Arxiu de la categoria: General

Dones que deixen empremta, que confien en la infantesa i que estimen lo matriarcal

General, , , ,

Un relat en què es plasma el matriarcalisme i, igualment, els intents d’anihilació per part del poder eclesial i, òbviament, sense deixar fora la introducció de la llengua castellana i de les repercussions del pacte entre la Corona Catalanoaragonesa i el Regne de Castella (del segle XV), és “La pixarrada del diable”, el qual figura en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras. A l’inici, diu que “Aquesta llegenda ens parla que (…) sant Ermengol, bisbe i gran constructor d’infraestructures, va decidir la construcció dels ponts del congost que hi ha anant en direcció a la Seu” (p. 338). Cal dir que el culte a les grans fites, a les construccions faraòniques i, per exemple, el desig de passar a la posteritat, no són de la línia matriarcalista.

Per això, és fàcil entendre que “cada dia havien de tornar a refer el que havien construït el dia abans i que apareixia destruït” (p. 338). En altres paraules, la gran majoria de la població no acceptava un model que els era foraster, molt diferent al seu i que no prioritzava lo femení, ni lo relatiu a la mare i a la Mare Terra.

“Primerament, van sospitar que gent malvada ho destruïa cada nit (…).

[El bisbe] Va quedar molt sorprès quan, al punt de mitjanit, veié sortir una figura horrible, vermella com flama de foc encesa i amb una olor de sofre (…), que es dirigia vers el lloc on havien treballat els constructors” (p. 338). ¿Qui representaria la gent malvada sinó els qui no seguien les pautes patriarcals de la jerarquia eclesiàstica que no s’aliava amb el matriarcalisme dels catalanoparlants? Afegirem que la tasca era gran: un Poble jove (el color vermell), encapçalat per una dona valenta i viva com la flama (associada amb la jovenesa) i amb fortalesa.

A banda, el bisbe “convocà l’endemà mateix tots els capellans de la rodalia i els monjos benedictins que tenien el convent en lloc proper, per tal que acudissin tots al lloc, en fer-se fosc, revestits amb els ornaments sagrats” (p. 338). Per consegüent, de nou, l’acte esdevindrà durant la nit, que és el moment fort de la dona, i ho faran “provistos d’aigua beneita (…) amagats fins al punt de les dotze” (p. 338). Així, podem dir que ells actuen a partir de les accions d’ella, que és qui va al capdavant del desenvolupament.

Llavors, el bisbe commina el dimoni “a rendir-se davant del poder celestial” (p. 338), el qual, com veurem, no ho assolirà, encara que “el reduïren i el deixaren ben lligat a la roca” (p. 339), la qual, ací, no té el significat matriarcal relacionat amb la dona, sinó que ho fa amb un mètode de limitació de la llibertat.

A més, “L’obra arribà al final i, el dia que s’acabava i es posava ja en disponibilitat de pas, fou extraordinària la gent que va acudir-hi, tant per contemplar-ho com per a donar-ne gràcies” (p. 339). El fet que es prioritzen les grans obres (detall, històricament i psicològica, que té a veure amb els estils de vida i de governament dictatorials i dèspotes, indistintament que, per exemple, es promoguen des d’un partit polític, en una agrupació, en un govern estatal o per part d’un cap d’estat) i, igualment, la contemplació (però no de la Mare Terra) i de donar les gràcies (òbviament, a la fastuositat), empiulen molt amb la superficialitat impulsada des del segle XVI (arran del Concili de Trento, 1545-1563), amb el barroquisme i amb la cultura de les aparences exteriors.

Nogensmenys, el Poble encara mantingué l’esperança i la passà de generació en generació, mitjançant la renovació de la vida, els nens i la infantesa. Així, el dimoni pixa al riu per a tractar de desbordar-lo i, com que la seua pixarrada fou pobra, “només aconseguí deixar una marca a la muntanya que, encara avui, es pot contemplar en la penya que marca l’acabament del congost dels Tres Ponts, és una ratlla de color verdós que tothom coneix com la Pixarrada del Diable” (p. 339). Això, entre altres coses, vol dir que la dona (el dimoni) deixà empremta, que el Poble ha preservat la vida i la fe en l’esdevenidor, així com quan copsem que un arbre trau les fulles en iniciar-se la primavera i, per tant, encara té futur.

