Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

General, , , , ,

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6]” (p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Dones diligents, servicials i molt obertes

General, , , ,

 

 

En una rondalla del llibre “Contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, “El cigronet”, un home que només tenia un cigronet, emprén el camí i, després de fiar-lo a una dona (i, posteriorment, lo que li dona ella, canvia i, lo que ell rep, ho passa a una segona dona i, així, successivament, a diferents dones), “Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac:

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I el deixa. Però, en eixa casa, hi havia un xiquet que volia una coca de sagí (p. 43), però la mare li deia que no la faria. I, quan el xiquet alça la veu, la xiqueta que hi havia en el sac, “que sentia cridar el xiquet, digué: ‘A mi també!’. La mare i el  xiquet, que advertien aquella veu, es preguntaren. ‘Què ha sigut això?’. S’acostaren al sac, l’obriren i trobaren la xiqueta. ‘Criatura de Déu! Què fas tu dins d’un sac?’, s’exclamaren. I ella els contà el que li havia passat. I, com que allò que els contava era tan trist i la xiqueta era tan bonica, els féu molta llàstima.

‘No deixarem que se t’enduga’, decidiren” (p. 43).

Però, com que l’home del sac havia de vindre, la dona, amb molta iniciativa, amb molta espenta i diligent, “per tal d’enganyar-lo,  (…) cercà un cànter vell i envià el fill a agafar granotes i gripaus. Quan tornà el fill, ficà dins del cànter les granotes i els gripaus, omplí el cànter d’aigua, nugaren el sac i el tornaren a deixar darrere de la porta.

L’home no tardà.

-Dona, m’enduc el sac!

-Molt bé! Enduga-se’l i vaja amb pau!” (p. 44).

L’home, mentres se’n va cap al riu, nota que li cau aigua i que li mullava l’esquena (p. 44) i, com que creu que és la xiqueta, llança el sac al riu. “I les granotes i els gripaus, feliços de trobar-se al riu, isqueren del cànter” (p. 44).

Al moment, llegim que “La dona aquella i el xiquet anaren a tornar-li la xiqueta a la mare, i tots estaven molt contents i es feren bons amics” (p. 44). Novament, veiem que la dona (i també el fill) actuen de manera molt oberta i, per això mateix, van a la casa de la xiqueta, per a que ella hi puga viure, en lloc, per exemple, d’adoptar-la. Podem veure, ací, un tracte maternal i matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

Dones amb inventiva, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, valenciana, en què la dona salva l’home, és “Sant Cristòfol miraculós”, la qual figura en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, i en què, a més, es plasma molt bé que, en la tradició catalanoparlant, no sols és la dona qui porta la casa, sinó que les seues decisions són ben acollides per l’home i, per descomptat, que es fa lo que ella vol, però sense que això comporte humiliar el marit.

De fet, en aquesta rondalla, l’home, fins i tot, li agraeix la iniciativa, o, com em digué, ma mare, l’11 de juny del 2021, quan li contí bona part del conte, que, “Gràcies a la seua inventiva [, la de la dona], ha eixit bé”.

L’home, amb molta espenta, “era un llaurador de l’horta d’Alboraia que preparava un viatge a Pamplona per a comprar una haca a la fira” (p. 105) i, la dona, Conxa, per a que ell es senta més segur, acompanyat i, sobretot, per a que tinga un bon viatge, li ofereix l’única companyia[1] “que ella podia oferir-li des de casa:

-Vicent, com que tu, encara que dius que trobaràs algú, te’n vas a soles, endús-te[2] la vida de sant Cristòfol, patró de viatgers i protector contra lladres i mala gent.

-Dona, vivim en terres de cristians i, si és cert que hi ha sempre algun roder, és veritat també que de gent bona n’hi ha més. De totes maneres, si tu t’has de quedar més tranquil·la, me l’emportaré” (pp. 105-106). Per tant, l’home fa lo que li recomana la dona, perquè pensa en ella.

