“La tarara”, una plasmació d’erotisme tradicional, popular, d’arrels matriarcals i molt obertes

General,

 

Continuant amb la cançó de Pasqua “La tarara”, l’11 d’abril del 2022 accedírem a l’entrada “La tarara partitura i cançó: per a Trío de tarotes, #graeles i dolçaines#Guillermo Camarelles Diana” (https://guillermocamarelles.blogspot.com/2010/01/la-tarara-partitura-i-canco-per-trio-de.html), publicada en el 2010 en el blog “Música y Tradiciones de Guillermo Camarelles Diana”, en què, entre altres coses, n’hi ha distintes lletres recopilades en poblacions valencianes, com ara, en Quart de les Valls, en Quartell, en Petrés i en Faura, totes quatre de la comarca del Camp de Morvedre. Així, en Quart de les Valls i en Quartell, la lletra d’aquesta cançó eròtica diu així:

“El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxirulo

no li s’envolava.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare,

que la balle jo.

Pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres,

pengen botifarres.

La tarara, sí,

la tarara, no,

la tarara, mare

que la balle jo”.

 

En relació amb aquesta cançó, podem sospitar que, en línia amb lo políticament correcte, en els darrers anys[1], hi ha major tendència a plasmar la forma “li s’envolava” o “se li envolava”, en lloc d’una molt popular i que reflecteix “l’erotisme tradicional”: “li s’empinava” o “se li empinava”. Cal dir que s’haurien de considerar genuïnes ambdues formes: la primera, per la gran tradició històrica, i, la segona, perquè té assentament ortogràfic actualment. Personalment, trie la primera: perquè és com l’aprenguí des de xiquet i perquè, com diem molts valencians, no és un exemple de coentor.

Adduirem que eliminar la part d’aquest erotisme matriarcal, de la mateixa manera que, en el País Valencià, a mitjan dels anys noranta del segle XX, per part de la Generalitat Valenciana (i, des de fa poc, en les Illes Balears, per decisió del Govern Balear), s’ha fet amb la segona festa de Nadal, és a dir, amb Sant Esteve (també en línia amb el matriarcalisme), al meu coneixement, és deixar a banda el poble. O, com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra i redactà un capellà en un informatiu parroquial d’Alaquàs (l’Horta de València), el 13 de maig del 2018, un posicionament des de les institucions (en l’informatiu, polítiques i eclesials) que, en el primer quart del segle XXI, té lloc “[apareciendo] con fuerza el ansia en muchas autoridades y la tentación en muchos religiosos de volver al ‘prietas las filas’, al toque de trompeta con respecto a verdades y preceptos (…), tanto que se hace intocable la constitución o la moral religiosa”, és a dir, patriarcal, a diferència de la matriarcalista, rural i agrària, receptiva amb les festivitats del camp i, així, de pas, a detalls com aquestes cançons eròtiques, molt populars i amb una doble intenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Pasqua a tots.

 

 

Nota: [1] Escric aquestes línies el 18 d’abril del 2022, Dilluns de Pasqua.

“La tarara” i “Els fadrins d’ací”, dues cançons eròtiques de Pasqua

General, , , ,

 

En relació amb la cançó “La tarara”, el 14 d’abril del 2022, en l’entrada “La Pasqua” (http://depoblet.blogspot.com/2011/02/la-pasqua.html?m=1), publicada en el blog “Memòries de poblet”, n’hi ha una versió que diu així:

“Els xicons d’ací,

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els xicons d’ací

sí que pintaran

perquè les xicones

a buscar-los van”.

 

El mateix dia, un poc després de llegir-la, escriguí com l’he coneguda:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Els fadrins d’ací

sí que pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

El 15 d’abril del 2022 llisquí a ma mare la versió del blog i la meua i me’n digué una molt semblant a la que jo havia escrit en una llibreta:

“Els fadrins d’ací

ja no pinten res,

els que pinten ara

són els forasters.

 

Si no pinten ara,

ja pintaran

perquè els forasters

venen i se’n van”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han escrit cançons en relació amb el dia de Pasqua i amb les festes de Pasqua, a les que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Pasqua a tots.

 

Nota: Afegiré que Diumenge de Pasqua, 17 d’abril del 2022, en el xalet dels meus pares, ma mare em comentà que estava oberta a reportar-me tot lo que ella sabés i, fins i tot, a fer-me aclariments respecte a lo que ell ja conegués o a lo recopilat amb intenció que s’ajustàs més a la realitat partint de lo que ella hagués viscut. Des d’ací, el meu agraïment.

