Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Dones que toquen els peus en terra, que proposen, raboseres i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla, però sobre animals, en què captem trets matriarcals i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El violí d’en ‘Coletes’”. Així, en la primera part del relat, un home, que oïa udolar llops, comenta a la seua dona:

“-Mira, Maria; escolta bé: l’udol no se sent, ja deuen baixar de la serra.

-Sí, em fa més por aquest silenci que el mateix udol; perquè, mentre udolen, senyal que no fan mal” (p. 369). Així, la dona toca els peus en terra i trau un tema important: que, més d’una vegada, per exemple, en un report, interessa més lo que es sap i es silencia a propòsit, en lloc de lo que es diu.

Un poc després, el marit, imaginatiu, li afig:

“-A veure si s’aturaran en veure les creus que aquest mati hem pintat per totes les parets d’entrada al poble. (…) diuen que el dimoni no passa per on hi ha creus pintades.

-Déu t’escolti, Antoni” (p. 369). Per tant, aquesta narració, com moltes més, ens posa les dues parts de la persona: la somiatruites i masculina, i la que prefereix lo terrenal, lo que es palpa, estar oberts als altres i lo creatiu (ací, simbolitzat per la dona).

A banda, el relat posa que “Els traginers que passaven per aquest poble, quan es feia fosc, no feien camí, s’aturaven al mas d’en Vidal, perquè aquest oferia un resguard segur durant la nit” (p. 369). De nou, apareix el matriarcalisme: així com, en moltes narracions, la dona fa via durant la nit, en aquesta ho captem de manera semblant, però des de la perspectiva masculina, ja que els hòmens (els traginers), en començar el vespre, fan estada en un mas (així com els fills ho fan en la mare o, com ara, en la Mare Terra, la qual els acull).

Una altra rondalla en què es copsa molt el matriarcalisme (i des de molt prompte) és “La guineu i el llop”, arreplegada en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Un dia, una guineu (rabosa) passa per un pou, veu la lluna reflectida en l’aigua i, com que pensa que és un formatge, es tira al fons.

Llavors, la guineu vol eixir-se’n i, com que, més avant, sent que passa el llop, des de dins, el crida. Igualment, la rabosa, molt llesta, li diu “que s’atipava de formatge i que, si en volia menjar, no calia sinó posar-se dintre de la galleda i, al moment, baixaria fins al fons” (p. 372). I el llop, fidel a la guineu, “així ho va fer” (p. 372).

Passa que, “com que el llop pesava més que ella, la galleda en què hi havia el llop va baixar fàcilment, mentre anava amunt la de la guineu i, així, es va escapar del pou” (p. 372). Per consegüent, en lloc de ser, tots dos, vasos comunicants i d’eixir guanyant la rabosa i el llop, mentres que u ix beneficiat del desenvolupament (el poal amb la guineu, puja), l’altre n’acaba perjudicat. Aquest passatge pot resultar interessant per a una educació matriarcal destinada a que ningú no tracte d’abusar del proïsme.

De fet, ja fora del pou, “La guineu se’n va anar cap al poble, a avisar la gent que, si volien matar el llop, el trobarien dintre del pou” (p. 372). Tot el poble hi va anar i, al capdavall, el llop s’allibera, però sense pell.

A continuació, la rabosa, amb molta iniciativa, “li aconsellà que podien anar al poble i que ell tocaria la campana del campanar i, mentre la gent sortís de casa a veure què passava, ella entraria en un corral, agafaria unes gallines i se les enduria al bosc, on, després, se les menjarien els dos plegats” (pp. 372-373). Novament, un passatge amb un missatge similar. I, igualment, el llop, afamat, “hi estigué d’acord” (p. 373). Per consegüent, ara també es fa lo que vol la dona.

Finalment, de nit, se’n van tots dos al campanar del poble, “on la guineu lligà el batall de la campana a la cua del llop, mentre li deia que esperés a tocar que ella fos vora algun corral, amb la qual cosa li seria més fàcil agafar les gallines” (p. 373).

La rondalla acaba de manera que la guineu es fa amb les gallines, els hòmens del poble maten el llop i, “ben lluny ja del poble, la guineu es llepava els bigotis” (p. 373).

