Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“Reina dolça”, més que simples paraules

General, , , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

“Sa madona du es maneig” i més, però molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la “senyora ama”, de la “mestressa” i de la “madona”, adduirem que, en l’article “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià” (https://issuu.com/ajuntamentdecalvia.comunicacio/docs/revista_entorn_12_personatges), de la investigadora Bàrbara Montoya Boix, publicat a principis del 2021 en la revista “Entorn de Calvià” (no. 12), per l’Ajuntament de Calvià, població de les Illes Balears, podem llegir que “aquestes succintes línies pretenen posar la mirada sobre la figura de la madona. Sembla un terme amb què tots estam avesats, i familiaritzats, però ja no entès com a ‘muller d’un amo de possessió’, sinó com el mot general que s’utilitza avui dia, sinònim de mestressa. (…) Però sempre es coincideix amb el fet que els seus eixos eren el manteniment i neteja de les cases i l’alimentació” (p. 81).

A més, afig que “ens ha arribat informació molt interessant, en especial, dels anys 40 i 50 [del segle XIX]. Aquesta és la història de Margalida Jaume, una dona que va fer de madona en diferents possessions de Calvià i que reflecteix les característiques de poder, força i prestigi d’aquesta figura. Els documents que se n’han conservat permeten entreveure aspectes d’interès que s’allunyen de les tasques de neteja i cuina que sempre s’atribueix a la madona” (p. 82), detall que està ben plasmat en rondalles mallorquines de fa més de cent anys com també, com ara, entre altres, però valencianes, arreplegades per Joaquim G. Caturla a primeries dels anys huitanta del segle XX.

De fet, Bàrbara Montoya comenta que, “En els documents que hem consultat es pot veure com Margalida Jaume queda al capdavant de les gestions de què s’ocupava el marit. Així, trobam un llibre en el qual es deixen per escrit notes que semblen ser comptes de compravenda marítima de Margalida, sempre acotada com a hereva de Joan Salom” (p. 83).

Quant al fet que la dona tenia un paper més actiu i més ben tractat i com, més d’una vegada, hem trobat en més d’un document en Internet (alguns, realitzats per estudiants universitaris en els darrers anys), podem dir que, “com ha quedat palès, Margalida Jaume té potestat de signar contractes. Tant és així que hi ha un llibre on es pot veure la relació contractual entre ella i una senyora propietària” (p. 83), de l’any 1843 i signat per Josefa de Salas: “Això és ni més ni menys que un afer, un negoci, de dona a dona, perquè queda palès que Margalida Jaume lloga la possessió de ses Barraques i en fa un primer pagament amb el qual ja deixa abonats dos dels tres lliuraments de doblers que havia de fer, la qual cosa la converteix directament en la seva conductora (…) o madona” (p. 84).

Un article que, des del primer moment, consideràrem molt interessant en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ben plasmat en moltíssimes rondalles mallorquines, valencianes i, per descomptat, en la realitat, en què la dona apareix com una persona que, encara que mana i, fins i tot, fa gestions, també és molt oberta.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

‘Senyora ama’, ‘mestressa’ i ‘madona’, més que tractaments a dones

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben vist que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb altres detalls, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, quan, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què relació amb les formes “senyora ama”, “madona” i “mestressa”, per a saber quines n’utilitzaven, com era tractat el seu avi per part de la muller (i com ella per part de l’home).

 

En el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer: “Porta-li, açò, a Marianeta, a Carmen ‘la carretera’, a la tia Amparín, a Sunsi…”. I més comentaris, en el mateix grup, foren “’Mestressa’, a Tarragona” (Francisca Farre), “Mestressa, a Barcelona, i diria que a Catalunya en general” (Rosa Garcia Clotet), “Mestressa” (Rosa Canela Vies), “’Madona’, an es pobles, Mallorca. A Palma, ‘donya Margalida’” (Catina Andreu). Igualment, Lina Palou, ens escrigué un comentari que diu així:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu[3] el sol sortir

vermell com una magrana”. També afegiren “Senyora ama’, a la Vall d’Uixó” (Fernando Roig) i “A Lleida, ‘mestressa’” (Maria Pons).

