Femellisme camuflat de feminisme, el “comunisme” del segle XXI

General

 

A moltíssimes persones, per no dir a totes, ens han contat una rondalla quan érem xiquets,  i n’hi ha que han deixat empremta en nosaltres. Però, hui, després de consultar, per curiositat, un enllaç que m’havia escrit una persona (en relació amb una de les darreres preguntes que he fet en Facebook vinculada amb les rondalles), he entrat, per primera vegada, en la web “Cordill. La cultura de casa”.

I, vés per on, hi ha un article de què vos pose l’enllaç i, com es sol dir, gràcies a Déu, hi ha moltes persones que continuen l’estil de transmissió i de relacions que ja tenien les seues àvies, les seues mares, els seus avantpassats: el matriarcal i no, com ara, el patriarcal, tan vinculat al femellisme com també a l’anarquisme i al comunisme.

I dic que també al comunisme, perquè, a poc que u llija sobre la música, per exemple, en la Unió Soviètica (hi ha un llibre en la biblioteca priicipal d’Aldaia, una població valenciana de l’Horta de València, en què ho podem fer, sobre la música en part d’Àfrica, d’Àsia i, fins i tot, d’Oceania), podrà veure que, àdhuc, en algunes repúbliques soviètiques en què els balls tradicionals no eren col·lectius, s’obligà a col·lectivitzar-los. El vaig llegir en la segona meitat dels anys noranta.

Doncs bé, una mena de comunisme acompanya, a hores d’ara, el tema de les rondalles en llengua catalana: https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles .

Un article interessant.

Les àvies, les mares, les rondalles i la transmissió de generació en generació

General, , , , ,

 

En relació amb la dona en la transmisisó de la cultura tradicional, he trobat una cosa que m’ha semblat interessant. I, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya (1a ed., 2003) i guardonat amb el “4t Premi Bernat Capó”.

En aquesta obra sobre ritus i costums alacantins, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

Abans de tractar més sobre els romanços i, com ara, sobre les cançons de bressol i, igualment, en línia amb el tema de la dona (i, sobretot, de l’àvia o padrina, com a principal transmissora de la cultura tradicional, ja que és qui més ho fa), direm que, el 4 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què demanava “¿Quines rondalles, és a dir, contes[1], que havien passat de generació en generació vos contaren les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de gener del 2022, em comentaren[2] “Tant que costen els fills / de les mares / i, quan són grans, / es fan soldats. / Se’n van a la guerra, / els tiren per terra / i no miren qui els ha criat”[3] (Glòria Reverter), a qui preguntí “¿És un poema?”  i em contestà “És una rondalla o cançó que es cantava tot i fent ballar la mulassa[4], a Sant Feliu de Pallerols[5].

A mi, me la varen ensenyar la mare i l’àvia”; “Algunes, sí. Eren molt cantadores. De veïnat en veïnat, anaven / anàvem sentint-se i fent-se la competència.

Ací, en Agullent[6], varen fer un reportatge cantant les dones més majors, de totes les cançons típiques. L’han passat vàries / moltes vegades en la televisió comarcal” (Carmen Pastor Sisternes), “A casa, recordo més cantar que dir rondalles, i la iaia solia cantar-me aquella que fa ‘El senyor Ramon / enganya les criades, / el senyor Ramon / enganya tot el món. / Les pobres criades / ja han ben rebut tururut’.

Era molt picardiosa, la meva iaia Leonor. En cantava més però, malauradament, no en recordo la lletra” (Margarida Noè Pareras), “Eren contes valencians sobre les maleses que un escolanet li feia, al capellà. Sempre vaig pensar en transcriure’ls però no ho vaig arribar a fer i no vegis com me’n penedeixo. 

L’àvia va néixer al 1911” (Marga Mateu Marti).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren“’La rateta que escombrava l’escaleta’, ‘En Patufet’, ‘La Ventafocs’, me les contava la mare, ja que l’àvia paterna va morir essent jo petit (i, la materna, abans de la guerra)” (Francesc Castellano), “Teníem una llibreria i, de petit, vaig tenir ocasió de llegir tota mena de contes, fins i tot, els de ‘Calleja’”  (Nicolau Moncunill Cirac), “’Les set cabretes’” (Carme Andreu). Com podran veure els lectors, la gran majoria dels contes i de les cançons eren en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Primerament, no incloíem aquest aclariment però, quan veiérem que algunes respostes anaven en línia amb la rondalla entesa en sentit musical, optàrem per fer-ho. Com que ambdues formes de rondalles s’ajusten a aquest punt de l’estudi, hem considerat adient inserir-les totes.

