L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

“Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí”, sexualitat matriarcal i refranys

Sexualitat matriarcal i refranys. “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina”.

 

Un altre punt que inclourem en aquest apartat sobre la sexualitat matriarcal és que el 15 de març del 2025, a més d’accedir a un post que Josep Ma. Duran havia publicat la vespra en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, sobre la dita “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina” (https://www.facebook.com/share/p/18RrzKaCgo), li responguérem que, “En eixe refrany, la fadrina (dona) té a veure amb una estació de l’any relacionada amb lo femení, amb la foscor; el fadrí, amb lo masculí, amb la claror”,….fins que, un poc després, sabérem que la dita tenia a veure amb el mes de novembre i no amb el de març (en què vivíem en eixe dia). Deia així: “Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: ‘Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina’. Això vol indicar que les fadrines empordaneses (perquè aquest refrany és molt de l’Empordà) avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben.

De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d’aquí a ben pocs dies, el 25 d’aquest mateix mes [de novembre]─, els fadrins gaudiran d’un privilegi semblant.

Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s’ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l’Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment i en qualsevol època de l’any (no sols el dia de Sant Martí), l’antic i maliciós costum de l’11 de novembre.

Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al ‘pompis’ de les dones que eren del seu gust…”, és a dir, a les natges, al cul.

El 15 de març del 2025 demanàrem a Josep Ma. Duran si l’autor del text era Emili Casademont i Comas i ens ho afirmà i ens agregà que era jornalista i escriptor. Ben mirat, ens facilità com entrar en un escrit que aquest redactor havia posat l’11 de novembre del 2007 en el seu blog “Emili Casademont i Comas” (https://emilicasademont.blogspot.com/2007/11/sant-mart-tossa-de-mar-i-les.html), en què addueix una part que hem considerat sucosa: I, com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut Sant Martí per patró dels cornuts. Així, i, pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert, que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d’esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La ‘gresca’ no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la ‘música’ a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el ‘salt’, i que, després, la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s’escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així…”.

A banda, en l’entrada “Novembre” (https://clugjaimeprimero.org/content/novembre), s’indica que el refrany és documentat en nexe amb l’Empordà, però no amb terres valencianes.

Finalment, en el blog “blogdemin”, hi ha una entrada sobre el tema de Sant Martí, “Sant Martí” (https://blogdelmin.blogspot.com/2007/11/sant-mart.html), amb un comentari de l’autor, amb un toc d’humor, que inclou aquests mots empiulant amb els qui estaven fadrins: “Com et pots imaginar, entre els solters d’ambdós sexes, hi havia una autèntica bogeria per sortir a primera hora del matí i trobar-se amb aquell o amb aquella que més ‘tilín’ els fes. (…) Jo, de vosaltres, amics cibernautes, intentaria de provar-ho a veure ‘si cola’, però, després, no us queixeu de les conseqüències, ni culpeu l’Àngel de la Web”.

De totes maneres, al meu coneixement, hi ha una situació molt igualitària i no descartàrem la possibilitat que aquesta connexió entre tots dos fos resultat, en part, del fred de la tardor i que, igualment, anàs unit a una situació de germanor entre ambdues parts de la persona i en la cultura matriarcalista, en línia amb el refrany que diu que la dona fa l’home i que l’home fa la dona. I tot, en un Poble amb una cosmovisió en què el gaudi de lo sexual i de lo eròtic és ben considerat, si més no, en la cultura vernacla tradicional.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre la premsa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre la premsa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

Quant a missatges, el 15 de març del 2025 i posteriorment plasmaren “Noi: ni hi havia gaires de premsa, ni de temps” (Àngels Sanas Corcoy), “Mai. Eren totalment analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. A casa,  la premsa hi era present diàriament. Teníem ‘La Vanguardia’ fins que l’avi diguè que aquell diari era franquista i ès comprà el ‘Diari de Barcelona’.

