Arxiu d'etiquetes: “Dialectes” (grup de Facebook)

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.

 

 

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Cartells eròtics i matriarcalisme

General, , , , ,

 

Tot seguit, exposarem nombrosos comentaris vinculats amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina. Recomane la lectura, entre altres, dels que plasmaren Joan Corella i Òscar Kropotkin Ferrer, Lui Sarrià i Margarida Carrió Artigues, persones molt obertes.

En relació amb l’humor eròtic, en el grup “Dialectes”, Joan Colera em comentà que “Els dobles missatges, la ironia, la barbaritat amb un toc d’humor picant, és més cosa de dones que d’hòmens. Els hòmens feien xufla amb el permís de les dones, i no al revés, i, quan elles en soltaven una, reien satisfets. Recorde una tia meua contant un acudit d’homes simbòlics i dones sintètiques, que els feia pixar de riure. Jo, amb 10 o 11 anys…” i li responguí, a diferents temes que ell havia tractat, que “la cultura castellana és patriarcal, com també l’aragonesa. I això deu influir en la formació de la persona[1].

Lo que dius de les dones, es veu, fins i tot, en rondalles valencianes.

Sobre el permís (de les dones als hòmens), un amic molt coneixedor de la cultura colla (també matriarcal), em digué un dia que, la dona valenciana, quan ella i l’home van junts i ella aprova que ell parle, no sols ell intervé, sinó que diu lo que ella sí que li aprova. I quan ella ho decideix.

Els xiquets (com qualsevol persona) es mereixen una educació i un ensenyament de bon cor”, en referència, sobretot, a les rondalles d’Enric Valor i a les cançons. En eixe sentit, Òscar Kropotkin Ferrer, immediatament, comentà “Molt interessant açò del que hi havia amagat a les rondalles que Valor va ‘literaturitzar’… aha! Lo de sempre: la llibertat original de la gent que, quan inventa una història o la reinventa i l’explica per a dir allò que l’Església ha prohibit: el sexe, la vida conscient, la llibertat, el cos…” En resposta a aquestes paraules d’Òscar Kropotkin, li diguí que, “Per això, preguntí per recopiladors de rondalles valencianes que no haguessen tergiversat la versió de la gent”.

Uns altres comentaris, en el grup “Dialectes”, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, foren “No li veig relació entre tenir figa i comprar al barri. Groller, no l’empraria” (Colònia de Llibres), a qui Joan Colera escriu “Colonia de Llibres sense comprensió lectora. La dita diu que ‘Si tens figa o tens pardal (TOTHOM)’, que compres al mercat local (i no a les grans superfícies o els supermercats). No en calen més explicacions.

Has vist les falles i llegit els cartellons que hi posen?”. “Faltava jo també a votar. A mi, m’agrada el cartell” (Salvador Blasco Peris), a qui responguí que “El cartell, lo que ve a dir, és que tant dones (figa) com hòmens (pardal) estan convidats a comprar del comerç local” i és contestà que “Puix sí, això és lo que més clar està”. Finalment, li escriguí que “La cultura matriarcal és molt més oberta, en lo sexual, i la dona és ben considerada”.  

“Jo soc dona i, a mi, em fan gràcia aquestes coses. No estic sotmesa a ningú, soc totalment lliure. Trobo que hi han molts puritans. La vida te l¡has de prendre amb alegria i els mals tràngols, tirar-te’ls per l’esquena. No cal reprimir-se tant. Deixeu-vos anar i gaudireu molt més” (Lui Sarrià). Li responguí “Molt d’acord, Lui.

En el matriarcalisme, s’educa i s’ensenya. En les cultura patriarcals (com ara, la castellana), s’instrueix, com en els exèrcits, que és lo que promovia (en la ‘formació’ escolar) la Il·lustració. Està molt ben reflectit en el llibre ‘El Comú Català’ de David Algarra Bascón i, per exemple, en moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens i en moltes del País Valencià arreplegades per Joaquim G. Caturla (…) i per Cristòfor Martí i Adell.

La llengua catalana està vinculada amb el matriarcalisme. Passa que, des de fa més de tres-cents anys, tenim una altra cultura al costa i, a més, per la força de la llei i per la llei de la força: la castellana, com molt bé diu Biel Majoral, Bartomeu Mestre, i, més d’una vegada, em comenta Pere  Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935)”.

“Per una banda, estem molt farts de que –d’un temps ençà- el valencià s’usa per a les coses que no són serioses. I si s’han d’amollar brofegueries, en valencià sonen millor, etc… I es relaciona sempre amb els acudits coents, etc. Per l’altra banda, això de considerar bròfec parlar del cos i no de l’ànima, soles pot ser una herència religiosa dualista. Crec que l’ànima i el cos són la mateixa cosa.

Parlar del piu i de la figa no em sembla –personalment- tant groller com parlar de l’ànima. Però això són creences, i cascú té les seues cascunetes. Així qeu bé, ens podríem estalviar la  moralina catòlica, però també és de veres que sempre es vol donar la imatge estereotipada de nosaltres mateixos”.  Tot seguit, Joan Colera li escriu: “Si no fem xufla del nostre cul, acabarem prenent-nos-el seriosament.. com deien els punks.

