Arxiu d'etiquetes: Caterina Valriu Llinàs

Sexualitat matriarcal, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es cotxe d’or”. Hi havia un rei que volia manar fer un cotxe d’or per a determinar amb qui es casaria i, l’endemà de fer la crida, un home compareix davant del monarca i li diu:

“-Es meu parer sobre tal cosa és que, en tres gels que no es facen i tres serenes que facen, podrà tenir un cotxe d’or” (p. 247). Tot seguit, el rei li demana “Què voleu dir?

-Que, si no fan tres gelades

i fan tres serenes,

ses collites seran granades

i ses tafones estaran plenes.

El rei va veure que aquell home volia dir que tota la riquesa sortia de sa terra, va quedar molt content d’ell i es va casar amb sa seva filla” (p. 247).

Copsem, per tant, la terra com a font de vida, com a mare que la subministra, com en les cultures matriarcals.

Un altre relat amb trets matriarcalistes és “Es missatge que es casà”, també en la mateixa obra. “Això era un missatge que es volia casar i va demanar a un altre missatge de sa possessió on estava si sabia cap dona que estigués un poc bé (…).

I, quan va saber ses entresenyes, la va anar a demanar per casar. Ella li digué que sí i es casaren” (p. 270). Per tant, és la dona qui tria si l’accepta com a marit, qui té la darrera paraula.

Tocant el tema de les noces, però en la rondalla “Es gall de llavor”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, un senyor molt ric i que era capità de vaixell, s’acosta a la filla d’un sabater, la qual era cosidora, i li diu:

“-Per parlar clar, jo no he vengut per ses camises, jo he vengut perquè em vull casar amb tu.

-Ca! -digué ella-. Vostè es riu de mi. Jo som molt pobra i vostè és un senyor capità de barco.

-No -digué ell-. Jo no vaig de riure: si et vols casar amb mi, jo t’ho dic de veres.

Quan ella va veure que anava de ver, es va casar amb ell i, quan varen esser casats, li digué lo mateix que a ses altres” (p. 279). Així, és la dona qui té la paraula definitiva i qui aprova les noces.

Continuant amb el mateix conte, veiem que, quan la dona “tengué sa clau, obrí s’escriptori i va estar tot ple de doblers. Ella n’agafà una grapada i digué a son pare que anàs a plaça i que compràs sa gallina millor que trobaria i que la s’endugués a ca seua i fes un bon brou. Així ho va fer son pare” (p. 280). Per consegüent, el pare segueix els dictats de la filla, com en moltes rondalles, i, així, es plasma de nou lo matriarcalista. I, a banda, ell també es dedica a tasques de la cuina.

Prosseguint amb el tema de les noces, en el relat “S’al·lota enamorada”, en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, una dona molt estimada en sa casa, quan va tenir divuit anys, començà a anar-li darrere un jove i, ves! Es posaren a festejar” (p. 325). La filla, que sap que els pares no volien el nuvi, al capdavall, ho accepta i, tot seguit, no torna a conversar més amb el seu estimat.

Un poc després, es posa malalta i, quan la visita el metge, diu als pares de la jove: “Sa vostra filla no té més que mal d’enamorament: per lo mateix, sa millor recepta per ella és que la deixeu festejar i casar-se amb es que ella vol” (p. 325).

I, finalment, quan el pare accepta la posició del metge, la filla actua amb molta espenta, el metge es posa de part d’ella i, el pare, “llavors, digué:

-Idò, res! Que festeig i que es casi amb qui vulga” (pp. 325-326). 

I, per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven els marits, didàctiques, molt obertes i trets matriarcals

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es metge Grill”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un taconer que patia molta misèria, “Un dia va agafar sa seva dona i li digué que estava determinat d’anar a provar fortuna. A ella, li sabia molt de greu que la deixàs, però, a la fi, ho va consentir” (p. 298). Copsem, per tant, que les coses es tracten entre els dos, que ella té la darrera paraula i que aprova la proposta del marit.

A continuació, també el captem mitjançant la col·laboració, fins i tot, de l’autoritat civil i de la religiosa: “Ell se n’anà as batle i li va demanar uns calçons, una levita i un bombet. Llavors, se n’anà as vicari i li demanà un llibrot vell, i partí de cap a la Cort” (pp. 298-299).

