Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

L’educació matriarcal, “sempre més a prop” i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb l’educació matriarcal i amb la participació que hi tenien les seues àvies (o bé, les mares i tot, si havien nascut abans de 1920), n’afegirem aquests: “Es meus padrins varen esser molt importants a sa meva vida. Varen venir d’Argentina, quan eren molt joves i varen fer feina, molt fort, pels seues fills.

Tots dos tenien molta paciència amb jo. ¡Jo era sa seva reina! Totes ses nits em xerraven de Mallorca. Estimaven sa seva terra i em varen transmetre aquest amor.

Espero haberme logrado expresar un poquito en aquesta llengua que tant amo. Me cuesta mucho intentar escribirla porque, mayormente, era transmisión oral, pues es meus padrins només xerraven mallorquí a ca seva.

Sa meva padrina era una persona de gran paciència. Tant ma seva padrina com ma seva repadrina eren fonamentals a sa família[1]” (Nair Inés Berrocal), “Precisament a Mallorca SA madona mallorquina era una dona treballadora que fou tota sa organització i SA que, realment, ho manejava tot.

Jo no sé si es fet de que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns, ha fet que sa dona mallorquina fos molt més avançada[2] que a la resta d’Espanya.

I no necessitava CAP ‘Ministerio de Igualdad’” (Magdalena Cantallops Alberti), “L’altra padrina, nascuda a Menorca, tenia s’aparença de més dona de bona família, però no sé per què es mudaren a Mallorca. Sa història, aquí, no es contava tant.

Vengueren des de Pollença a Palma i, amb la mare, no tingueren bona relació.

La meva percepció, als comentaris de ma mare, és que la feien sentir una càrrega de mon pare. Aquesta padrina no era massa infantera i anàvem de cortesia, i el padrí ens duia als llocs on la padrina no hi volia anar: plata, hort,… Ella, més de TV o de xerrar amb les veïnades.

Això sí: a ca aquests padrins, sempre dinàvem tot el plat i, s’horabaixa, berenar de Nocilla. Sabien com tenir-nos contents, i pessetes per les bones notes” (Pons Fuster Fca), “Sa meva era mestra” (Maria Antonia Tejada Martínez), “Humilitat i generositat. Ensenyar a fer les coses per donar un cop de mà, sense esperar res a canvi!” (Joana Escalas Fullana).

El 16 de novembre del 2021, posí en el meu mur una entrada de la web ”Malandia”  i Rosa Garcia Clotet em comentà “Molt interessant, Lluís.

És cert el que diuen, ho he viscut.

Avui dia és molt diferent, tot i que encara hi ha famílies així”. I li comentí “Si que ho és, Rosa. Jo no alcí mai la veu a ningú dels meus avis, ni a la meua àvia. Simplement, perquè els tenies respecte i, al mateix temps, te’n fiaves.

La meua àvia (1910), molts dies, quan anàvem a visitar-los, immediatament, ens treia una rosquilleta. I, molt sovint, tenia el somriure. Una dona molt senzilla i que afavoria la proximitat”.

En relació amb la frase de Pere Riutort “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”, el 15 de novembre del 2021, posí un post en què, a més d’aquestes frases, afegírem “Quan teníeu menys de deu anys, ¿preferíeu aprendre per mitjà de l’educació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Per què? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “Jo no recordo tindre preferències per l’aprenentatge a aquesta edat. Suposo que vaig anar aprenent del dia a dia, tant de la mare com de les àvies. Vivíem molt a prop i les veia molt sovint. Per tant, vaig rebre la influència de totes elles” (Rosa Garcia Clotet), a qui responguí “Jo (que nasquí en 1971), en l’escola, no aprenia el català i, en canvi, amb motiu de la primera comunió, un cosí de mon pare em regalà un llibre de poesies festives en llengua catalana (que no s’ensenyava en l’escola, ni s’emprava en les misses de les parròquies). Gaudia llegint en la llengua materna”.

Al moment, Rosa Garcia Clotet em comentà “Jo anava a l’escola, tot en castellà, tota l’ensenyança. El català, a casa.

L’avi tenia llibres en català antic i m’agradava llegir-los. Ell em feia petits dictats i, poc a poc, vaig anar aprenent. També em feia fer cal·ligrafia. El pare eren més les matemàtiques”. A banda, també ens escrigueren “Quan tenia menys de deu anys, Lluís, si podia jugar-me l’escola, ho feia. No gaire, perquè a casa ens castigaven” (Ricard Jové Hortoneda), paraules plasmades per un home nascut en 1929, i “Jo tinc una anècdota de quan tenia 10 o 11 anys, de voler fer campana. U… síiiiii, em va pillar, ben pillada, la mama” (Montserrat Cortadella).

