“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, directores de la coral, bonhomioses i molt obertes

General, , , , ,

 

Tot seguit, plasmarem el matriarcalisme reflectit en un llibre de poesia de Joan Sala Vila (nascut en 1929 en un mas d’Hostalets de Balenyà, població de la comarca catalana d’Osona) titulat “Són elles”, a partir de l’edició de març del 2017, editada per Kit-book Servicios Editoriales. Així, en el poema “Elles”, el primer de l’obra, podem llegir

“Són elles,

(…) mares de la humanitat.

Són elles,

Bressol del miracle de vida,

Jardineres (…).

Són elles,

deesses de la terra,

directores de la coral de l’amor universal,

amb batuta a les mans

marcant les notes del cant etern” (p. 11).

 

Es tracta d’un poema que, clarament, va molt en línia amb moltes rondalles mallorquines, amb la deessa grega Demèter (vinculada amb l’agricultura i, a banda, d’on, parcialment, provenen els Sants de la Pedra, Abdó i Senent) i amb la dona com a “mestressa” (terme equivalent, en el País Valencià, a “senyora ama” i, en les Illes Balears, a “madona”).

A més, en el poema “Rebeca”, el poeta comenta que

“Els homes més valents i més forts

no sempre configuren la història.

Són dones senzilles i humils,

que estimant,

creen cabdills de futur.

El fill, que en el cor hi porta la mare,

escriurà el llibre de la seva vida

il·luminat pel sol infinit de l’amor matern” (p. 15).

 

Un amor matern que acompanyarà el fill junt amb l’espenta que haurà copsat de la mare, mitjançant l’educació matriarcal, el qual torna a reflectir en la pàgina 19, amb el poema “La filla del faraó”:

“Amors de mare

són més forts que amors de lleis,

i sovint encarrilen el rumb de la història.

Tres dones (…),

han donat al poble el seu cabdill”.

 

Cinc versos en línia amb uns quants del poema “Dèbora” (p. 21), quan expose sobre una dona valenta i, sobretot, forta i eixerida:

“Profeta i jutgessa

accepta el repte del general,

no seràs tu, qui vencerà l’enemic,

serà una dona

que el deixarà mort sobre el llit”.

 

I, en el mateix poema, veiem la mare com a pedagoga, com a guia del camí dels fills i de més persones:

“l’amor de mare, orgull dels pobles,

escoltar la seva veu i seguir els seus consells,

garantia de pau, com Dèbora” (p. 21).

 

Un camí que ens plasma que Joan Sala Vila (com molt sovint exposa en els seus escrits en Internet) està per la pau, que no per la passivitat, i que ho reflecteix en un vers que vincule molt amb persones de la generació de ma mare (nascuda en 1943) i de generacions anteriors, en què moltes dones van en la mateixa línia. Ara bé, no pel simple fet de ser, biològicament, dones, sinó perquè, com solen comentar-nos, “Les mares hem tingut nou mesos els fills i estimem molt la vida d’ells”:

“Dones que porten la pau del món” (p. 23).

 

I és que eixe “Amor de mare…” (poema en la pàgina 25) es real, paraules acompanyades d’honradesa i que he viscut molt, com ara, amb ma mare:

“Amor de mare,

la distància per llunya que vagi

sempre acaronarà el seu fill”.

 

Un amor de mare que encaixa amb el poema “Fe de mare”, també de Joan Sala Vila, quan comenta que

“La paraula del profeta i una mica d’oli

obriren les portes de l’esperança.

Veïns solidaris i l’oli del treball que omplia les gerres

feren el miracle.

Creure en les persones,

tenir fe en tu mateix,

dóna força a l’amor de mare

(…) La fe i l’amor de mare (…)

són la solució” (p. 28).

 

Un camí que considera que va per davant de fer miques el proïsme, com veiem en el poema “Atalia, reina”:

“Amor de mare i poder de dona

difícils de conjugar” (p. 29).

 

I és que cal aguantar els altres, tenir corretja, que aquest amor de mare i matriarcalista estiga per damunt de l’amor pel poder i que la valença no exclou la cavallerositat, fet que, puc comentar que sí que estan presents en la vida i en els escrits de l’amic Joan Sala Vila.

