Arxiu de la categoria: General

Celebracions d’homenatge a vells, en centres socials, amb poesia popular

General, , , , , , , ,

En línia amb aquests versos de Ramon Tanyà i Lleonart, associats a Josep Roviró i Pujol (quan féu els noranta anys), en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, hi ha una composició (“Jovens de setanta i pico de anys”, pp. 366-369), la qual aquest folklorista llegí en un centre social del poble, amb motiu d’un homenatge als vells. En la segona part (i ací adaptem el text i algunes paraules), diu així:

“I ara, amadíssims germans,

prou de rises i clamors:

per a estos nobles ancians,

carregats d’anys i suors…,

per a estos hòmens honrats,

nobles per treballadors,

castissos i bons cristians…,

un aplauso estrepitós”.

 

 

Com podem veure, u dels punts que s’aproven és el cor net. Després, Cipriano Ibáñez Chisvert passa a la varietat i a la bona convivència entre els grans i convida a tractar-los bé, amb simpatia i, fins i tot, a l’agraïment pel seu paper en la vida:

“D’unes roses com la sang,

clavells, gesmil, ababols,

semprevives, lliris blancs…,

formeu un ram ben hermós.

 

Poseu-lo amb molt de carinyo,

en les mans d’estos majors,

lleveu-li totes les punxes,

que no es llastimen lo cor…,

ni les mans santificades

en virtuts, treballs, suors…

que, en la tasca d’esta vida,

els donà Nostre Senyor”.

 

En acabant, el poeta passa a l’educació i a lo que considera que es pot aprendre dels ancians:

“Imiteu els seus exemples,

els xiquets i jóvens, tots,

i, aixina, serà este Poble,

com lo Campanar, gloriós;

que el feren estos agüelos

en sillars d’aquell rincó

del Badall, i altres canteros,

i és l’enveja del contorn”.

 

Quant al vocabulari, direm que hi ha castellanismes, com ara, “carinyo” (afecte), “rises” (riures, rialles), “aplausos” (aplaudiments), “abuelos” (avis, padrins), “sillars” (carreus), “rincó” (racó),  “canteros” (pedreres) i, més avant, “firmes” (ferms) i “ratet” (estona).

També es reflecteix la força dels vellets, la germanor i el sentiment de pertinença a la terra (simbolitzat, com en altres poemes del llibre, pel campanar) junt amb el de les aliances entre ells:

“Serem firmes, com les roques,

en la fe i en l’amor;

i, com sillars ben travats,

serà nostra germanor,

com lo nostre Campanar,

que, esvelt,… artístic,… airós…,

travant tots los seus sillars,

és símbol de santa unió”.

 

A continuació, addueix que molts del poble, Massarrojos, en senyal de gratitud, tornen part de la flairor que els majors donaren en el seu moment a generacions (i a persones) més jóvens:

“Els perfums d’aquelles roses

i, d’aquell ram, sa flairor…,

rebeu-ho tot, tot, vosaltres,

en prova d’admiració”.

 

En el text original, posa “vosaltres”. 

Igualment, el lector del poema als jóvens de més de setanta anys i remitjó, els diu

“I, encara que, cap a terra,

se dobla ja el vostre cos,

la joventut està en l’ànima

que viu en Nostre Senyor,

Ell vos espera i empara

i, amb son mirar bondadós,…

sols vos diu esta paraula:

‘Vullc coronar-vos d’amor’”.

 

Finalment, el capellà de Massarrojos trau Déu (amb un paper semblant al de la mare que acull els fills que tornen a ella), qui comenta als grans:

“¡Un ratet de Creu vos queda;

molt prompte, no hi haurà més plors,

gojareu l’eterna festa

reclinats sobre el meu cor!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon 9 d’Octubre a tots,

festivitat de la creació del Regne de València i Dia del País Valencià
com també festivitat de Sant Dionís (o Sant Donís), patró dionisíac (i, per tant, matriarcalista) dels enamorats valencians.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

Celebracions d’homenatge a vells junt amb pares, néts, besnéts i poetes

General, , , , , , , ,

Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).

Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

“Estampa

És pomell de roses, de fulles descloses,

d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,

perfumada i dolça, de joia envoltat.

Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,

on sempre heu viscut, joliu recompensa,

cordial, extensa, noblesa i virtut.

 

Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,

d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,

viviu benaurança, amb dolcesa i candor.

 

30 de setembre de 1979”.

 

Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.

Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).

Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança” (pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,

Josep Roviró i Pujol,

ara, i sempre que calgui,

visió clara, lluïssor de Sol.

 

És aquesta, formal Diada,

endiumenjada de flors,

ben suaument abillada,

amb vibrant pau i germanors.

 

És molt bell estol, de jovenalla,

amb angelets, madurs i grans,

és gentil i adient troballa,

embolcallada d’afanys.

 

Us trobeu en aquesta hora,

aconhortant, el vostre avi,

i aquesta llum de l’aurora,

procurareu, que mai no s’acabi.

 

En el transcurs de la vida,

d’aquesta arrel, tronc i brancatge,

la collita, ha estat florida,

amb portentós ensamblatge.

 

Per a tots, molts anys i d’altres,

i que ho pugueu, commemorar,

pau, salut, en tots vosaltres,

albirant sempre, el més enllà.

 

Ben sincerament us ho desitja,

el vostre sempre, Ramon Tanyà”.

 

En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.

Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).

Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

 Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia “El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.

Jo ho tinc entès així”.

Agraesc la generositat de tots dos.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i educació amb els nadons i amb els xiquets en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Una altra composició escrita per Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix la maternitat (sobretot, arran del primer part de la dona), és “Els goigs dels casats” (pp. 155-157), la qual també figura en l’obra “Consells, glosses i records”. Així, en la tercera estrofa, posa que

“Aneu doncs, a la lluna,

que, si és mel, és dolça,

allà, sereu feliços…,

en braços del Déu cec,

saborejant-la tota,

en vostre niu de molsa,

com l’ocell i l’ocella,

us donareu el bec”.

 

Per consegüent, en línia amb lo matriarcal, el déu que apareix no és repressiu respecte a la sexualitat (sinó permissiu, deixa fer) i, a més, el poeta trau lo femení (la molsa, això és, els pèls del pubis), el niu (tret que enllaça amb la dona com també ho fan les coves) i el bes dels novençans.

Tot seguit, empiulant amb la tradició matriarcalista d’educar sobre lo eròtic i sobre lo sexual, però, sovint, amb detalls de la natura (recordem els nens que naixen en un hort, sota una col del camp o en camps de flors, com ens reportaren durant la recerca), no en plasma cap; ara bé, sí un home relacionat amb la nit (un moment femení del dia): el sereno, qui anunciava l’oratge que feia. Afegirem que era la primera vegada que captàvem associada aquesta figura a la maternitat. Diu així:

“Mes, si ara sou feliços,

ja es tombarà la truita,

un dia sens pensar-hi,

que ja estareu al llit,

pum, pum, qui hi ha?

qui truca?

obriu a correcuita,

serà el vostre sereno,

que us porta, un nen petit”.

 

A continuació, addueix que

“Després ja en vindran d’altres,

potser, mitja dotzena,

llavors amb la quitxalla,

si el cas es presentés,

com colla riallera,

i sense passar pena,

anar a ballar sardanes,

i mirar, qui en sap més”.

 

Com podem veure, el missatge és que la maternitat cal que vaja unida al sentiment de pertinença a la terra, a la transmissió de la cultura aborigen (ací, mitjançant l’assistència a llocs on es fan balls tradicionals de Catalunya).