Però sí, hi ha una doble visió de la brofegada: com a humor popular i com a grolleria. Tot té el seu context. Com a humor popular, perquè era l’humor de la gent viva, alegre, jove i, de l’altre costat, perquè ens distanciem de la grolleria fàcil de l’humor hispànic[2]. Però no són iguals, els humors, a l’Estat espanyol (ni de bon tros…) I el nostre, en concret, no té res a veure ni amb el dels catalans”. En relació amb l’humor valencià, al català i al tema, Òscar Kropotkin li addueix “Només pensem en la paremiologia hortofrutícol a del sexe. (…) aquest humor tant deseixit amb el sexe no el trobaries a un poble d’Àvila o Valladolid…”. I Joan Colera li afig que “Les dones són terribles, però resta a les reunions, entre elles, sense homes…”.Un altre comentari, de Jordi Snow de Vinaròs: “Boníssim”.

A títol personal, comentaré que, des de que conec Joan Colera i Òscar Kropotkin Ferrer, els he considerat dues persones molt obertes, i, en el cas de Joan Colera, com a mínim, prou coneixedor de temes en línia amb aquest i en relació amb la dona en la cultura vinculada a la llengua catalana.

En el grup “Cultura mallorquina”, u dels més nombrosos en relació amb persones catalanoparlants, els comentaris, el 13 de juny del 2021 i, posteriorment, foren prou diferents als d’altres grups i l’aprovació del cartell no fou, precisament, abundant, tot i que sí que ho era amb els símbols d’aprovació (setanta persones) o, com ara, de diversió (trenta-cinc persones; el 17 de juny del 2021). Tot seguit, plasmarem els comentaris. “Pues, a mí, me gusta” (Francisco Roman Coll), “A jo, no m’agrada.

Com serà aquest ‘carro brutal’?” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “No m’agrada gens, el trob de molt poc gust” (Mateu Amengual), “Que van de modernos?” (Paquita Fuster), “Cómo debe tener ‘sa figa’ de madura”[3] (Gabriel Payeras Darder Cassulla), “No m’agrada” (Mariangeles Gonzalez Solano), “Jo no m’hagués atrevit a fer-lo” (Antonia Maria Paulona), “Todo se puede decir, pero con educación. No estoy educada para estas expresiones tan groseras! No me gustan nada. La ordinariez hace acto de presencia innecesariamente” (Yani Palou), “Yani Palou. Estilo, educación, señorío. Eso es lo que se ha perdido” (Angels De Ramon Vicens), a què Yani Palou respon amb un dibuix que inclou un “Bravo!”. En canvi, Enric Forte Gasca, escriu a Yani Palou:“Què us ofèn que es parli de les parts masculines i femenines??? En serio, no us feu mala sang, perquè no té cap importància”. I Yani Palou li contesta “No tiene importancia, sólo la que se quiera dar. No soy ninguna mojigata pero, sinceramente, es un escrito que roza la vulgaridad. Para anunciar que es importante comprar en comercios de toda la vida, me parece correcto, lo aplaudo y lo pongo en práctica. Las formas, no me gustan. Lo siento, no tengo intención de herirte, es mi modesta opinión.

Saludos!”[4].

I més comentaris en el grup “Cultura mallorquina”: “No sé dónde llegaremos, pero la educación se [va] más rápido que el virus” (Juana Suau), “El sentit de l’humor està per terra” (Juan Creus Coll), “No pot ser més mallorquí el dit.

M’encanta.

A més, mira pel poble” (Francisco Javier Grau Sureda), “’Pràctic, simple i funcional. Ho pots trobar al comerç local’. Lo altre, no té cap ni peus, vergonyós” (Jorge M Miquel Grimalt), “Pardal de Moro?[5]” (Angel Brage), “Té molt d’humor, però hem de pensar que s’ha de respectar a tothom quan se posen coses públiques. I, aquest, és vergonyós i de molt poc gust. Hem de pensar que els infants també els veuran” (Victoria Torres), “Victoria Torres. No tenen figa o pardal els infants? Només se poden anomenar ‘vagina’ o ‘penis’? No hi veig falta de respecte enlloc. Llavors, tanmateix, els infants senten dir coses MOLT pitjors als propis pares, al carrer, a sa TVV… A jo, me sona més ofensiu ‘conyo’. O s’expressió ‘Això és un coñazo’. Això sí que és ofensiu i jo ho sent cada dia un grapat de vegades” (Margarida Carrió Artigues), “Victoria Torres. El que és vergonyós?? Que no tens, tu, figa?? Quin problema hi ha en que t’ho recordin?”(Enric Forte Gasca), “Margarida Carrió Artigues. Sí, però jo no dic que lo demés està bé, tampoc. Sa veritat és que parlam bastant brusc, però aquest cartell és públic i cada persona xarra de sa manera que vol a ca seva, però s’ha de respectar a tothom i, a jo, tampoc no m’agradaria veure un lletrero que xarràs de vagines i penis. A tu, sí?” (Victoria Torres), “Enric Forte Gasca. A tu, t’agrada que te recordin, cada dos per tres, que tens pardal o fava? Jo sé lo que tenc, no necessit que m’ho recordin cada dos per tres” (Victoria Torres).

Tot seguit, Joan Cubells Fullana, comenta que, “Al País Valencià, tenen tradició amb la ‘sal gruixada’[6]”. Immediatament, li escriguí que “Aquest humor (l’eròtic), fins i tot, figura en un llibre de Gabriel Janer Manila relacionat amb l’illa de Mallorca.

