Les cultures matriarcals aproven les persones de bon cor i prioritzen les accions comunitàries

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.

Les cultures matriarcals s’inclinen per la moderació i inculquen a pensar en els altres

General, , , , , ,

 

Un altre passatge interessant de la rondalla “El dragó del Patriarca”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és quan trau el tema del silenci, de la discreció, etc. (ambdós vinculats amb el matriarcalisme), de què també ha escrit Bartomeu Mestre en l’article “Saetas a Mallorca?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/saetas-a-mallorca), publicat en el blog “Etxiba Balutxo…”. Així, en aquest article, ens comenta que “els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”. I, com m’afegí en relació amb l’article, els catalanoparlants, en el tema, som més bé “silents”. Aquests detalls, que empiularem amb els del conte, concorden amb els que podem llegir en una entrevista titulada “Amaia Gorostiza: ‘El País Vasco es un matriarcado’” (https://elpais.com/elpais/2020/10/02/eps/1601645189_218920.html) i publicada en el diari castellà “El País”, en què la presidenta de l’Eibar, un equip basc de futbol i en la Primera Divisió espanyola, comenta que, “A mí me han inculcado el trabajo, la austeridad, el no fanfarronear, la honradez…”.  Un “no fanfarronear” que evoca lo matriarcal.

Al cap i a la fi, no tractar de fer-se destacar, no inclinar-se per fer ostentació, que no es dedique la nit per a dificultar el bon son del veïnat, sinó que es prepare pensant en els altres, etc. i posant-se en la pell del proïsme, són detalls en línia amb el matriarcalisme i que, igualment, copsem en el relat valencià: “L’endemà, quan el dia fosquejava, el cavaller va baixar a la masmorra, sense el rosegó de pa i el pitxer d’aigua de totes les nits. Va deslliurar el presoner de les cadenes, el va ajudar a canviar-se de roba i (…) li va baixar una capa gran, per a cobrir-se i passar desapercebut. Després, els dos homes abandonaren les torres de Serrans amb tota la discreció del món i se’n van anar, pels carrers més foscos i solitaris de València, a sopar amb el regidor de la ciutat” (p. 17).

La primera vegada que llisquí aquestes línies de la llegenda, escriguí, en el llibre, “Bartomeu Mestre i les festes”, “eixir en la falla”, “matriarcalisme”, “la nit”. I, a més, vaig vincular el fet que es realitzàs de nit amb un tret matriarcalista, ja que les cultures matriarcals hi estan molt vinculades així com ho està la dona, la lluna, lo relatiu a la terra (que és de color més fosc que el sol), etc. És més: Biel Majoral, en una entrevista feta per “dBalears”, en què trau el tema d’escoltar la terra (això és, la banda materna i de la Mare Terra, de la terra on reposen els ancestres i de la terra on u viu, dels avantpassats, etc.) i de l’especulació, comenta que el patrimoni es pot salvar “A través dels gests senzills, que són els que marquen les pautes: la buferia no ha estat mai patrimoni d’un poble”.

Adduirem que el 3 de juny del 2022, ma mare, durant una conversa telefònica, em tragué el tema de la música quan ella tenia uns dèsset o díhuit anys, això és, cap a 1960. Així, un dia veié una jove que, quan passava pel carrer, feia un soroll procedent de la banda de la cintura… on tenia una ràdio menuda. Immediatament, li diguí que això no tenia a veure amb el matriarcalisme, sinó amb lo patriarcal, i li vaig afegir informació relativa a l’article de Bartomeu Mestre. Doncs bé: el 6 de juny del 2022 em va adduir que, “en aquells temps, seria un capritxo fora sèrie, això no ho podrien dur ni el 10% de la gent del poble” i que serien cap a les 11h del matí. Parlem d’un temps en què ja comença a haver-hi ràdio i en què la instrucció pública feia camí en la introducció de la cultura patriarcal castellana… en un ambient majoritàriament matriarcal, com era el dels pobles de la comarca de l’Horta de València, vàlid per a la gran majoria de les poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, el report de ma mare i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Vingui, vingui, senyor rector”, l’erotisme matriarcal en rondalles i aprovat per dones

General, , , ,

 

Una altra rondalla eròtica, en aquest cas, recopilada per Cels Gomis i Mestre i plasmada en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, és “Qui es menja les figues del rector”, la qual escrivim tot seguit:

“Hi havia un rector d’un poblet que tenia a l’hort una figuera de figues de coll de dama[1], a la qual era molt afectat[2].

