Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

General, , , , , ,

 

En la rondalla “Sa muda[1]”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.

“En voler!”, dona de bon cor i que salva l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma que la dona salva l’home, en el Tom IV de les arreplegades per En Jordi des Racó, és “S’aucellet”. En aquest relat, durant la primera part, un aucellet fa encàrrecs a un filador, a un teixidor i a un sastre, tots tres treballadors de bon cor i diligents. Però, a l’hora de pagar, l’aucellet se’n desentén i vola. I, en el cas del sastre, li agafarà un caputxet que serà bàsic al final de la rondalla.

A més, l’aucellet  veu que, en un jardí reial, hi havia un cirerer molt estimat pel rei. Però, el pardal desafiarà el rei i, no sols se’n menjarà cireres, sinó que farà la punyeta al monarca,… fins i tot, quan ja l’hagen agafat i siga dins de la panxa del rei.

Com que el rei, venjatiu, es trobava entre la vida i la mort, i els metges li deien que el no ja el té i que, amb un poc de sort, podria sobreviure, ell arrisca… Però, l’aucellet eixirà de la panxa com si no hagués passat res, reeixit i, de nou, espavilat: “en sortí amb totes ses plomes que es criats i criades li havien arrabassades i amb so caputxet posat, i se n’anà per amunt per amunt, volant com un estel” (p. 91) i, com moltes vegades, cantant.

Un poc després, veiem que soterren el rei (p. 92) i que “la reina i la senyora princesa, s’hereua de la corona, i tots es criats i criades i senyors i senyores de la cort el ploraren set dies.

Passats es set dies, s’aucellet tornà comparèixer damunt  es cirerer des jardí de cal rei” (p. 92) i, en el seu cant, desafiava l’autoritat, ara, la princesa, dona a qui no feia gens de gràcia l’actitud de l’aucellet i que es proposa tombar-la…  i ho aconseguirà:

“A sa filla del rei li arribà a caure tan tort aquell cantussol de s’aucellet, que un dia s’amaga davall es cirerer; i com hi compareix s’aucellet a cantar-hi (…), l’agafa per una cameta i li pega grapada[1] as caputxet” (p. 93), que ell, un poca-vergonya, no havia pagat al sastre (“Bé està aqueix caputxet! Però cercau qui vos pac!”, p. 84). I, tot seguit, “encara no va tenir aquella cameta i aquell caputxet, com s’aucellet es tornà un bell jove a la flor del món, es més garrit i gentil que vos pugueu imaginar, un fill de rei que una fada l’havia encantat, i que sols una filla de rei hereua de la corona, agafant-lo per una cama, el podria desencantar” (p. 93).

Veiem, doncs, que, a més que la jove el desencanta, això és, li dona vida, és possible perquè ella (dona) sí que complia les condicions. I, de nou, és una jove (que no una dona ja casada, un detall important i prou comú en moltes rondalles de línia matriarcal) qui salva l’home (un príncep) i, a banda, des d’aleshores, ell respon amb gentilesa (no sols amb el significat de persona de la noblesa, sinó com un home noble, de bon cor).

Finalment, aquell fill de rei pregunta a l’hereua de la corona:

“-Que ens casam?

-En voler! –va dir ella!” (p. 93).

Una vegada més, és la dona qui dona l’aprovació final (i a la proposta del príncep), en línia amb el matriarcalisme.

Adduiré que, mentres escric aquestes línies, el 15 d’agost del 2021, direm que hui he parlat amb ma mare i, quan m’ha comentat que un amic meu que ella i jo coneixem, hui havia tractat sobre el tema de l’orgull, li he respost que “no és precisament dels aprovats en les rondalles en llengua catalana. La raboseria i aplegar al poder o a una situació millor, per haver fet mèrits, sí, però no trepitjant els altres ni escanyant-los.

Un altre tema que tampoc no aproven és la hipocresia, lo políticament correcte i el fer la punyeta als altres. Per contra, es premia la col·laboració, el concedir premis (com ara, un càrrec de general, en una rondalla mallorquina) a qui ha fet mèrits i ha demostrat ser valent i estar encoratjat”[2]”. Ma mare estava totalment d’acord amb la preferència en les rondalles i la resposta de l’amic fou “Així és”.

