Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, al poble i punts en comú amb altres Pobles

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, en l’entrevista “Josep Guzmán: ‘Conèixer la història local genera sentiment de pertinença’” (https://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca), publicada en la web “Zona-Sec”, i a què un antivirus Kaspersky que no teníem activat privava l’accés el 8 de setembre del 2024, l’historiador Josep Guzmán, u dels impulsors del “Centre de Recerca Històrica del Poble-Sec”, comenta que la Història que havien transmés en l’ensenyament primari espanyol (sota la llei de l’EGB, de 1970), era prou, però ell afig que “no té massa a veure amb la història que volem explicar. Quotidianitat és la paraula clau. Vam convidar una vegada a l’historiador Josep Fontana a fer un discurs inaugural. Li vaig dir: ‘Nosaltres fem la petita història’. Ell em va respondre: ‘Vosaltres feu la història de veritat: la dels llibres és la història dels personatges; la història és la història del poble’. Parlem de com la gent feia les festes majors, com van passar la guerra, (…) persones anònimes que han fet la història d’un barri. L’any 1998 ens constituïm com a associació per tenir més força. Els 25 anys ja els tenim, doncs”.

En relació amb aquestes paraules de Josep Fontana, en el 2024, recordí que, a setze anys (curs 1987/1988), en la primera classe d’”Història”, la mestra ens repartí un poema en què es reflectia que, les grans fites que eixien en molts llibres, eren resultat de la suma de xicotets detalls de moltes persones. Un fet semblant, com ara, a quan veiem els castellers en bona part de Catalunya o, si som en el País Valencià, per exemple, durant la celebració d’una marededéu trobada (com ara, en Algemesí, una població de la Ribera Alta, el 8 de setembre). Sobre la història dels personatges a què fa al·lusió aquest historiador, direm que, en el primer quart del segle XXI, encara predominava en els grups feministes antipatriarcals, quasi trenta anys després que et parlassen en Magisteri sobre aquesta línia de presentar la Història: la positivista (la Història, en aparença, objectiva i, més bé, centrada en els emperadors, en reis, en guerres, en grans monuments…). Per cert, la possibilitat d’estudiar Magisteri amb l’especialitat Humanes fou eliminada en temps dels socialistes espanyols (PSOE, 1982-1995), no de la dreta (PP, 1995-2004).

Més avant, quan la jornalista li demana sobre un fet històric que moltes persones del barri no sàpien, Josep Guzmán, entre d’altres coses, respon “Per a mi, es molt important que, quan, a una persona nouvinguda, li expliques la història d’aquí, li provoqui arrelament. Un jove acabat d’arribar d’Àfrica va conèixer la història de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, nascut al barri, i va dir: ‘Això, a la meva terra, encara passa’. Genera sentiment de pertinença i això és molt positiu”. Un fet semblant esdevé quan copsem que, per exemple, hi ha trets comuns entre cultures matriarcalistes d’altres indrets de la Terra i la cultura catalana i, a més, en molts temes: no sols captem més trets forasters, sinó que, en comentar-los a altres persones i, de pas, fer-los qüestions que hi tenen a veure, sovint, et responen que sí, que també ho han conegut, que això era un fet en la família o bé en el poble (o en el barri) on vivien…

Un altre punt interessant és quan Josep Guzman, al capdavall, trau unes paraules molt sucoses, que, cap al 2006, ja em digueren algunes persones i que, en fer recerca i, a banda, possibilitar l’accés a ella, mitjançant Internet, ho evoquem: que escriguéssem en un diari (en aquest cas, en una web), per a que les generacions de l’esdevenidor poguessen conéixer el present que ara vivim:

“-I, per als propers 25 anys?

-Créixer en investigadors i que hi hagi més consciència de barri. N’hi ha, però falta preservar més. Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la qual perduraran menys imatges. (…) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil…”.

Per això, aprofitem Internet i, com ara, Facebook i Twitter: per a aplanar una educació que enllaça amb lo matriarcalista i amb lo maternal.

Agraesc la generositat de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Per molts anys a totes les qui hui celebren la festivitat d’alguna marededéu trobada, les quals tenen molt a veure amb el matriarcalisme.

En Alaquàs, el poble on visc, de l’Horta de València, hui n’és la de la Mare de Déu de l’Olivar. En una de les entrades de setembre del 2023, hi ha una llegenda que em narrà ma mare i que hi té a veure: https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia.

