Arxiu d'etiquetes: “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda” (llibre de 1920)

Dones fortes, eixerides, generoses i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Misèria”. El relat tracta d’una velleta que vivia en una coveta i que, davant, hi havia “una perera de molt bona llei i molt carregadora, la qual era sa delícia (…), puix les peres que feia eren delicioses” (pp. 207-208) i, com que hi havia xicons que, sovint, s’acostaven a l’arbre i, en acabant, “prenien la perera com a fortalesa per a llurs jocs de lladres i agutzils” (p. 208), la dona, encara forta, es desfeia dels xics. Com podem veure, ens trobem amb detalls eròtics (com ara, la perera i les peres, ja que les peres simbolitzen les mamelles). O siga, captem una dona que encara està viva sexualment (ací, igualment, per mitjà de la seua fortalesa).

Afegirem que, “quan arreplegava per al dia, se n’anava a la seua coveta” (p. 208).

“Va ocórrer que una boqueta nit es presentà en la coveta un pobre vell demanant hostada i sopar. Misèria el va acollir bé” (p. 208) i ella se’n va a un racó (p. 209). Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, la generositat, la coveta (el qual empiula amb la dona i amb la maternitat) i el racó.

“Al sendemà, de matí, a penes esclafava l’alba, alçant-se el vellet, digué a Misèria lo agraït que estava pel bon acolliment que li havia fet i, per a respondre, li concediria lo que demanara, puix ell era Sant Joaquim” (p. 209). Per consegüent, l’home fa costat a la dona i li aplana el camí: “No va ser peresosa la vella i digué:

-Senyor: feu-me la gràcia que, el que puge a la perera, no puga baixar-ne fins a que jo no li ho mane.

– Concedit -va dir aquell” (p. 209) i se n’anà.

Així, la dona apareix de nit (és quan el rep, quan l’acull) i l’home (ací, Sant Joaquim) està en nexe amb l’eixida del sol (amb el matí). És a dir, la velleta ho fa amb un moment del dia vinculat amb lo femení i, en canvi, ell, amb lo masculí.  

A mitjan relat, la dona, guilopa, diu a la mort:

“— Guapo, anem, de seguida. Però mira: mentres, jo m’enllestisc i, per a avançar, podries collir les tres peres que li queden, a la perera” (p. 210)… i es fa lo que vol l’anciana i, a més, aconsegueix que la mort reste agafada a l’arbre com també, en acabant, ho fa un metge (p. 211).

Adduirem que, ni els xicots, ni la mort, ni el metge en pogueren baixar (cadascú, en un passatge de la narració) i la velleta consentí “que tots es soltaren i, als de dalt, baixar, (…) i tots se n’anaren desvanits cap a son lloc” (p. 212) i, al capdavall, “abandonà també la seua coveta, anant-se’n pel món” (p. 212). D’aquesta manera, la rondalla exposa un fet que hem trobat associat a moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona que, tot i l’edat, encara està forta, servicial i amb molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Dones que hereten, que sedueixen, arriscades i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La més xicoteta, la més sabuda”, arreplegada per Francesc Martínez i Martínez en l’esmentada obra de 1920, el senyor “es va dirigir al sabater dos voltes sogre i li demanà la filla que li quedava” (p. 203). El pare no volia quedar-se sense cap de les filles, “però esta va saltar dient que ella sí que volia casar-se amb el seu cunyat (…) i ella era la que s’havia de casar” (p. 204). Llavors, els pares ho consenteixen a la filla. “A tot açò, al nóvio, li queia la bava al veure la fortalesa d’aquella xicona, pensant que era, de prendada, que estava d’ell” (p. 204). Resulta interessant aquests passatges: 1) la part forta (àdhuc, arriscada) és la dona i ell n’és la passiva i feble, 2) la jove, amb molta espenta, aconsegueix que els seus pares permeten que ella es case amb l’home i 3) ella sent atracció pel futur marit. 

Quan ja vivien junts, el senyor “li presentà totes les riqueses que tenia, fent-la ama i manaire de tots aquells bens” (p. 204). Per tant, l’home prefereix cedir a la jove i ella ho acull bé. Això sí: una dia, la xica se n’anà al rebost, al celler i “se n’isqué al corral i veié una formosor de gallines i un indià molt polit que li deien el titot. Sense por de sullar-se la basquinya de seda que portava, agarrà u d’aquells animals i, matant-lo, se’l menjà rostit” (p. 204) i, en acabant, molts més.

