Vos ensenyaven la Història de la terra

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven la Història de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 24 de maig del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Sí. Ens parlaven de tot lo que estava dins el seu abast: cultura, costums, posar-nos en la pell de qui no sabia tant i, en el meu cas, també una mica de les seves arrels, que no hi havia cap diferència amb la nostra, llevat de la llengua.  Ells ens van educar amb les nostres arrels, que són aquí: besavis, avis, pares, nosaltres…, però sempre que, de tant en tant, miréssim enrere, d’on veníem” (Antonia Verdejo), a qui comentàrem “Quant a la llengua, cada una va unida a una cosmovisió, a una manera d’entendre la vida”, “A l’escola i prou” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, tenien prou feina per posar- nos un plat a taula” (Maria Rosa Cabrol), “Les meues àvies eren analfabetes i desconeixien totalment la història de la terra” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Potser, per Catalunya, més generalitzada i concretava més cap a les comarques de l’entorn. És comprensible, doncs no es viatjava tant!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “En el cas dels hòmens, amb motiu del servici militar i, per exemple, representants d’empreses (com contava mon avi matern a ma mare, respecte a un català que baixà a la ciutat de València, on vivia el meu familiar)”, “Sí” (Àngels Salvador), “Sí: ‘Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquet’. Aquesta ja te l’havia explicada. Però també sobre geografia, rius i muntanyes; llegendes, coses de la vida a pagès” (Joan Prió Piñol), “No. Mon pare sí, però és de 1944” (Laura Morant Peiró), “Sí: la padrina m’explicava coses de la seva vila i del camp” (Contxi Enjuanes Carrera), “Si. I molt: l’àvia era una artista explicant la Història de la terra. Per a ella, era una meravella” (Lydia Quera), “La meua padrina sí que era nascuda abans de 1920, segurament, a final del segle XIX. I recorde que ens contava rondalles amb moralitat” (MCarmen Bañuls), a qui posí “Hi ha algunes rondalles amb moralitat. La gran majoria tenen un missatge (o més) educatiu i, a vegades, en frases a mitjan del relat”, “Història de la terra? No, però, com que teníem família que treballava al camp, m’ho feien valorar i respectar moolt.

He de dir que la valor respecte mai m’ha costat complir-la: cap a ells i cap a la feina.

De fet, moltes vegades, la iaia em deia ‘¿Què tal, aquests trumfos? Els ha plantats i recollits la tia Maria i l’oncle Quimet'” (Montserrat Cortadella). Un trumfo és una creïlla (o patata), “La meva tieta i el meu oncle van ser els que més em van influir de la família” (Daniel Gros), “Em van explicar la història de les terres del Priorat…, de les lluites entre veïns i família per fer-se amb aquesta finca o amb aquella…

A les viles, solia ser molt corrent” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “A la seva manera, sí” (Anna Babra), “Lo que elles sabien,… sí” (Reme Canet).

En Twitter, el 26 de la maig del 2025, Mercèpc ens indicà “Sí”.

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 24 de maig del 2025, per telèfon, en nexe amb el comentari de Roser Canals Costa, em digué “El servici militar; i, les xiques, quan se n’anaven a la capital [ = la ciutat de València]  a servir”. A més, sobre el representant català em comentà que “Era un representant de dolços. Ja havien fet tots els repartiments de la cooperativa [ de què formava part la botiga dels meus pares], de botigues, en les festes de Nadal. Compraren una animalada i es feren amics i es féu bona relació”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i dones en els Jocs Florals

General

La literatura matriarcal en poemes d’Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877).

El 9 de maig del 2025, després de llegir un escrit que l’amiga Ma. Teresa Hortoneda (1931) havia posat en el seu mur de Facebook, trobàrem que la dona de qui parlava havia estat una poetessa catalana que visqué en el segle XIX: Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), autora del poema “Clemència Isaura”.

