Dones en pro de la maternitat, que salven els germans i adults

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre del folklorista de Collbató, una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes és “El nen i la nena més bonics que el sol que ens enllumena”. Com podem veure, el títol comença posant la maternitat (la mare) per damunt del sol (vinculat amb el dia i amb lo actiu).

De fet, diu que tres germanes veuen passar el rei: la més gran li filaria tres lliures de bri; la segona, cinc; però la petita representa lo maternal, en dir “Jo tindria un nen i una nena més bonics que el sol que ens enllumena.

Un criat del rei s’ho escoltava i, quan el rei ho va saber, mana que les hi porten, totes tres” (p. 98) i, així, la xiqueta prioritza lo que tendeix a la foscor i el monarca es mostra receptiu amb la infantesa.

El sobirà, com si la noia fos una fada, li demana si és cert lo que ella ha dit. I la nina, no sols li ho aprova, sinó que li addueix “i és ben veritat que els tindria.

Es van casar” (p. 98).

En aquest passatge, es reflecteix u dels detalls que apareixen empeltats amb l’arquetip del rei: l’interés per les collites (en aquest cas, mitjançant la sexualitat). Però el monarca també és un protector de les dones que podrien tenir fills (començant per la reina) o que en crien, com en altres narracions semblants a aquesta. Així, “tan prompte van ser casats, el rei va haver d’anar a la guerra i va deixar la seva esposa amb les seves germanes per companyia, i criats i criades per servir-la” (p. 98). La dona és ben tractada.

Passa un temps, la reina té dos fills (un xiquet i una xiqueta) i, com que les dues germanes de la regina li tenen enveja, escriuen una lletra al rei en què posen que la seua muller havia tingut un gos i una gossa. Llavors, ell ordena que apareden la dona.

A continuació, un caçador veu que els dos xiquets jugaven i “Se’ls emporta a casa seva i diu a la seva dona:

(…) -Allà on en passen dos, en passen tres” (p. 99).

I la dona, qui té la darrera paraula, els admet.

Afegirem que, en aquest relat, també apareix la figura de la mare de llet. A més, grandets, un dia, els xiquets se’n van a missa i són reconeguts per les dues germanes de la reina.

“Elles, que s’hi acosten” (p. 99) i els demanen d’anar a collir una taronja en un indret, de manera que seran feliços per tota la vida.

Ells responen “Sí que hi anirem” (p. 99) i molt prompte coincideixen amb un ermità (en aquest relat, presentat en castellà, “ermitaño”, com si es volgués indicar que l’ascetisme no és propi de la cultura tradicional catalana).

Aquest eremita els diu que “hi ha un serpent que les guarda (…). Però, amb tot, si hi voleu anar, jo us donaré un mirall: poseu-l’hi al davant i, si veieu que el serpent és amb els ulls oberts, dormirà; i, si veieu que és amb els ulls aclucats, no us en fieu” (p. 99).

Per consegüent, hi ha símbols que empiulen amb el matriarcalisme: el nexe foscor-tancats-nit (portarà a l’eixida del sol, a obrir els ulls) i, a banda, la relació claror-oberts-matí. El motiu rau que, com que la serp és un personatge femení, 1) de nit, és més receptiva i, 2) de dia, en llevar-se l’astre, minva.

En acabant, les germanes els proposen fer una segona prova que té a veure amb una ampolla d’aigua. El nin, que sí que l’acull, resta encantat  i, en canvi, la nena, qui, inicialment, la refusava, es proposa salvar el seu germà: l’ermità li comenta que “s’està a baix” (p. 100), això és, en terreny femení, tel·lúric.

Al capdavall, la xiqueta segueix les indicacions de l’home, no solta un moixó fins que no se salva el germà; i el rei, aprofitant que l’al·lota portava una taronja i una ampolla d’aigua, fa una menjada. I, per a rematar-ho, el monarca fa matar les dues germanes i trau la reina, qui havia restat emparedada. Per consegüent, altra vegada, la dona (una noia) salva l’home (el germà i el sobirà).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Àvies que recomanen i que salven i jóvens que forgen la seua vida

General, , , , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.

Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:

“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).

Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:

-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).

Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.

Aleshores, el jove li respon:

“-¿Vós sou la padrina?

-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.

Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.

“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:

-Nostramo, me’n vull anar.

El dimoni:

-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.

I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).

Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.

En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:

“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.

Diu:

-Prou…

I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).

O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que fan de mare dels seus germans, que salven i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “La germana dels deu bous”. Un marit i una muller tenien deu fills i tots eren xics. Quan la mare era a punt de tenir l’onzé fill, aplega els xics i els diu que el pare no acceptaria que fos un xiquet, però sí que nasqués una xiqueta. En qualsevol cas, per si de cas, els recomana que facen via.

Un poc després, la mare té una filla. “Aquesta noia es va fer gran i, gran que va ser, la seva mare li va explicar tot lo que havia passat” (p. 90).

Llavors, la xicota decideix anar a veure si els troba “i un dia va saber que anaven deu joves plegats, que ells deien que eren germans” (p. 90). I, com que ells li diuen que sí que són germans, ella els respon:

“-Doncs, jo sóc germana vostra” (p. 90) i els addueix que la mare li explicà per què ells se n’havien anat de casa.

Però, a més, com qui fa de portadora de vivències del passat, la minyona els indica:

“-Doncs van tenir una noia i aquesta noia sóc jo.

Vet aquí que aquests nois es van posar a treballar per a ells i la noia els arreglava el menjar; i un dia hi compareix una dona, que era bruixa, amb deu mocadors” (p. 91). Afegirem que, com en altres rondalles (com ara, en què apareixen lladres i una jove) o bé com en comentaris en què ens han dit que hòmens i dones catalanoparlants nascuts abans de 1920, anaven junts i hi actuaven, la part masculina i la femenina van empeltades.

Passa que una velleta tempta la noia perquè li compre uns mocadors per als deu germans i l’al·lota, “com que estimava tant els seus germans, els va fer posar els mocadors i, de seguida d’haver-se’ls posats, tots es van tornar bous.

La seva germana, (…) al capdavall, es va haver de conformar i cada dia portava els deu bous a pasturar” (p. 91).

És a dir: la dona (la jove) és el pal de paller, però té una manera de manar unida a la cordialitat (detall que ens podria evocar la maternitat) i, a banda, és una persona amb idees i això li permet viure esperançada i, igualment, com a capitost de la colla (ella és qui porta els hòmens, ací, en forma de bous, un animal que representa lo femení i l’abnegació).

“Un dia, mentres feia pasturar els bous, hi compareix un amo d’una casa de pagès i li diu:

-Mira, noia: si et vols llogar a casa, tu i els bous, estareu molt bé.

I la noia se n’hi va anar amb els bous” (pp. 91-92), en una situació en què la dona té la darrera paraula.

Un altre dia, la mateixa bruixa veu la xicota, la llança a un pou (detall femení), però la xica no es va morir. És més: els bous l’evocaven fins al punt que pasturaven al voltant de l’excavació.

En un passatge posterior, l’amo contracta un altre bouer i un dia li comenta de matar u d’aquells bous. Ara bé: la noia, com la mare que estima els seus fills, “que no era morta, ho va sentir; i crida de baix estant:
-¡No, que els deu bous són deu germans meus!

L’amo de la casa va dir:

-¡Sembla que se sent una veu!” (p. 92).

Aleshores, la bruixa tracta de distraure el propietari, però, “la noia, de baix estant, la va conèixer, que era la bruixa, i va cridar:

-Sí: sóc jo, que aquesta mala dona que respon em va tirar daltabaix del pou; aquests bous, tots són germans meus” (p. 92). Per consegüent, la germana parla de bon cor, es posa de part dels seus germans (com si fossen fills) i, per eixe motiu, “L’amo que mata la bruixa i, així (…), tots els bous es van tornar persones altra vegada.