Finalment, vos diré que ahir, 7 de setembre del 2024, Agustí Carbonell Mestre ens comentà que, “A Sitges, les persones acostumem a fer ofrenes a la Mare de Déu del Vinyet.

La del Vinyet, la va trobar un moro que treballava per a una família rica. Posava la imatge dins un cabàs i, quan arribava a la casa, aquesta no estava dins. Per això, van decidir construir l’ermita al lloc on la van trobar”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i el paper maternal

General, ,

El 1r de setembre del 2024, després que m’acceptaren en el grup “Tu no ets de Gràcia si no…”, escriguí “¿Teniu articles o poemes referents al sentiment de pertinença a la terra, a la comarca, al poble o bé al barri? ¿Coneixeu persones que n’hagen escrit? Gràcies.

És per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Tot seguit, una dona del grup, Ane del Blanco, ens comentà que “La petició de placa blava per Aute a la Plaça Rovira té a veure amb el seu sentiment de pertinença al barri: ‘Plaça Rovira, vella Plaça Rovira del meu barri de Gràcia’ diu la seva cançó ‘Somnis de la Plaça Rovira’.

Ell sempre explicava que el seu sentiment de barri popular només el tenia amb Gràcia. Està recollit en moltes entrevistes en les quals parlava en català”.

En acabant, la cercàrem en Internet, per exemple, en la web “Cancioneros.com”, en què figura la lletra de la cançó “Somnis de la Plaça Rovira” (https://www.cancioneros.com/nc/11356/0/somnis-de-la-placa-rovira-luis-eduardo-aute), de l’artista Luis Eduardo Aute (nascut en Manila en 1943). Diu així:

“De vegades, els somnis

viuen la realitat

i, a l’invers, hi ha vida

que fa real lo somiat.

 

com és aquesta nit dolça

d’un agost d’envelats:

pels carrers, fent la festa

que em transporta al passat,

 

un passat com un barri

de futurs sense espills

on van viure els meus avis,

on van néixer els seus fills”.

 

Per tant, el cantant, qui, fins a ben avançada la infantesa, no estigué en la ciutat de Barcelona, està en el barri i el plasma: festes, on havien nascut els seus padrins, on ho feren els seus fills, això és, on hi havia part de la seua família i, així, continuïtat.
Igualment, afig 

“Tinc records del meu pare

quan, després del treball,

ens baixàvem a beure

les orxates d’en Vall.

 

Plaça Rovira, vella Plaça Rovira

del meu barri de Gràcia,

i el meu cor adormit,

Plaça Rovira, em bategues guspires

d’un foc que ja era cendra…

I, més que fum,

ets tota llum

aquesta nit”.

 

O siga, que el pare fa un paper, en part, maternal i participatiu en la zona, principalment, en la Plaça Rovira, una mena de punt de trobada, com solen ser-ho moltes.

Adduirem que el tema esdevé de nit, un tret vinculat amb el matriarcalisme.

A banda, diu

“I, a la nit, ens n’anàvem,

per canviar un poc d’ambient,

fins el Bar Comulada,

el palau d’en Climent,

 

on les ensaladilles

de la seva patent

feien que el tast dels somnis

fos un gust pel client”.

 

 

En aquests versos, copsem una relació amb bona avinença entre el comerciant i el client. Després, reporta que

“La farmàcia d’en Pere

i el quiosc deien ‘Prou:

a tancar, que ja arriba

el darrer trenta-nou’”.

 

Com podem veure, sovint, apareixen els noms familiars, com es coneixen personalment.

Finalment, Luis Eduardo Aute posa part de l’educació que tingué amb son pare, quan tots dos caminaven junts:

“I, al primer son del somni,

quan el temps va partir,

el meu pare em deia:

‘Anem a casa a dormir’.

 

I, en silenci, tornàvem

lentament cap amunt,

a la torre dels avis

i tots els seus difunts.

 

I, entre el pou i les pedres

del jardí de Massens,

la galàxia ens plorava

pluges de Sant Llorenç.

 

I el meu pare em parlava

assenyalant-me el cel:

‘Fes-li, abans dels teus somnis,

un petó al teu estel’”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pagesia i les dones com a educadores

General, ,

Una altra entrada en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Alcarràs: una història de pagesia, tradició i família” (https://www.espaiagraribaixatordera.cat/alcarras-una-historia-de-pagesia-tradicio-i-familia), publicada en la web “Espai Agrari Baixa Tordera” en maig del 2022. Així, podem llegir que la pel·lícula “Alcarràs”, la qual té el nom d’una població catalana de la comarca del Segrià, “Es tracta d’una oda a la terra, l’agricultura, la tradició i el vincle familiar”. La directora, Carla Simón, “ubica la trama al poble natal de la seva mare, parla de la pertinença a un lloc”. Per tant, enllaça la terra amb una figura femenina: la mare.