La dona, Conxa, “féu una coixinereta per al llibre i li la penjà al coll. ‘Aquestes dones!’ (…) protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller” (p. 106). Novament, Vicent accepta la decisió de la dona i, a més, la considera interessant.

Un poc després, llegim que “passa a un terreny aspre” (p. 106), molt a prop d’una ciutat aragonesa, Daroca, que, com les de cultura aragonesa, és de tradició patriarcal[3].  Però, tot i això, Vicent sentí “una onada profunda d’afecte: ‘Aquestes dones!’. I ho digué commogut. Perquè ell, amb la coixinereta sobre el pit, sentia que no hi feia el camí a soles”  (p. 106). I, és allí, en terreny patriarcal, on uns hòmens li digueren “La bolsa o la vida” (p. 107). I ell, amb molta agilitat, amb reflexos i amb molta espenta, actua pensant en Conxa i en els xiquets i passa a l’acció.

Així, davant uns hòmens amb navalla, Vicent, “decidit com era i disposat a donar-los els diners als lladres, s’alçà el faldó de la brusa de la banda de la coixinera amb el llibret” (p. 107), però, com que els bandolers creuen que hi portarà una pistola i copsen que “havien topat amb un més valent i millor armat que ells, cames ajudeu-me” (p. 107).

Un poc després, llegim que Vicent, ja en Daroca, “sabedor del motiu d’aquell final feliç, donà gràcies a sant Cristòfol i pensà molt en la muller, que n’havia tingut venturosament l’ocurrència” (p. 107).

Però, tot seguit, ell fa via cap a Pamplona (és a dir, a un terreny matriarcal, obert i comercial) i, “Sis dies després, arribava ell a casa sa i estalvi amb el seu poltre acabat de comprar.

La tornada la féu sense sobresalts; a Pamplona, conegué gent planera com ell: tractants i llauradors de València, que feta la fira, havien de refer el camí de casa, i vingué molt acompanyat. Però, amb bona companyia i tot, Vicent no es despenjà en cap moment de la coixinera del coll. ‘Quan li ho conte a la meua dona!’, pensava caminant amb pressa i tot” (p. 107). De nou, ell agraeix que la iniciativa de la seua dona haja fet possible que ell es salve, com també que haja anat molt bé el viatge. Per això, amb molts motius, “referir el succeït feliç de Daroca és el primer que féu només trobar-la” (p. 107).

I, com que la idea de la dona havia sigut molt bona i Sant Cristòfol havia garantit la protecció de Vicent, “Des d’aquell dia, li tingueren tots a casa molta més devoció a Sant Cristòfol, i Conxa no deixava anar-se’n ni el marit, un fill o l’altre, ni sobretot la filla sense el llibret damunt” (p. 107). Un altre passatge en què es plasma, de manera notòria i sense mitges tintes, el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: Conxa (la dona i cap de la casa, determina com han d’anar-se’n els altres) i, sobretot, la filla (veiem, per tant, un vincle més fort entre la mare i la filla que no entre la mare i el marit).  Com a resultat, es fa lo que la dona tria: des de la devoció al sant (ara, major, pel paper protector que ha fet) i, àdhuc, en les relacions entre els membres de la família (millors que abans), ja que aquesta devoció anava unida a Conxa i perquè tenir més simpatia al sant és una manera de dir que, de rebot, en tingueren més a la mare (Conxa) i, la mare, més confiança en ells i en el demà (els dos fills i la filla).

Agraesc els comentaris de ma mare i la col·laboració de les persones que prenen part en el tema sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Un tret vinculat amb la generositat.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “endus-te”, tan correcta com “endu-te”.

[3] En el moment d’escriure aquestes línies, 12 de juny del 2021, feia ja uns mesos que sabia, per mitjà de l’entrada “Antropología cultural” (http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=896), dins de la “Gran Enciclopedia Aragonesa”, que la cultura aragonesa és patriarcal. I, de fet, alguns trets que apareixen en l’entrada, com ara, “un acento o espiritu áspero en el aragonés” (l’aspror, el primer d’aquests trets), “de opinión fuerte” (quan proposa si s’estima més la bossa o la vida). Com moltes persones que conec, no m’identifique amb aquest punt de vista, sinó amb el de línia matriarcal.

