Festes matriarcals en què els nuvis fan presents a les núvies i molt obertes

General, , , ,

Festes en què els nuvis fan presents a les núvies o en què, a més, se’n van a una font.

En l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927, trobem festes en què els xicots que tenen núvia fan un present a ella, o bé en què ambdós i més persones se’n van a una font, tret relacionat amb el matriarcalisme.

Així, en l’entrada “Santa Anna”, comenta que el 13 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, es fa la festa i el porrat i, a més, els fadrins, quan comença a fer-se fosc, toquen el tabalet i la dolçaina, que el jurat el formen hòmens bons, una figura habitual en el matriarcalisme (p. 92), i que el xicot que cobra el premi “regala la joia a la nóvia i, si no en té, a la germana” (p. 93) o a qui vol.

Més avant, afig que “la de més gran festa i major concurs i ser un ver porrat de llepolies, és la de Santa Anna, resultant la més pintoresca i amb el tradicional costum de la barra entre els nóvios. Té lloc en el poblet de les Cases o Altea la Vella.

En la placeta de l’església i en el carrer del costat, el més ample del caseriu, es col·loquen les parades de confitures” (p. 94) i moltes altres representacions bé de fruites, bé de llepolies, etc.

A banda, en línia, com ara, amb la festivitat de Sant Dionís (figura en nexe amb el matriarcalisme) el dia de la celebració del 9 d’Octubre (la festa del naixement del Regne de València), “El típic costum és el comprar les llepolies i l’anar a menjar-les a la font que, a poca distància del caseriu, naix entre les penyes del barranc” (p. 95). Per consegüent, captem detalls en nexe amb lo matriarcalista: la font (empiula amb l’aigua) i el barranc. Igualment, addueix que “Els nóvios obsequien les nóvies amb la barra, lo que es compon d’una de torró dur, mitja de blanet, un cartutx de peladilles i una madama de sucre; i si, rumbós, vol afegir altres coses, no se li rebutgen” (p. 95).

Com podem veure, la dona apareix, àdhuc, com una madama, de la mateixa manera que, per exemple, en el llenguatge religiós, no ho fa com una verge, sinó com una mare (Mare de Déu) o bé com una senyora (Nostra Senyora). A més, la donació es fa de l’home a la dona i això enllaça amb detalls d’altres temes, com ara, que el marit porta salari a casa i ella li’n dona una part del que ell li lliura.

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Els fadrins, amb sos matxos, amb ses aparellades noves, ben enflocades, plenes de cordons i de borles de colors vius i la capçana lluentejant, (…) remenen les serretes” (p. 95).

Finalment, posarem que el xicot “porta a la gropa la nóvia i, si no en té, la seua germana. Una o l’altra vistosa amb el faldellí de color que deixa veure les sabatetes (…) i un trosset de les calces blanques” (p. 96) com també el mantell i les arracades (p. 96) i que la festa és molt participativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: la maternitat, el llaurador i dones emprenedores

General, , , , , ,

Continuant amb el relat “Arbre singular o el dimoni enganyat”, plasmat en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i amb el tema dels brots i de la terra, el 23 de gener del 2024 posí en Facecebook la frase marinera “La barca ha parit” (p. 196), la qual figura en aquesta obra i que, en paraules del folklorista, “diuen al tirar la llanxa a la mar” (o siga, per la semblança amb el naixement del nounat, de dins de la terra, això és, de la mare). Recordem que la barca parteix de la costa.

Ara bé, com que, tot seguit, havíem indicat que hi havia un “Recull de refranys i frases fet entre les gents de la platja i de terra ferma” (p. 200) i que “Fou la primera vegada que llegírem ‘de terra ferma’”, poguérem recopilar uns comentaris que empiulen molt amb la llegenda de l’arbre.

Primerament, en el grup de Facebook “El refraner valencià!!!!”, eixe dia, Luis González Sese ens escrigué “’El marge ha parit”. En els marges de pedra seca que aguanten la terra, diem que ‘Ha parit’ quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir.