I també en Catalunya” i que, una psicòloga i sexòloga catalanoparlant aprovava aquest tipus de cartell. A continuació, Carlos Soler Chulvi, en un comentari que remetia a Joan Cubells Fullana, plasmava una foto en què es podia llegir “Vota per Visanteta. ‘No patiu, no patiu / Que la figa es pal piu’”, clarament patriarcal, ja que parla com si la dona (la figa) fos per a l’home i, per tant, la tracta com una possessió, en lloc de figurar la dona (com en molts poemes del barroc i com en moltes cançons en llengua catalana) com qui tria i qui diu quan atorga ella permís, a l’home i,  en què, a banda, ella mai no el tracta com una possessió seua. Per això, tot seguit, plasmí “He llegit el llibre ‘El virgo de Visanteta’ i plasma molt bé el matriarcalisme”. “Una persona se revela, en primera instancia, por su lenguaje” (Angels De Ramon Vicens), “M’encanta. I, a més, que no li agradi, que vagi a missa a resar dos parenostres” [7](Guiem Servera), Jo me trec es capell. No hi veig ofensa. Tanmatexi, tot lo dia sentíem ‘conyo’, ‘polla’, ‘rave’, o… i s’utilitza massa l’expressió ‘Això és un conyasso’ per dir que algo no agrada o sa de ‘Això és la polla’, quan algo agrada… Això sí que són expressions ofensives i masclistes!” (Margarida Carrió Artigues).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Un poc després, li passí un enllaç per a poder llegir una entrada de la “Gran Enciclopedia Aragonesa Online”, en relació amb la cultura aragonesa, de què m’he servit per a aquest estudi, i Joan Colera coincidí en  lo que es plasmava en eixe text.

[2] Podem intuir que fa  referència a l’humor castellà i, més, tenint en compte escrits seus en què ,anteriorment, ha parlat sobre altres cultures (com ara, l’aragonesa i la basca) de la península ibèrica.

[3] En aquest comentari va adjunt un acudit gràfic amb dos micos parlant castellà, u dels quals  sembla indagar el cul de l’altre. En relació amb aquest acudit, Margarita Carrió Artigues li comenta: “Me pareix més grosser aquest meme que es cartell”.

[4] No hem inclòs els següents, perquè els hem considerats bruscs.

[5] Literalment.

[6] La paraula “gruixat”, aplicat al parlar, com podem llegir en el DCVB, vol dir amb paraules grosseres. En aquest cas, parla d’humor (“tirar-li un poc de sal a la vida”).

[7] Només introduïm aquest primer comentari i no els següents, per motius de tractament en el llenguatge.

Cartellisme eròtic amb figues i pardals

General, , , ,

 

Tot seguit, més comentaris plasmats en el grup “Dialectes”: “No m’agrada gens… S’utilitza sempre la llengua en to burlesc, com si fóra un sainet. Horrorós” (Vicente Bella), “Home, no és poesia, però el missatge roman que és el que compta” (Joana Rocamora Ivana Ivanova), “Vulgar” (Ernst de Palausevulla), “Home, no sé, sembla un lèxic barroer, del pitjor estil faller” (Toni Royo Pérez), “Molt graciós” (Antoni Castelló Klein), “A mi, m’agrada!!!” (Anatolia Ferrer Fonollosa), “És genial i contundent” (Lluís Seguí), “jajajajjj… Graciós” (Maite Cabanes Piñana), “A mi, m’encanta” (Arles Louis), “És d’una vulgaritat que ofèn. Si aquest és l’humor valencià, ara entenc moltes coses. I ja em podeu insultar, que tant m’hi fot” (Anna Maria Fabregat Gorriz), “A mi, m’ha encantat, per molt que la protagonista sigui una senyora gran. El trobo juvenil i modern. Entenc que algú ho trobi de mal gust o vulgar, una mica, potser, sí que ho és, però que s’encandalitzin per parlar de figues i pardals…” (Montserrat Rius Malet), “Montserrat Rius Malet. Precisament la imatge, Montserrat, és qel qui li dona tota la fesomia” (Felip Munar Munar),  “Atrevit, defensa l’idioma i no passa desapercebut, que és el pitjo que l’hi pot passar a un cartell publicitari” (Jaume Cat), “Els murcians –tan malparlats com alguns valencians- mai no farien una campanya amb el ‘chocho y el pijo’ o ‘el chomino y la polla’ en cap altre lloc. No m’escandalitza gens. Simplement, com a valencià d’Elx, no em representa”(Joan-Carles Martí Casanova), “M’encanta. Representa molt bé l’humor picant valencià. És el tractament que s’ha donat sempre al sexe en acudits i dites al País Valencià. Sexe sense tabús i molt, molt popular… mai vulgar. Sant Vicent del Raspeig” (Maria Jose Greenfingers), “A mi, m’agrada. Reivindica mots propis que no haurien de ser substituïts per altres aliens que cada pic se senten més” (Jaume Lladó Jaume), “A mi, m’agrada” (Victòria Mateu), “Diem que és molt barroer. Encara que utilitzi un lèxic molt nostrat. Jo no el faria servir en una campanya publicitària” (Gustau Navarro Barba), “L’única vulgaritat és negar l’existència dels genitals, com si fórem àngels. El cartell. Perfecte!!!…” (Pepa Gp), “Per a mi, no és el lloc per fer servir aquest vocabulari. L’he enviat a amics de Cocentaina i no els ha agradat gens. S’han sentit ofesos. Sóc de Bcn” (Maripepa Brustenga), “El trobo fantàstic. La vulgaritat només hi és per a qui la vol vore” (Manel Carbó). Anna Maria Fabregat Gorriz respon a Manel Carbó: “Això que dius, no és veritat. La vulgaritat hi és des de qualsevol punt de vista. I punt!!!”, “Anna Maria Fabregat Gorriz. Anna Maria Fabregat Gorriz[1]. Trobo que no encaixes bé la diversitat de respostes amb el teu autoritarisme. No et sofoques, dona” i Anna Maria Fabregat li retruca dient-li que “No em sufoco gens. Lo del punt ho diu, la meua neta petita i em fa molta gràcia, però em ratifico en lo de la vulgaritat. Ho sento, però aquest és el meu pensament… I punto!!!”. Més comentaris: “És pullent[2], no deixarà aliè a ningú. Per bé o per malament.

