Bibliografia, noms i els Sants de la Pedra

General, , , , , , ,

 

 

A continució, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de documents, de diccionaris, d’enciclopèdies, etc.  com també d’altres publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació vinculada amb determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

  1. “L’Horta a través dels seus noms. Aproximació toponímica al paisatge perdut de València i el seu entorn natural” (https://metode.cat/revistes-metode/article/horta-traves-dels-noms.html), de Joan Carles Membrado.

 

  1. “¿A quién rezarle?” (http://hastasiempretula.blogspot.com/2014/11/148.html), entrada del blog “Siempre Tula”.

 

  1. “Senén” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/senen), tret de la web “TodoPapás”.

 

  1. “Significado del nombre Senen” (https://www.planetamama.com.ar/significado-nombre/senen), tret de la web “Planeta mamá”.

 

  1. “Significado y origen del nombre Senen” (http://www.mundodescargas.com/significado_nombres/hombre/s/etimologia_senen.htm), tret de la web “Mundodescargas.com”.

 

  1. “+100 nombres originales para niño” (https://launion.com.mx/blogs/vida-y-estilo/noticias/79399-100-nombres-originales-para-ni%C3%B1o.html), tret de la web “La Unión de Morelos”.

 

  1. “Dioscuros: Cástor y Pólux” (https://animasmundi.wordpress.com/2015/04/07/dioscuros-castor-y-polux), entrada d’Alejandro Miñano Herrero, en el blog “Animasmundi”.

 

  1. “Cástor. Nombre de niño” (https://parabebes.com/nombres-de-nino-con-la-letra-c-4410.html), entrada de la web “paraBebés”.

 

  1. “Cástor” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/castor), en la web “TodoPapás”, entrada relacionada, entre altres coses, amb el nom Càstor.

 

  1. “Significado del nombre Pólux. Nombre para niños” (https://www.guiainfantil.com/nombres/nombres-para-ninos/significado-del-nombre-polux), entrada de la web “guiainfantil.com”.

 

  1. “¿que significa el nombre de Polux y de donde viene?” (https://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20060727121429AA2vX4P), entrada de la web “yahoo!respuestas”.

 

  1. “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), entrada del blog “La arquitectura perdida”.

 

  1. “Apuntes sobre el Mitraísmo” (https://identidadytradicion.blogia.com/2011/071102-apuntes-sobre-el-mitra-smo.php), entrada en el blog “Identidad y Tradición”.

 

  1. “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” (http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), article de Diego Pintado (de la Universidad del Salvador, d’Argentina), sobre Cautes i Cautopates, tret de la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, del 2017).

 

  1. “Cautes and Cautopates” (http://www.iranicaonline.org/articles/cautes-and-cautopates-the-two-dadophoroi-or-torch-bearers-who-often-flank-mithras-in-the-bull-slaying-scene-and-who-are-s), entrada en anglés, en la web “Encyclopaedia Iranica”.

 

  1. “El Mitreo de Mérida” (http://alfonsodelavega.com/?p=17749), article de la web “La Garita de Herbeira”.

 

  1. “El oidium en España: la primera gran plaga americana del viñedo. Difusión y consecuencias 1850-1870” (http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-332.htm), article de Juan Piqueras Haba i publicat en “Scripta Nova”, una revista de geografia i ciències socials. Amb el terme, odium, que apareix en uns goigs de Riudecanyes, es designà en el segle XIX la primera plaga americana de la vinya (1850-1870).

 

  1. “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), entrada de ball de 1876 publicada en la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”. La vaig veure, per primera vegada, el 5 de febrer del 2019, gràcies a un missatge enviat per Joan Prió, amic de Facebook.

 

  1. “Endevinalles tradicionals a Artana” (https://artanapedia.com/contes-i-relats-dartana/endevinalles), entrada del blog “Artanapèdia”.

 

  1. “Els vegetals” (https://endevinalles.wordpress.com/base-de-dades/vegetals-la-nostra-tria), apartat de la web “Endevinalles”, web que també n’inclou de blat, de raïm, de taronja i, fins i tot, de palma.

 

  1. “Endevinalles sobre aliments” (http://dracmagicjafudacresques.blogspot.com/2014/09/endevinalles-sobre-aliments.html), entrada dins de la web “Puff”, de Jaume Jafudà Cresques.

 

  1. En la web “Contes.Cat”, hi ha una endevinalla relacionada amb la calamarsa (https://www.contes.cat/escrits-endevinalles/sobre-l-hivern-16_481_1.html).