Finalment, comentarem que el congost, com podem llegir en el DCVB, és un “Pas estret i profund d’un riu entre muntanyes”; que la muntanya, entre altres coses, està vinculada amb les mamelles i que el fet que apareguen tres ponts, ¿no podria enllaçar 1) amb les relacions entre les tres generacions o, almenys,  2) amb una cultura matriarcal oberta cap a l’altre, al proïsme i, com es sol dir, a bastir ponts i no a una que tractàs de crear-ne donant órdens als súbdits, en lloc de fer-los per iniciativa popular o bé comunal, com ha sigut habitual en el matriarcalisme? Al meu coneixement, la segona opció sí que té molta força (hem trobat alguns relats en eixa línia) i empiula amb el model de vida i amb la cosmovisió de la cultura catalana, matriarcals. En eixe sentit, com em digué Pere Riutort, per telèfon, el 5 de novembre del 2019, i plasmí en el meu mur eixe dia, “Nosaltres hem anat obrint finestretes,… finestretes”, des de la Germania.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que deixen empremta i persones nobles i que eduquen de manera matriarcal

General, ,

Un altre relat, curt, en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La ‘potada’ del Diable”. Comentarem que, com en moltes narracions, ací, el diable representa la dona. “A la serra la Vall, hi ha una cova que és coneguda per tothom com la cova del Diable. Davant d’aquesta cova, a la pedra, hi ha diferents marques i senyals, totes elles atribuïdes al (…) personatge: mitja lluna, mig peu i també el seient on s’asseia el dimoni” (p. 337). Per tant, veiem u dels símbols més relacionats amb la dona (la cova), com a lloc d’entrada de lo que seran els futurs fills de la terra (en lo eròtic, de la llavor masculina, el semen) i, igualment, com a punt de retorn i d’acollida per part de la mare. Cal dir que ens trobem davant una dona que ha deixat molta empremta (recordem que una de les arrels del terme esmentat, és “imprimir” i que, com es sol dir, lo escrit no s’ho enduu el vent).

Afegirem que la mitja lluna evoca lo femení (com també ho fa la forma de les dues banyes del bou juntes), és una dona que toca els peus en terra (figura el mot “peu”) i, a banda, ella és qui mena, qui té la darrera paraula i la màxima autoritat (simbolitzada pel seient). Ara bé, en més d’un cas, investigacions, com ara, sobre la prehistòria, s’han trobat que aquestes marques es relacionaven, almenys, popularment, per exemple, amb temps dels romans o dels musulmans… i que eren de fa milions d’anys arrere.

Si, com llegim més avant, la cova era on Satanàs comptava amb la seua guarida muntada (per a esperar els morts i dur-se’ls a la terra), és perquè, com en altres cultures matriarcalistes, lo que ix de la mare (de la Mare Terra), hi és rebut (en l’esdevenidor), això sí, en forma d’ànimes. Adduirem que, per exemple, l’hivern (sovint, plasmat pel mes de desembre, en què es registra menys llum), simbolitza la mort (i inclou el dia més fosc de l’any) i, al mateix temps, l’esperança en el demà (de la mateixa manera que el llaurador ho fa, en colgar les llavors, activitat que té a veure amb la sembra hivernal).

En el paràgraf següent, podem llegir que, tot i les temptacions que feia el diable, “els cors d’aquesta noble i treballadora gent” (p. 337) van fer “que no reaccionessin pas com el dimoni esperava, amb la qual cosa se sentí humiliat, derrotat i va optar per abandonar aquests verals” (p. 338), això és, eixos indrets. Des del meu punt de vista, ací, el dimoni podria representar la maldat.