En parlaran més als que els ‘piqui’ i els sembli barroer. Que ja jo deia ma mare, ‘Que parlin de u, tot i que sigui malament’” (Àngels MV), “El matriarcat sempre és més lliure i no repressiu que el patriarcat. El matriarcat mai vulnera els drets dels homes ni els menysté. En canvi, el patriarcat posa traves a la llibertat i menyté les dones limitant-les” (Rosa Canela Vies), a qui responguí “Totalment d’acord, Rosa”, “No em sembla malament. No és gaire refinat, però el missate arriba, que és el que interessa” (David Fibla), “Algú ens diu que allò vulgar és negar l’existència dels genitals; és una reflexió interessant. Hi ha diferents escoles de pensament: a alguns, els agrada anar al restaurant i que el cambrer et porti en una safata els pebrots del cuiner. Personalment, prefereixo que el cambrer em porte una bona paella. Simplement, qüestió de gustos. Prefereixo fer, a la taula, unes coses i, al llit, unes altres. Qüestió de gustos” (Gustau Navarro Barba), “TANT SI TENS FIGA COM PARDAL, COMPRA AL COMERÇ LOCAL. Em sembla moooolt bo” (Judith Cobeña Guardia), “Saineter” (Rosa Cadufera), “La tradició valenciana té criteris propis sobre el que és gràcia, broma i xaroneria. Feu una ullada als ninots de les falles i ho veureu. O a obres teatrals tan consagrades (o, més bé, reconsagrades), com ‘El Virgo de Vicenteta’” (Xavier Bertran), “El trobo divertit i, si és per un bon motiu com comprar al comerç local i de proximitat, molt millor” (Montse Benach Miralles), “Eròtic, de què??? Per posar ‘figa’ i ‘pardal’??? Maedeusenyor… Vos sobra missa i vos falta erotisme de veritat en bona quantitat” (Jaegger Goemeister), “Molt bo! Enhorabona. Sou grans!!!” (Felip Munar Munar). A Felip Munar, responguí “Gràcies, Felip. Fins i tot, una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant aprovava el cartell.

El llibre ‘El virgo de Visanteta’, del valencià José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX, reflecteix un matriarcalisme amb un vocabulari ric en aquest camp, en línia amb moltes gloses balears i, a més, que la dona és ben tractada i ben considerada per les autoritats, fins al punt que, per exemple, el batle, es posa de part d’ella”. “A mi, em sembla un desprestigi. ¿No ha evolucionat l’humor valencià? ¿Encara estem en això de riure de les grolleries, dels rots i dels pets? I la propera, ¿quina serà? ¿Concurs de pets? ¿On estan la ironia, l’ambivalència, la subtilesa…? Entre eixe anunci, el de Catarroja, similar, el dels assessors de l’alcalde de València del ‘Menja fort i caga fort…’, esteu deixant el valencià a una ‘altura’. ¡Quina vergonya! ‘Humor’ ‘estil Arévalo’ ¡Quin ‘nivell’!

https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/46901/promocions-de-figa-i-pardal” (Daniel Climent Giner), “La vulgaritat és cultural a Espanya, i Catalunya només imita!” (Joan Miquel Touron), “De mal gust, fet per un progrehipye espanyolista, mal educat i amb poca intel·ligència” (Tomas Marquez), a qui Joan Colera respon “Tomas Marquez. Espanyolista? Per què espanyolista? Què collons té a veure Espanya?”. “Li podeu posar els adjectius que vulgueu excepte erotisme. També em pregunto què é a veure això amb el matriarcat que no sigui l’actitud masculina d’associar dona i sexe” (Eduard Garrell), a qui, Joan Colera, sense embuts, li contesta “Eduard Garrell. Els valencians són l’antítesi del masclisme. No m’estranyaria que el cartell l’haguera dissenyat una dona o que hi haguera col·laborat. Al País Valencià, homes i dones són complementaris i, socialment, som més un matriarcat que no un patriarcat. Ací, associem dona i home, ambdós, al sexe: tant les dones com els homes i, aquesta actitud desvergonyida, no és només als homes… Potser és més pròpia de dones, en moments puntuals” (Joan Colera), “Joan Colera. Sí, és cert. He llegit Estellés i el segueixo llegint i admirant i, a més, tinc arrels valencianes (Llopis). Però, si parlem de matriarcat, el veig més en les dones d’Euskadi, per raons històriques tradicionals i, sobretot, legals. Recorda que, fa ben pocs anys, les dones havien de portar el permís del marit per comprar una rentadora. Les dones nascudes a Catalunya, no. A València, no sé com anava” (Eduard Garrell), “La gent té sexe entre les cames. Possiblement, sí el vegérem[3] com una part més del cos, i no com una visió repressiva de l’educació antiga, seríem més feliços. El cartell és vulgar, perquè la supervivència (menjar) i la reproducció (sexe) són d’allò més bàsiques.

Traure un d’aquests cartells, sempre aixecarà la polèmica entre la vulgaritat i el bon gust, però rebaixa (i molt) la tensió del tabú sexual i i dóna un tarannà lúdic, que bona falta en fa en aquests temps de neorepressió.

