L’Escala, Cadaqués i fills que actuen vinculats amb la mare

 

En línia amb uns escrits sobre Santa Pola que hi ha en Internet i també en relació amb la pesca, el 18 d’abril del 2021, trobàrem un document sobre l’Escala, una població catalana de l’Alt Empordà, “L’Escala Festa Major 93″[1](https://www.bibgirona.cat/pandora/high.raw?id=0000636888&name=00000001.original.pdf&attchment=0000636888.pdf), amb l’article “¿Santa Màxima?…¿Sant Pere?”, de F. Sala Balaguer, en què podem llegir l’apartat “LES DONES FAN EL POBLE”,  on també es parla de mariners i de comtes de 1575 i, tot seguit, es diu que “Les dones d’aquells pescadors[2] decidiren que ja n’hi havia prou d’estar esperant que els marits tornessin finalitzada la temporada de pesca o de viure en barraques a la platja. Aconseguiren permís comtal per establir-se i formaren una barriada permanent.

De sempre, l’Escala funciona de forma matriarcal. Els homes, a la mar, han treballat molt i aguantat el timó de la barca, però a casa l’esposa manava i portava la iniciativa; encara avui moltes llars o famílies es coneixen pel nom de la mestressa. Fins i tot a un bon home li posaren per motiu ‘…el senyor de la senyora!’” (pp. 51-52).

Igualment, però en relació amb el matriarcalisme en Cadaqués, una població catalana  de la comarca de l’Alt Empordà amb semblances amb Santa Pola, com ara, en el fet que siga prou marinera, per mitjà de l’article “La república de les dones” (https://www.descobrir.cat/ca/notices/costa_brava_el_paradis_irrepetible_230.php), de Trinitat Gilbert i publicat en la revista “Descobrir”, podem llegir que “Eugeni d’Ors sostenia la idea que Cadaqués estava regit per un matriarcat; en la darrera novel·la, va reflectir la manera de viure de la mítica població i revela la identitat de la musa que el va inspirar”. Una altra font en què també ens ho indica és l’article “Cadaqués” (https://static1.squarespace.com/static/5378d25de4b0acdd68e12a72/t/540d614ae4b034ea940d27cc/14101q63018139/LLIB_CADAQUÉS.pdf), on podem veure que “L’accés per carretera encara avui dóna la dimensió de l’aïllament secular amb què ha viscut el poble: de cara a mar i d’esquena a la terra. La carretera no es va fer fins a principis de segle XX. No sense raó es diu que els seus mariners coneixien abans els ports llunyans que no Barcelona, a tres dies de viatge. I també que, quan el mar s’enduia els homes durant dies, al poble s’instaurava un règim matriarcal. No és estrany que Cadaqués conservi encara un parlar que li és propi: el parlar salat, un tret que comparteix amb altres punts del Mediterrani, com les Balears”.

Un altre article relacionat amb el matriarcalisme en Cadaqués, titulat “D’Ors, Dalí i Lidia de Cadaqués”, i publicat en Internet, parla sobre l’escriptor català Eugeni d’Ors[3] i comenta que, quan ja tenia vint anys, ell “era un veinteañero huérfano de madre y Lidia, que tendría unos cuarenta, hizo las veces de madre para él. Lidia era una comadre pero con gran influencia; una justiciera muy respetada en el pueblo.

(…) Cadaqués era entonces una sociedad matriarcal, era un pueblo perdido al que no se podía llegar por carretera. Un caminito por la costa lo comunicaba con Figueres”. Sobre la vida d’Eugeni d’Ors i del seu vincle amb lo matriarcal, en l’article “Eugeni d’Ors i la filosofía com a música” , de Joan Cuscó i Clarasó i publicat en “Quaderns de filosofia i ciència” (no. 40), i accessible en Internet, podem llegir que “No és per casualitat que d’Ors va voler ser enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès, d’on era la branca familiar de la seva mare. Amb aquest acte simbòlic tancava diferents cercles: retornava a la terra matriarcal i retornava a la pàtria dels Milà i Fontanals[4] i de Llorens i Barba[5](p. 60). Són unes paraules que ens donen moltes pistes sobre com es veu la vida en les cultures matriarcals i, més encara, quan, un poc després, Joan Cuscó comenta que la música (un element vinculat a lo emocional així com també ho fa el matriarcalisme) va acompanyada d’una triple dissolució del jo (en favor de l’obertura als altres i de la unió), entre altres coses, “en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura” (p. 62), fet que comporta que “la persona supera la individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. I aquest és l’acte simbòlic que d’Ors dramatitza en voler ser enterrat a la seva pàtria matriarcal” (p. 62). En altres paraules, que Eugeni d’Ors va preferir retornar a la seua terra i estar-hi vinculat com també estar obert. Un fet clarament matriarcalista, ja que, com diu un amic meu, prou coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile, la qual és matriarcal, “No teoritzen. Viuen i actuen”: viuen, igualment, en simpatia amb la mare i amb la Mare Terra, la qual es besa perquè s’interpreta que és d’on prové la vida (així com de la mare, per mitjà  del cordó umbilical, fa camí la de qui, posteriorment, serà el nounat i, així, un fill més de la terra) i, a banda, actuen, passen a l’acció i, això sí, oberts als altres i a la vida.

