Arxiu mensual: juny de 2023

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de pont, en connexió amb lo terrenal, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont del Clop”. Per a començar, al principi, llegim que “Aquell dia hi havia molt moviment a la plaça del castell de Terrassola, ja que s’havia de tractar de la construcció d’un nou pont fonamentat en la codinera” (p. 333). És a dir, que es fa un aplec (detall vinculat amb lo matriarcal, amb la relació entre dues parts o més), que té lloc en una plaça (on es considerava que cabien més persones i, a banda, tradicionalment, representada en forma redona, com molts detalls matriarcals), que l’objectiu era aplegar a un acord, que es tractaria sobre un pont (tret que empiula amb la idea de nexe, de connexió i, per això, associat a lo femení, a la dona, a lo matriarcalista) i, al capdavall, perquè trau el detall codinera, això és, una roca a flor de terra, el qual podria representar una dona forta com una roca i, òbviament, amb els peus tocant terra.

A continuació, es comenta que cadascú volia bastir-lo on a ell li venia millor i, a més, no pagar-lo i que, en tot cas, que ho fes el senyor a qui ells tributaven.

Entremig, a un home nouvingut, se li ocorre que “Mestre Banyeta us ho faria a bon preu, no us cobraria cap diner, ell voldria una altra cosa.

-Si el coneixes, ja li pots dir que vingui -responen a una els contertulis” (p. 333). Per consegüent, el resultat és fruit de tirar junta tots i, finalment, prendre una decisió.

Més avant, un segon nouvingut afig que “el preu només és de quedar-se l’ànima del primer que passi per sobre” (p. 334). I, de nou, la gent respon en grup i, a banda, “La gentada s’adreça al cap de la serra, per triar l’indret de la codinera on el volen” (p. 334). Aquestes dues frases podríem empiular-les amb unes paraules que diu el cantautor Biel Majoral en el 2003 i que figuren en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim”, publicada en “dBalears”, quan comenta que, en una terra matriarcal i agrícola, com era Mallorca, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. (…) es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. De fet, ells trien el lloc que consideren millor i, com que eixe indret formarà part de la codinera, tindrà una relació molt pròxima amb la dona. I, com em demaní el 19 de juny del 2023, ¿per què no amb la Mare Terra, eixa mare forta, com podem llegir en la rondalla “La Creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en l’obra “Lo Rondallaire” i publicada en els anys setanta del segle XIX? Així, en el relat de la Creació, Déu comenta a la terra “Tu mantindràs tot lo que, en el món, es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra” (p. 69).

En un passatge posterior del relat que ací tractem, un pont de pedra apareix en la codinera. “Ningú en sap res més, però el pont hi és” (p. 334), frases que enllacen amb la idea de foscor i, per descomptat, en què es reflecteix lo matriarcal i la força femenina (el pont que perdura).

I, com que la dona té eixes qualitats, “Tothom parla del pont. Tothom el mira de lluny, però ningú no s’atreveix a acostar-s’hi, ni tenen ganes d’estrenar-lo” (p. 334), malgrat que el pont, entre altres coses, representa el fil que permet la connexió entre dues parts, entre més d’una persona i, a més, amb la realitat terrenal.

Per això, “Es reuneixen els homes i decideixen organitzar una cacera” (p. 334) i, d’aquesta manera, en nexe amb la reunió i, a banda, amb un altre tret matriarcal (la cacera), en línia amb la primitiva caça animal.

“Després de tot el dia de bregar, cap al tard, aconsegueixen que una llebre enfili el pont i vulgui passar a l’altre costat” (p. 334). O siga, que la resolució té lloc cap al vespre (un moment del dia vinculat amb la dona, amb lo matriarcal) i apareix una llebre (animal ràpid i, a més, femení).

“Quan la llebre perseguida enfila el pont, tots estan convençuts d’haver vençut l’astúcia de mestre Banyeta. Però, quan aquest arriba al mig, (…) ha desaparegut la llebre i el pont (…).