 

  1. “Els fenòmens atmosfèrics” (https://endevinalles.files.wordpress.com/2015/02/fenc3b2mens-naturals-complet.pdf), quadre del document “Endevinalles”.

 

  1. “Endevinalles” (http://www.xtec.cat/~mcervel3/endevinalles/endevinalles.htm). Entrada amb endevinalles.

 

  1. “Joc d’anelles” (https://www.jugaia.com/ca/tipus-de-joguina/joguines-aire-lliure-i-activitat-fisica/joguines-exterior-i-moviment/joc-anelles), entrada en la web “jugaia”.

 

  1. “El Secret de l’Etnològic: La virolla” (http://ajuntament.barcelona.cat/museuetnologic/ca/virolla-baboia) article tret de la web del “Museu Etnològic i de Cultures del Món”. Vaig accedir a aquesta informació, en el 2018, mitjançant Mn. Josep Ma. Viñolas. Aquest joc tenia lloc, fins i tot, amb motiu de diferents festivitats.

 

 

 

  1. Altres

 

  1. “Sufrí crisis de fe a los 50 y me recuperé, pero la más ingenua dio paso a otra más unamuniana” (https://www.lne.es/asturias/2010/07/12/sufri-crisis-fe-50-recupere-ingenua-dio-paso-unamuniana/941378.html), entrevista publicada en “La Nueva España”. Entrevista a Francisco Javier Fernández Conde, autor del llibre “La Religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, en què parla, entre altres coses, sobre la seua visió del cristianisme.

 

  1. “Dites, frases fetes, refranys, endevinalles i embarbussaments en català”, grup de Facebook on preguntí, el 8 de juliol del 2019, sobre el significat del terme “matriculeros”, el qual apareix en una jota de les Terres de l’Ebre en què es fa esment a pedregades. Em respongué l’amiga Àngels Reig Andreu.

 

  1. Grup de Facebook “Amics de la Moreneta”, amb informació sobre els Sants de la Pedra, en relació amb el Monestir de Fulda (Alemanya), el 28 de març del 2017.

 

  1. Informació sobre Miquel Llot de Ribera (1555-1607) treta de la web de la Universitat de Girona (http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/portal_SH/biografies/biografia_miquel_llot_de_ribera.htm). El 10 de març del 2020 no es podia accedir a la informació esmentada.

 

  1. “Fer córrer el temps”, escrit de Carles Macià publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre (publicat en 1980, edició valenciana, p. 42). Pere Riutort n’és l’autor i l’editor.

 

  1. “Discurs del papa Francesc a la II Trobada Mundial dels Moviments Populars” (http://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/homilies-del-papa-francesc/discurs-del-papa-francesc-ii-trobada-mundial-dels-194247), article publicat en la web “CATALUNYARELIGIÓ”.

 

  1. “Liberar la religión del politicismo”, article de Jesús Conill (de la Universitat de València) publicat en la revista “Cresol” (juliol-agost 2017, no. 139, ), editada per la Unió Apostòlica de València.

 

  1. “Laïcisme, religió i tolerància” (http://diarieducacio.cat/laicisme-religio-i-tolerancia), article de Pere Solà Gussinyer publicat en la web “el diari de l’educació”.

 

  1. “Una comunidad cristiana y una presencia pública significativas para nuestro tiempo”, document signat pel “Grup de Seglars i Rectors del Dissabte”, del País Valencià, el 19 de gener del 2019.

 

  1. “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), article de Josep Aracil publicat en el diari digital “Diari Més”.

 

  1. “2014.nov.05- Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), entrada publicada en el blog “Cucacdellum.org”.

 

  1. “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), entrada publicada en el blog “Cucadellum.org”.

 

  1. “Cultura popular i nacionalisme, ‘again?”, article d’Andreu Ramis Puig-gròs publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Entre els riscos i els reptes”, article de Miquel Sbert i Garau publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Cultura popular i cultura de masses”, article de Jaume Ayats i publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Tradicions i contradiccions de Pau Riba”, entrevista de Ferran Riera a l’artista Pau Riba, publicada en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “Jan Grau. Un tafaner de la cultura popular”, entrevista de Montserrat Solà a Jan Grau, publicada en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019).

 

  1. “El Museu Etnogràfic de Ripoll. Memòria i vida des de fa 100 anys”, article de Roser Vilardell i Arévalo publicat en la revista “Caramella” (no. 40, en el 2019), on apareixen unes paraules de Rossend Serra i Pagès (de 1916) molt interessants.

