” (p. 450), o siga, una dona ben considerada.

Més avant, l’amo li diu que la lluna “és la mare del sol” (p. 451). I, per consegüent, l’home procedeix de la dona així com el foc (masculí) ho fa de la fusta (dona i de color terra).

Quan ja havien aplegat a l’any, l’amo dona un sac al mosso, i el jove, amb molta iniciativa, “va fer cosir el sac més gran que mai s’hagi vist” (p. 451) i, al capdavall, amb l’amo mig enutjat, el xicot li comenta unes paraules que enllacen amb el matriarcalisme: “això no és un sac: això és la mare i el pare dels sacs. Talment, quan em fèieu treballar a la claror de la lluna, (…) em dèieu vós que allò era la mare del sol (…). Per això, avui vinc a cobrar-ho no amb un sac, sinó amb la mare dels sacs” (p. 452). Per tant, veiem que la mare està en relació amb el pare (la lluna, amb el sol), que ella pareix el sol i, a més, que, per una banda, hi ha el fill (un sac) i, per una altra, la mare (la dona).

Finalment, l’amo va haver de donar “al mosso espavilat, tot el blat necessari per tal  d’omplir la Mare dels Sacs” (p. 452).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb sentiment de pertinença a la terra, en relació amb el Poble, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què copsem el matriarcalisme (en aquest cas, per mitjà del sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de l’àngel”. La primera de les dues versions “Diu que una noia d’Almenar es casà a Tamarit en una casa molt rica, però que enyorava el seu poble. Diu que, des de Tamarit, veia una mica el campanar d’Almenar. Per tal de veure’l millor, va voler aixecar-lo col·locant un àngel al cim, que pagà ella mateixa” (p. 446). Com podem veure, la dona, a més que, com diem, popularment, li tira la terra, és qui porta la iniciativa, és emprenedora i, a banda, es fa lo que ella vol.

Una altra narració en que captem trets matriarcals, i també recopilada en el mateix llibre, és “Sant Jaume passà per Butsènit”. Sant Jaume, procedent de terres de la banda de Saragossa, fa via cap a terres de l’actual Butsènit i, en acabant, vers la ciutat de Lleida, on hi havia una pesta.

En entrar en la ciutat, la gent eixí a rebre’l i “El sant va compadir-se d’aquella pobra gent i, amb la seva mà santa, va beneir la terra i la gent i, al moment, tot va canviar. Els camps van enriolar-se, van brollar nombroses fonts i rius, que van regar la terra, van créixer arbres, plantes i flors a desdir, i la gent (…) es va reviscolar i va reviure” (p. 448). Com podem veure, encara que el personatge és masculí (ací, un sant), els detalls estan en nexe amb la terra i no amb lo espiritual, ni, per exemple, amb pregar, ni amb el bastiment d’esglésies noves, etc.. És més, aquest sant, a diferència de Sant Jordi, no lluita contra la terra i contra lo que hi té a veure, sinó que li dona vida. Al meu coneixement, darrere de la figura de Sant Jaume, hi hauria, anteriorment, un personatge femení.

De fet, Sant Jaume va acompanyat d’un ruc (no d’un cavall), un animal, entre altres coses, pacient i, per tant, associat a lo matriarcal. Adduirem que, en la narració, el ruc té a veure amb la generació d’abundància, ja que, enmig de la plaça principal de la ciutat, el sant “féu fer ses feines a l’ase que muntava, el qual va fer una gran runa de monedes d’or” (p. 448), fet que originà riquesa en la gent i, igualment, l’engrandiment de la ciutat. Però, ¿d’on ho havia fet possible l’animalet? A continuacíó, el relat indica que d’haver menjat “una herbeta que creix a la partida de Butsènit” (p. 448), és a dir, de la terra, de la dona.

En línia amb els trets relacionats amb el ruc, en el llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, hi ha una cançó que diu “Ruc caga pinyes / per les vinyes. / Ruc caga diners / pels carrers” (p. 56). Per això, podem dir que el futur (ací, en forma de monedes d’or) ha vingut de la terra, de la mare (l’herba) i, posteriorment, per mitjà del ruc. En altres paraules, la dona (ací, simbolitzada, com ara, per l’animalet) està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Bellús, el poble on l’aigua floreix”, poesia matriarcalista i acollidora

General, , , ,

El 30 de maig del 2022, Antonio Samper, un amic, ens envià un missatge amb un poema que el mateix dia veiérem que, feia poc, havia publicat José Ramon Cerdà Bellver en el seu mur (https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid07oehuSPeezmU155iPYqFpg73oMff1vKD9SPF2d37dYT4J8oj7AnxmfqHCSgyep1Hl&id=100005939942820), poema que diu així:

“Bellús, el poble on l’aigua floreix…

 

Als peus de la Serra Grossa,

hi ha un poble que convida a somiar.