A més, “El film reivindica la identitat d’un ofici: la pagesia tradicional, arrelada a una terra i els seus fruits”.

Més avant, copsem que “Simón porta les càmeres a la terra per narrar una història com, de ben segur, se’n poden trobar a les nostres comarques” i, per consegüent, en contacte amb la realitat i en què es plasma “la joia del treball en equip, els dinars familiars al voltant d’una cassola de cargols a la brasa i el joc dels infants a l’horta”, trets que empiulen amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, en l’article “’Ho tens aquí’: El vídeo de l’estiu que reforça la identitat del Vallès” (https://monterrassa.cat/societat/tens-aqui-video-estiu-reforca-identitat-valles-274232), publicat en la web “MónTerrassa” en el 2022, posa que el Consell Comarcal del Vallès Occidental havia estrenat “el vídeo de la campanya d’estiu de la comarca, que reforça el sentiment de pertinença i la identitat del Vallès per promocionar el turisme de proximitat. El vídeo porta per títol ‘Ho tens aquí’ i anima a tots els seus ciutadans i ciutadanes a ‘viure les millors històries a prop de casa, perquè, com diu la lletra de la cançó, ‘som el que vivim, perquè som el que tenim aquí”” i, així, “reforçar el sentiment de pertinença de la comarca i visibilitzar tot el que tenim a través de la vida d’una dona que representa totes les dones del Vallès Occidental’, afegeix Giménez. (…) Ens explica la història de vida d’una dona, des de que és nena fins a àvia, on pot gaudir de tot el que ofereix el Vallès Occidental en les diferents etapes de la seva vida”.

Per tant, apareix la dona 1) com a símbol de la transmissió de la cultura tradicional i de vivències, com en moltes narracions (i com en comentaris que ens han fet o que hem pogut llegir en llibres, en Internet, etc.) que enllacen amb el sentiment esmentat 2) com també podem copsar en poemes en què els autors toquen els peus en terra i tenen la terra com si fos una mare, com en les cultures matriarcalistes, i 3), en publicacions que inclouen la història del poble estant (en aquesta entrada, àdhuc, per mitjà de l’àvia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, comprensió i dones que deixen empremta

General, , , , , , ,

Una altra font que hem consultat en Internet, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és la lletra “La terra dels avantpassats” (https://tempsdefranja.org/opinio/cartes-lectors/la-terra-dels-avantpassats), de Xavier Fernández i publicada en la web “Temps de Franja” (relacionada amb estudis comarcals de la banda catalanoparlant d’Aragó) en el 2020. Entre d’altres coses, diu “Jo sóc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis. Coses de la guerra. La iaia Florentina ha estat, des de petit, un exemple de la persona que cal ser, bondadosa, calmada, cohesionadora de la família, assenyada, avui es diria que era altruista i empàtica amb tothom”. Primerament, direm que Albelda és un poble de la comarca de la Llitera. Aquestes paraules sobre la iaia són semblants a les que hem recopilat en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920: com ara, el paper de fer possible la continuïtat del grup, la generositat i la comprensió.

En nexe amb la psicologia de la iaia Florentina, direm que, en l’entrada “Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia” (https://www.paginesviscudes.com/histories-de-barcelona-que-explicava-la-meva-avia), redactada per Joan Serrat Montfort en “Pàgines viscudes”, hi ha unes vivències molt sucoses que, en el seu moment, narrà la seua àvia (qui hauria nascut, poc o molt, l’any 1880), en al·lusió a una velleta d’edat avançada quan la padrina de Joan Serrat Montfort treballava de joveneta, això és, a una anciana de primeries del segle XIX: “Als 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX (…).

(…) Als 12 anys, hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. (…)

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis, fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit, malalta. I que la senyora li deia: ‘Nena: sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que, quan siguis vella com jo, no et quedi cap recança, cap remordiment…’. I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa, la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells”. Al meu coneixement, hi hauria hagut bon vincle entre les dues dones com també vingué a dir-me ma mare. Aquestes paraules, que publicàrem en Facebook el 2 de setembre del 2024, tingueren bona acollida.

