Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

La dona, molt oberta i voluntariosa, tria

General, , , ,

 

El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).

Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.

Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.

Sa nina s’hi acosta tremolant

-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.

-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-

La Puríssima es treu un rosari ben preciós,  l’hi dóna, dient:

-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).

Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.

Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).

I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).

Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.

A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.

A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).

La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.

Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.

-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:

“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.

Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.

Prengué una volada feresta.

Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.

Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.

(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!

-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).

Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.

Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.

S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).

I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.

Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final.  A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

“Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13]” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb ímpetu i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el tema de l’agraïment, és “Es conte de sa rateta”, la qual figura en l’obra “Recull de contes i rondalles eivissenques”, recopilació de Maria Cardona. Així, llegim que “Això era una rateta que se li va morir sa mare. Hi va haver una dona que se la va quedar, li donava de mamar i se’n cuidava.

Un dia va venir a dir a sa rateta:

-Mira, si em mossegues et tallaré sa coeta[1].

I un dia sa rateta la va mossegar i sa dona li va tallar sa coeta” (p. 29).

Des d’aleshores, la rateta haurà de demanar ajuda a molts per a que la mare li torne la cueta, ja que, de fet, la mare li diu, un poc després, “Si tu em tornes la lleteta jo et tornaré sa coeta” (p. 29) i, a més, haurà de fer faena. Però tots li diuen que, abans, els faça un favor: des de la cabreta (fulletes), fins a la figuera (aigua), passant per la sénia (fusta), pel pi (un tros de ferro de cal ferrer) i pel ferrer (uns sous).

Després de raonar amb el pi, la rateta “se’n va anar al Bon Jesús i li va dir:

-Bon Jesús, per favor, donau-me sous perquè es ferrer em pugui fer una destral perquè es pi em pugui donar fusta per fer cadufs[2]per treure aigua de sa sènia per poder regar sa figuera i que sa figuera em doni fulletes per donar a sa cabra i llavors sa cabra em dona llet per tornar a sa dona perquè em torni sa coeta.

I el Bon Jesús, com era molt bon al·lot li va donar es sous i així ella se’n va anar” (p. 30) a donar a cada u lo que li demanava i, així, poder recuperar la cueta. I, com que tots ho reberen, la figuera “li va donar ses fulletes perquè menjàs sa cabreta i li fes llet per dur a sa dona que llavors, per fi, li va tornar sa coeta” (p. 31).

En canvi, en la rondalla eivissenca “Conte des ferreret”, també recopilada en el llibre de Maria Cardona, “El Bon Jesús, Nostre Senyor, i sant Pere anaven pel món, ho feien amb una somereta que els hi duia es material. Un dia va caure una ferradura a sa somera” (p. 35) i, un ferreret molt pobre els va veure, ells confiaren en el ferreret (p. 33) i, finalment, quan aquest home tocarà la porta del cel i li pregunte Sant Pere qui és, el sant dirà al Bon Jesús “Ara ha vengut aquell que ens va aferrar sa somera” (p. 36) i el Bon Jesús premiarà el ferreret: “Ah! Idò que entri, que ens va fer un bon favor” (p. 36). Per tant, com veiem, entre les rondalles recopilades també n’hi ha en què es premia l’agraïment i la col·laboració. Però no, com ara, l’ociositat, com molt bé es plasma en la rondalla eròtica “Conte de sa serra”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què, mentres que uns hòmens amb molta força estaven serrant, el dimoni, després que els hòmens li diguessen que se n’anàs a la punyeta, ell els pregunta on és. El diable, fins i tot, ho demana a una dona vella (però amb molta espenta) qui, finalment, s’arromanga la gonella[3], s’aixeca la cama… i li l’ensenya i li diu que se’n vaja perquè “tu no hi tens cap feina” (p. 50). I, el dimoni, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anà a l’infern i els deixà treballar. Com diu un amic meu, coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en les cultures matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, “cua” i “coa”, figuren com a sinònims i, a més, correctes.

[2] En el DCVB, figura com “Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar”.

[3] La gonella, com podem  llegir en el DCVB, és una “Peça de vestit que duien  homes i dones , composta de cos i falda més o menys llarga” .  El DCVB, com podem llegir en Internet, “fou culminat l’any 1962”  i, per tant, quan, un poc després, diu que “Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos”, en referència al segle XX i al XIX respectivament, es refereix, com a molt, a un poc més de mitjan segle XX.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Dones que actuen i que trien amb molta espenta

General, , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte sobre en Toni de s’Aigua de Vila”, en què, a més, es plasma que, com deia el meu avi matern (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. En aquest cas, la dona va a son pare, però, ella i el marit actuen amb molta espenta i desenvolupen molt la creativitat. Així, Toni de s’Aigua de Vila, el marit, “Es va casar amb una al·lota ben guapa de dins Vila, i as cap d’un parell de dies de ser casats sa dona li diu:

-Mira que no hi ha prou sous per anar a fer sa compra.

I ell s’ho mira i només tenia sis reials i li diu:

-Mira tendràs que guanyar-ne fent més” (p. 105).

Un poc després, els dos passen a l’acció: ell “va i carrega l’ase de pans i se’n va cap a Sant Antoni i els va vendre fent bastant ganància[1]. Llavors ella el va carregar de taronges i ell anava d’un poble a s’altre venent-ne i fent ganància” (p. 105).