Dones capdavanteres, que deixen empremta i molt obertes

General, , ,

 

En relació amb la Mare Terra, que fa esment Joan Monleón, el 13 d’abril del 2022 posí una pregunta “què representava la terra” i, una de les respostes, en aquest cas, el mateix dia, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, per part de Jose V. Sanchis Pastor, fou “La meua àvia deia: ‘La Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura’.

24 de març de 1917”.

En el meu mur, el 13 d’abril del 2022 i posteriorment com també en missatges que vaig rebre (en ambdós casos, posí que qui havia escrit el comentari era Jose V. Sanchis Pastor), ens plasmaren “Molt bonic el que deia la teva àvia” (Rosa Garcia Clotet), “La teva àvia era molt llesta” (Paquita Gil Valldeneu), “Saviesa ancestral” (Pura Escriva Eleneta), “M’encanta… En el pla de la  bruixeria… En sentit matriarcal i amb el sentit honorable de la paraula” (Tania Moix), “Molt bonic” (Lidia Bisellach), “La sabiduria de les àvies” (Cecilia Pasto), “Molt boniques paraules. Un record respectuós i afectiu per la teva àvia. La meva va néixer el 21 d’abril de 1917. Un record també pel meu ésser més estimat. Un àngel” (Rosa Bernat), “Sàvies paraules” (Ricard Jové Hortoneda), “Unes paraules molt maques, les que deia la teva àvia” (Neus Castellví Asensio), “És preciós” (Lidia Bisellach), “Preciós el que deia la teva àvia” (Ramona Ibarra).

I, en els missatges en relació amb l’escrit sobre la Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja, ens comentaren “Unes paraules molt boniques les de l’àvia del Sr. Sanchis” (Assumpta Capdevila), “Que guay. M’encanta. Que savis eren els nostres avantpassats. La cultura de la natura es perd a poc a poc” (Pura Escriva Eleneta), a qui contestí “És important per a la vida” i Pura Escriva Eleneta em respongué “I tant. Ens hem d’esforçar perquè no es perda”; “És que m’encanta aquesta frase de la teva àvia. Dona molt sàvia, molt vinculada a la terra” (Rosa Garcia Clotet), “M’encanten aquestes paraules tan plenes de sensibilitat de sa teva padrineta. Sempre quedaran gravades dins els teus records com un tresoret cultural particular. Moltes gràcies per compartir-ho amb jo” (Norat Puerto Nadal).

Continuant amb aquestes paraules sobre la Mare Terra, el Pare Sol i la Germana Pluja, el 14 d’abril del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria-Carmen Baltà Alonso plasmà “La meva àvia, quan me n’anava de casa, al matí, cap a l’escola, sempre resava:

‘ADÉU. DÉU ET GUII I L’ÀNGEL BO’ i afegia ‘SANT ANTONI ET GUARDI DE TOT MAL’”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 14 d’abril del 2022, Jesús Bolinxes ens escrigué “Ma mare recita el final del vers. 99 anys”. Finalment, comentaré que, el 15 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què deia que li alegrava que “unes paraules tan comunes en una conversa amb ma àvia, hagen tingut tanta acceptació (…). No tenia ni els pensaments, ni la forma d’actuar de qualsevol dona de la seua edat”. 

I demà, que passeu un bon Diumenge de Pasqua. Finalment, una cançó molt popular en aquests dies:

“Ja s’acosta Pasqua,

Pasqua de les mones, 

quines ‘pantorrilles’,

quines ‘pantorrilles’

tenen les xicones”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que fan via i molt obertes

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, un poc després, veiem que, en primer lloc, la filla del rei i En Bernat es casen en el palau del rei (detall en línia amb el matriarcalisme) i, a continuació, se’n van al palau d’En Bernat (p. 42), on el jove convida el rei, la reina i tota la cort (p. 42). La filla del rei comenta a En Bernat que li agradaria saber com se les enginya (i això inclouria el tema de la maneta de plata) i, a banda, que, “A ca mon pare, ho fan així, perquè tothom puga triar” (p. 45), fet que plasma un rei molt obert.