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’agost del 2021, ens comentaren “’Mestressa de casa’. ‘Ama’  és castellà. O, dit d’una altra manera, la persona que ho fa tot” (Elisa Serramià Ramon), “’Mestressa’, al Bages” (Roser Rojas Simats), “’Mestressa’, Urgell” (Rafael Martí), “’Madona’, a Mallorca. I si va acompanyada del nom, ‘madò’” (per exemple, madò Pereta)” (Àngela Puig Pozo), “’Madona’, a Mallorca. ‘Madò’ es reservava per a les dones dels missatges, que eren tractats no de ‘l’amo’ sinó del ‘sen’” (Lluís Massanet Galmés), “A Vic, ‘senyora ama’. I ve de lluny: La nadala ho diu: ‘Senyora ama, / senyora ama, / tape’ns que ací fa fred’” (Magda Lozano Mascarós), “Senyora de la casa” (Jösse Terricabras Mas), “Mestressa” (Pilar Zaragoza Esteve), “’Mestressa de casa’! I, a moltes cases, ‘EL PAL DE PALLER’!!” (Maria Estrella Ferrer Tallada). El comentari següent al que adés hem llegit, diu així:

“A sa madona de Sa Torre,

 es pa negre li fa mal,

però no n’hi fa es pardal,

quan el té dins sa cotorra” (Jaume Capó), que es tracta d’una cançó eròtica prou coneguda en les Illes Balears. Més comentaris, en el mateix grup: “Mestressa” (Alejandrina Serrano), “Madona” (Maria Galmes Mascaro), “A casa meva, Barcelona, a la iaia, li deien senyora Amèlia i, a l’altra, senyora Pepita; els nets i fills, iaia i mama respectivament. Els hi deien ‘mestressa’, però poc” (Amèlia Llauradó Rubinat), “Madona” (Miquel Monserrat Ferrer), “’Mestressa’, al Penedès. Encara s’utlitza força a les cases catalanoparlants” (Pere Ramon Nadal), “’Mestressa’! Jo, de vegades, ho dic a les netes: ‘Eh, tu, mestressa!’. Tarragonès” (Obdulia Bofarull).

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 d’agost del 2021, ens contestaren “Els avis sempre deien ‘mestressa’. A mi, em diuen ‘mestressa’, però, quan vol tocar el voraviu, diu, per exemple, ‘PREGUNTA-LI A LA JEFA’” (Montserrat Cortadella), “A casa, deien sempre ‘mestressa’” (Venus Ona), “Nosaltres teníem restaurant i la cuinera era la mare. Tothom li deia ‘Mestressa, què hi ha per dinar?’” (Germana Fargas), “La meva iaia de part del meu pare era catalana i deia ‘mestressa’” (Montse Canal Pardo), “Mestressa” (Maite Mestres Brucat), “A Catalunya, sempre he sentit dir ‘mestressa’” (Maria Rosa Soto Paloma), “Sí, ‘mestressa’” (Maria Dolors Masgoret), “A casa de la meva família (pares i germans), perquè l’avui patern va fugir i abandonar la família i, el matern, entre guerra, camp de concentració, ‘mili’, que el van represaliar, a més, que era un home amb poca personalitat, sempre va ser un matriarcat: l’àvia, la mare (perquè el pare viatjava o treballava) i, ara, una germana meva, soltera, amb els dos germans i nebots que es deien. A casa, no; tracto; tractem que sigui paritari i complementari” (Xavi Peco).

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 d’agost del 2021, els comentaris foren “’Mestressa’, aquí, sempre s’ha dit o deien, a sa dona que era s’encarregada d’una empresa o d’un grup de treballadors” (Margarita Saez). Cal dir que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover apareix molt la paraula “madona”, però no “mestressa”. Unes altres respostes foren “Per ca nostra, ‘madona’” (Maria Vidal Espin), “Al Llevant de Mallorca, dèiem ‘madona’. La paraula ‘mestressa’, era quan ens referíem a qualsevol dona professional, fos cosidora, regentàs un negoci…” (Rosa Galmes).