On s’assentava el pont, queden els forats dels fonaments. Si hi passeu avui, encara ho podreu comprovar, ja que els clots hi són.

Els homes de la Ribera Salada havien guanyat la partida al Banyeta, però, de nou, van continuar sense pont, cosa que s’ha fet palesa fins als nostres dies” (p. 334). Per consegüent, 1) la llebre té a veure amb la dona i, com que ella fa de pont, 2) només resten els forats (punts d’acollida, de recepció, de depòsit), i 3) l’avarícia i la immediatesa dels hòmens de Ribera Salada els ha fet perdre qui els hauria fet de nexe: la dona (ací reflectida en la llebre i, per descomptat, en el pont). En altres paraules, si haguessen sacrificat un animal mascle, haurien guanyat més: la partida i amb una connexió amb els altres.

Moralitat: les dones s’organitzen i viuen i preparen més les coses i el dia rere dia tocant els peus en terra i no cercant, sobretot, el guany i el benefici immediats, i, igualment, com diria Biel Majoral, escolten la terra i enllacen amb la Mare Terra, amb la mare, amb lo femení i matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones i mares que suggereixen en nexe amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals

General, , ,

A continuació, exposarem un punt dins d’aquest apartat relatiu a la discreció (encara que tocant els peus en terra i fent acte de presència) per part d’àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920, en el tema de la sexualitat matriarcal. I ho farem amb un correu electrònic que Montse Roset Armengol ens envià el 17 de juny del 2023: “La meva àvia quan es va casar”, el qual, al meu coneixement, empiula també amb el tema de l’educació matriarcal. Diu així:

“La meva àvia paterna va néixer l’any 1894. Quan es va casar, no sabia res de sexe. De fet, en el festeig, no va permetre que el seu promès li toqués la mà, per por a que li fes un fill.

El dia abans de casar-se, l’única cosa que la seva mare li va dir, va ser: ‘Fes el que ell et digui’.

L’home va estar pacientment durant la primera setmana de casats, explicant-li en què consistia el sexe.

Ell tampoc sabia gaire cosa de les dones i, en aquelles primeres nits, es va sorprendre de veure-li els pèls pel cos, a ella.

Van tenir quatre fills. Els van educar sense el masclisme propi de l’època. Les meves dues tietes, nascudes als anys 1925 aproximadament, van estudiar carrera universitària a Barcelona: tota una revolució feminista en aquells temps.

Salutacions des de Tarragona.

Montse Roset”.

 

El 18 de juny del 2023, quan tinguí accés al correu electrònic de Montse Roset Armengol, li responguí:

“Gràcies, Montse, i bon dia,

Un escrit molt sucós. Al meu coneixement, la mare de la teua àvia sabia el terreny que tocava i, per això, li feu eixe comentari, el qual em sembla savi.

Igualment, l’home, en un primer moment, respectà la voluntat de la dona i, a continuació, actuà de manera oberta.

Per això, em resulta fàcil d’entendre que l’educació que feren als quatre fills fos de lo que podríem dir ‘educació matriarcal’.

Per tant, rep la meua enhorabona per haver tingut familiars així.

Un forta abraçada”.

 

Adduirem que el matí del 18 de juny del 2023 ens reportà amb un segon comentari:

“Gràcies per contestar-me, Lluís. T’afegeixo una cosa.

L’àvia va tenir els quatre fills entre els anys 1925 i 1937. Li van matar el marit l’any 1937, quan el fill petit (el meu pare) tenia nou mesos.

Els va criar sola. Li van donar una llicència d’estanc de tabac per a que es pogués guanyar la vida i criar els fills. Van ser pobres tota la vida, però ella, quan cadascun dels fills arribava als disset anys, els va enviar a Barcelona a estudiar.

El meu pare va estudiar dos anys d’Enginyeria a la vegada. Tots quatre van treballar junt amb els estudis.

