Arxiu de la categoria: General

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles a favor de la vellesa

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren rondalles a favor de la vellesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat).A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2025 posaren “Ens contaven rondalles (la majoria, de collita pròpia). I sí: en moltes, hi sortien velletes” (Rosó Garcia Clotet), “A mi, no em contaven, però sempre rondava molt respecte a la vellesa!!!” (Roser Canals Costa), “No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. Una vegada apareixia una velleta que era una fada bona” (Ximo Caturla), “No” (Àngels Salvador), “Lluís. Mai: ma mare era ‘especial'” (Josep Ferrer Ferrer), “Cantaven, molt les cançons, defensant la nostra terra i, sobretot, de feines com la puntaire, modistes. I, dels balls, de tota època” (Lydia Quera), “Conec una cançó: ‘Bella de vos só amorós’. ‘Vella de vós’ sona horrible” (Lurdes Gaspar), “Sí. L’àvia em contava que hi havia un vell que ja no servia per a res…

Quan la seva néta va tenir un fill, el vell, que ara era besavi, assegut al portal de casa, va demanar de bressolar el nadó a damunt dels seus genolls… I el vell deia ‘Ara sí que serveixo per alguna cosa'” (Joan Marrugat), “Sí. M’havien contat l’argument de obres d’Ignasi Iglesias, com ‘Els Vells’, ‘La Mare Eterna’, ‘El Cor del poble’ i alguna altra, sempre de temes socials. L’Ignasi Iglesias era un dramaturg de Sant Andreu de Palomar, com nosaltres” (Joan Prió Piñol), “Bon dia,

Sí: la rondallística menorquina té alguns exemples de faules morals en torn a la vellesa” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia, Lluís,

La meva besàvia m’explicava rondalles i sempre eren d’àvies entenedores, tendres i de bon fer.

Jo era bastant petita i (…) vaig estar al llit (…) un mes i ella estava al meu costat explicant-me les  rondalles” (Montserrat Cortadella), “A mi, no!” (Angelina Santacana Casals), “Algunes, però molt tristes. No crec que fossin a favor. Jo les interpretava com de mals fills. Em feien pena.

L’àvia Carmen era una persona gairebé inèdita. Llesta, intel·lient, sense estudis, prudent… Mai oblidaré algunes d’aquestes rondalles que m’han ajudat a distingir.

Bon dia, àvia. Hi ha gent, mala gent, a qualsevol edat, no creus? L’àvia Carmen era una de les millors persones que he conegut. Però la vida no va ser JUSTA amb ella” (Anna Babra), a qui comentàrem “Trist, el teu escrit. 

En moltes rondalles, la velleta simbolitza la saviesa, la persona encertada, la persona de bon cor…

I, en algunes, fins i tot, al capdavall, el personatge que es casa amb u de la família reial (o, com ara, de la comtal), ho fa, però va acompanyat de l’àvia. I, en més relats, dels pares”, “Lluís: no recordo que ma mare em contés rondalles a favor de la vellesa, però ma mare era molt conscient dels fets que passaven i dels que havien passat els avis de les generacions anteriors. 

Jo només sé que, dels cinc germans que van ser-ne a la vida, ella sempre va respectar els seus pares, els va ajudar sempre, sobretot, a la meva àvia Ramona. A l’avi Ton, també el respectava i l’estimava. Sempre va estar a favor d’ajudar-los econòmicament i els va acceptar a viure amb nosaltres, sense demanar-los mai ni cinc cèntims.

(…) Tot el que ella em va explicar era per a mi un tresor. Sempre va estar disponible en tot el que podia ajudar a sos pares. També va tenir ma àvia Lluïsa (àvia paterna), que va tenir una embòlia (…).

Un diumenge, Lluís, vaig veure com la mare agafava l’àvia Lluïsa i la portava, agafant-la per la cintura, cap al servei, i la meva àvia Lluïsa, qui havia restat muda a causa de l’embòlia, li va parlar i li va dir: ‘Ai! nena, com t’ho pagaré tot això que em fas’. La mare va escoltar-la i no li va dir res. L’àvia sabia que mare se l’estimava: sempre van anar juntes, sempre van anar unides. La germana de ma àvia Lluïsa li deia: ‘Lluïsa: des que tens la Conxita amb tu, sempre portes els davantals ben nets’. Ma mare també es deia i es diu Conxita” (Ramona Ibarra), “A ma casa, contaven d’una família on, a l’hora de dinar o  de sopar, la mare escudellava a la seua mare en un plat de fusta el qual li’l posava a terra en un racó.