Afegirem que, un article relacionat amb les Illes Balears, que aporta molta informació interessant sobre la “madona” i a què es pot accedir en Internet, de Bàrbara Montoya Boix, és “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià”.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

[3] En l’original, “voreu”.

Dones que trien l’home (i més), amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, en aquest cas, En Bernadet, segueix les indicacions d’un cavall (detall que, des de molt prompte, associí a la dona), és “En Mercè-Mercè”, la qual figura en el Tom XIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi ha un passatge en què el rei decideix casar les tres filles que tenia (p. 94) i, després, la filla petita li demana fer-ne unes segones en què totes les persones del regne puguen aspirar a casar-se amb ella: “Les faça Vossa Reial Majestat! -diu ella. Però que hi puga passar, per baix de sa meva finestra, qualsevol que sia fadrí (…). Que passin per baix de sa meva finestra i jo triaré i li tiraré sa pera. I si Vossa Reial Majestat dóna es sí, m’hi casaré. I si no el me dóna, romandré fadrina (…). Que lo que és jo, per embarcar-me, ha d’esser amb una barca que m’agrad!” (p. 95). Com veiem, no sols la filla actua amb valentia, sinó també amb molta espenta i molt oberta. I, de fet, aconsegueix que es facen i així.

I En Bernadet, com que segueix les directrius que li ha marcat el cavall, entre altres coses, de no dir més que lo que ell li ha indicat i, a banda, a partir de lo que un hortolà amb qui ell treballa (i que li passa la informació referent al rei i a la política i això porta En Bernadet a passar al seu paper actiu), troba molt aplanat el camí i, de pas, el de la filla petita, qui, des del principi, el preferia com a príncep amb qui casar-se.

En Bernadet, ben avançada la rondalla, parla amb la jove i, ella, immediatament, ho fa amb son pare (el rei): “Sa filla del rei digué a son pare tot lo que En Mercè-Mercè li havia comanat. I son pare, bitlo-bitlo, ho fa” (p. 114), fins al punt que hi podien comparèixer nobles, cavallers, prínceps i reis de regnes veïnats i tot. I, d’aquesta manera, també ho podria fer En Bernadet, tot i que, a vegades, fes el paper d’ajudant de l’hortolà, a vegades, de príncep. Un altre exemple de matriarcalisme. A més, la corona es donaria a qui se l’hagués guanyada.

El rei reuneix tots en la cort i els fa tres preguntes i En Bernadet li respon que, en la primera guerra, fou ell qui li guanyà l’acció (al monarca), “vestit de príncep amb el criat devora” (p. 116), que En Bernadet fou qui guanyà la segona guerra (també vestit així i acompanyat pel criat), on el rei li clavà una fletxa, però no el matà, com ho comprova el rei, quan el jove “es treu aquella punta de fletxa i la posa dins ses mans del rei, que la se mirà (…) i digué:

-Sí que em sembla que ho és, d’aquellla fletxa que record que vaig tirar” (p. 116).

I, quan el rei veu que qui anà a la Bella Font, a per l’aigua que li calia, i que és En Bernadet (ja que el jove li ensenya les dues peres d’or amb què li pagaren dos familiars del rei), pregunta qui li portà la llet de lleona. I, novament, el rei veu que ha sigut En Bernadet, “El rei, davant aquelles coses, no en va tallar més i digué a En Bernadet:

-Teva és sa corona! Tu ets, que la t’has guanyada! Des d’ara, ets tu qui comandes! Vine a seure as meu costat i mana coses segons sa teva plana voluntat” (p. 118).

I, En Bernadet, sense embuts i molt obert, comenta davant la cort, que ell és fill d’un rei i d’una reina que són allí, que el seu nom vertader és En Bernadet i, entre altres coses, que ell estava a favor de casar-se amb la princesa més jove. Cal afegir que ella el preferia des d’un primer moment. I, al capdavall, tots dos es casen (p. 119).

