Arxiu de la categoria: General

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que tracten bé els fills, que encoratgen, amb bona empatia i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és En Joan, es comerciant”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, i que, com molts refranys, va en línia amb què la dona sol prendre millors decisions que l’home. Així, “un comerciant que estava casat i que era ric perquè es seus negocis anaven vent en popa i encara” (p. 184), com en molts reis que governaven i que, per mitjà de la seua actitud oberta i amb bona empatia, afavorien que hi hagués bones collites, la dona té un fill. Aquest fill, que nomia Joan, de jove, comenta a son pare que ell no volia ser estudiant, sinó mariner. Per tant, molt prompte, captem dues professions vinculades, tradicionalment, amb el matriarcalisme associat amb els catalanoparlants: el mercader (el pare) i el mariner (el fill).

“I son pare, que l’estimava molt, feu fer un barco, el carregà d’aiguardent i l’avià, i en Joan ja va haver partit cap a Alger a fer negoci” (p. 184).

En arribar-hi, copsa un home mort enmig de la plaça, després d’una condemna. I ell, a qui demanen una quantitat alta, la paga i “li feu fer un bagul de bronze i avià, ja va ser partit cap a Mallorca” (p. 184).

Quan es troba amb els seus pares, que eren contents de l’agilitat del fill, a qui reben amb simpatia, “li deien:

-Bé: i què ens dus, Joan?

-Mon pare -digué en Joan-: duc obra morta. I els contà tot lo que li havia passat.

Els pares s’alegraren d’aquell fet i n’estaren orgullosos, puix comprengueren lo molt que havia de valer davant Déu aquella tan bona obra. Feren desembarcar es mort i li daren sepultura” (pp. 184-185).

Cal dir que, en aquest passatge, veiem que el mort… és un home. 

Llavors, el pare li ompli de botes d’esperit el vaixell i en Joan se’n torna a Alger. Per consegüent, el parent afavoreix el projecte del fill. I quan el jove hi aplega, es troba una embarcació en què, al capdavall, després de pagar Joan molts doblers, un home li permet accedir a un camarot i el xicot “va veure dues al·lotes; una d’elles, guapíssima, i, s’altra, no tant, però que també ho era. Aquell home li digué que eren dues captives, senyora i criada” (p. 185). Per tant, veiem dues dones (com en relats on ho fan mare i filla) i un home (en Joan) com també que les dones, a diferència de l’home mort del primer viatge, estan vives, i que són elles la part més activa…, com en el dia rere dia en les cultures matriarcalistes.

En Joan vengué el carregament d’esperit que duia, “s’endugué aquelles al·lotes a bordo i avià, feu rumb a Mallorca.

Arribà i son pare li preguntà:

-Joan, i què ens dus, que vens tan prest?

-Mon pare: duc obra viva.

I, quan son pare i sa mare hagueren sentit tot lo que li havia passat, i vist aquella senyora tan guapa i sa criada, quedaren molt contents” (p. 185) i en Joan emprén un tercer viatge, entre altres coses, per a donar la notícia al pare de la senyora (pp. 185 i 186).

En la terra on apleguen, un príncep empresona el jove Joan. La senyora diu que l’alliberen, com a compensació als favors que li havia fet ell i, així, és ella qui salva l’home (en Joan).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La terra, com una mare forta que tracta bé a tots, ben tractada i molt oberta

El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué

-Senyor, ¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?

I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Eixe mateix dia ho posàrem en Facebook i, a més, afegírem part del llibret ’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca [1] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29).

Per consegüent, quant a la Pacha Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre cas,  el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla catalana publicada en els anys setanta del segle XIX. 

En relació amb aquests escrits, el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies (o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra, ¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot. Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui, que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran remeiera.

Recollia totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els bolets i els racons on creixien.

Sense el contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.

No la conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba. Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.

Ara mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el martiri.

Aquests sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors catalanoparlants.

Ara bé, també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare; però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.

Ens va inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement per fer medecines casolanes”. El 19 de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho és tota la vida”.  

Afegirem que el 18 de novembre del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i respectar-la.

