Dones que fan costat, que salven, de paraula i molt obertes

Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és La princesa granota. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones garrides, que aplanen el camí, que determinen i molt obertes

Una altra narració recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La Cara d’Estel”. Així, molt prompte, podem llegir “hi havia una reina que tenia tres fills, tots tres eren molt bons minyons i ella no sabia a qui fer hereu de la corona del seu reialme, perquè li semblava que no estava prou bé fer-ne al gran, només perquè era el gran. A aquesta reina, li agradaven molt les noies ben netes, polides, endreçades i bones feineres de la casa i va pensar que, el millor que podria fer, era donar la corona al fill que li portés una nora que reunís més condicions d’aquestes” (p. 235). Per consegüent, captem molts punts en comú amb lo matriarcalista: 1) la reina és qui fa de cap d’estat (no un home), 2) ella tria qui la succeirà (tampoc no ho farà una figura masculina), 3) ella posa les condicions (altra vegada, la dona és qui dicta) i 4) és molt oberta i, per això, no exigeix que les complesquen totes, però sí indica que el candidat designat serà qui més s’ajuste a les prioritats de la regina.

Els tres fills “van decidir anar pel món a buscar promesa, una noia que fos del gust i del goig de la seva mare” (p. 235). Per tant, les figures masculines (tres hòmens, ací, a més, fills) seguiran les pautes que els ha indicat una dona (la reina). Els dos més grans se’n van a una fira de dones (“va decidir anar a la fira de noies”, p. 235), però ningú dels dos s’atreví a portar al palau la dona triada, sinó que se’n van a un hostal (és a dir, a un prostíbul o, en altres paraules, a una casa de putes, p. 236).

Quant al fill més petit, “va fer cap a una bosc molt espès que, al mig, hi havia una caseta molt bonica” (p. 236) i “va veure arribar una vella molt vella (…) [,] que es va posar al peu d’una finestra” (p. 236), i cridava una jove (Cara d’Estel): “Cara d’Estel, / color blau cel, / més dolça que mel: / tira’m l’escaleta / per pujar al cel” (p. 237).

Llavors, apareix la figura de la xicota: “per una finestra, va sortir una noia molt bonica, amb una gran cabellera rossa, que la va estendre finestra avall fins arribar a terra, aquella cabellera feia unes ones i la velleta es va enfilar amunt (…). El príncep va quedar tot enamorat d’aquella dona” (p. 237). Com podem veure, la jove aporta força (com, més d’una vegada, simbolitzen els cabells) i hi ha una relació entre ella (el futur) i l’anciana (el passat). En acabant, la velleta baixa per les mateixes escales dels cabells jovenívols de la xica (p. 237). I, com que el xicot ho havia vist, pensà que ell podria dir les mateixes paraules a la fadrina i, així, ella li obriria la finestra. Tot seguit, el jove diu els versos i ella li obri i li aplana el camí.

Ara bé, el germà més xicotet la porta a l’hostal i, com que la velleta torna a casa i no troba la xicota, “amb l’olor, va seguir el rastre d’allí on havien anat i va fer cap a l’hostal” (p. 238), l’anciana ordena com serà la Cara d’Estel: amb un cap de ruc. Ací podríem copsar dos temes importants: 1) la sexualitat vinculada amb la prostitució (més laxa en les cultures matriarcalistes, com ho plasmaren moltes persones quan exposàrem el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, que ma mare oí dir a la seua àvia paterna, nascuda en 1878) i 2) que hi havia una part de la societat que considerava inapropiat fer costat a la prostitució (quan relaciona el cap d’aquestes persones amb el ruc, o siga, amb una rucada, amb una decisió molt desencertada).

Aleshores, com que la reina acudeix a l’hostal (“va fer cap la reina amb els seus tres fills”, p. 238) i les trobava estranyotes, posa una tercera prova: quina feina sabien fer. Les dues primeres sabien filar i, com que el príncep volia casar-se amb la del cap de ruc, perquè ell “li havia donat paraula i (…) paraula de príncep no torna enrere (…)  [,] va voler complir la paraula i es volgué casar amb la Cara d’Estel” (p. 239).