Més avant, més enllà, per exemple, de les cançons de ràdio (solien ser en castellà i només hi dedica un vers) i de balls importats d’altres cultures (ens els reporta en una línia), s’esplaia en el tema de canviar els bolquers… tant la dona com el marit i, igualment, copsem que la suposada necessitat d’una coeducació pregona no ho és en els Pobles matriarcalistes (encara que figure en documents o en lleis estatals aprovats o decretats en terres de Pobles patriarcals):

“Seran cançons de ràdio,

la seva ploranera,

ja us veig companys de causa,

donant-li el biberó,

cantant dolces corrandes,

com una mainadera,

tot passejant -el nino-

ballant el xarleston”.

 

És més. Parar esment al nen forma part del dia rere dia en les parelles matriarcalistes, com ara, quan tenen infants ben petits o de pocs anys:

“Molts dies al llevar-vos,

tindreu grata sorpresa,

llençols, i la robeta

seran tots molls i grisos,

serà un descuit del ‘nano’,

serà una lleugeresa,

els goigs de la família,

que fan l’home feliç”.

 

En la darrera estrofa, Ramon Tanyà i Lleonart els escriu

“La nostra enhorabona,

teniu ben merescuda,

la Creu amb harmonia,

molts anys pugueu portar,

si esdevingués feixuga,

i necessiteu ajuda

podeu disposar sempre,

del vostre amic, Tanyà”

 

 

I, així, desitja que el matrimoni porte la tasca de manera senzilla i amb bona avinença i els addueix que ell els farà costat, si consideren que els podria fer paper.

Finalment, direm que aquesta disposició servicial està en nexe amb l’esperit comunitari i amb la tradició maternalista en les cultures matriarcalistes (la qual es reflecteix en molts poemes seus). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Les feministes i els antipatriarcals, si no tenen descendència, ni moltíssims seguidors a nivell social, de moment, els del futur ni els vindran de París, ni del cel, ni per art d’encantament.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, actitud receptiva i molt oberta i la llengua vernacla

General, , , , ,

Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Passejaven els xiquets (nens) de pocs anys

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿passejaven els xiquets (nens) de pocs anys? 

Ma mare (1943) em digué un dia que ella ho feia, com una part més de la maternitat, des que érem ben petits.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

flotant.43@gmail.com

****

El 5 d’octubre del 2024 ens respongueren amb aquests missatges: “No, Lluís. Les meves àvies les tenia a València; i la mare, molt jove, ja tenia demència” (Lola Carbonell), “Bon dia, Lluís,

La mare ho feia; les àvies, no en recordo de cap.

La mare era de 1926″ (Montserrat Cortadella), “I tant! No sols els passejaven, sinó que també es quedaven tot el dia a casa seva. Així, els pares podíem anar al cinema o bé descansar una bona estona” (Pilar Ortiz De Paz).

Finalment, ma mare, per telèfon, després de llegir-li part de tres articles amb records d’infantesa (per exemple, u de Marta Carrió i u de Marina Uguet Ibàñez en què escriu que sa mare, passejant, li ensenyava rondalles i, igualment, “qualsevol de les moltes cantarelles”) i dels comentaris que havíem rebut fins aleshores, ens reportà que, quan ella tingué els fills, un puericultor recomanava que les mares traguessen els xiquets tots els dies al carrer.

A més, ens va adduir aquestes paraules:

“— Tu vas parlant amb ells. Això és igual que, quan duies el cotxet [ amb el xiquet] de cara a tu: et veia, t’escoltava, li deies alguna cosa… Com si fóra a les plantes: contar alguna coseta o dir-los res.

Jo recorde que, de fadrins, ja teníem Miquel (*) que tenia avis, besavis, etc. Li deies ‘¿On vas?’.

I et responia ‘A menjar sopetes de l’àvia [ de llet amb malta], que, a mi, m’agraden’. Allí hi havia moltes persones” i el nen hi volia anar.

Hem canviat el nom del nen, nascut en 1964.

Agraesc la generositat de les persones que ens han comentat en relació amb el tema.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra, caramelles, la sardana i bona avinença

General, , , , ,

Prosseguint amb el mateix tema, en el poema “Caramelles” (pp. 132-133), en nexe amb la música, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que,

“En el camp, que el fruit madura,

l’alegre Pasqua, ja ha arribat,

on està la investidura,

de l’abril, endiumenjat”.