El rei, qui tenia la filla malalta, el crida i li diu que no mancaria al taconer res si ell la guareix. Però, després de la curació, “El rei, agraït, li donà tot lo que volgué i de cap manera volgué que se n’anàs a ca seva i envià molts de regals i doblers a sa seva dona” (p. 299). No obstant això, al capdavall, el rei el deixa anar a sa casa i “Arribà a Son Servera carregat de doblers, no va fer pus de taconer” (p. 300).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “En Pere de sa Butza”, en què veiem l’educació matriarcal, la calma i l’empatia de l’ensenyant (la mare) amb el fill (en Pere), per exemple, al capdavall de la rondalla, en què el fill “va pensar que, tanmateix, lo que li havia dit sa mare que digués era lo millor: ‘Déu mos do calma, Déu mos do calma’” (p. 307), un element molt important en l’educació i quan s’ensenya.

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en la rondalla “Es frare de força” (p. 309) es reflecteix el matriarcalisme i la religiositat oficial (mística i castellanista) i, a banda, es veu que, als seus habitants, els tirava més la terra que aquesta religiositat: “En aquest poble, [Campos,] antigament eren molt dolents i no creien en res, ni volien anar a missa, ni a l’ofici, ni creure es batle, ni es rector, i tothom volia comandar, i, ¡vaja!, que arribaren que no s’hi entenien.

Es rector, apurat, quan veia que ell ja no bastava, va determinar d’escriure as prior de Sant Domingo, de Ciutat, perquè li enviàs un frare de força” (p. 309) i el prior “va triar es frare més místic i més savi que hi havia as convent i l’envià a Campos” (p. 309). Passatges com aquest, però en altres rondalles, els podríem vincular amb els intents de castellanització cultural, la qual incloïa lo místic (i, en lo polític, el culte a lo normatiu). Per exemple, en el Regne de València, tractaren de prendre força, àdhuc, en l’ensenyament en castellà per part de religiosos (que no de frares) del segle XVI i primeries del segle XVII, atenent a paraules que Pere Riutort ens digué el 31 de gener del 2021: en temps del Patriarca, “De deu missioners, nou eren religiosos,… i ja volien introduir el castellà. (…) Tot això, comença després de la Germania”. 

Igualment, cal dir que aquest relat trau el convent dels frares dominics de Palma (històricament, molt coneguda com Ciutat), el qual fou la seu de la Inquisició i que fou enderrocat en 1837. Per tant, parlem d’un relat ben antic.

Finalment, una altra rondalla del mateix llibre i en què hem trobat trets matriarcalistes és “Tres fadrins digudins”, amb un final amb elements sexuals:

“Ai! Quants de frarets he dit, que no em recorde?

-Tres! (respon sempre algun innocent que escolta).

-Besa’m es culet, que no en sé més” (p. 313). En l’original, no posa la paraula ”culet”, sinó punts suspensius i, quant a l’autora del llibre, en una nota (p. 313), s’inclina pel terme “cul”. Nosaltres considerem que la més adient és “culet”, per a que rime amb ”frarets” i amb “trets”. En qualsevol cas, veiem que el reporter també toca el tema de lo sexual i ho interpretem com que el Poble no hi era alié.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, dones ben tractades, que trien i molt obertes

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el tema de la sexualitat, és “Ses dues amigues”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Hi havia dues amigues que s’havien casat es mateix dia i s’home d’una d’elles sempre l’atupava i, s’altre, no, perquè sa dona era molt bona i no havia de mester atupar. Ses dues dones, un dia es veieren (…) i una va dir a s’altra:

-Que et tracta bé es teu home?

-Jo -diu-, sí: tenc un home més bo,… No em diu res mai” (p. 282). D’ací, podem deduir que la dona és qui mana en la casa, qui té la darrera paraula.

En el mateix relat, veiem que “aquell home, quan va veure que, tanmateix, no hi havia motiu per pegar-li, ho va deixar anar(p. 283).

En una rondalla molt pròxima a aquesta, copsem una de tipus eròtic, “Sa fadrina vellarda”, en què dues dones parlen sobre el matrimoni. “Això era una fadrina vellarda que no s’havia volgut casar i volia saber s’estat des matrimoni quin era. Tenia una coneguda, casada, a qui s’home donava molt mala vida (…).

-Idò, si el vols conèixer -li digué sa casada-, anit avine i te n’aniràs a dormir dins es meu llit i ho sabràs.