Igualment, com veiem en la rondalla de l’aucellet, la princesa premia el bon cor (la gentilesa) i, si ell no hi hagués actuat, finalment, ella no l’hagués acceptat com a marit. Però és un fet que veiem en moltes rondalles en llengua catalana I de fa més de cent anys o recopilades sense retocs i fa uns quaranta anys, en què també es posen de part de les accions de bon cor, de la innocència, etc., i, per tant, de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquesta entrada i la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Li l’agafa amb la mà.

[2] Part del missatge a l’home de què parlàvem, ma mare i jo, el mateix dia, i que li l’envií el 15 d’agost del 2021.

Dones actives i emprenedores, hòmens a la taverna

General, , , , ,

 

En una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Ous de somera”, que figura en el Tom IV, veiem que la dona aplega a casa i es dirigeix a l’home: “Sa dona, al punt arriba.

Veu la casa oberta, i s’asseu dins sa pallissa.

-I s’estornell[1], per on se deu esser fus?  -digué ella- Ell ha fet prest avui! Li deuen haver comprat tot es barrisc[2] pel camí! Deu esser a sa taverna i pegar un glop. Ja en vendrà en voler” (p. 33).

A banda, la dona és molt activa, no sols com a emprenedora, i, a més, actua com a “senyora ama”. En veure el marit en el llit (per tant, passiu), li diu:

“-Ah, rebota ferrera! Vejam què serà això…? ¿Vejam si jo no seré senyora de veure lo que m’has enflocat dins es llit? ¿Que et penses poder-ne fer pica de porc[3]…? (…) Vaja! Fora pus revolteries!” (p. 33). I, immediatament, molt oberta i ràpida, “Se’n va a ses veïnades a contar-los-ho.

Totes se n’entren dins sa cambra, i, ja ho crec, el me troben covant, ben colgat, tapat fins as nas (…) mirant-les totes fit a fit” (p. 34).

I, al moment, sense embuts, entre altres coses, aquestes dones es posen de part de la dona i diuen a l’home que lo que ell fa no és propi d’hòmens (“I això és d’homes?”, p. 34).

Que l’home siga la part més passiva i la dona, per contra, l’activa i, fins i tot, amb molta iniciativa, fou una de les primeres coses que viu plasmades en aquesta rondalla. Immediatament, envií a un amic una foto del passatge en què la dona torna a casa i li escriguí:

“De la rondalla mallorquina ‘Ous de somera’. La dona, emprenedora; l’home, a la taverna.

En el llibre ‘El  banquero de los pobres’, de Muhammad Yunus (…), diu el banquer que un 90% de les persones que demanaven microcrèdits eren dones i que, en canvi, els hòmens se n’anaven al bar.

Hi ha persones que m’han comentat que la dona, en les famílies catalanoparlants, donava una part dels diners al marit, per exemple, per a casos com aquest”.

Al moment, m’escrigué “Així és. Si passes pels bars, voràs hòmens, ací, en la nostra cultura” valenciana, i, per extensió, en la catalana i, com ara, en la balear.

L’endemà, el 14 d’agost del 2021, durant una conversa amb ma mare, li contí els comentaris de Muhammad Yunus (de què li parlí a l’amic i, algunes vegades, a ma mare) i que, com es plasma en aquesta rondalla mallorquina, no és un mite, sinó un fet i que, a més, va molt en línia amb escrits que havien fet moltes persones en relació amb la gestió dels diners (i al seu ús) en les famílies catalanoparlants (com ja m’havien comentat en el 2018 i en el treball sobre el matriarcalisme).

Quan, ma mare, em digué que ella ho havia sentit (que la dona els gestionava i que, entre altres coses, donava una part a l’home, com ara, per a fer-ne ús lliure), li digui que sí, que és un fet, que no és mite i que, no sols es veu en eixos comentaris del segle XXI, sinó en aquesta rondalla, en què, àdhuc, la dona aprova que el marit se’n vaja a la taverna a pegar un glop (p. 33).