Afegirem que, un poc abans que vingués el rei al palau d’En Bernat, el jove trau la maneta de plata, qui fa possible que es faça lo que ell li demana (p. 46). En un passatge immediat, la filla del rei comenta a En Bernat “hauríem de tenir uns quants criats i criades” (p. 47), ell li respon que ha sigut una bona idea, la dona d’En Bernat ho tracta amb el rei i amb la reina, i els arramben “tres criats i quatre criades” (p. 48), fet que plasma el matriarcalisme: més dones que hòmens, com a persones que el rei considera preparades.

Però, molt prompte, hi ha un criat, En Joanet, més viu que una centella, que entra a la cambra d’En Bernat i hi troba la maneta de plata, amb què es fa (p. 48) i demana que En Bernat romanga soterrat set-centes braces dins la terra i que ell es faça amb la filla del rei i amb tot el palau però sense cap criat ni criada (p. 50). Tots els criats passen a un passatge en què romanen amb quasi res. I, aleshores, apareixen les dones (ací, les criades), amb molta espenta i eixerides:

“-Sobretot -digueren ses quatre criades-. Així no hi podem estar nosaltres, amb tan poca roba damunt. Lo millor és anar a tocar a cal rei.

Se’n van totes a ses portes de cal rei” (p. 51) i tots, criats i criades, coincideixen en la versió que comenten al rei i a la reina. I, per això, el rei reuneix tota la cort i els grans senyors li proposen cavar fons on estava el palau d’En Bernat i de la filla del rei, per veure si els hi troben (p. 52). Aleshores, el rei, immediatament, es dirigeix al majordom per a que es faça amb cent hòmens forts i…, al moment, “troben En Bernat” (p. 53), qui els dona pistes i el rei troba que En Joanet era qui se n’havia anat amb la filla del rei (p. 53). I, així, el rei i la reina ho aplanen molt a En Bernat per a “recobrar sa seua dona, sa maneta de plata i es palau” (p. 53) i, així, li proporcionen lo que ell considera menester per al viatge: un cavall i un bon sarró de dobles de vint (p. 54).

I En Bernat, amb molta espenta i, com qui va cap al demà, fa via, troba un vell que li diu que sí que ha vist un palau com el que En Bernat cerca (p. 54) i En Bernat li ho agraeix i se’n va diligent amb el cavall (p. 56) cap a un pinar, on troba una formiga (p. 56), en acabant, un falcó (p. 57) i, així, aconsegueix volar per on era el palau i, un poc després, entrar en la cambra on era la filla del rei (pp. 57-58), sota forma de formiga i, després, aparéixer com a home. Ja com a home, En Bernat comenta a la filla del rei que demane a En Joanet que li diga on té la maneta de plata i, en venir ell, li ho diga (p. 59). 

Al moment, En Joanet tria dir a la filla del rei on era la maneta de plata, però ella no li comenta qui li havia demanat fer allò (p. 60) i, al capdavall, En Bernat ho sent i, en un passatge posterior, En Bernat fa possible que un exèrcit li faça costat, que guanyen a En Joanet, i diu a tots els soldats que cadascú pot prendre pel seu vent (p. 64).

I, finalment, demana a la maneta de plata “que jo i sa meua dona i tot aquest palau, a l’acte, tornen a esser davant cal rei” (p. 64). I així ho feu i En Bernat i la princesa tornaren a ser davant cal rei i a viure junts tots dos, i, a més, el rei, la reina i tots ells i la cort visqueren (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Cap viu, molta feina i Déu t’assistirà”, persones constructives, sinceres i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa maneta de plata”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, un procurador, és a dir, un advocat, qui només tenia un fill, En Bernat, un poc abans de morir-se, diu: “Tu no neguis mai cap deute, perquè això no ho fan els homes que tenen un pam de cara (…)  [;] no n’he negat cap mai. Tu lo que has de fer és cap viu i molta feina, i pagar allà on puguis i Déu ja t’assistirà” (p. 32). Aquestes paraules poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en el punt “Eina i feina”, comenta que “La tendència individual que ens fa superar el dolor, no a través dels planys ni dels estimulants artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball, s’anà convertint en una virtut social: el triomf damunt l’adversitat pel gust per l’eina i de la feina. No una, sinó diverses vegades en el transcurs de la nostra existència (…) cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51). I, igualment, cap als Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com a protectors dels llauradors.