Sempre que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva època”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Dones que col·laboren, amb bona harmonia i molt obertes

 

Una rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i semblant a altres relats és “Es dos geperuts”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un sabater que, en ple estiu, no podia dormir-se en el llit, se’n va al terrat “i va veure un parell d’esbarts de bruixes que passaven volant per damunt es terrat i deien, fent com una cançoneta” (p. 181), els dies de la setmana, llevat del diumenge.

“I cada vespre feien sa mateixa cançoneta, però es geperut va reparar que no anomenaven mai es diumenge” (p. 181) i, un tercer dia, quan les torna a veure i a escoltar, els digué:

“-I diumenge, set!

-I té raó! – digué sa major de ses bruixes-. I té raó aquest home. Mirau, i nosaltres, que no anomenam es diumenge. Meem, meem, debaixau a aquest terrat i mirau qui és que ens ha fet aquest favor, a veure si nosaltres n’hi podem fer qualcun a ell.

-Oh! Ell és un geperut -digué una bruixa (…).

-Sí? -va dir sa major-. Idò, una pessigadeta perhom as gep i l’hi llevarem, i no serà geperut aquest pobre home.

(…) La bruixa major li pegà sa darrera i digué:

-Per art des nostre secret,

ara ets un home condret[1].

I es sabater ja no tengué gep” (p. 181). I, per consegüent, la dona salva l’home i, com podem veure, l’alliberen de la condició de pobre, de la llosa que portava damunt (el gep). Afegirem que aquesta mena de donar i rebre (en aquest cas, l’home facilita el nom del seté dia; elles li lleven el defecte físic) és típic en una quantitat interessant de relats.

L’endemà, tothom veia que el sabater ja no tenia gep i un amic, a més, li demana com se les havia enginyat. A banda, el sabater no manté el secret i, tot seguit, l’amic li qüestionà si li importaria “deixar-lo jeure un vespre as terrat, per veure si ses bruixes li llevarien es gep.

Aquell li digué que sí” (p. 182) i ell, el mateix vespre, hi va i copsa les bruixes. Però ara la bruixa major diu:

“-I diumenge, set!” (p. 182) i, com que l’amic volia dir alguna cosa, “cridà tot d’una:

-I dilluns, vuit!” (p. 182).

Aleshores, les bruixes interpreten que, com que elles ja canten “Dilluns, un”, l’amic no s’havia d’haver ficat en bucs. I, així, trien:

“-Idò, posau-li es gep que llevàrem a aquell d’ahir.

-Però ell ja en té un, de gep! -digué una bruixa que s’hi havia acostat de prop (…).

-Idò, posau-li s’altre, davant -digué sa bruixa major- i, així, no tendrà ganes de desbaratar-nos” (p. 182).

I, com a exemple, el matriarcalisme sí que acull la col·laboració, però no les intervencions fetes, com podem llegir en la rondalla, perquè, com ara, “Es geperut (…) volia dir qualque cosa” (p. 182). Un relat, per descomptat, en què es reflecteix l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, podem llegir el significat “Que no té defecte físic”.

Dones acollidores, laborioses, amb bona empatia i molt obertes

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i en què el narrador es posa de part de les persones que faciliten les relacions humanes és “Es dotze mesos”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Comença dient que “Hi havia una casa que tenien una padrineta vella molt bona dona i es mes d’agost arreglaren que ella anàs a sa caseta des figueral a guardar les figueraleres” (p. 177) i, així, captem un fet comú fins a ben entrat el segle XX: els ancians que també vivien en companyia de persones d’altres generacions, si més no, de l’anterior, i, per tant, amb la possibilitat de fer-ho amb nets i tot. Igualment, veiem que prengueren una decisió en grup i, a banda, que era una dona forta i laboriosa. Adduirem que aquest relat fou recopilat i plasmat en les Illes Balears en els anys noranta del segle XIX.

“Quan era as figueral, passaren per allà dotze senyors molt ben vestits i s’hi aturaren i ella els va fer molt bona escomesa i els va rebre molt bé (…) i els tractà molt bé” (p. 177). A més, llegim que “tots li agradaven perquè tots tenien qualque cosa bona” (p. 177).