Igualment, “Quan eren camí de l’església, van trobar l’avia, la Cara d’Estel li va demanar perdó, ella la va perdonar i li va dir” (p. 239) que mai més no tornaria a ser cap de ruc i que es tornaria Cara d’Estel. Altra volta, com en diferents rondalles, és una velleta (ací, qui fa de mare de la jove) qui perdona la noia i, per tant, ella té la darrera paraula, àdhuc, en temes relatius a lo sexual i a lo eròtic.

Finalment, la xicota “va tornar altra vegada tan bonica i tan gentil com era abans. En sortint de l’església, se’n van anar a casa de la reina, que, (…) al moment, va deixar la corona i totes les seves riqueses i les seves hisendes al fill petit” (p. 239). En aquest passatge, captem que la vella ha perdonat la jove, qui ara és garrida, se’n van a la reina (al cap del reialme) i, si bé és cert que el xicot és qui ha triat la xica, també ho és que els trets en nexe amb la noia són els que determinen la preferència de la regina, o siga, de la dona que podia permetre l’herència de l’estat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Setmana de Pasqua.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ja venim de berenar”, cançons de Pasqua

Pel 10 d’abril del 2022, ens plasmaren aquestes cançons de Pasqua:

“Ja venim de berenar,

hem jugat a la tarara,

ens hem begut tot lo vi,

hem trencat la carabassa.

 

Txúngala,

la cataxúngala,

txúngala, del polissó,

txúngala, les xiques guapes

i les lletges al racó” (Lourdes Hernandis).

 

“Eixe tio de les faques[1]

és un home divertit

que repicava les faques

a les onze de la nit” (Teresa Isabel Reig).

 

“Vinguen de divertir-nos:

als ‘banys’, ens n’hem anat,

ens hem menjat la mona

i el paper ens hem deixat.

Mari Bel, Mari Bel,

Mari Bel. Bel, Bel, Bel!!!” (Rosa Esteve-Marin Giner).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon dia de Pasqua i Bones Festes de Pasqua.

 

Nota: [1] Navalles.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La comunitat pot més que l’individualisme”, comentaris

“La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat”. Comentaris.

El 3 de gener del 2018 posí en el meu mur unes paraules que el 4 de gener del 2023 tornaria a escriure en el mateix lloc, amb lleugers canvis, com ara, substituir “Mare Natura” per “Mare Terra”. Deia així: “La comunitat pot més que l’individualisme; la Mare Natura és més forta que el Pare Estat; la màgia, els mites i les utopies, més que la defensa d’una visió de la vida com si no n’hi haguessen més: valorar lo natural, la mare i lo fosc, més que les modes, el paternalisme i la idea que tot està clar o de lo il·lustrat, l’interés per lo fosc, més que donar tot per sabut; la igualtat no limitada a lo que dicte lo legal o l’arbitrarietat, més que el nosaltres  i les formes plurals que tracten de dur-nos a l’heroïsme masculí del príncep blau i dels alliberadors.

Preferesc marcar el compàs de la meua vida amb aquest punt de vista que acull amb bons ulls, com ara, que un científic puga ser creient d’una religió i que, per exemple, les persones i els pobles mantinguen la seua identitat”.

El segon dia que les posàrem, ens plasmaren aquests comentaris: “Si desapareix l’Estat, la Terra segueix; però, si desapareix la Terra, també ho fan els Estats. És com el cos: si et cau un cabell, no passa res; però, si ‘et cau’ el cos, desapareixen tots els cabells” (Francesc Castellano), “Estic d’acord, Lluís. Sense Estat, podríem viure; sense la Terra, no” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “És cert, Lluís” (Rosa Garcia Clotet). I, posteriorment, que també escriguérem el post en el meu mur, ens plasmaren “Lluís: d’acord. En la nostra societat, el Pare Estat mana i, d’aquí, les guerres de tot tipus: qui la té més grossa…” (Nuri Coromina Ferrer), “Estic d’acord amb tu. Els pobles han de tenir llibertat” (Esther Farres Casas), “No som bolets com ens van ensenyar a l’escola. Som oscil·lacions de camps d’energia quàntics estesos al llarg immens del cosmos” (Xavi Portalés), “La naturalesa parla d’un creador que ens ha proveït de tot el necessari per viure” (Julia Estrada Armengol), “Els mosuo, habitants de Yunnana i Sichuan, prop de Tibet, encara són una cultura matrilineal.

Les dones porten les qüestions econòmiques, socials i culturals.

El matrimoni no existeix com a tal, són visites d’amor.

Els fills viuen amb la mare, ella els educa. El pare, com a figura, no existeix.