Molt prompte, els creditors es presenten a En Bernat (p. 32) i ell es fica la mà en la butxaca, troba la claueta i obre la caixeta…, i hi havia una maneta de plata. Aquesta maneta de plata, a tota hora, serà qui li proporcionarà lo que En Bernat necessitarà, quan ell li ho demanarà: “Fes lo que vullgues i et serà accedit” (p. 33), com ara, quan vinguen els creditors a recuperar els deutes (p. 33). I, com que En Bernat “estigué cabal i ho tengué tot pagat, es donà a la bona vida, i es passejava tot el dia ben vestit i ben tractat com un sí-senyor” (p. 34).

Un poc després, veiem que el rei fa unes dictes per a casar la seua filla, que era pubila: s’hi casaria “aquell que li presentaria un palau tan bo com es seu” (p. 34). Llavors, En Bernat es posa cametes al coll i es presenta al rei “per guanyar aqueixa joia” (p. 34) i, un poc després, se’n va a cercar el mestre picapedrer més bo de tot el regne (p. 36), a qui comenta que ell es veu amb coratge per a fer realitat el projecte. Un fet semblant, amb el fuster i amb el ferrer, tots dos, els primers (p. 36), “que li donaven paraula de deixar-li tota sa feina llesta dins un any i un dia” (p. 36). I els tres caps de colla junt amb En Bernat fan que la construcció del palau progresse.

Però, la vespra de la data, el picapedrer, el fuster i el ferrer se’n van, pagats per En Bernat, i sense haver-se acabat l’obra. Aleshores, molts senyors grossos estaven contents de veure que En Bernat no en seria el gendre del rei “i no li haurien d’estar subjectes com a vassalls es dia que el rei hagués fet es darrer badall” (p. 38). I el rei (i, darrere d’ell, tots els senyors, p. 39) se’n va a parlar amb el jove per a dir-li el termini de la presentació del palau.

Aleshores, En Bernat compleix els pactes amb el monarca i comenta al rei que “Val més que parlin es fets que no sa llengua. Li he dit que, demà, dematí, li entregaré es palau llest (…); i, si no l’engan, que em don sa seua filla, tal com diuen ses dictes.

-Conformes -diu el rei” (p. 40).

Al moment, veiem que En Bernat es passeja per la ciutat i que, cap a les onze de la nit, es trau la maneta de plata i li ordena “Que aquest palau mig fet romanga llest de tot en trencar alba” (p. 40) i…, immediatament, hi aparegué el palau i les parets es revestien, les finestres i els portals rebien el colp en sec, les sales i els quadres també es posaven on els calia i, a més, “d’allò més preciós i (…) de lo més bé” (p. 41): “I lo gustós era que cada cosa d’aquelles se n’anava tot dret a posar-se allà on feia fretura (…) i tot moblat i endiumenjat de tot” (p. 41). I, de bon matí, el rei, la reina i la seua filla com també tota la cort veieren que el palau estava llest i ben acabat (p. 41). Aleshores, el rei diu a En Bernat “tu seràs es venturós, tu et casaràs amb sa meua filla” (p. 42). I així ho fa.

Adduirem que, ahir, 13 d’abril del 2022, Jose V. Sanchis Pastor em plasmà unes paraules que deia una àvia seua nascuda en 1917 i molt en línia amb el matriarcalisme: “La Mare Terra, el Pare Sol i Germana Pluja. Terra ferma, Sol templat i Aigua pura i en mesura” (sic). Hem rebut comentaris molt interessants i de simpatia amb aquest vincle amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

General, , , , , , , ,

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare servia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , , , , ,

 

“No teoritzen. Viuen i actuen”, un estil de vida molt reflectit en les rondalles i en el dia rere dia dels Pobles catalanoparlants.

Un altre tema interessant i que, tot seguit, exposarem junt amb comentaris, és el fet que, com em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcalista) i ja hem tret en algunes ocasions (i que també és vàlid per a la vinculada amb la llengua catalana), “No teoritzen. Viuen i actuen”, paraules aplicables a tot poble matriarcal. De fet, el 25 de novembre del 2021, en relació amb aquestes paraules i amb les àvies (o padrines), o bé amb les mares, nascudes abans de 1920, preguntí en Facebook “¿Eren més de teoritzar, per exemple, sobre com es podria millorar la bonhomia, o de viure i d’actuar? Gràcies”. I, com veurem, les respostes encaixaven amb les frases que m’havia escrit l’amic.

