Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre la premsa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de març del 2025 i posteriorment plasmaren “Noi: ni hi havia gaires de premsa, ni de temps” (Àngels Sanas Corcoy), “Mai. Eren totalment analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. A casa,  la premsa hi era present diàriament. Teníem ‘La Vanguardia’ fins que l’avi diguè que aquell diari era franquista i ès comprà el ‘Diari de Barcelona’.

De fet, els diaris han estat a la nostra llar sempre” (Lydia Quera), “No, no llegia els diaris… I era una dona culta. Llegia llibres; però la premsa, poques vegades” (Josep Ferrer Ferrer), “No” (Rocío Cuki), “Molta de gent major, al diari, li deien ‘S’embustero’. I el mestre, de quan jo anava a l’escola, un dia va venir amb un diari i va dir: ‘Avui vos mostraré a llegir el diari’. El va obrir i va dir ‘Veis? Això es un diari: de cada cent paraules, noranta-nou són mentida i, a la que queda, posau-la en dubtes’. Aquesta és la fama que tenien els diaris als anys seixanta [del segle passat]”, a qui responguí que “Gràcies, Miquel, pel teu comentari, que m’ha recordat mon avi patern (1909-1983), qui deia a mon pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. No l’agradava la lectura. En canvi, la dona sí que hi estava interessada”, “En aquella època, la premsa, normalment, era el boca a boca i algunes notícies d’aquells que tenien ràdio, cosa poc probable en moltes cases. La premsa sols es llegia en algun bar i, com les dones no podien anar-hi, no s’assabentaven de res, si no els ho deia l’home, cosa molt improbable aleshores. Si alguna dona tenia ràdio, el que més escoltava era ‘Elena Francis’ o ‘Matilde, Perico y Periquin'” (Josep Fontestad Molina), qui tracta més bé de temps de Franco (1939-1975). Per això, li comentàrem que, en nexe amb aquesta època, “conta ma mare (en una entrevista del 2020), que hi havia emissores locals i que, per exemple, algunes dones deien a mon avi matern que en posàs una (‘en Guadassuar, que ahí fa més bonic’ el rosari)”, “La meva mare no comentava gaire cosa referent a la premsa, això era cosa del pare” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo et puc comentar de quan jo he tingut us de raó. Abans, si no era en alguna casa de ‘señoritos’, no compraven el diari.

Jo vaig estar molts anys comprant el diari. Sols els diumenges i perquè eixe dia donaven un fascicle de l”Enciclopèdia Valenciana’ i altres col·leccions” (Vicent Pla), “A casa, no, Lluís. La premsa no arribava a les cases, quan jo era jove. Només arribaven en algunes determinades cases benestants i als cafès” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Si has observat, la qüestió és oberta, no implica que la llegissen. Com a exemple, per l’any 1997, un home que se’m presentà i que, tot seguit, em digué que era àcrata i que havia nascut en 1913, m’afegí que, en la seua infantesa, ell no sabia llegir i que, com que estava interessat per les notícies, demanava a persones que sí que sabien llegir. Preferia un bon llibre a anar al bar. Em parlà sobre naturisme i sexualitat”, “No ho recordo, Lluís” (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 15 de març del 2025 i després posaren “Oh tant! Teníem: jo, onze fins a catorze anys. I el meu germà, quatre anys menys. Llegia el diari i ens explicava com anava la guerra, si guanyaven els aliats o no. I, així, molts dies.

De petita, ja coneixia els noms dels polítics més importants, tant dels que semblaven més bons com també dels altres” (M Teresa Hortoneda), “La meva àvia nascuda el segle XIX sabia llegir i escriure perquè, a ca seva, eren benestants. La meva mare, nascuda l’any 1909, era pèrit mercantil, però, a les cases, hi entrava poc la premsa: les notícies arribaven tard i malament. Les dones no solien comentar les notícies; si de cas, serien els homes” (Maria del Pilar Juan Ferrer).

Finalment, ma mare, el 15 de març del 2025 em digué per telèfon “L’àvia Consuelo (1878) ja llegia cada dia el diari que duia son pare, qui era jutge.

Mon pare (1906) comprava el diari els diumenges i el llegia. Ens en parlava sobre u (‘El Pueblo’, 1894-1939, de Vicente Blasco Ibáñez) i sobre ‘El Mercantil Valenciano’ (després de la guerra, ‘Levante’). Sobre el segon, deia ‘Este diari,… amb bones raonetes, amb molta dolçor, però te la claven’. U, obertament, ja sabies per on anava. Però l’altre, darrere d’unes paraules, t’enganyava.

Ell, de la seua imparcialitat, jutjava les coses.