Tres aportacions interessants: en la primera, la dona (de més de setanta anys) reflecteix que aprenia més en companyia de familiars (que no per mitjà de l’escola) i, en les altres dues, intents de fer fugina, de no assistir a l’escola. ¿Tenia a veure amb el fet que, com a hores d’ara, en les escoles, les aules, per exemple, estiguessen organitzades, físicament, a manera d’un exèrcit, com encara ho fan moltes, ja en el primer quart del segle XXI, i, àdhuc, sota l’aixopluc de governs locals, autonòmics i estatals que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres, però que abracen la instrucció (tan vinculada a la cultura castellana, la qual és patriarcal i està molt relacionada amb el famós “ordeno y mando” castellà, a lo patriarcal, com també a lo políticament correcte) i l’elitisme (una creativitat que cerca més el sobreeixir, que no l’educació matriarcal tan ben plasmada en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys, dels anys vint del segle passat o, per exemple, valencianes de fa uns quaranta anys)? Les vivències, les hores compartides, fins i tot, amb castellans que, quan començà la guerra, ja tenien sis anys i, en alguns casos, més de dèsset (com un amic, nascut en 1918, de Narboneta, en terres castellanes, però molt obert a xiquets uns noranta anys o més més petits que ell), em fan que considere que sí.

En el grup “Dialectes”, el 15 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Jo vaig aprendre a llegir amb la iaia. Als quatre anys, ja llegia” (Maria Montserrat Morera Perramon) i “Jo vaig aprendre a llegir amb la tia Sinta (una tia padrina) i, gràcies a ella, m’ha agradat llegir sempre” (Bruna Esteve Ibars).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “Jo aprenia de les dues. La mama, en qüestió de deures de l’escola, m’ajudava. Havia anat al col·legi de monges de Sitges. I la iaia, per lo viscut”. Montserrat Cortadella, de més de setanta anys, plasma que l’educació matriarcal li vingué per mitjà de l’àvia (“per lo viscut”), mentres que la instrucció fou a partir de l’ensenyament en una escola religiosa (en l’original, “colegio”).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, el 15 de novembre del 2021, Lluis Tomas Roig ens escrigué “La meva mare. Era sempre més a prop”. Una educació més encaminada a respondre als xiquets i als aprenents (i a formar-se qui fa de transmissor del saber popular, del llegat dels avantpassats, de saviesa, de les tradicions, de la simpatia cap a una natura entesa com la Mare de la vida, de la llengua materna i vinculada amb el Poble, d’empatia i de sensibilitat cap als altres i cap a lo que fa més fàcil viure amb esperit comunitari i afavorint el desenvolupament obert de cada persona, etc.), que no a fer de l’aprenent un simple consumidor passiu de lo que li transmeten, en el cas patriarcal, mitjançant la instrucció.

La cultura patriarcal instrueix; la matriarcal, educa (per a la vida i tot i, moltíssimes vegades, per mitjà de la dona). Preferesc la matriarcal, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem escrit textualment aquesta frase i, al llarg del comentari, hem respectat la llengua en què fou escrit. Ens trobem davant d’un cas d’una persona que, per mitjà dels seus padrins, ha accedit al domini oral de la llengua, però que plasma molta voluntat per aprendre-la i per emprar-la, àdhuc, per escrit. Podem intuir fins a quin punt li ha influït, positivament, el llegat dels seus avis i l’interés per la terra (i per la llengua materna, la catalana) dels seus avantpassats.

[2] En l’original, “adelantada”.

La cultura matriarcal d’àvies i mares, molt oberta

General, , , ,

 

Rematant els comentaris de floretes i paraules d’encoratjament de les àvies, en el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de novembre i posteriorment, ens comentaren “La meva tieta Joanaina em deia ‘reina de sucre’, ‘alhaja’, ‘bona’, ‘confitet dolç’” (Conxa Tomàs Feliu), “’Ets una joia’, ‘vals un món’, reina meva’, ‘reina de sucre’... Ho he sentit a dir” (Maria Perelló), a qui Eulàlia Vallvé Vallori li respon “Titona” i que “Sa meva padrina m’ho deia” i que Catalina Marimón Riera comenta “Sííí, jo també”. A més, Francoise Ramon escriu que “Sa meva mama em deia sempre ‘reina’.  I jo, a sa meva neta, li dic sempre que és ‘sa meva perla’”. Uns altres comentaris: “’Alegria’, ‘alegriona’ (referint-se a un infant)” (Tot Herba), “Sa meva padrina i ma mare també eren mallorquines i així xerraven i em deien ‘perla’, ‘reina’, ‘garrida’” (Catalina Portell Buades).

En relació amb les frases que deia la iaia de Montserrat Cortadella i que hem plasmat ací, el 13 de novembre del 2021, Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) m’envià una missatge que deia “Igualment, hereu”. I, immediatament, ens escriguérem aquests comentaris:

“-¿Com és que m’has escrit ‘hereu’?

-A la Catalunya Vella, dir a un ‘bordegàs’, dir a una persona ‘noi’, ‘hereu’, és una forma amical de dirigir-se.

-Gràcies, Miquel. No ho havia sentit mai, però sí, per exemple, ‘rei’, a persones de la generació anterior a la meua o més velles.

Nasquí en 1971.

-Es deia a la ‘Catalunya pairal’: hereu noi, trempat i simpàtic… Els hereus solien ser així i, n’hi havia, també, ‘l’hereu escampa’: tenia les mans foradades.

