El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i bones collites

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).

Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes  és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:

“LA CASA PAIRAL

 

Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,

hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,

a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;

allí, la vella usança fuig esquivant la guerra

que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.

 

Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,

se troba, de mos avis, la molt honrada casa,

niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;

al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,

que, si és per palau pobra, per a casa és palau.

 

Des de que el poble és poble, alegre i riallera,

fon del treball escola, del poble l’almoinera;

l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;

la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,

i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.

 

Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,

migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,

gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,

com busca l’oroneta vella teulada amiga,

per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.

 

Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies

records amb què s’enllacen tristeses i alegries,

que omplin de melangia mon esperit cansat,

i oblide lo que resta del món i ses follies,

a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.

 

Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;

ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;

la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;

ací veig, de mos avis, la casa benvolguda

a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.

 

Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).

Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.

A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.

Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.

Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.

Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.

Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.

A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:

“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia

a on espirí l’essència preada d’ambrosia

amb la il·lusió divina de mon amor primer;

lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.

 

Goge tornant a vore les feines de la casa,

l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],

l’anyada de la seda donant capolls com d’or,

lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,

la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,

 

la cambra, tota plena de l’abundant collita,

estesa en los canyissos la saborosa fruita,

la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,

lo buc de les abelles donant mel exquisida,

lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.

 

Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,

pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;

corrent entre la llenya, lo poregós conill;

lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles

i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La casa pairal”, poema de Josep Maria Puig Torralva escrit en 1897

General

Bon dia,

Tot seguit, exposem “La casa pairal”, poema matriarcalista del valencià Josep Ma. Puig Torralva (ciutat de València, 1854-1911), escrit en 1897.

És prou paregut al poema “La masia”, del català Francesc Casas i Amigó (Barcelona, 1859-1887), el qual figura en l’enllaç  https://malandia.cat/2023/12/la-masia-el-sentiment-de-pertinenca-a-la-terra-en-la-catalunya-del-segle-xix.

Tret del llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996″,a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir.

Editorial L’Oronella.

1996.

Seleccionem els que considerem que enllacen amb el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la natura i la maternitat

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bonaventura Carles Aribau (1798-1862).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment, el matriarcalisme i que, a més, també fou escrit en llengua catalana, però en terres no catalanoparlants (com ocorregué amb el d’Antoni Ma. Peyrolon, de 1830; i amb el de Vicent Salvà, de 1831, tots dos, plasmats per valencians), és “La pàtria” (https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, tradicionalment, més conegut com “Oda a la pàtria”. Aquests versos, que empiulen amb la Renaixença, foren escrits pel català Bonaventura C. Aribau (1798-1862) en 1833 en Madrid, i, amb lleugers retocs, diuen així:

“LA PÀTRIA

Trobes

Adéu-siau, turons, per sempre, adéu-siau,
oh, serres desiguals que, allí, en la pàtria mia,
dels núvols i del cel, de lluny, vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i, al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo, ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec, ni sent com en millors vegades
així, d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits i son perfum les flors”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta escriu sobre “la pàtria mia”, és a dir, sobre la terra amb què se sent vinculat, mitjançant detalls geogràfics (com ara, el Montseny i la mar) junt amb torrents…
Ara bé, lluny de la terra d’origen, només en conserva la memòria històrica, però Bonaventura C. Aribau no es nega a perdre els fruits, ni el flaire, ni lo que li evoca la Catalunya dels seus ancestres i de què ell procedeix.

Per això, tot i que l’escriptor es troba en l’altiplà castellà, ell enllaça molt més amb el seu dolç país (Catalunya), d’on, sobretot, recorda la llengua vernacla (com a plaer i com a conhort):

“¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va, a mon dolç país, en ales, jo em transport,
i veig, del Llobregat, la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort”.

 

Afegirem que, amb la llengua catalana (a què, aleshores, se solia escriure “llemosina”, la materna), va a trets positius del passat:

“Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis[1].
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis,
per estranya regió, l’accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull, del mur sagrat, la lira dels seus avis!”.