No sé si t’interessa, però la intenció és bona. ‘El marge ha parit’”. Llavors, li responguí: “Gràcies, Luis, pel comentari, molt interessant, i bon dia,

Això és una mostra més que el matriarcalisme té a veure amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) estan molt relacionades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic, el llatí ‘mater’.

I qui pareix és la mare”.

En acabant, Luis González Sese ens afegí “Al marge, se li fa la panxa i, per arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitant fer més mal i traure la terra de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si açò serà un despropòsit, però la reparació sí que pareix un part amb cesària. Obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, traiem el xiquet, cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et servix per a alguna cosa”. Aleshores, li escriguérem “Gràcies per aquest segon comentari, igualment interessant.

No és cap despropòsit. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, a la mare (entesa, fins i tot, com la Mare Terra), perquè és ella qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat”.

En acabant, Luis González Sese adduí unes paraules molt sucoses per al tema del matriarcalisme, de la maternitat i de la terra: “Al cap i a la fi, de la terra, naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i cuidar-la com a un fill, era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, més o menys, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, els dos”. 

Després de l’exposició d’aquesta mena de diàleg (i de plasmar que, qui diu planta, diu arbre), agregarem que el 23 de gener del 2024 li envií una entrada que havíem posat respecte al sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i nets, i Luis González Sese l’empiulà amb el tema de la meua àvia materna, Amparo (1910-2000) i quan ella deia “Mare” (com quan, de xiqueta, ho faria a sa mare): “Les meues àvies. La materna, sempre amb nosaltres; i la paterna, ‘anava a mesos’: un mes amb cada fill. Elles també cridaven la mare.

Soc obrer i vaig fer l’última reforma de la residència d’Ondara i també hi havien dos o tres dones que cridaven la mare. No vaig veure cap home que la cridara. Et trenca el cor”. La meua resposta fou “En casos així, cal molta paciència”. Com a aclariment, Ondara és una població valenciana de la Marina Alta.

Aquestes paraules estan en nexe amb la tercera part d’aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez, quan passa al tema del joc i, igualment, inclou l’esperit emprenedor de les dones i el bateig: “Aquelles juguen a dones en la soca, fent servir la rabassa d’escudeller per als testos de plats, cassoles i canterelles que figuren ser l’escurada i la vaixella, així com, en la coveta, s’estableix la tenda, en què les pedretes són cigrons i fesols; la terra granellosa, l’arròs. I la fina, la farina, amén de les pedres codisses, que substitueixen les criadilles (…).

També hi ha fornera i llavanera i, fins a comare, puix, a vegades, simulen un bateig, en què és d’absoluta necessitat aquella, per a portar la criatura. Els pans que porten a coure són de fang. No obstant això, a vegades, donen lloc a disputes  amb la tia fornera, per si el de la puja és gran o xicotet.

No hi ha cap raó per a dir que les conveïnes es parlen de vosté i que les filles tracten de senyora mare les que de tal actuen” (p. 292). Per consegüent, tot esdevé en contacte amb l’arbre o bé amb la terra, dos trets matriarcalistes. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: fills que tornen a la mare i els nets

General, ,

Prosseguint amb la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, i amb el sentiment de pertinença a la terra, el folklorista Francesc Martínez i Martínez exposa lo que podrien semblar hipòtesis i, al capdavall, unes paraules que empiulen amb la dona com la mare que garanteix la renovació i la pervivència als fills de la terra on l’arbre (el garrofer) ha arraïlat: “Nasqué perquè sí, tal vegada perquè un aucell portà el garrofí o perquè aquest, navegant amb ales del vent, de prompte, li faltà la fúria d’aquell i caigué en terra; o bé perquè, de propòsit, allí el plantà un recelós sarraí o un almogàver ardit, cansat ja de vestir pells i de jugar el cotell, el que baratà per la rella i aladre; o bé per un servent de mainada que convertí son arc i sons sagetes en ferramentes de treball.

