Dones que escolten la terra, els altres i la Mare Terra

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La punta la donzella”. Fa molts anys, una mare i una filla d’uns dotze anys, les quals eren molt pobres i es dedicaven a captar, aplegaren a una població i “despertaren la compassió de la gent, que prou que els donaren socors” (p. 28). A més, “Rodant rodant van arribar fins aquí i, després de demanar on podrien trobar aixopluc per la nit que ja s’acostava, els indicaren una cova, coneguda com la ‘font Joana’” (p. 28). Per tant, no sols mare i filla (perquè el pare ja havia mort) reben bona acollida, sinó que se’n van cap a una cova (símbol maternal i matriarcal de recepció). Igualment, apareix un tret molt vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista: la font, d’on brolla aigua i que atorga vida.

I, com que, “Aquell lloc es veu que va agradar a mare i filla, (…) l’endemà no continuaren rodant món, sinó que es quedaren a la ‘font Joana’” (p. 28), o siga, que hi arrelaren. Aquestes línies empiulen molt bé amb un comentari de Biel Majoral (mestre universitari i cantautor balear) en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim’” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2003/08/06/169101/biel-majoral-si-escoltassim-la-terra-no-tendriem-la-capacitat-especulativa-que-tenim.html), publicat en “dBalears” en el 2003, quan comentava que, en una terra matriarcal com les Illes Balears, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent se’n va a una finca i diu: ‘Jo faré la casa damunt del turó, allà on hi ha la millor vista’ i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. O siga, 1) que la gent prenia moltes decisions pensant a llarg termini, no a lo immediat, detall que enllaça amb els Pobles matriarcals, 2) “escolta” la terra, és a dir, la mare, lo maternal, la terra on s’ha decidit viure i 3) un bon coneixement del terreny (detall que va en línia amb la frase “tocar els peus en terra”).

Per això, prosseguint amb el relat, tot seguit, “Passaren els dies i, a poc a poc, la manyosa mare anà arreglant la cova, per tal de fer-la més habitable. La noia anava al poble i, com que era molt bona noia i molt ajudada, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fes falta, amb la qual cosa era corresposta de la mateixa manera” (p. 28). En relació amb aquest passatge de la rondalla, recorde que, posteriorment al 2013 (però no molt més tard), un capellà em feu un comentari sobre el tema del 0,7%. Ell convidava, fins i tot, als més pobres que havien arreplegat de la parròquia, a contribuir-ne als altres amb eixa part: ja no podien dir que no en tenien per al bé comú. I puc garantir, com ja escriguí en el 2015, que la solidaritat amb els altres, per exemple, és bona per al sistema nerviós, que ajuda a dormir millor, a tenir més confiança en més persones i a estar més optimistes i més esperançats.

Tornant al relat, resulta significativa la bona relació entre ambdues dones i, a banda, el benefici que això comportava, de rebot, a la jove: “La gent la tractava amb afecte i estima, car el seu bon cor s’havia guanyat totes les dones. Avui era una gallina, demà una barra de pa, l’altre uns cigrons, llenties,… i mil coses més.

El cert és que, cada dia, d’un o altre, li queia alguna cosa per endur-se a la cova, que la mare, amb el seu treball, l’havia convertit en una llar” (p. 29). Cal dir que aquesta narració no fou contada per una dona, sinó per un home, Jesús Reig Franch (p. 29).