Aquesta escriptora, nascuda en Galícia i que, en la seua infantesa, es traslladà a Catalunya,  participà en els Jocs Florals de 1859 celebrats en la ciutat de Barcelona, els primers que tenien lloc després de molts segles i, a més, amb la protecció de les autoritats civils i de les eclesiàstiques.

Tot seguit, passem a l’entrada “Jocs Florals de Barcelona en 1859/Clemencia Isaura” (https://ca.wikisource.org/wiki/Jochs_Florals_de_Barcelona_en_1859/Clemencia_Isaura), la qual figura en la web “Viquitexts”. Com a agraïments al suport, el poema va menat “Als distingits i honorables mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona en lo any de 1859”. El text inicial diu així:

“ENDREÇA.

Nobles senyors del Consistori Gai,

al geni català, de la victòria

noves regions li obriu i nou espai.

Puix feu reviure l’oblidada història (…).

 

Aquesta llegenda està escrita segons la història de Clemència Isaura, tal com conta M. De Fouy, acadèmic francès en sa obra titulada L’eremite en province. Atès lo que diuen lo referit escriptor i altres biògrafs de Clemència Isaura, sembla fora de dubte que Raül, fill del comte Raimon, tingué amors amb donya Clemència i que aqueixa, després de la mort de son amant en la guerra del comtat d’Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare i consagrà part de sa fortuna a ressuscitar los Jocs Florals, donant-los nova vida i esplendor”.

Després, passa a la llegenda sobre Clemència Isaura, personatge mític mort cap a l’any 1500, a qui una llegenda en fa esment com a creadora dels primers Jocs Florals a Tolosa i, ben mirat, l’autora comença per la part geogràfica:
“No molt distant de Tolosa,

que és la ciutat pal·ladiana,

que és ciutat rica en records,

com rica en flors és sa plana,

i que, per ser tant hermosa,

Déu li donà, com a gràcia,

dolces brises per son front,

hermoses flors per sa falda,

 

i li posà lo Garona

per son mirall a les plantes:

no molt distant de Tolosa

i, al bell peu d’una muntanya,

hi havia un castell famós

per lo que d’ell se contava”.

 

En unes quantes de les estrofes vinents, comenta que, enmig d’aquell indret, en què abundava la tristor (la qual, ací, podria representar la situació de la llengua catalana arran dels decrets de Nova Planta en el primer quart del segle XVIII),

“una hermosa perla guarda,

d’una donzella el castell,

 

n’és lo palau i morada,

que allí retirada viu

la bella Clemència Isaura

(…) en companyia de sa dida

que ha cuidat la sua infància”.

 

 

Potser aquesta mare de llet, al mateix temps, facilità que la xiqueta soltàs la seua creativitat:

“La música i la poesia

són ses joies estimades

i, amb lo cor i pensament,

adora la ciència gaia.

 

Se troba en aquella edat

en què lo pit se dilata

i, desitjant viu lo cor,

sense saber què li falta 

Ella no té a qui estimar,

puix viu trista i solitària,

per això, sos pensaments

tan sols a les flors consagra.”

 

I, com en la tradició matriarcalista, és de nit quan s’aplana l’escriptura i quan la jove és més feliç, en contacte amb la natura, la qual li dóna vida:

“baixa joiosa al jardí,

al jardí de sa morada

que, cenyit de cerca viva,

sos plantells de flors li guarda.

I, llavors, li sembla veure

que les flors i que les plantes,

tot murmurant d’alegria,

amorosament s’enllacen

com per formar-li catifes

perquè ella hi pose ses plantes”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos educaven per a la paciència