 

 

 

  1. Diccionaris i enciclopèdies.

 

  1. “Diccionari etimològic manual”, de Josep Moran i Ocerinjauregui i de Joan Anton Rabella i Ribas, Edicions 62 (Barcelona, 1999).

 

  1. “Gran Enciclopèdia Catalana”.

 

  1. “Diccionari Pràctic i Complementari” (http://www.dicpc.cat).

 

  1. “Viquipèdia”, en distintes versions, sobretot, en la catalana i en la castellana.

 

  1. “Viktionary”, amb informació en anglés sobre l’etimologia del terme “Demeter” . Consultat el 19 de setembre del 2018.

 

  1. “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant (editat per Herder, en el 2015).

 

  1. “Sacralia antiqua. Diccionari del catalogador del patrimoni cultural de l’Església” (http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/sacralia.pdf), diccionari dirigit per Josep M. Martí i Bonet, amb la col·laboració de Joana Alarcón, de Gemma Pallàs i de Francesc Tena, i editada pel Museu Diocesà de Barcelona (novembre del 2013).

 

  1. “Scriptorium” (http://www.ub.edu/scriptorium/com-es-diu-mismidad-en-catala) , blog de de la Comissió de Dinamització Lingüística i Cultural de la Facultat de Filosofia, de la Universitat de Barcelona.

 

  1. “Enciclopedia Cattolica” (Vol. I), editada en Ciutat del Vaticà.

 

  1. “Enciclopedia dei Sancti. Bibliotheca Sanctorum”, és a dir, el diccionari en què apareixen els noms dels sants, amb informació d’interés.

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

La dona tria el cavaller, sexualitat matriarcal

General, , , , , , ,

 

Com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[2], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies: “”Sí que eren arriscades, sí”.

En relació amb el fet que, en les cultures matriarcals, la dona salva l’home, com hem pogut veure en aquesta rondalla, matriarcalista, direm que, el 15 de juliol del 2021, després d’haver llegit la vespra, una part de la rondalla menorquina “En Pere de sa maça”, en què un jove d’uns quinze anys i de mare vídua, però ell, bonatxot i viu (p. 60), amb bones mans i que, fins i tot, després d’haver fet bon servici en una ferreria, passarà a dedicar-se al ramat (però al servici del rei i amb l’aprovació del monarca), com podem llegir en el llibre “Rondaies de Menorca”, d’Andreu Ferrer Ginard, plasmí un missatge[3] que, el 15 de juliol del 2021, havia enviat a Kike Gandia, en resposta a un comentari seu. El comentari escrit a Kike Gandia deia així: “Gràcies, Kike.

Moltes rondalles, lo que confirmen, és que el matriarcalisme és un fet, encara que, per exemple, hi haja molta festa a Sant Jordi (que representa el cavaller que allibera la dona).

Encara no he vist cap rondalla, CAP, ni de Catalunya, ni del País Valencià, ni de les Illes Balears, en què aquest Sant Jordi faça d’alliberador. NI UNA.

Però moltes en què la dona salva l’home. I en què la dona fa de ‘senyora ama’ o en què es fa lo que ella vol.

És un fet.

Ni tampoc en què ixen els Benissants.

Una forta abraçada”.

Com a detall, afegirem que, en la rondalla “En Pere de sa maça”, si bé els servicis d’En Pere al rei faran que el regne prospere i que es superen molts perills (quan ell, en lloc de pastor per al rei, una mena de “bon pastor”, faça de cavaller i tombarà els dracs, la draquesa i la serp), serà la filla del rei qui determinarà, entre dos cavallers, qui és el noble (després, descobriran que és el pastor del rei) que l’ha alliberada: la princesa tenia uns quants flocs de cabells que, en tres ocasions, havia tallat a En Pere, amb l’excusa de llevar-li els polls que ell portava. I, així, el rei cedirà a les proves de la filla i, per tant, de nou, es fa lo que la dona vol, àdhuc, en lo sexual.

I, més encara: no sols En Pere, tot i no ser de la noblesa, es podrà casar amb ella, sinó que, igualment, la mare d’En Pere (que era vídua) també podrà viure junt amb ell, un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. 

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, a Rosa Garcia Clotet i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

[1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48)..

[2] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.

[3] En el meu mur i en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”.