Igualment, les dones del veïnat que participen en la rondalla, van en la línia d’aquella frase que deia la mare de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) al seu marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”[4], això és, la seua muller. I, com a senyal de les bones relacions entre son pare i sa mare, Pere Riutort m’afegí que, son pare, deia “En efecte, [la meua dona] sap més que jo”.

I, en concordança amb el fet que es fa lo que vol la dona, al capdavall de la rondalla, l’home cedeix a ella (p. 36).

Agraesc la col·laboració de les persones que han fet algun comentari en relació amb aquest tema del treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Eixerit”, “viu”, en aquest cas, en referència al marit.

[2] En el DCVB, “Barrisc”, per exemple, en Mallorca, vol dir  “Conjunt de coses, principalment fruita i hortalisses, qu és adquirit ien gros i sense pesar ni mesurar”.

[3] En el DCVB, figura com “La que serveix de dipòsit per a posar-hi el menjar dels  porcs”.

[4] En una conversa del 19 de juny del 2021.

La dona, molt oberta i voluntariosa, tria

General, , , ,

 

El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).

Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.

Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.

Sa nina s’hi acosta tremolant

-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.

-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-

La Puríssima es treu un rosari ben preciós,  l’hi dóna, dient:

-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).

Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.

Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).

I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).

Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.

A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.

A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).

La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.

Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.

-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:

“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.

Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.

Prengué una volada feresta.

Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.

Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.

(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!

-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).

Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.

Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.

S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).

I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.

Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final.  A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones molt participatives i molt obertes

General, ,

 

En relació amb una dita interessant, “Sa madona ha de dur es calçons” (i semblants, en tot l’àmbit lingüístic, com ara “La dona ha de dur els pantalons”), el 30 de juliol del 2021, com indiquí en el meu mur i en molts grups de Facebook, trobí que “En la rondalla mallorquina ‘L’amo de So Na Moixa’, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, podem llegir ‘Sa madona havia de dur es calçons’.

En la meua família, d’arrels valencianes catalanoparlants, la dona és qui duu els calçons i, com deia el meu avi matern (1906-1992), ‘es fa lo que vol la dona’, per exemple, en cals meus pares.

¿I en la vostra família, en cas que el marit i la muller siguen catalanoparlants i nascuts, com a molt, en 1915? Gràcies”.

Les respostes, en Facebook, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, en el grup “La Catalunya del Nord”, “El que et puc dir de les quatre generacions que he conegut a la meva família, es que, si bé la ‘veu cantant’ de cara a coses exteriors que afectessin la família sempre hi anava l’home…, el cert és que sempre el tema s’havia debatut primer a casa i l’opinió de la dona és la que solia prevaldre” (Quim Murli Castello). En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, les respostes foren “Crec que, en la casa catalana, els calçons els du la ‘mestressa’” (Merce Boix Navarro), a qui, immediatament, li contestí “Sí, Merce (…).

La ‘mestressa’, en Catalunya, equival a la ‘senyora ama’ en el País Valencià”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de juliol del 2021 i posteriorment, les respostes foren “A casa nostra, qui coman sempre ha estat sa madona. I són tres generacions” (Ángel Ruiz), “A casa nostra, el mateix” (Xisca Llorens Cladera), “Els homes només servien per anar a mercadejar. La casa, els fills i l’administració, la duia la dona” (Rosa Galmes), “A casa, sempre matriarcat” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “Ho hem viscut tota sa vida: padrines, repadrines, mare… I avui en dia, ara, ens toca a nosaltres. Sa frase ‘Demanau-ho a ta mare’” (Fina Ramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 de juliol del 2021 i després, respongueren “Els meus pares eren nascuts als anys 20 del segle passat i, del fet de manar la dona, en deien ‘Ella porta els pantalons’” (Núria Casanovas Mussons), “Els meus pares eren del 1913 i 1918 respectivament. La mare es va preparar per ser una bona mestressa de casa, i el pare estava en una oficina. Les coses de la llar, les duia la mare; i les coses ‘importants’ (diners, viatges, etc.), el pare.