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven per a la paciència? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 de maig del 2025 i posteriorment plasmaren “No gaire” (Lurdes Closa), “I tant! La mare l’exercia: era pacient i ho encomanava!!!!!” (Roser Canals Costa), “Cada u feia lo que podia amb les circumstàncies” (Àngels Sanas Corcoy), “Diria que sí, amb el seny que la paciència i la resignació eren valors cristianes.  Les úniques que tenien cabuda en la societat de l’època” (Xec Riudavets Cavaller), Quin remei! No es tolerava ser impacient” (M Pilar Fillat Bafalluy), a qui escriguérem “En la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, som més aïna, com diem els valencians, de ‘Pensat i fet’: el cap per damunt dels impulsos primaris”, “No. La meva, més aviat, ho enfocava a la bona educació” (Àngels Salvador), “Totalment. I sempre et deixaven anar la dita… ‘La paciència és la mare de la ciència'” (Àngel Blanch Picanyol), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Doncs sí. Em deien ‘La paciència és la reina de la ciència’. Jo, tot ho volia d’ara per ara mateix (continuo igual), però la impaciència potser era per lo més material; però, per l’altre costat, tenia paciència per als jocs, per a dibuixar, per a entretenir els més petits.

Tant la mama com la iaia sempre deien el mateix: ‘Tan pacient per a tantes coses; i tan impacient per a altres” (Montserrat Cortadella), “No. La”àvia i la mare em deien que ‘La paciència, els altres'” (Lydia Quera), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “No tinguis tant de geni!!!! Tingues més paciència!” (Daniel Gros).

En el meu mur, el 23 de maig del 2025 posaren “Una, sí; i l’altra, no” (Maria Galmes Mascaro), “Què vols que et digui?… L’àvia Teresa em deia ‘Has de portar un sac de paciència a l’esquena…

Quan el tinguis ple, llavors, digues el que has de dir i fes el que has de fer'” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 23 de maig del 2025 ens indicaren “Per a la paciència i per a moltes coses. Educació, respecte a les persones majors” (Ana Mari), “Paciència, però elles no han donat, precisament, un exemple de paciència” (Magda Lázaro Mascarós).

Finalment, ma mare, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em deia que, entre els seus avis i una cunyada (la tia Vicenteta) de sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), hi havia “Molta harmonia, molta harmonia” i que això tenia a veure amb la paciència que hi havia entre tots ells: “Jo no sé quantes famílies haurien aguantat una cunyada, qui tota la vida visqué amb ells”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i maternitat

General, , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,

“Xalesta es desperta l’auba

D’una diada de Maig,

Les campanes de Pollença

L’escometen repicant;

I, en processó jamai vista,

Del poble, petits i grans,

Tothom, amb un cor, se’n pugen”

 

cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i, a més, amb esper i amb perfums.

Després, indica que, a mitjan camí,

“La veu pura d’un infant;

I tothom s’arremolina

(…) ¡Oh, ric tresor afinat!

Una imatge de Maria

Veuen los ulls assombrats[1].

Rompudes cauen en terra

Les rames que hi ha davant (…).

Tothom a tal vista cau,

I, dels cors, brolla la Salve”.

 

Afegirem que,

“A la Reina de l’altura,

Los peus li van a besar,

A dins son trono de rames,

Tots són humils cortesans.

D’un en un, tothom l’adora;

I molts li donen, passant,

En lloc d’ofrena piadosa,

Un mot del cor inspirat”.

 

En un passatge posterior, el qual ens evoca històries, veiem que

“’Dolça glòria de Pollença

Vos ne durem allà baix;

I honrada sereu del poble

Sobre digníssim altar’.

Això diuen a la Verge

Los sacerdots i jurats,

I prenen l’augusta Imatge

Per tornar-se’n a la vall.

La processó ja fa via,

La figura aixequen ja.

Però, ¡miracle!, és tornada

Tan feixuga per baixar,

Que, del cim, no la mouria

Ni la força d’un gegant:

Damunt el Puig l’ha fixada

La divina voluntat”.

 

És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, en veure els habitants la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”.

Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, ací, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):

“Sa cara afable tota somriu

I, essent de pedra, par que vos diga:

‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’,

 

més encara, tenint present que, en aquesta composició, la Mare de Déu representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:

“Dient que és ella, que ha rescatada

De la morisma la nostra fe.

        En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,

Una senzilla mota de flors;

Mostrant que estima tota floreta,

Que rep l’ofrena de tots los cors.