Dones lleials i plaents amb molta espenta

General, , , ,

 

El 10 de juny del 2021, Francesc Castellano Vilamu m’envià un correu electrònic amb una cançó eròtica de línia matriarcal, “La jutgessa”, de Guillermina Motta. En paraules de Francesc Castellano, “t’envio la lletra d’una cançó d’una ‘bona dona’. Jo la conec des de fa molts, molts anys. Ja ni sé on la vaig aprendre. En el seu moment, la va enregistrar la Guillermina Mottta en un disc single de vinil. Se’n diu ‘LA JUTGESSA’.

 

El jutge està malalt,

el jutge de l’audiència,

el van a visitar,

passen molt de trenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre en vindrà.

No hi van pel jutge, no,

que hi van per la jutgessa,

que és muller molt lleial,

és dona molt plaenta[1].

Larà…

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit haig de prendre?

El del vestit vermell

o el de la capa verda?

Larà…

-Calla, calla, muller,

que si surto d’aquesta,

t’he de trencar un braç

i els ossos de l’esquena.

Larà…

-No en sortireu pas, no,

no en sortireu d’aquesta,

que te n’he fet un brou

amb una salsa verda.

Larà…

Quan us enterraran,

jo aniré darrera,

per sota del mantell,

faré una rialleta.

Larà…

La gent, quan em veurà,

dirà ‘Ai, quina viudeta’,

jo em tornaré a casar

i n’estaré contenta.

Larà, que si un amor se’n va,

un altre vindrà”.

 

Aquesta cançó, “La jutgessa”, també figura en l’entrada “La jutgessa. Guillermina Motta” (https://www.viasona.cat/grup/guillermina-motta/fent-equilibris/la-jutgessa), en la web “Viasona”, acompanyada d’un disc. Diu així[2]:

“El jutge està malalt,

el jutge de l’Audiència,

el van a visitar

de metges, més de trenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

No hi van pel jutge, no,

tampoc per la serventa,

que hi van per sa muller,

que és dona molt plaenta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!”, d’altre en vindrà!

-Jutge, quan seràs mort,

quin marit vols que prenga:

el del gambeto[3] blau

o el de la capa verda?

Lara! Si l’un amor se’n va,

Lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, muller,

si jo en surto d’aquesta,

prou que t’estovaré[4]

els ossos de l’esquena!

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

-Calla, calla, marit,

no en sortiràs, d’aquesta,

que n’has pres un caldet

amb una salsa verda.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà!

Demà, de bon matí,

n’endolaran l’església,

vestideta de dol;

jo vindré al teu darrera,

Lara! Si l’amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

Quan aixecaré el cap,

veuran la llagrimeta,

el cap abaixaré

tot fent una rialleta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà.

La gent, quan me veuran,

diran: ‘Quina viudeta!”,

i, en arribant a any nou,

ja en serè casadeta.

Lara! Si l’un amor se’n va,

lara!, d’altre en vindrà”.

 

Una cançó de línia matriarcal en què és la dona qui porta la iniciativa i en què, a més, es plasma molt bé el fet que la dona va a l’home (li fa una pregunta), tot i que ja té decidit què farà ella.

A més, ella fa el paper de bona, no solament perquè és una persona lleial i plaent, sinó perquè, a banda, com diríem ara, té bona premsa (motiu pel qual, van a casa, més per la dona que per l’home, el jutge). Igualment, és una dona amb molta espenta, optimista (perquè, quant a un futur marit amb qui ella es casarà, després que muira el jutge, ella comenta al jutge que “d’altre en vindrà”)  i que respon amb reflexos (no deixa les coses per a demà, en aquest cas, la possibilitat d’eixir a festejar amb un altre home i, en poc de temps, casar-s’hi i tot).

Podem veure, ací, una dona jove, no sols per algunes paraules que fan referència a ella (com ara, “casadeta” ), sinó per la seua manera d’actuar i d’enfocar el demà.