I, després de raonar amb ella, tots dotze tiraren junta i, “per pagar-li es favor que els havia fet, parlaren de fer-li una gràcia i cada mes hi deia sa seva, però es mes de gener va esser de parer que lo millor era que, cada vegada que escopís quan filava, escopís una pesseta; i així ho resolgueren sense dir-li res, a ella” (p. 177) i, per consegüent, es recompensa el tracte de la persona (ací, una dona i, a més, velleta, lluny de la típica figura de l’ancià reguinyós).

A continuació, llegim que la dona, treballadora, “Horabaixa, quan (…) tengué sa caseta adesada, agafa sa filosa i es posà a filar asseguda as portal de sa barraca” (p. 177) i li comencen a eixir monedes (pessetes). A més, diumenge, mentres que els nets l’acompanyaven a la vila, per a anar a missa, ella els ensenya la senalla plena de pessetes i “Es nets, que l’estimaven molt, s’alegraren d’aquella ventura[1] que havia tenguda i abocaren sa senalla (…) dins un sac per dur-les-se’n a la vila” (p. 177). Així, captem una dona que fa bona pasta amb els nets, amb el demà.

El pare dels nets, en línia amb la mare (l’àvia), fent el paper de guia i desenvolupant l’arquetip del rei, comenta els fills que “allò succeïa a sa mare, que era sa padrina, per lo bona que era, que aquells senyors eren es dotze mesos, que anaven a cercar el món per donar un premi as bons i que, aquells que tractaven bé sa gent, trobarien sa recompensa” (p. 178). D’aquesta manera, el pare plasma l’educació matriarcal i un mètode obert i didàctic d’ensenyar a viure i, àdhuc, d’aprendre. A més, eixerit i, com qui té prou de món, el pare “També els comanà que no importava que diguessen res a ningú” (p. 178) i, tot seguit, els nens ho amollen a uns al·lots amics.

Però, com que la padrina d’aquest segon grup de xiquets era enutjosa, els dotze senyors “se n’anaren i resolgueren que, per lo malament que els havia tractat, cada vegada que escopís, li sortís una figaflor de sa boca” (p. 178). Cal dir que la figaflor, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més de ser una figa primerenca (la qual es colliria en estiu, l’estació vinculada amb la joventut), també representa la vulva i, per tant, la velleta escup la sexualitat, lo eròtic, la jovenesa.

Per això, aquesta rondalla acaba amb una moralitat en pro de comportar-se bé amb els altres i, de pas, amb les dones (independentment de l’edat): “sempre és millor tractar bé sa gent que tractar-la a barrades i que es bons trobaran sa recompensa de ses seves obres” (p. 179). En eixe sentit, en unes paraules que ma mare em transmeté el 7 de setembre del 2022, hi ha una dita popular” (així, com sona) que diu “Tu respecta a una dona com si fóra ta mare o una germana”, refrany vàlid per a totes les dones.

Per aquest motiu, és fàcil d’entendre el missatge d’una segona dita que em digué el mateix dia i que ella havia oït a la seua àvia Consuelo (padrina paterna nascuda en els anys setanta del segle XIX): “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”. Com podem veure, rondalles i aforismes a favor de les persones, indistintament, àdhuc, de com es guanyen la vida,… sempre que no siga fent mal als altres com a mitjà per a viure.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esdeveniment.

Dones que convenen, que trien i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, fins i tot, en relació amb l’educació matriarcal, és “Sa rondalla de na Margalida”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Una filla que era malfaenera, “Un diumenge va veure dos mariners que venien de cap a ca seva i havien de passar per davant i va posar, enmig de sa casa, un paner ple de fusades” (p. 179) i sa mare li diu que no vol que faça faena en diumenge.

Tot seguit, “Es mariners arribaren a s’endret des portal i se’n temeren i li digueren, a sa mare:

-Ma germana: per què pegau a aquesta al·lota? (…) Aturau, no li pegueu; no li pegueu pus” (p. 179). Aquestes línies s’ajusten a l’educació matriarcal i plasmen una cultura en què està ben vist tractar les coses a bones: des de lo educatiu, fins a qualsevol tema en relació amb dues persones o més, motiu pel qual, els hòmens (quan fan el paper de pares), sovint, figuren molt oberts.