Ell és que nasqué, i ben arrelat, pompós va créixer i corregueren els anys, passaren les centúries; i sons cimals, pujant uns cap al cel grandiosament, estenent-se, altres, a totes bandes, afanyosos de cobrir el terreny, tant s’allargaren que, cansats de sostindre l’horitzontalitat, buscaren descans en el sòl de terra, en què, escabussant-se i, després d’arrelar altra vegada, alçant sons brots cap a la blavenca volta del cel, formaren mur de verdor a un espaiós local, en el centre del qual l’eixamplada rabassa de la soca, que forma a modo de graó arran terra, obrint-se per damunt a manera de coveta, que la corca feu a força d’estar rossegant anys les vermelles entrades del centenari arbre, al qual no pogué matar i que, aleshores, mentres els calorosos jorns de l’estiu, serveix d’habitança a la família o bé de palenc per als jocs de les xicones i dels xicons” (pp. 291-292).

Cal dir que, el fet que, des de dalt, tornen a la terra, ho podem enllaçar amb el regrés dels fills a la mare (després d’aplegar a la plenitud, entre els quaranta anys i abans de tenir un net, normalment, cap als seixanta), és a dir, a l’indret d’on un dia sorgiren. I, així, es tanca el cicle de l’afany d’horitzontalitat (lo que alguns polítics catalans, a primeries dels anys vint del segle XXI, dirien “eixamplar la base” o, com ara, d’“afavorir la transversalitat”) i comença una vida nova (“alçant sons brots”).

Al meu coneixement, el 23 de gener del 2024, quan escriguí aquestes línies, eixa “fillolada” representarien els nets i, per consegüent, el futur garantit en la terra on arraïla l’arbre. Afegirem que el sarraí estaria en nexe amb la desconfiança i que l’almogàver (que es sap que no seria de cultura matriarcalista) ho faria amb lo sexual.

Igualment, resulta interessant l’al·lusió que Francesc Martínez i Martínez fa a la maternitat i al fet que la terra i, de pas, l’arbre, no han mort i fan de sopluig: “coveta”, “les entranyes vermelles de la mare”, “el centenari arbre”, “a què no pogué matar”, “serveix d’habitança (…) o bé de palenc”. ¿Quin és el color relacionat amb la dona, amb la sexualitat, amb la jovenesa, sinó el vermell? ¿No és dins la mare on es gesta el nen del demà, en eixa coveta? ¿No és la maternitat una realitat que passa de generació en generació? ¿No és la mare, àdhuc, quan una persona és vella o pensa que li cal ajuda, la primera persona a qui recorre (bé de fet, bé en una frase)? Sobre aquesta darrera qüestió, ma mare (1943), arran de la mort del meu avi matern (1992) i que la seua dona passàs a viure en cada casa dels fills i amb altres familiars, comentava que, quan la meua àvia materna (1910-2000) deia “Mare”, lo que, d’alguna manera, feia, era evocar-ne la seua (la mare com a auxiliadora del nen, del xiquet, de l’adolescent,…). Llavors, ma mare hi acudia i li feia costat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions transmeses per dones en relació amb la maternitat i amb la mar

General, , ,

Una altra llegenda en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de  Francesc Martínez i Martínez, és “La cova del Frare”. Començarem dient que, en diferents llocs de tot l’àmbit lingüístic, hi ha coves amb el mateix nom, com ara, en Sant Llorenç del Munt (en el Vallès Occidental, Catalunya), o bé en dues poblacions valencianes: en Altea (d’on escriu el folklorista) o, per exemple, en Onda (la Plana Baixa).

A més, podem llegir que “La mar, en un punt, sens dubte, trobà fluixedat i una cosa tan blaneta com l’aigua pogué a la penya i, soscavant-la, va formar una cova llarga que, allà dins, en el fons, s’encallà fins a foradar la cara de la penya, deixant un pont natural per a on passa el camí que condueix a l’Olla, el qual, ferm, aguanta els embats de les salobrenques aigües, per baix, i el pas de gent i bèsties, per dalt, que fa segles, per allí, transiten” (p. 279). Com podem veure, aquestes paraules plasmen una explicació popular i, alhora, llegendària, en què es capta la força de la dona (l’aigua), qui forma una cova (la dona com a creadora), qui basteix ponts, qui aplana camins i robusta tot i el pas dels anys.