L’àvia es va morir i, un dia, la mare va veure el seu fill amb un tros de fusta i  amb una navalla.

‘-Què fas, fill meu?’, diu la mare.

El fill li respon:

‘-Faig un plat per a quan sigues vella'” (Vicent DE LA Torre).

En el meu mur, el 19 de juny del 2025 plasmaren “Poques vegades. Vellesa: a mort” (Maria Galmes Mascaro), “La meva àvia, nascuda el 1892, em deia ‘Si hagués sapigut que el pa amb nous era tan bo, encara seria la Senyora de Tous!!!” (Dolors C. Serra),“Bon dia, Lluís,

La meva àvia era una dona amb un tarannà com un home…

Era filla única, ella sola manava els treballadors el que havien de fer…

El seu pare, molt vell, el seu marit (el meu avi) era menescal, anava pels pobles amb el cavall, mirant que el bestiar estigués bé…

Mai es va considerar vella, ni em va explicar res sobre la vellesa…

Deia que velles són les andròmines…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 19 de juny del 2025, per telèfon, em digué 1) que la rondalla de la senyora de Tous “És una lliçó per a la vida”, 2) que els mots de Joan Marrugat venien a dir “Sentir-se útil. I, als altres, això els fa una favor [, la eixa relació avi-nét]”, 3) que el detall de la besàvia de Montserrat Cortadella representaria que, “A l’altra [, a la xiqueta], se li faria més curt el temps” i hem coincidit en el fet que eixes vivències (unides a la paciència de la dona cap la besnéta) són coses que no s’obliden i que els xiquets, com més petits, més capten com són els altres (el caràcter…). Respecte a la narració en què intervé l’anciana com a fada bona, ha respost “Després és la compensació per a la vida”.

Al capdavall, ma mare ens ha adduït que les paraules de Tere Maria Marquez Bartolomé li n’havien evocat unes que havia oït més d’una vegada: “Això, ho he sentit dir ‘Velles se fan les coses; les persones se fan majors'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, maternitat, pactes i balls eròtics en Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Uns altres subapartats interessants del llibre “Bruixes a la Catalunya interior” i que també tenen a veure amb altres papers de les dones en els Pobles matriarcalistes, són, com ara, a) com es pot ser bruixa, b) les festes que resulten de la introducció en el col·lectiu i c) rituals d’iniciació acompanyats de balls. Anem a pams.

Primerament, Jordi Torres i Sociats, en aquesta obra, posa que “La bruixeria hereditària passa de mares a filles” (p. 17) com també ho fan altres detalls en aquestes cultures. Ací, a més, ho relaciona amb el part (un tema amb bona acollida): “Aquesta forma de bruixeria és rebuda durant el temps de quarantena després del part. Durant aquest temps, la mare no pot abandonar sota cap motiu el nadó (…). Quan mare i fill ja han anat a la missa de purificació, el nadó ja no pot ser bruixat.

També es pot aconseguir ser bruixa fent pactes amb el dimoni” (p. 17), personatge femení. Per consegüent, hi ha un lligam entre les dues generacions i, a banda, amb la foscúria.

Quant a les festes del pas al grup de les bruixes, al meu coneixement, hi ha un fet que empiularia amb lo ancestral i amb lo tel·lúric: que la dona, per a  formar part del comú, haja de besar… la part inferior del tronc del cos humà (ací, el cul), el mateix que, en l’arbre, simbòlicament, tocaria la terra i s’endinsaria en ella. ¿Representaria la cara de la mare, però en els Pobles atàvics i, ben mirat, com un empelt mare i fill, de la mateixa manera que quan el fill ho fa a la galta…? “Després de la cerimònia, la bruixa tenia contacte carnal amb el dimoni i, des d’aquest moment, ja podia anar pel món fent les trapelleries que li venien de gust” (p. 18). És més: ell (dona) marcava els dominis i “els feia el senyal a l’anca esquerra o bé a l’espatlla” (p. 18), o siga, a la banda en nexe amb lo feminal (la del cor) i amb la part del cos que representa el passat i els avantpassats.