Finalment, el narrador addueix que, no obstant això, “aquí en va quedar el testimoni de la seva presència i, durant generacions i generacions, de pares a fills, ha passat i s’han contat les històries de la cova del Diable i de la seva potada” (p. 338). En aquest cas, el personatge, de nou, en línia amb lo matriarcal, estaria associat a l’empremta que ha deixat la dona, la qual perviu i, a més, recorden.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona consellera i de fiar i dones atrevides i respectades

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals, i que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El coll de la Mora”. “Hi havia una família que vivia a la Serreta i, com tota casa d’aquells temps, es dedicava a treballar la terra i a tenir animals.

Diuen que sempre havien viscut tranquils i bé” (p. 336), fins que, un dia, “la dona va anar a recollir les dues vaques que pasturaven perquè ja arribava el capvespre” (p. 336), va sentir unes fresses estranyes i ho comenta al marit, qui li respon que això eren invencions.

En relació amb aquestes línies, direm que, malgrat que, sovint, s’ha ensenyat (i s’ha escrit) que, per exemple, en l’Edat Mitjana (segles V-XV), la gent treballava molt i no hi havia temps per a festes, la realitat ens diu que ocupaven una quantitat alta del calendari (com ara, abans del segle X), com ja exposàrem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. Àdhuc, més que arran de l’entrada del capitalisme, del segle XVIII ençà. Podríem veure-hi un intent de santificació del capitalisme, tractant de demonitzar lo que no es sap (o, pitjor encara, lo que es sap i es pretén que no es conega) i, per descomptat, d’ocultar-ho en la instrucció i a través dels mitjans de comunicació social. El relat toca els peus en terra. 

Tot seguit, llegim que, “Al cap d’uns dies, aquella mateixa dona i una veïna van anar a mercat (…) i, en passar pel mateix Coll, els va aparèixer una volada immensa d’ocells negres” (p. 336). De nou, figura el color negre (el que resulta de la combinació dels altres i, igualment, l’associat a la dona, a lo femení, a la foscor…), com el negatiu, quan, justament, és u dels que té a veure amb el matriarcalisme.

En tornar a casa, ho comenta al marit, qui, com també farà més avant, no s’ho creu. Passa que un dia, ell se’n va a mercat. Direm que, a diferència d’ella (qui fa una tasca cap a la nit), ell s’hi mena a l’eixida del sol: “quan començava a trencar el dia, en arribar al Coll de la Mora, va sentir unes petjades al seu darrere” (p. 336). I, ves per on, era un esquelet. En el detall nit/dia, es plasma, simbòlicament i respectiva, lo femení i lo masculí.

En un passatge posterior, el marit, quan pogué bellugar les cames, “retornà a casa” (p. 336), de la mateixa manera que, en un cas semblant, un fill ho faria cap a la mare (qui el conhortaria i li faria costat). “Quan hi arribà, ho contà a la seva dona, tot dient-li: ‘Rosa, ara sí que veig que tenies raó. Mai més portarem les vaques a pasturar allí’” (p. 336). Així, copsem un paper molt important i molt en nexe amb la cultura matriarcal: la dona que aconsella. En aquest sentit, el dia que plasmí aquestes paraules, el 21 de juny del 2023, havia comentat amb ma mare una sentència que, segons ella, deia el pare d’una tia meua (i que aquest home l’hauria apresa de l’avi matern de ma mare): “Ves a espai amb eixe que, si no, te la fotrà”. 

Ara bé, un poc després, mor el marit i, a més, podem llegir que, quan passaven pel mateix lloc, sentien també, “a cops, el dringar dels picarols. Per això, (…) si era fosc, (…) mai passaven pel Coll de la Mora” (p. 336). Afegirem que “picarols”, col·loquialment, són els collons (“tenir collons”) i, per tant, la valentia. I, a banda, són esquelles.

Per això, “Fos com fos, la gent ja no s’atreveix a passar per aquell lloc…” (p. 337) i, més encara, tenint present que, per l’esmentat Coll de la Mora, una bola de foc (una dona jove i forta) arribava fins a la carena (justament, en plena carena de la vida, del desenvolupament biològic que, en bona mida, perdurarà fins a ben entrada la vida, quan aplegarà la tardor). En altres paraules: podem deduir que la gent tenia molt de respecte (no amb el sentit d’obediència) a la dona i, per consegüent, ella podia fer la seua vida amb major llibertat.