Al moment, veiem que Toni es troba un home que baixava per la carretera. Ell li pregunta si “voldries fer-me es favor de donar a sa dona aquestos cinc duros, que no en té cap i li vendran molt bé” (p. 105). Per tant, veiem que, en la gestió dels diners, el marit dona el guanys a la dona i ella és qui els administra.

Immediatament, aquell home li diu que sí i, des d’aleshores, entra la part eròtica de la rondalla. Aquest home entra en ca Toni, diu a la muller de Toni que “m’ha dat cinc duros i m’ha dit que tu ja em pagaries es treball” (p. 106) i la dona li demana “què us he de dar?” . Aleshores, ell, sense parar-se en palles, li respon:

“-Deixar-me jeure un ratet amb tu –li diu s’home aquell a sa dona” (p. 106).

I, com que ella no ho accepta, llavors, ell no li dona els diners. Açò passarà amb més personatges: l’alcalde, el jutge i el degà. I, en tots els casos, com en el primer, que ací plasmem, ella va a son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, que deia el meu avi matern), pare que, com en moltes famílies, fins als anys seixanta del segle XX, era comú que visqués en companyia, en més d’un cas, d’algun avi o d’alguna persona de la generació dels avis. Així, “Ella se’n va i ho conta a son pare així com ha passat, i son pare li diu:

-Vés, digues-ho an Verdera – que era s’alcalde” (p. 106). El pare, posteriorment, li recomanarà el jutge i, àdhuc, el degà. A mida que transcorre el conte, cada u dels successius hòmens, li ofereixen més diners. Per exemple, el degà, sense embuts, li respon:

“-Sí, has anat de pillo a pillastre i com tots són uns pocavergonyes, en nom del Pare, del Fill…

I la senya i quan l’ha senyat li diu:

-Et vols deixar fer una  besadeta?” (p. 108).

Aleshores, després d’haver parlat amb el degà, ella tria anar-se’n a casa “i troba que s’home[2] ha arribat, llavors va i li explica tot. Ell diu:

-Mira quin grapat de duros que podem fer! Vés, torna-hi i convida’n un per les nou, s’altre a les nou i deu i s’altre per les deu, que jo els fotré” (p. 108).

I així és: la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a cal batle,… i fan lo que li comentava Toni, el seu home. Un poc després, amb el jutge i, finalment, amb el degà,… però en ca la dona. I, en un moment, el marit toca a la porta i els convidats són dins. I, com que “Allí tenien una caixassa vella molt grossa i ella els hi diu que els hi posarà dins” (p. 109). I així ho fan i ningú no li desobeeix: per exemple, l’alcalde “ja volia enllestir però ella li diu que no, que han de sopar abans” (p. 108). A banda, ella sap que vindrà el marit i, per això, entre altres coses, “ella ja havia mirat de fer-se dar es sous a tots” (p. 109), abans que Toni aplegàs a casa.

Al moment, veiem que Toni entra i diu que no ha guanyat res, que no té res, que a les deu es vendran tots els mobles. Això… inclouria el moble en què són l’alcalde, el jutge i el degà. I, així, ell avisa el pregoner, qui ho fa públic (“que a les deu els lliurarà la justícia i la Santa Mare Església”, p. 109). I, immediatament, “en es carrer (…) hi havia molts de mariners” (p. 109). En acabant, es comencen a ajuntar, van a cal batle, a cal jutge i “s’emprenen a cas Governador” (p. 110) on, com a mínim,  “hi havia una centena de iaies” (p. 110), això és, dones grans però amb molta espenta.

I, aleshores, el Governador passa a l’acció i, en veure que prop d’un rastrell hi havia una caixa (la caixa en què eren l’alcalde, el jutge i el degà) i, en trobar-se el governador amb Toni, Toni, amb molta espenta, li diu “Quan jo et diga, bé em poden fer lo que vullguen” (p. 110), si és que ell és culpable d’algun fet. Però, al moment, toquen les deu, passa la dona de l’alcalde, la dona del batle va cap a on és Toni (qui comença a subhastar la caixa) i actua: “pensa que s’home era molt puta, no fos que hi fos dins[3], diu:

-Dos duros a sa caixa.

En Toni diu:

-A la una, a les dos, ningú hi diu més? A les tres. Ara ja es pot obrir!

S’hi atraca es governador i tota s’altra gent” (p. 111) i comencen a botar de la caixa el degà, el jutge i, finalment, el batle. I ningú, ni tan sols el governador, “No pogueren llevar sa raó a en Toni” (p. 111).

I, així, veiem una rondalla en què la dona porta la casa, està ben considerada, actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, no és motiu de menyspreu per part de son pare ni del marit, actua molt oberta, és qui tria (fins i tot, en els passatges sexuals),en què la dona tracta bé el marit i en què, a més, hi ha relacions (fins i tot, estratègiques) molt bones, entre la dona i el marit, encara que, com veiem, es fa lo que la dona vol (en lo sexual i tot). I, per descomptat, en què la màxima autoritat política que apareix en la rondalla (el governador), un home també diligent i amb reflexos, es posa de part de Toni (el marit) i, de rebot, de la dona, del matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, i  també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com a castellanisme en lloc de “guany”.

[2] Toni, el seu marit.

[3] El batle.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.