A banda, el dia que només restava el darrer dels animalets, el senyor baixa al corral i la veu. Passa que ella, eixerida, li respon que se’ls ha menjats… Aleshores, l’home cau a terra i només deia “titot i tot” i la xicota, espavilada, “va fer gent i, entre tots, el varen portar al llit, sense que ell parara de dir titot i tot. Veient que se n’anava per punts, a la carrera, feu vindre l’Escrivà i li digué:

-Mire, senyor notari: el pobret del meu marit es mor i, com em volia tant, vol deixar-me tot lo que té. Pregunte-li-ho vosté i veurà, (…) pregunte-li-ho i veurà” (p. 205).

Tot seguit, el notari fa lo que li diu la dona:

“- ¿Li deixa tota la seua hisenda a la seua muller?

-Titot i tot, titot i tot (…).

-¿Veu, senyor notari? El pobret, tot. Tot ho vol per a mi, tot m’ho deixa” (p. 205). Altra vegada, la xica respon amb raboseria i sedueix l’escrivà, qui “va fer el testament, nomenant hereua de tot la filla del sabater, el qual aplegà a temps per a veure com el seu gendre” (p. 206) moria. “Assabentat del testament, deia a la seua dona:

-La més xicoteta, la més sabuda.

Me’l contà la nina, ma parenta Llucieta Martínez i Martínez” (p. 206). Adduirem que aquesta rondalla, des de mitjan narració, plasma el tema de la sexualitat matriarcal: la dona és qui salva l’home i qui el mena on vol (“On va la corda, va el poal”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que toquen els peus en terra, garrides, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que fou recopilada per Francesc  Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, és “La més xicoteta, la més sabuda”. Un home prou entrat en anys, que tenia una casa com un palau, però que no estava casat amb ningú, veu que, “Prop del palau, estava un poblet i, en ell, vivia un sabater, que no podia ser més pobre (…) per a mantindre la família, que es componia de la dona i de tres filles com a tres peladilles, més fines que un coral i més dolces que la mel” (p. 201). A més, les jóvens, “que el Senyor havia fet baixar tres àngels del Cel i, en veritat, ho eren, no sols per la cara i per la perfecció de cos, sinó per la bonesa. La fama d’aquells tres capolls de rosa s’estengué per tota la contornada i eren molts els que acudien per a poder-les mirar. U de tants va ser el potentat del palau” (p. 201). Per tant, com en moltes narracions, per una banda, apareix qui té molt de material (però no lo que li agradaria) i, per una altra, qui passa més fam que garró i que, per contra, té filles molt estimades per la gent o amb trets que, àdhuc, empiulen amb el matriarcalisme de l’Alta Edat Mitjana en els comtats catalans (com podem llegir en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, quan fa esment a noms de baptisme de dones d’aquella època) i, per descomptat, amb la bondat.

El senyor, “sense perdre temps, es presentà en casa del sabater, a demanar-li una de ses filles” (p. 201). I comença per la gran, això sí, sense fer ostentació. Llavors, el noble ensenya a la jove tots els tresors que té i li diu:

“’-Tot açò és teu. Pots mirar-los sempre que vullgues i gojar-los a ton plaer. Jo tinc el costum de menjar en l’hostal, (…) perquè, d’eixa manera, eixia més barat. I, com fa ja tants anys, no me’l puc llevar. Així que jo me’n vaig, tu queda’t mirant les cadenes i les agulles, i les arracades i els anells i tot eixe bondó de joiells que tens’.

Anaven passant dies i, com la vista de les riqueses no alimentava, la pobra dona anava candint-se” (p. 202). Així, aquests apartats reflecteixen molt bé la cultura patriarcal i la matriarcalista: l’home representa lo que podríem dir el culte al sol, al misticisme (recordem que la claror hi té a veure), mentres que la dona enllaça amb la terra (amb lo fosc o de color marró; per a ella, no és prou la vista i les riqueses i, per això, mor).