L’avi Luis (1909) deia a ton pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. L’àvia Paquita (1909), a vegades, s’interessava per lo que estudiava el pare i ho estudiava”. I, empiulant amb el comentari del mestre de Miquel Vila Barceló, ma mare em comentà mig rient, “Vaja!, vaja!, que bo!”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿permetien que els xiquets (al·lots) s’inventassen els seus propis jocs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges,  el 14 de març del 2025 ens plasmaren “Pense que sí. Jugaven al carrer, sense control” (Rocío Cuki), “”No en tenc record. No ho puc afirmar ni desmentir” (Xec Riudavets Cavaller), “A casa, sí que ens incentivaven perquè ens inventéssim els jocs  com també les rondalles o relats” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. Per força: no teníem gaires firetes” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em deia res d’això; teníem tan poques coses amb què jugar, que, amb qualsevol cosa, ens entreteníem: un pot, un tros de roba que ja no aprofitava per a res (ni tant sols per llevar el terra), amb soles de sabates i, sobretot, amb pedres. Les pedres eren essencials per a jugar” (Josep Fontestad Molina), “Sí: de petits, ens inventàvem jocs a l’escola” (Joan Prió Piñol), “Sí: sempre inventar. Primer, amb una rotllana. amb els avis i amb tota la família, dèiem el que volíem fer i, seguidament, fèiem jocs divertits que anomenàvem ‘Un, dos, tres’. M’ho passava molt bé. Eren molt divertits” (Lydia Quera), “No s’interessaven als nostres jocs, vigilaven segurament, però les meves àvies mai no intervenien ni proposaven ni aconsellaven res” (Lucila Grau), “I tant !!! A més, recordo que jugàvem a ‘todos’. Eren els ossos del genoll dels anyells. Els netejàvem i pintàvem de colors. Ens hi passàvem hores jugant” (Pilar Ortiz De Paz), “Clar! Érem xiquets de carrer (en el bon sentit). El carrer era el territori. Un dels jocs més bonics eren les boles (vies, colauet…) o fer coses amb el fang. El futbol, als solars. Ni teníem parc…. Tinc vuitanta anys. És el que hi havia” (Josep Ferrer Ferrer), “I tant que sí! Ella mateixa (la meva mare), amb una amiga, es fabricaven nines de drap. Després, el meu germà es feia els patinets, aquells que anaven per terra com una T amb coixinets. Jo mateixa feia gelats amb fang i capses de llumins. Era molt divertit. També jugar a vendre” (M Teresa Hortoneda), “La meva mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant! Jo vaig ser experta (i ho sóc) en inventar rondalles. La meva neta n’és testimoni.

I, quan era joveneta, a l’hora del pati, esmorzàvem i començava una història que havia de durar una setmana.. Em deien ‘Aquesta setmana, de por’ o ‘de riure’ o… 

A mi, m’encisava” (Montserrat Cortadella), “Sempre em vaig inventar jocs, a la terrassa, a casa. I també vaig jugar molt pel carrer a l’estiu quan anava a la muntanya” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Nosaltres esperàvem sortir de l’escola, per anar a jugar al carrer. Ens agradava molt jugar a corda, el palet, als ossets, als cromets… Això era l’any 1940” (Júlia Aixut Torres).

Per correu electrònic, el 14 de març del 2025 posaren “Sí. Sempre ens deixaven inventar-nos de tot… Fossin jocs o fossin altres idees per la casa… Si la idea donava resultat, ella ho agraïa” (Rosa Rovira), a qui comentàrem “Molt important que els xiquets puguen desenvolupar la creativitat i que, si no és contra el bé comú (que no, necessàriament, contra el pensament majoritari), siga ben acollit”; “És ben cert això.  Jo sóc naixcut al 1950, i el meu germà i jo s’inventàvem mil i una manera de jugar amb cadires, amb pots de conserva buits, amb branques i amb altres deixalles. Ni imagineu lo bé que ho passàrem!” (Antonio Bernabéu Pérez).

Finalment, ma mare, el 14 de març del 2025, per telèfon, em comentà “Nosaltres [= els meus germans i jo], en el corral de la casa de València, agafàvem dos pots, els féiem un forat a cada u, posàvem un fil entre els dos i féiem un walkie-talkie.

El pare (1942), amb una caixa de cartó, feia un carro, un camió…

Un pot amb aigua i sabó… i fer bombolletes de sabó. Les tabes. També el ‘guà’, jugar a les boletes. Les xiquetes, en el carrer, fer ratlles i jugar al sambori.

A banda, les mares, amb uns retallets, feien nines. I a xapes (les de botelles, les de cervessa) o a botons (per fer-ne botar el de davant)”. Sobre el joc de botons, també el comentava mon pare eixe dia.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Ma mare també recordava un joguet que fiu amb llandetes de foie-gras a una xiqueta, qui havia nascut en el 2000, i em digué que, fins a feia uns quants anys, encara estaven en casa.

Cal dir que, així com mon pare “espentava” el camió, el carro…, i l’ha agradat conduir; jo, que jugava amb els nebots amb eixe trenet que enllaçava llandetes, n’era el cap, o siga, la locomotora i m’agrada fer de cap de grup i ho relacione amb l’arquetip del rei.