        Sobre el cor, porta son braç esquerre,

L’Infant dolcíssim: també riu ell;

I, en lloc del signe de cels i terra,

Dins ses manetes, mostra un aucell”.

 

Finalment, podem llegir que,

“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,

Bé és agradosa per l’esperit.

Son encant místic no cal que el diga:

Lo cor del poble bé l’ha sentit!”.

 

Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa.

Agregarem que, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”) com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i marededéus trobades

General, , , , ,

Continuant amb el matriarcalisme en l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també captem el sentiment de pertinença a la terra en la composició “De matí” (https://ca.wikisource.org/wiki/De_mat%C3%AD), en què apareixen trets que podríem enllaçar amb la Mare Terra (i, de pas, a lo tel·lúric) i amb la maternitat:

“Pel cel, la celístia[1],

Per terra, les flors;

Suau primavera

Pel món i pel cor…

Mos peus trepitjaven

L’herbeta del bosc,

Com santa catifa

D’un temple compost”.

 

En aquests primers versos, el poeta mallorquí connecta el cel i la terra, però dóna prioritat a lo femení: a l’indret on naix i on acampa l’herba, a la boscúria, a un temple compost (no individual), a la flora,…

Després, comenta que,

“Pel camp, aleshores,

Jo anava tot sol,

Tot sol i en companya

(Dolcíssim record!)

L’aucell de veu pura,

Los arbres i flors,

 

L’amiga campana,

Les gotes de rou,

Tot fent reverència,

Me deia llavors:

‘¡Benhaja ta vida!

¡Benhaja ton cor!’”.

 

En aquestes estrofes, trau línies que podríem empiular amb el fet que l’escriptor va per la vida com terra que camina (com diuen en el Poble colla, d’Amèrica del Sud i matriarcal) i, així, és acompanyat per la Mare (ací, vinculada amb la natura i amb l’aigua).

Igualment, figura la campana (símbol de la religiositat) i, ben mirat, el fet que ell es considera un afortunat perquè pot fruir la vida que l’envolta: una vida en nexe amb el cor (la part femenina i acollidora de les persones).

Agregarem que, enmig d’eixe lligam poeta/natura/mare, el qual ell assaboreix, exposa

“Mon cor no cantava;

Batia tan sols.

Vessar no podia

Com l’auba sos plors.

Dins ells, abundosa

Corria una font;

Ses ones tranquil·les

No feien renou…”.

 

Podríem dir que hi ha un empelt fructuós entre el fill i la mare. Això explica que, al capdavall, Miquel Costa i Llobera escriga

“I allà,… enmig de lliris

(¡Oh, glòria del cor!)

En pau i silenci,

Dormia l’Espòs”.

 

És a dir, l’autor es mou en terra de bonesa (els lliris, associats a la candidesa) i, a banda, de color blanc (en unió amb la pau) i, com que l’home (l’Espòs) dorm en silenci (detall que té a veure amb l’obagor), ho fa lligat a la dona (en aquest cas, potser, si més no, a l’indret on ell nasqué).

Un altre poema en què es plasma el sentiment esmentat, i que figura en el mateix llibre del poeta pollencí, és “Cançó dels pelegrins de Lluc” (https://ca.wikisource.org/wiki/Cans%C3%B3_dels_pelegrins_de_Lluch), recopilat en la web “Viquitexts”. Primerament, direm que Nostra Senyora de Lluc és la patrona de Mallorca. En començar, indica que

“Dins el cor de la muntanya,

Mallorca guarda un tresor.

Germans, en santa companya,

Pugem a la Casa d’or[2].

Anem amb bandera alçada

Com un exèrcit de pau…

       ¡Verge de Lluc, coronada,

       Damunt Mallorca regnau!”.

 

Per consegüent, com en moltes llegendes, la marededéu es troba en l’interior de la terra (ací, d’una muntanya), on van molts mallorquins, com qui ho fa a la mare que el protegeix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, indica que vol dir la claror dels estels.

[2] És el nom afectiu que rep el Santuari de Nostra Senyora de Lluc.