Agraesc la gran generositat i l’esperit obert que, des del primer dia que conec Joan Sala Vila, he pogut copsar i, adhuc, assaborir en ell i en moltíssims dels seus poemes, sobretot, en els vinculats amb les dones, amb la sexualitat i amb la seua infantesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

“Una fadrineta més viva que una centella”, governants nobles, bonhomiosos i molt oberts

General, , , , ,

 

Rematarem la rondalla mallorquina “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, afegint que, després que els garrotets donassen llenya a En Toni, el germà envejós d’En Joan, En Toni se’n va a parlar amb el batle, per a tractar de llevar l’anell d’En Joan eixa nit. Però, com que En Joan sabia que el seu germà era molt venjatiu (p. 92), cada vespre pregunta a les endevinalles i, aquell vespre, li diuen “Anit, vendrà es batle amb tota sa força i En Toni a esbucar-te sa casa damunt per fer-ne una coca, de tu, de sa dona i des infants” (p. 92).

Aleshores, En Joan agafa el fabiolet i “hi compareixen tots ets soldats del rei, movent un gros avalot” (p. 92) i posant-se tots al seu costat i disposats a actuar en lo que ell els ordenàs. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els diu que esbuquen la casa del batle i, com que el conseller en cap considera que això no són formes de tractar l’autoritat política i se’n va a parlar amb En Joan, el nostre amic En Joan, sense embuts, li comenta:

“-¿I trobeu, vós, senyor batle (…), que és passada de fer voler venir vós amb el germà Toni i tota sa força a esbucar-me sa meua[1] i encloure’ns-hi davall a mi, sa dona i ets al·lots?” (p 93), però el batle veu que En Joan li diu les veritats i l’alcalde li promet dues vegades “que ningú nat del món es posarà amb tu pus mai” (p. 93). Llavors, En Joan diu que els soldats del rei cessen (p. 93) i ningú no gosà posar-se amb ell.

Ara bé, passen els anys i els fills i les filles d’En Joan creixen i quatre reis fan una dicta (cadascú, una i per al seu regne) i, quan només hi mancava una setmana per a acabar el termini que tots quatre havien ordenat, En Joan parla amb els quatre fills i, a cadascú, li dona lo que considera més adient, un detall més de l’educació matriarcal: ponderar, en lloc de fer un repartiment per igual, sinó per lo que s’ajusta més a cada membre (en aquest cas, els quatre fills). Al gran, En Pere, l’anellet (la generositat); al segon, En Pau, els tres garrotets (la força); al tercer, En Bernat, les endevinalles (la intuïció) i, al més jove, En Miquel, el fabiolet (els soldats).

Com veiem, novament, el més jove de tots quatre és qui va unit amb l’arquetip del rei, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la filla més jove és la més eixerida i, en més d’un cas, qui aplegarà a ser reina. Ací, si bé En Miquel serà un monarca, no per això deixarà fora la bonhomia, sinó que, més encara, la portarà com una part més de la seua manera de governar.

Cada u dels reis, en veure que el fill d’En Joan que se’ls presenta, s’ajusta a lo que ell demanava com a condició per a casar-se amb la seua filla, coincidirà (junt amb els grans senyors nobles) en reconéixer-lo com a futur rei i n’aprova les noces. Com veiem, torna a reflectir-se el matriarcalisme: els representants de lo que diríem la cort també importen al rei, així com, en paraules del meu avi matern, Miguel Guillem Guillem (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. Així, per exemple, en la pàgina 105, el rei fa que vinga En Miquel i “li diu que ell ha guanyada s’acció, el se’n mena i el presenta a sa seua filla, que era una fadrineta d’uns devuit anys, més viva que una centella i que no tenia res de lletja; i agradà ferm a En Miquel i En Miquel a ella”.  

Es casen els quatre fills i, com que també hi havia acudit una partida de fills de rei que, fins i tot, veieren les filles d’En Joan,… n’hi hagué tres prínceps que, “a l’acte, les demanen per casar i, dins quatre dies, ja foren casades i vénga unes bones noces, i balls i sarau tant com volgueren” (p. 105). I, així, de nou, és la dona qui té la darrera paraula i qui diu que accepta unes noces amb el jove fill de rei, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme i molt plasmat en moltes rondalles en llengua catalana.

Una rondalla que ve a dir que, guanyant coneixements, agilitat, destresa, rapidesa, reflexos i sent molt obert als altres i a lo que esdevé en el món i, per descomptat, persones bonhomioses, podem desenvolupar molt bé l’arquetip del rei, bé com a pares, bé com a mares, bé com a mestres i, òbviament, com a persones.