Finalment, comentarem que l’esmentat coll, com que es deia “de la Mora”, fa que vinculem el seu color amb el d’una dona, tradicionalment, representada de color bru. I, per tant, novament, un color que empiula amb lo matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de pont, en connexió amb lo terrenal, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont del Clop”. Per a començar, al principi, llegim que “Aquell dia hi havia molt moviment a la plaça del castell de Terrassola, ja que s’havia de tractar de la construcció d’un nou pont fonamentat en la codinera” (p. 333). És a dir, que es fa un aplec (detall vinculat amb lo matriarcal, amb la relació entre dues parts o més), que té lloc en una plaça (on es considerava que cabien més persones i, a banda, tradicionalment, representada en forma redona, com molts detalls matriarcals), que l’objectiu era aplegar a un acord, que es tractaria sobre un pont (tret que empiula amb la idea de nexe, de connexió i, per això, associat a lo femení, a la dona, a lo matriarcalista) i, al capdavall, perquè trau el detall codinera, això és, una roca a flor de terra, el qual podria representar una dona forta com una roca i, òbviament, amb els peus tocant terra.

A continuació, es comenta que cadascú volia bastir-lo on a ell li venia millor i, a més, no pagar-lo i que, en tot cas, que ho fes el senyor a qui ells tributaven.

Entremig, a un home nouvingut, se li ocorre que “Mestre Banyeta us ho faria a bon preu, no us cobraria cap diner, ell voldria una altra cosa.

-Si el coneixes, ja li pots dir que vingui -responen a una els contertulis” (p. 333). Per consegüent, el resultat és fruit de tirar junta tots i, finalment, prendre una decisió.

Més avant, un segon nouvingut afig que “el preu només és de quedar-se l’ànima del primer que passi per sobre” (p. 334). I, de nou, la gent respon en grup i, a banda, “La gentada s’adreça al cap de la serra, per triar l’indret de la codinera on el volen” (p. 334). Aquestes dues frases podríem empiular-les amb unes paraules que diu el cantautor Biel Majoral en el 2003 i que figuren en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim”, publicada en “dBalears”, quan comenta que, en una terra matriarcal i agrícola, com era Mallorca, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. (…) es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. De fet, ells trien el lloc que consideren millor i, com que eixe indret formarà part de la codinera, tindrà una relació molt pròxima amb la dona. I, com em demaní el 19 de juny del 2023, ¿per què no amb la Mare Terra, eixa mare forta, com podem llegir en la rondalla “La Creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire” i publicada en els anys setanta del segle XIX? Així, en el relat de la Creació, Déu comenta a la terra “Tu mantindràs tot lo que, en el món, es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra” (p. 69).

En un passatge posterior del relat que ací tractem, un pont de pedra apareix en la codinera. “Ningú en sap res més, però el pont hi és” (p. 334), frases que enllacen amb la idea de foscor i, per descomptat, en què es reflecteix lo matriarcal i la força femenina (el pont que perdura).

I, com que la dona té eixes qualitats, “Tothom parla del pont. Tothom el mira de lluny, però ningú no s’atreveix a acostar-s’hi, ni tenen ganes d’estrenar-lo” (p. 334), malgrat que el pont, entre altres coses, representa el fil que permet la connexió entre dues parts, entre més d’una persona i, a més, amb la realitat terrenal.

Per això, “Es reuneixen els homes i decideixen organitzar una cacera” (p. 334) i, d’aquesta manera, en nexe amb la reunió i, a banda, amb un altre tret matriarcal (la cacera), en línia amb la primitiva caça animal.

“Després de tot el dia de bregar, cap al tard, aconsegueixen que una llebre enfili el pont i vulgui passar a l’altre costat” (p. 334). O siga, que la resolució té lloc cap al vespre (un moment del dia vinculat amb la dona, amb lo matriarcal) i apareix una llebre (animal ràpid i, a més, femení).

“Quan la llebre perseguida enfila el pont, tots estan convençuts d’haver vençut l’astúcia de mestre Banyeta. Però, quan aquest arriba al mig, (…) ha desaparegut la llebre i el pont (…).

