Bon dia,
Hui ho tenim més fàcil.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Arxiu de la categoria: General
Poemes de Joan Sala Vila
Bona nit,
Hui hem escrit (i hem compartit) uns quants poemes de Joan Sala Vila.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, sinceritat i cultura vernacla i naturalista
Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la relació que hi té Joan Sala Vila, ho copsem en el poema “Se senten perseguits” (pp. 23-24), on ho posa de manera simbòlica junt amb fets del 2018, quan es publicà el llibre:
“Els desitjos, com les algues,
suren sobre les aigües
La immensitat els ofega,
volant no saben fugir.
Desitjos dormint sobre la sorra
tenen la nit per cobrellit.
(…) Era molt fosca aquella nit”
És a dir, sembla que el Poble (Catalunya) dorm i que el poder polític espanyol i la línia castellanista (la immensitat de què parla) dominen la situació. Nogensmenys, la mare (la terra) connecta amb els fills i s’interessa per ells (el cobertor) i, com que no els abandona, fins i tot, el pobre de què escriu més avant, en unes paraules que, primerament, podrien semblar un català amb molta espenta,
“Es despulla, nu
es llença i neda mar endins”.
A més, com que hi ha qui preferiria anar-se’n a una altra terra i oblidar la dels seus ancestres (terres catalanes), el poeta de Granollers afig
“no fugis, home de desig,
demà a l’albada seràs feliç.
Escolta a cau d’orella.
Surt de l’aigua, es vesteix
s’abriga amb la manta i la son li fa companyia” (p. 24).
De pas, la dona (unida al fet de no emigrar) ha salvat l’home, i l’escriptor ho plasma amb un símil amb la maternitat.
Al capdavall, l’home resta en la terra on viu.
En la composició vinent, “Diàleg amb l’aigua” (p. 25), captem el sentiment, en uns versos que evoquen cultures pròximes per la seua cosmovisió (per exemple, d’Amèrica del Sud) i la Pachamama, en què el sol baixa a la Mare (en el cristianisme, Jesús en forma de nen, com si fos la llavor que colga en un camp):
“El desig d’eternitat de la natura,
contesta un núvol amb suau ruixat.
El sol bessa l’aigua, i esdevé vapor,
Embolcall de l’esperit de la natura,
mirall de l’amor diví”.
Quant a aquest embolcall, el qual, al meu coneixement, seria femení (Joan Sala Vila el connecta amb la natura i, així, el faria naturalista), podria recordar els personatges femenins que, més d’una vegada, s’acosten al profeta Jesús i que ell els accepta.
En acabar, amb el darrer vers, reflecteix que el bon cor enllaça amb la cultura catalana: “La veu de l’aigua sempre diu la veritat”.
En el poema posterior, “Escoltant la sorra” (p. 27), altra volta, copsem el tema polític i ètnic. La sorra representa Catalunya, lo maternal:
“La sorra de la platja es deixa acaronar,
(…) fa dels sons, vida.
Les paraules, sensacions que viu la pell.,
La sorra de la platja gaudeix amb la nuesa.
(…) el tacte és la seva lectura (…).
La sorra de la platja rebutja la roba,
cada gra de sorra compleix una missió”.
Això és: per una banda, la terra acull el tacte, escoltar (dos trets matriarcals i ben presents en la cultura tradicional catalana i en la basca) i, per eixe motiu, resta oberta a la pell d’altri.
Igualment, aquesta pàtria és de bon cor, sincera (la nuesa), procura afavorir les relacions amb els altres (pell amb pell) i, per consegüent, es justifica que no siga receptiva a lo que intenta cobrir la realitat per mitjà de l’elitisme (ho podríem associar a la roba de luxe) i al maquillatge. I tot, en un Poble en què s’acull que cada u tinga un paper diferent i que, entre tots, puguen fer Poble (ací, Catalunya). Ara bé, amb un estil de vida que veu amb bons ulls (p. 28)
“la bondat de les mans,
la suavitat dels llavis”.