A més, el fet que el senyor tinga tanta fal·lera per no amollar ni un clau i, igualment, per les joies (però poca relació amb la gent), fa que ell siga la part feble: com molts personatges masculins tradicionals en el folklore matriarcalista. Això explica que, tot seguit, el narrador comente que “¡quin plany li feu el marit, quins sospirs soltava de lo més fondo del cor, quins dolls de llàgrimes, dels ulls, eixien, quins gemecs! Feia compassió a tots els que el veien i el sentien” (p. 202). Afegirem que l’ús del terme “candir”, d’acord amb l’etimologia que figura en el DCVB, vol dir “tenir una blancor brillant”, i que, amb la filla mitjana, li ocorre un fet similar.

Aleshores, ens podríem demanar “¿No és eixa blancor, la qual enllaça amb el sol, amb lo patriarcal i, àdhuc, amb frases com ‘tenir-ho tot molt clar’, lo que fa que l’home no toque els peus en terra, a diferència de la dona, i que, per això, ell considera menester que algú li ho compense i que el traga d’eixa clarícia?”. La resposta seria sí, de la mateixa manera que el sentir-se sol cal que siga substituït per trobar un sentit a la vida. I, en eixe camí, ell considera que… la dona el salvarà.

Per consegüent, aquest relat plasma molt bé el matriarcalisme i el tema, tradicional en catalanoparlants nascuts abans de 1920, que és una dona qui fa possible la reeixida de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen un equip, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , ,

Una altra narració que figura en el llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El rei de la Sarabanda”. Primerament, direm que la sarabanda és un ball. Un dia, un lleó, de manera majestuosa, caminava per un bancal “i, al posar l’arpa damunt d’un gran terròs, de baix d’este, isqué un animalet” (p. 194) i digué al lleó: “’¿Qui eres tu, tan malcriat com gran, que t’has atrevit a xapar-me com si jo fóra menyspreable?’. L’al·ludit, majestàtic, (…) respongué: ‘Jo soc el senyor de les selves i dels boscs, soc el lleó, rei de les feres. A mi, ni l’home em fa parar’ afegint, (…) ‘I tu, ¿qui eres, que tant de soroll mous?’” (p. 194). Com podem veure, prompte apareix un tema important: ningú no ha de ser menyspreat, per exemple, pel fet de no tenir tant de poder com un altre. 

A més, el narrador afig que l’animalet (com diu, més avant, un grill), “empinant-se sobre les dos potetes de darrere i amb molt de coratge, respongué: ‘Jo soc el Rei de la Sarabanda i no consentisc que ningú em falte, disposat a castigar com es mereix al malcriat que s’atrevisca a fer-ho. Per lo mateix, penedeix-te del maltractament que m’has donat, si no vols que et pese’” (pp. 194-195). Tot seguit, el lleó es burla del grill i aquest li diu que es prepare, ja que, “per gran que u siga, de ningú, no deu fer menyspreu” (p. 195).

En acabant, fan un pacte i, el dia assenyalat, “anaven apareixent ramats de bèsties composts de diferents classes” (p. 196): raboses, llops, el lleó, una escorta de gats, javalins, micos, etc. (pp. 196-197). A més, ho feien “uns, portant tamborins; altres, trompetes, corns i diferents flautes, ordenant-los que uns redoblaren ben fort i altres bufaren” (p. 197).

Referent al grill, li fan costat mosques, tàvens, abelles, vespes, escarabats, “altres animalets, dels que se la ventegen per l’aire” (p. 197). Llavors, quan el grill els ordena que comencen a revolar,  cauen les feres i els aliats del lleó, qui, al capdavall, mena els seus: “¡A l’aigua, companyons!, ¡a la mar!’ i, a esta, seguit de tot l’exèrcit, es va tirar, ofegant-se en les ones, però no sense que, abans, oïra al grill que, per l’aire, (…) deia: ‘Compare Lleó: ¿veus com no hi ha enemic menyspreable, per roín que siga?’.

Me’l contà el tio Pantorrilles, d’Altea la Vella” (pp. 198-199).

