Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que és semblant al relat “Sa font de Xorrigo”, és “S’esclau de Son Fe”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un senyor de Son Fe compra un esclau jove, qui li diu:
“-Si vostè em dava sa llibertat, jo li daria una font allà a on vostè voldria.
Es senyor li digué:
-Es dia que trobaràs sa font i la dus a dins ca meva, jo et daré sa llibertat” (p. 354). Però l’amo no compleix amb la promesa.
Ara bé, quan l’esclau preparava condemnar la font (que té a veure amb la dona), “s’hi trobà un pastor amic seu, qui li digué que, per favor, li deixàs un filet d’aigua per quan ell tengués set” (p. 354). I, a més, llegim que, quan hi anaren molts mestres, veieren que la font estava molt forta (p. 354). I, així, l’esclau, que accepta la proposta de l’amic, fa que la font (la dona) tinga vida.
A continuació, captem que “Tal era s’encantament que es senyor tenia amb s’esclau, que li da sa voluntat per fer i desfer sobre ses seves obligacions, com eren es treballs des camp” (p. 354) i, encara que els veïns ja cavaven els sembrats mentres que l’esclau, cada dia, tocava la terra, un dia “sortí a tastar sa terra i digué as senyor:
-Demà de matí llogarà tots es aparells que trobarà i sembrarem es blat.
Ho feren així i fonc tanta s’abundància que tengué, que es blat no li cabia dins sa possessió.
Encara hi ha un bocí de canal de sa font que va fer es moro” (p. 354). Com veiem, en la segona part de la rondalla, l’amo, molt obert, segueix les indicacions de l’esclau (qui coneix més el terreny, la dona) i això es recompensa en la collita.
Una altra rondalla en què apareix el matriarcalisme, en aquest cas, per mitjà de la cova, de la mar i del peix, és “Es moros des castell de Santueri”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs. Els mallorquins, que volien prendre el castell de Santueri, fan un ball a sa Badalona i, després, part dels moros se’n va cap a la cova Fonda “i allà els anaren a sitiar, però ells treien cada dia peix fresc i el mostraven as cristians, (…) i era que aquella cova tenia un forat que arribava fins a mar” (p. 356), lloc relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona, qui, com la Mare Terra, proporciona vida.
Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es fet de sa torre de Canyamel”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un pare, dos fills i una filla, a principis de juny, “se n’anaren a segar a sa rota, devora sa torre de Canyamel (…). Sa filla se n’anà a dur aigua de sa font d’en Bagura i se’n va dur un poc de roba per rentar-la” (p. 362).
I, quan el pare i els fills “foren a sa torre, es recordaren de sa germana, que era a dur aigua i que no havia comparegut amb es so des corn, i determinaren d’anar a cercar sa germana, juntament amb son pare i altres homes que havien acudit a sa torre” (p. 363). Com veiem, els personatges masculins que apareixen estan interessats per la dona, no la deixen caure. Igualment, l’aplec a què ací es fa referència també el podríem vincular amb el comunalisme.
A mitjan camí, veuen que els moros se n’havien anat i troben la jove “fermada a un arbre, devora sa font i molt maltractada, i era que es moros l’havien trobada i l’havien deixada d’aquella manera, quasi per morta” (p. 363). De nou, copsem que en la mentalitat dels hòmens que figuren en aquest conte, la dona ha d’estar ben tractada. A banda, la jove es troba al costat de detalls matriarcalistes: la font, l’aigua i l’arbre (com a lloc de reunió).
Ara bé, “Son pare i es seus germans recolliren sa filla i la s’endugueren a Artà, que encara era viva” (p. 363). Com podem veure, en la cultura matriarcalista, no es deixa caure la dona, no se la tracta com si fos un drap i, igualment, és una persona molt oberta (se’n va a la font i, a més, també pren part en activitats que fan hòmens).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