On s’assentava el pont, queden els forats dels fonaments. Si hi passeu avui, encara ho podreu comprovar, ja que els clots hi són.

Els homes de la Ribera Salada havien guanyat la partida al Banyeta, però, de nou, van continuar sense pont, cosa que s’ha fet palesa fins als nostres dies” (p. 334). Per consegüent, 1) la llebre té a veure amb la dona i, com que ella fa de pont, 2) només resten els forats (punts d’acollida, de recepció, de depòsit), i 3) l’avarícia i la immediatesa dels hòmens de Ribera Salada els ha fet perdre qui els hauria fet de nexe: la dona (ací reflectida en la llebre i, per descomptat, en el pont). En altres paraules, si haguessen sacrificat un animal mascle, haurien guanyat més: la partida i amb una connexió amb els altres.

Moralitat: les dones s’organitzen i viuen i preparen més les coses i el dia rere dia tocant els peus en terra i no cercant, sobretot, el guany i el benefici immediats, i, igualment, com diria Biel Majoral, escolten la terra i enllacen amb la Mare Terra, amb la mare, amb lo femení i matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones i mares que suggereixen en nexe amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals

General, , ,

A continuació, exposarem un punt dins d’aquest apartat relatiu a la discreció (encara que tocant els peus en terra i fent acte de presència) per part d’àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920, en el tema de la sexualitat matriarcal. I ho farem amb un correu electrònic que Montse Roset Armengol ens envià el 17 de juny del 2023: “La meva àvia quan es va casar”, el qual, al meu coneixement, empiula també amb el tema de l’educació matriarcal. Diu així:

“La meva àvia paterna va néixer l’any 1894. Quan es va casar, no sabia res de sexe. De fet, en el festeig, no va permetre que el seu promès li toqués la mà, per por a que li fes un fill.

El dia abans de casar-se, l’única cosa que la seva mare li va dir, va ser: ‘Fes el que ell et digui’.

L’home va estar pacientment durant la primera setmana de casats, explicant-li en què consistia el sexe.

Ell tampoc sabia gaire cosa de les dones i, en aquelles primeres nits, es va sorprendre de veure-li els pèls pel cos, a ella.

Van tenir quatre fills. Els van educar sense el masclisme propi de l’època. Les meves dues tietes, nascudes als anys 1925 aproximadament, van estudiar carrera universitària a Barcelona: tota una revolució feminista en aquells temps.

Salutacions des de Tarragona.

Montse Roset”.

 

El 18 de juny del 2023, quan tinguí accés al correu electrònic de Montse Roset Armengol, li responguí:

“Gràcies, Montse, i bon dia,

Un escrit molt sucós. Al meu coneixement, la mare de la teua àvia sabia el terreny que tocava i, per això, li feu eixe comentari, el qual em sembla savi.

Igualment, l’home, en un primer moment, respectà la voluntat de la dona i, a continuació, actuà de manera oberta.

Per això, em resulta fàcil d’entendre que l’educació que feren als quatre fills fos de lo que podríem dir ‘educació matriarcal’.

Per tant, rep la meua enhorabona per haver tingut familiars així.

Un forta abraçada”.

 

Adduirem que el matí del 18 de juny del 2023 ens reportà amb un segon comentari:

“Gràcies per contestar-me, Lluís. T’afegeixo una cosa.

L’àvia va tenir els quatre fills entre els anys 1925 i 1937. Li van matar el marit l’any 1937, quan el fill petit (el meu pare) tenia nou mesos.

Els va criar sola. Li van donar una llicència d’estanc de tabac per a que es pogués guanyar la vida i criar els fills. Van ser pobres tota la vida, però ella, quan cadascun dels fills arribava als disset anys, els va enviar a Barcelona a estudiar.

El meu pare va estudiar dos anys d’Enginyeria a la vegada. Tots quatre van treballar junt amb els estudis.

Sempre m’ha enorgullit tenir dues tietes, nascudes als anys 1925, que eren llicenciades universitàries i van treballar de professores tota la vida, tenint autonomia econòmica dels seus marits.