Per consegüent, la rondalla plasma alguns trets que empiulen amb lo matriarcalista: el vol (diversificat), en lloc del pas majestuós i recte (que enllaçaria amb lo masculí); la senzillesa i l’acció en equip (ací, amb l’estil dels roders), en comptes de la solemnitat. A banda, els animalets són petits, mentres que els aliats del lleó (i ell) són grossos. Això recorda rondalles en què una espasa és més llarga i més voluminosa i, en canvi, una altra és curta i la que salva és la xicoteta (a més de ser la triada pel personatge més jove i que segueix la pauta d’un aliat femení). Adduirem que el grill és un animal en contacte amb la terra i que vola, mentres que el lleó viu tocant la terra, però no s’hi endinsa ni vola.

Altra vegada, el missatge educatiu és reflecteix des de molt prompte: no és cosa de créixer a força de fer petits els altres, sinó actuant de manera receptiva i molt oberta cap a ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any i venturós any nou.

Dones que menen i que eduquen i hòmens que s’espavilen

General, ,

Prosseguint amb la rondalla de la cabuderia d’un sabater, recopilada en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, l’esmentat home s’acosta al mort i a la trona i, “ja allí, començà a aguaitar i (…) va veure entrar quatre o cinc hòmens, els quals, descarregant un sac, feren rogle al costat del mort. Per les paraules i per lo que, de dins del sac, al buidar-lo, va eixir, comprengué que aquells eren lladres, (…) eren hòmens per a tot” (pp. 190-191).

A més, addueix que “tants lladres com hi havia, tants muntons feren, però sobrava un florinet i tots al·legaven dret d’ell. L’u, per ser el capità; l’altre, per conéixer les passeres de la casa robada; este, per haver combinat el pla; aquell, perquè entrà el primer; el de més enllà deia que ell havia trobat el niu. Tots es creien en millor dret (…), quan el cap digué: ‘¡Quiets tots! El florinet serà per al que li pegue una punyalada en el cor a este mort’” (p. 191). Altra volta, en línia similar a la del sabater, els lladres prefereixen l’individualisme. A banda, apareix el tema de l’atreviment i que el cap és qui decideix, qui posa orde i qui trau una idea que tots acceptaran. Igualment, aquest paràgraf compta amb una moneda (el florinet) que, d’acord amb el DCVB, circulà entre els segles XIII i XVI, fet que ens diu que aquest relat és molt antic.

Quant al marit, “no gosava menejar-se, ni dir res, al mateix temps que pensava i es deia ‘Estos lladres, en maten, de veres. No tinc remei. I, després, la meua dona, ¿què dirà?’. Entreobrí un ull un poc i es va veure que un xato (…), punyal en mà, s’acostava cap a ell” (p. 191). Per tant, la dona, no sols és més valenta que ell, sinó que és qui mena la família, la casa i qui aprova o desaprova les decisions que vol prendre el marit i les que ell adopta.

Però, com que l’home tenia idees, el fet “li donà forces i, de sobte, asseient-se en el taüt amb els braços en creu, cridant tot lo que podia, digué:

’- ¡Ànimes dels morts que estan ací: acudiu totes!’. A l’oir açò el sabater, de seguida, tirant des de dalt de la trona a baix la tauleta i les ferramentes, fent la veu grossa, va dir ‘¡Ahí anem totes!’” (pp. 191-192).

Aleshores, els lladres fugiren cap al carrer, “mentres els sabater i Pepo, amb molta calma, es posaren a repartir-se els diners” (p. 192).

Més avant, els lladres es reuneixen i u proposa anar tots a l’església. I així ho fan. Això sí: des de la plaça, sense entrar a l’edifici “i oint clarament que dins deien ‘¡Vinga, dona’m el meu sou!’, lo que u dels lladres comentà amb estes paraules, dites a sos companyons:

‘-Mireu si són gent, que han eixit a sou. ¡Anem-nos-en lleugerets!’.

A veure si, a voltes, la cabuderia d’un home no és de profit.

Me’l contà ma germana Rosa” (p. 193).

En aquest darrer apartat, hi ha dues coses que considerem importants comentar: 1) la paraula “gent” és emprada pel lladre i ho fa amb un significat que rep, modernament, però ja quan acabà la tasca del DCVB (en els anys seixanta del segle XX), un matís despectiu. Per això, 2) indica el terme “sou”, el qual no fa referència a cap de les monedes de més valor que hi havia en l’històric Regne de València, ni en Catalunya, ni en les Illes Balears (per exemple, la lliura).

