“Eren les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien”, educació matriarcal

General, ,

 

El 10 de desembre del 2021 posí en Facebook les línies relatives a com la gran voluntat i la constància i la força amb què l’àvia Damiana educava feia possible que es mantinguessen moltíssims elements de la cultura colla, per a saber com actuaven àvies i mares nascudes abans de 1920. En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon m’escrigué unes paraules que l’11 de desembre del 2021 posàrem en un post nou i també adreçat al meu mur i a distints grups de Facebook: “Mantenien les tradicions i jo faig el mateix: castanyada, Nadal, Pasqua, Sant Joan…”. Em cridà l’atenció que, en aquesta llista de festes, no figuràs la de Sant Jordi, la qual, a banda, seria de línia patriarcal.

En relació amb el post de l’11 de desembre del 2021, en el meu mur, plasmaren “Seguien i feien participar els nens, en totes les tradicions, Reis, Carnestoltes (dins les cases), la crema de sant Josep, la palma, la mona, la revetlla de sant Joan, les festes majors, sant Medir (Gràcia, Barcelona). Eren les àvies i mares qui ens hi duien.

Les festes i tradicions eren, sobretot, basades en el menjar, o sempre era un ingredient important. Per tant, eren, les dones, les que s’hi posaven i ho transmetien.

Sant Medir és una festa local de dos barris de Barcelona. Hi ha una llegenda darrere, i també eren les àvies qui ens hi portaven (i porten). És molt bonica[1].

Aleshores, els néts van a casa els avis, a menjar-ne” (Maria Rosa Cabrol), “A casa, celebraven també els Sants i ens fèiem regals. Crec que això de celebrar els Sants de la gent s’està perdent. Intento mantenir totes les tradicions i, en el meu cas, les catalanes i catòliques (per part meva), les senegaleses i musulmanes (per part del meu marit) i les d’on vivim (França).

Crec que les tradicions són part de la nostra identitat” (Montserrat Rius Malet), amb qui jo estava d’acord i a qui M Lluïsa Tudela Riera li comentà “Jo soc de celebrar-ho tot”; “A casa, totes les tradicions: no es poden perdre…” (Montserrat Cortadella), “A casa, sempre s’han seguit les tradicions” (Rosa Garcia Clotet), “Feien sempre tots els costums” (Ramona Ibarra), “A casa, com tota la vida” (Maria Coca Juncosa), “L’àvia Maria i ma mare seguien totes les tradicions i més (res de carn Divendres Sant). I ja no preguntaven què podríem fer per menjar: tenien clar que era els rostits o cassoles del xup-xup (començaven a cuinar vint-i-quatre hores abans)” (Àngel Blanch Picanyol), “Seguien les tradicions, i jo, també. És una cadena i, si es trenca, que no siga per mi. Llesquetes amb ou, per Carnestoltes; Dijous Llarder, paella amb pilotes, a Nadal; portar els xiquets a la fira de Tots Sants i Magdalena, cantar nadales… Tantes coses” (Isabel Ribes), “L’àvia, de Sant Hilari, feia un bon àpat. Festa major del poble seu, Santa Marta Marina, festes de Nadal. Era molt generosa, sense massa recursos, però era molt generosa. Comprant menjar i una supercuinera.

Posàvem  pessebre, treia unes peces de fang molt antigues. A alguna li faltava un braç, una cama, he, he, però era meravellós, tot, a casa seva.

Algun dia, en aquella època, nevava molt. Tenia una porta de fusta i vidres i, la nit de Reis, obrien els regals amb uns flocs de neu enormes. Jo, que bonic!” (Lidia Bisellach), a qui escriguí “Ella degué ser una dona molt creativa” i que em contestà “Una gran dona. Molt gran!

Això sííí. Li donava per molt”.

En el grup “Dialectes”, l’11 de desembre del 2021, ens comentaren “No s’han de perdre” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui contestí “Per descomptat”; “A casa, com ha estat tradició, des de les besàvies, que vaig tenir la sort de conèixer, per part d’àvia materna, celebrem totes les que has anomenat, afegint Sant Esteve[2] i les festes majors del municipi” (Elisabet Marcos), “A casa meva, les que dius, que eren les que celebrava la mare, nascuda el 1918, tot i que no a aquestes contrades. Per la castanyada, la casa tenia un record especial pels difunts i difuntes de la família. Jo ho conservo.

Tot i no ser creients practicants, el respecte i reconeixement a les tradicions hi era sagrat” (Àngels MV).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de desembre del 2021, ens escrigueren “Als meus avis, no els vaig conèixer gairebé. Van morir quan jo era petit, però la campiona de la meva mare, amb 88 anys, encara tira i continuo les receptes que em va ensenyar: mandonguilles amb sípia, pastís de patata i carn d’hivern, pastís de patata, tonyina i olives per a l’estiu, i la seva insuperable vedella amb bolets. Jo hi he fet alguna modificació, però, el plat bàsic és familiar: ha passat de mares a filles (a fill, en aquest cas)” (Fermi Banus Teule).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el mateix dia, ens comentaren “Doncs, eren molt més llestes i resolutives que ara, sens dubte” (Alex Carreras), “Jo també faig el mateix. M’agrada molt seguir les nostres tradicions” (Margarita Pomé Simón), “Nadal, Sant Esteve, Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, etc.. Ara, també haig de dir-vos que mai vàrem fer cagar el tió i, això que, tant la meva família materna com paterna, no es varen moure de Catalunya. I us diré també que, per Pasqua, la meva àvia amagava ous pintats, al jardí, perquè els néts els busquessin.

La meva àvia era de la Garrotxa i també foradava una carabassa amb una espelma a dins” (Glòria Reverter).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Com que havia escrit sobre Sant Medir i sabíem que té punts en comú amb els Sants de la Pedra, com ara, que, tradicionalment i per línia catalana, està vinculat amb la cultura catalana, li comentí que “no és un manta (un esquenadret)”, ja que veiem moltes representacions de Sant Isidre pregant, mentres que, com ara, Sant Nin i Sant Non, en moltes obres d’art, porten els fruits de la collita i, àdhuc, n’hi ha en què fan una activitat social en ple carrer. A més, li vaig afegir que “és u dels patrons dels llauradors”.

[2] De tradició matriarcal, per exemple, com a segona festa.

