Arxiu de la categoria: General

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, amb iniciativa, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra facècia eròtica en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’esmentada obra sobre el Carxe, és “Els sords”. Una dona diu al marit que se’n vaja a la carnisseria i que li’n porte una miqueta de carn. Passa que ell veu un home a qui li devia i, quan el marit aplega a casa, la dona li demana “Però, xe, ¿què no m’has portat carn? (…).

La dona se’n va i ho diu a la filla, que almorzava” (pp. 151-152) i li respon la xica.

Més avant, “Se’n va la filla a on era l’àvia, també almorzant. I diu:

-Mireu, àvia, lo que ha fet mon pare: m’ha eixit un nóvio i, perquè diu que era viudo, no l’ha volgut. I jo li he dit que, viudo o fadrí, jo li haguera dit que sí.

I li respon l’àvia: -Sí, filla, sí: un traguet, encara que haguera sigut agret” (p. 152).

Altra vegada, les dones tenen espenta, són arriscades i, fins i tot, més obertes (àdhuc, en lo sexual, com ho copsem, entre d’altres coses, en el comentari de l’anciana).

Un altre relat eròtic, en una facècia en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “A resar un Parenostre”. Una dona que era viuda “anava tots els dies al cementeri a resar un Parenostre al marit. I li pixava. El soterrador li crida l’atenció i li diu:

-Senyora: està bé que aneu a resar al marit, però, com a mínim, no pixeu aquí.

Llavors, li respon la dona: -Home! Ja que no pot menjar-se-la, que es bega el brou” (pp. 152-153). Per tant, la dona recorda l’home, s’acosta a ell i el subministra. Afegirem que, a banda, en aquest passatge, també copsem la importància que té la terra en les cultures matriarcalistes, ja que l’escena no es centra de la terra al cel, sinó d’una persona que viu (la dona) amb la terra.

Un altra facècia eròtica recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “La plaça dels bous”. Començarem dient que el bou, si més no, en la cultura popular, representa el penis. “Un dia, una parella de nóvios, matrimoni i la sogra van a la plaça de bous. Els dos jóvens s’asseuen al meu costat i la vella resta de peus. I li diu el nóvio:

-Però, ¿què feu, ahí, de peus?

-I, ¿a on em seuré?

Diu el jove: -Mireu. Asseieu-vos aquí damunt.

La velleta s’asseu damunt del xic jove i, de tant en tant, feia la vella:

-Olé!

(…) I la filla diu:

-Mireu, ma mare! Encara no hi han eixit els bous i no para de dir ‘¡Olé, guapa!’. Doncs, si està com si no estiguera bona.

Aleshores, li respon: -Sí, filla. ¡Però és que la mare ja porta, almenys, tres estocades!” (p. 153).

Per consegüent, aquest relat enllaça amb un tret que veiem en moltes dones nascudes abans de 1920: que, tot i l’edat, encara tenien molta espenta. Adduirem que una estocada és un colp ferm amb el penis durant l’acte sexual.

En el relat següent, “Vols una costelleta?”,  en el mateix llibre sobre el Carxe, una mare veu que la filla estava descolorida. Llavors, li demana si vol una costelleta i, en acabant, un ouet, però ella li diu que no. Tot seguit, la dona comenta a la jove:

“-Vols un nóvio?

I la xica li diu: -Mare: això sí. Això sí que m’agrada, a mi. Això sí!” (p. 153) i, així, tant la mare com la filla tenen una visió oberta i positiva de la sexualitat, tret que empiula amb el matriarcalisme, ja que és un tema que tracten obertament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes sexualment, que salven i en un ambient favorable

General, , , , , ,

Una altra facècia eròtica que figura en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “El fumador”. Una mare tenia una filla que festejava amb un nóvio que era molt fumador. La mare comenta a la filla que prohibís fumar.

“Però el nóvio, com que volia la xica, va deixar de fumar. I va aplegar el dia que es van casar i, l’endemà de la primera nit de nóvios, de matí, la mare va a la filla i li diu:

-Què, filla? Com ha anat?

-Ai, mare: el meu home, tota la nit dormint i roncant” (p. 150).

