Sexualitat matriarcal en parelles amb harmonia, fèrtils i de bon tracte

General, , , , , , , ,

Continuant amb lo sexual i matriarcalista en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, ho copsem en el poema “Felicitats” (p. 54), relatiu a unes noces:

“Primavera és ja florida

i tu Josep et vols casar

(…) anireu junts a l’altar.

 

Heu preparat la nova vida

niu d’amor amb il·lusió,

compartiu cada diada

lleialtat i comprensió.

 

Si en els cors ha fet estada

(…) recordeu a cada albada

el bonic que és estimar.

 

I també feu recordança

dels amics i dels companys,

que us desitgen amb gaubança

felicitat i per molts anys!”.

 

 

Com podem veure, en primer lloc, apareix la idea de pacte (junts en l’església); després, una aliança que va unida amb bon cor, amb sinceritat i a posar-se en la pell d’altri.

A més, l’autora proposa que els nuvis, amb el mateix interés per la continuïtat del lligam que el primer dia, evoquen, cada inici del dia (moment, simbòlicament, associat amb l’esperança), les paraules amb què cada u dels dos prometé fidelitat i tolerància cap a l’altre.

I, finalment, Rosa Rovira Sancho indica la importància de tenir present els qui els han facilitat el camí i, per descomptat, els qui encara viuen i els aplanen una vida amb fruïció.

En una altra composició sobre el mateix tema (però relativa a una parella que celebra les noces d’argent, és a dir, els vint-i-cinc anys com a casats), com és “A la Josefina i en Francesc” (p. 63), captem trets matriarcals. Així, la poetessa trau que

“dues vides enllaçades

vàreu fer-ne un casament.

(…) una llar que és una toia

i és el somni dels casats”.

 

Per tant, connecta la llar (en línia amb el mas, i que és u dels punts que defineixen el matriarcalisme català) amb la figura del jardiner (qui s’assembla al pagès, per com tracta la terra i, així, la mare) i, de pas, amb els bons fruits que en resulten: les flors, senyal de vida que qualla.

De fet, com en la rondalla en què hi ha harmonia en un matrimoni (o bé en les relacions entre un parent comerciant i que compleix amb la dona o que la defén), l’escriptora comenta

“Heu tingut ja dues noies

resplendents com raigs de sol,

del jovent són les miroies

al poble de Monistrol”.

 

Al capdavall dels versos, afig que

“Camineu sense temença

el camí que us heu traçat:

guanyareu la pau intensa

benestar i felicitat”.

 

O siga que, per una banda, l’autora plasma l’esperit jove que encara conserven els pares (en la plenitud de la vida) i, igualment, com qui va cap al demà i algun dia es farà vell, ve a dir que la faena ben feta garanteix el benviure de la gent. Aquest detall està en nexe amb la tradició cultural catalana de terres de l’interior, de les muntanyenques i, ben mirat, de la societat que existia en la Catalunya del segle XIII, de què, en el segle XX, encara romania un tarannà en aquest seny.

Empiulant amb aquesta darrera centúria, en la composició “A l’Anita i en Pius” (p. 64), en el mateix ramell poètic, Rosa Rovira Sancho escriu sobre una parella que es casà en 1956:

“Dos carrers van unir-se en abraçada

(…) i enllaçant una unió sagrada,

en feren de la llar un santuari”.

 

 

Per consegüent, figuren detalls que tenen a veure amb els Pobles matriarcalistes: la fidelitat a la paraula (la persona és considerada així o aixà segons la seua paraula i com parla i com escolta), entesa com una cosa que no s’ha de profanar i, en segon lloc, la llar com a espai d’acollida i com si fos un temple.

A més, agrega que

“Cal Ton és botiga vella en el poble

(…) dispensant sempre un bon tracte noble

des del matí a la posta del sol”.

 

El bon cor tan comú en les cultures matriarcals.

Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders addueix que

“Són cinquanta anys d’amor i harmonia

gaudint sempre de l’encís conjugal,

on heu combinat treball i alegria

amb un gran ramell de goig filial” .

 

Aquests mots podem empiular-los amb el fet que, com en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en aquesta parella, la part activa i la materna s’han combinat amb bona avinença.

