Arxiu de la categoria: General

Dones que reben homenatge, ben considerades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Festes paganes vinculades amb la terra, amb dones fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de Montalbà”. Un pastor (segons una altra versió, una pastora), mentres pasturava, trobà “la imatge de la Mare de Déu de Montalbà (…) dintre d’una petita cova” (p. 272). És a dir, que l’home s’acosta a lo femení, a la dona: a la cova (petita), a l’úter amb què, tots junts, faran possible la pervivència humana que veurem en acabar la llegenda. 

Més avant, hi ha uns versos que el plasmen: “Us trobaren a la vora / d’un camí i ací us van dur / nostres avis i tothora / heu estat remei segur” (p. 272). Açò va en línia amb una cultura en què la dona és com una mà de sant i uns versos que recorden els avantpassats i que afigen el tractament de “Mare”, com a protectora dels qui hi confien: “Protegiu Preixana, Mare / i Verge de Montalbà” (p. 272). Direm que Preixana és una població de la comarca de l’Urgell. Com en altres relats, finalment, el pastor (com que, en distintes ocasions, se’n porta la imatge cap a sa casa, però Nostra Senyora torna al lloc de la troballa) “decidí de posar-ho en coneixement de les autoritats (…) i, per més que la gent insistia posant-s’hi més homes, tampoc no podien” (p. 273). En aquestes línies, de pas, apareix el tema de la força femenina, fins i tot, per a determinar on vol residir…,  i que es fa lo que ella vol.

Aleshores, “Van entendre que calia aixecar allí una ermita, ja que era desig de la Mare de Déu quedar-se en aquelles contrades” (p. 273), fet amb què veiem que es respecta la decisió de la dona (àdhuc, per part dels hòmens).

Adduirem que aquesta narració té un final interessant: “A partir d’aquell moment, va començar un culte molt viu i de força transcendència, acudint a la Verge des de molts llocs. Aviat s’hi féu un aplec cada any, acudint-hi Prexiana, Vilagrassa i el Mas de l’Estadella. Se celebrava, aquest aplec, el dimarts de Pasqua Florida. La celebració, arribats a l’ermita en processó, consistia en ofici solemne; cant dels goigs; repartiment de brots d’alzinera i també ball, que era un element molt important de l’aplec” (p. 273). Així, el relat empiula que la Mare de Déu es posa com un element que està per damunt dels possibles interessos individualistes de dues poblacions (Prexiana i Vilagrassa) i d’un mas (el de l’Estadella, en el terme de Vilagrassa).

A més, la trobada té lloc en primavera (moment del renaixement de la vida) i es reparteix força als qui hi assisteixen. Recordem que l’alzina té a veure amb la fortalesa, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, sota l’entrada “Alzina”: “Arbre de fulla perenne (…), símbol de força; (…) de perdurabilitat”. En la mateixa enciclopèdia, la qual consultàrem el 24 de maig del 2022, s’indica que, “En la mitologia popular, són estatge de fades i genis locals i lloc d’aparició o troballa de marededéus: alzines-santuari (…). Hi ha tradició de ritus, juntes d’arbre, àpats, balls rodons, jocs, festes i aplecs a l’ombra d’alzines majestuoses” i, al capdavall, fa esment a una creença popular: “L’alzina és la muller del roure”. 

Finalment, el relat posa que, durant moltes centúries, no solament hi anava molta gent sinó que, a banda, també ho feien “per agafar bossetes de terra, ja que s’estengué aviat la creença que la terra d’aquell lloc guaria de mal de cap” (p. 273). No és estrany aquest nexe entre la terra, la dona, tocar els peus en terra, prendre part de la terra (que representa obertura a l’altre, en aquest cas, simbolitzat per la dona i per l’estima per la terra on u viu, així com quan u accepta participar en un joc i pren cartes).

Adduirem que, detalls com 1) el ball, 2) el repartiment de branquetes suaus (així com ho és la infantesa respecte a la vida biològica de les persones), 3) el fet que esdevinga en Pasqua i, a més, 4) el que s’aculla la terra amb senyal de simpatia, ens feu considerar que aquesta festa, matriarcalista, pogués ser pagana, anterior al cristianisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus trobades que afavoreixen la collita, la maternitat, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra narració semblant i en què captem trets matriarcals és “La Mare de Déu de la Bovera”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. “És tradició que aquesta imatge de la Mare de Déu la trobà un pastor (…) que guardava els bous per aquestes contrades i, concretament, al lloc on s’ubica l’ermita, al costat de la qual encara s’hi troba l’alzina (…) de la troballa” (p. 269). Com veiem, primerament, hi ha un vincle entre un bou (animal relacionat amb la fertilitat de la dona), una ermita (evolució de lo que podria haver sigut una cova o bé un indret femení, de recepció,  i que simbolitza el pubis) i, al capdavall, una alzina (la qual ens evoca la fusta, que té a veure amb la mare i amb la dona).