Finalment, diré que anit vaig accedir a l’article “El castellà, llengua estrangera”, d’Isidre Granyer i publicat en la web “L’Unilateral” el 10 de maig del 2025: https://unilateral.cat/2025/05/10/el-castella-llengua-estrangera.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, empelt avis-néts i religiositat matriarcal

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que

“Quan los nous trobadors, en rimes noves,

Cantaven d’aqueix temple el milenar,

Enmig del cor que Montserrat inspira,

Fou mallorquina la sagrada lira

Que féu l’oda potenta ressonar.

 

I avui, al crit de festa que agermana

Per tot la gran família catalana,

Sa veu Mallorca vol mesclar també;

I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,

Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,

La troba humil de son cantor darrer”.

 

La família catalana, germans, l’amor…  Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada

Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…

Allà, en la festa del casal dels avis,

De grat, toleren los més vells i savis

La paraula senzilla d’un infant”.

 

Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.

Així, capim un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).

En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):

“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària

Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,

On, passant i passant generacions,

Adorant-vos pregaren i gemiren

Com eixes ones que aquí baix sospiren

I lo peu besen dels sagrats turons”.

 

Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).

Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,

Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra

Torna més forta la remor del tro”.

 

Per tant, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.

Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que

“Cantem fins que, a la mística muntanya,

Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,

Cantem a cor lo Virolai sagrat.

Diguem, diguem a la divina Mare:

Fills vostres som i volem ser encara…

Encara que s’esfondre el Montserrat!”.

 

 

És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.

Finalment, adduirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, marededéus trobades i lligams entre catalanoparlants

General, , , , , ,

Una altra composició del poeta mallorquí, la qual figura en l’entrada “Á D. Marian Aguiló” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/%C3%81_D._Marian_Aguil%C3%B3), en l’esmentada web, escrit dedicat a Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825- Barcelona, 1897), qui li havia donat un llibre, exposa el sentiment de pertinença a la terra, sobretot, quan, després dels versos, explica que, “Com brostà al Puig, la mata de Ramon [ Llull],
Lo nom de Déu, en cada fulla, escrit.

Encara no fa gaire temps que hi havia en el puig de Randa una mata que donà nom a la possessió que encara es diu Sa Mataescrita. Era una planta (…). La poètica tradició deia que allò eren los signes del nom de Déu, escrit en llengües orientals, per mà de Ramon Llull, damunt algunes fulles d’aquella mata i reproduint després, per miracle, en totes les noves fulles de la mateixa.

Mans profanadores arrabassaren aquell vegetal que tan bellament havia fet venerable la piadosa tradició del poble”.

En un altre poema de l’obra “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, també copsem el mateix sentiment i, a més, al llarg dels versos: “Tribut d’un mallorquí” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Tribut_d%27un_mallorqu%C3%AD). Així, l’escriptor, en uns mots dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i als mallorquins que, després d’instal·lar-se en les Illes Balears, encara evocaven la Catalunya on havien nascut, diu que

“Allà, entre els somnis del bressol, encara,

Quan, als ulls del meu àngel i ma mare,

Obria el pensament tot encantat,

Contar la història de Garí sentia

I, junt al nom dolcíssim de Maria,

Lo nom sabia ja de Montserrat”.

 

Per tant, la mare, com a transmissora de la cultura tradicional (ací, de la llegenda de Fra Joan Garí, en nexe amb un personatge vinculat amb la fundació de l’Abadia de Montserrat), li parla sobre la terra d’on procedia: llegendes, oracions, història del monestir…

Igualment, el pollencí enllaça amb la mare de lluny, amb la terra dels ancestres catalans i amb les Illes Balears:

“¡Oh!, enmig d’aquesta mar que nos allunya,

De la casa pairal de Catalunya,

Guarda’m encara lo sagrat record,

I més d’un fill d’aquesta hermosa terra

Porta el nom venerat d’aquella serra

On l’arbre de l’avior relà tan fort”.

