En l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, hi ha una rondalla eròtica molt curta, “Es penyal de Pastoritx”, la qual diu així:
“A un penyal de devers Pastoritx[1], deien que hi havia amagat un tresor. Es penyal, damunt, tenia lletres que deien:
Venturós serà
qui es cul em veurà.
Començaren a fer barrobins i trobaren baix des penyal un rètol que deia:
Venturós ha estat
qui es cul m’ha trobat” (pp. 375-376).
Nota: [1] Possessió del terme de Valldemosa.
Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El sen Guaita”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que llaurava, un dia és raptat per moros i, com que era un home honrat, el seu amo tria donar-li la llibertat i li demana: “Digau què voleu: ¿estimau més estar amb nosaltres tot es temps de sa vida i, si jo em muir, vos deixaré un queviure o anar-vos-en a ca vostra?” (p. 370).
Tot seguit, l’home va a un frare que li diu:
“-Si teniu gent vostra a Mallorca, anau-hi, que molt vos deuen enyorar” (p. 370) i, al moment, “sense pensar-hi pus, se n’anà as senyor i li digué:
-Senyoret, jo estim més anar-me’n a ca meva i, si trob viu qualcú de sa meva família, encara seré a temps de donar-li una aferrada pes coll” (pp. 370-371). I, al capdavall, l’home fa via cap a Mallorca i hi troba dues filles (p. 371). Copsem, per tant, el tema de la terra.
Una altra rondalla en què es reflecteix i, a més, en la dona, és “Es germà i sa germana esclaus”, en el llibre de Caterina Valriu Llinàs. Una nina de pocs anys és raptada pels moros, se l’endugueren a Alger i “hi va estar allà. Quan tenia quinze anys, prengueren un germà seu que en tenia cinc o sis i també el se’n dugueren a Alger” (p. 371).
Un poc després, “sa germana digué as germà:
-I tu, d’on ets?
-De Santanyí.
-I d’on et diuen?
-A mi, em diuen de can Fulano.
-Sí. Idò, jo som germana teva. Que voldries que tornàssem a Mallorca?
-Sí -digué es germà.
-Idò, espera’m aquí i jo me n’aniré a cercar un barco” (p. 372).
Com veiem, la germana porta la iniciativa i proposa al germà. A més, “Sa germana se n’anà a veure es capità d’un barco mallorquí i va fer barrina per dur-los a tots dos a Mallorca” (p. 372) i, per consegüent, és la germana qui fa l’acord amb el cap del vaixell.
“Llavors, se’n tornà as germà i li digué:
-Ves-te’n amb aquesta senalla pes moll i, si et demanen què fas, digues que cerques herbes.
Dins sa senalla, hi posà sa roba de tots dos; es germà se n’anà as moll i, quan va ser hora de partir, sa germana comparegué, es posaren dins es barco i tornaren a ca seva” (p. 372). A banda que la germana (qui simbolitza la dona) és eixerida, podríem vincular-ho amb la dita “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, amb què es reflecteix l’espenta de moltes dones catalanoparlants. Finalment, es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Bon Nadal.
Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:
-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.
Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:
-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).
En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).
A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).
De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.
Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:
-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.
Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).
En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.
Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.
Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Sa jaia”, recopilat en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, i que va prou en línia amb dones nascudes abans de 1920 i que, fins i tot, eren laborioses i tenien molta espenta,… àdhuc, amb més de setanta anys. “Devora sa torre de l’Armonia, hi havia una rota[1] que es seu amo no la volia segar, per por des moros. Una jaia molt pobra li digué:
-Que la’m voleu donar, ja la segaré jo?
L’amo li digué que sí i ella es determinà de plomar quatre gallines i va fer un bon munt de plomes. Llavors, es va untar bé de mel i es remolcà ses plomes i se n’anà a segar sa rota” (p. 365), de manera que, quan s’hi acostaven els moros, feia vent i s’envolaven les plomes, se n’anaven i, com que no s’hi volgueren arrambar, “se’n tornaren i sa jaia va segar sa rota” (p. 365). Per tant, el propietari accepta la proposta de la velleta i ella, eixerida i amb molta espenta, fa que qualle la terra. A més, copsem que la dolçor també figura en la rondalla, un tret relacionat amb lo matriarcal.