Com veiem, l’home (En Bernadet) segueix les pautes de la jove princesa (qui l’havia triat). I, finalment, es casa amb una dona amb molta espenta, molta valenta, amb molta iniciativa i molt oberta. Un altre exemple de matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

“més que ell, mana ella”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 4 de novembre del 2021, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan, entre altres coses, plasmà una rondalla coneguda (ací, amb lleugers retocs) que “va sobre un rei i es seu criat, que volten ses seves terres regalant cavalls i ases. A cada casa, demanen qui comanda i, si contesten que s’home, els regalen un cavall. I, si contesten que sa dona, els regalen un ase.

Arriben a una casa, obre un home i demanen:

-I, en aquesta casa, qui comanda?

-Jo. Només faltaria!

-Idò, per vostès, un cavall. De quin color el voleu: blanc o negre?

-Blanc.

Tot d’una, intervé sa dona:

-Trobes que ha de ser blanc? S’embrutarà ràpid…

-Idò, negre -diu ell.

-Idò, ase -contestà el rei”.

Agraesc aquest comentari, amb una narració molt semblant a una que ja ens havia plasmat Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929).

El 5 de novembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb el refrany “A can Poca-cosa, més que ell, mana ella”, Just Margalef Rabascall ens comentà “A ca meva (diu l’home), les decisions importants les prenc jo. Ara, qui determina quines decisions són importants, és la meva dona”. Aquestes paraules van molt en línia de la rondalla matriarcal en què, al capdavall, és la dona qui diu què caldria fer i, immediatament, l’home ho accepta i, als qui repartien cavalls o altres animals, els comenta que prefereix el que tots triaven i, així, el que prefereix la seua dona. Un exemple més de matriarcalisme.

Un altre refrany que comentaren moltes persones fou “L’home encomana i la dona mana”, també plasmat en el correu electrònic de Josep Salinas, del 30 d’octubre del 2021. Així, en el grup “Refranys i dites valencianes”, el 7 de novembre del 2021, els comentaris foren “A casa meva mane jo,… quan no està la meva dona” (Miquel Fernandez), “Tira més un pèl de figa que la maroma del barco” (Amparo Amparo) i “Si estàs BÉ, amb la dona TOT acabarà BÉ” (Pepita Espi Cremades). A més, el 7 de novembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francoise Ramon plasmà que “Si és una manera que so creíxer així està content i alegre. Molt important, per ser dona, de tenir molt bona relació a casa i tot bé”.

El 7 de novembre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pepe Bigot comentà que “La majoria de vegades és així”. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Carme Picas Guasch m’escrigué “Darrere un home cèlebre, sempre hi ha una dona intel·ligent”. I, en el grup “Dialectes”, Xec Riudavets Cavaller, en relació amb aquest refrany, em comentà “L’amo comanda i sa madona duu es maneig”.  La dona mana, però de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“L’home proposa i la dona disposa”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

El 3 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què figurava el refrany “Per ton afer, pren consell de ta muller”, si bé, en el meu mur, junt amb la resta dels refranys que Josep Salinas m’havia enviat el 30 d’octubre del 2021. En el cas dels grups, a diferència d’altres dies (en què també demaní en el meu mur, respecte a altres refranys del mateix correu electrònic), els preguntí “¿En sabeu, de semblants? ¿Què opineu? Gràcies”. Tot seguit, plasmarem les respostes.

El 3 de novembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Vingui d’on vingui el vent, de la dona sigues parent” (Mercè Betriu). En el grup “Dialectes”, plasmaren “’De llevant o de ponent, de la dona en sigues parent’, deia ma mare” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “’Fes que d’allà on vingui el vent, de part de la dona, sigues parent’, al Pla d’Urgell” (Mercè Romà Gannau). En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, comentaren “’On va l’escombra, va el senyor’. La deia la mama” (Montserrat Cortadella).

El 4 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, plasmàrem el refrany “L’home proposa i la muller disposa”, facilitat per Josep Salinas. El mateix dia, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “La mama deia ‘On va l’escombra, va el poal’”. Immediatament, li preguntí “l’escombra, en aquest refrany, ¿vol dir ‘la dona’? Gràcies” i em respongué “Sí, Lluís”.