Agraesc  la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vivien com si fossen un tronc comú

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 12 d’abril del 2025 i més avant posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…

Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…

Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat), “Hi havia pocs diners, poc de màrqueting i poques modes, en comparació amb l’allau actual que ens anihila mentalment i nacionalment” (R. J. Colom), “Doncs, el que jo vaig veure, no. I amb majúscules: NO. Llàstima” (Anna Babra), a qui indicàrem “Gràcies, Anna. Els meus avis materns i els avis de ma mare (per ambdues parts), sí”, “Sí, sí, Lluís. Eren com un tronc d’un arbre que res les torcava, ni tombava. Elles, sempre unides, anaven sempre mirant d’anar el millor possible endavant” (Ramona Ibarra), “En mà casa, sí.  La meua iaia vivia, sempre a casa nostra, amb els meus pares. Ella ens manava feina: igual, com si fóra la nostra mare. Ella cuinava igual, com ma mare, i féu la feina de casa igual, com ma mare… Era una més de casa” (Carmen Mahiques Mahiques).

Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per  a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.

Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.

Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.

Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella), “No n’és el meu cas” (Neus Homar Santaner), “Sí. A casa, tots units, com un arbre amb moltes branques.

Una família unida” (Rosa Rovira), “La meva àvia vivia amb nosaltres perquè era vídua i tenia poca relació amb la resta de la seva família. Es veien poc” (Lui Sarrià).

En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 i després plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons), “No. La resposta meva és ‘No’. Les meves dues àvies (nascudes en la primera dècada) van cercar ser, més o menys, independents. Cercar feina al tèxtil pel seu compte i un, més o menys, bon marit (En aquest seny, la van cagar: els meus dos avis, cadascú a la seva manera, eren uns tarambanes). No tinc constància de cap aliança (o complicitat) amb altres dones de la mateixa família/generació” (Xavier Cristòfol Mas).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Sexualitat matriarcal en terres de pagès i amb bona avinença

General, , , , , ,

Prosseguint amb la sexualitat matriarcal, però en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la copsem en la composició “Una rosa setinada” (p. 43), del 2018, quan diu que,

“Explorant per la parada

hi ha colors per escollir,

però el cor tria una rosa

setinada de robí.

 

Fina rosa bella i tendra

exalçant amor serè,

regalada amb simpatia

reconforta el nostre alè.

 

Regalem-la sens demora

en senyal de l’amistat”.

 

Així, l’autora indica quina és la classe de sexualitat que viuen tots dos i veiem que, a més, enllaça amb el matriarcalisme.

Un poema en què la captem, i en la mateixa obra, és “Felicitats i per molts anys” (p. 53), escrit amb motiu de les noces d’or, en dir que

“en Ramon Franch, el seu amor va donar

a la noia de cal Paneta en va ser l’escollida

per viure una vida i es volgueren casar.

 

Al mas Saladich van fer la niuada

dominant bon paisatge al cim del turó

a pagès van trobar la raó del seu  viure

com una família d’humil vocació”.

 

Per consegüent, figuren trets dels qui ja escrigueren l’historiador Jaume Vicens Vives i Josep Pla, en nexe amb la pagesia.

Agregarem que, com ens respongué Rosa Rovira Sancho en un missatge de l’11 d’abril del 2025, “Sí, és així.

L’home ve d’un altre poble i es casa amb una noia d’aquí.

Viuen a pagès, però a tocar del poble”.

Després, podem llegir que

“Nasqué una poncella que els omple de joia

(…) i els dóna família més àmplia i sincera

on regna harmonia, avinença i frescor”,

 

detalls que ens han vinculat amb moltes persones del camp i de zones rurals.

Altrament,

“En Ramon integrat en les festes del poble

Reis, germandats, futbol, caçadors

enamorat d’animals i dels arbres

ocell caramellaire de bell cantador”

 

i, així, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (festes, associacions, fauna, flora i música).

La dona, com moltes, una persona interessada pels petits detalls i per la natura com també de l’evolució no artificial en la vida:

“Teresita humil, mestressa de casa

estimant la natura, joiell d’esplendor”

 

mitjançant flors i plantes.

A més, capim una parella molt oberta i disposada a fer costat, per exemple, a través de la saviesa de la vida i, de pas, en línia amb l’educació matriarcal:

“Disposats sempre a donar un somriure

a aquell que demani un savi consell

la porta de casa sempre està oberta

per l’amic que el va a veure, no es quedi al portell”.