“Senyora ama”, la mare carabassera i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , ,

 

El 14 de juliol del 2021, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, Jesús Banyuls Garcia, havia escrit el comentari següent: “Recorde, quan era xicotet, a un veí dir a la seua dona: LA MEUA AMA”. Alguns dels comentaris, d’eixe dia i posteriors, respecte a les paraules de Jesús Banyuls, foren: “La mestressa!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Al meu poble natal, Algemesí, ‘senyora ama’ es deia en el sentit de gestora-administradora del patrimoni familiar; ‘mestressa’ es deia al Baix Llobregat, on vaig estar 27 anys, de masover, en el sentit d’ama de la feina; el que remenava les garrofes era ell” (Ricard Barberà Cerverò), “A casa, diuen, ‘Que decideixi la jefa” (Montserrat Cortadella), “A Tarragona, diuen ‘la mestressa’” (Francisca Farre).

I el 15 de juliol del 2021, mentres cercàvem informació en Internet, sobre “senyora ama”, veiérem la descripció d’un joc, “La mare carabassera” (http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=secciones.VisualizaArticuloSeccionIU.visualiza&proyecto_id=1&articuloSeccion_id=54), en la web “QuadernsDigitals.Net”.

Abans de passar al joc, direm que, si bé sí que havíem vinculat, per exemple, el fet que les cançons i les rondalles en una llengua (i, a més, tradicionals en eixa llengua i que, per tant, no en són exportades d’altres, així com, per exemple, Caputxeta Vermella no ho seria, a diferència de les recopilades per Sara Llorens, per Joaquim G. Caturla, o per Andreu Ferrer Ginard, etc., encara que no siguen tan conegudes popularment, ni mediàticament, ni en la instrucció primària o secundària, ni en l’àmbit universitari) plasmen una manera de concebre el món i la vida, hem trobat que també es reflecteix en els jocs. Així, en el joc “La mare carabassera”, apareix la figura de la “senyora ama” i, a més, no ho fa (com tampoc ni en rondalles, ni en les cançons) com un element de decoració, sinó amb un paper actiu, matriarcal i en què es fa lo que ella tria.

En aquest joc poden participar tots i es fa ús de penyores. El text a què hem accedit, amb lleugers retocs, diu així[1]: “Descripció del joc: Perquè el joc no es faça massa llarg i tediós, és convenient que la quantitat de jugadors/es no siga molt nombrosa.

Abans de començar, es tria la mare carabassera i ella numera la resta de jugadors/es. De manera que qui té l’u és una carabassa; qui té el dos, dues carabasses; el tres, tres carabasses…

El joc adopta la tipologia dialogada entre la mare carabassera i la resta de jugadors que fan de carabasses, conversa en la que els jugadors no poden distraure’s. La finalitat del joc és que, mitjançant la fórmula de pregunta i resposta, la mare aconseguesca penyores dels jugadors, les quals per poder-les recuperar hauran de realitzar alguna cosa que mantinga la gresca entre la colla. Veiem-ho amb un exemple. -Tinc una carabassera que a l’any em fa cinc carabasses -diu la mare carabassera. -Com que cinc? -pregunta el número cinc. -Que quantes? -replica la mare carabassera. -Tres –contesta el número cinc, passant-li la carabassa (ha dit tres com podria haver dit qualsevol altre número que es trobe en el joc). -Com que tres? -pregunta ràpidament el número tres. -Que quantes? -pregunta el número cinc. -Set -contesta el número tres. -Com que set? –pregunta el número set.

Aquest diàleg només s’interromp quan algú s’equivoca. Aleshores, el jugador que s’equivoca paga penyora i queda eliminat, si ha consumit les penyores acordades a principi del joc. Es paga penyora quan es falten a les següents normes: a) Si no diu bé la fórmula. b) Si no contesta, quan pertoca. c) Si contesta quan no pertoca. d) Si es recorre a un número que ha estat eliminat.

Per recuperar les penyores s’ha de fer allò que qui ha quedat l’últim mane. Per recuperar-les la fórmula és[2]: -De qui és esta penyora? -pregunta l’ama. -Meua, senyora -contesta el propietari. -Què em donaria vosté per ella? -pregunta la senyora ama. -El que vosté vulga i una miqueta més -respon el propietari. I aleshores el guanyador o guanyadora en combinació amb la resta de jugadors li mana que faça una determinada cosa, per exemple: pegar tres panxades en terra, donar-li un bes a… A vegades, la recuperació de les penyores adoptava fórmules més lingüístiques. Així, l’ama i la resta de la colla feia a la persona que havia de recuperar la penyora contestar amb sí o no preguntes malintencionades que desconeixia, per exemple: Estàs enamorat/da de…? O bé, feien preguntes obertes on s’ometia el nom de la cosa per provocar la rialla entre la colla”.

