Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores i molt obertes

General, , , ,

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren “Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”” (Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’” (Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Dones molt actives i molt obertes

General, , ,

 

El 13 de maig del 2021, ma mare, em comentà, per telèfon: “L’àvia Consuelo[1], fesols. Qui munyia les vaques i venia la llet, era la meua àvia Amparo i no es parava en palles, ni en romanços. Gent molt treballadora: eren dones actives”. 

En línia amb aquestes paraules de ma mare, el 20 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “En la vostra família, els vostres avis (si ambdós, home i dona, eren catalanoparlants), ¿és la dona, la part activa i, en canvi, l’home, la passiva, com en moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys o, com ara, entre les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, fa uns quaranta anys? Gràcies.

En el cas dels meus avis materns i dels meus pares, la dona és la part activa”.

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, el 20 d’agost del 2021, foren “A casa meva, sóc filla i neta de PAGESOS. Eren tan actives les dones com els homes. O poder, treballaven més la iaia i la mama. Treballaven més les dones. La meva iaia va anar a mercat cada dimarts i dissabte durant 65 anys, a vendre els productes de l’Horta. Érem pagesos i hortolans. Jo era molt petita i l’ajudava. Parlo de fa molts anys. Jo en tinc 58. Ella va néixer el 1900 i només parlava català” (Carme Rovira Casanovas), “Catalanoparlants tots. I les àvies, actives sí o sí, perquè totes dues varen ser vídues molt joves” (Jackie Ametller Ros), “Jo vaig perdre el meu pare amb dos anys i tenia una germana. Vaig viure un matriarcat, però, pel que tinc entés, la meva mare tirava més del negoci (abans de morir, també). Mai va tornar a tindre parella, ma mare.

Jo també m’ho he fet tot sola, al contrari, quan he tingut parella: he tingut molta més feina.

La meva àvia paterna tenia més empenta; la materna, al contrari. I la mare, desmesurada” (Marta Sanpons), “La meva mare, també. El pare, treballà molt i prou. Ella sempre tenia idees” (Maria Conca Juncosa), “A una àvia, no la vaig conèixer. Els altres eren pagesos.

Mons pares, no faig cap diferenciació.

Si la cosa és de vida social, crec que són més participatives les dones que els homes” (Josep Maria Pentinat), “Sí: a la família, les dones eren més actives en la llar. Els homes eren els que portaven el sou, i elles l’administraven.

Si hi havia algun problema, es parlava i el resolien els dos” (Rosa Garcia Clotet), “Tots quatre eren catalans. Els paterns, potser més o menys, iguals. Però els materns, l’àvia molt i molt més activa.

L’àvia materna ho portava tot: feina i administració.

També eren pagesos!!” (Montserrat Frigola Costa), “A casa meva, la mare i les àvies, els avis i pare anaven a treballar i qui ho portaven tot eren les dones, fins i tot, la meva besàvia[2]. Ella [, la besàvia,] portava la casa i anava a vendre. I el besavi treballava a la fundició (és el que va estar fent l’estàtua de Colón[3]” (Montserrat Cortadella), “La besàvia materna, sí. I tota aquesta línia familiar. Bugaderes amb negoci propi” (Mercè Clot), “Soc filla, neta, besneta i rebesnéta de pagesos catalans de soca-rel i, pels records que tinc, i també pels documents que hi ha en aquesta casa, les dones manaven sempre de portes endins; de portes enfora, no ho demostraven” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’agost del 2021, Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929, em comentà sense embuts: “La dona sempre ho ha sigut més que jo!!!!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] L’avia paterna de ma mare.

[2] Qui escriu aquest comentari, una dona molt oberta i molt participativa, Montserrat Cortadella, un poc després, em respongué que havia nascut en 1948.

[3] La que hi ha en la ciutat de Barcelona.

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

General, , , , , ,

 

En la rondalla “Sa muda[1]”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.

“En voler!”, dona de bon cor i que salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma que la dona salva l’home, en el Tom IV de les arreplegades per En Jordi des Racó, és “S’aucellet”. En aquest relat, durant la primera part, un aucellet fa encàrrecs a un filador, a un teixidor i a un sastre, tots tres treballadors de bon cor i diligents. Però, a l’hora de pagar, l’aucellet se’n desentén i vola. I, en el cas del sastre, li agafarà un caputxet que serà bàsic al final de la rondalla.

