Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones amb veu i vot i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb el conte alguerés “Rondalla de Juniveldana”, el príncep porta Juniveldana a ca la fornera del monarca (amb qui treballarà) i, un poc després, la reina besa el fill del rei i, des d’aleshores, el jove ja no recordarà la xicota.

A més, en un passatge immediat, Juniveldana espera el príncep (de qui intueix que l’haurà besat la mare) i, un dia que la fornera envia la minyona a portar aigua del pou, “veu aqueixa dona vella, que li diu: ‘-Dius tu, bella minyona, de qui ets filla?’”. La xica es posa a plorar i, tot seguit, se’n va cap a ca la flequera…, però, immediatament, llegim que “El pare del príncep ha volgut que el fill es casés i li ha demanat la filla del rei de set corones” (p. 29) i, de nou, la fornera prepara part del dinar.

A continuació, Juniveldana, que també estava en la taula on dinaven, amb reflexos, “ha demanat a la fornera si li deixava fer dues colomes per posar a la taula del rei, i la fornera no li ha denegat aqueix plaer” (p. 29).

Ens trobem, per tant, davant uns passatges que podrien no semblar eròtics (apareix la paraula “plaer”) o, si més no, en relació amb lo sexual,.. i sí que ho són:  1) el casament pactat i en què el príncep no té ni veu ni vot, i el fet que el fill del rei no es case amb l’estimada (perquè ell està passiu, arran del bes de sa mare) i 2) el que Juniveldana demane dos ocells (els quals fan un paper molt semblant en rondalles de la mateixa línia), perquè, en el fons, considera que ell vol esposar-se amb ella i 3) que una de les colomes represente Juniveldana i, per contra, l’altra simbolitze el príncep.  De rebot, es plasma que la dona, en la cultura matriarcalista, és la part més activa i més eixerida.

Tornant al dinar del casament, en què també pren part Juniveldana, la xicota trau els dos coloms: un mascle i una femella. I la coloma, des del principi, porta la iniciativa, motiu pel qual, diu la coloma al mascle: “’-Déu te’n faci recordar’. A la mesa, tots encantats escoltant aqueixa coloma i aqueix colom. Al fill del rei, començava a venir-li al cap qualque cosa d’allò que li era succeït” (p. 29).

A mida que el colom mascle recorda el passat, també ho fa el príncep (p. 30) i, a banda, el fill del rei pregunta a la fornera qui ha fet les dues colomes. I, com que, al capdavall, la dona li respon que “les havia fetes una minyona que tenia per caritat, en casa, perquè no tenia ni pare, ni mare” (p. 30), ell li ordena “-Digueu-li, a aqueixa minyona, que es visti, que vendré jo a prendre-la” (p. 30). I així ho fa i, mentrestant, Juniveldana es renta la cara i es prepara garrida:  “El príncep ha recontat tot a l’esposa, que era la filla del rei de set corones i li ha dit que no la podia esposar, perquè havia dat paraula de matrimoni a Juniveldana.

La princesa, alhora, s’és posada monja, el príncep ha esposat a Juniveldana i aqueixa ha retirat la mare i el pare a la cort” (p. 30), els quals, com també la flequera, “són estats tots a la cort amb el rei; i el rei, amb la reina” (p. 30).

Que aquesta rondalla és eròtica, es mostra, igualment, en el detall final: en lloc de demanar perdó el príncep a Juniveldana, la filla del rei de set corones es torna monja i, per consegüent, el relat evoluciona cap al refrany “Bagassa primerenca, beata tardana”.  Aquesta dita, molt sovint, feia al·lusió a les jóvens (i també a les dones) que, durant la seua joventut (i, si no, quan es considerava que estaven en edat de casar-se), s’havien dedicat a la prostitució i que, després d’una fase de penediment (vinculada amb la tardor), triaven passar la resta de la seua vida en un convent o bé fer-se monja, com és aquest cas. 

En eixe sentit, com algunes ocasions m’ha comentat ma mare, una de les missions del convent de les monges Oblates que, fins a fa pocs anys, hi havia en Alaquàs (població de l’Horta de València), era eixa i, de pas, donar faena a les jovenetes o a les dones que s’hi acollien. A vegades, n’hi havia qui, finalment, es feia monja. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen el compàs, que trien i molt obertes

General, , , , ,

El 5 de març del 2022, en el grup “La nostra música”, on eixe dia havíem posat una cançó eròtica mallorquina en què la dona indica a l’home què ha de fer i com[1], Fermin Carbonell Barbera ens comentà “Vaig a contar-te un fet del meu poble, Lluís. Açò és verídic.