De fet, els diaris han estat a la nostra llar sempre” (Lydia Quera), “No, no llegia els diaris… I era una dona culta. Llegia llibres; però la premsa, poques vegades” (Josep Ferrer Ferrer), “No” (Rocío Cuki), “Molta de gent major, al diari, li deien ‘S’embustero’. I el mestre, de quan jo anava a l’escola, un dia va venir amb un diari i va dir: ‘Avui vos mostraré a llegir el diari’. El va obrir i va dir ‘Veis? Això es un diari: de cada cent paraules, noranta-nou són mentida i, a la que queda, posau-la en dubtes’. Aquesta és la fama que tenien els diaris als anys seixanta [del segle passat]”, a qui responguí que “Gràcies, Miquel, pel teu comentari, que m’ha recordat mon avi patern (1909-1983), qui deia a mon pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. No l’agradava la lectura. En canvi, la dona sí que hi estava interessada”, “En aquella època, la premsa, normalment, era el boca a boca i algunes notícies d’aquells que tenien ràdio, cosa poc probable en moltes cases. La premsa sols es llegia en algun bar i, com les dones no podien anar-hi, no s’assabentaven de res, si no els ho deia l’home, cosa molt improbable aleshores. Si alguna dona tenia ràdio, el que més escoltava era ‘Elena Francis’ o ‘Matilde, Perico y Periquin'” (Josep Fontestad Molina), qui tracta més bé de temps de Franco (1939-1975). Per això, li comentàrem que, en nexe amb aquesta època, conta ma mare (en una entrevista del 2020), que hi havia emissores locals i que, per exemple, algunes dones deien a mon avi matern que en posàs una (‘en Guadassuar, que ahí fa més bonic’ el rosari)”, “La meva mare no comentava gaire cosa referent a la premsa, això era cosa del pare” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo et puc comentar de quan jo he tingut us de raó. Abans, si no era en alguna casa de ‘señoritos’, no compraven el diari.

Jo vaig estar molts anys comprant el diari. Sols els diumenges i perquè eixe dia donaven un fascicle de l”Enciclopèdia Valenciana’ i altres col·leccions” (Vicent Pla), “A casa, no, Lluís. La premsa no arribava a les cases, quan jo era jove. Només arribaven en algunes determinades cases benestants i als cafès” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem Si has observat, la qüestió és oberta, no implica que la llegissen. Com a exemple, per l’any 1997, un home que se’m presentà i que, tot seguit, em digué que era àcrata i que havia nascut en 1913, m’afegí que, en la seua infantesa, ell no sabia llegir i que, com que estava interessat per les notícies, demanava a persones que sí que sabien llegir. Preferia un bon llibre a anar al bar. Em parlà sobre naturisme i sexualitat”“No ho recordo, Lluís” (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 15 de març del 2025 i després posaren Oh tant! Teníem: jo, onze fins a catorze anys. I el meu germà, quatre anys menys. Llegia el diari i ens explicava com anava la guerra, si guanyaven els aliats o no. I, així, molts dies.

De petita, ja coneixia els noms dels polítics més importants, tant dels que semblaven més bons com també dels altres” (M Teresa Hortoneda), “La meva àvia nascuda el segle XIX sabia llegir i escriure perquè, a ca seva, eren benestants. La meva mare, nascuda l’any 1909, era pèrit mercantil, però, a les cases, hi entrava poc la premsa: les notícies arribaven tard i malament. Les dones no solien comentar les notícies; si de cas, serien els homes” (Maria del Pilar Juan Ferrer).

Finalment, ma mare, el 15 de març del 2025 em digué per telèfon “L’àvia Consuelo (1878) ja llegia cada dia el diari que duia son pare, qui era jutge.

Mon pare (1906) comprava el diari els diumenges i el llegia. Ens en parlava sobre u (‘El Pueblo’, 1894-1939, de Vicente Blasco Ibáñez) i sobre ‘El Mercantil Valenciano’ (després de la guerra, ‘Levante’). Sobre el segon, deia ‘Este diari,… amb bones raonetes, amb molta dolçor, però te la claven’. U, obertament, ja sabies per on anava. Però l’altre, darrere d’unes paraules, t’enganyava.

Ell, de la seua imparcialitat, jutjava les coses.

L’avi Luis (1909) deia a ton pare ‘Ja t’has comprat les mentires del dia?’. L’àvia Paquita (1909), a vegades, s’interessava per lo que estudiava el pare i ho estudiava”. I, empiulant amb el comentari del mestre de Miquel Vila Barceló, ma mare em comentà mig rient, “Vaja!, vaja!, que bo!”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Poesia matriarcal de noces, sinceritat, germanor i bona avinença entre generacions

Un altre poema en què apareix la sexualitat matriarcal, i que figura en l’obra “Poemes 2000/2011”, és “A la Maria i el Martí” (p. 99), fet amb motiu de les noces d’or:

“Recordem aquell gran dia

de l’enllaç matrimonial,

entregant-vos l’un a l’altre

amb un SÍ primaveral.