Com veiem, es fa lo que la dona vol, ja que, per exemple, quan la senyora ama pregunta al propietari “Què em donaria vosté per ella?”, tot seguit, l’amo, li diu “El que vosté vulga i una miqueta més” . Així, tant eixa quantitat que ella tria primerament, com el remitjó (la miqueta més), venen determinades per la voluntat de la dona.

Afegirem que, el 14 de juliol del 2021, en el meu mur, on havia penjat unes quantes fotos d’aquesta web, Montserrat Bosch Angles m’escrigué “De petita, havia jugat molt en aquest joc. I, com és natural, m’agradava ser ‘la mare Carabassera’, perquè podia manar els altres jugadors que fan de carabassa i aconseguir penyores d’ells/elles”. Immediatament, li comentí que “en aquest joc, es reflecteix el matriarcalisme”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que han plasmat res en relació amb aquesta entrada vinculada amb el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Els hem fet, principalment, per a facilitar la lectura del text.

[2] Hem posat aquesta part del text en negreta, per a remarcar el paper de la senyora ama i com es plasma el matriarcalisme.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

General, , , , , , , ,

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bibliografia, Mallorca i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

Tot seguit, exposarem part de la bibliografia, d’articles, de documents, vídeos, etc., com també d’altres publicacions que figuren en Internet i a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’aplanaren el camí, la dels qui em feren alguna recomanació en relació amb determinades publicacions com també la dels qui, fins i tot, me n’enviaren de franc.

 

 

BIBLIOGRAFIA 

 

  1. “Els Cossiers” (http://www.festes.org/articles.php?id=265), article de la web “Festes.org”.

 

  1. “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual” escrit de Pere-Joan Llabrés i Martorell, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Els cossiers de Sineu o la dansa dels bastons a honra de la Santa Creu”, article del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Porreres: cossiers, cavallets…?”, escrit  de Francesc Melià i Barceló, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “A Llorito també ballaven els cossiers”, escrit d’Andreu Ramis Puig-gros, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Taula rodona 2. Danses rituals i de figures”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. Intervenció de Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”.

 

  1. “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017), de la web de l’Ajuntament d’Inca.

 

  1. “La dansa ritual dels cossiers de Mallorca sota la tramoia” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Es_Saig_/1997_mes/03_n0195.dir/Es_Saig_1997_mes03_n0195.pdf), article de Francesc Vallcaneras, en la revista “Es Saig” (no. 195, març de 1997), d’Algaida (Illes Balears).

 

  1. “Els cossiers de Mallorca. La pervivència del ritual”, article de Francesc Vallcaneras, en la revista “Caramella” (no. 9, del 2003).

 

  1. “El rito convertido en danza. Los cossiers de Mallorca” (https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/8699/46401_11.pdf?sequence=1), article de Francesc Vallcaneras Jaume.

 

  1. “Ser Cossier és un sentiment, s’ho és tota la vida” (https://www.arabalears.cat/balears/Cossier-sentiment-nes-tota-vida_0_1631236909.html), article de Margalida Mateu, en el diari “AraBalears”.

 

  1. “Ball dels Totxets a Camporrells” (http://www.lafranja.net/?s=ball+dels+totxets&summit=Find), article del diari digital “Vilaweb” i a què hem accedit a través de la web “La Franja”.

 

  1. “Ball dels tornejants. Passat i present d’una dansa valenciana”, article facilitat per Enric Olivares Torres, corresponent al “II Congrés Universitat de València-Institut d’Estudis Comarcals. Patrimoni Immaterial. Experiències en el territori valencià”, elaborat per Enric Olivares junt amb Oreto Trescolí Bordes i editat per la Universitat de València, en el 2017.

 

  1. “Costums i tradicions” (http://candidatura.serradetramuntana.net/ca/paisatgecultural/el_paisatge_viscut/post19) apartat dins de la web “Serra de Tramuntana”, on hi ha una secció, “Balls tradicionals” amb informació sobre el Ball de Bot o Ball de Pagès.

 

  1. “Ball Pagès” (http://www.santaeulalia.net/index.php/ca/municipio-2/ball-pages), apartat de la web de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (Illes Balears).

 

  1. “La jota al Llevant de Mallorca. El cas de Sant Llorenç des Cardassar” (http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c24_domenge.pdf), article de Joana Domenge, publicat en la revista “Caramella” (no. 24, 2011).

 

  1. “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació” (http://www.francescroma.net/web/laseu.doc), article de Francesc Roma i Casanovas.

 

  1. “Sardanistes, a l’aplec! : sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol” unida amb una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’)”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949.

