Arxiu d'etiquetes: “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera” (llibre de 1947)

Persones agraïdes, que es reuneixen, de bon cor i molt obertes

General, ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, és “Un bon retruc”. Comença dient que, “A casa d’un matrimoni d’Altea, que estava ben acomodat, anava tots els estius, a passar-los allí, un altre de la ciutat de València, amic de la família des d’antic” (p. 245). En acomiadar-se, el de la ciutat, sempre els invitava a anar a sa casa.

“Per fi, aplegà un any en què l’home del matrimoni d’Altea, li entrà la ventolera d’anar a València (…), no feu més que parlar del viatge a sa muller” (p. 245). Per tant, en aquest passatge, com deduïm posteriorment, encara que les paraules d’agraïment i d’una futura acollida són entre hòmens, el marit (que nomia Miquel) podem supondre que va a la muller i que és ella qui, com en moltes parelles nascudes abans de 1920, li diu quina decisió adoptaran.

Un dia, Miquel fa camí cap a la ciutat de València i, en aplegar-hi, “una coneguda veu de dona, per al nostre viatger, preguntà:

-¿Qui és?

I respon el nostre paisà:

-Miquel, d’Altea.

Pujà les escales, trobant a la porta de l’habitació el matrimoni, que isqué a rebre’l amb paraules d’admiració i de compliment, però amb poca alegria” (p. 246).

En passatges posteriors, l’home de la casa li convida a acostar-se al foc (però no li dona de menjar) i, a més, li comenta que això era mitja vida.

En resposta a l’actuació de l’amic de València, Miquel li diu “’En l’hostal’. I, alçant-se de la cadira, agarrà les alforges i se n’anà al de les Corones, a on paraven tots els d’Altea i encara els dels altres pobles de la Marina” (p. 247).

Un altre detall que empiula amb lo matriarcal és que el d’Altea (població de la comarca de la Marina Baixa) ho tracta amb la dona i accepten “que, si bé feia pena el desengany, també s’havien llevat de damunt una càrrega alamont pesada, ja que els golafres desagraïts no tornarien per allí. Però no comptaven amb lo satisfets que són alguns ciutadans i amb sa poca vergonya” (p. 247). Adduirem que aquestes línies no estan lluny de la realitat, ans al contrari: de fet, en algunes qüestions que férem en la recerca sobre el matriarcalisme, es reflectia la sinceritat i el cor net de les persones de poblacions petites o poc influïdes per l’esperit de la ciutat i que, en canvi, més d’u que residia en una gran ciutat o que havia rebut una educació patriarcal (més d’una vegada, en línia amb el moviment de la Il·lustració), mirava de dalt a baix (i desconsiderava) lo que tingués a veure amb els pobles i amb la pagesia catalanoparlants. 

En eixe sentit, afegirem que, en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicat per Edicions Sidillà en el 2021, hi ha unes paraules ben representatives (en nexe amb Can Rovira): “en aquesta casa, alguns dels fills van arribar a tenir una cultura i una educació que no esperàvem trobar en una família bàsicament pagesa.

– Pesa la tradició?

– Compta molt” (p. 36).

Finalment, “un dia d’agost, quan més desansiats estaven els dos, es veieren entrar en casa al matrimoni de València. Veure’ls el nostre home i, amb gran alegria i amb els braços oberts, dir-los:

‘-¡Carall!, ¡i quina sort tan gran! ¡Vostés per ací, quan ja no pensava el veure’ls!… Passen avant i prenguen cadira. No, ahí, no; ací dins’.

I els va entrar en la cuina” (p. 247).

L’home d’Altea diu a la dona que faça foc en el fumeral i també a les espatles dels valentins. I, com que el valencià li comenta que no es pot aguantar, Miquel, “Posant-se un dit davant de la boca, amb to imperatiu, digué (…):

“-Xito: a callar tot lo món. (…) Calfen-se, que açò és vida sencera. ¿A on han parat?” (p. 248).