En la fam, estava un veí del meu poble llaurant i una gitana li demana menjar. Aquell li diu que sí, però a canvi d’un ‘polvet’. La gitana li diu que bé, però, com estava criant, que tenia que ser per darrere…

En açò, el susdit li contesta en castellà ‘Don Ángel no se arrebata porque nunca ha sido chulo, te lo meteré por la raja, pero jamás por el culo’”. També en relació amb les paraules de Fermin Carbonell Barbera, comentarem que el 7 de març del 2022 plasmàrem en Facebook una cançó eròtica mallorquina[2]que diu així:

“Devers Son Sion, hi ha

tres o quatre o cinc bergantes.

Bones cuixes, bones anques,

bones mames, bones galtes,

qualsevol fan encortar[3].

Un vespre les somià,

amb so[4] pardal en sa mà,

que feien ses obres santes”. 

 

Doncs bé, el 7 de març del 2022, Fermin Carbonell Barbera, en relació amb aquesta cançó, ens comentà: “La facilitat que tenien els avantpassats per al vers i la fina ironia”. I li responguí “És impressionant”. Aleshores, ell m’adduí “ I més en gent, la majoria, dels quasi analfabets”.

Afegirem que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve, publicat en 1977 (la segona edició), hi ha una cançó que, amb lleugers retocs (com ara, “amb” i “clavada” on, popularment, es diu “en” i “clavà”), diu així:

“Xiqueta, recalcadeta, 

per tu passaré la mar.

Eres… com la codonyeta 

que no té res que tirar.

 

Dis-me que sí, Francisqueta.

Sempre no hem de ser fadrins.

Pensa que eixa miradeta

la tinc clavada molt a dins.

Xiqueta recalcadeta.

 

No me faces més penar.

Recibix-me en els teus braços,

que, si, amb tu, me puc nugar

amb estrets i sagrats llaços,

per tu passaré la mar.

 

Obri prompte eixa boqueta,

que la tens de Jesuset.

Sigues amb mi ¡més blaneta!

que, amb ton geni tan aspret,

eres… com la codonyeta.

 

No et moga considerar

que, sent pobre, res me sobra;

però també has de pensar

que ta família és tan pobra,

que no té res que tirar” (pp. 27-28).

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula i està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera: / no me venguis per darrera; / vine per davant, que és fluix”, la qual figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 152), de Gabriel Janer Manila.

[2] Figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (p. 131), de Gabriel Janer Manila.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim d’“encantar”.

[4] “Amb lo pardal”, com encara hi ha qui diu, en el parlar popular, i que correspon a “Amb el pardal”.

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, “ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons” (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un sí com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

“Veus-me’t aquí”, la dona, amb gosadia i molt oberta, salva l’home

General, ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa cama-rogera”, que arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, apareixen molts trets relacionats amb el matriarcalisme, començant pel fet de “tirar junta” i, al capdavall, que la dona salva l’home. En aquest relat, en què un rei i una reina que no tenien cap infant, i el rei aplega a dir “Mal fos un drac, sols que en tenguéssem un!” (p. 35),… en naix u i… que “va esser un drac fet i condret” (p. 35). I, com en alguna rondalla semblant en què una dona desencantarà el malefici (ací, simbolitzat pel drac), el drac se’n reeixirà. Quan aquest fill ja tenia uns quinze anys (p. 35), una criada del rei, que anava cap a una font, sent una veu:

“-Escolta! Escolta!” (p. 35).

I el rei, molt obert i encoratjador, uns dies després i, més avant, li comenta que cal superar les proves, per exemple, quan li diu “Sa por no és res, si la volem veure. Tu lo que has de fer, davallar dins sa mina en punt de migdia. Si et tornen a dir ‘Escolta!’, tu no et regires i respons ‘Jo no escolt que no veja qui és qui parla’. Si tu volguesses fer això, per ventura, aclariríem qui és aquesta veu i t’assegur que no et queixaries de mi.

Aquella criada, es revest de coratge i, en punt de migdia, davalla dins sa mina” (p. 36). Veiem, per tant, un rei molt obert, comprensiu i que dona valença als súbdits, fet que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

El drac, quan la veurà, comentarà a la criada qui és ell (el fill del rei i de la reina) i com el podran alliberar: “Ja tenc s’edat i em vull casar. Digues-ho a mon pare i a ma mare i que, dins tres dies, m’han d’haver duita una al·lota que sia guapa i de sang reial, i ens casarem” (p. 37).