Finalment, un aclariment lingüístic: mentres que el verb “seguir”  vol dir “anar darrere de” o per exemple, “ser fidel als dictats (o a les directrius) d’una persona, d’un col·lectiu o d’una entitat”, quan tractarem temes com aquest (fer que unes tradicions passen de generació en generació, que romanguen vives, que no caiguen en sac foradat), emprarem el verb “continuar”, de la mateixa manera que si, com ara, fem referència al fet de prosseguir la lectura d’un llibre.

Diàleg entre persones de cultures matriarcals i entre Pobles

General, , ,

 

També en relació amb com educava i amb com ensenyava l’àvia Damiana, en resposta a un post nou que publicàrem el 8 de desembre del 2021, José Javier Carmona Rodríguez, en el grup “Dialectes”, m’escrigué “Jo, em vaig criar al camp amb els meus avis materns, nascuts l’última dècada del segle XIX. I, de part de la meua àvia, vaig aprendre tot en relació amb el camp de la natura i els costums de la seua època”. Quan li demaní “¿Quines semblances trobes amb les descrites en el llibret?”, em plasmà “Fonamentalment, que, mitjançant els avis i, sobretot, les àvies, hem rebut tota la cultura (valors, tradicions, sentit de la vida…). Sense elles, hi hauria un tall irrecuperable”.

Adduirem que, també en relació amb aquest punt del llibret, el 9 de desembre del 2021, Joan Claparols Vilamanyà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà “Com actuem ara, els avis, amb els nets. No cardem. I, coneixent-los, vull dir, l’enemic, amb més cardamenta”.

A banda, convé que, des de l’educació, es parle de les grans semblances amb altres cultures matriarcals del món i, en eixe sentit, per exemple, el 10 de desembre del 2021, em semblà trobar-ne una entre la colla i la nostra, com ara, en el paper de la mare (en aquest cas, la Mare de Déu, molt coneguda en llengua catalana com “Nostra Senyora”). Així, en “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, podem llegir que “La parroquia fue un lugar de encuentro e integración. La abuela Damiana era la cabeza visible de su pueblo y con qué respeto, educación y dignidad acudía semanalmente a la misa dominical (…). Todos la estábamos esperando y, sin mediar palabra, al entrar al templo, el primer saludo era para la Virgen, madre de Dios. Nada importaba más; era su primer saludo con sus rezos hacia Ella. Cuando había concluído su saludo a la Virgen, ya se incorporaba a la celebración de la comunidad. (…) [La abuela Damiana] nos hacía a todos partícipes de él, por lo que, con todo el respeto hacia ella, deteníamos la celebración y la acompañábamos hasta terminar su saludo y luego, se incorporaba a la celebración” (p. 13).

En aquestes paraules, hem vist que, entre altres coses, el capellà actuava de manera oberta i, en lloc de respondre de forma colonitzadora, messiànica o com qui mira l’altre de dalt a baix, es posa de part de la cultura de la terra on ell ha triat anar i que l’acull, o siga, des d’una actitud molt oberta i creadora de relacions de germanor. Així s’explica que, a continuació, l’autor del llibret comente que “La comunidad se iba integrando en la vida de los collas a través de la presencia y del contacto con la abuela Damiana, cosa que hacía que se produjera un encuentro entre pueblos, costumbres y religiones muy rico” (p. 13) acompanyat, a banda, d’una acció molt important i que, sense embuts, es plasma en aquesta obra: “En todo momento se buscaba que no se mantuvieran discriminaciones en esa sociedad totalmente discriminatoria, sectorizada por escalas y marginadora” (p. 15). Com veiem, aquest capellà, entre altres coses, no va en la línia castellana de la mística[1], sinó en la d’una persona amb empatia. Afegiré que, en sintonia amb aquest fet, Pere Riutort, en la seua explanació, escriu “Piensen los castellanos, ahora denominados españoles por apropiación indebida del término, que hubiese sido al revés: que Fernando se hubiese sobrepuesto políticamente a Isabel, lo cual hubiese sido normal, incluida la lengua y que ahora oyesen los castellanos que se tenía que ‘catalanizar’ Castilla, destruyendo y quitando allí, los derechos del castellano en favor del catalán. ¿Qué haríais? ¡Cómo defenderíais vuestra lengua!” (p.  92).

Moltes vegades, arran de llegir distintes parts d’aquest llibret, he vist reflectida, en aquest capellà, com també en l’obra, una obertura i una disposició a crear ponts entre Pobles i que tant de bé fan a les persones i tan vinculada  amb el matriarcalisme. I, en això, moltes persones catalanoparlants que conec, coincideixen (i no ho fan des de la retòrica de més d’un polític, sinó en línia amb l’educació matriarcal).

Finalment, com a anècdotes, diré que, quan tenia uns set anys, coneguí uns alemanys i, uns anys després, quan en tindria uns deu, unes monges anaven acompanyades de xiquets, més o menys, de la mateixa edat que jo i que passaven pel carrer on està el xalet dels meus pares. U d’aquests xiquets era del continent americà (d’Amèrica Central o de Sud-amèrica) i no em vaig sentir incòmode per aquest fet, sinó tot lo contrari. A més, també es pogueren banyar en la piscina del xalet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives escriu “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (p. 200).

L’educació matriarcal, persones amb consciència de Poble i constructores de vincles

General, , ,

 

En relació amb el gran interés de l’àvia Damiana per la tasca que duia a terme, amb la seua paciència, amb la gran exigència i amb consciència de Poble i des de la seua ànima, com se’ns comenta en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), direm que considere molt interessant que, fins i tot, a nivell de l’ensenyament reglat, es comente un text que escriurem, tot seguit, com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, amb molts texts i reflexions i comentaris, realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica, quan exposa unes paraules del radiomissatge de Pius XII amb motiu del Nadal de 1955, i que considerem que, en un règim democràtic i en una aula com també en una família o en un col·lectiu social (com ara, polític, sindical, educatiu, religiós, a favor de la tolerància, etc.) caldria que es fes públic, amb la intenció de contribuir a la construcció de persones més obertes. Hem considerat que van molt en línia amb el matriarcalisme. Així, Pius XII digué: “La substància de l’error consisteix a confondre la vida nacional, en sentit propi, amb la política nacionalista: la primera, dret i honor d’un poble, pot i ha de ser promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai suficientment rebutjada.

La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució.

En la seua essència, doncs, la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins d’un mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar més aviat de traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades per la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança, i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen els valors de la Religió i el respecte de dret” (pp. 4-5).