Els homes viuen amb la seua mare, fins que ella mor.

Només una cosa no gens important per a aquest poble: la política. La deixen pels homes” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Estic d’acord amb tota la teva exposició, Lluís.

Però enguany he fet seixanta-set anys i sembla que, per canvis que he conegut, no anem pas a millor. El sistema no crea llibertats, només dependència” (Pere Ramon Nadal[1]).

Continuant amb comentaris en la mateixa línia, però, ara, trets de Twitter, on, el 18 de febrer del 2024, Reconstruir el Comunal havia posat un vídeo sobre “El deure cap a l’arbre. Quan el dret consuetudinari ordenava les plantacions veïnals”, l’endemà, Josep Maria Mallarach, escrigué aquestes paraules: “Una diferència essencial entre els sistemes de governament tradicionals i els moderns és que els primers es fonamenten en els deures o responsabilitats, que no es limiten als éssers humans, sinó que abasten els altres éssers vius. Ací, l’exemple dels deures cap a l’arbre”. El 19 de febrer del 2024 plasmí a Josep Maria Mallarach “Possiblement, perquè ‘no es miren el melic’, sinó que són conscients que, com m’escrivia un català, (…) les persones no poden prescindir de la Mare Terra, però la Mare Terra sí de les persones”. El 20 de febrer del 2024, Josep Maria Mallarach ens respongué “Ben cert, benvolgut Lluís. I podríem afegir (sense atorgar-nos el do de profecia) que serà la Mare Terra la que tindrà la darrera paraula, no pas la follia tecnocràtica”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] 10 de gener del 2023.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones generoses, sinceres i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa Margantella”. Un dia, en una casa, el fill (un noi) es fa càrrec de matar el gos que tenien. Ara bé, quan el gos ho sabé, comenta al xicot que, si no el matava, li podria aplanar el futur i que, per a assolir-ho, haurà d’anar a una cova (en què hi ha una princesa) i que es trobarà amb gegants, lleons, una serp i un drac i que li caldrà agafar pinyols.

Un poc després, li afig “tu recull els set pinyols i, així, podràs arribar fàcilment al cau de la princesa i et podràs amb ella” (p. 230). Com podem veure, apareixen trets vinculats amb lo femení: la cova (en relació amb la mare i amb la vulva), la serp, el drac i el cau (també associat a la dona i a la mare).

Llavors, el jove segueix les recomanacions del gos i se’n va a cercar un cirerer, per a agafar les cireres que donaria a molts dels personatges. Quant a les serps, podem llegir “De seguida, se li van presentar tres serpents més gruixuts que una soca de roure” (p. 230), és a dir, que eren tres dones fortes i que tocaven els peus en terra. Al capdavall, s’acosta al drac, el venç i li talla les llengües que portava. “Al bon punt, va sortir la princesa Margantella, jove i bonica (…). El noi en va quedar tot enamorat i (…), amb una veu dolça com un àngel, li va  parlar d’aquesta manera:

-Fa set anys que estava presa en aquesta cova, guardada per aquest drac, per tres serpents i per tres lleons, que estaven a les ordres de tres gegantassos” (p. 231). Per consegüent, captem una dona vinculada amb la mare (la cova), realista (com la serp) i valenta (els lleons). A més, la princesa li comenta “Tu m’has salvat i jo, en agraïment, vull fer-te el meu marit. Jo sóc la princesa Margantella, la més rica i poderosa de la terra. Tu, quan mori el meu pare, seràs rei coronat i governaràs el reialme (…). Anem, anem cap al palau del meu pare” (p. 231). És a dir, que la dona, encara que és salvada per l’home (el jove), tot seguit, no passa a estar subjecta a lo que ell vol, sinó que li promet que el noi serà el futur rei. A més, és una dona diligent.

En acabant, el xicot, que restava content, “li va dir que, abans d’anar a casa del rei i de casar-se amb ella i d’ésser rei, havia d’anar a explicar-ho tot al seu pare; (…) que ell tornaria i que, aleshores, anirien a casa del rei i a casar-se!” (p. 231). Altra vegada, com en molts relats, es fa lo que vol la dona i ella té la darrera paraula.

Entremig, un caçador passa per la cova i, més avant, es casa amb la jove. Passa que el xicot copsa que tota la gent comentava que, pròximament, es casaria la princesa i que ho faria amb un caçador que havia mort el drac.