Finalment, el sabater aconsegueix lo que volia i, com en altres narracions, qui l’ha transmesa ha sigut una dona. La rondalla, com podem veure, reflecteix que, majoritàriament, la gent és més de donar que de lluitar per rebre un xicotet deute per part de qui no havia pagat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Bon Nadal, bona Nit de Cap d’Any i bon any nou. 

Notes: Un enllaç sobre Facebook i un post que tractà de censurar: https://www.facebook.com/100009118826995/posts/pfbid02AkmbgJUAqGtwUnvsY3WxvNndmJwU5xWQnYGGSA9HKKJcvgtBrMa2e952yMJfx6uDl/?app=fbl.

Un enllaç sobre Facebook, del 31 de desembre del 2023, i vídeos de pornografia: https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid024jxESDV7Tb8HztK2Z55Fy3sM47WQFTdhJCawGh1hJEk5HrXnaARMMLjfDTh2XqEyl&id=100009118826995.

Un enllaç sobre Facebook, en Twitter, de 1r de gener del 2024, dia de Cap d’Any o Ninou: https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1741743113121468842?t=w5UjmmHWLBTMyGwEkgz3Xg&s=08.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”: dones amb bona empatia i pagesos que perdonen

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i arreplegada en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “La cabuderia d’un sabater”. Una parella no sabia com tirar avant i alliberar-se dels nombrosos deutes que tenien amb tot lo món. Un dia tracten el tema entre tots dos (pp. 187-188) i, així, captem el tret matriarcalista de tirar junta, molt comú en catalanoparlants nascuts abans de 1920. “De sobte, a l’home, se li va ocórrer una idea, que exposà a la dona, dient-li:

‘- Estem salvats. Mira lo que he pensat: jo, en moriré, de mentiretes. Tu ploraràs com si fóra veritat i veuràs com, a tots, els entra llàstima i, veient que ja no poden cobrar de cap manera, fent-se els generosos i, per a tindre mèrits, ens ho perdonaran. ¿Què et pareix la ideeta?’.

‘- ¡Meravellosa!’, respongué la dona. ‘Ja pots morir-te. Però mira: de mentiretes, no siga cosa que et muires de veres i em deixes a soles. ¡Ja veuràs quin plor et fas i quanta cosa et dic!”.

L’ocurrent home, despullant-se, es ficà en el llit. I la dona, després de fregar-se els ulls” (p. 188), comença a parlar i plora i sospira. Llavors, “acudiren apressades les veïnes i encara alguns hòmens, restant tots estamordits al veure el quadro: l’home, allargat en el llit, amb les mans plegades i amb la boca oberta. I la muller, feta una Magdalena, mig tombada en una cadira” (p. 188).

Com podem copsar, al principi, el marit fa la proposta, la muller li l’aprova, ella li marca unes condicions (o siga, que la dona determina com haurà de ser el simulacre) i, a banda, li ve a dir que toque els peus en terra.

La resposta dels veïns empiula amb l’esperit comunitari: “Les dones li feien cor: amb acompanyament de gemecs, unes; amb exclamacions llastimoses, altres; i, algunes, dient ‘La pobreta, quina llàstima fa… ¡Quina desgràcia tan gran! ¿Qui ho havia de dir, tan sa i tan fort?  Si no som res: en aquest món, tot és misèria i misèria’.

Els hòmens anaven acudint també. I u deia ‘¡Vaja una feta que ens ha fet esta bona persona! ¡Veges com li cobres ara la mitja unça que li tinc deixada! Altres, afegien ‘Puix les quatre barcelles de blat que li vaig fiar, ja les puc donar per cobrades’… ‘I jo que li tenia pagades unes càrregues de brossa’… ‘I jo uns diners i un quarteró d’oli, a compte de jornals,… Ja els puc fer creu’” (p. 189). En aquest passatge, el folklorista trau dues respostes interessants: les dones, amb l’empatia cap a la dona i amb la part dels sentiments i amb la bonesa; els hòmens, amb lo laboral i amb les tasques del camp… i tots ells perdonaven al marit els deutes que els tenia o bé ho deixaven córrer.