Tocant el tema dels rituals esmentats, en aquest llibre sobre bruixes, l’autor d’Oristà trau balls que se celebraven en indrets que copsem en altres llegendes (encara que amb noms d’altres punts geogràfics). Per exemple, en “Els rituals de la font del Bou (terme de Lluçà) (…). La bruixa que convocava la reunió amb les aspirants es concentrava sobre mateix de la font, és a dir, a la roca del Vilaró de Lluçà.

Al punt de la mitjanit, calia que totes les que volien entrar dins el món de la bruixeria estiguessin presents al bell mig (…). Aquesta cerimònia es duia a terme justament on rajava l’aigua. (…) Tot seguit, tenien contacte carnal” (p. 19).

Com podem captar, hi ha vocabulari associat a la dona: la font (de vida), reunió, roca (toca la terra, dones fortes, realisme), raig d’aigua (inici de la vida, com si fos el nounat que sorgeix durant el part) i, per descomptat, l’erotisme.

Un segon ball que exposa en aquest subapartat és el que té lloc “A la plaça Balladora (terme de Sant Bartomeu del Grau)” (p. 20). “En aquest punt, es reuneixen les bruixes del Lluçanès i Montseny tots els dissabtes de l’any. (…) les danses eren d’una gran bellesa” (p. 20) i, altrament, “organitzaven una gran orgia” (p. 20) i, com addueix el folklorista (amb lletra menuda, en aquesta pàgina), “Alguns dels qui han explicat aquestes coses diuen que això són romanços; altres ho agafen més seriosament i hi havia encara algú que comentava que, abans de la guerra, concretament, per la festa major d’Alboquers, a la plaça Balladora, els saraus que s’organitzaven ja semblaven orgies, ja que hi havia molta disbauxa i es feien grans jaços dintre les garrigues” (p. 20), és a dir, com llits en què, com podem pensar, si més no, hi hauria relació entre hòmens i dones i, potser, més.

Sobre aquest darrer detall, direm que el 6 de juny del 2025 férem una qüestió sobre el tema de les bruixes i àvies i mares nascudes abans de 1920. Doncs bé: una dona a qui enviàrem una foto en nexe amb la plaça Balladora i amb la lletra petita que hem plasmat, ens respongué amb un símbol: una cara amb les celles alçades, possiblement, pel tema tractat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes, bruixes i pervivències matriarcalistes en la Catalunya pagesa

General, , , ,

Les bruixes: pervivències matriarcalistes, llegendes i paganisme.

En aquest punt, iniciat a partir del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats i publicat en el 2002 per l’Editorial Farell, obra a què accedírem pel 2024, inclourem temes que podríem posar en diferents llocs de la recerca, però que, com que aporta molta informació sobre llegendes, he considerat prioritari fer-ho en el de rondalles, llegendes, contarelles…

Així, en el pròleg, els introductors indiquen que Jordi Torres i Sociats (nascut en 1942), de xiquet, ja visqué el món de la pagesia, que “el seu padrí li explicava mentre guardava les vaques i durant el temps que passaven fora, la qual cosa afavorí una familiarització privilegiada de l’autor” (p. 9), puix que “els dissabtes al matí venien els avis de pagès i ho aprofitava per fer-los preguntes sobre els records, tot prenent-ne notes” (p. 9) i que el llibre “conté molts testimonis d’aquest món d’abans, del món de pagès, dels pastors i dels traginers” (p. 10).

Quan el folklorista passa al segon capítol (“2. Quan s’explicaven moltes d’aquestes històries”), indica que, enmig de tasques com la de pelar les fulles de la dacsa (l’espellofa, p. 13), no sols es reunien dones: era “tot un ritual a les cases més importants, és a dir, les cases dels grans propietaris, era cosa de dones” (p. 13), ja que “els espellofadors i espellofadores seien tot formant rotllana entorn del blat de moro. El primer que feien era dir el rosari. Aquesta pregària era dirigida pel cap de casa o la mestressa (…). Quan acabaven de resar, el cap de casa començava la gresca: els temes eren, entre d’altres, cançons, llegendes, endevinalles, rondalles i contes. Entre aquests temes, també es parlava de bruixes, màgica, curanderos i por.

Aquesta activitat es continuava durant les llargues vetllades d’hivern” (p. 13).

Per consegüent, a banda de la part faenera i de la que podríem dir més religiosa i formal, hi havia la que, sense embuts, més d’una vegada, incloïa la bruixeria.