¿Aniria en línia amb el matriarcalisme, que els catalanoparlants, fins i tot, en les classes, o bé en les sessions d’ensenyament de la llengua catalana, àdhuc, poguessen tenir accés a texts com aquest, no solament per a aprendre a llegir i a escriure, sinó, com veiem en l’encíclica “Gaudium et spes” (de 1965), del Concili Vaticà II, per a ser “els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat” (no. 55) i, així, comentar-los amb persones d’altres Pobles i, de pas, crear més vincles interculturals? Sí, així com, per exemple, se’ls convida a reflexionar i a redactar a partir de texts de pensadors diferents. D’aquesta manera, sorgeixen persones més sociables, tan vinculades amb les cultures matriarcalistes, cultures en què es contribueix (“pagar la contribució”, fet que té prou a veure amb l’aportació solidària, diem en la llengua catalana), però no s’imposa (“impuestos”, diuen en la cultura castellana, patriarcal)…, i, així, es forma les persones a forjar ponts (“contribueixen com el vincle”, diu Pius XII, qui no aprova les imposicions) i no a actuar fent perorates, ni recorrent al politiqueig. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Una educació matriarcal, forjadora de ponts entre persones i entre Pobles

General, , , ,

 

Sobre el tema de l’obligatorietat o, més encara, sobre la imposició d’una llengua (en aquest cas, la castellana), no seria cert parlar-ne com si totes les polítiques haguessen sigut iguals. Així, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en la versió que Jaume Vicens Vives feu en 1960, escriu que “Des de finals del segle XIV, Mallorca[1], Sardenya i Sicília foren governades per lloctinents. Fins i tot aquest procés revertí als territoris continentals, els quals conegueren també llurs respectives lloctinències.

L’excel·lència d’aquesta organització es comprova si l’examinem des de diversos angles Per als reialmes[2] i països incorporats, la lloctinència, ben aviat batejada popularment amb el nom de virregnat, simbolitzà la persistència de les lleis, dels usos i els costums locals[3]” (p. 124), un tret que, com podem veure, no va en línia amb el Decret de Nova Planta de 1707, ni amb la política castellana, històricament, tradicionalment i actualment, patriarcal, anorreadora i assimilacionista.

Tot seguit, Jaume Vicens Vives addueix “Només així podem comprendre que pobles com el de Sicília, tan orgullosos de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d’una monarquia secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és que aquest règim no solament no pretengué d’imposar-los una concepció distinta de la vida, sinó que vetllà per mantenir la il·lusió d’una independència política, base ineludible de l’aquiescència a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà” (pp. 124-125), molt en sintonia amb el matriarcalisme i que, igualment, també es reflecteix quan, el mateix historiador comenta que, en l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII), “Catalunya (…), per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna, un paper revolucionari que no es corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). ¿No té res a veure el remarcat de les paraules de Jaume Vicens Vives amb lo que llegim en moltes publicacions sobre societats matriarcals? ¿No reflecteixen la realitat així com, quan, en eixes fonts, se’ns parla de Pobles que, arran el contacte amb la cultura castellana, amb l’escolarització forçada (això no ho diuen així i prefereixen parlar en termes com “escolarització”, “educació”, “accés a la cultura”), se’ns diu que ja no són tan matriarcals com abans? ¿Per què no ho comenten sense embuts? Possiblement, en molts casos, fruit d’una instrucció (universitària i tot) que caldria que fos més que una simple transmissió, incorporació i acumulació de coneixements: que aplegàs a l’ànima.

En eixe sentit, en una conversa amb Pere Riutort, cap al 2020, em tragué unes frases de Nelson Mandela, les quals trobí en Internet i que diuen així: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”. I, en les cultures matriarcals, el cor (l’acció) i el  cap (el pensament) són com una parella que s’entenen, si bé prioritza més el cor i són més ordenats (recordem la nostra “Al cap i a la fi”… que, en primer lloc, posa el cap, no els impulsos primaris, a diferència del castellà, que comença la casa per la teulada, amb el conegut “Al fin y al cabo”). I això també cal fer-ho accessible i que ho sàpien els xiquets, els jóvens i la resta de persones catalanoparlants… i les curioses.

Tornant al paper dels bisbes i a la seua posició en la castellanització (i, per tant, en la patriarcalització) dels Pobles catalans, direm que, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, cal recordar “El Arzobispo Mayoral, que de manera tajante obligó al uso del castellano en los archivos eclesiásticos durante el siglo XVIII, con su disposición de 1762, bastante posterior al Decreto de Nueva Planta de 1707. Pertenece a la misma nómina de obispos que se enviaron a las diócesis para castellanizarlas en tiempos de Carlos III” (p. 82), bisbe que, a més, en 1750, ordenà que tots els nounats de la seua diòcesi fossen batejats en castellà. A banda, Pere Riutort addueix que “La disposición de Mayoral, aún no ha sido abolida por ninguna autoridad eclesiástica. No obstante, se opone totalmente a lo que es doctrina de la Iglesia Universal, ya que es una discriminación pura y dura de una lengua. Está abolida ciertamente por las determinaciones del Vaticano II” (p. 83).

I, en aquest sentit, veiem que, en el segle XVIII, com indica Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya”, “L’Estat borbònic, absolutament despreocupat del regalisme a ultrança. Nomenà per als càrrecs eclesiàstics les persones més sotmeses a l’autoritat civil, més complaents amb el poder. Aquesta política, l’aplicà arreu d’Espanya: com pot causar sorpresa que de la sèrie de tretze bisbes del segle XVIII a Barcelona, onze pertanyessin a ràncies famílies castellanes i només dos a terres de parla catalana?” (p. 90).

Igualment, com feia l’àvia Damiana respecte al Poble colla, en el desert d’Atacama (matriarcal, en el nord de Xile), adduirem que les paraules de convivència i del famós “¡Con lo bonito que es estar juntos!” (sic), que vaig sentir dir, així, en el 2015, dues vegades i per part de castellanoparlants nascuts en terres castellanes (en Cuenca i en Salamanca), és més una farsa que un propòsit de germanor. I, per això, cal que els estudiants (i, més encara, els catalanoparlants) tinguen accessible, com ara, un escrit de la publicació militar “Ejército y Armada” [4]: “Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, subordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente por con las ideas de los demás y educado. El día 1ª de febrero no debe haber un solo soldado de la región catalana siendo subtituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra” (p. 61). I, un poc després, en el mateix llibre, veiem que, en una altra publicació de l’exèrcit, “La Correspondencia Militar”, s’escrigué “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego” (p. 61).