Un dia, el pastor “s’acostà a l’animal, a sota d’una alzina i, seguint la seva mirada, va descobrir entre les branques una imatge de la Mare de Déu” (p. 269). Per tant, Nostra Senyora, no solament apareix al costat d’un detall vinculat amb la fusta (l’arbre), sinó que ho fa sota terra.

El pastor, com en molts relats semblants, se l’emporta (en aquest cas, a un armari que hi havia en sa casa), amb intenció de guardar-la, però la Mare de Déu se’n torna al lloc on era.

Finalment, “Assabentaren del fet al rector i s’acordà d’anar-hi en processió a buscar-la” (p. 270), tiraren junta (un altre tret matriarcalista) i, com que la dona (Nostra Senyora) es desplaçava a l’indret on, inicialment, l’havia trobada el pastor, “entengueren que la seva voluntat era no moure’s d’aquell lloc”. 

I el poble (…) hi aixecà una ermita” (p. 270), a què, com prengué molta popularitat, feu que hi anàs “gent vinguda de totes bandes” (p. 270). Per consegüent, és la dona qui decideix on vol ser, on vol romandre i qui té la darrera paraula (ací, àdhuc, amb la simpatia de la gent).

En el relat que ve a continuació, “Mare de Déu del Claustre de Vallbona”, en el mateix llibre, podem llegir que “La llegenda ens parla que la primitiva imatge era de fusta i que fou trobada dins d’un piló d’oli (aquesta terra és terra d’oliveres i d’oli) -voluntat de la Verge d’ésser suau en la conversió dels pecadors, penetrant en les ànimes i fructuosa de grans virtuts en el cor dels seus devots” (p. 270). Es tracta d’una dona a qui, com diuen uns versos que figuren en la narració, es prega per a garantir la bonesa de la collita, bé en el camp, bé en la pervivència de la vida (mitjançant la fertilitat de xiquets): “Santa Maria de Vallbona, / deu-nos la pluja i bons infants!” (p. 270).

Adduirem que, en u dels versos, la dona rep el tractament de “gran Madona”, detall que, des de la primera lectura que en férem, ens portà a enllaçar-lo amb la Gran Mare i amb la Mare Terra: “porteu la joia, oh gran Madona!” (p. 271). Es reflecteix un passatge que, malgrat que no copsem en moltes rondalles, plasma el matriarcalisme viu en el camp i, per descomptat, en una societat que encara conservava molts trets pagans i anteriors al cristianisme.

En eixe sentit, en el paràgraf final d’aquesta narració, llegim que “Una altra tradició ens parla que fou trobada a la pica d’una font” (p. 271). Com hem pogut veure, hi ha una semblança simbòlica: dins d’un piló (interior) d’oli (que va unit, com posa el relat, amb la suavitat de la Mare de Déu) i la pica (lloc de recepció d’aigua) agermanada amb la font (un altre detall femení, matriarcalista i que va adjunt a la dona, ací, cristianitzada com Nostra Senyora, com a font de vida). En qualsevol cas, la dona va en la mateixa línia que en la primera part d’aquests dos relats, contats per la comunitat del monestir de Vallbona de les Monges.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus que emparen i dones que estimen la natura, ben considerades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què copsem molt trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Mare de Déu de l’Alba”. Conta la tradició que, durant una contesa entre els carolingis (encapçalats per Carlemany) i els moros, en Tàrrega, “Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu (…). De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puix que ella no l’abandonava” (p. 268). Com veiem, el passatge esdevé en primavera (l’alba, l’inici del dia acompanyat de llum de sol) i, a més, l’home prega a la dona (ací, a Nostra Senyora) i ella li fa costat. A banda, la dona li comenta què haurà de fer. Igualment, el missatge que transmet la Mare de Déu a Carlemany és vàlid per a qualsevol moment de la vida d’una persona com també el no deixar caure ningú de bon cor.

Llavors, com que Carlemany seguí les directrius de Nostra Senyora, tot seguit, llegim “I lluità i vencé” (p. 268), motiu pel qual, “A l’indret on es trobava el gran cabdill, van aixecar-hi una capelleta” (p. 268). Cal recordar que, malgrat que ell era en el cim (simbòlicament i tot), no deixava fora el poder millorar com a persona.