-Informació molt valuosa, la que m’escrius.

Justament, ahir, comencí a arreplegar comentaris sobre paraules amb què les àvies encoratjaven (o amb que s’adreçaven) als nets.

I me n’escriuen molts.

-Aquí, els avis deien als nets ‘vailet’, ‘mainada’. Un noi gran era ‘bordegàs’ o un ‘galifardeu’.

I hi havia el conco[1] i el fadristern, l’hereu i el fadristern”.

Ara bé, com que les àvies també educaven i volíem arreplegar informació referent a què era lo que en destacarien de positiu (com també de les mares, sempre que haguessen nascut abans de 1920) i, més encara, tenint en compte que la participació vinculada a les floretes, a les paraules d’encoratjament, etc., resultava interessant, el 13 de novembre del 2021, fiu una pregunta en Facebook sobre la manera d’educar. En línia, òbviament, amb el matriarcalisme. I podem dir que fou molt bona, l’acollida d’aquest tema, fins al punt que, dos dies després, el 15 de novembre del 2021, encara era interessant el nombre de persones que ens informaven. I molt l’interés pel tema.

Des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que ens aportaren les seues vivències, ja que compensen el silenci que hi ha hagut a nivell administratiu, escolar, universitari, i, per descomptat, mediàtic, però que només anant als altres (ací, en relació amb catalanoparlants), podíem compensar i, així, reflectir que, com em digué Pere Riutort (el 16 de desembre del 2020), “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Per a qualsevol persona que haja llegit moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, o bé de les valencianes arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell (més de cinquanta) i per Joaquim G. Caturla (quasi setanta i, com en el cas de l’altre valencià, a primeries dels anys huitanta del segle XX), és innegable que plasmen una realitat on hi havia molt bona relació entre pares i fills i entre àvies i nets i que, a hores d’ara, no es comenta en molts papers oficials i que, per això mateix, hem considerat escaient afegir ací. Al capdavall, diré que és u dels meus punts preferits de la recerca i u dels meus temes prioritaris des de fa anys.

El post (en la part relativa a la pregunta) deia així: “¿Què destacaríeu, de positiu, de la manera d’educar de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

(…) (Només escriurem els comentaris que s’ajusten a les preguntes)”.

Tot seguit, les respostes. Montserrat Cortadella, en un correu electrònic que m’envià el 13 de novembre del 2021, m’escrigué “Rectitud, constància, carinyo”.  En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “La urbanitat, que la tinc gravada a foc” (Fermin Colomer Leche), “La millor educació, un bon exemple i molt de respecte” (Carles Barberà Escrivà), “La bona educació, el respecte i tindre paraula” (Majo Ortells), “El valor de las cosas y el esfuerzo para conseguirlas” (Amparo Navarrete), “Ser honrada, que les dones poden ser fortes i ser capaces de tot” (Mercedes Martínez Martínez), “Millor lletra, les àvies que les mares. No fou casual, pense jo” (Juanjo Pastor Trashumant), “El respecte als majors i a les autoritats” (Enric Estruch Ferrando).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens escrigueren “Que les mares ens feien anar bastant drets i les àvies, obedients, seguien la pauta!

Però, vaja, a casa meva no ho eren tant com altres” (M  Teresa Hortoneda), “El pare, del 1920 i la mare, del 1921; i l’educació rebuda fou la d’emmirallar-se amb ells: bones paraules, bons consells i, amb això, em varen tenir prou. Amb els padrins, respecte i estimació”[2] (MAria ISabel Civit POrta), “De les meves àvies, no recordo massa coses, però sé que eren molt treballadores i complidores, com la majoria de dones que no eren benestants.

El sentit de la responsabilitat potser seria el tret més remarcable” (Assumpta Capdevila), “A casa dels meus avis, tots estàvem en postura recta i ‘correcta’(…) i, sobretot, ningú s’aixecava de taula fins que estàvem tots de menjar. I, a casa, ho hem continuat fent” (Anna Roca).

En el grup “Dialectes”, el 13 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Sens dubte, la transmissió de tota la tradició de rondalles, faules, miracles de sants, històries de lladres, anècdotes familiars… I, tot, de manera oral” (José A. Ortega), a qui, un poc després, Roser Alegre Verdú li escriu “També inclouria, amb tot el que has nomenat, la saviesa culinària de les àvies. Déu n’hi do, quines receptes! Per llepar-se els dits!”; “Una àvia em deia que si, perquè ella portava dol, per ella, [jo] no anava al ball, s’enfadaria molt.

La mare ens deia que no hi havia cap feina que fes una altra persona que no poguéssim fer, fos home o dona” (Marina Josa Vellve), “Unes dones molt treballadores!” (Júlia Aixut Torres), “De la meua àvia, vaig aprendre a jugar a cartes, al cinquet, a la brisca, al set i mig.

Tot es basava en la tradició oral: contalles familiars, anècdotes…

Però ella no era una dona molt corrent per a la seua època. Mai em va ensenyar a cuinar ni cap feina de casa, només volia que estudiara.

