Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven que les persones són més importants que les coses? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 2 de maig del 2025 i posteriorment escrigueren “La persona sempre per damunt dels béns materials, a ca meva” (Tonet Escrivà),“Per descomptat. Les persones, per davant de tot. Va en conjunt: les valors que ens varen ensenyar.
La mama em deia ‘El present és secundari. Mira qui te’l fa: això es el que importa'” (Montserrat Cortadella), “Aquesta és una frase feta. I tant!” ) Daniel Gros), “Per a mi, la meva àvia va ser una persona molt important en la meva vida. Era una persona plena d’afecte i de tendresa. I en tinc un record fantàstic” (Mercè Verdaguer Tarrés), “Bon dia,
La vida, efectivament, era el més important, però,0com que eren molt humils, també apreciaven el poc que tenien” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. És clar: familia, amistats i veïns… Sempre valoraven més el tracte sensat i cordial, que no pas la roba que vestien o la marcs de cotxe que guiaven…” (Joan Marrugat), “Sí. Les persones són més importants que les coses” (Rosó García Clotet), “Sí. Això sempre ho deia la mare: ‘Les coses són coses; les persones tenen cor… i vigileu de no ferir” (Àngels Salvador), comentari amb què coincidia ma mare (“Hi ha casos així”); “És clar que sí: les persones són prioritat. És de seny comú respectar les persones” (Àngels Sanas Corcoy), “I tant!! Quantes families tenien enuigs pels diners,cases etc.
Que mes formós i ric que estimar-se!!!!” (Roser Canals Costa), “I tant que sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia Lluís,
La meva àvia, que també va ser la meva padrina, era nascuda el 1909 (l’avi, el 1906). Quan era petita vaig conviure força amb els avis i recordo que la padrina era una persona amb molt de coratge i molt manaire.
Ella explicava que, en temps de la guerra, el seu germà junt amb alguns homes s’havien amagat a la muntanya i ella els hi portava menjar. Com que això ho feia de nit, el seu sogre es pensava que anava a visitar els soldats i a fer-los favors sexuals, però ella mai el va contrariar perquè no se sabés què era el que feia.
En temps de la immigració andalusa, al poble, van arribar gent bastant desgraciada i amb molts fills. Ella agafava verdura de la que tenia a l’hort i em deia ‘Porta-li això…’ a tal o tal família.
Era molt generosa i és el que em va ensenyar amb la seva manera de fer” (Lurdes Pino Anglès), “Clar que sí… Sempre: les persones, per davant de tot, i el respecte cap a elles (sobretot0 cap a les persones majors)” (Carmen Mahiques Mahiques).
Sobre aquest darrer comentari, ma mare (per telèfon) el 2 de maig del 2025 em digué unes paraules en nexe amb mon avi patern (1909-1983) per a una veïna immigrant que tenia molts fills: “Això fou lo que féu l’avi Luis: li posà una cistella amb ous i més i em digué ‘Passa-li-ho, a Antonia'”.
Altres missatges del mateix dia: “Sí. Per descomptat. En tot moment” (Lydia Quera), “Bon dia,
Sens dubte. Sempre he sentit, tant de les padrines com de la mare, que, quan passava una desgràcia, lo primer que deien era ‘Encara com tots estem bé’, i va haver-hi algun cop que , els d’anys materials van ser molt forts. Però , primer eren les persones de la família, els coneguts,… I, després, ja és preocupaven de recuperar les coses materials” (Contxi Enjuanes Carrera), “Abans de qualsevol cosa material. (diners, propietats, etc.
Primer les persones: familiars i no familiars” (Lola Carbonell), “Les persones amb cervell respecten moltes coses, però no pas totes!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs). En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 3 de maig del 2025 posaren “Això, sí. És clar. Alguna vegada, de les seves reflexions i dels seus advertiments, jo he arribat a pensar que no hi ha cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra, ni cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).
En el meu mur, el 2 de maig del 2025 plasmaren “Depèn de les persones i de les coses. Però això encara passa avui dia” (Natalia Farreras Costa), a qui responguérem “Més aïna, és una tendència, ja que ambdues coses són menesters”, “Això, sempre: ara i abans” (Maria Dolors Franquet Calvet).
També posarem que, ma mare, per telèfon, el 2 de maig del 2025, sobre la tendror que plasmava algun dels escrits, em comentà (i li hem adduït) que això era lo normal i, altrament, que abans n’hi havia més, encara que, per exemple, hi hagués dones més aïna 1) fortes i d’acció, 2) amb marits que fossen sensibles i amables, 3) dones que es dedicaven més a l’educació i a la transmissió cultural amb els néts i amb altres persones i 4) les dones en què predominava la fortalesa i, igualment, la paciència. A banda, li agregàrem que, partint de la recerca, entre les dones nascudes abans de 1920, no hi havia la cultura de centrar-se només en la part activa i, més encara: n’era la minoritària.
Finalment, ma mare em digué que “No hipoteca ningú la seua llibertat per res”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