Al meu coneixement, empiulant amb la història de les terres catalanoparlants i amb l’europea, capim que aquestes bruixes, sovint, eren dones que havien estat relegades de la universitat (començà cap al segle XIII) i, àdhuc, de la possibilitat d’exercir de metgesses. Llavors, calia crear una mena de boc amb intenció de justificar eixa orientació legal i, igualment, eclesial (en defensa contra el protestantisme i contra el fet que la població era matriarcalista, com ja es reflecteix en els segles XV-XVI, per exemple, en balls dins de l’església o bé en els pans beneïts, detall que a hores d’ara perdura).

Ben mirat, l’autor de l’obra escriu que, “Normalment, aquestes tertúlies eren presidides pel padrí de la casa, que era la veu de l’experièncaia i transmetia a la resta de la família les seves vivències i peripècies viscudes, recomanant que es recordessin i ho transmetessin alhora als seus descendents” (p. 14).

És a dir, el paper pedagògic dins de la família també abraça que la resta dels integrants (la majoria no sabria escriure i, més aïna, tindria saviesa de la vida) passen aquest saber als seus fills.

Igualment, Jordi Torres i Sociats agrega que una de les festes de més ressò (i que era aprofitada per a aquest lligam cultural matriarcalista) era la matança del porc (cal pensar que en novembre, com en molts llocs): “Una altra de les vetllades on es contaven moltes històries, llegendes, fets i vivències, era el dia de matar el porc, la festa de pagès per excel·lència. (…) la quantitat d’històries i fets ocorreguts en aquest temps era molta i variada” (p. 14).

Finalment, evoca que “els avis miraven qui diria la història més enrevessada, més fantàstica, més espaordidora, més tràgica o més recargolada” (p. 14).

Aquest darrer fet ens en trau un altre, important i propi dels Pobles matriarcalistes: així com la matriarca (qui fa de cap de la vila o de la casa) cerca la xiqueta que connectarà millor amb el grup i que afavorirà més el col·lectiu i l’esdevenidor cultural i psicològic de la terra (per exemple, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), ací es triava la persona més preparada (no necessàriament, la més vella, encara que podria coincidir).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Folkloristes catalanoparlants del segle XIX i rondalles del Poble

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de les rondalles, però ara, per mitjà de l’obra “Rondalles del poble”, de Francesc Badenes Dalmau (1900), en l’apartat “Dos paraules al que llixca” (https://ca.wikisource.org/wiki/Rondalles_del_poble/Dos_paraules_al_que_llixca), anterior al pròleg, publicada per “Viquitexts” i ací adaptada, aquest folklorista valencià (1859-1917), comença dient que, “entre les ombres de la nostra història i de la nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or, poesia d’un altre temps, que embaumava la nostra llar en dies en què la senzillesa informava els costums. I, quina és eixa joia? El Romancer català del venerable Marià Aguiló. (…) agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de la nostra llar per la santa mà de les nostres àvies”.

Com podem veure, les àvies són la principal connexió de la cultura tradicional que passa de generació en generació (cal dir que, igualment, ben considerades).

Més avant, el mateix recopilador indica que s’ha trobat amb el romanç “L’infant i la dida” i que, després de veure que hi havia moltes cançons per a nines (però que eren en castellà), “em féu dirigir la vista i el cor cap a altre punt d’investigació: a la rondalla d’ahir, la tradició passada, la vella llegenda. De tot això, done alguna mostra (…). acontentem-nos amb l’espigolada, ja que no hem pogut fer la sega. (…) estes rondalles, tradicions i llegendes, que he tractat de vestir lo millor que he sabut i amb la senzillesa que han de tenir. Tal volta, se’m diga que tot açò és molt innocent (…) així és el Poble i tal apareix Montserrat de l’insigne Verdaguer. Valga lo que valga i siga lo que siga, lo que al públic oferisc, mire’s tan sols el sentiment que m’anima i que no és altre que el d’amostrar, una volta més, mon amor, mon ver amor a València”, uns mots que plasmen el sentiment de pertinença a la terra.