L’ensenyança més gran que vaig rebre d’ella era que jo valia molt i podia fer qualsevol cosa: treballar on volguera i no tenia que rendir comptes a ningú” (Isabel Ribes), “Momare, si jo deia ‘Això no ho sé fer’, em deia  ‘Ningú ha nat a lo sabre’[3]” (Joana Triay), “Quant a la mare, no sé què dir, perquè com, qualsevol mare, fou excel·lent” (Nopleguem Clat), “El fet que ma mare m’ensenyàs que una dona no havia de dependre de ningú, econòmicament, que s’havia de valer per ella mateixa” (Dolors Aguiló Tarongí). 

En relació amb aquest tema, recomanem la lectura del llibre “El Comú Català”, de David Algarra Bascón (escrit en el 2015), com també la consulta de la seua pagìna de Facebook: “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”. Aquest llibre, com es sol dir, m’obrí els ulls en molts temes.

Afegirem que hui, 15 de novembre del 2021, he pogut veure en Internet que són molt poques les entrades en llengua catalana relatives a l’educació matriarcal. 

Finalment, una puntuació: l’educació matriarcal també la transmeten hòmens i no es limita a teoritzar (el “si” de què parla Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, sinó en el “sí”, que escriu tot seguit en la p. 200), ja que es fonamenta en viure i actuar.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, en relació amb Catalunya, on nasqué Miquel Torner de Semir, figura com “Fadrí vell, que generalment queda a la casa pairal governada per son germà l’hereu”.

[2] Com a detall, direm que l’ús de la forma “´vós” representa dues coses: el respecte i la confiança. No es considera tan formal com el “vostè” i és menys informal que el “tu”.

[3] “Ningú ha nat a lo saber”.

“Perla dolça”, “Ets un sol de nena”, paraules que obrin persones

General, , , ,

 

Continuant amb les paraules boniques, amb les floretes i, fins i tot, frases encoratjadores, amb què moltes àvies i moltes mares nascudes abans de 1920, s’adreçaven, de paraula, direm que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de novembre del 2021 i després, les respostes foren “Confit” (Maria Galmes Mascaro), “Cirereta bonica” (María Rosa Vernet), “Prenda de l’àvia” (Vinyet Trull Camps), “La meva prenda” (Anna Turne Bosch), “Vals un imperi” (Rosa Rossell), “Vals un potosí” (Paquita Yanes), “Vals un Perú” (Cecilia Pasto[1]), “Vals un tresor” (Cecilia Pasto)”Vals un imperi, ressalada” (Rosa Mari Trullos), “Que n’ets, de trempada!!!” (Concepció Perich), “El meu clavell adorat” (Anna Garcia Pitarch),  “Ets un sol de nena” (Rosa Miro Vidal), “És preciós. Jo, a les meves àvies, besàvies i rebesavis, els en dic, el mateix: ‘Sou més perletes’, ‘Sou diamants del meu cor’.

Elles em tenien per princesa, per reina, per bonica, per ser un sol, i per tot lo bonic. Jo també les estimo així” (Ramona Ibarra Solà).

En el grup “Dialectes”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Perla ensucrà(da). Dolçor” (Josemi Sánchez Velasco), “’Reiet meu’ o ‘reieta meua’” (Josep Vidal), “La meua sogra, els deia, als meus fills: ‘tros d’or’” (Pilar Bononat), “La tia Sinta em deia ‘Clavell Dorat’” (Bruna Esteve Ibars), “Confit” (Poloni Julià Paniza), “A mi, la iaia em deia ‘La nostra rateta…’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Perleta” (Vicen Masià Recatalà), “Pelaïlla alcoiana” (Estela Telita Tela), “Pastisset de glòria” (Estela Telita Tela), “Terrosset de sucre” (Estela Telita Tela), “La meva àvia em deia ‘la meua perla’, a Guadassuar, Ribera Alta” (Àngels Grau), “’Perla dolça’, ‘les meues xiquetes boniques’, ‘els meus tresors’” (Evita Els Homes), “’Perla dolça’, ‘Vals més que un potosí’, ‘pelaïlla’. I, el meu abuelito, que jo era una ‘taronja doble fina’ (…) lo que és viure a terra de taronges.

I la meua àvia deia, dels meus fills, que ‘pareixen de casa rica’, perquè eren de pell molt blanqueta” (Isabel Ribes), “Un sol” (Carles Sami Castellanos Lecha), “La meua xiqueta és l’ama[2]” (M Lluisa Ortells Cabedo)

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 12 de novembre del 2021, les respostes foren “Mi abuela. Incluso mi madre, lo decían. Qué recuerdos” (Maria Jose Silvestre Monzo), “La meva àvia Rosa em deia: ‘Rosa: tu, sempre amb el cap ben alt!!!’” (Rosa Vendrell Miret).

Afegirem que, en uns missatges que m’envià el pintor Miquel Torner de Semir, em plasmà un “Igualment, hereu” que, posteriorment, a una pregunta meua, m’indicà que és un tracte amical típic en la Catalunya Vella.