Òbviament, en un espai geogràfic en què la cultura vernacla (la que empiula amb la llengua i amb la tradició catalanes) té punts en comú amb altres Pobles matriarcalistes del món (com és el cas del colla, el qual considera que les persones són terra que camina):
“La sorra de la platja és terra,
també el cos humà,
l’aigua els fa un tot”.
Per tant, Joan Sala Vila recorre als dos elements femenins ( la terra i l’aigua) i els relaciona amb els defensors de la part aborigen de Catalunya, no de la que intenta sotmetre i anul·lar-ne lo vernacle i el dret de determinar el seu futur.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“La dona és l’eix vertebrador de la família en la societat valenciana, matriarcal” (Vicent Gimeno)
DR. D. VICENT GIMENO: “LA MUJER ES EL EJE VERTEBRADOR DE LA FAMILIA”
<<Por su parte, el Dr. D. Vicent Gimeno, profesor de la Facultad de Ciencias de la Educación y Deporte la Universidad Católica de Valencia, ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.
Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana. “Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal” ha destacado este experto.
En este sentido, el profesor ha afirmado que “la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir: ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.
Al margen de ese homenaje a la mujer anónima valenciana, y en ese recorrido por la historia, Gimeno ha aludido a personalidades como Sor Isabel de Villena, o al protagonismo que tenían la mujer en la obra de escritores de la talla de Ausiàs March o Joanot Martorell. “Sin olvidar, por supuesto, a la Mare de Déu dels Desamparats, cuyas virtudes son las de la mujer valenciana”, ha subrayado el experto.
Durante su intervención, Gimeno también ha analizado el vestuario de la mujer valenciana y “cómo va evolucionando desde el traje típico valenciana hasta derivar en el de fallera”. Momento que ha aprovechado para hablar de las fiestas valencianas –Fallas, Magdalena y Fogueres- en las que “la mujer tiene un papel central y protagonista”.
El experto ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de “transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”>>.
Tot seguit, adjuntem l’enllaç per a poder llegir tot l’article, publicat per la “Universidad Católica de Valencia San Vicente Ferrer”: https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128.
El sentiment de pertinença a la terra, la mare i la figura del mariner
El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “El mar fa l’ullet a la finestra”, de Joan Sala Vila (1929).
Continuant amb aquest sentiment, en aquesta obra publicada en novembre del 2018, un poc més d’un any després de la declaració en el Parlament de Catalunya del naixement d’un nou Estat independent, Catalunya, el plasma en el poema “Finestra espia” (pp. 9-10).
Aquest espia representaria el govern espanyol (començant pel primer ministre) i els qui hi estan de part seua i, per consegüent, defensor d’una cultura de conquistador i de pastor i patriarcal, però no, com ara, de la marinera i de la comercial, oberta al diàleg i a la paciència: “no entén les lletres del llibre mariner” (p. 9).
Quan passa a la plana 10, exposa que
“Estols de peixos grocs i vermells
dibuixen sobre les ones la senyera catalana.
(…) La veu d’un pescador,
amb suport de la música del mar i del vent
canta
‘dolça Catalunya, pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya d’enyorança és mort’.
La gavina emprèn el vol onejant la bandera”.
Així, no sols trau uns versos sobre la pàtria, escrits per Jacint Verdaguer, u dels impulsors de la Renaixença catalana en el segle XIX, sinó que, en línia amb la filosofia del poeta de Granollers, defén la llibertat dels Pobles i el dret de determinar el futur de tots ells.
Una altra composició de la mateixa corda (àdhuc, simbòlicament) és “Estel que busca l’horitzó” (p. 17), la qual connecta amb l’esperit de pau del matriarcalisme i a què estem convidats tots i tots els Pobles:
“Blanca és l’estela
dibuixant del camí de la barca.
Exèrcits de peixos
són guardians de la llibertat del viatge.
Joves mariners remen valents,
l’horitzó fascina,
l’infinit amb el seu reclam
alena l’esperit d’independència”.