Ara bé, en acabant, el narrador trau que hi hagué un home, el sabater, que isqué dient “Puix, a mi, em devia un sou i, no sols no li’l perdone, sinó que me l’he de cobrar. Jo no perd lo que és meu” (p. 189-). Resulta interessant que l’actitud dels llauradors enllace amb la dita “El llaurador, de bona gana, ho dona” (àdhuc, en tirar terra als deutes, per mitjà del perdó) i que, en canvi, un home d’un xicotet comerç, no. Per tant, 1) mentres que els primers actuen en línia amb la cultura matriarcal, el comerciant ho fa en nexe amb la patriarcal (la qual promou l’individualisme). És més, 2) el sabater se n’anà cap a l’església on reposava el cos amortallat de l’home junt amb els ciris. Aquest detall, al meu coneixement, 3) feu que el 30 de desembre del 2023 el vinculàs amb el fet que la cultura tradicional arraïlada en el País Valencià (i, per extensió, la de les terres catalanoparlants) inclogués l’advocacia dels Sants de la Pedra (dos), a diferència, per exemple, de la cultura castellana (en què ho fa un sant, Sant Isidre, i dedicat a pregar).

Per consegüent, excepte quan l’home presenta la seua idea a la dona, és ella la part activa i, més encara, qui salva l’home i, a més, qui, com ens han comentat, tirava avant (ella, plora; ell, reposa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb dones manaires i amb esperit patriarcal: toquem els peus en terra

General, , , , , ,

En línia amb unes paraules que ens havia posat Bartomeu Mestre i Sureda el 22 de març del 2023, respecte a la feminització dels noms, hi ha una contarella que, encara que té alguns trets que plasmen una cultura matriarcalista, reflecteix molt una actitud patriarcal des de dones, tema que hem decidit tractar molt de raspalló i, sobretot, per a que els fills de la terra (i els curiosos) toquen els peus en terra quant a la demonització dels hòmens per part de determinats grups socials, d’associacions culturals, de sindicats, de polítics i de particulars, a què algunes persones, sense embuts, qualifiquem de femellistes (això és, de promotors d’eixa actitud des de la banda femenina, que no des de la matriarcalista). Es titula “Si Déu vol… i ‘les Boles’” i figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1920. Diu així:

“Home acomodat era el tio Sideuvol, que vivia en el carrer de Sant Miquel, el que disfrutava de vida còmoda, gràcies a la hisenda que heretà dels seus pares, ja molts anys morts.

Com era pubil i el matrimoni no li tirava, tenia al seu servici a dos, més que criades, ames de govern, que eren germanes i que, per la bona i regalada vida que es donaven, s’havien posat molt grosses.

Estaven, segons expressió d’allí, més amples que llargues. Si entropessaven i queien, de segur que redolaven. Sense dubte, per açò, o bé per descendir de família que portava el malnom, que encara existeix, per més que jo crec en lo primer, deien les Boles.

Estes eren entrometedores i dominants, com quasi totes les que ocupen este càrrec al costat d’un home fadrí, viudo o d’un capellà. Elles havien de ficar cullerada en tot, donar el seu paréixer, encara que no els el demanaren, i imposar la seua voluntat en les resolucions que, al seu voltant, es prenien.

Home bondadós i de geni apocat, l’amo tot ho feia bo, no sabent, a res, dir que no, encara que la seua tornada era de ‘… si Déu vol’, en comptes de respondre ‘Sí’ a seques. I este és el motiu perquè se l’anomenava el Tio Sideuvol.

Ocorria, a sovint, que se li demanava una pretensió, a què, invariablement, accedia. Anava a casa, ho contava a les criades o, més ben dit, ames, i li armaven un cartapell, fent-lo tornar arrere. Altres voltes ho callava, però, a l’anar l’agraciat a rebre el favor, s’adonaven les arredonides dones i no era quefer el que movien.

L’amo s’ajupia i el presumpte beneficiat se n’anava amb unes orelles com a pàmpols rebecats. La repetició d’estos succeïts donà lloc a la frase en aquell temps. Quan es tractava d’un acte que havia de portar a cap el nostre bondadós personatge, que mai podia creure passara a la posteritat son malnom i el de les seues criades, el que continuarà perpetuant-se i repetint-se, quan una cosa és difícil: ‘Si Déu vol… i ‘les Boles’” (pp. 174-175).