En aquesta rondalla, m’he sentit molt reflectit i, com a exemple, quan venen els meus pares a ma casa i quan els visite.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la casa d’En Joan.

“A l’acte, comparegué tot aquell bon concert”, persones que fan rogle, bonhomioses i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb el relat de “S’anellet”, del Tom XVIII de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “En Joan l’ensopegà[1] a l’aire (…) i, amb s’anellet, es tres garrotets, ses endevinalles i es fabiolet, ja li ha copat cap a ca seua més trempat que uns orgues, més xalest que unes castanyetes, amb més coratge que un regiment de soldats.

Arriba a ca seua i sa dona i ets infants, tots aferrats per ell! I bones besades!” (p. 85), això és, la dona, quatre xiquets i tres xiquetes, a qui, immediatament, quan li pregunten si aquesta vegada no patiran, En Joan els respon “Ara mateix, vos ho faré tocar amb ses mans! (…) Vaja, a seure tothom a taula! I ja podeu esser partits a dir què és lo que vos agradaria més tenir damunt aquesta taula.

-Qualsevol cosa, mentres sia bona de menjar! -diuen tots” (p. 85), frase que em portà a escriure una anotació en el llibre: “Bonhomia”. Un detall també en línia amb el matriarcalisme és que, un poc després, llegim “I ja ho crec que, a l’acte, comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula” (p. 85). Malgrat que la forma “bon concert” puga estar emprada en sentit figurat (amb la idea de conjunt), també direm que, quan hi ha un concert, àdhuc, genial, resulta d’haver-hi un acord entre tots els membres. A banda, hem trobat comentaris de persones que donaven importància a aquesta harmonia en la família (i ens referim a persones del segle XXI) i, per extensió, en la societat. Per a reforçar-ho, en la pàgina 86, podem veure unes frases interessants:

“-Beneïda s’hora que ets arribat! -li deia sa dona.

-Beneïda s’hora que sou vengut! -li deien ets infants.

-I durarà molt de temps aquesta baldor[2]? -deien uns i altres.

-No temeu! -deia En Joan. (…) no s’hi acabarà, per ara, es bon concert dins aqueixa casa.

-Amén! -deia tothom” (p. 86).

A banda, com que En Joan no es mira el melic, tria per convidar tots els veïns del poble i, en un passatge interessant, veiem reflectida l’educació matriarcal, la qual, entre altres coses, passa de pares a fills i, així, successivament. Així, són moltíssims els convidats del poble, i En Joan els diu:

“- Idò, (…) si ho trabau i no vos sap greu, podríem observar sa costum d’aqueixa casa, que mon pare i es meu avi i es meu rebesavi, que Déu tenga, ja observaren, és de dir, per dinar, es Parenostre per ses animetes des Purgatori i ses tres Ave Maries a Maria Santíssima.

-Vaja, idò, digau!” (p. 87), li respongueren.

Aleshores, En Joan es trau l’anellet i, immediatament, tots tenien menjar. Ara bé, com que En Toni, el germà d’En Joan (qui ho havia tocat amb les mans), també hi havia assistit i el veia ric, li tenia molta enveja i, més encara, la cunyada d’En Joan (p. 89). Així, la dona es planteja fer miques En Joan i diu al marit: “Vés-te’n a En Joan i, d’un vent o altre, li has de treure com és que ell fa aqueixes coses! Perquè és massa clar que ha de tenir una virtut a altra (…) per fer lo que fa!” (p. 90) i, d’aquesta manera, En Toni fa lo que li indica la dona.

En Toni, el germà que era ric, un dia se’n va a can Joan, troba l’anellet, li’l roba i, com que En Joan veu que li l’han furtat, ho comenta en casa i, al moment, no es para en palles i, aprofitant els recursos que té (ara, també les endevinalles), pregunta a les endevinalles “A veure qui és que ens ha pres s’anellet.

-Es teu germà Toni” (p. 90). I tot seguit, l’indiquen on el té En Toni i, un poc després, comenta En Joan “Ja tenim es lladre! Ara mateix, me n’hi vaig a prendre-l’hi.

Agafa es tres garrotets i ja li ha estret cap a can Toni” (p. 91) i, com que En Toni tracta de fer-li creure que no sap de què li parla, En Joan diu:

“-Oh, tres garrotets! Donau llenya a En Toni fins que m’haja torna s’anellet” (p. 91).