Adduirem que, des del meu punt de vista i, al meu coneixement, com més s’escolta la terra (i més les mares i les dones de línia matriarcalista), més s’estima la vida i on u viu i no cap cap evasió: ni fiscal, ni cap a terres llunyanes, ni cap a cultures que es presenten com a alliberadores o més avançades i que, sovint, són de les que més es miren el melic i les que més fronteres posen, com ara, a immigrants procedents de terres explotades econòmicament i exterminades culturalment pel colonialisme (i pel neocolonialisme) occidental (ambdós, tan units a les cultures patriarcals), i a tot lo que no vaja en línia amb les seues llengües que, sovint, els seus parlants i promotors, de manera ufanosa, les presenten com “internacionals” (un altre signe d’imperialisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones acollidores, que col·laboren i molt obertes

General, , ,

Continuant amb el relat “El tossal de la Talaia”, plasmat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, llegim que “El vell reuní tothom i els digué que el que calia era arreplegar tots els seus béns i guardar-los en un lloc ben resguardat (…). La llegenda ens diu que tots portaren les seves possessions i les posaren dintre d’una campana que havien tret de l’església, tot colgant-la, després, dintre d’una casa del poblat, en una sitja (…).

Aquella campana fou denominada la campana d’or” (p. 25). Aquest passatge reflecteix molts trets de línia matriarcal: 1) es tira junta entre els membres del poble (un fet molt comú en les decisions, sobretot, a nivell rural), 2) “dintre” (per tant, recepció, un signe matriarcalista), bé d’una campana (que passa a la terra i, així, no fa el seu paper de mitjancer entre el cel i la terra, sinó que desenvolupa el de depòsit, passiu) treta de l’església (i això implica la posició favorable de l’Església en el poble i, al mateix temps, el temple és un lloc d’acollida), 3) la colguen “dintre” d’una casa (l’Església, oberta als habitants del poble, la cedeix per a que puga fer-hi un paper pel bé de tots), 4) “en” una sitja, això és, en un lloc sota terra on es colga el forment, llavors i, per exemple, menjars d’origen agrícola o bé per a animals, com ara, pinso. Aquests detalls plasmen la confiança en el demà per mitjà de la terra, és a dir,  de la dona, amb un paper semblant al de mare de tots.

Per això, “Aquella campana fou denominada la campana de l’or” (p. 25). Així, copsem dues característiques interessants: de signe femení (reflectit en la campana i en el color argent que solen tenir i, per consegüent, fosc) i de tipus masculí (el color or, clar; i l’or, associat a la prosperitat).

Més avant, hi ha un passatge en què s’indica que, malgrat que intentaren viure en la terra on ho havien fet sempre, decideixen fer camí cap al poble de l’Albi i, entremig, responen a les necessitats dels xiquets. Aquest detall matriarcalista, en relació amb els petits, va en línia amb la consideració, per exemple, cap a les dones i cap als vells. Igualment, resulta curiós que, en aquesta part del relat, aparega la figura del vell, la de les dones i la dels xiquets, o siga, les tres generacions.

Quan apleguen a l’Albi, “foren els habitants d’aquelles quatre cases qui, amb els braços oberts, els donaren els primeres socors, el primer somriure (…).  Davant d’aquella acollida i la proximitat de les seves antigues llars, decidiren quedar-se allí, l’endemà es posaren a treballar (…) i prepararen un nou poblat, amb l’ajut dels que allí ja vivien” (p. 25). Com veiem, encara que emigren i són ben acollits (la recepció, molt sovint, està vinculada amb els Pobles matriarcals, com és el cas de Catalunya), comencen a crear el vilatge nou, el Cervià nou.

A banda, tot seguit, es toca “l’esperit ferm de la gent catalana (…). Res no els va poder vinclar. La virtut de la fermesa es troba arrelada en aquest actual poble” (p. 25) i encara remarcat quan veiem que “mai es pot vinclar ni trencar la voluntat d’un poble” (p. 25). Finalment, comentarem que aquest relat fou narrat per sis persones, entre elles, un rector: Església i Poble, amb molts punts en comú (en la narració i en la transmissió de la cultura popular).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

General, , , ,

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona

General

Tot seguit, una rondalla matriarcal catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras  (en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, publicada en el 2004), en què un capellà es posà de part d’una jove (pp. 629-630).