 

Finalment, la poetessa de Monistrol de Calders ho explica en plasmar que

“Avui reforcem amb dolça tendresa

que duri per sempre l’amor del sentiment

doncs fa cinquanta anys que van fer la promesa

d’estimar-se sempre en ferm casament”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Que no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven perquè no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l’11 d’abril del 2025 i després ens escrigueren “Sí. L’àvia, sobretot, ens deia que havíem de ser nosaltres mateixos,vestir com ens agradés, no deixar-nos manipular per ningú en la manera de pensar, ni de fer, encara que anéssim contracorrent, que no fos lo que, pel temps, tocava fer o ser” (Antonia Verdejo), “Sí. Abans, no hi havia tanta maldat. Quasi tots els dies estava ocupada: anava a aprendre de cosir” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva mare va néixer al 1903. Sempre va deixar-me vestir com volgués. És clar que jo procurava fer-ho amb coherència. Estic molt contenta de l’educació de la mare!!!” (Roser Canals Costa),  “La mare pense que deixaven molt al temps que vivien: la dictadura… I, és clar, estàvem en mans de l’Església i de la ‘Falange’. Encara com no li van fer massa cas i vam triar el nostre camí… i poguérem despertar-la. És el que pense, i em demane: ¿podia fer ella altra cosa?” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem “Gràcies, Josep, per les teues paraules, i bon dia,

Quant a si podia fer res, és clar que, durant una dictadura, hi ha més limitacions i no és un règim precisament obert.  

En qualsevol cas, nosaltres tenim la darrera paraula. 

Ara hi ha accions que recorden la Segona República en temes relacionats amb l’Església i, al meu coneixement, la història hauria de servir per a respondre millor en cada moment”, “Sí: sobretot, les padrines… Sempre em deien que no em deixés influenciar per ningú. Diguem que tenia cap per a pensar lo que feia; i, si m’equivocava en alguna decisió, era per aprendre. Aquest consell el continuo practicant” (Contxi Enjuanes Carrera), “Segur que aquest avís era un dels temes que es deuria parlat a les cases de les famílies… Sobretot, amb el canvi radical que es produïa de la societat rural a la societat industrial. Segur que més d’una baralla s’havia de produir per aquests temes, en certa manera, revolucionaris. Aquest era l’esperit  catalanista… Guardar el tresor de la llengua i de la nostra nació, després d’anys d’abandó per culpa de les dictadures i de les lleis espanyoles” (Daniel Gros), “Les moralitats de les dones d’aquella època eren ‘ad hominem’ i, com a molt, et deien que podies acabar així o aixà” (Joan Colera). Cal dir que “ad hominem” significa un raonament que s’empra per contradir algú, atacant el caràcter o, com ara, els costums de l’adversari. Més escrits: “No en tinc coneixement d’això per part de les iaies. Més aviat, havien de procurar per la seva vida, al dia a dia, que no ho tenien fàcil” (Nuri Coromina Ferrer), “Doncs sí. Tant la mama com la iaia sempre havien dit el mateix: ‘Siguis tu i no et deixis influenciar per res, ni per ningú’, ‘La moda no incomoda, però fes-la teva: no copies’. I així ha estat.

Amb la néta, el sistema està costant” (Montserrat Cortadella), “Ni l’àvia Teresa, ni la mama, mai em dir res de moda, de deixar-me arrossegar per ningú. Segons qui (o quins) sí. Això, m’ho recalcaven molt…

Em van ensenyar a saber-me defensar…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Jo, mai: un cop casada” (Lola Carbonell), “No és el meu cas” (Josep Castiñeira Cots), “Sí. L’àvia ho feia. Era molt intel·ligent, respectuosa i reflexiva. Sort d’ella” (Anna Babra), “Referent als grups i a modes, no hi havia la necessitat d’educar-nos en contra, perquè no teníem cap grup rellevant a prop. La moda la seguíem sense exageració” (Lui Sarrià).

En el meu mur, l’11 d’abril del 2025 afegiren “Prou feina tenien elles. Les modes mai m’han interessat, sempre he estat INSUBMISA I TRANSGRESSORA. ‘Esperit lliure’, en diuen” (Maria Dolors Franquet Calvet), “No, llevat de religions alienes o Opus Dei o grups comunistes i anarquistes com els que van matar i cremar familiars. Dels grups espanyolistes, ja ni en parlaven; i, a en Franco, l’escopien. Tot quedava clar” (Joan Claparols Vilamanyà).

En el grup “Antropologia UAB”, l’11 d’abril del 2025 plasmaren “Normalment, les mares tenen (gairebé totes) la tendència d’avisar, sempre a fi de bé. La meva no era massa pesada, però sempre anava ‘Mira amb qui vas…’, ‘Ja la coneixes prou?’. De la moda, deia que no s’havia de seguir,… al peu de la lletra: només escarnir-la” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

En el grup “Records del nostre passat”, l’11 d’abril del 2025 comentaren “Sí. La mare era molt estricta en aquests temes” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, l’11 d’abril del 2025 ens posaren “Ens educaven a fer bondat i a actuar com cal en cada ocasió” (Josefina Besora Oliva).