Cada tarda anava sota la figuera, al temps de les figues[3], mirant amb delícia les que anaven madurant[4], i llepant-se els llavis pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xocolata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a l’arbre[5] i, per a més befa, al peu d’aquest, hi havia una grossa tifarada[6].

Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons sembla, aquests no hi podien fer res amb la gent de sotana.

Endebades, el senyor rector renyava l’escolà: segur que era aquest qui se li menjava les figues. Mes aquest jurava i perjurava que no n’havia tastat ni una.

L’escolà era molt llest (com ho són, generalment, tots els escolans)[7] i un dia va entrar corrents a la cambra del senyor rector, dient-li:

-Vingui, vingui, senyor rector: ja sé qui se li menja les figues.

I, fent-lo anar sota la figuera, li va dir:

-Veu? És la majordoma, perquè la pixarada s’ajunta amb la caguerada.

-Tens raó -va exclamar el reverend-. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria caigut.


(Riudoms.)” (pp. 94-95).

Riudoms és una població catalana de la comarca del Baix Camp.

I, com que la pixarada s’ajunta amb la caguerada, parlem, en altres paraules, de relacions sexuals entre un home i una dona. Pel llenguatge de la rondalla, el lector copsa que es tracta d’un capellà que dedica molt de temps a les jovenetes (encara que només fos per observar-les) i que elles, eixerides, feien lo que volien, motiu pel qual ell no les agafava.

Igualment, en aquesta rondalla, també es reflecteix que, malgrat que, com ara, el coneixement científic sobre la sexualitat no estigués estés entre la població, els contes, les contarelles, les cançons, les gloses, etc. permetien que la població visqués la sexualitat des d’una vessant positiva i molt oberta, en línia, òbviament, amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les que hui ens han escrit comentaris en relació amb la sexualitat i amb l’erotisme viscuts per àvies i mares nascudes abans de 1920 (alguns comentaris plasmen dones molt obertes en lo sexual), a les paraules de ma mare, en aquest tema, vinculades amb les seues àvies (“Són persones realistes” i receptives), i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, podem consultar el mot “Figa” i veiem que, quan comenta sobre la “figa de coll de dama”, diu que “és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixuda, i la molla vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà)”. Per tant, era un capellà que preferia dones “de bona qualitat”, jóvens (vermelles) i dolces. Com diríem, col·loquialment, sabia lo que volia.

[2] Li feia molt lo eròtic.

[3] El 4 de juny del 2022 ja poguérem veure algunes entrades en Facebook en referència a les figues, fins i tot, amb alguna frase eròtica, com ara, la que diu “Ja se li veu la figa” i que, el mateix dia, havia plasmat l’amic Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur, acompanyada d’una foto d’una figuera que en treia.

[4] Les que, si més no, es feien dones i passaven de ser adolescents a jóvens.

[5] Eren eixerides.

[6] Caguerada.

[7] Com en més d’una rondalla en què intervé, com a mínim, un escolà.

 

“Tracte és tracte”, habitants ben governats i molt receptius

General, , ,

 

 

Afegirem que, en “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha dues narracions recopilades per Cels Gomis en línia amb el comunalisme i vinculades amb el matriarcalisme, en què els habitants d’un poble trien qui en serà el batle. Així, en el conte “Qui agafi la poma, serà l’alcalde”, copsem que “Hi havia dos veïns que es disputaven la vara i portaven dividit i en renou a tot el poble. (…) un dels veïns (…) va dir:

-Per què ens havem de disputar nosaltres per dos que volen la vara? Si la volen, que se la disputin ells sols. Tirem una poma carrer avall i, el qui l’agafi, serà l’alcalde” (p. 79). Tot seguit, tots els habitants aproven la proposta, “Van a buscar la poma i la tiren carrer avall; corren darrere els dos pretendents d’alcalde i, abans que ells l’agafessen, surt un porc i se la menja.

-Tracte és tracte” (pp. 79-80), acordaren tots i, així, accepten que “el porc de l’oncle Joan[1] serà aquest any el nostre alcalde.

I així fou” (p. 80). 