Sempre m’ha enorgullit tenir dues tietes, nascudes als anys 1925, que eren llicenciades universitàries i van treballar de professores tota la vida, tenint autonomia econòmica dels seus marits.

M’entristeix que, una d’elles, va tenir un marit mediocre. Ella ha arribat a comentar que, si hagués nascut unes dècades més tard, s’hauria divorciat. Va ser molt avançada pels seus temps, però, amb lo del divorci, no va poder-ho fer”.

Quant a aquest segon escrit seu i unit al primer, li plasmí “He llegit als meus pares el primer missatge i ma mare estava d’acord amb la línia de la mare respecte al marit (el nuvi) i amb la de la núvia”. I, a més, ma mare, a qui destaquí un punt que considerí important (la saviesa de la dona, però unida a la paciència del nuvi i sense deixar fora el fet que ell acceptàs la proposta que li feia la núvia, des del primer moment), el 18 de juny del 2023 m’adduí que, en casos així, era fàcil que, fins i tot, la mare del nuvi també fes “un escoltet” (sic)… al noi, és a dir, unes paraules a cau d’orella.

Agraesc la generositat de Montse Roset Armengol i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).

 

Dones que menen, que forgen ponts i persones dialogants i acollidores

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont de l’infern”. Així, comença dient que “Diuen que, en el camí que mena a Lles, s’hi troba el pont del diable (camí vell)” (p. 329). Per tant, ens trobem amb un tret que, per exemple, empiula amb l’espasa rovellada i amb la figura de la velleta: un camí vell, fresat i, per consegüent, amb una persona que ja té món.

A continuació, podem llegir “La veu popular diu que, als vespres, s’hi passeja el mateix dimoni i que, en forma de bola de foc, impedeix el pas de qualsevol vianant, els quals ja no s’atreveixen a acostar-s’hi” (p. 329). O siga que el moment en què la dona fa acte de presència i en què, a més, ella domina, és de cara a la nit (els vespres), amb jovenesa, oberta a fer grup (la bola, per la forma redona) i que li tenen respecte, per la seua força. En nexe amb aquest passatge, comentarem que, un dia, un amic i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) em comentà que una matriarca que ell conegué (molt oberta i que feia de cap del Poble en la zona on ell visqué) no calia que parlàs als de la comunitat, perquè, amb la seua mirada, ja feia possible que seguissen les seues directrius.

Tot seguit, veiem que “La tradició popular conta que va ser el mateix dimoni qui va fer aquell pont, amb la intenció d’endur-se les ànimes d’aquells agosarats que s’atrevissin a creuar-lo quan la fosca senyoregés a la terra” (p. 329), és a dir, quan predomina la foscúria i la dona fa de cap de la terra, de la zona. 

De fet, més avant, addueix que “Molts preferien anar a fer una llarga volta abans de temptar la sort per passar per sobre l’esmentat pont” (p. 329). En altres paraules, la dona era valenta.

A banda, “També hi ha qui atribueix la construcció d’aquest pont a les bruixes i, fins i tot, assegura que la Nit de Cap d’Any s’hi apleguen totes les de la Cerdanya (…), les quals porten la veu cantant de l’acte” (pp. 329-330). Per consegüent, les dones, a més d’organitzar-se i de fer les coses en grup (tret que enllaça amb lo matriarcal), forgen ponts i són les que porten la iniciativa.

La narració següent, “Pacte amb el dimoni”, també en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, podríem dir que té una moralitat interessant i, en eixe sentit, va en línia amb una que llegírem i que fou arreplegada en la comarca de l’Horta de València (“El gegant geperut”, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell). encara que ací no és un fill respecte als seus pares.

En Músser, hi havia un home de raça gegantina, “que hauria viscut fa centúries, diu que va establir un pacte amb el dimoni” (p. 330), de tal manera que, quan entràs en una casa, la mort s’iniciaria en la banda del llit i, concretament, pel cap, com li havia indicat el diable. I, com que ho faria… pel capçal i en l’interior (i, per consegüent, en un lloc d’acollida de parella), podríem dir que esdevindria en la dona, qui fa de mestressa (o de senyora ama o de madona).