Tornant a la lletra sobre la besàvia Florentina i el sentiment esmentat, el lector afig que “Aquest amor me’l va transmetre la meva mare, que em va impregnar de l’amor que sentia vers la seva àvia, explicant-me tot el que sabia d’ella i tot el que la va estimar i, això, en mi, es va traduir en un sentiment també cap a la seva terra i el seu poble Albelda, a la Llitera. La veritat és que he estat poques vegades a Albelda, però m’hi sento lligat emocionalment”. Com podem veure, la mare recull de la besàvia i ho passa al fill. Aquest, posteriorment, ho fa als qui viuen, mitjançant la premsa: la terra, la comarca, el poble. 

Tocant aquest lligam, adduiré que, de quan ma mare començà a parlar-me sobre les seues àvies (de qui ja ho havia fet altres vegades, però no per a un estudi sobre el matriarcalisme) fins a quan, per exemple, ja feia cinc anys que jo havia iniciat la investigació, podem aplegar a sentir una relació amb avantpassats nostres que no coneguérem, però amb què captes que tens punts en comú i que, sobretot, bona part de la seua manera de viure, de respondre al dia rere dia i d’actuar, etc., ens deixen empremta.

Al capdavall, Xavier Fernández comenta “Visca la Franja, visca la Llitera i visca Albelda!!”, és a dir, 1) la banda catalanoparlant de l’Aragó, 2) la comarca (la Llitera) i 3) la població on tenia les arraïls la seua besàvia (Albelda).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, bona acollida en el poble natal i generositat

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, però, ara, en el poble de Massarrojos de primeries del anys quaranta del segle XX (annexionat a la ciutat de València en 1899), hi ha un escrit que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert. Aquest capellà, amic d’un general (Francisco Ibáñez Alonso, 1866-1942), s’acosta a on viu el militar (qui era un tros de pa) i, amb raboseria, aconsegueix que l’alt càrrec accepte una proposta i que faça un favor econòmic a la parròquia.

Afegirem que, al principi, l’autor li parla en castellà, però, per demanda de l’amic (qui li comença en català), parlaran en la llengua vernacla (com ho posa el folklorista). Tot seguit, ho plasmem traduït i amb lleugers retocs:

“El General en Francisco Ibáñez Alonso es trobava uns dies amb els seus familiars i amb els seus amics en ca la seua germana na Carolina. Nasqué en Massarrojos en l’any 1866; era home de caràcter obert, acollidor, pla i molt massarroger. Contragué matrimoni amb n’Emilia Ajúria i tingué alguns fills.

(…) gaudia la pau i el recolliment que, abundantment, li oferia l’afecte de la seua benemèrita germana. (…).

-¡Bon dia, en Francisco! ¡Com es nota que sap triar el millor raconet de Massarrojos!…

-¡Avant, Pater! ¡I parle’m en valencià! Tants anys en Sant Sebastià, Madrid i per eixos mons no m’han deixat, a penes, parlar la llengua de la terreta.

-Està clar, en Francisco: ni els anys, ni la distància tenen prou poder per a arrancar lo que la xicoteta pàtria natal del nostre poblet va ficar dins el cor.

-Molt cert, Pater. Açò sols ho sap el que, després de tants anys, torna a este volgut poblet. ¡Recaram! ¡Em pose més ample, quan em veig entre els meus…! Este matí m’he entropessat al tio Guerra; més avant, a Basilio. ¡I com anem fent-nos vells!… ¡Quantes coses renaixent en la memòria!…

-Vosté, lo que havia de fer és arreplegar-se en Massarrojos i deixar els ossets a on va rebre la vida i els baptismes.

-Pater: no pense fer altra cosa, si m’ho permeten les circumstàncies. Vinga, Pater, conte’m coses del poblet.

-Alguna cosa he de contar-li. No sé per a on començar, perquè m’he ficat en un bullit…

-¿I això?…

-És que, en Francisco, les reparacions i restauracions de la parròquia em porten de cap. Són moltes les pessetes…. Però no s’astore, que no li demanaré diners, però com si li’n demanara.

-Vejam, vejam, Pater. Explique’m eixe misteri.

-Doncs, veurà. Si vosté fóra tan amable…, si es dignara…, és a dir, si no li suposara cap molèstia,…

-¡Vinga, Pater: descarregue d’una!