 

 

 

Notes: [1] El títol complet de la portada de la publicació és “L’Escala Festa Major 93, dies 2, 3, 4 i 5 de setembre Festivitat de Santa Màxima”.

[2] Dels del segle XVI a què s’ha fet al·lusió adés.

[3] Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), fou un escriptor català del  moviment Noucentisme.

[4] Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), fou un filòleg, erudit i escriptor català.

[5] Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820- Barcelona, 1872), fou un filòsof, mestre de la Universitat de Barcelona i u dels impulsors de l’Escola de filosofia de Barcelona.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Bibliografia, Catí i els Sants de la Pedra

 

A continuació, exposarem part de la bibliografia, d’articles com també de llibres, o bé, com ara, de publicacions que figuren en Internet, a què recorreguérem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em recomanaren determinades publicacions i fonts com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “La humanización de la naturaleza en la Edad Media” (https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/197011.pdf), article de Carlos Barros publicat en la web “Dialnet”.

 

  1. “0 VÉRE DEUS” (https://www.catimenu.com/overe.htm), entrada sobre religiositat popular treta d’una pàgina d’informació turística de l’Ajuntament de Catí (població valenciana de l’Alt Maestrat). Es canta en Benlloc durant la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “(76) Canto Gregoriano- EXURGE DOMINE” (https://www.youtube.com/watch?v=Q0JugOOpOd8), vídeo en castellà, publicat en Internet, on el trobí el 4 de juliol del 2019. Es cantava en Benlloc amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

 

  1. “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), article de Ramón Tarín, publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

 

  1. “El lèxic del blat al Comtat” (tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jacj0018/El%20%lexic%20%del%20blat%20al%20Comtat.pdf), article de Josep-Vicent Cascant Jordà.

 

  1. “Edat Mitjana, edat fosca?” (http://www.antonijaner.com/miscel-lania/item/1101-edat-mitjana-edat-fosca), entrada d’Antoni Janer Torrens, i publicada en la seua web “Batecs clàssics”.

 

  1. “L’Edat Mitjana, una època fosca? Déu nos en guard” (https://www.nuvol.com/noticies/ledat-mitjana-una-epoca-fosca-deu-nos-en-guard),article de Francesc Ginabreda i publicat en la web “Núvol”.

 

  1. “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), article de Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8).

 

  1. “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llibre. Es pot consultar des de la pàgina d’inici de la web de la “Biblioteca Aigüestoses”.

 

  1. “Confraries i almoines. Asociacionismo y sociabilidad en Castellón de la Plana (s. XIV-XV)” (https://www.academia.edu/30161907), article de Juan Martínez Vinat, publicat en les ponències “Oficis, gremis i confraries a Castelló”[1] i a què podem accedir en la web “Academia”.

 

  1. “Pintors i escultors de retaules anoiencs (segles XVI i XVII)” (https://www.revistaigualada.cat/wp-content/uploads/2014/11/20.05.6.pdf), article signat per Xavier Jorba i Serra i publicat en “Revista d’Igualada”.

 

  1. “Proletarització i decadència. Una aproximació a l’evolució dels gremis pagesos de Barcelona (1723-1823)” (https://www.raco.cat/index.php/QuadernsICA/article/view/95123/165154, article redactat per A. Segura i publicat en la web “Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia”.

 

  1. “Les germandats de socors mutus a la Baixa Segarra – (1870-1960)” (https://www.raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/download/206239/290081), article d’Albert Palà i Moncusí, publicat per “RACO”.

 

  1. “Mutualismo y capital social. El papel de la Federación de Mutualidades de Cataluña, 1896-1936” (https://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/455148/flj1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y), tesi doctoral de Fernando Lago Jiménez, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

  1. “Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics” (https://fundaciohortasud.org/descarregues/Papers-horta-30.pdf), article de F. Tomás Martínez, publicat en la revista “Papers de l’Horta” (no. 30, 2010, p. 30).

 

  1. “Dones poderoses a l’Edat Mitjana” (https://amascrav.wordpress.com/2015/07/10/dones-poderoses-a-ledat-mitjana), entrada de la web “Historia magistra vitae et testis temporum”.

 

  1. “Araceli Rosillo: ‘La dona medieval no es resignava, lluitava’” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170314/la-dona-medieval-no-es-resignava-lluitava-5897331), entrevista publicada en “el Periódico”.

 

  1. “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons, que tracta el tema del matriarcalisme en la Catalunya del segle XVII.

 

  1. “Gafapastas en la Edad Media” (https://www.jotdown.es/2013/11/gafapastas-en-la-edad-media), entrada d’Antonio Orejudo i que apareix en la web “Jot Down”, en què, entre altres coses, es parla sobre el suposat obscurantisme de l’Edat Mitjana.

 

  1. “L’Europa feudal: L’Alta Edat Mitjana” (http://www.iescanpuig.com/ewccp/lib/exe/fetch.php?media=vmvitutia:europa_feudal.pdf), document.

 

  1. “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), document.

 

  1. “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), article de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”.

 

  1. “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), article de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”.

 

  1. “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “La pagesia com a sector econòmic actual” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article de Lluís Suñer publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), de la població Santa Pau (la Garrotxa). L’hem utilitzat per a l’apartat de vocabulari.