M’entristeix que, una d’elles, va tenir un marit mediocre. Ella ha arribat a comentar que, si hagués nascut unes dècades més tard, s’hauria divorciat. Va ser molt avançada pels seus temps, però, amb lo del divorci, no va poder-ho fer”.

Quant a aquest segon escrit seu i unit al primer, li plasmí “He llegit als meus pares el primer missatge i ma mare estava d’acord amb la línia de la mare respecte al marit (el nuvi) i amb la de la núvia”. I, a més, ma mare, a qui destaquí un punt que considerí important (la saviesa de la dona, però unida a la paciència del nuvi i sense deixar fora el fet que ell acceptàs la proposta que li feia la núvia, des del primer moment), el 18 de juny del 2023 m’adduí que, en casos així, era fàcil que, fins i tot, la mare del nuvi també fes “un escoltet” (sic)… al noi, és a dir, unes paraules a cau d’orella.

Agraesc la generositat de Montse Roset Armengol i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).

 

Dones que menen, que forgen ponts i persones dialogants i acollidores

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont de l’infern”. Així, comença dient que “Diuen que, en el camí que mena a Lles, s’hi troba el pont del diable (camí vell)” (p. 329). Per tant, ens trobem amb un tret que, per exemple, empiula amb l’espasa rovellada i amb la figura de la velleta: un camí vell, fresat i, per consegüent, amb una persona que ja té món.

A continuació, podem llegir “La veu popular diu que, als vespres, s’hi passeja el mateix dimoni i que, en forma de bola de foc, impedeix el pas de qualsevol vianant, els quals ja no s’atreveixen a acostar-s’hi” (p. 329). O siga que el moment en què la dona fa acte de presència i en què, a més, ella domina, és de cara a la nit (els vespres), amb jovenesa, oberta a fer grup (la bola, per la forma redona) i que li tenen respecte, per la seua força. En nexe amb aquest passatge, comentarem que, un dia, un amic i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) em comentà que una matriarca que ell conegué (molt oberta i que feia de cap del Poble en la zona on ell visqué) no calia que parlàs als de la comunitat, perquè, amb la seua mirada, ja feia possible que seguissen les seues directrius.

Tot seguit, veiem que “La tradició popular conta que va ser el mateix dimoni qui va fer aquell pont, amb la intenció d’endur-se les ànimes d’aquells agosarats que s’atrevissin a creuar-lo quan la fosca senyoregés a la terra” (p. 329), és a dir, quan predomina la foscúria i la dona fa de cap de la terra, de la zona. 

De fet, més avant, addueix que “Molts preferien anar a fer una llarga volta abans de temptar la sort per passar per sobre l’esmentat pont” (p. 329). En altres paraules, la dona era valenta.

A banda, “També hi ha qui atribueix la construcció d’aquest pont a les bruixes i, fins i tot, assegura que la Nit de Cap d’Any s’hi apleguen totes les de la Cerdanya (…), les quals porten la veu cantant de l’acte” (pp. 329-330). Per consegüent, les dones, a més d’organitzar-se i de fer les coses en grup (tret que enllaça amb lo matriarcal), forgen ponts i són les que porten la iniciativa.

La narració següent, “Pacte amb el dimoni”, també en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, podríem dir que té una moralitat interessant i, en eixe sentit, va en línia amb una que llegírem i que fou arreplegada en la comarca de l’Horta de València (“El gegant geperut”, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell). encara que ací no és un fill respecte als seus pares.

En Músser, hi havia un home de raça gegantina, “que hauria viscut fa centúries, diu que va establir un pacte amb el dimoni” (p. 330), de tal manera que, quan entràs en una casa, la mort s’iniciaria en la banda del llit i, concretament, pel cap, com li havia indicat el diable. I, com que ho faria… pel capçal i en l’interior (i, per consegüent, en un lloc d’acollida de parella), podríem dir que esdevindria en la dona, qui fa de mestressa (o de senyora ama o de madona).