Aquestes paraules em recorden unes que escrivia un amic quan, en octubre del 2016, comentava que, més d’una vegada, el fet d’haver viscut lluny de la terra d’on u prové, el fa desenvolupar més el sentit “nacionalista”, com ell havia captat en terres d’Amèrica del Sud.

Igualment, em ve al pensament, la reacció que tenia el meu avi matern (1906-1992), quan ens parlava sobre un llibre d’Edmondo de Amicis (1846-1908, nascut en el Regne de Sardenya i, posteriorment, italià), en relació amb el tema de l’indret on u nasqué: esclatava a plorar. I, durant l’estudi sobre el matriarcalisme, trobàrem un vincle entre la resposta del meu avantpassat i lo matriarcal. No debades, Bonaventura C. Aribau plasma que,

“En llemosí, sonà lo meu primer vagit,
quan, del mugró matern, la dolça llet bevia;
en llemosí, al Senyor, pregava cada dia,
i càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí, li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca, llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit”.

 

En aquests versos, també copsem el paper de la mare i de lo femení en les cultures matriarcalistes, juntament amb el tema de la maternitat: el mugró matern, la dolça llet. A més, el poeta addueix que ell pregava en català (aleshores, es creia que el nom genuí de la llengua era “llemosí”).

Finalment, Bonaventura C. Aribau exposa uns versos en pro de la llengua catalana i, per consegüent, de la terra i, àdhuc, per a promoure-la i per a perpetuar-la junt amb el fet de sentir-se part d’on l’escriptor havia nascut:

“Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh, llengua, a mos sentits, més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta[1] edat.
Ix i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar, de mon patró, la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La forma genuïna és “greuges”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la música, la garridesa femenina i la tradició

General, , , ,

En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

 

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta amb lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

 

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

 

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

 

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (la qual també ho era i on ell tenia part de les seues arrels):

 

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

 

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

 

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

 

“Filla d’una excel·lent mare,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

 

A penes lo vell   hagué concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

 

Ho féu en París,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

[signat]”.

 

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finalment, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, jardins i dones que toquen instruments

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo somni”, escrit per Vicent Salvà en 1831.

L’11 de juliol del 2024, Vicent J. Escartí ens envià un conjunt de fotos en relació amb el poema “Lo somni”, de Vicent Salvà (1786-1849), tretes de l’obra “Vicent Salvà. Poema Lo somni. 1931. Estudi i edició”, a cura de Germán Ramírez Alegón, qui n’havia fet una edició en el 2024. L’endemà, l’editor del llibret (a qui havíem accedit mitjançant un suggeriment de l’investigador Josep Daniel Climent, també per correu electrònic de la vespra) ens envià un missatge amb què es facilitava la lectura del text. Agraesc la generositat de tots tres.

El poema, plasmat pel valencià Vicent Salvà (ací, amb adaptacions i amb alguns retocs), reflecteix aquest sentiment i diu així:

“LO SOMNI

 

Encara que d’Hipocrene

les aigües mai he tastat,

mana’m hui lo déu Apol·lo

que parle en vers net i clar;

perquè els seus secrets als homes,

si els comunica, per cas,

que la prosa els repeteixca,

molts anys ha que ho va vedar.

Em tenen vostés poeta,

fent renglons ja curts, ja llargs;

perquè es veja que les xiques

nos fan fer mil desbarats.

Presten-me un rato atenció,

per ser molt sèrio lo cas,

i els diré punt per agulla

lo que una nit em passà.

 

Llunt dels seus i de sa terra,

el que és pobre i desditxat[1],

com, de dia, pau no troba,

en lo llit, sol delirar.

Després que, a muller i als fills,

que, en Londres, juntets estan,

en la meua fantasia

los havia a tots besat;

per a veure a Bienvenida,

a mos benvolguts germans

i als demés parents i amics,

a València, peguí un salt.

 

Passejant-me una vesprada

per lo fresc Guadalaviar,

no llunt de Montolivet,

front als arbres de Salvà;

gran gorja, en lo Túria, note

i que les nimfes, saltant,

al pare que alberg els dóna,

es proposen festejar.