Afegirem que, en aquesta part del llibre sobre les rondalles de l’Arxiduc, ens hem trobat amb algunes narracions que, entre altres coses, reflecteixen la generositat, l’agraïment, tractar bé els altres i la llibertat a qui ens ha fet un favor, com ara, en el relat “Es moro de dins sa cova”. Un cabrer s’acosta a sa cova des Drac, en el terme de Santanyí, i, “just a sa boca de sa cova, sentí:
-No em mates, no em mates, per Al·là!
I va ser un moro que havia quedat en terra, quan es altres se n’anaren i s’havia amagat. Ell, tot d’una, es tragué pa i formatge de sa taleca i n’hi va donar” (p. 366). A més, hi ha avinença entre tots dos.
Uns dies després “vengué una altra barcada de moros i agafaren es mateix cabrer i el se’n dugueren. A Alger, el menaren a sa plaça a on venien es esclaus, i es mateix moro que ell havia mantengut a dins sa cova” (p. 366), l’hi va trobar, “el va comprar i el se’n menà a ca seva” (p. 366).
Tot seguit, llegim que el moro li demana si estava trist i, quan li diu que sí perquè no estava junt amb la dona i els infants en Santanyí, li comenta que “ell era aquell que havia mantengut a sa cova des Drac i que, es dia que se’n volgués anar, se n’aniria a Mallorca a veure sa dona i es infants, però volia que hi tornàs i els se’n menàs a viure allà i estarien bé” (p. 366).
Com veiem, el moro, en lloc de tractar-lo com a esclau, ho fa amb bona empatia, li atorga la possibilitat de tornar a casa i de passar a viure en la terra de l’alliberador i, a banda, li garanteix que serà ben acollit i un bon esdevenidor.
Llavors, el mallorquí, en agraïment a l’algerià, “els anà a cercar i ja no tornaren pus a Mallorca” (p. 366).
La rondalla següent en el llibre, “Es patró esclau”, és semblant. “Aquest patró tenia sa costum, cada any, es dia de Nadal, abans de dinar, de sortir as portal de ca seva i, si veia cap foraster davall sa porxada, el convidava a dinar a ca seva.
Un any, es dia de Nadal, va veure que era un moro” (p. 367) i, encara que no l’hauria rebut, el convida “per no perdre sa costum.
Es cap de molt de temps, (…) una barcada de moros varen prendre sa barca des patró, el feren captiu i el s’endugueren a vendre a sa plaça d’Alger. Passà un moro de mitja edat, el va veure, el comprà i el s’endugué a ca seva” (p. 367) i, més avant, aquell moro li comenta “per pagar-vos es favor que em féreu, vos he convidat també a dinar i vos donaré sa llibertat perquè vos en pugueu tornar a ca vostra” (p. 367).
El patró, molt agraït, se’n va a Mallorca, però, com que el tornen a prendre i a emportar-se’l (i el compra el moresc), al capdavall, el moro, ja vell, li comenta “que no vos torneu a embarcar i, així, no vos agafaran per quarta vegada. Anau-vos-en i continuau sa bona costum de donar dinar a aquells que es dia de Nadal es troben enfora de ca seva” (p. 368).
En aquestes rondalles, es copsa un tret vinculat amb el matriarcalisme: l’obertura i la recepció, no sols a aprendre, sinó als altres, i, a banda, la generositat. Afegirem que plasmàrem aquestes dues rondalles a mitjan desembre del 2022, vespres de Nadal.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] En el DCVB, figura, per exemple, com “Tros de terra que era garriga i que ha estat sembrada”.
Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que és semblant al relat “Sa font de Xorrigo”, és “S’esclau de Son Fe”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un senyor de Son Fe compra un esclau jove, qui li diu:
“-Si vostè em dava sa llibertat, jo li daria una font allà a on vostè voldria.