[2] Hem afegit els signes de canvi de vers.

[3] Podem considerar matriarcal aquesta cançó: es destaca l’aportació de la dona (ací, com a mare i generadora de vida) a la terra i al demà i, igualment, com a portadora de pau; mentres que, a banda, la guerra els tomba. Un cant a la pau.

[4] En el moment d’escriure, per primera vegada, aquestes línies, el 9 de gener del 2022, hem pogut veure que, fins i tot, hi ha el vídeo “Ball de la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols” (https://www.youtube.com/watch?v=fwtKDmPq22U).

[5] Població catalana de la comarca de la Garrotxa.

[6] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

Aprenent junt amb els altres i fent camí

General

 

Tot seguit, una foto que viu anit, en un comentari que Jesús Puig feu en el seu mur i que ell inserí, acompanyada d’unes paraules seues: “Cadires individuals, seients partits, bancs amb recolzabraços intermedis. És el nou mobiliari urbà que prolifera a Alacant i a moltes ciutats espanyoles per evitar que es tomben els indigents. La majoria desaprova la decisió dels ajuntaments perquè fer invisible el problema no és deixar que existisca”. 

Afegiré que, com li escriguí, “Jo, des de juny del 2013, cada any done un 1% del meu salari a una parròquia per a que més de dos-cents xiquets d’Alaquàs puguen menjar cada dia. Van a Cáritas”. La seua resposta fou “Un bon exemple que hauria de fer escola. Que cadascú ajudés al proïsme en allò que puga”.  Està obert l’accés a aquesta informació en el mur de Jesús Puig, en què, igualment, es poden veure més fotos, com ara, una de Cambridge.

A banda, dir-vos que em remouria la consciència… escriure sobre el matriarcalisme, haver accedit a fonts com el comentari de Jesús Puig i no plasmar-lo en aquesta web. 

 

 

 

“‘Auca i redolins’, construint la música popular eròtica i matriarcal

General, , ,

 

En setembre del 2021, trobàrem una publicació d’Anna R. Asencio, en “La Figa De Ta Tia Té Pel Al Llom?2”, del 5 de maig del 2020, que diu així:

“No hi ha flor com la rosella,

ni arbre com el codony,

ni fregall per al pardal

com els pèls del teu cony”.

 

El 22 de setembre del 2021 plasmí aquesta cançó en el meu mur i Ricard Jové Hortoneda em comentà “Aquesta és la pura realitat, ni més ni menys” i Joan Marrugat, en el grup “Som 10 milions”, n’escrigué una que, en paraules seues, “És oït a Sant Andreu de Palomar” i que diu així:

“No hi ha arbre com el noguer,

ni fruita com el codony,

ni res que s’ajusti millor

que allò que jo sé, al cony”.

 

També vinculat amb la cançó de la flor de la rosella, el 22 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Miquel F. Ash em comentà “Jo sabia una auca llarguíssima, però la vaig aprendre quan tenia uns 14 anys. Ara, ja he oblidat quasi tots els versos. En posaré uns quants”. Es tracta de l’”‘Auca i redolins’, d’en Jordi Terraplens i Tres Puntins” i, en els versos que ens escrigué Miquel F. Ash, diu així:

“Quins eren els pares d’en Jordi?

No hi ha Déu que se’n recordi,

sols se sap que, de petit,

ja es feia mamar el dit

i, a la primera envestida,

li fot el ventre a la dida.

Anant cap a l’escola,

guanyà el premi de titola.

Un dia, sota un arbre,

va trobar a la noia Gratacabra

que, de nom, se’n diu Eulàlia

i té un cony com una dàlia’”.

 

Miquel F. Ash també afegí que,

“Aquesta auca va ser escrita damunt un catre,

l’any mil nou-cents quatre…”

 

Igualment, ens comentà que “Era llarguíssim, però els anys passen”  i ens indicà que hi ha aquell que diu:

‘I tot, fent unes excavacions,

van trobar els collons

de Cèsar Emperador

i les mamelles dissecades

d’Agustina d’Aragó’”.