 

 

En aquestes línies, fa referència a l’estació (la primavera) i a les festes de Pasqua (molt sovint, en abril, començant Diumenge de Pasqua). Això empiula amb els versos següents i, a banda, trau la cerca de pasqüera (les noies de què parla l’escriptor):

“Per molt espesses boscúries,

els ocellets, van refilant,

(…) festejant, joguinejant.

 

Veure en aquestes festes,

entre jardins, plantes i flors,

pels balcons i les finestres,

noies, que roben els cors”.

 

“Per això, els caramellaires,

(…) saluden els seus amors.

 

Noietes formoses, mireu i escolteu,

correu, veniu totes, les mans allargueu,

feu la sardaneta, que ara sentireu”.

 

Aquestes paraules ens evoquen quan, en el mes de maig, molts xics jóvens solien anar a  cantar a fadrines, tret que captem en diverses rondalles tradicionals en llengua catalana i en comentaris que ens han fet:

“Molt cordials festes, us diem cantant,

guarniu les finestres, de flors i encant,

amb joia sincera, amor dolcejant,

cantem a tothora…

i… fins d’aquí, un altre any!”.

 

Una altra composició de la mateixa corda, sobre música i també en l’obra “Consells, glosses i records”, del poeta de Gurb, és “Himne a la sardana” (p. 138):

“No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre peu,

amb la dansa per bandera,

marxarem per tot arreu”.

 

Per consegüent, amb aquests versos, promou que aquesta dansa tradicional es transmeta a persones de molts llocs i que, igualment, s’adopte com u dels símbols de Catalunya.

En acabant, addueix que, en aquest ball,

“Cadascú amb la seva passa,

però ben units de les mans,

que la dansa, a tots abraça,

i ens ensenya, a ser germans.

 

No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre pas,

conquerim la terra entera,

amb el ritme i el compàs”.

 

I, així, copsem l’obertura al proïsme, la germanor i que, quan parla de terra sencera, no es refereix a la Mare Terra, sinó a Catalunya i, a més, amb les comarques interiors, ja que, tot seguit, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que

“Prop del mar, que no ens allunya,

hem trobat, l’amor pregon,

i som, des de Catalunya,

ciutadans de tot el món”.

 

Afegirem que, d’acord amb els temes que sol traure l’escriptor i, per exemple, amb el de la maternitat, aquestes estrofes podrien tenir relació amb el fet que hi ha persones de molts llocs i amb bona avinença.

Per això, finalment, llegim que,

“Vent del cor, balla, ben lliure,

alè d’amor, dansa amb honor,

vent de l’art, bufa amb conviures,

per orientar, la barca, al port”.  

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven que les dones més velles de la família recordaven en les festes els veïns i amics que havien mort? 

Ens han escrit que, per exemple, ho feien per Sant Martí i ho he conegut en relació amb la festa de Sant Antoni. 

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

****

El dia 4 d’octubre del 2024, ens enviaren aquests missatges:

“Bon dia, Lluís,

Jo no recordo cap dia en concret. El que sí recordo que la iaia deia ‘Tal dia com avui…'”, (Montserrat Cortadella), a qui responguí “Recorde que les dones solien celebrar un rés (també hi participaven hòmens) en memòria de difunts i també, durant els dies de la festa de Sant Antoni, hi havia qui treia a la memòria persones que havien participat en la festa o que, fins i tot, l’havien promoguda o que vivien pel barri”. Llavors, ens adduí “Això no recordo res. El que sí és que la mama i la iaia solien passar el rosari i, aleshores, demanaven pels difunts.
Els homes de casa no eren religiosos, però sí creients”.

Igualment, en correus electrònics, posaren, “A mi, no m’ho van comentar mai, les dones velles. Les pròpies, perquè les àvies i els avis van morir molt aviat. I les amistats o veïnes, mai no me’n van parlar” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí. A cada festa, es resava pels difunts, sobretot, si eren joves o de poc temps ençà” (Miquel Vila Barceló).

