Una altra rondalla mallorquina recopilada en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, és la dona qui marca què ha de fer l’home i que ell la segueix, és “Es granotet”, la qual figura en el Tom XIII de les “Rondaies mallorquines” que recopilà Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, tres fills d’un home que era vidu, Pere, Pau i Bernat, comenten a son pare que han decidit “trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura” (p. 39) i, en aplegar a un camí que s’esbrancava en tres, cadascú tirà per un vent i es digueren “A reveure amb Déu siau” (p. 39).

El petit, Bernat, quan ja portava unes hores de recorregut, troba un safareig arran del camí, on hi havia una granota (en la rondalla, “es granotet”), el qual, “a migdia, en surt (…) i bota qui bota des d’allà. En Bernat li pitja darrere.

Arriben a sa cova, es granotet s’hi afica per endins i per endins i, En Bernat, darrere ell” (p. 40). En Bernat, dins de la cova, a banda de veure tota casta de menjars, s’aborda en eixos menjars i, com que, a més, el granotet “li fes senya com que s’assegués a sa taula i que ho provàs de posar miques.

En Bernat ho fa així” (p. 40).

I, immediatament, i, així, en molts passatges de la rondalla, “Des cap d’una estona, es granotet bota en terra (…) i En Bernat darrere darrere” (p. 40). Com veiem, la dona porta la iniciativa (recordem que la granota té molt a veure amb l’aigua i que l’aigua està vinculada amb la dona). I un dia i un altre, fan via cap a la cova (i, com en més d’un refrany, primer la dona, ací, la granota i, després, l’home, ací, En Bernat), però, ara, a una cambra on, a banda, el granotet s’hi fica “amb un llumet que li anava davant davant. I En Bernat seguí darrere darrere” (p. 41).

I, així, un any redó, fins que, el mateix dia de l’any, el granotet i En Bernat es retiren a una cova on el jove troba una jove garrida a qui ell desperta i que el felicita per haver tingut la paciència de mirar com cantaven les granotes i, per descomptat, d’haver-la desencantada en el casal, després que una fada dolent l’hagués encantada. I ella li diu: “Som filla d’un rei i som pubila. Si vols que ens casem, anem a ca nostra i, si mon pare i ma mare hi vénen a bé, ens casam a l’acte, però a ca nostra no ens hi hem de presentar nosaltres tots sols, sinó amb testimonis” (p. 42). Veiem que, com en la tradició de moltes poblacions catalanoparlants, amb motiu del casament, en primer lloc, els nuvis se’n van a la casa dels pares de la núvia. I, des d’ara, la fadrina i filla del rei és qui marca el compàs i, així, el granotet se’n va a avisar a sis granots, els quals, sense pensar-s’ho dues vegades, diuen que sí que faran de testimonis:

“-Sí, Senyora Altesa! -digueren tot set.

I, a l’acte, aquells set granots tornaren quatre dames i tres patges (…), que eren dames i patges de la cort del mateix rei.

-Ara que tenim tots aquests testimonis, ens en podem anar tots a ca mon pare -digué sa filla del rei.

-Vossa Altesa mana -diuen aquells set” (p. 42).

Es plasma, i molt bé, que, tot i que el jove ha desencantat la filla del rei, això no fa que ell estiga per damunt d’ella, ni que, des d’aleshores, siga ell qui comane, sinó que En Bernat ha fet el paper de mitjancer, important, però no el de cap.

Igualment, com que En Bernat és un home que havia acordat amb son pare que, un any després de partir de casa, el tornaria a veure, ho comenta a la jove i li afig “Jo no puc faltar a sa paraula donada, però demà vespre puc tornar a esser aquí i partir tot d’una cap a ca la Senyora Altesa” (p. 42). 

I la filla del rei ho accepta i, l’endemà, de bon matí, fan marxa “tots, sense pus cerimònies ni revolteries” (p. 44), detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. En Bernat, com aplega a sa casa i veu son pare, li diu:

“-Ara mateix, me’n vaig a casar.

-I amb qui? I a on? -demanà son pare.

-Amb una al·lota que no vos creuríeu mai i de molt enfora. En esser casats, ja vendrem a fer-nos visita! -diu En Bernat” (p. 44). Novament, el detall de passar primer per la casa on viu la núvia.