Així ho va fer sa fadrina i, sa casada, aquell vespre se n’anà a jeure a una altra banda” (p. 285).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com podem captar, ni per als recopiladors de les rondalles d’aquesta obra (en la darrera dècada del segle XIX en les Illes Balears), ni per als reporters, relats com aquest eren incorrectes, sinó, més bé, formaven part del dia rere dia.

Més avant, veiem una rondalla, “S’al·lota casada a vila externa”, també reflectida en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en què llegim que “Una al·lota d’aquesta vila es va casar amb un jove de vila externa i, un dia que vengué a veure sos pares, digué que s’home la tractava molt bé” (p. 294).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En vincle amb aquesta tercera narració, afegirem que, més d’una vegada, m’han comentat hòmens de l’Horta de València que haurien nascut, per exemple, en els anys quaranta del segle XX i que eren catalanoparlants, que les dones eren més preparades per a lo comercial, que ells les tractaven bé, que es feia lo que deien elles i que això no suposava vergonya per a ells. En altres paraules: acceptaven el matriarcalisme.

Afegirem que un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “En Pere Taleca”, el qual figura en la mateixa obra. Un home, en Pere Taleca, “un dia va dir a sa dona:
-Mira: jo vull veure si em faré ric; compraré un ase i, mesclat amb es farratge, li donaré a menjar un parell de doblers i, llavors, faré creure que és s’ase qui en fa”
(p. 289). I, tot seguit, ho fa.       

En un passatge posterior, en Pere Taleca comenta a la seua dona:

“-Mira-ho! Ja tenc tot això!

-Sí -li digué sa dona-. Ja veuràs quan se’n temeran, si seràs ric o no ho seràs” (p. 290) i en Pere Taleca li afig “ja en sabré, jo, desfer des trumfos” (p. 290).

Posteriorment, “Es marxando, tot content, se’n dugué es conill a ca seva i digué a sa dona:

-Avui sí que duc una bona xiripa.

-Sí -li digué sa dona-. Si és tan bona com sa de s’ase, ja estam ben posats” (p. 291) i ell li addueix “Aquesta és ben vera!” (p. 291).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan lo que elles volen, que trien i molt obertes

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa rondalla des boc”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un rei que es volia casar i li digueren que hi havia una al·lota molt etxerovida i molt trempada que seria bona per ell. El rei, tot d’una que ho va saber, se n’anà a ca seua” (p. 243) i li fa unes qüestions. I ella, li respon.

Un poc després, “arriba sa mare.

-Oh, senyor rei! Tan bones visites per ca meva. Diga què vol de mi. (…) Jo venc de dur a batiar un infant, perquè som comare. (…).

-Està molt bé -digué el rei-. Idò, tu, demà, ja m’enviaràs as meu palau un paner (…)

-Quedarà servit -respongué ella” (p. 244).

A banda, la filla diu “Mon pare: agafau es filats, anau-vos-en a caçar i duis-me tots es aucells que agafareu.

Son pare se n’anà a caçar (allà es feia tot lo que ella deia) i tornà horabaixa carregat de gorrions” (p. 244). I, per tant, no sols és la dona (ací, la jove) qui mana, sinó que es fa lo que ella vol, com molt bé indica el relat. Això, com veurem tot seguit, coincideix amb altres cultures matriarcalistes, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), en què, com en la vinculada amb la llengua catalana, es pot dir (i sense embuts) que l’home és el ruc de càrrega de la dona.

La filla, amb creativitat, torna a donar órdens al pare: “quan en tengué un paner ple, digué a son pare que el dugués al palau per complir s’ordre del rei” (p. 244).

El rei, en veure el paner, fa una proposta al pare, per a que la comente a la filla. I la jove, quan va saber l’encomanda del rei, de lo més fresca, diu a son pare:

“-Jau, mon pare, anau a moldre aquesta barcella d’ordi i, quan serà molt, duis-lo al rei i digau-li que el sembr i que, quan serà segador, es polls estaran per a picar-lo.

Així ho va fer son pare” (p. 245). Una altra vegada, l’home segueix les directrius que li marca una dona (ací, la jove).

El rei, en coincidir amb el pare, li comenta que vol veure la filla (p. 245) i “Son pare (…) digué a sa filla lo que li havia dit el rei i ella, tan fresca, s’abrigà una xarxa de pescador i es posà damunt un boc” (p. 245) diligent i fa via cap a cal palau del monarca.