Al final de la narració, podem captar lo matriarcal, com ara, quan diu que “La realitat ha estat que la gent de Tàrrega i dels pobles de la rodalia, o bé els de l’Urgell, han demostrat, en el decurs de les diverses generacions, molta veneració a la Mare de Déu de l’Alba” (p. 268). En el moment d’escriure aquestes línies, 22 de maig del 2023, trobe que el fet que una població, un lloc o, per exemple, un grup de persones, aculla un sant, una santa, una marededeu, etc. no és alié a la cosmovisió que es té i que reflecteix, en bona mida, el punt de vista dels qui prenen eixa decisió (sobretot, si ja ve de generacions arrere i no del pa i circ, ni del cosmopolitisme del darrer quart del segle XX ençà). I dic això perquè els habitants, primerament, tocaven els peus en terra i ho feien amb fe.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “La Mare de Déu dels Arcs”, recopilat en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què hi ha trets en línia amb el paganisme. “Conten que una pastora que pasturava bous (…), es va adonar que un bou anava sempre en un mateix lloc (…). La pastora, encuriosida per aquest fet que es repetia feia uns dies, s’acostà vers aquell lloc (…) i pogué veure una balma o cova (…) i, allí, (…) una imatge de la Mare de Déu voltada d’unes arcades que havien format els troncs i arrels dels arbres i malesa que tapaven la cova” (p. 268). Per tant, a banda que els personatges són femenins (la bovera, el bou, la cova i Nostra Senyora), també ho són els arcs, detall que pot evocar-nos la lluna, associada amb la dona i amb la nit, dos trets de la mateixa corda. Adduirem que una balma és una cova poc fonda. ¿Una dona jove i ja en època de poder tenir fills (la cova representa l’úter) i emparada (per mitjà dels arbres i de la malesa)? Podria ser així com ho serien les arrels d’un arbre de pocs anys.

Igualment, figuren les arrels (el passat i el contacte amb la terra) i el tronc (el suport a la persona i que s’enfila amunt i s’obri a les branques d’on sorgiran les fulles i, àdhuc, flors i, més d’una vegada, fruits).

Afegirem que el matriarcalisme també es reflecteix en el passatge següent: “Quan la pastora ho comunicà al poble, van anar-hi tots i van decidir aixecar-li una capella allí mateix, a la balma” (p. 269). Per consegüent, tiraren junta, es prengué una decisió i el poble seguí cap a on anava la dona, qui encapçala el col·lectiu. A continuació, triaren nomenar-la “la Mare de Déu dels Arcs, en record de les arcades (…).

La devoció del poble de Claravalls i dels de la rodalia va ser gran i van decidir que, a una imatge de tanta devoció, li corresponia una capella més gran i no tan lluny del poble, amb la qual cosa van decidir aixecar-n’hi una altra, en un lloc més proper” (p. 269). Per consegüent, no sols acullen i positivament la dona (Nostra Senyora), mitjançant un acte que empiula amb el comunalisme, sinó que no la tracten a distància i, al capdavall, ho fan amb consideració i concebent Nostra Senyora com una part més del poble.

Finalment, direm que aquesta narració reflecteix la germanor tan estreta, en les cultures matriarcals, entre la Mare Terra (els arbres, la cova, els troncs, els indrets…), la natura i els qui es senten part d’aquestes cultures i les promouen (el detall de la proximitat final entre els habitants de la població i dels voltants i la dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”, pagesia, generositat, noblesa i persones molt obertes

General, , , , ,

Afegirem que el 26 d’agost del 2022 trobàrem en Internet l’entrada “5 cèntims” (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1212191), amb què poguérem accedir al número 723 del periòdic català “Ilustració Catalana”, del 15 d’abril de 1917, en què figura l’article “… Y’l rapsoda axí canta”[1], signat en la ciutat de València pel castellonenc D. Gaietà Huguet. En l’escrit, plasmem un tractament positiu cap al llaurador i el matriarcalisme: “¡Oh, llaurador del meu país, ton record va unit als dies més ditxosos de ma infantesa, els matins en què em despertaren les alegres notes de la banda del poble! (…) I, per si no hi haguera prou amb tanta cosa, a la nit, serenata i castell. De retorn a casa, (…) en el ventre portava un empatx gàstric; m’hi havien convidat en totes bandes i, quan tip, vaig adduir que ja no podia més, despagat, encara em replicares: ‘El llaurador, de bona gana, ho donava’.

El cosmopolitisme nivellador no aconseguí, fins el dia, amb sa mà de gel, arrancar la planta de ton esser. Encara sona, per tu, més dolçament, fins penetrar a lo íntim de ton cor, mare que madre, Melet que Manolito, enyor que nostalgia, neguit que desazón… (…).