-És que, veurà: tinc un projecte amb la intenció de recollir fons: la fàbrica parroquial, a part de les restauracions que li he dit, deu la quantitat de 10.000 pessetes al mestre d’obres, Cobes, i sols li n’he tornat 1500. Clar, jo volguera…

-¡Xe!… ¡Això són molts diners!

-No, en Francisco: no s’astore. Ja li he dit abans que ara no busque de vosté ni la cartera, ni les pessetes.

-Llavors, ¿què puc fer jo?

-Una cosa molt senzilla: vindre a presidir una vetlada que, amb eixa finalitat, o siga, per a recollir fons, pense fer en el Casino el pròxim diumenge per la nit. Volguera que vosté ens acompanyara.

-Res, Pater: concedit. Compte amb la meua assistència com un feligrés més de la parròquia” (pp. 346-348).

Com podem veure, Cipriano Ibáñez Chisvert plasma que el general se sent com una persona del poble: el fet de tornar-hi i la participació en la parròquia.

Més avant, comenta que, ja en l’acte en què farien un agraïment al militar per la seua contribució, “Mentres que, u rere l’altre, li besaven la seua mà, les llàgrimes del general i els xanglots, a penes continguts en el seu pit, eren proves evidents de lo agraït que estava a aquesta manifestació tan afectuosa.

(…) Entre les seues darreres disposicions testamentàries, expressà el seu desig manifest que totes les condecoracions amb què la Pàtria havia premiat els seus (…) servicis, es col·locassen en l’altar de Nostra Senyora del Rosari” (pp. 352 i 353).

Per consegüent, copsem un militar de bon cor, qui, no sols al principi, sinó a mitjan relat i, al capdavall del capítol que dedica l’historiador i folklorista, reflecteix aquest sentiment. Per exemple, en lo religiós, mitjançant un tret matriarcalista: la donació de les condecoracions són a favor d’una marededéu, no, com ara, d’un crist, ni d’un sant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en pobles, persones acollidores i nouvinguts oberts

General, , ,

Un altre escrit en què apareix el tema del sentiment de pertinença a la terra és “Sant Andreu de Palomar i el sentiment de pertinença” (http://www.expresdesantandreu.cat/noticies/2020/10/13/sant-andreu-de-palomar-sentiment-pertinenca), de Lourdes Pinyol i publicat en el diari “L’Exprés de Sant Andreu” en octubre del 2020. Primerament, direm que Sant Andreu de Palomar és un històric poble que, de 1897 ençà, forma part de la ciutat de Barcelona. Diu així: “’D’on et sents? Un nucli d’andreuencs i andreuenques irredempts, –emulant l’Astèrix del còmic– es resisteix a sentir-se anomenat ‘barri’ i orgullosament milita i reivindica –de manera tossuda i persistent– que Sant Andreu de Palomar és un poble. Aquest sentiment de pertinença, en diferents graus i de característiques diverses, va en augment i es fa cada dia més present en tots els àmbits. Fins i tot, els representants de les institucions, d’aquí i de fora, aprenen ràpidament que han de fer servir el terme poble i no ‘barri’ quan fan parlaments en actes públics, si volen empatitzar amb qui els escolta”.

Sobre aquestes paraules, el primer dia que les llisquí, me’n recordí d’unes que em deia un company de Magisteri nascut en Russafa (un històric poble que, en 1877, passà a formar part de la ciutat de València). No debades, durant una visita a què, en el curs 1991-1992, em convidà (i també en classe), ell deia “Jo sóc de Russafa”, no de València, i, així, em reflectia aquest sentiment vers el poble. El fet és que, així com parlar de “Valencià” li semblava, com aquell qui diu, abstracte, parlar de “Russafa” li aplegava a l’ànima. I, en el moment de plasmar aquestes paraules, el 31 d’agost del 2024, captí que ell volia sentir-se com exposa l’autora de l’article, no com un nombre més i que, per això, cercava que el turista, el nouvingut, empatitzàs amb l’oriünd.

Quant a altres zones de València amb aquest sentiment, l’endemà, 1r de setembre del 2024, durant una visita que em feren els meus pares, mon pare digué que també es reflectia en el Grau (en què, com ara, s’inclou el Cabanyal-Canyamelar, un poble a què, un altre company de Magisteri, se sentia molt vinculat, fins al punt que, ben prompte, et deia que ell n’era i que s’estimava comptar amb una foto del segle XIX que havia aparegut en el diari valencià “Levante-EMV”, la qual li doní).