Aleshores, el rei, “quan va veure que no la podia capturar, la demanà per casar, però amb sa condició que no podia donar consells, ni remeis, i, si en donava, se n’aniria del palau.

-Està bé -digué ella-, però també amb sa condició que, quan me’n vaja, me’n tenc de poder dur lo que més m’agradarà i estimaré.

El rei ho consentí i es casaren” (p. 245). Com podem captar, malgrat que el rei intenta fer-se amb ella, és la filla qui té la darrera paraula i el monarca aprova el suggeriment que li fa la fadrina.

La jove, ja com a reina, diu a un cavaller i amo d’una egua, què haurà de comentar al rei i què li haurà de respondre. I, com podem llegir, “Aquell cavaller va fer lo que la reina li havia dit” (p. 245).

A continuació, el rei es troba amb el cavaller i, quan ou què li diu, li contesta que això és la seua dona, la reina. Llavors, la dona, actuant en línia amb l’acord, li demana que puga sopar amb ell abans d’anar-se’n.

Ara bé, la reina fica un dormissó al rei i, “amb un carretó, el s’endugué a ca seua i el colgà” (p. 246). I, quan ell es desperta, la dona, “li digué que havia complit amb ses condicions que havien posades abans de casar-se (…) i que el se n’havia duit a ell, que era lo que més estimava.

El rei li digué que podia fer tot lo que voldria, que donàs tants de consells i remeis com li aparegués i se n’anaren tots dos as palau” (p. 246). I, així, veiem que, al llarg del relat, no sols és la dona qui marca la pauta, sinó que ho fa a un home i que, finalment, el rei i tot, permet que trie ella en cada moment i que tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Ses jaies xarul·les”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dues velles que eren germanes comenten que no s’han casat i una respon a l’altra:

“-Mira: si tu fesses lo que jo et diria, encara, tant una com s’altra, ens casaríem” (p. 236) i la segona ho accepta. La dona amb més espenta li afig “tu coneixes es comte que assisteix a aquella reunió: doncs, ell ha d’esser es teu. Jo representaré que som ta mare i t’emblanquinaré un dit i llogarem una casa que hi ha per llogar just davant cas comte.

Així ho feren i, tot d’una” (p. 237), les veïnes, molt obertes, copsen que són mare i filla. Un poc després, una veïna més atrevida “va anar a fer-los visita (…).

Aquella veïnada ho contà as majordom d’aquell comte i ell també volgué veure-la (…) i ho contà as comte. Aquest es volia casar, perquè (…) volia tenir successió perquè es comtat no es fongués” (p. 237) i, com que li havien dit que aquella al·lota “era tan guapa i tan fina, determinà anar-li a demanar, a sa mare, per casar-se amb ella. Així ho feu” (p. 237). I, per tant, és la dona (ací, la mare) qui tria si ell es pot casar amb la filla i, a banda, tot seguit, el comte accepta lo que indica la mare i la mare ho consentí (p. 237).

Més avant, veiem, en relació amb la filla, que “passà una dona que era fada, junt amb una filla que no conversava perquè tenia un didal a sa gargamella (…), li sortí es didal i quedà bona” (p. 238). I, com que la dona que s’havia casat, havia quedat penjada per un oronell i li havia guarit la filla de la fada, la fada digué:

“-Que aquesta dona torni s’al·lota més guapa d’aquest poble i que (…) canti amb una veu molt bona, cançons amb una guitarra.

I així succeí” (p. 238). Així, captem que la dona, fins i tot, ja vella, està ben considerada i ben tractada. Aleshores, el comte, qui ou l’al·lota, comenta al majordom que la baixen del llimoner on havia restat: hi davallen i ella accepta una proposta del comte:

“Feren un gran convit i hi anà sa que representava esser sa mare i, quan la veié tan guapa, li digué un moment (…):

-Què has fet? Com has tornada tan guapa? Digues-m’ho, que jo també tenc ganes de casar-me” (p. 238). I la germana garrida li dona unes indicacions, ella les segueix i, a banda, li dona una bossa de doblers (p. 238). I, com veiem, el príncep es posa de part de la jove i, per consegüent, la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, eixerides i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, amb passatge eròtics, és “Es misser i es pagès”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Un senyor que era misser se n’anava de cap a Ciutat a peu i (…) encontrà un pagès” (p. 234). El misser li fa unes preguntes i, després, se’n van a una possessió del pagès, de què ell era l’amo i convida el senyor a passar la nit en la casa i el misser diu que sí (p. 235).