Com veiem, En Joan, cada vegada, respon amb més agilitat, amb més destresa i, igualment, el fet de comptar amb l’anell, fa que estiga més obert, amb bon cor i amb gosadia, trets molt presents, com ara, en rondalles en què intervenen el rei, la reina, la princesa i, sobretot, l’arquetip del rei, ací, un “monarca” (En Joan) que parteix de la idea d’abundància.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’anellet, que li’l torna el gegant que fa tres, el vinculat amb el fabiolet.

[2] En el DCVB, “Superabundància”.

“Grossa és sa teua habilitat”, persones amb més espenta, eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “S’anellet”, la qual apareix en el Tom XVIII i que és de més de quaranta pàgines, En Joan passa a una de les casetes blanques, en què la dona el rep obertament i, a més, el gegant, després de veure que En Joan li proporciona el menjar que ell vol (gràcies a l’anell), li proposa canviar-li’l per tres garrotets que “tenen tal virtut que, en dir-los pegau!, es posen a pegar i no s’aturen fins que son amo els diga prou!” (p. 72). Al moment, En Joan i el gegant fan la barrina però, l’endemà, el jove li comenta de tornar arrere, però, com que el gegant no ho accepta, En Joan fa que actuen els tres garrotets (p. 73) i n’ix victoriós. I, ara, En Joan, amb més espenta i encoratjat i, a banda, com qui ja ha pres el fil a com caldria actuar des d’aleshores, “ja va esser partit des d’allà amb s’anellet i es tres garrotets (…).

-Ara, ho he de veure, quina altra aventura em vendrà, perquè, lo que es diu a mi, des que som sortit d’infern, totes em ponen” (p. 73). Un poc després, recorre a l’anellet, per a menjar a gust. I, contínuament, ix la frase “Fes lo que saps fer”. 

I, amb un esperit aventurer, En Joan fa marxa “amb s’anellet i es tres garrotets” (p. 75), troba una altra caseta blanca, on també l’acull una dona molt oberta i que viu junt amb un gegant (p. 76), però amb qui En Joan s’ho trau de les mans i, a banda, el gegant li diu: “Sobretot, (…) grossa és sa teua habilitat” (p. 78). A més, d’aquest gegant, n’aconsegueix unes endevinalles que “amb obrir-les i demanar-los que t’endevinin lo que es fa a tal banda, lo que ha de succeir avui, t’ho endevinen tot” (p. 79). Es fa una barrina entre els dos i, al capdavall, En Joan recorre als garrotets, fa miques el gegant i fa via cap a una altra caseta (p. 81), això sí, amb l’anellet, amb els garrotets i amb les endevinalles. Com veiem, a mida que avança la rondalla, En Joan respon de manera més ràpida i més intel·ligent, fins al punt que puga semblar que ho fa com qui ja li ha agafat el fil.

I, una vegada més, li obri una dona, qui el rep i li diu que el seu marit és un gegant (en aquest cas, el tercer de la rondalla), qui té un fabiolet que, “en tocar-lo, (…) fa comparèixer tots es soldats del senyor rei -diu es gegant” (p. 84). El gegant, primerament, es farà, per acord, amb l’anellet, però, finalment, li’l tornarà i En Joan, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anirà cap a sa casa i es troba amb la seua dona i amb els seus dos fills (p. 85), qui veuen que En Joan encara viu (p. 85) i, igualment, podrà recórrer a tots els soldats del senyor rei.

En aquesta rondalla, es plasma molt bé que, a mida que un aprenent, un jove o una persona massa bona, fa més món i compta amb més recursos (materials , vivències i coneixements), adquireix habilitat, reflexos, intel·ligència i guanya més espenta. M’he sentit prou reflectit en aquesta rondalla, ja que, a mida que passí per la universitat i, després, a Alaquàs (població de l’Horta de València en què visc des del 2009), respons de manera més àgil i com a cap de la teua vida, encara que, com En Joanet, molt obert als altres i a lo que esdevé pel món. La recomane per a persones que encara no hagen eixit de l’ou.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en rondalles de tot l’àmbit lingüístic i en la realitat

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina, en què hem vist molt plasmat el matriarcalisme és “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. En ella, mentres que un germà, En Joan, és pobre, té set fills i és bonhomiós, l’altre, En Toni, és ric, no té cap infant i, a banda, és venjatiu. Un any, En Toni no gosava convidar En Joan a matances, però, finalment, “El convida així mateix i s’hi presenta En Joan” (p. 61). Ara bé, quan la dona d’En Toni veu com anava vestit En Joan, diu al seu marit:

“-Ara m’he n’he pensada una, de bona!