Les dones servien al marit, però al cap i a la fi, eren elles les organitzadores de tot” (Carme Picas Guasch).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 de juliol del 2021 i després, les respostes foren “La mestressa, si és pubilla” (Maria Marsal). “Maria Marsal. Pot ser. D’on ho has tret?” (Merce Boix Navarro), “Si ho diuen ‘Ses Rondaies Mallorquines’, no se n’ha de parlar més. També hi ha una obra de teatre costumista, ‘Sa madona du es maneig’.

Evidentment, de portes cap a fora, es pot fer veure el contrari, però la realitat és ben coneguda. En mancar-se sa madona, tot és un desastre!” (Miquel S Tur Capo), “A casa ma mare, mentres va viure, era la que duia es calçons sempre. A Eivissa, ho he vist així.

A les Pitiüses, sa pubilla és s’hereva, i ma mare era s’hereva. I ho és el més gran, tant si fos mascle com femella” (Josep Bonet Roig).  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a totes les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt actives, amb energia i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb l’esperit emprenedor de moltes persones, també hi ha la gran quantitat de dones, en línia amb el matriarcalisme, que són molt obertes, fins i tot, a persones de distintes edats. Així, durant l’entrevista que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2021, em parlà sobre una bestia seua, la tia Vicenteta, una dona molt activa, àdhuc, amb quasi noranta-dos anys.

Així, ma mare, em digué que una de les seues àvies i la tia Vicenteta tenien molt bones relacions: “Hi havia molt bona relació.

La meua àvia és que seria molt llesta. Sí, perque ella [, la tia Vicenteta,] era fadrina i ella, a més, feia punt de ganxo i tot això. Però tota l’altra faena, la feia la meua àvia. Però, per exemple, venien les amigues (al sant, o un diumenge), que venien a veure-la (a la tia Vicenteta) i ella, ¿què feia? La meua àvia havia fet coques cristines o magdalenes, o alguna cosa.. i entrava un plateret al quarto de la cunyada: ‘Així, si venen les amigues, les pots convidar’,

-¡Ai!

– Hui… Uns detalls bons per a la convivència. Hui en dia, no s’aguanta ningú. Ella es casà, i tota la vida, la cunyada estigué vivint amb ells”.

Tot seguit, ma mare, amb molta espenta, passa a contar que eren molt resadores, que escoltaven el Rosari a través d’una emissora de Guadassuar (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) i, al moment, afig que “Després, jugaven a la baralla i es reien.

-¿S’ho passaven bé?

-Molt bé.

-Molta harmonia, molta harmonia. Però, clar, hui en dia, no sé si haguera…

-Hui, hui…

-Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada ahí.

-És que, abans,… En les cultures matriarcals, tenen el costum de viure les generacions, si no en la mateixa casa,…

-Sí, aguantar.

-Sí. O en un mas, moltes generacions”.

I, un poc després, en línia amb les dones actives i molt treballadores i, al mateix temps, ben considerades, fins i tot, ja molt velles, ma mare, em comentà que “Quan estava morint-se, morint-se[1], s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en l’habitació. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: ‘Amparito, no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla a la xiqueta’ (sic).

-¡Ostres! ¡Emprenedora!

-A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé estava.

-¡Que sana estava!

-¡Amb quasi noranta-dos anys!

-¡Que sana estava!

-El cabet…

-Això és…

-El cabet,… el cabet…

-Jo, quan veig a persones com Pere [Riutort], que tenen els anys que tenen (huitanta-cinc), que veig que, a les 10h, ja estan ahí i que, encara no són les 7h, ja han consultat el WhatsApp,… Jo li dic [, a Pere Riutort,]…

-Són persones molt actives, molt actives i que tenen la sort de no perdre el cap.

-Com la teua àvia que estàs contant.

-Esta és germana de la meua àvia. Bestia. (…) La xiqueta era la meua germana[2], que li havia fet alguna puntilla. Però, la meua germana acampava molt per ahí, i, quan els avis eren majors, ella, quan venien al poble, acudia a ca l’àvia Consuelo (…) i, com també, des de xicoteta, [la tia Vicenteta] estava acostumada a fer de tot,… ¡a fer faena!