“Podríem dir que el sentiment de pertinença és la satisfacció que la majoria de nosaltres obtenim quan ens sentim part integrant d’un grup, col·lectiu o territori, vinculant-nos i identificant-nos amb la resta, la qual cosa afavoreix la cohesió social, les accions participatives, de cooperació o de suport mutu.

El sentiment de pertànyer o sentir-se de Sant Andreu no depèn de si hi has nascut o de si hi tens la família. Hi ha gent que, tot i fer pocs anys que hi viu, se’n comença a sentir part i són molt receptius a conèixer la seva història fent seves les reivindicacions que se’n deriven”.

En nexe amb aquestes paraules, encara evoque que, a mitjan dels anys noranta del segle XX, me n’aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València i hi tenia objectors de consciència que feien la prestació social substitutòria). Doncs bé: un dia, en entrar-hi, viu que u dels objectors (nascut en Granada) era junt amb el mestre de Magisteri. El pedagog li demanà en castellà:

“-En la teua terra, ¿què es menja?”.

Tot seguit, el xicot li respongué:

“-En la meua terra,…”. 

I continuà.

El fet és que, en una segona visita a la mateixa casa, l’ensenyant estava junt amb dos jóvens: un valencià catalanoparlant i aquest xicot de Granada. I els dos jóvenss, aprenent amb llibres d’ensenyament de llengua catalana coordinats pel docent, qui, junts en la taula, els l’ensenyava.

Afegirem que la resposta del jove, qui, també poguí veure, si més no, un tercer dia, fou dir algunes paraules (però en la llengua vernacla) a Pere Riutort, tret que empiula amb l’actitud de qui, com em deia el mestre, està a favor d’un empelt: persones que recorden les arrels d’on nasqueren i que, al mateix temps, volen sentir-se de la zona i participar en la terra que els acull (en la que viuen, començant per la llengua vernacla, que és lo que més defineix la cosmovisió de cada poble del món). I, a partir d’algunes vivències que he tingut, sempre és d’agrair les persones que et faciliten aquesta adhesió a la terra nova (per exemple, al poble on passes a viure) i que cada u de nosaltres s’interesse pel veïnat (l’esperit de barri i el comunitari), per la localitat, etc..

Parlem de poble, però no amb el significat patriarcal d’Estat (com féu Francina Armengol, la presidenta del Congrés dels Diputats espanyol en el 2023, qui militava en el partit socialista espanyol, en llegir el poema “Assumiràs la veu del teu poble”, de l’escriptor valencià Vicent A. Estellés, en què es fa una defensa de la llengua vernacla, però no de la idea de “pueblo español”, o siga, de “pueblo castellano”, ni d’Espanya, ni de lo relacionat amb la tradició de Castella).

Continuant amb l’article, la veïna de Sant Andreu de Palomar addueix que “Les xarxes socials hi han contribuït força a aquest sentiment: diferents grups de Facebook,(…) amb milers de membres, tenen el topònim Sant Andreu en el seu identificador, amb l’objectiu d’aglutinar interessos, sentiments, propostes, intercanvis, però també queixes de tota mena que obliga, a vegades, als moderadors del grup, a posar ordre i aplicar normes estrictes. Les xarxes s’han convertit en un termòmetre força precís de com veu la gent -la força de la gent- el seu entorn més proper”.

Tocant el tema de les xarxes socials, especialment, de Facebook, podem dir que ens hem trobat amb grups (com ara, d’Alaquàs) molt oberts i que, fins i tot, ens han aplanat el camí, per mitjà de la introducció d’entrades i de comentaris que, en grups més grans (o, suposadament, d’esquerres o valencianistes o per la cultura vernacla), havien restat arraconats o bé rebutjats. Igualment, en alguna ocasió, hi ha hagué persones que, davant això, em proposaren crear-ne algun en Facebook i que jo el dirigís. I ho férem. 

En aquest cas, el resultat és que, més d’una vegada, el nombre de membres és menor, però la participació és més alta i més sucosa. A banda, ens estalviem possibles censures per temes que, més d’un polític (o més d’un afiliat) consideraria políticament incorrectes, tot i que ajudarien a tenir una visió més àmplia de la realitat, del passat que explica el present i, òbviament, del matriarcalisme.