-Quina? -diu ell.

-Quina? -diu ella. Li podem dir que jo tenc un germà dins l’infern i que acostumam a enviar-li present per ses matances i que ens faria un favor ben gros si ell, es teu germà, duia as meu es bo de present” (p. 61).

I En Toni cedeix a la dona i, el germà, “va esser de tan bon manament, que va dir:

-Ben content que em fas. Ara mateix, puc partir” (pp. 61-62).

Veiem, per tant, que la dona, ràpidament, té una idea, actua amb reflexos i que En Joan, el germà que tenia fills, accepta la proposta de la dona i fa marxa, en aquest cas, amb dues paneres que li havia donat la seua cunyada.

En Joan fa camí i, al moment, veiem que troba un llumeneret i un jaiet (p. 62), entre altres coses, bonhomiós, que orienta En Joan sobre què li convé fer en l’infern: “Res heu de voler, en no esser un anellet que es dimoni més vell, més gros de tots, du as dit petit de sa mà esquerra. I, en tenir aqueix anellet, estrenyeu-li més que de pressa, si la voleu avenir. I guardau-lo bé de tot, aqueix anellet!, que vos farà sortir qualsevol cosa de menjar que li demaneu, sols que li digueu ‘Anellet, fes lo que saps fer’” (p. 63). En aquest passatge, que no és l’únic en què apareix la frase “Fes lo que saps fer”[1], figura un tret de l’educació matriarcal: dedicar-se, sobretot, a lo que més li’n va millor.

Un poc després, veiem que En Joan aplega a l’infern, on el rep un dimoni cucarell i, quan En Joan parla amb el diable més vell, el dimoni li comenta la intenció de la cunyada: desfer-se d’En Joan el dia de les matances (p. 63) i, així, només convidar persones que devien ser més forrades que En Joan.

Aleshores, En Joan, com que és ben rebut en l’infern i sap què cal fer per a eixir-se’n, en lloc d’acceptar lo que li proposen, demanarà l’anellet del dimoni i, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’eixirà de l’infern. Afegirem que, des de molt prompte, aquesta rondalla em recordà un article publicat en una revista valenciana, “El Temps”, en el curs 1992-1993, el qual deixí a un amic que volia fer un treball sobre les sectes. Es titulava “En la gola del llop”.

En Joan, quan ja havia passat les portes de l’entrada de l’infern i ja n’era fora, diu “Anellet, fes lo que saps fer!”  i, així, unes quantes vegades, aprofitant, fins i tot, que l’anellet és comprensiu i que li aplana molt el camí.

A més, fa via cap a unes casetes blanques i el rep una dona, qui té la darrera paraula i qui li ho posa molt fàcil, tot i que el seu marit siga un gegant. Adduirem que, en aquesta rondalla, a mida que avança, En Joanet adquireix més espenta, més reflexos i, a banda, actua reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla, en alguns trets, té punts en comú amb una de l’Horta de València, recopilada per Cristòfor Martí i Adell (una parella de vellets que ix de la pobresa), amb una arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla (en què un home, al capdavall, recorre a una porra i li tornaran lo que li havien tret) i, per exemple, amb una rondalla menorquina que plasmà Andreu Ferrer Ginard abans de 1915.

Dones vives, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Un calatravinetxo”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, sobretot, en el fet que es fa lo que vol la dona. Així, veiem que un home fadrí, que cercava una al·lota que el volgués, finalment, es troba amb una dona (prou diferent a ell), fins al punt que ell “demana qui li podria fer bo amb aquella al·lota” (p. 55) i “li acusen una jaieta (…) que tenia molta d’entrada a ca aquella i que sabia el dimoni a on es colgava i tallava un cabell a l’aire, de viva que era” (p. 55). Per tant, és la dona qui coneix més el terreny, eixerida i qui aplanaria molt el camí a l’home.