Un poc després, el misser veu que la filla del pagès “estava damunt es portal.

-Vaja un portal més formós -digué es senyor- si no hi mancava una peça” (p. 235).

Durant el sopar, trauen un gall a la taula i el misser “donà es cap a s’home; sa galera, a sa dona; es peus, as fill; ses ales, a sa filla, i es guardà sa còrpora per a ell” (p. 235). Quan el senyor ja se n’havia anat al llit, el pare comenta que el misser li havia fet tres qüestions. Aleshores, la filla, amb agilitat, li respon què volia dir el senyor.

A banda, el pare afig que, “quan arribàvem aquí (…) m’ha dit ‘Vaja un portal més formós, si no hi mancava una peça’.

-Ah, mon pare, mon pare! ¿No veis que jo estava damunt es portal i (…) ho deia per sa meva boca? I, quan sopàvem, que vos ha donat es cap a vós, és estat perquè vós sou es cap de casa; sa galera, a ma mare, perquè ella és sa qui du es timó de la casa; es peus, as meu germà, perquè ha de tenir bones cames per anar allà on l’enviareu; i ses ales, a mi, perquè volaré i volaré” (p. 236).

A continuació, veiem que el pare diu “Aqueix senyor pareix ben entès i tu series molt bona per anar amb ell…

-Això deia jo -pensà es senyor (…), que tot ho havia sentit, perquè es quarto era a prop (…). I tan bona com serà per venir amb mi! I hi vendrà si vol, perquè la demanaré a son pare per casar-me amb ella” (p. 236). Per consegüent, el misser accepta que siga la jove qui trie si es vol casar amb ell.

Així, copsem que la mare és qui comanda la casa i que la filla capta lo que vol dir el misser i que és una jove garrida. A més, encara que el misser, “l’endemà, de matí, digué que es volia casar amb aquella al·lota” (p. 236), és ella qui ho aprova, qui té la darrera paraula: “Ella hi consentí i es casaren i feren un bon matrimoni” (p. 236).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que dicten i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es sabateret”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un sabater que era molt alegre, però molt pobre i molt treballador en una botigueta, un dia es troba que “Vengueren dos senyors forasters molt rics” (p. 226), apleguen a la botiga i li diuen:

“-Mirau (…): vet aquí vuit-centes lliures i feis-ne lo que voldreu i l’any que ve tornarem a veure si ja has fet carrera” (p. 226). El sabater les pren, les alça i no diu res a la dona.

Tot seguit, passa un saboner, qui diu:

“-Hala, dones, qui vol sabó?” (p. 226) i la muller, molt oberta, barata una alfàbia plena de segó (on el sabateret havia desat les monedes) i, al moment, ho comenta al marit (p. 227).

Un poc després, passen els senyors i “li tornaren a donar quatre-centes lliures perhom i li digueren lo mateix que la primera vegada” (p. 227). Ell les desa en un mocador i una milana (un ocell de la família dels falcons) li les roba.

De nou, passen els dos senyors i li fan una altra donació i el més generós li diu “anau a comprar es peix més gros que trobareu a sa pescateria, que nosaltres volem dinar amb vós.

Ell ho anà a contar a sa dona i sa dona anà a comprar es peix més gros que trobà a sa pescateria” (p. 228). Un tret molt vinculat amb el matriarcalisme: la dona fa la compra i és qui, igualment, s’encarrega de lo comercial.

A banda, ella troba una bolla molt grossa dins del peix, ho comenta al marit i la donen a uns xiquets per a que hi jugassen.

A més, llegim que, “Amb això, sa bolla redolava i una veïnada seva la va veure i li digué que n’hi donaria deu lliures si la volia vendre” (p. 228).

I la dona del sabater, sense pensar-s’ho dues vegades, “se n’anà a ca un argenter conegut seu i li demanà si aquella bolla era cosa bona.

-Oh! -li digué s’argenter-. (…) Això és una massa de diamants i no basten argenters per comprar-la.

-Idò, tu que ho entens -digué a s’argenter-, feu bocins i ven-los.

Així ho va fer s’argenter i n’hi donà moltíssims de doblers” (p. 228). Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, no sols en casa, sinó fora, en la vida social (en aquest cas, amb la veïna i quan se’n va a ca l’argenter) i és ella qui, com en molts comentaris, fa els acords, i que es fa lo que ella vol.