¡Quantes vegades, passejant per tes hortes, apagares ma set amb aquella aigua de la botija penjada d’un pilar de l’emparrat de ta barraca! ¡Quantes i quantes m’acompanyares, quan em perdí en mon camí, no deixant-me fins tindre la seguretat de que no em tornaria a perdre! Creguí viure, per un moment, la vida patriarcal[2] de l’Evangeli, realitzat el sublim ideal del Cristianisme en la terra.

(…) Quan Teòfil Gautier t’hi va vore en la Plaça del Mercat, li paregueres un beduí i, per si açò fóra poc, encara s’estranyà de que aquella dona -segons sa expressió-, de formosor de veneciana, es criara per a tu. El gran artista francès, com sols veia el color, no pogué capir que ta bellesa moral igualava, si no superava, la de l’encís físic de ta digna companyona.

A pesar d’esser tan excelsa la seua sensibilitat artística, no se n’adonà de que era ton primer bes d’amor, un bes pur, immens, suprem, que no sabé mai ni a baves de flamencs, ni a decadències de la ciutat.

Ignorà també lo que respectaves a ta muller, oint sos consells, que rares voltes et permeties discutir, com els oracles d’una pitonissa i que et consideraves deshonrat si ella agarrava una ferramenta per ajudar-te[3], que la dona -deies- s’hi havia fet per als quefers de la casa i el cuidado[4] de la família, cosa que no entenen altres llauradors d’Espanya i de l’estranger.

Però Gautier, (…) Dibuixà (…) ton noble escut (…): els dolços fruits que traus a la terra, per tu atesa com la cortesana[5] son tocat” (pp. 248-249).

I, més avant, exposa que aquest llaurador, com més d’u i valencià, ha triat fer-se industrial, motiu pel qual, com podem llegir en la primera paraula del text, es tracta d’un obrer (p. 248). Aquest detall pot portar-nos a entendre per què, per una banda, l’home considera bé la dona i, per una altra, per exemple, comenta que es sentia deshonrat si ella l’ajudava en el camp. 

L’escrit, per consegüent, reflecteix un moment de pas cap a una industrialització que, a poc a poc, penetra en les ciutats mitjanes, com ja ho havia fet en les grans, encara que el camp era molt predominant en la societat valenciana. 

Com hem pogut copsar, no sols el llaurador ho dona amb noblesa, sense males intencions, sinó que, igualment, es tracta d’un matriarcalisme viu a nivell rural.

Continuant amb el tema de la dita, quant a la generositat dels pagesos, el 21 de maig del 2023, durant una visita que em feu ma mare, em transmeté un refrany que deia molt sa mare (nascuda en 1910): “Al pobre, tot li fa”. A més, li comentí que, en paraules que un home de més de setanta anys i nascut en la comarca valenciana de la Ribera Baixa, em digué pel 2010, en molts horts, hi havia per costum llaurar tota la terra, fer-la fèrtil i, al capdavall, “Deixar-ne una part per als pardalets, per als animalets”. Llavors, ma mare m’afegí que “La gent [,pobra i tot,] podia anar i espigolar” en el lloc: per exemple, creïlles que no havien estat arreplegades o que hi restaven partides, productes bons que hi havia i que estaven a l’abast dels qui els volguessen (bé per plaer, bé per necessitat), o siga, en lo que ella em digué remitjó. 

A banda, ma mare m’adduí que, en molts camps, es solien posar unes canyes acompanyades d’unes cintes i que hi eren adjuntes a unes tanques (les quals no eren de pedra). La finalitat era que, en moure’s les cintes, el ramat no s’hi acostàs i no se’n perdés la collita, ni el camp, ni es fessen malbé.

Com podem veure, si empiulem que els pobres solien acceptar lo que els donaven (paraules de la meua àvia materna, nascuda a principis del segle XX), que els pagesos ho regalaven amb noblesa i que, igualment, deixaven una part per a qui volgués i, àdhuc, per als animalets, ens trobem en una cultura i en una societat matriarcalista i molt oberta.

Prosseguint amb aquest tema, el 21 de maig del 2023 posàrem un post en Facebook, en què demanàrem “¿Quins refranys en llengua catalana coneixeu amb les paraules ‘pagès’ o bé ‘hortolà’ i en què, alhora, s’expose sobre la generositat del camperol? Gràcies”. El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Rosa Rovira, una dona criada en el camp i que hi ha estat vinculada des de ben petita, ens escrigué “He mirat una estoneta un llibre de refranys i, que parlin de la generositat del pagès, no en trobo. És clar que hi ha molt de material. Potser, alguns s’hi acosten una mica (…):

‘Un sega el blat i un altre es menja el pa’.

‘La pagesia sempre espera i confia’.

‘Pagès i ramader, pagès sencer’.

‘Pagès matiner, omple son graner’.