En relació amb aquest refrany, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Neus Cim, una dona molt oberta, escrigué “Jo tenia entès que ‘La dona proposa i la divinitat disposa’ (digueu-ne Déu o com vulgueu). O sigui que, no ho podem controlar tot i, de vegades, hem de lliurar-nos a un poder superior”, a qui, al moment, li comentí “Interessant.

Fins i tot, en el cas que tu escrius, es plasma el matriarcalisme”, ja que és la dona qui fa l’acció.

Finalment, adduirem que, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan ens plasmà una rondalla coneguda en què un home, al capdavall, tria lo que li recomana la seua muller i, així, es fa lo que vol la dona. A més, veiem que la dona està ben tractada i que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda (la dona), va el poal (l’home)”, dones que aplanen molt i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme com també que cal seguir les directrius de la dona, perquè pren millors decisions i més bones a llarg termini i tot, és “Na Blancaflor”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XIII. Així, al principi, veiem que un matrimoni que no tenia fills i en què la dona s’havia casat amb un home que no era del seu gust, ella aplega a dir que voldria que, si tingués un fill, als set anys, el prometés al dimoni.

I Déu els n’envià u, Joan, molt deixondit i aprenent (p. 69), això és, molt obert. Quan la mare veu que ja han passat set anys, comenta lo que ella havia dit abans que ell nasqués, i el xiquet, immediatament, se’n va a parlar amb un confés (això és, amb un sacerdot que escolta les confessions i dona absolució) i el sacerdot li dona un cordó beneït i li diu que no se’l lleve mai i que no se’l deixe llevar (p. 69). També comenta a En Joanet que si el dimoni li demana si no se n’ha sortit, ell no li responga i que, a banda, si li diu que li passe per davant, no ho faça, sinó que li conteste “Passau-hi vós, que sabeu es camí!” (p. 70). I així ho farà En Joanet durant bona part de la rondalla.

Un poc després de parlar amb el confés, En Joanet troba el dimoni, qui, sense pensar-s’ho dues vegades, el tempta, però el xic calla i, al moment, el diable “començà a caminar davant davant, i En Joanet darrere darrere, tots dos boca closa.

Troben una senyora molt garrida. (…) Ella es posa al costat d’En Joanet” (p. 70) i, com que era la Mare de Déu, li diu què haurà de fer per a no caure en les ungles del dimoni. I En Joanet li promet que ho farà: “Tu digues-li: ‘Passa-hi vós, que sabeu es camí!’ Vet aquí aquesta vergueta que et don; tu estén-la damunt es riu, i es riu t’obrirà pas” (p. 70). I, així, amb altres detalls del trajecte. I ho fa i passa el riu. Aleshores, la Mare de Déu parla a En Joanet sobre Na Blancaflor: “Passat aquest riu de foc, trobaràs una fadrineta, Na Blancaflor, i faràs lo que ella dirà” (p. 71), un detall en què es plasma lo matriarcal. I, com que ell fa lo que li havia dictat la Mare de Déu, passa el riu molt fàcilment, “sense cremar-li ni un filet de roba” (p. 72). I, més encara: mentres que el creuaven, troba Na Blancaflor, qui era filla del dimoni, però una dona de bon cor i que li feia costat i li ho aplanava molt. Na Blancaflor li demana fidelitat a la paraula i li fa una recomanació que li serà molt bona: “Lo que sí has de fer cada dia, és demanar-li feina, per l’endemà; i, si et veus apurat per fer sa feina que et manarà, crida’m i jo compareixeré i et donaré camí per sortir-ne amb bon nom” (p. 72). Així, veiem que la dona és qui marca la pauta a seguir per part de l’home (el xiquet), que ell fa lo que li ha recomanat i que la dona (Na Blancaflor) li donarà suport.

I, així, durant uns quants passatges: el dimoni tempta En Joanet, l’al·lot demana ajuda a Na Blancaflor i ella li aplana molt el camí i li comenta què li cal fer i, això sí, sense que el xiquet entre en la casa del dimoni. I l’estratègia per a no endinsar-s’hi serà demanar-li treball. I el diable li’n dona.