Per tant, vincula el desig d’independència amb la joventut (que els fills puguen fer un niu nou) i, igualment, amb trets matriarcalistes, motiu pel qual no escriu noms d’armes, sinó aïnes usuals en terres catalanes: els rems (la mare té molt a veure amb lo aquàtic, de la mateixa manera que la dona embarassada) i, a banda, afig que aquests mariners trauen la seua força (el deleix de què parla):
“es deleixen pels moviments marins de l’amor.
(…) Remers de la barca pescadora”.
Per tant, el poeta de Granollers es decanta per un moviment que enllaça lo matriarcalista (la dona que toca la terra i que, a més, ve representada, igualment, per l’aigua) amb lo que podríem dir els fills de la terra, això és, de la mare. És més: per mitjà de la barca, captem el sentit solidari i d’equip, tan presents en els Pobles matriarcals, una unió acompanyada de la idea d’aportació (pagar la contribució) i no de les imposicions perquè sí (els “impuestos” de la legislació espanyola).
No debades, en el poema “Un vaixell fantasma” (p. 18), en què una destral de foc està en nexe amb el govern espanyol i amb els seus aliats, exposa uns personatges presents en l’imaginari català: els follets. De fet, diu que,
“del fons marí emergeix
un follet amb galons de capità” (p. 18)
i, de pas, empiula el naixement del nen (ací, el follet), amb el lideratge (el capità), qui, a més, compta amb bona reputació (les condecoracions).
Afegirem que aquesta aigua, en l’obra “El mar fa l’ullet a la finestra”, figura molt, possiblement, perquè la situació política ha fet que Joan Sala Vila no estiga indiferent al Poble (ho podria representar mitjançant el predomini del cel i del vent) i, per això, en la composició “Ones que ploren” (p. 20), escriu
“L’aigua del mar que acarona la platja
estima la sorra,
l’abraça com a germana”.
Per consegüent, unint lo aquàtic (lo mariner) i lo terrenal (lo pagès figura molt en la tradició catalana vernacla), hi ha germanor entre bona part de la població i, de rebot, es reflecteixen dos elements femenins.
Finalment, el 28 d’octubre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic sobre aquests poemes:
“Moltes gràcies, Lluís. Bona tarda,
És ben sabut que els nostres avantpassats ja ho deien: que, fins i tot, els peixos portaven la bandera catalana.
M’agraden i em fan reviure la història, aquests records escrits.
Una forta abraçada.
País i Història!!!!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra i l’aportació i el realisme del poeta
El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estones amb el meu silenci”, de Joan Sala Vila (1929).
En relació amb aquest tema, podríem dir que el reflecteix de dues maneres: per mitjà del simbolisme (prou) i de Catalunya. Això sí: predominant lo que se sol considerar femení i acollint, igualment, el passat que ha portat al present d’on han eixit les fulles (i els fruits) i tot. Així, en “Bons consells…” (p. 42), recorre als ancestres i a lo tel·lúric:
“Fulles i rames joguines del vent
confien en l’arbre que arrela terra endins.
Terra i vent senten i escampen músiques i lletres
i l’ocell és feliç amb els consells del seu arbre”.
És a dir, un territori on els xiquets i els jóvens (el primer vers) poden volar i desenvolupar la seua creativitat (com el catxirulo, o siga, el nen, el dia de Pasqua) i, alhora, s’obrin als vells i als pares (l’arbre, la família, els avantpassats), amb qui comparteixen estones que els permet respondre millor als altres i en la vida.
En la composició “Tots els bons dies…” (p. 44), el poeta de Granollers exposa que
“La meva finestra
tots els matins em desitja un bon dia”,
detall que el 27 d’octubre del 2024 ens féu pensar en la possibilitat que aquestes paraules inicials tinguessen a veure amb sa mare (i, si no, amb la mare que obri la finestra al fill).