Immediatament, copsem que la muller, “amb es doblers, comprà una possessió i, es cap de poc temps, es senyors hi tornaren” (p. 228) i els veïns els comenten on viu ara la parella.

En els passatges següents, el marit i la dona recuperen lo que ell havia perdut al llarg del relat i, finalment, els dos senyors, molt oberts, “quan veieren que aquell home havia dit sa veritat, no volgueren es doblers i se n’anaren contents de veure que es sabater ja era ric” (p. 229).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, com la Mare Terra, ben tractada i molt oberta

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es quatre germans”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això eren quatre germans de casa molt pobra que determinaren de sortir de sa seva vila, per anar a córrer món i llogar-se per fer feina de sa que trobarien” (p. 210). Es deien Joan, Toni, Miquel i Bernat.

Tot seguit, veiem que “Partiren tots quatre, plegats, i, quan varen esser a un poble, s’aturaren davant una casa molt gran” (p. 210) i els rep un home. El gran li proposa treballar per a ell, cosa que li accepta. I, al moment, els altres tres fan camí com també passa, més avant, quan en restaran dos (i, al capdavall, u troba amb qui guanyar-se les garrofes). El gran se’n va a la casa; el segon, a una fàbrica; el tercer, a un camp en què hi havia caçadors i, quant al quart, en Bernat, “camina caminaràs, va trobar un gran bosc. Dins es bosc, li sortiren una partida de lladres i li demanaren es doblers o la vida” (p. 211). Aleshores, el petit els comenta que cerca faena i “es quedà amb sa companyia de lladres” (p. 211).

A continuació, veiem que, com en rondalles semblants, “Es quatre germans seguiren cadascun fent sa seva feina, fins es cap d’un any i un dia, que se’n tornaren tots quatre a ca seva. Quan es veieren plegats, es digueren:

-Ara hem de veure lo que sabem fer” (p. 211). Aquest passatge pot recordar quan, en el llibre dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament, de la Bíblia, llegim “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Ac 2, 44) i que aquest llibre (escrit en el segle I i que no fou tergiversat) compta amb capítols en què es reflecteix molt el matriarcalisme. De fet, comparteixen la casa, les vivències i lo que saben fer.

Així, Joan (el gran) diu:

“-Jo (…) vos dic que, damunt aquell pi de tal bosc, hi ha una milana que cova en es seu niu.

-Idò, jo -va dir en Bernat, que era es lladre- li aniré a robar dos ous sense que sa femella se’n temi.

-I jo -va dir en Miquel, que era es tirador al vol- tiraré s’ou a l’aire i, amb s’escopeta, el feriré i el faré bocins.

-I jo -va dir en Toni, que era s’afegidor-, abans que es bocins de s’ou caiguen en terra, ja els hauré afegits i tornarem a tenir s’ou sencer” (p. 211).

I així ho fan i així els ix bé. A més, comentarem que, a banda que l’ou (no sols per la seua forma, redona) està vinculat amb la mare com també ho fa l’òvul, en Toni “no el deixa caure”, és a dir, no fa que lo femení “caiga en sac foradat”. Per tant, no sols copsem que hi ha algunes rondalles en què els sants no giren l’esquena a les persones bonhomioses, ni a les senzilles, sinó que “en Toni, abans de caure es bocins en terra, els afegí tots i tornaren a tenir s’ou sencer” (p. 212).

Adduirem que, en el moment d’escriure aquestes paraules, dia 25 de novembre del 2022, interpretàrem que els bocins eren com els fills de la Terra (entesa com una Mare), com els petits, els humils, les persones senzilles i que, igualment, en Toni està obert a tots (els addueix) i que tothom (els quatre germans i els ocells) tingué un ou (una mare) de qui poder viure i a qui tractaven bé: ella n’és la subministradora i, per consegüent, molt oberta. I ells, tots quatre, els qui li ho agraeixen. Com els quatre germans, tots guanyen: els fills i la Mare (ací, simbolitzada per la milana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones col·laboradores, que aplanen el camí i molt obertes

 

En la rondalla següent, “Sa rondalla des felistroncos”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, trobem un altre cas de col·laboració amb els pobres, recopilat de manera semblant en distints llocs de tot l’àmbit lingüístic i en línia amb el matriarcalisme: no deixar que ningú romanga pobre si és una persona bonhomiosa. “Això era un home que era molt pobre i tenia un germà molt ric. Un dia es determinà d’anar a veure es germà i sa dona li va dir:

-No hi vages que, tanmateix, no et darà res” (p. 199).