A més, l’aucellet  veu que, en un jardí reial, hi havia un cirerer molt estimat pel rei. Però, el pardal desafiarà el rei i, no sols se’n menjarà cireres, sinó que farà la punyeta al monarca,… fins i tot, quan ja l’hagen agafat i siga dins de la panxa del rei.

Com que el rei, venjatiu, es trobava entre la vida i la mort, i els metges li deien que el no ja el té i que, amb un poc de sort, podria sobreviure, ell arrisca… Però, l’aucellet eixirà de la panxa com si no hagués passat res, reeixit i, de nou, espavilat: “en sortí amb totes ses plomes que es criats i criades li havien arrabassades i amb so caputxet posat, i se n’anà per amunt per amunt, volant com un estel” (p. 91) i, com moltes vegades, cantant.

Un poc després, veiem que soterren el rei (p. 92) i que “la reina i la senyora princesa, s’hereua de la corona, i tots es criats i criades i senyors i senyores de la cort el ploraren set dies.

Passats es set dies, s’aucellet tornà comparèixer damunt  es cirerer des jardí de cal rei” (p. 92) i, en el seu cant, desafiava l’autoritat, ara, la princesa, dona a qui no feia gens de gràcia l’actitud de l’aucellet i que es proposa tombar-la…  i ho aconseguirà:

“A sa filla del rei li arribà a caure tan tort aquell cantussol de s’aucellet, que un dia s’amaga davall es cirerer; i com hi compareix s’aucellet a cantar-hi (…), l’agafa per una cameta i li pega grapada[1] as caputxet” (p. 93), que ell, un poca-vergonya, no havia pagat al sastre (“Bé està aqueix caputxet! Però cercau qui vos pac!”, p. 84). I, tot seguit, “encara no va tenir aquella cameta i aquell caputxet, com s’aucellet es tornà un bell jove a la flor del món, es més garrit i gentil que vos pugueu imaginar, un fill de rei que una fada l’havia encantat, i que sols una filla de rei hereua de la corona, agafant-lo per una cama, el podria desencantar” (p. 93).

Veiem, doncs, que, a més que la jove el desencanta, això és, li dona vida, és possible perquè ella (dona) sí que complia les condicions. I, de nou, és una jove (que no una dona ja casada, un detall important i prou comú en moltes rondalles de línia matriarcal) qui salva l’home (un príncep) i, a banda, des d’aleshores, ell respon amb gentilesa (no sols amb el significat de persona de la noblesa, sinó com un home noble, de bon cor).

Finalment, aquell fill de rei pregunta a l’hereua de la corona:

“-Que ens casam?

-En voler! –va dir ella!” (p. 93).

Una vegada més, és la dona qui dona l’aprovació final (i a la proposta del príncep), en línia amb el matriarcalisme.

Adduiré que, mentres escric aquestes línies, el 15 d’agost del 2021, direm que hui he parlat amb ma mare i, quan m’ha comentat que un amic meu que ella i jo coneixem, hui havia tractat sobre el tema de l’orgull, li he respost que “no és precisament dels aprovats en les rondalles en llengua catalana. La raboseria i aplegar al poder o a una situació millor, per haver fet mèrits, sí, però no trepitjant els altres ni escanyant-los.

Un altre tema que tampoc no aproven és la hipocresia, lo políticament correcte i el fer la punyeta als altres. Per contra, es premia la col·laboració, el concedir premis (com ara, un càrrec de general, en una rondalla mallorquina) a qui ha fet mèrits i ha demostrat ser valent i estar encoratjat”[2]”. Ma mare estava totalment d’acord amb la preferència en les rondalles i la resposta de l’amic fou “Així és”.

Igualment, com veiem en la rondalla de l’aucellet, la princesa premia el bon cor (la gentilesa) i, si ell no hi hagués actuat, finalment, ella no l’hagués acceptat com a marit. Però és un fet que veiem en moltes rondalles en llengua catalana I de fa més de cent anys o recopilades sense retocs i fa uns quaranta anys, en què també es posen de part de les accions de bon cor, de la innocència, etc., i, per tant, de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquesta entrada i la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Li l’agafa amb la mà.