‘Qui fa bon paller, té pa per l’any que ve’.

‘Qui planta i cria, viu amb alegria’.

‘Qui sembra i cria, guanya de nit i de dia’.

‘El pagès no llença res, el bon femer fa el bon graner’”.

 

Com es pot captar, n’hi ha que reflecteixen una cultura matriarcal i un ambient acollidor, obert i en què donar està ben vist: el fet que el segador i qui es menja el pa no tracten d’aclaparar-ho tot; la fe en el demà; la persona que té la part femenina (llaurador) i la masculina (pastor), i, per tant, receptiva; que el resultat d’aconseguir bones collites vaja acompanyat de tenir criança, fills, així com, en moltes rondalles, un bon regnat o unes bones relacions entre el marit i la muller van units al naixement de fills (tret que es plasma diàriament, psicològicament i, fins i tot, en lo simbòlic); que el pagès i el femer es facen costat, tret, òbviament, possible perquè tots dos es fien entre ells i, així, afavoreixen un ambient lliberal.

També el 21 de maig del 2023, en Facebook, Francesc Fulquet Clavero, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmà una entrada amb refranys i frases associades al mot “pagès”, dins de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, i trobàrem una dita que s’ajusta a la idea de generositat i al comentari fet pel valencià de la Ribera Baixa: “Quan Nadal cau en dijous, el pagès sembra pels ocells; per molt gra que sembri, no n’hi ha prou per ells” (https://pccd.dites.cat/p/Quan_Nadal_cau_en_dijous_el_pag%C3%A8s_sembra_pels_ocells%3B_per_molt_gra_que_sembri_no_n%27hi_ha_prou_per_a_ells).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Hem adaptat lingüísticament el text i amb lleugers retocs estilístics .

[2] Cal dir que, ací, el mot “patriarcal” s’utilitza com a sinònim de “paternal”.

[3] Hem remarcat aquestes paraules, per a reflectir part del missatge matriarcalista que conté aquest escrit.

[4] Literalment.

[5] Prostituta, bagassa.

Marededeus que fan costat a les parteres, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que podem llegir en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu del Remei”. Comença dient que “L’ermita de la Mare de Déu del Remei (…) es troba al poble de Castelló de Tor (…).

Tota la contrada hi té força advocació i devoció i, cada any, s’aplega la gent d’aquestes contrades, en una romeria, als peus de la Mare de Déu del Remei.

Els grans preguen per necessitats; els joves invoquen l’ajut de la Mare en el seu creixement” (p. 265).

Per tant, veiem que, no sols Nostra Senyora (la qual rep el tractament de “Mare”) és tractada amb simpatia per part de molta gent sinó que, igualment, els fa d’advocada, els defén, els fa costat. I, a tots, com a mare.

Cal afegir que Nostra Senyora del Remei, com poguérem llegir el 20 de maig del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Mare de Déu del Remei”, “és advocada de les parteres i una verge en honor de la qual se celebren a Catalunya molts aplecs i romiatges. (…) és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya. (…) Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part” i que moltes d’aquestes imàtgens duien una cinta de seda de colors, “la qual, posada damunt del cos de la partera, deien que ajudava a infantar”. Com captem, apareix el tema de la maternitat, ben vista, i, com l’educació maternal (junt amb l’adreçada als fills, la diària i la de la vida), considerada en les cultures matriarcalistes com molt important. Adduirem que les parteres són les dones que acaben de ser mares.

Prosseguint amb la narració, una vegada, durant una pesta, a una dona que estava postrada en el llit, “se li aparegué la Mare de Déu per damunt de la teulada. La malalta, en veure-la, es llevà del llit i es guarí.

En agraïment, aquella família va fer aixecar l’ermita, per venerar-hi la Mare de Déu, sota l’advocació del Remei” (p. 265).

En la narració que ve a continuació, “La Mare de Déu de Caldes”, plasmada en l’obra “500 obres i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts trets matriarcals. A finals del segle XIV, un pastor de Boí va observar que un toro del seu ramat retornava fidelment al foscant (p. 266). Cal dir que el toro està vinculat amb la dona i amb la fertilitat.

El bon pastor el segueix i va veure que “el bou s’aturava davant un arbre (…). S’acostà el pastor i (…) va descobrir, en una cavitat del tronc, una imatge de la Mare de Déu posada allí ” (p. 266). Per consegüent, el pastor (l’home) segueix el toro (la dona), ho fa cap a terreny femení (l’arbre) i cap a la terra on era la imatge (la cavitat, detall de recepció) i, en el relat, es relaciona el bou amb la nit, un altre detall vinculat amb la dona. En altres paraules, l’home segueix les indicacions que li fa ella.