 

  1. “El Vallespir, al nord del país dels masos catalans” (http://masiterra.cat/arquitecturapopular/vallespir.html), un article de Joan Peytaví i Deixona, en la web “Fundació Mas i Terra”.

 

  1. “Les institucions polítiques de la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval), article de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”.

 

  1. “Monstres”, article de Marta Mirosa, publicat en l’editorial de la revista “El món medieval. Arqueologia, història i viatges” (no. 28, 2017).

 

  1. “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat). Web amb escrits sobre els simiots, els quals, l’autor, Arnau Folch, em facilità per correu electrònic el 16 de juliol del 2018.

 

  1. “Els sants de la Pedra” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-sants-de-la-pedra.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “Els simiots” (http://mitologiacatalans.blogspot.com/2016/07/els-simiots.html), entrada de Dani Rangil, en el blog “Mitologia catalana”.

 

  1. “El tamarro, la garsineu i el simiot, fauna mitològica del Pirineu” (https://www.bondia.ad/cultura/el-tamarro-la-garsineu-i-el-simiot-la-fauna-mitologica-del-pirineu), article de l’escriptor Isidre Domenjó, publicat en el 2014. El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquest article.

 

  1. “Bestiario popular y tempestades. La aculturación religiosa del folklore mitológico en Cataluña” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/bestiario-popular-y-tempestades-la-aculturacion-religiosa-del-folklore-mitologico-en-cataluna/html), article de Martí Gelabertó Vilagran, i publicat en la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Los mitos antiguos en el Señorío de Molina” (http://www.divulgameteo.es/fotos/meteoroteca/Mitos-Molina.pdf), article de José Sanz y Díaz, publicat en 1985 en “Revista de Folklore” (no. 60) i que hem tret de la web “divulgameteo”.

 

  1. “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), article d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”. En aquest article també es diu que l’abat Arnulf sí que existí.

 

  1. “La resurrecció de l’home dels nassos” (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), article de Jordi Bilbeny i publicat en la seua web “Jordi Bilbeny”, que me’l facilità, per correu electrònic, el 8 d’octubre del 2018.

 

  1. “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, dirigit per Josep Solervicens (corresponent al volum IV de l’obra “Història de la Literatura Catalana”, a cura d’Àlex Broch) i publicat per Enciclopèdia Catalana junt amb Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, en el 2016, llibre.

 

  1. “Escriptores valencianes de l’edat moderna: catalogació, contextualització i difusió” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045756737/1/tesis_maria_de_los_angeles_herrero_herrero.pdf), de María de los Ángeles Herrero Herrero (publicada per la Universitat d’Alacant, en el 2016), tesi doctoral a què vaig accedir per mitjà d’informació facilitada pel grup “Clapir. Joves historiadores i historiadors valencians”.

 

  1. “En busca del perdón divino: los mecanismos de la religiosidad popular ante las adversidades climáticas y naturales en las tierras meridionales valencianas durante el siglo XVIII” (https://digital.csic.es/bitstream/10261/79360/1/I%20Encuentro%20J.Investigadores_Zaragoza_2013_p.0191-0205_García_Torres.pdf), article d’Adrián García Torres, publicat  en l’obra “De la tierra al cielo. Líneas recientes de investigación en  Historia Moderna” (del I Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia Moderna”), coordinada per Eliseo Serrano i editada en el 2013.

 

  1. “Pintura gótica castellonense desaparecida y dispersa” (https://www.raco.cat/index.php/MillarsCUCP/article/view/131485), article de Ramón Rodríguez Culebras, publicat en la web “RACO”.

 

  1. “Culto y devoción en la Cataluña barroca” (http://ifc.dpz.es/recursos/ Moya.publicaciones/30/76/06betran.pdf),

de José Luis Betrán.

 

  1. “Evolució dels goigs a l’edat moderna” (http://francescroma.net/petjades/node/254), entrada de Francesc Roma i Casanovas, que apareix en la web “Petjades… Footprints… Empreintes… Huellas…, una geografia mítica poc estudiada”.

 

  1. “Las rogativas en la Valencia de principios del siglo XVII” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/las-rogativas-en-la-valencia-de-principios-del-siglo-xvii/html), article de Miguel Ángel Picó Pascual, tret de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Religiositat i medicina a la València baixmedieval: la troballa del cos incorrupte d’Angelina Bertran (1447)” (https://www.academia.edu/14067260/Religiositat_i_medicina_a_la_València_baixmedieVal_la_troballa_del_cos_incorrupte_d_Angelina_Bertran_1447_), article de Carmel Ferragud, publicat en la web “Academia”.

 

  1. “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”[2] (http://www.manacor.org/sites/clima_manacor/files/files_cilma/231492.pdf), article de Jaume Serra i Barceló.

 

  1. “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), tesi de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Hi ha referències a la creació de confraries.

 

  1. “60. Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment (Premi Iluro 2000)” (https://premiluro.cat/protfolio-item/60-mataro-en-la-catalunya-del-segle-xvii-un-microcosmos-en-moviment-premi-iluro-2000), document que recull la tesi de Joan Giménez Blasco, a què vaig accedir gràcies a informació facilitada pel “Museu Arxiu de Santa Maria- Centre d’Estudis Locals de Mataró”, i en què apareix la confraria dels Sants Abdó i Senén de Mataró.