Més avant, copsem que “un dia anà a una casa on una noia jove s’estava morint (…). En entrar, i gràcies al pacte fet, va poder veure al capçal del llit de la jove, el maligne Llucifer. Els de la casa, pares i germans, (…) no s’avenien a perdre la bella poncella de la seva filla i germana, amb la qual cosa, i sabedors del que tothom deia, (…) van demanar-li a veure què podien fer per salvar-la” (p. 330). I, així, els de la casa responen de manera oberta, dialogant i acollidors.

Aleshores, “Aquella escena diu que va commoure tant el nostre gegant que va fiblar-li al cor i, en sentir-se de nou útil i sol·licitat per persones -fins llavors, s’havia sentit rebutjat-, va dir-los: ‘Si feu el que jo us dic, la vostra filla viurà. Gireu el llit, ja que la mort li arriba pel cap i no pels peus’. Feren això i la noia recuperà la salut” (p. 330). Afegirem que, quan llisquí per primera vegada les paraules “útil i sol·licitat”, el 28 de gener del 2023, diguí “Ací fa el paper de mestre”.

Igualment, captem que “L’home va sentir-se tan útil i apreciat després de salvar (…) aquella jove, que va canviar radicalment de postura i actituds. Va trencar el pacte amb el diable i va esmerçar la seva força, la seva vida sencera, a fer el bé als altres, sobretot, a la gent de Músser.

Per això, a pesar que els anys han passat, tothom recorda i parla de bon grat del gegant de Músser i de la jove que va salvar de mans del dimoni” (pp. 330-331). Quant a les paraules relatives al seu vincle amb Músser, el 2 de juliol del 2022, em comentà ma mare: “El voler a la terra, moltes vegades, li ix: més tard o més prompte, li ix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  Afegiré que, entre ahir i hui, he rebut uns quants comentaris en relació amb el resultat de les eleccions autonòmiques en el País Valencià i u relatiu a les Illes Balears. Comentaré que Pere Riutort (1935-2021), un dia parlà amb Joan Romero, número u del PSOE valencià a les darreries dels anys noranta i nacionalista.

Pere Riutort li demanà:
“— Quina diferència hi ha entre l’esquerra i la dreta?”
El polític, i mestre d’universitat, li digué:
“— Pràcticament, són iguals. S’afanyen com poden. Si de cas, el tema de la sexualitat”.

 

Així ho recorde d’una conversa telefònica amb Pere Riutort cap al 2021.

Igualment, vos adduesc aquest enllaç, que té a veure amb una visita que fiu a Magisteri, vespres de les eleccions autonòmiques de 1995 (sobretot, la primera part de l’entrada), i, igualment, amb el tema de l’ensenyament del valencià i de la futura política que hi farien un govern del PP i d’Unió Valenciana: http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/tranquil-que-mes-que-el-psoe-no-en-fara.html?m=0.

 

 

 

Dones que forgen ponts, receptives a lo fosc, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El pont del dimoni”. Així, podem llegir que, “En el camí vell que va a Músser, s’hi troba el pont del dimoni. La veu popular -encara avui- diu que, als vespres, es passeja per aquell pont que ell mateix va construir (…), això sí, en forma de bola de foc” (p. 327). Per això, si peguem la volta al calcetí, en aquest passatge inicial, trobem que la dona (el dimoni) fa ponts (es relaciona), que els forja de nit (tret vinculat amb lo femení i amb lo matriarcal i que, ací ve a dir que ella no té com a objectiu principal la fama, sinó estar receptiva a la part fosca i a lo desconegut), que és prou autònoma (té habilitat per a estar en nexe amb els altres i per a tocar els peus en terra) i, a banda, en forma redona (símbol relacionat amb la dona i, igualment, amb els vincles, per exemple, una parella, una colla, un equip, lo col·lectiu) i amb el foc (la jovenesa, l’atreviment).