 

Altra vegada, empiula ambdós indrets i, a més, capim l’interés que hi havia en aquella època (el poema és de 1881) pels lligams entre les terres catalanoparlants: 1) Catalunya (mare), 2) la serra de Montserrat (com a lloc d’origen del nom femení “Montserrat”) i 3) l’escriptor, com una arrel més de l’arbre (símbol maternal) amb que connecta més d’un mallorquí o bé persones de les Illes (“més d’un fill d’aquesta hermosa terra”).

En acabant, apareix el tema del pas de l’Islam al cristianisme com a religió preferent en els territoris incorporats a la Corona Catalanoaragonesa (ací, els baleàrics) i de les marededéus trobades (o aparegudes, sovint, brunes, color que té a veure amb la vellesa):

“¡Santa Maria!… la gentil sultana

Al ressò d’aquell crit, se féu cristiana;

I, en penyora d’amor tendre i feel,

De ses muntanyes, en més d’un paratge,

Miraculosa aparegué una imatge

De la Reina puríssima del cel.

 

I els puigs de nostra terra solitaris

Floriren ermitatges i santuaris,

Tots temples de la Mare virginal,

Los puigs de nostra terra que se’n munten

Just fins a veure com del mar apunten

Los cims de la muntanya catedral”.

 

Cal dir que, com ens comentà Pere Riutort, molts santuaris estan relacionats amb llocs on eren motiu de religiositat pagana, abans de l’arribada del cristianisme i que, així, foren adaptats als costums que, poc o molt, hi havia de signe cristià, un paganisme encara arrelat en el segle XVI i, àdhuc, en el segle XVIII.

Per consegüent, perdurava el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-fill i la Mare Terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’esmentat llibre del poeta pollencí, i en què captem la literatura matriarcal, és “Miramar” (https://ca.wikisource.org/wiki/Miramar), recopilada en la mateixa web. Així, quan es dirigeix als poetes, posa

“ENDREÇA ALS POETES

Germans: quan, per la festa, pugeu a l’ermitatge,

Esfullareu en terra, davant la santa imatge,

           Lo ram que ‘os he enviat:

Per un ramell de festa, bé veig que no valdria;

Deixau només que caiga sa pobra flor mústia

           A dins lo lloc sagrat”.

 

Com podem veure, Miquel Costa i Llobera connecta la festa amb la dona i amb el fet que els fills s’acosten a la mare (el lloc sagrat, l’ermita). Recordem que, en lo eròtic, l’església representa la vagina i, ben mirat, la vulva.

En acabant, addueix que,

“Quan sentireu alegres lo so de la campana,

Pensau que vos esmenta dins terra llunyedana

           Un cor de mallorquí…”,

 

és a dir, que l’escriptor enllaça amb la terra on nasqué: amb la Mallorca del darrer terç del segle XIX, quan exposa aquests versos.

A més, trau la dona com qui aporta vida als mallorquins, lo tel·lúric, per exemple, mitjançant l’aigua, la font, la cova…:

“Beveu per mi les aigües d’aquella font de vida

I aquella santa cova set voltes beneïda

           Besau, besau per mi”.

 

Per consegüent, d’ençà la distància, l’autor és en nexe amb lo terrenal i amb lo femení i, per això, diu

“Si, enmig de tanta glòria i de bellesa tanta,

Sentiu lo cor remoure la febre sacrosanta

           Que abriva el pensament,

Davant la mar immensa que els himnes grans inspira,

Germans, cantau llavores lo que no diu ma lira,

          Lo que mon cor pressent!”.

 

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i que lliga amb la Mare Terra (la Pachamama) i amb el déu Sol, “Comparança” (https://ca.wikisource.org/wiki/Comparansa), recollida en “Viquitexts”, plasma detalls d’aquesta corda:
“Si allà, en nuvolada obscura,

Brilla l’arc, signe de pau,

És que es mesclen en l’altura

La llum del sol viva i pura

I l’aigua que, a gotes, cau.