Com podem veure, la mare és qui prepara les noces i qui en dóna l’aprovació final. A més, la xica proposa al fadrí amb qui festeja i ell li ho accepta: es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en aquest passatge, com en uns quants posteriors, el marit dorm i ronca i la mare demana a la filla el motiu, fins que, al capdavall, comenta a la novençana: “mira de comprar-li un paquet de tabac i li’l poses damunt de la tauleta de nit. I, quan ell vinga i hi veja el tabac, vejam si se’n recorda i fuma.

L’endemà, la jove compra el tabac i, més avant, diu a la mare:

-Mare: esta nit es va fumar el paquet de cigarros.

L’endemà ve la mare i diu:

-Què, filla? I esta nit?

-Mare: vós teníeu raó. Tot ha sigut veure el paquet de cigarros i s’ho va passar molt bé al llit.

Llavors, li respon la mare: -Doncs, filla: pren vint duros i vés i compra un paquet de puros a ton pare, que fa deu anys que no ha fumat” (p. 150), és a dir, que el pare no havia tingut relació sexual amb la dona.

Per consegüent, les dones, sexualment i tot, són la part forta i elles salven l’home (tant la filla al seu marit, com, en acabant, farà la mare al pare).

Un altre relat eròtic en què es plasmen trets matriarcalistes, i arreplegat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La de Cofí”. Una dona amb molta espenta sexualment era viuda en la Torre del Rico; i Cofí era un eixerit que, a punt de tocar les tres, diu a la dona:

“-M’agrades molt.

I ella, ja farta que li ho diguera, li respon:

-Doncs, si vols, esta nit.

I, llavors, a llum de cresol” (p.  151) ell li diu “Mira: me’n vaig a Jumella.

L’home agafa el cabriol i el cavall i,… se’n va cap a Jumella. Fa les gestions, però, en lloc de deixar el cavall en una posada, ho fa enmig d’un bancal, en una caseta de camp que tenia, i se’n va anar a ca la veïna (…). La veïna, molt rabosa, va dir a la dona:

-Esta nit, el teu home ve a gitar-se amb mi. Vés a gitar-te en el meu llit.

I, és clar, a mitjan nit, hi arriba Cofí. El tracte era que no podia encendre el cresol, ni el llum, ni res. (…) La porta, oberta. Ell hi entra i, de seguida, comença a tocar. Lo que passa…” (p. 151). Com podem captar, la dona posa les condicions i, després, una altra (encara que no ho diga el text), el tracte. Igualment, hi ha un pacte entre dues dones i són elles qui diuen lo que haurà de fer l’home.

Tot seguit, “L’home diu:

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

I vinga tocar-la, sabeu?

-Açò sí que és dona, no lo que tinc en ma casa!

Al capdavall, ja se’n farta la dona i li diu:

-Però, ¿amb qui estàs gitat, sinó amb la teua dona?” (p. 151).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones sense embuts, tolerants i que toquen els peus en terra

General, , , , , ,

Una altra narració eròtica publicada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es plasma el matriarcalisme, és “A segar a la Manxa”. “Un home se’n va a segar a la Manxa i la dona roman en sa casa. Entremig, la dona es fa un amic i les veïnes veien que aquell entrava i eixia, entrava i eixia… a tothora. I diuen a la dona:

-Quan vinga el teu home!… El pobre, segant; i tu, aquí, feta una gossarra. Quan vinga el teu home, li ho hem de dir tot” (p. 147).

Però la dona, que tenia molta espenta, es proposa desenganyar-les i, quan l’home que segava, torna de la Manxa, ella li comenta:
“-¿Saps que m’he barallat amb totes les dones?

-I això?

-Perquè t’he fet un barret i elles diuen que és de xiquet. Jo dic que és bo. Ara, et poses ahí, a la porta, i te’l traus: que vegen que és bo.

I l’home ix amb el barret” (p. 148).

Per consegüent, l’home se n’ha anat a una altra terra, ha viscut, com a mínim, una altra relació sexual (la sega) i, quan torna, continua fidel a la dona i fa lo que ella li diu. Tot seguit, se li acosten “totes les veïnes, per a dir-li lo que feia la dona. I ell, amb el barret, els respon:

-Entrarà i eixirà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà. Eixirà i entrarà les voltes que voldrà i, a ningú, li importarà.

Aleshores, li diuen: -Sí? Doncs, ja t’afanyaràs, cabró!” (p. 148).