Va en línia amb paraules de Jaume Vicens Vives, plasmades en 1960, sobre l’Església catalana i els catalans: “no solament l’Església és el mateix poble, sinó que a Catalunya l’Església ha emparat el naixement de la comunitat i aquesta, viceversa, l’ha reformada i endegada, en moments dificilíssims de la seva vida” (p. 78 del llibre “Notícia de Catalunya”).

 

 

 

 

L’educació matriarcal transmesa per pares, avis i àvies amb dolçor i molt oberts

General, , , ,

El matriarcalisme plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004.

En aquesta obra extensa, de més de sis-centes pàgines i amb cinc-cents relats de terres de Ponent de Catalunya, el recopilador, Joan Bellmunt i Figueras, ens introdueix dient que “El meu padrí Josep i els meus pares eren un pou insondable de tradicions, uns personatges folklòrics de primera talla i, dintre de la seva senzillesa, el seu gran coneixement en el món tradicional els feia veritablement savis en aquest àmbit” (p. 7). Direm que, majoritàriament, la dona ha sigut qui ha transmés la cultura popular.

En línia amb el matriarcalisme, ens addueix “vaig poder escoltar en la meva infantesa un quantiós recull d’històries i llegendes que (…) el padrí i el pare deixaven brollar de les seves boques, la dolça flaire i el suau perfum de les quals conformaren les primeres espècies de la saviesa tradicional” (p. 7). Com podem veure, fins i tot, la relació amb els hòmens (ací, l’avi i el pare) va associada a eixa dolçor que, més d’una vegada, captem o que, àdhuc, es posa per escrit en obres amb rondalles i també en paraules que ens han plasmat vinculades amb dones nascudes abans de 1920. 

És més: en el paràgraf següent, escriu “Vaig iniciar el recull en la pròpia casa” (p. 7), que ell passà cap a l’ambient casolà, cap a la comarca de les Garrigues i que ho feu amb la col·laboració de “gent humil i bondadosa que van acollir bé i van atendre la demanda” (p. 7).

Més avant, copsem que Joan Bellmunt i Figueras considera important que, de la mateixa manera que deia Plató, s’eduque també per mitjà de les rondalles i que s’utilitzen com a mitjà “per a educar la joventut i per a ben pujar els fills” (p. 8). Aquestes paraules i les que posarem tot seguit van en línia amb l’educació matriarcal i són vàlides per a l’ambient del primer quart del segle XX i, òbviament, per al que hi havia molt abans: “L’escola d’aleshores venia a ésser com una mena de sessió de narracions llegendàries, de les quals el mestre feia comentaris i deduïa conseqüències i ensenyaments.

El mot català de rondalla va prendre origen no pel fet, sinó per la forma com eren contades; és a dir, formant rodona els oients al voltant del recitaire, tal com ho feien els antics mestres grecs, que reunien els deixebles asseguts a terra al seu voltant” (p. 8). Adduiré que, a principis de març del 2023, comentí a ma mare (nascuda en 1943) la conveniència de fer reunions en forma circular, en lloc de realitzar-les de manera rectangular (aquest segon, a l’estil militar que predomina en les escoles i en els centres d’instrucció), ja que afavoreix que el contingut aplegue a més persones, que la participació siga més tranquil·la i, igualment, perquè resulta millor per al sistema nerviós, detall que afavoreix la creativitat.

En aquest sentit, direm que, en més d’una foto amb una persona narrant contes, observem que apareix en rogle, forma que, igualment, evoca lo democràtic i que, per descomptat, reflecteix el matriarcalisme.