Fer xufla[4] de tot, de les coses vulgars i de les serioses, usar la ironia i la metàfora, ens fa més intel·ligents. I això és l’ADN valencià i, la pena és que es perd amb tanta calamitat cultural i econòmica, i amb tanta colonització forastera. La vulgaritat en l’humor és l’humor de la vida diària, del poble, i és la cultura primera de la gent: fer humor amb les coses properes, sense vergonya. Al capdavall, el cartell crida a TOTS a comprar al comerç local, perquè tots tenim d’allò que nomena” (Joan Corella). Tot seguit, comentí Joan Corella que “Aquest cartell comercial i eròtic, el pengí, fa uns dies, en el meu mur, i, una de les persones que en féu un comentari favorable, fou una psicòloga i sexòloga valenciana i catalanoparlant.

L’humor del cartell (no el d’altres que s’han publicat), va en línia amb el matriarcalisme, amb obres com ‘El virgo de Visanteta’, amb moltes cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila i per Felip Munar i Munar i, igualment, amb l’humor eròtic que he rebut des de Catalunya i, per descomptat, amb moltes de les cançons plasmades (i sense retocs, a diferència de lo que féu Enric Valor amb dues rondalles valencianes, ja que les canvià de dalt a baix… ¡i eren eròtiques!) per Jacint Verdaguer. Per això considere que Enric Valor no es mereix un homenatge, si més no, per les rondalles (encara que sí, com ara, per la promoció de l’aprenentatge del valencià a través dels cursos i del llibre ‘La flexió verbal’).

Lo d’Enric Valor i eixes dues rondalles valencianes eròtiques i que ell trastocà, es pot llegir en el document (en Internet, en pdf); ‘Erotisme i tabús en l’etnopoètica’, en l’article ‘Tabús i erotisme en les rondalles d’Enric Valor’, escrit per Vicent Vidal i Lloret.

Ací, al pa, pa; i , al vi, vi”.

 I, a continuació, plasmí fotos en què apareixia la part de l’article que jo li esmentava.

Agraesc a totes les persones que han pres part en els comentaris al post, a totes les que han fet la seua valoració (la gran majoria, a favor del cartell) i, per descomptat, la de les persones que em fan costat, bé en el treball sobre el matriarcalisme, bé diàriament.

 

 

Notes: [1] Textualment, figura dues vegades.

[2] Literalment, en lloc de “punyent”.

[3] Literalment.

[4] En valencià, no diem “chufla”, paraula castellana, sinó “humorada”.

Figues i pardals frescs i oberts, en cartells

General, , , , ,

 

En relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també s’escrigueren els comentaris que plasmarem tot seguit. “El trobo fresc, divertit i sense prejudicis.

M’encanta!!” (Jud Lobo), “Jo el trobo molt divertit, no té res de groller. Jo hi aniria a comprar” (Montserat Carulla Paüls), “Jo el trobe original i és algo que no s’ha vist per ahí, i donar visibilitat a la gent major, crec que és bona idea” (Lorena Maria Sirvent), “Molt original!!!!” (Carme Picas Guasch), “És desenfadat, però sense arribar a ser groller” (Yolanda Perez Muñoz), “És divertit. Part de l’estratègia de marketing és fer que se’n parli” (Chris Sanantón), “Em sembla molt graciós” (Marina Bonet), “No m’agrada, és molt ordinari” (Assumpta Busquets), “Ok. Utilitza aquestes paraules, és de lo més ordinari i de poca educació, que demostren que són els que els fan. Detesto la ordinariés[1]. S’ha de ser una mica més sensible” (Lidia Coello), “Molt bo” (Montse Ribera), “Són expressions catalanes, crec jo” (Antonio Saltiveri), “És groller, però també divertit. I hi ha representat ambdós sexes, per tant, no és sexista.

No hi tinc res a dir” (Lola Bosch), “Doncs no el trobo molt divertit. No s’ha de buscar tres peus al gat. És simpàtic” (Pepi Murillo Roura), “El trobo fàcil, divertit i res groller” (Maria Teresa Lopez), “A mi, m’agrada. El trobo divertit i no ofèn a ningú” (Sussi Font Arnó), “No m’acaba d’agradar” (Carme Sebastià Comadó), “El trobo de molt mal gust” (Maria Núria Pons), “Els valencians ja ho són un xic bestioles dient coses d’aquestes, però molt bona gent” (Margarita Badia Giménez). A Margarita Badia Giménez li responguí que “Això[2] figura, no sols en cançons eròtiques  valencianes, sinó en moltes recopilades per Gabriel Janer Manila (de l’illa de Mallorca), de Catalunya i, fins i tot, de la Franja d’Aragó.

I en contarelles valencianes en llengua catalana”. “El trobo de molt mal gust, la veritat” (Isabel Esteve Bertomeu), “Molt bo” (Rosa Rosae), “Encara que rima, em sembla un cartell barroer, però, m’imagino que eixa és la intenció: captar l’atenció de la gent” (Maria Perez Aznar).

En el grup “Dialectes”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, els comentaris foren els que indiquem a continuació. “M’encanta!!” (Dani Sanz), “Això era l’humor popular valencià fa 40 anys. La d’animalades de les que es deien als mercats i, més encara, si eren dones. Ací tindries per a un llibre ben gros.

I les baralles entre dones, les barbaritats que es deien… ‘Si t’agarre els pèls de la figa, li faig un peluquí al pelat del teu home, que està amb tu, perquè li ha pegat massa el sol…’ i coses així, hahaha…” (Joan Colera), “Magnífic” (Conrado Mira Espi), “Una miqueta bast…

Perquè els xiquets també saben llegir” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que és important educar als xiquets que hi ha diferents maneres de l’expressió” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Depén de l’edat… Als 6 o 7 anys no fa falta” (Maria Devesa Beneyto), “Maria Devesa Beneyto. Jo crec que sí. Als xiquets, els interessa només si està prohibit i malvist” (Andrea M Sjöblom), “Andrea M Sjöblom. Les opinions són lliures: als xiquets no cal posar-los cartells amb figues i pardals…

¡Ells soles van captant-ho!