Com a anècdota, diré que,  des de primeries de la tardor del 2013, tinc un gira-sol somrient per a fer companyia a xiquets, el qual, en el moment d’escriure aquestes línies, està molt a prop de l’ordinador amb què plasme el text que llegiu i que, quan, també a principis de la tardor del 2013, diguí a Pere Riutort que jo m’havia comprat un solet acompanyat d’altres solets (el qual era darrere d’on jo escrivia amb l’ordinador portàtil) com també aquest gira-sol, em digué les paraules del passatge bíblic en què Jesús parla sobre els xiquets i el Regne dels cels.

I, finalment, el catxirulo que vole, des del 2017,… té la careta d’un xiquet somrient.

I és que, detalls com parlar amb una miqueta de dolçor, al meu coneixement, ens fa més persones i ens obri molt als altres i a la realitat, a lo que passa pel món. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] En aquest comentari i en el següent, en l’original, no figura “Vals”.

[2] Aquest tractament, “ama”, com en moltes rondalles valencianes a què hem accedit, podem vincular-lo a “senyora ama”.

“Reina dolça”, més que simples paraules

General, , , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.

“Sa madona du es maneig” i més, però molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la “senyora ama”, de la “mestressa” i de la “madona”, adduirem que, en l’article “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià” (https://issuu.com/ajuntamentdecalvia.comunicacio/docs/revista_entorn_12_personatges), de la investigadora Bàrbara Montoya Boix, publicat a principis del 2021 en la revista “Entorn de Calvià” (no. 12), per l’Ajuntament de Calvià, població de les Illes Balears, podem llegir que “aquestes succintes línies pretenen posar la mirada sobre la figura de la madona. Sembla un terme amb què tots estam avesats, i familiaritzats, però ja no entès com a ‘muller d’un amo de possessió’, sinó com el mot general que s’utilitza avui dia, sinònim de mestressa. (…) Però sempre es coincideix amb el fet que els seus eixos eren el manteniment i neteja de les cases i l’alimentació” (p. 81).

A més, afig que “ens ha arribat informació molt interessant, en especial, dels anys 40 i 50 [del segle XIX]. Aquesta és la història de Margalida Jaume, una dona que va fer de madona en diferents possessions de Calvià i que reflecteix les característiques de poder, força i prestigi d’aquesta figura. Els documents que se n’han conservat permeten entreveure aspectes d’interès que s’allunyen de les tasques de neteja i cuina que sempre s’atribueix a la madona” (p. 82), detall que està ben plasmat en rondalles mallorquines de fa més de cent anys com també, com ara, entre altres, però valencianes, arreplegades per Joaquim G. Caturla a primeries dels anys huitanta del segle XX.

De fet, Bàrbara Montoya comenta que, “En els documents que hem consultat es pot veure com Margalida Jaume queda al capdavant de les gestions de què s’ocupava el marit. Així, trobam un llibre en el qual es deixen per escrit notes que semblen ser comptes de compravenda marítima de Margalida, sempre acotada com a hereva de Joan Salom” (p. 83).

Quant al fet que la dona tenia un paper més actiu i més ben tractat i com, més d’una vegada, hem trobat en més d’un document en Internet (alguns, realitzats per estudiants universitaris en els darrers anys), podem dir que, “com ha quedat palès, Margalida Jaume té potestat de signar contractes. Tant és així que hi ha un llibre on es pot veure la relació contractual entre ella i una senyora propietària” (p. 83), de l’any 1843 i signat per Josefa de Salas: “Això és ni més ni menys que un afer, un negoci, de dona a dona, perquè queda palès que Margalida Jaume lloga la possessió de ses Barraques i en fa un primer pagament amb el qual ja deixa abonats dos dels tres lliuraments de doblers que havia de fer, la qual cosa la converteix directament en la seva conductora (…) o madona” (p. 84).

Un article que, des del primer moment, consideràrem molt interessant en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ben plasmat en moltíssimes rondalles mallorquines, valencianes i, per descomptat, en la realitat, en què la dona apareix com una persona que, encara que mana i, fins i tot, fa gestions, també és molt oberta.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

‘Senyora ama’, ‘mestressa’ i ‘madona’, més que tractaments a dones

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben vist que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb altres detalls, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, quan, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què relació amb les formes “senyora ama”, “madona” i “mestressa”, per a saber quines n’utilitzaven, com era tractat el seu avi per part de la muller (i com ella per part de l’home).

 

En el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer: “Porta-li, açò, a Marianeta, a Carmen ‘la carretera’, a la tia Amparín, a Sunsi…”. I més comentaris, en el mateix grup, foren “’Mestressa’, a Tarragona” (Francisca Farre), “Mestressa, a Barcelona, i diria que a Catalunya en general” (Rosa Garcia Clotet), “Mestressa” (Rosa Canela Vies), “’Madona’, an es pobles, Mallorca. A Palma, ‘donya Margalida’” (Catina Andreu). Igualment, Lina Palou, ens escrigué un comentari que diu així:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu[3] el sol sortir

vermell com una magrana”. També afegiren “Senyora ama’, a la Vall d’Uixó” (Fernando Roig) i “A Lleida, ‘mestressa’” (Maria Pons).

