Arxiu d'etiquetes: “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda” (llibre de 1920)

Dones ben rebudes, que ocupen càrrecs de poder, que fan de pont i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, publicat en 1920 i en què copsem trets matriarcalistes, és “Per què en Oliva no hi ha burros”. La narració parteix del Regne de València a mitjan segle XVI, en aquest cas, en el Marquesat d’Oliva, una població pertanyent a la comarca de la Safor. Entre d’altres coses, apareix el tema de l’arquetip del rei i, com veurem, serà una dona qui farà de cap i qui respondrà oberta.

El fet és que “passaven els anys i els senyors no s’acostaven per aquella vila, cosa que tenia un poc malhumorats els vassalls; i encara marmolaven, sobretot, quan el Pleva, després del sermó que els diumenges, en la missa major, predicava, al resar un avemaria per la salut dels marquesos.

A estos, aplegaren les queixes d’aquells i, comprenent la raó que els cabia, determinaren que anara a visitar-los la marquesa” (pp. 135-136). Primerament, direm que Pleva, com indica el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en una nota (p. 136), és el nom que rep el rector de la Parròquia de Santa Maria. En aquest passatge, que podria semblar insignificant, es plasma que, en un aplec dels nobles (tiren junta, un tret matriarcalista), opten per una dona. Afegirem que, sovint, es diu que les dones solen tenir més facilitat per a fer de pont, per a pactar: ací, la marquesa.

Tot seguit, passem a la descripció de la preparació que li fan i detalls amb què la reben: “La notícia s’estengué amb ales del vent. (…) els jurats reunits tractaven de les festes que s’havien de celebrar per a fer-li agradós, a la marquesa, el temps que estiguera en Oliva” (p. 136) i més actes i cerimònies.

“Eixí el sol, el dia senyalat en què la senyora d’Oliva havia d’entrar en el poble, i este l’esperava com a sa dignitat corresponia. Els carrers estaven enramats de murta i de baladre, de tros en tros, pels quals aquella havia de passar fins al palau. Arcs de llorer i savina els adornaven; de les finestres de les cases, penjaven cobertors i, en les que no en tenien, llençols de tela sense estrenar” (p. 137). Adduirem que, narracions com aquesta poden resultar útils, àdhuc, per a escriure (i per a tractar) sobre la presència de la dona en càrrecs (a banda dels polítics i dels empresarials) i de la política que portaven i de la seua psicologia, això és, de la seua manera de relacionar-se amb els altres i amb la realitat. 

Prosseguint amb el relat, en la mateixa línia, captem que, no sols, per exemple, l’acolliren amb vitols, amb volteig de campanes i amb música, sinó que “tingué lloc la breu cerimònia en el portal, de lliurar l’alcaid a Sa Senyora les claus de la vila i del castell, continuant fins al palau. Ja en este, la marquesa ocupà l’estrada de la cambra principal, rodejada de les dames i dels cavallers del seu seguici, per a rebre l’homenatge: dels jurats, primer; i dels altres vassalls, després, segons categories” (p. 138).

Per tant, aquest passatge reflecteix (encara que ho faça en una narració que podria semblar una rondalla) part de la realitat en la cultura matriarcalista: la dona ocupa importants càrrecs de poder, compta amb el suport, la porten als llocs més destacats i, igualment, rep el reconeixement per part dels altres.

Finalment, hi ha un passatge que hem considerat millor no comentar-lo (per a no ferir la sensibilitat) i, en canvi, sí que n’hem triat u que enllaça amb el matriarcalisme: “De tal modo es va posar en pràctica l’acord dels jurats i es va complir, que hui, encara, en la vila d’Oliva, no es veuen més que burres, per cert, en gran número” (p. 140). És a dir, que la dona (ací, simbolitzada per les burres), a més d’estar molt present en Oliva, predomina, en lloc de lo masculí (de l’home)… així com molts trets matriarcals. Adduirem que els jurats, en l’època foral, eren els qui, posteriorment a la guerra de successió, serien substituïts pels regidors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.