Ara bé, com que açò són fets reals i cal conéixer els Pobles patriarcals per a saber quins camins cal no prendre, resulta interessant que els Pobles catalanoparlants també coneguem aquesta part de la història. I, així, veiem que el matriarcalisme no va per aquestes vies. Si més no, el plasmat en moltíssimes rondalles i en molts comentaris relatius a persones nascudes abans de 1920…, i no per art d’encantament.  

De nou, hem pogut veure que el matriarcalisme sí que ajuda a crear ponts i que no es fonamenta en les paraules emprades per a fer politiqueig.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 8 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

Confirmat (9 de desembre del 2021):

Hui, dia 9 de desembre del 2021, cap a les 12h40, sí que he pogut escriure hàbilment en l’entrada anterior a aquesta, des del telèfon mòbil, però no en aquesta (i sí, a través de l’ordinador portàtil).

Decididament, hi ha entrades que, per a més d’una persona, resulten incòmodes, perquè posem la veritat pel davant, amb la intenció que el públic i les persones del demà siguen propietaris del seu esdevenidor.

Gràcies a totes les persones que, aquests dies, vos heu solidaritzat. Com diu un amic meu, continua la lluita. En paraules de Pere Riutort, que plasmí en u dels meus diaris personals el 23 de març del 2020, “El cap és lo més important de tot: pensar, reflexionar, ser…”. Ser u i ser Poble, amb consciència de ser-ho, com moltes persones i com molts Pobles del món.

 

Notes: [1] El Regne de Mallorca tornà a formar part de la Corona Catalanoaragonesa a mitjan segle XIV, després d’haver-se’n separat quan morí el rei Jaume I (en 1276).

[2] Regnes.

[3] El remarcat d’ací i el posterior són nostres .

[4] Partim del llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, editat per “Perifèrics” en el 2002.

Dones que, com a mestres, eduquen pel Poble i també pel demà

General, , ,

 

En relació amb com veia l’àvia Damiana l’escola estatal, el 7 de desembre del 2021, posí bona part del text referent a com hi actuava ella i, el mateix dia, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentava “Com que l’escola era en castellà, la iaia em cantava, em feia jugar i m’explicava contes sempre en català” i, després, una dona (de qui no havíem escrit el nom i que, un poc després, retirà lo que havia plasmat) afegí “La meva mare (1918-2001). A la seva infància, va anar a l’escola. Una mestra per a totes les edats. La mare va tenir la gran sort de fer tota l’ensenyança en català. Tant, que gairebé no sabia parlar en castellà. Escrivia i parlava la seva llengua amb bastant perfecció. Va ser una privilegiada en el seu temps”. I, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, la tercera persona que en feu un comentari, adduí “Trobo molt bé l’actitud de l’àvia Damiana.Similitud amb el que pretenen fer-nos aquí”.

Continuant amb com ensenyava l’àvia Damiana i, en el nostre cas, com ho han fet i, en aquest punt, què han trasmés les mares i, sobretot, les àvies (no sols en altres cultures matriarcals sinó també en la dels nostres Pobles i, més encara, si partim, en bona mida, de com és l’educació en moltes rondalles), veiem que molt de lo que figura en l’article “Minangkabau: un matriarcat en la cruïlla” (https://diarieducacio.cat/minangkabau-matriarcat-cruilla), publicat en “El Diari de l’Educació” el 25 d’abril del 2017, té moltes semblances que cal que transmetem a les generacions actuals de cara al futur: “s’ha d’aprendre de la natura i del seu creixement. (…) Així, nosaltres hem d’aprendre a ser generosos i humils amb els altres, tot i posseir riqueses i descartar de la nostra vida l’orgull i l’arrogància”, declara Imel, una dona de vint-i-tres anys, fet que he pogut veure, no sols en l’explanació de Pere Riutort sinó en moltes rondalles i, en el cas de l’orgull, en una recopilada per Joaquim G. Caturla, en què una dona molt ambiciosa i, a més, desagraïda amb Déu (qui li havia sigut generós) torna a ser pobra: volia ser més que Déu.

També podem llegir que les decisions “les prenem entre els dos, primer amb el cor i després amb la raó” i, per tant, són més actuar (el cor) que de pensar contínuament, també plasmat en rondalles mallorquines. I, de fet, el 7 de desembre del 2021 escriguí un missatge a Joan Sala Vila (nascut en 1929): “¿Com te les enginyes per a estar molt creatiu amb noranta-dos anys?” i em respongué “És el meu ADN. Pensant i actuant”.

Igualment, veiem que “són una societat plena d’espiritualitat i d’amor forjat en l’acord mutu entre home i dona per al bé de la comunitat”, detall que, àdhuc, podríem vincular a una rondalla valenciana recopilada per Ximo Caturla en què uns xiquets fan una proposta a la velleta que els fa de mestra… i ella l’accepta. I, a canvi, reben una educació molt oberta i molt participativa. I, en línia amb aquesta rondalla (com també, amb moltes plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover), “Als nens i les nenes se’ls educa per igual: en l’amistat, en la col·laboració per la necessitat de procurar el bé del grup, des del constant diàleg, mai amb el càstig o la imposició” (comenta Roslaina, directora d’una escola i doctora en pedagogia).

¿Podríem aprofitar les rondalles per a fer un treball i, millor encara, per a forjar xiquets i xiquetes i les persones del demà i, de pas, aplanar-los el camí cap a una major germanor entre persones i entre Pobles? Sí. I molt. Una educació que no inclou la imposició…, perquè és matriarcal.

Aleshores, podríem, com ara, recórrer a l’explanació de Pere Riutort i recordar i comentar (encara que només fos com a introducció) que, del cardenal Belluga (que, abans de ser cardenal, havia sigut bisbe de Cartagena), partidari borbònic en la guerra de successió, i que tant afavorí la desaparició de la llengua catalana en l’Horta d’Oriola, es sap que “participó activamente en la Batalla de Almansa contra los valencianos. Hasta él mismo empuñó personalmente las armas. ¡Un obispo de la Iglesia Católica matando valencianos y animando a otros a que lo hiciesen!” (p. 82). Adduirem que la batalla d’Almansa tingué lloc el 25 d’abril de 1707.