A continuació, posa que “La temença s’ha fet present si hom ha hagut de passar per aquest lloc quan el dia començava a fosquejar” (p. 327), això és, en el moment més fort de la dona (la nit, la foscúria) com qui passa cap al terreny que ella domina i que coneix millor. Per això, tot seguit, el narrador afig “i, per descomptat, que mai ningú s’hagués atrevit a passar-hi quan ja era negra nit.

El mateix secretari de l’Ajuntament ens confirma aquesta versió” (p. 327).

No obstant això, sempre hi ha qui manifesta “que les llums i el foc que, a cops, s’havien vist en el pont quan la nit era tancada, no pertanyien pas al demoníac personatge, sinó als contrabandistes que, assabentats de la creença popular, feien una foguera allí” (p. 327), entre altres coses, per tal de potenciar aquestes històries i detalls entre la població.

De nou, però no al voltant de la llar, veiem persones que fan rogle i que, a banda, es conten entre elles relats i fets en nexe amb la cultura tradicional, amb lo que han acollit fruit de les vivències i de les relacions amb persones que, des de la perspectiva patriarcal, es consideraria que eren supersticioses, fanàtiques, ignorants, etc..

Això, més d’una vegada, es pot llegir (o amb paraules semblants) en aquesta obra i, per exemple, en articles sobre el suposat obscurantisme de la cultura popular i del poble (sobretot, del segle XVIII ençà), amb intenció de desprestigiar els Pobles i les nacions que no es corresponien a la visió patriarcal del cap d’estat del moment. Aquest fet empiula amb la línia en pro dels valors, patriarcals, de la Il·lustració.

Cap al final de la narració, es comenta que “Sigui com sigui, la veritat és que el pont és allí, (…) i la veu popular ha contat, durant generacions, que el dimoni hi voltava en forma de bola de foc” (p. 327) i, un fet que considerem important pel simbolisme del pont (el remarcat és meu), “que ell mateix havia fet aquest pont, que permet passar d’un costat a l’altre” (p.  327), “quan les tenebres senyorejaven en la terra” (p. 327). Si, de nou, exposem el tema des d’una altra vessant, veiem que les tenebres i la terra, o siga, la foscor i lo que proporciona i assegura la vida (per mitjà de la dona), a més de forjar ponts, ho feia en un model de vida i cultural… matriarcalista.

En el relat vinent, “Els dos pobles i el tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, narració que fou contada en 1966 en Lles, veiem que dos pobres, “Assabentats del que es deia del pont del dimoni, van decidir passar la nit on es trobaven i creuar-lo l’endemà, quan es fes de dia” (p. 328). Per consegüent, en línia amb el relat anterior, copsem que la nit (la dona) se’ns presenta com a forta, era de respectar.

Més avant, mentres que els dos eren al cercle del foc, se’ls apareix un tercer pobre: el dimoni,  “el qual, per tota salutació, els digué:

-Si voleu ser rics, veniu amb mi” (p. 328). Aquest passatge, el 14 de juny del 2023, em recordà quan, en la tardor del 2014, en un moment en què un partit espanyol nou, d’origen castellà i patriarcal, Podemos, havia sorgit i ho feia amb força, un sociòleg em digué: “Tú, ponles dinero por delante…” i veuràs com canvien. Un fet semblant a lo que els fa el diable. A la tercera vegada que els tempta, ells “van decidir-se a seguir-lo. (…) Quan ja arribaven al pont, amb la llum ja esmentada, van divisar quelcom lluent a l’altre costat, (…) que es tractava de grans munts de monedes d’or i argent.

(…) Els dos pobres, amb uns ulls oberts com a taronges, es disposaren a creuar el pont, per tal d’apoderar-se de tantes monedes” (p. 328).

Ara bé, ambdós exclamaren “Jesús! Quin tresor!