Finalment, ma mare, l’11 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “Ma mare deia ‘Moda: yo te aborrezco’ [‘Moda: jo t’avorresc’].

Lo normal de les mares era aconsellar, però, després, deixar un marge de confiança. Ma mare deia, en relació amb mi: ‘La meua filla [Consuelo, 1943] va a València i porta diners. Jo dic que, si me l’ha de pegar, me la pegarà: vaja a València, vaja a Torrent’. Després, si eixa persona et respon: dóna-li corda, [posa-li-ho fàcil].

Per a mi, lo més important és sentir-te de gust i actuar de gust”. Torrent és una vila a uns 6km de la ciutat de València.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Agraïments a monitores, a padrins de noces i a dones fortes i que fan valença

General, , , , , , , ,

Un altre poema en què capim el tema de la gratitud és “Gràcies Janina” (p. 92), plasmat per a una monitora, en posar

“Gràcies Janina, per les teves classes

gràcies Janina, pel temps dedicat,

gràcies per fer-nos sentir més joves

i l’any que ve t’esperem de bon grat”.

 

 

Un poc després, en el mateix llibre, el copsem en “Per tu, Paqui” (p. 94), fet per encàrrec d’un padrí de noces, quan un xicot diu

“Tu em vas apadrinar

en la pila baptismal,

jo avui faig el mateix

en l’enllaç matrimonial.

 

Rep doncs aquest present

amb tota cordialitat,

(…) us desitjo benaurança,

i felicitats per vostra unió!”.

 

 

Una altra composició de la mateixa corda, i en què es capta molt, és “A la nostra mare” (pp. 107-108), versos en què, a més, apareixen molts trets que empiulen amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Jo voldria una paraula

que servís d’agraïment,

a la mare que ens estima

amb un cor sempre content.

 

Amb empenta decidida

vas saber tirar endavant” (p. 107)

 

i afig que

“Caminant al costat nostre

amb constant dedicació (…).

Ens portares a l’escola

a La Vall, per estudiar,

planejat, junt amb el pare

per tenir un bon demà”.

 

És a dir: la dona acompanya els fills, ella ha tractat amb el marit on calia que estudiassen els fills i, al capdavall, la seua proposta ha anat avant.

A banda, la filla li diu 

“de la mestra que ha sorgit,

i amb la Núria i la Cristina

som tres noies de profit”.

 

 

En acabant, els versos plasmen detalls en nexe amb les arrels:
“Te’n recordes a Montcada,

amb el pare festejant?

Ara jo l’arrel segueixo

i la família va augmentant.

 

Aquest any, ja t’he fet àvia

(…) i també he fet tietes

amb deliri pel nebot”.

 

 

Després, inclou la tercera generació (els néts):

“Avui, estem al volt de taula

celebrant el casament,

i el bateig del nostre IÑAKI

perquè creixi dolçament”.

 

No debades, com a agraïment, exposa mots que connecten amb dones del primer quart del segle XX:

“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

per tot el que ens has donat,

per la força i el coratge

que sempre has demostrat”.

 

 

Finalment, figura el tema de la maternitat, de la mare protectora, qui, com altres persones, fa valença:
“GRÀCIES MARE, MOLTES GRÀCIES

Per aquest recolzament,

tan de bo! Jo pugui fer-ho

cada dia somrient.

 

I també dono les gràcies

als amics i familiars,

tot donat suport i ajuda

sempre sou al seu costat”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Pedagogia matriarcal i dones agraïdes, amb humanisme i educadores

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de l’agraïment en poemes de literatura matriarcal, en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, figura en la composició “Recollint seva llavor” (p. 50), quan, escrivint sobre Miquel Bosch i Jover (1900-1960), diu que

“És fill de la centúria

en Miquel Bosch i Jover,

ensenyant pedagogia

gran poeta arribà a ser. 

 

De petit ja l’admiraven

quan cantava un rodolí,

arrels que ja brotaven

del seu poble calderí.

 

Anhelava la poesia (…).

Artés galant li dedica

un institut per monument,

sa llavor que fructifica

i s’escampa com el vent.

 

Entre línies de dolcesa

recollint seva llavor”

 

 

i, així, plasma la influència que ha tingut en persones de la vila i de diferents generacions.