Finalment direm que aquest mapa figura en un llibre escolar de principis dels anys cinquanta del segle XIX, publicat en Espanya.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fets que esdevingueren, vinculats amb el present i que transmetem també al futur

General, , , ,

 

El 6 de desembre del 2021, un poc abans de llegir part del llibret en què figura unes línies sobre com veia l’àvia Damiana, de la cultura colla, l’educació (en aquest cas, la instrucció), en les escoles estatals, em passà pel cap, com ja havia pensat la vespra, que, possiblement, seria molt interessant, per als  catalanoparlants, siguen del Poble que siguen, llegir el Decret de Nova Planta del 1707, el primer i el més sever, que afectà el Regne de València i el Regne d’Aragó i que reproduesc, tot seguit, a partir del text que figura en l’explanació de Pere Riutort:  

“Considerando haber perdido los reinos de Aragon y Valencia y todos sus habitadores, por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, así por mí como por los reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demás reinos de mi corona, y tocándome el dominio absoluto de los referidos reinos de Aragón y Valencia, pues en la circunstancia de ser comprendidos en los demás, que tan legítimamente poseo en esta monarquía, se añade ahora el de justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente  mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes, las cuales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podría yo alterar; aún sin los grandes y sobrados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante a los de Aragón y Valencia: He juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los Reinos de España a la uniformidad de unas mísmas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente como desde luego doy por abolidos y derogados todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en sus tribunales, sin diferencia alguna en nada, pudiendo obtener por esta razón igualmente mis fidelísimos vasallos castellanos motivos para que acrediten de nuevo los afectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando a los aragoneses y valencianos recíprocas e igualmente pruebas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no están, en medio de la gran libertad de los fueros de que gozaban antes y ahora quedan abolidos.

En cuya consecuencia he resuelto que la audiencia de ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragón se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos cancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas reglas, leyes, prácticas, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción ni diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de jurisdicción eclesiástica, y modo de tratarla; que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiese habido hasta aquí en consecuencia de las concordias ajustadas con la santa Sede Apostólica, en que no se debe variar; de cuya resolución he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

Buen Retiro, a 29 de Junio de 1707” (p. 189).

En relació amb pervivències matriarcals i també amb decrets com aquest (que podríem ampliar amb molts més i que, la gran majoria de les escoles valencianes, catalanes, balears, etc., podem intuir, i molt bé, que no ensenyen a hores d’ara) direm que, el 3 de desembre del 2021 posí un post sobre si “els pares faciliten als fills el dret a decidir”. ¿Quantes respostes hi hagué i en línia amb lo que demanàvem? Ací ho tenim. En el grup “Dialectes”, eixe dia, Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “Sí” i, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, també el 3 de desembre del 2021, ens plasmaren una, ara, per part de Cristina Albert: “La meva àvia paterna, nascuda bastant a finals del segle XIX, era una persona molt respectuosa que va deixar elegir el futur de cada fill. Això va ser tant abans com després de quedar vídua. Tristament, sobretot, una filla seduïda per la ideologia feixista hi va imposar el seu criteri dictatorial”.

Tocant el segon comentari, direm que, en moltes rondalles i en molts escrits, quan parlen sobre les relacions entre pares i fills, o bé entre les dones com a educadores, quasi sempre, són de diàleg, obertes. ¿De veres no té res a veure aquest decret, i normatives posteriors, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana, tal i com perviu ara? Si que hi té relació. I, per mitjà d’Internet, com també de les vivències i dels sabers que hom adquireix i comparteix, fem possible que, com l’àvia Damiana, sapiguem distingir lo que pertany a la cultura nostrada,i lo que té el seu vincle amb la castellana, o bé amb altres. I, més encara, que la nostra cultura té molts punts en comú, molts, amb la de molts Pobles matriarcals de la península ibèrica i… del món i tot.

Per tant, quan algú ens comente que “Això és casualitat”,  com ara, que, en una rondalla de fa més de cent anys, un príncep (o un rei) diga que la seua dona ha de ser ben tractada per la Cort, no és ni casualitat, ni natural i cal pensar que té un per què. I el motiu n’és manifest: pertanyem a una cultura matriarcalista. I el del comentari que ens fan, com deia Pere Riutort (1935-2021): “Són tres-cents anys…”. Per això, és tan important informar-nos més sobre el passat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, la de l’autor (i amic) del llibret sobre l’àvia Damiana i a les persones que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota:

Confirmat:

Ahir, de vesprada, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i em dificultà la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil. Era el dia de la “Constitución española”.

Fins i tot, un poc abans de signar aquest apartat de l’entrada, que són les 11h40 del matí del 7 de desembre del 2021, en el rellotge que hi ha en la taula d’estudi des d’on escric, tampoc no puc fer-ho per mitjà del telèfon mòbil, però sí des de l’ordinador portàtil amb què plasme aquestes línies, amb molta facillitat.

Una vegada més, vivim en una democràcia formal, i molt formal.

Lluis Barberà i Guillem

L’educació matriarcal: pares que permeten que els fills trien el seu futur

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal, en aquest cas, en la manera tan oberta amb què la mare (una pastora que ha adoptat tres xiquets que el seu marit havia trobat dins d’una caixeta que circulava per un riu) es relaciona amb els al·lots, és “S’aucellet de ses set llengües”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIV. Així, podem llegir:

“Aquells [al·lots] acudiren a sa que creien sa mare i li diuen:

-Ens diuen bords es tres petits! Com és això?

Sa pastora[1] romp en plors i els diu:

-Fills meus. Molt de greu em sap haver-vos-ho de dir! No sou nostres! Sou fills de rei…! Vos trobàrem dins una caixeta que es riu duia, no sabem d’on!

-Si no som d’ací -diuen ells-, si som fills de rei, ses nostres feines són cap a cercar a on és ca nostra.

Sa pastora crida es pastor[2], que encara conservava aquell sarronet de dobles de vint que trobà dins sa caixeta amb sos tres bessonets, i els ho donen, tot dient:

-Jau, això és vostre. Si voleu estar ací, no vos n’aneu; si estau resolts a fer sa vostra via, que Déu vos guard de perill i que aviat pugueu trobar es qui vos posaren en el món!

Es tres bessonets, plorant, s’acomiadaren[3] d’aquella bona gent i, amb es sarronet ben amagat, ja foren partits des d’allà” (p. 37).

I, molt prompte, troben la ciutat del rei (p. 37) i, al capdavall de la rondalla, els seus pares.