Cal dir que són poques les rondalles (o bé els relats), que tenen com a moralitat la dita “Tal faràs, tal trobaràs” i sí, en canvi, n’hi ha més en què s’exposa el desengany o, com ara, una crítica a lo políticament correcte. Això sí: en ambdós casos, es plasma que no són eixes les maneres de viure, ni d’actuar, ni de respondre de les persones que viuen i que promouen una vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, espavilades i hòmens generosos

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez (molt semblant a altres de diferents poblacions catalanoparlants), i que figura en el mateix llibre de 1947, és “De dos, a lo manco, una”. En un poble, hi havia un rector que era bona persona i que, a més, solia portar una navaixa gens gran. Ell tenia, per a servir-lo, una ama gens jove i que, sovint, pensava en els casoris, en els fadrins i en les vídues (pp. 237-238).

Ara bé, “una matinada es presentà un sacerdot que anava de pas” (p. 238). I l’acullen. Com veiem, la dona és qui mena la casa. I, a més, molt oberta. A banda, la recepció al capellà esdevé de nit, u dels moments “femenins” del dia.

Igualment, al rector de la casa, la nit anterior “li havien regalat una parella de perdius, amb què va dir al companyó que farien penitència aquell migjorn (…). Tindrien el gran dinar” (p. 238). Aquesta part del relat plasma la generositat cap al visitant.

A més, “l’ama, al rebre l’orde del dinar, se n’anà a preparar a la cuina els animalets (…), però, en açò, entrà a visitar-la una de les trapasseres que més li escorrien la butxaca, portant-li notícies i contant-li andròmines, la qual, aleshores, anava amb el compte que el vidu, riquet i sens família, que isqué el dia abans de missa, de parentela de la dona, es podia casar amb ella i, de segur, que es casaria, puix ella el coneixia molt i ho arreglaria” (p. 239). Per tant, en aplegar els dies previs a les noces, és una dona qui les organitza i qui se les enginya per a aconseguir que el ric es case amb l’ama: això és, es farà lo que ella decidirà.

Ara bé, l’ama estava tan pendent de les noces, “veient-se ja esposada i senyora de la casa del vidu que, (…) mentres, les dos perdius damunt la banca, (…) l’alcavota les agarra i dient: ‘-Una, per a portar-la al vidu; i l’altra, per a menjar-me-la, jo-‘, se les ficà sota el mantó, anant-se’n” (p. 239). En altres relats, el personatge que ací representa l’alcavota, és, per exemple, un xiquet.

Passa que, més avant, l’ama capta que no hi ha cap de les perdius. I ho fa en un passatge que podríem vincular, fins i tot, amb la maternitat: “A lo manco, es deia, tingueren els coloms… ¡colominets! Però, ¡ca!: ¡si estan covant els ous!” (p. 239).

Adduirem que la dona, aprofitant que no hi és el rector, se li ocorre comentar al capellà foraster que ell té bona presència, que encara és jove i que, “¡Quina llàstima! ¡Tan bona persona com és i el vici que té de deixar desorellats tots els seus hostes! I, amb vosté, mire que faria llàstima… ¡Tan guapo que és encara!” (p. 240).

El sacerdot, immediatament, imaginant-se tallades les seues orelles, sense acomiadar-se del rector, diu a la dona:

“‘-¡A mi, no me les talla!’.

Troba la porta del carrer i, amb pas lleuger, arrià cap als afores del poble” (p. 240).

En veure la dona què feia el capellà, s’acosta cap a on era el rector (esmolant la navalla) i li amolla:

“‘-¡Senyor rector, lo que passa! ¡El capellà foraster ha agarrat les dos perdius i se’n va fugint cap afora del poble!’.