Vet aquí que, llavors, van treure la noia del pou i se’n van anar tots plegats a casa els seus pares” (p. 92).

Com podem captar, la dona salva l’home, l’amo actua d’acord amb els comentaris de la minyona i, finalment, el propietari deixa que els onze germans (els xics i la xica) tornen a cals pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles en pro de la infantesa

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren rondalles en pro de la infantesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 30 d’agost del 2025 ens comentaren “En defensa de les bruixes i de gent complicada, que mai sabíem el que pensaven i, fins i tot, fèiem rondalles de la Guàrdia Civil, enriquint sentiments.

Per als avis, la infantesa era la riquesa del moment i s’havia de cuidar, per no perdre res, sobretot del bo de la vida.

Temps molt enyorats dintre el meu cor. Era afortunada. Ara tot és molt diferent: la vida, tantíssima, rica, familiar, ja no existeix. Els fills se’n van i tot canvia” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “No: ens compraven rondalles per a llegir nosaltres mateixos. Ja teníem prou vista de no maltractar els infants” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Angelina Santacana Casals), “Les rondalles que ens contaven les àvies en pro de la infantesa eren, quasi sempre, arran de salvar o de protegir, quasi sempre, xiquetes desvalgudes i orfes” (Toni Bernabeu Perez), “M’explicaven la vida de Santa Genoveva de Brabant” (Joan Prió Piñol), “Mai” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No” (Lucila Grau), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “És clar” (Fermín Carbonell).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Dones i pares que aplanen els fills i els majors i hospitalaris

General, , , , ,

Una altra narració que copsem en l’obra esmentada del folklorista de Collbató és “Els fills del pescador”, semblant a altres en què apareix una sirena.

Així, hi havia un pare que es dedicava a la pesca i a qui els seus companys li daven del que agafaven ells (p. 83), tret que reflecteix la generositat.

Un dia, el pare es fa amb un peix molt gros, que li diu:

“-Mira: (…) fes lo que et diré. De mi, en fas quatre trossos: cap, cos, cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; (…) de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra” (p. 83). Per consegüent, la dona és qui mena i la banda de darrere (la qual simbolitza lo femení, empiula amb lo tel·lúric).

Més avant, naixen dos fills i, en fer-se grans, u dels dos diu al pare:

“-Jo no en vull ser, de pescador; vull anar a viatjar, a fer fortuna cap a tal banda” (p. 83) i l’home li ho aprova: “-Ja hi pots anar” (p. 83).

Nogensmenys, el fill es troba amb una velleta que, fent que ell seguesca les indicacions de l’anciana, el porta a un lloc on eren els que ella havia aconseguit encantar.

Llavors, l’home capta el senyal del líquid i l’altre fill li diu que ell farà camí.

Quan aquest segon xicot veu una vella, ell, prompte, li comenta: “Si no em dieu a on és el meu germà, us mato de seguida.

Ella diu:

-(…) ja te l’ensenyaré, el teu germà.

I va i el desencanta” (p. 85). 

Després, la dona aconsegueix fer un acord amb els xics: “sempre que us en passi alguna, veniu-me a trobar” (p. 85): l’anciana els salvarà.

I així ho feren.

En un passatge immediat, els dos germans raonen:  el primer diu que vol continuar el seu pla de fer fortuna; i, el segon, tornar-se’n a casa.

Passa que, el germà aventurer aplega a un poble i, després de proves, salvarà la filla del rei i el monarca, al capdavall, es posa de part del jove i no d’u que havia tractar d’enganyar la Cort.

Afegirem que, aquest primer germà, arran d’una guerra, hi hagué d’anar. Aleshores, el pare veu que canvia el color del líquid i, per això, l’altre germà apareix en la Cort… No obstant això, el minyó simula que n’és el primer i, “com que va veure tan guapa a ella, va fer el paperot” (p. 88).