Una altra facècia eròtica recopilada en el mateix llibre sobre el Carxe, és “L’àguila, la rabosa i l’abellot”. En aquest relat captem trets en línia amb lo matriarcal, com ara, que uns novençans, ja baix d’un pi que hi havia prop de la porta d’una caseta, es van gitar per a fer la migdiada.

Un poc després, es troben  amb una àguila (cel) i, després, amb una rabosa (terra) i amb un abellot (cel) i, en superar les dues primeres proves, es tornen a colgar. Quant al tercer animalet, al capdavall, es lleva l’home, “Agafa l’abellot i li clava una palla en el cul i el deixa volar. I l’abellot s’ajoca també per allí, prop dels altres animals. Llavors, l’àguila diu:

-Que la mata!

I fa la rabosa:
-No: que li trenca una pota!

I  diu l’abellot:

-Doncs, si la vista no m’enganya i el cor no em ment, li clava la palla” (p. 148). Per tant, ens trobem amb un relat en què la sexualitat està ben vista (l’acte sexual esdevé en un escampat, en un espai de llibertat), fins i tot, pel detall que, finalment, els novençans poden tenir relacions sexuals i gaudir-ne.

Una narració en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es reflecteixen trets eròtics i en línia amb la cultura matriarcalista catalana, és “Ai!, quant de verd!”. “Açò són dos nóvios que es casen. Ja casats, la nóvia es va posar una camisa de dormir de color rosa, que pareixia una princesa. I el nóvio li deia:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Però ella no li deia res. La nit vinent, la dona es posa una altra camisa (ara, blava) i lo mateixet:
-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

Altra vegada, ella no li deia res. I, a la tercera nit, una altra camisa més fina. Res! La dona no li deia res. I ell li diu:

-Ai!, quant de verd! Ai!, quanta terra!

I ella li respon:

-O plantes el piu o venc la parcel·la” (pp. 148-149).

Així, no sols la dona té la darrera paraula, sinó que, igualment, 1) ella és la propietària de la terra on viuen i, com que plantar el piu és com introduir una planta en l’horta i esperar la collita (el resultat de la introducció del penis), 2) es tracta d’una facècia en què, com en molts detalls del folklore matriarcalista en nexe amb la cultura catalana, la sexualitat és explicada mitjançant paraules que tenen a veure amb el camp i que van acompanyades de vida (la planta, el pardal), no de matèria morta, i de la parcel·la (mot que ajuntaria la casa, un símbol femení, i el terreny conreable), 3) la verdor dels primers anys (la primavera de la nova parella) i 4) que la dona no té pèls en la llengua, que actua sense embuts i que ella no és la part poètica (i que sembla que prioritze lo celestial), sinó la de qui toca els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 25 de maig del 2024, en resposta a un post que havíem posat la vespra en el mur de Jose V. Sanchis Pastor, poguérem llegir aquestes paraules, en nexe amb la facècia “La Mare Superiora”, recopilada en el Carxe:

“Hi ha una facècia incompleta: la dels militars que es presenten al convent i diuen que ho faran amb totes les monges.

 I una diu que, a la Mare Superiora, no! 

 I salta la Mare Superiora i diu: 

– Ha dit a totes!”.

Agraesc la seua generositat, per part de l’amic, sovint, recopilador i difusor de la cultura tradicional vinculada amb Benigànim, un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones tolerants, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, i que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, és “Les bacores”: “Un capellà tenia una figuera i va anar-hi. Tots els dies li furtaven bacores i va i, un dia, de bon matí, hi havia una xiqueta collint-ne i diu el capellà:

-Però, xica: ¿com, ahí, dalt de la figuera, sense portar les braguetes posades, ni res? ¿Tu creus que això està bé? Baixa, baixa de la figuera!” (p. 145). Podríem pensar que la xica frueix de la jovenesa i de la sexualitat. A més, apareix una frase que vol dir “tocar els peus en terra”: “baixar de la figuera”.

Tot seguit, “Quan la xiqueta baixa de la figuera, el capellà li dóna una pesseta i li diu:

-Corre: digues a ta mare que et compre unes braguetes” (p. 145). Altra vegada, un relat que aplega per mitjà de la recopilació folklòrica, ens reflecteix (mitjançant la xica) una cultura oberta a la sexualitat: la que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, “L’endemà diu la mare:

-Doncs, a mi, que sóc major, me’n donarà més.