En acabant, afig trets que enllacen amb altres persones que hem inclòs en el tema de la poesia matriarcal: 1) acullen (i engeguen) tant la part activa com la passiva i 2) ho fan en associació amb lo matriarcalista. Com a exemple, captem que, en aquest poema, abunda més text relatiu a la tardor i a l’hivern, i no tant a la joventut (l’estiu):
“Dia de sol, per fer del caliu del foc
defensa de la llibertat;
dia de fred, per salvaguardar amb fermesa
l’esperança d’un futur millor;
dies de pluja, per saonar la terra
pàtria del meu país independent,
dia de neu, per creure en la transparència
de la voluntat de la gent”.
A continuació, ens obri a la bellesa naturalista i a la creativitat, però sense recórrer a la violència (com en els Pobles matriarcals, maternalistes):
“Dia d’estiu, per la llum del sol
il·lustradora d’il·lusions i creadora d’obres d’art de la
vida;
dia de tardor, per la bellesa dels paisatges muntanyencs
pintura de l’esperit dels pobles;
(…) dia de primavera, per la bellesa dels jardins de la història
dels pobles lliures amb horitzons més enllà de les estrelles” .
I, per tant, ha inclòs tots els escalons de la història, de la vida i de les etapes de l’any… i ho ha fet en nexe amb lo vernacle, això és, en què els Pobles van més enllà d’aplegar al cim (els estels).
Prosseguint amb el llibre “Estones amb el meu silenci” i amb el sentiment de pertinença esmentat, en la composició “M’agradaria ser música” (p. 59), copsem la seua esperança i el seu interés per la societat catalana en què viu:
“És trist passejar per camps sense flors,
el seu silenci el trenquen ulls sense llàgrimes
per què la terra és erma i l’ànima feta bocins”.
Això explica el seu rebuig a la indiferència i la seua disposició a aportar, de manera pacient i amb bona empatia (com una pluja que fa saó), esper a Catalunya:
“M’agradaria ser música, pluja dels amics de la terra,
jardiner dels cors erms sense llàgrimes als ulls (…)
aquella pluja que saona el jardí del cor dels humans”.
Afegirem que, en línia amb les meues vivències amb ancians que, abans de la guerra de 1936, tenien deu anys o més, copsem molts punts en comú amb el missatge d’aquests versos: viuen i responen sense necessitat d’assistir a manifestacions, ni a actes reinvindicatius i oportunistes de cara al demà.
Per exemple, aquestes persones, amb fer costat, amb escoltar o bé, simplement, amb estar obertes a gent de totes les edats (i no per a criticar-les), participen en el present. Igualment, el seu parlar i el temps compartit amb ells, molt sovint, era com la pluja fina de moltes línies de poesia vernacla i matriarcalista en llengua catalana: com estar amb la mare o, millor encara, en terres on la filosofia aborígen de vida és el matriarcalisme (sia en altres continents, sia en la península ibèrica, sia en altres Estats europeus).
En eixe sentit, en el poema “Un camí de llibertat” (pp. 77-78), en la mateixa obra,
“El cor de la terra
agermana pobles enemics
(…) Neix un poble, agosarat i valent.
Mil anys d’història a l’esquena
alimenten la seva identitat.
(…) Mans, veus i cors de Catalunya
modelen, canten, bateguen,
sota un cel blau, convivència.
Catalunya, art, música i amor,
filosofia poètica de la seva història”.
Finalment, adduirem que aquesta “convivència” és molt diferent de la noció castellana i patriarcal de “convivencia” (la qual, en castellà, atenent a discursos de primers ministres espanyols i de polítics castellanistes, siguen d’arrels castellanes o no), podem dir que equival a parlar d’estar tots en la mateixa barca, però 1) uns remant i 2), qui mana (amb una cosmovisió de conqueridor), fent com qui se’n va al bar o com el típic rei castellà que anava a bordells o es dedicava, més d’una vegada, a la cacera (en lloc de contribuir a la millora en la terra on viu, no necessàriament reduïda a lo econòmic, perquè també pot incloure la promoció de lo vernacle, començant per la llengua, ací, la catalana), detall que no es plasma en dones nascudes abans de 1920: un exemple n’és Felip IV de Castella i III d’Aragó.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra
I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que
“La natura, vasos comunicants de relació,
és universal missatgera de sentiments,
el més còsmic, l’amor”.
Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu
“No massa lluny de l’espessa boscúria
aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.
(…) Ell
vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,
i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.
Una roca convida l’excursionista a seure”
i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.
I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.
Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):
“corre, vine a la muntanya,
he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.
Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,
enviant petons a les aus de la muntanya
i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins
i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.
Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.
Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:
“Estimada,
he descobert a mil metres d’altitud
que el nostre amor és infinit,
com l’univers”.
Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Les primeres dents que queien
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre les primeres dents que queien?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En correus electrònics, el 26 d’octubre del 2024, ens escrigueren “Bon dia,
A casa, ens deien que era perquè havíem dit alguna mentida…
De gran, vaig saber que hi havia la tradició de posar les dents sota el coixí i que els angelets et canviaven la dent per un present petit…
Així ho hem fet amb les meves filles i néts” (Rosa Rovira)
Quant a missatges, el 26 d’octubre del 2024, ens comentaren “Bon dia, Lluís,
Lo típic: posar un present (sempre, sota el coixí), perquè l’Àngel de la Guarda passava a recollir i deixava el present. I l’endemà trobàvem un paquet de xiclets o una ximpleria així.
Jo he fet el mateix i les tinc guardades; fins i tot, de les dues gosses.
També em deien ‘Que has dit una mentida?'” (Montserrat Cortadella), “El que recordo és que, quan ens queia una dent, ens deien que, si la posàvem a sota del coixí, vindria una fada que la canviaria per una petita joguina o bé per una moneda. Que la fada col·leccionava totes les dentetes, però que havíem d’estar ben adormits” (Rosó Garcia Clotet). En resposta a aquestes paraules, plasmàrem a Rosó Garcia Clotet:
“— Havia pensat que aquesta qüestió podria portar a alguna rondalla o a una narració de la mateixa corda”. I ella ens va adduir “De fet, era una rondalla”.
Més avant, després de comentar-li “Si recordes la rondalla i el seu títol, podria ser interessant escriure’ls”, ens afegia unes paraules molt sucoses:
“— Pel que fa a la rondalla, no sempre era igual. A casa, les rondalles s’inventaven sobre la marxa, sobre el mateix tema.
Per exemple, les fades vivien a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Altres, en un preciós jardí de flors de molts colors.
Les fades es podien fer molt petites (o grans, si convenia).
Les dentetes servien per a decorar el palau formant bells dibuixos.
Podria formar una rondalla amb això, però… me la inventaria, com feien la mare i l’àvia.
En dir que les rondalles s’inventaven sobre el ‘mateix tema’, no em referia als relats en general, sinó en el tema dents i fades”.
A banda, ma mare (1943), per telèfon, el mateix dia, ens contà una anècdota en relació amb un nét seu (ací, Josep), qui havia agafat un batistot perquè no la trobava: “Jo escriguí una lletra: ‘Sóc testimoni [ de vista] que, a Josep, li ha caigut una denteta’, però que l’havíem perduda. Però jo era testimoni que l’havíem vista i l’havíem tinguda en la mà”.
Llavors, comentí a ma mare que, el fet que l’escrit fos d’un adult (ací, un “testimoni de vista”, com es diu en la tradició valenciana), donava més credibilitat als fets. I ella hi estava d’acord.