En passar a la introducció, el català Artur Masriera i Colomer (1860-1929), escriu que “el Poble fou sempre el veritable rei dels poetes”, “aquest poeta, vigorós i senzill, natural i espontani com cap, ha fet sempre com el rossinyol de les boscúries: ha cantat refilant de bo i millor, però sense firmar les seues obres genials. (…) ¿Quina glòria més cabdal per a un poeta que la de produir una obra que encarna l’esperit de tota una centúria o les lluites i sentiments d’una raça? Per això, els escatimadors de glòries suposaren que un home sol no podia assolir tan noble empresa”. Sobre el terme “raça”, direm que, en els anys trenta del segle XX, encara tenia el significat de “Poble”, de “Nació” cultural.

Més avall, el prologuista posa noms de folkloristes del seu temps i addueix que, per exemple, uns versos que ell plasma, “tenen el millor elogi de son valer en la vida que savis i ignorants els donen, ja que, mentres naixen i moren, cada quinquenni, centenars de llibres plens de lletres arrenglerades que no diuen res al cor, ni al cap” (en al·lusió a la instrucció pública en llengua castellana i oficial en Espanya, la qual no ensenyava cap de les llengües vernacles allà on ho eren, llevat de la castellana), “eixes hermoses flors aromàtiques de la poesia populars com flairoses perpetuïnes” i que, “de moltes menes, poden conservar-se eixes flors camperoles; o trasplantant-les, cuidadosament, dels llavis del Poble a les galerades de l’estampa (…) o aprofitant només la llavor i fent conrear en el propi magí els que en diríem els arguments tradicionals per a vestir-los amb les gales de la prosa encisadora (…) destinada a viure tant com la mateixa terra a on s’arrelà”.

Ben mirat, diu que l’estudiós i escriptor Francesc Badenes “ha volgut fer-ho amb les belles tradicions valencianes (…) una mina sense explotar en el concepte folklòric. (…) ha anat triant tradicions fantàstiques i llegendes a les quals ha donat forma de narracions poètiques i avui les presenta als bons aimadors de les lletres llemosines”.

Finalment, Artur Masriera agrega “Déu vulla que l’exemple del poeta Badenes siga imitat per l’estol de benemèrits conreadors de les lletres valencianes que tant podrien espigolar en el camp ubèrrim de la literatura popular i el folklorisme regional”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Deien “senyora àvia” o “senyora padrina”

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “senyora àvia” o “senyora padrina”? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 14 de juny del 2025 i després plasmaren que, “A casa meva, no. La padrina era la de bateig i l’àvia era la iaia. Això sí, tothom de ‘vostè’!” (Àngels Santacana Casals), “Les tractaven de ‘vós’, però no pas de ‘senyora'” (Quima Estrada Duran), “Bon dia, Lluís,

Som de Mallorca i no he sentit a dir mai ‘senyora padrina’. En canvi, a les famílies benestants (nobles o no), sí que es deia (jo ho he sentit dir) ‘senyora àvia’ a la padrina” (Catalina Mestre Villalonga), “Jo, a casa, ni enlloc, tampoc ho he sentit a dir mai; només ‘padrina’ i ‘padrí’! Baix Camp i Barcelonès!” (Ricard Jové Hortoneda), “A casa, dèiem ‘senyora padrina’. Sóc de Lleida” (Contxi Enjuanes Carrera), a qui responguí “És interessant perquè poses lo que ja intuïa: que, en algun lloc, hi hauria qui utilitzaria la forma ‘senyora padrina’ de la mateixa manera que es diria ‘padrina’ en lloc del mot ‘àvia'”.

Quant a missatges, el 14 de juny del 2025 i posteriorment indicaren “No en vaig conèixer cap, jo” (Àngels Sanas Corcoy), “No. Dir ‘senyora ama’ era més aïna irònic com una rimbombància que atribuïa la propietat a una dona, però res a veure amb el tractament mallorquí” (Joan Colera), “La gent de casa bona” (Eusebia Rayó Ferrer), “Bon dia,

Aquest costum només era propi de la noblesa mallorquina. Se’ls respectava i se’ls tractava sempre de ‘vostè’; i, si eren pagesos, de ‘vós'” (Xec Riudavets Cavaller), “A casa, no” (Joan Prió Piñol), “A casa, no, Lluís” (Rosa Adroher Bonet), “Els nobles i alguns de la burgesia sempre diuen ‘senyor avi’ / ‘senyora àvia’.