Agraesc la generositat de Francesc Castellano Vilamu, un home molt col·laborador i la de totes les persones que també prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Agradable.

[2] Hem afegit uns versos que sonen en el disc però que no figuren en la lletra d’aquesta entrada.

[3] D’acord amb la definició del DCVB, és un capot llarg fins a mitja cama, que duien els hòmens en l’hivern en certs balls i cerimònies oficials arcaiques.

[4] L’home diu que la deixarà blana, això és, que li pegarà.

Els cavalls (les dones) actuen amb molta iniciativa i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla en què la dona allibera l’home és “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, que figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, editat per Tabarca Llibres, en el 2016. Així, veiem que, en un regne ric, deliciós i en què els habitants eren persones pacífiques i treballadores i on, a més, arreplegaven bons fruits de les collites (p. 15), un dia, el príncep, Jaume, que havia estat molt cuidat per sa mare, la reina, tria fer camí: “necessitava córrer món, eixir del seu palau. La seua joventut l’espentava a buscar emocions i aventures i potser alguna cosa més perquè, cal dir-ho, Jaume no s’havia enamorat mai” (p. 16).

I Jaume, immediatament, amb molta força i també amb paraules dolces, ho comenta amb sa mare perquè, a més, ell considerava que fer via, li permetria, fins i tot, ser un bon rei (p. 17).

Sa mare li ho aprova i, igualment, “Tan sols li demanà, ja que pensava fer un llarg viatge, que portara el millor cavall que hi haguera en les cavalleries i un pa que ella li donaria. El príncep acceptà i, després d’haver-se acomiadat de tots, féu aparellar un magnífic corser i emprengué el seu viatge” (p. 17). Veiem, per tant, que el príncep manté els vincles amb sa mare i que, a més, accepta la voluntat de la reina.

El jove, molt prompte, “per primera vegada, s’adonava de tota la bellesa del seu regne” (p. 17). I, a més, li apareix una jove “tan bella i desimbolta” (p. 19) com també en uns altres passatges fins que, finalment, quan Jaume fa lo que li diu la xica, ella li comenta: “jo sóc la princesa Marina (…). Però si em voleu per esposa, encara haureu de recórrer moltes terres (…) i tan sols us puc dir que us trobareu enmig de la mar” (p. 20). Trobar-se enmig de la mar és un tret matriarcal (com també ho és l’aigua, la font, etc.) i, igualment, el fet que, si vol que ella siga la seua esposa, haurà de fer lo que ella li indica en aquest passatge i en els posteriors: la dona (ací, la princesa) salva l’home.

I, en qualsevol moment, serà el príncep Jaume qui actuarà seguint lo que li mana la princesa Marina i, a més, acceptant-ho. igualment, Marina li addueix que “Finalment, trobareu un poble on haureu de fer una bona obra” (p. 20). Quant al príncep, en relació amb la xica, ell tria actuar perquè Jaume considera que “aquella dolça jove bé mereixia que ell la deslliurara d’aquell malefici, que després Marina seria la seua esposa” (p. 21). Això sí: en qualsevol moment, ell, encoratjat, fa marxa cap a on ella li ha indicat i, per exemple, podem llegir que “El jove aventurer prosseguí el seu viatge i decidí deixar els camins de la serra i prendre els que menaven cap a la costa: si havia de trobar la seua Marina enmig de la mar, allò era el més escaient” (p. 22).

A banda, ràpidament, el jove actua, no sols amb molta iniciativa, sinó amb molta espenta i, fins i tot, farà costat a persones que li ho demanen, com ara, quan s’acosta a un poble, va cap a l’església i es troba amb “un grup de gent endolada que plorava. Jaume els preguntà:

-Bona gent, què us passa?

-Ai, senyor –respongué una dona vella-. (…) Ajudeu-nos, cavaller” (p. 22). Veiem, per exemple, un tret matriarcal: una dona vella és qui representa el poble en aquest passatge amb el nouvingut. I un altre: un príncep que està molt obert als altres i a lo que passa pel món.