Amagat entre l’aigua, la brossa,

i amb mil senderes per a caminar.

 

Un poble amb història,

amb present i futur.

Respectuós amb la memòria,

d’esperit jove i coneixement madur.

 

Abrigat pel riu Albaida,

i agraciat per l’Estret de les Aigües.

A tots dona bona acollida,

sense importar d’on vingues.

 

Refugi de la Natura,

on conviuen persones i ocells.

On cada dia és una aventura,

que gaudeixen joves i vells.

 

Un poble tranquil i hospitalari ,

on es coneixen tots els veïns.

Que sobreviu a diari,

entre garroferes i pins.

 

Treballador i actiu,

es resisteix a desaparéixer.

Té com a principal objectiu,

no morir… i a poc a poc créixer.


Un lloc on viure i conviure,

amb total tranquil·litat.

Difícil saber-ho descriure,

cal viure-ho… de veritat.

 

Paratge natural sense additius,

on l’aigua, per tots llocs brolla i creix.

Habitat des de l’època dels primitius,

BELLÚS, el poble on l’aigua floreix…

 

José Ramón Cerdà. (Trellater)”. 

Com podem captar, apareixen molts trets en relació amb el matriarcalisme, com ara, l’acollida, l’hospitalitat, la dona, l’aigua, un poble que toca els peus en terra  i el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Rondalles en relació amb la terra, amb la foscor, amb l’aigua i amb dones amb argent

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El cant dels galls”. Així, comença dient que els sarraïns, “després de molts segles d’estar aquí (…), els comtes que hi havia llavors a Catalunya van decidir que ja n’hi havia prou que la nostra terra fos ocupada per gent de fora i van iniciar la Reconquesta per fer fora els invasors.

Van anar conquerint, pas a pas, tot el territori” (p. 425), detalls que empiulen amb l’interés per la història de la terra, amb el terreny, amb zones catalanoparlants. Adduirem que la victòria sobre els sarraïns té lloc de nit i que, encara que qui fa de mitjancer amb el cap militar (Ramon Berenguer IV) i li aplana el camí és Déu (p. 426), no deixa, per això, de ser un símbol que enllaça amb lo matriarcal: la nit, la foscor.

En el relat vinent, “La campana”, també captem el tema de la terra. Al principi, es comenta que els Alamús tenien dues campanes: “Amb l’una, tocaven per desfer les tempestes d’estiu, quan es presentaven  (…), cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (…), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill” (p. 426). De fet, aquesta segona campana “va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses” (p. 426) en el primer quart del segle XIX: el seu so potent feu que acudissen persones de tots els pobles de la rodalia i que s’alçàs una gran polseguera. Aleshores, “Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit, (…) van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es van poder salvar” (p. 426). De nou, veiem que, com en altres narracions, venç qui coneix més el terreny, no qui podria tenir més recursos militars. I, de pas, el matriarcalisme perviu, en lloc de claudicar a lo patriarcal vinculat amb l’anticlericalisme i amb el laïcisme que enllacen amb la llengua francesa.

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme és “La troballa del tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Els sarraïns, que veien que els comtes de Barcelona i d’Urgell dominaven i que avançaven cap a les terres de Lleida, com que “hi guardaven dos tresors molt valuosos, van decidir amagar-los abans no caiguessin en mans cristianes” (p. 428).

Es tractava d’un alcarràs, o siga, d’una “gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana.

L’altre tresor era una copa d’or, incrustada amb pedres precioses, que havia pertangut a Abd-al-Rahman III (891-961) i que tenien com el tresor més preuat de tot el món musulmà.