 

I, a banda, el 7 de gener del 2022, en un comentari en el meu mur, on havia posat aquestes línies de Miquel F. Ash (com també en diferents grups de Facebook), Joan Carrera Casacuberta m’escrigué més versos d’aquesta cançó:

“Més: en Jordi es fa gran

i, un dia, baixant l’escala,

s’entrebanca amb la cigala

i, rodant pels escalons,

se l’hi van aixafar els collons.

Per acabar de fer la punyeta,

morí amb la cigala dreta

i ningú no el posà al bagul

per por que els donés pel cul”.

 

Afegirem que, quan preguntí a Joan Carrera Casacuberta si continuava així, m’adduí “No. Entremig del teu tros i el meu, hi ha un bon tall que no recordo, només ratlles d’ací i d’allí”.

Enllaçant-la amb la versió que el 30 de novembre del 2020 ens havia escrit Angelo Gil Falcó[1] en el grup “Amics de les frases en català” (posteriorment, “Frases cèlebres i dites en català”), podem dir que hi ha versos en comú i que, com en més d’una cançó molt popular, compta amb lletres diferents però igualment eròtiques i, a banda, amb un toc d’humor matriarcal.

En relació amb la versió de Joan Carrera Casacuberta, hi hagué alguns comentaris en el meu mur: “Molt bona, Joan Carrera Casacuberta. (…) M’estic petant, és boníssima” (Ramona Ibarra), “Molt ‘romàntic’ i primmirat. Els càntics populars a Catalunya varen ser tots censurats en la Renaixença. Som així de ‘ben educats’” (Nicolau Moncunill Cirac), “Molt bona! No l’havia sentit mai” (Rosa Garcia Clotet).

Igualment, cal dir que aquesta cançó no figurava en cap web, ni en cap blog d’Internet el 8 de gener del 2022.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 7 de gener del 2022 la posàrem en el meu mur com a comentari a diferents persones, amb l’entrada “’La cançó del Jordi’, un exemple de persones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/01/la-canco-del-jordi), en la web “Malandia”, tal com l’havíem recopilada en novembre i en desembre del 2020.

Persones joioses, pròximes i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobreixen que una persona també parla la mateixa llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment també ens comentaren “Personalment, em fa molta il·lusió reconèixer o sentir algú que parla la llengua del meu avi i de la meva mare, el mallorquí” (Dolores Cerdá), “Estant a París, a un souvenir, per comprar uns parells de records. Quan estava a sa caixa, per pagar, es senyor que hi havia, era l’amo. Vaig demanar quant importava. Em va contestar en mallorquí UNA ENSAIMADA. Em va xocar molt!!! Vàrem estar xerrant un ratet: era un mallorquí que vivia i feia feina a París. Quina casualitat!!!!!” (Margarita Rebassa), “Arribam a Londres un grup d’amigues. Deixam les maletes a l’hotel i, de pressa, cap a conèixer la ciutat. Al voltar el cantó, sentim un senyor que ens diu ‘Quina alegria, escoltar unes mallorquines! I, què feis per aquí?’.

Aquest senyor vivia a Londres feia un grapat d’anys i era de Santa Catalina (una barriada de Palma), ens digué.

Fou sorprenent per nosaltres” (Margalida Rubi Tomas), a qui Esperanza Montiel li respon “Margalida Rubi Tomas. A mi, em passà una cosa semblant també a Londres, fa un grapat d’anys.

Em va caure el bolso i tot es va escampar per terra… Tothom passava sense delicadesa i jo, molt fort, vaig dir ‘Aquests quijotes merdosos…!!’ i un senyor es va agenollar i em contestà  ‘Encara en queda qualcú, de quixot’”; “Nosaltres, a Singapur, quan vàrem trobar dues parelles mallorquines dins sa piscina. Va ser molt agradable” (Sebastiana Nicolau), “Jo havia pujat fins a on està permès, a sa Gran Piràmide d’Egipte. Mirant es panorama i menjant quelitas quan, a sa meva esquena, vaig sentir ‘¡Mamà, aquesta dona menja quelitas!’. Vàrem riure molt i va ser molt agradable” (Isabel Jiménez-Bravo), “Alegria, il·lusió, proximitat[1] de la gent. La llengua és comunicació i enteniment. Sóc besneta i neta de mallorquins. Visc a Catalunya, per treball, i tota la vida, a Alacant. Tot un mateix idioma” (Agnès Matas).