Així, en el grup “Dialectes”, el 25 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Les àvies no eren gens teòriques!” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Ma àvia era una persona pràctica que no volia més que viure amb el major benestar possible i no complicar-se de bades l’existència.

Ella no concebia exercitar-se físicament fora de la faena diària per a fer les tasques i el treball que fornia els diners amb què sobreviure” (Joan Montpou), “La meva àvia era ambiciosa i treballadora, manava a casa, sens dubte, li agradava aparençar i rentar els draps bruts a casa. Era més de sentències que de teories” (Lidia Bros Sarroca).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella ens escrigué “A casa, uuummmm. Potser les dues i/o viure i actuar la iaia, la mama. El papa, a la reserva”. Hi ha algunes rondalles mallorquines en què l’home roman en la cuina o bé en casa, mentres que la dona passa, com ara, a fer la gestió fora de casa o, simplement, a fer lo que solem dir vida social. Afegirem que, com em comentà l’amic, quant a la cultura colla, en aquest poble d’Amèrica del Sud, “Les dones van al bar. Els bars estan plenes de dones. No hi veuràs hòmens”, un detall que, quan me’l contà (a tot estirar, a primeries del 2020), em resultà nou i molt curiós. Això sí, molt en línia amb el matriarcalisme.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 25 de novembre del 2021, Antonia Nadal comentà “Comunicació, comunicació, comunicació…

Saber perdonar. És més feliç el que perdona que el qui ofèn”.

Adduirem que el 2 de març del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Paraules ebrenques”, on havíem posat el post el mateix dia, Ester Berenguer comentà “A mi, la iaia Maria, quan s’enfadava, em deia ‘Si t’agafo, et faré xinxines’, sentenciant i amb el dit amunt i avall”.

En el grup “Valencians per la independència”, el 3 d’abril del 2022, Conxa Navarro Ramada ens escrigué “De sentències, sempre”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, per eixos dies, Isabel Mateu plasmà “Sentències!!!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 2 d’abril del 2022 i posteriorment ens comentaren “Teoritzar” (Victoria Humet), “La meva mare era un no parar. Un any vàrem tenir un cosí de Boise perquè aprengués castellà, i anava amb una llibreteta apuntant les dites de la nostra mare i el significat que tenien” (Ana Maria Osa Farre), “La meva mare era del 1905. Deia ‘No estiris més el braç que la màniga’ i ‘Prepara’t, per si ve la guerra’” (Josep Maria), “La mare era de 1910 i feia servir totes dues coses. A tot, tenia dites i sentències” (Maria Teresa Braut Garriga).

Finalment, comentarem que, encara que hui comença la Setmana Santa, entre els catalanoparlants, sobretot, els qui també ho som des de fa generacions, donem més importància a la Pasqua, la qual comença el dia de Pasqua (o de Resurrecció). I també que un tret que ho plasma molt bé són les cançons eròtiques que, per exemple, es canten Diumenge de Pasqua i durant les festes d’aquesta època de l’any i de què ens informen des d’ahir: com ara, “La tarara”, quan parla del catxirulo que no s’empinava. Ja n’inclourem en altres entrades.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Boise és una ciutat dels Estats Units.

“La meva mare era més de dites i refranys” (Montse Verdeny), educació matriarcal i dones molt obertes

General, , , ,

 

El 26 de març del 2022 posí en Facebook unes paraules que deien que, en la cultura colla, “’No teoritzen. Viuen i actuen’. ¿Feien igual les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

Les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX, sí”. Les respostes en el grup “Dialectes”, el 26 de març del 2022 foren “Sí. No tenien temps de filosofar: eren pràctiques” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Les meves àvies, nascudes una, al 1900, i, l’altra, al 1909, eren molt pràctiques. Feien el que calia per sortir-se’n. Van tenir una vida dura i no hi havia temps per plànyer-se” (Neus Soler Rodriguez), a qui comentí que, “En moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, hi ha personatges, siguen dones, siguen hòmens, que es pregunten què solucionen plorant i, immediatament, passen a l’acció”.

En el meu mur, el 26 de març del 2022 i posteriorment comentaren “Bon dia, Lluís,

Sí: a casa vivien i actuaven, dit i fet, sense rumiar-s’hi gaire. Penso que és l’únic que podien fer: viure i treballar.