Un camí vàreu emprendre

caminant junts, de costat,

cinquanta anys porteu fent via

amb el cor agermanat.

 

A les bones i dolentes

cap amunt o cap avall,

de la mà heu anat sempre

a la casa i al treball.

De l’amor va néixer un dia

la floreta en el jardí,

que us alegra la diada

constantment cada matí”.

 

 

Com podem veure, marit i muller estan a un nivell molt semblant, predomina lo que té a veure amb els vincles, amb els lligams, amb l’empelt entre tots dos i que, àdhuc, ens podria evocar el simbolisme dels bessons (“el cor agermanat”), com aquells amics d’Alaquàs (vila de l’Horta de València) que, on anava u, ho feia l’altre i que, igualment, llegien el mateix diari i solien anar molt plegats, fins al punt que la gent solia dir “Sempre junts, com Abdó i Senent” (els Sants de la Pedra).

En acabant, exposa que

“La noieta ha fet sembrada

amb un nét molt eixerit,

i us emplena amb molta força

d’alegria l’esperit.

I ara l’Èric és l’espurna

que il·lumina cada jorn,

com el sol neix a l’albada

donant vida a tot l’entorn”.

 

 

Altra vegada capim el nexe entre els majors i els més xiquets i, de rebot, l’enllaç entre les tres generacions, un tret molt habitual fins a després de la meitat del segle XX, en una mateixa casa mitjanament gran i tot.

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho els desitja llarga vida i que la facen units i amb jovenesa:

“Que tingueu salut i empenta

i un bon doll de goig suprem,

caminant amb l’esperança

tots plegats un desitgem”.

 

Sobre això, diré que conec una parella nascuda en 1929 (l’home, Ricard Jové Hortoneda) i en 1931 (la dona, Ma. Teresa Hortoneda), catalanoparlants i amb molt de sentiment de pertinença a la terra, qui, en el moment de plasmar aquests mots (15 de març del 2025), encara viuen, fan bona pasta i estan molt oberts a persones de totes les edats.

Una altra composició que hem triat per al tema de la sexualitat matriarcal, escrita per la poetessa de Monistrol de Calders, és “A una núvia” (p. 107):

“A finals de primavera,

per nosaltres, festa gran,

avui fas la gran volada

en un dia exuberant.

 

Serà un dia dolç i esplèndid

serà un dia remarcat,

comenceu la nova vida

amb el cor enamorat”.

 

 

Per tant, la connexió entre els dos, com la mel, serà dolça i lluny de passions, però sí joiosa.

Després, l’autora indica que el padrí remarca la promesa i l’empiula amb una mena de segell que certifica (per mitjà de la constància i de l’acord oral davant els qui assisteixen a l’acte) i, així, lluny de paraules vanes i del parloteig i de la cultura del parlar per parlar perquè toca parlar propis de les cultures patriarcals. A banda, captem detalls que són ben considerats en els Pobles matriarcalistes:

“Perquè avui feu la promesa

d’estimar-vos constantment,

segellant una aliança

amb un SÍ ben consistent”.

 

Adduirem que, tot seguit, apareix el padrí, i ho fa unit a trets associats a la cultura de tocar els peus en terra, de complir amb la paraula i de fer-se’n càrrec de la situació, de no delegar en ningú el paper que ell ha acceptat:

“Per a gran emoció meva

m’has triat per ser padrí,

molt content d’aquesta feina

una tasca he de complir.

 

De portar-te el ram de noces

perquè us guïi el nou camí,

molt cofoi et faig l’entrega

i amb el goig de ser el padrí”

 

i, igualment, de fer valença als futurs novençans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Els xiquets (al·lots) s’inventassen els seus propis jocs

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿permetien que els xiquets (al·lots) s’inventassen els seus propis jocs? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb una títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

 

****

 