Però la meua germana, la volia molt. I li hauria fet alguna puntilla per a un joc de llit, perquè la meua germana ja era major (…).

-La teua família és que és gent molt activa.

-Això és. Molt. Molt treballadors: cada u en la seua especialitat. Molt treballadors”.

Afegirem que, en el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)”, de Josep A. Carrégalo Sancho, podem llegir l’acudit “La vella i els conills”, que, entre altres coses, diu[3]: “Una dona molt vella d’un mas es va morir. Abans que es refredara, la van vestir amb la millor roba que tenia. I la van posar allí, al llit, de cos present.

Però, quan tots l’estaven vetlant, de manera sobtada, la difunta va obrir els ulls i aixecant una mica el cap, va preguntar:

-Ja hau donat menjar als conills?

Els altres, mig esglaiats, li van contestar que sí i, aleshores, la iaia es va tornar a quedar” (pp. 45-46).

En relació amb l’anècdota contada per ma mera i amb l’acudit, que, com veiem, plasmen unes dones molt actives, direm que, el 24 de juliol del 2021, escriguí en el meu mur i en distints grups de Facebook que la bestia de ma mare, “amb quasi noranta-dos anys, encara estava molt activa, i era molt treballadora i molt oberta, fins i tot, a jóvens.

Era catalanoparlant.

¿Coneixeu dones així, que, com aquesta bestia de ma mare, haguessen nascut abans de 1880 o, com a molt, en 1915? Gràcies”. 

Les respostes, que foren immediates, per exemple, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, foren “La meva àvia havia nascut a l’any 1900. Era una dona valenta que, amb 12 anys, va tenir cura dels nebots que s’havien quedat sense mare. Va portar una botiga de queviures només sabent llegir, sumar i restar. Era capaç de fer càlculs més complexos.

Tota la vida va ser una dona d’empenta, amb molt criteri sobre tot lo que passava al seu voltant. Com a nena i jove, li podia comentar qualsevol cosa i segur que em comprenia.

A més, sempre havia parlat en català. Quan venien a comprar les dones dels guàrdies civils, s’esforçava a parlar en castellà perquè ‘no ens passés res’ (Mercè Ramionet), “La meva mare va néixer l’any 1927. Va morir amb 89 anys. Jo soc la petita dels fills. Els meus germans tenen 10 anys més que jo.

Vaig  conèixer la meva àvia i, ella, als meus fills. Va morir amb 89 anys. La besàvia va morir amb 99 anys. Tota una saga de mares” (Carme Matas Martínez), “Síííí. La meva àvia, nascuda el 11 de l’11 de l’any 11.

Als 13 anys, va haver de fer de mare del seu germà acabat de néixer. Ella ens ha deixat escrit la seva vida.[4]

Una dona amb molta energia.

La meva mare li va dir que escrigués la seva vida, i ho va fer.

(…) Una gran dona” (Dolors Pareta Rubau), “La meva àvia paterna era del 1903 i els germans i germanes (…), tots de Benicarló. (…) La paterna era magnífica. La recordo perfectament, sempre corrent pendent de la família i ocupant-se de mi, quan la mare treballava” (Francesc Castellano), “La besàvia paterna va morir als 103 anys. Al vespre, estava donant menjar als animals, van sopar, va passar al llit i ja no es va despertar. A casa, per l’edat que tenia, també estava activa, tot i que les tasques més importants ja les feia la néta” (Rosa Garcia Clotet). Afegirem que, en altres grups, també ens han aplegat a comentar sobre dones de més de noranta anys però, no sols amb molta iniciativa sinó, fins i tot, molt creatives.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme (alta, en relació amb aquest tema) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb quasi noranta-dos anys.

[2] La germana de ma mare ha nascut en 1938.

[3] Amb lleugers retocs.

[4] A partir d’ací, incloc part de la informació que m’envià, un poc després, per correu electrònic.

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.