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’agost del 2021, ens comentaren “’Mestressa de casa’. ‘Ama’  és castellà. O, dit d’una altra manera, la persona que ho fa tot” (Elisa Serramià Ramon), “’Mestressa’, al Bages” (Roser Rojas Simats), “’Mestressa’, Urgell” (Rafael Martí), “’Madona’, a Mallorca. I si va acompanyada del nom, ‘madò’” (per exemple, madò Pereta)” (Àngela Puig Pozo), “’Madona’, a Mallorca. ‘Madò’ es reservava per a les dones dels missatges, que eren tractats no de ‘l’amo’ sinó del ‘sen’” (Lluís Massanet Galmés), “A Vic, ‘senyora ama’. I ve de lluny: La nadala ho diu: ‘Senyora ama, / senyora ama, / tape’ns que ací fa fred’” (Magda Lozano Mascarós), “Senyora de la casa” (Jösse Terricabras Mas), “Mestressa” (Pilar Zaragoza Esteve), “’Mestressa de casa’! I, a moltes cases, ‘EL PAL DE PALLER’!!” (Maria Estrella Ferrer Tallada). El comentari següent al que adés hem llegit, diu així:

“A sa madona de Sa Torre,

 es pa negre li fa mal,

però no n’hi fa es pardal,

quan el té dins sa cotorra” (Jaume Capó), que es tracta d’una cançó eròtica prou coneguda en les Illes Balears. Més comentaris, en el mateix grup: “Mestressa” (Alejandrina Serrano), “Madona” (Maria Galmes Mascaro), “A casa meva, Barcelona, a la iaia, li deien senyora Amèlia i, a l’altra, senyora Pepita; els nets i fills, iaia i mama respectivament. Els hi deien ‘mestressa’, però poc” (Amèlia Llauradó Rubinat), “Madona” (Miquel Monserrat Ferrer), “’Mestressa’, al Penedès. Encara s’utlitza força a les cases catalanoparlants” (Pere Ramon Nadal), “’Mestressa’! Jo, de vegades, ho dic a les netes: ‘Eh, tu, mestressa!’. Tarragonès” (Obdulia Bofarull).

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 d’agost del 2021, ens contestaren “Els avis sempre deien ‘mestressa’. A mi, em diuen ‘mestressa’, però, quan vol tocar el voraviu, diu, per exemple, ‘PREGUNTA-LI A LA JEFA’” (Montserrat Cortadella), “A casa, deien sempre ‘mestressa’” (Venus Ona), “Nosaltres teníem restaurant i la cuinera era la mare. Tothom li deia ‘Mestressa, què hi ha per dinar?’” (Germana Fargas), “La meva iaia de part del meu pare era catalana i deia ‘mestressa’” (Montse Canal Pardo), “Mestressa” (Maite Mestres Brucat), “A Catalunya, sempre he sentit dir ‘mestressa’” (Maria Rosa Soto Paloma), “Sí, ‘mestressa’” (Maria Dolors Masgoret), “A casa de la meva família (pares i germans), perquè l’avui patern va fugir i abandonar la família i, el matern, entre guerra, camp de concentració, ‘mili’, que el van represaliar, a més, que era un home amb poca personalitat, sempre va ser un matriarcat: l’àvia, la mare (perquè el pare viatjava o treballava) i, ara, una germana meva, soltera, amb els dos germans i nebots que es deien. A casa, no; tracto; tractem que sigui paritari i complementari” (Xavi Peco).

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 d’agost del 2021, els comentaris foren “’Mestressa’, aquí, sempre s’ha dit o deien, a sa dona que era s’encarregada d’una empresa o d’un grup de treballadors” (Margarita Saez). Cal dir que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover apareix molt la paraula “madona”, però no “mestressa”. Unes altres respostes foren “Per ca nostra, ‘madona’” (Maria Vidal Espin), “Al Llevant de Mallorca, dèiem ‘madona’. La paraula ‘mestressa’, era quan ens referíem a qualsevol dona professional, fos cosidora, regentàs un negoci…” (Rosa Galmes).

Afegirem que, un article relacionat amb les Illes Balears, que aporta molta informació interessant sobre la “madona” i a què es pot accedir en Internet, de Bàrbara Montoya Boix, és “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià”.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

[3] En l’original, “voreu”.

Dones que trien l’home (i més), amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, en aquest cas, En Bernadet, segueix les indicacions d’un cavall (detall que, des de molt prompte, associí a la dona), és “En Mercè-Mercè”, la qual figura en el Tom XIII de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi ha un passatge en què el rei decideix casar les tres filles que tenia (p. 94) i, després, la filla petita li demana fer-ne unes segones en què totes les persones del regne puguen aspirar a casar-se amb ella: “Les faça Vossa Reial Majestat! -diu ella. Però que hi puga passar, per baix de sa meva finestra, qualsevol que sia fadrí (…). Que passin per baix de sa meva finestra i jo triaré i li tiraré sa pera. I si Vossa Reial Majestat dóna es sí, m’hi casaré. I si no el me dóna, romandré fadrina (…). Que lo que és jo, per embarcar-me, ha d’esser amb una barca que m’agrad!” (p. 95). Com veiem, no sols la filla actua amb valentia, sinó també amb molta espenta i molt oberta. I, de fet, aconsegueix que es facen i així.