En acabant, el folklorista Francesc Martínez i Martínez es demana per què el nom de la cova. I, quant a la tercera possibilitat, és la que contava la serventa de la seua àvia…, és a dir, la versió narrada per una dona que, quasi segur, hauria nascut en el primer quart del segle XIX, ja que ell era nat en 1866: “La vella serventa de ma àvia Margalida, en certa ocasió, em va contar que, quan son pare anava a la parella, moltes matinades, al tornar a bord, a l’aplegar a la cova, veia (…) un donyet de l’alçada d’un xic de dotze anys, vestit de frare, que, quan veia els mariners, començava a pegar bots i a allargar els braços (…).

Tots, espaordits, (…) tornaven arrere i voltejaven per dalt de les llenques, per a acudir a la platja davant d’on estaven (…) les barques de les parelles” (p. 280). Per tant, és una dona qui ho narra (tret molt plasmat, per exemple, en poemes del segle XIX, en rondalles i en cançons). Igualment, el personatge (el donyet) està en l’inici de l’adolescència i encara viu en companyia de la mare (la cova i el frare). Adduirem que, al meu coneixement, el frare podria representar la cristianització de la figura maternal, ja que, en molts relats, està més aïna en nexe amb llocs escampats i amb una vida solitària, però no amb nens, ni amb xiquets, ni amb adolescents. A banda, aquesta llegenda no diu, com ara, que el frare es dedicàs a pregar. Per consegüent, considerem que, primerament, seria un personatge femení: una mare i, si no, una àvia (qui podria haver tornat a la cova al capdavall de la seua vida).

Tot i això, Francesc Martínez i Martínez plasma “Per fi, i no fa llarg temps, entropessàrem amb un vell mariner, que ja no és d’aquest món, que ens contà lo que vas a llegir, lo que, en certa manera, ve bé amb la contaralla de la bona Quica Borja, l’esmentada anciana serventa de ma àvia. Em digué aquell marineret:

‘Bé sap vosté que l’haver convent de frares franciscans en la nostra Altea era causa que la gent d’aquesta vila tinguera, i encara dura, gran devoció al pare Sant Francesc i predilecció per sons religiosos, de tal modo que, encara, aleshores, solen els xicons dir-los frares als sacerdots.

D’ahí que, en temps antic, hi havia el costum que, quan alguna criatura, amb sa malaltia, estava desnonada pels doctors i els remeiers declaraven la impossibilitat de la cura, acudien al sant d’Assís, fent-li la promesa que, si el xiquet s’adobava, el vestirien de frare. El bon pare s’apiadava de la pena de sons devots, els pares de la criatura (o, a la naturalesa, li donava la gana de fer un impossible), i l’infant s’adobava, i heus ací que encomanaven un habitet a mida i, posat, quedava el fadrinet convertit en un diminut fraret’” (pp. 280-281).

A mitjan llegenda, captem que el fraret, que s’havia enamorat d’una xica garrida (Bajuan), “mai va ser correspost, a despit de ser la família de l’u i de l’altra grans amigues, de tal modo que feien com a parents. (…)

Però va ocórrer que el germà del Frare, fadrí, modós, ben parlat i treballador, mirava seguit seguit a Bajuan i aquesta es distreia alamont davant d’ell” (p. 285).

I, com que els dos nuvis eren de zona marinera i, a més, tenien ben arrelat el sentiment de pertinença a la terra, “tretes les parelles i arrimats els sardinals, cada mariner es va dedicar a les pesqueres del temps d’estiu que volia o li convenia. Els nostres germans calaven sons palangres i alguna nit es quedaven en l’illeta pescant a la canya” (p. 286). Per tant, aquestes paraules empiulen amb molts trets matriarcalistes: la mar, l’aigua, la dona, la parella (el dos) i la nit (moment del dia que enllaça amb lo femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions eròtiques en què la gent es posa de part de la dona

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor, s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser passejada pel poble en la processó.

I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels altres pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana, molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de fer. 