Resulta molt fàcil relacionar aquest paràgraf, com ara, amb comentaris relatius a com moltes dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si havien nat a primeries del segle XX o, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX i que eren catalanoparlants, tractaven el seu marit, com els tractava ell, i, com ara, un comentari que plasmà Cristina Pons Claros, de Sueca (la Ribera Baixa), en el meu mur, el 5 de desembre del 2021, en què deia “Tinc 72 anys, la foto és dels meus pares. Jo no he conegut, en la meua família, una dona sotmesa a un home. Sempre s’han fet les coses estant d’acord els dos” o, com ara, unes paraules de Sebastià Bennàssar, en l’article “La identitat reeixida: tot un clam”, que figura en el mur de Bartomeu Mestre (29 de gener del 2012), quan diu “Idò bé, comencem per demanar que a partir d’ara ningú no continui[4]creant ignorants. Que tots, sense excepció, facem el necessari per recuperar la història i la cultura del nostre país. La nostra cultura. I per ventura arribarà un dia que ens estimarem.

I no estam parlant de nacionalismes. Estam parlant de normalitat. Tan important és conèixer les tres muntanyes més altres de l’estat espanyol (Teide, Aneto, Mulhacen), com les tres més altes de Mallorca (Puig Major, Massanella, Tomir)”, ja que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal” (p. 5).

I, en aquest sentit, el fet que els pares permeten que els fills decidesquen el seu futur (els dels jóvens) i, això sí, amb el mateix esperit que es plasma en el paràgraf, em recorden unes paraules que, de manera oberta i suau, em digué, ma mare, a primeries de juny del 2014, quan jo vivia, com a llogater, en una casa seua: “Podries comprar-te una casa”. Parlar així és més acollidor, crea més vincles i afavoreix que una persona actue amb sensibilitat pels altres i per lo que passa pel món. Unes hores després, li responguí obertament.

Així, parlem d’una educació, la matriarcal, que convé comentar i transmetre, no sols a les generacions del futur, sinó a les persones que, a hores d’ara, viuen com a forjadores d’empatia i tot.

Agraesc els comentaris en relació amb aquest punt, la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] La mare que els adoptà junt amb el seu marit.

[2] El marit de la pastora.

[3] En l’original, “Se despediren”.

[4] Literalment.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, com en moltes cultures matriarcals

General, , ,

 

El 4 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí la frase “La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, que, en novembre del 2020, m’havia escrit un amic i, a més, “¿Com era la manera de governar de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies. En el cas dels meus avis materns, la dona actuava com indica l’amic”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de desembre del 2021, ens plasmaren “A la cultura catalana, també” (Montserrat Carulla Paüls), a qui comentí “Si. I en la balear”; “La meva mare sempre va manar en les decisions quotidianes i familiars. Al meu pare, ja li anava bé. Deia ‘Això és cosa de dones’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “A casa, sempre així. Manresa” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Tant a casa dels avis com a la dels pares, també era així” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Teresa Isabel Reig plasmà “Clarament”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “Les nostres mares, no totes, és clar, manaven a casa, però amb molta mà esquerra. Semblava que qui ho decidia tot era l’home, però, en veritat, era la dona, que feia la seva voluntat” (Joaquina Viñals).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de desembre del 2021, ens escrigueren “Lluís. Permet-me aquest comentari. El matriarcat ha servit per dur endavant la família des dels principis del temps. Basta que vegis com funcionen encara les primitives societats matriarcals, encara que la majoria ja han fet el pas cap a l’avunculat[1].

En canvi, quan els pares dominaren, la situació va canviar cap a la imposició, o sigui, cap a la manca de respecte” (Caterina Albert), a qui, immediatament, comentí “La cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal, té molts punts en comú amb moltes cultures matriarcals del món. I això es plasma tant amb les semblances en moltes rondalles de fa més de cent anys com també en molts comentaris de persones que ara viuen”; “Es padrins tenien barca. Ell comandava damunt la mar, sa patrona (sa padrina), a més de vendre es peix, comandava a terra i a casa. Això sí, sense fer-ho coneixedor” (Eloína Sánchez Peña).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 4 de desembre del 2021, Charpes Matalas Sunyer, ens escrigué “Mira, a mi, m’ho va explicar la Curra”: “El seu marit, pare dels seus fills, estava a la cúspide de la seua trajectòria professional com a pilot d’una categoria de moto GP o per aquí anava la història.

El cas és que tot anava bé i, de sobte, va aparèixer la secre-guays-molona que, a poc a poc, anava guanyant terreny. La Curra va pensar (això em va explicar) que, si esta tonta joveneta es pensava que podia mamonejar a l’home que ella que pum, que ella que pam. Que s’envalentona la Curra, i va a buscar la xica 10 i li va dir:

‘-Mira, maca, aquí la cosa va de mamona a mamona. Així que t’explico que, aquí, la que mamoneja sóc jo’.

Ah, codony. La xica va anar a queixar-se a l’home en qüestió, i l’home li va dir:

‘Ufff, tu no saps lo mamona que és la meua dona. Sí t’ha dit la veritat. Aquí, la que mamoneja és ella’.

I, si us sóc franca, confesso que la Curra és de la Fatarella, però mereix menció d’honor entre les dones de la Cava.
(…) a les Terres de l’Ebre, les que ‘mamonegem’ som nosaltres”.

Ma mare, m’ha dit, en distintes ocasions, que la meua àvia materna era qui manava, sense que això suposàs cap menyspreu cap a l’home i que, en eixe sentit, no hi ha res a entendre com a fals, sinó que era així. Per això, el 17 de setembre del 2021, em comentà “Mon pare no tenia per què inventar-se res. Ho afirmava. Estava d’acord”. En aquest sentit, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), i, en això, coincidesc totalment amb ell, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, (…) vaja sempre pel davant” (p. 4).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] L’oncle matern. El 5 de desembre del 2021, en VIquipèdia, en relació amb aquest mot, poguérem llegir “és una relació social mantinguda entre el germà d’una dona i el[s] fills o filles d’aquesta, on l’oncle ocupa un lloc de privilegi en el sistema de parentiu o de criança dels nebots, relació típica de les societats basades en el parentiu per línia materna”.

“Les àvies dirigien i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig) en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

El dia de matines, sa tradició de sopar xocolata, diria que és es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”. Tot seguit, Miquel Mesquida, en relació amb el comentari de Magda Psicoeducatiu, plasma “Així ho fèiem, també nosaltres. El dia de Nadal dinàvem amb la família del meu pare (els seus pares i germans) i, la segona festa, l’endemà, amb la família de la meva mare (els seus pares i germans).