I En Bernadet, com que segueix les directrius que li ha marcat el cavall, entre altres coses, de no dir més que lo que ell li ha indicat i, a banda, a partir de lo que un hortolà amb qui ell treballa (i que li passa la informació referent al rei i a la política i això porta En Bernadet a passar al seu paper actiu), troba molt aplanat el camí i, de pas, el de la filla petita, qui, des del principi, el preferia com a príncep amb qui casar-se.

En Bernadet, ben avançada la rondalla, parla amb la jove i, ella, immediatament, ho fa amb son pare (el rei): “Sa filla del rei digué a son pare tot lo que En Mercè-Mercè li havia comanat. I son pare, bitlo-bitlo, ho fa” (p. 114), fins al punt que hi podien comparèixer nobles, cavallers, prínceps i reis de regnes veïnats i tot. I, d’aquesta manera, també ho podria fer En Bernadet, tot i que, a vegades, fes el paper d’ajudant de l’hortolà, a vegades, de príncep. Un altre exemple de matriarcalisme. A més, la corona es donaria a qui se l’hagués guanyada.

El rei reuneix tots en la cort i els fa tres preguntes i En Bernadet li respon que, en la primera guerra, fou ell qui li guanyà l’acció (al monarca), “vestit de príncep amb el criat devora” (p. 116), que En Bernadet fou qui guanyà la segona guerra (també vestit així i acompanyat pel criat), on el rei li clavà una fletxa, però no el matà, com ho comprova el rei, quan el jove “es treu aquella punta de fletxa i la posa dins ses mans del rei, que la se mirà (…) i digué:

-Sí que em sembla que ho és, d’aquellla fletxa que record que vaig tirar” (p. 116).

I, quan el rei veu que qui anà a la Bella Font, a per l’aigua que li calia, i que és En Bernadet (ja que el jove li ensenya les dues peres d’or amb què li pagaren dos familiars del rei), pregunta qui li portà la llet de lleona. I, novament, el rei veu que ha sigut En Bernadet, “El rei, davant aquelles coses, no en va tallar més i digué a En Bernadet:

-Teva és sa corona! Tu ets, que la t’has guanyada! Des d’ara, ets tu qui comandes! Vine a seure as meu costat i mana coses segons sa teva plana voluntat” (p. 118).

I, En Bernadet, sense embuts i molt obert, comenta davant la cort, que ell és fill d’un rei i d’una reina que són allí, que el seu nom vertader és En Bernadet i, entre altres coses, que ell estava a favor de casar-se amb la princesa més jove. Cal afegir que ella el preferia des d’un primer moment. I, al capdavall, tots dos es casen (p. 119).

Com veiem, l’home (En Bernadet) segueix les pautes de la jove princesa (qui l’havia triat). I, finalment, es casa amb una dona amb molta espenta, molta valenta, amb molta iniciativa i molt oberta. Un altre exemple de matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (del Pallars i més) ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

El 8 de novembre del 2021 plasmàrem el refrany “A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas”, el qual, el mateix dia, veiérem que sí que figurava en Internet, en una web en què recopilen, si més no, refranys i dites. Així, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 8 de novembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, un home molt participatiu i molt obert, entre altres coses, em comentà “Aquest m’ha fet riure, francament, i n’acabo d’inventar un, de semblant: ‘LES DONES DE BARCELONA, NO ES DEIXEN PASSAR LA MÀ PER LA XONA’”, fet que vol dir que són elles les que tenen la darrera paraula.

Tocant el tema del refrany de la dona del Pallars, una de les comarques pirinenques de Catalunya que toquen Andorra, podríem dir que, com ara, en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach, es reflecteix que la dona està ben tractada i que actua amb molta espenta, com veiem en aquest refrany. I, més encara si, com podem llegir en relació amb un prestador que havia llançat un desafiament als hòmens (que es menjaria el gall d’aquell prat, situat en la comarca de l’Alt Urgell), “es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però (…) el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37). Com veiem, la dona fou qui anà a parlar amb el prestador i, a més, així, ella representava la casa. Per tant, el seu paper no era precisament secundari.

Aquest refrany me’n recordà u que figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Algemesí és Algemesí i que cap fill de puta s’acoste per ací” (p. 457), si bé amb unes altres intencions, però que portà a un comentari de Santi Costa Juan, el 9 de novembre del 2021, quan el plasmí en Facebook, que sí que enllaça amb el de la dona del Pallars:

“Sa meua dona no em vol,

jo tampoc la vull, a ella,

perquè té una paella

que hi deixa fregir tothom”.