Finalment, el germà primer resta ferit, la princesa el guareix i, com que ella capeix com havia respost el germà segon, “tots s’hi van posar i [ = la princesa] el va perdonar; i tots plegats van anar a fer una visita als pares dels nois i se’ls en van endur amb ells” (p. 89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos parlaven sobre persones que els havien deixat empremta

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre persones que els havien deixat empremta? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 29 d’agost del 2025 posaren “Se suposa que sí; ja no en recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí, sobretot, de bons polítics de Catalunya, gent que ajudà molt a refer Catalunya i que ajudà refugiats, escriptors i músics. Fins i tot, el meu oncle salvà deu persones catalanes dels nazis a Perpinyà, amb perill del camp de concentració estant” (Lydia Quera), “Sí. A casa dels avis materns (que eren rojos i separatistes, com jo), es parlava de diversos personatges polítics catalans i se’ls descrivia amb un record de cordialitat i de bonhomia.

Vàrem anar a França a veure’n un. Jo tenia set anys.

Al barri on vivíem, Sant Andreu de Palomar (Barcelona), acompanyava els avis quan anàvem a casa de la vídua d’un d’aquells polítics, i les converses sobre els fets de ‘la guerra’ eren encisadores” (Joan Marrugat), “No” (Anna Babra), “Quantes històries sabien!” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Son pare era jugador i eren llogats en una casa i ma mare patia perquè li feia por de no pagar el lloguer.

Per això, ella va ser estalviadora tota la vida: sempre tenir un poc de diners guardats” (MCarmen Bañuls), “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. Dels seus pares, lo treballadors i escarrassats que eren pels fills” (Daniel Gros), “La iaia tenia la seva mare, la Marieta. Una dona vinguda del camp i que vivia al mateix carrer que ella. S’havia adaptat a la vida del Carrer de Gurb, a Vic. Vivia la Marieta, a dalt del taller de fusteria del seu nét. L’avi era de Gombrèn. Un agricultor ros i llest, però sense estudis, que li deien ‘el ros de la Riereta’.

El meu besavi ja era mort, quan jo vaig néixer. Era un home interessant, però la Marieta era genial, una fona amb dos… [= collons], capaç de tirar endavant qualsevol ensurt que tenia la vida. La iaia era capaç d’anar per les masies de  la vila de Gurb, a tocar Vic, a intercanviar productes.

Ara: la meva iaia sempre tenia la seva mare com una figura excepcional.

Jo, del 1956, hi tenia la iaia Dolores: quina dona mes avançada! Fora de sèrie, coneguda i estimada per tots” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,

No record que mai me’n parlassin” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I moltes vegades, del Pare Pere Tarrés i Claret. El va conèixer en primera persona. Va ser metge d’ella (i del meu pare), confessor,…Era el metge dels pobres. El que cobrava com a capellà i com a metge ho donava als pobres, no cobrant-los les visites, ni les medecines, i ell no tenia mai diners, ni per a menjar” (Àngel Blanch Picanyol), “La mama, d’una monja que va tenir, que va ser mooolt bona persona, i de la seva iaia (que les va ajudar a crear), era una gran persona. Jo l’adorava. I la iaia de la seva mare, aquesta dona lluitadora,… me n’explicava meravelles, però amb molt caràcter” (Montserrat Cortadella), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Mai em van dir res d’això…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé),“Sí: l’àvia sentia que la pobresa els aportava l’empremta de la vida” (Núria López Cambra), “Sí. Ma mare parlava de sa mestra i de sa àvia” (Toni Bernabeu Pérez).

En el meu mur, el 6 de setembre del 2025 posaren “Els meus, amb els gestos bondadosos i generosos i únics, Lluís, em van deixar empremta” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare (1943), el 29 d’agost del 2025, per telèfon, em digué que, “A nivell del carrer, hi ha gent que ens ha deixat empremta, més que polítics.