Una abraçada” (Rosa Rovira), a qui pose el text original en què ens plasmaren les frases i, aleshores, ens respon: “Ok. (…)  En aquest sentit, sí: la mare governava i el pare es sentia content perquè es complementaven l’un a l’altre” (Rosa Rovira), “A casa, no podien rumiar massa. El temps escanyava[1]. Sobretot, la iaia no tenia espera. Ho he heretat” (Montserrat Cortadella), “A casa, també s’actuava. Crec que ho portava l’època en què vivien: no hi havia massa temps per rumiar. Tal vegada, va amb el caràcter…” (Rosa Garcia Clotet), a qui escriguí “De tot, un poc, perquè, per exemple, en el cas de les àvies de ma mare (…), les dues coses van unides: que vivien i actuaven com també el caràcter”; “Pensat i fet” (Majo Ortells).

Igualment, el 2 d’abril del 2022, en Facebook, preguntí sobre si les àvies, o bé les mares, nascudes abans de 1920, eren més de teoritzar o de sentències. En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “Ma mare (n. 1911), de teoritzar” (Emili Rodríguez Bernabeu), “La meva mare deia ‘Sentència’ quan algú feia un comentari moral amb el que ella no estava d’acord. Irònicament” (Montserrat Segui Alemany), “Sentències:

‘Tal faràs, tal trobaràs”.

‘Ditxosa la dona que et vulgui i no et pugui haver’.

‘Qui la fa, la paga’.

‘La pedra, quan surt de la mà, no sap a on va’.

‘Aquell és de tirar la pedra i amagar la mà’.

‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’.

‘La mentida té les cames molt curtes’.

‘S’atrapa més aviat un mentider que un coix’.

‘Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’.

Quan hi havia enraonies, en deia ‘Fer bullir l’olla’ o ‘fer safareig’.

‘A cinc minuts de casa seva, no n’hi ha cap de casat’ (referint-se als homes).

‘Val més ser gos de casa bona que no pas dona’…

‘Cap geperut es veu el gep’.

I, quan algun nano es deixava un plat mal escurat, deia ‘Aquí hi ha l’esmorzar d’un manador’.

En tenia un munt” (Rosa Canela Vies), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li respon “Com a casa” i, aleshores, ens n’afegí un altre, “La llengua no té ossos i en trenca de molt grossos” i que “Les àvies són un pou de saviesa”; “La meva àvia, nata al 1909, era més de sentències” (Neus Soler Rodríguez), “La meva padrina, totes dues” (Maria Pons), “De sentències. La majoria de vegades, encertades” (Anna Maria Fabregat Gorriz).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 d’abril del 2022 ens plasmaren “Ma mare[2], de sentències: ‘Ho faig’ o ‘Sí, vaig’.

Ma uela teoritzava: molts exemples i rondalles, sempre amb significat” (Lourdes Hernandis), “Les meves iaies, les dues coses. Ma mare, més de sentències” (Rafa Taengua), “Sentències” (Xelo IProu).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia ens escrigueren “Sentències i refranys. Sabiduria heretada que intentaven transmetre a nosaltres, les filles” (Carmen Carmen)[3].

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 2 d’abril del 2022 plasmaren “La meva mare neix el 1910 i era més de dir dites i refranys” (Montse Verdeny), “La padrina (1880) sentenciava. La mare (1925) era molt més pràctica i d’acció” (Ruira Ribagorçana), “La meva mare deia sentències; la meva iaia teoritzava i la meva padrina, que ha fet 100 anys fa deu dies[4], fa les dues coses” (Joana Carbonell).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, bon dia de Diumenge de Rams.

 

Notes: [1] En l’original, “apretava”.

[2] Ens afegí que havia nascut en 1925. Hem inclòs el comentari com a part de l’escrit.

[3] Afegirem que em comentà “Que vaja bé el teu treball i, per al que necessites, ací estic”, que li ho vaig agrair.

[4] L’endemà, aprofitant una visita dels meus pares a ma casa, els contí aquesta anècdota, dels cent anys de la padrina. Les dues àvies i l’avi patern de ma mare aplegaren o passaren i tot els noranta anys. Havien nascut en els anys setanta del segle XIX. Aleshores, ma mare em comentà de sentències com “Eixa dita, eixes paraules que no fallaven”. I, per tant, que solien dir-ne d’eixe tipus.

A banda, ens digué una que deia la seua àvia paterna, filla d’un jutge, si bé amb el castellà (com a llengua a nivell jurídic), per a indicar un mal costum: “Las costumbres hacen leyes”.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho “diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.