Més avant, copsem que “un dia anà a una casa on una noia jove s’estava morint (…). En entrar, i gràcies al pacte fet, va poder veure al capçal del llit de la jove, el maligne Llucifer. Els de la casa, pares i germans, (…) no s’avenien a perdre la bella poncella de la seva filla i germana, amb la qual cosa, i sabedors del que tothom deia, (…) van demanar-li a veure què podien fer per salvar-la” (p. 330). I, així, els de la casa responen de manera oberta, dialogant i acollidors.

Aleshores, “Aquella escena diu que va commoure tant el nostre gegant que va fiblar-li al cor i, en sentir-se de nou útil i sol·licitat per persones -fins llavors, s’havia sentit rebutjat-, va dir-los: ‘Si feu el que jo us dic, la vostra filla viurà. Gireu el llit, ja que la mort li arriba pel cap i no pels peus’. Feren això i la noia recuperà la salut” (p. 330). Afegirem que, quan llisquí per primera vegada les paraules “útil i sol·licitat”, el 28 de gener del 2023, diguí “Ací fa el paper de mestre”.

Igualment, captem que “L’home va sentir-se tan útil i apreciat després de salvar (…) aquella jove, que va canviar radicalment de postura i actituds. Va trencar el pacte amb el diable i va esmerçar la seva força, la seva vida sencera, a fer el bé als altres, sobretot, a la gent de Músser.

Per això, a pesar que els anys han passat, tothom recorda i parla de bon grat del gegant de Músser i de la jove que va salvar de mans del dimoni” (pp. 330-331). Quant a les paraules relatives al seu vincle amb Músser, el 2 de juliol del 2022, em comentà ma mare: “El voler a la terra, moltes vegades, li ix: més tard o més prompte, li ix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  Afegiré que, entre ahir i hui, he rebut uns quants comentaris en relació amb el resultat de les eleccions autonòmiques en el País Valencià i u relatiu a les Illes Balears. Comentaré que Pere Riutort (1935-2021), un dia parlà amb Joan Romero, número u del PSOE valencià a les darreries dels anys noranta i nacionalista.

Pere Riutort li demanà:
“— Quina diferència hi ha entre l’esquerra i la dreta?”
El polític, i mestre d’universitat, li digué:
“— Pràcticament, són iguals. S’afanyen com poden. Si de cas, el tema de la sexualitat”.

 

Així ho recorde d’una conversa telefònica amb Pere Riutort cap al 2021.

Igualment, vos adduesc aquest enllaç, que té a veure amb una visita que fiu a Magisteri, vespres de les eleccions autonòmiques de 1995 (sobretot, la primera part de l’entrada), i, igualment, amb el tema de l’ensenyament del valencià i de la futura política que hi farien un govern del PP i d’Unió Valenciana: http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/tranquil-que-mes-que-el-psoe-no-en-fara.html?m=0.

 

 

 

Dones que forgen ponts, receptives a lo fosc, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El pont del dimoni”. Així, podem llegir que, “En el camí vell que va a Músser, s’hi troba el pont del dimoni. La veu popular -encara avui- diu que, als vespres, es passeja per aquell pont que ell mateix va construir (…), això sí, en forma de bola de foc” (p. 327). Per això, si peguem la volta al calcetí, en aquest passatge inicial, trobem que la dona (el dimoni) fa ponts (es relaciona), que els forja de nit (tret vinculat amb lo femení i amb lo matriarcal i que, ací ve a dir que ella no té com a objectiu principal la fama, sinó estar receptiva a la part fosca i a lo desconegut), que és prou autònoma (té habilitat per a estar en nexe amb els altres i per a tocar els peus en terra) i, a banda, en forma redona (símbol relacionat amb la dona i, igualment, amb els vincles, per exemple, una parella, una colla, un equip, lo col·lectiu) i amb el foc (la jovenesa, l’atreviment).

A continuació, posa que “La temença s’ha fet present si hom ha hagut de passar per aquest lloc quan el dia començava a fosquejar” (p. 327), això és, en el moment més fort de la dona (la nit, la foscúria) com qui passa cap al terreny que ella domina i que coneix millor. Per això, tot seguit, el narrador afig “i, per descomptat, que mai ningú s’hagués atrevit a passar-hi quan ja era negra nit.