Un altre poema, en el mateix llibre i en relació amb el tema, és “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 80), escrit amb motiu del seu retir, en què copsem trets matriarcalistes:

“Tan sols la persona que neix bondadosa

és bona persona per la professió,

(…) amb un treball noble, de vocació.

 

Amb un munt d’històries sobre les espatlles

que estan enllaçades en un gran lligam,

(…) tu has estat bàlsam pel nostre reclam (…)

i cada dia sempre ple de gent,

amb el teu tracte gentil i amable

tothom en sortia més que content”.

 

 

Per tant, l’autora trau detalls que tenen bona acollida en els Pobles matriarcalistes: per exemple, la bonhomia, la noblesa i la benevolència.

 Més avant, la poetessa de Monistrol de Calders indica que

“has fet de psicòleg o qualsevol branca

(…) hem comptat sempre d’un magnífic puntal,

el teu suport ferm ha estat gran ajuda”.

 

 

Al capdavall, es reflecteix la gratitud, en adduir que

“Per la teva paciència, moltes gràcies!

moltes gràcies per la cordialitat!

moltes gràcies et diem amb abraçada!

moltes gràcies per la teva humanitat!”.

 

 

Uns altres versos en aquesta línia i en aquest ramell de poemes són els de la composició “Molts gràcies Paquita” (p. 88), ací, en relació amb l’educació, en què exposa

“Voldríem expressar belles paraules

complaents amb caliu i agraïment,

per lloar una feina dins les aules

de molts anys dedicats a ensenyament.

 

(…) ensenyant les matèries amb saviesa

I educant els alumnes de l’Esqueix.

 

Ara toca recollir-ne la sembrada

tot gaudint de bona jubilació,

tots plegats t’enviem una abraçada”.

 

 

Per consegüent, Rosa Rovira Sancho posa la qüestió de l’ensenyança i la de l’educació, dos temes que tenen punts en comú.

Finalment, l’escriptora empra vocabulari del camp, de la terra, el qual empiula amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones amb saviesa, que donen vida, amb joventut i reunions de Nadal

General, , , , , , , , ,

Tornant a exemples de literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, n’hem triat la composició “Per molts anys Conxita” (p. 87), en què l’escriptora s’alia amb Conxita, qui celebra els seixanta anys, sovint, acompanyats de fets ben valorats en els Pobles matriarcals: la simpatia, la iniciativa que, àdhuc, dóna vida als altres i, a més, la saviesa (no limitada a l’acumulació de saber, sinó a recollir-ne i, després, a usar-los per respondre en la vida):

“Nostre cor s’omple de joia

quan estem al teu costat,

quan veiem el teu somriure

de goig i felicitat.

 

Has omplert la teva vida

amb tres fills i un bon espòs,

emplenant-los d’energia

amb l’estima de tots dos.

 

Cada dia un xic més sàvia

cada mes un nou forjar,

cada any nova experiència

perquè ho saps aprofitar!

 

(…) Vius d’acord del que t’agrada

amb les teves aptituds,

car els anys no és el que compta

sinó els bons moments viscuts”.

 

Per això, podem pensar que l’autora li posa uns versos que diuen

“són seixanta primaveres

de floretes per cuidar”,

 

com si cada any en fos una i, si no, cada vivència que ha aportat coneixença a Conxita.

Amb un simbolisme paregut i que connecta amb la mateixa etapa de la vida (la de la maduració), copsem els missatges del poema “Per molts anys, Marga” (p. 90):

“Seixanta anys de maduresa

de constant dedicació,

superant tots els obstacles

amb un somriure o aflicció.

 

Però en la llum de cada albada

trobes l’ànim suficient,

la confiança és aflorada

assolint l’enfortiment.

 

Que el vigor i l’energia

dels que estem aquí reunits,

tot gaudint en harmonia

ens mantingui sempre units”.

 

 

Per consegüent, ens trobem davant una dona més aïna creadora de la seua vida, amb espenta, amb esperança i amb fortalesa i, possiblement, amb capacitat per a influir en persones acostades (l’aflorament de què parla l’escriptora de Monistrol de Calders).

En una tercera composició, “Per la nostra neboda” (p. 143), que enllaça amb els cinquanta anys d’una dona, apareix la plenitud de la vida i que encara té esperit juvenil:

“fas cinquanta primaveres

i en tindràs record especial.

 

Cada dia una llum nova

cada dia un nou trepig,

cada dia una experiència

acompanyada d’un desig.

 

(…) Et dediquen els teus oncles

amb amor un petit vers”.