A mi, sí que hi ha hagut persones que m’han marcat, que m’han ensenyat”. A banda, ens afegí que no calia que fossen familiars.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Hòmens que van a la mare i que són compensats i salvats per dones

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, del recopilador Pau Bertran i Bros (del segle XIX), i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La cabreta encantada”. Primerament, direm que la cabra és u dels animals que simbolitza la maternitat. Un soldat que tenia llicència per a anar a casa, passa per un bosc, s’hi perd i, en acabant, veu un llumet i fa camí: “va trobar una gran balma: es fica endintre, endintre i troba un gran palau amb una sala molt rica, però (…) només hi havia una cabreta” (p. 79).

És a dir: el jove passa a lo femení i acollidor (la mare que és receptiva amb els fills, ací, simbolitzada per una cova).

Quan ella es frega unes quantes vegades amb el xicot, fa de guia del noi “signant-li que la seguís.

Ell va pensar:

‘-Vejam…’.

I va seguir la cabreta i la cabreta el va fer entrar en un gran menjador que hi havia la taula parada amb viandes de tota mena” (p. 79), com en altres relats amb passatges semblants a aquest i en què es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”.

Ja de dia, el minyó fa via i explica a una hostalera els fets que hem comentat i la dona li addueix:
“-Us heu deixat perdre la sort; jo hi tornaria” (pp. 79-80).

Més avant, “arriba a l’hostal una gran senyora en una carretel·la de sis cavalls. (…) es va treure una bossa de la butxaca i va dir [ a la mestressa]:

-Teniu, doncs: quan passi, deu-li aquesta bossa per penyora i digueu-li que aquella cabreta que ha vist és una reina, que la tenen encantada tres gegants” (p. 80) i que, per a desencantar-la, ell haurà de patir i de recórrer a un armari (u dels símbols de la vagina) on trobarà una ampolla (un atifell de recepció, ací, d’oli que li guarirà les ferides).

Per tant, l’home comptarà amb el suport femení (material i psicològic), serà ell qui reviscolarà la noia…, però si segueix les directrius que comenta la senyora.

Ben mirat, uns dies després, el soldat passa per l’hostal, la mestressa li diu l’encàrrec i, com que ell era bonhomiós, “pren la bossa i veu que era buida; però hi fica la mà i hi troba un grapat de moneda.

(…) Hi torna a ficar la mà, i més moneda; i, com més l’hi ficava, més en treia (…):

-¡Això deu ser una bossa de virtut!

I ho era” (pp. 80-81).

Un poc després, el jove se’n va cap a la cova i, a continuació, cap al palau, a desencantar la reina i, encara que un gegant l’agafe (i que, junt amb els altres dos titans que hi havia, al capdavall, el fiquen en un pou i se’n vagen), el soldat, en un moment de la nit que li mancaven les forces, trau l’ampolla d’oli i, “De seguida, va  sortir una cambrera de la reina, que era aquella senyora de la carretel·la de sis cavalls” (pp. 81-82), això és, la dona que havia indicat a la mestressa què caldria que fes el jove per a poder salvar la sobirana i, altrament, perquè ell romangués viu.

Finalment, la senyora dels cavalls, amb un paper no precisament secundari, compensa el xicot i, per això, “el va presentar a la reina, que ja era desencantada i era molt garrida i jove, i es van casar” (p. 82).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Xiques jóvens que menen, marededéus i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra pel folklorista de Collbató, i en què capim el tema de l’enveja, és “La filla de l’hostalera”. “Vet aquí que una vegada era una hostalera molt guapa que tenia una filla que encara era molt més guapa que no pas ella” (p. 68) i, per això, la dona tanca la xica en el celler.