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots, tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada, la gent (i, per extensió, els catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Narracions paganes, la mare i el matriarcalisme en l’època foral

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem trets matriarcalistes, és “El pardal Caro”. Així, aquest relat té punts en comú (i molt interessants) amb alguns comentaris que fa Imma Dasí Estellés en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, del 2009, quan escriu sobre les obreres casades (qui fan de mare) i les obreres fadrines (xiques jóvens que fan la festa acompanyades de la “mare”, qui els fa costat) mentres que, per una altra banda, va la part masculina (el majoral): “És, aquest animal fantàstic, mestall d’aucell i d’home. Una cosa semblant a la serena de la mar, sols que aquesta és mestall de dona i de peix i canta que encisa; i aquell ho és d’animal volador i d’home barbut.

És cosa més pitjor i estrafolària i, encara més, singular, ja que les serenetes de la mar són, si no moltes, diverses; i el pardal Caro, únic.

Més encara: aquella llegenda és pagana; i aquesta, cristiana” (p. 270). I tot seguit, l’escriu.

Com podem veure, per una banda, 1) la dona toca els peus en terra, 2) està en contacte amb l’aigua, 3) va acompanyada i, com a mínim, forma parella, i 4) és encisadora. Quant a l’home, 1) vola, 2) ja és jove (perquè porta barba), 3) és, més bé, espontani i 4) únic (apareix com a singular).

Finalment, veiem que la cultura matriarcal (la de les dues dones) és pagana, és a dir, en nexe amb els qui encara no havien abraçat el cristianisme, majoritàriament, en les zones rurals. En canvi, la llegenda que ell narra té a veure amb una figura masculina i, en paraules del folklorista, és cristiana.

Podríem afegir que aquest detall empiula, com ara, amb el fet que u dels orígens dels Sants de la Pedra siga Demèter (la deessa grega de l’agricultura), la qual, moltes vegades, està en relació amb la filla (Persèfone). Posteriorment, ambdues “es cristianitzen” i apareixen els dos personatges masculins i cristians: els germans Abdó i Senent. 

En la llegenda que narra a continuació, “En Benifato varen capar el dimoni”, també es plasma el matriarcalisme. A més, direm que deu ser molt antiga (almenys, del segle XVIII o anterior), ja que figura la paraula “universitat”, que era el nom que, en l’època foral, o siga, abans de l’aplicació dels decrets de Nova Planta (en el segle XVIII i en acabant), rebien lo que, en el primer quart del segle XXI, encara es deia “ajuntament” (com a institució), no tant com a edifici.

En el poble de Benifato (de la comarca valenciana de la Marina Baixa), decidiren confiar en Sant Miquel com a advocat seu. En eixe sentit, feren paper les persones de caràcter i d’enteniment. A banda, Francesc Martínez i Martínez escriu “Bé: la universitat se n’adonà que les coses es posaven tan pitjor cada any, que el cataclisme venia per damunt de tot.

Així que es convocà, per les autoritats, a una reunió, a què va acudir tot lo més granat del poble: des del senyor rector fins quasi el ministre” (p. 274). Altra vegada copsem una autoritat foral dels consells municipals: el jurat (posteriorment, amb la introducció de la cultura castellana i de les lleis castellanes, el regidor). En aquest relat, el qui manava més dins de l’esmentat consell (el jurat en cap).

Un altre tret matriarcalista és el fet que Sant Miquel siga un patró, per dir-ho així, secundari: “la veritat era que el santet que tenien no podia ser més desgraciat i ruïnet, com que una maça de picar espart feia més embalum que ell i, sent l’arcàngel Sant Miquel tan gran, com a que era a modo d’un virrei en el cel i allí, en Benifato, el rei i senyor, devia estar representat per una soberga imatge, que es fera la col amb totes les dels altres pobles de la Muntanya (…).

Així que era menester el fer un Sant Miquel nou que, a tots els sants i santets de la contornada, guanyara i que fera nom per tot.

L’efecte que la llanda del senyor jurat en cap va produir, fon tan gran que, sense perdre temps, es nomenà el síndic i a dos prohoms del poble per a que anaren a València i encarregaren al millor santer un Sant Miquel de lo més soberg” (p. 275).