La dona se’n va a collir bacores, arriba el capellà i ell li diu:

-Però, dona: ¿què feu dalt de la figuera? Vós,  ¿creieu que està bé que sigueu dalt de la figuera, sense bragues, ni res?

Llavors, ella li respon: -Però, mireu: som tan pobres que no podem comprar-nos-en.

I el capellà li diu: -Hala. Prengueu dos quinzets, aneu-vos-hi i afaiteu-vos!” (pp. 145-146).

Com que, en la tradició valenciana, dos quinzets equivalen a mitja pesseta (que és lo que rep la dona) i, en canvi, el capellà dóna una pesseta (quatre quinzets) a la filla, ell s’estima més la joveneta que no la dona.

La facècia que ve a continuació, “El pintor i els pardalets”, també en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, reflecteix el matriarcalisme, sovint, per mitjà del vocabulari. “Un pintor tenia uns pardalets. Tots els dies els treia al sol. Un dia, el pintor es posa a plantar una pugueta[1] per a traure el pardalet al sol, es pega en el dit i diu:

-Em cague en Dé…

I es gira. I el capellà, que venia carrer amunt” (p. 146), li diu que, com que eixes paraules són una blasfèmia, que, “cada volta que diga eixa paraula, li dóna cinc duros (…). Al primer que passe pel carrer” (p. 146). I així ho fa: primerament, a un xiquet; després, a la mare. I, al capdavall, el pintor “Es gira i pujava una joveneta molt garrida, molt guapeta i ell tira la mà i li diu:

-Prengueu: cinc duros!

-No: cinc duros, no!

-¿Com que ‘cinc duros, no’? Sí, si cinc duros, sí!

La jove li afig: -No: si voleu, en són deu.

Aleshores, comenta el pintor: -No: si m’ha dit el capellà que en són cinc.

I ella li diu: -Bo. És que ell és un client antic” (pp. 146-147).

Per tant, la narració passa de la censura del capellà, a un passatge obert i en què, igualment, és la dona qui té la darrera paraula i qui indica quant acceptarà per part de l’home (qui, ací, podria fer el paper de client).

Un altre relat de la mateixa corda, eròtic, en què copsem lo matriarcal i que apareix en el llibre sobre literatura popular valenciana del Carxe, és “Tomàs i Magdalena”: “Això era un matrimoni. A ell, deien Tomàs; i, a ella, Magdalena. Llavors, veremaven de matí, de dia. I, de nit, el trepitjaven. Ell en trepitjava i ella premia la premsa junt amb ell, ajudant-li. I ja diu l’home:

-Oi, Magdalena: quins dolls!

És clar: trepitjava el vi. Queia el raïm (el most), al cup. I la dona li responia:

-Ai, Tomàs: quin gust!” (p. 147).

En aquest relat, hi ha molt de vocabulari eròtic i sexual: 1) prémer (ell introdueix el penis durant la relació amb la dona i ho fa amb moviments), 2) la premuda (el coit), 3) els dolls, 4) el raïm (el qual, per la forma en posició de triangle invertit, representa la matriu) i 5) el cup (com a recipient, la part del cos femení on ell introdueix, per dir-ho així, el suc del penis).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 28 de maig del 2024 demanàrem en uns quants grups de Facebook què volia dir “plantar una pugueta per a traure el pardalet al sol”. L’endemà, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Luis González Sese ens escrigué “En el context en què està, és un simple bastó o canya amb algun clau per a penjar la gabieta.

Hui es diu ‘perxa’”. Agraesc el seu detall, perquè el mot no figurava en el DCVB, ni en el de l’AVL, ni en Internet.

Quant a aquestes facècies (clarament eròtiques) i al fet que, en aquesta obra, s’haja preferit incloure-les en el grup de les dedicades a monges, a capellans i a frares i que, la darrera que hem inclòs en aquesta entrada, ja ho faça en la secció “Facècies eròtiques”, fou motiu de comentari entre un home de més de huitanta anys i jo el 29 de maig del 2024. Ho enteníem com una mena de censura (com en altres obres de recopilació del folklore tradicional en poblacions catalanoparlants) que cercaria que, més d’un lector, no s’escandalitzàs.