‘L’alcarraz’ van amagar-la a la vora del poble, mentre que la copa d’or van decidir portar-la lluny, molt lluny (…), però a l’altre costat del riu” (p. 428). Afegirem que, com en altres narracions, entre els musulmans (o entre els forasters, com ara, castellans), lo masculí està més ben considerat i, àdhuc, els personatges que hi tenen a veure.  A banda, el tema del costat (femení) i el de la llunyania (masculí) empiulen amb rondalles d’altres obres narrades per catalanoparlants i amb el fet que la dona està al costat del poble.

Ara bé, en els passatges següents, veiem com, en les cultures matriarcalistes, els habitants es posen de part de lo femení, de la dona i de lo relatiu a la terra, no de lo llunyà: “passat el temps, van trobar la gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana. I, com que la gerra és sinònim d’aigua i l’aigua és riquesa, van pensar que era la troballa ideal per a donar nom a un poble que, amb el temps, i gràcies a l’aigua, es convertiria en un veritable jardí ple de prosperitat (que és el que hi ha avui a Alcarràs)” (p. 428). Per consegüent, la gerra (atifell d’acollida i femení), la plata (de color fosc) i l’aigua (tret matriarcalista junt amb la terra, ací, com a font de vida) estan en nexe amb la riquesa de la terra i, de rebot, de la població, amb la prosperitat. És a dir, que els catalans de la zona abraçaren el matriarcalisme (lo que tenia a veure, sobretot, amb la dona) i això els protegí i els feu possible eixe jardí (un altre símbol que enllaça amb lo matriarcal i present en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932).

En canvi, “La copa d’or d’Abd-al-Rahman, amagada davant de Lleida, no la van trobar pas i encara avui hi és amagada” (p. 428).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empunyen les regnes i reis nobles i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals és “Castell d’Alsamora”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Primerament, llegim que “El castell d’Alsamora pertanyia a una jove i bella mora” (p. 154), qui era l’atracció de “tots els cabdills i senyors sarraïns d’aquesta contrada” (p. 154) i que un rei moro es passejava per la muralla del castell de la jove, “àvid de poder-la veure” (p. 154). Com veiem, la dona està ben considerada i, en aquest cas, a més, és la cap d’un territori nobiliari.

Tot seguit, amb semblança amb relats en què apareixen espases llargues i curtes, o bé lluentes i rovellades, i es recomana triar-ne la menys grossa o bé la rovellada, captem que “el castell de la dama era situat en un pla molt més baix que el de Moror (…) i la torre no era llavors gaire alta” (p. 154). Igualment, també podem considerar matriarcalista el detall que el castell femení estiga més baix que el masculí i, a banda, en concordança amb un fet històric: abans de la  penetració patriarcal (progressiva) en la noblesa catalana i del sorgiment dels castells cap al segle XI.

Afegirem que una altra característica que reflecteix el matriarcalisme és que l’home sol·licita “a la dama que alcés la torre del seu castell perquè ell la pogués veure a son plaer” (p. 154). Per consegüent, la dona té la darrera paraula, encara que el moro li puga fer suggeriments.

En la rondalla que Joan Bellmunt i Figueras posa a continuació, “El ferrer Llordà”, també es reflecteix lo matriarcal, en aquest cas, per mitjà de l’arquetip del rei. “En Pere Llordà era un ferrer d’Isona, (…) de molta empresa i ple d’energia per a d’altres coses. Mentre el rei Jaume guerrejava a Mallorca i a València, en Llordà treballà (…) en la seva ferreria i feia eines per al conreu de la terra. Procurà que es conreessin els camps de les altes contrades lleidatanes per poder assegurar l’avituallament dels exèrcits catalans que guerrejaven contra els moros” (p. 155).

I, com que la gent va tenir-li enveja, en acabar la guerra, “el rei Jaume, en persona, volgué veure què hi havia de veritat en el dir de la gent” (p. 155). Aquestes paraules empiulen amb u dels trets del desenvolupament de l’arquetip esmentat. I, enllaçant amb molts relats i amb lo matriarcalista, el monarca, molt obert, “Un dia (…) es presentà a casa del vell ferrer (…). En Llordà mostra al rei la seva ferreria i les eines que hi feia, gràcies a les quals s’havia pogut conrear la terra i assegurar el menjar dels qui guerrejaven amb les armes a les mans” (p. 155). Més avant, el ferrer li comenta que tot ho havia fet pel bé de la terra, promet alçar un castell, i que en bastí el de Llordà.