Afegirem que Joan Bellmunt i Figueras posa que el terme “escola”, “significa també rodona, rondalla. El nostre terme ha conservat, doncs, el regust del mot grec en record de la vella forma de celebrar classe que, com deia, a la Grècia clàssica venia a ésser com una narració de rondalles, de llegendes” (p. 8). Si aquestes paraules ja empiulen amb lo matriarcalista i amb el fet que, entre els catalanoparlants, durant moltes generacions, s’ha conservat el matriarcalisme, també ho captem quan, en el paràgraf immediat, escriu (i podem confirmar que anava per bon camí, i ens emparem en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr), que l’escola grega, “havia derivat, a bon segur, de les escoles o rotllanes primitives, on les mares de l’home cavernari difonien i propagaven la saviesa tradicional a la fillada en una rodona formada al voltant del foc” (p. 8). I adduirem que també, com ara, quan passejaven per la natura, com ens han comentat algunes persones (i, així, per exemple, aprenien noms d’herbes medicinals o els noms dels estels).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tracten bé els altres, en pro de la terra i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es copsa el matriarcalisme és “Les germanastres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona tenia una filla i una fillastra i, quant a la fillastra, la feia escombrar, anar a la pastura, etc.. Nogensmenys, la fillastra “tot ho prenia en bé, perquè era molt pacient” (p. 223).

Un dia, la mare fa matar un be per a un convit que tenien i fa anar la jove a rentar els budells al riu. Però la noia, que no podia fer lo que li demanava la dona, veu que un tros de budell se’n va aigua avall. Aleshores, molt oberta, “se’n va cap avall cap avall i troba un pagès que llaurava.

I li diu:

-Pagès, el bon pagès, Déu vos do bona llaurada. ¿Hauríeu vist un budellet (…) que anava aigua avall?

El pagès que li diu:

-Jo, no, mes vés a trobar aquell vellet, que potser t’ho sabrà dir.

La noia se n’hi va:

-Vellet, bon vellet, Déu vos do bona vellesa. ¿Hauríeu vist passar un budellet (…) que anava aigua avall?

I diu el vell:

-Jo, no, mes, potser t’ho dirà aquella vella” (pp. 223-224).

Com veiem, la xica tracta bé els dos hòmens (al pagès, li desitja bona llaurada; al vellet, bona vellesa) i ells la tracten bé. 

Ara bé, la vella diu a la noia:

“-Jo, no, mes no ploris. Entra i et donaré una cosa.

La noia, que entra a casa de la vella, i aqueixa li ensenya tot de joguines d’or i plata i li diu que triï, mes la noia pren un fus de fusta i diu que ja està contenta” (p. 224).

Com podem captar, la jove, en lloc de triar la riquesa en lo més alt (l’or i la plata, en grans quantitats), prefereix un tret relacionat amb lo matriarcal: la fusta (en aquest cas, mitjançant un fus), la qual té el color de la terra, el marró. De fet, d’acord amb l’entrada “Fus” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el fus com també “la filosa, són símbols de la vida, i el fus és un atribut de la Gran Mare; moltes divinitats femenines duen un fus a la mà”. Continuant amb el relat, “Llavors, la vella, tot acomiadant-la, li digué:

-Vés cap a casa teva, pel camí sentiràs com brama un ase: no alcis pas el cap. Més avall, sentiràs tocar una campaneta: llavors, aixeca’l” (p. 224).

I, com que ella compleix amb lo que li ha dit l’anciana, “Al cap d’una estona, ella que sent tocar una campaneta. Alça el cap i li cau al front una estrella d’or que tota brillava” (p. 224). Per consegüent, el fet de seguir les indicacions de la vella (qui, entre altres coses, representa l’experiència i l’educadora), té la seua recompensa: una estrella d’or… en el front, on es considera que està el sentit comú (“Tenir dos dits de front”). I, per tant, l’anciana ha captat que la noia ha fet la tria encertada, ací, en línia amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim que, “quan va arribar a casa seva, amb aquella estrella, la mare i la germanastra, tot era preguntar-li d’on l’havia treta. La noia els hi explicà i aqueixa també volgué anar-hi” (p. 224). O siga, que la filla, ara sí que vol anar al riu. Passa que, com que ella era molt diferent a la fillastra, la velleta li posa al davant una caixa plena de joguines d’or i de plata i no se les podrà endur totes. A banda, en sentir la campaneta, no alçarà el cap i, més avant, al mig del front, li cau una pota de burra que dugué tota sa vida (pp. 224-225).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.