Passa que la gent demana per la filla, però la mare els deia que “uns parents se l’havien enduta” (p. 68), fins que, un dia, en plena època de fred, uns hòmens es presenten en l’hostal i u de la colla “s’adona d’una trena de cabell ros que sortia per l’escletxa de la porta del celler; obre i veu que és la filla de l’hostalera” (p. 68).

Un poc després, aquest home s’acosta a la mare; i ella, “perquè no fos dit, la va treure del celler.

Però, quan aquells homes van ser fora, crida el dimoni i li demana com ho podria fer per fer-la perdre” (pp. 68-69).

Per consegüent, la rondalla trau una dona que prioritza la fama (que ningú li faça ombra) i les aparences (la resposta als hòmens).

Ben mirat, apareix un personatge femení (el diable) que fa de mare i de fada i que encarna la saviesa i la dona que aconsella qui li ho demana. En eixe seny, aquest relat té semblances amb un altre molt conegut: Blancaneu.

En acabant, el dimoni li diu:

“-Mira: vés a trobar la teva veïna, que és donada a mi, i ella se’n cuidarà” (p. 69).

I així és. Aquesta veïna porta la filla cap a un bosc (ací podria simbolitzar l’adolescència, puix que la fadrina, a mitjan camí, encara no havia rebut aquesta segona dona, ni ho farà) i, al capdavall, “veu un llum molt lluny: ella que s’hi acosta i es troba amb una casa” (p. 69).

O siga, que la jove, gràcies a l’esperança, s’endinsa en la joventut. Això sí, altrament, ho fa a un celler, és a dir, a una banda subterrània i, per tant, femenina, de la casa. Aleshores, “arriben una pila d’homes” (p. 69), qui eren lladres.

Després, com en rondalles del mateix ram, els escurabosses sospiten que algú ha entrat en la casa i n’hi ha u que la troba. La diferència rau que, en aquest cas, com que el descobridor diu “Seràs meva” (p. 70) a la xica, un tret de possessió en el camp sexual, però no aprovat pel capità dels malefactors, el cap diu a la minyona:
“-Doncs, tu romandràs a cuidar la casa i, a aquest, el matarem.

Ella va dir:

-Si el mateu, no m’hi vull restar; però, si no el mateu, sí.

-Doncs ja no el matarem.

I aquella va romandre” (p. 71).

En altres mots: el jerarca, d’ençà d’un primer moment, no sacrifica la dona, fa lo que ella li proposa i perdona la vida a qui havia pretés que la joveneta fos com una mena de propietat masculina.

Ara bé: mentrestant, la mare i hostalera demana per la seua filla al diable, qui li diu que la veïna sap on resideix ara la xicota.

Llavors, aquesta segona dona porta unes xinel·les (sabates lleugeres) a la jove i, quan ella les veu en un racó i se les prova, resta encisada i, com que els lladres estimaven la fadrina, la fiquen dins d’una caixa (detall de recepció), la porten a un bosc (lloc d’aventura i de pas) i ho fan de tal manera que “semblava mateix que una marededéu” (p. 72).

El rei, qui una dia anava de cacera, la troba, capta que li pareixia una marededéu “més amorosa i guapa!

I la fa portar a casa seva” (p. 72).

Igualment, com que, en la Cort, hi havia criades, fins i tot curioses, li trauen les dues xinel·les, la minyona reviscola i ho expliquen al monarca.

Ben mirat, el sobirà “fa explicar la noia (…); ara, si vols, et casaràs amb mi.
I es van casar” (pp. 72-73).

Sobre aquest darrer passatge amb el tema de la sexualitat, direm que no és l’única rondalla en què un home (àdhuc, podent ser ell qui posàs les condicions a la dona, en aquest cas, perquè ella hauria estat alliberada per membres de la Cort) ho deixa en mans de la dona (ací, d’una jove): ella té la darrera paraula.