Personalment, preferesc adduir-les en el mateix paquet, el qual, en el llenguatge políticament correcte (per a fer més fi), són presentades, sovint, com picaresques, picants o de broma bruta. Tot, per a no dir una cosa tan senzilla com eròtiques, que és lo que són.

Per això, nosaltres, altra vegada, hem optat per traure les bragues a l’aire.

Finalment, posem un enllaç que sí que ha sigut admés en grups de Facebook que considerem molt oberts en temes que, al meu coneixement, haurien d’estar superats. Ara bé, ho afavoriria una educació matriarcal, la qual és receptiva a les Humanitats, molt oberta i, òbviament, atrevida. Té a veure amb el mite de l’androgin i amb la cultura grega: https://www.facebook.com/share/p/AYKii7F3Frj1pvqf/.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones eixerides, amb esperit comunitari i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix lo matriarcal, i que figura en l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, és “El soldat que ve de Laratxe”. Un soldat, que tornava del servici militar, se’n va a sa casa amb un corb i, abans d’aplegar a un poblet, diu:

“-Em toca fer nit per on siga.

Va tocar una porta i li va obrir una dona. I ell li va dir:

-Mireu: ara plou i no tinc on anar.

Llavors, ella li respon: -Puix, passeu, passeu. (…) Vós vos tireu ahí, en esta cambra, i hi passeu la nit.

Però el soldat, pel pany, va veure que allí hi havia un capellà amb ella… i tot lo que van fer (que van fer de tot) com també la sopa que feren.

El jove, mirant-ho tot. I l’endemà, a la matinada, toca el soldat la porta i la dona diu al capellà que es clave en el forn i que ja veurien com podria eixir-ne” (pp. 140-141). Com podem captar, no sols hi ha humor eròtic, sinó passatges en què la dona fa de senyora ama. Així, ella ordena què farà cada u dels hòmens i ells segueixen les directrius que els indica. Però, igualment, és una dona receptiva i generosa: acull forasters i del terreny.

Afegirem que la sopa podria anar en línia amb el pas del xic a “ser un home [ de profit]”, arran d’haver fet el servici militar, encara que no fos un “sentir olor de sopes amb col” (pas de xiquet a púber). Nogensmenys, no descartem que, en aquest passatge, el terme “sopa” tinga un significat eròtic i que empiule amb relacions sexuals entre un home i una dona.

En moments posteriors, el soldat, espavilat, diu a la dona què hi ha per a dinar i ho encerta. I, com que ell ho associa al corb, la dona s’interessa per comprar-li’l i ho aconsegueix:

“-Per què no me’l veneu?

-No, no: el corb no el venc, perquè me l’estime.

-Veneu-me’l. Em demaneu lo que vullgueu.

-Que no: que no puc vendre’l.

Al capdavall, li’l va vendre i, abans d’anar-se’n, comenta a la dona:

-Mireu lo que vos diré: a este animal, si li pixa en el cap, es mor.

Un poc després, se’n va el soldat i la dona crida una veïna:
-Vine, vine, vine, que pixarem el corb: que es muira.

En acabant, la veïna es posa a pixar el cap al corb i, l’animalet, en un tres i no res, agafa la dona amb una poteta.

-Pixa’l tu, pixa’l.

I ja tenia totes agafades, amb dues potetes. A tot açò, el capella passa per la porta i diu:

-Ai, que hi entre. Entreu a veure lo que li ha fet. Pixeu-li, pixeu-li el cap: que es muira!

El capellà, que s’acosta a pixar el corb i, l’animalet, amb el bec, fot el rector. En tot això, aplega el marit, amb els muls que portava, i es troba les dones i el capellà enganxats amb el corb. I l’home foté vergades al corb fins que les va soltar” (p. 142). Per tant, com en altres relats eròtics, la narració defén les dones i no la raboseria del capellà, ni les accions del corb. Un exemple d’educació matriarcal per mitjà d’una narració.

Una altra facècia recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què copsem trets matriarcalistes, és “La cucaratxosa”. “Hi havia una dona, ja molt velleta, que tenia una mania: quan s’acabava la missa i se n’anava la gent, ella restava en el temple davant del sant:

-Ai, Senyor: no em deixeu que em muira amb el desig que vingueu a casa a fer-vos una gaspatxada, perquè jo sé que, a vós, vos agraden els gaspatxos…

I l’altre dia, igual, igual. I el capellà, que la va observar, diu:

-He de veure què diu esta dona.