 

  1. “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (https://www.fundaciocarulla.cat/wp-content/uploads/2020/01/Nadala_2003_festa-tradició-i-identitat.pdf), obra elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona en el 2003.

 

  1. “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, article d’Alfons Llorenç i publicat en la revista religiosa i valenciana “Cresol” (no. 18, març-abril 2017).

 

  1. “Relació de Festivitats que se celebraven al lloc d’Alfarb al segle XVIII” (http://www.alfarp.es/sites/default/files/files/Noticies2016/Festes2016/llibre_festes_2016_web.pdf), d’Àngela Ortiz i Vicent Climent, article publicat en el “Programa Oficial de les Festes d’Alfarp” del 2016, en què es parla del “procés centralitzador promogut per Felip V de Borbó amb motiu dels Decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió (1707)”.

 

  1. “Inquisició i Decadència. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI”, de Jordi Bilbeny, editat per Librooks Barcelona, en el 2018, llibre.

 

  1. “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, de Thomas S. Harrington, publicat per Editorial Gregal, llibre.

 

  1. “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, d’Antoni Gelonch Viladegut (http://www.gelonchviladegut.com/wp-content/uploads/2015/01/ELS-GOIGS.pdf).

 

  1. “Els goigs com a mite i èpica local” (https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3625747), article de Josefina Roma, tret de la web “Dialnet plus” i publicat en la revista “INSULA. Quaderno di cultura sarda” (no. 8, 2010, pp. 13-19).

 

  1. “Goigs, la lleugeresa de la solidesa” (http://www.gelonchviladegut.com/ca/blog/catala-goigs-la-lleugeresa-de-la-solidesa), d’Antoni Gelonch Viladegut, entrada publicada en el blog “Col·lecció Gelonch Viladegut”.

 

  1. “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana” (https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/29104/2585.pdf?sequence=1), de Joan Carles Gomis Correll.

 

  1. “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/6381/6172), de Joan Carles Gomis Corell, article redactat en la revista “Scripta” en el 2015 i publicat per la Universitat de València.

 

  1. “Els goigs, una mostra de cultura religiosa popular?” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/9501/MontalbanArenasAlbert.pdf?sequence=1&isAllowed=y), d’Albert Montalbán Arenas, estudiant de la Universitat de Girona. Es tracta d’un treball de final de grau.

 

  1. “Històries escrites, històries cantades i històries pintades. Els goigs en el Barroc valencià” (https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/12589), article de Joan-Carles Gomis Corell i publicat en la revista “Scripta” (no. 11, juny 2018).

 

  1. “El valencià en l’Església: 1707-2007” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/6814/Valencia_anuari_07.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de Vicent Canet i Llidó i publicat en l’”Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura” (no. 18, 2007).

 

  1. “La llengua catalana en terres valencianes al segle XVIII. Resistència, estudi i conreu” (http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/23/13_Marti-Mestre.pdf), de Joaquim Martí i Mestre.

 

 

Notes: [1] Aquest article està en Internet, en octubre del 2019, per exemple, a través de la web “Academia”. És tracta d’u dels articles publicats en unes ponències que foren editades per l’Ajuntament de Castelló, en el 2015.

[2] El traurem, principalment, en parlar sobre el món i la religiositat a partir del Concili de Trento.

 

 

 

Mare i filla amb molta iniciativa

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.

Sexualitat matriarcal i oberta

 

Adduirem que, en línia amb una declaració d’amor feta en les Illes Balears en el primer quart del segle XX, el 25 de març del 2021 trobàrem l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonios, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’ és una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento”.

En relació amb aquest consentiment, en “La mort de l’enamorada”, una cançó que figura en “El cançoner de Pineda”, es plasma una sexualitat matriarcal i que es fa lo que la dona vol:

“A la Marianna del cor

jo la veig amortallada!

Ja me n’hi agenollo als peus;

ja perdó li demanava:

-Decanta’t d’aquí, Joanet,

que seria condemnada.

Ves-te’n a baix, al celler,

trobaràs la meva mare;

digues que et dongui les claus,

les claus de la meva caixa.

Obra el primer calaixó:

trobaràs les arracades.

Obra el segon calaixó:

trobaràs l’anell de plata.

Obra el tercer calaixó:

trobaràs la roba blanca.

Obra el quart calaixó:

trobaràs la setmanada.

El vestit que em feia fer

encara n’és a cal sastre.

Ves-te’n a casa el fuster

digues que em faci la caixa!

-Que la faci un pam més gran,

que tots dos hi poguem cabre!”  (p. 78).

 

 A més, José Carlos Llop comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

 

 

Notes: En el cançoner de Pineda, en més d’un cas, llegim cançons en què apareix la forma “Obra”, en lloc de la genuïna “obre”, la qual també té com a sinònima “Obri”.

[1] Textualment.

[2] Del segle XX.

Sexualitat matriarcal en Pineda de Mar

 

El matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüístic com també amb la poesia popular en llengua catalana i, per exemple, amb unes quantes cançons de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens. Per exemple, es plasma en “L’espina (Cançó de collir olives)”, la qual figura en “El cançoner de Pineda” per mitjà d’uns versos que diuen així:

“-Quin és aquest galan

que tant m’ha afavorida?