En el grup “De Reus al món”, el 26 de desembre del 2021, Montserrat Bosch Angles em comentà “Ens havia passat diverses vegades. Només anomenant Barcelona i el club de futbol del mateix nom (Barcelona), molta gent ja situava d’on érem. Molts havien vingut a estudiar en algunes de les universitats catalanes; d’altres, pel seu treball i/o per vacances, i tots s’interessaven per Catalunya i la nostra llengua. Nosaltres teníem una immensa alegria d’aquestes trobades fortuïtes”.

Finalment, adduirem que, el 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em comentà que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que se n’hi havien anat, hi havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans i que també podem vincular amb aquesta entrada i amb les relatives a la pregunta de què ací exposem les respostes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “cercanía”.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’” (Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.

“El vaig saludar”, obertura als altres

General

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobrien que una persona parlava la mateixa llengua materna, en el grup, “Dialectes”, també plasmaren “Em va passar a Finlàndia, on visitava a la meva filla. Una al·lota ens va sentir en català i ens va escometre.

També era mallorquina. Ella vivia allí” (Miquela Vidal), “Molta, però que molta satisfacció. Així, en majúscula” (Ximo Segura Biosca), “Una sensació d’alliberament i plenitud. No parlava la llengua forana amb prou nivell com per parlar sense pensar, i poder fer-ho va ser alliberador i d’una absoluta alegria” (Sarsia Becs), “Et sents molt bé, content. A França, em passa sovint. Fins i tot, on visc ara, hi ha un altre català, però, quan estàs vivint tan lluny com al Senegal i portes mesos que només parles en català amb videotrucades, quan, si tens un català al davant, és com si estiguessis en català en altre planeta” (Montserrat Rius Malet), “Jo em vaig trobar el president de les Illes Balears del moment a Galícia, i el vaig saludar com si ens coneguéssim. Em va fer molta il·lusió parlar en català a Santiago” (Lluïsa Viver Garrido), “A Madrid, vaig trobar dos joves que parlaven català, els vaig demanar d’on eren, pensava que em dirien de Mallorca, però un em va dir ‘Jo, de Felanitx’, el meu poble” (Onofre Vaquer Bennassar), “Passa, sovint, a l’estiu, quan viatges per Europa. És molt fàcil trobar gent que parla la nostra llengua, perquè als catalans ens agrada conèixer altres països i altres cultures” (Joan Carles Vendrell Sabater), “És un retrobament amb una parcel·la íntima, identificativa de lo propi on tota expressió, verbal i no verbal, flueix.

Les paraules comporten imatges, sensacions, vivències, emocions, sentiments, ritmes impresos en l’inconscient. Com els colors, les olors. La llengua parlada és com la pell: està ahí i ahí està. Intentar descriure és…, és com voler abraçar sense braços… Mai es pot del tot.

És reconeixement: tu i jo som jo i tu, al ritme de la nostra llengua” (Roser Artigues), “Molta felicitat! Ens va passar, fa dos anys, a Tokyo… Una botiga veïna de la meua filla havia posat la bandera quatribarrada al seu aparador… Molt sorpresos, vam entrar i vam fer coneixença d’un senyor de Terrassa que ven vi català als japonesos!” (Monique Peytavi), “Molta satisfacció!” (Monique Palau de Gelcen).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Germanor” (Jose Ignacio Monllor Ferrer), a qui responguí “Sí, Jose Ignacio. Això vaig sentir jo, en Burgos, en veure dos catalans de Lleida. ¡En terres castellanes!” i, Jose Ignacio Monllor Ferrer m’afegí “Mon pare era Ordines, de cognom, venen de Santa Margarida, en Mallorca. Dinant en Sóller, la taula del costat eren catalans; nosaltres, de la Safor[1] i, el del restaurant, de Sóller. Vàrem fer comboi amb eixe tema” [2]; “És molt especial. Quan vaig participar a la beca Intercampus, hi vaig coincidir amb un barceloní i una mallorquina. Ens buscàvem per poder parlar la nostra llengua de tant en tant i era molt bonic escoltar-la amb dos accents tan diferents però, alhora, tan familiars…” (Loles Castelló Pellicer), “Orgull pels meus pares, que em transmeteren eixa llengua” (Pepe Bonet), “Em senc a casa” (Lorena Sanz Aleixandre), “Familiaritat” (Artur Cortina).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comarca valenciana.