El pare li ho accepta, el fill el té com a pare (li besa les mans, p. 44) i, al moment, veiem que “Allà trobà dues carrosses a punt. Sa filla del rei puja damunt una amb quatre dames i En Bernat damunt s’altra, amb sos tres patges” (p. 45). Ací, com veiem, hi ha un altre detall matriarcalista: quatre dones, en relació amb una dona (la filla del rei) i que són dames; tres hòmens, en relació amb un home (En Bernat, no pertanyent a la noblesa) i que són tres patges (això és, tres servidors).

I l’endemà, amb diligència, fan via cap a cal rei, “es presenten al rei i a la reina i a tota la cort, conten lo que els havia passat i ses quatre dames i es tres patges fan de testimonis de tots” (p. 45) i el rei i la reina com també la cort els reten homenatge i, al capdavall, els dos jóvens, davant dels reis, admeten que aproven casar-se… I es casen (p. 45).

I, com que aquesta rondalla reflecteix la tradició matriarcal de passar primer per cals pares de la núvia i, en acabant, pels del nuvi, el final diu que “Es noviis anaren a Manacor a visitar son pare d’ell i se’l dugueren amb ells per tenir-lo a la cort tots es dies de la seva vida.

El rei i la reina vella s’arribaren a morir i la Senyora Altesa i En Bernat foren reis” (p. 46).

Un altre detall en línia amb el matriarcalisme i amb el tractament de “senyora ama”  i semblants: la jove és Senyora Altesa, mentres que, del rei, no es diu res del seu títol nobiliari, sinó que se’l presenta com En Bernat. Una rondalla interessant, entre altres coses, pel tema del casament en la tradició matriarcal dels catalanoparlants. 

Com a aclariment, vull indicar que, quan escrivim “Es fa lo que vol la dona”, per acurtar el text, ho plasmem amb l’esperit obert de les relacions entre els meus avis materns, en què, com diu ma mare, son pare comentava que, “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. A més, el meu avi admetia que, moltes vegades, trobava molt encertades o adients, les decisions que triava la seua dona (la meua àvia materna) i que, finalment, s’adoptaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

En la rondalla “En Joanet i sa donzella desencantada”, també entren tres animals i escenes semblants a rondalles que ja havíem vist, (com ara, arreplegades per Joaquim G. Caturla, en “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”), en què intervenen un lleó, una ca llebrer i un falcó que es volien fer un repartiment d’una ovella. En Joanet farà una proposta sobre com compartir-la els tres animals i ells, en agraïment al paper que ha desenvolupat el jove i a com s’ha fet la selecció de les parts de l’ovella, atenent a cada u dels animals, triaran fer-li costat, aportant-li una habilitat (p. 73). Aquesta rondalla també ens convida a posar els mitjans (o bé mitjans molt escaients) per a cada moment, i trau el tema de l’agraïment.

Un poc després, En Joanet, amb molta espenta i amb el fet de transformar-se, ell, en falcó, va cap a un ermità (p. 75). A més, també en la mateixa rondalla (p. 79), trobem que una àguila enviada per un tercer ermità, l’àguila de Portugal, entra en contacte amb el falcó i que, aleshores, l’aguila fa de dona (es fa lo que ella ordena al falcó) i el falco, el de l’home, i, a banda, és ella qui el salva: “Bo, em sembla que ja no tenc pus feines per aquí. Ja teniu a la vista es barranc i es porc senglar que tant cercàveu” (p. 80) i, així, igualment, ella (l’aguila de Portugal) aplana molt el camí a l’home, això és, a En Joanet.

En relació amb el paper que En Joanet tria, el de criat de la dona (de la maneta voladora), el 23 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí que “En Joanet (l’home) diu a una maneta voladora (la dona):

‘Som i vull esser sempre un criat vostre’ (p. 89).