En relació amb aquestes paraules, van en línia amb el barroquisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

General, ,

En un quart apartat de la introducció de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808]” (pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’“).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

General, , ,

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Folkloristes i persones interessades pel folklore, desimboltes i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el pròleg del llibre “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, de Francesc Martínez i Martínez, editat en 1927, comenta que era molt comú contar els relats “presentant-los amb la cruor de llenguatge acostumat en l’època, el que no refusava emprar el propi fra Vicent Ferrer, aleshores, el nostre gloriós sant, en quals eloqüents, fervorosos i bells sermons, desterrant els eufemismes, dona el nom apropiat a les coses, lo que no estranyava ni a dones, ni a clergues i, molt manco, espantava els seglars. No se n’estilaven tan meticulosos com hui, en què, potser, sorgeix un ximple que tot s’esgarrifa al llegir algun conte en què apareix un monjo o un rector, més o manco, satisfet i encara algun sant fent miracles amb certa desimboltura i, a vegades, amb picardia.

Aquesta classe d’individus, que es dediquen a determinats llibrets de devoció traduïts del francés i que es gogen amb llurs simpleses, tampoc amb els nostres admirables místics i els castellans, que són per a esperits ferms no malaltosos” (pp. 11-12).

Com podem veure, no relaciona lo políticament correcte (els eufemismes de què parla, ni la meticulositat) amb la gran majoria de la gent i, a més, en aquest grup, inclou, fins i tot, persones del món religiós, un fet que trobem en moltes rondalles eròtiques tradicionals en terres catalanoparlants (sobretot, quan el personatge no és d’una ciutat).

En acabant, escriu que “Entusiastes de tot lo popular, quan trobem una contaralla de qualsevol classe que siga, de les que el poble guarda, ens entropessem amb alguna institució, no de les uniformades i arrenglerades en casetes pels unitaristes governants, sense més sanció que la que els xillits, millor que crits, que la consciència del transgressor, allà en son adintre li dona, i el mal mirament de sos conveïns, rebem una interna alegria que bé la nostra cara ensenya.

I afanyosos arrepleguem, procurant que no es perda, per a lo que, curosament, ho portem a la impremta i, d’aqueix modo, quedant catalogada, puga servir el dia de demà per a fer conscienciós estudi, el que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot el món, formosa tasca de la qual ha d’eixir la història de la civilització mundial” (p. 12).

Així, el folklorista Francesc Martínez i Martínez reflecteix els intents uniformistes dels governants d’Espanya i dels seus acòlits, fet que no impedeix que els estudiosos en cerquen més informació en línia amb la seua afició i a la tasca que s’han proposat.

Resulta interessant l’apartat referent a la publicació i, òbviament, amb el fet que la recollida i l’edició, àdhuc, permeten un coneixement antropològic de cultures d’altres indrets del món i, així, afavorir la germanor.

Després, escriu que, “Per lo dit, es veu la importància dels estudis folklòrics, els que, com al comença déiem, amb tanta indiferència han mirat la majoria, no de les gents, sinó dels estudiosos, per fortuna, alamont, se n’adonen de llur importància i els dediquen l’atenció que mereixen” (pp. 12-13). Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, encara eren una realitat en el País Valencià, tant quan manava l’esquerra, com quan ho feia la dreta, bé si es presentaven com a defensores de la llengua, bé com si ho feien, explícitament, com a anticatalanistes.

Quant a les línies següents, són les que fan de pont entre el present i el passat i la tasca del folklorista. Igualment, l’autor de l’obra ens porta cap a la història, des dels segles XIII-XV: “Una idea ens tempta i és la d’acometre la història del folklore en la nostra pàtria valenciana, tasca no tan lleugera com, en principi, pareix, perquè, si bé els llibres d’aquesta rama del saber no són nombrosos, tramuntant els segles moderns, en les obres dels nostres clàssics es podria espellucar alamont. I res dic si estudiàrem costums, institucions, llegendes, contes i tota la gamma de les coses populars, estudi que la llarga vida d’un sol home, per més despert d’enteniment que fóra i per més fermesa corporal que posseïra, seria capaç de rematar. Per això, ens atendrem sols a senyalar al llegidor els llibres i fullets impresos que coneixem d’autors valencians” (p. 13).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.