Com a exemple de matriarcalisme, podem llegir que En Joanet, a mitjan rondalla, diu a Na Blancaflor:

“-Blancaflor, vine, per amor de Déu!, que si feixuga era sa feina que anit passada em donà ton pare[1], se m’acaba de donar no sé si ho és més!

Na Blancaflor compareix tot d’una i diu:

-Quina és sa feina que t’ha comanada per demà?

(…) -Això -diu ella- serà bo d’arreglar” (p. 74).

En un passatge posterior, i amb una nova faena encomanada pel dimoni, Na Blancaflor dona un cordó a En Joanet, detall que, des d’un principi, em recordà la dita “On va la corda, va el poal”, en què, ací, Na Blancaflor seria la corda. De fet, ella, a més de fer de cap i molt oberta, li la dona, així com, en moltes rondalles, ho fan altres personatges femenins que donen un detall material que fa molt més fàcil la superació de les proves. I, a banda, En Joanet representaria el poal. I, com veiem, ella dirigeix l’orquestra: “En Joanet pren aquell cordó fet d’un fil d’or i d’un fil de seda, d’un fil d’or i d’un fil de seda, i cap as pinar!” (p. 77).  Una rondalla en què està molt reflectit el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] El dimoni.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes, marquen el compàs

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, és la dona qui marca què ha de fer l’home i que ell la segueix, és “Es granotet”, la qual figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines” que recopilà Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, tres fills d’un home que era vidu, Pere, Pau i Bernat, comenten a son pare que han decidit “trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura” (p. 39) i, en aplegar a un camí que s’esbrancava en tres, cadascú tirà per un vent i es digueren “A reveure amb Déu siau” (p. 39).

El petit, Bernat, quan ja portava unes hores de recorregut, troba un safareig arran del camí, on hi havia una granota (en la rondalla, “es granotet”), el qual, “a migdia, en surt (…) i bota qui bota des d’allà. En Bernat li pitja darrere.

Arriben a sa cova, es granotet s’hi afica per endins i per endins i, En Bernat, darrere ell” (p. 40). En Bernat, dins de la cova, a banda de veure tota casta de menjars, s’aborda en eixos menjars i, com que, a més, el granotet “li fes senya com que s’assegués a sa taula i que ho provàs de posar miques.

En Bernat ho fa així” (p. 40).

I, immediatament, i, així, en molts passatges de la rondalla, “Des cap d’una estona, es granotet bota en terra (…) i En Bernat darrere darrere” (p. 40). Com veiem, la dona porta la iniciativa (recordem que la granota té molt a veure amb l’aigua i que l’aigua està vinculada amb la dona). I un dia i un altre, fan via cap a la cova (i, com en més d’un refrany, primer la dona, ací, la granota i, després, l’home, ací, En Bernat), però, ara, a una cambra on, a banda, el granotet s’hi fica “amb un llumet que li anava davant davant. I En Bernat seguí darrere darrere” (p. 41).

I, així, un any redó, fins que, el mateix dia de l’any, el granotet i En Bernat es retiren a una cova on el jove troba una jove garrida a qui ell desperta i que el felicita per haver tingut la paciència de mirar com cantaven les granotes i, per descomptat, d’haver-la desencantada en el casal, després que una fada dolent l’hagués encantada. I ella li diu: “Som filla d’un rei i som pubila. Si vols que ens casem, anem a ca nostra i, si mon pare i ma mare hi vénen a bé, ens casam a l’acte, però a ca nostra no ens hi hem de presentar nosaltres tots sols, sinó amb testimonis” (p. 42). Veiem que, com en la tradició de moltes poblacions catalanoparlants, amb motiu del casament, en primer lloc, els nuvis se’n van a la casa dels pares de la núvia. I, des d’ara, la fadrina i filla del rei és qui marca el compàs i, així, el granotet se’n va a avisar a sis granots, els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, diuen que sí que faran de testimonis:

“-Sí, Senyora Altesa! -digueren tot set.