 

  1. “Folklore i llengua: les paraules de la dansa” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/4377/folklore+i+llengua.pdf?sequence=1), de Lluís Gimeno Betí, publicat en la web de la Universitat Jaume I.

 

  1. “Astronomia popular. Una proposta”, article d’Antoni Veciana, en “Caramella” (no. 32, en el 2015).

 

  1. “Festes de la Mare de Déu de les Neus” (http://www.festes.org/directori.php?id=538), entrada en la web “Festes.org” sobre pedregades en agost i sobre la Mare de Déu de les Neus.

 

  1. Versió en anglés, sobre Càstor i Pòl·lux (https://en.wikipedia.org/wiki/Castor_and_Pollux), en Wikipedia.

 

  1. “Mitología Griega del Mar: Los marineros y la constelación de Géminis” (https://opercebeiro.com/blog/2014/10/02/mitologia-griega-del-mar-los-marineros-y-la-constelacion-de-geminis), entrada del blog “O percebeiro”.

 

  1. “Demèter, la deessa de l’agricultura” (https://blocs.xtec.cat/classiquesgabriela/2014/11/17/demeterla-deessa-de-lagricultura), article del blog “El somni de Psique”, de l’institut Gabriela Mistral.

 

  1. “En pos de Deméter” (http://symbolos.com/s27demeter2.htm), article escrit per Mª Ángeles Díaz, dins de la publicació “SYMBOLOS” (no. 25-26, p. 192).

 

  1. “Deméter y Perséfone” (http://www.quintilianus.net/lecturas/demeter.html), entrada de la web “Comprensión lectora: mitos griegos”.

 

  1. “Deméter y Perséfone. El Mito de la Transformación Cíclica” (http://www.mujeresdeempresa.com/demeter-y-persefone-el-mito-de-la-transformacion-ciclica), article de la web “MujeresdeEmpresa.com”.

 

  1. “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrit de Manel Jovani, en el blog “El somni de la Deessa Terra”.

 

  1. “Simbolismo de la Granada” (http://dmiventana.blogspot.com/2016/03/simbolismo-de-la-granada.html), entrada del blog “DESDE MI VENTANA Hacia los mares de un mundo simútáneo”, a partir d’un escrit d’Ángeles Díaz publicat en la revista “SYMBOLOS”.

 

  1. “Les pràctiques paganes de la pagesia medieval” (https://apertumest.wordpress.com/tag/religiositat-popular), d’An.a, entrada del blog “El pergamí de l’Ermengarda”.

 

  1. “Dioses y héroes de la mitología grecorromana” (http://temasdeculturaclasica.com/?page_id=950), article d’Aurelio Bermejo Fernández, en la web “Temas de Cultura Clásica”.

 

  1. “La iglesia de los misterios” (https://www.carlosmesa.com/sant-just-i-pastor), escrit del periodista Carlos Mesa, en el blog “carlosmesa.com”.

 

  1. “La bendición de los campos: origen y pervivencia” (http://cangilon.regmurcia.com/revista/N10/N10-05.pdf), article de Miguel Ángel Casanova Guerrero.

 

  1. “Las Danzas alicantinas: cuestación y socialización” (https://www.funjdiaz.net/folklore/07ficha.php?ID=1223), article d’Antonio Atienza Peñarrocha, publicat en “Revista de Folklore” (no. 155, 1993), de la “Fundación Joaquín Díaz”.

 

  1. “Banyeres i les danses: una mirada retrospectiva” (http://www.santjordi.banyeres.com/6_arxiu/arxiu_documents_fitxa.php?camp_arxiu_referencia=1938), article de Josep Sempere i Castelló, publicat, inicialment, en la revista “Bigneres” (no. 9, 2014), del “Centre Cultural Font Bona”, i que podem veure en la web “Confraria de Sant Jordi”, parlant sobre Banyeres de Mariola (comarca de l’Alcoià).

 

  1. “La Dansà” (http://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/2016/09/04/La-Dans%C3%A0), entrada de Salvador Mercado, publicada en la web “Festa Patrimoni Algemesí”.

 

  1. “La Dansa de Bocairent” (http://www.aculliber.com/val/documentos/img_BBDD/2026/2026%20-%20La%20dansa%20de%20Bocairent.pdf), article de Josep Villarrubia Juan, dins de la web “Aculliber”, de l’”Asociación Cultural León Ibérico Bocairente”.

 

  1. “Les Danses’ de Bocairent (Valencia) (Parte II)” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/les-danses-de-bocairent-valencia-parte-ii/html), article d’Antonio Atienza Peñarrocha i publicat en la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”.