Ho assoliran quan una tercera dona es presentarà al drac i, entremig, trobem diferents passatges en què els nobles de la cort es reuneixen per a acordar una eixida, fet que, sense embuts, podem relacionar amb el pactisme, amb el parlamentarisme i amb el matriarcalisme. Com a exemple, llegim que el rei (màxim representant d’un Estat i qui aprova i desaprova i encarregat de les relacions internacionals i tot) “Crida es nobles de la cort, els diu lo que passa i els envia a tots els reis veïnats a veure si tenien cap filla o parenta, maldament fos de ben enfora, que es volgués casar” (p. 37) i, un poc després, veiem que “Tornen a tirar junta” (p. 37) i triaren una opció: parlar amb la bugadera del rei, qui tenia tres filles (p. 37).

I, encara que les dues filles més grans de la bugadera es presenten al drac, com que elles li manifesten que no són de família reial, el drac se’n desfà. Ara bé, la més jove, Na Tereseta, eixerida i amb reflexos, quan el drac, a les dotze, li demana qui és, li diu:

“-Tereseta, filla de rei -respon sa pitxorina.

-Venturosa de tu! -exclama ell- (…).Mira: per una flastomia de mon pare, jo estic encantat en forma de drac. Per casar-nos, m’han de desencantar primer i has d’esser tu, que m’has de desencantar.

-Digues, idò, què tenc de fer -diu Na Tereseta  tota resolta” (p. 43). Aleshores, el drac li indica com es podrà assolir l’objectiu, Na Tereseta ho farà, però, a ella, li manca coratge i, quan Na Tereseta se’n va a la cort i ho comenta, intenten que la jove es desentenga del drac. Però, llavors, ella pren alé, força i tria salvar el drac: “Ni em pentinaré, ni m’espalmaré, ni em miraré dins cap mirall, fins que no haja desencantat es fill del rei” (p. 44).

Ara bé, un dia, passa una cama-rogera (ací, una dona velleta, culta i intel·ligent) pel carrer i les criades ho comenten a Na Tereseta; i la jove, no sols es farà amiga de la velleta, sinó que reviscola i el rei atén una proposta de la cama-rogera. Així, es plasma allò de “L’home proposa i la dona disposa” i, a banda, que es fa lo que vol la dona.

Continuant amb la rondalla “Sa cama-rogera”, la jove Na Tereseta participa en un passatge en què apareixen ombres que la tracten com si fos la filla d’un rei i, al capdavall, la jove tria fer marxa junt amb la velleta en un cotxe,… i guanya espenta, es presenta al drac, qui li demana que es pogués mirar en els ulls de la jove i, “Na Tereseta, que havia vist tot d’una que allò era es fill del rei, no pogué estar pus; surt de davall sa taula i es planta davant ell, tota xalesta i galanxona (…):

-Na Tereseta, demanes? Na Tereseta voldries…? Veus-me’t aquí!

(…) tot va descomparéixer i es trobaren dins es camp de cama-roges Na Tereseta, na cama-rogera i es fill del rei desencantat” (pp. 50-51). Així, veiem un altre detall en línia amb el matriarcalisme: en el desenllaç final, dues dones i un home (per tant, majoritàriament, dones) es troben en un camp i, a banda, lo que és més important, cada una de les dones ha salvat una altra persona (la velleta, la jove; Na Tereseta, el drac, això és, el fill del rei i de la reina).

Es casen Na Tereseta i el fill del rei. I, per tant, la dona havia salvat l’home (ara, no sols home, sinó casat amb qui l’havia desencantat).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La meua àvia paterna era la directora” (Teresa Isabel Reig), dones que fan de pal de paller i molt obertes

General, , , , , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el meu mur, el 8 d’octubre del 2021, Josep Maria Bertran Comellas escrigué “Sí: àvies, mares, ties i altres parentes”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’,… bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seus temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

En línia amb aquesta pregunta sobre la facilitat per a aplegar a acords, el 9 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí sobre si bé les àvies, o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “vos havien educat per a cercar acords, als pactes”. Comentarem que, el mateix dia, en el grup “La Catalunya del Nord”, Mariangels Tarres ens escrigué “Si, molt”  i que, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, ens plasmaren “La meua àvia materna (1917-2002) deia: ‘Per mi, no. Tu, a partir d’ahí, fes el que vullgues’” (Jose V. Sanchis Pastor),  a qui li comentí “No deixa de ser un acord, perquè ella et facilitava que decidisses el teu futur. I, a més, te’n faries càrrec i prou a gust”; “Educaven en el respecte, en transmetre l’empatia, sempre interessant-se per la salut dels veïns, amics, per ajudar en les celebracions. És el que més admire.