Sens guardar l’esmoladora, ni la navaixeta, arrancà a córrer en busca del fugitiu el pare de les ànimes i, a l’aplegar a la darrera casa del poble, allà davant el va veure, al qual, cridant, li digué:

‘-¡Mossén: espere’s! ¡A lo manco, de dos, una!’.

Oïdes pel capellà les veus, girant-se, veié com el rector, amb la navaixeta en la mà, li feia senyes, per lo que, (…) digué cridant:

‘-¡Cap, cap!’” (p. 241) i, de manera lleugera, feu via.

Per consegüent, la dona, eixerida, s’allibera d’un castic per part del rector, s’inventa una excusa per a que no la renya i, finalment, el rector, com aquell qui diu, defén el seu dret de menjar-ne alguna de les perdius. És a dir, que no siga egoista el capellà foraster.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones arrapaaltars, que fan de cap de colla i la maternitat

General, , , ,

Una rondalla arreplegada per Francesc Martínez i Martínez i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Consulta curiosa”, la primera de la secció de mitja dotzena de contes. Diu així:
“Una fadrina que passava dels vint-i-cinc anys i no aplegava als trenta i gens mal pareguda, des de jovenola, havia estat tan inclinada a l’església que no quedava contenta en oir una missa a soles, ni deixava passar un dia sens rebre el Senyor, després d’acostar-se al confessionari. Era la primera a acudir a les novenes i la darrera que eixia del temple” (p. 235). Aquestes línies inicials plasmen una dona (n’hi ha pocs casos, d’aquesta mena) inclinada a lo espiritual i, concretament, en l’església. De fet, la majoria dels comentaris referents a lo religiós, són més tipus “pregar i fer pels altres, per u mateix i pel demà, per la comunitat”, en lloc de centrar lo religiós en les pregàries, en passar el rosari, etc.

Tot seguit, el folklorista indica que, “En aquest, no es trobava marededeu ni santet a què no li fera acatament i li resara Salve o Parenostre. Deien uns, que era una arrapaaltars; altres, que una santeta. En les flors del mes de Maria, cantava amb altres xiques, sent ella l’encarregada dels solos, per tindre una veu prou regular, encara que la llançava a perdre fent-la ennassada.

En els calvaris, ella resava fent a modo de plany, al recitar la caseta i sa consideració. En els vetlatoris dels difunts, passava les tres parts de rosari amb tota solemnitat, recitant la corresponent oracioneta a cada parenostre, avemaria i glòria. En fi, que, en totes les confraries, manifassejava, per tot lo que el temps era curt per a ocupar-se de coses mundanes, ni tan sols de les faenes de sa casa, les quals les nebodetes i xicones del veïnat havien d’enllestir” (pp. 235-236). En aquests passatges, copsem trets matriarcalistes, per exemple, l’esperit comunitari, el repartiment de papers en el barri i, igualment, que ella tenia la darrera paraula en grups (com és el cas de les confraries).

Més avant, llegim que “La darrera visita, invariablement, la feia a la capella de la Mare de Déu del Roser, formosa imatge d’ulls acariciadors, que pareixia mirara el devot que s’acostava al mateix temps que li presentava el Jesuset de cos rodanxó, cabellera anellada i cara riallera” (p. 236). Per consegüent, tot i que hi hagués persones que tinguessen una religiositat més semblant a la de cultures patriarcals, Nostra Senyora estava oberta i tenia present els seus fills (com una mare faria amb els seus)… com també el Nen (fins i tot, mitjançant el somriure, més important que el riure en les relacions interpersonals).