Finalment, “El rei, agraït al gest de l’humil ferrer, el féu nomenar cavaller” (p. 155). Per tant, en aquesta narració, hi ha un rei que fa una política molt oberta i, de pas, comportà que hi hagués prosperitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i  a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen moltes facilitats, la terra i l’educació matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, simbòlicament, és “El castell impossible”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, amb molts punts en comú amb altres narracions. Així, en un moment en què els cristians catalans tractaven de fer-se amb un castell en mans dels musulmans, els sarraïns opten “perforant sota terra un túnel que anava fins als ‘castellassos’” (p. 83), una muntanyeta hui en dia desapareguda. És a dir, que recorren a la terra com a font de vida i de subministrament, així com, per exemple, els conills ho fan a un cau i, en moltes rondalles, ho fa la cova (vinculada amb l’úter de la mare).

Això enllaça amb unes paraules que llegim més avant: “El que els exèrcits cristians no sabien era que, a les nits, pel túnel que havien fet, els sarraïns anaven sortint en petits grups, al lloc denominat ‘castellassos’, a la rereguarda dels que feien el setge, i anaven a proveir-se d’aigua i de queviures, sense que, fins aleshores, els manqués de res” (p. 84). O siga, que la dona (ací, en línia amb la idea de mare que dona de mamar i que aplana que el nen cresca mentres que és dins del seu cos), a banda, ho fa de nit, detall que té a veure amb lo matriarcal: nit, foscor, femení, rereguarda…

A més, a mitjan narració, copsem que, àdhuc, els cristians també s’acosten… de nit, cap als musulmans: “Aquella mateixa nit, el comte preparà l’estratègia d’entrar. Comprengué que la solució era entrar pel túnel” (p. 85) que els portava a la dona (ací, plasmada en el castell, en lloc de fer-ho, com ara, en una cova). I si, igualment, els sarraïns simbolitzassen les dones i, quant als cristians, els hòmens, ens trobaríem que, en unes mateixes terres (les catalanes), ambdós grups tenen punts en comú: lo matriarcalista.

Finalment, l’accés al castell esdevé amb torxes…,“en silenci, tots pel túnel” (p. 85). Per tant, es pot veure que els catalans prioritzen lo femení.

En la narració que ve tot seguit, “El gall canta a mitjanit”, recopilada en la mateixa obra per Joan Bellmunt i Figueras, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, per exemple, la terra. Així, podem llegir que “nosaltres no som pas una terra, ni uns homes que els agradi d’ésser dominats per forces invasores” (p. 86), en aquest cas, els musulmans.

Ben avançat el relat, copsem que un comte donà órdens que la tropa es posàs en marxa i, “aquella mateixa nit, assoliria el seu propòsit: retornar Sunyer als dominis catalans i que deixaria d’ésser musulmà el poble, per tornar a ser cristià” (p. 87). Per consegüent, la nit i la foscor també plasmen lo matriarcal en la cosmovisió de la cultura catalana. De fet, al final, podem llegir “aquesta llegenda, a nosaltres, ens l’han contada de petits; per això, avui te la contem a tu, per tal que mai no es perdi” (p. 88), paraules amb què es reflecteix u dels objectius de l’educació matriarcal: que la cultura popular passe de generació en generació, motiu pel qual, fins i tot, el narrador (en aquest cas, huit persones de Sunyer), ho comenta.

Podríem dir que, encara que els personatges són masculins, lo que ha fet possible que s’assolesquen els propòsits, ha sigut una actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis i abats que estimen la terra, el poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La fúria catalana”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En temps de la guerra del francés (1808-1814), “La terra catalana es trobà immersa en aquesta lluita ben bé sense pensar-s’ho però, davant la realitat, ni un sol català girà, sinó que aviat (…) la seva valentia, el seu coratge, feien que cada home semblés que n’eren cent” (pp. 58-59), “per tal de defensar aquella fortalesa de les Garrigues, de la terra catalana” (p. 59). I, per això, “tindrien paciència i esperarien el moment oportú.

I aquest moment arribà” (p. 58).

A més, en un passatge posterior, es comenta que eren “bons coneixedors del terreny” (p. 59), fet que afavorí que entrassen al castell que havia sigut pres pels francesos i que el recuperassen (p. 60). Com veiem, hi ha un interés per la terra, per lo que hi té a veure i, a banda, s’ha transmés de generació en generació.