Finalment, direm que, en l’article “Ritos de paso en Allo”, de José Ramón Macua Azcona i publicat en el 2017 en “Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra” (no. 91), podem llegir que, si el nen ensenyava la denteta als adults, li deien “Deixa-la baix del coixí, que Nostra Senyora t’hi posarà un caramel” (p. 338).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Maternitat, infantesa i les figures de l’àvia i de la mare
Un altre poeta que hem triat per a aquest punt, i que ens va enviar de franc llibres seus, és Joan Sala Vila (1929), nascut en Hostalets de Balenyà (una població catalana de la comarca d’Osona) i resident en Granollers (el Vallès Oriental). Així, en “Estones amb el meu silenci” (del 2015), publicat per Témenos Edicions, no sols trau molts versos en relació amb la nit, amb la foscor, amb el jardí (simbòlicament), sinó que, a més, n’escriu que empiulen amb la infantesa. Així, en “Enyoro una flor…” (p. 17), posa que
“Els sentiments recorden tardes d’hivern
(…) vora la llar de foc a la casa dels avis,
de petit enyorava la mare”,
qui morí quan ell tenia cinc anys.
Igualment, afig que
“Una veu em convida a un passeig pel jardí
el jardí de la llar dels avis (…).
Alço els ulls i unes mans amigues
creuaven amb les meves una flor.
Les mans i els ulls de dos avis”
i, per tant, plasma trets que, no solament apareixen en les seues obres, sinó, per exemple, en Facebook o quan parla amb tu: un home de principis, dialogant (però no “buenrollista”), acollidor, obert a persones de totes les edats i a la vida.
Una altra composició en què exposa sobre els seus avis i, de pas, part de la seua infantesa, és “Enyoro la llar de foc” (p. 51), amb què comenta la seua voluntat de continuar amb la creativitat del nen i, això sí, tot i que l’escriptor tinga més de huitanta anys:
“Qui me’n pot ensenyar
a ser nen, no vull ser avi.
Seure a l’escó de la cuina,
escoltar la veu de l’àvia
i fer una torrada.
(…) l’àvia (…) em treia la torradora de les mans.
Era bo el pa torrat amb tomàquet i pernil”.
Sobre aquestes paraules, direm que, en el 2021 (un poc després de conéixer-lo), en haver llegit el seu llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (publicat en el 2020), em digué que sa àvia havia fet el paper de mare,… com ací trau. El bon vincle entre padrina i nét es reflecteix en escriure que
“M’agradava esmorzar com l’avi,
però mai em deixà tastar la barreja de vi bo amb anís.
L’àvia, em deia,
un got d’aigua no et farà mal, i m’abraçava”,
o siga, en línia amb l’educació matriarcalista.
Al capdavall del poema, diu que ell, ara, fa torrades amb pa amb tomàquet i que “només són record d’un nen que avui és avi” (en el sentit biològic).
De fet, el dia que tractàrem aquesta composició, el 25 d’octubre del 2024, podem dir que moltíssims dies a l’any, el poeta Joan Sala Vila, no sols escriu en Facebook (per poc que siga) uns versos (seus o d’altri) o bé una petita reflexió, o bé unes paraules en nexe amb la seua visió del cristianisme: és un home encara creatiu, malgrat que té noranta-cinc anys, fins al punt que està obert a persones de totes les edats (això sí, amb eixe estil dialogant, pacífic i amb disposició a forjar ponts, com tantes persones que he conegut i que, quan començà la guerra de 1936-1939, ja tenien sis anys o més). I això, també, en alguns blogs que porta.
Enllaçant amb sa mare, hi ha el poema “On ets, mareta meva?” (p. 62):
“Mareta meva, quan em retrobi amb tu
vull ser nen altra vegada,
no sé com són els teus petons, vull saber-ho.
Perquè, allà on ets, entre les estrelles
les persones, oi que es fan petons?”
Quant als darrers dos versos, ens evocaren els moments en què el nen, al costat de la mareta o, més encara, de la padrina, diu que ell l’estima i que ella no morirà mai. La resposta de l’avia, sovint, és un somriure o una explicació didàctica. I, si no, alguna opció per a permetre que el xiquet s’esplaie i se senta en un ambient favorable.
No debades, a continuació, l’escriptor de Granollers addueix
“Mare, per a tu, encara sóc nen,
tens la casa plena de petons per mi, oi?
Mareta, t’estimo, t’envio un petó”.
Per consegüent, el fill està en nexe amb la mare i, així, amb la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)