A continuació, llegim que els mariners, “quan varen esser més amunt, un va dir a s’altre:

A mi, em convendria aquesta al·lota; (…) li deixaria un quintar de cànem i un quintar de lli perquè ho filàs” (p. 179) i, així, el mariner considera que la jove té bones mans i, per tant, la dona està ben considerada. A banda, immediatament, es plasma el tema de les noces i, de pas, el fet que la dona (en aquest cas, la filla) té la darrera paraula i que la mare respecta la decisió de la jove. Açò, evidentment, té a veure amb l’educació matriarcal i, així, el mariner “Tornà arrere i digué a sa mare:

-Ma germana. ¿Què voleu que em casi amb sa vostra filla?

Diu:

-Això, ha de ser ella qui s’ha de convenir i jo no hi dic res.

-Idò, tu, Margalida, què hi dius?

-Jo? Que sí; jo ja em vull casar, si tu et vols casar.

-Idò, ens casarem.

I es casaren” (p. 179).

El marit, en Toni, confia en la dona i li encarrega que faça una telerada.

“Ella va dir:

-Sí, bé, bé.

Però, quan ell no hi va esser, no tocava es cerro i sa mare li deia:

-Margalida, ¿i encara no files?

-Jo! Ja filareu vós” (p. 180).

Per consegüent, malgrat que el marit dona unes órdens a la muller (que faça una telarada), és ella qui tria què fer, quan i com. Així, més avant, captem que, “As mateix poble, hi havia una senyora que havia menjat conill i s’havia travessat un osset i, de cap manera, l’hi podien treure, i li daren de consell que anàs a passejar a veure si veuria res que la fes riure” (p. 180). I, en veure com filava la xicota, “s’osset li sortí i quedà bona” (p. 180).

Aleshores, la senyora de l’osset, en senyal d’agraïment (un tret que apareix en moltes rondalles, com ara, amb una velleta i germans), diu:

“-Jesús! (…) Aquesta dona és causa que estic bona. Que em deman tot lo que vulga.

-Sí -va dir na Margalida-. Idò, vull una telarada de drap i una de brinet i que se n’enduguen tot això” (p. 180). I així es fa. De nou, es dona moltes facilitats a la part femenina del relat (en aquest cas, a la jove).

A més, com que la xicota no volia treballar en això, quan aplega el marit i veu que la tasca és feta, ella, amb creativitat, li comenta que estava cruixida de tant de filar, “i s’home ho va creure i li digué:

-Idò, mira: si et cures prest, farem una promesa a la Mare de Déu, de no filar més.

Ella, quan s’home no hi va esser, va llevar ses clovelles d’ous, ja va estar bona, feren una festa a la Mare de Déu i no va filar més” (p. 180). I, per tant, mitjançant la creativitat, la muller aconsegueix el seu objectiu i, igualment, com en moltes rondalles, la dona és la part eixerida i es fa lo que ella tria: des del casament (la mare no li posa inconvenients), fins a lo relatiu a la tasca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adduirem que hui, 16 de novembre del 2022, en el llibre “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), hem trobat una rondalla, “La creació”, amb característiques en línia amb el matriarcalisme i, àdhuc, amb semblances amb la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): Déu no feu l’home (les persones) com el més fort, sinó la terra (la Mare Terra i, així, la dona). 

La dona “feia lo que volia”, ben tractada i molt oberta

 

Una altra rondalla en què es copsa el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que, a banda, en alguns passatges, pot recordar la Nit de Nadal i Nostra Senyora i el Nen Jesús, és “Es drac encantat”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que tenia tres filles, un dia se’n va al bosc a collir devers una cova i li apareix un drac (el qual està vinculat amb la dona) i l’animalet li diu que, si alguna de les tres filles que té l’home entra en la seua boca, li donarà una bossa de doblers i que no se li acabaran mai. Ara bé: si no n’hi entra cap, el pare tindria mal de ventre sempre (p. 174). Així, veiem que, des d’un primer moment, la dona (ací, per mitjà del drac) és qui dicta què ha de fer l’home.

Aleshores, el pare fa via cap a casa i ho comenta a les filles. La filla gran i el pare i, en acabant, la segona i el parent, se’n van a la cova: “Sí, mon pare. Anem-hi i el veurem” (p. 175), li diuen totes dues. La tercera, quan li diu el pare què haurà de fer, li respon:

“-Anem-hi, mon pare; jo, per vós, faré qualsevol cosa.