I la maneta (la dona) li ho accepta. Per tant, es fa lo que vol la dona. ¿Què opineu? Gràcies. Jo ho considere un exemple de matriarcalisme”. Conxita Margarit estava totalment d’acord amb la meua opinió i li escriguí “El meu avi matern (nascut en 1906) deia ‘Normalment, la dona va a l’home [a demanar-li opinió], però es fa lo que la dona vol’ i ‘Manen els hòmens [, en lo jurídic], però es fa lo que vol la dona [, molt sovint, amb decisions preses en casa]”. Un altre comentari que ens plasmaren fou “A mi, un cop, em va dir la meva sogra ‘Nena: tu, a tot dius que sí, però, després, fas el que vols, no?’. I així és” (Montserrat Carulla Paüls).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i el fet que l’home fa lo que li dicta la dona és “En Joanet i sa donzella desencantada”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XII. En ella, “un jovenet que nomia Joan, molt viu de potències (…), pega una mica més fort amb s’aixada, s’aixada passa per endins, es fa un forat gran, En Joan s’hi afica i per endins i per endins, (…) surt a un jardí” (p. 65) i, al moment, “una maneta de senyora volant volant, i li fa senya menant-los-en dins un menjador” (p. 65). En el paràgraf immediat, llegim que “Sa maneta féu senya a En Joan que s’assegués i que menjàs.

En Joan s’asseu, s’aborda” (p. 65).

I, així, des del principi de la rondalla, En Joanet fa lo que li ordena la maneta voladora que, a més, era una dona. Per això, veiem que “sa maneta li féu senya de que la seguís.

En Joanet la seguí i sa maneta pren per dins es jardí per un caminal i llavors per un altre caminal, i En Joan darrere darrere” (pp. 65-66), en línia amb el refrany “A on va la corda, va el poal”.

A més, no sols En Joanet, de bon matí, es lleva, sinó que, igualment, li compareix “sa maneta volant volant, li fa senya de sortir de sa cambra, el se’n mena as menjador (…) i sa maneta pren cap as jardí” (p. 67). I, a banda, en la rondalla, fins i tot, veiem escrit “En Joan (…), sempre seguint ses accions que veia fer a aquella maneta” (p. 67), un detall més i d’acord amb el matriarcalisme i amb unes paraules del meu avi matern (1906-1992): “Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona”.

En passatges posteriors, la maneta conduirà En Joanet cap al jardí (p. 68), un detall que veiem en moltes rondalles mallorquines i que podríem vincular amb la Mare Terra, fins que, un dia, aplega a una alcova, on veu una dona tombada en un llit i viva: una fadrineta “amb un alenar acompassat i de persona sana. Aquella fadrineta era bella com un sol, una vertadera pintura” (p. 69). I, com que, a En Joanet, li cau una goteta de cera sobre la galta de la fadrina, la jove es desencanta, el reconeix. I, un poc després, ràpidament, la maneta voladora li diu “si tu fas tot lo que ara et diré, encara podríem desencantar mi [1]senyora” (p. 70). I ell, fidel, manifesta a la maneta voladora (que és una dona) que acceptarà portar a terme lo que ella li indique: “digues de pressa tot lo que he de fer per tal desencantament, i ho faré” (p. 70). Així, igualment, veiem el tema de la col·laboració,… amb la dona com a cap i activa, des de bon matí (com ací, la maneta) i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Textualment.

En la rondalla “Es fill del rei Murteral de França”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que podem llegir en el Tom XII, un rei encoratja el seu fill, En Bernadet, a ser ell qui prenga el regne, perquè el pare ja es fa vell i, per això, considera que caldria que En Bernadet es casàs amb alguna jove. Però, com que En Bernadet li diu que no en troba que li òmpliga el cor, comenta al rei Murteral que ha triat “anar a fora regne, veiam si faria tec” (p. 44), això és, aconseguir lo que el jove es proposa. I ho assolirà, però, immediatament, intervé una dona vella (una fadeta), que, li diu que el rei d’Espanya té una filla bella com el sol, Na Catalineta (p. 45), però tancada i, com que En Bernadet vol parlar amb ella, demana a la fadeta “Quin remei hi hauria per jo poder-la veure?” (p. 45) i ella, li ho aplana: fer que puga veure canaris, perquè li’n fan fal·lera.