Tot seguit, el pastor pren la imatge i se l’emporta cap a on es reunien els pastors, per a “aixecar allí mateix un lloc de veneració (…).

La bona nova va córrer (…), aviat se n’assabentà tota la vall i les visites van començar a multiplicar-se” (p. 266).

Però, “no van poder moure-la d’allí, amb la qual cosa comprengueren que la Verge havia escollit aquell lloc per rebre la devota veneració dels seus fidels” (p. 266). O siga, és la dona qui determina què s’haurà de fer.

Per això, “Li van aixecar una ermita al lloc de la troballa i aquell pastor que la va trobar fou el primer que es dedicà a cuidar el lloc i potenciar la devoció de la Mare de Déu” (p. 266). Així, podem dir que l’home és qui fa el paper de soldat respecte a la dona i que, igualment, no sols la tracta bé, sinó que la promociona i potencia el lloc (el que ha triat Nostra Senyora).

“A partir d’aquell moment, són molts els fets que s’atribueixen a la Verge de Caldes” (p. 266), a banda que el pastor trobàs fonts d’aigua guaridora (la dona cura l’home).

Finalment, copsem que “tota la vall acut a la seva Mare de Déu, tant llavors com avui” (p. 267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus, sants i dones que fan costat a la pagesia, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes és “La Verge de l’Horta”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “un pastor va trobar una imatge de la Mare de Déu dins d’un om que es trobava en plena horta” (p. 262). Per tant, relaciona Nostra Senyora (i, de pas, la dona) amb lo agrari, amb la terra, amb un arbre i amb l’interior (com a lloc de recepció).

Més avant, en uns versos, veiem que la dona aprova: “En el tronc d’un om frondós, / que, d’Ivars, l’Horta amenitza, / la vostra Imatge divisa / un pastor que voleu Vós” (p. 263). No solament fa possible que hi haja abundància de fullatge i de coses menudes (frondós), que siga agradable a l’esperit (amenitza), sinó que, a banda, moltes persones del poble la tenen com a mare i com a protectora de les collites: “Siau nostra Protectora / de l’Horta, Verge Sagrada” (p. 263). En eixe sentit, resulta significatiu el bon tractament i la bona consideració cap a la dona, per part del pastor i del poble.

Tot seguit, veiem que la instal·len en l’església del poble, però que, Nostra Senyora “se’n tornà a l’om” (p. 263) i “Van interpretar el cas com un desig de viure a l’horta, i allí li van aixecar la capella i van consagrar-la a l’advocació de l’Horta” (p. 263). És interessant captar que, no sols hi ha sants que protegeixen els llauradors i els hortolans en poblacions catalanoparlants (com ara, els Sants de la Pedra, vinculats amb la cultura matriarcal mediterrània), sinó que, àdhuc, hi ha personatges femenins (com és la Mare de Déu de l’Horta) i, igualment, que reflecteixen molt el matriarcalisme i que es posen de part de la pagesia.

Prosseguint amb narracions relatives a la Verge de l’Horta, “Una altra tradició diu que va ser trobada per un pastor, anomenat Perles, a l’aigua d’una fonteta que raja al peu d’un om. Aquesta aigua és remeiera i miraculosa” (p. 263). Un pastor que té un nom curiós, que empiula amb l’aigua, amb el doll i amb la vida que aporta la dona (ací, Nostra Senyora).

Adduirem que “el seu mantell era emprat per ajudar les parteres en el trànsit. I, quan la secada assotava aquestes contrades, era visitada a l’ermita processionalment” (p. 263), ja que la gent del camp confiava molt en els que consideraven que els garantirien les bones collites i el futur, motiu pel qual adoptaven sants, marededeus, etc. que poguessen fer aquest paper.

Afegirem que Nostra Senyora també fa costat a les parteres, o siga, a les dones que fa poc que han parit. I, per consegüent, de l’esdevenidor de la mare i del nounat. Per això, en uns versos que copsem un poc després, podem llegir que el pastor, “veient la Perla que encontrava; / d’Ivars, la riquesa adora, / que dins sa Horta té amagada” (p. 263).

Finalment, veiem que “volia eixa bella Aurora / ser en l’Horta venerada” (p. 263) i els del poble li ho varen aprovar “i, per això, es va aixecar l’ermita en aquest indret que (…), en aquells moments, era un descampat als afores” (p. 264), això és, on ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i pobles que congreguen, que acullen, que donen vida i molt oberts

General, , ,

Un relat en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els pelegrins i el Sant Crist”. Així, encara que, primerament, apareixen detalls patriarcals, com ara, uns pelegrins i que s’acullen en la casa Blanca (color vinculat amb lo masculí), també es cert que una dona, la majordoma, “Escoltant amb l’orella a la porta, no se sentia res a l’interior” (p. 261), motiu pel qual “va anar a contar-ho al rector, que avisà l’alcalde. Aquest, després d’escoltar i no sentir res, va decidir d’entrar a l’interior de la casa” (p. 261). És a dir, que la dona, qui porta la nova, compta amb la fiabilitat de les dues màximes autoritats del poble: el capellà (la religiosa, la qual apareix en primer lloc) i el batle (la política). 