Mentrestant que lo estol d’elles

dansava en alegres balls:

una, tocant lo psalteri,

gojosa, lloava els sants,

los miracles de Ferrer,

los dejunis de Bertran,

al patriarca Ribera

i també a Pere Pasqual.

Una altra es posà, de seguida[2],

amb un llaüt d’or en mà,

a recordar, de València,

moltes glòries militars:

de Montcada i de Coloma,

de Carròs, l’almirall,

de Valldaura i d’Aguiló,

les hassanyes[3]celebrà.

La terça, de l’instrument,

les dolces cordes polsant

amb sa veu de rossinyol,

al gran Vives, Perpinyà,

Núñez, Falcó, Polo i Castro,

per ses lletres, va cantar.

Més profunda fonc la quarta,

referint, d’esta ciutat[4],

los Furs i, com contra els reis,

los guardaren els jurats

com lo estrenu Vinatea,

de Llop de Concut aidat,

de Lleonor i N’Alfons,

al desafor, s’oposà”.

 

Com podem veure, en aquesta extensa part del poema, llarg, l’escriptor comença amb una referència a la llengua vernacla, vedada, de temps ençà, per un déu (tret que no enllaça amb el matriarcalisme, vinculat amb deesses relacionades amb lo terrenal i amb la foscor): “molts anys ha que ho va vedar”. Podria simbolitzar els reis castellans (de Felip V en avant). Nogensmenys, ell té l’atreviment de plasmar un poema en la llengua materna (la catalana), en terres llunyanes (en París) i, més encara, amb part de la família en Londres.

Adduirem que aquests versos, al meu coneixement, es podrien tractar d’una fantasia sexual, la qual no és menester que es desenvolupe en el llit.

A banda, captem un tret matriarcalista: el paper que fan les tres nimfes (a més, en nexe amb la música, una de les parts de la cultura que més es promou en el matriarcalisme).
Aleshores, de París estant, Vicent Salvà salta a la ciutat de València: el riu (Guadalaviar, també dit Túria), sants i persones del món religiós valencià (principalment, dels segles XIV-XVII), glòries militars, escriptors (per exemple, Joan Lluís Vives) i, més encara, els Furs, el Regne que encara no depenia de Castellà sinó que, fins i tot, n’era a què estava subjugat el castellà (en temps de Francesc de Vinatea, valencià que l’any 1333 anà al rei Alfons el Benigne per a que no fos dividit el regne valentí i que ho aconseguí).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “dissortat”.

[2] En l’original, en la forma castellana “en seguida”.

[3] Del castellà “hazaña”, en lloc de formes genuïnes, com ara, “gestes” i “fetes”.

[4] La ciutat de València.

“Estrenu”, com podem llegir en el DCVB, vol dia “Valent, elevat de coratge”.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones i reis que fan d’escut de la llengua vernacla

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. El poema “En los dies del nostre Rey Fernando”, d’Antoni Ma. Peyrolon (1830).

El 12 de juliol del 2024, uns dies després d’haver contactat amb algunes persones vinculades amb aquest poema i amb l’escrit “Lo somni”, de Vicent Salvà (plasmat en 1831), rebérem un correu electrònic de Germán Ramírez Aledón, acompanyat, entre d’altres coses, del text del poema d’Antoni Ma. Peyrolon, un valencià que podríem empiular amb la Renaixença i que plasma aquest sentiment. Es publicà, per primera vegada, el 30 de maig de 1830 en el “Diario de Valencia”. Tot seguit, l’exposem amb adaptacions i amb alguns retocs:

“EN LOS DIES DEL NOSTRE REI FERNANDO

 

A tu, em recomane, joia pelegrina

del daurat escut del cant llemosí,

tu, a qui tantes voltes, amb ell, admirí

superant la llengua de Grècia i llatina:

Ausiàs, que, al prendat[1] de l’Aura divina,

trobes li amostrares de l’amor més fi,

que digne lo feren d’eterna memòria

i el temps li obriren de fama i de glòria.

