Vos educaven a no condemnar els altres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a no condemnar els altres?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 10 de gener del 2025 i posteriorment ens comentaren “L’àvia deia que no havíem de condemnar ningú, que la vida ja se n’encarrega, perquè, si ho fèiem nosaltres, era posar-nos al seu nivell [ = dels altres]” (Antonia Verdejo), “A casa, sempre ens deien que no s’havia de jutjar ningú i, per tant, que no s’havia de criticar, ni d’acceptar les crítiques cap a altres persones” (Rosó Garcia Clotet), “No crec que es fiquessin en aquestes coses” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

A casa, sí que ho fèiem. Acostumaven a dir ‘Cadascú sap a casa seva’. I una altra frase freqüent era ‘A tot arreu, hi ha un divendres’. I, per si no n’hi hagués prou, ‘… hi ha el Divendres Sant, que toca a tothom’. Aquesta darrera part era un afegit de collita pròpia de la meva tia Dolors, que no sabia de lletra i, tot i això, tenia una sabiduria molt superior.

Vull aclarir que la meva família provenia del cantó de Lleida, Guixers, Saldes, l’Espà (de l’Alt Berguedà) i Peguera. D’aquest darrer poble, tot enrunat ara mateix, que és al darrere els Rasos de Peguera” (Joana Cabiscol Calvès), “Em sembla recordar que sí” (Joan Mengual Cirac). En relació amb la frase, “tot i això,, tenia una sabiduria molt superior”, ma mare, el 10 de gener del 2025, per telèfon, em digué “Això passa a molta gent”.

I, sobre les paraules referents al divendres, ma mare em comentà “Això equival a lo que dic jo: ‘De lo que parlaràs, tocaràs’ i ens va adduir que, més d’una vegada, és millor no espolsar coses negatives dels altres perquè, en un futur, a vegades, ens en podríem penedir.. Altres comentaris foren “Havien vist tant de sofriments, que elles expressaven compassió més que ràbia. Ara, hi havia esperit crític en dominis intel.lectuals” (Lucila Grau), a qui escriguérem “El meu avi matern (1906-1992), arran de la guerra, estigué en tres camps (el tercer, de Castuera, d’extermini i en què es provaren tècniques que es milloraren en la Segona Guerra Mundial) i tampoc no tenia ràbia”, “No, però ningú teniem aquest interès” (Lui Sarrià), “La condemna, ¿et refereixes a classificar les persones per actes, conductes?…” (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem “Val per a qualsevol tema i, per això, lo que escrius és vàlid”. Llavors, Montserrat Cortadella ens afegí “Si no volien que ho sentís , s’ho parlaven quan jo no hi era, que eran poques vegades. No m’amagaven res.

Una anècdota: hi havia una família que aparençava el que no eren i moooolt de MISSA. Un dia que la mama i la iaia havien donat roba a l’església, varen veure que la senyora en qüestió portava roba que havien deixat. La meva reacció d’aquell moment:

‘— Quina barra! No en donarem res més, oi?’.

Quasi a la vegada, les dues varen respondre:  ‘Per ells, faran: ‘Deu te un bastó que pega sense fer remor’.

Nosaltres continuarem fent el be’. Iaquí, punt i final” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Dones que accepten el festeig, que socialitzen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra sardana amb una lletra que podríem relacionar amb el mes de maig (encara que no ho pose) i, a més, amb l’acte de cercar parella, sobretot, fadrina, és “Bona festa”, amb lletra de Lluís Garriga i amb música de Josep Vicens “Xaxu”, la qual figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars” (pp. 35-36). Així, podem llegir

“Pagesetes i fadrins (…)

van fressant tot el camí (…).

Tot és bell, tot és gai

tot és dolç, és encís.

 

(…) Dolça pageseta (…).

Celebrant tan bona festa,

la dansa, em fa delit

d’afany i de conquesta

de la teva figurina

dels camps i dels sembrats regina …

 

Tu duus tot l’encanteri,

(…) trenant la nostra dansa

que ens fa sentir forts i més grans

i orgull dels catalans

que l’anem dansant, donant-nos les mans…”.