Prosseguint amb l’article esmentat, Lourdes Pinyol diu que “Sant Andreu també disposa d’un parell de diaris digitals i una revista mensual (…). Aquest conglomerat de mitjans denota que Sant Andreu té un teixit vital molt ric i interessat en tot el que té relació amb la millora social i patrimonial del poble. (…)

També ens podem preguntar si la pandèmia i el confinament del març, coincidint amb l’inici de la primavera, va contribuir a veure Sant Andreu d’una manera més propera i sentida. Hem descobert el valor del silenci als carrers, els colors dels arbres des dels balcons o finestres, a reconèixer les diferents piulades dels ocells. Quan passegem, l’estretor dels carrers del nucli antic ens produeix una impressió d’intimitat i una atmosfera semblant a la de tots els pobles. Fins i tot, tenim tendència a donar llambregades per les obertures de les portes o finestres de les plantes baixes esperant veure escenes de la vida domèstica. Potser hem descobert detalls que ens havien passat totalment desapercebuts”.

En relació a eixe teixit vital a què fa esment, el 31 d’agost del 2024, un amic a qui coneixia de feia més de set anys, Joan Prió i Pinyol, m’escrigué en el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”: “Jo en sóc fill, de Sant Andreu de Palomar, i el que dieu la Lourdes Pinyol i tu, és cert. El sentit de pertinença és ben viu. Sempre dic que sóc de Sant Andreu, perquè me’n sento”. Llavors, li responguérem “Jo, més d’una vegada, deia ‘Sóc del Carrer Sant Antoni’ [d’Aldaia]. La celebració de la festa del sant hi contribuïa molt. De fet, amb quasi dotze anys, vaig ser u dels qui acompanyava els qui portaven l’anda del sant.

Eixos moments (i fets així junt amb l’interés per la llengua catalana, de xiquet ençà), et deixen empremta”. 

Finalment, sobre els petits detalls del poble i que enllacen amb els arbres i amb el veïnat, un dia, en ple viatge a Navarra, mon pare i jo veiérem (i, en acabant, ho comentàrem) com una dona d’Orkoien (un poble al costat de Pamplona) acompanyada del seu fill, en veure que hi havia un objecte en un parc,… però en terra, l’agafà i digué al xiquet que calia deixar-lo en una paperera, no en terra: una altra manera de plasmar el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

“Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el retorn al barri de la infantesa i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la casa pairal, i que trobàrem en Internet el 25 d’agost del 2024, és “Nous poemes/Poema d’un matí de setembre” (https://ca.wikisource.org/wiki/Nous_poemes/Poema_d%27un_mat%C3%AD_de_setembre). Així, en “Poema d’un matí de setembre”, posa aquests versos:

“II. La casa pairal

Ara el camí s’és fet planer de cop,
té un rengle d’ametllers a cada rasa
i, al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia, quan t’albira.
Obert al meu davant és ton portal,
com un gran ull que em mira”.

 

Per tant, el poeta, mentres torna a casa, amb el camí aplanat, veu ametlers; però, lo que més goig li fa, és albirar la casa dels seus avantpassats, la qual podem pensar que, simbòlicament, li evoca la infantesa (època representada, per exemple, pel matí, i unida a l’esperança).

A més, com era costum fins a ben avançat el segle XX, el portal de la casa és obert, per si algú hi vol entrar, sia familiar, sia veí, sia del barri o bé de la zona.

Igualment, l’escriptor enllaça amb aïnes de treball (el cup en què es pitjava el raïm), amb el camp (l’era) i amb el paisatge (ací, plasmat en arbres i en plantes com també en els animals), tret que reflecteix la cultura matriarcalista:

“Ja veig els cups, i l’era més enllà,
i aquelles dues corpulentes alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines”.

 

Tot seguit, el poema exposa un element bàsic de l’esperit comunitari, si més no, en un primer moment (per la seua proximitat): el barri. Per això, podem llegir

“Ja sóc al barri. —Déu vos guard!—. I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos i, al porxo, de l’ensurt,
s’esvera la llocada”.

 

Com podem veure, un personatge femení (la masovera) és qui rep el visitant que torna al seu poble.

Afegirem que, de quan passí a viure en Alaquàs (l’Horta de València) ençà i, puntualment, me n’anava a cals meus pares, en acostar-te al barri on havies viscut fins a trenta-huit anys, sents, poc o molt, com en aquests versos, sobretot, perquè encara hi tenim un lligam: amics de la infantesa, veïns amb qui has tingut bones relacions, valencians de soca-rel, i, de pas, evoquem bona part de la història del poble en què ets aleshores. És més: quan trobem persones molt pròximes i molt obertes, la resposta és pareguda a la dels versos que plasma a continuació: 
“—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra”.