-Si n’és En Joanet,

el galan de la vila.

-Si vols la meva amor

et donaré la vida.

-L’amor no te la dona

perquè la tinc cedida,

cedida a un gavatx

de la gavatxeria” (p. 65).

 

Una altra cançó de Pineda de Mar, en què apareix el tema de la sexualitat de línia matriarcal, diu així:

“El sol ja se’n va a la posta,

encara n’hi ha un xic.

Encara tinc confiances

de parlar amb l’amor anit[1](p. 285).

 

Una tercera cançó recopilada per Sara Llorens, i en la mateixa línia, diu així:
“Una noia jo voldria

que tingués un blau a l’ull;

la cara, un xic boniqueta…

que jo de diners no en vull” (p. 286).

 

I una quarta, del mateix llibre, diu textualment:

“Una rosa en tinc a l’aigua

i un clavell an a l’aigüera

per quan en Pepet vindrà:

trobarà rosa i poncella(p. 286).

 

 

Nota: [1] Ací, “anit”  vol dir “aquesta nit”.

 

Dones belles i gentils

 

En línia amb actes de Pasqua, com ara, el de cercar “pasqüero” o pasqüera com també el de cantar a jovenetes que, més avant, poguessen ser la dona amb qui es casàs algú dels xicons, o bé vinculats amb les enramades, en la cançó “Comiat”, dins de l’obra “El cançoner de Pineda”, la caramella[1] diu així:

“Les noies d’aquest veïnat

són hermoses i gentils,

són fresques com una rosa

i lindes com mes d’abril.

      Celebreu la Pasqua

      amb tranquil·litat

      que el fill de Maria

      ha ressucitat[2].

 

Nosaltres ens n’anem

a cantar a una altra part.

Vinguen ous i botifarres

i pollastres, un bon plat!” (p. 270).

 

En el mateix llibre de Sara Llorens, podem llegir un apartat sobre els “goigs de porta”, molt en línia amb Diumenge de Rams, amb Pasqua, etc. Així, comenta que “No solament hom anava a Cantar els Goigs per Pasqua, sinó també per Sant Josep i pel Diumenge del Ram.

(…) Passava, a voltes, que en la casa obsequiada hi havia noies, i en acabar els joves la cantada, elles els demanaven els Goigs de les Noies i, a més, addueix que “No cal dir que cap d’aquests goigs que posem en les Cançons de diada, no eren dels que es cantaven i canten a l’Església per a lloar els Sants (i que nosaltres fem figurar més endavant en les cançons religioses)” (p. 271) i que “encara avui dia la canta molta gent, sobretot les dones, feinejant, el dissabte de Rams” (p. 272). 

Adduirem que, ma mare, el 14 d’abril del 2021 i l’endemà, m’afegí que “En alguna temporada, després de Pasqua, els xics[3] es posaven a festejar amb moltes xiques d’Alaquàs i Aldaia. I es cantava una cançó [4]que deia així:

‘Xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

han caigut en la ratera”.

 

I, en relació amb el costum de cercar “pasqüero”, el 4 d’abril del 2021, dia de Pasqua, ma mare em digué unes paraules del meu avi matern: “A ningú li s’oblida allà a on va”, en referència a aquest costum de la primavera.

Quant a la bellesa, tal com està plasmada en més d’una cançó recopilada per Sara Llorens, direm que és un tret vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la generositat de ma mare.

 

Notes: [1] En la pàgina 263, Sara Llorens escriu que “Més que Caramelles, l’acte d’anar al davant de les cases, el matí de Pasqua i la vetlla del dia abans, a cantar cançons, era conegut aquí, el segle passat, per anar a cantar els Goigs.

I és que, principalment, el que s’hi cantava, després de la representació tradicional, eren goigs. (…) També s’intercalava alguna cançoneta apropiada.

(…) la varen sostenir molt de temps collers de nois de pocs anys. Ara es canten Caramelles, però consisteixen en dues o tres cançons, de lletra i música noves”.

[2] Textualment, en lloc de “ressuscitat”.

[3] Es refereix als de Torrent, Alaquàs i Aldaia, tres poblacions de l’Horta de València.

[4]  Me la cantà, durant la conversa telefònica del 14 d’abril del 2021. Jo la sé gràcies a ella, tot i que la coneixia amb una lletra semblant, per mitjà del llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve, que em regalà un cosí de mon pare, amb motiu de la Primera Comunió.

Dona fundadora d’una empresa

 

A mitjan abril del 2021, pengí en el meu mur una foto de Mancor de la Vall (una població de les Illes Balears) en què apareixien cinc persones d’una mateixa família però de generacions diferents, i Jose V. Sanchis Pastor, qui en feu un comentari, uns dies després, el 18 d’abril del 2021, m’envià dues fotos en què apareixen cinc dones d’una mateixa família i, de nou, de generacions distintes però seguides (en aquest cas, de Benigànim, població valenciana on viu ell). I m’escrigué “I comentar la foto. Amparo, Amparito i Amparín (les Galianes). Gemma i Júlia”, això és, el nom de les cinc persones, en aquest cas, dones. I continua: “La més major, va morir amb 102 anys, sent fundadora i accionista de l’empresa familiar de contraxapats i corbats MELBEN, de Benigànim. Al faltar el marit d’Amparo, la mitat de l’empresa es va repartir entre les dues filles i el fill, i ella mateixa…

Va sobreviure als dos gendres, al fill i a un nét, passant la subdivisió de l’acció del fill, als néts, fills del fill difunt. I, un d’eixos néts, va morir, passant l’acció als seus tres fills. 