Aleshores, el noi fa via cap a cal rei i diu al monarca:

“-Senyor rei: l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo i, per tant, jo sóc el qui té dret de la mà de la princesa i d’ésser el seu gendre” (p. 233). El monarca li demana quines proves li pot aportar el noi i ell li ensenya les llengües dels dracs i, a més, li afig “i l’altre testimoni és la seva filla, que prou dirà qui és qui la va salvar (…) del drac” (p. 233).

I, com que el minyó parlava bé al rei i, a banda, la princesa diu la veritat de tot lo que havia passat, el monarca “Va dir a tot el convit que s’aixequessin i altra vegada cap a l’església, a casar la seva filla amb el qui tenia dret d’ésser el seu gendre i de portar la corona de rei quan ell morís” (pp. 233-234). En aquest passatge, captem un tret matriarcalista: la filla és qui ha decidit qui serà el rei i, en acabant, el rei aprova lo que ha dit la jove.

Finalment, el monarca ordena els criats que, “cuita-corrents, endeguessin un altre convit set vegades més gran que aquell, per poder-se tornar a entaular, quan tornessin de l’església” (p. 234). I, així, el rei, per mitjà de com seria el convit, considera que la sinceritat (la del jove) ha de ser agraïda i, per això, copsem un cap d’estat noble i generós.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Ancianes que menen i jóvens lleugeres, que suggereixen i que salven

Una altra narració recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La farigola”. Un dia, una noia llenyataire se’n va al bosc i arranca una farigola que mai no l’havia volguda traure’n. “Però heus ací que aquella farigola tenia unes arrels fondíssimes, que va haver d’estirar molt per fer-les seguir i, quan la va tenir arrencada, va quedar a la terra un forat gros, ombriu i pregon com un pou” (p.  223). Per tant, com en altres relats, un personatge (ací, una jove), extrau una planta i, en acabant, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: un forat en terra, la foscor i la comparació amb un pou (símbol, més d’una vegada, associat a la maternitat)

En havent entrat, aplega a un gran palau i “va trobar un gentil minyó, bonic i jove, que li va dir:
-Jo estava aquí com encantat i no podia sortir del meu encantament fins que una bona ànima vingués a veure’m a casa meva; si vols, ens casarem, tu seràs la senyora d’aquest palau, tindràs les riqueses més grans que mai hagis pogut desitjar, podràs fer el que voldràs, llevat d’obrir una caixeta que hi ha a la cambra del costat de la cuina”
(pp. 223-224). Com podem veure, la dona és qui salva, fa de senyora ama del palau (en té les claus) i, en quasi tot, té la darrera paraula.

I així ho feu durant molt de temps. Passa que, com que la minyona volia saber què hi havia en aquella caixa, quan ell se n’ix de sota terra, la dona es fa càrrec de la casa. Però, veient que ell no hi tornava, la jove decideix “d’anar pel món a buscar el seu marit” (p. 224).

Tot seguit, copsem un passatge en què la xicota, ja en un bosc, s’acosta a una casa, “ Va trucar a la porta i va demanar si la volien llogar i donar posada. Va sortir a obrir la mare del Sol” (p. 225), fill que vivia junt amb els seus germans Lluna i Vent. Per consegüent, la mare és més gran que el fill (lo terrenal predomina), abunda més la foscor que la claror (ella té més anys que el  xicot, això és, que la llum) i, a banda, ella l’ha generat. Un detall que enllaça amb el matriarcalisme. És de les poques rondalles en què, d’alguna manera, s’exposa el tema de la creació de la vida en la Mare Terra.

Afegirem que, un poc després, en aquella casa, la vella suggereix a la noia que ho comente al seu fill gran, però ell no li resol la qüestió. En canvi, quan hi aplega la filla Lluna, “La seva mare li va preguntar si en sabia res, del bruixot i encantador, i ella va dir:

-Fa una estona que l’he vist. S’ha de casar amb una gran princesa d’aquí a tres dies” (p. 225). És a dir, ens trobem davant un relat que té punts en comú amb actes festius en què, encara que la dona (en aquest cas, vella i filla) fan bona pasta i tenen més pes que el fill, plasmen trets matriarcals: porten les regnes (l’anciana), moderen (la dona gran), són més eixerides i tenen més món (la filla Lluna), predomina lo ombrívol en lloc de lo lluminós i, igualment, elles van unides a les vivències externes i a les de casa (la vella, com a mare).