Se’n van a sa cova des drac i sa filla, quan el va veure, va dir:

-Mon pare: ell és molt gros, emperò, perquè puguem estar bé, hi entraré” (p. 175). I així ho fa: “Hi va entrar i va sortir dins un palau, i allà no va veure ningú més que dues ombres que sempre la servien. (…) ella, a dins es palau, estava molt bé, feia lo que volia. Si volia fer feina, en feia i, si no volia, no en feia. Aquelles dues ombres li feien de criades” (p. 175), paraules que van en línia, per exemple, amb un comentari que em feu ma mare sobre la seua àvia paterna, Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), respecte al marit, Miguel: ell li ho donava tot fet. I, a més, la dona també tractava bé l’home, malgrat que l’àvia Consuelo tingués la darrera paraula.

Afegirem que, en maig del 2022, férem una pregunta en Internet i la majoria de les respostes anaven en la línia d’aquesta rondalla: per tant, en els relats i en la realitat, es reflecteix el matriarcalisme.

Però un dia, de nit, la jove encén un misto i, un poc després, una ombra li diu:

“-Filleta: ja s’ha acabat!” (p. 176) i l’endemà de matí, la xicota es va trobar en un camp ras, sense cap camí. No obstant això, la dona, amb molta espenta, “Es vespre, molt tard, va veure un llumet i se n’anà cap a ell i trobà un gran casat ple de centinel·les” (p. 176), el qual corresponia a la casa del rei. “Amb això, sortí un criat del rei” (p. 176) i l’home tria acollir-la “perquè va veure que li havien de dur un infant i va dir:

-Que entri (…).

La va fer entrar i li donà posada, i ella, en sa nit, va tenir un infant mascle i va demanar as criat si tendria qualque bocí de roba vella per abrigar-lo” (p. 176). I el criat, molt obert, li dona uns calçons vells “i ella abrigà s’infant” (p. 176).

Al moment, el criat sent una veu que, de darrere de la porta, li digué com acabaria l’encantament, en aquest cas, relacionat amb la dona (per mitjà del drac), com es capta posteriorment: “Es criat, quan va sentir això, tot d’una, se’n va anar a dir-ho al rei i li digué que li perdonàs s’haver donat posada per aquella santa nit a aquella dona” (p. 176). Aleshores, el monarca, quan va sentir la veu, el perdonà, feu lo que havia comentat la veu pròxima a la porta, acaba l’encantament del drac “i aquella dona va ser la reina” (p. 176). Adduirem que, al llarg de la rondalla, la dona actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que trien, que marquen el compàs i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i, a més, que es fa lo que tria la dona, és “Es castell de ses roses”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. En una casa, tenien dos fills (un xic i una xica) i eren de mig estament; mentres que, en una altra, també n’hi havia un fill i una filla, i eren molt rics (p. 170). Afegirem que, “En aquestes dues cases, eren molt amics i, un dia, es dos al·lots compongueren de fer un castell de roses i havien de fer botar ses dues germanes per damunt des castell” (p. 170) i la que el botàs sense prendre cap rosa, la hisenda havia de ser seua. I ells no els ho dirien (p. 170). Podem veure que, en lloc de fer un castell de pedra, el fan de roses, això és, de flors i, per tant, vinculat amb la vida (en aquest cas, amb la de les plantes, en línia, doncs, amb la figura del jardiner).

La rica el bota i agafa una rosa. I, llavors, “botà sa pobra i va tomar una fulla i, perquè no la veiessen, la se menjà. Va guanyar s’hisenda, i ella i es seu germà s’embarcaren” (p. 170). De nou, per tant, àdhuc, entre personatges amb bona avinença entre ells, guanya la part més modesta.

En el paràgraf següent, veiem que el germà es posa a estudiar, mentres que “ella, de sa fulla de rosa, tengué una nina i, perquè es seu germà no se’n temés, la tenia a dida i va fer una mina que anava de ca sa dida a ca seva” (p. 171). I, així, ella té relació amb el seu germà i, a banda, en lloc de deixar córrer la filla, crea un vincle amb la mare de llet (la dida), des de sa casa: tractem el tema de les relacions amb els altres. Comentarem que, com també, per exemple, en rondalles de l’Alguer, mentres que l’home estudia, és la dona qui desenvolupa el paper obert i més acollidor. 