De manera que l’empresa va aplegar a ajuntar quatre generacions d’accionistes”. La meua resposta, diligent, fou “Impressionant”, entre altres motius, pel paper tan important de les dones, ja que, per exemple, no passà a terceres persones que foren hòmens i de fora de la família. I, a banda, perquè la besàvia fou “fundadora i accionista de l’empresa”.

I, quant a una de les dues fotos, la dona que portava a mans la besneta, Gemma Huesca, l’endemà, en resposta a un missatge que jo li havia enviat, m’escrigué que, a casa, estaven en l’orde següent: “A l’esquerra la meva àvia Amparo, jo amb la xiqueta que li diuen Júlia, la meva besàvia Amparito (nosaltres sempre li hem dit ‘la uela Blanqueta’, perquè sempre l’hem coneguda amb el pèl blanc) i ma mare a la dreta, Amparín”. Per tant, la dona fundadora és “la uela Blanqueta”.

Quan, el 19 d’abril del 2021, comentí, a ma mare, aquesta foto, em respongué “Doncs, a disfrutar de les coses boniques que ens done la vida”. Jo hi estava totalment d’acord.

Com veiem, hi ha hagut dones amb molta iniciativa i, fins i tot, persones d’una mateixa família que segueixen les seues petjades. I, àdhuc, fotos de família com aquestes.  I, com escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”. I, qui diu Catalunya, diu els altres territoris on els avantpassats d’origen català portaren la llengua catalana.

 

Agraesc la generositat, el detall i la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Gemma Huesca com també les paraules de ma mare.

Bibliografia, Carpesa i els Sants de la Pedra

 

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles, bé de llibres, bé de publicacions en Internet, a què recorreguérem per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em recomanaren determinades publicacions i,  a més, la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.

 

BIBLIOGRAFIA

 

 

  1. De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005, amb la majoria del llibre dedicada als Sants de la Pedra.

 

  1. “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén. Cofradía dels Sants de la Pedra”, llibre en què Manuel Devís Bayona recopilà documentació relacionada amb aquesta confraria d’Albalat dels Sorells, des del segle XVIII i publicat per Caparrós Editores, en el 2005.

 

  1. “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), llibre.

 

  1. “El Llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/20717/Salvador_llibre_dordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y), publicat per la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, amb les ordenances d’aquesta confraria de Benimaclet, històrica població valenciana ara part de la Ciutat de València.

 

  1. “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana”[1] (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), obra potser escrita per un valencià natural de Cullera, que pertany al fons personal de Rafael Tasis, el qual figura en la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou premi “Franciscàlia” en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961.

 

  1. “Totxets de Camporrells. 30 anys de recuperació d’un ball i una tradició popular (1979-2009)”, llibret amb CD, edició a cura de Ramon Sistac i de Josep Ramon Vidal, publicat pel “Grup dels Totxets de Camporrells” i amb la col·laboració i amb el suport de diferents entitats, presentat en el 2009, en Camporrells (la Llitera).

 

  1. “Sardanistes, a l’aplec! Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, document acompanyat d’una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949. Es ballen en el Terme amb motiu de la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent. Informació digitalitzada i facilitada per Sílvia Farrús Prat, per correu electrònic, el 31 de maig del 2019, a partir d’una digitalització realitzada pel “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

 

  1. “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, llibret elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors.

 

  1. “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras, publicat per Pagès Editors (en 1993, en Lleida), amb informació sobre Lladurs  en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès, llibre.

 

  1. “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, llibre.

 

  1. “L’Horta en festes”, d’Antonio Ariño Villarroya, editat per Fundación para el desarrollo Caixa Torrent (publicat en 1992), llibre.

 

  1. “Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915”, de Cels Gomis i Mestre (1841-1915), publicat per l’editorial Altafulla, en 1998, llibre.

 

  1. “Calendari de festes amb aigua” (http://www.festes.org/media.php?id_media=2205), de Manel Carrera i Escudé, publicat per Botarga Produccions, de què ofereix informació la web “Festes.org”, llibre.

 

  1. “Història de la Parròquia de Benissa”, de Joan Josep Cardona i Ivars (autor i editor), publicat en el 2002, llibre.

 

  1. “Estampas de Masarrochos”, del P. Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950 per mitjà d’Editorial Sembrar, amb llicència diocesana, sobre Massarrojos, una històrica població valenciana ara part del terme de la Ciutat de València, llibre.

 

  1. “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, i publicat per la Diputació de Castelló, en el 2015, llibre (volum primer).

 

  1. “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó Andreu (https://issuu.com/ajuntcubelles/docs/historia-de-cubelles) i editada per l’Ajuntament de Cubelles en 1973.

 

  1. “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), llibre.