Es senyor li digué:
-Es dia que trobaràs sa font i la dus a dins ca meva, jo et daré sa llibertat” (p. 354). Però l’amo no compleix amb la promesa.
Ara bé, quan l’esclau preparava condemnar la font (que té a veure amb la dona), “s’hi trobà un pastor amic seu, qui li digué que, per favor, li deixàs un filet d’aigua per quan ell tengués set” (p. 354). I, a més, llegim que, quan hi anaren molts mestres, veieren que la font estava molt forta (p. 354). I, així, l’esclau, que accepta la proposta de l’amic, fa que la font (la dona) tinga vida.
A continuació, captem que “Tal era s’encantament que es senyor tenia amb s’esclau, que li da sa voluntat per fer i desfer sobre ses seves obligacions, com eren es treballs des camp” (p. 354) i, encara que els veïns ja cavaven els sembrats mentres que l’esclau, cada dia, tocava la terra, un dia “sortí a tastar sa terra i digué as senyor:
-Demà de matí llogarà tots es aparells que trobarà i sembrarem es blat.
Ho feren així i fonc tanta s’abundància que tengué, que es blat no li cabia dins sa possessió.
Encara hi ha un bocí de canal de sa font que va fer es moro” (p. 354). Com veiem, en la segona part de la rondalla, l’amo, molt obert, segueix les indicacions de l’esclau (qui coneix més el terreny, la dona) i això es recompensa en la collita.
Una altra rondalla en què apareix el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de la cova, de la mar i del peix, és “Es moros des castell de Santueri”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs. Els mallorquins, que volien prendre el castell de Santueri, fan un ball a sa Badalona i, després, part dels moros se’n va cap a la cova Fonda “i allà els anaren a sitiar, però ells treien cada dia peix fresc i el mostraven as cristians, (…) i era que aquella cova tenia un forat que arribava fins a mar” (p. 356), lloc relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona, qui, com la Mare Terra, proporciona vida.
Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es fet de sa torre de Canyamel”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un pare, dos fills i una filla, a principis de juny, “se n’anaren a segar a sa rota, devora sa torre de Canyamel (…). Sa filla se n’anà a dur aigua de sa font d’en Bagura i se’n va dur un poc de roba per rentar-la” (p. 362).
I, quan el pare i els fills “foren a sa torre, es recordaren de sa germana, que era a dur aigua i que no havia comparegut amb es so des corn, i determinaren d’anar a cercar sa germana, juntament amb son pare i altres homes que havien acudit a sa torre” (p. 363). Com veiem, els personatges masculins que apareixen estan interessats per la dona, no la deixen caure. Igualment, l’aplec a què ací es fa referència també el podríem vincular amb el comunalisme.
A mitjan camí, veuen que els moros se n’havien anat i troben la jove “fermada a un arbre, devora sa font i molt maltractada, i era que es moros l’havien trobada i l’havien deixada d’aquella manera, quasi per morta” (p. 363). De nou, copsem que en la mentalitat dels hòmens que figuren en aquest conte, la dona ha d’estar ben tractada. A banda, la jove es troba al costat de detalls matriarcalistes: la font, l’aigua i l’arbre (com a lloc de reunió).
Ara bé, “Son pare i es seus germans recolliren sa filla i la s’endugueren a Artà, que encara era viva” (p. 363). Com podem veure, en la cultura matriarcalista, no es deixa caure la dona, no se la tracta com si fos un drap i, igualment, és una persona molt oberta (se’n va a la font i, a més, també pren part en activitats que fan hòmens).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:
-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.
-Diga què vol que faça?
-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.
“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).
Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.
Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.
Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:
“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.
El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.
Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).
Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).
Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).
-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.
-Per petit que sia, Amet, feu per jo.
-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).
I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).
Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.
Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.
Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.
En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).
Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:
“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?
Ell (…), a la fi, li va dir:
-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:
“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:
–Damunt fulla.
Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:
-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.
Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:
-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.
Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).
Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.
Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.
Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.
A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.
A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes.
En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.
Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.
Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “S’home que cercava es tresor de na Fàtima”. Un home que tenia un ca, es determinà a cercar el tresor de na Fàtima i se’n va a un endevinaire. L’endevinaire li indica què cal que faça i, quan es decidí a anar a pel tresor, “se’n dugué també dos braus, dos homes que havien fet es servici, perquè l’acompanyassen, i també dugué es ca” (p. 341).
A continuació, troben una planta (una porrassa), “es posaren a cavar i, as poc temps de cavar, sa terra va fer com un ullal, s’afonà i romangué un forat” (p. 341). Cal dir que la terra, cavar, llaurar, un forat, etc. tenen a veure amb lo matriarcal i, en aquest cas, amb lo femení, amb la mare.
No tots es llancen a l’aventura i, “Quan varen esser dedins, trobaren un empedregat i una espècie de referit però antic, vell amb degotissos” (p. 341) i, per tant, captem que entren dins del forat, que intervé la cova i que hi ha aigua (degotissos), això és, trets relacionats amb la dona, amb lo matriarcal. Però l’intent de fer-se amb el tresor i, així, amb la dona, no progressa.
Una narració semblant i en el mateix llibre és “Es tresor de sa cova de Son Creus”, en què es plasma que cal tocar els peus en terra i ser oberts. “Dos homes de Bunyola que feien carbó a Pollença, determinaren d’anar a cercar es tresor de sa cova de Son Creus i hi anaren. (…) Quan sortiren de sa cova, trobaren un parell d’ossets damunt una roca i els se miraren” (p. 342). O siga, que entren en lo femení (ací, en la cova), en lo relacionat amb la dona.
Més avant, parlen amb un ferrer i acorden que, “en esser a s’esfondrat, podrem passar i no hi haurà res que ens faça nosa. En entrar-hi, lo primer que trobarem, passat aquest esfondrat, serà un frare. (…) Es frare ens dirà:
-De què anam per aquí?
-Venim a cercar un tant de moneda -li direm.
-Pactes -dirà es frare.
(…) Ens farem endins i, més endins, trobarem una monja i ens dirà lo mateix que es frare i li contestarem lo mateix” (p. 343).
El fet que aparega el tresor i, més encara, la moneda (un detall que no sol figurar en les rondalles, si més no, vinculada amb l’ambició), ho podem relacionar, sense embuts, amb lo patriarcal: el tresor, en aquest cas, simbolitza l’or solar; el sol és de color groc; de color or, es presenten, sovint, les monedes.
I la cosa va més lluny, ja que, al moment, llegim “trobarem un riu que es passa amb tres passadores i, llavors, trobarem un altre frare que guarda sa moneda i allà és a on sentirem més renou, i es frare dirà:
-Pactes” (p. 343). Com es pot veure (i molt bé) en aquest relat, la figura del frare i la de la monja estan vinculades amb la moneda, ací, representant el misticisme, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes. I, a banda, els personatges que cerquen l’or són masculins, un detall interessant. Nogensmenys, sí que veiem el matriarcalisme: en la cultura dels pactes, tan present, com ara, en l’educació matriarcal i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Afegirem que, al capdavall, el frare “No ens voldrà donar més que un minut i sortirem amb ses mateixes condicions que hem entrat, però carregats de moneda.
Queden d’anar-hi des cap de quatre mesos, però es cap de dos, es morí aquell home i es altres dos no pogueren trobar es tresor” (p. 343).