Ell es posa darrere una cortina i ou:

-Ai, Senyor: no em deixeu amb eixe desig de venir a sopar a casa. Vos faig una sopa molt bona, arròs, gaspatxos,… Lo que vós vullgueu.

Ja hi va el capellà, ho veu i respon:

-Guardeu-me, que esta nit hi vaig” (p. 142).

Com podem veure, aquest apartat plasma una religiositat popular en línia amb el matriarcalisme, en què hi ha una relació prou oberta entre el Poble (ací, la dona) i les autoritats religioses (tant el sant, com el Senyor, com el capellà) i, fins i tot, una cultura en què està ben vista la contribució al proïsme i la generositat (les propostes de la dona, a Jesús). A banda, l’home accepta una de les idees que havia comentat la dona i, així, es fa lo que vol ella, això sí, en un vincle de germanor.

Quan la dona torna a casa, ho comenta a una veïna, a qui diu:

“-Xica: has de venir a ajudar-me.

-Ajudar-te, a què?

-Mira. A fer gaspatxos, que esta nit ve el Senyor a casa.

Diu: -Com?

-Sí, sí, sí.

La dona ho diu al marit:

-Xiquet: esta nit ve a sopar el Senyor aquí, a esta casa.

Ell li comenta: -Xe: quina casualitat! Esta nit, que he d’anar-me’n, (…) que he donat paraula (…) i no pot ser. Tu fes bondat amb el Senyor, lo millor que pugues” (p. 142). I el marit se’n va i la veïna fa la tasca junt amb la dona. Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, donar la paraula, la preferència per la bonesa i l’esperança en les capacitats del proïsme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones fortes, ben tractades i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és la facècia “El sant per a la processó”. En un poble valencià, després de la guerra de 1936-1939, no tenien imàtgens de sants per a fer missa i traure’n en processó “I es van casar uns nóvios i el capellà i els veïns del poble van dir:

-El nóvio li pareix, al sant.

I van posar:

-Vejam: el fem en conill (com van tots els sants), el posem en unes andes i fem la processó. I com si tinguérem sant.

Bo. Fan el nóvio en porreta, li travessen fins que li travessaren roba, li van posar un paper i unes andes i…, ¡hala!: ¡va eixir la processó!” (p. 138).

Com podem veure, apareix el tema de tirar junta, el sant passava per distints cantons (on li cantaven cançons tradicionals andaluses, “saetas”, les quals no formen part de la cultura matriarcalista, moderada en temes com les celebracions de Setmana Santa i, igualment, amb una miqueta d’humor escatològic en temes com la mort), “I la nóvia, vestida de nóvia, de cantó en cantó, va veure passar la processó. Però ja arriba en un carrer i la nóvia mirava allà, enfront, com passaven. I el nóvio, damunt les andes. I ell, a punt de cantar allí una saeta, (…) diu:

-Mireu-la d’on ve:

es pareix a un clavell.

Lleveu-me-la de davant,

que se me trenca el paper” (p. 112).

Per tant, la dona és qui té la darrera paraula (serà ella qui podrà aprovar el cant que li fa el xicot) i és més forta que l’home, en aquest passatge que podria enllaçar amb celebracions primaverenques en què una colla de xicots cantaven a fadrines.

Respecte al tema de la saeta, el 26 de maig del 2024 hi hagué un intercanvi de comentaris amb Antonia Verdejo González, una dona catalana i de família procedent d’Extremadura i de Castella i que s’havien acollit molt culturalment i lingüística en Catalunya i amb la llengua vernacla. En escriure’ns “Les ‘saetas’ van dirigides a la Mare de Déu o al Crist. No tenen res de patriarcal. Lo que exposes és matriarcal”, li responguérem, fins i tot, amb vivències relacionades amb la Setmana Santa en la comarca de l’Horta de València:

“Quant a les ‘saetas’, de què l’any passat t’envií un escrit de Bartomeu Mestre (es pot llegir en el seu blog ‘Etziba Balutzo…’, escrivint ‘saetas’), i ‘nazarenos’, sí que puc dir-te, perquè ho he conegut en poblacions de l’Horta de València, que, fins a fa uns vint anys, no hi era costum en Setmana Santa i que han entrat junt amb una menor promoció de la llengua catalana i sí de lo castellà (potser, entre d’altres coses, com una mena d’exotisme).