Tanmateix, “El sagristà, a força de temps de veure la beata escurant altars, es sabia de memòria les visites, reverències i llumensos que, a cada u, li feia. Però aplegà una temporada en què li va cridar l’atenció la visita al de la dita Verge Maria (…), per lo que, un dia, curiós, sense fer soroll amb les claus i, passet a passet, sens quasi alenar, es posà darrere de la pilastra de la capella, oint (…) que deia la devota:
-Maria Santíssima, Mare de Déu i meua: feu-me la gràcia d’aconsellar-me, en la gran tribulació que em trobe. Ja sabeu que hi ha qui em vol bé, però jo no sé si casar-me o no. Estic tota confosa perquè no sé si el Senyor em vol en estat de matrimoni o en el de virginitat. Aconselleu-me, Mare meua. Digau-me què dec ser: ¿casada o fadrina?” (pp. 236-237). Amb aquestes paraules, es reflecteix que, àdhuc, com a arrapaaltars, ella recorre a la mare, quan considera que algú li pot aconsellar, en lloc de fer-ho amb un home (qui, ací, hauria sigut Nostre Senyor).

“A l’oir açò el sagristà, va pensar donar-li una broma a la impertinent i queferosa beata i, al dia següent, mentres aquesta feia el calvari, amb gran cura, ficant-se en el buit que quedava entre el retaule i la paret, va esperar el moment de la pregunta de la beata, la qual, (…) es dirigí a la capella de la Verge Maria i (…) feu la coneguda pregunta.

Encara quasi no havia acabat de dir ‘-… ¿com em voleu, Senyora, casada o fadrina?’, el de l’amagatall, atiplant la veu al màxim que va poder, digué:
-Fadrineta.
A lo qual, sobtament i amb gran vivesa, replicà aquella, dient:
-¡Calle el mocoset i deixe parlar a sa mare!” (p. 237). Així, altra vegada, és la dona qui considera que, en aquest cas, el tema és entre ella i Nostra Senyora i que cap home s’ha de ficar en bucs i, per tant, ella marca el seu territori.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones transmissores de cultura tradicional, sobre política i l’esperit comunitari

General, , ,

Empiulant amb la rondalla “El combregar de l’àvia en Callosa”, Francesc Martínez i Martínez comenta que “una parenta nostra, Maria Munyoz i Martínez, (…) ha pogut recordar lo següent:

COMBREGAR DE CALLOSA
Si este noble auditori
volguera escoltar,
sabrien en Callosa
lo que va passar,
que és molta veritat.

En este poble, tenen un jutjat
i són molts els empleats
de notaris, agutzils i advocats
i que és cosa clara
de que venen la tinta molt cara:
els hòmens, tossuts,
s’emporten els bolsillets eixuts,
si prenen consells.

Mudem de conversa
i deixem a gent tan desperta.

L’any mil huit-cents trenta
hi havia un pastor
pasturant baix del Pouador
en terra Blanquer.

Una ovella caigué a l’albarzer
i, quan les contaren,
l’ovella, de manco, trobaren
i el pastor es dia
buscar-la al fer-se de dia.

A l’endemà, a la rosada,
un espardenyer, caragols buscava
prop de l’albarzer.
¿Si seria un home espenyat?
I, en confessió, anà a dir-li, al rector,
que anaren, corrent,
que, en tal banda, hi ha un home pacient:
que alcance els sants Sagraments.

I es reuniren el clero i l’ajuntament
i feia ja gran sol.
Les campanes anaven al vol;
amb forques, anaven, i també amb corbelles.

Tallaren l’albarzer,
isqué aquell animal com un esparver,
tota pelada,
que la llana quedà albarzerada.

I fon cas de broma:
el notari, alçant-se la ploma;
l’alcalde, afrontat.

Saltà el senyor rector:
‘¡Ai, quina venda li han fet, al Senyor!
Si ho sap el prelat,
este poble serà cremat.

Doneu-li castic,
a aquell que ho ha dit’.
I allí respongueren:
‘- ¡Si ja para en Madrid!’.

Lo que alcança esta ovella,
no ho alcança una persona vella:
tan bona visita.

I este xiste fuma amb pipa.
I ara diuen en Callosa
que no és veritat.
Trauré testimonis: Polop, Finestrat,
Tàrbena i Bolulla.
Que la gent encara té butlla” (pp. 232-234).