L’altra gent de Mallorca tenia per costum dir ‘padrí’ / ‘padrina’. De fet, avui dia, per moltes viles, es continua emprant. Lo de ‘avi’ / ‘àvia’ és més de Ciutat” (Margarida Frau Mir), “A casa, sempre va ser ‘àvia’; la ‘padrina’ era la que t’acompanya amb el ciri quan et bategen” (Montserrat Cortadella), “En el meu cas, segur que no; a la meua vila, no s’ha dit mai ‘àvia’, sempre ha estat ‘iaia’ o ‘auela’; i tampoc ‘senyora’, per tenir una relació familiar” (Josep Fontestad Molina), “No” (Lurdes Gaspar), “Antigament: ‘Senyora-àvia’. 

Actualment: ‘Padrina'” (Miquel Vila Barceló), “Les meves eren de la Franja i els deia ‘iaia'” (M Pilar Fillat Bafalluy), “A Fulleda, (les Garrigues), diem ‘padrí’ i ‘padrina’, tot i que, actualment, ‘avi’ i ‘àvia’ són també coneguts. Jo, del 1963, als padrins i gent de més edat, els tractava de vós. Ara, gairebé tothom, es tracta de tu” (Santi Arbós), “‘Àvia’, a Barcelona. A Ponent, ‘padrina'” (Anna Babra), “Al principi, parlàvem de ‘vós’ als avis, però, a partir dels quinze anys, la mare va demanar-nos de tractar-los de ‘vostè’. Era a la ‘iaia’ i a ‘l’avi'” (Rosó Garcia Clotet), “La meva mare parlava de ‘vostè’ al seu pare i al seu ‘onclo’ i, com que l’oncle era el seu padrí, li besava la mà (li feia una amoreta). Ella va nàixer el 1926, però ells (el seu pare i el seu oncle patern) varen nàixer molt abans” (Roser Puig Volart), “Dèiem ‘padrina’ i ‘padrí'” (Francisca Farre), “No: eren ‘l’àvia’ i ‘la padrina’… Res més” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No. La meva mare va néixer el 1918 i no ho deia” (M Teresa Valls Farre).

En correus electrònics, el 14 de juny del 2025 ens escrigueren “‘Senyor padrí’ o ‘senyora padrina’, no. Ara bé: el tracte era de ‘Vós”. ‘Vós, padrí’, ‘Vós, padrina’. I el mateix tracte rebien els pares” (Àngel Blanch Picanyol).

Ben mirat, en el grup “Records del nostre passat”, el 14 de juny del 2025 posaren “No he conegut mai gent de la noblesa; de les altres classes socials, sí. I només dèiem (i diem) ‘àvia’ o ‘padrina'” (Carme Casanova Campas).

Finalment, ma mare, el 14 de juny del 2025, per telèfon, en relació amb el comentari d’Angelina Santacana Casals, em digué “Ací, en València, també: de ‘vosté’: sobretot, a la família (començant pels majors), als oncles, als avis i a les persones no família i a tots els desconeguts.

Respecte a la padrina, era la que et duia al bateig, qui, a vegades, coincidia amb els avis” i ens afegí que el seu germà gran tenia de padrins els avis materns de ma mare, mentres que els de la seua germana major eren els seus avis paterns.

Al capdavall, li hem adduït que, segons alguns lingüistes (com ara, Gabriel Bibiloni), el mot “vosté” procedeix del castellà i que entrà després de la Guerra de Successió (1705-1715) com també que, a la darreria del segle XIX, el Noucentisme menyspreà el “vós” i altres mots, perquè els consideraven de pagesos, de vila.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bartomeu Barceló i Tortella i la Mare que salva la dona i el Poble

General, , ,

Continuant amb la composició “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, publicada en 1918, l’autor, com si parlàs a Nostra Senyora, li comenta sobre l’ànim de sa mare:

“Sí, la nit cau. I és l’ombra del martiri

Que enmig de la gaubança la corpuny

No la veis? Llagrimeja com el ciri

Ella m’ha dit: ‘per més que el pit m’hi tiri

             Potser venir-hi

Més no podré: és tan aspriu, tan lluny…’”.

 

Posteriorment, li demana ajuda, que la Mare de Déu faça costat a la mareta, que no la deixe caure, sinó que l’agafe de la mà com la dona que ho fa amb la seua filla de pocs anys i, a més, que el poeta i sa mare puguen anar al santuari i fruir la vida:

“Doncs, ajudau-li; vostra mà la duga,

Com àngel dels promesos a David:

Feu que no plor, com degotis d’espluga[1];

Feu que no plor, dins l’ombra malastruga[2];

                Feu que amb mi puga

Per bon camí tornar, amb goig complit”.