 

 

Finalment, hem considerat adient incloure versos del poema “Bon Nadal i Feliç Any Nou”, en què la poetessa trau característiques que tenen a veure amb el matriarcalisme, com ara, signes de lligam amb la terra i amb el folklore tradicional com també detalls propis d’aquests Pobles, com ara, les reunions i la preferència per la concòrdia realista:

“desperta la terra amb pas decidit.

 

S’emplenen els dies de fred i de gebre

avançant per Nadal amb un pas de pardal

i per Sant Esteve amb un pas de llebre

remarquen les dietes de l’any natural.

 

Són dies de festes, d’unions i trobades

és temps de tendresa, és temps d’estimar,

és temps de regals, delectant les mainades

gaudint dels moments que vent s’endurà (…)

que hi hagi avinença sense desacords,

cuidant els valors que inspiren confiança

i unint la família enllaçant tots els cors”.

 

 

Com a aclariment, direm que la visió matriarcalista aprova la família, entre d’altres motius, perquè no és considerada com un grup en què u (el representant en cap) exerceix la seua autoritat, fins i tot, de manera coercitiva, sinó dialogant, escoltant els més jóvens i els més vells, no sols els de la seua generació o bé els d’una edat més semblant. Aquest fet, poc o molt, ens l’han reflectit bona part dels comentaris relatius a la psicologia i a la pedagogia en aquest col·lectiu i, com ara, en persones del mateix barri o de la contrada i amb qui es constituïa com una trama de colors diferents però en harmonia entre ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, agraïment a patrocinadors literaris i a la terra

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la captem, com ara, en el poema “Al Pere Feliu” (p. 62), escrit en el 2003. Com diguérem sobre uns versos anteriors, Pere Feliu fou un promotor de la cultura popular, en aquest cas, mitjançant trobades poètiques en Artés (una vila de la comarca del Bages), ací, la que feia quinze:
“Artés té una porta que sempre està oberta

un cop cada mes al Casal estimat,

recull d’emocions que el poeta desperta

somnis d’un raïm que fa anys que és plantat.

 

El seu capdavanter treballa i s’afanya

que tot continuï en ordre i bon grat

amb fermesa i coratge el seu raïm guanya

i broten tanyades d’un cep esporgat.

 

Vint-i-nou de juny i avui és sant Pere

i el nostre president celebra el seu sant,

i volem que ens acceptis noble amic Pere

aquest bon obsequi que tens al davant.

 

Celebrem-ho tots junts amb franca harmonia

I amb gran acollida d’amics i companys”.

 

 

Una de les coses que copsem en aquests versos és la semblança entre el raïm i que cada persona és un gra del penjoll. A més, un agraïment a un escriptor que, com aquell qui diu, estimula a la poesia i a celebrar aplecs literaris. Com a tret simbòlic, el raïm representa l’úter, la matriu i creix cap a la terra i, així, cap a lo terrenal, cap a lo maternal, detalls que empiulen amb el matriarcalisme.

A banda, l’autora trau l’orde, el fer les coses de bon gust, la rectitud, l’atreviment i l’espenta que, com el raïm que fructifica, genera noves esperances (les tanyades). I ho fa emprant vocabulari del camp.

Finalment, connectant amb la tradició matriarcal, trobem l’honradesa, la bona avinença, el bon cor, la consonància i l’actitud oberta i receptiva.

Enllaçant amb aquesta reunió, la primera de les quals tingué lloc en 1988, figura la composició “Al Raïm de Poesia” (p. 77), en la mateixa obra:

“El Raïm de Poesia

ja compleix vint-i-cinc anys,

resplendent amb harmonia

l’amistat de bons companys.

 

Cada fruit una saviesa

cada gra un nou rebroll,

estan plens de fortalesa

tots plegats fent gran manoll”.

 

 

Per tant, aquest acte és com un intercanvi (cada u aporta al col·lectiu i, en acabant, en rep): saviesa, creativitat (els rebrolls), força d’esperit i…, de rebot, es genera una confiança mútua.

Altrament, l’escriptora comenta que

“Són molts anys fent caminada

enriquint coneixements,

cada mes hi ha una trobada

compartint els sentiments”

 

 

i podríem dir que defensa el sentiment de pertinença a la terra, lo tel·lúric (en aquestes línies, com si fos un empelt amb la mare, amb una mare que afavoreix el desenvolupament creatiu dels fills):
“Un gresol ple de poemes

(…) Car tenim la Raïmera

arrelada al sòl d’Artés,

un escut, una senyera

i una via en nou progrés”.