Fi de la discussió” (Maria Devesa Beneyto), “Molt bo!!” (Joan Bennàssar Llompart), “L’essència valenciana! A mi, m’agrada molt perquè reflexa molt bé el tarannà dels valencians!” (Pedro Alonso), “Molt ordinari, per a mi” (Milagros Forner Monroig), “A mi, sí m’agrada, ho trobo divertit, ni que sigui vulgar. El que no acabo d’entendre és la relació amb el matriarcalisme” (Maica Ortega Rubio). Com que les paraules de Maica Ortega em semblaven obertes al diàleg, li responguí que “El matriarcalisme, per exemple, permet el desenvolupament de la sexualitat, fins i tot, amb aquest tipus d’humor, no la reprimeix. És molt més d’actuar i de lo que es sol dir femení

Sexualitat i creativitat estan molt unides. Sobre això, hi ha estudis molt bons”  i ella em contestà “Gràcies per aportar!”, “No m’agrada aquesta classe d’humor. Tot són gusts” (Biel Sureda), “A ningú, no deixa indiferent. Per mi, magnífic, doncs assoleix el que pretén: cridar l’atenció” (Marfran Morrison), “No hi tinc res en contra. Que cadascú faci la publicitat que li sembli bé. Però, la veritat és que mai no m’ha agradat la vulgaritat. Penso que s’ha passat de considerar tabú tot el relacionat amb el sexe, a tractar-ho d’una manera excessivament banal. I tots els extrems són poc desitjables” (Mercè Pardo), “El trobo collonut. Divertit i no deixa indiferent” (Antonina Crespiera Viñolas), “Antonina Crespiera Viñolas. Totalment d’acord” (Antoni Castelló Klein).

Agraesc la participació, alta, i els nombrosos comentaris, els quals permeten plasmar la realitat i, fins i tot, no actuar amb la ingenuïtat de qui es creu tot lo políticament correcte, lo que es difon en moltíssims mitjans de comunicació social en castellà i, per descomptat, com a resultat de molts anys d’instrucció (que no d’educació ni d’ensenyament) en llengua castellana i no, en canvi, en llengua catalana.

Igualment, agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma castellana “ordinariez”.

[2] En referència a l’estil d’humor.

L’expressió ‘senyora ama’, un tret matriarcal

General, , , ,

 

L’expressió “senyora ama”, un tret matriarcal. Comentaris.

En relació amb l’expressió “senyora ama”, el 6 de juny del 2021, escriguí un post en Facebook i, immediatament, el passí a molts grups. Deia així:

“En la comarca de l’Horta de València, la dona, molt sovint, rep el tractament de ‘senyora ama’, un tret matriarcal.

¿I en la població on viviu? Gràcies”.

Les respostes, que ací indicarem per grups (i començant per les d’eixe dia i, tot seguit, per les posteriors), foren aquestes. En el grup “Cultura mallorquina”, “’L’amo’ i ‘sa madona’” (Ignasi Lucena), “’Amo’ i’ ‘madona’ són els que s’encarreguen de la finca o possessió. ‘Senyor’ i ‘senyora’ són els propietaris, normalment, de fora de Mallorca. A les mares mallorquines, se’ls hi diu ‘mumare’ o ‘mama’.

Si no és la teva mare, a una dona, se li diu ‘senyora’ o ‘vosté’” (Llorenç MD Fuaka), “’Madona’ i ‘l’amo’” (Mëria Lillake), “’Sa madona’, a Lloret” (Xesc Grimalt), “’Sa madona’, a Mallorca. ‘L’amo’ i ‘l’ama’, a Eivissa” (Catalina Tur Alemany), “Sa madona du es maneig![1]” (Coloma Mayol), “També ‘mestressa’ (Miguel Batle Bisquerra).

A Miguel Batle Bisquerra, tot seguit, Victoria Torres li comentà que “’Mestressa’ és quasi un insult a Mallorca; bé, a Sóller, almenys. És com si diguessis, en castellà, ‘mandona[2]’” i Catalina Manresa addueix que “’Mestressa’ es deia a tota dona que tenia un ofici i, per tant, ‘duia es maneig’. Sa meva padrina era sastressa i tothom li deia ‘sa mestressa’. Sí que ho deim de ses nines ‘mandonas’, però no com a insult”. I Miguel Batle Bisquerra, respon a Victoria Torres: “Supòs que, a Sóller, sí; emperò, a Inca, era molt comú. També se pot emplear per dir que és una dona mandona”. 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes respecte a l’expressió “senyora ama”, del 6 de juny del 2021 i posteriors, foren “’Mestressa’” (Maria-lidia Busquets Buezo), “És l’equivalent a ‘mestressa’ de la casa” (Lluis Tomas Roig), “Al poble (Baix Camp), em diuen pel renom de la casa” (Montserrat Bosch Angles), “A casa meva, és ‘La Mestressa’, com ho dèiem al Bagès, quan jo era petit” (Josep Salinas Balga). Cal dir que Josep Salinas Balga escriu “’La Mestressa’” i no “’la mestressa’”, un detall significatiu. Més comentaris: “’Mestressa’” (Rosa Maria Valoix Batet), “’Mestressa!!!!” (Carme Picas Guasch), “A l’Empordà, també ‘Mestressa de casa’” (Montserrat Frigola Costa).