Immediatament, “S’hi acosta es calatraví[1]a veure si li voldria fer un parlament per ell, a aquella revetlera, i li promet un bon present si li fa es matrimoni” (p. 55). Tot seguit, la jaia li diu:

“-No res: anem a ca teua i compondrem la trempa” (p. 55), és a dir, la gestió del tema. Novament, és la dona qui tria què es farà. Un poc després, podem llegir:

“-Bo -diu sa jaia-: ara hem mester un almud, una barcella i una caixa.

(…) Es calatraví fa tot això i sa jaia segueix dient-li:

-Ara, agafa sa maça i, amb ella amb sa mà, asseu-te dins sa pica a on sols tenir es cuiros a remull” (p. 56). Com veiem, el calatraví fa lo que ella li ordena (“Es calatraví fa tot això”).

A més, al moment, la jaieta li comenta que li ha de prometre lo que ella li indica i, a banda, li demana “¿M’ho promets, com ets home, que ho faràs així?

-Vos ho promet amb tot es meu cor!” (pp. 56-57), li respon l’home, qui, ràpidament, com que la veu una dona amb molta espenta, li diu:

“-Endavant ses atxes!” (p. 57).

I la velleta, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a ca l’al·lota i ja l’envest que “aquell galant jove calatraví (…) valia tant com pesava, que era un sac de bondat, que era pecat com ningú li feia mal i per aquí l’hauràs” (p. 57). Igualment, com que la dona, amb enginy, aconsegueix que la mare de la jove i l’al·lota pensen que el calatraví és un home ric, la mare i la filla comenten a la jaieta:

“-Anau a dir-li que pot venir en voler, i en parlarem de prop.

Sa jaia pica de talons cap a cas calatraví, li conta tot es pas, ell n’enllimona[2]i s’endiumenja tan bé com sap i, cap a ca s’al·lota!

I allà hauríeu vista una bona arribada que li feren mare i filla! I entraren amb olivetes tot d’una i s’avengueren tant de parer” (p.  58) que tots tres, la mare, la filla i el calatraví accepten que es faça l’esclafit (p. 58).

Immediatament, la jove veu que hi havia gat amagat i tria parlar amb l’home:

“-Parlem clars, estimat. ¿A on es tanta de riquesa com ens digué aquella jaia que tenies?

-No va dir res -diu ell-que no fos ver.

-Idò? -diu ella.

-Idons! -diu ell.

-Però si la jaia va dir que, de tant que tenies, tenies massa.

-I ben ver que deia -diu ell. En tenia una, jo, de maça amb sa mà, aleshores. Aqueixa que veus en aquell racó” (p. 59). I, un poc després, l’home comenta que la jaia tampoc no havia mentit respecte a si ell tenia or (sí, un duret) i que ell tenia el cuiram a remulla (en aquest cas, la seua pell, que, aleshores, tenia a remulla). I la dona, finalment, comenta al calatraví “Lo fet, fet. Si tu ets un home feiner i fas bonda i dus diligència amb ses coses, amb lo que jo tenc i lo que tu basquejaràs, ja ens en desfarem.

(…) I així ho va fer aquell calatraví (…) i, al punt, si havia de mester un quern de dobles de vint, en tenia dos” (p. 60) i aquell calatraví “va saber trobar una dona conforme i dur busques as niu, totes ses que havia mester” (p. 60). Com  veiem, es fa lo que diu la dona, en aquest cas, des del moment en què ho comenta amb el marit i, a banda, és ella qui té la darrera paraula. Els comentaris de la jove van molt en línia amb el paper de la dona en moltíssimes famílies catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un calatraví és un assaonador de pells.

[2] Vestir-se bé.

La dona, molt oberta, marca les directrius que ha de seguir l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Roseta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. El rei, que era fadrí, fa unes dictes per a saber amb quina fadrineta es casaria (p. 35) i una dona supera la prova que posa el rei (p. 35):

“Vejam com se’n desfarà aquesta pitxorina! -deia la gent, com la veia que se’n venia tan resolta.

(…) Veu caure una fulleta rosa, però quasi no la deixà arribar en terra, sinó que la se posà d’amagat dins sa boca i la s’envià.

Tot d’una s’afica enmig de sa gent” (p. 36) i, immediatament, fa via.

Els criats del rei veuen que aquesta fadrina ha guanyat l’acció (p. 37) però se n’havia anat sense pensar-s’ho dues vegades (p. 37). Ara bé, aquesta dona farà que la seua filla, Na Roseta, vaja a costura (p. 37) i és allí on el rei veurà Na Roseta. I, com que Na Roseta compta amb el suport de la mare, qui li aplana molt el camí, el rei, a la tercera vegada que passarà per l’escola on es fa costura, ho té molt més fàcil.