 

 

Al capdavall, llegim els versos

“Per molts anys i una abraçada

per aquest formós jardí,

pels cinc lustres de florada

que engalana el vell camí”

 

i, per consegüent, figuren trets matriarcalistes: el jardí que frueix, les flors (com a signes d’esper) i el bon tracte als majors (els camins ja fressats, però, ara, guarnits a través de la creació literària).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, acords sota una alzina, la maternitat i la dona tel·lúrica

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra ”Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què es plasmen trets matriarcalistes (per exemple, un aplec de poetes), és “Al Niu d’Arts de Parets” (p. 52). En primer lloc, direm que té a veure amb uns actes (el “Niu d’Art Poètic” de Parets del Vallès) i que fou escrit en el 2012:

“Curulla de brots de nova tanyada,

ramells de poncelles d’humil pensament,

avui celebrem en aquesta diada

la festa del goig i del sentiment.

 

Ja fa vuit anys, vau emprendre volada,

com aus voladores cercant vostre niu,

el grup de NIU d’ART a Parets fa niuada,

amb el bon suport, d’en Pere Feliu.

 

Tots som germans en aquesta nissaga,

units per la força del novell caliu,

esclat d’emocions de belles paraules,

on un mira l’altre a veure què hi diu.

 

Que visqueu sempre en dolça harmonia,

unint vostres llaços d’amics i companys,

us desitgem el RAÏM DE POESIA,

salut, benaurança i per molts anys!”.

 

 

Així, en començar, exposa una esperança que podem connectar amb el simbolisme de la infantesa, de lo que s’inicia (la nova tanyada) i amb la senzillesa del xiquet (per la seua disposició a aprendre a partir de lo que rep de fora, dels altres).

A més, inclou la consolidació i el mecenatge que els dóna en Pere Feliu, un poeta d’Artés (el Bages), cofundador i president del grup “Raïm de poesia d’Artés”, com posava l’entrada “Niu d’Art homenatja Pere Feliu en el 17é aniversari de l’entitat” (https://www.somparets.cat/noticia/3838/niu-dart-homenatja-pere-feliu-en-el-17e-aniversari-de-lentitat), publicada en la web “SomParets” el 15 de febrer del 2010.

Igualment, trau el tema de la confraternitat i dels punts en comú (l’interés per la poesia i per la confiança entre els membres del grup, puix que s’escolten entre ells i, així, estan oberts a la part literària i a lo que transmeten els versos d’altri).

Per això, remata amb fe en la dolça avinença entre els escriptors, mitjançant els lligams i, àdhuc, a través dels empelts que poguessen sorgir fruit d’aquesta trobada literària.

En altres paraules: la poetessa no reflecteix unes línies en què el gai saber semble una cosa de persones molt lletrades, allunyades del Poble o, fins i tot, adinerades i que miren de dalt a baix, ans de gent amb un esperit acollidor i en pro de la creativitat del conjunt.

Continuant amb l’amistat (ací, en una composició dedicada a una alzina), hi ha “Per l’Anita” (p. 57), en què es mestallen el sentiment de pertinença a la terra, la natura (l’alzina, u dels arbres simbòlics de la tradició comunalista i de la matriarcalista, perquè celebraven moltes reunions i pactes molt a prop o bé a sota) i el paper de la mare (representada, com en moltes cultures, per lo arbori), diu que

“Al Pujol hi ha bella alzina

que fa enllaçar nostra amistat,

alegre i majestuosa,

dóna goig ser al seu costat.

 

Cada cop que el vent la gronxa,

parla el cor, parla la ment,

seus brogits són un murmuri,

de la veu del sentiment”.

 

 

És a dir: capim una mare atenta i que respon als altres i al món exterior, que hi està en nexe, que no hi és aliena.

En eixe seny, l’autora agrega que

“Seva veu, el seu guiatge,

records plens d’estimació,

emparant-nos amb coratge,

amb valor i protecció.

 

Seva arrel sigui esperança,

per saber trobar la pau,

seva soca la confiança,

per estimar sota el cel blau”.

 

 

Per consegüent, com més va, més, es reflecteix el simbolisme vinculat amb lo maternal: la mare educadora dels fills, la dona evocadora i que estima fills, familiars, néts i més, la mareta que fa de sopluig, la maternitat unida amb l’espenta i amb la valentia.