La família de ma mare i la de mon pare (llevat de les rames que viuen en ciutats de més de cinquanta mil habitants, com ara, Torrent), fan una Setmana Santa amb actes més bé moderats, però no seriosos, ni amb cants amb veu forta. A més, ací, per exemple, sí que hi ha hagut tradició de les ‘salpasses’ o ‘sarpasses’, que, segons alguns, tenen a veure amb els jueus.

La Setmana Santa, en terres valencianes, és prou secundària i es fa molta més festa el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, abans, Dimarts de Pasqua, a banda de la festivitat de Sant Vicent Ferrer (patró del Poble Valencià a partir de la segona meitat del segle XVI), la qual es celebra dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

A més, a les darreries dels anys noranta del segle XX, un cosí prim i jo ens n’anàrem a un acte de Setmana Santa en els ‘Poblats Marítims’ de la ciutat de València, dins de la ‘Setmana Santa Marinera’.

I, encara que hi havia comparses, no recorde que la festa tingués un caràcter seriós, massa formal.

Com t’he dit, en el País Valencià, fem molta més festa del dia de Pasqua a huit dies després (festivitat de Sant Vicent Ferrer), això és, a l’esperança que simbolitza la primavera (la resurrecció de les plantes, de les branques…)”. 

En acabant i l’endemà, Antonia Verdejo González ens comentà:  “Ací també celebrem les festes de primavera amb comparses, festes i carrer engalanats per celebrar l’inici de la primavera.

Gràcies: les teves informacions m’ajuden molt a coses que no coneixem del tot. Molt agraïda”.

La narració que ve a continuació, “Tico, taco”, apareix en diferents poblacions catalanoparlants i és una defensa de la dona:

“El capellà s’entenia amb una dona. Ell tocava la porta i ella li deia:

-Tico!

Així, ell sabia que no hi era l’home. Ell estava combinat amb la muller.

Un dia, la dona va dir al seu home què passava i l’home va agafar el capellà en sa casa, se’l va portar a una almàssera que tenia un rutló de moldre olives, el va enganxar a moldre’n i el va fer suar vinga.

I, més avant, quan el rector va tornar a tocar, deia la dona:

-Tico!

Aleshores, ix el capellà i diu:

-Ni tico, ni taco! Qui vullga fer oli, que es compre un matxo!” (p. 138).

Un altra facècia, eròtica, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “Mare, que em pica!”. Un capellà tenia una dona que tenia una xiqueta i també un escolà. La xiqueta demana a l’acòlit:

“-Com et diuen?

-Mare-que-em-pica

Després, la mare diu a l’escolà:
-Com et diuen?

-A mi, em diuen Alça-Déu -respon el xiquet.

I el capellà diu:
-Com et diuen?

-Puix, a mi, em diuen Dos-dits-en-el-cul.

Ja se’n va el capellà a dir missa i l’escolà no hi apareixia. Però, quan ja deia missa, la xica aparta un poquet una cortina que hi havia, veu sa mare i diu:

-Mare-que-em-pica!

I sa mare li respon:

-Rasca’t, cotxina[1]!” (p. 139).

En acabant, la mare parla amb el xiquet i, tot seguit, amb el rector, qui li comenta “Calleu vós: ¿que no sabeu que jo sé quan he d’alçar Déu?

Però, una estona després, el veu el capellà i diu a l’acòlit:

-Dos-dits-en-el-cul!

I una vella que hi havia allí diu:

-Senyor rector: jo, puny i tot. I guanye més indulgències” (p. 139).

Aquestes paraules de la velleta tenen a veure amb la típica narració tradicional (i amb comentaris que ens han fet) en què una dona, àdhuc, anciana, encara estava forta i, per exemple, feia activitats (com ara, amb animalets) i que tenia bon cap.

Així, una bestia de ma mare, amb quasi noranta-dos anys, un poc abans que la ficassen en la caixa, encara volia fer una randa per a la germana de ma mare (aleshores, en plena jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tot i que aquesta paraula és un castellanisme no genuí i que es pot substituir, per exemple, per “porca”, l’hem mantinguda per a fer que rimen les frases.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

General, , , , ,

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, “La primera dona”, en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada “Sant Pere i la pluja”, amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)