I, a l’acte, aquells set granots tornaren quatre dames i tres patges (…), que eren dames i patges de la cort del mateix rei.

-Ara que tenim tots aquests testimonis, ens en podem anar tots a ca mon pare -digué sa filla del rei.

-Vossa Altesa mana -diuen aquells set” (p. 42).

Es plasma, i molt bé, que, tot i que el jove ha desencantat la filla del rei, això no fa que ell estiga per damunt d’ella, ni que, des d’aleshores, siga ell qui comane, sinó que En Bernat ha fet el paper de mitjancer, important, però no el de cap.

Igualment, com que En Bernat és un home que havia acordat amb son pare que, un any després de partir de casa, el tornaria a veure, ho comenta a la jove i li afig “Jo no puc faltar a sa paraula donada, però demà vespre puc tornar a esser aquí i partir tot d’una cap a ca la Senyora Altesa” (p. 42). 

I la filla del rei ho accepta i, l’endemà, de bon matí, fan marxa “tots, sense pus cerimònies ni revolteries” (p. 44), detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. En Bernat, com aplega a sa casa i veu son pare, li diu:

“-Ara mateix, me’n vaig a casar.

-I amb qui? I a on? -demanà son pare.

-Amb una al·lota que no vos creuríeu mai i de molt enfora. En esser casats, ja vendrem a fer-nos visita! -diu En Bernat” (p. 44). Novament, el detall de passar primer per la casa on viu la núvia.

El pare li ho accepta, el fill el té com a pare (li besa les mans, p. 44) i, al moment, veiem que “Allà trobà dues carrosses a punt. Sa filla del rei puja damunt una amb quatre dames i En Bernat damunt s’altra, amb sos tres patges” (p. 45). Ací, com veiem, hi ha un altre detall matriarcalista: quatre dones, en relació amb una dona (la filla del rei) i que són dames; tres hòmens, en relació amb un home (En Bernat, no pertanyent a la noblesa) i que són tres patges (això és, tres servidors).

I l’endemà, amb diligència, fan via cap a cal rei, “es presenten al rei i a la reina i a tota la cort, conten lo que els havia passat i ses quatre dames i es tres patges fan de testimonis de tots” (p. 45) i el rei i la reina com també la cort els reten homenatge i, al capdavall, els dos jóvens, davant dels reis, admeten que aproven casar-se… I es casen (p. 45).

I, com que aquesta rondalla reflecteix la tradició matriarcal de passar primer per cals pares de la núvia i, en acabant, pels del nuvi, el final diu que “Es noviis anaren a Manacor a visitar son pare d’ell i se’l dugueren amb ells per tenir-lo a la cort tots es dies de la seva vida.

El rei i la reina vella s’arribaren a morir i la Senyora Altesa i En Bernat foren reis” (p. 46).

Un altre detall en línia amb el matriarcalisme i amb el tractament de “senyora ama”  i semblants: la jove és Senyora Altesa, mentres que, del rei, no es diu res del seu títol nobiliari, sinó que se’l presenta com En Bernat. Una rondalla interessant, entre altres coses, pel tema del casament en la tradició matriarcal dels catalanoparlants. 

Com a aclariment, vull indicar que, quan escrivim “Es fa lo que vol la dona”, per acurtar el text, ho plasmem amb l’esperit obert de les relacions entre els meus avis materns, en què, com diu ma mare, son pare comentava que, “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. A més, el meu avi admetia que, moltes vegades, trobava molt encertades o adients, les decisions que triava la seua dona (la meua àvia materna) i que, finalment, s’adoptaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Matriarcalisme a Bons Aires” (Cati Cobas), dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 29 d’octubre del 2021 vaig rebre un missatge de Cati Cobas, des de Buenos Aires, en què em deia: “UEP! Som na Cati Cobas, neta de mallorquins de Campos, Ses Salines i Marratxi, però nascuda i vivint a Bons Aires, Argentina. He viscut amb sa padrina Bet i mumare i et puc contar lo que record.

Tenc 72 anys però bé es cap.

Si vols, podríem xerrar per zoom, o WhatsApp. Ja ho diràs.