[2] Població de les Illes Balears situada en l’illa de Mallorca.

“Vam anar dos dies descobrint la ciutat” (Rafel Martí)

General, ,

 

Continuant amb les respostes sobre com es sentien quan, fins i tot, fora d’on viuen, senten que una persona parla la seua llengua materna, en el meu mur, plasmaren “Em fa molta il·lusió” (Isabel Vazquez Frauca), “Ja pots anar lluny que, sempre que ixes de viatge, trobes a algú del poble (Crevillent) i li parles com si el conegueres de sempre i, igual, ni el saludaves abans” (Isabel Espinosa), “M’he trobat, en molts llocs, amb gent que parlava la nostra llengua, a part dels que fem turisme.

L’any 1976 era amb un amic a Ginebra i vaig conèixer tres noies de Xàtiva que hi eren per motius de feina. Vàrem fer una bona amistat i vam passar tres dies pel cantó de Vaud, amb elles d’amfitriones. El que ens va unir va ser la llengua” (Joan Prió Piñol), a qui comentí “Jo, en Burgos, en 1997, amb dos catalans que vivien en Lleida des de feia més de trenta anys: u, procedent de Santander; l’altre, d’Extremadura. I tots tres parlàvem català en terres castellanes”; “Se sent una alegria i una satisfacció inenarrable” (Quim Batpar), “Preciós. Allà pel 2000, arribàvem a l’hotel de Florència al capvespre per, de seguida, anar a sopar, i, només travessar la porta i demanar la clau, una parella que no havíem vist ens diuen ‘Què sou, catalans?’. Bé, vam anar a sopar plegats, i dos dies descobrint la ciutat junts” (Rafel Marti), “Felicitat!!?” (Àngels Moran Navarro), a qui contestí “Sí”; “Jo, sempre que vaig a terres forasteres i en trobe algú que parla la nostra llengua, tinc una alegria gran i parle amb ells en el meu català a l’estil valencià” (Josép Antoni Torres Torres), “Hi havia una dita o frase d’algú (…) que deia, més o menys, que, casa meva era allí on es deia ‘Bon dia’, és a dir, on es parla la meva llengua.

En certa manera, doncs, quan, en terra d’altra llengua, sents la teva, és com si fossis en una ambaixada o consolat del teu país” (Santi Arbós), a qui comentí “I també quan, encara que tu, a la llengua, li digues ‘valencià’ i, un altre, li diga ‘català’, et trobes en la terra de l’altre, però, d’on segles arrere, partiren els teus avantpassats.

Ho plasmen alguns comentaris que fan a aquesta pregunta” i que Santi Arbós em respongué amb “Ben cert”; “Santi Arbós. Era Josep Pla, que deia que ‘El meu país és aquell que si dic Bon dia, em responen Bon dia’” (Maria Garganté Llanes), “A mi, tot i que ho sabia, em va impressionar gratament poder parlar en català a l’Alguer. No era cap sorpresa, evidentment, però la impressió era tan intensa que estava segur que no havia canviat de País. Com quan he estat al País Valencià o a Menorca, Eivissa i en algunes localitats de la Franja de Ponent” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 26 de desembre del 2021 ens comentaren “En el meu cas, he viatjat molt i escoltar parlar en català, sents una alegria i sempre els fas unes salutacions clàssiques” (Lluís Roig), “La meva filla viu a Austràlia des de fa tres anys i, ara fa poc, va anar a la perruqueria i, el món és molt petit, parlant amb l’ajudant: és una noia catalana i de Rubí, com la meva filla. Ara són amigues…” (Empar Llobet), “Emociona” (Maria Grimau Vilaro).