 

  1. “Danses” (http://www.benilloba.net/Pagina%20principal%20Danses.htm), article.

 

  1. “Les danses valencianes” (https://pebrella.blogspot.com/2011/11/les-danses-valencianes.html), article redactat per Marc Garcia Payà, estudiant adolescent, que podem llegir en el blog “Revista Pebrella”, una publicació digital dissenyada per l’IES Manuel Sanchis Guarner, de Castelló de Rugat (de la comarca de la Vall d’Albaida).

 

  1. “Patrimonio inmaterial de transmisión oral: la dansá de Quatretonda (Valencia)” (http://www.racv.es/files/Patrimonio-inmaterial-Quatretonda.pdf), document de Violeta Montolíu Soler, a què es pot accedir des de la web de la “Real Acadèmia de Cultura Valenciana”.

 

  1. “Festival de danzas y música en Tokashiki” (https://dantzan.eus/edukiak/festival-de-danzas-y-musica-en-tokashiki), article de Pablo A. Martin Bosch (“Aritz”), versat en antropologia social i cultural, en la web “dantzan”.

 

  1. “Procesos de cambio en las danzas de paloteo. El caso de Almaraz de Duero” (http://www.sibetrans.com/trans/public/docs/09d-trans-2015.pdf), article d’Antonio Martín Ramos, en la publicació “Trans”, una revista transcultural de música editada per “SIBE (Sociedad de Etnomusicología)”.

 

  1. “Danzas de paloteo en Aranda de Duero” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/danzas-de-paloteo-en-aranda-de-duero/html), article de Fernando Lázaro Palomino, de la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”, publicat, segons altres fonts, en “Revista de Folklore” (no. 82, en 1987).

 

  1. “El Ball de Bastons de Torredembarra (1)” (http://www.tarragona-goig.org/tarragones/ballbastons.htm), article de Sandra Gimeno i Vila, estudiosa en antropologia social i cultural, en la web “tarragona-goig.org”.

 

  1. “Ball de Bastons de l’Arboç 2009”, vídeo de la població l’Arboç (el Baix Penedès) (https://www.youtube.com/watch?v=v2JqzWpXba8).

 

  1. “Ball de Bastons Festes Clot / Camp de l’Arpa (Barcelona)” (https://www.youtube.com/watch?v=vH5X1SFEMaE), de la ciutat de Barcelona.
  2. “bastoners i grallers d’Olot (grup petits)” (https://www.youtube.com/watch?v=CVM9oyLmfWI), d’Olot (la Garrotxa). 24 de gener del 2018.

 

  1. “Processó – Ball de Bastons dels Blaus de Granollers” (https://www.youtube.com/watch?v=rjEvHkkrVSY), de Granollers (el Vallès Oriental).

 

  1. “Els Balls Parlats, tradició i actualitat” (https://josepbargallo.wordpress.com/2012/09/06/els-balls-parlats-tradicio-i-actualitat), un article de Josep Bargalló i de Montserrat Palau, del programa oficial de festes majors de Sitges, del 2012, però inserit en la web “Josep Bargalló” (del mateix Josep Bargalló).

 

  1. “Ball parlat al Pla del Penedès” (http://www.fusic.org/tallersperalafesta/barcelona/barcelona2009/principal15b0.html), article de la web “Tallers per a la festa”.

 

  1. “Capafonts viurà la lectura dramatitzada del ‘Ball de Sant Abdó i Sant Senén’” (http://reusdigital.cat/noticies/capafonts-viur-la-lectura-dramatitzada-del-ball-de-sant-abd-i-sant-senen) entrada del 2009 treta de la web “reusdigital.cat”.

 

  1. “Mort, èxtasi i renaixement. La moixiganga de Sitges” (https://www.llegendesdecatalunya.cat/moixiganga-de-sitges), entrada treta de la web “Llegendàrium”. Es parla sobre la moixiganga i sobre la seua relació amb festes d’estiu vinculades als cereals. El 27 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta entrada, si més no, a partir d’aquest enllaç.

 

  1. “Moixiganga de Sitges” (https://www.youtube.com/watch?v=NALuh8wNqxA), vídeo en què podem veure la possible relació temàtica i simbòlica, entre la moixiganga (com ara, la de Sitges) i els cossiers de Mallorca de què parla Francesc Vallcaneres en la revista “Caramella” (no. 9, del 2003).

 

  1. “El dance de Visiedo (1)” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/dance1.htm), article publicat en la web “Bodegas de Cueva” en què es parla sobre els Sants de la Pedra, en aquesta població aragonesa.