 

En aquests versos, la dona (ací, una joveneta) apareix com la mestressa, qui porta els camps i les collites, és comparada amb una mena de fada que encisa els hòmens i, a banda, la fadrina és qui “enllaça” (l’acte de trenar) amb qui ballarà la sardana i, de pas, amb qui socialitzarà, puix que ella porta la iniciativa i, ambdues parts i més persones, s’enfortiran i connectaran amb el sentiment de pertinença a la terra.

Ara bé, en un altre poema de l’obra de Núria Feliu, veiem uns versos que sí que enllacen amb la primavera i amb el típic ramell de flors (o altres detalls) que donaven els fadrins a les xicotes: “Bell Penedès” (pp. 41-42), amb lletra de Leandre Roure i Garriga (1887-1969) i musicat pel compositor Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970):

“Matins del Penedès.

El sol bonic de Maig

esclata rialler

rebent d’ell el primer bes.

Camins tots ombrejats.

Refilen els ocells…!

Campanes repicant l’alegria del vol.

Oïu, fadrins, la crida

de l’esclat d’amor!”.

 

 

Tot seguit, posa

“Fadrina, caputxeta blanca,

de flors, ell, et fa un ramell.

Fadrí de roja barretina,

de bon matí l’amor va amb ell.

Violetes per tot es troben.

És prova del gran amor,

-humil, diví-

que sent el seu aimador”.

 

És a dir, encara que el jove cerca la dona, no pretén conquistar-la, com ho reflecteix com és l’amor que ell li té (un tret matriarcalista).

Al capdavall,

“Entre l’ombreta del camí,

allà propet del riu,

allà on l’oreig fa olor de pi,

li diu així el fadrí:

Donzelleta, recordada sempre seràs

i el meu cor dintre el teu portaràs”.

 

Finalment, els darrers versos coincideixen amb la visió matriarcal de la sexualitat, entre d’altres coses, perquè la dona és qui salva l’home i, a més, qui genera vida com si fos la mare que pareix:
“Matins d’amor del Penedès

que dolçament porteu,

el gai perfum del primer bes,

que al nostre cor poseu.

Esclateu amb vostra llum que fa florir

la poncella d’amor que no té fi.

 

NOTA.- Publicat al CADI 275 (1961)”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i xicots nobles i fadrines ben tractades

General, , , , ,

Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que tenen la darrera paraula en lo sexual, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).

En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem  que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,

el Cavaller que fou espill de braus

que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,

brandint llança, espasa i escut,

ara l’amor l’ha vençut.

 

D’una nineta el jou

sofreix el Cavaller,

tan trist i enamorat,

que en perd el ser.

 

D’ella el castell, al lluny,

n’esguarda el fosc contorn;

i una nit i una altra

hi roda a l’entorn

i no té coratge, el míser,

per avançar…

I un jorn i un altre passen

sense dur al bell aimador

el conhort ansiat.

 

Ai! nina, (*) que n’has fet

del cor que al teu retens presoner!…

vindrà un temps que enyoraràs

el que sols per tu ha estat

Cavaller enamorat”.

 

Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.

En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:

“Pageseta moreneta,

vull cantar-te una cançó;

vull dir-te d’una vegada

que també t’estimo jo.

Com es mimen i s’estimen

per les branques els ocells,

per què no hem d’amanyagar-nos

tu i jo com fan ells?”.

 

És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.

A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:

“No sents com refila la cardina

que en el niu s’enyora tota sola?

El company volgut de ploma fina

ha alçat el vol

de cara al sol i no ha tornat

i a cercar-lo ella ha volat.

 

Ja de retorn el gai ocell

refila entre les fulles,

fent saltirons va la femella

amb ell, l’ocell.

La-la-la”.

 

 

Igualment, la femella comenta al mascle, qui aplega al niu:

“Per què has trigat així?

Que manca al niu

del nostre amor, l’encís?

I ell li respon: Ocella, petita i bella,

seguim a saltirons

de nostres il·lusions l’estrella.

I tot saltironant per la verdor

canta l’amor: la-la-la”.

 

 

Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):

 “Veig pageseta que et tornes roja,

tos ulls em diuen ben clar que sí,

com l’ocella a son ocell

tu m’estimaràs a mi.

Dels teus llavis un petó voldria jo,

tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.

Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.

Com el cant de la cardina nostre cant

serà dolç, serà amorós i triomfant”.