 

I, així, com en l’anècdota treta del llibre sobre les trementinaires, és la dona qui té la darrera paraula i, en eixe sentit, qui porta la paella (“té una paella / que hi deixa fregir tothom”). El matriarcalisme, molt plasmat.

Agraesc la col·laboració de les persones que  participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La núvia i, per tant, una dona.

“més que ell, mana ella”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 4 de novembre del 2021, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan, entre altres coses, plasmà una rondalla coneguda (ací, amb lleugers retocs) que “va sobre un rei i es seu criat, que volten ses seves terres regalant cavalls i ases. A cada casa, demanen qui comanda i, si contesten que s’home, els regalen un cavall. I, si contesten que sa dona, els regalen un ase.

Arriben a una casa, obre un home i demanen:

-I, en aquesta casa, qui comanda?

-Jo. Només faltaria!

-Idò, per vostès, un cavall. De quin color el voleu: blanc o negre?

-Blanc.

Tot d’una, intervé sa dona:

-Trobes que ha de ser blanc? S’embrutarà ràpid…

-Idò, negre -diu ell.

-Idò, ase -contestà el rei”.

Agraesc aquest comentari, amb una narració molt semblant a una que ja ens havia plasmat Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929).

El 5 de novembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb el refrany “A can Poca-cosa, més que ell, mana ella”, Just Margalef Rabascall ens comentà “A ca meva (diu l’home), les decisions importants les prenc jo. Ara, qui determina quines decisions són importants, és la meva dona”. Aquestes paraules van molt en línia de la rondalla matriarcal en què, al capdavall, és la dona qui diu què caldria fer i, immediatament, l’home ho accepta i, als qui repartien cavalls o altres animals, els comenta que prefereix el que tots triaven i, així, el que prefereix la seua dona. Un exemple més de matriarcalisme.

Un altre refrany que comentaren moltes persones fou “L’home encomana i la dona mana”, també plasmat en el correu electrònic de Josep Salinas, del 30 d’octubre del 2021. Així, en el grup “Refranys i dites valencianes”, el 7 de novembre del 2021, els comentaris foren “A casa meva mane jo,… quan no està la meva dona” (Miquel Fernandez), “Tira més un pèl de figa que la maroma del barco” (Amparo Amparo) i “Si estàs BÉ, amb la dona TOT acabarà BÉ” (Pepita Espi Cremades). A més, el 7 de novembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francoise Ramon plasmà que “Si és una manera que so creíxer així està content i alegre. Molt important, per ser dona, de tenir molt bona relació a casa i tot bé”.

El 7 de novembre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pepe Bigot comentà que “La majoria de vegades és així”. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Carme Picas Guasch m’escrigué “Darrere un home cèlebre, sempre hi ha una dona intel·ligent”. I, en el grup “Dialectes”, Xec Riudavets Cavaller, en relació amb aquest refrany, em comentà “L’amo comanda i sa madona duu es maneig”.  La dona mana, però de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“L’home proposa i la dona disposa”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

El 3 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què figurava el refrany “Per ton afer, pren consell de ta muller”, si bé, en el meu mur, junt amb la resta dels refranys que Josep Salinas m’havia enviat el 30 d’octubre del 2021. En el cas dels grups, a diferència d’altres dies (en què també demaní en el meu mur, respecte a altres refranys del mateix correu electrònic), els preguntí “¿En sabeu, de semblants? ¿Què opineu? Gràcies”. Tot seguit, plasmarem les respostes.

El 3 de novembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Vingui d’on vingui el vent, de la dona sigues parent” (Mercè Betriu). En el grup “Dialectes”, plasmaren “’De llevant o de ponent, de la dona en sigues parent’, deia ma mare” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “’Fes que d’allà on vingui el vent, de part de la dona, sigues parent’, al Pla d’Urgell” (Mercè Romà Gannau). En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, comentaren “’On va l’escombra, va el senyor’. La deia la mama” (Montserrat Cortadella).

El 4 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, plasmàrem el refrany “L’home proposa i la muller disposa”, facilitat per Josep Salinas. El mateix dia, en el meu mur, Montserrat Cortadella em comentà “La mama deia ‘On va l’escombra, va el poal’”. Immediatament, li preguntí “l’escombra, en aquest refrany, ¿vol dir ‘la dona’? Gràcies” i em respongué “Sí, Lluís”.

En relació amb aquest refrany, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Neus Cim, una dona molt oberta, escrigué “Jo tenia entès que ‘La dona proposa i la divinitat disposa’ (digueu-ne Déu o com vulgueu). O sigui que, no ho podem controlar tot i, de vegades, hem de lliurar-nos a un poder superior”, a qui, al moment, li comentí “Interessant.

Fins i tot, en el cas que tu escrius, es plasma el matriarcalisme”, ja que és la dona qui fa l’acció.

Finalment, adduirem que, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan ens plasmà una rondalla coneguda en què un home, al capdavall, tria lo que li recomana la seua muller i, així, es fa lo que vol la dona. A més, veiem que la dona està ben tractada i que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.