Una altra entrada en què es plasma el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de l’escriptor valencià Miquel Duran de València (1883-1947), és “El poema de Maria, la bella hortolana” (https://www.escriptors.cat/autors/duranm/el-poema-de-maria-la-bella-hortolana), publicada en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”. Tot seguit, l’exposem:
“L’HORTOLANA CANTA
Quan l’horta riu al despuntar el dia,
i l’herba és tota fresca de rosada,
i canten els aucells dolça tonada
d’una estranya, amorosa melodia;
i llauradors i carros fan sa via
per treballar la terra assaonada;
i el sol envia sa primera besada
a les blanques parets de la masia;
dins de la casa, tota perfumada
d’olor de prada verda i establia,
alegre, matinera i enfeinada,
com alosa que a l’horta el cel envia,
una cançó de dona enamorada
canta que canta la gentil Maria”.
Per tant, copsem trets matriarcalistes, com ara, l’horta, la rosada (vinculada amb l’aigua), l’amor, la melodia (la música), els llauradors, la terra, el fet que el sol bese la terra (en semblança amb la cultura colla, en què el sol envia els seus raigs a la Pacha Mama, és a dir, a la Mare Terra) i la masia (en nexe amb la dona i amb la terra).
A continuació, Miquel Duran de València escriu aquests versos:
“L’HORTOLANA RIU
Baix la parra de l’ombra protectora,
vora el pou d’aigua fresca i cristal·lina,
sobre el brancal, graciosament inclina
son cos diví la bella llauradora.
Ella és alta i és plena i temptadora
com una fruita saborosa i fina;
i té els ulls blaus, i en la brillant retina,
un no sé què que encanta i enamora.
Jo la miro, indiscret, des de la porta
del meu casal i, adelerant el pas,
li dic que és la més bella flor de l’horta.
I ella fuig, pressurosa, cap al mas,
florint-li als llavis una rialla forta
i amb el cànter ple d’aigua baix del braç”.
Com podem veure, apareix la figura de la mare protectora (la parra, mitjançant l’ombra, un tret que empiula amb lo matriarcal), el pou (que connecta amb la terra i d’on s’extrau aigua i amb la mare), el cànter (atifell d’acollida), la dona atractiva i encisadora (qui rep floretes, ací, per part del poeta) i, altra vegada, el mas.
En tercer lloc, passa a l’apartat del ball:
“L’HORTOLANA BALLA
Per dol o joia el poble s’agermana
i avui la plaça és una meravella;
i és cada dona una fulgent estrella
en el cel de la festa valenciana.
La bella Marieta, l’hortolana,
dansa graciosa, amb sa gentil parella,
el rítmic ball de la ‘Xàquera vella’,
que té caient de minué i pavana.
Les parelles, lleugeres i amoroses,
van combinant alegrement la dansa.
-Hermosa tu eres entre les hermoses diuen
les veus en himne d’alabança.
I ella en les galtes sent florir les roses
i en els ulls li espurneja l’esperança”.
En aquests versos, apareix el tema de l’agermanament entre la gent del poble, el comunitarisme (la plaça com a lloc de reunió), la figura de l’hortolana (en línia amb la del pagès), la dona en la cultura valenciana, matriarcalista. Aquesta dona del camp troba parella per a ballar una xàquera vella, això és, per a una dansa popular valenciana que es realitza acompanyada de tabalet i de dolçaina, dos instruments musicals molt típics en el País Valencià. A més, les felicitacions i els himnes que rep la dona reflecteixen el matriarcalisme que hi havia en l’època de l’autor. Finalment, la dona afavoreix que floresquen les roses.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