El mateix secretari de l’Ajuntament ens confirma aquesta versió” (p. 327).

No obstant això, sempre hi ha qui manifesta “que les llums i el foc que, a cops, s’havien vist en el pont quan la nit era tancada, no pertanyien pas al demoníac personatge, sinó als contrabandistes que, assabentats de la creença popular, feien una foguera allí” (p. 327), entre altres coses, per tal de potenciar aquestes històries i detalls entre la població.

De nou, però no al voltant de la llar, veiem persones que fan rogle i que, a banda, es conten entre elles relats i fets en nexe amb la cultura tradicional, amb lo que han acollit fruit de les vivències i de les relacions amb persones que, des de la perspectiva patriarcal, es consideraria que eren supersticioses, fanàtiques, ignorants, etc..

Això, més d’una vegada, es pot llegir (o amb paraules semblants) en aquesta obra i, per exemple, en articles sobre el suposat obscurantisme de la cultura popular i del poble (sobretot, del segle XVIII ençà), amb intenció de desprestigiar els Pobles i les nacions que no es corresponien a la visió patriarcal del cap d’estat del moment. Aquest fet empiula amb la línia en pro dels valors, patriarcals, de la Il·lustració.

Cap al final de la narració, es comenta que “Sigui com sigui, la veritat és que el pont és allí, (…) i la veu popular ha contat, durant generacions, que el dimoni hi voltava en forma de bola de foc” (p. 327) i, un fet que considerem important pel simbolisme del pont (el remarcat és meu), “que ell mateix havia fet aquest pont, que permet passar d’un costat a l’altre” (p.  327), “quan les tenebres senyorejaven en la terra” (p. 327). Si, de nou, exposem el tema des d’una altra vessant, veiem que les tenebres i la terra, o siga, la foscor i lo que proporciona i assegura la vida (per mitjà de la dona), a més de forjar ponts, ho feia en un model de vida i cultural… matriarcalista.

En el relat vinent, “Els dos pobles i el tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, narració que fou contada en 1966 en Lles, veiem que dos pobres, “Assabentats del que es deia del pont del dimoni, van decidir passar la nit on es trobaven i creuar-lo l’endemà, quan es fes de dia” (p. 328). Per consegüent, en línia amb el relat anterior, copsem que la nit (la dona) se’ns presenta com a forta, era de respectar.

Més avant, mentres que els dos eren al cercle del foc, se’ls apareix un tercer pobre: el dimoni,  “el qual, per tota salutació, els digué:

-Si voleu ser rics, veniu amb mi” (p. 328). Aquest passatge, el 14 de juny del 2023, em recordà quan, en la tardor del 2014, en un moment en què un partit espanyol nou, d’origen castellà i patriarcal, Podemos, havia sorgit i ho feia amb força, un sociòleg em digué: “Tú, ponles dinero por delante…” i veuràs com canvien. Un fet semblant a lo que els fa el diable. A la tercera vegada que els tempta, ells “van decidir-se a seguir-lo. (…) Quan ja arribaven al pont, amb la llum ja esmentada, van divisar quelcom lluent a l’altre costat, (…) que es tractava de grans munts de monedes d’or i argent.

(…) Els dos pobres, amb uns ulls oberts com a taronges, es disposaren a creuar el pont, per tal d’apoderar-se de tantes monedes” (p. 328).

Ara bé, ambdós exclamaren “Jesús! Quin tresor!

I, a l’instant de dir ‘Jesús!’, les monedes d’or i argent i el personatge que els havia dit si volien ser rics, desaparegueren i els dos homes es van trobar sols, a les fosques i amb una forta olor a sofre” (p. 328). Afegirem que, en aquest apartat de la narració, apareix l’argent (que empiula amb la dona), la foscor (la dona) i un missatge: l’avarícia (no pròpia de les cultures matriarcals) romp el sac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota en relació amb el tema de l’obscurantisme: Cal afegir que aquesta actitud racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans de fer la recerca sobre els Sants de la Pedra i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005).