En la rondalla següent, “El missatger i l’abat”, en la mateixa obra i amb trets en línia amb el matriarcalisme, es comenta que el rei Felip II (qui regnà des de 1556 fins a 1598) s’adreçava cap a Catalunya. En el relat, se’l descriu, entre altres coses, com un home amb llarga experiència i amb destresa en l’exercici del govern (p. 61).

Més avant, llegim que “Unes 500 persones de la noblesa espanyola formaven part del seguici que es dirigia cap a la ciutat de Barcelona, tot passant primer pel monestir de Poblet” (p. 61). Com a puntuació, direm que Espanya, jurídicament, existeix del segon terç del segle ençà i que, en aquest cas, correspondria el terme Castella. I, quant a la versió popular, Joan Bellmunt i Figueras recopilà que el monarca envià un missatger al monestir:

“Van trucar a la porta del convent i els obrí el germà porter. El missatger demanà per parlar amb l’abat (…) i li anuncià la pròxima arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya” (p. 62).

Tot seguit, copsem que “L’abat que, en aquelles dates, regia el monestir, era, a l’ensems, president de la Generalitat de Catalunya, per al qual càrrec n’havia estat elegit com a representant del braç eclesiàstic” (p. 62).

Ara bé, com que l’abat, en dues ocasions, li diu que no coneix el rei, dos genets fan camí cap a on era el monarca i, aleshores, el rei s’ho escoltà i comenta a l’herald:

“-Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l’arribada del comte de Barcelona.

Altra volta, l’endemà, a trenc d’alba, va fer via el missatger cap a Poblet i va trucar (…) i tot fent una profunda reverència a la figura de l’imponent abat:

-Us anuncio l’arribada per demà de Sa Egrègia Majestat el comte de Barcelona -va dir el cavaller.

L’abat, fent una lleugera inclinació de cap, va dir:

-Les portes del monestir s’obriran de bat a bat per rebre’l amb tots els honors que li corresponen” (p. 63).

Finalment, en la narració, quant als dominis del rei, es comenta que el monarca entengué “a bastament les característiques dels diferents pobles que els formaven” (p. 63).

Adduirem que el 23 de març del 2023, per curiositat, cercàrem en Internet sobre el Monestir de Poblet (on vaig ser unes hores en el 2003, junt amb els meus pares, i on tinguí ocasió de contactar amb el monjo i historiador Agustí Altisent, autor d’una obra sobre el monestir) i trobàrem que, en l’entrada “Reial Monestir de Santa Maria de Poblet” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet), hi havia un apartat de llegendes i que una d’elles es titulava “Llegenda del rei i l’abat” com també dues més: “Llegenda de l’abat de Pobles i l’emperador de Xina” i una referència “Llegenda de fra Pere Marginet i el Dimoni”. Quant a la visita, la férem, entre altres coses, perquè la població on vivíem tots tres, Aldaia (l’Horta de València), estigué vinculada amb el Monestir de Poblet durant molts segles, fins a la desamortització de Mendizábal (del segon terç del segle XIX).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones acollidores, que col·laboren i molt obertes

General, , ,

Continuant amb el relat “El tossal de la Talaia”, plasmat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, llegim que “El vell reuní tothom i els digué que el que calia era arreplegar tots els seus béns i guardar-los en un lloc ben resguardat (…). La llegenda ens diu que tots portaren les seves possessions i les posaren dintre d’una campana que havien tret de l’església, tot colgant-la, després, dintre d’una casa del poblat, en una sitja (…).

Aquella campana fou denominada la campana d’or” (p. 25). Aquest passatge reflecteix molts trets de línia matriarcal: 1) es tira junta entre els membres del poble (un fet molt comú en les decisions, sobretot, a nivell rural), 2) “dintre” (per tant, recepció, un signe matriarcalista), bé d’una campana (que passa a la terra i, així, no fa el seu paper de mitjancer entre el cel i la terra, sinó que desenvolupa el de depòsit, passiu) treta de l’església (i això implica la posició favorable de l’Església en el poble i, al mateix temps, el temple és un lloc d’acollida), 3) la colguen “dintre” d’una casa (l’Església, oberta als habitants del poble, la cedeix per a que puga fer-hi un paper pel bé de tots), 4) “en” una sitja, això és, en un lloc sota terra on es colga el forment, llavors i, per exemple, menjars d’origen agrícola o bé per a animals, com ara, pinso. Aquests detalls plasmen la confiança en el demà per mitjà de la terra, és a dir,  de la dona, amb un paper semblant al de mare de tots.