 

Tu que, embelesat[2] d’amorosa flama,

al viu, retractares el cor febroset

de la joveneta que el malí[3] xiquet,

amb dards ametlats, l’oí torba i inflama;

i, sense acertar[4] si ama o no ama,

se complau al vore gallard jovenet,

que fuig de la Lluna, quan roda la casa

i, en raons d’amor, la nit se li’n passa.

 

A més alts llaors, el llaüt entrega

en mans manco usades que foren les teues

a pasmar[5] les gents: permet que les meues,

a tocar-lo, siguen osades. Si aplega,

a tu, el meu desig: si no se me nega

este dolç plaer i, a les cordes seues,

passes lo teu so; la primera rosa,

posaré de maig en la teua llosa.

 

En este jardí, florit, delectós,

que animà el teu cant, és a on, dignament,

celebrar se deu el complit content,

que infundix[6] el dia del REI generós,

que, al dictat de Jutge recte i vigorós,

unix el més tendre de pare indulgent

i, en la història, escriu un gloriós regnat

que el cor del lleial conserva gravat.

 

A penes renaix amb la llum lo dia,

esclaten mil roses que, alegres, tributen

aromes en pago del llaor que disfruten

de nàixer, en este, de tanta alegria;

i lo seu meréixer que igual no tenia

a les de CRISTINA humils, no disputen

que garrits capolls prometen a Espanya,

més polits que tots els que Túria banya.[7]

 

Lo vot de VALÈNCIA oïxca Déu benigne

i veja als seus fills el trono gloriós

ocupar d’En Jaume, que pare amorós,

al Regne, féu lliure de l’alarb indigne;

i que el valencià lleial sia digne

d’obtindre el plaer més dolç i sabrós[8],

tenint, en un dia parell, al present ,

al REI que li dóna la pau i el content” (pp. 281-282).

 

 

Com podem veure, es tracta d’un poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, igualment, el sentiment esmentat. Així, amb l’excusa del dia del natalici del rei, l’escriu a una jove pelegrina (qui simbolitza el Regne de València i la llengua vernacla), qui, a banda, fa de mare i de protectora del reialme i del català (en el text, “llemosí”, “del daurat escut del cant llemosí”) i el poeta se sent més identificat amb lo valencià que no amb altres cultures mediterrànies (com ara, la grega i la llatina).

A més, Antoni Ma. Peyrolon enllaça la dona amb la victòria i amb el passat, però acollint també l’esperit juvenil.

Igualment, copsem que la xicota té la darrera paraula (“permet que les meues [mans], / a tocar-lo siguen osades”), “Si aplega, / a tu, el meu desig”.

Afegirem que l’escriptor aprofita el mes de maig (en plena primavera i amb festes en nexe amb les flors), per a dir que aquesta jove animà el jardí (tret que enllaça amb el matriarcalisme junt amb la figura del jardiner, sovint, present en moltes rondalles).

En acabant, l’autor addueix uns versos que podrien evocar-nos l’inici del memorial de greuges que feren al rei Carles III (en 1760) polítics de Catalunya, dels regnes de València i d’Aragó i de les Illes Balears: primerament, li fan lloances i, tot seguit, plasmen una posició favorable al foralisme i que connecta amb lo matriarcal.

Així, després dels versos al rei Ferran VIII i a la reina Maria Cristina, captem que el poeta se sent valencià i, per això, escriu sobre Jaume I i les glòries del passat (vencé els musulmans), sobre la València dues vegades lleial (l’escut de la ciutat de València) i, més encara, que el monarca del segle XIII, “al regne, féu lliure”. Un escriptor que, com podem veure, tocava els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agraesc també la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui ens ha enviat un pdf (el que figura en aquesta entrada) junt amb el poema que hem tractat ací.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “enamorat”.

[2] Castellanisme substituïble, com ara, per “encisat”.

[3] Vol dir “maligne”.

[4] Castellanisme, en lloc del terme “encertar”.

[5] Castellanisme, substituïble per “esbalair”, o, com ara, per “deixar atònit”.

[6] Per imitació del castellà, en lloc de la forma “infon”.