Prou semblant a aquesta i, amb un missatge final molt interessant, és la rondalla “Elegir nou batlle”, també arreplegada per Cels Gomis, en aquest cas, en relació amb la Vall de Benasc (en la comarca de la Ribagorça), on veiem una població amb una situació semblant, entre en Pau, en Pere i la resta d’habitants del poble. Però, “un dels veïns, (…) els va reunir a tots[2] i els va dir:

-Quina necessitat tenim, nosaltres, de barallar-nos perquè aquests dos vulguin ser batlle? Voleu creure’m? Que es barallin ells.

-Doncs, què hem de fer? -van preguntar alguns.

-Tirarem una poma carrer avall (…) i el primer que l’atrapi, serà el nostre batlle.

Dit i fet. Van reunir els dos candidats (…) i, en presència de tot el poble, van tirar la poma carrer avall.

(…) Comencen a córrer en Pau i en Pere per veure qui l’atraparia primer i, abans que cap dels dos l’aconseguís, surt el porc de l’oncle Joan i se la cruspeix[3].

-Tracte és tracte” (p. 80) diuen els del poble i afigen “El porc de l’oncle Joan serà el nostre batlle enguany.

I així va ser.

I, per cert, que encara hi ha veïns que se’n recorden i juren que mai no havien estat tan ben governats, ni han tornat a estar-ho després, com l’any que van tenir per batlle al porc de l’oncle Joan” (p. 80).

Per això, podem dir que, a banda del comunalisme, captem que els qui narraren la rondalla preferien un sistema polític molt obert i en què es pogués renovar amb major freqüència i que, igualment, estaven receptius a persones que poguessen governar millor el poble. De fet, en els sistemes d’organització política més oberts (i comentarem, sense embuts, que van molt en línia amb les cultures matriarcalistes), hi ha major democràcia directa i un ambient més obert i més participatiu.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací no s’empra amb doble intenció, sinó que fa referència a un porc de l’oncle Joan.

[2] Els altres veïns.

[3] En el DCVB, “cruspir”, per exemple, vol dir “Agafar una cosa per a menjar-se-la”.

Matriarcalisme, comunalisme, bonesa i persones eixerides

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).

Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.

La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.

Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.

Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La pedra.

El matriarcalisme, obert també als xicotets detalls, als pobres i a les velles

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, en la rondalla “Sant Pere i la ferradura”, veiem que, un dia que Nostre Senyor i Sant Pere anaven pel món, “van trobar una ferradura” (p. 63) i Jesús diu a l’apòstol que l’aplegue, però no ho fa, ja que “no va voler ajupir-se per tan poca cosa, i aquell la va aplegar i se la va guardar.

Poc temps després, van arribar en un poble i Nostre Senyor, sense que Sant Pere se n’adonés, va vendre la ferradura a canvi de cireres” (pp. 63-64). I, al moment, llegim que, com que començava a fer calor, Jesús passa a deixar caure una cirera rere l’altra i, quan ja ho havia fet amb totes, comenta a Sant Pere:

“-Si t’haguessis ajupit una sola vegada per plegar la ferradura, no hauries hagut de fer-ho trenta vegades per arreplegar d’una a una totes les cireres que, per ella, m’han donat” (p. 64), I, per tant, copsem que el matriarcalisme considera positiu els xicotets detalls, de la mateixa manera que… les persones menys riques i, a més, rebre bé a tots.

En la rondalla que exposa a continuació, “La Pedra Salvadora de Mollet”, pedra que, en paraules de Cels Gomis, es tracta d’un “dolmen del terme de Mollet” (de la població catalana Mollet del Vallès, situada en la comarca del Vallès Oriental), i que és cert[1], una jove aplega a un acord amb el diable però, quan el dimoni ja havia fet lo pactat (una fàbrica), la xica “va córrer cap a una casa de pagès, contà a la vella el que li passava i aqueixa entrà al galliner i agafà el gall i, amb l’espaordiment, aquest va cantar. Era quan el dimoni s’ensopegava a passar per damunt d’aquell turó i, en sentir el cant, va deixar anar la pedra a terra i ell va enfonsar-se. I, així, la noia fou salvada” (p. 65). I, com a resultat, la velleta, a partir de les seues vivències, tomba el dimoni i la jove continua amb vida.

Quant a aquestes rondalles, plasmen que el matriarcalisme no deixa fora les persones senzilles, les pobres, les velles i que aprova que els jóvens (ací, una xica) actuen de manera receptiva amb els ancians.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El 1r de juny del 2022 trobàrem informació en Internet en què figura com “Menhir de Mollet”.