En el grup “Dialectes”, els comentaris del 6 de juny del 2021 (i d’altres dies), sobre l’expressió “senyora ama”, foren “’Mestressa’, Molins de Rei” (Isabel Bargalló Sánchez), “A Mallorca, els nobles anomenaven les padrines com a ‘senyora àvia’” (Paquita Alcover Fontanet) i Maria Montserrat Morera Perramon escriu a Paquita Alcover “I a Manresa”; “’Mestressa’, a Vilanova i la Geltrú” (Anna Sana), “’Mestressa’ o ‘marona’, comarca de la Selva” (Sergi Sanprat), “’Sa Madona’[3] (Mallorca)” (Joan Cubells Fullana), “A Favara, el tractament de les xiques amb amo, a la senyora de la casa:

‘-Senyora ama: done’m diners per anar a comprar’, per exemple” (Rosa Bixquert). Tot seguit, hi hagué uns comentaris entre Rosa Bixquert i jo i, així, li preguntí:

“-I eixe exemple, ¿el sol fer també un home a la dona?

-També. Un poc amb ironia:

‘-Pare, anem al cine?

-Espera a vore què diu la senyora ama’ (referit a la mare).

-Això és semblant a quan, en les Illes Balears, un home comenta a un altre que ‘sa barrina’ (l’acord) el determinarà la seua muller, no ell.

L’exemple del cine reflecteix que és la dona (la mare) qui tria”.

I, en relació amb aquests comentaris de Rosa Bixquert i meus, Espe Carbonell addueix que, “A Almussafes, igual. O sols ‘ama’ (però sempre referit a la mare)”. ‘A Barcelona i Girona, diem ‘amo’ i ‘mestressa’” (Esther Jolin), “’Mestressa’, pel Solsonès” (Cristina Fons), “Quan, abans, estaven totes les portes obertes i no hi havien timbres als llindars, entraven a les cases cridant… AMA!!! I tal vegada, a les de menys confiança i/o ‘alta alcurnia’… ‘Senyora ama!! [senyama], Almussafes (Ribera Baixa del Xúquer)” (Espe Carbonell) i, Juan Miguel Carreres Senabre li contesta que “Això també passava a l’Alcoià-Comtat”. L’endemà, 7 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí amb ma mare, em digué “Ho he sentit, a algú, a l’entrar a una casa, que no tenia confiança o no tenia amistat o que no coneixia la gent”. A continuació, en el mateix grup, en llegim, per exemple, així: “’Madona’, per Menorca” (Magda Irla Borras), “’Mestressa’, a les Garrigues” (Carme Companys Tahull), “El meu pare, a ma mare, li deia ‘ama’. Alcàsser, Horta Sud. València” (Rocio Gil Marí[4]), “’Mestressa’, al Tarragonès” (Rosa Maria Basora Torres), “’Madona’, a Mallorca” (Magdalena Bernat Oliver), “Al Bages, ‘mestressa’” (Maria Ferrer), “Al camp, deim ‘Sa madona’, Menorca” (Gloria Pérez Capó), “A Mallorca, deim ‘madona’” (Margalida Fuster Homar), “’Senyora ama![5]’, Horta Nord” (José Maria Verdú Gimeno), “Bé, com ‘madona’ o ‘mestressa’ o ‘mi señora’, però no em sembla pas cap tret matriarcal, sinó un tractament de cortesia” (Eduard Garrell), “’Mestressa’, a molts llocs de Catalunya” (Encarna Martín de la Sierra), “ A Mallorca, la paraula ‘mestressa’ ho diuen quan una dona té molta comandera! ‘Hi ha una bona mestressa amb aquesta!!’. És una dona que diu la seva i s’ha de fer lo que ella diu” (Margalida Fuster Homar).  A continuació, Dolça Essència respon a Margalida Fuster que, “A les dones dels mestres, també els hi deien ‘mestresses’”. Igualment, Joan V Pascual comenta que, “Als majors, en el Cabanyal[6], sí els he sentit dir ‘senyora ama’[7], però com a expressió feta, no en el sentit de ‘subordinació’ de classe” . El mateix dia, responguí a Joan V Pascual: “Efectivament, Joan. Així es plasma en un llibre de rondalles valencianes de l’Horta de València. (…) Visc en Alaquàs (l’Horta de València)”. 

Agraesc la participació de tots com també les vostres aportacions, que tant ajuden a plasmar en Internet i, de pas, a fer accessible, lo que està vinculat amb la llengua catalana i amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Aquesta frase és molt coneguda en les Illes Balears. Li comentí “Hi estic totalment d’acord”.

[2] Hem escrit aquesta paraula (i derivades) com figuren en el text original. Li responguí que “El ‘senyora ama’ l’he llegit en unes quantes rondalles de l’Horta de València i, pel context, és equivalent al ‘sa madona’”.

[3] El tractament apareix en majúscules, en la font original.

[4] A Rocio Gil Marí li comentí que, “Mon pare, d’Aldaia (1942); a ma mare (de pares d’Alaquàs, 1943): ‘Lo que tu digues, mare’”.

[5] En l’original, “Senyorama!”.

[6] Una històrica població de l’Horta de València, ara part de la ciutat de València.

[7] En l’original, “senyorama”.

[8] Una població de la comarca de l’Horta de València.

“L’orinal”, dues versions més d’una cançó matriarcal

General, , , ,

 

Continuant amb la cançó “L’orinal”, el 7 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Marta Blanch Vilà escrigué un comentari acompanyat de la sisena versió, amb una lletra molt diferent respecte a moltes de les anteriors: “La meva àvia (1881) també la cantava:

‘Si els orinals tinguessin llengua[1]

i en sabessin, de parlar,

de les coses que en dirien,

ens faria esternudar.

Atxim!’”.