Per això, a continuació podem llegir “La vella va dir a la noia que ja podia estar contenta” (p. 225), l’encoratja i, al capdavall, li addueix “el meu fill menut, que és el Vent, que és molt eixerit, (…) està a punt de venir i ja n’hi parlarem” (p. 226). O siga que, per una banda, hi ha una alternança de sexe en la cadena familiar (el personatge més ancià és una dona i, els tres que venen tot seguit són home, dona, home), però destaquen més les dones. De fet, en les cultures matriarcalistes, tot i que els quatre elements són necessaris (terra, aigua, foc i vent), es remarquen més la terra i l’aigua (en aquest cas, la fluïdesa de la minyona).

La tercera part del relat, quan la jove se’n va al palau i entra i veu el príncep, és similar a la d’altres rondalles. Això sí: finalment, ell la veu i “la seva dona li va ensenyar la branca de farigola i ell, de seguida, se’n va recordar i, és clar, no es volgué casar amb la princesa, perquè ja era casat i tenia dona. Amb les bosses de diners, totes d’or, que la princesa havia donat a la llenyataire pels tres mantells i els tres gipons, tenien prou riquesa per poder viure (…), van fugir i la van deixar amb un pam de nas” (p. 228).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en poetesses valencianes del segle XIX

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).

El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.

També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.

Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.

Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.

En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:

“A LA PATRONA DE VALÈNCIA

Els clavells i tulipans

que agronxa el ventijol

de l’aucell, el lleuger vol,

tot hui inspira afectes grans

a la clara llum del sol.

 

Tot me diu: ¡Glòria a Maria!

Que és pura, és immaculada;

Assutzena perfumada

és, de València, alegria;

per València, idolatrada.

 

Nova perla a sa corona,

rica sens igual, li dona,

en la Verge que l’empara,

el Papa que la declara,

per sol·lícita, Patrona.

 

Tu, que m’eixugues prompte els plors

dels trobadors inspirats,

que et fan reina dels seus cors,

 i empares desemparats

en la ciutat de les flors;

 

empara’m, a mi, també,

puix, en tu, pose ma fe;

no em deixes, Senyora meua,

mira que soc filla teua

i espere, de tu, mon bé!

 

Si, inspirat per ditxa tanta,

Verge, la més pura i santa,

beneïda Mare de Déu,

mon pit humiliós te canta,

escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.

 

Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El món rural afavoreix més la sexualitat matriarcal i el sentiment de pertinença a la terra

Nogensmenys, tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.

Canviarem alguns noms i altres detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.

Així, un xiquet que estudia amb Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.

Sobre el fet que em tragué, li comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més, tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Per això, com que la llengua (en el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i, a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell social.

Igualment, li vaig afegir que, com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural, aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de casa, de barri,…

Ara bé, empiulant amb el tema del renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat, cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la cultura castellana, patriarcal).

El resultat seria que, en lloc de veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives, enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen), 2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor, sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no publicar-ne res.  Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer: recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de comunicació social i en Internet.

Tanmateix, quan tractem sobre lo matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del 2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la resta, a elles).

Finalment, tocant el tema de la desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”: la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en Espanya.

En aquestes darreres fonts, es presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí, com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu, sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa. L’objectiu és clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca, l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si no existís.

Sortosament, hi ha mitjans moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que afegim en primer lloc figura en un llibre publicat en castellà en el 2000, obra que, com indica el seu títol (el qual no exposarem), tracta sobre l’educació sentimental i eròtica en adolescents més enllà de la igualtat. Com podem veure, la sessió va encapçalada per un títol sobre les diferents cultures i la seua sexualitat i, immediatament, passa al tema de l’ablació del clítoris.

El detall de començar eixe apartat per un tema que, en acabant, no inclou sobre diverses cultures matriarcalistes i, al meu coneixent, reduccionista, em recordà aquell programa de ràdio d’una emissora espanyola i en castellà, en què, potser en la segona meitat dels anys noranta del segle XX,  una dona digué que eixe dia parlarien sobre sexualitat. Aleshores, afegí, en castellà, “¿Qué posición hay que tomar en la cama?”. Això ens podria evocar fets com, per exemple, simplificar la campanya per la Mare Terra al dia de l’arbre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)