Al moment, veiem que la filla, Na Roseta, es troba amb una velleta que li clava una agulla i, així, des d’aleshores, Na Roseta passarà a ser una colometa (p. 43) i, com que el rei, ara, no s’imagina que la colometa siga la filla, la portarà on ell anirà, començant per quan el rei tria anar-se’n a fora de Mallorca a trobar una dona amb qui casar-se i, així, poder tenir descendència. I el rei, junt amb set dels senyors, fa via en una barca (p. 44) i, un poc després, ja en la barca, “El rei pica de talons cap a ca seua a acomiadar-se de sa colometa blanca.

-Oh, colometa! -li diu ell- A veure què vols de fora Mallorca!, que me n’hi vaig, vejam si allà deçà trobarem cap al·lota as meu gust. Vejam què vols que et duga!

-Què vull? -diu sa colometa blanca- Ja m’hi faria ben contenta. Vossa Reial Majestat, si em duia pedra d’esclata-cor i un brot de murta florida.

-Vols res pus? -diu el rei.

-No, senyor rei! -diu sa colometa blanca.

I el rei, ja li ha estret cap a sa barca, s’hi torna a aficar i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, i, des d’allà, cap a fora Mallorca!” (pp. 44-45). Com veiem, és la dona qui marca les directrius i es fa lo que vol ella. Però, en la ciutat on aplegaran, el rei no troba una fadrina amb qui casar-se i tiren junta (un detall vinculat amb el matriarcalisme) i el rei, al capdavall, se’n va cap a una altra ciutat (p. 46).

I, en aquest segon viatge, també és la dona (ací, la colometa) qui dicta què haurà de fer el rei (p. 46) i, un poc després, serà una velleta qui comentarà al monarca què cal que faça per a trobar la fadrina (pp 46-47): anar a una muntanya (p. 47). El rei ho fa i, al moment, “cametes em valguen, per avall i cap a sa barca! Hi bota (…) i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, cap a Mallorca” (p. 47). I “El rei (…), lo primer que fa és donar sa pedra (…) i es brot de murta florida a sa colometa blanca” (p. 48) i, així, es reflecteix que la dona (ací, la velleta) salva l’home i que ell fa lo que li comenta la velleta.

Finalment, un criat del rei descobreix la colometa i què hi havia vinculat amb ella, el rei, al capdavall, es fia del criat i, així, el monarca llevarà l’agulleta que tenia la colometa (pp. 53-54) i… la colometa es torna la fadrineta (p. 54), Na Roseta, qui es casa amb el rei (p. 54), després que ella li haja indicat les condicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Art matriarcal de catalans molt oberts, fins i tot, en el camp de lo eròtic

General, ,

Miquel Torner de Semir, un pintor català matriarcalista. La maternitat, lo maternal i la terra.

Tot seguit, parlarem sobre un artista que he conegut per mitjà de Facebook, Miquel Torner de Semir, un català nascut en Santa Pau (la Garrotxa) en 1938. El 17 de novembre del 2020, quan ja feia unes setmanes que el coneixia i que, més d’una vegada, rebia xicotets vídeos seus o bé fotografies d’obres que ell havia fet, en veure dos vídeos i un quadre, passí a fer-li l’escrit següent:

“Bon dia, Miquel,

Està interessant la teua pintura i, en eixe sentit, vull fer-te unes quantes preguntes. ¿En quina població nasqueres i on vius? ¿Quin és l’art que predomina entre les persones de la teua edat i que són d’arrels catalanes o que s’han integrat molt (fins i tot, lingüísticament i cultural) en Catalunya? ¿És un art, més bé orientat cap a lo matriarcal, cap a lo que es sol dir femení, com ara, lo religiós, lo interior, la comunitat, el grup, etc. i, al mateix temps, receptiu, però obert als altres i a lo que passa pel món? Gràcies. És que he observat que et dediques prou a fer quadres de temàtica religiosa, però no mística. Són preguntes per a un punt de l’estudi que faig sobre el matriarcalisme, el de l’art matriarcal, molt present en els comtats catalans, en temps de l’estil romànic, com he pogut llegir en un llibre de Diether Rudloff. Una forta abraçada”.