Aquesta relat, en què es plasma molt que, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui porta la iniciativa (i, com ens comentaren sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, més d’una vegada, eren més roderes que els marits), apleguen a pactes entre l’home i la dona (malgrat que, en aquest cas, hi ha una banda que domina molt a l’altra, fins i tot, quant a estratègies) i que es fa lo que ella considera millor. En qualsevol cas, és una narració interessant per a traure el tema de la noblesa en les relacions humanes i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb lo femení, que aproven la sexualitat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Els minairons”. Així, entre altres coses, podem llegir que “es conta el cas d’un jornaler molt sol·licitat que en posseïa i li feien la feina sense que ell hagués de fer res” (p. 352) i que, un dia, “Quan les dones de la casa anaven a portar-li els àpats (…), sempre el trobaven assegut a l’ombra d’un arbre” (p. 352). Cal dir que l’ombra (com també la foscor) té a veure amb lo matriarcal i amb la dona i, en aquest cas, a més, amb un refrany que empiula amb el relat: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en línia amb el matriarcalisme, és “Dones misterioses”, en relació amb dones d’aigua. “Una d’aquestes històries populars (…) diu que vivien en una cova o antic forat de Clarà i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res” (p. 354). Per tant, apareix la cova i el forat, detalls que tenen a veure amb la sexualitat i amb la dona.

“La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa, que atribuïen a les esmentades dones” (p. 354) i, per consegüent, ens trobem amb una cultura molt oberta en lo eròtic i en lo sexual (ací, relacionat amb l’expressió “haver-hi roba estesa”, però amb una visió positiva).

Un dia, unes dones que eren pageses “van veure unes tovalloles molt boniques i, com que no van veure ningú que les vigilés, els va agafar l’acudit d’emportar-se’n una cada una” (p. 355), fet que ens indica atracció sexual. Més avant, encara que les encantàries feren via darrere de les dones, com que les pageses eren diligents, no les pogueren agafar. I, quan les pageses cremaren aquelles tovalloles, es trencà la maledicció que els feren les dones d’aigua i eixiren de la pobresa (p. 355).

En la rondalla “El pou de l’Encantada”, “La nena gran, de dotze anys, un dia, mentres poua aigua per emplenar els càntirs, ou una veu manyaga que puja del fons del pou. Sembla la veu de sa mare. (…) s’inclina i albira al fons la seva mare que li encomana dir-ho als seus germans i a ningú més i li indica la roca on sol passar el dia filant” (p. 357). Per consegüent, la dona, fins i tot, la jove, porta la iniciativa i té la darrera paraula.

Adduirem que, en la narració “A cal Reguer, de Canalda”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que “Hi havia una família en la qual la dona (…) era de fum i aigua. El cert és que cada nit, la mestressa i la seva filla s’untaven (…) i, al moment, (…) es fonien entre les negres ombres nocturnes” (p. 357). Per això, la jove i la mare van juntes i apareix la nit, detall que té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).

 

Abadesses que convencen, acollidores, fortes, que fan via en comitiva i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteixen  molts trets matriarcals és “De Gafarmagala a Balaguer”. A mitjan relat, una imatge religiosa del Sant Crist passa de l’orient de la mar Mediterrània a Balaguer. Cap a l’any 1300, s’apareix “una nit al riu, pujant contra corrent, amb uns resplendents llums” (p. 298) i “s’aturà en una roca dintre del mateix riu” (p. 298). O siga, que l’home, valent (actua contra corrent), s’acosta a la dona (el riu, l’aigua) i a una pedra (detall que té a veure amb la terra i amb la fortalesa). Llavors, els habitants de Balaguer i la clerecia fan camí cap al riu, però el Sant Crist se’n va cap avall.

L’endemà, de nit (és a dir, en un moment vinculat amb lo femení), els habitants s’hi menen de nou i el troben junt amb la roca i, a més, la imatge fa via “riu avall, sense que ningú pogués agafar-la” (p. 298).

Per això, els pobladors posaren “el fet en coneixement de la comunitat de monges d’Almatà, tot demanant-los que, si aquella nit succeïa el mateix, sortissin les monges en processó, a veure si podien atansar-se a la creu.

I també, en arribar la nit i, per tercera consecutiva, aparegué en aigües del Segre la creu amb el Crist” (p. 298). I, de nou, la creu retornà riu avall (p. 298). Comentarem que Almatà forma part del terme de Balaguer.

Tot seguit, captem que “Fou aleshores que, del convent, sortí l’abadessa amb tota la congregació, amb els peus descalços i, amb gran compostura i senzillesa, baixaren fins a la vora del riu, a frec d’aigua i, llavors, una onada acostà la creu fins als braços de l’abadessa” (p. 299).

Comentarem que, des d’un primer moment, copsàrem en aquest passatge el fet que el fill s’atansa a la mare: el Sant Crist, a l’abadessa. Igualment, són les dones qui assoleixen l’objectiu.

A més, hi ha altres detalls matriarcals: “En vistes d’aquell prodigi, tota la població (…) van decidir que tant preuat tresor fos conduït i col·locat a l’església del convent. El posaren a la capella primera del costat esquerre de l’altar major” (p. 299). Per tant, no sols el fill està ben considerat, sinó que és acollit com a part de la comunitat (recordem que el terme “església”, procedent del grec, originàriament, significa “assemblea”), el posaran en la banda vinculada amb la dona i, al capdavall, en l’altar major. 