Sí, pot ser. Sempre buscaven la justa mesura. Les relacions, les tenien en alta estima. Recorde sempre, a ma mare, dient ‘A vore si es pot solucionar d’una altra manera…’”  i, llavors, Jose V. Sanchis Pastor li afegí “Teresa Isabel Reig. ‘Açò ha de tindre un altre giró’”.

Igualment, sobre el tema dels pactes, el 10 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, Maribel Vidal Colom ens escrigué “Con mucho amor” i, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “La iaia, no; la mare, sí”.

Cal dir que, en moltes rondalles, hi ha el tema del pacte, de l’acord i que no deixa de ser un tret vinculat amb el matriarcalisme, amb molts segles d’història de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, molt plasmat en moltes rondalles, com ara, en què, si bé la dona parla amb l’home, o bé ell comenta qualsevol cosa a la dona, és ella qui té la darrera paraula i qui marca les directrius, com, per exemple, ja ho feien el meu avi matern (nascut en 1906) i la meua àvia materna (nascuda en 1910) i moltes persones nascudes abans de 1920.

En aquest sentit, adduirem que el 13 de febrer del 2022, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, tractàrem, com ara, sobre el feminisme i els comentí que, en moltes rondalles mallorquines (fins i tot, ¡recopilades i plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover… abans de 1900!), la dona està ben tractada, és qui mana, és llesta, sàvia i tot, actua amb molta espenta, és qui salva l’home[1] i, a banda, és qui porta la casa (però no entesa en el sentit de pis, sinó, àdhuc, incloent el jardí, si en tenia, les plantes, el camp…), és qui gestiona els diners i que fa vida en el barri, qui porta els pantalons. Ara bé, que eren rondalles (com també molts comentaris en Facebook o bé per correu electrònic) sobre bona part de la realitat… anterior a la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), als canvis que tractaren de fer-se durant la república (1931-1936) i, sobretot, durant el franquisme (1939-1975). I ma mare, com a exemple, em digué que l’organització “Manos Unidas”, que és valenciana (com m’afegí), havia sorgit… a partir d’una iniciativa de dones. El pactisme, els acords, etc. ho havien fet possible i la participació femenina havia sigut molt considerable.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La vespra havia escrit sobre la rondalla mallorquina “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, del Tom XVI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

General, ,

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, algunes respostes foren “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, (…) nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu tio” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, també ens plasmaren “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer però l’he estimada sempre” (Carme Andreu).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Morí als 85 anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar res, ja que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó  al meu germà, que tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins als quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi tots els comentaris que veiem ací, llisquí a ma mare, la gran majoria dels que m’havien plasmat des de la vesprada del 28 de novembre en avant i li comentí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la pregunta, molt oberta, obria la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics, d’associacions de dones, en sindicats, en la televisió, etc., la gran majoria dels que m’havien plasmat estaven, més bé (i de bon tros), vinculats a lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, em comentà. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret a votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics, o bé en els sindicats, etc..

I, a més, li diguí un fet que pot comprovar el lector i a què, igualment, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres de les rondalles mallorquines es pot parlar que contenen lo que ella diu violència de gènere (vegeu l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles'” , https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html). Només en tres. I és que, com també vaig afegir a ma mare, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona està ben tractada: i, així, concorden les rondalles (i, no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les arreplegades per Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), lo que ens escriuen per Internet respecte a persones nascudes abans de 1920, i comentaris orals.

I, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria respecte al total de narracions sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura vinculada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcal i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja politics que trien viure en línia amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro”, són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt obert, que promoga la participació, la creativitat, el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que afavoresca l’esperit comunitari.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que duen els calçons, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt peruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren “La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps (…). Vídua i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les que ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, ens plasmaren “Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, inclús ja jubilades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, quedà en cadira de rodes.

Ajudà a sa filla a tenir tres fills.

Mai la vaig sentir dir que estigués cansada. Mai la vaig sentir queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

De viuda, sempre viatjava i creuava mitja Palma a peu i tota sola, per anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez). 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també la de ma mare (qui, en una conversa del 27 de novembre del 2021, quan li llisquí els comentaris que m’havien plasmat fins aleshores, en relació amb el terme “pencaire”, em digué “Com la majoria d’eixa època”), a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.