I així ho fa, Per tant, el príncep segueix les directrius de la fadeta, qui, com ell comprova en diferents ocasions, no li ha mentit. I, com veiem, en més d’un passatge, els canaris s’acosten a Na Catalineta, se n’ixen cap a on és En Bernadet i un home que li fa de criat. Fins que, un dia, després que ell destacàs la bellesa de la jove, el príncep demana a Na Catalineta com podrien veure’s tots dos sense que ho copsàs el rei d’Espanya, és a dir, el pare de Na Catalineta. I, immediatament, li ve al pensament una  idea: una mina de vidre, subterrània, i que connectarrà amb la torre on ella es troba (p. 49). Així, ens trobem amb un príncep, jove i amb molta iniciativa i amb molta espenta.

En Bernadet encomana la mina i tot seguit, uns quants treballadors es posen fil a l’agulla, i, molt prompte, veiem que, quan el príncep aplega a la torre, Na Catalineta pregunta:

“-Qui és que toca la porta –diu Na Catalineta.

-Un criat vostre- diu En Bernadet.

Aquí, Na Catalineta el conegué i se’n va i li obri sa porta de s’auberjó” (p. 51), o siga, d’una cambreta d’una habitació, per vestir-s’hi. Veiem com, en aquest passatge, En Bernadet figura com a criat de Na Catalineta.

Però, molt prompte, Na Catalineta, capta que ve el rei, ho comenta a En Bernadet, per a que fuja i ell, sense pensar-s’ho dues vegades, ho fa. I, durant el trajecte, es trenca la mina de vidre i ell restarà en una situació difícil i tria enviar un missatge a Na Catalineta. La jove, immediatament, com que vol que En Bernadet reviscole, se les enginya per a eixir-se de la torre i anar cap al regne de França, on està En Bernadet, com molt bé comenta a la seua dida: “Me’n vaig ara mateix a can Bernadet! (…) Me n’hi vaig i me n’hi vaig!” (p. 54). I la dida també ho farà.

Aleshores, troben persones que els ho feien molt fàcil i, sobretot, un dia, escolten que un tord diu a una tórtora què caldria fer per a salvar el fill del rei, això és, En Bernadet, i van ràpidament cap a la cort. A més, quan ja són davant cal rei Murteral, trien vestir-se de metge i de criat de metge i se’n van a un hostal.

A banda, com que moltes persones confien en el metge nou, ho comuniquen al rei, qui, sense parar-se en palles, fa que es presente. I així actua el metge nou, Na Catalineta.

I, d’aleshores ençà, el rei li diu “Diga tot quant li hem de posar (…) i, a l’acte, l’hi posarem” (p. 58) i, així, tria actuar com la dona (el metge nou) li ordene. El príncep, En Bernadet, a poc a poc reviscola fins que, un dia “Pegà bot des llit” (p. 59) i el rei i En Bernadet deixen que el metge i el criat facen marxa (p. 60). I Na Catalineta i la dida, immediatament, “Se’n van a cas sastre, es treuen es vestits que havien manllevats de metge i de criat (…), es tornen a vestir de dona, i ja són partides des d’allà a ca seua, cap al castell del rei d’Espanya” (p. 60).

Uns dies després, i amb Na Catalineta en la torre, aplega En Bernadet, amb molta espenta i li conta que “un metge estranger m’ordenà” (p. 61), això és, una dona (Na Catalineta), “aquí em té Vossa Altesa, prompte a servir-la i dar-li gust en tot quant siga bo” (p. 61).

Ella li demana si coneixeria el metge, si En Bernadet el veiés. I ell, sense embuts, li diu que sí (p. 61).

Finalment, tot i que el rei d’Espanya no estava a favor de les noces, el fet que el rei de França, Murteral, sí que les aprovàs i que, com també el príncep En Bernadet, estaven a favor de Na Catalineta, van a cal rei d’Espanya, li comenten lo que ha fet que En Bernadet reviscole (p. 63) i, uns dies després, “El rei d’Espanya anà a cal rei Murteral i dins es tres dies, es féu s’esclafit: Na Catalineta i En Bernadet es casaren” (p. 64).

De nou, veiem que la dona (Na Catalineta), que actua amb molta iniciativa i amb molta espenta, a més, activa, és qui marca què haurà de fer l’home (En Bernadet) i que ell, qui es presenta com a servidor de Na Catalineta, l’accepta.

Agraesc la col·laboració de les personse que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.