 

 

Al cap i a la fi, com diu l’escriptor a la Mare de Déu, no vol ser orfe de pare i de mare:

“Si sens ella tornàs, me semblaria

Venir amb dos cadàvers a damunt

Trist Isaac del Moria per la via,

Ja em basta el de mon pare, que al cel sia,

                 Basta’m, ¡oh pia!

Per a assolar-me l’enyorat difunt!”.

 

 

Altrament, plasma uns versos amb què tracta de fer reviscolar l’ànim maternal i com si, a banda, amb una revifalla, també els menàs al lector del poema:

“Inspireu a tothom volença altiva

¡Feu que s’arbore el cor de la Ciutat!

I, puix que el cor allà on apuntà arriba,

Que el camí sia un fet: la roca aspriva

                 Mai és tan viva

Com la fe d’una ardenta voluntat”.

 

 

Tot seguit, la Verge del Puig de Sant Salvador fa el paper de mare del Poble i serà ella qui el salvarà. Així, en mots de Bartomeu Barceló i Torrelló,

“Digau a tots: ‘Veniu cap a l’altura.

Veniu i el Puig vos sia Salvador.

-Quina és la barca neta de sutzura?-

Pugeu a rebaixar-vos en llum pura

                I, ¡oh, fermosura!

De terra, mar i cel, sumau l’aimor!’”.

 

Com podem capir, la llum també va unida amb la foscor i, igualment, s’uneixen la terra i la mar (simbolisme femení) i el cel (símbol masculí) i predomina lo realista i lo feminal.

Finalment, veiem que la Mare de Déu és tractada com una Moreneta (el color negre i el bru d’aquestes marededéus van associades a la saviesa de la vellesa) que fa de guia al poeta i que l’empiula junt amb dos trets presents en molts poemes matriarcalistes: l’aigua (la mar) i lo tel·lúric (la terra). No debades, li diu

“I ara, la moreneta Estrella mia,

Moreneta del Puig, adéu, adéu.

Vos passetjà en triomf ma fantasia

Pels mars i terra enllà. Doncs, feu que un dia

            Esta elegia

Himne se torne de triomfant romeu!

                                     BARTOMEU BARCELÓ

1918”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Cova.

[2] Malaurada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre el perdó

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el perdó?  Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

En el meu mur, el 13 de juny del 2025 posaren “Ens deien que era bo perdonar, però que ens servís d’experiència” (Quima Estrada Duran), “Sí. És bo perdonar, però l’experiència no l’oblidaràs. Per tant, sóc partidària del perdó, però hi ha experiències que, com les que vaig patir jo, per ser massa bona i massa bondadosa, que, tot i perdonant, mai ho oblidaràs. I continuo perdonant” (Ramona Ibarra), “Bon dia,

Tot i ser dones molt religioses, el seu caràcter els impedia cap mena de perdó. Eren dones molt rectes” (Xec Riudavets Cavaller).

Quant a missatges, el 13 de juny del 2025 plasmaren “Sí: quan ens castigaven” (Àngels Sanas Corcoy), “Doncs, a casa, sempre es perdonava tot” (Roser Canals Costa), “Ma mare mai: no sabia perdonar” (Josep Ferrer Ferrer), “La meva àvia o ma mare perdonaven, però mai oblidaven i sempre afegien la dita ‘Nostre Senyor té un bastó que pega sense fer remor'” (Àngel Blanch Picanyol), “Sí: la mare tenia sagrat això” (Àngels Salvador), “A mi, res de res!” (Angelina Santacana Casals), “Que s’ha de saber perdonar, però no oblidar” (Joan Prió Piñol), “Que era nessari perdonar, però no oblidar: que tot te un cost” (Lydia Quera), “A casa, mai ens havien parlat del perdó; suposo que érem bons minyons i no gaire religiosos” (Rosa Rovira)-

En el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de juny del 2025 ens indicaren que, “A jo, em deien ‘Si Déu perdona a tothom, també ho hem de fer, perquè no hem de voler esser més que Déu” (Francisca Noguera Bordoy).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 14 de juny del 2025 agregaren “A mi, res de res” (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 13 de juny del 2025, per telèfon, ens digué “La mare [nascuda en 1910, ] no era amiga de jutjar a ningú”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.