 

Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura

Els Reis m’han portat un present: un bon son.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, amb aprovació de l’abadessa i la mare

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que

“pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor.

-Una cançó!”,

 

un senyal de confraternitat, addueix que

“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al matí que el sol hi és bo;

ella canta a les nits de la lluna plena”.

 

Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).

Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:

“La sirena es féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà”.

 

I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.

Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:

“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.

Fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare canta el petit”.

 

Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.

Més avant, escriu sobre un temple religiós:

“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí (…).

 

Les sardanes arriben fins als seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.

 

O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).

A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:

“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;

ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)

i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.

 

En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:

“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà”.

 

Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,

“La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.

 

Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que

“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.

 

Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.

Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.

Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.

Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en literatura i música matriarcals del segle XX

General, , , , ,

Música en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu.

En aquest llibre, a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, captem el sentiment esmentat. Núria Feliu (1941-2022), autora i editora de l’obra i cantant i actriu nascuda en el barri de Sants (en la ciutat de Barcelona), a què se sentia molt relacionada, inclou molts poemes escrits per catalans nascuts en el segle XIX.

Així, en el pròleg, l’artista comenta que pretenia plasmar “Versos que romanen prop del poble, acompanyant melodies de tots conegudes, i músiques amb ressons de la terra”. I, primerament, exposa la sardana “La Santa Espina” (pp. 17-18), amb lletra del poeta català Àngel Guimerà (1845-1924) i amb música del compositor català Enric Morera i Viura (1865-1942), la qual fou estrenada en 1907:

“Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera,

i canta que cantaràs.

 

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la llunya i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

 

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

 

NOTA.- Segons l’equip tècnic de la celebració del cinquantenari de la mort d’Enric Morera, la darrera part del poema original de Guimerà:

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Fou canviada per Morera, per una altra de contingut més nacionalista:

Fill meu de Catalunya

vull veure’t gran i fort.

Fes cara als que l’ultragin

i per ella viu i mor.

 

Àngel Guimerà”.

 

Com podem veure, en la primera estrofa, hi ha una connexió entre el poeta i la terra, per mitja del sentiment.

Després, copsem una terra que renaix (la primavera), potser, fins i tot, en lo tel·lúric (per exemple, és època de creixement de plantes, d’arbres i de ressorgir fulles).

Igualment, trau un tema que va associat a la cultura matriarcalista: el cant mentres es treballa (molt habitual fins a mitjan segle XX) i quan la mare bressola el nen (això és, en la primera fase de la maternitat posterior al naixement). A banda, la terra té vida (ací, possiblement, en el sentit geogràfic, és a dir, en al·lusió a la Catalunya interior): tot el dia (tant en temps de claror com en moments de foscor) i, àdhuc, en indrets emblemàtics com el massís de Montserrat (lloc que té a veure amb el Monestir de Montserrat i amb Nostra Senyora de Montserrat, una marededéu trobada i patrona de Catalunya).

Quant als versos del compositor, són més bé patriòtics.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans? Per exemple, de la infància a l’adolescència, tant en xics com en xiques.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 4 de gener del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Els ritus de pas, bàsicament estaven lligats al cicle litúrgic anual de l’Església catòlica. Eren el baptisme, per una banda; i, per l’altra, la primera comunió i confirmació” (Daniel Gros), “No sóc un expert, però crec que no”, (Xev Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa meva, no es va fer mai” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo recordo que, quan em va venir la regla, vaig plorar i enfadar molt, però tant la mama com la iaia treien ferro a l’afer,… tot dient ‘Ja ets una dona’. Jo [els vaig respondre]: ‘Una merda!'” (Montserrat Cortadella), “Que jo sàpiga, a la família, no se celebraven rituals en aquest sentit, ni tinc coneixement que es fes a Barcelona” (Rosó Garcia Clotet), “A la meva família, no es feia. Si més no, jo no en vaig saber de ningú” (Lui Sarrià), “No ho sé” (Rafel Gelabert),“No recordo res semblant…” (Quima Estrada Duran).

Afegirem que el 4 de gener del 2025, ma mare, per telèfon, em féu un comentari en relació amb les paraules de Daniel Gros: “Exacte”. Igualment, em digué que, per exemple, el pas d’una xiqueta a adolescent (la primera menstruació) es veia com un problema, perquè la xica podia restar embarassada abans d’estar preparada per a respondre a un nounat.