Per això, “Aquella campana fou denominada la campana de l’or” (p. 25). Així, copsem dues característiques interessants: de signe femení (reflectit en la campana i en el color argent que solen tenir i, per consegüent, fosc) i de tipus masculí (el color or, clar; i l’or, associat a la prosperitat).

Més avant, hi ha un passatge en què s’indica que, malgrat que intentaren viure en la terra on ho havien fet sempre, decideixen fer camí cap al poble de l’Albi i, entremig, responen a les necessitats dels xiquets. Aquest detall matriarcalista, en relació amb els petits, va en línia amb la consideració, per exemple, cap a les dones i cap als vells. Igualment, resulta curiós que, en aquesta part del relat, aparega la figura del vell, la de les dones i la dels xiquets, o siga, les tres generacions.

Quan apleguen a l’Albi, “foren els habitants d’aquelles quatre cases qui, amb els braços oberts, els donaren els primeres socors, el primer somriure (…).  Davant d’aquella acollida i la proximitat de les seves antigues llars, decidiren quedar-se allí, l’endemà es posaren a treballar (…) i prepararen un nou poblat, amb l’ajut dels que allí ja vivien” (p. 25). Com veiem, encara que emigren i són ben acollits (la recepció, molt sovint, està vinculada amb els Pobles matriarcals, com és el cas de Catalunya), comencen a crear el vilatge nou, el Cervià nou.

A banda, tot seguit, es toca “l’esperit ferm de la gent catalana (…). Res no els va poder vinclar. La virtut de la fermesa es troba arrelada en aquest actual poble” (p. 25) i encara remarcat quan veiem que “mai es pot vinclar ni trencar la voluntat d’un poble” (p. 25). Finalment, comentarem que aquest relat fou narrat per sis persones, entre elles, un rector: Església i Poble, amb molts punts en comú (en la narració i en la transmissió de la cultura popular).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones a què tira més la terra i la realitat i molt obertes

General, , , ,

 

“Els tirava més la terra i la realitat” i el sentiment de pertinença a la terra en les àvies (o padrines) o bé en les mares nascudes abans de 1920.

El 13 de maig del 2022, en Facebook, posàrem un post en què demanàvem “Les vostres àvies o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿els tirava més la terra i la realitat o bé el cel i la religiositat? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Tant la mare com l’àvia paterna eren totalment de la terra; les coses celestials, religioses, eren tan sols de caire folklòric (com Nadal o el dia de Rams) o bé obligat per les circumstàncies polítiques del moment, com el casament per l’Església o els bateigs: si, a mi, no em batejaven, no podria haver anat a escoles municipals; si els pares no es casaven per l’Església, no es cobraven els ‘punts’” (Francesc Castellano), a qui vaig escriure un enllaç amb part d’una obra de Santiago Rusiñol, “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), publicada en la web “Mag Poesia Mallorca Web”, escrit recomanable per a aquests temes i que em pose de part de la mare del capellà que apareix. També ens comentaren “A casa, vivien els pares, àvia i besàvia. A tots, els tirava més la terra. Sí que es celebrava Nadal, Corpus, batejos, comunions i casaments per l’Església” (Montserrat More Mayoral), “La mama havia anat a ‘colegio’ de monges i era de resar tot a l’anar a dormir. Però era de terra, tocava de peus” (Montserrat Cortadella), “A la mare, com a les àvies, la terra. A la família, no eren massa religiosos. Se seguien les tradicions, però no passava d’aquí” (Rosa Garcia Clotet), “A la meva àvia, la terra. Feia les coses ‘per costum’, com anar a beneir la Palma el Diumenge de Rams, però no pas per esperit religiós autèntic” (Isabel Esteve Bertomeu), “El Cel. Sa meva àvia paterna era, cada dia, a missa primera a les cinc del matí.

Ara ja no en fan” (Angels De Ramon Vicens), “La terra, sens dubte. Els meus padrins no eren, precisament, religiosos. Seguien les tradicions religioses, però més com a tradició cultural que religiosa” (Maria Perelló).