En un tercer passatge en què el narrador exposa l’enveja de l’hostalera, la veïna farà que la xica tinga un fill i que se li muira. Però, quan la noia ho comenta al monarca, ell es proposa salvar la jove: que no li torne a ocórrer. I, altrament, sense recriminar-la.

En línia amb això, una sentinella (una dona), en plena nit, ou la veïna, l’agafa i, posteriorment, el rei ordena prendre l’hostalera i, quan ja seran juntes (la mare i la segona dona), les cremen i l’al·lota passa a ser reina (p. 74).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que es casen amb fadrines senzilles, que els salven i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “Julivertina”. Una noia (Julivertina), qui vivia amb la seua padrina (qui era una bruixa), es troba que l’anciana li té gelosia i que, per això, la té en la cambra més alta del castell.

Però un dia que hi ha tempesta, “passava el rei i, quan la va veure tan garrida, va anar al castell” (p. 65).

Després, el monarca demana permís d’hostatge a la velleta i ella li l’admet. Un poc després, ell s’acosta on està la néta i, encoratjats pel rei, ambdós jóvens “se’n van anar amb un cavall.

Vet aquí que se’n van i la padrina, quan va veure que la jove havia fugit, corre al darrere d’ells” (p. 65).

Aleshores, com en relats semblants, la fadrina, a través de lo que llança entre ells dos i l’anciana, garanteix que la dona no els puga agafar.

Passa que, ben avançada la narració, la sensibilitat de la xica per la velleta, la fa girar-se, veure un mico i que, immediatament, l’al·lota passe a tenir cara de mona.

En acabant, el rei diu a la noia:

“’-¿Com et presentaré jo, ara? -diu-. ¿Què diran, la gent?’.

I, a tot això, van arribar ja a palau i el rei va dir a la seva mare que ell es volia casar amb aquella noia. I la seva mare li va dir que no, perquè tenia cara de mico. Però ell, ferm que sí, que s’hi casaria de totes passades.

I ja ho van dir tothom: que el rei es casava amb una que tenia cara de mico” (p. 66).

Com podem veure, per una banda, l’home s’interessa per l’opinió de la gent, més que per ser assertiu. I, com que la mare (qui té la darrera paraula) no li fa costat, ella ho desaprova.

Ara bé: en eixe moment, ell, amb fortalesa, decideix continuar amb la seua fidelitat a la paraula que havia donat a la fadrina, per a, demà, ser un monarca a qui el poble senzill, els nobles i l’Església, puguen considerar que és de fiar (com diu una dita, ”Paraula de Rei no pot mentir”).

Adduirem que el sobirà compta amb el suport dels súbdits i, per això, “A la noia, (…) li van fer molts presents; i va arribar el dia del casament i tothom va anar a veure quan sortiria la cara de mico amb el rei; i, així que era vestida, va arribar el present de la seva padrina, el qual era una capsa en què hi havia un paperet que deia que ja la perdonava i que li tornava la seva cara” (p. 66).

Per consegüent, no sols la velleta perdona la jove (al meu coneixement, perquè, del punt de vista de l’anciana, la xicota havia violat la forma de viure a què la sotmetia), sinó que, ben mirat, la dona major té la darrera paraula i, recorrent a la remissió, també se’n beneficia el rei (es podrà casar amb una al·lota encisadora) i, així, la dona salva l’home.

Altrament, el narrador compensa la perseverança del monarca i que la noia, una bona persona, d’ençà del primer moment, haja confiat en ell com un rei de credibilitat: “I, de seguida, se li va tornar la [ cara] que tenia abans i, així que van sortir, tothom esperava una cara de mico… ¡i van veure una noia ben formosa!” (p. 67).

Al capdavall, podríem dir que, com que la xica no és de la noblesa, sinó del poble senzill, el futur marit (si més no, en aquest relat) simbolitza que, entre la gran majoria de la població del regne, també poden haver-hi persones amb qui un cap d’estat es puga identificar molt, més enllà de la bellesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.