 

  1. “Museo del Dance de Visiedo” (http://www.turismosierradealbarracin.es/servicio.php/servicio/museo-del-dance-de-visiedo/3082/44), en la web “Comarca de la Comunidad de Teruel”. Es tracta d’un article sobre Visiedo, població aragonesa, i el ball que hi té lloc amb motiu de les festes patronals.

 

  1. “Sant Isidre i els de la pedra filosofal” (https://issuu.com/revista.barcella/docs/barcella018), article de Josep Sempere i Castelló, publicat en la revista “Barcella” (no. 18, del 2003).

 

  1. “Les festes de Sant Isidre” (https://locarranquer.blogspot.com2013/05/les-festes-de-sant-isidre.html), article del blog “Lo Carranquer”, en què hi ha escrit “Sant Abdó i Sant Senén, els sants veremador i segador”.

 

  1. “HA COMENÇAT LA VEREMA” (https://www.facebook.com/groups/109867335700594/permalink/1566005233420123/?comment_id=1566078583412788&reply_comment_id=1566534643367182&notif_t=group), post que un amic meu, Carlos Barneda, penjà el 1r d’agost del 2017, en el grup “Cançons, Refranys, Embarbussaments i Frases Fetes Catalanes”.

 

  1. “La jota polka” (https://www.viasona.cat/grup/quico-el-celio-el-noi-i-el-mut-de-les- ferreries.pep-gimeno-botifarra/la-barraca/la-jota-polka), popular en les Terres de l’Ebre, facilitada per Pep Ciurana, company del grup de Facebook “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, el 7 de febrer del 2018, en el mateix grup. Figura en la web “Viasona”.

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

“Olles de mamellots”, sexualitat matriarcal

General, , ,

 

En el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch i de Lluís Gimeno, també hi ha uns passatges en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, com ara, en l’obra “Col·loqui de dames”, que també degué redactar-se cap a 1485, quan diu

“Jo viu venir, a poc instant,

         una casada,

de les belles la triada,

         molt galana:

no us penseu que fos squerrana”[1] (p. 46).

 

En un altre passatge d’aquesta obra del segle XV, es plasma un erotisme en línia amb el matriarcalisme:

“Mirau detràs, quines grans olles

           de mamellots!

Sembla truja amb los fillots

           que d’altri cria

esta dona, que es beuria,

           jo crec, Favara           

(¿I no han començat encara

           aquest Ofici[2]?)

A Déu faria sacrifici

           qui cremàs

aquests canonges, en un ras[3]

            el bisbe i tot;

mai veureu que diguen mot

            d’Hores ni Missa;

en lo gran pagell o llissa

            ells hi dispensen;

amb faisans i pagos[4] vencen

            llurs apetits;

llop qui els fes donar bons crits,

            o coure fus![5]

Lo sobrepellís[6] que cus

            és del degà:

sap Déu que entorn me va

            dels anys ha tres;

sempre em parla de diners

            per fer-me sua;

al cor li faça mala bua[7]

            si m’abelleix!

Amb ull lo mir[8], que en[9] té bon feix,

            punyal de Vic[10]!

Bé em daria en lo melic

            a cada tret!

Bé deu fotre en un arret

            vegades dos;

gos li clau[11] los penjadors[12]” (pp. 58-59).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat informació en relació amb lo eròtic, amb lo sexual i amb lo matriarcal vinculat amb la llengua catalana i, per descomptat, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Textualment. “Esquerrana” vol dir ”desmanyotada”, que, com veiem, no és el cas de la dona, que està ben considerada.

[2] Es refereix als Sacres Oficis.

[3] Sense contemplacions.

[4] Paons.

[5] Fos.

[6] En el DCVB, figura com “Vesta blanca de fil, amb mànegues molt amples o volades, llarga fins a la cintura o un poc més avall, que els clergues duen sota la sotana en les processons, enterraments i altres actes litúrgics”.

[7] Entre les definicions que figuren en el DCVB, s’acosta molt una que ve a significar, “mal”, “dolor”.

[8] Mire.

[9] Els recopiladors, en una nota, indiquen com “reticència, aplicada al membre viril” (p. 59), això és, a una acció de callar (en aquest cas, el penis, l’home), però deixant-la entendre.

[10] En el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqúe i Huerta, veiem que “punyal de Vic” és un eufemisme de “punyeta”, és a dir, de “masturbació”, en el País Valencià.

[11] Li clave les dents, li mossegue.

[12] Testicles.