I, tot seguit, llegim que “El príncep no s’ho repensà, diligentment baixà del cavall i, amb l’ajut dels pocs hòmens que hi quedaven, soterrà els cossos d’aquelles persones que havien retut l’ànima de Déu. (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Les frases sobre el rei respecte als súbdits estan vinculades amb el matriarcalisme i plasmen un rei molt obert i col·laborador.

El príncep Jaume, a més, actua amb molta espenta, encoratjat i aplanant molt el camí dels altres. Així, ell veu que hi ha una àguila lligada a un cimal d’un arbre i, “Tot seguit parlà el cavall[1]:

-Jaume, enfila’t a l’arbre i deslliura aquesta àguila. Lleva-li el cordell i deixa-la volar.

El príncep ho va fer, que aquesta vegada havia tingut el mateix pensament que el xarrador del seu cavall, i al momentet l’àguila recobrà la seua llibertat” (p. 24).

Igualment, el príncep, agraït, “s’admirava de les terres que descobria, tant diferents de les seues però així mateix tant belles” (p. 24).

Un poc després, el cavall de Jaume veu que hi ha uns formigons morint-se de fam (p. 25) i “El jove ho va fer i, en menys d’un dir Jesús, la coca va desaparéixer. Les formigues feren processó i se n’anaren” (p. 25). De nou, emprén el camí, en aquest cas, cap a la mar i, ja en la platja, veu una balena que no podia tornar a la mar i, ell, seguint les directrius del cavall (que representa la dona, en relació amb el matriarcalisme), que torna a parlar i li diu “Escolta, Jaume, si no l’ajudes, aquesta balena morirà. Veges què hi pots fer” (p. 25), “començà a fer un clot al voltant del cos de la balena” (p. 26) i, un poc després, una ona molt gran d’aigua fa que el cetaci torne a les aigües (p. 26).

Aleshores, el príncep Jaume prossegueix el camí i aplega a un palau. Allí, des de molt prompte, s’entendrà molt amb el rei i, així, el rei accepta que es quede en el palau i, igualment, “L’endemà el rei sortí a cacera, com solia fer, acompanyat de dos criats de la seua confiança, però quan ja era damunt del cavall, digué a Jaume:

-Per què no véns amb mi?

-Amb molt de gust –acceptà el jove” (p. 27). Per tant, ens trobem amb un rei molt obert.

Ara bé, tot i que, fruit de l’enveja dels dos criats, i de la curiositat del rei, el monarca posarà unes proves al príncep Jaume en relació amb uns objectes que el jove havia agafat durant el camí, la col·laboració ràpida i amb molta iniciativa, del cavall (que, d’aleshores ençà fa el paper de la dona que salva l’home), li indicarà què ha de fer Jaume i, aleshores, el príncep farà lo que el cavall li comente en cada passatge. Cal dir que, els animals a què Jaume havia fet costat durant el camí, ara li aplanen molt el camí, des del moment en què, el cavall (en cada una de les intervencions que li fa, per a prosseguir), li indique que és lo millor que podria fer. I, com que, les relacions entre príncep Jaume i el cavall són molt bones, el jove actua amb molta iniciativa, de manera molt oberta i, en bona mida, perquè “el cavall sabia quins camins havien de prendre i per quines sendes calia trencar” (p. 28): “Has de seguir tot dret fins a arribar a un pati on veuràs el cavall encantat lligat a una argolla. Deslliga’l i tot d’una desapareixeran els lleons i el negre” (p. 28).

I, de nou, el rei i Jaume, ixen a caçar, però ara el rei “acompanyat tan sols per Jaume” (p. 29) i, a més, un poc després, es comenta que “ja dinaven junts” (p. 29), un senyal de confiança entre tots dos.
Com que Jaume havia d’anar a alliberar Marina, i no sabia on era la illa on ella es trobava, li ho pregunta al cavall (a la dona) i, l’animal, li diu: “jo et diré on has d’anar i et donaré els millors consells perquè pugues reeixir en aquesta empresa i trobar la teua estimada” (p. 30). I, immediatament, li afig que ha d’anar a una illa on tots dos trobaren la balena, ja que “Ella t’hi portarà. I ara anem cap allà, que aquesta nit has de començar.