 

En l’espessa nuvolada,

Que cobreix l’ànima aquí,

La poesia inspirada

De plors i llum engendrada

N’és com l’arc de Sant Martí.

 

Alta, pura, colorida,

Brilla com l’arc celestial;

Sols brilla quan s’és unida

Amb llàgrimes de la vida

La claror de l’ideal”.

 

 

Encara que Miquel Costa i Llobera parla de núvols, de l’altura i de gotes d’aigua, finalment, diu que les llàgrimes (la pluja, les quals van cap a la terra, indret on poden fructificar els conreus) són u dels elements que fa possible la vida i, de rebot, la primavera i que les plantes i els arbres quallen en el terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Feien joguets per a les festes patronals

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien joguets per a les festes patronals? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de maig del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí. La meva mare feia vestits per les nines per als Reis” (Àngels Sanas Corcoy), a què ma mare (el 17 de maig del 2015, per telèfon), adduí “Sí , sí: això era lo típic [ per a Reis]. Molts xiquets, entre ells, ton pare (1942): una caixa de sabates de cartó i un cordellet i ho podien carregar pedretes i estirava el cordell”;  “A casa, no. Però recordo que, per a les festes de carrer, n’hi havia que feien paperets i serpentines” (Joan Prió Piñol), “No crec que s’hi entretinguessin. N’hi havia prou amb esquivar la fam” (Xec Riudavets Cavaller), ““Sí. Feien al carrer, ple de nines de drap, bosses, molt boniques, bufandes de roba de moltes colors per tots, rams d’espígol, romaní i, sobretot, a tot drap” (Lydia Quera), “No, crec que no. Només al mes de maig (mes de Maria): es comprava flor blanca” (Montserrat Cortadella), “Per València, no” (Joan Colera), “No. Les padrines no en feien. Lo que sí que feien era portar un ram de flors a la Verge” (Contxi Enjuanes Carrera), “Fanalets, amb els melons d’Alger. ‘Flautes’, amb la punta més tendra de les canyes; o ‘xiulets’, amb els pinyols dels albercocs” (Vicent DE LA Torre), a qui comentàrem “Jo he fet xiulets amb els pinyols dels albercocs. I, a una neboda, un trenet que consistia en unes cinc llandetes de foiegras empiulades per un fil cada vegada més curt, a mesura que ens acostem a la darrera. En gaudien”,  “No hi havia costum de fer joguets” (M Pilar Fillat Bafalluy),“Jo, no. Vaig viure amb la mama fins a tretze anys.

A les monges, sí que ens fèiem les joguines…: nines de drap, amb boques amb fil vermell, ulls amb fil blau, vestidets, llits de cartró amb llençols de paper. Els pintàvem dibuixos.

Xiulets amb el pinyol de l’albercoc. El rascàvem al terra: un costat i l’altre, fins que es feien dos forats… Xiulàvem sense parar” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Feien flors i garnaldes” (Francisca Farre).

En el meu mur, el 17 de maig del 2025 plasmaren “No” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 17 de maig del 2025 posaren “No. I no conec aquesta tradició” (Angelina Santacana Casals).

En el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”, el 17 de maig del 2025 de maig del 2025 afegiren “A Alacant, no” (Emili Rodríguez Bernabeu).

Finalment, ma mare (el 17 de maig del 2025, per telèfon), nascuda en 1943, em digué: “Nosaltres també féiem un walkie-talkie amb dos pots de llet. Enllaçàvem, posàvem un cordell entre els dos i jugàvem en un corralet que hi havia en casa.

Nosaltres, que érem en València, prop de l’Estació [del Nord], botàvem per Carrer Bailén a l’estació a agafar parotets”. A banda, ens tragué l’anècdota del trenet de què hem escrit abans. Igualment, el 24 de maig del 2025 ens indicà que, en un llibre, havia llegit noms de jocs que ella (i jo, també) havia conegut: “Caragols, granotes, pinyols (d’albercocs), xapes, pedretes, fer la rateta (reflectir amb un tros de vidre, de cristall)”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.