[2] Part del missatge a l’home de què parlàvem, ma mare i jo, el mateix dia, i que li l’envií el 15 d’agost del 2021.

Dones actives i emprenedores, hòmens a la taverna

General, , , , ,

 

En una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Ous de somera”, que figura en el Tom IV, veiem que la dona aplega a casa i es dirigeix a l’home: “Sa dona, al punt arriba.

Veu la casa oberta, i s’asseu dins sa pallissa.

-I s’estornell[1], per on se deu esser fus?  -digué ella- Ell ha fet prest avui! Li deuen haver comprat tot es barrisc[2] pel camí! Deu esser a sa taverna i pegar un glop. Ja en vendrà en voler” (p. 33).

A banda, la dona és molt activa, no sols com a emprenedora, i, a més, actua com a “senyora ama”. En veure el marit en el llit (per tant, passiu), li diu:

“-Ah, rebota ferrera! Vejam què serà això…? ¿Vejam si jo no seré senyora de veure lo que m’has enflocat dins es llit? ¿Que et penses poder-ne fer pica de porc[3]…? (…) Vaja! Fora pus revolteries!” (p. 33). I, immediatament, molt oberta i ràpida, “Se’n va a ses veïnades a contar-los-ho.

Totes se n’entren dins sa cambra, i, ja ho crec, el me troben covant, ben colgat, tapat fins as nas (…) mirant-les totes fit a fit” (p. 34).

I, al moment, sense embuts, entre altres coses, aquestes dones es posen de part de la dona i diuen a l’home que lo que ell fa no és propi d’hòmens (“I això és d’homes?”, p. 34).

Que l’home siga la part més passiva i la dona, per contra, l’activa i, fins i tot, amb molta iniciativa, fou una de les primeres coses que viu plasmades en aquesta rondalla. Immediatament, envií a un amic una foto del passatge en què la dona torna a casa i li escriguí:

“De la rondalla mallorquina ‘Ous de somera’. La dona, emprenedora; l’home, a la taverna.

En el llibre ‘El  banquero de los pobres’, de Muhammad Yunus (…), diu el banquer que un 90% de les persones que demanaven microcrèdits eren dones i que, en canvi, els hòmens se n’anaven al bar.

Hi ha persones que m’han comentat que la dona, en les famílies catalanoparlants, donava una part dels diners al marit, per exemple, per a casos com aquest”.

Al moment, m’escrigué “Així és. Si passes pels bars, voràs hòmens, ací, en la nostra cultura” valenciana, i, per extensió, en la catalana i, com ara, en la balear.

L’endemà, el 14 d’agost del 2021, durant una conversa amb ma mare, li contí els comentaris de Muhammad Yunus (de què li parlí a l’amic i, algunes vegades, a ma mare) i que, com es plasma en aquesta rondalla mallorquina, no és un mite, sinó un fet i que, a més, va molt en línia amb escrits que havien fet moltes persones en relació amb la gestió dels diners (i al seu ús) en les famílies catalanoparlants (com ja m’havien comentat en el 2018 i en el treball sobre el matriarcalisme).

Quan, ma mare, em digué que ella ho havia sentit (que la dona els gestionava i que, entre altres coses, donava una part a l’home, com ara, per a fer-ne ús lliure), li digui que sí, que és un fet, que no és mite i que, no sols es veu en eixos comentaris del segle XXI, sinó en aquesta rondalla, en què, àdhuc, la dona aprova que el marit se’n vaja a la taverna a pegar un glop (p. 33).

Igualment, les dones del veïnat que participen en la rondalla, van en la línia d’aquella frase que deia la mare de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) al seu marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”[4], això és, la seua muller. I, com a senyal de les bones relacions entre son pare i sa mare, Pere Riutort m’afegí que, son pare, deia “En efecte, [la meua dona] sap més que jo”.

I, en concordança amb el fet que es fa lo que vol la dona, al capdavall de la rondalla, l’home cedeix a ella (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que han fet algun comentari en relació amb aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Eixerit”, “viu”, en aquest cas, en referència al marit.

[2] En el DCVB, “Barrisc”, per exemple, en Mallorca, vol dir  “Conjunt de coses, principalment fruita i hortalisses, qu és adquirit ien gros i sense pesar ni mesurar”.