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

General, , , , , ,

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.

 

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Dones que actuen com a líders al servici dels ciutadans i molt receptives

General, , , ,

 

Partint del llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, copsem rondalles plasmades per Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 -Barcelona, 1915), un home dedicat, per exemple, a la recopilació de la cultura popular i que, com ell escrigué, “Jo no faré més que repetir les mateixes paraules amb què m’ho han contat” (p. 20). N’hem tret algunes en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, una que figura com “Dues variants de la Cenerentola. Maria Fustot”[1] (pp. 49-50), molt semblant a unes altres de les Illes Balears i d’altres poblacions catalanoparlants: “Vet aquí que era un pare que tenia tres filles. Un dia que anava de viatge les hi preguntà:

-Què voleu que [us porti] d’aquest viatge?

La més gran digué: -Unes arracades.

La mitjana: -Un vestit.

La més petita: -A mi res, pare” (p. 49).

I, quan torna del viatge, no portà res a les filles grans i “portà un vestit d’or a la petita” (p. 49). I, de nou, el pare emprén un altre viatge, les tres li demanen lo mateix que la primera vegada i el senyor només duu “un vestit de plata a la més petita” (p. 49).

Igualment, en el tercer viatge que fa el pare, no se’n ve amb res cap a la filla gran, ni cap a la mitjana, però sí, novament, cap a la més jove: “un vestit de campanilles” (p. 49) i, a més, addueix a la més petita que, l’endemà, la casaria amb u dels lladres (p. 49).

Però, immediatament, la més joveneta de les tres germanes, que nomia Maria Fustot, per a no casar-se amb el lladre, fa via amb els tres vestits que li havia donat son pare i, mentres caminava, “troba una velleta que li diu:

-On vas, xiqueta?

-Vaig perduda pel món i no sé on [pegar] -i Maria Fustot contà a la bona vella lo que li passava” (p. 49). I, així, captem que la dona (en aquest cas, una dona vella) està ben tractada i respectada (dos detalls en línia amb el matriarcalisme) i que, a banda, és aquesta velleta qui li aplanarà el camí:

“-Té aquesta ametlleta[2] i segueix-la on et portarà” (p. 50).

Enllaçant aquesta versió amb una que Emili Samper Prunera posa tot seguit, veiem que la velleta li ho diu perquè aquesta ametla és “l’ametlleta de la virtut.

Segueix l’ametlla i la porta al palau[3] del rei; es ficà el vestit de fusta i demanà la caritat.

Baixen les criades a donar-li caritat i ella els pregunta si la volen llogar per serventa” (p. 50). Les criades ho pregunten a l’amo, qui ho accepta, i, un poc després, la jove i les criades se’n van a un altre poble, on s’acostaven les festes.

Aleshores, la jove, seguint les directrius de la velleta, es trau l’ametla i li ordena que puga comptar amb un cavall per a fer via cap al poble. I, igualment, ho fa amb el vestit d’or. En aplegar al palau, el fill del rei la trau a ballar i, com que ella es trau un cabàs de diners i els del palau es posen a agafar-ne, la jove se n’ix del recinte: “se n’ha anat volant” (pp. 50-51). I, això, amb uns passatges molt semblants als de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en canvi, ella, immediatament, es lleva el vestit de festa i se’n posa el de fusta, és a dir, està al costat dels ciutadans (p. 51).

Afegirem que la fusta, que es sol vincular amb el color terra, està relacionada amb lo matriarcal com també ho fa l’aigua.

En el segon viatge al palau, els amos troben la taula ben parada (com també passarà en el tercer viatge), l’amo trau Maria Fustot a ballar i, ballant ballant, ella torna a donar penyora (p. 51). I l’endemà, la jove s’hi presenta amb un cavall roig “molt bo i es fica el vestit de campanilles” (p. 51) i, com a senyal que, en les cultures matriarcals, les autoritats també compten amb els ciutadans i que els ciutadans estan molt oberts als governants, veiem que la rondalla acaba amb unes frases que ho reflecteixen: “Fan anar les criades a fer coques i Maria Fustot també hi vol anar” (p. 51).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs lingüístics.

[2] En l’original, “amelleta”. Hem adaptat aquest mot com també els derivats que exposem tot seguit.

[3] En l’original, figura la paraula “palacio”, en cursiva.