 

  1. “Sant Galderic. Patró de la pagesia catalana”, de Joan Vilardell i Bagué i editat pel Patronat de Sant Galderic (en Barcelona, en el 2012),

 

  1. “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicat per Editorial Barcanova, en 1998, llibre.

 

  1. “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes”, llibre editat per Emili Casanova, en el 2002[2].

 

  1. “Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones”, de Francisco Díez de Velasco, publicat per Editorial Trotta, 1995, llibre.

 

  1. “Mentiras fundamentales de la Iglesia católica”, de Pepe Rodríguez, publicat per Ediciones B, en 1997, llibre.

 

  1. “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per J. Lenzenweger junt amb P. Stockmeier, K. Amon i R. Zinnehobler i publicat per Herder Editorial, en el 2006, llibre.

 

  1. “Religiosidad popular en la Alta Edad Media”, de Oronzo Giordano i publicat per Editorial Gredos, en 1983, llibre.

 

  1. “El matriarcalismo vasco. Reinterpretación de la cultura vasca”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, editat per Publicaciones de la Universidad de Deusto en 1988, llibre.

 

  1. “Costumari català”, obra de Joan Amades i Gelats, publicada, per primera vegada, en 1952.

 

  1. “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya, en el 2003, llibre.

 

  1. “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, d’Aureli Capmany i Farrés i publicat per Edicions Sidillà, en el 2019, llibre.

 

  1. “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, editat per Botarga Produccions, en el 2016, llibre. En vaig rebre unes quantes fotos, mitjançant l’autor, Manel Carrera.

 

  1. “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, d’Antonio Ariño Villarroya junt amb Sergi Gómez i Soler, editat pel Museu Valencià d’Etnologia juntament amb la Diputació de València, en el 2012, llibre.

 

  1. “Els bastonets d’Algemesí”, de Toni Bellón Climent, publicat per Edicions del Bullent, Picanya, en el 2017, llibre.

 

  1. “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, llibre realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987.

 

  1. “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, editat per José J. de Olañeta, en 1997, llibre.

 

  1. “La llengua dels valencians”, de Manuel Sanchis Guarner, publicat per l’editorial 3 i 4, en el 2009, llibre.

 

  1. “Llengua i Església durant el Barroc valencià”, de Vicent Pitarch i Almela, editat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana junt amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en el 2001, llibre.

 

  1. “Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux. Notes per a un assaig d’antropologia regressiva” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/327429/417964), de Jaume Ayats Abeyà, publicat per la revista “AUSA” (no. 178, 2016), en què trau el tema dels diòscurs i, en alguns passatges, cita els sants Abdó i Senent i tret en la web “RACO”.

 

  1. “La itinerància del retaule dels sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), article de Laura Daví Carbonell, publicat en la revista d’història “Terme” i tret en la web “RACO”.

 

  1. “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” (https://www.raco.cat/index.php/terme/article/view/40616/122012), article de Joaquín Yarza Luaces, publicat en la web “Terme”  i tret en la web “RACO”.

 

  1. “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, article de Sofia Mata de la Cruz, publicat en el “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona (https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf).

 

  1. “Una mà de sants. Les històries fantàstiques d’Àgata, Antoni, Cristòfol, Jordi, Medir i Pere”, de Bienve Moya, publicat per Edicions de La Magrana, en el 2011, llibre.

 

  1. “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “Diari de Balears”.

 

  1. “La cultura popular connecta La Franja i el País Valencià, Sal·lus Herrero” (http://culturaipais.blogspot.com/2016/03/la-cultura-popular-connecta-la-franja-i.html), escrit de Sal·lus Herrero publicat en la web “ACPC”.

 

  1. “La Diosa y el Arquetipo Matriarcal-Femenino” (https://produccioncientificaluz.org/index.php/utopia/article/view/2479/2479), article d’Andrés Ortiz-Osés publicat en la revista “Utopía y Praxis Latinoamericana”.

 

  1. “Les Santes, la dualitat – #lessantes – VI” (http://ramonbassas.blogspot.com/2012/07/les-santes-la-dualitat-lessantes-vi.html), escrit de Ramon Bassas Segura publicat en “El bloc d’en Ramon Bassas”.

 

  1. “Diari de Santes: Amb la rauxa necessària i el seny imprescindible” (http://joanantonibaron.blogspot.com/2006/07/diari-de-santes-amb-la-rauxa-necessria.html), escrit de Joan Antoni Baron Espinar, publicat en el seu blog “Joan Antoni Baron”.

 

  1. IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística, en 1998.

 

  1. “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), article de Josep Bonnín publicat en la web del setmanari “SÓLLER.cat”.

 

  1. “Cultura popular. Un instrument de supervivència (segles XV-XVII)” (https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/10000/VinyalsSanchezRuth_Treball.pdf?sequence=9&isAllowed=y), treball universitari realitzat de l’alumna Ruth Vinyals i Sánchez i publicat per la Universitat de Girona.

 

  1. “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres. Aproximaciones al ensayo y la narrativa sobre lo Divino Femenino y sus repercusiones en España” (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/29947/1/Tesis_Angie_Simonis.pdf), d’Angie Simonis Sampedro (Universitat d’Alacant, 2012), tesi amb informació que ha servit molt per a aquest estudi.