Sense perdre punt, abans que el sol no s’amagara, Jaume sortí del palau veloçment camí de la mar. (…) El príncep descavalcà i s’acostà a la vora. (…) Tot seguit, (…) sortí la baleana que l’esperava. Jaume no s’ho repensà, s’endinsà en la mar i muntà sobre el gran cetaci” (p. 31) i, quan aplega a l’illa, va a una ermita i hi troba la princesa Marina, qui li diu que sabia com hi havia arribat, ell.  

I, com que la princesa Marina sempre sabia com aconseguia Jaume superar les proves, el cavall, quan veu que comenta la resposta de Marina, li diu que l’àguila que hi havia lligada (i que Jaume havia alliberat) el portarà a l’illa. I, un poc després d’aplegar l’àguila, “El príncep s’agafà de les seues potes i aquella enorme au emprengué el vol  batent amb força les poderoses ales” (p. 32). I, de nou, Marina sap que Jaume havia recorregut a una col·laboració: la de l’àguila.

En comentar-ho Jaume al cavall (que simbolitza la dona que salva l’home), el cavall li diu que, entre la balena (que portarà les formigues a què el príncep Jaume havia donat de menjar), l’àguila (que el portarà amb rapidesa) i els formigons, que, “en tota la nit no faran altra cosa que destorbar-la  [a la princesa Marina] i picar-la, de manera que ella no podrà guaitar per la finestra” (pp. 32-33), Jaume podrà assolir el seu objectiu. I així actuaren els formigons.

I, com que, “Quan començà a clarejar la llum daurada del sol acaricià l’ermita de la princesa” (p. 33) i ella no sabia com hi havia vingut de nit, el príncep, “la princesa quedà desencantada. Jaume i Marina s’abraçaren i tornaren a terra. Però ara el jove havia de complir la seua paraula i portar la seua estimada davant del rei de Riu de Palmes, que tan bé l’havia acollit i tant d’interés tenia per conéixer aquella princesa” (p. 33).

Ara bé, per a casar-se amb la princesa, el rei posa unes condicions, com ara, passar per damunt d’unes brases. I, novament, el cavall (la dona que salva l’home) ho posa molt fàcil al príncep Jaume, ja que fa possible que el príncep tinga sang del cavall per a poder travessar les brases. I, Jaume, amb molta espenta, es presenta davant del rei i ho supera.

Un poc després, veiem que, com a premi, “Als pocs dies, la parella, acompanyada pel ri i per alguns cortesans, emprengueren el viatge cap al regne de Jaume, on es va celebrar la boda” (p. 35). Aquesta rondalla té molts punts en comú amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[2] (editat en 1980, p. 42),  en què, un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[3]”) al color roig (la gosadia, l’espenta, la força, la jovenesa): en el moment en què el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu “en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”. Així, si Jaume, en partir del regne on ell vivia, era un jove però molt cuidat per sa mare i voltat de criats, servents i preceptors, ara, en aplegar al segon regne, fins i tot, entra la sang (els peus del jove príncep, amb la sang del cavall) i són l’espenta amb que actua Jaume, la seua obertura als altres i a lo que passa pel món, detalls amb què coincideix amb el jove de la narració esmentada, al llarg de tota la rondalla.

Qui ha salvat Jaume, des de molt prompte, ha sigut el cavall, el qual, simbolitza la dona, un tret matriarcal.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cavall amb què viatjava el príncep Jaume.

[2] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[3] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

Les dones, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en la ciutat de València en 1891, hi ha cançons en què les dones actuen amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes, com ara, en aquestes:

“La tia Pepa Maria

ha fet un perol de gatxes,

molt bones i molt gustoses;

si vols menjar-ne, que vages” (p. 63).

 

“Les senyores del castell

han fet un rellotge[1] nou,

per a saber les gallines

a quina hora ponen l’ou” (p. 67).

 

La cançó de les senyores del castell va en línia amb la de “La manta al coll”, quan diu que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, és a dir, que la iniciativa ha partit de dones, un tret en què es plasma el matriarcalisme.