El mateix fèiem per Pasqua. Dinàvem amb la família paterna i, l’endemà, amb la família materna. A Mallorca”. Unes altres respostes foren “Bé, en certa manera, en Lluís té raó! Potser no com a tradició escrita, sinó com a costum!

Parlaré en nom dels germans, doncs ni tinc parella, ni estic casat. Els germans venen a casa per Nadal i, a Sant Esteve, van a casa dels sogres. La resta de dies festius és opcional!!

Cap d’Any i Reis. Cap d’Any, potser, amb coneguts /amics. I dia de Reis,… doncs a passar per totes les cases!!

Malgrat tot, potser, per tradició,… qui va primer a casa de qui? Parlant, és clar: de nois i noies! A casa, som tres noies i dos nois, i les parelles de les noies sempre han vingut a casa per Nadal! Dubto molt que es tracti d’un fet d’hereus! En el cas, prou clar, que els pares tinguessin un fill únic!! ” (Joan Espinosa Vendrell), “A casa, per Nadal, cada ovella, al seu corral! Al matí, a casa els avis paterns, ens trobàvem oncles i cosins, però, dinar, a casa.

Sant Esteve, a casa, les cinc ties solteres per part de mare. No he conegut els avis materns” (Marta Valls Tomàs), “A Almussafes, abans, tampoc celebràvem la Nit de Nadal… El dia de Nadal i el segon dia (sant Esteve), sí…. i molt. Una dia, amb els pares i, altre, amb els sogres. Però, ara, ja no tant. Ara més Nit de Nadal i dia de Nadal” (Espe Carbonell), “Nosaltres alternàvem un any a casa els pares d’un, i Sant Esteve, a casa dels altres. Ara que ja són grans i falten els avis, venen les àvies a casa” (Rita Carbó Serra), “A Eivissa, el dia 26 de desembre s’anomena ‘sa mitjana festa de Nadal’” (M Rosa Ribas), “A Catalunya, és festiu. Crec que cadascú segons la família i les possibilitats que té. Normalment, el Nadal es fa en la casa familiar d’uns i, Sant Esteve, a l’altra. La Nit de Nadal, normalment, a casa. I arreu, es té un tió que s’ha d’alimentar i es fa cagar” (Àngels MV), “A ca ma auela, a Benassal, Alt Maestrat, província de Castelló, sempre feien festa per Nadal i també per Nadalet, que és com allí es diu el dia Sant Esteve.

Ho feien tot allí perquè ma mare era òrfena de mare i m’auelo matern vivia amb nosaltres” (Jose Luis Fuentes Tena), “Nosaltres, sempre ho vam alternar: un any, Nadal a casa els sogres i Sant Esteve a casa els meus pares; l’any següent, a l’inrevés i, així, any rere any” (Nüria Prades Sancho), a qui Mercè Martin Flagueras li respon “Nosaltres, també”. També ens plasmaren “Sí, però també ve, de que Sant Esteve és el patró de molts oficis i, entre una cosa i altra, doncs ho van posar festiu.

A Catalunya, no es celebra la Nit de Nadal; només un sopar, i els creients anaven a la missa del gall. Amb l’arribada de la immigració dels anys 50, 60 i 70, de persones vingudes d’arreu d’Espanya, ells ho celebren i, en conseqüència, les families ‘mixtes’també. Però els catalans no acostumen a celebrar-lo” (Angels Moran Navarro), “A casa meua, Nadal com també la Pasqua, eren tres dies: primer, segon i tercer dia de Nadal i, aquests dies acostumaven a visitar els familiars i recollir les estrenes” (Manel Martí).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 de desembre del 2021, les respostes foren “A Catalunya, totes les Pasqües eren dos dies de festa… i varen traure el dilluns de Pasqua de Pentecosta. Ara queda Nadal i la Pasqua de Resurrecció i, a Flix, sempre s’ha dit ‘segon dia de Nadal’, no Sant Esteve” (Joan P. Margalef Segura), “Nosaltres, el primer dia de Nadal, en casa dels pares de ma mare; el segon, en els del pare.

Recorde que era l’única vegada a l’any que podia vore a ma tia els meus cosins (vivien a un altre poble) i com no!!!, les ‘estrenes’. Ara, això de besar la mà,… no m’agradava gens” (Paqui Mas), a qui demaní a qui es besava la mà, “per si solia ser home, o bé dona”. Paqui Mas em respongué “El padrí i la padrina de bateig”. Quan comentí a ma mare, el 2 de desembre del 2021, el tema de besar la mà amb motiu de les festes de Nadal, em digué “Sí. Amb nosaltres, sí que ho han fet; però nosaltres, no amb els fills”. Igualment, vaig adduir a ma mare que, una vegada, cap al 2013, una dona d’uns seixanta anys em besà la mà dreta,, que em vaig sentir incòmode, i que, quan, un poc després, ho comentí amb un home que és psicòleg, em digué “Això és una manera de reconéixer [ella] la teua autoritat moral”. Uns altres comentaris, a banda dels que parlaven, com ara, sobre el dia de Nadal i el Nadalet (que n’hem trobat, per exemple, en relació amb les comarques valencianes del Maestrat), foren “Jo, el que recorde era el dina amb tota la família materna: tios, ties, cosines, cosins, pare, mare, germans. El dia 25 anàvem a dina amb la família paterna, però estava bé, però érem menys gent” (Juan Galan), “Nadal, segon i tercer dia. Ja no és festa el segon, però celebrem igual.

Les àvies, sempre les he conegut a ma casa: dirigien sentades, i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig), “El primer dia anàvem a cals uelos paterns i, el segon, als materns” (Belinda Justblasco), “Tinc 53 anys i recorde que la Nit de Nadal no es solia fer gran cosa. El dia 25 anàvem a ca ma auela i passàvem el dia allí, i dinàvem putxero, i la família, junta, fins a després de sopar. I, a l’endemà, es feia el que déiem el segon dia de Nadal. Un costum que s’ha perdut” (Bernat Sanfelix Cazorla), “A Castell de Castells, abans, la Nit de Nadal era per sopar amb els amiguets i, el dia de Nadal, amb la família. També hi havia segon dia, si tenies més família a prop” (Juan Manuel Reig Valero).

En la meua família, la Nit de Nadal ens aplegàvem en cals meus avis materns, després, solíem fer una festa en Nadal en què, entre altres coses, ens repartien les estrenes i ens felicitàvem i, en un altre dia de les festes de Nadal, es feia la reunió per la banda de mon pare.