Adduiré que he conegut dones molt pròximes en el seu estil de vida, de qui no direm el nom (una, dels anys quaranta; i dues més, de la generació següent), que tractaven el marit com si fos un drap. Òbviament, aquesta actitud no és aprovada per persones que, o bé han rebut una educació matriarcal des de xiquets, o bé han captat trets matriarcalistes en les relacions entre els seus pares i entre els seus avis (i, com més cap a mitjan segle XIX, més) i en les que hi havia a nivell familiar o, com ara, en el petit comerç familiar. 

Així, el 28 de novembre del 2023 llisquí a ma mare aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez i em comentà que la pàgina 174 (la introducció i el tema de qui prenia les decisions, ací, les dones), “tenia poc de matriarcal”. Igualment, teníem uns punts en comú sobre l’escrit: 1) elles eren valentes, 2) manaven (com molt bé es reflecteix en la frase final, “Si Déu vol… i ‘les Boles’”) i 3) que elles tenien la darrera paraula.

Per consegüent, hem considerat bo escriure i comentar aquestes pàgines de l’esmentada obra, per a que els catalanoparlants, els alumnes i qualsevol persona curiosa pel tema, tinga un exemple més amb què veure la realitat (i conéixer-la) davant intents de submissió a determinades campanyes, suposadament, de sensibilització social i a favor de la dona (però, encara que no ho diguen, reduccionistes, tendencioses i poc matriarcalistes). Al meu coneixement, la sensibilització i l’empatia, en aquest cas, passen per posar-se en la pell de l’home i, com em digué ma mare el 29 de desembre del 2023, “Dir les coses pel seu nom”,  com, per exemple, feia la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb religiosos amb molta bonesa, estimats pel poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra contarella recopilada per Francesc Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, en què es reflecteix el matriarcalisme i, fins i tot, amb humor eròtic (encara que passatger), és “Prompte de geni”. Així, el Pare Joanet és un home molt bondadós, joiós, afectiu i festiu, “que, de tots, es feia voler. El que una volta parlava amb ell, ja no el podia oblidar. Tal bonesa i senzillesa es veia en son tracte: era lo que es diu un home sense gens de malíccia. Els sentiments de simpatia els despertava en tota classe de gent, tant en els xicotets, com en els elevats” (p. 155). Com podem veure, el personatge masculí empiula amb trets que ens han comentat sobre marits de dones nascudes abans de 1920 i, igualment, amb la psicologia d’hòmens en altres cultures matriarcalistes del món.

Més avant, copsem que, la població on vivia el frare, “Son únic portal és un forat de la gran penya que dona entrada a un clot de la mateixa, a on està establit el poble” (p. 155). I, així, apareixen detalls matriarcals i femenins: un forat en la terra (interior) i un clot (s’endinsa en la terra, en la mare). I això, en un poble on “aquells senyors, últimes restes de les de l’època medieval, però amb l’additament del modern caciquisme, li tenien gran llei al fraret exclaustrat que, sempre que anava a visitar-los (puix ell vivia en un altre poble) i, de pas, a administrar-los el sagrament de la penitència, el retenien tot el temps que els era possible, aplegant, algunes voltes, a amagar-li el burro en què cavalcava, per a que no se’n poguera anar” (pp. 155-156). Altra vegada ens trobem amb un relat en què la figura religiosa rep una bona valoració de la gent del poble… perquè és un home planot.

“Una de les visites va coincidir, una vegada, amb les vespres de la festa de Sant Jaume i se’ls va ocórrer, als senyors de referència, que predicara el sermó el Pare Joanet, cosa que este mai s’havia atrevit a fer” (p.  156). Afegirem que, en moltes narracions, qui fa el sermó és un predicador d’altres llocs i que critica la gent del lloc on és rebut (per exemple, a les jóvens i en temes relacionats amb l’erotisme o amb la sexualitat o bé amb l’educació de les mares). Ací, en canvi, és un tros de pa.

Un poc després, captem que el religiós, des de la sagrada càtedra, divulgà “les glòries del sant apòstol i guerrer” (p.  156). Cal dir que aquest sant està vinculat amb l’estiu (25 de juliol), estació de l’any associada a la joventut, a la força. 