“Estes seguidilles,

¿qui les ha tretes?

La Bessona de Gorga

que té pessetes” (p. 151).

 

 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, posa “rellonche”.

Les dones, amb molta iniciativa i ben considerades

General, , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla i en què, no sols és la dona qui salva l’home sinó que, a més, ella acaba sent ben considerada per l’home, és “Un lluç enmig del bancal (Arreplegada a Benimagrell)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”. En ella, “un matrimoni que vivia en un poble xicotet, mig hortolà i mig mariner, (…) formaven una parella molt ben avinguda i duien una vida bastant bona” (p. 105).

A més, veiem que l’home, Pep, “era molt bon home, tranquil, pacífic, tot cor, però als ulls de Vicenta, que era més desperta i a qui agradava bastant manar i dispondre, tenia un defecte: considerava les dones una miqueta bajoques” (p. 105).

La dona, Vicenta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, i que volia que la cosa canviàs i que Pep consideràs bé les dones, passa a l’acció: “L’endemà la dona s’alçà de bon matí, i, com que vivien en un poble mariner, va anar on venien el peix i va comprar un lluç enorme” (p. 106), va a casa i, immediatament, com que l’home encara no s’havia llevat del llit, planta el lluç en un camp que tenien (p. 107).

Un poc després, l’home s’alça del llit, va al camp i, al moment, s’acosta a la dona i li diu que ha trobat un lluç en el camp. Vicenta, amb creativitat, fa que, fins i tot, una veïna, a qui agradava manifassejar un poc, vaja a casa de Pep i Vicenta i pregunte a ell com podria ser que hi hagués un lluç en un camp.

I, finalment, Pep després de veure que la seua dona ha fet que, àdhuc, moltes persones del poble hagen preguntat per ell i que ell haja decidit parlar amb Vicenta, veu com la seua dona, “va obrir la fresquera que hi havia a l’entrada del jardí i, mentre sostenia el lluç per la cua, va dir amb un somriure de triomf:

-És aquest?

-Ah, mala gandula! I com m’has fet fer a mi el ridícul davant de tots?

-Perquè (…) les dones tenim més cervell i molt més trellat que no els hòmens. Mira quina faena t’han fet les dones avui!

I des d’aquell dia, Pep no va tornar a menysprear les dones” (p. 110).

Agraesc la col·laboració de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Dones, xiquets i jóvens molt oberts

General, , , , ,

 

 

En relació amb el detall de l’àvia com a principal transmissora de la cultura tradicional, i que figura al principi de la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, per Joaquim G. Caturla, el 13 de maig del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Rosa Garcia i Clotet, una dona molt oberta i molt col·laboradora, em comentà que, “Aquest fragment de conte, em recorda quan era petita i els demanava a les àvies i a la mare, que em contessin rondalles i crec que, més d’una, se la inventaven”.

Igualment, en l’article “El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/846898-el-prego-dranna-ballbona-obre-el-sant-jordi-a-granollers.html), publicat el 23 d’abril del 2015 en el diari “ElPuntAvui” i a què vaig accedir el 19 de maig del 2021, la periodista i escriptora Anna Ballbona, en el pregó (el qual figura en l’article), diu que, en sa casa, “no hi havia una gran biblioteca (…). Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Molts històries guardades i algú me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius[2] i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible”.

A més, Anna Ballbona addueix que “L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la post-guerra… Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. (…) Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar[3] i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i m’ho permet encara.

(…) Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de les cases que tenia gravats al cap. ‘Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?’ li preguntava jo. ‘Oh, m’ho havia explicat la mare’, em responia”. Es tracta, per tant, de dones molt obertes (no sols als xiquets, sinó també a persones que ja són jóvens, com és el cas d’Anna Ballbona) i, a més, molt expansives i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de Rosa Garcia i Clotet, com també la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i les que ho fan en el dia rere dia, fins i tot, encoratjant-me.

 

Dones organitzadores i molt obertes

General, , , , , , , , ,

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia” (p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.