Més avant, copsem que la nina es fa gran i que un dia la veu el germà de l’al·lota. Aleshores, la xiqueta diu a l’home:

“-Ma mare era rosa,

rosa som jo també

i he collides roses

des mateix roser” (p. 171).

 

Un poc després, mor la mare de la nina, el germà l’adopta com a criada (a qui deien n’Esclaveta). Aleshores, quan ell li diu:

“-Esclaveta, què vols?

Ella li digué que, tanmateix, no li duria lo que voldria.

-Sí que t’ho duré -digué es senyor.

-Idò, jo vull un brot de murta florida, un ganivetet de dos talls i una pedreta de cor” (p. 171). I, per tant, ell farà lo que li dirà la dona, en aquest cas, la xiqueta.

Adduirem que, com en altres rondalles semblants, el germà “se n’anà de viatge” (p. 171) i, quan tracta de tornar, no pot i “Es capità va demanar si n’hi havia cap que hagués feta cap promesa. Ell va dir que no havia pensat amb n’Esclaveta i es barco tornà arrere i ell va anar a cercar tot lo que havia de dur a n’Esclaveta. Quan arribà a ca seva, li donà tot lo que duia” (p. 172). Com podem veure, encara que el senyor tinga més anys, és la dona qui tria (què vol que li porte) i qui dicta què haurà de fer ell, el germà de sa mare. Igualment, per mitjà del capità, copsem la importància que té la paraula en les cultures matriarcalistes (“Paraula de Rei, no pot mentir”), ja que afavoreix que una persona siga de fiar: el germà (pare, home) ha de fer lo que li ha indicat la dona (ací, una nina). I més: l’home també està obert a la part femenina.

Al capdavall, un criat diu al senyor que havia sentit unes paraules que deia la xiqueta abans de dormir i, el germà, un poc després d’oir lo que ella li recita, fa que li ho conte tot i, “llavors, n’Esclaveta va ser sa senyora” (p. 172).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, de bon cor i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “L’amor de les tres taronges”, recollida a Mallorca i molt semblant a altres amb el mateix títol o molt similars. Començarem dient que, àdhuc, es copsa en l’actitud del rei cap al poble:  “A una ciutat, hi havia molta misèria i el rei va fer fer una crida dient que, per espai de tres dies, donaria un setrill d’oli i un saquet de farina a tots es pobres que hi anassen.

Hi anaren molts i, es vespre, quan tot s’oli i tota sa farina varen estar acabats, hi comparegué una velleta i demanà si li volien deixar omplir es setrill d’oli i es saquet de farina” (p. 163). I la velleta, malgrat que li deien que s’ho havien dut tot, respon:

“-Tira! Deixau-me mirar si encara en queda qualque mica.

-Idò, mirau-ho.

Sa velleta (…) encara pogué omplir es setrill (…) i també pogué omplir es saquet” (p.  163). Per tant, ens trobem amb un rei, no sols obert a tots, sinó que ho fa, fins i tot, als més pobres i, a banda, a les ancianes i que, detalls com aquest, plasmen que el matriarcalisme prefereix els monarques i les autoritats amb bona empatia amb el Poble.

Afegirem que aquest passatge pot recordar-nos el del repartiment dels pans i dels peixos, del Nou Testament: n’hi havia per a tots. Cal dir que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada, quan és anciana i tot, i que, en aquest relat, a més, es fa lo que ella dicta.

Tot seguit, el fill del rei, que jugava amb una bolla d’or, la llença al setrill de l’anciana i el trenca. Aleshores, com en altres rondalles, ella li diu “Mal no estigues bo fins que hauràs trobat l’amor de les tres taronges” (p. 163).

El príncep s’entristeix i son pare, molt obert, li demana:

“-Què tens, Bernadet?

-Aquella vella em digué que no estaria bo fins que hagués trobat l’amor de les tres taronges i ara no tendré més remei que anar-lo a cercar.

-Idò, pots partir en voler.

Son pare volia que un parell de criats l’acompanyassen, però ell no volgué més que un cavall, un sac de doblers i dues espases, i partí a cercar l’amor de les tres taronges” (p. 164).