Com podem veure, el romanç plasma trets matriarcalistes: la gent, a diferència de bona part de l’administració (la qual amolla les butxaques de la població i, per això, se’ls considera gent eixerida), fa que es moga el rector (qui sí que està de part dels habitants). A més, el capellà se’n va a l’ajuntament i, aleshores, es mobilitzen els polítics.

Un poc després, els habitants de Callosa s’acosten al lloc, cada u amb lo que millor podria aportar. I, per tant, captem l’esperit comunitari en nexe amb l’Església popular i amb la gent.

Igualment, copsem que el bisbe de la zona es troba en terres castellanes, bé amb el mateix càrrec, bé com a representant polític per part de l’Església, uns anys abans de la formació jurídica de l’Estat espanyol (en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, veiem que la gent encara té una mena de certificat (el testimoni de quatre poblacions valencianes) com que és un fet real.

Quant al text, direm que, com ara, hem conservat els castellanismes “bolsillets”, en lloc de “butxaques”, i “este xiste” (i no “esta gràcia”, “este acudit”…) per a no trencar la lectura.

Finalment, el folklorista comenta “Com s’ha pogut apreciar, el romanç o col·loqui està incomplet, perdut a força dels anys i de no conservar-se més que en la memòria de les gents. Sols el fet es recorda, però no la composició, que la nostra dita paterna aprengué de l’esmentada tia Fustera, serventa de sons pares, filla la mare de l’esmentat besavi nostre, Martí Martínez de Sogay” (p. 234).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, transmissores de cultura tradicional i l’esperit comunitari

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, és el succeït “El combregar de l’àvia en Callosa”. Comença dient que, “En Callosa d’en Sarrià, en la punta de la vila, (…) està el Pouador, lloc pintoresc i frondós gràcies a una font molt abundosa de la qual beuen els habitants d’aquell poble i abeuren no sols les cavalleries, sinó també els ramats” (p. 229). Per tant, ens trobem amb un passatge en què apareix la font (vinculada amb la dona, amb lo femení i amb el sorgiment de la vida, en aquest cas, per a persones i per a animals).

A més, el folklorista escriu “lo regalat del punt” (p. 229), o siga, que es tracta d’un indret de plaer, robust, bell. De fet, afig que “lo que és la gent jove, va: les fadrines, per pouar aigua, segons diuen; i els fadrins, per veure aquelles.

Un dia, (…) quasi fosc, (…) aplegà un ramat d’àvies a abeurar, lo que va fer molt bé” (p. 230). Altra vegada, captem que, com en temps de Pasqua (quan, sovint, és costum ajuntar-se jóvens, tant xics com fadrines, en una font), ací també ho fan i, fins i tot, velles que encara estan fortes. En el cas de les àvies, de nit (moment del dia que empiula amb lo matriarcal).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Va ocórrer el ver succeït de què venim parlant una nit del mes d’abril de l’any 1830” (p. 230). U dels espardenyers del poble, “fanalet en mà, isqué a buscar caragols pels màrgens d’aquelles hortes. Abans de l’esclatada de l’alba” (p. 231), l’home, que se’n tornava a sa casa, ou gemecs i se’n va “fins a casa del senyor rector” (p. 231) i li diu:

“-Afanye’s, senyor rector, que hi ha un home espenyat allà baix en el Pouador i es morirà sense els sants sagraments.

Mentres el capellà, de pressa, es vestia i obria l’església, el cuitat espardenyer cridà l’alcalde i demés autoritats. Tocaren les campanes a ravata i allà van, guiats per l’espardenyer, en processó, els veïns. Uns, amb destrals, corbelles, forques i cordes; altres, amb atxes de vent, prescindint el rector, que, sota el pali, portava el combregar, seguit del jutjat i demés autoritats, a què van estrenyent les dones (unes, resant; i altres, somicant per l’home espenyat)” (p. 232). En aquestes línies, es reflecteix l’esperit comunitari.