Finalment, es plasma un altre tret matriarcal, el qual hem trobat en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, especialment, entre les que vivien, majoritàriament, del camp: la força. Així, el narrador diu “es veié aquí, de nou, un gran esdeveniment quan l’abadessa va poder dur la creu pesada com si d’una palla es tractés” (p. 299). En altres paraules, la seua fortalesa li permetia viure junt amb el fill i relacionar-se amb molta facilitat, àgilment i com a cap del convent. Adduirem que el 4 de juny del 2023 comentí als meus pares aquesta narració i, sobre l’abadessa i la creu, ma mare, a banda, considerava que hi havia un nexe entre la creu i “les preocupacions” (sic), detall que no havíem pensat, ni inclòs, anteriorment: per consegüent, la cap del convent estava més esperançada i fresca i, de rebot, la comunitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa i molt obertes, la maternitat i la primera menstruació

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme és “La Mare de Déu del Miracle”. Per a començar, l’inici diu que “Es conta a Balaguer que, un cop acabada la guerra contra els sarraïns i, quan ja la pau havia arribat arreu del país, tal com regna en el nostre cor” (p. 296). A continuació, veiem que “un dia, una mora que estava cavant al seu hort, (…) notà que, en deixar caure l’aixada, va topar amb alguna cosa dura. (…) es posà a cavar al voltant, per tal de treure-la del seu hort, però (…) desenterrà una imatge de Maria amb el Nen Jesús al braç” (p. 296). Per tant, copsem trets matriarcals: el cor (la sensibilitat i l’interés bonhomiós pel proïsme i per la vida), l’hort, la duresa (fortalesa de la dona) i el fet que aparega Nostra Senyora (ací, vinculada amb la terra) i que ho faça junt amb el fill (senyal de la maternitat).

A més, podem veure una explicació del detall que la imatge no siga la d’una marededeu negra: “Com que la imatge estava tota bruta de terra, la mora decidí de rentar-la i, com que feia bugada, la posà dintre per tal de deixar-la ben neta” (p. 296). Per consegüent, la Mare de Déu és ben tractada per la mora.

A continuació, trobem un passatge en què podríem empiular les dues parts de la dona: la clara i la fosca. Així, “Una veïna seva que anava a buscar aigua al riu, i que era cristiana, passà en aquells moments per allí, per tal de demanar-li si podria donar-li foc quan hagués tornat del riu” (p. 296), és a dir, jovenesa, vitalitat.

“La sarraïna, que duia un bon veïnatge amb la cristiana, li digué que sí, que, quan tornés, podia passar” (p. 296). És a dir, que feien una mena de bon empelt. Cal comentar que, per exemple, en el Regne de València del segle XV, cada col·lectiu cultural, en cas de conflicte intern, acudia al seu representant superior i que, en canvi, si ho era entre persones de grups culturals diferents (com ara, entre cristians i musulmans), recorrien al rei, qui feia de jutge.

Ara bé, “mentre ambdues dones parlaven, la cristiana s’adonà que, del cossi de la bugada, en sortia sang. La mora li contà la troballa de l’hort (…). Les dues dones s’acostaren al fumejant cossi i comprovaren que era de la imatge d’on brollava la sang” (p. 296). Aquest passatge enllaça amb el fet que les xiques, en arribar la jovenesa, surten de la terra (encara que la toquen amb els peus) i comencen, fins i tot, a poder tenir relacions sexuals acompanyades de la possibilitat de ser mares (després de la primera menstruació).

Com que la maternitat i la sexualitat estan ben considerades en les cultures matriarcals, “en veure el que succeïa (…), caigueren les dues de genolls, exclamant ‘Miracle!, Miracle!’” (p. 296). Aquestes línies, en nexe amb les següents, el dia que escriguí aquestes paraules, el 2 de juny del 2023, m’evocaven el passatge bíblic en que dues dones són les primeres a anunciar que Jesús havia eixit del sepulcre on l’havien soterrat.

Prosseguint amb el relat, la mora i la cristiana ho fan “tot corrent pel veïnat, (…) acudí tota la població al lloc dels fets i, assabentats tots, la miraculosa imatge fou duta a l’església, on rebé veneració per part de tothom (…), pels anys 1260-1270” (p. 296).  La pervivència i el futur estaven garantits. Afegirem que, en 1105, Balaguer fou conquerida pels catalans. 

Finalment, veiem que en 1697 la Mare de Déu del Miracle fou confirmada com a compatrona de la ciutat de Balaguer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.