“Quan va haver caminat molt, trobà un home vell i li va dir a veure si li volia acompanyar. Aquell home digué que sí” (p. 199) i el vellet li comenta “si et demana què vols, diga-li, a s’anell, que du posat as dit. Ell el te donarà i t’anirà bé.

Així ho va fer ell i, quan tengué s’anell, el s’endugué i, més avall, li digué:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, treu dinar per nosaltres.

Dinaren i s’home vell, llavors, s’acomiadà d’ell. Més avall, trobà un gegant” (p. 199). Veiem que, després que el vell (qui podríem dir que fa el paper de mestre) copsa que l’home ha aprés què li cal fer, no torna a aparéixer en el relat: el missatge podria ser que el mestre i l’alumne, ara, estan en un nivell més semblant.

Tot seguit, l’home, com el gegant li diu que se’l menjarà, li respon que no i fa que l’anellet li traga “què menjar i beure” (p. 199). Com a agraïment, el gegant li demana si li vol baratar l’anell per un felistroncos. I el marit li qüestiona:

“-I quina habilitat tenen es felistroncos?

-En dir-los ‘pega’, peguen; i, en dir-los ‘mata’, maten.

-Sí -digué ell tot d’una” (p. 199) i, sense pensar-s’ho dues vegades, ordena que maten el gegant i, així, ell continua amb l’anell i amb els felistroncos. Aquest mot, “felistroncos”, que no figura en cap diccionari, com s’indica en una nota a peu de pàgina, pel context i per les semblances amb altres rondalles, es refereix a una mena de porra, de bastó. 

En acabant, el marit veu la geganta i ell dicta que l’anellet traga “què menjar per sa geganta” (p. 200), i llegim que ella li diu:

“-Que em vols baratar aquest anell amb aquesta bossa? (…) cada pic que l’obrin, cau una pesseta.

-Sí!” (p. 200).

I, sense ajornar-ho, indica que el felistroncos mate la geganta. I, per tant, ell, ara, a més, es fa amb la bossa.

Com veiem, no sols l’home (com també els altres personatges) fan barates i, per tant, comerç, sinó que ell, per mitjà de la dona (recordem que l’anell és un objecte redó i que lo circular té a veure amb lo femení i, ací, igualment, amb lo matriarcalista), aconsegueix fer camí i fer-se amb lo que, inicialment, no tenia previst.

L’endemà, l’home se’n va a un hostal i, després, a sa casa. Aleshores, comenta a la dona que ja no són pobres i, quan tracta de fer-li-ho veure, s’adona que, en l’hostal, li han robat la bossa: “Idò, s’hostalera la’m deu haver baratada.

Se’n va a s’hostal i digué a s’hostalera que li donàs sa bossa i ella li digué que no sabia res” (p. 200).

Llavors, ell ordena que el felistroncos pegue “a s’hostalera fins que haja tret sa bossa.

-No pegueu, no pegueu -digué ella-. Ja la trauré. I l’hi donà” (p. 200).

A continuació, el marit torna a casa i, ara sí, l’anellet li fa costat i els aporta “què menjar per sa dona i pes infants.

S’anellet els en va treure” (p. 200) i, a banda, ell dicta a l’anellet que “demà, de matí, tenga un palau com es del rei” (p. 201). Però el monarca, envejós, se’n va a cal matrimoni i, com que es posa molt encarat, la dona considera adient donar-li una gerra que li demana el rei, i…, eixerida, la muller “digué a s’anell:

-Anellet, per sa conversió de sant Pau, fes que no es puga aturar de pujar i davallar s’escala amb sa gerra as coll” (p. 201).

En uns passatges posteriors i semblants, intervenen els criats del rei, el monarca i la reina, fins i tot, al capdavall, intentant matar l’home (pròxim a un ase), però el marit ordena que se’n vagen a matar l’animalet. Aleshores, l’ase perviu i el rei, “quan va veure que no li podia fer res, el va deixar anar i ell visqué ric tota la vida” (p. 201).  Com hem pogut veure, l’anell (la dona), des del primer moment, fa costat al marit i és qui li atorga força i espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.