En el grup “Dialectes”, el 26 de desembre del 2021 plasmaren “Em passa sovint. Fins i tot, fa poc vaig trobar un valencià al metro de Londres, que fa anys que viu a Escòcia i va estar content de parlar en català amb algú al cap de tant temps” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Alegria” (Magda Psicoeducatiu), “Em vaig trobar amb una noia valenciana que vivia a Lyon, una vegada que vaig anar a veure el fill, quan estudiava allà (feia un Erasmus). Quan ens van sentir que parlàvem en català, vam estar molt contents” (Maria Teresa Ortiga Mulet).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna i el sentiment de pertinença a la terra

General, ,

 

El 2 de gener del 2022, un poc abans de començar a escriure els comentaris que plasmarem tot seguit, viu que, en el meu mur, on havia posat l’article “Sentiment de pertinença” (https://www.7accents.cat/opinio/article/16417/sentiment-de-pertinenca), escrit per Irene Massana i publicat en la web “Se7Accents” en el 2020, Ricard Jové Hortoneda m’havia comentat “Molt interessant. Un dia abans de Nadal, vaig anar a un forn, a comprar uns ‘fartons’; deu fer un parell o tres d’anys que el regeixen uns xinesos, però fan les coses d’ací, i arreu hi ha rètols EN CATALÀ, però la gent que hi entra, els parla en espanyol. Jo sempre ho faig en català i, si no m’entenen, ho repeteixo.

Aquest dia, rere meu, hi va entrar un xicot d’uns quaranta anys. Jo estava parlant en català i, la noia, xinesa, que em servia, jove, fins i tot, l’anava parlant poc o molt. Rere meu, eixe[1] dia, hi va intervenir aquest senyor i s’hi va dirigir en espanyol. Jo, que el saludo i li dic ‘Bon dia!’, a veure què em responia. I va contestar ‘Bon dia!’. Aleshores, jo, em vaig armar de valor i, amablement, li vaig dir ‘Miri, tota l’estona que ja li parlo en català, i m’ha entès i, en allò que no m’entenia, li ho repetia. Si tots els que entren i són catalans, els hi parléssim en català, l’acabarien aprenent i, possiblement, el parlarien i tot’. Ho va reconèixer i es va excusar. Va seguir parlant en català”.

En l’article esmentat, Irene Massana comenta que “Personalment, la llengua catalana representa per a mi les meves arrels, el meu aixopluc, la meva raó de ser, fer i pensar. Menjo, penso, escric, expresso, ballo, ric, ploro, somio, cuino i sento en català. És la meva llengua materna, la llengua dels meus avantpassats, la dels meus avis i pares. Dins de l’àmbit familiar veig el català a les hortalisses de l’hort del meu pare, a la cuina casolana de la meva mare, als àlbums familiars, a les parets i arreu. (…) per a mi el català és la meva llengua vehicular de comunicació des de que vaig néixer i és per això que aquí, a casa meva, a Catalunya, parlo en català (…).

Certament, si una persona no comprèn el català, li parlaré en castellà per respecte i perquè esdevingui un flux comunicatiu. (…) Sempre he pensat que una persona que fa l’esforç d’aprendre l’idioma propi del país que l’acull és una persona amb la qual pots confiar. No es tracta de parlar més o menys bé una llengua sinó de voler parlar-la i escriure-la. (…) Per això, no demanaré disculpes per parlar en català perquè per a mi més que una llengua és un sentiment de pertinença (…) i la vida és massa breu per escapar de les emocions, de les coses que estimes i de les que et fan sentir viu”.

En línia amb el sentiment de pertinença amb la terra, el 26 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què preguntava “¿Com vos sentiu quan, fins i tot, fora de la terra dels vostres ancestres, descobriu que una persona parla la mateixa llengua materna que vosaltres i comenceu a parlar la llengua que més vos uneix culturalment i lingüística, la dels vostres avantpassats? Gràcies”.

En el meu mur, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Una gran alegria” (Glòria Reverter), “Feliç de sentir la mateixa llengua” (Pilar Bonamusa Oms), “Fa molta alegria” (Rosa Garcia Clotet), “Jo parle sempre el valencià o català o balear. Si és un anglès, el francès o, sobretot, el castellà. Si volen parlar amb mi, que aprenguin la meva llengua. Soc poliglota però no tinc complexes” (Miquel Torner de Semir),”“Em fa molt feliç. Recordo que, fa uns quants anys, anàvem el meu home i jo al metro de París. Un noi ens va sentir parlar en català, es va apropar i no us podeu imaginar l’alegria que va tenir” (Pilar Ortiz  De Paz), “A mi, em fa il·lusió” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que hi ha articles interessants, en llengua catalana, en relació amb el tema del sentiment de pertinença a la terra. Quant al comentari de Ricard Jové Hortoneda, reflecteix una actitud molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit aquesta paraula.