Per consegüent, no sols és una dona qui acull l’home, sinó que tots dos tracten sobre temes del terreny.

Després, llegim uns versos en què apareix un fet que captem en molts poemes relatius a terres catalanoparlants: la llar, punt d’aplec (principalment, en dies de fred), de trobada i, sovint, de transmissió de la cultura tradicional:
“Vora la llar fumosa, al vell escó,
m’assec un poc. I, per reprendre l’aire,
rossego un mos de pa, que Déu n’hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S’acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics i, al meu costat, s’ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça”.

 

Sobre els animals domèstics, com ara, els gossos, direm que, partint de comentaris de ma mare (1943) i de persones uns deu anys més jóvens que ella, en bona mesura, se’ls tractava com un fill més, perquè, més d’una vegada, tenien un paper important com també ho feien els cavalls, els gats, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el realisme que marca la terra i el nexe entre lo rural i lo urbà

General, , , , ,

Sobre l’article “Una família d’artistes de la terra”, també escrivim unes paraules de la filla de Maria, una jove de vint-i-quatre anys: “’Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella’, explica la Mariona. I, perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.

Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. ‘Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal’, reflexiona. (…) la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema”.

Per eixe motiu, per exemple, durant el 2020 i el 2021, amb una participació alta en molts punts de l’estudi, captàrem que les persones que tenien sentiment de pertinença a la terra, realistes i que empiulaven amb la tradició matriarcalista, trobaven un al·licient i, fins i tot, un mitjà per a gaudir més el moment i el dia: aprofitaven opcions (com ara, Internet i Facebook), per a estar lligades a la terra i per a relacionar-se amb els altres sense necessitat de recórrer a les modes, ni al culte a lo superficial, ni amb eixa sensació de fracàs per no poder fer lo que sí que realitzaven a primeries del 2020. Afegirem que, en aquells dos anys, també era fàcil trobar molts polítics del Parlament Europeu amb ànsies de viatjar pel món com si això no tingués repercussions en la Humanitat: un virus, fruit de la política capitalista a nivell mundial i en les darreres dècades, havia pogut més que el desig ambiciós d’una minoria de persones de domar la Mare Terra (i d’abusar-ne) sota les seues directrius patriarcals i d’acord amb les seues fal·leres.

De fet, “Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. ‘Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular’, afegeix”.

Quan llisquí les paraules referents a natura i creativitat, no em resultaven novedoses, perquè, quan fas classes o expliques res a una persona i, a més, vols que gaudesca de lo que li transmets i de la possibilitat d’aprendre, li atorgues un grau alt de llibertat (les branques de què parla) i, al mateix temps, toquem els peus en terra: eixe mínim d’organització i l’actitud de recepció, trets que podrien evocar-nos un vincle paregut al de la mare (qui ensenya) amb el fill (qui té menys vivències i, com l’arbre, està més verd).

És més: en aquest tipus de casa pairal, “A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí de la viticultura. ‘Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès’, ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció (…). Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica”. Per consegüent, en aquesta família, s’educa a ser creatius i, igualment, a tenir bona empatia amb els altres i estan atents a veure què els comenten i què desitjarien que milloràs.

Agregarem que, “Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. ‘Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem’, explica la Maria”. Aquestes paraules poden evocar-nos l’esperit de barri, el qual fa possible una relació estreta i cordial entre el venedor i el comprador i en què ningú dels dos considera l’altre com una cosa, sinó com una persona amb qui paga la pega estar en contacte.

Cal adduir que “La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca (…). ‘Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu’, es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: ‘Tu segueix amb aquestes brometes, però, sense la meva feina, no podries viure!’”. Ací hi ha un fet que ja ve del segle XIX: 1) qui viu en la ciutat (o amb mentalitat urbana i patriarcal) i menysprea lo rural i el camp i 2) qui veu com a bo el nexe entre pobles agrícoles i poblacions mitjanes o ciutats.

I és que, com afig Mariona, “davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació”.

Finalment, l’article exposa que, abans d’anar-se’n els entrevistadors, “admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen”. Com a anècdota, direm que, en setembre del 2023, un dia poguí llegir en Facebook un comentari interessant: una persona escrivia que havia vist gent que, en iniciar-se la tardor, automàticament es canviava de roba…  i vestia amb la que, tradicionalment, s’emprava abans d’acostar-nos a novembre.

“Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)