Agraesc a les persones que han col·laborat en relació amb aquest punt (que n’han sigut moltes), a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Ella era la que organitzava”, el matriarcalisme en Nadal

General, , , , ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “En el meu cas, quan era petit, tota la família s’aplegava a casa els avis paterns (els materns havien mort abans de la guerra) i allà celebràvem Nadal i Sant Esteve.

Com que no érem família religiosa, no anàvem ni a la missa de gall, ni res semblant, però es mantenia la tradició del pessebre, fer cagar el tió. I la meva cosina i jo (els únics nascuts en aquells anys, ja que, després, va venir la cosina petita i la meva germana) recitàvem una ‘dècima’[1], esperant la propina que no era més de cinc pessetes i que, de manera misteriosa, anaven a parar a la guardiola…

Cantàvem nadales i, per la tarda, venien altres parents o veïns de l’escala.

Els avis eren l’element aglutinador i, quan va morir l’àvia -jo tenia cinc anys-, la festa va anar passant cada any a una casa diferent: la dels meus pares, els tiets i altres tiets ja més llunyans, sempre tots junts” (Francesc Castellano), “Jo et puc dir que, quan era petit, el Nadal el passàvem amb els pares i els avis paterns, però Sant Esteve anàvem a casa els avis materns[2] a menjar canelons que feia l’àvia materna, que t’hi podies xuplar els dits.

Jo crec que es passava una setmana cuinant per fer menjar per tota la família…!![3]

Allò sí que eren canelons dels bons…!!” (Enric Llubes Rius), “Es feia en dos dies perquè la família que anava a casa els pares o l’hereu reposés i, un cop l’àpat de Sant Esteve, tornar a casa. Déu me’n guard, perdre la missa del gall i Sant Esteve!!!” Llavors, jo plego” (Joan Claparols Vilamanyà), “En el meu cas, a casa dels pares. La meva àvia paterna vivia amb ells” (Anna Roca), “A Catalunya, s’ha conservat el dia de Sant Esteve perquè lo que sobra del rostit de Nadal és per fer canelons” (Concepcion Coscojuelo), “De petita, a casa, érem molt catòlics, no fèiem cagar el tió. Ma mare deia que no li agradava, però teníem regals sota el pessebre, les postals de Nadal fetes per la meva germana i jo, fèiem arbre de Nadal, fèiem Reis, missa de gall. Però va ser, de més gran, que hi anava jo, pastorets, fira de Santa Llúcia… Anàvem a veure els tiets de Breda[4], a l’avi, a l’oncle de la meva mare, també. La meva tieta venia de París, a vegades…

Ens reuníem família i amics…  Cantàvem nadales i recitàvem poemes perquè ens donessin un dur. Sempre escudella, per Nadal, i canelons, per Sant Esteve. I, el dia de Reis, el tortell. Per Cap d’Any, estrenàvem mitjons i preníem el raïm (de molt petita, jo, no) i anàvem a la cavalcada, per Reis.

Uns Nadals a tope. Heheheh. Em barallava per fer córrer els Reis al pessebre amb la meva germana” (Roser Puig Volart), “Nosaltres teníem un negoci d’hostaleria i el dia de Nadal venia tota la família. Fèiem cagar el tió, amb les cosinetes: cagava per tothom, no faltava un detallet per tots els familiars i els treballadors.

Anàvem a la missa de gall mudats.

La nit de Cap d’Any ho celebràvem amb molta gent: clients i amics que venien després de sopar a casa seva, i menjàvem els raïms i neules, torrons, coca i cava.

L’1 de gener només la família i, pel Reis, un altre dinar multitudinari.

Eren unes festes molt actives.

Tot el local guarnit. Amb el meu avi, fèiem el pessebre, un arbre de Nadal gran I, tots els matins, nadales a la ràdio” (Ana Maria Soteras Manchon), a qui demaní “¿Quin paper hi tenia l’àvia (o padrina)? Gràcies” , a què Ana Maria Soteras em respongué un comentari interessant: “Jo només tenia àvia paterna, que vivia a Barcelona i venia per les festes senyalades.

El seu marit, el meu avi, que vivia a Blanes amb nosaltres, era el que cuinava i la meva mare també ajudava. Ella era la que organitzava tota la intendència.

Eren dies de molta feina i tots ajudàvem. Però el cuiner era l’avi Pepito”.

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Manresa, dinem , per Nadal (no fem sopar), a casa dels pares de l’home o de la dona i, el dinar de Sant Esteve, a casa dels altres” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Mai he sentit que Sant Esteve tingui que veure en celebrar amb la família materna el Nadal. Nosaltres, per Nadal, sempre ens hem ajuntat i tant ens dona que sigui a casa de l’àvia materna o paterna.

Per Nadal, sempre ens hem ajuntat tots, tant família materna com paterna.

La mare del meu pare sempre venia per Sant Esteve a dinar a casa, perquè, per Nadal, anava amb la resta de fills a dinar a un restaurant.

I, un cop tens parella, un any vas a una cas d’un i, l’altre, a casa de l’altre, i mai hem celebrat la Nit Bona[5]” (Montse Masferrer Perez), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Com a casa”, “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

Es dia de matines, sa tradició de sopar de xocolata, diria que es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”.  

Finalment, un article interessant  que trobí anit en Internet, “La isla de las mujeres”, en què podem veure moltes semblances amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: https://www.africaye.org/la-isla-de-las-mujeres.

Agraesc els comentaris de les persones esmentades, la participació (alta) en aquest punt relacionat amb la dona en la família catalanoparlant, a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:

[1] Estrofa de deu versos de deu síl·labes.

[2] Hi haurà distintes persones que escriuran que, el dia de Nadal, es reunien en la casa dels avis paterns i que, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, també coneguda com segon dia de Nadal o, com ara, com “Nadalet”, com ens indicaren algunes persones, ho feien en cals avis materns. De totes maneres, en veurem en què, el primer aplec d’aquests dos dies té lloc en la casa dels padrins per part de mare, en línia amb el comentari que em feu ma mare (i a eixe fet que jo recordava molt bé).

[3] En aquest comentari, es plasma el paper de la dona com a organitzadora.

[4] Població catalana de la comarca de la Selva.

[5] Forma acastellanada de “Noche Buena” i aliena a la tradició catalanoparlant de dir “Nit de Nadal”.