 

  1. “Mitologia cristiana”, de George Every, publicat per Edicions de la Magrana, en 1992, llibre.

 

  1. “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell i Rosell, publicat per Pagès Editors en el 2005, llibre.

 

  1. “La figura de la dona a l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’Antoni M. Alcover” (https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/148323/Gelabert%20Miro_Ma%20Magdalena_TESIS%20DEF.pdf?sequence=1&isAllowed=y), de M. Magdalena Gelabert i Miró, tesi que aporta informació interessant sobre la cultura catalana, matriarcalista, a partir de l’estudi de moltes rondalles mallorquines.

 

  1. “Societat, cultura i món medieval a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” (https://books.google.es/books?isbn=844753811), de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, llibre.

 

  1. Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, llibre.

 

  1. “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, llibre.

 

  1. “El comú català. La història dels que no surten a la història” , de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, llibre. Ens ha sigut molt útil per a la recerca.

 

  1. “Cataluña mil años atrás (siglos X-XI)”, de Pierre Bonassie, publicat per Ediciones -Península, en 1988, llibre.

 

  1. “Pagesos sense senyors” (https://reconstruirelcomunal.net/pagesos-sense-senyors), entrada de la web “Reconstruir el Comunal”, un vídeo en què apareix Meritxell Bru, membre del grup de recerca “Arqueologia Agrària de l’Edat Mitjana” (ARAEM, UAB).

 

  1. “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana” (http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/download/172148/250392), article de M. Dolors Santandreu i publicat en la web “RACO”.

 

  1. “Arqueologia del paisatge sonor: campanes i campanars a l’àrea pirinenca als segles VIII-XIII” (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/download/284112/421734), article de Laura de Castellet.

 

  1. “El llenguatge de les campanes a la Garrotxa”, article de Xavier Pallàs Mariani, publicat en la revista “Caramella” (no. 39, en el 2018).

 

  1. “Toques de campanas y otros rituales colectivos para alejar las tormentas” (http://campaners.com/pdf/pdf156.pdf), article de Francesc Llop, publicat en la web “campaners.com”.

 

  1. “L’església parroquial dels Sants Joans de Faura” (http://campaners.com/php/textos.php?text=102), article de Josep Martínez Rondán, rector de Faura, publicat en la web “campaners.com”, relacionat amb el tema de les campanes.

 

 

Notes: [1] Vaig accedir a aquesta obra en maig del 2019, gràcies a la digitalització sol·licitada a l’esmentada universitat, concretament, a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, per correu electrònic.

[2] Vaig accedir gràcies a un correu electrònic enviat per Vicent Sendra Ivars, el 6 d’abril del 2019.

La dona ràpida, forta i amb molta iniciativa

 

Una altra cançó amb la dona actuant d’una manera molt semblant a com ho fa en la rondalla “El lladre de la mà de goma (variant A)”, que figura en el “Rondallari de Pineda”, és “L’hostal de la Pera (variant recollida a la Garrotxa)”, quan una criada s’acosta a l’amo, i que diu així[1]:

“-Ves-te’n, vés-te’n, criada

vés-te’n a descansar. –

Criada diu a l’amo:

-Jo no hi vull pas anar.

Jo vull vigilar els lladres.

A l’escon[2] em vull quedar. –

Quan a mitja nit foren

lladres es van llevar.

N’encontren la mestressa,

ja la varen matar.

Quan ja la tenen morta,

l’amo van a matar.

Se’n van de cambra en cambra

a veure qui hi faltarà.

Ja se’n van a la cuina

la criada a encontrar.

Tirant-li aigua calenta,

per si es deixondarà[3].

Sentint l’aigua calenta,

criada més ronxà[4].

Se’n van cap a defora

a cantar i xiular.

Criada n’és tunanta,

la porta els va tancar.

-Obra’ns, obra’ns, criada,

que hem anat a xiular.

-Per anar a defora

no calia xiular.

-Dóna’ns aquella espelma[5]

que hi ha encesa allà.

-Com voleu que us la dongui

si no la puc apagar?

-Tira-li aigua calenta

que aixís se’t ‘pagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Doncs, tira-li vinagre,

que aixís s’apagarà.

-Com voleu que n’hi tiri

si en tot casa no n’hi ha?

-Dona’ns-la, doncs, encesa,

que aquí ja passarà.

Mentre allarguen els braços

les mans els va tallar” (pp. 346-347).

 

Així, en la rondalla esmentada, la filla petita, que no volia deixar-se seduir per la maldat d’una dona vella, anava darrere de la dona, li tanca la porta i el capità dels lladres “passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella, que no, que no”. I aquesta filla, com en moltes rondalles i en una quantitat important de cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, actua amb tanta rapidesa i amb tanta força que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho”.

Si, en la rondalla, responia així la filla petita, en aquesta cançó del llibre “El cançoner de Pineda”, ho fa la criada, la qual, primerament, podria semblar que té un paper secundari però, per contra, veiem que també està ben considerada.

 

 

Notes: [1] Textualment.

[2] En el DCVB, “escon” apareix definit com “Banc llarg i de respatla alta, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès, a l’església parroquial, etc.”.

[3] Despertar.

[4] Roncar.

[5] Candela relativament curta i gruixuda.