Més avant, Isabel Inés Aranda, argentina descendent de valencians, ens escrigué (ací, traduït) “No es van viure aquestes situacions a casa”.

Finalment, el mateix dia, ma mare, respecte a Aldaia (població de l’Horta de València), em digué que “Ací, quan es feia la Novena de Sant Antoni, també es feia per difunts del barri” i, a més, en nexe amb el record i amb la festivitat de Sant Martí, ens comentà sobre la matança del porc: “En ma casa, es matava el porc (ho feia un home o bé el carnisser). Unes coses se salaven i algunes coses (com ara, el pernil) es guardaven per a Pasqua. Botifarres, llonganisses, la cansalada… Altres les ficaven en gerres. I, amb això, tenien adob per a tot l’hivern”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades en aquesta entrada.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

General, , , ,

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, esperit de barri i mares de llet (o dides)

General, , , , ,

Un altre poema del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què es plasma el tema de la maternitat, és “El meu anyell fidel”, recopilat de l’obra “La mort del camp”, de Maria Font i Castany (p. 112), quan diu

“Quan jo era, tot just una nena,

tenia un anyell, molt blanc i petit,

(…) I sembla que el vegi, recordant-lo encara,

xuclant amb del·lera, el blanc biberó,

bellugant la cua, com si de la mare,

estirés amb joia, l’adient mugró”.

 

Aquests versos empiulen amb el nen que alleta de la mare.

A més, comenta que,

“En poc temps, va ser-ne molt bella joguina,

un anyell, alegre, ferm i vigorós,

de llana esponjosa, ben rissada i fina,

pels prats i carenes, brincàvem els dos.

(…) i al caient de la tarda, cada jorn venia,

tot content, a esperar-me, darrera el collet”.

 

Per tant, enllaça la infantesa amb trets que solen associar-se als xiquets de pocs anys i, ben avançada la vesprada (detall que empiula amb lo femení), la mare acull el criançó i se’l posa al collet.

En acabant, passem a unes línies relatives a l’inici de la primavera, estació vinculada amb els nins com també amb el ressorgiment de la vida:

“Els arbres florien, Pasqua s’apropava,

les herbes dels marges, veia rebrotar,

(…) els camps sadollaven de flors i perfum” (pp. 111-112).

 

Una altra composició de l’obra de l’escriptor de Gurb, i en què copsem lo maternal (ací, mitjançant les mares de llet, també conegudes com dides, i les burres de què, àdhuc, mamaven), és “Les burres de la llet” (pp. 124-126), de 1923, la qual Ramon Tanyà i Lleonart havia compilat i que comença amb una qüestió:

“Recordeu la Barcelona vella

i el to somort i discret,

com molt dolça cantarella,

del balanceig, de l’esquella

de les burres de la llet?

 

Passaven arrenglerades,

entremig dels ciutadans,

amb posat de capficades,

(…) fent de dides ambulants”.

 

Igualment, addueix que

“Tingué tanta anomenada,

els carrers d’En Robadó,

perquè duien travessada

la manta esfilagarsada

amb la seva direcció”

 

i que,

“Com que curaven tots els mals,

cada una era una farmàcia;

les cabres, molt menys formals,

es ficaven pels portals

com a bona democràcia”.

 

Sobre això, més d’una vegada, persones que hem conegut (principalment, de nascudes en els anys quaranta del segle XX o abans), ens han comentat que ells aplegaren a beure llet de cabra o d’altres animals que solien estar en més d’una casa.

Finalment, aquest poema afig que,

“Si estaven bons, llet de cabra,

de burra, pels delicats,

i tothom, al llit, arrenca amb la llet, que li tocava,

feliços i alimentats.

 

Barata i ben mesurada,

no venia pas d’aquí,

es veia, alguna vegada,

a la porta d’una entrada,

vessar-se un rajolí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)