Finalment, el folklorista afig que el rector digué que ja es menejava i l’anciana, com indica en dos versos, isqué tota pelada, ja que la llana havia restat albarzerada. A més, plasma que “Així deia el romanç que em contava una criada vella de mon avi matern, anomenada la tia Fustera, que, quan jo era xicotet, em referia i del qual, a part del fet amb totes les seues circumstàncies, sol recorde eixos dos versos” (p. 232), els quals pogué ampliar gràcies a una parenta seua. Per consegüent, altra vegada és la dona qui més i millor conserva la cultura tradicional i qui més la transmet als familiars i a altres persones, un tret que enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona nit de Reis i que els Reis d’Orient (també coneguts com “els Reixos”) vos siguen molt generosos. 

 

Dones arriscades, que coneixen el terreny, viatgeres i molt obertes

General, , ,

Una altra narració que figura en el mateix llibre, i en què captem trets matriarcalistes, és “Viatge prodigiós”. L’oncle Gavina, vell mariner, en jubilar-se, passà “a patronar son flamant llaüt de sardinal, en què tenia posat els cinc sentits (…) com la joia més preuada” (p. 146). Una matinada, quan anava a varar-lo, o siga, a fer que el sardinal (una xarxa per a pescar) s’endinsàs en la mar (i de nit, tret que, junt amb l’aigua, empiula amb el matriarcalisme), copsà que estava banyat.

Aquest passatge podria tenir relació amb l’acte del part, ja que, com ara, en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, també de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, hi ha una frase que encaixa amb aquestes paraules: “’La barca ha parit’, diuen al tirar la llanxa a la mar” (p. 197), la qual publicàrem en Facebook el 1r de desembre del 2023 i moltes persones la desconeixien com també ma mare (nascuda en 1943) i jo, fins al mateix any. 

Un dia, “després de sopar, s’amagà dins de la barca i (…) es va veure entrar dins del llaüt uns embalums embolicats amb grans mantellines negres” (pp. 146-147). O siga, que l’oncle Gavina veu unes dones aventureres (les mantellines, el negre i la foscúria). “Sense soroll ni forçades, la barqueta es ficà en l’aigua” (p. 147). Sardines (peix), barca, aigua, mar… enllacen amb la dona, amb lo femení.

Mentrestant, “Des de son amagatall, al tio Gavina, li pareixia que el sardinal, més que navegar, volava. Mai havia notat  tan extremada velocitat” (p. 147), fins al punt que, quan ja havia passat una estona, la nau “va envestir en la platja i, traient-la en terra, les viatgeres desaparegueren” (p. 147). Com veiem, les dones són arriscades, com moltes de les nascudes abans de 1920.

L’home, qui, durant un temps, havia pregat, “va veure que es trobava en l’altre hemisferi, recorregué un poc de terreny i va reconéixer un paratge de l’illa de Cuba” (p. 147), agafà la rama d’un arbre i “es ficà en son amagatall, fent-se més creus i resant més parenostres que en tota sa vida” (p. 147). Per consegüent, elles havien portat l’home on havien volgut. A banda, les dones sí que coneixien el terreny més habitual (el terròs) i l’altra terra (Cuba).

Més avant, tornaren els embalums. “La barqueta tornà a l’aigua i, abans d’eixir els sardinals, el del nostre vell mariner estava tret front al fanalet de Sant Caralampi, que era son lloc. Clarejà el dia, vingueren sos companys, els va contar el succeït, els ensenyà la rama de l’arbre, la classe de la qual els era coneguda, i tots convingueren (…) que les bruixes, en una nit, l’havien portat a l’illa de Cuba i l’havien tornat d’allí” (pp. 147-148).

És a dir, altra vegada, ell aplega a la seua terra (“que era el seu lloc”) i tots veien que elles l’havien menat i que, com diu una dita, “On va la corda, va el poal”: les dones, igualment, porten la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.