A més, “A poc a poc, s’havia anat congregant gent del poble davant la casa, car ja havia corregut la veu del cas i la curiositat es feia palesa en tots” (p. 261). Per tant, primer, fan camí; després, escolten (la dona); al capdavall, veuen (obrin la porta de la casa). I, igualment, es tracta d’un poble molt obert (la curiositat de què fa esment el narrador).

Finalment, encara que els pelegrins ja havien fet via, la imatge bella que troben en forma d’un Crist feu que el capellà suposàs “que els tres pelegrins eren enviats del cel” (p. 261) i, per consegüent, aquest detall representa una semblança amb la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud). Així, en aquest Poble amerindi, el déu Sol envia els raigs de llum i apleguen a la Mare Terra (Pachamama) i afavoreix la vida en la terra, similar al fet que, en el cristianisme, Jesús, amb la seua vinguda, s’adreça a la terra.

I, des d’aquell moment, cresqué la devoció cap al Sant Crist.

En la rondalla que ve a continuació, “La veracreu de Rosselló de Segrià”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, copsem molts detalls que empiulen amb lo matriarcal. “Ens diu la tradició que, un bon dia, quan ja fosquejava, un cavaller passà per aquesta contrada i (…) decidí entrar a Rosselló i demanar hostatge en alguna casa” (p. 261). Per tant, el passatge esdevé de nit (moment del dia associat a la dona i temps d’acollida com també ho simbolitza l’hivern).

A continuació, llegim que “Trobà una casa on li donaren acolliment i, no sols sopar i dormir, sinó un caliu gratificant d’amistat i hospitalitat, car el feren menjar amb ells a la taula” (p. 262), signes que enllacen amb la tradició catalana i amb el comunitarisme i, alhora, símbols d’obertura.

Una vegada acabà de sopar l’home, se’n va a donar menjar al seu cavall, “per, després, asseure’s a la vora del foc vivificador de la casa i fer la xerrada amb aquella bona gent que l’havien hostatjat” (p. 262), en què ell, entre altres coses, prenia part contant les belles històries del seu viatge.

L’endemà, de matí, quan els amos es lleven i criden el cavaller, “al lloc que ocupava el cavall, hi trobaren una veracreu” (p. 262), “l’agafaren i la pujaren a casa, on la guardaren en un primer moment però, després, en feren sabedor el rector, el qual, amb tot el poble, la traslladà a l’església, per a la seva veneració i devoció” (p. 262). Afegirem que, en aquestes línies, el paper de la creu té relació amb el de l’arbre i, així, amb el matriarcalisme, com podem veure en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr, quan vinculen la creu amb l’arbre de la vida (p. 78, nota 16).

Per això, finalment, llegim que “La veracreu conté un trosset de fusta que, segons la tradició, procedia de la creu de Jesucrist” (p. 262). O siga, que enllaçava amb la dona (la fusta) i amb Jesús (un personatge bíblic i matriarcal que naix en època de foscor, en l’hivern) i que, en aquest apartat, empiula amb l’inici de la primavera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal, dolça, creativa i molt oberta

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què veiem trets patriarcals, és “El Sant Àngel”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras. Així, primerament, llegim que, “Segons conten els padrins, el poble estava sota els estralls de la pesta (…).

El poble, davant aquella realitat que el desbordava terrenalment, va acudir a la protecció i imploració celestial, per la qual cosa els seus precs s’adreçaren al cel” (p. 257). Com podem veure, se’ns presenta com una Mare Terra incapaç de socórrer els seus fills i com un poble que confia més en lo celestial i en lo idealista (masculí i patriarcal) que en lo terrenal i en lo realista.

En eixe sentit, a continuació, captem que “Ens conta la tradició que aquesta va estar tallada per un Àngel que, amb espasa flamígera, féu que no tirés endavant aquell terrible estrall que assotava la població. D’aquesta manera, s’aturà l’assot” (p. 257). Per consegüent, podríem dir que aquest relat empiula amb la figura de l’arcàngel alliberador de la dona (com ara, Sant Miquel) o bé amb la del sant que salva la terra. A més, la indemnitat aplega mitjançant una espasa (violència) i el foc (un detall, en aquest cas, no vinculat amb la llar, que el faria matriarcalista, sinó amb l’agressió). Per això, caldria comentar els oïdors que, sense restar importància al fet que una narració passe de generació en generació, resulta interessant conéixer i saber més sobre les interferències que una llengua estrangera (en aquest cas, la castellana) ha creat en la cultura catalana popular d’arrels tradicionals i, per consegüent, promoure molt més les rondalles, les llegendes, els relats, etc. que sí que van en línia amb el matriarcalisme.