Per consegüent, podríem relacionar aquest relat amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i, més encara, amb unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta (i ací traduïm) que l’àvia Damiana (la matriarca d’un grup de persones de cultura colla, en el nord de Xile, matriarcalista), “era la responsable de conservar la integritat i els valors del seu poble i, alhora, de vetlar per la perpetuïtat de la història i de la vida del seu poble colla” (p. 4). El tresor matriarcalista va en línia amb l’exposat en aquest llibret.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Sa fosca contra es moros”. Si, primerament, ja apareix la foscor, per exemple, en el títol, un poc després ho fa en la rondalla, quan entra Nostra Senyora, qui fa de mare i de protectora, en línia amb la Mare Terra: “Invocaren la Mare de Déu de l’Esperança des castell de Capdepera i, tot d’una, sortí des castell una boira que anava estenent-se de cap a la mar fins as barcos des moros” (p. 331), fet que permetia que la situació fos favorable als locals, els gabellins, és a dir, als nadius de Capdepera, i “varen estar molt agraïts a la Mare de Déu de l’Esperança” (p. 331).
La rondalla següent que figura en aquesta obra és “La dona d’aigua”. Un home molt vell i molt relacionat amb el camp, “Un dia, quan tornà a ca seva, va veure que totes les feines de la casa estaven enllestides” (p. 332) i, així, fins que una vegada troba en sa casa que les fa una dona d’aigua i ell li comenta:
“-Idò, ja que tu ets la dona d’aquesta casa, també podries esser la meva dona. Si et vols casar amb mi, ens podem casar” (p. 333). Per tant, entre altres coses, la dona és qui té la darrera paraula i qui tria si es casarà amb l’home o no, com molt bé ho plasma ell. Tot seguit, li respon la dona d’aigua:
“-Sí (…), però ha de ser amb la condició de que no em pots dir mai ‘la dona d’aigua’.
-Idò, casem-nos, que això és ben bo de fer” (p. 333). I ella marca li les directrius per al casament.
“Aquella dona ja no se’n tornà a dins es pou i es casaren i arribaren a tenir dos infants: un nin i una nina” (p. 333), però, com que un dia, ell trenca la paraula i li amolla “dona d’aigua”, “Tot d’una que ella sentí aquestes paraules, agafà un infant amb cada braç i se’n tornà dins es pou i no en sortí mai més” (p. 333). Per consegüent, ella compleix amb la paraula i va acompanyada del futur (el nen i la nena). Copsem trets en línia amb el matriarcalisme: la dona d’aigua, l’aigua (que té a veure amb lo femení) i el pou (el qual està vinculat amb l’aigua i amb la terra) i interés per la infantesa (i, així, per l’esdevenidor).
La rondalla posterior, “La pinta d’or”, a banda, eròtica, també reflecteix lo matriarcal i ho fa des del primer moment: “Un home que vivia a un molí (..), un dia, de matí, sortí de ca seva i, quan va ser a la cova de Can Pontico, va veure que tot estava ple de roba estesa pels arbres i per damunt les parets” (p. 333). Direm que, en tot l’àmbit lingüístic, es coneix la frase “haver-hi roba estesa”, i que, sovint, se la relaciona amb la sexualitat, per exemple, quan es comenta sobre temes eròtics o sexuals i hi ha xiquets.
Però el relat addueix que, quan ell toca una d’aquelles peces de roba, totes les altres se’n van cap a la cova i que “ell romangué amb la que havia tocada amb les mans.
-Per santa! -digué ell-. I què serà això?
Se’n dugué a dins la cova aquella peça de roba que tenia amb les mans i, quan hi va ser dedins, trobà una dama que es pentinava amb una pinta d’or” (pp. 333-334) i molt garrida. La dona, sense embuts, li demana:
“-De què t’has enamorat? -digué ella-, ¿de la pinta o de la dama?
-De la pinta -li respongué ell.
La dama (…) li tirà la pinta i en terra es va fer bocins, li digué que seria pobre tota la vida” (p. 334). I així va ser.
Com podem veure, l’home va cap a la cova (relacionada amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení), troba una muller que es pinta els cabells (bella) i que li fa triar si prioritza lo puntual (o lo daurat, o siga, la pinta) o una dona. I, finalment, no sols ella actua amb molta espenta, després d’oir la resposta, sinó que indica com serà el futur de l’home… I així ho fou. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.