I, òbviament, el lligam entre la dona, la terra i les arrels: només amb arraïls en bon terreny i amb el tronc que, al capdavall, fa possible que isquen fulles o, fins i tot, flors, prossegueix una vida amb esper i, així, amb el cel blavós, el mateix que comença a albirar-se arran de l’arribada de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i política per l’harmonia i per la germanor

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, es reflecteix, per exemple, en la composició “Nadal d’incertesa” (p. 155), escrita per al Nadal del 2017, un any en què s’havia celebrat en Catalunya un referèndum sobre la independència i que, un mes després, passaria a ser l’inici de l’empresonament de polítics catalans i de membres de la cultura, qui, durant uns anys, esdevindrien presos polítics. En eixe seny, la poetessa no és indiferent a la realitat, sinó que, poc o molt, la presenta:

“Com viurem aquestes festes?

amb tristor o amb alegria?

amb discòrdia o harmonia?

ben serè o amb grans tempestes?

 

Faig preguntes cara el vent

pel Nadal que ja s’atansa

tot cercant la recordança

per reviure aquell moment.

 

Són dies plens d’incertesa

per l’angoixa i repressió,

són la gran preocupació

que esvaeixen la fermesa”.

 

 

Per això, en els versos següents, indica que

“Són dies per l’esperança

de tenir un futur millor,

sentir calma i serenor

que ens retorni la confiança.

 

Si una estela brilla al cel

i enlluerna nostra via,

com gresol sigui la guia

fent camí amb goig i anhel.

 

Allunyem dels sentiments

tot allò que ens faci mal,

i gaudim d’aquest Nadal

festejant petits moments”.

 

 

Com podem copsar, el colp de la resposta no dialogant per part del govern espanyol d’aleshores, del partit socialista i d’altres partits, féu que, en més d’un indret de Catalunya, la gent tractàs de centrar-se en el festeig de xicotets detalls (i, amb més motiu, en aplegar les festes de Nadal, en què, entre d’altres coses, apareix el tema de la infantesa, del passat i de la continuïtat de l’esperança en el futur).

En una línia semblant, però un any després (i, altrament, per a Nadal), hi ha els versos del poema “Llibertat presos polítics” (p. 157). Primerament, diré que, un amic que estigué cinc anys de capellà en Xile, en contacte amb la cultura colla, em contava que, en acostar-se aquests dies, en el pessebre parroquial de la zona d’Atacama (nord del país, on residia), posaven detalls relatius a la contrada i a la vida que hi feien. Empiulant amb això, podem llegir que

“Aquest Nadal faré un pessebre

ple d’un munt de rabadans,

amb la barretina groga

i amb pancartes a les mans.

 

La samarra amb la senyera

plena d’ànsies per complir,

l’estel blau per fer drecera

per anar avançant camí.

 

Pastorets i pastoretes

barretines plenes d’or,

enaltiu la confiança

que emana del nostre cor.

 

De genolls davant la cova

exigiu la llibertat,

llibertat presos polítics!

llibertat pels exiliats!

 

Que s’acabi la revenja,

del tracte injustificat!

fruit de la set de venjança

vers un poble esclavitzat”.

 

 

Enllaçant amb aquests darrers quatre versos, caldria evocar que la resposta de la Unió Europea davant el tema de l’esmentat referèndum i de la que prengué el govern espanyol d’aleshores i el que accedí al poder a mitjan 2018 (en part, mercè als vots de partits catalans que es proclamaven independentistes i que preferien una renovació a nivell estatal que podríem interpretar com un exemple de síndrome d’Estocolm, puix que, en primer lloc, no s’exigí que l’aspirant a primer ministre espanyol demanàs perdó, ni fets semblants) afavorien una gestió més pròxima a lo militar (i, així, en nexe amb la cultura patriarcal) que no d’acord amb la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides o, com ara, del dret natural. Pensem que, en el fons, hi havia por política de restar entre barrots.

En ambdós casos, l’actuació anà més aïna acompanyada de valors patriarcals i de rebuig a l’opinió, al pluralisme i a les demandes populars. I tot, tant per part de partits polítics que s’autoproclamaven d’esquerres, progressistes, de la tercera via, etc. com també de polítics de la mateixa corda.

Amb el temps, es veié que, en terres catalanoparlants, els representants de la Corona d’Aragó que, en 1760, presentaren un memorial de greuges al nou rei Carles III, tenien més forjat el sentiment de pertinença a la terra que els del primer quart del segle XXI:

“Humilment demaneu força,

el pas ferm i engrescador!

per deixar d’estar subjectes,

d’un estat dominador!”.

 

 

No debades, remata l’escrit posant que

“Si ens unim en abraçada

per la vostra dignitat,

assolirem la causa noble

que ens dóna legalitat”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)