Quant a missatges,  el 14 de març del 2025 ens plasmaren “Pense que sí. Jugaven al carrer, sense control” (Rocío Cuki), “”No en tenc record. No ho puc afirmar ni desmentir” (Xec Riudavets Cavaller), “A casa, sí que ens incentivaven perquè ens inventéssim els jocs  com també les rondalles o relats” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. Per força: no teníem gaires firetes” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em deia res d’això; teníem tan poques coses amb què jugar, que, amb qualsevol cosa, ens entreteníem: un pot, un tros de roba que ja no aprofitava per a res (ni tant sols per llevar el terra), amb soles de sabates i, sobretot, amb pedres. Les pedres eren essencials per a jugar” (Josep Fontestad Molina), “Sí: de petits, ens inventàvem jocs a l’escola” (Joan Prió Piñol), “Sí: sempre inventar. Primer, amb una rotllana. amb els avis i amb tota la família, dèiem el que volíem fer i, seguidament, fèiem jocs divertits que anomenàvem ‘Un, dos, tres’. M’ho passava molt bé. Eren molt divertits” (Lydia Quera), “No s’interessaven als nostres jocs, vigilaven segurament, però les meves àvies mai no intervenien ni proposaven ni aconsellaven res” (Lucila Grau), “I tant !!! A més, recordo que jugàvem a ‘todos’. Eren els ossos del genoll dels anyells. Els netejàvem i pintàvem de colors. Ens hi passàvem hores jugant” (Pilar Ortiz De Paz), “Clar! Érem xiquets de carrer (en el bon sentit). El carrer era el territori. Un dels jocs més bonics eren les boles (vies, colauet…) o fer coses amb el fang. El futbol, als solars. Ni teníem parc…. Tinc vuitanta anys. És el que hi havia” (Josep Ferrer Ferrer), “I tant que sí! Ella mateixa (la meva mare), amb una amiga, es fabricaven nines de drap. Després, el meu germà es feia els patinets, aquells que anaven per terra com una T amb coixinets. Jo mateixa feia gelats amb fang i capses de llumins. Era molt divertit. També jugar a vendre” (M Teresa Hortoneda), “La meva mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant! Jo vaig ser experta (i ho sóc) en inventar rondalles. La meva neta n’és testimoni.

I, quan era joveneta, a l’hora del pati, esmorzàvem i començava una història que havia de durar una setmana.. Em deien ‘Aquesta setmana, de por’ o ‘de riure’ o… 

A mi, m’encisava” (Montserrat Cortadella), “Sempre em vaig inventar jocs, a la terrassa, a casa. I també vaig jugar molt pel carrer a l’estiu quan anava a la muntanya” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Nosaltres esperàvem sortir de l’escola, per anar a jugar al carrer. Ens agradava molt jugar a corda, el palet, als ossets, als cromets… Això era l’any 1940” (Júlia Aixut Torres).

Per correu electrònic, el 14 de març del 2025 posaren “Sí. Sempre ens deixaven inventar-nos de tot… Fossin jocs o fossin altres idees per la casa… Si la idea donava resultat, ella ho agraïa” (Rosa Rovira), a qui comentàrem “Molt important que els xiquets puguen desenvolupar la creativitat i que, si no és contra el bé comú (que no, necessàriament, contra el pensament majoritari), siga ben acollit”“És ben cert això.  Jo sóc naixcut al 1950, i el meu germà i jo s’inventàvem mil i una manera de jugar amb cadires, amb pots de conserva buits, amb branques i amb altres deixalles. Ni imagineu lo bé que ho passàrem!” (Antonio Bernabéu Pérez).

Finalment, ma mare, el 14 de març del 2025, per telèfon, em comentà “Nosaltres [= els meus germans i jo], en el corral de la casa de València, agafàvem dos pots, els féiem un forat a cada u, posàvem un fil entre els dos i féiem un walkie-talkie.

El pare (1942), amb una caixa de cartó, feia un carro, un camió…

Un pot amb aigua i sabó… i fer bombolletes de sabó. Les tabes. També el ‘guà’, jugar a les boletes. Les xiquetes, en el carrer, fer ratlles i jugar al sambori.

A banda, les mares, amb uns retallets, feien nines. I a xapes (les de botelles, les de cervessa) o a botons (per fer-ne botar el de davant)”. Sobre el joc de botons, també el comentava mon pare eixe dia.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: Ma mare també recordava un joguet que fiu amb llandetes de foie-gras a una xiqueta, qui havia nascut en el 2000, i em digué que, fins a feia uns quants anys, encara estaven en casa.

Cal dir que, així com mon pare “espentava” el camió, el carro…, i l’ha agradat conduir; jo, que jugava amb els nebots amb eixe trenet que enllaçava llandetes, n’era el cap, o siga, la locomotora i m’agrada fer de cap de grup i ho relacione amb l’arquetip del rei.

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)