Llavors, Joanet comença bé, fa esment a la batalla de las Navas de Tolosa (1212), la qual fou decisiva per a l’avanç cap al sud de la península ibèrica per part dels regnes cristians (Portugal, Castella i la Corona Catalanoaragonesa). Cal destacar que, és en aquest passatge (en tractar sobre una batalla contra els musulmans i fora de lo que, posteriorment, seria el Regne de València), on ell no sap per on pegar i, en acabant, “es va arrancar dient: ‘… i Sant Jaume, pujant en un cavall blanc,…’. A les paraules, acompanyà l’acció de cavalcar i s’enxancamallà en la barana de la trona, (…) al mateix temps que deia: ‘Arre, cavall, cap als moros’.

Naturalment, (…) se li arrufà la sotana i, com, per calor, no portava pantalons, ensenyà els calçotets i encara part del tou de la cama” (pp. 156-157). Altra volta, es plasma el matriarcalisme (ací, simbòlicament): a les paraules, van unides els fets (l’acte de cavalcar) i l’humor irònic en nexe amb lo sexual.

A més, “Una dona no mal pareguda i gens vella, que estava frontera a la trona, al punt, alçant la veu, va dir ‘Pare Joan: que se li veuen els calçotets i la canella’ i el predicador respongué ‘¡Dona: des de que estic ací dalt, que estic veient-te!… ¡Valenta bagassa! I calle’.

Per demés, és dir que allí es va acabar el sermó” (p. 157). Per consegüent, es plasma el caràcter arriscat de la dona i del frare (en les seues paraules).

Finalment, la narració exposa que el Pare Joan, amb molta facilitat per a aplegar al públic, el diumenge de la Santíssima Trinitat, se li va ocórrer explicar així el misteri: “Mireu la Santíssima Trinitat. Feu-vos compte que són uns saragüells de tela: un camal és el Pare; l’altre, el fill; i el fondello, l’Esperit Sant. Tres coses i una peça de roba. I, si falta alguna cosa de les tres, ja no hi ha saragüells” (p. 157). Ens trobem, així, amb un religiós molt pròxim a la gent i amb dones molt obertes i que, sense recórrer a l’agressió, diuen les coses a la cara.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

Religiosos i polítics valencians eixerits, amb una vida matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra narració (entre unes quantes, amb un component d’història important), en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “Com Carles, l’emperador”. “Fra Vicent Nomdedéu, conegut en Altea pel frare Vicent, era un llec exclaustrat que habitava en la seua casa (…), prou curiosa i capaç, a què, per la part de darrere, encarada al migjorn, donaven agradosa ombra una parra i una figuera” (p. 141). Comentarem que la parra té a veure amb el penis i que la figuera (com també la figa) ho fa amb la vulva. Ara bé, predomina l’ombra, la foscor, això és, la part femenina.

Igualment, veiem que el narrador inclou que “un bancal d’horta i el tant per cent de l’arreplega de l’almoina per a la Casa Santa de Jerusalem li donaven lo suficient per a cobrir les seues no molt llargues necessitats i, encara, per a ajudar en algun treball al pròxim” (p.  141). És a dir, un religiós destinat a obres menors, receptiu a lo masculí i a lo femení i que prefereix la part matriarcalista (la figuera, l’ombra, l’horta, austeritat i esperit comunitari).

En el relat següent, “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, per descomptat, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era des de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrxia a on queden arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs[1] les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític[2] nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els alcaldes dels pobles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer preguntar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador burret, plantant-se en el seu poble en una jornada llarga. Ja allí, preguntat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va preguntar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució  damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal a tots.

 

Notes: [1] En el DCVB, figura el significat “Moneda marroquina de poca valor, com d’un cèntim i mig, que estigué en curs dins Espanya després de la guerra d’Àfrica de l’any 1860 (val.)”. Per tant, la paraula era usual, sobretot, en el País Valencià (molt). I ací es tracta d’una comparació en sentit figurat.

[2] La paraula “Quefe” resulta de la pronúncia popular del terme castellà “jefe” així com “maco” ho fa de “majo”, ja que el so de la “j” castellana és inexistent en la llengua catalana genuïna. El folklorista afig que “Així es nomenava, en aquell temps, al Governador” (p. 143).

Adjuntem el text de l’històric memorial de greuges de 1760, redactat per polítics en nexe amb la terra: aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.

2_Memorial_greuges