 

Un poc després, en el mateix grup, Albert Febrer Morral comentà: “Jo conec la versió que em va ensenyar la meva àvia, nascuda a Barcelona al 1907:

‘Quan un orinal es trenca

o se li fa algun forat,

el posem a la finestra,

a l’eixida o al terrat.

Quan està ple de merda,

li plantem un roseret[2].

I l’orinal

està provat,

perquè és un objecte

d’autoritat.

I el respectem

per lo que val.

Visca la merda

de l’orinal’”.

 

 

Moltes dones, no sols eren actives quan, fins i tot, eren àvies, com les mares de ma mare, sinó que, a més, eren persones molt obertes i amb molta iniciativa, fins i tot, amb els xiquets. I, ara, també n’hi ha així, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de Marta Blanch Vilà i d’Albert Febrer Morral.

 

 

Notes: [1] En l’original, “llenga”.

[2] En l’original, “rosaret”.

Música matriarcal en la vida quotidiana

General, , , , , , ,

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

‘Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

“Una València ben gran”, oberta i matriarcal

General, , , , , ,

 

El 23 de febrer del 2021, Josep Fontestad Molina escrigué un poema de línia matriarcal, en el grup “Dialectes”, en resposta a un comentari de Joan-Carles Martí Casanova. En paraules de Josep Fontestad, “Jo tinc un verset de quan, a València, existia el teatre ‘Novetats’, abans de la guerra civil, que me l’ensenyà el meu avi, nascut el 1863, que començava així:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

puix, fins el fem de la casa,

és de l’Ajuntament”.

 

Immediatament, Joan-Carles Martí Casanova li escrigué “Preciós” i, aleshores, Josep Fontestad, més encoratjat, li respongué “Com he vist que t’ha agradat el verset, te l’envie complet:

‘Al rompre el matí,

tot són poals i llibrells,

tot són contribuents,

puix, fins el fem de la casa,

és per a l’Ajuntament.

Manco raó i u que acabe

amb tot el que deu desaparéixer.

I, ¿qui és el guapo que s’atrevix

a repartir llenya?

Jo, a soles, a soles jo,

amb el garrot a les mans.

Quina és la meua missió?

Ser l’única salvació

que esperen els valencians.

Jo acabe hui amb l’avarícia

de tots els desaprensius[1].

¿Hi ha qui vullga regalíssia?

Palo al deshonrat i al viu.

Jo sóc el soldat primer,

del medicament provat,

del remei que vullguen desfer

de l’origen del passat.

¿Què demana  el poble, hui,

mentre, a València, va?

Una València ben gran[2]!

Públic, amable, i senyor,

reclame vostres bondats,

i, com a obsequi de l’autor,

donem-li marxa al motor

i, ¡xòfer[3]!, ¡a Novetats!”.

 

Com m’afegí Josep Fontestad, “És del meu avi[4], qui va nàixer en 1863. Era de Massalfassar, a l’Horta Nord; mon pare, també. I jo, també.

Els meus avis materns, de la Safra (pedania de Villena, però que parlen valencià) i la meua àvia, de Fontanars dels Alforins[5]”. Igualment, direm que Josep Fontestad, nascut en 1947, adduí que “El meu iaio, em deia que ell anava molt a València, al teatre ‘Novetats’, teatre que clausuraren en acabar la guerra, i tot això ho aprenia allí.

Encara que tenia una memòria prodigiosa, va morir l’any 1957, el dia abans de la riuada, als 95 anys. Devia haver anat moltes voltes o, efectivament, la memòria era real”  i, un poc després, escriu “El meu iaio, el de Massalfassar, regentava, en temps de la república, i abans, el Casino Republicà, i va ser agutzil del poble, durant un grapat d’anys”.

 Agraesc la col·laboració de Josep Fontestad i de Joan-Carles Martí Casanova, entre altres motius, perquè, com poguí comprovar abans de passar l’escrit a la web, els versos no figuraven en Internet. 

 

 

Notes: [1] L’avi de Josep, Francesc Fontestad Andreu, identifica avarícia amb els ajuntaments de les grans ciutats, on, com  sabem, hi havia major presència de la llengua castellana. Caldrà recordar que Ferran I d’Aragó, el primer rei de la dinastia dels Trastàmara (1412-1416), també es negava a pagar, en aquest cas, el vectigal, això és, l’impost sobre la carn, de què, com llegim en Viquipèdia, “els compradors de la Casa del monarca adquirien a la ciutat” de Barcelona (ciutat en què, de fet, estava el govern de la Corona Catalanoaragonesa).I això, simplement, perquè ell era el rei.

Ara bé, finalment, per pressió de Joan Fiveller, conseller segon de Barcelona, acceptà el pagament. Es tracta d’un fet que ens recorda que, en la cultura vinculada a la llengua catalana, el rei, com a cap d’Estat, és el representant del conjunt de la població, però que, com en els Pobles matriarcals, això no l’autoritza a abusar de la seua condició de sobirà. Es tracta d’un fet molt important per a distingir entre una cultura matriarcal i una patriarcal, ja que, en les matriarcals, el superior no actua amb esperit absolutista.

Finalment, comentarem que això està vinculat amb el matriarcalisme de la llengua catalana i amb el que encara conservem molts catalanoparlants i que ja existia en els històrics comtats catalans, fa més de mil anys.

[2] Joan-Carles Martí Casanova comentà a Josep Fontestad Molina que “Eixa és la València Gran que estime com el meu cap-i-casal dels valencians”.

[3] Literalment, com es sol pronunciar, popularment, encara que la forma genuïna és xofer.

[4] En paraules de Josep Fontestad, li deien Francesc Fontestad Andreu.

[5] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.