I, a l’instant de dir ‘Jesús!’, les monedes d’or i argent i el personatge que els havia dit si volien ser rics, desaparegueren i els dos homes es van trobar sols, a les fosques i amb una forta olor a sofre” (p. 328). Afegirem que, en aquest apartat de la narració, apareix l’argent (que empiula amb la dona), la foscor (la dona) i un missatge: l’avarícia (no pròpia de les cultures matriarcals) romp el sac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota en relació amb el tema de l’obscurantisme: Cal afegir que aquesta actitud racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans de fer la recerca sobre els Sants de la Pedra i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005).

 

 

Dones ben considerades, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’home, el joc i l’ànima”. Un home, a qui li agradava molt el joc, diu que donaria la seua ànima al dimoni a canvi de tenir un duro i poder tornar a jugar. Aleshores, se li apareix el diable i signen un tracte.

Més avant, quan l’home havia guanyat molt i, de nou, el dimoni fa acte de presència, podem llegir una frase prou significativa que empiula amb lo matriarcal i amb detalls com “ser un home de paraula”: “els tractes són els tractes” (p. 322).

No obstant això, el jugador li fa una proposta:

“-Escolta: jo compliré amb el meu tracte, però m’agradaria saber qui dels dos és més llest i més poderós. (…) Si tu em poses una prova i en surto jo victoriós, el pacte queda sense efecte. Què et sembla?

En Banyeta, després de pensar-s’ho uns moments, digué que acceptava” (p. 323).

Igualment, l’home es posava a sembrar camps i a fer viatges i, “En un d’aquests viatges, (…) es trobà, a la vora d’un camí, una dona velleta que li digué:

-No tinc res per menjar, si em fessis una caritat” (p. 323).

Aleshores, l’home li respon “tot aquest blat, te’l dono tot a tu. Així, almenys, tu, amb aquests sacs de blat, sortiràs de la pobresa. -I així ho féu” (p. 323).

Tot seguit, la dona li fa una qüestió, ell li explica tot i la velleta li comenta que, com que l’home “havia tingut tan bon cor amb ella, (…) ella li tornaria el favor” (p. 323).

A continuació, captem un passatge que enllaça amb lo matriarcalista: “Aquella nit mateix, la velleta, que tenia molts poders per la seva bondat, féu créixer el blat fins a espigar.

-Aquest blat, en sortir el sol, els seus primers raigs el tornaran daurat a punt de segar i, un cop daurat, (…) aniràs corrent, tallaràs una garba de blat, vés corrent al molí (…) i, amb la farina, fes uns pans” (p. 323) i li addueix que els tindrà en bones condicions. Per tant, l’home es troba amb l’anciana i ho fa en desembre (mes associat amb la sembra, quan comença l’hivern, és a dir, amb l’estació relacionada amb l’època de l’any de major foscor). Si ell segueix les indicacions que li fa la dona, quan serà juny, podrà arreplegar els fruits. Afegirem que, malgrat que aquests mesos no estiguen en el relat, són els que, simbòlicament i respectiva, es vinculen amb la sembra i amb la sega.

Al moment, podem llegir “Així ho féu l’home” (p. 323), una frase que plasma el matriarcalisme que figura en moltes rondalles en llengua catalana i entre dones nascudes abans de 1920.

Adduirem que, quan en Banyeta es presenta en el lloc on havien quedat, en juny, copsa el resultat, afavorit per la velleta: “s’havia sembrat la nit abans i [pogué] veure tot el blat daurat” (p. 324).

Finalment, “l’home va guanyar la prova i salvà la seva ànima (…) perquè (…) , dintre seu, va poder més la generositat i la bondat” (p. 324). I, així, la dona salva l’home.

En la rondalla “El dimoni es converteix en ase”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem que, per a començar, es fa esment a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com que la dona també està en relació amb animals benèfics (p. 71), en aquest cas, amb l’ase. Podríem dir que aquesta narració té a veure amb el tema del paganisme.