Com a exemple, els Sants de la Pedra en són dos (numeral associat amb lo femení) i, a banda, la seua relació amb el poble té a veure amb l’horta, amb les collites i, com ara, amb lo social (arreplegaven morts que hi havia en els carrers) i, així, amb lo matriarcal i, igualment, reben noms afectius i un tractament familiar, detalls que diuen molt sobre la identificació dels catalanoparlants amb aquest estil de vida plasmat en els personatges cristians, encara que siguen d’arrels paganes o procedents d’altres religions mediterrànies.

En canvi, en la narració que ve a continuació, “La Verge del Blau”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, sí que es reflecteixen molts detalls matriarcals. Així, un padrí, “a l’entorn de les innombrables llars de foc lleidatanes, (…) explicava als néts tot allò que passava o imaginava que havia passat a redós de parets, cases, camps i obradors de la ciutat i també fora d’ella…

(…) els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Padrí, conta’ns una altra vegada la història de la Verge del Blau!

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades -féu el bon jaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment, mirant la mitja dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Si, però és tan bonica- reblaren alhora els llavis infantils (…).

I aquest ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc, per a revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de flama” (p. 258).

Quant a aquest passatge, comentarem que, en aquest llibre (moltes més vegades que en altres obres i que en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920), l’avi és qui transmet la cultura tradicional i no una padrina, que és qui, majoritàriament, ho fa en les cultures matriarcalistes.

Igualment, la dolcesa, la paciència, la disposició a escoltar i, a banda, a no fer-se pregar constitueixen trets que van molt bé per a l’educació i per a l’ensenyament de la persona i de lo que es sap.

De fet, és ben sabut (i està comprovat) que, en els ambients més creatius i en què s’afavoreix més el desenvolupament lliure i creador de la persona, no sols la participació és més alta, sinó que hi ha bones relacions i un ambient familiar, acollidor, de companyonia i com el que copsem en el relat: a l’entorn d’aquella “màgica dimensió que desprèn la llum de la flama”, flama que, a diferència de l’espasa flamígera del sant, no divideix, sinó que permet un ambient de germanor.

Més avant, el padrí parla sobre un bon mestre arquitecte a qui li encomanen esculpir una bella imatge de Nostra Senyora. Això fa que enllace l’art constructiu: l’arquitectura (els fonaments de la vida) i l’escultura (esculpir la imatge, la identitat). A més, cal dir que les cultures matriarcals promouen lo artístic i no, com ara, la guerra, ni l’esperit conqueridor (dos trets que perjudicarien el desenvolupament creatiu de la persona):

“Conta la llegenda que el mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic Hospital de Santa Maria” (p. 258).

D’aquesta manera, l’encàrrec no és de personatges masculins i guerrers (com podria ser el cas de Sant Jaume o de Sant Miquel), sinó d’una mare (Nostra Senyora) i que la dona… presideix (fa de cap de colla) l’entrada, així com, en moltes rondalles, un personatge femení ho exerceix… de la cova (vinculada, eròticament, amb l’úter). Però, més encara, té a veure amb un edifici religiós (una església… que té una dona com a directora i com a protectora) i amb un local de tipus social i sanitari (un hospital). Per consegüent, aquesta rondalla reflecteix, simbòlicament, molt el matriarcalisme: lo comunitari i lo social per damunt de la força bruta i de l’imperialisme. 

Tot seguit, un mestre i un aprenent passen a bastir les imàtgens, a partir de la pedra inicial i, com que l’alumne ho feia millor, el mestre li té enveja i llança el martell a la cara de la imatge que havia fet el seu ajudant (pp. 258-259). Passa que, “en lloc de trencar-se, la imatge va romandre sencera” (p. 259) i, a la Mare de Déu, li restà un blau.

“A partir d’aquells moments, la devoció a aquella imatge fa arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans” (p. 259).

Finalment, el narrador exposa que els relats i la psicologia de l’avi, “embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava” (p. 259) i en què hi havia hagut bona relació entre la vellesa, els pares i els nens. Una rondalla que plasma l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones decisives, que menen, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.

I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.

Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.

Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.

En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).

A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.

En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.

Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).

Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.

“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home  (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.

Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).

Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.