(…) Fins ara!”.

El mateix dia li escriguí els punts del treball i, igualment, “M’interessen, sobretot, els que tenen a veure amb la família, amb el paper de la dona, amb la sexualitat (fins i tot, l’humor eròtic), amb les rondalles i amb l’educació”. En resposta a la seua disposició a escriure-hi, el 3 de novembre del 2021 m’envià un correu electrònic titulat “Matriarcalisme a Bons Aires”, títol que recordava el correu electrònic que, a les darreries del 2020, vam rebre de Montserrat Morera Perramon, relatiu al matriarcalisme en Manresa. Cati Cobas, l’adjuntà, fins i tot, amb enllaços per a accedir a blogs que ella porta i amb un llibret en pdf, de més de trenta-cinc pàgines i interessant. El correu electrònic, amb xicotets retocs, diu així:

“Estimat Lluís:

Com t’he dit som neta de mallorquins per a totes ses bandes i xerr es català de Mallorca, des de sempre. (…) Com saps, aquí xerram castellà. És tot lo que puc fer…

He mirat lo que m’has enviat. Et puc dir que he viscut amb sos padrins de mumare i amb mumare. Sa padrina i mumare eren ses que comanaven sa ca meva.

Una de ses dites de sa padrina era ‘Aquí és ca meva i aquí comand jo’.

Sa padrina era Na Bet i va venir tota sola en un vaixell a principis del segle XX. Recordava molt Ses Salines i em va ensenyar pastorelles que li feien fer a s’església. També contes que llavors vaig veure que eren rondalles (‘Na Catalineta’, ‘Madò Rateta’ i ‘L’amor de les tres taronges’, per exemple).

Mumare i sa padrina eren molt feineres i deien paraules com ‘Mal engirgolada[1]’, quan una dona no s’arreglava bé. Es doblers els guanyaven mumpare i es padrí, però elles ho administraven, i ses dues preferien guardar que tirar (‘Aquesta és una tudada[2]!’, deien, si no eren bones administradores).

Totes ses amigues de sa padrina eren mallorquines i feien lo mateix.

Sa padrina era molt bona cuinera, però també li agradava jugar a ses cartes i deixava es padrí a ca nostra i se n’anava a jugar as set i mig, amb amigues, es diumenges.

Era religiosa i anava a missa. No mumare. Mumare va estudiar i era professora de francès. (I altra madona mallorquina dreta i feta maldament hagués nascut aquí).

Hi havia moltes dites: ‘Tu tendràs es mal i noltros ses conseqüències’, ‘Anar on un creu que no s’hi plou, no s’hi pot estar de goteres’, ‘Anar a festejar a Calonge’, ‘Són vuits i nous i cartes que no lliguen’ i més.

Menjàvem arròs amb peix, coca, tombet, paella, bunyols de vent, ensaïmades, sobrassada, i pa amb oli.

Si em demanes coses, podem dir més. I, a sos blogs, hi ha moltes coses de Mallorca. T’envii adjunta una novel·la breu que vaig publicar de mallorquins a Bons Aires, on podràs trobar més coses. Traduïda pes meu cosí Sebastià Covas Adrover.

Abraçada i bona sort,

Cati Cobas

www.catcronicas2.blogspot.com

www.caticobas.blogspot.com”.

 

Afegirem que Cati Cobas, en un altre comentari del mateix dia, m’inclogué un altre enllaç: www.elcharetrucho.blogspot.com. 

Com podem veure, la padrina (l’àvia) de Cati Cobas, com moltes dones catalanoparlants, era una dona amb molta espenta. A banda, en aquest escrit posa informació molt diversa però que coincidiria amb més d’un article d’informació de turisme i, a banda, amb detalls que es plasmen en moltes rondalles mallorquines.

Agraesc la disposició i la generositat de Cati Cobas, com també  aquest correu electrònic, tan interessant com uns altres que ens han enviat i, igualment, llargs, però amb informació que ens aplana molt el camí. I, igualment, la seua participació i la de les persones que ho fan en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Poc preparada.

[2] Malgastadora.

[