Unes hores després, em responia així: “En principi, tot és Maderno, diguem, Patrimonial. Unió és matrimon. Abans de Lilith, la mare terra i els mariners no diuen el Mardin, la mar, com la Mare Terra, la matriu còsmica.

Vaig néixer a Santa Pau, al castell. Sóc la darrera persona que va néixer a aquesta baluerna de la Catalunya vella. Vinc d’una nissaga carolíngia, Semir, Sigue[1] Mir, ‘victòria famosa’. Sóc gran i vol dir que faig el que sé fer, pintar com un instrument d’una força que va més lluny de mi mateix. No penso gaire, actuo. Quan era jove, vaig pensar i filosofar molt, potser massa. Ara tinc els ulls de cor i miro amb els de dins. Miro de pintar, no entendre la condició humana. Els vells, ens toca posar-los una mica fora de tot. Salut, feina.

Continua sempre amb la teua curiositat. És un bon camí saber el per què de les coses”.

La meua resposta, el mateix 17 de novembre del 2020, fou “Doncs jo, ara, he trobat que lo que fa que la meua vida tinga sentit, és dedicar-me a indagar sobre el folklore en relació amb la llengua catalana i amb les arrels catalanes dels valencians que parlem el català i, per descomptat, de lo que té a veure amb el País Valencià i amb lo que fou el Regne de València”. I, a continuació, li enviava dues fotos amb tots els punts que el 22 d’abril del 2019, l’endemà del dia de Pasqua, em proposí que inclouria l’estudi que començaria després de rematar el dels Sants de la Pedra: u sobre el matriarcalisme català i la seua presència en el segle XXI.

En acabant, continuà el seu escrit: “Els catalans de l’Urgell, d’on veniu vosaltres, com jo, de la Catalunya vella, varen venir amb el rei En Jaume, de la Catalunya vella”. I, en relació amb l’art, addueix que “Tot és matriarcal. Eva (abans, Lilith, la matriu còsmica). No diem ‘patrimoni’, per la procreació, diem ‘matrimoni’; els mariners diuen ‘la mar’, no ‘el mar’” i que, a més de ser “l’última persona viva que ha nascut al vell castell de la Marca Hispànica, de Santa Pau (a la Garrotxa), sóc pintor, tasca dura però intrigant: els ajuda (i ajuda als altres) a  veure coses amagades, sons, instruments,… d’una força que ens depassa[2]i, a través de les nostres elucubracions, esbrinar la condició humana. Vosaltres, valencians, veniu de l’Urgell (parleu ‘baixines’, ‘xiquet’, com els de Lleida). Vàreu venir amb el Rei En Jaume. Per cert, també un avantpassat meu es deia Bernat Semir, de la Marca”.

El 18 de novembre del 2020, m’envià, entre d’altres coses, una foto de Lilith, envoltada de colors més aïna foscs, però, com ara, amb el color roig i una miqueta de verd i en què apareixia una dona amb les mamelles i el pubis al descobert, molt semblant a una segona que representava una mescla de Lilith (de cintura en amunt i nua, per la banda davantera, mostrant els pits). I, immediatament, li comentí: “Precioses, les fotos.

Una aprovació de lo sensual i de la sexualitat femenina, de la regeneració, de la fecunditat.

Impressionant.

Mai no havia conegut un artista tan vinculat amb aquest estil. Mai.

Tinc 49 anys”.

Tot seguit, m’enviava una altra foto, però en què apareixien Lilith (de cintura en amunt i mirant l’espectador) i Eva (de cintura en avall i com si miràs a terra) i li comentí “Em recorda la clàssica Sirena” ja que apareixia en unes rondalles recopilades per Sara Llorens, en Pineda de Mar, i que havia llegit feia més d’un mes. Ell em demanava si em referia a la sirena vinculada amb Odisseu i, jo, que, a penes sé de mitologia, no li responguí. Però, a continuació, Miquel Torner deia que considerava adient “que investigues la Mare, la dona, el matriarcat. Recomane que miris, a través de Google, l’escultor Aristides Maillol, català com nosaltres. Era de Banyuls”.

Agraesc la col·laboració de les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, la disposició que sempre ha tingut l’artista Miquel Torner de Semir, davant qualsevol pregunta que li he fet.

 

Les fotos que exposem ací me les envià Miquel Torner de Semir i són obres seues.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el text original, “sigue”.

[2] En el DCVB, el verb “depassar” figura amb el significat de “Passar al davant”.

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.