Així, un dia, Sant Paulí passa per la Vall d’Aran amb el missatge de la fe salvadora de Jesucrist. Uns dies després, “va decidir continuar el seu camí” (p. 325), deixa alguns dels seus companys i els encarrega la construcció d’un santuari (p. 325).

Aquells frares inicien la bastida i, durant la nit (moment relacionat amb la dona), els desapareixia, motiu pel qual el superior de l’orde convoca a tots els religiosos, i un llec li demana permís per intentar esbrinar què passava.

Un dia, en aplegar la nit, el llec copsa que “la foscor era més intensa, com si, fins i tot, la nit volgués ajudar a qui s’emparava” (p. 326). O siga, que la dona estava més forta i, igualment, generosa, en la foscúria i, a banda, fent costat.

Més avant, el frare entén lo que ocorria i, “anant a trobar el superior, fra Ambrós, va demanar-li una corda, tot dient-li que fos beneïda. El superior així ho féu i (…) va donar-li el seu consentiment” (p. 326). Per consegüent, copsem que el cap de l’orde dona facilitats al frare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les rondalles, el paganisme, el sectarisme i l’adopció d’algun patró matriarcal, benèvol i fort

General, , , , ,

Una altra rondalla en què figuren molts trets matriarcals és “El pagès i els dos bous”, arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Al meu coneixement, és un relat amb molts símbols i en què hi ha passatges que podríem considerar posteriors a uns altres en què, prèviament, hi hauria hagut personatges femenins i pagans.

Un llaurador de Vinaixa (les Garrigues), “sense ambicions, ni afanys, anava fent, és a dir, anava treballant la terra per tal de donar manduca als fills i a la dona” (p. 316). Per a començar, és un home sense esperit competitiu. A més, “El bon home, això sí, era un bon devot. No s’oblidava pas, ni matí, ni vespre, de resar les seves oracions” (p. 316). Cal dir que, en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920, en pocs casos eren “beates” (en el sentit popular i pejoratiu de la paraula), sinó, més bé, de pregar i de fer.

Un dia, cansat de la misèria en què vivia, fa un renec i, llavors, el dimoni se li acosta i, somrient, li diu:

“-Però, què us passa, bon home?

-Res, home, res; que estic preocupat, car no me’n surto de poder tirar la família endavant -féu el bon pagès sense reconèixer en banyeta” (p. 317). Aquestes línies són molt bones per a l’educació matriarcal: el no deixar-se vendre a ningú, ni quan les coses van molt bé (als llepafils, a la fama i a l’ostentació), ni quan la corda està fluixa (als venedors d’il·lusions i a les actituds sectàries). De fet, a continuació, el diable diu unes paraules que podríem analitzar (i recórrer-hi, encara que no com a exemple) en promoure l’esmentada educació:

“-Si fas el que jo et dic, no caldrà que treballis més: viuràs bé tu i els teus.

-I què he de fer? Digueu, digueu.

-Primer que res, deixar de fer oracions: ja veus que no et serveix de res. I, després, quan moris, donar-me l’ànima” (p. 317). Comentarem que les paraules del dimoni (“no et serveix de res”) enllacen amb unes de les més comunes entre les persones políticament correctes i que promouen lo que consideren que fa fi, persones que, en el moment d’escriure sobre aquesta narració (11 de juny del 2023), abunden: tant en la política de la Unió Europea (per exemple, en el Parlament Europeu) com també en la castellana, en la valenciana, en la catalana, en la balear…, fins al punt que moltes persones estan decidides, com el pagès, a lliurar la seua ànima al dimoni (a renunciar a la seua identitat).

Igualment, adduirem que passatges com aquest podrien ser molt bons per a tractar sobre les sectes destructives, sobre les satàniques i sobre qualsevol intent de subjecció de les persones a la manipulació externa i, òbviament, de canvi als valors d’una altra cultura (aliena a la dels pares i a la dels avantpassats catalanoparlants i que ha passat de generació en generació). En aquest sentit, considere que es pot ser català culturalment, acollidor i viure, pensar, actuar i relacionar-nos en línia amb el matriarcalisme català.