[3] En el DCVB, figura com “La que serveix de dipòsit per a posar-hi el menjar dels  porcs”.

[4] En una conversa del 19 de juny del 2021.

La dona, molt oberta i voluntariosa, tria

General, , , ,

 

El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).

Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.

Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.

Sa nina s’hi acosta tremolant

-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.

-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-

La Puríssima es treu un rosari ben preciós,  l’hi dóna, dient:

-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).

Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.

Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).

I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).

Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.

A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.

A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).

La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.

Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.

-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:

“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.

Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.

Prengué una volada feresta.

Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.

Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.

(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!

-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).

Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.

Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.

S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).

I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.

Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final.  A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones molt participatives i molt obertes

General, ,

 

En relació amb una dita interessant, “Sa madona ha de dur es calçons” (i semblants, en tot l’àmbit lingüístic, com ara “La dona ha de dur els pantalons”), el 30 de juliol del 2021, com indiquí en el meu mur i en molts grups de Facebook, trobí que “En la rondalla mallorquina ‘L’amo de So Na Moixa’, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, podem llegir ‘Sa madona havia de dur es calçons’.

En la meua família, d’arrels valencianes catalanoparlants, la dona és qui duu els calçons i, com deia el meu avi matern (1906-1992), ‘es fa lo que vol la dona’, per exemple, en cals meus pares.

¿I en la vostra família, en cas que el marit i la muller siguen catalanoparlants i nascuts, com a molt, en 1915? Gràcies”.

Les respostes, en Facebook, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, en el grup “La Catalunya del Nord”, “El que et puc dir de les quatre generacions que he conegut a la meva família, es que, si bé la ‘veu cantant’ de cara a coses exteriors que afectessin la família sempre hi anava l’home…, el cert és que sempre el tema s’havia debatut primer a casa i l’opinió de la dona és la que solia prevaldre” (Quim Murli Castello). En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Crec que, en la casa catalana, els calçons els du la ‘mestressa’” (Merce Boix Navarro), a qui, immediatament, li contestí “Sí, Merce (…).

La ‘mestressa’, en Catalunya, equival a la ‘senyora ama’ en el País Valencià”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, les respostes foren “A casa nostra, qui coman sempre ha estat sa madona. I són tres generacions” (Ángel Ruiz), “A casa nostra, el mateix” (Xisca Llorens Cladera), “Els homes només servien per anar a mercadejar. La casa, els fills i l’administració, la duia la dona” (Rosa Galmes), “A casa, sempre matriarcat” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “Ho hem viscut tota sa vida: padrines, repadrines, mare… I avui en dia, ara, ens toca a nosaltres. Sa frase ‘Demanau-ho a ta mare’” (Fina Ramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 de juliol del 2021 i després, respongueren “Els meus pares eren nascuts als anys 20 del segle passat i, del fet de manar la dona, en deien ‘Ella porta els pantalons’” (Núria Casanovas Mussons), “Els meus pares eren del 1913 i 1918 respectivament. La mare es va preparar per ser una bona mestressa de casa, i el pare estava en una oficina. Les coses de la llar, les duia la mare; i les coses ‘importants’ (diners, viatges, etc.), el pare.

Les dones servien al marit, però al cap i a la fi, eren elles les organitzadores de tot” (Carme Picas Guasch).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 de juliol del 2021 i després, les respostes foren “La mestressa, si és pubilla” (Maria Marsal). “Maria Marsal. Pot ser. D’on ho has tret?” (Merce Boix Navarro), “Si ho diuen ‘Ses Rondaies Mallorquines’, no se n’ha de parlar més. També hi ha una obra de teatre costumista, ‘Sa madona du es maneig’.

Evidentment, de portes cap a fora, es pot fer veure el contrari, però la realitat és ben coneguda. En mancar-se sa madona, tot és un desastre!” (Miquel S Tur Capo), “A casa ma mare, mentres va viure, era la que duia es calçons sempre. A Eivissa, ho he vist així.

A les Pitiüses, sa pubilla és s’hereva, i ma mare era s’hereva. I ho és el més gran, tant si fos mascle com femella” (Josep Bonet Roig).  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les que em fan costat dia rere dia.