A banda, en nexe amb la cultura maputxe, de què escriu Mariona Iribarren Nadal en la seua tesi “Dones , cos i ecologia. Dona arbre” (pp. 115-116), no digué res, però captàrem la gran diferència.

També li adduírem que, en un llibre de Pere Riutort per a l’ensenyament en el País Valencià (“Llebeig”), hi ha el relat “Fer córrer el temps” (pp. 41-42), de Carles Macià, en què un xic amb una bossa de pedres blanques i verdes se’n va a una altra terra, en què viurà un temps. I, en tornar a la seua tribu, el pare “llig” el missatge en una altra bossa: pedres blanques i vermelles.

Llavors, la mare li diu que, quan era un xic, se n’anà a l’altra terra.

Però que ara és un home.

Agregarem que, com li comentàrem, en la cultura lleonesa, encara se celebra el pas del xic de quinze o setze anys a la comunitat, al grup dels adults: ja és jove. Prèviament, fa un “pagament” pels drets, com plasma Francisco Javier Fernández Conde en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)” (pp. 400-401), fet que enllaça amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Més avant, l’autor parla de trets “característics de mites eròtics, propis de les cultures essencialment agràries” (p. 402).  

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).

En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa

“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA

 

(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,

-Verdaguer era el meu model- que llegia en català

als meus pares i als meus avis.

(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,

la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.

La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.

La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.

La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).

 

És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.

A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus

i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs

i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.

Una terra que camina i ensopega ben sovint

amb els mateixos obstacles que la història va teixint,

per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.

No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.

 

Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.

Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:

“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,

que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.

(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis

resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta

(…) que perviu a la sequera”.

 

És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.

Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.

 

En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Deien “sempre”, “mai”, “en absolut”… poques vegades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “sempre“, “mai”, “en absolut”, poques vegades?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2025 i posteriorment plasmaren “L’única que no haurien dit és ‘en absolut’. Eren pràcticament analfabetes i els era totalment desconegut.
Bon any nou!” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguérem “Ho dic en el sentit de si eren taxatives”. Llavors, ens afegí “Crec que no. No n’estic segur”; “Síí” (Lola Carbonell), “No, no ho deien” (Marià Torell), “Les tres paraules, les deia molt la meva mare. Ho tenia molt clar. A més, el meu pare ho era encara més. La discussió era impensable” (Pilar Ortiz De Paz), “No. No les recordo taxatives. Sí dialogants, sempre deixant espai” (Quima Estrada Duran), “No ho recordo. Però, sens dubte, ‘sempre’ i ‘mai’ sí que ho van dir” (Rosó Garcia Clotet), “Bon dia, Lluís,

El ‘mai’ el feien servir, si no recordo malament, sobre coses molt concretes. Sobretot, quan es parlava del mal, de les mentides i cap al pròxim. Per exemple: 

‘-Iaia: ¿tu diries una mentida per salvar-me?’.

‘-Mai. Hi ha altres arguments'” (Montserrat Cortadella). En relació amb les paraules de Montserrat Cortadella, ma mare em digué “De fer males passades o males actuacions. Si no vols anar amb mentires: ‘Mai, mai’, ‘En principi, no: no ho faria”. A més, posaren “‘Quasi mai’, sí. ‘Quasi sempre’, sí … En canvi, ‘en absolut’ no l’he sentit per boca de ma mare” (Joan Prió Piñol), “No especialment” (Lui Sarrià), “Sovint ‘sempre’ i ‘mai’. ‘En absolut’, no mai” (Joan Montpou), “En segons quins temes, eren taxatives; i, en d’altres, més o menys permissives…: ‘No prenguis mal!’, ‘Vols dir que …? Al pou, no vull que hi vagis de cap manera!’. Vull dir, si anàvem al pou del vernís o bé a rodar per la muntanya i hi havia masies abandonades i basses antigues de reg, que no hi entréssim…” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el 3 de gener del 2025, comentaren “Sempre, mai, de cap de les maneres” (Miquel Vila Barceló), “Bon dia i bon any!

La mare deia ‘sempre’ i ‘mai’.
‘En absolut’, no li havia sentit a dir mai.
Una paraula que sempre deia era ‘suara'” (Rosa Rovira).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.