A continuació, el dimoni es presenta i el llaurador, que toca els peus en terra, li diu una frase en nexe amb la pagesia de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sobretot, abans del segle XIV, és a dir, quan els llauradors estaven molt forts junt amb el comunalisme i, de pas, la dona (a nivell familiar i entre els camperols, molt més que en les ciutats):

“-A veure, explica’m bé això” (p. 317). A banda, el pagès li afig: “Però, amb una condició -s’havia encès una llumeta en el seu cor-: que jo sigui l’últim en morir de la meva família.

-Bé, per això, no hi ha problema -digué en banyeta” (p. 317).

Tot seguit, com que el llaurador ja s’hi havia venut, fa lo que li dicta el diable: llaurar el camp. Ara bé, immediatament, la seua sexualitat (i, de pas, la seua creativitat), simbolitzada per la rella (que representa el penis, part del cos vinculada amb la fecunditat), es veu ancorada: “encara els bous no havien caminat deu passes, que la rella s’enganxà en algun lloc. (…) en una tenalla plena d’unces d’or” (p. 318). La dona (plasmada en la tenalla, com a objecte que acumula, que rep i, igualment, que proporciona i que facilita la prosperitat) li fa costat.

Més avant, l’home ho comenta a la seua muller, qui, encara que es fan rics i que ells dos i els fills creixen, un dia li proposa:

“-Ai, sant Bonifaci gloriós! (…). Això només es pot arreglar encomanant-se a sant Bonifaci.

I, a partir d’aquell dia, home i dona pregaren insistentment al sant, patró d’aquesta contrada, per tal que el deslliurés de tal pacte i d’anar a cremar” (p. 318).

Quant a aquest passatge, resulta adient escriure que Sant Bonifaci (que deu el seu nom a unes paraules que li digué un papa, que li ressaltava la bonesa) està vinculat amb els intents de cristianització de terres que no ho eren durant els segles VII i VIII. A més, com que la dona no havia fet cap acord amb el diable, abans de morir, “exhortà el seu marit a tenir confiança amb el patró” (p. 318). I, com en la rondalla que plasmàrem més amunt, l’home segueix la recomanació de la dona.

Així, una nit, mentres ell somiava, se li apareix el dimoni, qui li evoca l’acord que havien fet tots dos. I el pagès es despertà d’un ensurt i tot suat. I, aleshores, encara es posa de part de Sant Bonifaci (recordem-ho, associat a la bonhomia).

En canvi, durant el somni d’una segona nit, se li apareix l’esmentat sant, qui li diu “sóc el teu patró i, com que m’has invocat fervorosament, t’ajudaré, faré que no moris i que quedis viu pels segles dels segles: així, mai no aniràs a l’infern” (p. 318). El fet de seguir les indicacions de la dona ha garantit que el pagès puga reeixir i, a més, que compte amb el patronat d’algú que, dia rere dia, li farà costat i no el deixarà caure.

Cal adduir que, al capdavall del relat, durant una forta tempesta, “L’home es refugià en una cova de pedra que allí hi havia, tot pregant, car pensava” (p. 319) que l’hauria provocada el diable. Afegirem que, a diferència de lo que posa en la narració “Mare de Déu del Fa”, i, com ja escriguérem (encara que no coincidís amb la versió popular que es reflecteix en el llibre), la provoca un personatge que es posa de part de lo matriarcal, Sant Bonifaci (el qual podria haver substituït un personatge femení, ja que la pluja està associada amb la foscor i l’obscuritat ho fa amb la dona).

Finalment, l’actuació del sant permet que “l’home i els bous romanen allí colgats” (p. 319), és a dir, tocant terra, en relació amb lo femení (reflectit per la cova).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.