Per consegüent, captem una educació matriarcal per part del pare, qui, a més, dona moltes facilitats al fill (primerament, que puga fer via i, de pas, espavilar-se) i li obri la possibilitat de comptar amb servidors. Però el jove tria pel transport (el cavall), per recursos per a eixir al pas i per la generositat (els doblers) i per si calgués lluitar (les espases).

El jove Bernadet fa camí i aplega a una casa on és ben rebut per una dona:

“-Ai, fillet! Es meu home és un drac (…).

-Tirau! Deixau-me quedar, m’amagaré i es vostre home no em trobarà. Vós, en sa nit, li demanareu a on està l’amor de les tres taronges i demà, de matí, m’ho direu i jo vos pagaré bé.

La dona hi va consentir” (p. 164). I, per això, és ella qui té la darrera paraula, ja que, per a començar, podia no haver-lo admés en la casa. Copsem una mena de pactisme entre dues persones de bon cor, i que, primerament, ho farà la dona i, a continuació, el jove: ella pregunta al marit, ell li ho diu i la muller ho comenta al xicot. El xicot paga la dona (considera positiva la col·laboració de la muller del drac) i fa via.

Més avant, en passar a la tercera dona casada amb un gegant, Bernadet també li paga i camina cap al jardí de què ha parlat el gegant a la seua muller (p. 166). Com en moltes rondalles, el jardí és una part més dels símbols matriarcalistes, de la mateixa manera que l’hort o que el tros que cal llaurar. El jove entra en el jardí, troba el taronger, mata els dos lleons que hi eren, cull el ramell les tres taronges (p. 167), capta que ja està tot bo i “pes camí, li agafà set” (p. 167).

El xicot obri la primera taronja i n’ix una jove molt garrida, “la va posar damunt les anques del cavall” (p. 167) i abraça lo matriarcalista, però no troba cap font i mor la jove.

Amb la segona taronja, però de què surt una jove més guapa, passa un fet semblant.

I, al capdavall, “Camina caminaràs, trobà una font amb un lledoner just a devora, que ses branques arribaven fins as coll. Va beure aigua i encetà sa darrera taronja i, de dins, en sortí una al·lota guapíssima, que duia un vestit d’or i plata. (…) Va tenir set i en Bernadet li donà aigua de sa font i no es va morir” (p. 167).

En aquest darrer apartat, apareixen trets vinculats amb el matriarcalisme: no sols la jove porta vestit de color or (que podria recordar el cel), sinó, igualment, de color argent (que va en línia amb la foscor, amb lo femení) i, a més, lo que inclina la balança cap a lo matriarcalista és la font (un detall relacionat amb l’aigua i, per tant, amb la dona).

Molt prompte, apareix una mora que, aprofitant que és fada, tracta de fer malbé la jove garrida. I, com en altres rondalles, al final, veiem que en Bernadet, mentres que la mora, més persones i ell eren en el palau, veuen que hi ha un colomet volant (que és la jove guapa).  Igualment, com que el jardiner se’n va al jardí i, més avant, li lleva l’agulla que ella  tenia ficada en el cap, “tot d’una quedà convertida en aquella al·lota tan guapa” (p.  169). Al capdavall, el jove també se’n va al jardí, la coneix i es casa amb aquella tercera xicota de la rondalla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Raonament entre Pep, d’Aldaia, i Miquel, el d’Alaquàs”

 

En aquest escrit de 1809, a què vaig accedir ahir, podem copsar com el misticisme (el qual està vinculat amb lo patriarcal) genera que l’home siga més rude amb la dona:

“Jo, aleshores, li responguí

al estilo militar:

Calla, si no quieres ver

cómo te mando encerrar

en la Guardia Prevención

que en lo poble es va a posar”  (p. 3) 

 

I l’home addueix “la resposta, / que, tan en sec” (p. 3).

Com veiem, hi ha una relació directa entre cultura castellana i lo patriarcal, a banda de ser una cultura fonamentada en lo místic.

Afegirem que Aldaia i Alaquàs són dues poblacions de l’Horta de València i que, aleshores, Aldaia pertanyia al terme de Quart del Poblet (també de la mateixa comarca) i que estava vinculada amb el Monestir de Poblet. 

Finalment , direm que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada.

 

Matriarcalisme (Raonament entre Pep, d'Aldaia, i Miquel, el d'Alaquàs)