[7] Es refereix a Maria Cristina, la dona del rei Ferran VIII.

[8] Castellanisme, en lloc de “saborós”.

 

 

 

En los dies del nostre Rey Fernando (poema d'Antoni M Peyrolon 1830 matriarcalisme)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

“En los dies del nostre Rey Fernando”, poema d’Antoni M. Peyrolon, de 1830

General, , , ,

Bon dia,

Agraesc la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui hui, 12 de juliol del 2024, ens ha enviat aquest poema, en pdf, junt amb aquestes paraules: “el poema sobre el rei Ferran VIIé es va publicar al ‘Diario de Valencia’ del 30 de maig de 1830 (t’adjunte el pdf original).

Bo, ja em diràs si t’és útil aquesta informació.

Salutacions cordials”.

Sí: ens fa bon paper per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Diario_30 mayo 1830

El sentiment de pertinença a la terra, nexe amb els qui hi viuen i amb la llengua vernacla

General, , , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta”, que figura en la web “Camins en la natura”, el sentiment de pertinença a la terra també el plasma en uns versos dedicats a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Amb lleugers retocs, diuen així:

“Amb la gràcia sobirana

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Com flor que son calze bada

i son perfum llança al vent,

Pare Vicent va naixent,

com naix la llum en l’aubada,

ta santedat, que és desvel[1]

de la majestat pagana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Com podem veure, el poeta, per una banda, enllaça Sant Vicent amb la llengua, amb la mel (i, així, amb la facilitat per a guanyar seguidors) i, a més, fa que el frare estiga en nexe amb la terra, fins i tot, del cel estant. Aquest tret pot evocar-nos, per exemple, les rondalles en què un rei està en contacte amb els seus súbdits i amb els qui viuen en el seu regne.

Afegirem que Isidoro Peris Gómez comenta que el dominic empiulava amb destresa amb la gent (mitjançant la paraula que aplega al cor) i sobre l’aigua (un altre tret matriarcal):

 

“Glòria d’esta terra n’eres,

puix ta dolçosa paraula

grava dels cors en la taula

l’ardenta fe en què cregueres,

fores colom sense fel

donant, de Déu, l’aigua sana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Consagrares ta eloqüència

a ensenyar la llum de Déu”.

 

Més avant, l’escriptor addueix que,

 

“Igual que assutzena blanca,

fon, Vicent, l’ànima teua,

i encara ton perfum creua

València, a qui mai li manca,

puix ta santedat[2] arrel

prengué ne son puig i en sa plana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

De València, no hi ha un fill

que no guarde ton amor:

i no tinga, a ton candor,

com del cel, fidel espill,

del dubte es fa lo vel,

ta paraula sobirana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la dolçor de ta llengua,

temor a Déu ensenyares,

i mils d’ànimes tornares

al ramat, que mai ne mengua[3].

Puix sempre lo blanc estel

estén sa llum sobrehumana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Doneu oració al Senyor,

ensenyares a tots fills,

i foren romputs els grills

de la impietat; i l’amor

regnà en ells sense recel,

cridant amb sa veu bledana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Altra vegada, copsem la relació entre la terra, el sant i bona part dels valencians, a qui ell, fins i tot, tornava al ramat i, com ara, a no viure amb recel, una característica de la cultura matriarcalista.

Finalment, el poeta comenta que hi ha bona avinença entre la terra (el poble, que li és fidel) i ell i, per això, el sant protegeix els valencians, quan li ho demanen i, de pas, Isidoro Peris Gómez trau el tema del paper maternal (ací, per mitjà d’un home) i, a més, de la llengua vernacla, la qual Sant Vicent usa per a relacionar-se amb la terra valenciana i amb els qui hi viuen.

 

“Eres lo sol esplendent

que caliu donà a València,

que te demana clemència

amb foc de sa amor ardent,

Lo poble teu és fidel

i ta protecció demana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la gràcia sobirana,

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En lloc de la forma “desvetlament”.

[2] En l’original, en distintes ocasions, “santitat”.

[3] En l’original, en lloc de la forma genuïna “minva”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)