En el grup “Cercle català d’història”, el 13 de maig del 2022, ens escrigueren “Les meves àvies eren atees i els tirava la ciutat i l’oci, a una, i, a l’altra, la terra, els tomàquets i les aus. No anaven mai a missa” (Valentina Bachs Verdú), “Fins a on sé, les meves àvies eren de tocar de peus a terra” (Angelina Borras Planas), “Soc del parer que, bàsicament, eren de tocar de peus a terra, però vivien molt dominats per la religió. En temps de república, potser no tant” (Joan Serrats), “La meva iaia, nascuda al 1904, era una dona molt pràctica, gens religiosa, fins i tot, es va separar d’un marit baliga-balaga abans de la Guerra Civil i va criar una filla, la meva mare, tota sola” (Viki Mulà Curós), “La meva deia que primer l’obligació que la devoció. A casa, tenien mas i, de feina, no en faltava pas” (Maria Mercedes Fàbrega Dalmau), “La padrina vivia al camp i hi treballava. Era molt religiosa i creient. L’àvia que vivia a ciutat, no practicava, però batejava” (Roca Aragonès Cardona), “La meva àvia va néixer al 1892. Ella no anava a missa: tenia feina. De jove, no hi anava perquè treballava per altres i, de gran, tampoc hi anava perquè tenia feina a casa. Se li va morir l’única filla i havia de pujar cinc nets/netes. És l’única mare que conec. Ara bé, ens posava de diumenge i enviava a missa” (Anna Pastó), “Les meves àvies (1892, 1894), una treballava al camp i, l’altra, nascuda al camp, va acabar treballant al tèxtil.

Les dos, grans lluitadores, cada una al seu entorn. I gens religioses, molt decebudes dels capellans. Però les dos conservaven la tradició de la família i tots els vincles que això comportava.

Tradició, sí; religiositat, no” (Merce Junquero).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de maig del 2022 ens plasmaren “A l’àvia, li tirava més la realitat. Els temps eren difícils i no li quedava altre remei” (Anna Babra), “La meva mare li tirava més la terra i la realitat. A l’església, només hi anava per força, en alguna celebració.

A missa, hi enviava el pare… Ella deia que tenia feina” (Rosa Rovira), “La mare i l’àvia anaven a l’església pel què diran, no pas per fe. El capellà podia fer falta algun dia. Tot una gran mentida” (Consol Segu), “La terra i la realitat. Eren molt bones persones” (Carmen Fabra Pujadó), “Els temps eren difícils i vivien dels fruits de la terra. Més aviat, quan no plovia o, per malalties, es recordaven dels sants” (Josep M. Barenys Barenys), “Eren més de terra. No hi havia temps per perdre. Molta feina a fer” (Angela Arenillas F), “La terra i la realitat” (Maria Rosario Pascual), “La padrina materna era molt religiosa. Tenia un fill capellà. Mu mare era més realista, tot i que l’ambient religiós era prou viu.

La padrina paterna era més prosaica, tenien un negoci i, amb aquesta excusa, es lliurava de certes obligacions i, això, que eren els veïnats de més a prop” (Marga Ferrà Ensenyat), “La terra i la realitat” (Magda Bohigas), “Àvia, 1912. La terra i la realitat” (Sandra Cabrespina), “La terra. Sols seguien les festes cristianes per costum i, jo mateixa, vaig batejar el nadó de blanc i llarg, amb mantell fet per ella i vaig pagar la butlla perquè érem en Quaresma, i doble, per arribar tard” (Silvia Franch), “L’àvia materna era religiosa i, a la vegada, llesta i pràctica. L’àvia paterna era atea” (Maria Dolores del Amo), “Ses meves dues padrines eren molt religioses. Una resava cada horabaixa el rosari. Aquest rosari, el tenc jo ” (Angela Bosch Jerez).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 13 de maig del 2022, Jose Tomas Montolio comentà “Mare nascuda al 1918. Tocava de peus a terra. Diumenge de Rams i res més”. 

Finalment, en relació amb aquest tema, el 13 de maig del 2022 ho comentí a un amic molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcalista):

“-Hui faig una pregunta en relació amb la terra i amb la realitat i, a banda, amb el cel i amb la religiositat.

En la cultura colla, la religió ¿està molt vinculada amb la terra com a mare, així com, en la culltura grega, ho feien amb Demèter i, després, en tot l’àmbit lingüístic, amb els Sants de la Pedra? Gràcies”. I em respongué “Ella és la Pachamama, terra i aigua que, fecundada pel déu Sol, els dona la vida”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.